__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

1


2


3


4


PRÒLEG Totes les persones som superherois i superheroïnes

Q

ui de vosaltres no ha somiat almenys alguna vegada en la seua vida que era Superman, Batman, Wonderwoman, el Capità America, Spiderman o Thor? O aniré més enllà, qui no ha imaginat alguna vegada que tenia el superpoder de volar o fer-se invisible? Estic segur, que tots i totes heu viscut açò que vos estic contant. Doncs bé, encara que no t’ho cregues, tots som superherois o superheroïnes alguna vegada en la vida. El que passa, és que les persones, quan creixen, van perdent els seus superpoders. Creixem, ens fem adults i aquest ímpetu d’imaginació i valentia superrealista se’n va. Però guardem la calma i despertem. Que si som superherois i superheroïnes? Clar que sí! No amb els poders extraordinaris que tenen els superherois i les superheroïnes que veiem al cinema o als còmics, però si que ho som. El dia a dia ens submergeix en un ésser que viu rutinàriament i complint una sèrie d’obligacions però ens oblidem dels detalls i del poder que tenen les nostres xicotetes accions.

Cada vegada que reciclem, ajudant el medi ambient i donant una segona vida als residus; cada vegada que comprem al comerç local, ajudant els nostres veïns i veïnes a tindre una vida digna i crear llocs de treball; cada vegada que parlem en valencià, ajudant a mantindre viva la nostra cultura i les nostres tradicions; cada vegada que compartim les nostres coses amb els que més ho necessiten ens convertim en una superheroïna o un superheroi. Al llarg d’aquest llibret et convide a conéixer diferents herois i heroïnes que amaguen apassionants històries. Un xicotet homenatge a persones aparentment normals que van lluitar per fer del nostre un món millor. Però també descobriran, un llibret que, com sempre, vol conscienciar sobre la xacra de la violència de gènere perquè és la nostra obligació com associació cultural. Fomentar valors que ens animen a aconseguir una societat més justa, solidària i pròspera. Per últim, simplement dir-te a tu estimat lector, que per a mi tu eres l’autèntic superheroi, cada vegada que obris aquest llibret, poses en valor el nostre treball, i ajudes a difondre la nostra cultura i la nostra llengua, el patrimoni, més important que tenim les valencianes i els valencians. Sense tu, res de tot açò tindria sentit.

5


EDITA

01

08

POESIES

09

FOTOGRAFIES

10

PUBLICITAT

11

IMPRIMEIX

EDITA

Ivan Serrador i Ferrer

COORDINACIÓ

Inma Rosaleny i Más Aida Melero i Jareño Javier Martinez i Jabalera Mar Navarro i Herraiz

04 PORTADA, MAQUETACIÓ I DISSENY 05 CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA 06 REDACCIÓ

6

CRÍTIQUES

Falla Port de Silla www.fallaportdesilla.org fallaportdesilla@gmail.com

02 DIRECCIÓ 03

07

Mar Navarro i Herráiz

Servei de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla

Izan Cuenca i Machancoses María Requejo i Álvarez Víctor Jiménez i García Carla Gil i Blesa Imma Montero i Primo Aida Melero i Jareño Judith Delvalle i Blazquez Santiago Alba i Sánchez

MONUMENT MAJOR: Llorenç Alapont i Martín MONUMENT INFANTIL: Josép Ramon Navarro i Martínez Vicenta Benedito i Pons

Mar Navarro i Herráiz Amparo Fotografia Lluis Pérez i Peris Eveluy Morartinos i García Esther Toledano i Rios Carla Gil i Blesa Francisco Benaches i Porcel Marcos Riera i Cordellat

Gráficas Fortuny

DIPÒSIT LEGAL

V-4077-2011

Segueix-nos a la web i les xarxes socials: www.fallaportdesilla.org @fallaportdesilla www.facebook.com/ fallaportdesilla.org www.twitter.com/fallaport www.issuu.com/fallaportdesilla


El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció i l’ús del Valencià. Este llibret participa en el Premi de les Lletres Falleres.

COL•LABORADORS

Layla García i Lorente Manolo Catalán i Moreno Vicent Blasco i Miró Javier Martínez i Jabalera María Requejo i Álvarez Mar Navarro i Herraiz Ivan Serrador i Ferrer Izan Cuenca i Machancoses Pilar García i Carbonell Encarna González i Talavera Vicent San Ramón Raquel Sánchez i Grande Ramón Moreno José Valero García Garrido Aida Melero i Jareño Inma Rosaleny i Más Cristina García i Zaragozá Nani Jiménez Carles Renau Francesc Giner Miguel Ángel Gascón i Rocha Jordi Maravilla i Herráiz Carles Andreu i Fernández

MªCarmen Antich i Brocal Josép Aguado i Llobet Ana Manrique i Pérez Paloma Martínez i Penadés Carmen Giner Zaragozá Sonia Rubio i Romaguera Miguel Sancho i Blanch Xavier Serra Pepa Gómez Valle Cristina Montesa Andreu Claudia Sánchez i Peris Llorenç Alapont i Serrador Mónica Giner i Aguado Carles Cano i Peiró Braulio Torralba i Martínez Carla Gil i Blesa Regidoria d’Igualtat i Regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla

L`Associació Cultural Falla Port no es fa responsable de les idees i opinions dels autors dels escrits.

7


8


9


SUMARI

01

01 brusa negra dels nostres herois, símbol de lluita.........54 02 Els raros de la brusa negra i pantaló ratllat .........56 03 La brusa negra a la Falla La Mercé, .........62 símbol de veterania

02 Salutació del president

........12

Junta Directiva

........14

Marina, FM de la Falla Port de Silla

........16

A la fallera major

........22

Comissió major

........24

Guardons de la comissió major

........27

Falla gran

........28

Crítica de la falla gran

........30

La màgia de les Falles

........46

Història d’un any

........48

Dansa dels Porrots

........50

Grup d’artistes majors

........51

10

HEROIS I HEROÏNES QUE PERDUREN EN EL TEMPS

HEROIS I HEROÏNES VALENCIANS 01 Vicent Doménech el Palleter, un heroi en l’oblit 02 Jaume I el Conqueridor, el nostre heroi 03 Amparo Iturbi, la pianista de Holywood 04 Jorge Martínez Aspar, tota una vida sobre dos rodes 05 Paco Cabanes, el Genovés 06 Anna Lluch, salvant vides 07 Quan els herois venien de València

03

........68 ........72 .......76 .......80 .......84 .......88 .......92

HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

01 Cáritas 02 Fernando Gómez i Ciscar 03 Carmen Valero i Gimeno 04 Tyrius Silla 05 Junta de l’AECC de Silla 06 Centre Ocupacional TOLA 07 CEIP Verge dels Desemparts 08 EMT Escola Municipal de Teatre 09 Arceli Garrido Campos 10 José Vicente Forner 11 Haroldo Zaragozá Zaragozá 12 Vicent García García 13 Mª Pilar Centeno Veneno 14 José Almudéver 15 Centre de planificació familiar de Silla

........101 ........102 ........104 ........108 ........110 ........112 ........114 ........116 ........118 ........120 ........122 .........124 .........126 .........128 .........130


04

HEROIS I HEROÏNES PER LA IGUALTAT

01 El casal del Port segur i lliure de violència de gènere 02 Punt violeta 03 Falles i violència de gènere 04 Els centres especialitzats en l’atenció a supervivents de la violència de gènere 05 Vocabulari feminista 06 Sons de sirena 07 A falles, no tot val 08 Superheroïnes, una qüestió de gènere

05

.........134 .........136 .........138 .........140 .........142 .........146 .........148 .........156

HEROIS I HEROÏNES PEL VALENCIÀ 01 Llorenç Jiménez el contacontes 02 En record de Carme Miquel 03 En record d’Isabel-Clara Simó 04 Herois anònims 05 Clam de l’Heroi 06 Herois i Heroïnes 07 Poesia Silenciada 08 Sor Isabel de Villena, una heroïna avançada al seu temps

06

07

........162 ........166 ........168 ........170 ........171 ........172 .........176 .........188

ARTICLES D’OPINIÓ I INVESTIGACIÓ ........194 01 Els herois i heroïnes de la Falla Port ........198 02 Quines suors porta fer falla! . 03 Valors fallers vistos per un corredor de falles ....200 ........202 04 El primer heroi ........206 05 Quin superheroi eres?

LA GRANDÀRIA IMPORTA?

01 Els 14 metres 02 14 metres, no cal més per a guanyar 03 Límit 14 metres, la primera de 04 El final de la composició? 05 Més de mires que de mides

08

COMISSIÓ INFANTIL

Salutació del president infantil A la fallera major Infantil Comissió infantil Guardons de la comissió infantil Una parelleta ideal Falla infantil Crítica de la falla infantil Grup de playback infantil Grup de teatre infantil Pau Un conte de falles Vocabulari per a superherois i superheroïnes principiants Quin superheroi o superheroïna eres?

09 10

........210 ........212 ........216 .........218 .........220

PROGRAMA DE FESTEJOS

Programa

GUIA COMERCIAL

........224 ........226 ........228 ........231 ........232 ........238 ........240 ........260 ........261 ........262 ........268 ........272 ........273

........278 ........284

11


Conrado

President

Machancoses i Díaz

12

Fallers i falleres, amics i amigues, veïnat de Silla. Enguany ha sigut un any de canvis per a la comissió del Port, canvis que han fet que la falla prenga un rumb diferent. Em presente: soc Conrado Machancoses i Díaz, president de la falla Port de Silla i agafe el relleu de Lorenzo Pérez i Rodríguez, un home que durant quinze anys ha estat al capdavant de la nostra comissió, que ha mantingut el nom de la falla al més alt, que ho ha donat tot per la falla i que sé que sempre estarà al meu costat. Només tinc paraules d’agraïment per tota la confiança que has dipositat en mi per a seguir els teus passos. Quan l’equip del llibret es reuneix, allà pèl mes de març, es renoven i es reforcen totes les il·lusions per a poder escriure i expressar-nos en la nostra llengua. Per a mi, ells són xicotets herois sense els quals el llibret no es podria fer. Però no puc oblidar la Junta Directiva, un col·lectiu de dones i homes que em fan la vida més fàcil, que em donen suport a l’hora de prendre decisions i que em rectifiquen quan cal. Enguany és el primer any com a president. Tinc el suport de la comissió, de la Junta, de la meua família i dels meus amics. Per això puc dir que entre tots farem tots els possibles per continuar amb el llegat i les tradicions que ens deixa un gran president. També sé que serem capaços d’innovar i descobrir nous camins per a fer, si cap, més gran la falla Port. També vull agrair a tots els col·laboradors, simpatitzants, fallers d’honor i veïnat per tot l’esforç que fan durant tot l’any, per suportar-nos durant la setmana fallera, i els demane disculpes per les molèsties que puguem causar. Tan sols em falta dir, en el meu nom i en el de la Junta Directiva, que vos convide a disfrutar de la millor festa del món, les Falles. Eixiu al carrer, impregneu-vos de l’olor de pólvora, deixeu que els rajos de sol acaricien la vostra pell. Amics i amigues: estem en Falles!


13 mar navarro•fotofrafía


12 11 10 9 8 7 6 5 4 3 2 1

JUNTADIRECTIVA

PRESIDENT

Conrado Machancoses i Díaz VICEPRESIDENT DE MONUMENT Lorenzo Pérez i Rodríguez

VICEPRESIDENT DE CULTURA Ivan Serrador i Ferrer

VICEPRESIDENT D’ECONOMIA Francisco Benaches i Porcel

VICEPRESIDENT DE BAR Julio Ramón Moreno

VICEPRESIDENTA D’INFANTIL Aida Melero i Jareño

VICEPRESIDENTA D’ACTIVITATS DIVERSES Esther Toledano i Ríos

VICE-PRESIDENTA DE PROTOCOL Carla Gil i Blesa

VICEPRESIDENT DE CASAL José Arce i Rullo

VICEPRESIDENT CULINARI Vicente Raga i Hostalet

VICEPRESIDENT DE FESTEJOS Vicen Más i Rozalen

SECRETÀRIA

Mireia Micó i García

14


JUNTA DIRECTIVA

2020

Vicesecretaria: Alba Pérez i Lorente / Delegació de cultura: Mar Navarro i Herráiz, Javier Martinez i Jabalera,Inma Rosaleny i Mas / Delegació de bar: Fracisco Ruá i Giménez, Carlos Marcos i Gómez, José Vte Carbonell i Mascarell, Mónica Miro i de los Ríos, Juan Carlos Montero i García, Óscar Esteve i Benítez, / Delegacio d’Infantil: Delegades: Vera Revert i Laseca, Inma Costa i Hernández, Loli Hernández i Fierre, Subdelegades: Amparo Aguado Albert, Lola Rozalén i Giménez. Mar Machancoses i Díaz, María García i Gómez. Yolanda Valero i Zaragozá, Marta Peris i Rozalén, Mónica Giner i Aguado. / Delegació activitats diverses: Josép Cordellat i Ortega, Carolina Barberá i Rubio / Delegació de guions i assajos: Sara Giner i Brocal, Carles Zaragozà i Ferrer, Pau Magalló i Alonso, Carla Estarà i Molina. / Delegació de protocol:Nerea Fortuny i Serrano, Nuria Juan i Rollo, Mónica Giner i Aguado, Santiago Alba i Sánchez, Sandra Gil i Blesa /Delegació de casal: Delegats:Longinos Moreno i Fortuny, Fernando Ruiz i Jiménez, Remy Serrador i López, Carmen Lorente i Carbonell. / Delegació de culinaris: José López i Ramos, Olga Zaragozá i Giner, Majo Jiménez i Valero, Arturo Granell i Guiart, Francisco Antich i De Prada, Armando Serrador i Alba, Fernando García i Regalado. / Delegació de festejos: Delegats: Marta Tormo i García, Edu Doménech i Forner, Raúl Mas i Medina. / Subdelegats: Héctor Estruch i González, Lorenzo Pérez i Lorente, Alejandro Zaragozá i Huesa, Judith del Valle i Blázquez, Celia Gil i Mas, Raúl Valero i Fort, Borja Lillo i Carbonell, Nacho García i Riera, David Romera i García, María Requejo i Álvarez, Noelia Moya i Rodríguez, Edgar Forner i Cuenca, José Vicente Fortuny i Serrano, Nacho Alfaro i Garrido. / Delegació de juventud: Óscar Peris i Ferreres, Lucía Torres i Castells, Carla Huesa i Martí, Pepe Antich i Zaragozá, Arturo Carbonell i Pérez / Delegació de musica i so: Juanvi Ribera i Lafont, Cristian Serrador i Baixauli. / Delegació de playbacks: Delegades: Noelia Moya i Rodríguez, Layla García i Lorente. / Subdelegada: Alba Bermúdez i Sánchez. / Delegació loteria d’hòmens: Nely Navarro i Moreno, Marta Forner i Doménech. / Delegació loteria de dones: Mª Luisa Álvarez i Ballesteros, Joséfina Zaragozá i Giner. / Components JL: Imma Montero i Primo, Víctor Jiménez i García, Santiago Alba Sánchez. /Delegació de publicitat i relacions públiques: Delegat: Lluis Pérez i Peris

15


MARINA

FALLERA MAJOR FALLA PORT DE SILLA Per Santiago Alba i Sánchez

Dissabte 5 d’octubre del 2019. Després de passar tota la vesprada junts veient el monòleg que organitzava la falla, ens n’anàrem els tres a sopar a València, com un dissabte qualsevol. Marina no s’esperava res. Judith i jo estàvem bastant emocionats pel que estava a punt de passar, ja que havíem planificat -durant la setmana, amb els amics- una estratagema perquè poguérem estar els tres a soles aquesta nit.

16


al casal. Marina estava radiant sota la nit estrelada, amb una mescla de sentiments al rostre. Pensàrem que era el moment adequat per a començar a fer-li totes les preguntes que teníem preparades. Sabem que eres una persona molt oberta amb els teus amics. Per a la gent que no et coneix, pots contar-nos un poquet de tu?

Marina havia preguntat en el grup d’amics qui volia vindre a sopar, però els demanàrem que digueren que no hi podien vindre, i així estar els tres a soles. Durant el sopar estiguérem parlant de temes sense importància: la marxa del curs, què havíem fet durant la setmana i... que bo que estava el sopar! En acabant anàrem a fer un passeig. Sempre havíem pensat que Valencià estava preciosa de nit, que tenia un encant especial. Passejant acabàrem a la porta de les imponents Torres de Serrans, una arquitectura meravellosa i el lloc perfecte per a començar l’entrevista. I dic començar perquè mentre la féiem acabàrem a la Ciutat de les Arts i les Ciències, un altre gran símbol de València.

Mai no he sabut com contestar aquestes preguntes. Em considere una persona simpàtica i molt oberta, ja que m’agrada molt conéixer gent i que tot el món estiga a gust i integrat en el grups d’amics. Al principi puc ser un poquet tímida, però de seguida m’òbric a tot el món. Més coses sobre mi és que estudie Medicina, que és la il·lusió que he tingut des de sempre, i per fi ho estic complint. També toque el fagot al conservatori de Silla, altra de les meues passions. No podria parlar de com soc sense nomenar les dos responsables de la majoria dels meus somriures: les meues gossetes Duquessa i Bimba, a les quals vull un muntó.

Entre parada i parada recordàvem anècdotes viscudes a Falles, com els berenars de les vesprades, les nits de rialles assegurades i tots els altres moments de germanor

17


Com vius les Falles? Quins actes esperes amb més il·lusió? Què és per a tu ser fallera major del Port? Per a mi les Falles simbolitzen la més pura festa valenciana. Per descomptat que els moments culminants són al març, però per a mi són tot l’any, ja que al casal es viuen moments irrepetibles amb la gent que estimes. Els actes que espere amb més il·lusió són la proclamació i la presentació. La proclamació perquè fa més real el somni de ser fallera major, i t’adones que en un tres i no res vindrà la presentació; i ara que ja l’he viscuda em sembla un acte màgic. La presentació és per a mi el moment més important per a una fallera major, ja que oficialment ja ho eres. Se m’ericen els cabells només de pensar-ho... Tinc moltes ganes. Per una altra banda, per a mi ser fallera major del Port és un somni que crec que tota fallera del Port desitja. Jo m’adoní que es podia fer realitat quan la meua germana va ser fallera major infantil. Ara estic molt il·lusionada, ja que per fi ha arribat. Aquest somni el compartisc amb altres set dones que de segur acabaré tenint sempre al cor. Vull que totes les falleres i fallers del Port estiguen orgullosos de mi, i espere que disfrutem tots junts

18


A ta casa ja heu viscut el falleratge de la teua germana Valèria. Ara que eres tu la fallera major, com penses que ho viuràs?

Sabem que t’agrada molt la indumentària valenciana, i ja que aquest any és molt especial, ens podries dir alguna cosa que lluiràs?

Pense que serà molt especial, ja que sé com és una casa durant un any així. Tot i que ja ho vaig viure molt a prop amb la meua germana, vulgues o no aquest any serà màgic, i estic desitjant que arriben tots el moments i sentiments que de segur faran que enguany siga un any inoblidable. Els meus pares estan molt emocionats, ja que els encanta rebre gent a casa; esperen tots els actes amb molta il·lusió.

Per a mi vestir-me de valenciana és molt especial, ja que és una cosa única d’aquesta terra i el símbol que millor representa la dona valenciana. Des que soc menuda sempre m’ha agradat molt vestir-me de valenciana, encara que només siga un parell de voltes a l’any, i ara que soc fallera major estic molt emocionada, ja que tindré la possibilitat de vestir-me’n moltes vegades. Dels vestits que lluiré aquest any puc dir poc... Que estic molt emocionada del que he triat. Puc dir que me’ls he fet a l’Agulla d’Or i que estic molt contenta i emocionada pel resultat.

Els teus amics estem molt contents per tot açò. Què esperes de nosaltres? En primer lloc, jo sempre he dit que vull que aquest any no siga sols el meu any, sinó que vull que tots els amics ho visqueu amb mi. Espere que m’acompanyeu en els moments més importants, i que disfrutem de tot el que ens espera... i sempre junts. Els premis són molt importants per a molta gent. Per a tu què signifiquen? T’agradaria guanyar-ne algun especialment? Els premis no deixen de ser un banderí; és clar que tot el món vol els primers premis, i òbviament jo també els vull, perquè pense que el Port els mereix, ja que tots els fallers treballem molt durant tot l’any per a aconseguir-los. Però també crec que és més important gaudir de la festa i disfrutar cada moment. Com ja he dit, els voldria guanyar tots, però un que em pareix molt important és el de la presentació, ja que tots els falleres treballen perquè isca perfecta i perquè reflecteix tot el treball que durant molt de temps fa la comissió. També he de dir que em faria molta il·lusió guanyar la meua falla gran, ja que representa molt per a qualsevol fallera major.

Durant aquests anys en la falla, amb els teus amics, recalcaries algun moment viscut? Dels meus amics només puc dir coses bones. Durant molts anys sempre havíem estat junts en la falla, però últimament hem creat més que un grup de falla, hem creat una amistat més gran i bonica. Dels moments viscuts amb els Ballarris no sabria destacar-ne un, ja que n’han sigut molts els viscuts al casal. Si haguera de destacar-ne algun diria la meua proclamació, ja que estiguérem tots junts a casa, molt emocionats. També podria dir la cremà del 2019, ja que com que tots sabien que jo seria la pròxima fallera major va ser un moment molt emocionant i ple de sentiments. Però en general tots els moments viscuts amb els Ballarris han sigut moments molt especials per a mi i només puc dir coses meravelloses d’ells. Sabem que et preocupa ser fallera major tan jove, amb només díhuit anys. Ara que ja has viscut un parell d’actes, et sembla realment important l’edat?

19


MARINA PUIG I

COSTA

Pense que l’edat no és realment important, ja que crec que estic preparada per a complir en tots els actes i ser una gran fallera major. És més, tindre díhuit anys fa que no estiga preocupada per altres coses i que puga disfrutar de manera molt especial. La gent, quan em coneix, s’adona que soc molt madura i responsable, i sé que estaran orgullosos de la fallera major que seré. Enguany t’acompanyaran dos personetes molt especials: els teus representants infantils, Pau i Neus. I també una persona que et cuidarà molt: el teu president, Conrado. Què ens podries dir d’ells? Jo no els coneixia massa abans d’aquest any, però sí que hem establit una relació molt bonica entre els quatre, perquè compartim un somni, i això és molt guay. D’ells només puc dir coses bones. Pau és un poc tímid, i entre Neus i jo li estem llevant a poc a poc la vergonya, però és molt bona persona i molt curiós, ja que li encanta conéixer-ho tot. Parlant de Neus, al principi pareixia que no diria moltes coses, però al capdavall és com la meua germaneta xicoteta: sent que he de cuidar-la i estar per al que li faça falta... la vull molt. Per altra banda, Conrado, des d’un primer moment ha estat sempre per a tot el que

20


ens fera falta als tres, i el fet que siga tan jove fa que tinguem una visió molt pareguda de les falles. És una persona molt especial i em sent molt afortunada de tindre’l com a president. Sé que els quatre gaudirem d’un any perfecte, ple d’emocions i que mai no oblidarem. Per a mi, els tres sempre seran part del meu somni. La gent que et vol estarà al teu costat aquest any, i viurà amb tu tot el que t’espera. Parla’ns d’ells. Per a començar parlaré dels meus pares, que aquest any m’acompanyaran en tot. Mon pare està molt emocionat, ja que li encanta rebre gent a casa, i està molt content de veure’m tan feliç. Ma mare no pot evitar dibuixar un somriure cada vegada que em veu vestida de valenciana, feta tota una senyoreta. També he de parlar de la meua germana Valèria, que com a persona que ja ha viscut l’experiència de ser fallera major, sap tot el que m’espera per viure, i no pot estar més il·lusionada. Parlant de les meues cosines i dels meus tios, espere que també s’ho passen d’allò més bé al meu costat i que visquen les falles tal com com les visc jo. També sé que li farà molta il·lusió a la meua tia Mercè, perquè va ser la quarta fallera major del Port, l’any 1981, i supose que serà molt important que la seua neboda porte la mateixa banda que ella ja va lluir. També una persona que ha estat des del primer moment i que m’ha estat ajudant moltíssim, és Layla, la fallera major del 2019, perquè m’ha estat donant consells en tot moment, m’ha estat acompanyant, donant-me la mà en les situacions que més nerviosa estava i per a mi això ha sigut molt important. No podria tindre una predecessora millor que ella. Per acabar aquesta entrevista, quins desitjos tens per a les pròximes Falles? Que siga un any molt especial, que tota la meua família ho disfrute, que els amics esteu molt a gust i que disfruteu com jo vull disfrutar-ho tot, i que tota la comissió del Port estiga orgullosa de mi i que visquen unes Falles meravelloses.

21


Fallera Major

Marina

Puig i Costa

22


Una falla aporta al poble valenciania, olor de festa, coratge i valentia. La que aporta Marina Puig i Costa fallera major de la Falla Port de Silla! Les falleres, els fallers, una tradició, una emoció inenarrable, clamor, honor incomparable realçant la fallera major! Una fallera major que té moltes qualitats. És músic tocant el fagot com a instrument. Estudia Medicina amb altes aptituds bellesa i senzillesa, al mateix temps. En cardiologia o oncologia vol especialitzar-se. Una dona amb tot un grapat de complements, és rellevant per la seua noblesa i bona actitud és, com una estrella adornant el firmament. És possible que sa mare tinguera a veure i això té alguna cosa que es porta per dins. Una afició de molta envergadura que ha heretat la criatura un volcà de dedicació del cor fluint. Una dolçor de dona impecable, està plena d’amistats i germanors, espera gaudir d’unes falles perfectes amb eixe somriure que captiva el món. Li agrada més que tot la muntanya, i a l’ hivern anar a la neu a esquiar, li agradaria tornar a Tailàndia un somni que haurà d’esperar. Junt amb els pares i germana, per fi complirà el primer somni abans de complir-los tots!! En el 2020 Marina Puig i Costa regnarà per ser la fallera major de la Falla del Port! Vicenta Benedito i Pons 23 mar navarro•fotofrafía


COMISSIÓMAJOR Abel Magallo Alonso Abel Sanmartin Riera Adrián Barberán Forner Adrián Castaño Aguilar Adrián Gonzalez Bautista Adrián Zunica Carretero Aida Melero Jareño Aida Sanramon Raga Ainara Verdu Olmos Ainoa Medina Lorente Ainoa Navarro Benaches Aitana Nieto Alba Alba Bermudez Sánchez Alba Navarro Navarro Alba Pérez Exposito Alba Pérez Lorente Alba Zaragozá Lorente Alberto Alapont Benaches Alejandro Martinez Sánchez Alex Martí Hernández Alexandre Zaragozá Huesa Alfonso Machancoses Peris Álvaro Mirto Lorente Amanda Pérez Cordellat Amparo Aguado Albert Amparo Mayo Peinado Amparo Rodrigo Gimenez Ana Cordellat Gomar Ana Grancha Navarro Ana Isabel Ramos Gasco Ana Mª Benaches Porcel Ana Mª Lopez García

24

Ana Mª Micó García Ana Simeón Pontes Anabel Machancoses Moreno Andrea Brocal Frances Andrea Micó García Andrea Soriano Romaguera Andres Micó Alonso Angel Montero García Angel Teno Sánchez Antonio José Sorroche Maqueda Antonio Puig García Antonio Remuzgo Salas Arantxa Guante Simo Aranzazu Machancoses Diaz Argentea Cabello Mascarell Armando Serrador Alba Arturo Agustí Roman Arturo Carbonell Pérez Arturo Granell Guitart Azael Martinez García Bernabé Sebastian Barba Bernat Capilla Ramirez Betlem Milla Rodrigo Borja Lillo Carbonell Carla Estara Molina Carla Gil Blesa Carla Huesa Marti Carla Primo Raga Carles Zaragozá Ferrer Carlos Marcos Gómez Carmen Muñoz Nacher Carmen Primo Zaragozá

Carolina Barbera Rubio Celeste García Sanandres Celia Domenech Domingo Celia Gil Mas Celia Gomar Rodrigo Celia Gómez García Clara Machancoses Grancha Conchin Primo Zaragozá Conrado Machancoses Diaz Conxin Martinez Sánchez Cristian Serrador Baixauli Cristina García Zaragozá Cristina Gastaldo Talavera Cristina Rodrigo Navarro Cristina Sanramon Gimenez Cruz Alapont Benaches Dahiana Tabares Yepes Daniel Alba Lopez Daniel Bermejo Asensio Daniel Gutierrez Bautista David Canet Esparza David Romera García Diego Doménech Domingo Dimas Castilla Delmoral Dolores Rocher Cuenca Edgar Forner Cuenca Eduardo Carbonell Valero Eduardo Domenech Forner Eduardo Lopez Ramos Emma Guillen Fuentes Erik Tarazona Alba Estela Giner Sanlorenzo Esther Palmero García Esther Toledano Rios Esther Zunica Revert Eva Carrion Ferrer Eva Duran Marti Eva Giner Brocal Eva María Pastor Calero


Eveluy Moratinos García Fernando García Regalado Fernando Ruiz Jimenez Francisco Antich Deprada Francisco Domenech Soler Francisco Giner Carbonell Francisco Javier Benaches Porcel Francisco Javier Martinez Jabalera Francisco José Brocal Diaz Francisco Montero Aparicio Francisco Ruá Gimenez Giovanna García Monzo Gloria Ballesteros Herruzo Guadalupe Bayarri Arevalo Halick Valls Deuf Héctor Estruch Gonzalez Ines Navarro Ballester Inmaculada Costa Hernández Inmaculada García Monzo Inmaculada Montero Primo Inmaculada Moreno Riera Inmaculada Primo Forner Inmaculada Rosaleny Mas Inmaculada Sanlorenzo Alapont Irene Carbonell Sanz Isabel Ruá Zaragozá Isabel Sebastian Barba Isabel Zaragozá Benaches Isi García Gómez Israel Nieto Ruáno Itziar Lopez Chacon Ivan Cuenca Navarro Ivan Serrador Ferrer Izan Cuenca Machancoses Javier Clavijo Marti Javier Cuñat Martinez Javier Jordan Leon Javier Ruá Navarro Jesús Alba Carbonell

Jesús Alba Domenech Jesús Alberto Zamora Martinez Jesús Carbonell Olmos Jesús Francisco García Gil Joan Comi Machancoses Joana Cobo Serrador Jorge Carbonell Ballesteros José Antonio Antich Fernández José Antonio Marin Costa José Antonio Romeu Zaragozá José Arce Rullo José Arturo Antich Romaguera José Ballester Alba José Costa Celda José Francisco Navarro Batalla José Joaquin Pérez San Lorenzo José Lopez Ramos José Luis Lopez Rodríguez José Manuel Barberán Ramos José Manuel Ortuño Simeon José María Fortuny García José Rios Almudever José Vicente Cabello Mascarell José Vicente Calvo Saiz José Vicente Fortuny Serrano José Vicente Santos Ferrando José Vicente Zaragozá Huesa Joséfa Zaragozá Benaches Joséfina Zaragozá Giner Josép Alfonso Carbonell Josép Chulvi Calatayud Josép Cordellat Ortega Josép Iborra Pons Josép Machancoses Diaz Josép Ramon Navarro Martinez Juan Antonio Bermudez Moreno Juan Carlos Montero García Juan Carlos Sánchez Giner Juan José García Gil

Juan José Guillen Llacer Juan Vicente Ribera Lafont Judith Delvalle Blazquez Julio Vicente Ramon Moreno Laia Alba Gómez Lara Zaragozá Macian Laura Almudever Zaragozá Laura Álvarez Serrador Laura Martinez Sola Laura Micó Gastaldo Laura Peris Zaragozá Layla García Lorente Leo Calatayud Primo Llorenç Alapont Martin Lluis Pérez Peris Lola Rozalen Gimenez Loli Gomera Hernández Longinos Moreno Fortuny Lorena Muñoz Zaragozá Lorenzo Gimeno Zaragozá Lorenzo Pérez Lorente Lorenzo Pérez Rodríguez Loreto Patricia Abrego Peris Lucia Cantador Revert Lucia Tomas Gil Lucia Torres Castells Luis Zaragozá Costa Lydia Pérez Alba María Carmen Lorente Carbonell María Carmen Peris Salvador María Dolores Forner Lorente María Dolores Hernández Fierre María Dolores Lopez Aguilar María Dolores Lozano Raez María Dolores Royo Celda María Dolores Santos Royo María Elvira Carbonell Valero María Eugenia Navarro Saez María José Alfonso Chulvi

25


María José Ballester Alba María José Lara Ramos María José Lorente Bosch María Loli Huerta Albert María Luisa Álvarez Ballesteros María Luisa Cosmos Sanchis María Oreto Ruáno Gallego María Pilar Fuentes Gonzalez María Pilar García Carbonell María Pilar Gómez Moreno María Pilar Lopez Ramos María Rosa Castellanos García María Teresa Fuster Ruá Macarena Aguilera Castilla Majo Gimenez Valero Majo Hernández Alapont Manoli Bañuls Retamal Mar Navarro Herráiz Marc Walden Sánchez Marcos Ibañez Canuto Marcos Riera Cordellat Margarita Ramirez Sánchez María Aparicio Zaragozá María Benaches Ruiz María Del Mar Machancoses Diaz María Ferrando Sanpedro María Fuster Ramirez María García Gómez María Mirto Lorente María Requejo Álvarez María Valero Prieto Marina Carbonell Sanz Marina Costa Moreno Marina García Tormo Marina Llario Laseca Marina Puig Costa Marina Vicens Jover Mario Cerdan Garrido Mario Sanmartin Riera

26

Marivi Sánchez Bueno Marta Adelantado Tena Marta Antich Zaragozá Marta Forner Domenech Marta Gastaldo Primo Marta Milla Rodrigo Marta Muria Ruiz Marta Peris Rozalen Marta Primo Gómez Marta Tarazona Lopez Marta Tormo García Marta Zaragozá Carbo Mayte Sánchez Giner Miguel Alegre Zaragozá Miguel Canto Moreno Miguel Ferrer Castro Mireia Casañ Aibar Mireia del Mar Navarro Navarro Mireia Micó García Mireia Montero Benaches Mireia Olmos Soler Mireia Pastor Alcoy Mónica Giner Aguado Mónica Miro de los Rís Mónica Pedron Perello Mónica Raez Diaz Mónica Serrador Ferrer Nacho Alfaro Garrido Nacho García Riera Nacho Gimeno Zaragozá Nacho Mas Dominguez Nacho Serrador García Naomy Pastor Lahoz Natalia Arce Hernández Natalia Mª Mas Puig Nely Navarro Moreno Nerea Celda Ortiz Nerea Fortuny Serrano Neus Climent Costa

Nicol Patrascu Isoveanu Noel Gradoli Carbonell Noelia Carbonell Pons Noelia Martinez Martinez Noelia Moya Rodríguez Noemi García Alba Noemi Guerrero Iborra Nuria Cervera Peris Nuria Ferreres Lorente Nuria Juan Royo Olga Sánchez Giner Olga Zaragozá Giner Oscar Esteve Benitez Oscar Peris Ferreres Oscar Yago Rios Pablo Romaguera Talavera Paco Valero Mascarell Pau Magallo Alonso Pau Navarro Navarro Pau Zaragozá Carrascosa Paula Flores Moreno Paula Mas Gómez Paula Simeon Vedreño Pedro Sánchez Bueno Pepe Antich Zaragozá Pilar Agusti Roman Rafa Chaqués Milla Rafa Luque Pons Raquel Torralba Riera Raúl Estara Molina Raúl Martin Magallo Raúl Mas Medina Raúl Valero Fort Remi Serrador Lopez Robert Peris Blazquez Rosa García Carbonell Rosa Valero Sánchez Salva Machancoses Gómez Salva Molina Bosch

Sandra Aleksandrava . Sandra Enguidanos Martinez Sandra Gil Blesa Santiago Alba Sánchez Sara Bendelu Cabrera Sara Giner Brocal Saul Chaques Milla Serafin Simeon Peris Sergi Miralles Capilla Sergio Alfaro Garrido Sergio Casañ Alfonso Sergio Yago Rios Silvana Machancoses Fuster Silvia Mas Jareño Soraya Puigcerver Rodríguez Susana Zanon Muñoz Tamara Ferrando Rosaleny Tanya García Palomares Trini Rios Almudever Valeria Puig Costa Vanesa Giner Sanlorenzo Vera Revert Laseca Veronica Guerrero Alba Vicen Mas Rozalen Vicente Ferrando Sanpedro Vicente Machancoses Moreno Vicente Olmos Castillo Vicente Raga Hostalet Víctor Jimenez García Víctor Navarro Climent Víctor Sánchez Carbonell Violeta Vidrio Hernández Vivi Luque Pons Ximo Rios Almudever Yoana Galan Serrador Yolanda Celda Ballester Yolanda Marin Valero Yolanda Valero Zaragozá


7

BUNYOL D’ARGENT

10 BUNYOL D’OR

Guardons

DE LA COMISSIÓ MAJOR

20

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER

Abel Magalló Alonso Adrián González Bautista Aida San Ramón Raga Carles Zaragozá Ferrer Laura Almudever Zaragozá Layla García Lorente Marta Antich Zaragozá Mireia Casany Aibar Noelia Moya Rodríguez Raquel Torralba Riera Santiago Ignacio García Riera Víctor Jiménez García

Ana Grancha Navarro Arantxa Guantes Simó Arturo Granell Guitart Borja Lillo Carbonell Conrado Machancoses Díaz Eduardo Carbonell Valero Francisco Montero Aparicio Gloria Ballesteros Herruzo Imma Montero Primo Inma Primo Forner José Costa Celda Juan Bermúdez Moreno Juan Vicente Ribera Lafont Laura Micó Gastaldo Marta Millá Rodrigo Naomy Pastor Lahoz Noelia Martínez Martínez Nuria Cervera Peris Raúl Valero Fort Vicente Machancoses Moreno Vicente Raga Hostalet

Aida Melero Jareño MªDolores Santos Royo María Fuster Ramírez Marta Zaragozá Carbó Olga Zaragozá Giner

27


FALLA GRAN

FILTRES

ARTESÀ : VICENT MARTÍNEZ APARICI AUTOR DE LA CRÍTICA: LLORENÇ ALAPONT MARTÍN

28


29


FILTRES

ARTESÀ : VICENT MARTÍNEZ APARICI AUTOR DE LA CRÍTICA: LLORENÇ ALAPONT MARTÍN El lema és ben encertat per a no tindre cap pietat de criticar sense filtres retrògrads i masclistes. Fer xixines el cerril és justíssima empresa, però fer-ho és difícil amb picantor i agudesa. No som de xuplar la popa als polítics figurants i menys a eixa tropa de funcionaris dominants. Sense cap filtre ni garbell però amb gràcia i humor, critiquem el descabdell d’alcalde i cort d’honor. Massa blanca era la burla fent el cul gros al dirigent, ací s’acaba eixa murga de ser al poderós complaent. La falla ha de ser satírica i no dormir sobre llorer, perquè si no hi ha crítica tampoc hi ha esperit faller.

30


REMAT: TOT DEPÉN DEL COLOR DEL FILTRE AMB QUÈ ES MIRA Una esvelta deessa remata el monument vessant color suaument per mudar la disfressa. Aquesta poderosa madam representa l’era digital, on el filtre d’Instagram fa irresistible un carcamal. En aquest univers virtual la vida és color de rosa, la mentida ix airosa i la veritat té igual. Són preciosos els engendres, els gats semblen lleopards, totes les figues són tendres i tots els naps ben plantats. Havent filtre no hi ha taca, defecte o imperfecció, et modela l’aplicació malgrat estar pa la traca. Qui és difícil i orellut pareix el David en porreta i qui és morruda i baixeta sembla estel de Hollywood.

31


Qui té la pell d’una pansa l’estira més que un timbal. I qui te la gepa colossal ix tibat com una llança. Es fan cent fotos o més, de totes en trien sols una vint filtres a l’oportuna i la titulen: “Com si res”. Abunden falses notícies fent veure que un burro vola perquè interessa la bola a qui promou injustícies. Si publiquen en internet que les Falles són de Reus, ho fan per crear mala llet, però tu vas i t’ho creus. Si diuen que la llima depura i fa que cagues lleva líquids i t’aprima, directe vas i t’ho tragues. Si escriuen que l’ermita, per ser el poble massa obert serà prompte una mesquita, vas i ho dones per cert. Traure el gra de la palla no és passatemps alegre però evita creure el canalla que et ven gat per llebre.

32


Per manipular l’opinió creen filtres a mida distorsionat la visió de veritat o mentida.

EL COS: PER A GUSTOS, COLORS Visca el multicolor desig d’estimar i la cromàtica llibertat sexual. El blanc i negre deixa poc a triar perquè sucar plau a tots per igual. L’amor no té color, gènere ni edat, ja ho deia Estellés, per terra o al llit, sigues gai, les, bi, trans o remenat, ningú pot assenyalar-te amb el dit. Als armaris no cabien calcetins, estaven replens d’amors clandestins, ara tots ells trien lliures son destí. El blanc i negre és una opció, però alça amunt, per si canvies d’opinió, la bandera de l’arc de Sant Martí

33


DE DINERS I DE BONDATS: LA MEITAT DE LA MEITAT Feia de minoria virtut era complidor i tossut ara amb poder absolut la meitat de la meitat. N’eren cinc i ara dotze, cap arregla un rellotge, al sou ningú fa reprotxe, però suar per la ciutat la meitat de la meitat. Dotze eren els cavallers de taula redona festers, per al rei lloes i llorers i per a la resta de soldats, la meitat de la meitat. Els apòstols són dotze, que al pressupost fan desmotxe, fent retallada ferotge, deixant Serveis i Igualtat amb la meitat de la meitat. Els regidors socialistes fent bot omplien les llistes i ara governen coristes sense haver-ho esperat la meitat de la meitat.

34


Malgrat ser majoria bestial i no haver al ple cap rival, mana la tècnica principal perquè l’alcalde està habilitat la meitat de la meitat. Abans de les eleccions tots els contes eren bons de sobte han de pagar milions, engany o saps comptabilitat la meitat de la meitat. S’estila l’adulació, al polític donar sabó, perquè ha guanyat una elecció. Però fidels a la veritat la meitat de la meitat. Veu de sant i ungles de gat, quan el poder han guanyat del compromís s’han oblidat. D’allò que havien predicat la meitat de la meitat. Amb les noves glòries s’obliden les memòries i enceguen les victòries. Haurien de tindre’n, de vanitat la meitat de la meitat No recorda alcalde senyor que va ser polític perdedor, de l’oposició regidor. De memòria i humilitat la meitat de la meitat

DEL ROIG NO SE SALVA NINGÚ QUAN IMPOSEN EL RODILLO ABSOLUT En aquesta escena veuran com l’alcalde apujat passa el rodillo en gran a tot allò que ha fulminat. Als ex de legislatura els han clavat la navalla gallina per qui figura i sardina per qui treballa. El pobre Nacho Ventura que venia gall al rescat no va evitar la sepultura baix el rodillo de l’autoritat. La majoria socialista el seu filtre ha imposat, passes si eres vicentista i si no, al carrer refusat. Diu que és continuista però apuja l’impost, i allò que no era socialista desapareix del pressupost.

35


36

La Memòria Històrica l’han oblidada completament, per no dur renda econòmica, tot i que aporte coneixement.

És el diari del barri, reporter del veïnat, de matrimonis vicari i difunt al soterrar.

Que s’esfumara no era estrany Participació Ciutadana, ja votaràs cada quatre anys, a Silla ordena qui mana.

Encantador de gossos, acariciador de gats, però no deixa ni ossos quan l’animal està al plat.

Com que votares tres vegades en quatre mesos i mig, no calen més consultes l’alcalde farà el seu desig.

Al flautista del melic el segueix tota una plaga dient gran!, preciós!, bonic! escriu espanyol a Espanya!

La Regidoria d’Igualtat també ha patit la tisora, fins a l’os l’han repelat, sent exigència colpidora.

Malgrat la tasca, no està mal, agrairíem menys tafarra, més labor intel·lectual i no tanta botifarra.

El Mars Museu han buidat de pressupost i personal, ha quedat l’exterior niquelat, i a l’interior desídia total.

Aquest equip, la transparència se l’empassa pel forat, he de tindre paciència perquè ja ho diguí l’any passat.

Pensen que l’arqueologia és jardineria i art floral, un reclam per a la fotografia o per fer turisme puntual.

Però com no m’han fet ni cas recorde a tot el personal que un portal trobaràs al web municipal.

L’alcalde és populista, li agrada el marujeo, de les obres ser cronista i ser més vist que el tebeo.

No és el portal de Betlem, ni tampoc de la Valldigna, però igual de vell el veiem, d’actualitzat, ni una mica.


El portal de transparència no suggereix llenceria, però informa amb solvència si és que el posen al dia.

Ivan Cuenca és funcionari i recent, flamant graduat vol fer a Silla un safari perquè el turisme l’ha atrapat.

L’article 6 de la llei obliga, si eres bon govern, informar sense remei de qui eres i d’on vens.

L’oficina Turist-Info és el seu preat tresor, baixant el Museu d’escalafó, Turinfo farà una Silla d’or.

Per tant continua el misteri des de fa ja quatre anys de no saber ofici o mèrit de regidors i alts companys.

Trini Martínez i olé és la lobby andalús fent allà on va el bé gràcia i salero inclòs

Així que m’han fet investigar per poder contar amb humor obres, lletres, arts i bars dels regidor de nostre cor.

Carmen Giner defensa la igualtat de criança, no ha d’haver prevalença i compartir la lactància.

Felipe García és runner, regidor número tres, sembla ser home planer i no podem dir ja res.

Francisco Gómez és elèctric enginyer molt solvent esperem que amb un tric el portal quede modern.

Funcionària de correus és Joséfina Zaragozá, bona cara allà on la veus, i al cosí sempre abraçà.

En el govern absolutista, un és l’amo del ball, l’altre és violinista i els altres mouen el ventall.

37


LA POMA DE LA DISCÒRDIA CLIMÀTICA Vos contaren un conte aterridor, era així, una vegada va ocórrer que l’ésser humà abusador deixa fem i merda discórrer com si el canvi climàtic fora mentida i ara el planeta és una poma podrida. El món està com la poma, enverinat, el planeta terra és Blanca Neus i la bruixa les empreses contaminants, Trump, l’Iran, la Xina, Rússia i els seus. Els humans ha caigut en somni profund, en despertar tan sols trobaran cendres i fum. Si l’escalfament continua augmentant tornarem al vestit de fulla de parra, en pilota picada, com Eva i Adam, però no serà al paradís de la farra sinó directament l’infern en flames amb serp sense pell i pomes torrades. Ja ho va descobrir Isaac Newton la poma cau pel seu propi pes nosaltres, la gravetat d’aquest món per rucs, encara no l’hem aprés. Si férem cas al científics com Isaac no pegaríem aquest grandíssim bac.

38


Guillem Tell arriscà la vida del fill, hui fem el mateix que el ballester aquell. Llançar fletxes contaminats és senzill no tant posar la poma dalt del cervell. Quan ens arribe l’aigua al coll aleshores voràs com caguem moll. A tots ens fa gràcia el mòbil i l’ordinador que mostren la pometa amb el mos, perquè tot això provoca escalfor i per un tub, emissions de CO2, després tens gotes fredes a manta i ones de calor més de quaranta. La poma de la discòrdia era daurada, el canvi climàtic és desastre evident, però el neguen per cobdícia exagerada sense importar-los el segle vinent. Esperem que no traguen faves de l’olla i acabem com la guerra de Troia.

MICROFILTRES (MASCLISTES) En la lluita per la igualtat i finir el patriarcat és important erradicar el masclisme regular, malgrat ser acostumat. Allò que classifiquen com micromasclismes són una sèrie de filtres que a les dones discriminen sense adonar-nos tots els dies.

39


Que el gènere tinga color és del temps de la picor, blau de xic, quina brasa! rosa de xica, quina traça! Colors per gust o per amor. Has de canviar el bolquer, doncs el bebé s’ha cagat, el canviador han col·locat com és comú, al bany de muller, infant quefer no és de cavaller. Si vas a la discoteca la dona no paga tram, no per guapa o flaca, sinó per ser un reclam, per als taurons, un ham. Vas al bar acompanyada, demaneu llimonada i un mitget de cassalla, a ell li porten l’anisada perquè et veuen delicada. Al restaurant heu anat, demaneu la dolorosa, com la canyà és substanciosa compte per a ell, que està forrat, ja que ella sempre és convidat. Et veig malhumorada, no t’haurà baixat el cos? el que estic és cabrejada perquè més d’un ruc terròs creu que el meu cervell és reglós.

40


A l’home agrada molt cuinar la paella dels diumenges, on rep atenció particular, però no li digues de fregar o guisar fins al divendres. Aquests son alguns patrons però hi ha més raons com l’ús del llenguatge, l’assignació de certs rols i el desigual aprenentatge.

XOCAR SENSE PARAR ÉS L’ATRACCIÓ NACIONAL Pedro Sánchez volia lligar i se’n va anar a la fira, l’atracció més xoni va triar tot paó anà a la taquilla. Va pensar açò està fet i va comprar una fitxa, mentre pensava el xulet: amb un viatge cau la salsitxa. Va agafar el cotxe roig i mentre cantava Camela es venia amunt de goig per ser qui repartia candela. Comença a xocar a tot Déu creient sobrat que a la força podia enamorar a tot arreu i no va excitar ni una morsa.

41


Va comprar l’abonament, dos viatges no van ser prou, tots a rodar seguidament una volta i una altra de nou. Primer el cotxe taronja li va cridar l’atenció, tot i passar-li l’esponja Albert no volgué relació. Riverita ho intentà escrivint-li una carta però estava retardà perquè la gent n’estava farta. Rivera solament conduïa per la banda de la dreta, com massa trànsit confluïa s’estampà en la cuneta. També es va camelar el pilot del cotxe morat. massa dot va demanar l’esposori no era barat.

42


Però a la segona espenta Sánchez i Pablo coleta confirmaren casamenta i ara tots a xuplar de la teta. El beneit d’Errejón volia ser parella de fet i acabà el pobre xicon conduint un cotxe de joguet. Casado serà de cognom però no es pogué esposar, encara que evità el desplom quan el cotxe al centre va girar. El gendarme és Abascal doncs porta porra i pistola, liderant la dreta radical i el feminisme a la cola. Imposa el pin escolar desconnectant l’estudiant per si aprén massa a pensar i no té VOX cap votant. Santi cobrava una pasta vivint sempre de gorra ara crida entusiasta visca l’Espanya casposa.

43


FILTRE BLANC I NEGRE. EL NO-DO INFORMA DE LA MUDANÇA DE FRANCO La NOtícia i DOcumental ha tornat a les pantalles mostrant al ranci general despullat de les mortalles mudar de la mansió a l’hostal.

Si a tot açò afegim que era baixet i cabut, no ens estranya en absolut que un tirà tant roin afusellara al més prim.

L’antiga vall dels caiguts ara és la vall dels alçats, Franco és el primer que ha mogut però darrere van els ossuts que alçaren la bestialitat.

No es pot queixar sa excel·lència de la mudança sense tatxa, per terra, aire i a muscles de fatxa, amb el pollastre fent presència fins a la nova residència.

Atés que l’agre dictador en vida era intocable, els biòlegs han fet la labor de fer una anàlisi fiable dels ossos de l’opressor.

Quan el generalíssim ix a moure l’esquelet no es priva ni un poquet d’un viatge caríssim sempre de cara al solet.

Ha comprovat l’exhumació que Paquita la culona, tal com resava la cançó tenia cul blanc com una mona per fer amb Ariel l’ablució.

Mentre els pobres afusellats romanen mal soterrats, esperant a la cuneta tindre una làpida neta on descansar amb dignitat.

L’operació ha confirmat quan a Franco han alçat que al puig del Gurugú d’un tir molt ben encertat dels dos ous, en va perdre un.

44


FILTRE FINAL

Hem arribat al final d’aquesta crítica global que ha pretés ser jovial però també fatal amb la injustícia social. Hem defés la llibertat sexual i el dret a ser igual, i hem fet crítica local. Espere no haver causat cap mal, perquè no era personal. Estic segur que el Govern Municipal prendrà nota com cal i l’alcalde humil i natural farà cas de la critica cabal si al poble és lleial. No he estat molt servicial amb el poder oficial, nosaltres som de destral més que de joc floral, plantem batalla campal al masclisme en general i som de ploma letal amb la discriminació en especial, doncs defenem l’ideal que la sàtira és elemental en una falla principal. Tenim l’esperança real que el jurat, com és tradicional ho aprecie de forma literal. Aquest autor ha posat tot cuixal i tot el gris cerebral per fer una crítica genial malgrat no guanyar un jornal. Vorem si al nostre casal podem tindre festival si ens emportem al final algun premi principal i sino té igual perquè som una falla excepcional.

45


La màgia

de les falles

Per Layla García i Lorente

Moltes vegades havia pensat que podria ocórrer, i per fi ha ocorregut. Des que vaig nàixer he sigut d’aquesta comissió, he jugat, rist i crescut al casal del Port. Quan era xicoteta jugava a ser la fallera major, i encara que anava creixent, aquesta il·lusió no desapareixia. A vegades no soc conscient que enguany haja sigut el meu any, tot el que he disfrutat i tot el que he viscut. Intentar plasmar totes aquestes vivències en el llibret ha sigut prou complicat. Cada vegada que recorde la vesprada del 5 d’abril del 2018 m´emocione. Havia quedat amb un dels meus amics fallers per a parlar sobre la relació que jo tenia amb els que estaven a punt de ser els representants infantils. Pensava que no hi hauria un any millor per a ser la fallera major, però els meus pares no volien, i jo ja ho havia intentat moltes vegades. Mentre preníem

el gelat, em va dir una frase que desencadenaria tot el que a partir d’aquell moment començaria a viure: “Confia en la màgia de les falles”. Qui em diria que vint minuts després, Loren (el presi), Mireia (la secretària), el meu amic i jo anàvem a ma casa a fer als meus pares la pregunta més màgica del món. Encara que es varen fer de pregar, finalment mon pare va dir que sí. A partir d’aquell dia la meua vida va canviar. Aquella mateixa nit varen dir en la reunió, a la qual hi va acudir tota la comissió, que jo, junt amb Clàudia, Llorenç i mon tio Loren, representaríem la nostra comissió. Els temps passava i l´estiu va arribar amb la meua proclamació. Vaig estar molts dies buscant el vestit perfecte. Els meus pares, familiars i amics, varen aconseguir que tot estiguera a punt, m’ajudaren molt i feren que em sentira la dona més feliç del món. La nit estava plena d’estreles, en un marc incomparable, la piscina municipal. Quan em nomenaren i comencí a caminar, un castell de focs il·luminava la nit. Pujar les escales, veure tota la meua gent… mai tindré paraules per a descriure aquest moment. Les paraules que em va dedicar la meua teta María les portaré sempre gravades en la meua memòria. A poc a poc, el meu somni es feia realitat. Seguien passant actes i més actes. La tardor va arribar, i com sempre, comencem a preparar la presentació, un dels actes més importants per a mi. No podia creure que la paraula que va començar tot açò fora el fil conductor de la meua presentació: màgia. Va arribar el dia, estava nerviosa, la meua mare em va ajudar a vestir-me i tots el meus amics eren a casa. Quan vaig començar a escoltar la dolçaina i el tabal, el meu cor bategava fortament. La Directiva començava a omplir el saló, i després de brindar per unes falles de categoria, vaig començar el passacarrer que acabaria en la Nau. Una vegada va començar la presentació no hi havia marxa arrere. Recorde que estava molt nerviosa, encara que volia asserenar-me per a disfrutar de tots el moments que volia viure. Elsa, una xiqueta molt especial per a mi, va pujar la banda que tant anhelava. Ja estava preparada, al final de la passarel·la. Era el meu moment. Varen dir el meu nom, arribí al centre de l’escenari i me la posaren. Aleshores em convertia en la màxima representat del Port, no podia creure-m’ho.

46


sentiment i devoció. Per últim el dia 19, Sant Josép, el dia en què les flames són les clares protagonistes. Tot acaba i tot torna a començar. Les espurnes i les cendres començaren a il·luminar la pista, i la meua falla anava desapareixent sota la mirada de tota la meua comissió, una nit que mai oblidarem. La meua il·lusió quedarà marcada sempre per la màgia que rodeja aquesta festa, aquesta comissió, la falla del Port. El 2019, un any perfecte. Llorenç, Clàudia i Loren els millors companys de viatge que hauria pogut tindre: sense vosaltres no haguera pogut disfrutat tant de tot açò. Ara cal començar de nou, tornar al lloc on sempre he estat, al costat de totes les falleres i els fallers del Port. Solament puc dir una cosa: gràcies al 2019 per ser màgic. L´apoteosi va ser de deu. Quatre mags varen captar l’essència del soroll, la tradició, el sentiment i l’emoció de les falles i la varen concentrar en una caixa buida de la qual vaig aparéixer, asseguda en un elixir que representava l´essència de fallera major. No podia ser més feliç. Els meus amics, Laura i Víctor, em varen fer la millor exaltació que podia imaginar. Jo vaig ser l’última a parlar, tanquí l´acte i els expliquí la meravella de presentació que havíem fet.

Som màgia, som història, som llegenda, som Falla Port.

Sense adonar-nos-en, teníem la setmana fallera al damunt. Recorde que el dia de la plantà m’alcí molt prompte per a veure com la nostra falla començava a prendre forma, un aparador de color increïble. Quan va arribar la nit vaig veure els llums que rodejaven la falla; es veia imponent, i tot seguit ens n’anàrem pel ninot indultat. Després de ballar i cantar vàrem tornar a la pista. Ho vaig passar d’allò més bé. El 17 de marc sempre quedarà gravat en la meua memòria. L’alegria va esclatar per tots el llocs, i jo no podia plorar més. S’havia complit un desig: la falla que tant m’agradava aconseguia el primer premi. Veure tota la meua família i amics emocionats va ser increïble, i mai tindre prou paraules per a descriure aquests sentiments. Arribem a la fi, el colofó d’un any perfecte, el dia de l’ofrena. Va ser molt especial per tot el que comporta: emoció,

47


EXPOSICIÓ DEL NINOT

PRESENTACIÓ LLIBRET

PRESENTACIÓ MAJOR

NITS DE FALLES

febrer

desembre

març

gener

BAIXÀ DE QUADRES

NIT D’ALBADES

CAVALCADA PREMIS GVA

PRESENTACIÓ INFANTIL

FALLERS D’HONOR

48

XUPINAZO


PREMIS

SIGNATURA DE CONTRACTES

CREU DE MAIG

CREMÀ

octubre

agost

juliol

maig

setembre

CONCURS DE PESCA I PERXA

PROCLAMACIÓ

SANT JOAN DESPERTÀ

HALLOWEEN

BERENARS

DIA DEL CRIST 49


DANSA dels PORROTS

50

Som uns fallers i valencians de tradició. Per eixe motiu, des de fa ja alguns anys cada 6 d’agost, en honor a la festivitat del Santíssim Crist de Silla el grup de la Dansa dels Porrots de la Falla Port, balla pels carrers del nostre poble, contribuint aixi a mantenir la cultura popular.


GRUP DE PLAYBACK Noelia Moya Rodríguez Sandra Gil Blesa Alba Navarro Navarro Mireia Montero Benaches Nacho Alfaro Garrido Marta Muria Ruiz Alba Bermúdez Sánchez Mario Sanmartín Riera Núria Juan Royo Mireia Navarro Navarro Raúl Más Medina José Vicente Fortuny Serrano David Romera García Mónica Giner Aguado Mireia Olmos Soler Veronica Guerrero Alba Tanya García Palomares Carla Huesa Martí

Grup d’artistes MAJORS

GRUP DE TEATRE

Actors i actrius: María José Hernández Alapont María José Giménez Valero Carla Estará Molina Ivan Serrador Ferrer Aida Melero Jareño Direcció: Llorenç Alapont Martín

51


52


Herois i HeroĂŻnes N E R U D R E P QUE S P M E T L E EN

01 53


La brusa negra

dels nostres Herois símbol de lluita 1

9

Per Aida Melero i Jareño

7

7

+++

De segur que a moltes i molts dels lectors que esteu llegint aquest article, alguna vegada vos han preguntat per què totes les altres comissions del poble han canviat la vestimenta i nosaltres, els del Port, seguim fidels a la brusa negra. Una pregunta normal, tenint en compte la gran quantitat de possibilitats que hi ha si et vistes de saraguell o de torrentí, però que deixa de tindre sentit si coneixes un poc la història de la falla Port. Per a nosaltres, vestir amb orgull la camisa blanca, el pantaló ratllat, la faixa i com no la brusa negra de l’horta, és una manera d’entendre i viure les falles, una més d’altres coses que ens diferencia de la resta de les comissions falleres del poble. Cada vegada que un faller del Port vist la brusa negra fa un crit a la llibertat i ret un sentit homenatge als nostres fundadors, que amb valentia decidiren vestir amb la mateixa indumentària que hui encara utilitzen els membres

54

SILLA

+++

FALLA PORT DE SILLA


• Herois i Heroïnes que perduren en el temps 01 •

del Tribunal de les Aigües que dirimeixen els conflictes derivats de l’ús i aprofitament de l’aigua de reg entre els agricultors. Moltes falles han evolucionat i han passat del típic vestit negre de faller a vestits més lluïdors, com el de Torrentí o Saraguell, amb tot tipus de complements. Nosaltres, en canvi, sempre hem tingut molt clar que volíem portar la brusa negra com a signe d’identitat d’uns fallers nascuts al bressol de l’horta i de l’Albufera. Per aquest motiu, hem seguit des dels inicis la mateixa línia i hem respectat allò que al seu moment ens va fer diferents, amb una identitat pròpia i innovadora que trencava rotundament amb tot el que s’establia fins aquells moments en la cultura fallera. Els joves de hui en dia hem de conéixer la nostra història i saber valorar l’esforç i la valentia dels fundadors de la nostra falla, que mai es van doblegar perquè nosaltres hui puguem lluir la nostra estimada brusa. Eren temps difícils, la gent continuava nugada a idees desfasades que no deixaven lloc a la tolerància i l’evolució de la societat. Continuaven lligats al passat sense mirar el futur. La nostra vestimenta va ser un element de polèmica important en aquells temps. La brusa negra no sols no era ben vista al poble, sinó que els estaments fallers no l’admetien en els actes fallers oficials per considerar-la contrària a la normativa del congrés faller aprovat en 1980 per la Junta Central Fallera. Per què no podíem portar la mateixa brusa que els llauradors que formaven part del Tribunal de les Aigües? Per a resoldre el conflicte hagué d’intervindre el president de la Generalitat d’aleshores, en Josep Lluís Albinyana i Olmos. A molts dels nouvinguts a la nostra falla els agrada la nostra indumentària, perquè la veuen pràctica i econòmica. Però per als vertaders fallers del Port, cada vegada que ens posem la brusa negra ens sentim autèntics superherois, ja que portar-la amb passió és sinònim de conservar la nostra cultura i les nostres tradicions. Sens dubte, una de les coses més belles de la nostra comissió és que els fallers i falleres hem defensat durant més de quaranta anys la nostra brusa amb amor, dedicació i lluita. Aquesta brusa que ens identifica i ens uneix com una família.

Foto detall de la brusa negra 2019

Per a nosaltres la brusa no és únicament una peça de roba, és la identitat de tot un col·lectiu faller. Representa l’esforç de tots aquells que, malgrat la prohibició, lluïen la brusa negra en molts actes, que van lluitar sense doblegar-se, un temps on es van aconseguir les llibertats que hui gaudim. Gràcies a dones i homes amb coratge, defensors d’una part important de la nostra tradició, de la nostra cultura. Hui el temps ens ha donat la raó, i després de més de quaranta anys els fallers del Port continuem portant la mateixa vestimenta que vestiren els nostres avantpassats a l’horta i a l’Albufera: brusa negra, camisa blanca, pantaló ratllat, i faixa. Per aquest motiu, m’agradaria que aquest escrit es convertisca en un sincer reconeixement dirigit a aquells homes que lluitaren per la llibertat d’expressió, que van resistir pels seus principis i per les tradicions d’allò que representem, sense fer un pas enrere. Gràcies a tots els que al llarg de la nostra història heu treballat de valent per fer gran aquesta comissió i, especialment, a aquells que ja no es troben entre nosaltres i que ens han deixat pel camí, perquè sabem que allà on estiguen porten en l’ànima la brusa de la nostra estimada comissió. Gràcies per deixar-nos aquesta gran herència, que hui per a nosaltres és un vertader orgull!

55


Els raros

de la brusa negra i pantaló ratllat 1

9

Per Manolo Catalán i Moreno

4

7

+++

Parlar d’indumentària masculina a Dénia és com anar al desert a buscar aigua. Tampoc sé si soc la persona més adequada per a parlar de la indumentària fallera de la meua comissió, els de la brusa negra i els pantalons a ratlles, tenint en compte que enguany es vol aprovar la clàusula “anti-Manolo” com van dient els més “emprenyadors” de la meua falla. Però ho intentaré, encara que potser hi ha gent que no hi està d’acord. Però açò també és falla. La veritat és que la indumentària masculina sempre ha brillat per la seua absència en el món faller de Dénia fins a final dels anys setanta. Tenint en compte que les primeres referències de monuments plantats per grups de veïns daten de 1917, al carrer Olivera, al costat del Bar Bosina, i que les comissions es funden en 1946, poc hi ha, per no dir res, sobre aquest tema. La construcció de monuments en zones puntuals de les diferents barriades, com a Baix la Mar o Les Roques, se succeïen any rere

56

DENIA

+++

FALLA CENTRO DENIA


• Herois i Heroïnes que perduren en el temps 02 •

any. Però només el dia de Sant Josép tot el món es vestia de gala per a acompanyar la banda de música, que feia un passacarrer per la zona amb un ninot, davant de quadrilles de xiquets que ballaven i llançaven coets. No va ser fins a 1945, quan la comissió Alcoi-Sueca-Dénia, al Cap i Casal, decideix convidar els tres consistoris que formen el seu nom amb un únic motiu, el recaptatori. L’Ajuntament de Dénia va nomenar com a reina fallera Consuelito Sánchez Martí, en un acte celebrat al teatre Circo de Dénia, al qual van acudir els màxims càrrecs de la comissió de Russafa, acompanyats d’una banda de música i diverses senyoretes de la cort d’honor. Consuelito Sánchez era una jove de bona presència i molt popular, gràcies a les intervencions que feia en les funcions de teatre que aleshores muntaven els aficionats locals dels Cuadros de Educación y Descanso. (1) L’any següent tornaren a repetir la invitació, però aquesta vegada va ser la comitiva deniera la que es va desplaçar a València. Portaven, com a donació, caixes de panses i gran quantitat de joguets per a repartir-los entre els veïns de la barriada. En un acte amenitzat pel grup de teatre de la comissió valenciana, nomenaren Angelita Martí com areina fallera. Així com les autoritats s’asseguraren que les dos falleres disposaren d’indumentària fallera (llogada a València per a l’ocasió), els homes vestien amb el clàssic trage negre, amb corbata fosca i camisa blanca. Això va despertar l’esperit faller a Dénia. Al principi, en la penya del Tio Pep, i l’any següent en les comissions Centro, Baix la Mar, Les Roques i Oeste, comissions que encara hi perviuen. Les dones sempre ben abillades, amb les millors vestimentes valencianes; els xiquets vestits de torrentí, i els homes de trage. De poc havien servit els viatges al Cap i Casal pel que fa a la indumentària masculina. No va ser fins als anys huitanta que alguns presidents de falla es vestiren amb la típica indumentària de «cucaracha», instaurada a València als anys cinquanta(data que no té rigor històric). Però no va ser fins a 1984 quan a Dénia canvia la

Càrrecs Falla Centro 1955. Foto Arxiu Falla Centro

situació masculina. La Junta Local Fallera, presidida per Toni Martí, comença a assistir a les diverses presentacions d’altres municipis, cosa impensable en l’època. Amb la quantitat d’actes que hi ha a Dénia, com per a anar a alçar-los el “rabo”a altres! Eixa era la frase amb què es podria descriure el xovinisme dels fallers a Dénia. En aquestes eixides, com diem en l’actualitat, s’adonaren que eren els únics fallers que vestien amb trage i corbata. Això va fer recapacitar la JLF, i un any més tard proposà a les comissions de la ciutat que escolliren una indumentària masculina oficial. La JLF va triar el de “cucaracha”, igual que les comissions de Saladar, Diana, París Pedrera, les Roques i Oeste. Unes altres, com Baix la Mar o Port Rotes van triar el de torrentí i saragüell respectivament. Després vingué El Centro, que va escollir la brusa negra i els pantalons a ratlles grises, indumentària que ja usaven els més xicotets de la comissió, però amb una excepció: el president vestia de “cucaracha” i l’infantil i altres càrrecs de torrentí. Era una manera de destacar davantdels altres fallers. Això sí, els presidents eren els únics que podien portar el faixí roig; els altres, blau.

(1) Balaguer, Vicent. «Les falles a Dénia en la seua primera etapa: 1947/1961». Aguaits, 1988, Núm. 2, p. 77

57


+++

I encara que semblava un autèntic galimaties d’indumentàries, tot indicava que la cosa es normalitza a poc a poc. Però més tard, les comissions que vestien de “cucaracha”, segurament per una raó de comoditat, van ser a poc a poc apartades i escolliren l’erròniament nomenada “de l’horta”, que consisteix en camisa blanca amb pantalons a ratlles grises, jupetí amb flor de vestit de dona (si pot ser igual que la de la fallera que portes del braç), i manta morellana al muscle.

ràpid, però al president infantil, José Antonio García Acinas, la repetició li va caure amb catorze anys camí dels quinze, per la qual cosa es va decidir que es vestiria amb la brusa negra i els pantalons a ratlles, igual que els altres xiquets de la comissió infantil. Prompte, Fernando Reig es va sumar a la proposta, i així fins a hui en dia. Tant els presidents com els fallers grans i infantils usen la brusa negra amb els pantalons a ratlles grises, els presidents amb el faixí roig per davall de la brusa, i els altres blava.

Únicament en l’actualitat, la falla Diana continua portant la indumentària de “chaquetilla” i pantaló negre. Les falles que van nàixer amb posterioritat s’adaptaren bé als diferents models d’indumentària que anaven apareixent-hi, com la falla Campaments, en l’actualitat un magnífic aparador d’indumentària masculina. Però tornem a la falla Centro, als «raros» de la brusa negra i els pantalons a ratlles. Ja s’havia normalitzat l’ús de la brusa negra per la comissió, però les Falles de 1989 han quedat marcades al cor de tots els que formàvem part de la comissió. La nit de la plantà, Paco Sentí, una de les persones més important de la comissió, moria sobtadament a conseqüència d’un atac al cor. L’impacte va ser terrible per atots, i a més, la pluja no deixà de caure en els tres dies posteriors. Per descomptat, la falla no va fer cap acte oficial els dies 17, 18 i 19 de març, i no sols per la pertinaç pluja que no parava de caure, sinó perquè no hi havia ànims per a fer festa.

58

Però durantel dinar de Sant Josép, l’acte en què s’homenatja el president, la comissió pren una de les decisions més importants de la història de la falla. Que els quatre càrrecs repetirien en el següent exercici perquè pogueren gaudir d’una setmana fallera com calia, a més amb totes les despeses sufragades per la comissió.

Però a partir d’ací també arribà la perversió de la indumentària de la brusa i els pantalons a ratlles. En algun moment a algú li va semblar una bona idea portar un jupetí amb la mateixa seda que el vestit de la fallera major, segurament a manera de regal. Ja que n’agafes tres o quatre i fas un jupetí per al president. Cal saber qui va ser primer, si l’ou o la gallina, o en aquest cas, la fallera o l’indumentarista.

El president, Fernando Reig, i la fallera major, Cristina Villar, podien seguir un any més amb la mateixa indumentària. Però el problema venia amb els infantils, als quals, per coses de l’edat, havien de confeccionar-los de nou tota la indumentària. Isa Reig, la fallera major infantil, ho va poder solucionar

Però si els jupetins són molt bonics i les sedes molt cares!Per què no hi posem un coll que sobreïsca per dalt de la brusa? Deuria pensar algú en el moment en què es pren les mesures del jupetí. Continuem amb la perversió de la indumentària. I això li ho diu algú que té dos jupetins preciosos, regalats


• Herois i Heroïnes que perduren en el temps 02 •

per les falleres majors que vaig tindre en els anys 2004 i 2006, quan vaig ser president. La perversió continua quan veus que en lloc de portar una sabata negra de vestir n’apareixen marrons, blaves, nàutiques amb la sola blanca (perquè per a les cercaviles són mes còmodes), i així un reguitzell de diferents tipus de calçats, fins i tot algunes esportives casual de color negre. I per a acabar el tema de les perversions de la indumentària masculina, només faltava veure dones de la comissió eixir en l’ofrena amb la brusa i els pantalons a ratlles, només per comoditat. La veritat és que els estatuts de la falla únicament indiquen que “els fallers vestiran amb brusa negra i pantalons a ratlles grises”, però a vegades estirem massa la mànega. L’any 2017 la comissió decideix traure un pergamí, que és com anomenem a Dénia el “Faller d’Honor”, en el qual s’explica els orígens de la brusa negra i els pantalons a ratlles. Vicent Martí, historiador i faller del Centro, i Maite Madrid, del Museu Etnològic de Dénia i fallera de la falla Centro, s’encarreguen de fer un estudi sobre els orígens de la indumentària de la comissió, en el qual inclouen una fotografia de primers de segle, cedida per la família Reig, membres de la falla Centro.

En el treball indiquen que:

“... en les imatges de fotografies de finals del segle XIX, veiem com “el brusó” és una peça característica molt arrelada i popular que utilitza tothom: llauradors, artesans, comerciants, en el camp i a la ciutat. La brusa («brusó») no sols era una peça de diari en les ciutats, pobles i en les zones rurals, també s’utilitzava en les reunions socials i festes, cosa que ens confirma que es tracta d’una peça popular i que mereix estar en la vestimenta tradicional valenciana. Allò que originalment és un brusó de llaurador, es converteix en l’anomenat guardapols, tan utilitzat pel Tribunal de les Aigües. Com veiem, aquesta antiga institució també adapta la Fotografia de finals del S.XIX.

59


seua vestimenta amb el pas del temps, i magnifica l’ús del brusó fins a hui en dia. Parlant d’un punt de vista instrumentari, el brusó és una peça únicament masculina. En el reglament de JCF no forma part del trage de faller. És més, a València no s’autoritza cap acte oficial amb brusó. Sols en actes interns de falles i penyes, cosa que caldria reivindicar fortament. El pantaló llarg s’adapta de seguida, pel seu teixit, confecció i comoditat, als costums de la societat del segle XIX, principalment en les ciutats i de manera generalitzada en els diferents estaments i classes socials. La confecció, amb diversos teixits, i l’adquisició en comerços, en faciliten l’ús a la població en general, junt ambels artesans, comerciants, pescadors i llauradors es popularitza aquesta peça. En certa manera, l’ús del pantaló llarg prompte deixa relegat la utilització del calçó i el saragüells en la vida quotidiana de l’home valencià. Així prompte veiem la brusa i el pantaló llarg, els dos junts. Per a confirmar tot el que hem dit sobre el brusó i el pantaló llarg, veiem un text escrit a finals del segle XIX per l’historiador Fco. Carreras i Candi: “El labrador Valenciano viste

60

blusa negra de ancho vuelo, abrochada por tres botones junto al cuello, y pantalones a rayas o negros. Calza alpargatas blancas i habla el apitchat.” L’adaptació dels pantalons llargs per part de la societat deniera també està condicionada per la relació que la ciutat tenia amb les empreses angleses que s’hi establiren a final del segle XIX, gràcies al comerç de la pansa. Era habitual que comerciaren amb peces de roba provinents de les Illes britàniques, com ara els pantalons a ratlles negres, part inferior d’un jaqué. Això va ser absorbit per la societat ràpidament, que ho adaptà a les seues normes de vestimenta. Per casualitat, aquell any vaig ser nomenat pregoner de les falles de Dénia. Amb aquest escrit entre mans i la col·laboració d’una coneguda indumentarista de la ciutat, pensàrem “pervertir” la meua indumentària, donar-li un enfocament històric rigorós. Per aquest motiu, decidim introduir la brusa negra per dins de la faixa (per cert de color verd oliva), ja que era un dels tints mes utilitzats a final del segle XIX. I juntament amb els pantalons a ratlles grises, incorporem unes sabatilles de careta blanques amb un calcetí blanc. L’única opció que descartàrem va ser posar-nos un mocador al cap acompanyat d’un barret, però incorporàrem un “mantoló” negre de pany, material molt utilitzat en l’època, ja que a finals de febrer les temperatures a Dénia no són baixes, però si humides i molestes. Per descomptat sense jupetí per davall de la brusa. La veritat és que la indumentària va rebre molt bona acollida per part del món faller, fins i tot per part dels membres més joves de la falla Centro. Però ací quedà tot, com una cosa pintoresca que vaig tornar a utilitzar en l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats quan desfilí com a convidat en la comitiva de la Junta Local Fallera de Dénia. No vaig tornar a utilitzar la indumentària fins al mateix 19 de març de l’any següent, també per a l’ofrena, perquè considerava que era un acte prou important per a vestir-me com l’any anterior.Tornà la mateixa circumstància. Els joves, encantats, i comentant que l’any següent pensaven vestir-se igual; però la gent major de la comissió ràpidament em van increpar,dient-me


• Herois i Heroïnes que perduren en el temps 02 •

“de què anava disfressat”. Enguany, la JLF ha fet una modificació dels estatuts, i permet que cada comissió regule la seua indumentària, cosa que fins ara estava prohibida. Les propostes d’indumentària de les comissions de Dénia havien d’aprovar-se en assemblea de Junta Local, cosa que es va eliminar i que provocà una llibertat d’indumentària que fins aleshores no estava permesa, ja que si s’aprovava que anaren tots de negre amb pantalons a ratlles,

Interessa que les indumentàries valencianen estiguen ben argumentades, i sobretot que tinguen un rigor històric. Però moltes vegades entropessem amb indumentaristes que no els interessa que algunes indumentàries es popularitzen simplement per motius comercials, perquè una brusa negra no val el mateix que un jupó de torrentí, ni que una manta morellana. També entropessarem amb gent en les mateixes comissions que no els agrada els canvis, encara que vagen contra corrent. En definitiva, el que importa és que u estiga orgullós de la seua indumentària fallera, i de segur que a mi, igual que els altres fallers de la falla Centro, cada vegada que ens posem la brusa negra té igual que siga per dins o per fora, si amb jupetí o sense jupetí, amb faixa o sense faixa, amb sabates de vestir o de careta... estiguem orgullosos de mostrar a tot el món que som fallers i més encara de la falla Centro, la de la brusa negra i els pantalons a ratlles grises. Com diu el nostre himne: “On naix el carrer Campos, on és el cor de la ciutat”.

Presidents i Falleres Major en l’Ofrena a la Mare de Deu del Desamparats. 2017

o de torrenti o de saragüell, tota la comissió havia d’anar de la mateixa manera. Ara la porta està oberta perquè cada falla decidisca la indumentària. I de sobte, en la falla Centro s’activa la clàusula “anti-Manolo”. Es presenta una proposta perquè obligatòriament la brusa vaja per fora del faixí, a més d’oficialitzar-se el jupetí davall de la brusa. La veritat és que em va semblar molt divertida la proposta, perquè realment el treball que vam fer en 2017 d’intentar donar un rigor històric a la indumentària de la falla Centro, sembla que no va ser llegit per molta gent; a més a més, els emprenyadors de la falla batejant la proposta!

Pregoner Falles de Denia 2017.Foto Raúl Martín

61


La brusa negra

a la Falla La Mercé símbol de veterania 1

9

2

8

Per Vicent Blasco Miró President de la Falla La Mercè de Borriana. Director de l’Àrea de Comunicació i Relacions Externes de la Federació de les Falles de Burriana.

+++

La brusa negra és el tret característic dels fallers de La Mercè, a Borriana. Som l´única comissió de la ciutat que la llueix en els actes més solemnes. Tot i que hui en dia ja hi ha més fallers que porten brusa quan es vesteixen amb roba tradicional, ningú utilitza la de color negre, si no és que pertany a La Mercè, ja que aquesta ha quedat en exclusiva per a la comissió veterana de la ciutat. Aquest reconeixement, hui en dia, és un orgull per als components de la comissió de La Mercè. Però no sempre ha sigut així, ja que la brusa negra va ser als seus inicis motiu de controvèrsia i fins i tot de propostes de sanció econòmica per part de la Junta Local Fallera. Però be, comencem pel principi i ja després arribarem a aquest punt.

62

BORRIANA

+++

FALLA LA MERCÉ BORIANA


• Herois i Heroïnes que perduren en el temps 03 •

Borriana va esdevenir a principis del segle XX una ciutat pròspera. Des de mitjan segle XIX, quan s’instaura el cultiu de la taronja, Borriana no para de créixer econòmicament i arriba a la dècada dels anys vint, una vegada finalitzada la Primera Guerra Mundial, amb un potencial envejable. Un centenar llarg de magatzems de taronja poblen la ciutat i donen faena a milers de persones, fet que el converteix en un poble punter. És en aquesta època quan es construeix el port, a fi de donar eixida per via marítima a la taronja. També es fan les obres del clavegueram i es construeix el mercat municipal. Amb aquest ambient pròsper i amb la mirada fixada sempre en València, és quan sorgeix la idea de plantar-hi falles. Qui impulsà les falles a la capital de la Plana Baixa va ser un home molt involucrat en la vida social del poble. Era escolà de l’església de la Mercè, per tant, una persona molt coneguda. El seu nom era Carlos Romero Vernia, encara que popularment era conegut per tots com el Liante, per la seua capacitat d’embolicar la gent en mil i un projectes. A ell devem també, per exemple, la festa de la Mercè tal com la coneixem en l’actualitat, amb els gegants i els cabuts que el mateix Romero va implantar a imitació dels de Barcelona, ciutat on la Mercè és la patrona. Doncs bé, aquest Liante va aconseguir de seguida embolicar el seu grup d’amics amb l’objectiu de plantar la primera falla a Borriana. Segons contava en la revista Buris-Ana a mitjan anys seixanta del segle passat, Manuel Martí Felis (que seria el primer president de la falla), Carlos Romero els va proposar, en un sopar a principis del mes de març de 1928, plantar una falla a la plaça de la Mercè, igual que es feia a València per honorar Sant Josep. La idea de Romero va calar de seguida en els seus companys, i amb tant sols quinze dies per davant, la primera comissió fallera de Borriana es va posar a treballar per plantar la falla. Va ser així com el 18 de març de 1928, Borriana va vore plantada la seua primera falla, que com no podia ser d’una altra manera, criticava el comerç de la taronja. Si he fet referència a la història de la primera falla a Borriana és perquè la brusa va ser ja en aquell moment una protagonista destacada, encara que ningú li donara la més mínima importància.

Fallers de La Mercè al 1978. Cinquanta aniversari. Entre ells el primer president de la falla, Manuel Martí, i el president del cinquanta aniversari Juan Bta Sabor

Ho escric així pel fet que la brusa negra va estar present en aquella primera comissió fallera, ja que era la roba habitual dels homes de Borriana i per tant dels pioners de les falles a la ciutat. Testimonis de l’època que es recolliren a fi d’escriure la història de la falla, recordaven sempre Carlos Romero Vernia amb la seua brusa negra i una gorreta al cap, encara que entre els borrianencs era més habitual cobrir-se amb el «sombreret», tal com reflecteix bé una de les coples que es canta en el ball tradicional de l’Arenilla: «A Castelló porten gorra/ a Almassora barret/ a Vila-real mocador/ i a Borriana sombreret». Doncs bé, d’aquelles bruses primigènies, roba de treball dels borrianencs d’inicis del segle XX, ve la brusa que lluïm els fallers de La Mercè en l’actualitat. La història de la brusa negra a la nostra falla es remunta a l’any 1976. La comissió es reconstitueix després de dos anys sense plantar, un fet inèdit en la història de la falla, ja que sols en el període de la Guerra Civil, entre 1937 i 1940, i també l’any 1946 per motiu d’una gran gelada, havia deixat de plantar al mig de la placeta de la Mercè. Però en cremar-se les falles de 1973, la comissió es desfà, i no serà fins a l’ abril de 1975 que es torna a constituir. Ho fa amb una força renovada i amb l’objectiu, ja pròxim, de celebrar en gran el 50 aniversari, l’any 1978.

63


El col·lectiu l’encapçala Juan Bautista Saborit Burdeus, Cordell, un actiu faller que ja havia estat al capdavant durant cinc exercicis anys arrere. És gràcies a ell, l’any 2003 i amb motiu del 75 aniversari, que sabem la història del perquè de la brusa negra a La Mercè. La falla del barri de la Mercè és coneguda popularment a Borriana amb el sobrenom de la Veterana, per haver sigut, com hem vist, la pionera a plantar falles a la ciutat. Entre els fallers de la comissió que en formaven part aquell 1975, es trobava el que, amb tota probabilitat, ha aportat més a les falles borrianenques, ja que a ell li devem la idea dels tapissos per a l’ofrena de flors, la concepció actual de les creus de maig o les carrosses confeccionades amb la tècnica del paperet de seda. Joaquín Ortells Vernia va esdevenir un dels pilars fonamentals de la falla i la persona que va proposar al col·lectiu adaptar la brusa negra com a indumentària oficial de la falla, en homenatge als fundadors, ja que aquesta era la roba habitual i als anys setanta ja havia caigut per complet en desús.

Després d’aquests inicis un poc alterats de la brusa negra, el 1978 se celebra el 50 aniversari de la falla, i per tant de les falles de Borriana. Un dels esdeveniments més recordats d’aquella efemèride va ser l’acte celebrat a la Llar Fallera en homenatge a totes les falleres majors i presidents de la falla. El primer president de La Mercè, Manuel Martí Felis, va acudir des de Barcelona, on residia. La comissió d’aleshores va anar a rebre’l a l’estació de tren i el primer que va fer només baixar a l’andana va ser posar-li la brusa negra. Fet més que significatiu de la importància que la brusa va adquirir a la nostra falla des dels inicis.

La comissió va acceptar de bon gust la proposta, i des d’aleshores la brusa negra es va convertir en el tret característic de la falla La Mercè, la Veterana. Els inicis de la brusa negra, però, no varen ser del tot fàcils i, com he referit a l’inici del present article, fins i tot es va rebre proposta de sanció per part de la JLF. Açò va ocórrer perquè aleshores la indumentària oficial era el vestit negre de faller, inventat a la postguerra i impulsat (tot s’ha de dir), per algun que altre col·lectiu faller. No els va semblar bé que La Mercè canviara el vestit «oficial» per un de nou, tot i que amb uns antecedents històrics contrastats que li donaven plena legitimitat. L’assumpte va arribar al plenari de presidents, i la proposta de la JLF era retirar-li la subvenció a la falla per lluir la brusa en els actes oficials. Finalment, la intervenció de l’alcalde de l’època, Vicente Vernia Montoya va deixar en sols una anècdota la proposta que, segons relatava Juan Bautista Saborit, d’haver-se fet efectiva tampoc els haguera fet renunciar a la brusa, ja que la comissió tenia clar que amb diners de l’ajuntament o sense diners, plantarien falla i passejarien pel barri i per la ciutat amb la brusa negra.

64

Sens dubte, la celebració del 50 aniversari de la falla va servir per acabar de consolidar la brusa negra com a element distintiu de la falla. Si ja va nàixer amb força dos anys abans, la repercussió que varen tindre els actes de la falla en aquell 1978, on tots els fallers lluïen sempre la brusa, va ser el factor determinant de cara al món faller de Borriana que va entendre la importància que per a la Veterana tenia i té aquesta singular peça de roba.


• Herois i Heroïnes que perduren en el temps 03 •

Aquest 2020 es compleixen, per tant quaranta-cinc anys de la implantació de la brusa negra com a «uniforme» oficial de la falla. Cal dir que la brusa ha d’anar acompanyada de camisa blanca i pantaló ratllat negre i gris, la vertadera indumentària oficial de La Mercè. Hui en dia la usen els membres de la falla en les ocasions més solemnes, com són l’ofrena del dia de Sant Josep, l’exaltació de la falla, el pregó i les processons, especialment la de la Mare de Déu de la Mercè, el 24 de setembre, en la qual la falla té un paper destacat. Per últim, m’agradaria fer constar unes quantes dades curioses que tenen la brusa negra com protagonista. La primera és el lloc on els fallers tradicionalment l’adquiríem. A Borriana, si hi havia una casa especialitzada en tèxtil i per descomptat en indumentària regional, era la de Manuel Usó, el Vilo. Recorde perfectament quan vaig entrar a la falla amb catorze anys recent complits i que l’aleshores president, Juan Bautista Saborit, em va dir que la primera feina que tenia com a faller era anar a cal Vilo a compra-me la brusa, i per descomptat, dir que era per a la falla de La Mercè, ja que així el comerciant em faria el descompte pertinent que tenia pactat amb la comissió. Corria l’any 1990 i la brusa en qüestió amb descompte inclòs em va costar 1600 pessetes. Després, lògicament, en varen vindre més, com aquella que en una excursió d’un bon grapat de fallers vàrem comprar a la plaça Redona de València per allò que tot el del cap i casal sembla que té més «categoria».

L’impulsor de la brusa com a indumentària oficial de la falla, Joaquín Ortells, rebent l’homenatge de les falles de Borriana al 1998. Foto-Arxiu

L’estima de la falla La Mercè per la brusa també es posa de manifest amb el distintiu «Brusa d’Or», màxima condecoració que atorga la falla i que s’ha concedit al llarg del temps en set ocasions. També al llibret de la falla, la brusa té un lloc destacat ja que és així com s’anomena l’apartat dedicat a l’activitat de la comissió que queda reflectida en la publicació anual del col·lectiu. Per últim, sols cal agrair a la falla Port de Silla l’oportunitat que m’han donat per a poder fer un recorregut per la història d’aquest element tant significatiu i estimat que compartim les dos comissions. Moltes gràcies. Fallers de La Mercè a l’ofrena de flors. Foto-Arxiu Vicent Blasco

65


66


Herois i HeroĂŻnes

S N A I C N E L A V

02 67


• Herois i Heroïnes valencians 01 •

Per Javier Martínez i Jabalera

VICENT DOMÉNECH,

EL PALLETER, UN HEROI EN L’OBLIT Els valencians tenen Vicente Doménech, més conegut pel sobrenom del Palleter, com un heroi que representa el símbol de la pàtria valenciana. Fins i tot alguns solen utilitzar aquest personatge històric per a referir-se a situacions que per la valentia mostrada han esdevingut exemplars.

68


El grito del Palleter Joaquin Sorolla 1884

Però la gran majoria desconeix la seua història, o quins van ser els seus assoliments i gestes, i aquest desconeixement pot ser a causa de la poca informació que hi ha. Per a poder comprovar-ho, he eixit al carrer i m’he fet passar per un treballador d’una agència que fa enquestes, a la qual s’ha contractat per a fer un informe sobre cultura valenciana. La primera persona que vaig enquestar, quan li vaig preguntar per Vicente Doménech, es va quedar quieta i pensativa, i vaig pensar.... ho sap! Però no, m’equivocava, i de sobte em va dir: —És un regidor de l’Ajuntament. Tot seguit li nomene el Palleter i amb un somriure em diu: —Això sí..... És el grup de rock que canta en valencià.... Veritat? Em vaig acomiadar i vaig marxar, no sense abans haver-li donat les gràcies. Però abans d’haver fet els primers passos vaig sentir a la meua esquena:

—Però qui és? M’ho pots dir? Em vaig girar i li vaig dir: —Jo tampoc ho sé.... —I vam somriure els dos alhora.

Monument a Vicent Domenech “El Palleter” Emilio Caladín Caladín (1870-1919)

Vaig continuar amb l’experiment durant tota la vesprada, i vaig obtindre tot tipus de respostes. A la pregunta sobre Vicente Doménech em contestaven quasi de tot: que si va ser un futbolista del València, que si un actor, que si un cantant de copla... fins i tot que si era un banderiller. No obstant això, he de dir que quan preguntava sobre la figura del Palleter, em vaig trobar amb gent que havia sentit coses sobre ell, però que no el situaven molt bé en el temps. Així, fins a arribar a una senyora de mitjana edat, que només formular-li la pregunta, va contraure els muscles i tot seguit, tancant els ulls i alhora sospirant, va respondre enèrgicament: —El Palleter és la figura que representa l’esperit de totes i tots els valencians, i l’autoestima de sentir-se com a

69


poble, ja que encara que estiga integrat en un gran país com Espanya, continua defensant el nostre autogovern, l’Estatut i els valors de patriotisme que es van reflectir molt bé en 1808 amb el «Crit del Palleter».

• Herois i Heroïnes valencians 01 •

Ostres! No recorde si arribí a acomiadar-me’n, ja que de seguida vaig notar com se’m feia un nuc en la gola per si descobria la meua farsa. Però, qui va ser aquest personatge històric del qual totes i tots hem sentit parlar alguna vegada? Vicente Doménech va ser un dels molts personatges heroics que en la guerra de la Independència es van alçar contra els francesos. Va nàixer a Paiporta en 1783, i prompte es va traslladar a viure al barri de Patraix. Era conegut pel sobrenom del Palleter, ja que es guanyava la vida venent pels carrers palla untada amb sofre, la qual s’usava per a aconseguir una flama instantània que permetera tornar a encendre el foc de les cuines i brasers. Segons conta la història, el 27 d’octubre de 1807, Napoleó i Godoy signaren un tractat pel qual es permetia passar a les tropes franceses per territori espanyol, amb l’objectiu d’ocupar Portugal. Però en realitat tot va ser un engany, i els francesos prompte ocuparen ciutats i forçaren l’exili del rei espanyol Carles IV. Aquest fet provocà que la vila de Madrid s’alçara contra els francesos un 2 de Maig de 1808. Així és com va començar

70

allò que a Espanya es coneix com la guerra de la Independència. Les notícies de la rebel·lió de la vila de Madrid van arribar prompte a València i van provocar un gran nerviosisme entre la població. El 20 de maig, la Gaceta de Madrid, publica les abdicacions de Baiona i la proclamació de José Bonaparte com a rei d’Espanya. Aquestes notícies arribaren a Vicente Doménech, que enmig d’una multitud que es reunia per a conéixer les últimes notícies a la plaça de les Panses, va trencar la faixa que portava en tres trossos i va dir: “Un pobre palleter li declara la guerra a Napoleó. Visca Ferran VII i muiren els traïdors.” De la figura de Vicente Doménech no se sap res més. Alguns diuen que va lluitar a les Torres durant l’assetjament a la ciutat, i uns altres que va ser ajusticiat en acabar la guerra. El ben cert és que posteriorment aquesta figura heroica ha sigut font inspiradora en l’art. Dos clars exemples són el quadre de Joaquim Sorolla El Crit del Palleter, datat en 1884 (pintat en oli sobre tela i actualment propietat de la Diputació Provincial de València) i el poema de Josép Mª Zapater, A València, escrit cent anys després de la gesta del Palleter, i que va obtindre un premi en els Jocs Florals de 1909. D’aquesta poesia he extret aquestes estrofes tal com les va escriure l’autor a principis del segle passat, les quals mostren la l’hostilitat del Palleter envers els francesos.


“Darrere de la Llonja hi ha una plasa, Que es punt de reunió dels noticiers. La gent aquest mati bull sense tasa esperant que el coreu porte els papers. De quant en quant, la veu de d´algús propasa Contra l´odiat progrés dels estrangers, y lánsietat del poble be se nota en lo motí, que creix y s´alborota”. “Vacila y ducta encara nostra Junta, Sen van molts descontents cap al Mercat; En ell á una cadira un paisá´s munta Y ab los seus crits la gent ha arreplegat. Mitja faixa lligà porta á una punta Dún tros de canya que´n banderaha armat; Y crida: - “ Un pobre palleter declara guerra al francès sens condició desd´ara-“.

Josép María Zapater

71


• Herois i Heroïnes valencians 02 •

Per Inma Rosaleny i Más

JAUME I,

EL CONQUERIDOR, EL NOSTRE HEROI

Per què els valencians i les valencianes considerem Jaume I un heroi? Què va fer? Aquestes són les preguntes que contestaré en aquest article, ja que el llibret d’enguany ens parla dels herois que han tingut un significat per a Valencià, la nostra ciutat. Jo vos contaré què va fer Jaume I.

72


Placa amb la cita apòcrifa de Jaume I situada al Ajuntament de Planes

Doncs bé, Jaume I és fill de Pere el Catòlic, rei d’Aragó, i de María de Montpeller. Segons la llegenda, va ser engendrat per casualitat, ja que hi havia mala relació entre els pares. En El llibre dels fets, crònica que descriu en primera persona la seua vida, conta com el seu pare va ser enganyat per tal que el matrimoni amb sa mare es consumara... En la crònica, Jaume I jutja severament el seu pare, tal vegada perquè Pere el Catòlic el va oferir com a penyora quan només tenia tres anys. Però quan son pare va morir, Jaume I hagué de retornar per a encarregar-se del tron. Amb tan sols catorze anys es va casar amb Eleonor, filla d’Alfons VIII de Castella i Eleonor d’Anglaterra. Però quan Jaume tenia vint-i-dos anys, després de tindre un fill amb Eleonor, el matrimoni va ser anul·lat per l’església per motius de parentiu. Sols quatre anys després es va casar de nou amb Violant, filla d’Andreu II d’Hongria. Del matrimoni nasqueren quatre fills i cinc filles. Al rei Jaume se li atribueixen moltes amants, i

tal vegada alguna dona més, després de la mort de na Violant. Però a nosaltres ens interessa què va fer per Valencià, la nostra ciutat. En primer lloc voldria contar-vos un poc de la seua infància i les seues relacions. València, l’any 1232, la governaven els àrabs, i Jaume I, després d’assentar-se en el tron, va començar diverses conquestes, com Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. Així, començà a conquerir una sèrie de ciutats de la zona llevantina que culminaria amb la conquesta de València.

Llibre dels feits

Crònica Valenciana del segle XIII

La tàctica que utilitzava era agafar enclavaments estratègics, com Morella, Peníscola o Borriana. En aquestes ciutats es repartien la majoria dels aliments de les poblacions del voltant. Així, amb el control d’aquests castells, la majoria de les ciutats que en depenien es rendiren sense batallar, ja que no tenien res per a menjar. Algunes d’aquestes ciutats foren Almenara, Paterna, Bétera, Museros o Silla.

73


Una vegada va cercar València, els musulmans demanaren ajuda al rei de Tunísia; però el rei d’Aragó, Jaume, tenia instal·lat un campament entre les tropes del rei tunisià i les de la ciutat. Per aquest motiu, l’exèrcit naval no es va atrevir a desembarcar ni pogueren protegir-los. Així, els vaixells se n’anaren a Peníscola i atacaren la ciutat. Després d’una dura batalla, perderen i fugiren de la zona.

• Herois i Heroïnes valencians 02 •

Hi hagué diferents batalles al llarg d’aquesta conquesta, i en el Llibre dels fets es relata que en una d’aquestes batalles Jaume va ser ferit per una fletxa. Conten que va continuar dalt del cavall i va seguir lluitant amb els soldats. Aquesta anècdota mostra que Jaume I va ser un gran cavaller que sabia que havia de guardar les aparences davant dels seus homes, per tal que no el veren flaquejar en cap moment. L’última batalla es va produir a la torre Portal de la Boatella, en la via San Vicent. Després de la derrota, l’àrab es va rendir, ja que no podia aconseguir més reforços i aliments. Així, els musulmans es retiraren a Cullera. La conquesta va continuar per diversos territoris, i conqueriren ciutats com Alacant, Dénia, Cullera o Elx. El rei Jaume I, el Conqueridor, com és conegut per tot el que hem contat ací, va fer l’entrada triomfal a Valencià el 9 d’octubre de 1238, dia que commemora la conquesta de València per l’heroi que va expulsar els musulmans.

74

Un dia en què els valencians rendim homenatge a la nostra història, història escrita pel conqueridor Jaume I, gràcies al qual tots els valencians sentim goig i orgull per pertànyer a la ciutat de València. Tot açò és el que ha significat per a València Jaume I. Però no vull oblida que en la nostra comissió no hem deixat passar l’ocasió de rendir-li un xicotet homenatge, ja que el 2018, la seua figura va ser el ninot indultat, cosa que a mi, com a fallera major d’aleshores, em va omplir d’orgull. (El meu germà major encara té el ninot en el saló). No sé si vos hauré mostrat el que Jaume I va significar per a València, però vos puc assegurar que hui en dia molts ens sentim valencians, com a mínim un dia a l’any, gràcies a ell. I això és digne d’admirar i de considerar, ja que ha sigut un heroi.

...quan vérem la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem i ploràrem... dels nostres ulls i besàrem la terra...

Jaume I


75


Per Carla Gil i Blesa

• Herois i Heroïnes valencians 03 •

AMPARO ITURBI,

LA PIANISTA DE HOLLYWOOD La pianista de Hollywood: Amparo Iturbi Sovint solem pensar que els herois i les heroïnes són els qui realitzen alguna gesta i es converteixen en protagonistes d’accions extraordinàries perquè salven vides, eviten catàstrofes o destaquen per damunt de totes les altres persones per les seues qualitats o dots especials que els fan

76


Amparo Iturbi amb el seu germà José Iturbi Arxiu familiar dels Iturbi

únics. Al cinema, en el còmic, en els mitjans de comunicació i en les xarxes són les maneres d’identificar-los. Són poques les ocasions en les quals es posa el focus o visualitzem herois i, molt especialment, heroïnes en el nostre entorn quotidià; però existeixen. No ho són per una acció ni per les seues qualitats. Ho són per les seues vides. Per aquest motiu hui vull escriure sobre la magnífica pianista valenciana Amparo Iturbi Báguena que va interpretar com pocs les obres de Granados, Albéniz o Falla. Amparo Iturbi, va nàixer a València el 12 de març de 1898. Prompte Amparo va aconseguir igualar la puresa i claredat de so que va donar fama internacional al seu germà José Iturbi, al qual va seguir a París en 1925. Allí fou aclamada per la interpretació de Goyescas, de Granados, obra amb la qual triomfa també en les millors sales europees, alhora que comença a donar amb José els llegendaris concerts de piano a quatre mans i els duos amb què embogeixen al públic europeu d’entreguerres.

De nou, de la mà del seu admirat germà, en 1937 arribà als Estats Units i debutà amb extraordinari èxit en el Carnegie Hall de Nova York, on va impartir classes, feu concerts, grava dotzenes de discos i redoblà la seua popularitat en participar en programes de ràdio i, en les famoses pel·lícules de la Metre Goldwyn Mayer, Two Girls and a Sailor (1944), Holiday in Mexico (1946), Three Daring Daughters (1948), That Midnight Kiss (1949) i Three Daring Daughters (1948), tocant a quatre mans o a duo amb el seu germà José.

Amparo Iturbi Tocant Valse Romantique núm1

Com bé sabia Pasternak, el melòman productor de la Metre que els va contractar, el cognom Iturbi era sinònim de triomf en aquell Hollywood daurat del musical. Pel que fa al seu germà, José sempre va sentir un vertader respecte per la seua germana i mai va qüestionar la seua vàlua per ser una dona. De fet, en una entrevista concedida a Los Angeles Times en 1937, el director d’orquestra va

77


afirmar: “Si una dona és capaç de tocar un instrument millor que un home, nosaltres volem a eixa dona en la nostra orquestra”. Probablement estaria pensant en Amparo que, sens dubte, va recollir l’admiració de molts companys. És el cas d’aquesta carta que conserva l’arxiu familiar de la pianista i que està escrita per Víctor Granados, fill del mestre Granados:

• Herois i Heroïnes valencians 03 •

Estimada Amparo, En moltes ocasions, el meu pare em va dir que Vostè era l’única intèrpret de la seua música i l’única que posseïa la seua vertadera tradició... Jo recorde que ell va tocar per a Vostè dos de les seues danses i la integral de les Goyescas, encara per publicar, demanant-li la seua opinió... No sols va ser Vostè la seua amiga i la de tots nosaltres sinó que sempre la considerem com una més de la família. Gràcies una altra vegada. Amb una fraternal abraçada. Víctor Granados. La integració d’Amparo en la vida estatunidenca va ser total. Instal·lada amb la seua filla Amparo i després el seu nét en la glamurosa i càlida Beverly Hills, en 1956 va ser nomenada ciutadana honoraria de Texas i dos anys després va ser premiada amb el títol de Dama de la Creu d’Isabel la Catòlica, en 1958, a Espanya. Deu anys més tard quasi es converteix en directora del Departament de piano de la Universitat de Loyola. No obstant això, una malaltia provocada per un tumor cerebral que acabaria sent mor-

78

tal, va acabar amb les seues il·lusions. Va morir el 22 d’abril de 1969 en Beverly Hills i el seu nom va ser el precursor de moltes altres pianistes que arribarien després. Amparo, mai va voler renunciar a la seua nacionalitat espanyola, a cuinar paella i a parlar valencià en la intimitat. Un arrelament correspost en la seua terra amb certa tebiesa: hui és impossible trobar els seus discos a Espanya i, encara que un carrer valencià porta el seu nom, fan gust de poc les breus ressenyes enciclopèdiques que, inexorablement, recorden molt la seua condició de «germana de» i molt menys la seua faceta de pianista universal.

De trets bruns, alta, fumadora empedreïda, poliglota i elegant, al costat del Sena es va convertir en la gran dama del piano del seu temps i va tindre en 1931 a la seua única filla – ja morta– després de casar-se amb l’exportador de taronges Enrique Ballester, del qual es va separar poc després. Mai es va divorciar formalment ni es va tornar a enamorar.

Mercedes de la Fuente, Valencianes cèlebres i no tant (S. XIII – XXI)


Amparo era l’ànima i el cor de la família. Era la persona més intel·ligent, sensible i interessant que he conegut.

Robert O’Sullivan

79


• Herois i Heroïnes valencians 04 •

Per Javier Martínez i Jabalera

JORGE MARTÍNEZ ASPAR,

TOTA UNA VIDA, SOBRE DOS RODES

A finals dels anys seixanta, a Espanya, el món de la moto era prou impopular, però per a un xiquet de set anys resultava màgic i enlluernador. Per aquest motiu, i a pesar de l’oposició familiar i social, el xicotet Jorge Martínez no va voler conformar-se a mirar absort els xics majors que provaven les motos de carreres, entre els quals, per

80


Jorge Martínez Aspar Foto Paco Peña

cert, hi havia el seu germà major. Jorge era un xiquet menut que s’escapava de casa per a acostar-se al món de les dos rodes. Un més en la colla dels majors. La seua determinació era ferma, i va passar a l’acció al gener de 1979, quan va córrer la primera carrera en un circuit urbà, sobre una Derbi de quatre velocitats que havia llogat per 2.600 pessetes (a banda les possibles caigudes o avaries mecàniques...), i va acabar segon. A partir d’ací el somni començava a fer-se realitat. Jorge competia amb assiduïtat, encara que canviant de muntura en cada carrera i sense poder afrontar cap campionat al complet. Però la temporada 81 va ser diferent, i aquell intrèpid valencià va aconseguir el primer títol de campió d’Espanya sobre una Bultaco monocasc 50 que li va deixar qui seria per a ell tot un referent: Ricardo Tormo. La seua carrera va continuar ascendint en els anys següents. Jorge va firmar un contracte amb la firma Metrakit i va aconseguir el primer pòdium mundialista. Però el que va ser realment determinant va ser l’arribada a la seua vida de la marca Derbi, en 1984, començant a partir d’ací una

trajectòria que seria imparable, perquè junt amb la família Rabasa va començar a forjar-se el pilot i també la persona. Formar part de Derbi era un somni daurat. Van aparéixer en escena els patrocinadors, la premsa... i les grans victòries, encara que sempre guardarà en en la memòria el record del primer triomf, en el Gran Premi d’Holanda del 84. Jorge es va imposar en la categoria de 80 centímetres cúbics i va inscriure el seu nom en el “llibre d’or” de la catedral del motociclisme, Assen. Certament, Derbi l’havia contractat com a segon pilot, però el desgraciat accident de Tormo va fer que recaiguera en ell tota la responsabilitat de l’equip.

revalidar així la corona en els anys següents, 1987 i 1988, quan va aconseguir l’últim campionat per partida doble, perquè es va imposar en les categories de 80 i 125 cc. La temporada 89 va ser el l’últim any en Derbi, un any prou complicat perquè li van acompanyar les avaries

Va saber tirar del carro sense complexos, amb un èxit rere un altre. Guanyar un gran premi és inoblidable, però fer-ho a casa és encara molt més entranyable, i Jorge ho va aconseguir en imposar-se en el Gran Premi d’Espanya, celebrat en el circuit del Jarama l’any 1985. L’any següent va aconseguir el primer títol mundial, el de 80 cc., i va

81


• Herois i Heroïnes valencians 04 •

i les lesions, de manera que l’any següent es va embarcar en el projecte JJ- Cobas amb motor Rotax, per a afrontar les categories de 125 i 250 cc., que s’havien convertit en el seu objectiu. Les coses no van eixir com esperava, però tingué moltes alegries, entre les quals cal destacar dos títols nacionals i quatre victòries en grans premis. En 1991 va continuar pilotant la JJ-Cobas, però amb motor Honda, tot i que les coses tampoc van funcionar, de manera que en 1992 va decidir muntar el seu propi equip per a tindre el control absolut del que succeïa al seu voltant. Va posar totes les esperances en aquest nou projecte: una Honda amb motor oficial, un excel·lent equip i el suport d’un gran patrocinador. Van ser uns anys difícils i el suport institucional va ser fonamental per a portar avant temporades com la de 1993, en la qual destaquen algunes actuacions sobre la dos i mig, tan brillants com esporàdiques, perquè a pesar de l’interés, la seua carrera seguia centrada en 125 cc. L’any 1994 va continuar en la xicoteta cilindrada, però va començar el projecte Yamaha i de nou va aconseguir grans èxits, entre altres la victòria en el Gran Premi de l’Argentina. Després va començar l’època amb Aprilia i va guanyar el campionat d’Europa, i en 1997 va penjar definitivament “el mono” i va donar per finalitzada la seua carrera com a pilot. Va seguir, i segueix hui en dia, somiant amb motos, igual que de jove, però dirigint un potent equip amb l’experiència de qui ha competit durant dèneu anys ininterrompudament.

82

En la seua vida esportiva va passar de tot, des de les carreres de poble amb els amics (més que rivals), fins a les tremendes lluites en la cima, amb Nieto, Crivillé, Capirossi, Alzamora o Rossi. Ha sigut catalogat, tècnicament, com un dels pilots més grans de la història, dotat d’una gran sensibilitat i al mateix temps un adversari letal que era capaç d’eclipsar per complet els seus rivals. Es va enfrontar amb gran competitivitat a diverses generacions i va viure en primera persona la revolució tècnica i electrònica del Mundial. Elevà al màxim el món del motociclisme, que va passar d’estar mal vist a ser un dels esports més seguits i millor considerats a Espanya, en part gràcies a Jorge Martínez Salvadors, Aspar. Els èxits aconseguits com a pilot ho diuen tot: 4 títols mundials, 1 subcampionat del món, 1 títol europeu, 12 títols nacionals, 61 pòdiums (37 dels quals amb victòries en grans premis), 42 posicions preferents (poles) i 30 voltes ràpides. Tots aquests èxits li han servit per a obtindré nombroses vegades el reconeixement de diversos estaments, com per exemple la Medalla d’Or de la Generalitat Valenciana al Mèrit Esportiu o el Premi Nacional de l’Esport en 1987 entre d’altres. Però pot ser que un dels guardons que més il·lusió li haja fet és veure esculpit el seu nom en el mur on apareixen els millors pilots de la història, ja que el passat mes de novembre, al circuit Ricardo Tormo, el campionat va fer justícia amb aquesta figura clau del motociclisme valencià i mundial, ja que l’anomenaren MotoGP Legend.


Hi ha una frase de Jorge que l’he escoltada en diverses ocasions, frase que sempre l’acaba amb un somriure i que volia compartir-la amb vosaltres: “Jo vaig retirar al gran Ángel Nieto … i Rossi m’ha retirat a mí”.

Jorge Martínez Aspar

83


Per María Requejo i Álvarez

• Herois i Heroïnes valencians 05 •

PACO CABANES,

EL GENOVÉS

El vint de desembre de 1954, sense ningú saber-ho, naix un xiquet que canviaria per sempre la història de la pilota valenciana. Al carrer de la Font, a Genovés (horta de Xàtiva), naixia Paco Cabanes. En aquest carrer jugaven tots els diumenges de vesprada a raspall, i ell hi acudia puntual, entusiasmat per veure aquell joc

84


Monument al pilotari Genovés al seu poble

que tant l’encisava. Tant era així que, de menut, esperava que tots se n’anaren del trinquet per a poder entrenar-se. Als quinze anys va disputar la primera partida. En aquell moment, el que més jugava del poble era el tio Tonet, que en veure aquell talent tan prometedor va parlar amb Màxim, un veterà local, per a veure si volia jugar amb ell. Màxim no s’ho va pensar ni un segon i va acceptar, ja que sabia que a pesar de la curta edat seria una molt bona partida. Per circumstàncies familiars hagué de posar-se a treballar; va demanar faena a un amic seu, i va començar a treballar com a obrer, al poble de Benissa, tot i que mai va deixar de banda la seua passió, la pilota valenciana. Així, ell i el seu amic anaven totes les vesprades al trinquet després de treballar. Per un colp de sort, als dèsset anys, el trinqueter de Benissa el va in-

cloure en l’equip local com a substitut d’un lesionat, partida en què va demostrar les seues capacitats. Només calgueren uns quants mesos perquè passara del raspall a l’escala i corda, i al juliol d’aquell any debutà com a professional a Carcaixent. A partir d’aquell moment, la carrera professional de Paco no va fer més que millorar, i semblava que mai tocava el sostre.

Paco Cabanes a la Nau de la Universitat de València

Des de 1975 fins a pràcticament la seua retirada, va guanyar quasi totes les competicions oficials. Paco era tan superior als altres que, per tal de frenar un poc el seu talent innat, els trinqueters es veien obligats a prohibir-li determinats colps, cosa que l’obligava a canviar la manera de jugar. Però encara jugant un 20 per cent menys, el Genovés seguia guanyant, i sobretot, donant espectacle. Les seues partides eren tan dignes d’admirar que els trinquets que les acollien s’omplien de gom a gom, fet destacable

85


• Herois i Heroïnes valencians 05 •

per a un esport que, fins a l’arribada de Paco, estava en decadència.

assegurar-se que l’esport no morira amb la fi de la seua carrera professional.

Amb les olimpíades del 92, el món de la pilota va veure l’oportunitat de tindre més visibilitat més enllà de les fronteres valencianes. La federació de pilota va contactar amb representants d’altres països on també es jugava a pilota i crearen una confederació. Aconseguiren fer un torneig anomenat Cinc nacions de llargues, en el qual la selecció valenciana, amb Paco en l’equip, es va imposar a les seleccions d’Holanda, França, Bèlgica i Itàlia. A partir d’aquell moment i amb el suport de la confederació recent creada, començaren a fer campionats mundials. Açò va aportar una visibilitat a la pilota i a Paco Cabanes que ningú esperava anys arrere.

Ens falten dits a les mans per a contar la quantitat de reconeixements que li han fet: carrers amb el seu nom a Genovés, Gilet i l’Eliana; el trinquet de la Universitat Politècnica de València; la Medalla d’Or de la Generalitat Valenciana; el Full de Llorer; el Marca d’or i la Medalla d’Or de l’ajuntament del seu poble, entre altres molts guardons que seria impossible esmentar.

Quan el Genovés va perdre durant tres anys consecutius el campionat contra Sarasol, la gent començà a creure que la seua carrera havia arribat a la fi. Però l’amor per la pilota i les ganes de guanyar un altre títol feren que es proclamara, l’any 95, campió en una final èpica contra Álvaro. Desprès d’aquella final, Paco es va retirar professionalment, però malgrat la quantitat de títols i guardons obtinguts durant tota la seua trajectòria professional, no va quedar satisfet. Quan es va retirar, va continuar com a mestre en una escola de tecnificació, i va mantindre així viu l’amor entre els més joves i

86

Parlar de pilota valenciana és parlar del Genovés, com va dir junt amb el seu fill: “A jugar a pilota ens poden guanyar, però a voler-la no”. I és que el Genovés transmet amor en cada partida, en cada entrevista i en cada acte de la seua vida quotidiana. Paco Cabanes ha donat fama al seu poble, Genovés, que a hores d’ara es considera el poble de la pilota valenciana. Ha donat suport al seu estimat esport, i ha aconseguit una visibilitat molt necessària perquè no morira, perquè aquell esport passat de pares a fills no es perdera. Però sobretot, ens ha donat a tots els valencians l’orgull de veure aquest heroi passejar per tot el món el nom de la nostra terra.


87


Per Mar Navarro i Herràiz

• Herois i Heroïnes valencians 06 •

ANNA LLUCH,

SALVANT VIDES A cavall sempre entre la consulta, les aules i el laboratori, el seu nom rellueix com la referència del càncer de mama a Espanya. L’oncòloga Anna María Lluch Hernández (València, 13 de febrer de 1949), va rebre el passat 9 d’octubre del 2010, la Distinció de la Generalitat al Mèrit Científic per “la seua trajectòria professional, la

88


Mural en honor a Anna Lluch en la façana del centre de Salut de Benimaclet

seua qualitat científica, la seua excel·lent preparació, la seua tenacitat i optimisme a l’hora d’afrontar les malalties, i la humanitat en el tracte amb els pacients” en agraïment “al seu compromís amb la medicina i per posar la ciència al servici dels pacients de la Comunitat Valenciana” a proposta del conseller de Sanitat i amb la deliberació prèvia del Consell. Anna Lluch, és una de les pioneres tant en la posada en marxa d’unitats de prevenció contra el càncer de mama com en la investigació de nous avanços contra els tumors. Dos assoliments que han permès la curació del 80% dels casos, en els temps en els quals el diagnòstic supera ja en importància al tractament. El laboratori no pot donar l’esquena als pacients, ni la consulta pot ignorar els avanços científics. Aquesta és la medicina que exerceix des de fa més de trenta anys l’oncòloga entre aules, pacients i pipetes. Viu els casos clínics en els corredors de l’hospital amb la mateixa expectació de la investigadora en biolo-

gia molecular i seqüenciació genètica amb un equip de 28 persones. Calma l’angoixa davant les males notícies d’un diagnòstic amb igual forma que injecta la inquietud d’aprendre en l’alumnat de Medicina com a catedràtica de la Universitat de València.

Doctora Anna Lluch

Encara que els seus pares eren agricultors i no hi havia cap metge en la família, Anna va tindre clar què seria des que jugava a curar de xicoteta. Potser per això va treballar de valent per a combinar l’assistència mèdica amb la docència i la investigació, l’any 1978 es va graduar en la Facultat de Medicina i Odontologia per la Universitat de València i va realitzar la residència en l’especialitat d’Hematologia i Oncologia Mèdica a l’Hospital Clínic Universitari de València. Set anys després, va obtindre el doctorat per la Universitat de València i el premi Extraordinari de Doctorat. És professora titular de Medicina des de 1986. Ha treballat com a investigadora convidada en l’Istituto Nazionale dei

89


• Herois i Heroïnes valencians 06 •

Tumori de Milà, el Laboratori de Biologia Experimental i l’Hospital MD Anderson Cancer Center de Houston en el Servei de Càncer de Mama, on va conéixer al professor Gabriel Hortobagyi, un dels experts destacats en càncer de mama. Actualment, Anna Lluch, és membre de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica, de la qual ha sigut vocal de la Junta Directiva, de l’European Society for Medical Oncology i de l’American Society of Clinical Oncology, vicepresidenta de la Societat Espanyola de Sinologia i membre de la Fundació d’Estudis Mastològics. Ha exercit com a assessora del Programa de Diagnòstic Precoç de Càncer de Mama de la Comunitat Valenciana, ha format part del Comitè Assessor del Pla del Càncer i va ser membre del Comitè Assessor del Programa de Càncer Hereditari al País Valencià. També és investigadora de la Fundació d’Investigació de l’Hospital Clínic i membre de la Fundació ECO (Excel·lència i Qualitat de l’Oncologia) i és membre de la Unitat d’Investigació Clínica de Càncer de Mama del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques. A més, des de l’any 2014, és Acadèmica de Número en la Reial Acadèmia de Medicina i Ciències de la Comunitat

90

Valenciana amb el seu discurs Bases genòmiques del Càncer. Cap a una Medicina Personalitzada del càncer de mama i Investigadora principal en 10 projectes del Fons d’Investigació Sanitària de l’Institut de Salut Carles III, havent col·laborat en 16 projectes d’investigació competitius i dirigir més de 20 tesis doctorals. Malgrat els nombrosos premis i reconeixements que se li han atorgat a Anna Lluch, com el Premi Isabel Ferrer (2007), la Medalla de la Universitat de València (2014) o el Premi a la Millor Trajectòria Professional en la categoria d’investigació, atorgat per l’Organització Mèdica Col·legial (2018), aquells que coneixen a Anna, asseguren que ella és la mateixa xica que als vint anys pensava que mai pujaria l’escalinata de la facultat pel seu origen humil. Una excel·lent professional que va poder ser la nova consellera de Sanitat, però la seua vena clínica li reclama fora de la política i la gestió. Humanitat, acostament i diàleg són els trets que han convertit aquesta heroïna en la referència del càncer de mama per a pacients i col·legues. Mai se li esborra el somriure i el gest afectuós malgrat que el temps constreny entre la consulta, les reunions departamentals, les conferències i les entrevistes.


Recolzaré i defensaré totes les iniciatives des de la meva professió, de cara als meus pacients, als quals em dec i m’he degut tota la vida.

91


Per Javier Martínez i Javalera

• Herois i Heroïnes valencians 07 •

QUAN ELS HEROIS

VENIEN DE VALÈNCIA A mitjan segle passat, a València hi havia tota una indústria del còmic que durant una època marcà la ciutadania, ja que va ser la impulsora de la cultura en la nostra comunitat. Des de mitjan segle XIX hi havia grans impremtes a València que editaven tot tipus de

92


Quadern d’aventures, obra del guionista Pedro Quesada i el dibuixant Miguel Quesada.

productes, com gravats, oques i revistes satíriques. En una publicació, El museo literario, és on es pot dir que apareix la primera historieta valenciana, de l’il·lustrador i caricaturista Salustiano Asenjo Arozamena, que en 1864 va publicar en dos fascicles la tira titulada Viaje al país del amor. Aquestes vinyetes foren les primeres de tot Espanya a utilitzar l’acabament «continuarà». Anteriorment ja hi havia historietes contades per mitjà de dibuixos, com les oques o els romanços de cec. A finals del XIX i principis del XX ja apareixen revistes satíriques importants, com Valencia cómica, La degollá i La Traca. La revista La Traca és la que més rellevància va adquirir pels temes i acudits coents. Tant és així que la multaren moltes voltes i hagué de canviar de nom diverses vegades per a poder evitar la censura de l’època. També els periòdics d’aleshores imprimien tires còmiques en l’interior,

alguns en forma de suplement, com el Mercantil Valenciano, que va publicar en 1929 el suplement infantil Los chicos, en el qual apareixien les històries d’un personatge que prompte aconseguiria molta fama: El colilla y su perro banderilla. Tant va ser l’èxit que els xiquets es disfressaven de “colilla”, i fins i tot algunes falles l’inclogueren entre els ninots.

Revista satírica creada en la ciutat de València

Sens dubte hi hagué una època en què els herois venien de València, ja que es donaren tots els ingredients perquè es produïra. Per un banda la indústria, i per una altra les millors editorials d’aleshores, com les editorials Guerri, La Valenciana i La Maga. Des dels seus estudis i màquines isqueren els primers quaderns d’aventures i els primers herois, com El guerrero del antifaz, Roberto Alcázar y Pedrín, Pequeño pantera negra o Apache. És durant aquesta època, entre els anys 40 i 60, quan es consolida i aconsegueix l’èxit del que es coneix com Escola Valenciana. Encara que alguns dibuixants no hagueren nascut ací, sí que

93


• Herois i Heroïnes valencians 07 •

hi desenvoluparen la seua carrera artística, atrets per aquesta gran indústria.

gran nissaga que aconseguiria editar 668 exemplars.

Per a molts incondicionals d’aquests quadernets, els grans herois no eren els personatges, sinó els mateixos creadors, que contaven les històries amb total llibertat creativa, amb la qual cosa aconseguien desenvolupar la imaginació del lector, així com també transmetre les vivències i cultures d’altres països i descobrir l’apassionant món de la lectura a milions d’espanyols.

Manuel García Gago era natural de Valladolid, encara que valencià d’adopció (hui en dia té un carrer amb el seu nom). Arribà a València molt jove per a treballar com a dibuixant, després d’haver passat etapes de la seua vida a Albacete, a causa d’un trasllat laboral de son pare. Era un gran lector de còmics i novel·la històrica, tot i que el llibre que més influència va tindre en ell i que posteriorment li serviria com a font d’inspiració va ser Los cien caballeros de Isabel la católica. L’any 1942 publica un quadernet unitari titulat El juramento sagrado. Per a molts col·leccionistes és el predecessor de la que posteriorment seria la seua gran obra, El guerrero del antifaz, que es va vendre a tot Espanya de 1944 a 1966, i que en poc de temps es va convertir en el més famós dels herois de còmic creats a Espanya fins aleshores (en el futur només el superaria en popularitat -i en vendes- El Capitán Trueno). En el moment de més èxit va aconseguir una tirada de 800.000 exemplars setmanals.

EL GUERRERO DEL ANTIFAZ

Encara que són moltes les fonts que daten erròniament l’origen d’aquest personatge, un estudi publicat en el butlletí número 2 de l’Associació d’Amics d’El guerrero del antifaz (maig 2018, Antonio Domingo Gómez Rodríguez) situa els seus inicis l’any 1944, quan un 24 d’octubre, el gran dibuixant i il·lustrador Manuel Gago García publicà en Editorial Valenciana el primer exemplar d’una

94

L’acció de les historietes pot localitzar-se, suposadament, en l’Espanya de la reconquesta. La comtessa de Roca, embarassada de dos mesos, és raptada per un rei musulmà, Ali Khan, qui la con-


verteix en la seua esposa. Als set mesos té un fill, i el raptor creu ser-ne el pare, per la qual cosa el protegeix, l’educa i li dona tots els tractes de favor, com si fora el propi fill i hereu. Quan té edat de combatre es converteix en un gran guerrer que destaca per la seua valentia i ferocitat en els combats contra els cristians. La comtessa de Roca no suporta més l’engany a què ha sotmès el seu fill i decideix contar-li la veritat, però el rei la descobreix i la mata, motiu pel qual el nostre heroi es veu obligat a fugir. El gran guerrer, turmentat pel remordiment, decideix convertir-se al cristianisme, i amb una gran creu al cos i el rostre cobert es dedica a lluitar contra el seu antic poble. A partir d’ací se succeeixen les aventures; primer a Espanya, en els dominis d’Alí Khan i d’altres reis ficticis, Harum i Motamid; després a Tuníssia, Algèria, Turquia, Itàlia i molts altres llocs. Diverses dones (Zoraida, Aixa, la Mujer Pirata) se senten irresistiblement atretes pel guerrer, però ell roman fidel a la seua amada, Ana María, filla del comte de Torres, amb qui finalment contrau matrimoni (número 362). El fet de ser repudiat pels musulmans i odiat pels cristians va crear un personatge turmentat pel passat, que no somreia quasi mai i que es dedicava a combatre les injustícies i la maldat. En 1966 decidiren acabar amb el personatge després de 668 números i més de 27.000 pàgines dibuixades durant dècades consecutives. Però en 1972, Editorial Valenciana decideix reeditar la col·lecció en quaderns verticals, amb un gran i inesperat èxit, tant que en 1978 començaren la publicació de Nuevas aven-

turas del guerrero del antifaz, ara en format vertical i en color, i dels quals tan sols se n’editaren 110, per motiu de la inesperada mort de Manuel Gago, ocorreguda el 29 de desembre de 1980.

quets i jóvens de classes populars. Els protagonistes apareixen sempre lluitant contra el mal, en aquest cas representat per bandes de delinqüents, científics bojos i brivalls. Eduardo Vañó Pastor, el seu creador, era natural de Bocairent.

ROBERTO ALCÁZAR I PEDRÍN

Després d’estudiar Belles Arts a València començà a treballar a Editorial Valenciana, amb il·lustracions de novel·les, fulletons i col·laboracions en la revista infantil KKO, l’any 1932. En 1940, dels seus llapis van eixir els dos personatges més populars, Roberto Alcázar i Pedrín, i a ells va dedicar pràcticament tota la seua carrera, ja que els personatges duraren quatre dècades. També durant aquest temps va crear el personatge de Milton el corsario, a més d’algunes xicotetes

Es tracta de la sèrie de còmic més extensa d’Espanya. Creada per Juan Bautista Port i el dibuixant Eduardo Vañó, la va publicar Editorial Valenciana des de 1941 fins a 1976, amb 1219 números. En aquests xicotets quadernets d’entre deu i quinze pàgines, impresos en blanc i negre, es repeteix la mateixa estructura de qualsevol quadern d’aventures d’un heroi de l’època, ja que anava destinat als xi-

95


com una amenaça per a la humanitat.

• Herois i Heroïnes valencians 07 •

PANTERA NEGRA I EL XICOTET PANTERA NEGRA

col·laboracions amb l’editorial, com ara Jaimito o Cucut. L’acció transcorre en un marc intemporal i en múltiples destinacions exòtiques, com la Xina, costes de l’Índic o el Sàhara. L’heroi recau sobre la figura d’un periodista-detectiu, Roberto Alcázar, que junt amb el seu inseparable company adolescent, Pedrín, manté una lluita constant contra el mal, encarnat en bandes de delinqüents, científics bojos, brivalls diversos o monstres del tipus de les pel·lícules americanes de la Universal. El personatge principal tenia un físic que qualsevol sogra voldria per a la seua filla, un “home formal i de bona família”, àgil, fort, ben vestit i hereu directe d’una fortuna familiar provinent de Sud-amèrica. De caràcter seriós i a vegades hierà-

96

tic, sense expressar cap emoció, hui en dia podríem dir que excedeix la violència extrema, ja que és l’única manera que té per a solucionar els conflictes. Pedrín és l’incansable escuder i el contrapunt de l’heroi, ja que es tracta d’un jove del poble, sempre amb una aparença basta, descarada o masclista. L’acció sempre es desenvolupa de la mateixa manera: hòmens, generalment de classe alta (monarques, banquers, comissaris de policia o científics), requereixen els servicis dels “herois” per a lluitar contra el mal. El mal es representa de moltes maneres i amb un tractament bast, amb una constant desconfiança cap a la ciència i la tecnologia, i que presenten els descobriments de científics, arqueòlegs i antropòlegs

Pantera negra podria ser el reflex de Tarzan de les mones, però a l’espanyola. En 1912, Edgar Rice Burroughs publica en la revista nord-americana PulP la que amb el temps esdevindrà una de les grans icones de la cultura popular, Tarzan. Encara que en 1943 apareix Ultus, com una espècie de rei de la selva abillat amb pell de lleó, serà en 1956, per mitjà de l’editorial Maga, quan s’edita una de les col·leccions que més s’assemblen a la creació d’Edgar Rice. La col·lecció es titulava Pantera Negra, i el seu creador va ser Manuel Gago, sota la direcció artística de Manuel Quesada com a dibuixant i il·lustrador. Manuel Quesada era un dibuixant nascut a Albacete un 4 de gener de 1933. Cunyat d’un altre il·lustre dibuixant (Manuel Gago), va destacar en el que es coneix com a Escola Valenciana del Còmic. Amb només 13 anys comença com a ajudant del seu cunyat, Manuel Gago, en la redacció dels guions per a la sèrie La pandilla de los siete, publicada per Editorial Valenciana en 1946. En 1947 arriba a València (com molts altres il·lustradors i guionistes), atret per la gran indústria que hi havia, i comença a fer treballs per a les editorials Bruguera i Valenciana. En la dècada dels 50 comença a treballar en l’editorial Maga, creada per Gago, cunyar seu, i arriba a ser responsable de la direcció artística de les novel·les que publica l’editorial, com


forçós, els cosins i el pare accepten que s’ha perdut en la selva i el deixen abandonat. El jove Jorge creixerà acompanyat d’una pantera anomenada Isabelita, i d’unes mones inseparables que l’acompanyaran i ajudaran al llarg de totes les aventures. Amb el pas del temps, Jorge s’enamorarà i tindrà un fill, Jorgito, de malnom Pequeño Pantera, Negra, que en poc de temps assoleix el protagonisme principal.

El sargento invencible, Tranquilo dinamita o Toni y Anita. En 1956 es fa responsable dels dibuixos de la sèrie Pequeño pantera negra, amb un gran èxit, ja que va aconseguir la publicació dels 329 números. L’any 2000 passà a la posteritat, ja que obtingué la Medalla d’or al mèrit de les Belles Arts, el primer dibuixant de còmic a rebre aquest guardó. L’acció d’aquests còmics transcorre a Àfrica, quan un jove de nom Jorge viatja en una avioneta en companyia de son pare i els cosins. Després d’un aterratge

La segona part de la sèrie la fan els germans Quesada amb un èxit encara més gran. La publicació arriba als 276 exemplars. El «pequeño pantera» no sols viurà en la selva, sinó que també serà protagonista, en alguns capítols, d’aventures al·lucinants: hi apareixen monstres feroços, animals gegantins o hòmens amb forma de peix. També mostrarà civilitzacions antigues i perdudes, producte de la fantasia dels autors. Després de contar algunes coses de tres dels grans herois que entraven a les cases dels espanyols de la postguerra, només falta comentar que actualment a València ja no tenim aquesta indústria, tan creativa, satírica i imaginativa. Però sí que continua havent-hi una relació molt directa entre el còmic i les falles. En les dos disciplines s’usa la sàtira i l’humor com a vehicle per a mostrar al món les vivències del dia a dia de cada barri, poble, ciutat o nació.

Bibliografia: La Vanguardia http://www.rtve.es/noticias/20150217/100-anos-heroes-del-tebeo-valenciano/1099884.shtml Rtve.es Antonio J. Delgado García. Presidente de la “Asociación de amigos del Guerrero del Antifaz” Antonio Domingo Gómez Rodríguez. Socio Nº 10 de la “Asociación de amigos del Guerrero del Antifaz”. Roberto Alcázar y Pedrín como paradigma sociológico del periodo de la autarquía en España (19391959). Lucas E. Lorduy La muerte del autor de ‘Roberto Alcázar’ enluta al tebeo de la escuela valenciana. Adolf Beltrán. Héroes de antaño: personajes del cómic español en la posguerra. Raquel Fernández Martín-Portugués https://www.oconowocc.com/tebeos-antologicos-5-pantera-negra-y-pequeno- pantera-negra/

97


98


Herois i HeroĂŻnes de

a l l i S

03

99


1999 – Jesús Más Zaragozá “Jesús de punta” (1905 – 2003) 2000 – Fernando Gómez Ciscar (1929 – 2014) 2001 – José María Zaragozá Antich (1912 – 2003) 2002 – Jesúsa Pertejo Seseña (1921 – 2007) 2003 – Vicent Carbonell Morant (1930 – 2006) 2004 – Escola Municipal de Teatre de Silla (1985)

Els Nostres

Herois i Heroïnes

2005 – Ames de Casa “Tyrius” (1980) 2006 – Junta Local Associació Espanyola Contra el Càncer (1964) 2007 – Associació de Jubilats i Pensionistes de Silla (1980) 2008 – Cáritas Silla (1985) 2009 – Centre Ocupacional TOLA (1984) 2010 – Centre de Planificació familiar i sexual (1984) 2011 – Araceli Garrido Campos, a títol pòstum (1928 – 2011) 2012 – José Vicente Forner Valero (1937) 2013 – Haroldo Zaragozá Zaragozá (1935) 2014 – José Alapont Rosaleny “l’Estellador” (1943) 2015 – Carmen Valero Gimeno, a títol pòstum (1893 – 1962) 2016 – Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Silla (AMPA): IES Sanchis Guarner, IES Enric Valor, CEIP El Patí, CEIP Sant Roc, CEIP Lluis Vives, CEIP Reis Catòlics, CEIP Verge Desemparats, CC Sagrada Família i Conservatori Professional Municipal de Música de Silla. 2017 – Pilar Centeno Veneno, a títol pòstum (1961-2016) 2018 - Col·legi Públic Verge de Desemparats (1935) 2019 - Juan de Dios Cobo (1957)

100

Enguany, en el nostre llibret volem parlar-vos dels herois i heroïnes que ens envolten. Són molts els ciutadans anònims que destaquen al nostre poble per la seua generositat, i el seu treball desinteressat per fer de Silla un poble millor. En aquest apartat podreu trobar les apassionants històries d’algunes persones i associacions que han estat guardonades amb el Porrot d’Honor A l’activitat Cívica, el màxim reconeixement que l’Ajuntament de Silla atorga a personalitats o entitats del poble de Silla que durant la seua trajectòria tant professional com personal han destacat pel seu civisme, cooperació o associacionisme dins de la societat sillera. Encara que sabem que en aquest llistat no estan tots, volem que aquest apartat siga un sentit homenatge d’admiració cap a totes aquelles i aquells que contribueixen a construir una societat millor.


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 01 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

Cáritas

Per Nani Jiménez Els voluntaris de Cáritas formen part d’una associació cristiana que té com a objectiu l’amor i l’ajuda envers els més necessitats mitjançant tres àmbits: 1.- Acció social Fonamentem la nostra acció en l’acolliment i acompanyament a persones vulnerables que la societat exclou. Promovem l’empoderament de les persones perquè puguen defendre els drets humans en els tres àmbits del desenvolupament integral: necessitats bàsiques, sentit de la vida i participació social. 2.- Economia solidària Cáritas promou l’economia solidària a través de programes d’ocupació inclusiva, iniciatives d’economia social, propostes de comerç just, foment del consum responsable i compromís amb les finances ètiques... 3.- Cooperació internacional Cáritas reafirma la dimensió universal de la caritat, que no coneix fronteres i arriba a les persones més empobrides del pla-

neta, sempre mitjançant les esglésies locals i les Cáritas germanes amb les quals treballem. Al nostre poble, Silla, treballem un grup de persones voluntàries de les tres parròquies, que a causa de les nostres limitacions i possibilitats, ens dediquem més a desenvolupar el primer àmbit. Però vos podem assegurar que cap persona dels voluntaris ens considerem herois o heroïnes. Per damunt de tot, quan una vesprada d’acolliment escoltes persones que et parlen i et conten la seua situació personal i familiar, els malabars que han de fer per viure el dia a dia, EL PODER dels seus somriures davant dels fills, encara que el cor estiga ple de tristesa, EL PODER de resolució davant de situacions adverses, EL PODER de multiplicar les escasses coses que tenen, EL PODER de calfar amb afecte allò que no es pot calfar amb estufes... EL PODER, EL PODER... No són poders els que tenen els herois i les heroïnes? Per a nosaltres els autèntics herois són totes aquestes persones vulnerables a les quals la nostra societat ha convertit i els ha donat un nou PODER: ser «invisibles».

101


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 02 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

Fernando Gómez i Ciscar Per: Ivan Serrador i Ferrer

Silla, 22 de novembre de 2000. El Teatre de la Plaça s’ompli de gom a gom per lliurar els premis més importants i prestigiosos que atorga l’Ajuntament de Silla, els Porrots d’Honor. En aquesta edició, els guardonats són l’escriptor Manuel Bas Carbonell, la cantant Carmen Navarro Lahoz, l’esportista José Luis Escorihuela Català i un dels nostres herois locals, el rector Fernando Gómez Císcar que va rebre el Porrot d’Honor per la seua activitat cívica i social. Els sacerdots catòlics són humans i cometen errors, com qualsevol, però també hi ha herois entre ells. Per aquest motiu, en aquest escrit, m’agradaria parlar-vos d’un dels rectors més recordats al nostre poble per la seua implicació en l’activitat cívica i social. Fernando Gómez Ciscar, o com era conegut per els veïns i veïnes de Silla, Don Fernando, va ser rector de la parrò-

quia de la Mare de Déu dels Àngels durant més de tres dècades. Va nàixer a Paiporta el 20 d’abril de 1920, i de ben jovenet havia manifestat la intenció de ser sacerdot. Va rebre la tonsura l’any 1949, celebrant la primera missa el 1952 a l’església del seu poble. Un any després fou nomenat rector ecònom de Millars, i el 1957 es va fer càrrec de la parròquia de Palmera. D’allí passarà a Aiora i, finalment, a Silla. L’arribada de D. Fernando va coincidir en un moment de transició política, quan la societat demandava noves respostes del clergat i començaven a manifestar-se a Silla diverses inquietuds culturals i associatives que la parròquia estava ignorant perquè provenien de sectors progressistes. Sortosament, el nou rector, prompte va possibilitar l’acostament a totes les tendències de la població, aplicant noves maneres d’entendre les relacions. Va mostrar un talant molt més obert que el seu predecessor, D. Ubaldo Barberà, titular de la parròquia de 1948

“El rector d’un poble ha de posar tota l’ànima en la seua missió pastoral, donar exemple i sembrar la collita perquè estiguem tots units,, els creients i els no creients, sino en la religió, en la fraternitat. Jo sempre he procurat obrar d’aquesta manera”. 102


a 1968, qui s’havia caracteritzat per ser un rector molt docte. Don Fernando representava un estil nou i espontani que a tothom agradava. Al carrer no vestia la sotana, ni tenia cap problema d’esmorzar al bar escoltant l’opinió dels llauradors que no entraven mai a missa i, si calia, es fumava un puret. Els diumenges de vesprada acudia al futbol o passejava pel parc, sempre acompanyat de l’inseparable Juanito, l’Escolà. Es va fer soci fundador de la penya quinielista, i conten les devotes parroquianes, que les reflexions de confessionari eren sorprenents, ja que semblaven més el consell d’un amic que les habituals reprimendes que solien practicar els rectors amonestant els pecats. Els que van tindre la gran sort de conéixer-lo conten que durant els anys de la Transició, amb les fortes crítiques que suportava el darrer ajuntament franquista de Silla, sempre va mantenir la neutralitat i conversava de política amb tots els líders dels partits locals i anava als mítings. En l’aspecte pastoral, va possibilitar la coexistència de les noves parròquies, Sant Roc i Sant Josép Obrer. Va potenciar els grups de catequesi, les Setmanes de la Joventut, els cursos prematrimonials, l’Adoració Nocturna femenina, els costalers del Crist i les confraries, sobretot la devoció a les Sagrades Formes, de les quals va poder celebrar el 75 aniversari (1982) i després el centenari (2007) procurant el màxim esplendor.

És autor de diverses publicacions sobre l’educació religiosa a Silla i el miracle de les Formes Incorruptes, un tema que va intentar reviscolar davant l’arquebisbat i va aconseguir que foren autentificades per al culte. També va permetre la traducció del text de la Carxofa al valencià, la llengua que habitualment utilitzava. En l’aspecte material, va treballar per la millora patrimonial del temple mitjançant l’adquisició de noves imatges, la reconstrucció de l’altar major, de la façana (amb la col·laboració de l’ajuntament), la restauració del rellotge, les vidrieres i les campanes. Però, sens dubte, l’obra més desitjada fou la construcció de la nova casa abadia i el col·legi Sagrada Família. Pel que fa a la seua influència en la vida social de Silla, aquesta també va ser molt important. Don Fernando va obrir la casa de Déu (com ell anomenava l’església) per a activitats culturals, un fet impensable amb el seu predecessor, però sí amb el seu sentit més pragmàtic de la utilització del temple, i per aquesta raó poguérem assistir a concerts de música, recitals de les sopranos locals, lectura de poemes, conferències sobre les pintures de Vicent López i, fins i tot, representacions teatrals com va ser l’obra Els deixebles d’Emaús, interpretada en la commemoració del centenari de les Sagrades Formes durant una setmana, que fou tot un èxit d’assistència d’un públic expectant, que no podia contenir l’emoció, sobretot en escoltar el cant de la Carxofa a l’interior del temple, fet que no es repetia des de la República.

També va obrir el temple per a la realització de la conferència de l’escriptora Isabel Clara Simó i l’actuació de la musicòloga Matilde Salvador, distingides amb el Porrot d’Honor, davant de la jovenalla dels instituts, que omplien el temple de gom a gom... Eren detalls que mostraven la sensibilitat d’un rector que havia evolucionat en la seua missió pastoral, elevant a la categoria de normal allò que abans impossible o antidogmàtic. Un altre aspecte que no hem d’oblidar és la seua tasca tenaç i persistent per la conservació del patrimoni. Va formar un petit museu per a la conservació i exposició al públic de la vestimenta i els objectes sagrats més antics. Va permetre la consulta dels fons de l’arxiu parroquial als investigadors, on vaig passar hores i hores de grata lectura. Va recaptar fons públics i privats per a la restauració de la façana, les noves vidrieres, el rellotge, les campanes, l’altar major, la capella i el mobiliari. Són canvis en la millora estètica del temple que va poder materialitzar, de la mateixa manera va aconseguir de l’arquebisbat el conveni de construcció de la nova casa abadia i els annexos. Don Fernando va deixar l’església de Silla l’any 2007. Hui, gràcies a diferents escrits del cronista oficial de Silla arran de la seua mort al novembre del 2014, podem conéixer millor d’aquest heroi de caràcter accessible carregat d’espontaneïtats i de bones maneres que no discriminava mai els qui no combregaven amb la religió.

103


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 03 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

Carmen Valero i Gimeno Per Izan Cuenda i Machancoses

Als meus dèsset anys no tinc clar encara si soc un adolescent o un homenet, tot depén amb què i amb qui em compare. Per als “majors” que segaven brossa als set anys, tinc la sort de viure sense problemes (supose que aquesta és la part roïna d’unes èpoques en què la maduresa personal era accelerada per les circumstàncies). A casa, naturalment, m’apreten fort, com si no volgueren que cresquera, que seguisca conservant aquesta innocència infantil que note que troben a faltar quan em miren. Però la realitat és que ací estic, davant del teclat, per a parlar d’herois, més concretament d’una heroïna local.

La paraula heroi o heroïna ens serveix per a definir una dona o un home que persegueix la glòria, que desitja la justícia universal o que té unes conviccions molt fermes. A més, no ha de tindre por davant de situacions adverses o perilloses. Aclarida la definició,  he de  reconéixer  que  fins fa  quatre dies, els meus herois volaven, es feien invisibles, eren indestructibles i sempre triomfaven. Déu li’n do! Ara, en segon de Batxillerat (que per cert no és gens fàcil), a punt d’iniciar un salt important en la meua vida, la realitat de les coses és molt diferent.

“Les heroïnes no necessiten volar”.

104


I com que també m’han dit que col·labore amb el llibret de la meua falla per segon any (vull pensar que el primer any agradà el que vaig escriure), ací estic, reflexionant sobre què eren per a mi, però sobretot, què són els autèntics herois i heroïnes. I després d’esbrinar un poc m’he decidit per Carmen Valero, perquè una ullada a la seua biografia m’ha paregut, amb tota sinceritat, apassionant, encara que avance que un poc trista. No obstant això, com a bona heroïna, la cosa no acaba tan mal. Així i tot vos parlaré un poc de la nostra protagonista. Com que no soc historiador ni cronista, si voleu saber més sobre la vida de Carmen Valero vos recomane el magnífic treball de Josép Antich, cronista de Silla i col·laborador dels llibrets de la falla Port de Silla en moltíssimes ocasions. Però sí que vos indicaré els trets més importants de la seua vida, a fi que la meua opinió quede emmarcada més rigorosament. Carmen Valero Gimeno va nàixer a Silla un 23 de març de 1893, en una família molt arrelada al nostre poble. Com que des de molt menuda demostrava aptituds molt bones per a l’estudi, els pares l’enviaren a continuar la seua evolució a València, on es va convertir, amb sols vint anys, en mestra nacional (Magisteri), amb una nota d’excel·lent, el 14 d’abril de 1913. Seguidament va aprovar l’oposició i se n’anà a fer classe a Novelda (Alacant). Com que aquesta volcànica capacitat no tenia límit, Carmen va seguir estudiant. En 1918 va aconseguir dos títols, primer el de Batxillerat (amb una promoció de dos-cents setze alumnes i sols nou xiques) i després el de Pèrit Mercantil. Per tal de continuar formant-se, demanà l’excedència en el magisteri, i el 1920 obtingué el títol de Professor Mercantil (i era pro-

fessor perquè fins aleshores cap dona no ho havia aconseguit). Publica un llibre per a la docència en l’Escola de Comerç, i per últim, a Madrid, és llicencia en Ciències Químiques. En menys de trenta anys un currículum impressionant. Però jo imagine aquella estampa. Uns centres educatius plens d’homes, una societat masclista, amb una dona sense quasi drets i totes les obligacions, un entorn hostil per a una dona intel·ligent que, de ben segur, brillava amb llum pròpia, la qual cosa la faria més especial i espantaria més els homes de l’època. Amb aquest impressionant historial, un home haguera tingut les portes obertes en qualsevol camp professional; però Carmen Valero tenia una vocació interna per l’ensenyament a la qual no podia renunciar. Tornà com a mestra en 1923, i va ser destinada a Oliva, amb un salari anual de 2500 pessetes, molt poc per a l’època. Allí es va casar i començà a ensenyar amb nous mètodes que espantaven el professorat més conservador, mètodes que incidien especialment en l’educació de les xiques. Volia que tingueren ferramentes per a lluitar per una igualtat que no tenien, per una educació conjunta de xiquetes i xiquets. L’arribada de la II República va suposar un important avançament en matèria educativa, cosa que encaixava en els seus plantejaments pedagògics. Des de l’època de les constitucions liberals del segle XIX (tema que estic estudiant ara mateix), sempre s’havia contemplat l’educació obligatòria i gratuïta, però mai s’hi havien posat recursos a l’abast per a portar a terme tan gran tasca. Però ara era diferent, les coses milloraven en aquesta nova etapa. Aquesta circumstància va animar, més encara si cap, Carmen, i es va afiliar a Esquerra Republicana, el partit de Manuel Azaña, molt admirat per ella.

105


També va fundar la secció d’ensenyament del sindicat UGT, la FETE, junt amb altres companyes, i eixamplar així la lluita per la igualtat real entre dones i homes, a banda de la dignificació de l’ofici de mestre. Implicada cada vegada més en la revolució educativa que anava implantant-se, l’esclat de la Guerra Civil ho truncà tot. En 1939, acabada la contesa, va ser jutjada en un consell de guerra, i sols el gran nombre de testimonis al seu favor li evitaren un castic que a altres, en circumstàncies semblants, els portà inevitablement a presó. Però si algú sap com de poderosa pot ser l’educació són els reaccionaris i els feixistes. Per aquest motiu l’apartaren d’allò que més volia i omplia la seua vida: l’ensenyament. Va ser depurada com a mestra, igual que moltes i molts companys que havien fet classe al territori de la República, un fet que ens faria tornar com a país, pràcticament al segle XIX en matèria educativa. Mal mirada (igual que tots els derrotats de la guerra), una ment privilegiada apartada d’allò que més i millor sabia fer, una dona ferma i intel·ligent en una societat hostil, que es tancava a l’exterior i que dinamitava l’esperança d’un món més just, igualitari i lliure. Carmen va ser rehabilitada en 1951, i va fer classes a Bétera fins a la seua jubilació. Als 69 anys va morir a Silla, on està soterrada. Acabada la dictadura, es comença a rescatar de l’oblit aquelles persones extraordinàries que amb unes qualitats excepcionals per a millorar el nostre món són víctimes de la intolerància, de la falta de llibertat i de l’opressió que els totalitaris-

106

mes han usat en contra de les ments lliures. I és per això que la meua particular heroïna, una dona excepcional, amb unes capacitats innates excel·lents, que va fer de la seua vocació per l’ensenyament lliure i igual una bandera d’esperança, torna des de l’oblit al nostre temps.

En l’antiguitat, la glòria eterna era l’objectiu dels herois (sempre homes guerrers…). Ara, la meua heroïna, Carmen Valero, la recordem perquè el contenidor cultural més important de Silla porta el seu nom: Centre Cultural Multifuncional Carmen Valero. Allí se celebren representacions de teatre, concerts, presentacions de llibres, audiovisuals, documentals i cine, tot el que el món cultural actual de Silla pot acaparar. Segurament, aquest llibret es presentarà allí, com l’any passat, i mirant els panells informatius i les fotografies de Carmen Valero que ens expliquen qui va ser i per què posa nom al Centre, alguns, sense adonar-se’n, estaran dins del millor homenatge que podem fer a una personalitat excepcional, el monument cultural a una heroïna que va iniciar el camí cap a un món millor. Si hui encara ho tenim difícil, com penseu que ho tingué ella en aquella societat? Afrontar-ho amb valentia, lluitar per uns ideals justos, com una educació que ens fera lliures i per una igualtat entre dones i homes que ens fera millors, i pagar la pena més gran que una ment com aquesta pot patir, la depuració professional, la fan mereixedora d’aquest atribut: HEROÏNA! A més, una heroïna del meu poble, una heroïna de Silla! Gràcies Carmen. Ara som nosaltres els que podem volar lliures i iguals. I sé que encara queda molta faena per fer, però tu ens vares ensenyar el camí. Nosaltres el continuarem.


Cartell del documental de Josép Aguado i Armand Zaragozá Carmen Valero: crònica d’una dona lluitadora.

107


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 04 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

Tyrius Silla

Per Pilar García i Carbonell

“Ser mestressa de la casa és treball més dur, sense horari d’entrada ni eixida, sense vacances i a més sense sou”.

Fundada en 1981 per un grup d’heroïnes inquietes i amb ganes d’evolucionar. Eren dones amb marit i fills, els quals ocupaven la major part del seu temps, tot i que que no renunciaven a seguir aprenent i seguir formant-se en aquest món que avança tan ràpid. Les heroïnes TYRIUS lluitaren contra una societat masclista, plena de brivalls que les jutjaven perquè eixien de casa a fer activitats lúdiques i formatives. Deien que “abandonaven les seues responsabilitats de casa i familiars”. Cada heroïna aportà els seus super poders per a crear aquesta associació i posar-los a disposició de les dones, ames de casa de Silla. Sempre defenent els interessos i els drets de les dones.

108


Estaven ben organitzades, i cada una tenia la seua faena ben definida (presidenta, tresorera, secretària, vocal…). Així, a poc a poc s´establiren amb molt de prestigi per tota la Comunitat Valenciana, organitzant cursos, conferències, donacions de sang, viatges, donatius... a pesar dels menyspreables que trobaren pel camí. L´any 2005, l´Ajuntament de Silla va decidir concedir el PORROT D’HONOR a les HEROÏNES TIRYUS per la seua labor cívica i cultural. La finalitat d’aquestes heroïnes dels anys 80, i que ara per ara l’actual directiva defén, és la integració de la dona en la societat, la seua formació i actualització, la salut, la solidaritat, la diversió i la culturització de totes les sòcies.

Actualment, aquestes dones valentes amb inquietuds i elevades aspiracions tenen tots el PODERS centrats en la formació i l´esport, tan importants per al desenvolupament de la ment, i a tindre una vida saludable, amb el ball, l’exercici i l’oci. Amunt les dones SUPER HEROÏNES, que a pesar de l´edat, dels dolors i de les circumstàncies que cada una viu a sa casa, tenen el valor de donar un pas endavant i encapçalar una agrupació que ajude altres companyes. Aquesta iniciativa fa que no es conformen amb el que saben i el que han viscut fins ara. Per contra, tenen una gran motivació per a créixer com a persones i ser cada dia millors. Hui en dia, totes les activitats que fan tenen un objectiu comú: millorar la vida de les ames de casa i de les seues famílies.

Josép Pitarch a l’any 1981 atorga el Porrot d’Honor a l’Activitat Cívica a l’Associació Tyrius Silla.

109


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 05 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

Junta de l’AECC de Silla Per Encarna González Talavera. Presidenta de la Junta de l’AECC de Silla.

Aquesta és la història d’unes persones que any rere any s’impliquen d’una manera molt activa en projectes per a recaptar fons i conscienciar amb un únic objectiu i amb una gran il·lusió: que el càncer desaparega, que mai més aquesta malaltia faça patir a ningú, que mai més s’enduga els nostres familiars, amics, veïns, coneguts, persones de totes les edats i condicions, persones, éssers humans sense distinció. La junta de l’AECC de Silla està activa des de l’any 1954. Aquesta junta l’han formada històricament dones, que de manera totalment desinteressada, organitzaven activitats destinades a recaptar fons. Al principi, aquesta junta estava directament relacionada amb les forces socials i polítiques del moment, per la qual cosa la presidència i vicepresidència anava directament relacionada amb càrrecs públics del moment, amb majoria de dones. Aquesta junta ha evolucionat amb el temps, i a hores d’ara la componen homes i dones de totes les edats i condicions. A més a més, des de fa huit anys els càrrecs de vicepresidència i presidència s’han desvinculat totalment de qualsevol càrrec

110

polític. Són, per tant, en l’actualitat, un grup de persones sense vinculació política i amb criteris d’igualtat i de respecte, així com d’amistat, companyonia i per damunt de tot de solidaritat i d’altruisme. De vegades, prop de nosaltres tenim herois i heroïnes anònims que passen desapercebuts, que no fan molt de soroll, però que a poc a poc i a mesura que passen els anys, aporten valors positius a la nostra societat. Són l’engranatge d’un gran motor que a la llarga canvia les coses i millora la vida de totes i tots, en aquest cas en salut, en altres, en respecte, igualtat, qualitat de vida i en definitiva millores per al nostre poble i la nostra societat. Moltes d’aquestes persones voluntàries han tingut molt a prop aquesta malaltia, però en comptes de fugir i acovardir-se, han plantat cara mirant-la fixament als ulls, tot i que haguera sigut més còmode allunyar-se’n i intentar oblidar-se’n. Cal fer valer aquestes actituds heroiques que suposen un esforç, una dedicació, un temps que de vegades es escàs i


valuós, temps lliure i no tan lliure, esforç que gratifica i recompensa, que engrandeix l’ésser humà, que ens dona una visió de la vida més enllà de les nostres necessitats personals i professionals. Es tracta de fer el bé als altres, sense esperar res a canvi. Aquest sentiment queda molt ben expressat en un poema de Gloria Fuertes que diu així: “El voluntario no ha pintado un cuadro, no ha hecho una escultura, no ha inventado una música, no ha escrito un poema, pero ha hecho una obra de arte con sus horas libres. Todavía hay milagros, milagros demostrables, que los hacen, los hacéis, y los harán los nuevos voluntarios”. Gloria Fuertes Al llarg dels anys han sigut moltes les aportacions que el poble de Silla, mitjançant la Junta Local de l’AECC, ha fet arribar a aquesta institució a fi de fomentar i recolzar la investigació, la prevenció, el recolzament a malalts i familiars i moltes coses més en pro de la lluita contra aquesta malaltia. Cal destacar que en l’exercici 2018 s’han aportat 36.000 euros, el màxim fins ara. Aquest resultat tan extraordinari és gràcies al treball i la

Menció especial a la Junta Local contra el Càncer de Silla any 2018

il·lusió de tots i cada un dels membres de la junta de Silla, però sobretot del talant solidari de silleres i sillers que s’han implicat i col·laborat espectacularment en totes les activitats que s’hi han fet. No obstant això, per engegar aquesta maquinària cal fer un impuls heroic. L’impuls de passar de la inactivitat a l’activitat mental i física que suposa iniciar qualsevol projecte. Tot per ajudar els altres, per solidaritat. Les activitats han sigut moltes i molt variades, i encara que seria molt llarg enumerar-les ací, cal destacar que han aportat a la societat un gran valor cultural. A Silla hem pogut disfrutar de concerts de molta qualitat, de musicals, d’obres de teatre, així com d’activitats esportives que han proporcionat a silleres i sillers l’ocasió per a disfrutar de moments molt lúdics i festius, alhora que es fomentava la pràctica d’un esport i per tant dels hàbits de vida saludables, que com sabem són prevenció de qualsevol malaltia. Estic totalment convençuda que en algun moment no molt allunyat aquesta malaltia es podrà controlar, i que el seu nom ja no tindrà cara de monstre, en tot cas una malaltia sense importància que tindrà fàcil solució. Aprofite aquesta ocasió per a formular un desig: que aquesta solidaritat done exemple als més joves que són l’esperança d’un futur millor per a tots, possibles nous herois.

Un granet d’arena en un mar de solidaritat.

Encarna González amb Don Tomás Trenor

111


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 06 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

Centre Ocupacional TOLA Per Vicent Sant Ramón Director CO Tola

Ja no hi ha herois ni heroïnes. Ja no trobarem llegendes ni epopeies, ja no és temps de cantar gestes. Totes aquestes són coses del passat, de quan les societats eren senzilles, de quan les persones compartien l’àgora i les històries circulaven per antigues carreteres de pedra. No hi trobareu herois ni heroïnes perquè, a hores d’ara, les relacions humanes són tan sofisticades que resulta difícil esbrinar on és la realitat i on l’aparença, què és cert i què és virtual. Sense àgora ni camí, sense reflexió ni missatge, els herois d’avui són tan efímers com el nombre de clics al botó de “m’agrada” de la seua aplicació del telèfon mòbil. Adeu a Ulisses, Penèlope, Teseu i Ariadna. M’arriscaré a dir que potser hi ha herois i heroïnes. Anònimes. Silenciades pel soroll mediàtic, als pobles i a les ciutats, al nostre propi veïnat. Herois i heroïnes són aquelles persones que conserven, o han recuperat, valors tan humans com la humilitat, la solidaritat, l’honestedat o el compromís. Es mouen per

112

un interés intrínsec i coneixen la certesa que els prodigis, si n’hi ha, són conseqüència de l’esforç, del treball, de la il·lusió i de la valentia. Perquè ens cal ser valents i valentes en un món que deixa víctimes pertot arreu. Aquest és un món de víctimes: les persones pobres, les aturades, les no productives, les maltractades, les excloses per qualsevol tret específic com l’orientació sexual, el color de la pell, les seues capacitats… Adeu a Perseu, Andròmeda, Jason o Medea. L’anonimat està garantit pel propi sistema social com una mena d’imposició. Tot són números. Ens defineix el número del document d’identitat, el de la seguretat social, o una combinació dels dos que trobem al SIP, els números de registre, els números que presentem en la declaració de la renda… Tot són categories. Ens defineix la categoria professional, la nostra bellesa o el seu contrari, l’edat, el nostre sexe, el nostre pes… Sembla que hem de categoritzar per poder entendre el món. I en aquest afany per establir categories també decidim què és la normalitat, què


és acceptat o no, de manera majoritària, pels membres de la societat. I descobrim que la normalitat acaba sent, per definició, excloent. Exclou la diferència. Les persones amb diversitat funcional també tenen els seus números, que cal sumar als de la resta de la ciutadania, i també són categoritzades: els defineix el seu CI, el percentatge de discapacitat, el grau de dependència, i la seua exclusió de la nostra presumpta normalitat. El meu nom és Vicent, i vull escriure sobre herois i heroïnes. Anònimes. El centre ocupacional Tola, arrelat a Silla des de fa quaranta anys, és una mena de gran família on coincidim professionals i persones amb diversitat funcional. Els i les professionals ens lliurem a una missió força difícil: acompanyar les persones que hi acudeixen en el seu procés de conéixer qui són, què pretenen aconseguir i com poden fer realitat els seus somnis. Resulta força complicat que les persones amb diversitat funcional coneguen qui són, perquè arrosseguen un llast important en forma de prejudicis envers ells i elles, un llast que els confon i que afebleix la seua autoestima. Tampoc no és fàcil esbrinar què pretenen aconseguir, perquè la seua capacitat de decidir ha estat històricament sotmesa al dubte d’aquesta possibilitat. Finalment, és molt difícil acompanyar-los en el camí de fer realitat el seus somnis, perquè, al llarg de la seua vida, han aprés que els seus somnis han de ser més curts i avorrits que els nostres. Amb tot, víctimes com molts altres, com jo mateix o com vosaltres, d’unes circumstàncies que no entenen, superen els obstacles i lluiten de valent per aconseguir fer-se un lloc en el món. Diuen els llibres que les persones amb diversitat funcional intel·lectual, amb els recolzaments adients, poden superar els dèficits que els atorguem i potenciar les seues capacitats fins a convertir-se en membres, com els altres, de la comunitat. Des de la meua experiència puc afirmar que açò és veritat. La nostra entitat treballa per obrir camins. Al llarg de la nostra trajectòria hem usat la comunitat per convéncer la ciutadania que ens cal

el seu recolzament. Un dels nostres principis és sensibilitzar la població sobre la realitat sobre la qual escric. Mai no deixarem d’agrair a les institucions i les empreses, associacions i clubs esportius la manera en què han confiat en nosaltres. Ens resta, però, multiplicar aquest esforç per explicar, per convéncer, per fer entendre tothom que el que pretenem és possible. El centre ocupacional Tola és conegut i reconegut al nostre poble (i a molts altres pobles). Els guardons que rebem, però, no ens fan més feliços. La nostra felicitat, diguem-li satisfacció, no és que la nostra entitat siga ben considerada, sinó que les persones que estan amb nosaltres gaudisquen del premi o la possibilitat de desenvolupar amb normalitat la seua vida. Bé, potser acabe de cometre una errada en escriure allò de la normalitat. Una de les persones que acudeix al nostre servei acostuma a dir que la normalitat està sobrevalorada. Millor seria dir que el que pretenem és una societat més justa i igualitària que, lluny d’establir els criteris de la normalitat, simplement accepte les diferències. Silla és un poble solidari, sense cap dubte. Un poble que sap acollir i oferir. Després de quaranta anys de Tola, amb el centre obert a persones d’un bon grapat de pobles de tota la comarca i del cap i casal, hem de concloure que sabem el que fem i que Silla sap que actuem des de paràmetres de justícia. M’agradaria aprofitar aquests fulls per fer un pas endavant en aquesta lluita particular perquè resulte una lluita compartida. M’atrevisc a elevar una proposta per tal que siga, si més no, considerada: atorgar veu a les persones amb diversitat funcional intel·lectual del nostre poble, a les seues famílies, a la resta d’associacions i col·lectius vinculats a la diversitat funcional… Crear un Consell Municipal de persones amb diversitat funcional per tal que la seua veu siga escoltada, eliminant els obstacles que hi troben per participar activament en les decisions sobre les seues vides, i sobre l’entorn on viuen. Ben pensat, després de tot el que us he contat caldrà concloure que, als temps que corren, ells i elles s’ho mereixen perquè són herois i heroïnes que mai no trobareu als llibres d’història. Valents i valentes. No tan anònimes: Josép, Mònica, Àngel, Dani, Olga, Itziar, Eduard…

113


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 07 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

CEIP Verge dels Desemparats Per Raquel Sánchez i Grande

“el goig dels mestres, de les mares i dels pares, de l’alumnat, ja que aquelles escoles eren com un monument atractiu, alt i ample, que s’alçava enmig del camp, i que donava prestigi al poble i a la institució escolar”

114

El CEIP Desemparats va ser la primera escola pública, construïda durant la II República. Aquella escola va rebre el nom de l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, i fou inaugurada en 1935. Aquell primer edifici escolar va crear tot un impacte en la població. Tal com ho conta el cronista local, Josép Antich, va generar “el goig dels mestres, de les mares i dels pares, de l’alumnat, ja que aquelles escoles eren com un monument atractiu, alt i ample, que s’alçava enmig del camp, i que donava prestigi al poble i a la institució escolar”. Així va nàixer la primera escola pública a Silla, amb què es dignificava l’educació de les xiquetes i dels xiquets, en un edifici que comptava amb tots els materials i recursos necessaris, i amb un professorat que, per primera vegada, accedia mitjançant un pla de formació. Amb el colp d’estat de Franco, l’escola va seguir l’activitat durant la Guerra Civil, i va ser en 1939 quan l’ajuntament franquista va prendre l’acord de canviar-ne el nom i retirar la placa de Blasco Ibáñez. Aquells i aquelles mestres que per pri-


mera vegada treballaren a les aules de l’actual col·legi Desemparats van ser depurats i apartats de la docència. Malgrat tot, aquella II República ens deixà un tresor: l’escola pública, obligatòria, laica i mixta, inspirada en la solidaritat, l’escola que posa en el centre l’alumnat, l’escola que acull la infància sense discriminacions, l’escola democràtica i oberta a l’entorn, l’escola que respecta la llengua materna de l’alumnat. En aquest camí, el CEIP Desemparats és, a més de la primera escola que dignifica l’educació per a totes i tots, la primera a implantar la línia en valencià. Cal recordar que veníem d’un sistema educatiu monolingüe en castellà i de temps obscurs en què intentaren fer desaparéixer la nostra llengua. Vist amb distància, portar el valencià a l’escola significà per a aquells equips directius, les famílies i els mestres, un acte de valentia, amb una alta dosi de compromís amb la nostra cultura i la nostra llengua i un treball docent carregat de convicció, valors

i professionalitat. Els estudis i les avaluacions molt prompte van concloure que l’aprenentatge de més d’una llengua des de la primera infància facilitava posteriorment l’aprenentatge d’altres llengües, a més de millorar el rendiment acadèmic de les xiquetes i xiquets que, en acabar l’escolarització, tenien la competència per a relacionar-se i expressar-se en cadascuna de les dues llengües oficials sense cap problema. Anys després, tots els centres educatius s’afegiren a l’ensenyament en valencià, fins a l’actual model plurilingüe. Però el que és ben cert és que la comunitat educativa del CEIP Verge dels Desemparats plantà la llavor del valencià a l’escola, li va conferir una confiança i un prestigi i també va aconseguir el suport de les famílies. Aquella primera escola que obria les portes en la II República va contribuir a formar xiquets i xiquetes que, al nostre poble, s’estimen el valencià.

Façana del CEIP Verge dels Desemparats

115


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 08 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

EMT Escola Municipal de Teatre Per Ramón Moreno Director de l’EMT de Silla

Apel·lava el teatre clàssic grec a deus i herois, deesses i heroïnes, protagonistes de les històries que s’hi representaven. Milers d’anys després els herois i les heroïnes són els actors i les actrius que interpreten personatges que van des de l’heroïcitat èpica a la misèria més absoluta. La capacitat d’un intèrpret per a transformar-se en molts altres personatges el fa diferent dels altres ciutadans; la seua és una mentida fruit d’una convenció, de la complicitat amb l’espectador que sap que el personatge que interpreta no és ell, o ella, o, almenys, no ho és en la seua totalitat. Per a altres queda mentir sense dir que ho estan fent. I, no obstant això, els actors, les actrius, busquen la veritat en el seu treball, busquen ser versemblants, convéncer-se ells mateixos i convéncer el públic que allò que es veu a l’escenari és veritat i que està passant en aquell precís moment. Els actors i les actrius de l’Escola Municipal de Teatre de Silla (EMT de Silla) són HEROIS i HEROÏNES, amb majúscules, ja que en una època en què es busca la immediatesa, en què la brevetat i la concisió triomfen en el dia a dia dels ciutadans, en què tot el món mira la tecnologia i els llums digitals... ells i elles miren cap a la foscor d’una sala de teatre, on els únics

116

llums que s’encendran són els càlids focus que banyen el seu rostre, que il·luminen el seu cos. On altres busquen 140 caràcters, al teatre troben lletres a milers, pàgines i pàgines de textos que expliquen grans i xicotetes històries. On altres s’avorreixen amb allò que dura poc més d’uns minuts, els que assisteixen a les classes de la nostra EMT busquen una activitat perllongada. Una activitat que els porta a acudir a classes de dues hores, on desapareix tota la resta, on només queda un espai buit i la veu del professor o la professora. On hi ha immediatesa i ansietat, les nostres actrius i els nostres actors tenen la infinita paciència d’esperar, d’assaborir el moment, d’esperar fins a l’últim instant d’un procés de treball que arribarà nou mesos després amb la trobada amb el públic, en una obra, llargament somiada, llargament elaborada. Nou mesos de gestació en els quals l’espera obtindrà el fruit preuat per aquells que l’interpreten i apreciat per aquells que el reben. Són herois, perquè cal ser-ho, perquè anar a classes de teatre, a llargues sessions d’assajos després d’una dura jornada de treball, és un esforç titànic a l’abast de molt pocs. Perquè han de conciliar moltes coses: família, oci, descans... I


ho fan amb la millor de les actituds, sabedors que en aquesta intrèpida aventura conviuran amb moltes dificultats, dificultats que trobaran al seu entorn i també al seu interior. Però que, com Ulisses, com Jàson, com Aquil·les o Agamèmnon... com Fedra, com Antígona, com Electra o com Medea... es trobaran, a la fi del viatge, a la fi de l’aventura, amb si mateix, amb si mateixa, i també amb el seu propi destí. Com els argonautes o les amazones, la seua lluita és contra la mandra, contra l’ostracisme, contra la ignorància. I, en tots i totes, preval el desig de seguir avançant, de seguir creixent, en un viatge paral·lel al convencionalisme establit. Els nostres herois, les nostres heroïnes, al teatre, són pocs, són poques. Només cal veure la desproporció que hi ha entre tots els habitants de la nostra localitat i aquests pocs herois, aquestes poques heroïnes, que s’acosten al teatre, que es descarnen del seu dia a dia per transformar-se en altres vides, en altres psicologies i en altres caràcters. Els nostres herois i heroïnes s’exposen des de l’escenari a centenars de mirades que seguiran in situ les seues peripècies. Les nostres heroïnes, els nostres herois, s’exposen en directe, sense xarxes, sense protecció, sense possibilitat de prémer la tecla d’esborrat, ja que tot allò que a l’escenari esdevé en el moment de la representació s’està formant en aquell instant, i el que allí passa quedarà gravat en la memòria de l’espectador que observa, i ja no podrà ser esborrat del seu imaginari.

Els nostres herois, alumnat de l’EMT de Silla, es relacionen en un lloc que complirà trenta-cinc anys a meitat d’aquesta tardor, una tardor molt diferent de la que començà a navegar a finals de 1984. Saben que és una nau antiga, que ha solcat molts mars, que ha sobreviscut a mil aventures i que està sempre llesta i proveïda per a moltes més. Allà es trobaran amb persones de totes les edats, amb diferents oficis, amb inquietuds diferents i amb biografies molt diverses. Però tots confluiran en l’objectiu de conéixer i comprendre per què els nostres ancestres volgueren emular des de l’escenari herois i heroïnes. Per a demostrar que tant l’apel·latiu d’heroi com el d’heroïna són propis de l’art escènic, recorrem a la definició de la RAE: 1. Persona que realitza una acció molt abnegada a benefici d’una causa noble. 2. Persona il·lustre i famosa per les seues gestes o virtuts. 3. En un poema o relat, personatge destacat que actua d’una manera coratjosa i arriscada. 4. Protagonista d’una obra de ficció. 5. Persona a qui algú converteix en objecte de la seua especial admiració. Admirem els nostres actors i les nostres actrius, admirem els nostres herois i les nostres heroïnes.

117


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 09 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

Araceli Garrido Campos Per José Valero García Garrido

Araceli Garrido Campos, coneguda per la gent més major com la Comare, va nàixer a Utiel en 1928, temps en què la vida era un constant esforç per créixer enmig dels entrebancs que anaven creuant-se pel camí. Després d’uns anys d’obligada emigració a França, els seus pares se’n tornaren al poble d’origen. Araceli a penes tenia huit anys i encara no estava preparada per a la mort de son pare ni per a l’imminent començament de la Guerra Civil. La seua capacitat de resiliència, les ganes de superar-se, junt amb una tremenda constància, li possibilitaren

l’adaptació a les situacions d’adversitat que, d’altra banda, devien ser freqüents a la primera meitat del segle passat. Endevine que tenia moltes ganes d’aprendre, perquè malgrat no tindre mitjans econòmics, pogué acabar els estudis transcrivint en paper d’estrassa els llibres que li deixaven. Amb aquest esforç, la fortuna li oferí la possibilitat de poder dedicar-se des de ben jove (a penes amb díhuit anys), a la professió que més li agradava i que va omplir la seua vida d’una manera molt intensa.

Merescut tenia el sobrenom de Comare i el de mama a

“La dedicació solidària i responsable, el servei públic compromés i la qualitat humana que Araceli ens va mostrar, són valors que hem de seguir fomentant en uns temps en què, de tant en tant, l’egoisme i el benefici personal lluiten per guanyar espai.”

118


casa nostra, perquè el benestar de la família va ser l’altre objectiu de la seua vida. En la Utiel de la postguerra, així com també hui en dia, no totes les persones triaven el millor moment per a nàixer, de manera que el fred, la manca de mitjans tècnics, l’absència d’hospitals i les distàncies la feren comare sense hores ni festes. Així es va enfortir el caràcter d’aquella Araceli que, ja amb trenta-quatre anys sol·licità el trasllat a Silla, amb una xiqueta, dos xiquets i el seu marit Pepe, que també s’hi traslladà per anar a treballar a València. Una xicoteta vivenda al carrer del Llauradors va ser la primera casa que recorde, quan jo tenia cinc anys. Després, el carrer de la Torreta, en les últimes finques abans d’arribar a l’antiga «pista»; i anys més tard el carrer Nòria. Araceli es trobava a gust en aquella zona, on acompanyava els veïns en el seu creixement, metre a metre. Acumulava ja una llarga experiència en l’atenció de parts i malalties, en sentir el plor i la respiració de moltes vides que trobaven a les seues mans el primer contacte amb el món, i també a contemplar les cares i emocions de mares, pares, germans i germanes, familiars... Estaria bé poder comptar amb els veïns i veïnes de Silla que portà al món durant els anys en què encara es donava a llum a les cases, amb recursos tan limitats, sense suports ni conciliació familiar. Quan no hi havia escola, els fills anàvem darrere d’ella. Recorde acompanyar-la en les visites i com, en pocs minuts de reconeixement, podia endevinar l’estat de l’embaràs i la previsió de la gestació. Recorde també dies de festa acompanyant-la en algun part, jugant amb algun xiquet del veïnat a la porta de la casa o al carrer, mentre esperàvem un nou naixement. La capacitat d’adaptació, el caràcter pràctic i la falta de prejudicis la convertiren en una dona moderna, de mentalitat oberta i molt respectuosa amb les diferències. Començà a fer les visites en bicicleta i en Vespino, per a poder atendre a tots els que requerien dels seus serveis. Crida-

va l’atenció vore una dona motoritzada pel poble, però era una manera molt útil per a desplaçar-se d’una casa a l’altra, assistir les dones, portar el seguiment dels parts, posar injeccions o fer cures. Anys després, amb la creació dels centres de salut, hagué d’adaptar-se a noves situacions, a un nou perfil professional i al treball en equip. Crec que ho va fer bé, i aconseguí deixar la seua empremta de tants anys d’experiència en l’educació per a la salut i en un tracte impecable cap a les persones. El seu caràcter resolutiu davant les dificultats i els contratemps, i la seua capacitat d’escoltar i donar bons consells, foren sempre part de la seua personalitat. Comare, amb habilitat social i empatia, alegre i bona persona que, per damunt de tot dedicà la seua vida a la responsabilitat del servei públic. Aquesta crec que és la millor herència que ens ha deixat: el sentit del deure i la responsabilitat per a atendre les necessitats i els drets de totes les persones, independentment dels recursos econòmics, creences o qualsevol altra condició. Sempre va ser humil i va estar prop dels humils. Sempre va ser tan generosa que mai no va entendre què era això del benefici propi. Sempre posà per davant els altres. No estic retratant una heroïna, sinó exalçant la figura d’una dona que representa l’esforç i la responsabilitat de moltes mares i professionals anònimes del nostre poble. Els que l’han coneguda la recorden amb afecte, perquè estimant va rebre l’estima de tot el poble de Silla; poble que li va reconéixer els mèrits en 2011, ja que a títol pòstum se li va concedir el Porrot d’Honor a l’Activitat Cívica, i posteriorment posaren el seu nom a una dependència del centre de salut. La dedicació solidària i responsable, el servei públic compromés i la qualitat humana que Araceli ens va mostrar, són valors que hem de seguir fomentant en uns temps en què, de tant en tant, l’egoisme i el benefici personal lluiten per guanyar espai. L’exemple de persones com ella ens recorden que val la pena i que és possible construir un món més solidari i humà.

119


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 10 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

José Vicente Forner Per Aida Melero i Jareño

En cada racó de la nostra geografia, a qualsevol hora del dia o de la nit, hi ha persones que dediquen la seua vida a salvar la dels altres. Sempre alerta, preparades per a quan les puguem necessitar. Els metges són herois sense capa, però amb bata blanca. És per això que en aquest escrit m’agradaria parlar-vos d’un d’aquestos herois que va destacar per realitzar una labor extraordinària pels altres. Una persona que no només va complir sempre rigorosament amb el seu treball, sinó que marcà la diferència gràcies també a la seua activitat docent i a la seua activitat investigadora. José Vicente Forner Valero (1937-2017) va nàixer al nostre poble el dia 27 de març de 1937, en plena Guerra Civil Espanyola. Fill de Vicente i M. de los Ángeles, naturals de Silla.

120

Els primers anys d’escolar, entre els 5 o 6 anys, els va realitzar al col·legi que regentava D. Julio Carbonell. Més endavant va estudiar el batxiller com a intern al col·legi de les Escoles Pies de València, al carrer dels Carnissers. I d’ací va passar a estudiar Medicina a la Facultat de Medicina de València on es va llicenciar en Medicina i Cirurgia el 8 de novembre de 1961. Va ser un pioner i un avançat de la rehabilitació al nostre país; va donar prestigi nacional i internacional a aquesta especialitat, i va destacar especialment en el camp de la lesió medul·lar. Va ser un deixeble avantatjat del Dr. Guttmann i va dirigir el Servei de Rehabilitació de l’Hospital Virgen del Rocio de Sevilla (1967), de la Fe (1969) i el Centre Nacional de Paraplègics de Toledo (1975).


José Vicente Forner també va ser professor titular i catedràtic de Fisioteràpia a l’Escola Professional de Rehabilitació i Medicina Física de la Universitat de València, durant els anys 1974, 1975 i 1976, on va ser mestre de molts metges rehabilitadors als quals els va mostrar el camí a seguir amb el seu exemple d’estudi, aprofundiment i entrega a aquesta professió. Un metge sempre preocupat per mantenir-se al dia, per transmetre valors ètics en l’exercici professional i per ensenyar als seus residents a fer un diagnòstic precís i amb metodologia científica. A més, durant la seua trajectòria professional, el prestigiós metge va publicar més de 30 treballs d’investigació entre els quals destaquen «Postural variations of vital capacity in paraplegics», «Social and working conditions of our paraplegics», «The flow-volume loop in tetraplegics», o «Alteraciones del aparato locomotor en el paciente inmovilizado» entre altres. Però José Vicente també va brillar per la seua activitat investigadora, on va dedicar anys d’estudi a les malalties relacionades amb l’aparell locomotor, concretament en les articulacions. Aquells que van tindre la sort de poder conéixer-lo el defineixen com un bon metge molt estimat pels seus pacients.

Amic dels seus amics i un mestre amb una intel·ligència brillant i àgil, un lliurepensador de curiositat enciclopèdica, que sota la seua aparença d’anglés despistat i savi amagava una persona senzilla, amant i orgullosa de la seua família, del seu poble i de les seves tradicions. Una persona extraordinària, pròxima i generosa, en definitiva un home bo, que serà sempre recordat amb afecte i admiració. El 23 de novembre de 2012, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Silla li va lliurar a José Vicente Forner, en una emotiva gala, el Porrot d’Honor a l’Activitat Cívica, el màxim reconeixement que l’Ajuntament de Silla atorga a personalitats o entitats del poble de Silla que durant la seua trajectòria tant professional com personal han destacat pel seu civisme, cooperació o associacionisme dins de la societat sillera. Des de les pàgines d’aquest llibret, m’agradaria mostrar el meu respecte i admiració, no sols cap a José Vicente Forner, per l’immens llegat que ha deixat a la societat conseqüència de la seua llarga, brillant i fructífera activitat professional, sinó també a totes i tots els professionals del camp de la medicina, ja que si la sanitat al nostre país és el gran pilar de la societat, és precisament gràcies als professionals que la formen que s’esforcen diàriament pel benestar dels altres.

121


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 11 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

Haroldo Zaragozá Zaragozá Per Inma Rosaleny i Más

Per què ha aconseguit el Porrot d’Honor a l’Activitat Cívica? Perquè aquest heroi -ja que podem considerar-lo així-, ha dedicat la seua vida a la medicina, amb un treball increïble. I què va fer? En primer lloc hauríem d’explicar com començà, és a dir, els seus inicis. Haroldo va nàixer el 6 de gener de 1935, a Silla, una època complicada a causa del conflicte bèl·lic de la Guerra Civil. Va anar a escola, i com que era el germà xicotet estava destinat a continuar amb el treball del camp, igual que son pare. Però un professor de l’escola els va convéncer perquè el deixaren continuar estudiant. I així va ser. Va fer el batxillerat, durant set anys, primer a Silla i després a València.

En 1953 aprovà l’examen de l’estat, hui en dia conegut com a «selectiu». La primera opció era Arquitectura, ja que li agradava molt l’art i el dibuix. Però a València només hi havia, aleshores, Dret, Filosofia i Lletres i Medicina. Ja que Dret no li agradava i Filosofia i Lletres es considerava una carrera de dones, va optar per Medicina. En un primer moment volgué fer medicina interna o cardiologia, però en la dècada dels trenta, amb la Republicà, hi hagué un fort impuls i es traduïren i publicaren llibres prohibits,

“Els metges son herois sense capa però amb bata blanca”

122


com els 15 o 18 llibres de psicoanàlisi, que gràcies a un amic pogué llegir i començar a interessar-se. Quan acabà la universitat s’especialitzà en psiquiatria, a Suïssa, cosa que va aconseguir gràcies a un assistent social, qui li va proporcionar un treball de becari a l’hospital psiquiàtric de Malévoz. Així, continuà treballant a Suïssa en diferents hospitals mentre era metge resident. A més, obtingué el diploma de metge suís per tal de poder exercir en aquella ciutat de manera privada, per la qual cosa va obrir una consulta per a toxicòmans i més tard, n’obrí una altra de psiquiatria. Al març del 1989 tornà a València, per tal d’obrir la seua consulta priva i treballar a l’Hospital Quirón, entre altres llocs.

Doncs bé, aquest és sols un resum de tot el que aquest home ha fet. Cal afegir que quan tornà a València, en 1989, va crear a Silla un centre de dia per als escolars, on podien fer activitats després de les classes, en compte d’estar al carrer.

A més, és un dels descendents de les persones que donen nom als premis María i José Zaragozá, premis que reconeixen els millors expedients acadèmics d’alumnes de cicles superiors. Per totes aquestes coses se li va atorgar el Porrot d’Honor a l’Activitat Cívica l’any 2013. Aquest guardó s’atorga des de 1992 a rellevants figures del mon literari, musical, artístic i social de la Comunitat Valenciana. Per aquest motiu, es considerat un heroi, pel seu treball amb els joves i per la seua entrega als premis María i José Zaragozá, així com per dedicar la seua vida a la medicina en l’àmbit de la psiquiatria.

123


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 12 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

Vicent García García Per Cristina García i Zaragozá

Moltes i molts de vosaltres recordareu la pel·lícula Lo imposible, basada en la tràgica experiència d’una família que estiuejava a Tailàndia quan el devastador tsunami inundà la zona, l’any 2004. Aquesta historia va resultar tan exitosa gràcies que el director va saber captar i transmetre els sentiments d’aquelles persones. De vegades anem al cinema i sense adonar-nos, connectem tant amb els protagonistes durant el transcurs de la pel·lícula, que ens costa acceptar el desenllaç que els directius del film ens tenen preparat, com Jack en Titanic o Mufasa en el Rei Lleó, però, en canvi instantàniament, aquests personatges romanen herois per sempre. Hui, he decidit escriure sobre el meu gran heroi. Un d’aquells que s’alçava tots els dies per a treballar. D’aquells que raonaven amb tot el món i que mirava de fer el bé sense esperar res a canvi; dels que feia de l’honestedat, la humilitat, la valentia i la ximpleria el seu motor de vida. Un home dels quals en queden ben pocs: el meu avi. El 1957 València es trencava. L’aigua acumulada a l’antic llit del riu Túria s’apropà a la ciutat amb una desmesura que cap persona va poder calcular. Així comença una història difícil de narrar i al seu torn, tan real i que tant ha unit els valencians.

124

Vicent García García, el meu avi, era a la nostra ciutat quan va sentir aquelles implacables notícies. Aleshores, no s’ho va pensar dos vegades i no va dubtar a col·laborar. Fent tots els possibles, va començar una travessia des de Silla fins a la capital del Túria, per tal d’ajudar amb el salvament i socorrisme de gent i animals, amb risc de la pròpia vida. Aquest gest ha sigut testimoniat en llibres i documents editats per l’Ajuntament de València, a més d’aparéixer en el llibre Hasta aquí llegó la riada, escrit pel periodista i escriptor Francisco Pérez Puche. A més a més, l’Ajuntament de València va decidir condecorar-lo amb tres medalles per la seua gesta uns anys més tard. Qui m’anava a dir a mi que el meu avi havia estat amb el governador civil d’aleshores! I encara que la història podria acabar ací, la realitat, una vegada més, va superar la ficció. L’any 1982 la natura va tornar a demostrar la seua devastadora potència amb unes pluges torrencials que provocaren el trencament de la presa hidrogràfica del pantà de Tous. Per la qual cosa no va dubtar i va marxar per tal de participar en les jornades de salvament, a les quals també va acudir mon pare.


Afortunadament, jo vaig vindre al món l’any 1991, quan el Pla Sud i la construcció d’una presa més segura ja eren actes esdevinguts, per la qual cosa jo vaig conéixer una altra vessant del meu avi, no la de socórrer, sinó la d’ensenyar a nadar els altres. Tot i que l’aigua mai no ha sigut la meua fortalesa (ja us podreu imaginar com d’alt tenia el llistó); tal vegada d’ell he tret la meua passió per l’ensenyança. Amb ell he compartit moltes experiències en piscines municipals, com la de la nostra localitat. Era allí on em donava els millors consells per a nadar crol i on vaig fer les primeres panxades intentant llançar-me de cap. I no sols això, ell ha sigut transmissor de valors i de cultura. D’altra manera, com podria saber jo la cançoneta “Alça l’aleta polleta, no et picarà pollastret..”? Hui en dia, quan la sentim cantar a Pep el Botifarra, mon pare i jo ens mirem i no podem contindre’ns. El que més em sorprén de Vicent García García és que, a més a més, gaudia; ell s’ho passava bé dins l’aigua. És per això que també és conegut per haver creuat l’Albufera nadant, però no l’Albufera d’ara, tal com la coneixem, sinó la que tenia una extensió molt més àmplia que després serviria per a fer camps de cultiu d’arròs. És per aquest motiu que estic tan lligada a les tradicions locals i a la falla Port de Silla. Diuen que ser del Port és ser de raça albuferenca; entenem les falles a la nostra manera. El nostre escut conté la barca de vela llatina i les espigues de l’arròs. Aquest simbolisme propicia que cada any cuidem les nostres arrels, ja que no volem deixar perdre pràctiques com la navegació tradicional al paratge natural, amb la promoció, cada estiu, del concurs de perxadors. Ho fem perquè encara quedem uns quants que sabem d’on venim, compartim uns valors heretats dels nostres majors i perquè ens sentim amb la responsabilitat d’agafar el relleu i transmetre’l, a fi que mai no caiga en l’oblit.

Però com en tota bona pel·lícula, ha d’haver un aco-

miadament. En aquest cas, va ser difícil per motius de salut que van fer que no poguera ni nadar ni caminar. La flameta que duia dins anà consumint-se fins que un dia es va apagar definitivament. Al gener de 2011 i com a reconeixement d’estima del seu poble per la seua labor, es va decidir que la nova piscina coberta portara el nom de Piscina Vicent García García. A les portes d’aquella piscina es va fer un senzill acte on els familiars descobrírem una xicoteta placa amb l’orgull i l’emoció de saber que ell n’estaria orgullós. Ara, que ja han passat uns anys, mire tots aquests xiquets que cada any s’hi apunten a nadar, que acudeixen a competicions i que s’hi diverteixen, i no deixe de preguntar-me si algú els haurà contat aquesta història. Parlar d’un heroi mai no és fàcil. Tal vegada per això m’ha costat tants anys decidir-me. El que més m’agrada del meu heroi és que la gent encara se’n recorda, i de sobte, un dia qualsevol, mentre vaig capbussada amb els meus quefers de la rutina, algú em para pel carrer i m’ho diu baixet i somrient: “El teu avi em va ensenyar a nadar”. Al cap i a la fi, això és el que més em pot omplir. No sé com ho feia, però de la mateixa manera que et fregava el turmell t’ensenyava un nou estil de natació o et contava un acudit. Es feia de voler i tots l’estimaven. Deia David Bowie en una de les seues cançons més populars: “Jo, jo desitjaria que pogueres nadar com els dofins, com naden els dofins. Podem ser herois, només per un dia.” Aquest article va en memòria de Vicent García i García, un heroi i un gran avi.

125


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 13 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

Mª Pilar Centeno Veneno Per Mª Carmen Antich i Brocal Alumna d’Escriptura Creativa del CFPA de Silla

Mª Pilar Centeno Vecino naix a Benavente (Zamora), el 29 d’octubre de 1961. Quan tenia deu anys la família es trasllada a viure a Silla. L’escolaritzen, junt amb la seua germana Begoña, a l’Acadèmia Silla, situada a la Rambla de la Independència, on forjarà les primeres amistats d’infància. Cursa el batxillerat a l’institut Manuel Sanchis Guarner, i posteriorment obté la diplomatura de Professora d’EGB, en l’especialitat d’Anglés, a la Universitat de València. Les pràctiques realitzades al col·legi Sant Roc li suposen l’únic contacte amb la població escolar infantil, ja que va ser a l’Escola d’Adults de Silla on començà a exercir com a mestra, allà per l’any 1985. Formar part d’un projecte que feia tan sols tres anys que s’havia posat en marxa, tot un repte per a un grup de docents joves i il·lusionats a canviar moltes coses, especialment

126

la realitat que vivien les dones que no havien tingut l’oportunitat de formar-se al llarg d’una vida dedicada a treballar de valent, portar endavant la casa i tenir cura de pares, sogres, marits i fills. Algunes d’elles només sabien escriure el seu nom, o tot just havien aprés les quatre regles. Malgrat això, no els faltava la inquietud ni l’interés per aprendre. Pilar estava molt sensibilitzada amb aquestes dones que, ja en la maduresa, era quan disposaven de temps i llibertat, ja que en molts casos s’havien quedat viudes i els fills eren grans i independents. Ella era conscient que tenia per davant una tasca delicada de resultats lents que, a més a més, implicava intentar que s’alliberaren de tabús, complexes i repressions que quaranta anys de dictadura i de masclisme recalcitrant els havia marcat amb lletres de foc. Prova d’això és la dedicatòria que la mestra escriu en un llibret de relats curts i poesies que l’Escola va editar l’any 2001, en finalitzar el curs, i que diu així:


“Hi ha dones sense veu, sense rostre, sense cos, a les quals se’ls prohibeix sentir, pensar, ser. Aquest llibre és per a totes elles”.

Em consta que en la darrera etapa professional gaudia especialment coordinant el taller d’Escriptura Creativa. El grup ja portava molts cursos funcionant, s’havia creat una especial relació mestra/alumnes, tot fluïa i la seua llavor començava a donar fruits. Es varen obtindre diferents premis literaris i publicacions de textos. Encara que mai no ho va demostrar, sabíem que se sentia ben orgullosa cada vegada que el nom de l’EPA de Silla i el dels seus alumnes s’enlairava en qualsevol certamen o s’imprimia en les publicacions. Per contra, mai no s’atribuïa cap mèrit, simplement estava ahí fent-nos costat sempre. Li costava mostrar els sentiments, fins i tot a les persones que més estimava. Ella era així: un poc distant però accessible, sensible però forta, directa però prudent, calmada però activa. En definitiva una persona autèntica i en ocasions contradictòria.

Sobretot és l’alumnat més jove qui acull amb entusiasme aquestes propostes, alhora que assisteixen a classes per completar la formació primària, o en molts casos aconseguir el títol de Graduat Escolar que al seu dia no pogueren obtindre, tan necessari per a optar a un lloc de treball.

L’any 2017 l’Ajuntament de Silla li va concedir, a títol pòstum, el Porrot d’Honor a l’Activitat Cívica en reconeixement als seus trenta-un anys dedicats a ensenyar, motivar i, fins i tot, assessorar centenars de persones adultes que han passat per l’Escola, per les seues classes, per la seua vida. Ningú l’ha oblidada. El 4 d’octubre de 2016 ens va deixar, prematurament, als cinquanta-cinc anys, quan encara estava plena d’il·lusió i de projectes professionals.

Pilar Centeno Veneno . A les classes d’Alfabetització, Matemàtiques, Gramàtica, Llengua, Història, Anglés, Introducció a la Informàtica, etc., que s’oferien en aquella escola que vivia itinerant per distints locals del poble, s’afegeix una iniciativa que anomenen Paquet de Llenguatges, que inclou un taller d’escriptura creativa, que també impartia Pilar, un taller de sexualitat que impartia Amparo Porta, un d’expressió corporal (taitxí i Ioga), conduït per Enrique Prieto, i un d’expressió artística dirigit per Rosa Viguer.

Pilar, Pili, com encara l’anomenen afectuosament algunes de les antigues alumnes de més de vuitanta anys que tant la troben a faltar i la recorden, tenia una particular manera de ser i de procedir. A més de fer classe, durant un període de temps va exercircom a cap d’estudis del centre. En l’àmbit professional era summament organitzada, eficient i responsable, qualitats que exigia també als alumnes. En l’àmbit personal era sincera, conseqüent amb allò que pensava i gens influenciable. D’aparença seriosa però amb un gran sentit de l’humor, correcta i amable. Les mitges tintes no li agradaven gens, ni les banalitats tampoc. No obstant això, era molt respectuosa amb el pensar i el sentir dels altres. Feminista convençuda, insistia que les dones havíem de reivindicar la nostra condició, els nostres drets, anomenar les coses pel seu nom i oblidar-nos de convencionalismes que considerava obsolets. Ella era una dona que se sentia lliure i així ho mostrava. Àvida lectora, crítica i selectiva. Tenia l’habilitat de motivar els alumnes, d’infondre il·lusió en cada treball, d’implicar-los en cada activitat que proposava.

Als qui la coneguérem, quan cada setmana travessem la porta d’entrada de l’actual edifici, no ens fa cap falta que una placa ens recorde que l’Escola d’Adults de Silla és Pilar Centeno, i que Pilar Centeno era l’Escola d’Adults de Silla, perquè senzillament és el que sentim. Moltes d’aquelles dones que hi trobaren un lloc on relacionar-se, formar-se, conéixer-se, realitzar-se, ja no hi són. Són a sa casa disfrutant d’un merescut descans. De tant en tant obrin les llibretes, revisen els treballs i no s’acaben de creure que això és obra seua. I els envaeix la nostàlgia, i mentre la recorden mostren l’agraïment, l’admiració per aquella xica que les va ensenyar a respectar-se, a valorar-se i a estimar-se, quan a la tardor de la seua vida els va fer sentir la primavera. Ella va ser la mestra, a vegades la confessora, la còmplice, la seua particular heroïna. Una persona tan humana, tan real i tan imperfecta com la resta del món.

127


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 14 •

PORROT D’HONOR CIUTAT DE SILLA

José Almudéver Per Josép Aguado i Llobet

De manera directa o indirecta, des de la infància he tingut el privilegi - o la sort - de sentir els relats del tio José. El meu vincle amb ell és d’arrel familiar, ja que era casat amb Carmen, la germana de la meua àvia Vicenta, i com és habitual en les relacions familiars sempre ens han visitat a casa nostra tant com nosaltres els hem visitat a Pàmies, al sud de França. Com és normal, com que jo era menut, no parava massa atenció a les seues paRaúles. Però una vegada em vaig fer major, amb les visites alternes i el que em contava també mon pare, vaig anar prenent consciència de la dimensió i profunditat que aquestes històries tenien. La història del tio José és bastant particular. Va nàixer a Marsella, de pares valencians que tornaren a Espanya durant la Segona República. S’allistà a l’exèrcit tenint dèsset anys, false-

jant els documents, ja que era menor. Ja en el front, l’any 1938, un obús li va produir ferides en diverses parts del cos i hagué de tornar a València. De nou a la seua terra, i aprofitant la nacionalitat francesa, s’allistà a les Brigades Internacionals, fins que va ser expulsat amb els altres brigadistes per ordre del comité de no-intervenció. Com ell comenta en alguna de les entrevistes que li han fet diversos mitjans: “Aquesta batalla li feia molta por al capitalisme, justament quan decidiren fer-nos fora als brigadistes, i oblidaren que Franco continuava tenint els 148.200 estrangers en la guerra”. Tot i això, decideix tornar a València fins al final de la guerra, després de ser detingut i traslladat a diversos camps de concentració i presons. En eixir del seu captiveri se n’anà amb la seua dona, Carmen, a viure a França, a l’exili .

Aquestes històries es van perpetuar en el temps de ma-

“Tio José, tindrem sempre al cap la seua imatge; puny en alt i amb la seua inseparable bandera tricolor, la que un dia va jurar i a diferència d’altres mai no va trair. I si algun dia li fallen les forces, el seu esperit mai decaurà, perquè José Almudéver representa un sentiment immortal; l’orgull dels invictes”.

128


nera oral, com en el meu cas, en cercles familiars i d’amics. No obstant això, hui en dia i gràcies a l’interés d’historiadors com Josép Antich i el seu llibre Silla en la memòria històrica: 18011960, a més de la cobertura que han fet diversos mitjans de comunicació, un documental sobre la seua figura anomenat El último Brigadista, que vaig tindre l’oportunitat de produir i dirigir, i la tasca de divulgació i memòria que el mateix tio José ha fet els darrers anys publicant un llibre de memòries i oferint xerrades en diversos llocs de tot Espanya (a Silla, ho va fer a l’IES Sanchis Guarner i al teatre de la Plaça), tenim hui a l’abast un relat insubstituïble i de gran valor per a la memòria històrica. Per al tio José, la lluita contra el feixisme forma part de la seua existència. En les xerrades que fa insisteix que la seua missió no ha conclòs, perquè a Espanya encara queda molt per fer en qüestions sobre la recuperació de la memòria històrica i democràtica, i encara queden les restes de milers de persones que lluitaren per la llibertat i la democràcia soterrades en fosses i cunetes, i als quals les seues famílies encara no els han pogut fer una sepultura digna. També, i tenint en compte la seua avançada edat (enguany ha complit 100 anys), encara té forces per a ser una veu crítica del moment actual, ja que segons diu, no cessarà la desigualtat entre les persones mentre continue la corrupció política, el desfalc econòmic i la injustícia social, que sempre recau en els menys afortunats. Deixa així un missatge poderós per a les generacions futures. Les seues vivències són un relat èpic menut però important. Ha rebut distincions importants i homenatges arreu del

món, especialment, l’alta distinció que li va concedir la Generalitat Valenciana i el Porrot d’Honor a l’Activitat Cívica que li va concedir Silla, pel seu compromís de valentia i dignitat. Per a persones de la meua generació, testimonis com aquests tenen una importància cabdal, encara que molta gent opine que els joves no ens interessem per aquestes coses. Durant molts anys de dictadura i també en la democràcia, fer memòria d’esdeveniments de la guerra i la postguerra ha sigut un tema tabú, però és just que persones com mon tio José i altres supervivents d’esdeveniments històrics de tanta transcendència siguen hui escoltats i reconeguts amb la dignitat que es mereixen. En els moments actuals que vivim a Europa, on noves formes de feixisme reviscolen camuflades com un llop amb pell d’ovella, és més necessari que mai no deixar que l’oblit deixe oberta la porta a la possibilitat que tornen a viure’s situacions socials i polítiques tan deplorables per a la llibertat i la dignitat de les persones, les quals, com tots sabem van ser anul·lades per formes totalitàries d’entendre l’estat i la política. Per això és un orgull haver escoltat les sàvies paRaúles d’aquest combatent. Per últim, em quede amb les paRaúles que li va dedicar en l’acte de lliurament dels porrots d’honor l’any 2017 el cronista de Silla, Josép Antich: “Tio José, tindrem sempre al cap la seua imatge; puny en alt i amb la seua inseparable bandera tricolor, la que un dia va jurar i a diferència d’altres mai no va trair. I si algun dia li fallen les forces, el seu esperit mai decaurà, perquè José Almudéver representa un sentiment immortal; l’orgull dels invictes”.

129


HEROIS I HEROÏNES DE SILLA

• Herois i Heroïnes de Silla 15 •

PORROT D’HONOR A L’ACTIVITAT CÍVICA

Centre de planificació familiar de Silla Per Ana Manrique i Pérez

En primer lloc, volem reconéixer i felicitar l’Ajuntament de Silla per posar en valor “les lletres valencianes” i mantindre els Porrots d’Honor, guardons que també premien la cultura, la solidaritat, el civisme i la dedicació a l’esport . En 2010, quan feia vint-i-cinc anys de la creació del Centre de Planificació Familiar de Silla, Alcàsser i Picassent, ens varen comunicar que rebíem el Porrot Cívic de l’Ajuntament de Silla. Aquest guardó l’arreplegàrem amb molta il·lusió en veure que la tasca que féiem estava ben reconeguda. Molt ha plogut des que un grup de dones progressistes batalladores, el Col·lectiu de Dones de Silla, exigiren al primer govern municipal socialista de Silla, després de la dictadura franquista, la creació d’un centre de planificació familiar per a divulgar, assessorar, prescriure i tractar tot allò relacionat amb la salut sexual i reproductiva. Havíem estat quaranta-cinc llargs anys sumits en l’absoluta foscor, en la repressió, en el pecat i el castic, en la negació de la sexualitat com a part essencial de

130

la condició humana, del dret a les relacions sexuals deslligades de la reproducció i a l’ús de mètodes anticonceptius per a la programació de la descendència. Tornem, però, a 1984. L’Ajuntament de Silla pren la iniciativa i forma junt amb Alcàsser i Picassent una mancomunitat per a oferir un servei nou gestionat entre els tres ajuntaments. Més tard s’hi afegiria Beniparrell. Prompte vàrem fer un bon equip de planning. Tots els membres teníem les idees clares i un objectiu comú: oferir un servei de fàcil accés, a demanda directa de les usuàries, que informara i assessorara a l’hora de triar i utilitzar un mètode anticonceptiu, i que, a més, desdramatitzara la temuda i odiosa revisió ginecològica; i sobretot, un lloc on poder parlar de sexualitat i resoldre totes les dificultats o dubtes que hi sorgiren. No cal esmentar les dificultats que tinguérem als inicis. Varen ser temps difícils, de pamflets porta a porta, de xarrades i col·loquis en associacions de veïns, mestresses de casa, col·le-


gis, escoles de persones adultes... Sobretot els dos primers anys vàrem estar temptats de tirar la tovallola, però gràcies a la nostra joventut, la il·lusió i la convicció de la necessitat social del nostre servei, perseveràrem i tiràrem avant. Estàvem ubicats en un pis de la Rambla, allunyats de la xarxa sanitària oficial i amb recursos molt, molt escassos. Prompte s’establiren consultes en totes les poblacions, i l’equip es desplaçava cada dia a un poble. En aquesta etapa inicial tenim l’entranyable record de la doctora Elisa Albentosa, de Picassent, i també enyorem la doctora María José Segura, qui en formà part fins a 1994. Des que començàrem aquesta tasca han passat trenta-cinc anys, en els quals hem conegut dos generacions de dones (ara ja anem per la tercera). Algunes venen a presentar-nos les seues netes.

i noves professionals que inicien aquesta aventura, tal vegada amb un enfocament diferent de la sexualitat, la reproducció i la ginecologia. an sols desitgem que en un futur pervisca l’essència dels nostres centres, que no és altra que l’estudi i tractament de la salut sexual emmarcat en els centres d’Atenció Primària. Tot dependrà de les futures generacions de professionals, i com no, de l’exigència per part de les usuàries de la continuïtat d’aquestes consultes. De part de tot l’equip, gràcies a totes i a cadascuna de les persones que heu estat relacionades amb el Centre, i perdó pels errors que hem pogut cometre. L’equip del Centre de Planificació Familiar, ara USSiR

Després de deu anys de servei convocaren oposicions, i més tard ens integràrem en el sistema de salut de la Generalitat, amb consultes en els centres de salut de les diferents poblacions. I no va ser fins als quinze anys quan la Conselleria de Sanitat va assumir la direcció de tots els centres, tant els municipals com els de la Diputació. Els Centres de Planificació Familiar (CPF) s’anomenaren aleshores Centres d’Orientació Familiar (COF), i ara mateix, per tal de separar els conceptes de família heterosexual, reproducció i sexualitat, som Unitats de Salut Sexual i Reproductiva. Algunes coses, com podeu veure, han canviat. Teníem més personal, però fins ara l’equip ha mantingut intactes les seues conviccions i la seua labor per una sanitat pública i universal, al servei de la salut integral de la dona i de les seues parelles. Fa poc s’ha jubilat una inestimable companya, la doctora Anafé Ríos, i a poc a poc, tots anirem deixant pas a nous Primer fullet informatiu de l’Oficina d’Informació Juvenil Centre de Planificació Familiar

131


132


Herois i HeroĂŻnes per la

t a t l a u Ig

04 133


EL CASAL

DEL PORT

SEGUR I LLIURE DE VIOLÈNCIA GÈNERE Per: Ivan Serrador i Ferrer

• Heroïnes per la igualtat 01 •

La violència de gènere és un dèficit democràtic, un problema social en la solució del qual s’ha d’implicar tota la societat. Tots i cadascun dels fallers i les falleres tenim el compromís de treballar per aconseguir una societat justa, igualitària i lliure de violència contra les dones. I expressem la nostra voluntat i necessitat de coordinar esforços i posar en comú tots els mitjans disponibles per a poder lluitar de forma més eficaç contra la violència de gènere des de la nostra associació. Com a membres d’aquesta associació cultural, assumim el compromís d’oferir solidaritat i informació, així com denunciar qualsevol retallada o reculada en la lluita contra la violència de gènere, i també de contribuir a augmentar la sensibilització social respecte de la gravetat i magnitud d’aquesta violència. Després d’adherir-se l’any passat al Pacte Valencià contra la Violència de Gènere, i en el marc de crear una associació oberta a la societat, la nostra falla és declara “Espai segur i lliure de violència de gènere”. Per tant, ens comprometem que el nostre casal siga un espai en el qual es puga trobar informació, assessorament i solidaritat per a superar la situació de violència masclista, un lloc en què els fallers i les falleres es convertisquen en activistes pels drets de les dones i es comprometen a ajudar i derivar a qui ho sol·licite cap a una atenció especialitzada.

134


DECÀLEG D’IGUALTAT I CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE A

LA FALLA PORT

1. El nostre casal serà un espai segur i lliure 6. Aquest espai es compromet a contribuir a de violència de gènere.

la sensibilització i conscienciació social a través de les activitats que s’hi organitzen.

Davant qualsevol situació que genere 2. No tolerarem actuacions masclistes en la 7. dubtes sobre si és violència de gènere o no, nostra associació.

consultarem en els telèfons 012 o 016 i exposarem el cas.

3. A la nostra falla es practica la tolerància 8. Compromís d’actuació i notificació a les zero amb el maltractament i els maltractadors. 4 . Totes les persones que en formen part de la

Falla Port tenen l’obligació d’ajudar a qualsevol dona que patixca maltractament.

forces i cossos de seguretat davant fets constitutius de violència dins de l’establiment.

9. Ser una associació que afavorisca la nodiscriminació per raó de gènere.

5. Si alguna dona ho sol•licita hem d’oferir-li 10. Aquesta associació es compromet a informació i facilitar-li el coneixement i difusió dels recursos d’atenció sobre violència de gènere de qué disposa aquest poble.

no utilitzar publicitat sexista

135


PUNT VIOLETA

Per Paloma Martínez Penadés

• Heroïnes per la igualtat 02 •

Recordava l’altre dia el mite grec de Medusa. Conta la llegenda que Medusa era una dona humana, molt bella, que es convertí en l’objecte de desig del déu de la mar, Posidó. Aquest déu, desesperat per aconseguir l’amor de Medusa, no sols la va seduir, sinó que ofés pel rebuig la va violar als peus de l’estàtua d’Atenea, al seu temple. La deessa, lluny d’apiadar-se’n, va decidir castigar la víctima i la transformà en un monstre amb serps als cabells i una mirada petrificant. Aquest mite ens pot resultar allunyat i estrany, tot i què en els últims anys s’ha convertit en una realitat. Unes actituds, tant les de Posidó com les d’Atenea, més habituals del que pensem. Moltes vegades, les víctimes se senten com Medusa, no sols com a víctimes d’una agressió sexual, sinó que a més, amb el rebuig, el castic o l’estigma de la societat. Si al mite li afegim aglomeracions (amb el consegüent anonimat que comporta), així com l’abús d’alcohol, podem imaginar que la història de Medusa és encara més dura, més esgarrifosa i més terrible si cal. És per aquest motiu que els Punts Violeta són tan necessaris hui en dia. Els Punts Violeta són espais on se sensibilitza el públic i s’atén, informa i ajuda les víctimes de qualsevol tipus d’agressió sexista. La finalitat és conscienciar, previndre i disfrutar de la festa sota el respecte a les dones, lliures d’assetjament i d’humiliació masclista.

136


Va ser a partir del cas de «la Manada», als Santfermins del 2016, quan el conjunt de la societat va prendre consciència de la necessitat de previndre la violència sexual contra les dones en les festes, ja que si bé disposaven de seguretat, es necessiten uns recursos específics contra aquesta lacra. Aquell mateix any, al desembre, el Festivern, a Tavernes de la Valldigna, es va convertir en el primer gran esdeveniment que va acollir un Punt Violeta, gestionat per un col·lectiu feminista local i que va comptabilitzar mes de 25 agressions en els tres dies de durada. A poc a poc, la iniciativa ha anat estenent-se a altres festivals privats, però també a festes patronals, de moros i cristians i com no al món faller. Aquesta iniciativa, gestionada tant per voluntaris i ajuntaments com per institucions, com per exemple l’Institut Valencià de la Dona, s’han convertit en un element més de les festes i celebracions, un element més d’ajuda a les dones que han patit qualsevol tipus de violència o agressió masclista. Els Punts Violeta els gestionen dones, en els quals informen, atenen i assessoren dones. Estan integrats per dones formades i preparades per a atendre aquests casos, ja que són professionals del món de la psicologia. Dones que tracten, en el millor dels casos, de previndre les agressions i si cal oferir recolzament a les víctimes; que informen les forces de seguretat per tal d’identificar i exigir responsabilitats als agressors. Un treball, el d’aquestes dones, que no sempre és fàcil, ja que s’han d’enfrontar al rebuig, als insults i ales vexacions d’alguns individus.

La principal activitat d’un Punt Violeta comença quan hi ha constància d’una agressió sexual. En principi s’ha d’intentar tranquil·litzar la víctima, aconseguir que l’afectada i els testimonis (si n’hi ha), descriguen els fets i l’agressor. Informar la seguretat del recinte i les forces de seguretat. Si cal, acompanyar la víctima al servei mèdic, i si escau, posar la denúncia. Mai no es jutja ni es qüestiona la víctima, ni la forcen a prendre cap decisió. En el Punt Violeta l’aspecte fonamental és acompanyar; mai no es deixa a soles una víctima, sempre se li ofereix la màxima protecció i seguretat. Aquests punts violeta són una mena de far en el qual, les dones agredides, tenen un lloc on trobar atenció, afecte, comprensió i respecte enfront dels diferents tipus d’agressions sexistes (bé siga abús físic, sexual o violació), a més d’informació i assessorament . En conclusió, els Punts Violeta són i han de ser un element clau de les nostres festes. El mite de Medusa, amb què començàvem aquest article, no ens parla de la perspectiva de la víctima, una dona atordida, espantada, assetjada, humiliada i castigada. Els Punts Violeta són una mena de refugi on les nostres Meduses contemporànies poden trobar unes dones, veritables heroïnes modernes, que lluiten contra la por, el rebuig i la intolerància, en molts casos, instaurada en la nostra societat. Esperem que ens els pròxims anys, quan mirem cap avant, puguem considerar Medusa com el que és, simplement un mite i no una realitat.

137


FALLES I

VIOLÈNCIA

DE GÈNERE

• Heroïnes per la igualtat 03 •

Per Carmen Giner i Zaragozá Regidora d’Igualtat de l’Ajuntament de Silla

A les dones, des de ben xicotetes, ens han ensenyat a ser dolces, a no alçar la veu, a necessitar un príncep al nostre costat que ens rescate, a estar guapes... És a dir, a ser princeses. En canvi, als xiquets se’ls ha ensenyat a ser superherois ben forts i valents. Sembla una ximpleria, però educar en igualtat és la millor ferramenta contra el masclisme. Sols des de la base podrem construir un futur més igualitari. Constatar açò i qualsevol altre tema que parle de feminisme suscita sempre controvèrsia. No obstant això, és necessari parlar-ne. Sobretot, aquelles a qui ens han posat les ulleres morades, les que ja ens és impossible veure la vida amb la mateixa mirada, la mirada patriarcal que impregna tota la societat. Una mirada que impedeix veure amb nitidesa certs aspectes d’alguns monuments fallers

138


Les falles, tradicionalment, han cosificat la dona, han normalitzat la prostitució i han sigut masclistes amb total impunitat. Açò és més que perillós si tenim en compte que més de mil dones han sigut assassinades a l’estat espanyol des del 2003, i que cada huit hores una dona hi és violada. I per no parlar de les violacions grupals i de les sentències que ens fan eixir al carrer a demanar justícia. Fer-se càrrec d’aquesta realitat és importantíssim per a saber que hem de canviar de mentalitat. Adonar-se que el masclisme ha impregnat les falles no hauria de considerar-se un atac al món faller, ja que el masclisme també impregna altres àmbits socials. Es tracta de posar damunt la taula un canvi de mentalitat que molta gent està demanant. Les falles són un reflex de la societat, i cal dir que cada dia en som més els que volem un món més just i equitatiu. Les Falles són unes festes meravelloses que porten el nom de València arreu del món. Amb un gran arrelament popular, són patrimoni de la humanitat i, per tant, creen una imatge dels valencians i les valencianes en la resta del món. Per tant, quina imatge volem

donar a la resta del món? És per això que cada vegada més falles aposten per uns monuments sense estereotips i que respecten el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere. Les falles són una eina importantíssima per a eradicar la violència masclista, fan un paper pedagògic fonamental i són essencials per a crear una societat més justa i equitativa. Així doncs, hem d’aprofitar la capacitat d’agent transformador d’aquestes festes per a aconseguir conscienciar de la lacra de la violència masclista i la necessitat de la seua eradicació, començant des de ben menuts i menudes. Hem de perdre la por al feminisme i explicar-ne bé el significat. El feminisme no ha matat ningú; el masclisme ho fa cada dia. Per això, les falles han canviat i volen ser inclusives i igualitàries, perquè València ha de ser un referent en la lluita contra la violència de gènere.

139


ELS CENTRES ESPECIALITZATS EN L’ATENCIÓ A SUPERVIVENTS DE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE • Heroïnes per la igualtat 04 •

Per Sonia Rubio i Romaguera

Les professionals només som una xicoteta anella de la gran cadena necessària per a abordar eficaçment el problema de la violència de gènere. Assumim el nostre paper en la detecció, tractament, suport i seguiment de les víctimes. Proporcionar una atenció social, psicològica i jurídica, a més d’oferir un acolliment i escorta permanent a les dones víctimes d’aquestes agressions, proporciona una millora en la qualitat i temps de recuperació . Des de la primera telefonada es procura acollir i proporcionar espais de seguretat i intimitat per a poder contar aquest secret, aquest problema del qual no poden parlar obertament fins que entren per la porta dels centres, ja que els causa tant de dolor que a

140


vegades necessiten de moltes intervencions per a abordar la problemàtica, perquè els han llevat l’essència, i allí recuperem ànimes per a poder seguir vivint. Des que les dones entren al centre, alleujar l’angoixa mitjançant l’atenció personalitzada permet crear un món d’esperança i futur. Com per exemple, Amparo (nom fictici), una jove de trenta-dos anys que vingué acompanyada d’una amiga, la qual reconeixia el seu patiment i sabia que amb el seguiment de les professionals podria abandonar la relació de control extrem de la seua parella, la qual havia provocat que María no fora ella, que s’apartara de tota la seua família i amistats i que els seus somnis personals i de futur es quedaren estancats. Bo, he de dir que va poder deixar la seua parella i ara treballa de manera estable. Està recuperant-se i recuperant amistats, família i també recuperant-se ella mateixa, peça fonamental del canvi i transformació. Les dones som unes vertaderes supervivents. Aquella idea de víctima ha

de canviar, és un discurs del passat, una idea paternalista que no correspon a la valentia i ganes de viure que tenim, ja que cada una de nosaltres som una xicoteta gran Re.EVOLUCIÓ. Les vertaderes heroïnes d’aquestes històries són les supervivents, aquelles que ploren amb tu, aquelles que creixen reconduint les seues vides, aquelles que porten les seues filles i fills a seguiment per a tractar el malestar, aquelles que et diuen que la seua nova parella la deixa eixir amb les amigues i que se sent cada vegada més lliure al seu costat. Jo sé que juntes ho podem tot, i estic convençuda que tu, sí tu, la persona que llig aquestes línies, també combat i assenyala el masclisme, perquè vol una societat en la qual les dones siguen lliures, estiguen vives i s’aposte per un món sense violència.

Contacta amb el 900.580.888. La xarxa de centres de la Generalitat Valenciana, Centres Dona 24 Hores, són recursos assistencials per a dones, xiquets i xiquetes víctimes de violència masclista. Podreu pal·liar i/o superar les conseqüències de la violència mitjançant una intervenció social, psicològica i jurídica professional.

141


VOCA BULARI • Heroïnes per la igualtat 05 •

FEMINISTA

Per: Mónica Giner i Aguado

Quan dieu «ni feminisme ni masclisme» ho presenteu com a extrems i us quedeu en un suposat centre imparcial irreal. Ser feminista és com no ser racista ni ser feixista. És no discriminar i reclamar llibertat. És estar a favor de la igualtat, partint del fet que vivim en una situació en què no existeix equitat. És un moviment alliberador davant d’un d’opressor.

142


Fa tres segles, Olympe de Gouges va ser guillotinada a França perquè va escriure la Declaració dels drets de la dona i la ciutadania. La seva condemna, de forma literal, indicava que mereixia aquest càstig perquè havia desafiat el que s’esperava del seu sexe, la cura de la llar, i havia gosat entrar en política. Tres segles després se segueix assenyalant i humiliant les dones que intenten plantejar i debatre, qüestionar la justícia patriarcal i les institucions i qualsevol altre àmbit que ho requerisca per a avançar en igualtat. Moltes dones veuen condicionades les seues vides a causa dels interessos econòmics del capital i de la burgesia. Socialment es projecta sobre elles premeditadament tasques de cura i d’atenció a les persones; cura de la infància, de la vellesa i de persones malaltes i dependents, com també es projecta i condiciona socialment la sexualitat. No podem oblidar l’increment del terror i de la por davant de la violència patriarcal i de gènere.

PATRIARCAT: El patriarcat és el sistema segons el qual els homes ostenten el poder sobre les dones i la seua propietat, a més de suposar la submissió de les dones a la maternitat, la repressió de la sexualitat femenina i l’apropiació de la seua força de treball. És l’estructura que situa la dona i els fills en una situació de dependència cap al marit/pare (patriarca), que és qui controla els mitjans de vida de les persones dependents.

ANDROCENTRISME: l’androcentrisme comporta la invisibilitat del sexe femení, la negació d’una perspectiva femenina de la història i els esdeveniments, l’ocultació de les aportacions de les dones a la ciència, les arts, la medicina, la psicologia, la filosofia o la literatura. Mitjançant la perspectiva androcèntrica es minimitza el rol de les dones, s’edulcoren els seus èxits i, fins i tot, es falsegen, a més de contribuir a imposar models únics i estereotips, tant masculins com femenins.

EDUCACIÓ NO SEXISTA: una educació no sexista implica la consideració de la dona en la ciència, la seua visibilització en la història, la sensibilització enfront de comportaments sexistes apresos, la utilització de joguets no sexistes, etc.

MASCLISME: paraula amb què es coneix tot un conjunt de lleis, normes i actituds socioculturals de l’home amb una finalitat implícita o explicita de produir, mantenir i perpetuar l’opressió i la submissió de la dona a tots els nivells: sexual, procreador i laboral.

OBRERA: S’entén per obrera tota dona que treballa, ja siga assalariada o mestressa de casa. Considerem obrera la mestressa de casa que produeix un treball que s’embutxaquen el burgés i l’estat capitalista. El salari que rep és més baix que el de l’home per al mateix lloc de treball i amb el mateix horari, a més de tindre menys possibilitats d’ascens.

MICROMASCLISME: La pròpia paraula deixa clar que es tracta de ‘masclismes xicotets’. Són conductes que a priori no corresponen a una actitud masclista realitzada a propòsit, sinó que mostra com la societat patriarcal ha perpetuat la desigualtat i la posició de poder d’un home sobre una dona.

SORORITAT: El terme sororitat es refereix al lligam estret que s’estableix entre dones basat en la solidaritat, el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc., és a dir, a una

143


fraternitat entre dones. Està format a partir del mot llatí sŏrŏr, ōris ‘germana’ i el sufix -itat amb el sentit de ‘qualitat de’. En les altres llengües es documenten formes paral·leles: sororidad en castellà, sororité en francès, sororità en italià i sisterhood en anglès (l’únic cas que no està format a partir del mot llatí).

• Heroïnes per la igualtat 05 •

Tot i que no es tracta d’un concepte nou, el terme s’ha recuperat en l’àmbit de l’antropologia i la sociologia especialment d’ideologia feminista. El terme, tal com es reivindica actualment, va ser definit per l’antropòloga Marcela Lagarde, que el va glossar a partir d’una dimensió ètica, política i pràctica del feminisme contemporani.

FEMINISME: el feminisme és un moviment social i polític que s’inicia formalment a finals del segle XVIII, i que suposa la presa de consciència, com a col·lectiu humà, de l’opressió, dominació i explotació de què han estat i són objecte per part del sexe masculí i, en un estadi superior, pel sistema patriarcal sota qualsevol model de producció. L’objectiu del feminisme no és “manar”, ni arribar al poder per a oprimir venjativament el sexe masculí, com sovint es pensa, sinó lluitar per l’alliberament del sexe femení, amb totes les transformacions socials que se’n requerisquen, ja siga la destrucció del patriarcat o del capitalisme, per tots els mitjans al seu abast.

Dins del feminisme trobem diverses corrents:

1 144

.Feminisme burgés: té el seu origen en les revolucions burgeses del segle XVIII i no és un moviment revolucionari, ja que tan sols planteja reformes.

2 3

.Feminisme socialista: és al que pertanyen les dones que, militant en una organització socialista o comunista, s’organitzen alhora en un col·lectiu feminista o dins del mateix partit s’organitzen per a tractar qüestions específicament antipatriarcals. .Feminisme radical: considera la lluita socialista i el derrocament del capitalisme condició indispensable, però no suficient, per a l’alliberament de gènere. Argumenten que també les organitzacions socialistes discriminen la dona i, per tant, creuen que les dones han d’organitzar-se soles, sense homes, ja que la lluita va dirigida contra les institucions patriarcals que ells representen, tot i que accepten la participació d’homes antipatriarcals.

4 5

.Feminisme homosexual: el conformen les feministes lesbianes organitzades, que lluiten, bàsicament, pel dret a una vida privada i una sexualitat sense ingerències de l’estat i les autoritats, però assumint també diversos punts ideològics de les feministes radicals i socialistes. .Feminisme de la diferència: pregona la igualtat efectiva entre sexes, però reivindicant simultàniament qualitats que creuen congènites de les dones. Temen que la igualtat política i laboral amb els homes provoque que les dones adopten els rols masculins de competitivitat, insensibilitat i esperit agressiu, cosa que consideren una victòria del patriarcat. Les feministes radicals i socialistes critiquen aquesta postura perquè exalta rols que consideren artificials i imposats a la dona per a perpetuar-ne la submissió. L’educació de la societat pel que fa a la igualtat ha de ser constant. Fins i tot hem de llaurar-la en períodes festius, com el de Falles. A més, les falles, el teixit associatiu més nombrós i actiu de les terres valencianes, poden convertir-se en una de les corretges de transmissió de valors i actituds basats en la igualtat. FEMINISME entés com a igualtat és molt necessari, i si també serveix per a desemmascarar la dreta d’aquest país, li haurem de donar les gràcies!


145


SONS DE SIRENA • Heroïnes per la igualtat 06 •

Per Sonia Rubio i Romaguera

He conegut moltes persones que estimen la mar com una matria, i ella n’era una. Li deien com a moltes altres, i en compte de pulmons tenia brànquies. Quan nadava pareixia una sirena, i així l’anomenaven. Semblava que volava amunt i avall en aquella mar escarpada. Sempre vestia amb milers de colors, i solament quan estava en terra ferma pareixia com que perdia el nord, com que naufragava. Allí, prop de la mar, el conegué. Aquell home era enigmàtic, sempre portava un poalet on posava els peixos només pescar-los. Després, i de forma sanguinolenta, gaudia traient-los l’hamet i els admirava, mentre els veia morir a poc a poc, lentament, com si cridaren per a demanar auxili.

146


El primer contacte amb ell fou increïble. Ell la tragué a ballar, i sota la llum de la lluna pareixien dos estreles de mar movent-se al ritme de les tranquil·les ones. D’ací en avant no hi hagué manera de veure’ls per separat. Com si es tractara d’un encanteri, ella va deixar de vestir amb colors, va deixar d’olorar la mar, i quan eixia a terra ferma li queien a poc a poc aquelles escames tan boniques que formaven part del seu cos. Igual que un peix al qual se li sequen les brànquies. Ja no eixia quasi de casa, i quan ho feia recordava amb nostàlgia l’olor de la mar, eixa matria que tantes alegries li havia portat. Aquesta sensació durava poc, i ell, de seguida li recordava que eixa no era ella, que eixe no era el seu lloc, que ara li pertanyia. Aquesta sensació era esgarrifadora, perquè solament faltava un missatge, una crida, un record perquè funcionara l’encanteri. I de sobte pareixia lluitar, com aquells peixos que naden contra corrent però que un dia, malauradament, es troben amb un pescador i ja no tenen cap altra opció. Els trauen de l’aigua i els deixen sense alé, com si estigueren hipnotitzats, i llevant-los la voluntat van solsint-los i deixen de respirar. Això és el que li passava. Estava encantada per aquell pescador que amb mil ardits li havia fet tragar l’hamet, i cada volta que volia llevar-se’l li provocava unes ferides que la feien estar en silenci, que feien que a aquella sirena no se li escoltara cap so. Aquell matí, el jove pescador va eixir a la mar amb el mateix vaixell que, per a la sirena, havia fet de bressol, i que semblava que faria de fèretre. La mateixa matria, cansada de no escoltar aquella sirena, va provocar que el vaixell desapareguera entre les ones. Diuen que en un colp de valentia, un grup

de meduses, fartes de veure com aquell pescador tractava la sirena, l’envaïren i el desterraren ben lluny. Diuen també que la mar se’l va emportar, deixant-lo en un desert on no poguera ja mai més repetir allò que feia als peixos i a la sirena. I va ser amb el temps quan la varen veure recobrar les brànquies.

Aquella sirena començà a recuperar els colors, i amb una alenada d’oxigen començaren a eixir-li sons. Contà i contà fins que tot allò que li recordava aquell pescador va eixir. Cada una de les escames caigudes eren colps, menyspreus, insults i amenaces. I diuen que tot aquest patiment se’n va anar molt lluny, al mateix desert on és ell. D’ell conten que mai més tornà a fer mal a les sirenes, que aquelles meduses li recorden molt sovint el que va fer. Ja no és pescador, ara teixeix xarxes per a arreplegar els homes que com ell, van fent mal i deixen en silenci les sirenes. Ella ja no deixà que mai més li prohibiren anar a la mar, i s’hi traslladà a viure, ben a prop. De fet, no se separà mai d’aquesta matria que li havia donat la vida i que li recordava en tot moment qui era ella, que no pertanyia a ningú.

Des d’allí es dedicà a recuperar sirenes. Sí, eixes que cada dia, amb el seu silenci, guarden un secret. La seua tasca diària és reparar els mals de les sirenes, oferir-les de manera solidària una escorta, defendre els seus els drets, legitimar que puguen tindre veu i oferir-los espais on poder parlar i que no estiguen a soles. Amb molta cura tanca ferides i veu com comencen a estimar les seues escames i cada trosset del seu cos, i sobretot els recorda que totes, totes les sirenes si recuperen el seu so poden tornar a viure.

147


EN FALLES NO TOTVAL • Heroïnes per la igualtat 07 •

La Falla Port amb la col•laboració de les Regidories d’Igualtat i Benestar Social de l’Ajuntament de Silla et conviden a viure unes falles llires de violència de gènere.

En falles NO tot val Ni l’ús ni l’abús de cap droga, justifica una agressió. • En festes també, el NO continua sent NO. • Quan insisteixes, estàs assetjant i l’assetjament és una agressió masclista. Adopta una actitud activa enfront de les agressions masclistes,

NO les permetes!

148


Per a qui és aquesta guia? És per a tu: • Si et resulta difícil acceptar un NO per resposta. • Si penses que les dones van provocant. • Si penses que si et comencen fent cas, han d’arribar fins al final. • Si penses que la teua parella és de la teua propietat. • Si consideres que piropejar a les dones pel carrer és el teu deure, els agrade o no.

O per a tu: • Si alguna vegada te’n vas anar d’un espai públic (un bar, un autobús, el carrer…) perquè t’estaves sentint agredida i no sabies què fer. • Si alguna vegada vas sentir por en escoltar passos darrere de tu i vas accelerar el pas. • Si per por has deixat de fer coses sola com anar a prendre una canya, a un concert, sortir a la nit... • Si t’has sentit humiliada o controlada per la teua parella. • Si t’has sentit pressionada o forçada a mantenir relacions sexuals. • Si t’afarta tant bavejo, si t’avergonyeixes dels comportaments masclistes, si no et fan gràcia les “suposades” bromes i floretes.

Si et reconeixes en algun d’aquests casos, o et fan pensar en algú que coneixes, aquesta guia és per a tu, sigues home o dona.

149


Què es la violència sexista?

• Heroïnes per la igualtat 07 •

• Una violència que es basa en les relacions jeràrquiques, en les relacions de poder que situen a l’home per sobre de la dona, l’objectiu de la qual és garantir que les dones visquen en una situació de submissió. • És una violència amb caràcter estructural, ja que la sofreixen dones de tot el món • en tots els àmbits de les seues vides. • Pot ser física, psicològica, afectiva, sexual o econòmica. • Pot tenir diferents formes: insults, suposades “floretes”, menyspreus, humiliacions, gelosia, xantatge emocional, tocaments, assetjament sexual, cops, violacions, assassinat… • És la violència a través de la qual es construeix la por en les dones.

Les dones no naixen amb por, se’ls ensenya a tenir-ho. No se’ls ensenyen els mecanismes ni se’ls dota de les eines necessàries per a fer-li front i això és el que realment les fa vulnerables.

150


Pistes per a detectar la violència masclista Les actituds masclistes són el primer element necessari perquè un home es crea amb el “dret” d’agredir a una dona. Dins dels mecanismes de control i xantatge destaquen la gelosia. No són indicadors d’amor, sinó de desig de possessió i control.

No et deixes enganyar! Aquests són els casos que et poden ajudar a detectar situacions de violència sexista: • Si la teva parella controla el teu temps, el teu mòbil, la teva manera de vestir, les teues amistats, t’ha vigilat o perseguit alguna vegada, i t’acusa constantment de ser-li infidel o de coquetejar. • Si la teua parella et tracta com si no tingueres criteri, infravalorant les teues opinions. No vol que surtis amb els teus col·legues. No vol que en la teua vida hi haja ningú més. • Obligar-te a tenir relacions sexuals quan tu no vols o obligar-te a tenir-les sense condó. • Quan els desconeguts et toquen el cul en els bars, et donen la xapa, t’atabalen a pesar que vas dir que et deixaren en pau. • Quan et sents intimidada al carrer o de festa per mirades o comentaris sobre el teu físic.

151


Combat la violència sexista: • Heroïnes per la igualtat 07 •

• Sé propietària de la teua pròpia vida. • No limites la teua vida, posa límits al que no t’agrada. • Viu la sexualitat lliurement, amb qui vulgues i quan vulgues. • Dones, confieu en el vostre criteri: si et sents agredida, és que es tracta d’una agressió. • Acaba amb la desigualtat, construeix relacions en igualtat. • Respon als agressors; para-li els peus, tan físicament com mentalment. • Deixa d’encotillar-te en identitats tancades, limitadores i estereotipades. • Marca les normes de la teua pròpia vida i sigues el que vullgues ser, passa dels cànons que diuen el que una dona i un home han de ser. • Crea relacions sanes amb totes les persones entenent la seua diversitat, orientació i diferència sexual.

Recursos generals per a prevenir agressions: • El carrer, la nit, el dia, les festes, són per al gaudi de totes les persones. NO agredisques, NO sigues còmplice, actua i vaig donar no als agressors. • NO et quedes al marge, actua. El teu paper es important. • Recorda als agressors que NO és NO. • Una dona té dret a decidir el que vol i el que no. • Ser pesat o bavós NO és lligar, és agredir.

152


Home, no agredisques: • Respecta quan et diuen que NO. • No insistisques i no toques si no et donen permís per a això. • Evita els comentaris obscens, els xiulits i les mirades intimidatòries a les dones pel carrer, el seu cos és seu. • Qualsevol persona té dret a dir que NO en qualsevol moment de la relació sexual i a ser respectada la seva decisió. • Tracta amb respecte a la teua parella, fomenta els bons tractes.

Dona! Apodera’t! Tu ho vals! • Camina amb seguretat, com més segura vages menys vulnerable et veuran. Ocupa el teu espai vital. • Confia en el teu propi criteri. Si sents que alguna cosa va malament “Actua”. Només tu saps si alguna cosa t’agrada, et molesta o t’agredeix. Tu decideixes! • Recorda el teu dret a dir “NO”. Ningú té dret a imposar-te res que no vulgues. El teu cos és teu. • Tens dret a dir NO quan no et vinga de gust una relació sexual, en qualsevol moment d’aquesta, des del principi fins al final, sense ser amenaçada, intimidada o agredida. • Qui bé et vol, et vol bé, et tractarà amb respecte. No admetes maltractaments.

153


Què fer SI VEUS una agressió?

• Heroïnes per la igualtat 07 •

• Si penses que una dona està en situació d’agressió, dirigeix-te a ella. Pregunta-li si està bé, si necessita ajuda. • Fes saber a l’agressor que rebutges la situació, que no et sembla ni divertit, ni normal agredir a les dones. • Si a una amiga teua la seua parella la maltracta, fes-li saber que no és normal, que no està sola i dóna-li informació o acompanya-la a buscar ajuda. • No toleres les agressions, actua i denúncia aquest tipus de situacions.

DONES, què fer davant una agressió? • Davant una situació d’agressió crida “foc” per a cridar l’atenció de la gent. • Si una situació no t’agrada, fes-ho saber (encara que siga un conegut). Dis-ho clar i contundentment. NO és NO! • Si t’assetgen o maltracten, recolza’t en els teus col·legues, compte el que et passa. Busca ajuda. • NO estàs sola! • Si has patit maltractament o una agressió sexual (fins i tot si t’has defensat i s’ha quedat en un intent), encara que encara no vulgues denunciar, recorda que si et llaves el cos, es perden proves que et poden ajudar de cara a un judici. • Recorda que la teua mirada, veu i cos són armes per a defensar-te dels agressors. • Crida a algú de confiança, amistats o familiars, perquè t’acompanyen. • Acudeix a un hospital o jutjat i compte el que t’ha passat per a rebre atenció forense. • Quan t’abellisca acudeix a grups de dones. Busca ajuda entre les persones capacitades per a això. No estàs sola!

154


Guarda aquesta informació en la teua cartera. Ací trobaràs telèfons i recursos d’utilitat: Quan necessites protecció pots cridar o acudir a: • Emergències: 112 • Policia Nacional: 091 • Policia Municipal: 961211718 • Centre Social. Edifici Font de la Bàscula. Carrer de Sant Josép, 56 Telèfon: 961212222 Correu-e: benestar@silla.es

Quan necessites informació, ajuda social, psicològica o jurídica pots contactar amb:

Servei d’Atenció a dones víctimes de Violència de Gènere 24 Hores Telèfon gratuït 900 580 888 E-mail: istitutdelesdones@gva.es Si vols denunciar, pots acudir a qualsevol Comissaria de Policia,

155


SUPERHEROÏNES UNA

QUESTIÓ

DE GÈNERE

• Heroïnes per la igualtat 08 •

Per José María Aguado i Llobet

La història de les dones amb superpoders tampoc ha sigut perfecta. Durant part del segle XX i el que portem del segle XXI, les superheroïnes han hagut d’enfrontar-se a la hipersexualització, als rols establits pel patriarcat i al masclisme predominant, però també han sigut la imatge de la lluita feminista. En el món del còmic i de les adaptacions audiovisuals que s’han transformat en el que molts anomenen el gènere de superherois, els personatges femenins s’han constituït en una successió de clixés: la falta de roba, ser simples acompanyants de l’heroi de torn o tindre uns diàlegs en què res aporten a la trama. Aquestes són veritats fins a cert punt. La compra de Marvel per part de Disney, per tal d’arribar a més gent i llegir molt bé que hi ha

156


una sensibilitat diferent del món, va canviar aquesta dinàmica en la indústria; els últims deu anys hem pogut veure l’empoderament de multitud de personatges femenins, la diversitat cultural, així com l’aparició de papers que representen la comunitat LGBTI.

man naix en un context històric molt determinat: ella, al costat de Superman i Batman, fou utilitzada com un instrument propagandístic en la lluita simbòlica contra el feixisme i el nazisme. La creació del personatge beu clarament d’una tradició sufragista, reflex sens dubte del feminisme de la primera meitat del segle XX en les ficcions. Wonder Woman naix sense la intervenció dels deus o dels homes, tan sols de la mà de les amazones, a l’illa fictícia de Themyscira, on sols hi ha dones, on es planteja com porta totes les ensenyances i com es relacionen amb els homes i les dones del món patriarcal, la nostra societat, deixant en clara evidència les seues dinàmiques.

L’èxit de taquilla que va suposar Wonder Woman, la nova saga de Star Wars en què el personatge principal és una dona, o la més recent Capitana Marvel, donen esperança perquè continuen fent pel·lícules més inclusives i amb més diversitat. El problema, en principi, de la falta de visibilitat i de la gran quantitat d’estereotips masclistes que ha caracteritzat els personatges femenins, no es redueix a determinades pel·lícules de dubtosa qualitat o als còmics que s’hi escrivien a meitat i finals del segle XX. El problema ve de llarg. A més a més, no sempre s’ha viscut en un entorn tan tenebrós com poguérem pensar. L’arquetip, el de superheroïna, té més de setanta-cinc anys. En aquest temps hem tingut èpoques per a tots els gustos. Per exemple, l’essència de Wonder Woman, des que va ser creada en 1941 pel psicòleg William Moulton Marston, és netament feminista. En la dècada dels quaranta, totes les heroïnes que naixen abans de la Segona Guerra Mundial tenien un potencial transformador i renovador molt important. Wonder Wo-

En l’era daurada dels còmics nord-americans, Wonder Woman era l’única superheroïna que es va crear amb una identitat pròpia. El patró per a la creació d’aquest tipus de personatges es basava a agafar un superheroi ja existent i transformar-lo en dona. Exemples com Mary Marvel, companya del Capitán Marvel, Namorita companya de Namor o Miss Amèrica, companya d’aventures del Capitán América. En els anys 70, l’era de bronze dels còmics, la companyia, Marvel Comics va fer versions femenines dels seus personatges per a conservar-ne el copyright; Hulka va ser la versió femenina de Hulk, Spider-Woman la de Spider-Man i així successivament. Com comentava anteriorment, la funció principal de les superheroïnes era bàsicament d’acompanyament. De la mateixa manera, quan comencen les publicacions dels grups de superherois, Los Vengadores, Los Cuatro Fantásticos, Liga de la Justícia i d’al-

157


tres, les dones ocupen un lloc bàsicament testimonial i clarament en minoria. A més a més, hi ha una un fet curiós i fins i tot un poc cursi, i és que l’amor romàntic es converteix en una constat narrativa en les aventures i desventures de les dones que protagonitzaven aquestes publicacions. En Los cuatro fantásticos, Sue Richards (la dona invisible) està lligada a una relació amb Reed Richards (Mr. Fantàstic) i en Los Vengadores passa el mateix, amb l’Avispa, superheroïna de dia i ama de casa submisa de nit. Per a totes elles, quan estan en un grup de superherois, l’amor i el romanticisme és sobretot la seua raó de ser.

El principal motiu de tot açò té dos variants. La primera és que els espectadors implícits (l’espectador imaginari al qual es dirigien aleshores) sempre eren hòmens. Açò passa en còmics com Tintín o Mortadelo y Filemón. La segona és, al meu parer, que la idea de heroïcitat des de l’antiga Grècia sempre ens ha presentat l’heroïcitat o el seu arquetip com una cosa pròpiament masculina; les heroïnes apareixien com la feminització en alguns dels herois homes, com una espècie de transsumpte. No obstant això, l’època més dura i amb més repressió per a les dones amb superpoders arribà uns anys després. Acabada la Segona Guerra Mundial, els

158

rols de gènere es van veure afectats, i va haver-hi un endarreriment important en aquest aspecte a causa de l’autocensura que imposaren amb la fundació del Comics Code Authority. Va ser una persecució. La societat més conservadora, encapçalada per un psiquiatre il·luminat i d’ideologia d’extrema dreta anomenat Milton Freedman, veien en els còmics una constant subversió i calia buscar una manera de controlar tot allò que poguera influenciar la joventut. Així mateix, una de les coses que es va limitar va ser el rol que pogueren tindre les dones en els còmics de superherois (sí, així estava el pati). En Wonder Woman se la va acusar d’alenar el lesbianisme i mil barbaritats més. D’aquesta manera començà a comercialitzar-se un tipus de còmic més polaritzat, més per a homes que per a dones. El dedicat a les dones mostrava com havia de comportar-se una dona bona i ser una bona ama de casa. Curiosament, per aquest temps va començar a publicar-se Superman’s Girl Friend, Lois Lane (Lois Lane, la promesa de Superman). Tot i que no era molt coneguda, enfocava les seues aventures a intentar satisfer els desitjos del seu superpoderós company Superman. Vist amb la perspectiva de hui en dia, podem comprovar que aquestes historietes tractaven temes molt delicats, naïf i a vegades un poc absurdes. També tenim l’exemple de La liga de la justicia, en què tots es reuneixen per a gaudir d’un dinar i quan acaben se’n van i deixen la pobra Wonder


Woman desparant taula i fregant els plats. Tota aquesta caracterització de les dones amb superpoders com a bones esposes, contrasta amb la manera que s’han construït les dones antagòniques, les vilanes, al llarg de la història. Una vilana és una dona independent, empoderada, llesta però roïna, perquè d’alguna manera és així com neutralitzen el seu poder i hi ha una justificació per a castigar-la, ajusticiar-la o fins i tot matar-la. En una societat en la qual s’espera de la dona que siga submisa, a les vilanes se les representava independents, sexualment actives i amb els seus propis plans. També cal destacar l’interés eròtic, ja que havies de casar-te amb les superheroïnes, mentre que la vilana era la xica fàcil amb qui havies de gitar-te. Hui en dia, afortunadament, les heroïnes ja no són bones o roïnes segons es comporten en la vida privada. Afortunadament ja no parlem en termes patriarcals. Després d’aquesta època, a partir de la dècada dels setanta, el canvi social i l’empoderament de les distintes lluites, entre les quals hi ha el moviment feminista, deriva en una alliberació d’aquests personatges en els còmics. Comencen a sorgir històries en les quals elles tenen més protagonisme: en X-Men, una de les components, Fènix, és la més poderosa del grup. Wonder Woman torna a ser una lluitadora dels drets de la dona. Podríem dir que els còmics no es transformen en publicacions militants combatives, però són més realistes.

Tanmateix, en la dècada dels noranta, la imatge de la dona amb superpoders torna a esvair-se, encara que d’una manera diferent dels anys anteriors. En els noranta, en el període que s’anomena l’edat obscura dels còmics, les dones estan hípersexualitzades. Començà a ser habitual presentar-les amb poca roba, grans pits i sexualment molt actives per a complaure els homes. Tot açò també va vindre acompanyat d’una hípermasculinització dels homes, que tenien cossos musculosos, grans armes i impossibilitat per a controlar-los. Ells representaven allò que els homes volien ser, i elles les dones que volien tindre. Hui en dia, encara que hi ha hipersexualització, no és tan prominent. Finalment, m’agradaria dir que en els últims anys han reviscolat els personatges que representen la dona com cal. Com a lectors i espectadors que tenim la responsabilitat de promoure nous models, hem de recolzar còmics, pel·lícules i videojocs que no sols siguen entretinguts, sinó que diguen coses amb trellat, i també hem de castigar les obres que potencien la desigualtat.

159


160


Herois i HeroĂŻnes pel

A I C N E L A V

05 161


Llorenç Giménez EL CONTACONTES Per: Carles Cano i Peiró

01

HEROIS I HEROINES PEL VALENCIÀ

162


Ai, Llorencet, Llorencet, mamó, que m’has deixat sense paRaúles, i això no se li fa a un amic. I encara menys a u que es dedica a açò de la xarrameca. No estic ací per posar-me la medalla ni de millor amic, ni de qui més t’ha volgut, ni de qui més s’ha rist o ha comptat amb tu, ni res d’això. Tots réiem amb tu, a cabassades, amb les teues ocurrències. Tots flipàvem quan començaves a contar una història i te n’eixies del

tema com una mona cocotera, i al remat baixaves i la remataves quan pareixia que ja no hi havia fil d’on tirar. Com per exemple, quan havien descabotat (de la part de dalt, matisaves), i d’ahí passaves a sap Déu quina cosa que t’havia passat sopant o mentre anàvem al lloc on contàvem. Tots hem intentat dir sense trabucar-nos: “Pere, Peret pintor de parets pinta plats plans a Portugal”. Tots hem aplaudit quan el plat anava per l’aire o quan la “rateta, rateta no te’n vages” volava. Cada un de nosaltres té una anècdota amb tu que guarda com un tresor. Com la de la mare de Blai Senabre, quan li va cridar per telèfon i ell li va contestar: “Què vols bombonet”? I tu, en saber que era sa mare, li vares dir que te la passara i li digueres: “És que no havia parlat mai amb un bombonet i volia saber quina veu tenien els bombonets”. O quan Domingo i tu anàreu a contar a un manicomi –no a un psiquiàtric, no-, a un manicomi, a Guadalajara, i se suposava que tu contaves en valencià

i Domingo et traduïa, però al remat ni traducció ni punyetes, i tots aquells pobres bojos rient a llàgrima viva; ves a saber què haurien entés. I tu estaves més pagat que sant Vicent, contant en valencià pel món. Perquè tu sempre has contat en valencià, i els xiquets i xiquetes de tot l’àmbit lingüístic han escoltat contes valencians i en valencià, moltes voltes per primera vegada. Quina enveja ens feies a tots els narradors, quan, amb una harmònica de joguet, feies callar un nadó que plorava esbalaït, o t’asseies a les cames un fill de sa mare que no feia més que fer la mà, amunt i avall, i el calmaves amb aquella gràcia que només tu tenies. Encara recorde aquella xiqueta que a la biblioteca de la Vall d’Uixó se t’enganxà a la cama durant tota la sessió, i que a la següent sessió se m’enganxà a mi, sense que sa mare, amb tot el papo, s’immutara. Quant hem rist junts! I quantes vegades, esclafint de riure en una contada, hem dit: “I damunt ens paguen”!

163


• Herois i Heroïnes pel Valencià 01 •

Però el més meravellós és que tots hem rist amb tu i tots t’hem compartit i t’hem gaudit. I quan pensem en tu ens apareix un somriure a la cara. Recordes aquell dia que anant en el cotxe no paràvem de riure...? Recordes quan, en els sopars de Bromera, anàvem en colla a pixar i ens pixàvem, però de riure? Recordes quan estiguérem a la FIL de Guadalajara, Mèxic, i passàrem quatre dies contant i rient...? Sé que tots els que l’estimàveu teniu el vostre record particular, la vostra rialla única, perquè era això: únic. A mitat d’un festival et preguntaves per on collons parava, que ja li tocava contar, i el veies parlant amb unes iaies o iaios amb tota la confiança del món. Tenia aquella gràcia que no he vist en quasi ningú, de generar una confiança immediata, un bon rotllo instantani. Ens has deixat orfes, fill de ta mare, la tia Vicentica, que quan li deien que bé que estava contestava: “pos sí que estava malament”! T’hem volgut molt, amic, i és que et feies de voler, amb aquella simpatia natural, sempre disposat a tirar una mà, a participar en qualsevol esdeveniment solidari. La teua bonhomia era proverbial, tant que encara recorde un festival a Eivissa amb un grapat de narradors que comentaven: “És que Llorenç és tan bo

164

que fa fàstic, hòstia, no es pot ser tan bo”. Hui, els xiquets d’aquest país i els adults no estem de dol, i no ho estem perquè durant generacions ressonaran els teus acudits i endevinalles en la teua veu. I també ho faran l’Oncle Porra del senyor Valor, i Pepet el Geperut, i Roc el Panxut, i Batiste el Taverner, i el Lleó del Benicadell i el Mig armut i mig, mig armut i mig de farina!, i les històries del tio Manolo de la Matandeta, i la de Mari Sales, la criada de Sueca, a qui la senyoreta li va dir: “Mari Sales, hoy límpieme los fogones”, i ella, després de tot el dia capficada i aclaparada perquè a Sueca el fogó és una altra cosa, li contestà: “Senyoreta, el fogó seu i el de la xiqueta els netejaré, però el seu marit que se’l netege ell”. Cada un de nosaltres tenim un trosset teu al nostre cor que ens farà companyia i ens donarà consol per sempre. Perquè vas esprémer la vida fins a l’última gota, des del moment que vas nàixer prematur i et donaven per perdut, i amb una maleta de cartó i unes botelles d’aigua calenta et van fer una incubadora improvisada des d’on t’aferrares a la vida, com fan els bons. Eres capaç de riure’t de la vida, de la mort i del sur sum corda, i hores abans d’anar-te’n per a sempre, encara contaves acudits d’un humor negríssim, fins que ens feies plorar... de riure. Per això vull, dedicar-te una cançoneta, que cantava el pare de Paula Carbonell, i després un poema: Si vas allà, que no aniràs i veus aquell, que no el voràs. Però si anares, que no aniràs, i el veres, que no el voràs, dis-li que no m’espere.


I un poema fet de rapa-fuig (no me’l tingues en compte):

Trobàrem a faltar el teu somriure però el recordarem aclucant els ulls, ja no escoltarem la teua veu franca fent-nos riure fins caure de cul. Però ressonarà als nostres cors com una música amable, coneguda. On viuran els teus contes, els acudits? A la boca dels xiquets, dels teus amics. A qui li preguntarà Anna si és amb b o v una paraula per escriure al WhatsApp? Què farem ara, com viurem sense tu? Intentant menjar-nos la vida a mossos, com tu feies, com ens vas ensenyar. I pensarem: Què hauries fet, o dit, en aquest cas? I això ens servirà de guia, recer i consol. T’hem estimat molt Llorenç, mestre, iaio fill, pare, germà, amic, poeta, rondaller.

165


En record a CARME MIQUEL Per: Mar Navarro i Herrรกiz

02

HEROIS I HEROINES PEL VALENCIร€

166


El passat 18 de juny va faltar la mestra, escriptora i gran defensora de la cultura i la llengua valenciana, Carme Miquel Diego, als setanta-quatre anys d’edat, després d’una llarga i greu malaltia. Carmen Miquel fou fundadora d’Escola Valenciana, coordinadora i professora de Didàctica dels Cursos de Lingüística Valenciana de l’ICE, sota la direcció de Sanchis Guarner (1974-1977). També va formar part de l’equip tècnic del Pla Experimental de l’Ensenyament del valencià en el primer Consell preautonòmic (1978-1980). A més, va ser coordinadora per a l’Ensenyament del Valencià i cap de la Secció de Programacions i Estudis de la Conselleria d’Educació (1983-1986). Entre altres coses, també destaca per ser la cofundadora de la Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat (1964), membre del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular (Pedagogia Freinet) i de diversos moviments de renovació pedagògica. A més, va ser també coorganitzadora de les primeres Escoles d’Estiu del País Valencià (1975-1979), i des d’Escola Valenciana va impulsar les Trobades d’Escoles en Valencià. A més, era membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) des del 2016. El 2005, l’Ajuntament de Silla li va atorgar el Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes, un guardó que s’atorga a rellevants figures del món literari, musical, artístic i social d’arreu de la nostra Comunitat Valenciana i que al llarg dels seus més de vint-i-cinc anys d’història han reconegut el treball d’escriptors destacats, com els poetes Vicent Andrés Estellés, Ramon Guillem, Jaume Pérez Muntaner o els escriptors Enric Valor, Isabel Clara Simó o Maria Beneyto entre molts altres. Durant la seua llarga trajectòria va publicar més d’una trentena de llibres, entre els quals destaca la novel·la Aigua en cistella, reeditada més de deu vegades i de la qual s’han venut

més de 19.000 exemplars, o llibres com A cau d’orella, Cartes a Roser o La rabosa viatgera, on a través de la narrativa breu els xiquets i xiquetes han aprés a estimar la nostra llengua. Carmen Miquel, va ser una de les pioneres en la defensa del valencià, però també de la democràcia i de la igualtat de gènere. Una de les seues últimes entrevistes va ser el passat 14 de juny, i forma part del documental El cas Alcàsser, de Netflix. En el cinqué capítol de la sèrie documental, Miquel, que va ser mestra de les tres menors assassinades per Miguel Ricart i Antonio Anglés, analitza l’impacte que el triple crim va tindre en les dones. El testimoni de la docent valenciana és essencial per a conéixer, quasi tres dècades després del crim, les conseqüències de la cobertura mediàtica en la societat de l’època. En els anys posteriors al triple assassinat, les dones van patir la por i la pressió a causa del desenllaç del cas. “El cas va afectar la llibertat de les joves en general, perquè el relat que els mitjans van fer venia a dir: “Precaució les dones. Heu d’estar en el lloc que vos han atorgat. No eixiu del vostre espai, perquè si no ja veieu el que passa”, explicava Miquel durant la intervenció en el reportatge. Per a l’escriptora i professora, la construcció del relat que els mitjans van fer sobre el triple assassinat transmetia la idea que “si no hagueren eixit de nit, no haguera passat això”, i concloïa que l’ús de la llibertat de les dones sembla “una cosa mal feta, perquè hem eixit de l’espai que ens tenien assignat”. Com veieu, Carme Miquel ha representat un treball silenciós i ferm a favor de generacions de xiquets que gràcies a ella han pogut créixer amb més oportunitats que les generacions anteriors. Hauria de ser valorada com un exemple a seguir per als que veuen en el sistema públic una de les vies més poderoses per a formar ciutadans conscients i lliures.

167


En record a ISABEL-CLARA SIMÓ Per: Aida Melero i Jareño

03

HEROIS I HEROINES PEL VALENCIÀ

168


El passat 13 de gener fou un dia trist per a les valencianes i els valencians. Ens va deixar l’escriptora Isabel-Clara Simó, als setanta-sis anys d’edat. Natural d’Alcoi, quedarà per sempre en la memòria de milers d’espanyols com una dona de fortes conviccions i un referent en el món de la literatura en valencià. Isabel-Clara es va llicenciar en Filosofia per la Universitat de València en 1965, amb una clara vocació pel món de les lletres. La novel·la, la poesia, l’assaig i fins i tot el periodisme per mitjà de guions de ràdio i televisió, van ser només alguns dels reptes que l’alcoiana va acceptar al llarg de la seua trajectòria professional. Encara que la seua carrera literària va començar un poc tard, va ser prou generosa en títols, que va tindre entre els anys 80 i primera dècada de 2000 els moments més dolços. Un exemple és la novel·la Júlia (1983), la història d’una jove a l’Alcoi de finals del XIX que s’enamora del propietari de la fàbrica on treballa. Ací afloraven les seues temàtiques favorites: la política, les condicions socioeconòmiques i el factor humà a partir de l’amor. En el formal, és la liofilització d’algunes de les seues millors virtuts literàries: personatges de certa complexitat psicològica, relacions conflictives i treball del llenguatge. Sota aquelles premisses van arribar en poc temps alguns dels seus títols més representatius: Ídols (1985, premi de la crítica del País Valencià), T’estime, Marta (1986), Històries perverses (1992, premi Serra d’Or), La salvatge (1994, premi Sant Jordi), El gust amarg de la cervesa (1999), L’home que ensumava les dones (2001, premi Andròmina) i El meu germà Pol (2008, premi Ciutat d’Alzira), entre altres. El seu treball infatigable també la va fer present en la literatura teatral (Còmplices, 2003), l’assaig Si em necessites, xiula, sobre la vida i l’obra de Montserrat Roig, la novel·la de

gènere (La vena o El mes del diable) i la literatura juvenil (Joel; Raquel). El mossèn (1988), biografia novel·lada del poeta Verdaguer, l’èxit del qual va facilitar una versió radiofònica, van ajudar a reforçar la popularitat d’una escriptora que va tindre una notable projecció com a personatge públic, intensificada per les seues aparicions freqüents, contundents i valentes en la ràdio i la televisió i les seues col·laboracions en la premsa escrita, en mitjans com El Temps, Diari de Barcelona o Avui: una selecció de les columnes que va publicar en aquesta última capçalera li va valdre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (En legítima defensa, 2003). Els relats de Dons (1997), amb versió cinematogràfica tres anys després del seu èxit en paper, li va permetre plantejar en 2002 una àcida caricatura del món masculí en un altre dels seus èxits, Estimats homes (una caricatura) (2002), que va mantindre en els relats Homes (2010). Quatre anys abans, amb Angelets, s’havia endinsat en el costat inquietant del món infantil. La seua llarga trajectòria l’avala com una autora de fortes arrels amb la lingüística valenciana, la qual va ser premiada diverses vegades, com per exemple al 2002, quan l’Ajuntament de Silla li va atorgar el Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes, un guardó que premia rellevants figures del món literari, musical, artístic i social de la Comunitat Valenciana, i que al llarg dels més de vint-i-cinc anys d’història han reconegut el treball d’escriptors destacats, com els poetes Vicent Andrés Estellés, Ramon Guillem o Jaume Pérez Muntaner, o els escriptors Enric Valor, Carmen Miquel o Maria Beneyto entre molts altres. Aquells que la coneixen la defineixen com una dona temperamental, franca i molt valenta, que ho va donar tot per defensar els drets i les llibertats de les dones i els xiquets. Una defensa – o lluita – que es va canalitzar mitjançant les seues obres, les quals, de manera generalitzada, parlen de la llibertat i la situació de la dones.

169


Carles Renau

H nònims

• Herois i Heroïnes pel Valencià 04 •

a

erois

Segar-se el son i sentir la presència difuminada dels teus ulls valents: Fràgils herois de pluja dansen sota la tempesta amatent.   Ballar al son de la teua mirada sense parar de girar ni un moment la cançó al tocadiscs de la memòria, d’on fugen totes les veus del present.   Drecera de tantes croades, refugi de tants sofriments, de tantes estones, recer.

170


de

lam

Duran de València, Miquel

Heroi

• Herois i Heroïnes pel Valencià 05•

C L‘

Al poeta Enric Navarro i Borràs Jo sóc l’enamorat d’un ideal sublim; Jo sembre les idees entre les multituds; Però els febles, temerosos de no arribar al cim, Resten al meu costat indiferents i muts. Jo sóc l’enamorat d’un ideal sublim. Jo vull ànimes fortes i cors reblerts d’amor, Per a que m’acompanyen en l’espinós camí; Sofertes en les penes, dures per al dolor, Ardides en la lluita i orbes en el destí. Jo vull ànimes fortes i cors reblerts d’amor. No hi ha una ànima lliure, ni un cor enamorat. I sóc un incomprés entre la multitud; En un desert d’esprit em deixen isolat; Malalts d’idealisme, pobres de joventut! No hi ha una ànima lliure, ni un cor enamorat. Clamant pels irredempts he malversat la vida I ni una sola veu d’amor m’ha aconsolat; El meu pit mostra oberta la sagnanta ferida I batega anguniós el meu cor llatzerat. Clamant pels irredempts he malversat la vida. Ta màscara, oh ciutat!, m’omplena de dolor; Et manca arrel i afany i un ver idealisme, Ni l’odi et fa vibrar ni et fa glatir l’amor, I sense adreç ni alè camines a l’abisme. Ta màscara, oh ciutat!, m’omplena de dolor. Ànima, companyona, fes-me forta la vida! Jo lluitaré isolat, que és la meua fe, I em donarà coratge cada nova ferida, I el dol i les espines del cor m’arrencaré. Ànima, companyona, fes-me forta la vida!

171


Heroïnes i Herois Per Francesc Giner

06

HEROIS I HEROINES PEL VALENCIÀ

172


À punt està fent càstings per a un programa, de producció pròpia, sobre unes granotes especials modificades en laboratori que rauquen en valencià estàndard. Han sigut creades, i creixen, en un tancat secret de l’Albufera, copropietat de la NASA, l’OMS i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. L’experiment de la granota que rauca en valencià és secret, tant com l’existència del Departament d’Expedients X de la nostra Televisió. —He d’afirmar que n’existeixen però, he sigut participant actiu en un—. Es tracta d’analitzar i de mostrar què i com van aprenent el valencià els súper-animalets, mentre escolten un text en llengua pròpia llegit per persones neutres, desconeixedores de l’experiència científica, i d’acurat nivell de parla. Els organitzadors (desconeguts, és clar) busquen dos estudiants que han de recitar —en condicions d’experimentació establertes prèviament i controlades, la descripció de les quals m’estalviaré— en veu alta, als batracis quan encara són cullerots, textos d’Estellés, Llorente, Llombart, Fuster, Salvador, Giner o Valor del segle XX; i de Piera, Franco, Palacios, Mira, Granell, Martí i altres autors del XXI (i me’n deixe mil, com Simó, Baixauli, Cadenes, Benesiu...). També es declamaran articles de premsa, discursos i declaracions de Primitiu, Gaetà i Godes, Reig, Gómez Nadal, Sánchez Gozálvo i així fins a 32, i s’assajaran acudits de l’Eugeni, Don Pío i Xavi Castillo. La música de fons serà una òpera de M. Salvador alternada amb cançons de Montllor, Laguarda, Llach, El Sifoner i Raimon. —La bona música proporciona tranquil·litat i assossega les granotetes, que ja són nerviosetes de sí per la radioactivitat externa que les inoculen. De totes maneres, només han de raucar en valencià, no se’ls demana cantar ni ballar ni coses rares, als batracis—.

Els estudiants saben que parlaran amb granotes, però els han dit que és per mesurar si l’oferta audiovisual de tipus cultural influeix sobre la salut de les bestioletes, i que tindran com a única ajuda el Ferrer Pastor en paper o alguna obra pareguda i lleugera, si volen, i res de DNV en línia al mòbil per consultar dubtes. —He de dir, que radiacions excessives de l’aparell trastoquen la freqüència del canal receptor cerebral de les bestioletes, i que els llibres grossos els fan por. Són així, aquestes granotes valencianes. La informació en llengua pròpia les atabala —.

M’han piulat dos seguidors que es presentaran al càsting. Són Isabel, de Villena, i Jordi Igual, de Silla (com per atzar, la prova es farà el dia del sant del xicot). Eixe matí i per a preparar-la, els dos companys han quedat a esmorzar en un bar-llibreria de València, carrer Sant Ferran, on hi viu Isabel en un pis compartit.

En canvi Jordi, conductor novell, vol evitar prendre el cotxe, fuig dels taps de trànsit. N’ha patit un fa poc al final de l’avinguda Ausiàs March passant la rotonda, i, per a eixir-se’n, es va desviar del trajecte previst i es va perdre. El GPS indicava que havia aparcat en doble fila davant de l’antiga casa de Sanchis Guarner, el filòleg que va escriure La llengua dels valencians en temps de Dictadura. —Va ser un home estudiós, humil i valent, cosa que no era fàcil en aquella època. Va fer gastar la metodologia que obliga a aportar fets reals, documents i textos contrastats, per afirmar qualsevol hipòtesi abans de prendre-la com a certa. Especular i afirmar la veracitat de l’especulació, sense proves fiables, és maltractar l’objecte d’estudi. S.G. va escriure

173


en valencià sobre el valencià sense faltes d’ortografia (açò sí que és de súper-herois), i va aconseguir, en retorn, que li posaren una bomba a sa casa. Va ser una època fosca a València, la dels finals dels setanta i principis dels huitanta del segle XX. Va passar el mateix amb les llibreries, heroiques, que oferien llibres en valencià. Malgrat la violència, la llavor que sembraren va créixer i ara és arbre—.

—Què creus que diran les granotes, bonica? Recitaran el Tirant lo Blanc? —Podria ser... si he aprés valencià sent castellanoparlant, i en som molta gent com jo, les granotes especials llegiran el Joanot Martorell si s’escau. —Me n’alegraria... —N’hi ha de valencianoparlants que no digueu molt més que el que tu has fet, preciós... —s’ha quedat mocat el Jordiet, i reacciona, educat—. Parlem bé, però l’habitual és callar en públic ... Fem gastar el valencià sobretot en privat. —D’on vos ve eixe costum? Vos dona vergonya parlar en llengua pròpia? —A mi no, pregunta-li-ho a qui li passe. —Millor m’ocuparé de mi. Esmorzem? — tancant la novel·la.

Des de Silla, que comunica tots els camins del sud i del ponent, Jordi Igual va pujar al tren, va aplegar a l’estació del Nord i es va enfilar pel costat del Lluís Vives (com parlava i en què escrivia?) cap el Mercat Central on havia quedat amb l’amiga. Isabel estava a la porta, asseguda en un graó de l’escala. Llegia Un negre amb un saxo, de Torrent.

—Ieee!, xe, que què!, haca uo!, si home..., tiralimartí!, nyas coca, mante, uei! —diu en vore la xica. —Hola, Jordi. Sempre de broma...

174

—Val, i declamarem amb la panxa plena i l’esperit content.

—... recorda que hem vingut a treballar.

—Croac, croac! Hu! —... pareixes eixir del Bestiari, Jordi —i entraren a la cafeteria i demanaren els entrepans.


I així continuaren, somrients i allunyant-se de les seriositats de la vida quotidiana, que prou faena tenim per resoldre les pròpies com per fer-les vindre a la conversació quan estem en companyia agradable. Esmorzaren, això és sagrat, i li donaren un colp massa fortet a la mistela que els serviren després a dolls, tot un detall, i, conversant, s’enlairaren pels somnis i els desitjos propis de l’edat on tot és possible —i així és, és cert a eixa edat—. De manera que, al llegir entre núvols i riures la piulada que els he enviat on els informe que la prova de veu no va a fer-se per raons no imputables a la productora —no els he informat de res—, Isabel i Jordi s’ho han pres amb calma i parsimònia, i han marxat a Passejar València Amb Ulls Curiosos. (La veritat és que l’experiment s’ha suspés pel que ara vos contaré).

D’on vos ve eixe costum? Vos dona vergonya parlar en llengua pròpia?

Però la força electromagnètica dels rajos i l’aire fresc huracanat que ve des de la mar, l’aparició d’una anomalia espacial i temporal inaudita que fa que es comuniquen en un micro-segon el passat antic i el present, o la casualitat, han provocat una distorsió massiva del que poden sentir les criatures en el feliç reducte. I ara les granotes canvien els canals de informació rebuts com volen i escolten, fins i tot reprodueixen a la seua manera, totes les llengües parlades a prop. A algunes se’ls ha unflat la tòtina (que ja era considerable) tant que se’ls ha explotat i s’han mort —DEP—, altres s’han quedat anestesiades, confoses i desorientades, però vives —han tornat a les gabietes— i una altra part del grup s’ha irradiat sense filtres una part del cap batraci que guia les decisions. I els ha ocorregut un curiós fenomen que rebenta el manteniment del tancat (a vore qui li posa nom a una tanca inversa, feta perquè no entren dins). Gràcies a l’esdeveniment que s’ha endut bona part de la barrera en X, les granotes han aprés a informar-se i a triar. — I he triat escapar-me i raucar, i vos ho he contat ací.

175


Poesia Silenciada

Per Miquel Ángel Gascón i Rocha

07

HEROIS I HEROINES PEL VALENCIÀ

176


Si apres grans mals un be em serà guardat, mos guais e plants delits se convertràn: apres los mals los bens mellors parràn, e be no val tant com no és preat. Poema XV d’Ausiàs March

RESCATEM DE L’OBLIT La Llei de Memòria Històrica, aprovada pel Congrés dels Diputats en 2007, diu en la part final de l’exposició de motius que: “No és tasca del legislador implantar una determinada memòria col·lectiva. Però sí és deure del legislador, i objecte de la Llei, reparar les víctimes, consagrar i protegir, amb el màxim vigor normatiu, el dret a la memòria personal i familiar com a expressió de plena ciutadania democràtica, fomentar els valors constitucionals i promoure el coneixement i la reflexió sobre el nostre passat, per a evitar que es repetisquen situacions d’intolerància i violació dels drets humans com les viscudes aleshores.” Més enllà de les polèmiques que puga generar el contingut i l’aplicació de laLlei, com indiquen les motivacions, la seua promulgació no deixa de ser una oportunitat de recuperar per a la memòria les vides i obres d’aquells que patiren la incivilitat

d’una guerra i d’unes repressions marcades per l’odi. Sense cap dubte la situació d’abans, durant la Guerra Civil i la posterior repressió de la dictadura, marcaren un abans i un després en molts àmbits de la societat, com és el cas de la poesia en llengua valenciana i, naturalment, dels seus teixidors, els poetes. Es conten per desenes els poetes en valencià que foren assassinats per un o altre bàndol, que patiren la depuració del règim franquista (amb la pèrdua de l’ofici i la inspiració per a les versades), o que deixaren la nostra terra per un exili en el qual molts moriren sense poder tornar-hi. Per a il·lustrar aquesta trista realitat he escollit quatre poetes de diferents ideologies, creences i posicionaments. Només en són una mostra. Ells, la societat i la poesia són un exemple de l’atrocitatd’una societat

177


• Herois i Heroïnes pel Valencià 07 •

que es va deixar dur per l’odi més virulent. Com diu el primer dels poetes valencians: Si apres grans mals un be em serà guardat, mos guais e plants delits se convertràn: apres los mals los bens mellors parràn, e be no val tant com no és preat. Poema XV d’Ausiàs March

EMILI BARÓ I BORI

(Benimaclet, 1899 – Carretera de València a Torrent, 1936)

La primera de les quatre mirades als poetes que veren canviada o trencada la seua vida per la Guerra Civil la dirigim al pràcticament oblidat Emili Baró i Bori, tot i que dona nom a una de les artèries del poble que el va veure nàixer. Emili naix a Benimaclet, pocs anys després de deixar de ser municipi independent i haver-se integrar-se en la ciutat de València com a pedania, en 1878. Naix el 3 de juny i és el més menut de tres germans, i mor en un lloc indeterminat de la carretera de València a Torrent. Anys abans de la seua ignominiosa mort, va cursar estudis en les Escoles Salesianes, on es va formar com a enquadernador, professió que va exercir en l’editorial Guerri (fins i tot durant la Guerra,ja que eixint del treball va ser detingut i assassinat per milicians). La Guerra Civil no va ser la primera confrontació bèl·lica que va conéixer Baró, ja que als vint-i-dos anys s’incorporà al servei militar, a Àfrica, durant la guerra del Rif (1920-1926), contesa en la qual tingué com a “padrina de guerra” la muller de Vicent Blasco Ibáñez, María Blasco, per l’amistat que tenien les famílies des de feia anys. Acabat el servei militar es reincorporà al treball, i va contraure matrimoni amb Irene Tramoyeres Lliso (10 de setembre de 1927), també natural de Benimaclet i amb qui va tindre dos filles, Pilar i Amparo. L’afició per les lletres i les arts escèniques brollaren ben prompte, i abans de marxar cap a l’esmentat servei militar, trobem diverses versades i escrits, com la que apareix en el número 296 de 1917 del setmanari La Traca, amb el títol Essena en casa d’un empleat de la Diputasió, que amb humorconta les complicacions d’un empleat públic que s’ocupa de les despeses de casa i les necessitats de la família per a arribar a fi de mes. Els versos acaben així: Y a vostés, ¿qu’els pareix?; ¿per asó m’ha de penchar?... Lo qu’he de fer desde hui es ser un desahogat, y si no m’en donen... pendré com fan ells. Ya s’acabat.

Emili Baró i Bori

178

A causa d’aquest interés literari i cultural, Emili s’incor-


pora a la Joventut de Lo Rat Penat, on, al poc de temps, al gener de 1932, va ser nomenat com a president de la Comissió Permanent de Teatre. Durant la temporada teatral, Baró aconsegueix recaptar una bona quantitat de diners, 27 pessetes enfront de les 12 que costava la despesa del muntatge d’una representació. Gràcies a l’èxit obtingut, en 1933 es va crear una Escola Dramàtica i Declamatòria, que tenia com a director el mateix Emili. Un any després, en 1934, amb el lema ¡Vinatea!, va guanyar el premi de la Viola d’Or en el Jocs Florals de 1934, el seu major èxit literari i poètic. En 1936 entrà en la junta de govern com a vicesecretari primer, però l’esclat de la guerra va provocar que la seua carrera literària i cultural es vera arrancada de soca-rel, ja que al setembre d’aquell any va ser assassinat. Això sí, en acabar la Guerra Civil i quan la Societat d’amadors de les glòries valencianes Lo Rat Penat va reprendre l’activitat, va deixar constància en l’acta de la primera junta del lament dels socis per la impossibilitat de la reincorporació de dos dels seus membres, Carles Sarthou Francesc i el rememorat Emili Baró i Bori. La raó per la qual Emili va ser assassinat, o millor dit l’excusa, va ser que era home d’una arrelada fe catòlica. De fet, va tindre molta relació amb la parròquia de Benimaclet, per a la qual va crear i també cantar Les campanes del meu poble, Mater Dolorosa (pregària a la Mare de Déu dels Dolors) i Los siete dolores de la virgen, que encara hui es poden escoltar a Benimaclet en el septenari dedicat a la Verge, durant l’última setmana de Quaresma. En aquest àmbit parroquial es pot constatar que eren molt cèlebres les seues actuacions còmiques. Emili Mª Aparicio, prevere, parlà al seu moment de Baró, i va recordar que entrà en la companyia de teatre del Patronat de la Joventut Obrera en 1928. Representaven La canción del olvido, i a quatre dies de l’estrena, un actor còmic va emmalaltir i Emili el va substituir amb un gran èxit, per la qual cosa passà a formar part del quadre escènic definitivament. Fins i tot, la companyia de teatre de Pepe Alba el va temptar moltes vegades amb ofertes ben remunerades, però Emili les va rebutjar totes, ja que per a ell era més important la família que l’èxit personal.

Del destrellatat odi al catolicisme, i en particular a Emili, tenim una mostra abans del seu assassinat, ja que la seua participació en La Traca acabà de manera dràstica. El Centre Instructiu d’Unió Republicana de Benimaclet l’acusàde participar en una processó. La contestació de la direcció que ostentava Vicent Miguel Carceller, del qui parle tot seguit, va ser contudent: “Como desconocemos la certeza de la denuncia, invitamos al señor Baró a que se defienda y nos demuestre lo contrario. Mientras no lo haga así, no podrá decirse amigo nuestro. A título de republicano se presentó en esta casa y como republicano lo atendimos. Si es cierto que en el fondo piensa de distinta forma, hágase cuenta que se ha engañado él mismo.”

La Traca. Revista satírica fundada per l’editor valencià Vicente Miguel Canceller (1890-1940)

En 1936 l’odi es va agreujar moltíssim. Així, el 24 de setembre, quan creuava pel pont d’Aragó per anar a dinar amb la seua dona, una furgoneta de milicians el va detindre, l’obligaren a pujar al vehicle i el portaren per la carretera de Torrent per a llevar-li la vida, a més de furtar-li el rellotge i una dent també d’or. En 1965, els seus germans varen publicar en honor a Emili un llibre amb el títol Manollet de poesies, una obra plena d’amor a l’Església i a la nostra terra. Així es veu en aquestes dos poesies, que conjuguen l’amor a la fe catòlica i a la pàtria valenciana.

179


• Herois i Heroïnes pel Valencià 07 •

CAMPANETES DEL MEU POBLE Campanetes del meu poble, de vibrant i clara veu, quán dins vos fiqueu de l’ánima, quán joloses repiqueu…. Quán boniques si repiquen batejant un angelet, com alegrant-li la vida en un álit prometent. Quán melancóliques sonen si acomiaden, tristes veus, aquell que se’n va per sempre d’esta vall de sofriments… Campanetes, campanetes, qué teniu en vostres veus que tan dolses emocions feu sentir al que vos sent

i sens Tú, no hià aromes, que embalsamen la Ciutat, ni perfums de flors i fireses, ni el raig del sol brilla tant, ni hiá passió, ni alegría, ¡ni es bonic el mes de maig!

VICENT MIGUEL CARCELLER

(València, 1890 – Mur de Paterna, 1940)

FALTES TU ¡Matí de Maig! Tan bonic, tan gentil, tan ple de encant. S’ompli d’aromes l’ambient tot incesant la Ciutat; olor de flors i de freses, llum de sol emborraxat, alegria, passió, fe, santa valencianitat… ¡Tot convida este diumenge tan bonic del mes de maig! Peró no estás tu, Mareta, conreada en son altar cara al teu poble volgut que sempre t’ha festejat. Aquella trionfal carrera pels carrers encatifats no la podrán fer, Mare nostra, no la podrán fer este any. Faltes tu, Reina y Patrona, Mare dels Desamparats,

180

Vicent Miguel Carceller


La segona mirada ens parla d’un espai maleït, el mur de la vergonya de Paterna, en el qual la repressió franquista va afusellar milers de persones després de la guerra. Abans de l’enfrontament bèl·lic també era el lloc on afusellaven laics, catòlics, religiosos i religioses i rectors. En aquell mur assassinaren, en 1940, Vicent Miguel Carceller. Vicent naix el 27 de març de 1890 en una família humil. D’esperit emprenedor, arribà a ser l’editor més important de València en les primeres dècades del segle XX, i fins i tot es va convertir-se en promotor immobiliari de la zona de la Canyada. La seua tasca editora es pot dividir en quatre camps diferenciats. El taurí, en el qual llança en 1922 el setmanari Clarín, que arribà a ser la referència dels aficionats als bous de tot Espanya. L’erotisme, especialment a partir de la proclamació de la Segona República, quan trau al mercat publicacions com Bésame, Fi-Fi, Rojo y Verde, Nudista o El Piropo. La sàtira, amb la resurrecció de la mítica capçalera La Traca, que publicà Manuel Lluch i Soler a finals del segle XIX, fins que la va prohibir la dictadura de Primo de Rivera, en 1924, i que va ser substituïda per dos nous setmanaris, La Sombra i La Chala, entre 1926 i 1934. Per últim, la promoció de les festes i la literatura en valencià amb la reconeguda revista El Cuento del dumenche, o l’anuari El Fallero, que informava de les falles que s’hi plantaven, des de 1921 fins a 1936, acompanyat de nombroses col·laboracions literàries. A banda de la seua tasca editora, també escriu i publica diverses obres dramàtiques, tant en castellà com en valencià. Les més conegudes són Quico i Neleta o Geperut i coixo, alhora que funda l’espai teatral Nostre Teatre, en 1933, el posterior Teatro Serrano. Tot aquest activisme cultural està marcat, sens dubte, per la seua ideologia blasquista i anticlerical i pel seu valencianisme militant. Afiliat primer al Partido de Unión Republicana Autonomista (PURA) de Blasco Ibáñez i després a Izquierda Republicana, la formació de Manuel Azaña, no dubta a recolzar personalment - i també des de les seues publicacions- l’Estatut d’Autonomia de València, que es quedà a les portes de ser aprovat pel Congrés dels Diputats en 1936.

Després de la proclamació de la Segona República recupera la capçalera La Traca, ara en castellà, en què remarca el seu anticlericalisme i l’atac contra les ideologies antirepublicanes. A partir de la sublevació militar de 1936, la seua línia editorial s’intensifica, i presenten Franco com a homosexual amargat, així com diversos textos contra el catolicisme. Qüestions que, en definitiva, el farien objectiu clar de la venjança dels franquistes, com així va ser, ja que només acabada la guerrava ser detingut, empresonat i finalment afusellat, al juny de 1940. Com a mostra de les versades de Carceller, he triat un romancet que apareix publicat en El Fallero,en 1929, on es destil·la el seu valencianisme i la seua sornegueria: Blasco i Sorolla se troven en lo sel: -¡Che, Visent! ¿Qué fas ahí, hui, el dia gran de les falles? -Hola, Chimo, no sabia... Pero... ¿ya estarán plantaes? -Ya ho crec. Nostres paisáns, en dir “festa”, no els alcansen, van apresa, corren, volen, entren, ixen, puchen, baixen y en un dir “chesús” t’arreglen un festival com no n’hia atre. Después... sobre los laurales, a dormir. Y així els añs pasen, y el inchénit, el talent y la forsa, se malgasten en obres de art que se cremen; les obres grans, les que ufanen a un poble y se perpetuen, eixes que les fasa un atre. -Tens raó Visent. -Sí, Chimo. Es que som meridionales. -Y abandonats. ¿Qué t’achúes a que nostres dos estatues pasen añs y no se fan?

181


I la veritat és que quasi podríem dir que Carceller, tot i ser un anticlerical bròfec, tingué dons profètics, perquè ni Sorolla ni Blasco Ibáñez tenen en la seua ciutat natal cap estàtua (en el cas de l’escriptor passaren anys perquè se’l reconeguera amb el nom d’un carrer). El monument a Sorolla s’inaugurà a la platja de la Malva-rosa en 1933, encara que es reformà en 1974. El pintor hi apareix en un bust de bronze (tot i que no de cos sencer), mentre que Blasco no té estàtua, però si dos caps que el recorden. El primer està mig amagat entre els jardins de l’avinguda que li dona nom des de 1980. El segon, més conceptual, és de 1998, i es troba a la plaça dels Porxets, obra de Nassio Bayarri.

del futur Carles IV, rei d’Espanya. Entre els nobles valencians que viatgen a Madrid trobem dos veïns del carrer En Llop, a on donaven les portes posteriors dels seus palaus. Aquests dos nobles eren Lorenzo Merita Llácer i Francisco Castillo e Izco de Quiñones, que tornà de la cort amb el títol de marqués de Jura Reial, cosa que no agradà massa al primer. Així que aprofitant que eren veïns, va col·locar en la porta de sa casa un gegant desproporcionat i de dubtós gust artístic, el qual mostrava el cul al palau d’enfront, el del nou marqués. Com he comentat adés, Carceller també tenia negocis immobiliaris, i aprofitant que el palau de Merita fou assolat, adquirí el Nano del Carrer En Llop, segurament atret per la seua postura bròfega, i el va traslladar a la seua residència de la Canyada, a Paterna, on estava promovent una sèrie d’habitatges. Com mostra la imatge, el Nano no estava a soles, ja que en la façana del xalet es feu construir reproduccions de la Llotja, dos barraques i el Miquelet.

Curiosament, una estàtua és el centre d’una de les anècdotes de la vida de Vicent M. Carceller, la coneguda com a Nano del carrer En Llop. La història d’aquesta escultura ens retrotrau a 1760, durant la jura com a príncep d’Astúries

La venjança dels feixistes no va ser sols matar-lo, sinó també enderrocar el xalet, encara que l’escultura del Nano del carrer En Llop encara roman dins del jardí d’una residència de la Canyada.

• Herois i Heroïnes pel Valencià 07 •

-Se quedarán en proyecte, qu’en aixó de proyectar com els valensiáns, no n’hia atres.

182


FRANCESC MARTÍNEZ MIRET (Beniopa, 1901- Lloc indeterminat de la Safor, 1936)

de Francesc era molt humil, i fins i tot son pare hagué d’emigrar a Buenos Aires quan ell era menut. Com que destacava en els estudis, agafà el camí d’alguns dels seus veïns, el seminari dels frares camils de Vic, on estudià Teologia, Llengües Bíbliques i també els coneixements bàsics de medicina per a exercir el carisma de servei als malalts dels camils. Al mateix temps també va entrar en contacte amb la literatura de la Renaixença catalana i valenciana, amb els poemes del valencià Teodor Llorente i dels catalans Joan Maragall i mossén Jacint Verdaguer, que va influir també en la seua vida espiritual. En l’ordre era conegut com a pare Miret, i ell mateix moltes vegades firmava com a Francesc M. Miret. La raó era la confusió que generava el cognom de son pare, Expósito, és a dir, que fou abandonat pels seus pares naturals i registrat sota aquest llinatge genèric quan el batejaren, però posteriorment fou canviat per Martínez, qüestió que li va provocar confusions administratives, per la qual cosa usava el cognom de sa mare. Encara que les seues destinacions com a camil són fora de València, quan té oportunitat viatja tant a Barcelona com a la nostra terra. En concret, passa llargues temporades cuidant el propietari del convent de Sant Jeroni de Cotalba, fundat en 1388. a Alfahuir, a pocs quilòmetres del seu poble natal i que després de la desamortització va ser comprat per la família Trénor. Durant aquestes estances escriu el seu Cant a Marxuquera, datat al maig de 1930, que comença així: “Dessota els peus pelosos d’un fort cinyell de serres -immobles sentinelles que guarden de ses terres el pa, la fe i virtuts’estén aixoplugada, tranquil·la, humil, fecunda, bressada pel silenci solemne, que la inunda, d’augusta solitud.

Al contrari que Carceller, Martínez Miret era molt religiós. De fet, va ser ordenat sacerdot en 1925 en l’ordre dels Camils, comunitat religiosa que es dedica a servir els malalts, carisma que li marcarà la vida, com veurem més avant, junt amb la poesia.

Com en molts altres casos en aquella època, la família

Darrere, l’alt Montdúver, que da la mà feresta a la Solsida, serra que arriba cresta a cresta fins la blava Safor; enfront, la Falconera de Beniopa, i l’alba planura de Ganda; a un costat, el de Cotalba castell de l’antigor.

183


• Herois i Heroïnes pel Valencià 07 •

De la mà d’un fervent catòlic i valencianista, Josép María Bayarri, publica els seus poemes en la revista quinzenal El vers valencià, publicada entre juny del 1934 i del 1936. Però el pare Miret s’ha donat a conéixer abans en l’àmbit literari valencià, ja que a banda de participar en diversos certàmens i vetlades poètiques, en 1932 guanya la Viola d’Or dels Jocs Florals de Lo Rat Penat amb la composició Enyorança de la mare dels desemparats, que comença: “Oh Mare, Mareta meua! Quant a la Capella teua després de tants anys torní, te vaig dir que m’amparares, que mai de mi t’apartares de mos pares ni de mi.” L’any següent, 1933, guanya l’Englantina d’Or amb Els Almogàvers, el guardó que els Jocs Florals reserven a la poesia patriòtica valenciana. Entre els seus versos trobem: “Aquells fatídics hómens, lleons de la boscúria, genis de l’extermini, apareguts sens llei, a dolls foragitaven sa mal retesa furia, quan l’hora era sonada de defensar el Rei, i alçant les mans, i ab ells –talment de flors un gerropunyal, sagetes, maça..., un fort ¡DESPERTA FERRO! batent-lo contra terra, tronava i, ¡ai! l’esguerro de vides mortes feia tenyir de sanc l’herbei.” A partir de 1934, la situació social es complica, es proclama l’Estat Català, qüestió que l’afecta emocionalment i li provoca una intensa preocupació. Més encara quan, al seu poble, a la victòria del Front Popular segueix la revolució anarcosindicalista. Al remat, en fracassar el colp d’estat dels militars, esclata la Guerra Civil, que provoca la dispersió dels camils del convent on viu el pare Miret. Viatja de Vic a València acompanyat d’altres religiosos, en taxi, per a passar la nit a l’Estació del Nord, des d’on agafaran un tren cap a Gandia. Amb perill, intenta acostar-se a l’entorn de la seua infància, però amb por de ser detingut si torna a Beniopa. Per aquest motiu, passa uns dies en una caseta d’un familiar, al camí del Grau. Però finalment torna

184

a Beniopa, ja que l’alcalde, que és el seu cosí, Eduard Bañuls, li aconsella que si es presenta voluntàriament davant del comité antifeixista del poble no tindrà cap problema. Primer l’empresonaren, però després d’uns dies, i a causa de la seua formació acadèmica, fins i tot treballa per al comité com a escrivent. Mogut pel seu carisma, es presenta com a voluntari al front, com a infermer de la Columna Gandia. Li rebutgen la petició i continua amb el treball administratiu per al comité. Però l’odi anava creixent, i membres de la FAI comarcal decidiren que era l’hora dels dos sacerdots que es trobaven a Beniopa, Vicent Aparisi i el pare Miret. Així, el 3 d’octubre de 1936, els segrestaren, els portaren a la seu comarcal de la FAI, a Gandia, i mai més els tornaren a veure amb vida. Els assassins mai digueren el lloc en què foren soterrats, ja que mai s’hi ha localitzat, encara que un testimoni situa l’afusellament al costat de la carretera de Tavernes de la Valldigna. Potser albirant el tràgic final, el pare Miret confia a mossén Eduard Albó una llibreta amb els primers poemes manuscrits, que Albó amaga en un lloc secret fins que acaba la guerra, la recupera i la lliura als pares camils. En aquest quadern apareix poesia que no s’havia imprés en les publicacions en les quals col·laborava, i que sota el títol Esclats poètics, va ser editada pel CEIC Alfons el Vell de Gandia, en 1987. Ni la pròpia Església fa memòria d’ell entre els màrtirs de la persecució religiosa del 1936, quan no només hi va dedicar la vida, sinó que la va perdre per no renunciar a la fe cristiana i al sagrament sacerdotal. Possiblement, la seua forta vinculació al valencianisme ajudara a aquest doble oblit, com a catòlic i com a poeta, però mai és tard per a recuperar el seu record, com el de tants altres que romanen hui pràcticament esborrats de la memòria. Amb els últims versos del seu Credo, poesia de juliol de 1933, fem remembrança i girem la mirada cap a l’últim dels poetes d’aquestes línies, amb el desig que mai més ningú no vesse la seua sang per cap pàtria ni versos. “Ame el cel blau de ma terra, el meu sol, la meua mar, la meua horta, mes muntanyes, el niu rocós de ma llar;


si la Fe no m’ho vedara, diaria’ls divinitzats. Com un eupàtrida grec o com patrici romà, sent el foc d’independència i alce el crit de llibretat: Crec en ma Pàtria, però lliure; crec en sa història immortal; tota per Déu i Valéncia vesaré, si cal, la sanc. Això crec, espere i clame com patriota valencià.”

FRANCESC PUIG ESPERT

(València, 1892 - Exili en Asniperes-sur-Seine, 1967)

L’últim dels poetes dels quals parlarem no va perdre la vida com a conseqüència de la persecució o la repressió, però sí l’exili. Francesc Puig i Espert naix el 27 de novembre de 1892 a València. Es llicencia en Filosofia i Lletres i comença a treballar com a mestre en l’Institut Lluís Vives. Funda, junt amb altres companys, entre ells l’historiador i activista cultural Nicolau Primitiu Gómez Serrano, el Laboratori d’Arqueologia de la Universitat de València. En la seua vessant literària publica el primer llibre de poesia, en 1914, Esberles del cor, amb un pròleg versat de Jacint María Mustieles. Ben prompte la seua obra és premiada, ja que en 1916 rep la Flor Natural dels jocs florals de Lo Rat Penat, entitat que arribaria a presidir en 1927 durant un breu període de temps. La poesia premiada era el Poema de l’aigua, on trobem versos com els següents: “Poc a poc lo jorn desperta en incertes claretats; lo jardí va allumenant-se del sol per sos pálits raigs..., i l’ambient es tot frescura de l’aubada a son esclat.” Abans del segon llibre de poesies, Les jornades, de 1920, també publica les narracions Raça vençuda (1915), Cuento deldumenche i la novel·la Nits d’hivern (1919). Coincidint amb la publicació de Les jornades, torna a adjudicar-se el màxim guardó dels jocs florals, amb el lema El jardí del bon amor. L’any següent, en 1921, amb El poema de la pàtria, repeteix la consecució de la Flor Natural i publica una nova narració, La Purissimeta. També escriu un parell d’obres dramàtiques, Lo que ningú sabia i Pantomima, en 1928, que s’estrenen aquell any al Teatre Modern del Cap i Casal. La quarta l’aconseguirà en 1960 amb De l’amor en el dolor, des del seu exili francés en el qual ja s’observa el cansament vital, tal com s’aprecia en els següents versos: “Tot per a mi és perdut: fe i esperança, malgrat el meu deler per a copsar-les, en Amor de Dolor sempre en fretura.

Francesc Martínez i Miret

185


• Herois i Heroïnes pel Valencià 07 •

La Dolor amb l’Amor més s’afiança en llàsgrimes del cor que, a l’eixugar-les, mor la pena... i també la criatura.”

París abans de ser detingut. En tot cas, Puig i Espert continua fent visites esporàdiques a la nostra terra, on manté contacte amb el moviment cultural valencianista de manera intermitent.

Un exili que per causa de les seues militàncies esdevenia indefugible. Militant de la Juventud Nacionalista Republicana, associació política vinculada al PURA blasquista, se’n converteix en secretari en 1915. Afiliat posteriorment al Partido Republicano Radical Socialista, ocupa càrrecs de responsabilitat com a governador civil de Sòria, de 1931 a 1932, o el de Burgos, de febrer a juliol de 1936. Durant la Guerra Civil torna a València com a inspector general d’Ensenyança i posteriorment com a professor de Geografia i Història i director del centre de secundària d’Elx, on es vincula i treballa per la cultura i el patrimoni local i des d’on ix cap a l’exili quan les tropes franquistes arriben a les portes de la ciutat. No debades, existia una ordre de crida i cerca emesa a Burgos l’agost de 1938.

L’exili no és la mort física, però en el cas de Puig i Espert, com en la de molts altres, representa una existència desarrelada que acaba per apartar-los de la pròpia vida. Per moments vol desinhibir-se i deixar de mantindre contacte amb altres exiliats (i tambéamb valencians que romanen a la terra pròpia), però sempre l’acaba recuperant, especialment amb Angelí Castanyer, un poeta i polític valencià que, com Francesc, també s’exiliàa París; i el grup que s’acull a l’ombra del gran prohom del valencianisme dels anys de la dictadura, Nicolau Primitiu, en aquest cas de manera activa, ja que, tal com arreplega Vicent Climent en l’article del diari La Veu, Puig retrau al patrici valencià si la manca de contacte “era a causa d’un complot de silenci” cap a ell. Durant aquests anys i fins a la seua mort, recupera definitivament la relació amb el món cultural valencianista, encapçalat per Nicolau Primitiu, que des de la seua editorial, Sicània, li prepara la publicació de la seua última obra poètica, Hortolans (1967), que es convertix en pòstuma perquè abans de ser publicada, Francesc Puig i Espert mor en aquell exili que acabà arrossegant-lo al més profund escepticisme.

A més a més, a la militància política s’afig la pertinença a la maçoneria. Per aquest motiu, mentre viu a París i treballa com a lector de castellà al Liceo Chaptal, el Tribunal Especial para la Represención de la Masonería y el Comunismo li obri expedient de depuració en 1948, expedient que es tanca per la seua absència però que no s’arxiva definitivament, ja que en 1959 torna a València i es reobri, encara que de nou regressa a

186

EPÍLEG


Rellegint els poemes i les vides dels nostres poetes, tots pareixen tindre un bri profètic en els seus versos. Així, Puig i Espert escriu en la revista Germania(1925) una poesia titulada Quan jo muiga, en la qual trobem versos que en veritatmostrenaquest caràcter d’auguri: “No vull deixar quan me muiga bens ni llaços d’amistat: els amics me traicionen i els diners lleven la pau. (…) Silenci per a un poeta vos demane, oblit i pau. (…) La mort es una carasa; el naiximent es un plany qué de extrany, pues, té que’m riga, fil a fil, agoniçan? No’m ploreu guardeu silenci un poc d’oblit... molta pau.” Pot ser que es poguera pensar que traïsc la voluntat d’oblit redactant aquesta memòria sobre els relegats, encara que un poc d’oblit, com demana Puig i Espert, no és l’oblit definitiu, irreversible, com el pateixen molts dels nostres poetes, ni tampoc significa la falta de rehabilitació. No ho mereixen per moltes raons, principalment per dignitat, la seua dignitat personal i la nostra com a poble. Però també perquè les seues vides han deixat una empremta, més o menys gran, en la nostra vertebració com a poble. Aquestn’és el cas. Mostra d’açò és una d’aquestes calcigades amb la qual acabaré. En el procés sumaríssim contra el rector de la Universitat de València durant la república, el doctor Joan Peset Aleixandre, afusellat en 1941, s’arrepleguen una sèrie de consideracions que la seua defensa incorpora per a intentar salvar-li la vida. Entre d’altres, que el doctor Peset, junt amb tres membres d’Izquierda Republicana (José Cano, Eladio García i Francesc Puig), participen en el salvament de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats que els revolucionaris pretenien cremar. Encara més, segons conta Nicolau Primitiu en les seues anotacions personals, també varen salvar de les flames el llibre dels Furs de València. Dos

tresors venerats pels valencians que se salvaren de la destrucció per una persona que el seu poble té quasi oblidada. Cal recuperar de l’oblit tots aquests versos,aquestes memòries que formen part de la nostra història com a poble valencià. Això no serà possible sense recuperar l’autoestima, de manera senzilla. No calen, des del meu punt de vista, ni flamejar banderes ni grans manifestacions, sinó de manera personal, prendre consciència que, malgrat tot, l’arrel és l’essència, i sumar eixes consciències personals perquè, com diu Puig i Espert en les últimes versades de la seua darrera Flor Natural, ofrenar a qui cal ofrenar: “Es la Pàtria eternal la que el miracle formà, nimbant d’Amor el tabernacle de mon Dolor, en blanca florescència. Jo me pose a genolls, i amb la ferida oberta de mon cor, encara en vida, t’ofrene el meu morir, clara València.!” REFERÈNCIES: informació facilitada per la FAMILIA BORI, LA TRACA. Números 296 i 314 de 1917 PUIG ESPERT, Francesc (1967). Hortolans. Poesies. València. Sicània. PUIG ESPERT, Francesc (1914) Esberles del cor, València. Impremta les Arts. PIERA, Josép; FERRER SOLIVARES, Enric; LÓPEZ QUILES, Antoni; VERGER, Eduard J. Francesc M. Miret, l’últim poeta romàntic.(2001) Gandia. CEIC Alfons El Vell. AHUIR I LÓPEZ, Artur. (1997) Antologia poètica d’Ausiàs March. València. L’Oronella. BARÓ I BORI, Emili (1965) Manollet de poesies (no totes). València. ALMANAQUE LAS PROVINCIAS. Anys 1933, 1934 i 1936. CLIMENT FERRANDO, Vicent. Cinquanta anys de la mort de Puig Espert. Diari La Veu. 25 de febrer de 2017.

187


Sor Isabel de Villena, una heroïna avançada al seu temps Per: Ivan Serrador i Ferrer

08

HEROIS I HEROINES PEL VALENCIÀ

188


“los qui de dones malparlaran cauran en la mia ira … nengú no les pot enujar, que a mi no ofena molt”. Sor Isabel de Villena

La història occidental no ha sigut justa amb les dones. Coartada la seua llibertat al llarg dels segles, a penes va optar a les possibilitats que va disposar l’home per a protagonitzar els grans assoliments de la humanitat. Òbviament hi ha hagut dones il·lustres en totes les disciplines, però el nombre i transcendència evidencien les escasses oportunitats que han tingut. Per posar un exemple, durant l’Edat Mitjana pràcticament l’únic cercle social en el qual la dona podia obrir-se un buit en la història era la noblesa, i quasi sempre supeditada a una figura masculina. Una de les escasses vies de desenvolupament intel·lectual que els oferia aquella societat patriarcal era l’ingrés en una institució religiosa. No en va, coneixem la història de moltes dones del període gràcies a les seues experiències vitals

al servei de Déu. És el cas de sor Isabel de Villena, escriptora valenciana la vida i l’obra de la qual se circumscriu al Reial Monestir de la Santíssima Trinitat de València, convent de clausura del qual va ser abadessa entre 1463 i 1490, any de la seua defunció. De noble estirp, acollida per la família reial i amb una existència entregada a les noves formes de religiositat que emergien, la seua figura atresorava tots els condicionants per a erigir-se en un personatge essencial de la història de València. Els fets ho confirmen. Considerada la primera escriptora en valencià, es va convertir en un dels eixos sobre els quals va orbitar el denominat Segle d’Or de les Lletres Valencianes, i va ser admirada per grans escriptors, com el bisbe Jaume Pérez,

189


• Herois i Heroïnes pel Valencià 08 •

Jaume Roig o Bernat Fenollar entre altres. A més, encara que és exagerat atribuir a la seua obra el qualificatiu de feminista en el context del segle XV, els seus textos plasmen una nova sensibilitat cap a la feminitat, oposada a la reprovació que patia la dona per part d’escriptors i predicadors contemporanis. El nom de sor Isabel de Villena respon a una elecció personal que va fer ella en entrar en la clausura sent adolescent. Nasqué en 1430, probablement a València, i va ser batejada com a Leonor Manuel. Era filla bastarda d’Enric de Villena, personatge de parentiu reial i més conegut com a marqués de Villena, que va destacar com a poeta, traductor i dramaturg, no exempt de polèmica per les acusacions de practicar la bruixeria. Leonor Manuel va quedar òrfena en 1434 i se’n va fer càrrec la seua cosina, la reina María de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. Va créixer en el Palau del Reial de València, amb una exquisida formació pròpia d’una princesa, potser reforçada per l’absència de fills de la parella reial. Amb només quinze anys va entrar en el Monestir de la Trinitat de les Clarisses i des d’aleshores i per a l’eternitat passà a dir-se sor Isabel de Villena. Després de la mort de la reina, Sor Isabel es va convertir amb trenta-tres anys en l’abadessa del recinte, encarregada de governar materialment i espiritualment el monestir. La primera cosa que va fer fou promocionar la finalització de les obres del monestir que la reina no va poder concloure. Prompte, la seua espiritualitat la va orientar cap a la reforma franciscana, que va advocar per la imitació de la vida de Crist, i va seguir les directrius dels dos principals líders de l’ordre, sant Francesc i santa Clara.

190

En aquest context ha de situar-se la dedicació a les lletres de sor Isabel, aspecte excepcional en l’època que es confirma per la important biblioteca que va fer gràcies a les donacions d’alguns dels seus seguidors literaris. La Vita Christi és l’obra de sor Isabel que la portarà a la fama. Es tracta d’un llibre destinat a la meditació espiritual que connectava amb una tradició literària que presentava la figura del Redemptor com a model vital. Sor Isabel de Villena va ser més original. Ho va escriure en valencià i es va servir de fonts heterogènies per a la seua composició, buscant la manera d’impactar la seua comunitat religiosa, a la qual anava destinada l’obra. No va dubtar, per exemple, a usar llibres evangèlics apòcrifs (no inclosos en la Bíblia) i tradicions locals per a facilitar-ne la comprensió. Alguns autors l’han definida com a protofeminista, tant per la selecció d’històries com pel tracte dels personatges sobre els que va escriure. Encara hui es discuteix si va respondre més al desig d’agradar a les seues lectores, les clarisses, o una resposta oberta a la declarada misogínia de L’Espill de Jaume Roig, qui aleshores exercia de metge del monestir. Si Roig presentava la dona com un ésser eminentment malvat, sor Isabel de Villena reforçava les virtuts de l’ésser femení, procliu a la pietat, l’honestedat i al sacrifici per amor. L’obra va ser publicada pòstumament en 1497 per iniciativa de la seua successora, sor Aldonça de Montsoriu, atés el desig d’una altra reina, Isabel la Catòlica. Isabel de Villena, pionera europea en la creació d’una vida espiritual dirigida a dones, mereix una brillant línia en la història de la cultura valenciana.


“Sor Isabel de Villena no solament manipula les seves fonts per a escriure la seva pròpia versió dels Evangelis, sinó que s’apropia el discurs teològic en posar en boca de Déu i de Jesús la seva pròpia concepció d’una cristologia espiritual alternativa a la cristologia patriarcal”. Miryam Criado

191


192


Articles d’opinió i

o i c a g i t s inve

06 193


01 ELS HEROIS I HEROÏNES DE LA FALLA PORT

Per Mar Navarro i Herráiz

Vos explicaré un secret, però amb una condició: que després el conteu a una altra persona. Els secrets serveixen per a ser compartits. El secret és que alguns fallers tenen superpoders. Sí, ho has llegit bé: SUPERPODERS, com els dels superherois. De fet, els fallers que tenen superpoders, a la seua manera, són superherois, però no solen portar ni capa ni calçotets sobre els

194


és important que es valore el treball que fan cada dia els fallers i les falleres per fer més gran la nostra festa.

SUPERPODERS FALLERS

Hem fet que volara la fallera major; hem fet que brollara de l’aigua; hem fet que la fantasia es fonguera amb la realitat; que un teatre ens traslladara a un món únic inventat o que la llum tinguera vida. En la falla port tenim molts superherois amb superpoders, des del que s’ocupa de dissenyar una presentació fins al que talla la fusta, solda, pinta, cus, pega paper, agrana… Tots tenen una funció imprescindible, i sense el seus superpoders no podria funcionar l’engranatge. pantalons. Els fallers amb superpoders de la falla Port fan obres d’art. Cada u, aportant el seu saber i les seues ganes, fa que peça a peça es vaja construint tot el que comporta la falla.

piar, però sempre tindrem la certesa que vàrem ser els primers, els pioners en moltes coses.

El que té a punt la pólvora que farà que vibrem d’emoció, amb l’ aroma que envaeix tot el nostre ser.

Fan servir el seu art per a fer les falles més originals, un lloc on tot siga possible, un lloc on anar i sentir que pertanys a una gran família, un lloc on el amor per la festa siga l’estendard que ens represente a tots. Però el pitjor de ser un superheroi és que ixen enemics pertot arreu, i això és el que els passa als artistes. Però com bé diuen en la nostra falla: “Que bons som que ens critiquen”. Ens podran co-

195


dre-ho tot en ordre perquè puguem guanyar uns poquets dinerets i amb sort alguna grossa. Els pares dels representats (eixos superherois oblidats), que fan un treball a l’ombra molt laboriós i important, i que fan créixer la festa. Sense ells la festa no seria el que és. Una gran aportació que a banda de diners fa que la festa mai acabe.

El que cuina i prepara suculents dinars per a tots, que en som molts, i tenim molta fam sempre. El que prepara les flors, tot un ritual, des del primer que munta el ramell fins al que els reparteix a la falla. Les falleres que fan un llarg recorregut amb mal de peus, però ple d’emocions i llàgrimes que brollen sols pel fet d’ofrenar el ram amb devoció. Fins i tot el grup d’hòmens que s’encarrega de crear un bonic mantell on totes les flors dibuixen un exquisit tapís. Els del bar, que mai li falta faena. Deu ser que ballem tant que sempre tenim set? El que punxa la música, aquell llapis de memòria que retorna cada any i ens anima i fa que mentre sopem, de sobte tots s’alcen, pugen a les cadires i ballen com posseïts. Els loters, herois silenciats que dediquen moltes hores a gestionar i tin-

196

Les xocolateres, generacions de dones que amb molta paciència, força i secret en els ingredient, ens delecten amb un xocolate únic que fa que tots es reunim amb un got calent a la mà, inspirem de gust i l’assaborim. El grup d’infantils, que controlen més de 300 xiquets en berenars amb entrepans hipnotitzants, animació i festes, a més de tindre’n cura. Els guionistes, que treballen a l’ombra hores i hores perquè tot tinga un ordre, un ritme i un sentit.

Els delegats d’activitats diverses,

que tenen el poder de ser molt diversos i diverses. Els delegats de monument, que igual que les peces de la falla tenen el poder d’encaixar cada ninot perquè tinguem un monument impecable. Els delegats de festejos, amb el superpoder de passar-ho bé i fer que tots ho passem bé, que no es faena fàcil, que en som molts i cada u té un gust. Els delegats de Junta Local, herois que lluiten contra vent i marea perquè Silla tinga una cultura fallera al carrer. Els encarregats de protocol, que tenen el poder perquè tot isca amb horaris i amb harmonia.


Els crítics de les falles, hores i hores sense fi fent que rime una crítica que sorprén pel contingut crític i divertit. Els economistes de la falla, que trauen el seu poder de quadrar els comptes i arribar a tot, i sempre mirant que en sobren, de diners, per a fer un bon dinar. I a aquests herois sempre els ixen uns altres herois de mitja figa que opinen sobre les despeses, però que no tenen suficient poder per a quadrar-ho tot. Els delegats de teatre i playback, uns artistes de soca-rel que trauen les seues capes i fan una interpretació magistral; que ens diverteixen i ens fan riure i disfrutar d’espectacles de categoria. I com no, els quatre representants. Els presidents que porten al cor un escut roig que els dona el superpoder de representar i dur endavant una gran comissió. Les falleres majors, que amb el superpoder de la banda de fallera adquirixen capacitats especials. Al lloc al qual

van llueixen amb llum pròpia, engalanades, precioses, i quan passegen pels carrers tots es queden bocabadats de veure dos falleres de bandera. I per descomptat els que fem el llibret, mitjançant el qual comuniquem, conservem i recopilem perquè no s’esborre la memòria. Som superherois, 364 dies pensant, preparant i ideant un llibret. Un equip que sols descansa el dia després

de la cremà per a agafar forces i ressorgir amb ganes. Els que s’ocupen de la publicitat recorrent els carrers per a buscar col·laboradors que ajuden a finançar-nos. No duen capa, ni en volen, però van volant per a aconseguir moltes coses. Els encarregats de buscar col·laboradors són herois pesats, ja ho crec. Van darrere dels col·laboradors per a poder complir la seua missió. Els col·laboradors, que són els que tenen el poder perquè el llibret es duga a la impremta. De segur que algú s’ha quedat sense anomenar, però que sapieu que també té super- poders: el de ser invisible. Heu vist com en aquesta falla tots tenim superpoders. Açò no és una altra cosa que un homenatge a tots el superherois que tenim en la nostra comissió. Com els invencibles, una gran família amb superpoders. Així som els fallers de la falla Port.

197


02

Per Carles Andreu Fernández

QUINES SUORS PORTA FER FALLA! Hala, ja estan una altra vegada els fallers de paella! Això exclamen alguns veïns -no fallers, clar-, amb la teoria que qui s’apunta a la festa de les Falles és per a menjar i beure molt, i dormir poc. Dit d’una altra manera: per a ells, les falleres i els fallers són uns éssers de costums limitats a la diversió i als excessos gastronòmics, i que la falla que planten només és un tràmit inexcusable per a aquests plaers.

198


és important que els fallers i les falleres tinguen clar que, a banda de pagar les quotes, han de moure’s perquè l’activitat es faça

Cal dir que, en efecte, moltes comissions falleres celebren dinars i sopars durant la setmana fallera, els caps de setmana previs i quan hi ha una excusa, com la proclamació de la fallera major o una setmana cultural. Però l’activitat fallera és molt més que això, i porta un treball que s’estén al llarg de tot l’exercici faller; fins i tot, els dinars i sopars suposen esforç per als components de la comissió (els cambrers i els cuiners no es contracten habitualment). Per aquest motiu, és important que els fallers i les falleres tinguen clar que, a banda de pagar les quotes, han de moure’s perquè l’activitat es faça. En efecte, si per una cosa es caracteritza el col·lectiu faller és per la cultura de l’esforç. Planificar, organitzar i fer activitats tan diferents com concursos de paelles, playbacks, teatre, l’edició d’un llibret, actes com la presentació de la fallera major, la il·luminació del carrer i, naturalment, la falla, que encara que no la construïsquen habitualment el fallers, suposa un treball de gestió i, de vegades, de col·laboració amb l’artista faller, que també implica esforços. De fet, des del començament de la festa (en un moment indeterminat de la història, al voltant del segle XVIII, quan passaren d’una simple foguera a cremar objectes i ninots), l’esforç físic, mental i

LA CULTURA DE L’ESFORÇ

econòmic dels festers és fonamental. En les primerenques falles, tot era tasca dels improvisats veïns: fer la falla, plantar-la, cremar-la, tirar la traca, recollir diners… Tan sols a vegades contractaven una banda de música i no tocaven directament els fallers. Amb el temps s’han externalitzat cada vegada més activitats de la comissió, com la construcció dels monuments, la pirotècnia i hui en dia fins i tot els tràmits administratius. La intenció és deixar determinades tasques per a veritables especialistes, i no per als fallers, que encara que tinguen voluntat de treballar per a la falla no podrien fer-ho com cal. En tot cas, la part grossa de l’activitat la continuen fent els fallers i les falleres, incloent-hi l’organització, la planificació i el control, que per aquest motiu són els que manen en la seua demarcació. No obstant això, cosa que sabem tots els que coneixem les falles, no tots els fallers i les falleres col·laboren amb treball en una comissió. El cas més extrem és el “faller o fallera de quatre dies”, que paga les quotes puntualment i desapareix fins que arriba la setmana fallera. I durant aquests dies, com veja que l’han inclòs en un grup de treball del casal, li dona un infart. Encara que sense arribar a tant, també hi ha qui baixa a les reunions

durant tot l’any, tot i que no meneja una cadira ni per equivocació. Com en totes les organitzacions, en les comissions hi ha de tot i cal assumir-ho, i més quan es tracta d’un treball altruista. Per aquest motiu, és important que des de la directiva hi haja un “adoctrinament” que convença els membres de la comissió que les coses no es fan soles, i que amb l’esforç de tots la festa es fa millor i millor s’ho passarem. L’excusa dels més ganduls (Que treballen els directius), no serveix, perquè la càrrega de treball és normalment gran i ells sols no poden amb tot (llevat que incloguen en la directiva mitja comissió, la qual cosa podria ser una solució). En definitiva, que la cultura de l’esforç en el col·lectiu faller existeix des de sempre, i gràcies a ella la festa no ha desaparegut. Precisament, les ganes perquè les Falles siguen una tradició cada vegada més gran, i ara fins i tot Patrimoni Immaterial de la Humanitat segons la UNESCO, és l’impuls que motiva els fallers a treballar nit i dia, i que com a única remuneració té posar el seu granet d’arena per a conservar la tradició. I una última observació: els fallers i les falleres es guanyen de tant en tant un dinar o un sopar, per tot el treball que porten a l’esquena. I si alguns critiquen, que critiquen.

199


03

Jordi Maravilla Herráiz Administrador del Blog Corredor de Falles

Quan recorde aquest fet i el compare amb els conflictes actuals, no puc evitar tindre una certa nostàlgia... d’una època que no vaig conéixer.

VALORS FALLERS VISTOS PER UN CORREDOR DE FALLES Tot i que no forme part de cap comissió, sí que n’he tingut contacte amb moltes des de fa més de cinc anys, just quan començà a caminar Corredor de Falles. Però el primer dels valors que he percebut no ho vaig fer directament, sinó mitjançant la transmissió oral dels meus familiars. El respecte que manifestà una cèntrica comissió de l’eixample de València, després del decés del meu iaio matern, a qui no arribí a conéixer. En aquells temps ja llunyans, no hi havia lleis que obligaren a insonoritzar els casals fallers, però tingueren en compte el dolor dels seus veïns i no feren activitats massa sorolloses, almenys durant un parell de mesos.

200

A continuació, i tornant a la nostra època, si hi ha un aspecte que he conegut in situ és el del treball i el de l’esforç, des de fora, però fins i tot des de dins. Sí, gràcies a Corredor de Falles he pogut formar part del grup coordinador de llibrets de falla a Cullera i Xàtiva, una de les poques experiències agradables que he tingut treballant en grup i de manera altruista. Però també he observat grups de treball d’actes específics, com la Cavalcada del Ninot a Carcaixent o treballs d’adequació d’un nou casal faller a Algemesí. La passió és un dels valors més transversals dels éssers humans, la seua naturalesa no permet la prolongació duradora, però dirigi-


l’amistat, és el valor que més he experimentat en carn pròpia, absolutament intergeneracional i interterritorial da és amplificadora de qualsevol altra. És energia en estat pur, i en el caràcter general valencià està molt present, tot i que sol associar-se a les generacions més joves. Recorde amb especial intensitat com, ara fa quatre anys, un nou equip directiu desembarcà en la Junta Local Fallera de Xàtiva i la renovà de dalt a baix, especialment en els aspectes tecnològics i culturals. També ho he vist en comissions de falla que començaven cicles nous, i com no, en alguns casos de fallers i falleres més madurs que continuen mantenint la flama de la passió fallera. Pel que fa a l’amistat, és el valor que més he experimentat en carn pròpia, absolutament intergeneracional i interterritorial, des de Sagunt fins a Dénia. En els casos d’Alacant o Borriana no he pogut, o millor dit, no he tingut temps de conéixer el fenomen des de dins. Òbviament, a títol personal, el meu cercle d’amistats ha crescut gràcies a la meua activitat en el món faller; algunes m’han acompanyat en moments difícils, a causa de problemes de salut de familiars, etc,.. i jo ho fet amb ells. En l’àmbit general, en la majoria de comissions que conec existeixen grups d’amics, alguns que ja ho eren abans d’entrar a la falla i altres que es conegueren dins. Siga d’una o d’altra manera, també és freqüent el desplaçament nòmada de fallers o falleres d’una comissió cap a altra, bé pel desplaçament previ del grup d’amics, bé per que con-

EL VALOR DE LA LLIBERTAT trauen un compromís i la seua parella forma part d’una altra comissió. Gràcies al compromís i responsabilitat de molts membres, que posen la falla quasi en el centre de la seua vida, les comissions sobreviuen. Més enllà del treball planificat, hi ha persona que es pren la falla com una empresa familiar, i s’involucren aportant allò que millor poden fer en una àrea determinada, o en casos més esporàdics -només en conec un parell- canviat d’àrea quasi tots els anys, o cada dos o tres. Paga la pena parar l’atenció sobre la convivència interna, imprescindible perquè tot funcione. És un valor que funciona com a lubricant de tota la maquinària. Una comissió pot ser molt poderosa, viure un moment de gran estabilitat, però si es formen grups amb maneres de procedir irreconciliables que no volen reconéixer cap habilitat ni el bon fer dels altres grups, o de fallers individuals, pot ocórrer que una part de la falla arribe a l’enemistat irreconciliable, i si no s’aconsegueix controlar el poder intern, acabe eixint per a sempre del món de les falles o formant una nova comissió. De fet, així han nascut moltes comissions, algunes amb una ruptura més elegant i altres no tant. En altres casos, quan les fortes desavinences són en l’àmbit personal, es produeixen baixes individuals. Per últim, un valor que sovint només tenim en compte quan deixem de

tindre’l o quan veiem que en altres llocs o altres persones no el tenen o el tenen limitat: la llibertat. En el meu cas, quan la comissió m’ha donat llibertat absoluta per a escriure allò que he volgut, cosa que per desgràcia no ha ocorregut molt, més per temes tècnics que per imposicions tiràniques, que en algun cas molt minoritari també ha ocorregut. Com també he fet guions i versos explicatius per a artistes fallers, gràcies a aquesta activitat he visitat casals que no només presentaven esbossos dels seus artistes, sinó que eren projectes dels quals jo havia fet els guions.Però altres vegades, les comissions no donen tanta llibertat als artistes i els imposen determinats temes. Certament, és un dels valors més complicats d’observar des de fora del casal i també és difícil d’exercir sense envair el dret a la llibertat que tenen els altres. Recordem que la llibertat sempre ha de ser exercida des de la responsabilitat, cosa que sovint oblidem. Fins ací valors positius o que prenem de forma positiva. Però podria parlar també dels seus antagonistes, cosa que no faré ací, ja que no correspon, tot i que he volgut deixar constància de la seua existència. No obstant això, reflexioneu. Els éssers humans som capaços de les millors i de les pitjors accions, i a nosaltres ens correspon quin camí prendre i valorar el que tenim, tant des del punt de vista material com psicològic o espiritual.

201


04

Per Ivan Serrador i Ferrer

Una de les principals inquietuds dels éssers humans, des dels seus inicis, ha sigut conéixer els nostres orígens, d’on venim i cap a on ens dirigim. A les persones sempre ens ha agradat contar històries d’herois i deus; per aquest motiu, en aquest article, i seguint el fil conductor del nostre llibret, m’agradaria convidar-vos a viatjar al passat, per conéixer Gilgamesh, el primer de tots els herois.

mitològic del qual tenim constància històrica; no en va, prové de Sumèria, una regió històrica d’Orient Mitjà, concretament la part sud de l’antiga Mesopotàmia, entre les planícies al·luvials dels rius Eufrates i Tigris, considerada com la primera civilització del món. El poema de Gilgamesh va ser escrit molt probablement cap a la segona meitat del segon mil·lenni abans de Crist, però la seua història ja circulava molt abans en les llegendes orals mesopotàmiques, les quals feien referència a un mític rei que havia viscut cap al 2500 a. de C. Per aquesta difusió tan primerenca, diversos estudiosos han vist que hi ha un gran nombre de versos, així com episodis i temes que indiquen una influència important del poema de Gilgamesh en la Bíblia.

Menys recordat en l’actualitat del que es deguera, Gilgamesh és el pare de tots els herois mitològics que han vingut després. De fet, es tracta del primer heroi

Un gran nombre d’investigadors afirmen que la narrativa de la inundació del

EL PRIMER HEROI

202


«Aquell que tot ho ha vist, que ha experimentat totes les emocions, del goig a la desesperació, ...».

Gènesi és una versió reescrita de l’epopeia de Gilgamesh. La inundació de l’epopeia de Gilgamesh està continguda en la tauleta XI de dotze grans tauletes de pedra que daten al voltant del 650 a. de C. Aquestes tauletes no són òbviament originals, ja que fragments de la història del diluvi s’han trobat en taules que daten del 2000 a. de C. És probable que aquesta història s’originara molt abans, ja que l’escriptura cuneïforme sumèria - s’ha estimat – es remunta cap al 3300 a. de C. Per altra banda, la data del Gènesi és incerta, ja que la preservació dels papirs no està tan bé com aquelles de pedra. Els erudits liberals col·loquen la data entre 1500 i 500 a. de C., encara que els esdeveniments, s’afirma, ocorregueren milers d’anys abans.

L’HEROI QUE TEMIA MORIR

5. Les embarcacions es van detindre finalment en una muntanya. 6. Els ocells van ser soltats per a determinar si les aigües s’havien retirat. 7. El personatge principal va sacrificar una ofrena. No vos pareixen massa coincidències? Cuando por la mañana apareció algo de luz, una nube negra se alzó en el horizonte; en su interior Adad no cesaba de rugir, mientras Shullat y Hanish iban delante corriendo, como portatronos, por montes y valles

Columna III, de la tableta XI del poema de Gilgamesh

Concretament, els dos relats del diluvi coincideixen que: 1. La inundació ocorre en la plana mesopotàmica. 2. El personatge principal és advertit perquè construïsca una embarcació per a escapar de la inundació. 3. El personatge principal rep instruccions perquè salve la seua família i un exemplar de cada animal. 4. Les embarcacions van ser segellades amb quitrà.

Però bé, tornant a l’apassionat història de Gilgamesh, aquesta és la d’un viatge iniciàtic ple d’aventures fenomenals, durant el qual, un rude monarca sumeri intenta aconseguir la immortalitat. Pel camí descobrirà el sentit de la vida, l’amistat i molts altres ensenyaments que el transformaren profundament.

Gilgamesh regnava sobre Uruk,

203


una important ciutat de l’antiga Mesopotàmia. No era un ésser totalment humà, però tampoc completament diví: en dues terceres parts es tractava d’un déu, però l’altra tercera part era mortal. Capaç de grans i glorioses gestes, esdevenia, no obstant això, un senyor bastant antipàtic per als seus súbdits, no solament perquè

pròxims a Uruk. Les malifetes d’Enkidu van arribar a l’orella del rei, qui va elaborar un curiós pla per a amansir-lo, que consistia a domar els seus impulsos enviant-li una prostituta sagrada, Shamhat, a l’atractiu de la qual no va poder resistir-se. Després de diverses nits junts, Enkidu es va civilitzar i fins i tot va abandonar

lloc mitològic sagrat on segons la mitologia sumèria va tindre lloc la Creació, situat en el vessant d’una muntanya, ple de perfums i envoltat d’un fossat per a aïllar-lo del món civilitzat. Quan hi arribaren, es van trobar amb un enemic que no esperaven, el monstre gegant Humbaba, feroç guardià dels arbres amb cara de lleó i dents de drac, al qual es van enfrontar violentament, fet que complaïa Gilgamesh, que estava disposat a afrontar fins i tot el risc de morir amb la condició de trobar el reconeixement del seu heroisme.

Si caic, hauré conquistat la fama. La gent dirà: Gilgamesh va caure lluitant contra el feroç Humbaba! Estic decidit a penetrar en el bosc dels cedres. Fins ara és feliç el meu cor: sent aquest cant, veig una flor i vull fundar tota la meua glòria. es vanagloriava dels seus èxits, sinó perquè reclamava el temible dret de cuixa, que li permetia gitar-se amb les esposes dels sumeris en la primera nit de les tres del matrimoni. El ressò dels abusos de Gilgamesh va arribar als deus, que van decidir castigar-lo. La deessa mare Ninhursag va crear amb argila un ésser semisalvatge, anomenat Enkidu, que va començar a atemorir la població dels camps i boscos

204

els camps per a casar-se amb ella. Però només Gilgamesh va reclamar el seu dret i Enkidu, enfurit de nou, li va plantar cara, hi van mantindre un terrible combat, que sorprenentment va convertir els dos contrincants en formidables amics. Tanta va ser l’amistat que van agafar que Gilgamesh, que somiava constantment amb la glòria, li va proposar a Enkidu una aventura: anar a talar els grans arbres del Bosc dels Cedres, un

Gilgamesh

Els dos amics van aconseguir derrotar Humbaba. El mateix van fer amb un bou del cel, enviat per la deessa Ishtar, molt enutjada perquè s’havia insinuat a l’atractiu Gilgamesh i aquest l’havia rebutjada. Als deus no els va agradar gens que Gilgamesh i Enkidu mataren els éssers


que havien creat, i van decidir que algú havia de pagar per això. L’escollit va ser Enkidu, qui va caure malalt fins que va morir. Al capdavall, els super herois no són tan diferents de la resta dels mortals, i aquest esdeveniment va modificar totalment la personalitat de Gilgamesh, qui, espantat davant la possibilitat de morir ell també, va decidir dedicar-se per complet a la cerca de la font de la immortalitat. Per aquest motiu, va acudir a l’immortal Ziusudra, avantpassat seu i l’únic humà que juntament amb la seua esposa havia sobreviscut al diluvi esdevingut al principi dels temps. Aquest va intentar convéncer-lo de la inutilitat de la seua cerca, dient-li que la immortalitat era un regal que ell havia rebut, únic i irrepetible, fet que provocà que l’heroi començara a ser conscient dels límits de la condició humana.

L’epopeia de Gilgamesh ens ensenya que els herois no sempre guanyen la partida a la vida, i que la frustració ens pot conduir a la mort, però també, moltes altres coses. Al llarg del relat podem veure que a Gilgamesh li entusiasmen les aventures i el risc, fins que veu a prop la mort i pren consciència del valor de la vida. Ens mostra que, fins i tot, l’ésser més salvatge pot civilitzar-se, tal com ho va fer Enkidu, qui a través de l’amor amb Shamhat es va fer plenament humà. Com veieu, ens trobem davant d’una història plena de lliçons sobre la condició humana i sobre el despertar de la civilització, i que hui, cinc mil anys després, no deixa de sorprendre’ns.

Finalment, quan Gilgamesh estava a punt d’anar-se’n, l’esposa de Ziusudra va persuadir el seu marit perquè revelara a Gilgamesh l’emplaçament d’una planta que creixia al fons del mar que atorgava, no la immortalitat, però sí almenys la joventut. I fins allà va anar Gilgamesh a buscar-la. La va aconseguir, però en el seu camí de tornada a Uruk es va detindre a prendre un bany i llavors una serp, que buscava també la planta per a mantenir-se jove, li la va robar, per la qual cosa l’heroi no va aconseguir la immortalitat i acabà suïcidant-se, fet que acaba amb la història del primer dels herois coneguts.

205


05

Per Layla García i Lorente

QUIN SUPERHEROI ERES? La personalitat de cada persona esta marcada per un conjunt de trets i qualitats que les diferencien de la resta. Igualment, el comportament dels herois està ben definit per una sèrie de creences i tot lector, a l’aconseguir identificar-se amb un personatge, a poc a poc adopta el seu mateix comportament. Quan una persona s’identifica amb un heroi, no sempre és amb la típica personalitat d’ajudar a tothom i fer el bé, ja que es pot trobar diferents tipus de característiques que els diferencien.

206

La personalitat idealista és aquella que sempre tracta de millorar les coses però té por equivocar-se, és una persona ben organitzada, ordenada i exigent, però a més pot ser impersonal, rígida i no molt emotiva, com per exemple el famós Iron Man. Aquest personatge és molt estricte amb ell mateix i perfeccionista, per aquest motiu les persones que s’identifiquen amb ell, probablement volen aconseguir una estabilitat. Els personatges com Superman i Capitán America són els clàssics, aquests fan el bé pel seu país, poden ser utilitzats com una arma i per este motiu, no és molt comú identificar-se amb ells. Per altra banda, el mític (Batman) no és un heroi dels clàssics, encara que no


Potser tu sigues un heroi en capacitats d’aconseguir coses que ara per a tu són inimaginables,

ho parega la personalitat d’aquest antiheroi no és molt característica dels herois. Quan una persona arriba a sentir-se identificada amb ell, el més segur és que siga tímida, ja que a l’amagar-se entre les ombres, sembla que té por a ser vist. Aquests herois són molt coneguts per tot el món, però si ets fan d’aquest tipus de pel·lícules o llibres, sabràs que hi ha molts superherois molt diferents entre ells, a més dels més famosos, podem destacar que està molt de moda els herois còmics, com el famós Deadpool. Molt orgullós del poder que té, representa una personalitat versàtil, polifacètica, capaç d’estar en el moment adequat i en el lloc oportú en qualsevol moment.

A més a més, podem destacar

CADASCÚ TÉ LA CAPACITAT DE CANVIAR EL COLOR DEL SEU MÓN PROPI

el paper de la dona al món dels herois. Al llarg de la història les superheroïnes, normalment, han sigut un complement de l’home heroi o sent un paper secundari, doncs, aquest paper ha agafat importància i hi han sorgit heroïnes molt importants com Capitana Marvel. Tindre una personalitat i uns valors com algun d’aquests personatges no significa que hages d’identificar-te amb ells per ser iguals, més bé tot al contrari, com per exemple, quan ets tímid no vol dir t’agraden més els antiherois, sinó, segurament vuigues identificar-te més amb un heroi còmic o amb una personalitat diferent a la que tens en eixe moment. Pot ser que no pugues relacionar la teua personalitat en la de cap heroi, pot

ser penses, jo no puc volar, no puc córrer a 100 km per hora ni parar un tren en les meues mans, però, no és ben cert que els herois són simplement persones corrents a les quals se’ls ha imposat unes capacitats superiors fictícies? El món real està ple d’herois, capaços de coses increïbles però no impossibles. Potser tu sigues un heroi en capacitats d’aconseguir coses que ara per a tu són inimaginables, que com els de les pel·lícules necessiten del valor, esforç i sacrifici per a aconseguir allò que desitgen i pensen que és el correcte. És clar que el món real no és com el dels còmics, però de segur que cadascú té la capacitat de canviar el color del seu món propi, i fer brillar el de la resta, perquè cap superheroi ho ha sigut mai sense creure primer en els seus poders.

207


208


La grandĂ ria

? a t r o Imp

07 209


• El tamany importa 01 •

Els 14 metres

:

Per Braulio Torralba i Martínez

Problema, un gran problema és el que tenen els artistes fallers amb la realitat que es troben. I és per aquest motiu que hem de començar deixant clar que entenem la trista situació del sector, les penúries per les quals travessen una gran majoria dels seus membres i la dificultat per a resoldre-ho. Dit açò, traslladar els problemes als qui són els clients ho veiem una miqueta inadequat, sobretot quan el problema prové d’errors dels propis artistes, els quals han demostrat una falta de gestió empresarial. Tots tenim clar que per arribar al cim cal apostar. Però el que no és molt prudent és fer-ho any rere any amb resultats de pèrdues importants que posen en perill la continuïtat dels tallers. L’excés d’ego, i més en aquests casos, sol portar males conseqüències, per la qual cosa caldria mesurar i mirar-se de tant en tant el melic.

Però el mal ja està fet, i s’ha de resoldre la situació de Quan analitzem per la manera adequada sense passar per imposicions sobre els damunt la proposta, qui nodreixen de treballs als tallers. veiem que aquest fonament dels 14 Sense tractar de donar lliçons de cap mena, i tan sols metres no té massa el pronunciament com a mer observador, la primera cosa que lògica, ja que tan s’hauria de fer és el control del sector per a evitar les compe- sols han sigut tres tències agressives, l’intrusisme i la falta de coordinació a l’hora les falles que han de les ofertes. És necessari que el sector s’organitze, i al marge superat aquesta de caixets, que sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, conaltura. vindria posar una mica d’ordre.

210


Perquè no és raonable aquesta intromissió sectorial que, a més, condiciona i fins i tot arriba a usurpar la potestat de l’Assemblea de Presidents que segons l’Article 62.2 del Reglament Faller ja ho regula, encara que convindrien unes bases que ho facen amb flexibilitat de dimensions i pressupostos per categories, a més d’exigir veritats pressupostàries. Quan analitzem per damunt la proposta, veiem que aquest fonament dels 14 metres no té massa lògica, ja que tan sols han sigut tres les falles que han superat aquesta altura. Per tant, u es qüestiona aquesta imposició.   Però si es tracta de defensar l’ofici i els interessos del col·lectiu faller, caldria començar per saber com s’ha arribat a la conclusió que tinguen la mateixa alçària falles amb 100.000 euros de diferència que competeixen en la mateixa secció.

mesures aprovades

Per tot açò, convindria analitzar succintament les decisions amb la finalitat de no posar artistes i comissions en un laberint perillós, com a resultat de l’anàlisi del barem de mesures i categories per a l’exercici 2020-2021, aprovat en l’assemblea general extraordinària del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València, avalada per la Federació d’Artistes Fallers i Foguerers de la Comunitat Valenciana i en la qual s’integren el Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València, el Gremi Provincial d’Artistes i Artesans de Borriana i el Gremi d’artistes de Fogueres d’Alacant. Especial: 14 m d’alt 1ªA: 12 m d’alt 1ªB: (35.000 a 25.000 €) 10 m d’alt – 7 m de diàmetre 2ªA: (25.000-17.600 €) 2ªB: (20.000-17.000 €) 8 m d’alt – 7 m de diàmetre 3ªA: (17.000-15.900 €) 3ªB: (15.5010-15.000 €) 3ªC: (14.900-12.000 €) 7,5 m d’alt – 6,5 m de diàmetre 4ªA (12.500-11.000 €) 4ªB: (11.500-10.000 €) 4ªC: (11.000-10.000 €) 7 m d’alt – 6 m de diàmetre 5ªA: (9.900-9.000 €) 5ªB (9.000-8.000 €) 5ªC: (8.030-7.000 €) 6,5 m d’alt – 6 m de diàmetre 6ªA: (8.000-7.000 €) 6ªB (7.000-6.200 €) 6ªC: (6.100 - 5.960 €) 6 m d’alt – 5,5 m de diàmetre 7ªA: (5.961-2.400 €) 7ªB: (5.000-3.000 €) 7ªC: (4.500 €) 5,5 m d’alt – 5 m de diàmetre 8ªA, 8ªB i 8ªC: 4,5 m d’alt – 4 m de diàmetre

211


• El tamany importa 02 •

Catorce metres

no cal més per a guanyar Per Víctor Jiménez i García

:

El 19 de març acabava un altre any faller. Les flames posaven fi a les Falles 2019, un any ambiciós en tots els aspectes. Els monuments, l’epicentre de la nostra festa, i per a mi els clars protagonistes, tot i que infravalorats. Monuments plens d’enginy, gràcia i acabats pels quals, a aquells que ens agrada i apassiona aquest món, ho donaríem tot. L’elit d’aquests monuments es troba a València, en la categoria d’or, la secció especial, que cada any intenta crear un aparador d’originalitat i color. Al voltant de deu comissions intenten que el jurat esculla el seu monument, el millor de tot València. L’afany per guanyar que tenen algunes comissions pot ser una via de creativitat per a l’artista o per contra una obligació: la de crear obres monumentals sense guió ni fonament. Per a molts tallers aquest desig de monumentalitat no és mes que una bancarrota. Tallers de categoria especial que podrien treballar amb quantitats de 800.000 euros ara es troben amb no més de 200.000. Mantindre un taller així és inviable. Molts han hagut de tancar per aquests problemes. Artistes consagrats com José Lafarga, professional de renom que ha plantat en demarcacions com Sueca-Literat Azorín o El Pilar ha hagut de tancar el seu taller i treballar per a altres. O l’impactant cas de Paco López Albert, artista que ha plantat la falla gran de Convent de Jerusalem des del 2000 fins al 2010 (llevat del 2003), amb tres primers premis, tres segons i quatre tercers

212

són molts els tallers que han tancat en els últims anys, i la festa ha d’adaptar-se als nous temps.


en la secció especial, (l’únic capaç de destronar la imbatible Nou Campanar en 2010). Pensar que dos anys més tard ha hagut de tancar el seu taller per no poder mantindre’l és increïble. La falla Descobriments del XVlll va ser el primer premi de la secció especial de l’any 2001. Catorze metres d’altura es convertiren en un dels seus millors treballs per damunt d’altres de moltíssima més grandària. Per aquest projecte es va pagar el doble del que s’està pagant actualment en la secció especial, cosa que ara sembla impossible. La secció especial de València està intentant solucionar el gran problema que té la festa fallera en aquests moments: garantir la viabilitat d’uns tallers que es troben en declivi. Per aquest motiu s’han fet diverses reunions; una, entre els propis dirigents, i una altra amb els artistes (Mártinez Aparici, Llácer, Algarra, Musoles, Carsí...), en les quals s’ha intentat arribar a un consens que garantisca que la qualitat de les falles de la màxima categoria siga tan alta com es puga, però que també els artistes puguen obtindre una rendibilitat digna pel seu treball. És tan fàcil com trobar una relació compensada entre els diners rebuts i el volum de treball i, òbviament, no hi ha una altra solució que arribar a un acord general. Un acord en què unes bases establisquen la reducció de volums dels monuments d’aquesta categoria, tal com assegura el president de la Federació d’Especial, Rafa Mengo: «l’especial dona el primer pas, però açò és un problema que, a la llarga, depén de les falles i dels artistes». Com ja he dit abans, són molts els tallers que han tancat en els últims anys, i la festa ha d’adaptar-se als nous temps. Què es pot solucionar reduint la grandària? En primer lloc, oblidar-se del típic «fer més del que es deu» i traure a la llum les vertaderes qualitats dels tallers, i evitar així els tancaments i la desaparició de l’ofici que crea aquestes obres d’art. Sense artistes no hi ha falles i sense falles no hi ha festa, la festa que tant ens agrada i per la qual treballem. És un problema molt important que ens afecta a tots. No podem córrer el risc que la festa desaparega per un motiu així. «14 metres, no cal més per a guanyar». Amb aquesta afirmació els artistes d’especial sentencien la que per a mi és una gran veritat. Jo soc un enamorat d’aquests monuments, del

213


modelatge, de la pintura i de l’acabat d’aquestes obres efímeres. Des del meu punt de vista, les falles, ja siguen d’especial o de l’última secció, més cares o més humils, totes poden tindre un encant que les faça distintes. L’altura dels monuments impressiona, però elevar la falla de 14 a 18 metres no influeix per a res en una opinió subjectiva, o no deuria influir. Les falles t’han de contar alguna cosa, un tema. A partir d’ací fer un guió per a tot el conjunt, els remats, els contraremats i les diverses escenes que la formen. Si de veritat es redueixen els volums, els artistes tindran una línia molt més solta a l’hora de crear la seua obra, i així augmentar la qualitat dels treballs; la competència serà més gran i més justa a l’hora d’intentar aconseguir el màxim guardó. Els artistes reconeixen i agraeixen l’esforç de les comissions falleres pel que fa als pressupostos, sobretot en la màxima categoria. Però ací entra el sentit comú de cada comissió i com gastar els seus diners. Pense que hem de mantindre l’esperit de la festa fallera, lluitant pel monument, i entendre que també pot haver festa; però sense la falla no hi ha res, i per aquest motiu hauríem de cuidar els artistes, valorar el seu treball i deixar-los que facen allò que consideren oportú. No els portem a tancar tallers i a treballar en uns paràmetres que els impedisca ser ells mateixos, no tallar-los la creativitat per culpa del llast de la monumentalitat. Els artistes d’especial, com ja he dit, es van reunir a València el 4 de juliol del 2019, i amb el suport de la Federació de Gremis de la Comunitat Valenciana i el recolzament de les nou comissions de la Federació de Falles d’Especial, aconseguiren arribar a aquest acord. Em satisfà vore que els huit

214

artistes s’han posat d’acord i han apostat pel futur de la seua activitat i de la nostra festa. La decisió que han pres està meditada, estudiada i consensuada per huit professionals amb dilatada trajectòria. Esperem que servisca de punt de partida per a una nova era, i que les altres seccions, com la 1A plantegen propostes paregudes. Tot i això, un dels artistes i la respectiva comissió no han acceptat aquest acord, per la qual cosa han apostat per un monument que en la meua humil opinió deixarà molt a desitjar. No vull desmeréixer la qualitat professional de l’artista i del seu treball, o del monument, però negar-se a acceptar l’acord demostra que tal vegada el fil de creativitat que probablement tinguen altres artistes no el té ell, i ha d’amagar-se darrere de la monumentalitat per a poder aconseguir l’anhelat primer premi. Sí, pot ser que siga la millor falla de l’any, però quedarà marcada per ser l’única que no ha jugat a favor de la nostra festa, cosa que pense que no ajuda a ningú. Finalment, vull dir, que aquest tema és molt delicat. Lluitem tots junts per millorar i ells ja han començat a fer-ho. Les falles, per als que ens agraden, és un món de creativitat total, un món en el qual podem imaginar i plasmar idees, escenes, ninots de qualsevol classe, colors i formes. Tot açò és culpa d’ells, dels nostres artistes, els mestres que hem de cuidar i ajudar perquè no desapareguen. I sí, hem d’apostar pel monument, però també deixar-los tindre les seues idees, que puguen emprar els diners en la qualitat abans que en la quantitat, i que amb 14 metres es poden fer verdaderes meravelles.


215


• El tamany importa 03 •

Límit 14 metres

:

la primera de moltes mesures més Per Miguel Sancho i Blanch PasionFallera.com

Fa temps vaig comentar a un artista faller que un conegut meu volia dedicar-se a aquesta professió. Li vaig demanar algun consell que poguera donar-li. La resposta va ser: “Que no siga artista faller”. En aquell moment, i davant una resposta tan clara, em vaig adonar que la cosa no anava massa bé per a ells. Fa uns mesos vaig visitar el taller d’un altre artista, a la Ciutat de l’Artista Faller, i em va alegrar veure que tenia molt de treball. Estava fent uns cavalls de suro que em van encantar. Li vaig preguntar que per a quina falla eren, i em va respondre que eren per a un parc temàtic. Que ell ja tan sols feia una o dos falles xicotetes per matar el cuquet, però que no eren rendi- la limitació de 14 bles i ara es dedicava a uns altres treballs que sí que li metres per si mapermetien viure i mantindre la seua família. teix no serà la

solució, però sí que pot ser el començament per a trobar altres mesures que salven aquest meravellós Crec que el que tots tenim clar és que aquesta ofici.

Per desgràcia, això són només dos exemples, però n’hi ha de molts més: artistes que es dediquen a decorats, carrosses, fins i tot alguns que han provat sort en altres països, ja que viure de fer falles ja no és possible.

situació no pot seguir així, i que cal començar a actuar. Per aquest motiu, la limitació de 14 metres proposa-

216


da pels artistes de la Secció Especial i els 12 metres acordada pels de Primera A, per si mateix no serà la solució, però sí que pot ser el començament per a trobar altres mesures que salven aquest meravellós ofici. La mesura, per si mateix, no aportarà grans beneficis als artistes, sobretot perquè només afecta uns pocs que planten en aquestes categories; però si que ha servit com a punt de partida perquè per fi els artistes, amb el suport de les comissions, es planten i comencen a prendre decisions per a evitar el tancament de més tallers. El límit d’alçària, sens dubte, els permetrà estalviar en naus on emmagatzemar les peces d’aquest volum, en el transport i en la dificultat de muntatge, amb grues cada vegada més grans. Però poca cosa més. De res servirà, si l’any que ve, com que les falles són més xicotetes, les comissions els paguen menys però els continuen exigint el primer premi. Els artistes continuaran dedicant moltes hores, omplint amb més ninots la falla per baix, i començaran a créixer a l’ample en aquelles places on siga possible. Per això, en aquest delicat tema, la solució la tenen els artistes. Ells han de ser conscients de la quantitat que rebran per una falla i quant els costarà. A partir d’ací han de calcular per a tindre beneficis i no pèrdues. El problema és que si un artista demana el que és just, per a poder acabar l’any amb beneficis, i n’arriba un altre que no ho té en compte, perquè el que vol és plantar falla i ho fa per menys diners, el que no fa falles tanca el taller i es dedica a una altra cosa, i el que fa la falla, en un parell d’anys tanca també el taller, perquè té pèrdues i no li és rendible fer falles. Per aquest motiu, crec que, de solucions, n’hi ha moltes, però mentre no hi haja un compromís per part de tots els artistes no serà possible aconseguir-ne cap. I ací, el Gremi d’Artistes Fallers ha de jugar un paper principal. Al meu parer, una altra possible mesura per a solucionar el problema seria que els ninots tingueren un preu mínim, segons la grandària. Seria el preu del ninot més bàsic. A partir

d’ací, els artistes podrien cobrar-los al preu que ells volgueren, però sempre per damunt del mínim estipulat. Si un artista vol fer un millor ninot, amb millors acabats, lògicament cobrarà més, perquè li haurà de dedicar més hores. Però aquest preu mínim ja sap que li reportarà un benefici, descomptant el material i pintura utilitzats. Així no tindria pèrdues. L’increment en el preu de cada ninot dependria únicament de la qualitat del ninot i de les mans de l’artista que el crea. Una altra mesura que permetria millorar les condicions dels nostres artistes seria aconseguir que la Ciutat de l’Artista Faller dedicara totes les naus únicament per als artistes que fan falles, amb uns lloguers molt econòmics, i fer així d’aquesta “ciutat” un punt d’interés turístic, en el qual residents i turistes pogueren anar a visitar els diferents tallers i veure el gran treball que hi fan. Atraure també públic al Museu Faller i donar a conéixer un ofici desconegut per a molts. Però per desgràcia, aquesta solució és molt complicada, perquè depén de temes polítics, i la Ciutat de l’Artista Faller porta dècades abandonada. Per acabar, crec que la mesura del límit en l’alçària no servirà per a solucionar el problema, però crec que sí que servirà si és la primera de moltes altres. Ara com ara ha servit per a conscienciar la gent de la situació en la qual es troben, i que cal prendre mesures a curt termini. Algunes funcionaran, unes altres no, però el que no poden fer els artistes fallers és quedar-se amb els braços plegats.

217


• El tamany importa 04 •

El final

de la composició? www.malaltdefalles.com

:

Per Xavier Serra del blog Malalt de Falles publicat el 6 de novembre de 2019

Descobriments del segle XVIII, una de les falles més recordades, mesurava catorze metres. Això comentava Paco López Albert, el seu autor, en una entrevista que Javier Tejero li va fer fa uns anys. En el mateix programa, l’artista insinuava les pressions que havia tingut per a mantindre aquestes dimensions en aquella obra. Parlem de l’any 2001.

Quasi dos dècades, després els famosos catorze metres tornen a l’actualitat, ara en forma de barems. Les limitacions aprovades pel Gremi de València (amb el suport de Borriana i Alacant, no ho oblidem), van més lluny i no es queden només en alçària, sinó la limitació de 14 també en diàmetre (volum) i pressupost. metres per si ma-

teix no serà la solució, però sí que pot ser el començament per a trobar altres mesures que salven Si bé és cert que actualment hi ha poques va- aquest meravellós riacions en la presentació dels elements de la falla, ofici. Les decisions preses per la institució gremial i ratificades pels seus membres, condemnen la falla a la uniformitat compositiva i, en conseqüència, a la desaparició de la composició com a valor afegit on demostrar la creativitat.

qualsevol opció més atrevida esdevindria impossible amb el document publicat. No es permetrien falles de composició allargada, planes o amb diagonals que so-

218


breeixiren dels metres establerts. Dirigiríem la falla a avorrides disposicions cilíndriques sense més ni més. El més greu és que aquest perill que ara s’albira en les falles grans té un antecedent en les falles infantils. I hui patim les conseqüències. Després d’establir les limitacions (primer cilindre de 2,5 metres d’alçària i 2,5 de diàmetre de base, posteriorment ampliats a 3) les magnífiques falles airejades, amb risc, respirables, sense cap horror vacui dels Moisés Alarcón, José Manuel Alares o el mateix Paco López, es van esvair per complet. És això el que es pretén amb les baremacions? Que els artistes òmpliguen el volum fins a atapeir i amuntonar les falles grans de manera que siga impossible veure res? Tot i semblar exagerat, no ho descartem, i a més també pot set una manera d’arruïnar-se. Hui en dia la falla infantil s’ha convertit en un muntó de ninots que competeixen per no tapar-se els uns als altres. Els artistes fallers actuals han perdut l’habilitat per a compondre que els seus predecessors dominaven. I tot per culpa de les maleïdes mesures. Sembla mentida que el sector no haja aprés la lliçó. Si aquest article du per títol una qüestió i no una afirmació, no és aleatori. De la manera que s’ha comunicat des del Gremi, en l’ambient hi ha més dubtes i preguntes que possibles confirmacions. Algunes incògnites: es vol integrar la baremació en els diferents concursos de fallesde València o de qualsevol altra localitat? Es pretén que es duga a una assemblea de presidents en el cas de JCF? És només una recomanació interna o és una norma que pot sancionar l’agremiat/da que no la complisca? Com es pensa verificar el compliment de les mesures? S’anirà falla per falla amb instruments de medició? Consultades algunes fonts sembla que quasi res d’açò està clar.

De totes aquestes reflexions s’extrau que la proposta

no està madura, que s’ha llançat de manera impulsiva i precipitada (tal volta per evitar filtracions), però que en cap moment s’ha treballat colze a colze amb les entitats que també en són part implicada: la Interagrupació de Falles de València i Junta Central Fallera pel que fa al Cap i Casal. Sembla que encara no s’ha parlat amb aquests organismes per a presentar les baremacions. No es pot actuar de pitjor manera. La improvisació i la mala comunicació són enemics recurrents del col·lectiu d’artistes fallers. I sí, amigues falleres i amics fallers. També hi ha responsabilitat a l’altre costat, per molt que certes veus vulguen espolsar-se les puces. Si s’ha arribat fins és per la mala gestió, competència deslleial i altres problemes generats pels propis artesans. Cert. Però en gran mesura també per la manca de respecte del món faller cap als tallers,amb l’exigència de metres i ninots per quatre duros i premiant un model de falla en el qual només importa qui la té més llarga i no qui la pensa millor. Que ningú en les comissions utilitze les baremacions com a document amb el qual apretar perquè planten exactament el que posa ahí. A veure si actuem amb dos dits de front, perquè d’altra manera ens carregarem les falles. Trellat, senyores i cavallers. Posem fi a la gran mentida dels metres fallers. Posem fi a promocionar una obra per la seua alçària. Posem fi a aquesta bola de neu que cada vegada es fa més gran i que amenaça la festa. Un metre és un metre a la plaça del Pilar o a Nova York. En resum, si les baremacions serveixen com a mesura de conscienciació i unió entre agremiats, cal valorar el pas donat, però el problema de fons continuarà: l’excessiva dependència dels obradors pel que fa a la creació de falles si no es diversifica, com es recomanava al llibre blanc del sector. La modernització en estructures, màrqueting i comunicació seguirà pendent. L’artista faller seguirà estant desplaçat del centre de la festa. Tot seguirà igual amb catorze o sense catorze metres. Tot llevat de la composició de la falla.

219


:

• El tamany importa 05 •

Més de mires que de mides Per Pepa Gómez Valle

Periodista Delegada de Sector Botànic - La Petxina Vicepresidenta de Cultura, Arxiu i Documentació, Cens i Biblioteca i Publicacions

Te canvie els metres pels versos. 14 raons per a plantar falla. Més rialles en temps adversos, sense plantar-se davant qui calla. Invertir en enginy, sàtira i talent és el comú que hem d’anar fent. Som cultura, de casal i taller única forma de conquerir el carrer.

Som els pors que cada escena critica. Som els valents que la història reivindica. Amar i odiar a parts iguals sense perill de sentir-se il·legals. Pegar fum i no fugir, esta professió ha de seguir. Sense mesura, límit ni cura, que a l’artista faller cap cosa l’atura. Els metres hui són un pacte perquè els mestres ningú maltracte. L’altura hauria de ser de mires perquè a l’art curtes queden totes les mides. Volem, som i estimem. No fallar a les Falles es pretén. Volem, som i serem. És l’única lluita que hem guanyar i podrem.

220


221


222


COMISSIÓ INFANTIL

08

223


President Infantil 224

Pau

Sorroche i GarcĂ­a


A tots els xiquets i xiquetes de la comissió:

Prompte començaran oficialment les Falles, dies en què la festa, el foc i la música es podrà trobar per tots els racons de Silla. Per aquest motiu, m’agradaria aprofitar les pàgines del nostre llibret per agrair-vos a tots la confiança que heu depositat en mi nomenant-me president de la comissió infantil. Estic molt orgullós de portar al capdavant aquest càrrec, i desitge, de tot cor, estar a l’altura que la falla es mereix. Espere fer-ho tan bé com siga possible i al costat de Neus, Marina i Conrado tenir unes falles originals i molt divertides. M’agradaria també donar les gràcies a cadascun dels membres que forma part d’aquesta gran família fallera que, amb moltes ganes i il·lusió, treballa durant tot l’any perquè el nostre casal siga un lloc màgic i especial on gaudim en falles i durant tot l’any des dels més grans fins als més menuts. Finalment, només voldria convidar tots els xiquets i xiquetes a viure les falles amb la mateixa intensitat que fem els autèntics fallers de llei com jo, i que m’acompanyeu a tots els actes i m’ajudeu a omplir de goig i alegria els carrers del nostre poble. Aquest és el meu major desig, per això us puc assegurar que treballaré de valent perquè tots junts gaudim d’unes falles inoblidables. Tots i totes som Falla Port!

mar navarro•fotofrafía 225


226

Fallera Major Infantil

Neus Ribera i Ruรก


Una xiqueta que porta l’ADN de la falla, abans de nàixer ja era fallera, els pares desbordant emoció i alegria i, els iaios posant color i harmonia. Una xiqueta de huit anys que vol ser massatgista com a ofici. També li agradaria ser mestra no descarta esta bona professió, i amb vergonya així ens confessa tot el que voldria ser de major. En la falla juga amb molts xiquets, contant acudits amb un dolç somriure. Amb molts jocs gaudint de valent envoltada de família que molt l’estimen. També li agraden els balls moderns, desimbolta, simpàtica, plena de vida, vol tindre una germaneta o germanet cosa que desitja amb petició decidida. La presentació l’espera emocionada, perquè és el moment més especial, és el moment què lluïx encantada el vestit de fallera fenomenal. Ve d’una família fallera pionera, amb un iaio artista pintant, la tela del seu vestit de fallera cosa que fa molt il·lusionat. La indumentària és tot esplendor són teles amb brodats d’or i plata, lluint la fallera igual que el sol la “peineta”, mantó somrient i oberta. Li agradaria viatjar a Àfrica perquè li agraden molt els animals. Una fallereta volent la falla. Una bellesa bonica i angelical!. Quina falla més volguda tenim, els valencians aportem la gràcia, perquè açò és un vertader paradís dins d’una terra molt privilegiada. Reineta Neus de la Falla del Port, volguda per tots els de la falla! Seràs una fallera molt especial espectacular que amunt t’aclama! Vicenta Benedito i Pons 227


Arantxa Del Carmen Gonzalez Zaragozá

COMISSIÓINFANTIL

Arnau Zaragozá Blázquez Aroa Carbonell Escrivà Arturo Agustí Castellano Balma Agustí Castellano Biel Antich Gomera Blai Gómez Gimenez Blanca Cubel Machancoses Carla Agustí Huerta Carla Castaño Esteve

228

Abril Moreno Guaita

Alex Martin Moreno

Aina Diaz Fuentes

Alex Raga Forner

Ainhoa Morant Cordellat

Alex Sánchez Sebastian

Aitana Bellón Ruáno

Alexandre Zaragozá Navarro

Aitana Navarro Gómez

Aleya Talavera Sendra

Aitor Lopez Huertos

Álvaro Botica Costa

Alba García Ballester

Amaia Garriga Enguidanos

Alba Llopis Pérez

Amat Matias García

Alba Prieto Alfonso

Ana Baixauli Bernardo

Alba Zaragozá Navarro

Ana Belen Cabello Vidrio

Alejandra Taibo Boix

Ana Benítez Serrano

Alejandro Bellón Ruáno

Ana Machancoses Grancha

Alejandro Franco Rios

Andrea Alba Gómez

Alejandro Zamora Cobo

Andrea Carbonell Aparicio

Alex Domenech Valero

Angela Hernández Navarro

Alex Huesa Marti

Anna Balma Benaches Rodrigo

Carla Navarro Fuster Carme Castaño Santos Carmen Adelantado Tena Chloe Castilla Carbonell Claudia Iranzo Rodrigo Claudia Muñoz Micó Claudia Raga Forner Claudia Sánchez Peris Daniel Navalon Valero Daniela Bermudez Rios Dario Ponce Navarro David Agustí Molero David Remuzgo Cosmos Didac Castaño Esteve Didac Olmos Luque Diego Iranzo Rodrigo


Dylan Rodríguez Chacón

Jaume Esteve San Andrés

Laura Remuzgo Cosmos

Elia Ochandio Valero

Jaume Pont Fernández

Laura Zamora Cobo

Elia Zaragozá Carrión

Jimena Carbonell Deluis

Leyre Muñoz Simó

Elsa Antich Gomera

Joan Marcos Alapont

Llorenç Alapont Serrador

Elsa Diaz Fuentes

Joan Sampedro Fernández

Lucas García Misa

Elsa Sebastian Duran

Joel Domingo Monar

Lucas Gómez Gimenez

Emma Marin Valero

Jorge Gutierrez Gimenez

Lucia Duran Zúnica

Eric Prieto Alfonso

Jorge Yago Rios

Lucia Gil Antich

Esteban Pérez Gavrila

José Alba Gómez

Lucia Jiménez García

Estel Matias García

Josép Ballester Tarazona

Lucia Martin Moreno

Francesc Ramon Muñoz

Josép Carbonell Torralba

Lucia Navalón Valero

Gonzalo Serrador Lara

Josép Santos Marti

Lucia Valero Agustí

Gregorio Cubel Machancoses

Juan Ferreres García

Mar Valero Muñoz

Guillem Navarro Gómez

Judith Lopez Gomis

Marc Comi Machancoses

Guillem Valdes Fuster

Judith Ruiz Raez

Marc Domenech Valero

Guillermo Sanmartín Pérez

Julia Valero Muñoz

Marc Ochandio Valero

Héctor Chust Martos

Julio Ramon Muñoz

Marc Sebastian Duran

Héctor Franco Ferrando

Keyra San Andrés Guardiola

Marcos Pedro Colomino

Héctor Lopez Gomis

Laia Francés Calatayud

María Iranzo Rodrigo

Hugo Peris Blazquez

Lana Centeno Casañ

María Martínez Valero

Hugo Sánchez Primo

Lara Zaragozá Carrión

María Mas Camarena

Iker de la Camara Lozano

Laura Agustí Molero

María Nieto Ruáno

Iker Torrijos Frances

Laura Ballester Tarazona

María Pilar Lopez Cubel

Ines García Carnero

Laura Mora Gastaldo

María Rocafull Casany

Izan Torrijos Francés

Laura Navarro Fuster

María Simeón Micó

Jaume Carbonell Torralba

Laura Pons Ferrando

Maribel Navarro Ortega

229


230

Mario Botica Costa

Pablo Navarro Fuster

Vanessa Giner Aguado

Marta Brocal Francés

Pablo Rubio Primo

Vega Mayo Baixauli

Marta Menéndez Zaragozá

Paola Simeón Muñoz

Vera Baixauli Bernardo

Marta Mora Gastaldo

Pau Benaches Mas

Vera Ibañez Gastaldo

Marta Sahuquillo Hernández

Pau Sorroche García

Vera Nieto Alba

Marti Valdés Fuster

Pau Zaragozá Navarro

Veronica Chulia Giner

Martina Bermudez Rios

Paula Ballester Tarazona

Vicent Peris Ferreres

Martina Garriga Enguidanos

Paula Castaño Santos

Vicent Valero Agustí

Martina Moreno Cerdán

Paula De La Rubia Huertas

Vicente Machancoses Grancha

Martina Romeu García

Paula Floro Puigcerver

Víctor Castillo Serrano

Maverick Zaragozá Domingo

Paula Mulet Bañuls

Víctor García Tormo

Miquel Marcos Alapont

Paz Bermejo Asensio

Víctor Montero Escudero

Mireia Carbonell Mulet

Pedro Muñoz Simó

Víctoria Agredo Muñoz

Mireia Clavijo Zaragozá

Rebeca Pardo Montiel

Víctoria Rodríguez Patrascu

Mireia Guzmán Machancoses

Ruben Lopez Huertos

Xavi Domenech Valero

Mireia Molina Hernández

Sandra Cantador Revert

Xavi Viala Pedro

Mónica Lopez Pedrón

Sara Ibañez Gastaldo

Naiara Gonzalez Zaragozá

Sara Palenzuela Liberos

Natalia Muñoz Micó

Sara Sampedro Fernández

Nerea Lavinia Pérez Gavrila

Sergio Barberán Forner

Nestor García Misa

Sergio Brocal Francés

Neus Ribera Ruá

Shira Centeno Casañ

Noemi Gonzalez Pons

Sofia Galan Alfaro

Oscar Mulet Bañuls

Teresa Hernández Navarro

Pablo Floro Puigcerver

Toni Sanmartín Pérez


5

BUNYOL D’ARGENT

Blanca Cubel Machancoses Carme Castaño Santos Dario Ponce Navarro Iker De La Camara Lozano Jorge Yago Rios Júlia Valero Muñoz Sandra Cantador Revert Sara Palenzuela Liberos Víctoria Agredo Muñoz

10

Guardons

DE LA COMISSIÓ INFANTIL BUNYOL D’OR

Aitana Bellon Ruáno Andrea Carbonell Aparicio Blai Gómez Gimenez Dani Navalon Valero Gregorio Cubel Machancoses Hugo Peris Blazquez Jaume Carbonell Torralba Jaume Pont Fernández Joan Marcos Alapont Lucia Martin Moreno María Martinez Valero Marta Brocal Frances Mireia Clavijo Zaragozá

Mireia Molina Hernández Mónica Lopez Pedron Nestor García Misa Pablo Rubio Primo Paula Mulet Bañuls Pedro Muñoz Simo Sergio Barberán Forner Sergio Brocal Frances Vera Nieto Alba Vicent Valero Agusti Víctor Montero Escudero Xavi Domenech Valero

231


Una

parelleta ideal Per Judith Delvalle Blázquez i María Requejo i Álvarez De vegades la vida ens regala moments extraordinaris, i és que quan Judith i jo vàrem acceptar fer l’entrevista a Neus i a Pau, no sabíem que descobriríem dos xiquets divertits, somiadors, extravertits, amables... En definitiva, no sabíem que passaríem un matí tan divertit i diferent com el que vàrem viure. Neus té huit anys, estudia al col·legi Reis Catòlics i ens confessa de seguida que la seua assignatura favorita és Plàstica, perquè li agrada molt dibuixar. D’extraescolar ens conta que va a un repàs i a Anglés. Ens diu que és una xiqueta molt simpàtica i que no pot estar quieta, i que li agrada molt viatjar, però que encara no ha anat a cap hotel. També ens diu que, sens dubte, li agradaria molt anar a Àfrica a veure els animals, i per això li agrada tant anar al Bioparc, i que el seu animal favorit és el bebé goril·la. Per altra banda, Pau, que també té huit anys i estudia al col·legi Verge dels Desemparats, ens confessa que la seua assignatura favorita és Matemàtiques, i que a més a més hi trau molt bones notes: de huit en amunt. D’extraescolars va a Robòtica, Anglés (junt amb Neus) i Catecisme. Ens diu que és un xiquet amable, aventurer, que fa ràfting, busseja amb bombo-

232


na, munta a cavall, fa piragua... En definitiva, que tampoc pot estar quiet. Ens conta que fa poc anà a Marina d’Or i que s’ho va passar d’allò més bé. Pel que sembla, és un gran amant dels dinosaures, i a Marina d’Or li va tocar un triceratops en una màquina de joguets. Neus ens conta que li agraden molt les excursions que fan al col·legi, i que fa poc anaren a la fàbrica de Danone i que enguany aniran a la d’Arròs la Fallera. Pau ens conta que en l’última excursió anaren a un circuit on entrenaven els de F1. Els dos coincideixen que els van portar a la granja escola i s’ho van passar en gran veient els animals que hi havia. Pau ens diu que l’animal que més li va agradar va ser un porquet negre. I Neus ens conta que el seu grup fins i tot s’hi van quedar a dormir. Els preguntem què volen ser de majors i Pau ens diu que vol ser inventor. Vol inventar el barret volador de Doraemon, i a més, vol aconseguir plantar una falla a Mart i pegar-li foc. També ens conta que han descobert un planeta nou que és habitable, així que sospesem la possibilitat de plantar-hi una falla també. Neus ens conta que de major vol ser massatgista, i encara que Judith i jo li hem oferit que

233


NEUS RIBERA I RUÀ TINC 8 ANYS

VAIG AL COL•LEGI REIS CATÒLICS

SOC SIMPÀTICA INQUIETA I M’AGRADA MOLT VIATJAR

faça pràctiques amb nosaltres, no ha quedat molt convençuda amb la nostra proposta. Pau ens conta que, pel que fa a l’esport, li agrada l’atletisme i jugar a tenis. A Neus, en canvi, li agrada jugar a pàdel. Quan els hem preguntat si tenen alguna mascota, de seguida ens hem adonat que entrem en un tema perillós. Neus ens conta que té dos mascotes, dos peixos, Loqui (perquè té els ulls sobreeixits) i Rubio (perquè és groc). Preguntem a Pau i ens diu que ja li agradaria tindre un gos pastor, i així, quan anara a Cuenca no li faria falta cavall; igual que el seu iaio, que tenia dos cavalls. Neus no pot evitar entrar en la conversa i ens conta que també li agradaria tindre un gos, però que son pare és al·lèrgic als gossos i als gats.

234

Els preguntem per la falla i de seguida ens adonem que els canvia el semblant i apareix un somriure. Neus ens conta que ve d’una família molt fallera, ja que sa mare va ser fallera major, el seu iaio president i la seua cosina fallera major infantil, així que ho porta en la sang. Pau ens conta que tota la seua família és fallera, llevat de son pare, a qui no agraden massa les falles, tot i que enguany sí que està satisfet per ser ell el president infantil, i això fa que estiga involucrant-se en tot. Els preguntem per la indumentària que lluiran enguany. Neus ens diu que s’ha fet dos vestits i un cosset. Ens confessa que de moment no ens pot revelar el color, però que el seu vestit favorit és el primer, ja que la tela l’ha pintada el seu iaio, i que li ha costat cinc mesos acabar-la, i que a més a més, de la


confecció s’ha encarregat la seua iaia. Per altra banda, Pau, ens ha contat que s’ha fet dos bruses i un trage de torrentí per a les demanades. Quan es tracta de decidir què els agrada més de la falla, Pau ho té clar: tirar coets. Els favorits són les “abelles”, perquè li agrada molt com s’enlairen. A Neus, en canvi, els que més li agraden són les fonts de colors. Però si hi ha alguna cosa que li encanta de la falla és menjar xocolate en els berenars, amb tots els amics. Pau ens diu que, encara que no li agrada el xocolate, sí que li agraden molt els berenars, perquè està amb els amics i desprès ixen a tirar coets. Parlant de coets, els hem preguntat per les despertades. Ens diuen que els agraden molt, però que si han d’escollir prefereixen gitar-se tard i quedar-se ballant al casal. També ens conten que les nits en què millor s’ho passen són les que venen discjòqueis, perquè fan molta festa i tiren globus i confeti, però que també els agrada quan venen orquestres i canten cançons “de la seua època”. Quant als actes que esperen amb més ganes, Neus ens confessa que és la seua presentació. Té moltes ganes que la gent veja tot allò que hem preparat els fallers, però sobretot, no veu el moment en què li imposen la banda de fallera major infantil. Pau ens diu que hi està d’acord, i que també espera amb molta il·lusió el dia de la presentació. Però hi ha una cosa més en la qual coincideixen, i és que, encara que els dos tenen moltes ganes que arribe la seua presentació, estan molt ner-

235


PAU SORROCHE I GARCÍA

TINC 8 ANYS VAIG AL COL•LEGI VERGE DELS DESEMPARATS

SOC AVENTURER ESPORTISTA I M’AGRADA MOLT LA ROBÒTICA

viosos per haver de parlar en públic. Un altre acte que també els agrada molt és la Cavalcada del Pregó. Encara que a Pau no li fa molta gràcia haver de repartir tots els caramels i no poder quedar-se’n cap, estan molt contents de passar la vesprada amb els representants del 2019, i passar-ho d’allò més bé. Ens han contat que tenen molt bona relació amb els representants del 2019, i que el temps que han compartit amb ells ha sigut genial. Pau diu que Llorenç és molt bon amic (de fet, Neus ens ha fet l’escolteta que sempre els ha de tindre vigilats, perquè d’altra manera, en un tres i no res ja estan els dos a fora jugant). Neus ens diu que ella també té molt bona relació amb Clàudia, i que els agrada molt veure juntes les presentacions.

236

Però si amb els representants del 2019 tenen una bona relació, el somriure els delata quan els preguntem pels del 2020, Marina i Conrado. Ens han contat que en el poc de temps que duen junt amb ells han creat un vincle que saben que no es trencarà quan acabe l’any. Tenen clar que ho passaran molt bé amb ells. Els hem demanat que ens diguen què en pensen, i Neus ho té clar: Marina és com la seua germana major i Conrado és com son pare. Pau coincideix que Marina és com la seua germana major fallera, i de Conrado diu que és molt divertit, i que s’ha convertit en un bon amic seu. Els hem preguntat pels representants de les altres comissions, i Pau ens conta l’anècdota que totes les falleres majors infantils, llevat d’una, van al seu col·legi, motiu pel qual ja tenia relació amb molts d’ells. Neus, per altra banda, diu que


ella no els coneixia del col·legi, però que durant el temps que els ha tractat està segura que faran molt bona amistat. Quan els hem preguntat pels premis, ens han confessat que els agradaria guanyar, perquè saben que la nostra comissió treballa de valent i és la manera de recompensar l’esforç, però que el més important per a ells és gaudir del seu any amb les famílies i amics. Hem volgut saber quin premi els faria especial il·lusió guanyar, i Neus ens ha dit que li agradaria molt guanyar la seua presentació i el llibret. En canvi, Pau prefereix guanyar el primer premi de la falleta. Parlant de la falla infantil. ens conten que no veuen l’hora de tindre-la plantada a la Pista. Confien molt en el seu artesà, i Pau ens diu que quan anaren al taller no li va poder agradar més; de fet, ja té escollits els dos ninots que vol emportar-se. Neus, en canvi, ens ha dit que prefereix esperar a veure la falla plantada i decidir aleshores quins se n’emportarà. Pel que fa al futur, és un poc incert. Neus encara no té clar si vol ser fallera major, i Pau diu que ell no vol ser president, perquè “això és molt de lio”. El que sí que tenim clar és que aquesta parelleta representarà molt bé la nostra comissió. Fallers d’arrel, de raça albuferenca, de família amb tradició de festa. Què més podem demanar? El 2020 tindrà uns representants infantils immillorables. Judith i jo ho hem comprovat aquest matí, i ara que vosaltres heu pogut conèixer-los millor, què vos semblen? A nosaltres ens han deixat bocabadades amb la seua espontaneïtat i el seu caràcter divertit.

237


FALLA INFANTIL

SENTIR, VIURE, SOMRIURE ARTESÀ : RAÚL GARCÍA I PERTUSA AUTOR DE LA CRÍTICA: JOSEP RAMON NAVARRO I MARTÍNEZ

238


239


Sentir,Viure,Somriure

ARTESÀ : RAÚL GARCÍA I PERTUSA AUTOR DE LA CRÍTICA: JOSEP RAMON NAVARRO I MARTÍNEZ

COS CENTRAL I REMAT Vivim a tota virolla el món no ens vol esperar pareixem membres d’una colla que ningú no ens pot calmar. De fet quan ens fem majors ens assetgen ansietats quan dels fills escoltem plors ens sentim més que obligats Obligats a fer-los veure què és l’important en la vida els demanem a tots seure no els deixem cap eixida Ens encanta imaginar com seran de majorets per això no hem d’oblidar que han de guanyar dinerets Solem venir-nos amunt al fer-los l’explicació darrere la coma el punt quina excelsa precisió!

240


La primera regla d’or és la norma de l’estudi no han de tindre-li cap por ni per descomptat repudi Si un futur ben exitós és el que vols anhelar ni un minut alces el tos i dedica’t a estudiar Això ens porta a la segona de les regles d’or dels pares has d’anar com una fona si no ets el primer no pares! Estudi i velocitat mira tu quin panorama atractiu, la veritat... o podria ser un drama? afegim-hi un ingredient per a fer-ho com déu mana no estigues mai prou content has de tindre ambició sana Si estiguérem més atents a com cala eixe missatge entendríem de pressa i corrents que a tots ens cal reciclatge La vida en la teoria sembla a priori luxosa ningú pensa que podria ser també molt angoixosa?

241


Crec que tots estem d’acord que el fons és molt senzill que ningú no es faça el sord ni que siga filla o fill Existeix eixa tendència a pensar que per ser major i per tindre més experiència ho gestionem tot millor Però mai ens hem parat a preguntar-nos per què l’estereotip arrelat se’l creiem com que està bé Una mescla d’adn i adoctrinament social ens imposen amb higiene un concepte artificial Quina és eixa obligació de no escollir més camins? fixa’t que la devoció ens converteix en rossins Si volem buscar l’essència de la nostra humanitat ens caldrà un poc de paciència no pots estar alterat La ment és molt poderosa i la intel·ligència més una idea fabulosa llesta en un tres i no res tu saps què és molt més potent que el cervell i la raó? quan ho dius és evident però sense dir-ho no

242


Pensa-t’ho per un moment si posem davant el cor prioritzant el sentiment aclarint-se en la foscor Saber que una cosa és bona no et dic jo que no t’ajude t’impulsa per una estona però és un impuls prou rude Sí que és diferent la cosa quan inflem el pit d’aromes això sí que no són bromes la il·lusió ara sí que és grossa Al buscar motivacions el cap és un dictador per contra les emocions premen l’accelerador De proves en tens a cabassades exemples innumerables obri els ulls com a platerades hi ha casos innumerables Però abans d’entrar a dir o contar res en detall cal que us diga que sentir sol costar-nos prou treball Si a un pare tu demanes que analitze aquest curt verb tal volta se te’n van les ganes del tecnicisme superb Sens dubte és transitiu i també pronominal però este home què diu? mira que n’és, d’animal

243


Tercera conjugació per context imperatiu jo no vull l’explicació a mi no m’importa un piu el que realment interessa és el concepte profund que si no m’entra peresa i li faig un buit rotund Per una m’entra la veu i per l’altra m’ix xiulant això no ho faré mai meu si m’estàs aclaparant I si ell no s’adona que estic molt més que avorrit se li passarà l’estona perdent temps sense sentit De sentir no vull saber la conjugació verbal al meu cor sols pot caber l’explicació menys cabal Jo si soc menut no ho sé com expressar-ho en paRaúles i tampoc vull fer malbé el que hem aprés a les aules Però espere que a la fi algú traga a passejar ni que siga de matí del que ara vos vull parlar Quan els cinc sentits posem a crear-nos percepcions un breu missatge tornem en un cabal d’emocions I la sensació ens porta a una actitud mental ja pots obrir eixa porta que ens arriba un vendaval

244


Ona en forma d’emocions que ens enlaira ben amunt a tots ens fa molt més bons comparant-ho no hi ha punt si aconseguim capgirar-nos cap al món emocional ja podem assegurar-nos un esforç vocacional Ja sabeu que intel·ligent és qui els sentiments gestiona no és gens fàcil trobar gent que de sobte t’emociona Jo vull veure que a l’escola fan cinc cèntims del que vos dic no hi hauria tanta gentola intentant fer-se molt ric Amb aquests sentiments purs tots tindríem ganes de viure arrossegant-nos pel curs de puresa i de somriure O és que algú té el dubte del motiu que per a viure hem nascut i si el camí fem abrupte haurà estat un temps perdut? Si tenim l’ànima pura si alimentem l’esperit no ens caldrà cap armadura açò està ja tot escrit Pareix que allargar la vida és un secret ben guardat però ara vos dic de seguida que ja està tot inventat Posaré un exemple per a poder-me explicar les veritats com un temple també vos han d’inspirar

245


Et pots prendre mil beuratges o a tots els teus sants resar em venen eixes imatges no puc més que al·lucinar Però si el que vols és viure creus que això et pot funcionar? vinga, va, no em faces riure pense que has de reaccionar hi ha una clau indispensable no per allargar l’edat sinó per fer admirable la vida que ens ha tocat Inspirar en vers i en prosa viure amb molta intensitat com si fos l’última cosa com quan no et sents resignat Si un detall és alegria un instant és un regal tant se val un got de sangria que un dinar monumental Si sumem cada minut amb intensitat viscuda el que pareix diminut és com una gran moguda No és per tant viure més anys el secret que vos vull contar potser hi haurà molts refranys que vos podria nomenar Gaudir de cada moment amb una intensitat plena no fer cas de cap turment rebre el goig de tota mena Si en un dia tens cent coses de les quals et pots alegrar la vida de segur que portes a fer-la més que durar

246


Un raig de sol al matí una ombra que et refresca que un segon sigues amb mi és prou per a muntar la gresca Açò va doncs de sentir i de viure intensament arriba el moment de dir aquest últim fonament Si tot el que hem compartit ho pots fer amb un somriure sense estar mai compungit seràs un ésser ben lliure el somriure és contagiós s’apodera de l’ambient no has de ser gens prodigiós simplement sigues content Si férem competició entre majors i menuts no caldria repetició els grans ens sentim venuts La xicalla somriu fàcil no els cal cap petició de segur que guanya el més gràcil pels quals tinc predilecció

Tenim tots els ingredients per sentir, viure i somriure si t’he fet llargues les dents els arrels ja te’ls he fet moure “Obri la finestra. Hui fa fred. La gelor de la pell llisa per última vegada ens envaeix el cor. Acaronar l’adeu dona tot el sentit que ens cal per a viure intensament. El sospir no és mai temps perdut, et recorda qui ets. Un joc màgic que t’arrela i t’allibera. Ara el car somriure pren valor, enlairant-se allà on es mereix. Sí, costa somriure, però ho faré, no perquè cal, sinó perquè així ho sent.”

Els adults amb mala gana passem un dia rere l’altre l’alegria ja no mana no podem canviar el filtre? Si això ho fem a l’instagram o a qualsevol app del mòbil perquè ens fan mossegar l’ham ens han fet un ésser dèbil No estem jugant-nos al truc perdent d’aquella manera pensant: uf! que jo no puc com si feres de granera

247


ESCENA PRIMERA Si una il·lusió al cap tu tens ja no calen molts més bens Hi ha molts dies que al matí sorprén el despertador el cos et va al ralentí no et sents molt captivador Primer busques una excusa per a dir que hui no t’alces que si no em va bé la brusa o no tens netes les calces Mira que és pesat que els teus pares et recorden que hui estàs més que obligat que si no vas tu ells no et porten Tens els deures tots per fer anglés et toca a primera de llibres en dus un fotimer primer d’eso és la repera També has de desdejunar sembla que és molt important no et deixen d’importunar mentre el got es van calfant Una pila de galletes tot això m’he d’acabar? les torrades ja estan fetes crec que puc rebentar Però mentre en suques una d’eixes galletes María el teu cap se’n va a la lluna fixa’t quina tonteria

248


Queda poc per al nadal això et pot posar les piles i si arriba el regal que per tant de temps somies?

L’avi té una habilitat per a saber mil rondalles tens responsabilitat si quan parla ell no calles

Les galletes cap a dins el got de llet te l’empasses jugaràs amb els cosins si els exàmens tots els passes

Per a cadascun en té una sembla que està preparada tots sentim la gran fortuna que ens transmet amb la mirada

Veus com canvia una il·lusió la perspectiva vital? vas a escola amb emoció i energia monumental!

Una cua fem ben llarga esperant el nostre torn l’espera no és gens amarga si hi ha castanya al forn

ESCENA SEGONA Qui millor que la família per passar una vigília

Quan et toca t’asseus amb ell t’apropa les mans al foc i sentir la seua pell t’il·lusiona a poc a poc

La vigília de nadal és costum passar-la a casa al costat del fumeral mirant com crema la brasa

Les ulleres s’acomoda mou el nas amunt i avall contar-te alguna cosa de moda li costa molt poc de treball

El caliu del foc ajuda no direm una altra cosa amb la llenya hi ha moguda però a ningú no ens fa nosa

Quan el teu torn s’ha acabat li fas una abraçada si és que abans no t’ha espantat la teua cosina la pesada sentir coses en família és una benedicció ens crea a tots una fília que s’acosta a l’addicció!

Cal veure les caretes dels majors i dels infants ningú faria les maletes aclaparats pels encants

249


ESCENA TERCERA Si no vols cap equívoc prova d’arreglar-te un poc Certament la societat té uns patrons de la bellesa que si et creen ansietat és un punt d’estupidesa Que si has de vestir així o els cabells tenyir de blau l’estilisme ha de ser fi que si no una bona et cau

250

pareix que estiga baixet tot açò és com un procés que et fa per dins l’ullet Et posaràs molt guapa començant pel teu cabell i a posar-te en la solapa roses de color vermell també tens uns guants que hui es faran de nomenar elegància per ací per a tots enlluernar

I què em dieu de les marques com ens venen la tendència si no les portes no vages ni a comprar a la farmàcia

Et poses de cara a l’espill i et sent la dona més guapa però mira-la, quin brill tu hui te n’ixes del mapa!

Sí que sembla tonteria que de la ratlla ens passem perquè tot açò podria deixar-nos l’esperit sem

ESCENA QUARTA

Però com tot en la vida equilibri n’ha de tindre que si no agafem la mida els problemes poden vindre

La cultura occidental mostra alguna deficiència alguna és elemental i això ens ho diu bé la ciència

Imagineu-vos el cas que et sents un poc decaiguda però has decidit que vas a muntar una moguda

Certament en són un fum de qüestions molt discutibles que ens esclaten fent un bum per primàries i increïbles

Tot i que el teu interés

Una és eixe sentiment

Més que convençut estic que s’ha de viure en equip


que tenim de competència ens pareix un avorriment si no reps la presidència Però no és competició el que més ens arrepreta sinó aquesta convicció d’arribar a soles a la meta Forcem l’individualisme com si fora més important fer-ho tot amb pessimisme sense l’esforç agrupant Encara com tenim la natura que té exemples abundants que el millor que a tots carbura és l’ús de molts ajudants Veieu com un grup d’abelles s’organitzen amb orgull un poc cadascuna d’elles no cal escriure-ho en cap full les caretes d’alegria són com vos dic un exemple ajudant-se nit i dia construeixen el seu temple Quina és la necessitat de no viure en conjunció? eixa és la grandiositat de fer prevaldre la unió Així que tots ho sabeu heu de viure en harmonia no és perquè ens ho mane déu és per pura sintonia

251


ESCENA CINQUENA Si vols viure ple d’amor has de fer-ho amb el teu cor Potser si busques consens en l’amor el trobaràs perquè si d’amor en tens tu no t’avorriràs L’amor s’ha de treballar cal esforçar-se un poquet la parella has de cuidar això no és cap de secret Hi ha un cas prou aclaridor que res és impossible exemple aclaparador vertaderament tangible Si tu penses abraçar a qui és la teua parella no necessites resar sols has d’anar a per ella Creus que per a tots és fàcil eixe gest tan innocent? hi ha qui ho té ben difícil vull sorprendre la gent Imagina’t quan parlem d’un parell de porcs espí voleu que ens imaginem sense guants ni escarpí? tenen el tos ple de punxes de verí prou carregades han de buscar les escletxes per no fer-se mal debades

252

Això no els acovardeix jo diria que al contrari si l’amor del cor els naix no els cal cap emissari Eixes punxes tan molestes fan ferides de vegades no vol dir que no t’hi apropes has de fer-ho amb moltes ganes Si aquesta parella pot viure plenament l’amor que ens regalen un espot i el veurem amb bon humor

ESCENA SISENA Reciclar no és una opció és la nostra obligació El planeta està malalt per culpa de les persones s’ha de dir fort i alt que arribe a totes les zones Tant no hem de consumir són finits tots els recursos si tranquil tu vols dormir deixa’t ja de vells discursos Però evidentment hi ha uns mínims que necessitem per a viure per mantindre forts els ànims i gaudir tots d’un somriure


S’ha de buscar l’equilibri entre el consum i el respecte val més que ara estigues sobri per entendre el que és correcte Si unes llaunes t’has comprat de refresc o de cervesa és important que al remat les recicles amb entesa molt de compte amb les anelles que fan packs de sis en sis t’estiraré les orelles i no ho dic com un matís Si les llances a la mar pots fer molt de mal als peixos i a mi em sentiràs bramar com ho faces un dia d’estos Fins i tot s’han vist gavines portant-les a reciclar no els fan por ni les botzines atentes per a no mesclar Si fa fred s’abrigaran amb barret i una bufanda i amb un somriure ben gran van fent tanda rere tanda Porten tot el fem de plàstic al contenidor groc no em diràs que a tu et fa fàstic no és excusa eixa tampoc!

253


ESCENA SETENA No sempre cal explicar el perquè del benestar Vull contar-vos una història que de segur vos sonarà en algun punt de la memòria esta escena romandrà Em va ocórrer l’altre dia no me n´he d’anar molt lluny s’acostava ja el migdia en el càlid mes de juny Anava jo passejant com sempre a la meua bola una música escoltant i passant de la gentola

Una cosa em va sobtar caminant per la vorera veia la gent adoptar com una actitud guerrera tothom anava queixant-se amb profunda indignació mentre anaven apartant-se i canviant la direcció Era un jove amb una cresta pintada de colors vius vestit com si anara de festa ple d’anells decoratius I a mesura que s’acostava dic, esta cara em sona! però no recordava, qui era aquella gran persona Però si és el meu company que anava amb mi a l’institut farà ja més d’un any que no veig al molt panxut A tots dos, naturalment, un somriure se’ns dibuixà com dos ximplets anem fent l’alegria se’ns afluixà Que absurda que és l’alegria ja no ens cal dir cap paraula mig matí jo allí podria passar-me’l com a una faula

254


ESCENA HUITENA Quan l’humor ve del passat el somriure fa un esclat L’altre dia tot avorrit estava mirant la tele no hi havia res divertit tot ruïnós i abominable Vaig passar per molts canals n’hi haurà quasi un centenar ni els programes d’animals m’arribaven a agradar Però, oh! quina sorpresa! em va cridar l’atenció una imatge de noblesa generant forta atracció una peli prou antiga en blanc i negre rodada l’escena en una botiga em deixà bocabadada Personatges molt senzills de mirades ben sinceres no els calien molts espills i actuar era de veres Podríem dir que un humor bàsic era el que allí s’observava però no per ser prou clàssic el riure no generava Una bona bastonada o pastissos a la cara fan brollar la riallada a veure qui em para ara

255


Potser el que més m’agrada és el punt d’indiferència que després d’una burrada trauen amb intel·ligència Si això ho veuen els teus avis compte amb eixes dentadures que premen fort els seus llavis si se solten les soldadures No ens cal ser tan complicats l’humor blanc sempre funciona problemes solucionats malgastant mitja neurona

ESCENA NOVENA Si tu vols somriure amb ganes ja et dic jo que hui t’apanyes L’altre dia vaig trobar una capsa misteriosa la vaig intentar alçar i pesava bona cosa Pintada de color viu lletres a cada costat si a mi açò ningú m’ho diu em quede bocabadat l’he portada amb molt d’esforç a la classe de primer he necessitat reforç d’un amic que és un bomber En deixar-la al mig de l’aula s’han anat tots arrimant al voltant d’aquella taula hem estat un temps rumiant

256


Just al mig d’un dels costats es veu com una maneta amb uns tocs color daurats ens atrau de forma inquieta La maneta es pot rodar clic clac fa el curiós enginy jo no em vull preocupar no crec que siga un mal giny La maneta arriba a un límit i tot just s’obri la capsa de dins ix un cos insòlit com si esclata un gra de dacsa És un arlequí fantàstic de colors prou sorprenent a ningú li fa cap fàstic llevat d’un que ha eixit corrent El que a tots ha generat és un riure contagiós benestar inesperat un impacte prodigiós Les hores ens han passat veient botar l’arlequí d’alegria ens ha copat I energia per ací

257


ESCENA DESENA Si voleu la veritat s’ha de viure en llibertat En el nostre monument la idea volem ressaltar que la dona en tot moment sa vida ha de controlar hem d’anar al soterrar d’eixos antics pensaments que dones havien d’estar com a simples monuments Llibertat de l’esperit és l’única alternativa i si cal fem tots un crit contra una altra perspectiva L’artista faller ha fet una figura increïble per a recollir el dret que és del tot ineludible Ens mostra el cos d’una dona com gaudeix obertament el seu títol de persona i d’ésser intel·ligent Deixa córrer el seu cap i la vida l’emociona no serà mai més un drap si el respecte l’acarona

258


Mostra’t con un vendaval no dones explicacions desfer-te del davantal trencant les contradiccions El destí a les vostres mans tanta angoixa no s’entén heu de tindre somnis grans això va a missa i amén Convicció i seguretat mostra hui la nostra falla que el procés de la igualtat no és ninguna gran muralla Vola sola, vola lliure sent la força i no et rebaixes decideix el que vols viure juga tu les teues cartes “Sentir, viure, somriure. Per eixe ordre. És el camí més curt per a assolir la felicitat. Sentir la pell banyada per les gotes de la pluja de setembre, viure amb intensitat i somriure inconscientment. Allí ens veurem, si tu vols.”

259


Grup artistes INFANTILS GRUP DE PLAY BACK INFANTIL Julio Ramón i Muñoz Llorenç Alapont i Serrador Leyre Muñoz i Simó Mireia Molina i Hernández Vanessa Giner i Aguado Elsa Antich i Gomera Blanca Cubel i Machancoses Marta Menendez i Zaragozà Francesc Ramón i Muñoz Carla Navarro i Fuster Amaia Garriga i Enguidanos

260

Claudia Sánchez i Peris Andrea Alba i Gómez Claudia Muñoz i Micó Mireia Guzmán i Machancoses Martina Garriga i Enguidanos Vera Baixauli i Bernardo María Martínez i Valero Guillem Valdes i Fuster José Alba i Gómez Abril Moreno i Guaita Pau Sorroche i García Neus Ribera i Ruà


Grup artistes INFANTILS GRUP DE TEATRE INFANTIL Vanessa Giner i Aguado Julio Ramón i Muñoz Guillem Valdes i Fuster José Alba i Gómez

261


PAU

Per: Cristina Montesa Andreu

Fa molt de temps, on habitaven els éssers més màgics del món, abans que tots els humans hagueren existit, i molt després que els dinosaures s’extingiren, els valors es barallaven contínuament per construir el primer ésser humà.

A

quelles reunions es feien etenes, perquè durant hores, Amistat, Amor, Perseverança, Tolerància, Respecte, Solidaritat, Confiança i altres valors es reunien per parlar com havia de ser aquesta primera persona.

Amistat tenia l’aparença d’un xiquet normal i corrent, igual que Amor, que semblava una jove rossa del món contemporani. No obstant això, Perseverança tenia la cara aguilenca, i els ulls felins com si d’un gat es tractara. Tolerància i Respecte eren dos graciosos esquirols que contínuament tenien una bellota en la boca i que parlaven amb un cridaner accent. Solidaritat era un gran elefant, amb grans claus que feien un aspecte aterridor, quan en el fons s’amagava una ànima bondadosa. I finalment Confiança, un colom blanc amb un bonic bec

262

daurat amb una gran afició per menjar molles de pa i ajudar a tots els seus companys de treball. En començar les reunions, Humanitat, la cap del grup, s’encarregava de passar llista tots els dies. En moltes ocasions hi havia valors que s’unien, i Humanitat, encantada, els deixava passar. I és que, tots estaven d’acord que un ésser humà necessitava molts valors per a ser una persona completa. Un dia, en començar la reunió, Amistat va preguntar mentre mirava el xiquet de bolquers que dormia tranquil.lament, sense cap símptoma de vida humana. —Com anem amb la creació? —En pocs dies ho tindrem. Necessitem ultimar alguns detalls —va respondre Humanitat.

Els valors van assentir davant aquesta puntualit-


zació. Amor va estar a punt de postil.lar una mica més, però va ser interrompuda per un fort baluern, que va fer retrunyir les parets de la sala de reunions. En mirar cap a la porta s’adonaren que d’allí apuntaven una serp i una rata penada. Cap dels valors allí presents els havia vist en sa vida. Tenien una aura maligna, alguna cosa que va fer que tot l’espai s’aombrara i l’aire es tornara molt més espés.

fregant els peus de tots els que hi eren i fent que fins i tot Solidaritat se sentira xicotet. —Qui sou? Humanitat va intentar mostrar-se amable, somriure i no ofendre, perquè considerava que tot aquell que entrara per la porta havia de ser tractat amb respecte. Alguna cosa li semblava terriblement difícil amb aquells éssers. —Jo sóc Racisme, el meu amic amb ales, Egoisme. Volem participar en la creació de l’ésser humà. No tindríeu pensat crea un

—Bona vesprada, pensàveu acabar el treball sense abans parlar amb nosaltres? —va murmurar la serp, amb un deix de pesadesa en les seues paRaúles. Va reptar pel net sòl,

263


ésser humà sense nosaltres? No es va escoltar res, perquè es van quedar sense paRaúles. Mai no havien sentit parlar d’allò. Racisme i Egoisme? Què era això? —I, què podeu donar-li a una persona —Jo, per exemple, soc el sentiment més fort. Sense mi, pocs humans podrien viure. L’amor t’ompli l’ànima —va dir Amor mentre les galtes se li enrogien lleument. —Tolerància i Respecte són els encarregats que l’humà entenga les diferències de cadascun i no per això hagen de ficar-se amb ell. Gràcies a això la convivència amb els altres humans serà molt més fàcil, tots es respectaran i seran educats. Podran viure tranquils, —va explicar Humanitat, veient com Egoisme i Racisme prenien seient al voltant del bebé sense vida. —Jo soc Solidaritat, i és alguna cosa que t’ajuda a compartir el que tens amb els més necessitats. —Qui voldria compartir alguna cosa amb algú, quan és seu? —va preguntar Egoisme, fent clars els seus ideals i passant la llengua pels seus xicotets però esborronadors claus. Solidaritat va arrufar les celles. —Qui voldria compartir alguna cosa amb una altra persona que ho necessita?

264

—Bé, si un dia algú no té menjar i tu en tens de sobra, per què no oferir´li la teua mitat? —Llavors, et quedes tu amb fam? —A veure, no... simplement menges menys. Però almenys l’altra persona té alguna cosa per a menjar. Si no tingueres menjar, no t’agradaria que te’n donaren? Egoisme començà a riure, i Racisme el va seguir. Els altres valors miraven sense entendre les rialles dels nous visitants. Havien arribat per a burlar-se del que pensaven que era el correcte per a un món bo? Amistat, llavors, va decidir intervindre: —I, es pot saber què feu vosaltres perquè una persona siga bona? Jo, per exemple, faig relacions de veres. Amb amics. Són com a companys de vida. T’ajuden en els mals moments, i sempre hi són per a disfrutar dels bons. Tots hauríem de tindre un amic. L’amistat és una de les coses més importants que hi podem trobar. Racisme va deixar de riure per a exposar el seu argument. Segur del que pensava, no es va mossegar la llengua: —Jo oferisc a l’ésser humà separar les persones per races. Tots som


diferents, i això no és una cosa bona. Hi ha races millors i races, bo... com dir-ho: molt pitjors. La raça que predomina és la que ha de fer feble l’altra, i així tindre més força. Amb aquesta última contestació tots es van quedar esbalaïts.

ferències d’un altre si et penses que eres superior a ell? Tots estaven d’acord amb els seus companys. No sabien d’on havien eixit aquestos valors, ni volien saber-ho! Segurament d’un món deprimit, trist, un món en el qual la gent no és feliç. —El meu valor és el millor! Al final, no saber diferenciar porta problemes—. Racisme començava a cabrejar-se. No li agradava que li portaren la contra. De fet, sabia que cap d’aquells, només el seu fidel company Egoisme, tenien idea de res. —No! Ni tu ni Egoisme podeu fer bé a ningú. Cap persona pot ser feliç amb vosaltres! —Humanitat va tractar de mantindre la compostura, però, només volia que els intrusos se n’isqueren.

Confiança, qui no havia obert la boca, es va quedar petrificada. Qui voldria separar les persones per races, quan tots veníem del mateix lloc? I, qui es feia dir la millor raça sobre una altra? Quina classe de poder pensaven que tenien?

—Vosaltres debilitareu l’ésser humà! Necessita saber que allò que és seu és seu, i que els altres han d’apanyar-se

Amistat i Amor amollaren una exhalació, amb cara d’incredulitat per tot allò que estaven escoltant. —Però, per què? Això és crear odi, i és tot el contrari del que jo vull donar a l’ésser humà —va dir Amor.

—va cridar Egoisme, pegant un colp a la taula.

—I, a més, així mai no podràs ser amic d’una altra persona que no siga de la teua raça. L’amistat no es tracta d’això. Es tracta de conéixer totes les persones. Després del pensament d’Amistat, Respecte no va poder evitar-lo i va postil·lar: —El respecte és entendre les diferències. Com pots entendre les di-

Estaven rojos de ràbia. En res coincidien, i el pitjor era que cap volia anar-se’n, perquè tots volien participar en la creació del primer ésser humà. Després de dir improperis, Amistat i Amor van decidir posar fi a aque-

265


lla baralla. No tenia cap sentit que continuaren allí, aquells dos valors no podien envair els sentiments tan bonics que fins al moment participaven en la creació. —Amb amor no pot haver-hi racisme, ni egoisme, ni res per l’estil. Si tens amor per les persones, no pots fer-los mal, i vosaltres l’única

Racisme i Egoisme es van mirar mútuament. No volien anar-se’n. Es negaven! Se sentien indispensables en la vida d’algú. —Aneu-vos-en d’ací! No sou bons per a ningú! —va exclamar Amistat, fart que no li feren cas. Al final, can- sats, els dos valors van donar una altra portada i van eixir per la porta. Tal vegada no podien haver entrat en el primer ésser humà, però tenien clar que s’impregnarien per la societat, pels costums, pels ideals, i acabarien infectant tot allò que tocaren al seu pas. —Hauríeu de desaparéixer del món! —va cridar Amor. I és el que van pensar tots.

cosa que podeu fer amb els vostres poders és fer el mal. —I l’amistat ajuda, dona el que té, comparteix, i mai jutja les diferències de l’altre. En l’amistat no hi ha cabuda per al racisme, moltíssim menys per a l’egoisme. Ací, com podeu veure, no hi ha lloc per a vosaltres.

266

Dies més tard, després de moltes converses, tenien l’ésser humà preparat. El bebé no movia res del seu cos, però això acabaria de seguida, perquè era el dia en què el primer ésser humà cobraria vida. Tenia solidaritat, humanitat, confiança, tolerància, respecte, perseve-


rança... però el més important: amistat i amor, allò que havia de moure el món. —I, com ho anomenarem? —va preguntar Confiança, quan s’adonà que no havien pres aquesta complicada decisió. —Si ajuntem tots els nostres poders en una sola persona, al final, l’única cosa que pot tindre una persona és pau... —va murmurar Amor, tocant amb suavitat el cabet del bebé. —Doncs... Pau! Li direm Pau! L’autèntica pau estarà en tots nosaltres junts. En aquest bebé —va concloure Amistat, orgullós i ansiós que fora realitat, i que tots els bebés d’aquest món tingueren pau.

I així va ser com es va crear el primer bebé del món. Tots els valors es van ajuntar i van construir l’ésser humà ple de llum que tots haurien de voler. No obstant això, el que no sabien és que Egoisme i Racisme s’havien estés al voltant de tots, de la mà del Masclisme, la Peresa, l’Enveja... i molts més; i que aleshores, tots els éssers humans haurien de lluitar contra ells com a vertaders superherois.

267


UN CONTE DE FALLES Per Claudia Sánchez i Peris / Llorenç Alapont i Serrador.

Un conte us volem explicar, tan bé com sabrem ho farem; si ho llegeixes ho coneixeràs, si no ho llegeixes no ho sabràs.

A

ixí ben be podríem començar a contar-los elque hem viscut durant les passades falles, ja que, veritablement ha estat com protagonitzar una aventura emocionant de la que hem sigut els personatges principals. Explicar aquest any es molt difícil per a nosaltres, als dos ens resulta complicat escriure sobre sentiments, som encara una mica menuts per a expressar en paraules tot el que hem sentit a més, que aquest any, ha sigut tan especial que hem pogut descobrir i conèixer emocions que mai fins ara havíem sentit. Sense dubte, una experiència que no podrem oblidar, un bonic record que per sempre guardarem al cor. Si ens traslladem en el temps al primer record que es ve a la ment, hem de contar la felicitat que sentire, quan vam conèixer amb qui compartiríem aquest any. Que nosaltres sapiguem ningú no pot dir, ni tan poc es té constància que és cert, que els astres fan i desfan o puguen conformar la destinació de les persones però el nostre cas és que tot pareixia estar escrit al firmament. Sembla que

268

va haver-hi una mena d’encanteri astral; com si totes les forces estel·lars s’hagueren conjurat perquè nosaltres, al costat de Layla fórem els representants de 2019. Layla, ens ho ha contat mil vegades, ens encanta escoltar la història, ella sí que és molt de designis celestials, i ens ha confessat que quant es va assabentar que eren nosaltres dos, els xiquets infantils va tindre clar que era ella, no podia ser d’altra manera, aquest era també el seu any, havia de ser: Nostra Fallera Major! I així va ser!, no podíem estar tots més feliços, per a nosaltres, al ser fills únics màgicament es va convertir en la nostra germana major. Ha sigut una sort coincidir les tres famílies, ens coneixíem de molts anys i ens tenim molt de voler. A la falla hem estat tots a una i ens hem divertit moltíssim. Aquest any ens ha unit més si cap, fent més gran la nostra amistat. Passaven els dies i el que hi havia d’arribar va arribar, la nostra proclamació. Estem d’acord que va ser un acte molt emotiu per als dos. Ens tremolàvem pensant en qui serien les persones encarregades de dirigir-se a nosaltres. Quina il·lusió ens va fer escoltar a Ana (cosina de Claudia) i a Mónica (mare de Llorenç) dient-nos eixes paraules tan boniques i amb tanta


el trono. La primera vegada que el President Infantil eixia acompanyant la seua Fallera Major Infantil. Va ser molt bonic anar els dos en eixe cotxe i per descomptat no podem oblidar-nos d’ella, allí estava de nou Anna, que va fer de mantenidora recitant una exaltació magnifica que va deixar al públic bocabadat. Podem dir amb la boca plena que la nostra, va ser una presentació innovadora i atrevida que parlava de creativitat i aprenentatge, on els nostres amiguets i amiguetes van fer un espectacle molt graciós i colorit. Aprofitem estes línies per a agrair al nostre President Loren, el temps compartit amb nosaltres, cuidant cada un dels detalls perquè tot fos perfecte i a tots els fallers que d’una o altra manera, amb el seu treball i esforç van contribuir a fer possible que es complirà el nostre desig i ens convertirem eixa vesprada en una parelleta de cine! estima. A més a la recepció ho van passar molt bé amb tots els convidats, bevent còctels sense alcohol, preparats per aquell bàrman malabarista italià. Per molts anys que passen mai oblidarem eixa nit del 7 de juliol. En un tancar i obrir d’ulls i quasi sense adonar-nos va passar l’estiu i ja estàvem al casal jugant més que assajant, tot cal dir-ho, mentre els fallers preparaven i feien decorat. Nosaltres érem l’última falla en fer la seua presentació, les setmanes anteriors havíem assistit acompanyant a José i Laura a les presentacions de la resta de comissions i cada vegada estàvem més impacients i ansiosos que arribara el nostre dia. I a la fi que va arribar el diumenge 8 de desembre. Això sí que eren nervis en majúscules! Havíem de parlar en públic! Açò anava en serio, era una responsabilitat per a nosaltres, però la veritat que no ens va resultar tan complicat com pensàvem. Quina emoció quant Hugo (cosí de Claudia) va pujar la banda de Fallera Major Infantil! Quina il·lusió desfilar per la passarel·la quan cridarem els nostres noms que des d’aquella vesprada quedaran gravats a la història de la falla. Fins hui els títols més preuats que tenim, el fet de ser els representants infantils de la Falla Port. Va estar una presentació preciosa, va ser una gran sorpresa per a tots que nosaltres dos compartirem

Als nostres pares que ens miràvem amb satisfacció, plens de goig i amb llàgrimes als ulls dir-los que el 2019 marcarà un abans i un després a les nostres vides i que està ha sigut una experiència única, un regal de valor incalculable que mai podríem haver imaginat. Vos estimem moltíssim! Anava passant el temps i cada vegada teníem més actes als quals acudir. Sempre hi ha una bona excusa per a fer festa i reunir-nos amb els amics i gent de la falla; vingueren berenars, xocolatades, sopars, fallers d’honor, la cavalcada, presentació del llibret, penjà de banderes, el cant de les albades, exposició i arreplegà del ninot. De tant en tant escoltàvem a gent com els deia als nostres pares, gaudiu que passa de seguida!, no vos adonareu i ja haveu acabat! I quanta raó tenien, perquè el temps volà i de sobte es trobarem amb la nostra falleta plantada i en la setmana gran de la festa.

Definitivament eixos dies van ser els millors! Els pares no ens portaren a l’Escola! Ens faltaven hores per

269


a fer-ho tot; Despertades, concurs de paelles, cercaviles amb la xaranga o la banda de música, el casal es va convertir en el nostre centre neuràlgic. Els dies eren un no parar, esgotadors! Els familiars patien i es preguntàvem estos xiquets aguantaran? El rebombori es féu present a les nostres cases, tot estava potes per amunt preparant esdeveniments, els vestits de fallera i la brusa, sempre a punt. Corrent del casal a casa a vestir-se o a la perruqueria i de nou corrent de casa al casal, quasi sense dormir. Quantes nits protestant als pares que no ens portaren a casa a descansar. Els dèiem que no volíem moure, havíem de quedar-se fins al final per acabar adormint-se a les cadires a altes hores de la matinada quan ja no podíem més, i tot perquè la il·lusió de no pedres res pot més que el cansament. Tants han sigut els moments, que ara mateix se’ns amunteguen al cap i no som capaços d’orde-

270

nar-los cronològicament. Ens resulta impossible triar-ne sols d’un. Però encara que puga sorprendre’ls fins i tot també ens hem posat d’acord, ja que, els dos recordem dos dels actes de forma especial. Un acte que ens va agradar molt va ser, quan vingueren a pintar-nos l’escut a la porta de les nostres cases. Ens sentíem orgullosos de veure cada vegada que entràvem o eixíem de casa l’escut al carrer. I també fou molt especial el dia dels premis, ens ha costat un poc reconèixer-ho però hem decidit que és el nostre preferit, perquè vàrem gaudir moltíssim. La sort ens va somriure i el treball de tota la Comissió i dels nostres artistes fallers va ser recompensat. Feia anys que no ens atorgaven tants primers premis, estàvem molt contents de veure com la plaça de gom a gom botava cantant la nostra cançoneta cada vegada que eixíem amb els banderins i el nostre estendard al balcó de l’ajuntament. Tot el món es va contagiar de la nostra felicitat, van plorar d’alegria i van passar un dia inoblidable.


I es que han sigut moltes les hores viscudes, molts actes compartits amb tots vosaltres, amb familiars, amics i fallers que desinteressadament han ajudat les nostres famílies i als que també volem donar les gràcies per tota l’estima rebuda i per fer-nos sentir especials. Amb vosaltres cada acte ha sigut una festa! Sou de bandera! També hem de donar gràcies, i açò sí, que ho tenim clar que ha sigut cosa dels estels, a la mare naturalesa, ja que, hem tingut la fortuna de viure unes falles amb molt de sol. Fins a enguany ningú recordava unes falles amb tan bona temperatura i tan bon oratge, que es va mantenir fins l’última nit, el 19 de març, quan el nostre conte estava a tall d’acabar-se, després d’encendre la traca i el foc inicia el seu camí per a deixar pas a les flames que van arrasar els ninots de la nostra falleta. En eixe moment el cel va deixar caure les seues llàgrimes i es que a nosaltres ja no ens quedava cap.

La banda de Fallera Major Infantil, l’escut roig de President Infantil, les cendres de la nostra falleta i tot el que en estos fulls els hem contat seran el testimoni que hem sigut feliços i que el 2019 de segur es convertirà en un bell record. I ací posarem punt final a la nostra aventura, la història de dos xiquets, valencians de naixement, fallers de raça albuferenca que somiaren representar la seua benvolguda falla. Amb l’anhel que altres xiquets com nosaltres puguen fer realitat el seu somni i amb l’esperança que la festa de les falles perdure per sempre.

I açò és tan de veritat com que este conte ja s’ha acabat!

271


VOCABULARI PER A SUPERHEROIS I SUPERHEROÏNES PRINCIPIANTS ANTIFAÇ

Un antifaç és una peça de roba, de cartó o d’un altre material, amb forats per als ulls, que es fa servir per a tapar-se la cara, sobretot la part del voltant dels ulls.

CAPA

Una capa és una peça de roba llarga, oberta pel davant i sense mànigues, que es porta tirada a les espatlles i damunt del vestit.

HEROI I HEROÏNA

Persona molt valenta que fa accions perilloses en favor dels altres.

MÀSCARA

Una màscara és una cara de cartó, de roba o d’un altre material que una persona es posa damunt la cara. Les màscares tenen forats per als ulls i la boca. Es fan servir per a disfressar-se o per a no ser coneguts.

INVISIBILITAT

Qualitat o poder d’una persona que li permet fer-se invisible.

VOLAR

Poder de traslladar-se d’un lloc a un altre un suspès en l’aire.

VILÀ O VILANA

Enemic per naturalesa de l’heroi o l’heroïna, que és incivil i grosser.

272


Quin Superheroi o Superheroïna eres? Primera lletra del teu nom A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U W X Y Z

President/presidenta Defensor/defensora L’ombra Home/dóna Xiquet/xiqueta Capità/capitana El faller/la fallera La vaca El puny Tinent Musculós/musculosa Robot Ornitorrinc L’Encaputxat/l’encaputxada Doctor/doctora Duc/duquessa La formiga Detectiu/detectiva Sergent Déu Vigilant El cocodril La Moma Mr/Mrs Taxista

Primera lletra del teu cognom A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U W X Y Z

Gegant Extraordinària/extraordinari Aranya De la nit Emmascarada/emmascarat De foc De la justícia Veloç D’acer Cabra Làser Radioactiva/radioactiu Voladora/volador McAdrews Rellampeguejant Coala Antibales Nuclear Rata penada Infernal Elàstica/elàstic Mortal Minvant Misteriosa/misteriós Atòmica/atòmic

273


274


275


276


09

PROGRAMA DE FESTEJOS

277


AVÍS: Els horaris dels actes organitzats per JLF estan per confirmar. Disculpeu les molèsties.

DISSABTE

A les 20:00 hores,

A les 22:00 hores,

A les 22:00 hores,

Al Teatre de la Plaça, presentació del llibret de la Falla Port de Silla per a l’exercici 2019.

SOPAR i festa SANT SOLTERÍN. Jocs i regals per a aquells que participen.

SOPAR D’HOMENATGE ALS NOSTRES FALLERS D’HONOR. Esperem que tots els nostres simpatitzants passen una nit agradable en companyia de tots els fallers.

278

21 22 DIVENDRES

A les 22:00 hores, SOPAR TEMÀTIC, després de sopar i de la partida de truc o parxís, carregarem el carret i anirem a penjar banderes als nostres representants.

FEBRER

DIVENDRES

FEBRER

DISSABTE

FEBRER

FEBRER

08 14 15

FEBRER

09

PROGRAMACIÓ

DISSABTE

A partir de les 22:00 hores tindrem el tradicional sopar de la BAIXADA DE QUADRES, on regalarem a les falleres majors i president infantil les fotografies que durant tot l’any han estat presidint-nos. Els representants de l’any 2018 convidaran a sopar a tots els fallers en agraïment a un any inoblidable. Després festa fins que el cos aguante.


PROGRAMA

DE FESTEJOS

A la vesprada, cavalcada i després PREGÓ DE LES FALLERES MAJORS DE SILLA. A la nit sopar al casal amb premis a la comparsa que es mantinga disfressada fins al final gaudint de la música al casal.

MARÇ

FEBRER

29 01 DIUMENGE

DIUMENGE

A les 17:00 hores i organitzat per la Junta Local Fallera, tindrem la inauguració de L’EXPOSICIÓ DEL NINOT. A les 18:30 hores, LLIURAMENT DE RECOMPENSES atorgades per la Junta Central Fallera a tots els fallers i falleres mereixedors d’aquestes. Queda obert el casal per als sopars. Bon profit a qui puga i tinga ganes d’acudir.

MARÇ

MARÇ

02 03 04 MARÇ

SETMANA ARTÍSTICA DEL 24 Al 28 DE FEBRER

DIMARTS

DIMECRES

A les 18:00 hores,

A les 18:00 hores,

A les 18:00 hores,

obrirem les portes del casal perquè tots els xiquets i xiquetes puguen vindre a berenar. A continuació, creatives manualitats.

tots al casal perquè els fallerets i falleretes gaudisquen del berenar. Després jocs i manualitats.

A les 21:30 hores,

BERENAR al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació jocs i manualitats falleres per a engalanar el nostre casal per a la gran setmana fallera.

SOPAR de la comissió infantil.

DILLUNS

SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després bingo.

A les 21:30 hores,

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després començarem amb el fenomenal campionat de TRUC I PARXÍS.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després continuarem amb el campionat de TRUC I PARXÍS.

279


PROGRAMA

A les 18:00 hores,

A les 18:00 hores,

BERENAR. Després continuarem engalanant el nostre casal amb manualitats.

BERENAR per a tots els xiquets i xiquetes. Després lliurament dels VIP infantils. No hi podeu faltar!

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 20:00 hores, eixirem amb el carro ple de pintura i anirem a pintar els escuts dels nostres representants infantils.

A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. GRAN FINAL del campionat de TRUC I PARXÍS.

ABANS DE SOPAR DONAREM INICI A LA SETMANA FALLERA AMB EL NOSTRE “XUPINASO”. A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després lliurament del VIP de la Falla, i a continuació, pintada dels escuts a casa de les nostra fallera major i president i en acabar penjarem banderes per tots els carrers.

280

DISSABTE

A les 11:30 hores, Repartiment dels condiments per al XIII Concurs de Paelles major i infantil. Després gaudirem cuinant les paelles acompanyats de la banda de música. Després lliurament de premis a les millors paelles. A les 21:30, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. Després disco-casal.

08 09 DIUMENGE

A partir de les 12:00 hores,

durant tot el dia, GRAN FIRA INFANTIL per a tots els xiquets i xiquetes de la nostra falla. A les 18:00 hores, BERENAR i després continuarem gaudint de les atraccions que hem preparat. A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després bingo.

MARÇ

DIVENDRES

MARÇ

DIJOUS

MARÇ

MARÇ

05 06 07

MARÇ

DE FESTEJOS

DILLUNS

A les 18:00 hores, XOCOLATADA per a tots els fallers i després, per a donar l’entrada a la setmana gran de falles, farem una GLOBOTADA. A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després el ja tradicional campionat de futbolí.


PROGRAMA

DIVENDRES

DISSABTE

A les 18:00 hores,

A les 18:00 hores,

A les 21:30 hores,

XOCOLATADA al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, tots a traure l’artista que duguem dins cantant en el nostre KARAOKE.

XOCOLATADA al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, tots a traure l’artista que duguem dins cantant en el nostre KARAOKE.

SOPAR de la comissió infantil.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després gimcana fallera.

A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després disco-casal.

gaudirem d’un espectacle divertit per als nostres fallers amb la gran macro-festival amb grup d’animació i moltes sorpresses més. Ells són BANKHUNTERS.

MARÇ

DIMARTS

MARÇ

DIJOUS

10 11

DIMECRES

A les 18:00 hores,

A les 18:00 hores,

XOCOLATADA al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, tots a traure l’artista que duguem dins cantant en el nostre KARAOKE.

XOCOLATADA al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, tots a traure l’artista que duguem dins cantant en el nostre KARAOKE.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després continuarem amb el campionat de futbolí.

A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. Després JOCS AL ROGLE .

MARÇ

MARÇ

12 13 14

MARÇ

DE FESTEJOS

A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. A les 24:00 hores,

281


PROGRAMA

DIUMENGE

Aquest dia els nostres artistes fallers acabaran de donar els últims retocs a les dues falles. Els fallers els ajudarem en tot allò que siga possible i ho deixarem tot a punt per al dia següent que passarà el Jurat de falles. A les 18:00 hores, XOCOLATADA per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després hi haurà superunflables. A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR de la nostra comissió major. A les 23:00 hores, tindrem l’esperada NIT D’ALBADES AL NOSTRE CASAL, després acudirem a la concentració a la Plaça del Mercat Vell on es realitzara el cant d’albaes i arreplegarem els nostres ninots indultats. A continuació, i com és costum, tindrem disco-casal.

282

DILLUNS

A les 10 del matí, i mentre esperem l’arribada del Jurat, hi haurà esmorzar.

17

MARÇ

16

MARÇ

15

MARÇ

DE FESTEJOS

DIMARTS

A les 8 del matí i seguits de la banda de música, primera DESPERTADA pels nostres carrers.

A les 18:00 hores, BERENAR per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després hi haurà superunflables.

A les 11:00 hores ens concentrarem a la porta del casal. Després, PASSACARRER des de la plaça dels Germans Iborra fins a la plaça del Poble, on recollirem els premis que ens hi hagen atorgat.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil.

A les 14:00 hores, dinar per a tota la comissió.

A les 22:00 hores, SOPAR de la “TORRÀ” de la nostra comissió amb el tradicional concurs d’allioli.

A les 18:00 hores, PASSACARRER per tot el poble.

A les 24:00 hores, gaudirem d’un espectacle divertit per als nostres fallers amb la gran macro-festival amb grup d’animació i moltes sorpresses més. FESTA DEL COLOR Els més nocturns podran gaudir del ressopó de HOT DOGS.

A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. A les 24:00 hores, Orquestra i després discocasal. Per al que aguante despert podrà gaudir del nostre ENTREPÀ PISTERO. hores, PASSACARRER per tot el poble.


PROGRAMA

DE FESTEJOS

19

18

DIJOUS

DIMECRES

A les 8 del matí, DESPERTADA per tots els carrers del barri a càrrec dels qui aguanten la nit i els que porten la cara ben rentada. A les 13:00 hores, es repartiran els rams de flors a totes les xiquetes i senyoretes que de vesprada es visten de fallera per a l’ofrena. A la vesprada acudirem a la plaça del Mercat per a començar la cercavila de L’OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS. L’horari i l’itinerari serà el tradicional establert per la JLF. A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. A les 22:00 hores, SOPAR dels majors. A les 24:00 hores, ningú podrà quedar-se assegut a la cadira amb l’espectacle de música i ball de l’orquestra EXTREM. Després discocasal. Després de tanta festa a tots ens entra un bon plateret de PAELLA per al ressopó.

FESTIVITAT EN HONOR A SANT JoséP Felicitats a tots els que celebrem el seu sant.

A les 8:00 del matí, darrera DESPERTADA en la qual pensem esgotar tota la pólvora que hi quede (a l’última tots disfressats) A les 11:00 hores, concentració al casal per a començar el PASSACARRER. A les 12:00 hores, MISSA en honor del nostre patró. A les 14:00 hores, MASCLETADA a la PISTA. En acabant, dinar de Sant Josép. Ja informarem del lloc. A les 18:00 hores, PASSACARRER BOIG (Si no havíem fet prou la mona aquests dies, ara tenim l’oportunitat d’aconseguir-ho). En aquest acte ens acomiadarem dels músics que ens han acompanyat aquests dies de falles. Fins a l’any que ve. A les 21:30 hores, SOPAR de la comissió infantil. Després, i per a finalitzar la festa infantil i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la nostra fallera major infantil, NEUS RIBERA I RUÀ, en companyia del president infantil, PAU SORROCHE I GARCÍA, pegaran foc a la falleta infantil. A les 22:00 hores, SOPAR dels majors.Per a finalitzar aquestes festes, i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la nostra fallera major, MARINA PUIG I COSTA, encendrà la metxa que pegarà foc a la falla que durant tants dies ha estat al nostre costat com a protagonista principal de la festa que tots més volem: les falles. Però en el cor de tots, sols hi haurà un desig, un somni, una altra il·lusió, mentre vegem com va cremant-se la falla i convertint-la en cendra. Tots a una, cal dir-ho ben fort: «VISCA LES FALLES DEL 2021»

Nota: Els actes organitzats per la falla poden variar o ser canviats de dia. Disculpeu les molèsties. 283


284


285


286


287


288


289


290


291


292


293


294


295


296


297


298


299


300


301


302


303


304


305


306


307


308


309


310


311


312


313


314


315


316


317


318


319


320


321


322


323


324


325


326


327


328


329


330


331


332


333


superpoders del comerç de silla Ets un Superheroi comprant al

comerç omerç local lo La Falla Port i Aesi

Comprant a Silla, no sols eres ecològic perquè estalvies benzina, sinó que pots trobar el què necessites, al moment, sense cues i amb un tracte personalitzat. A més col•labores amb l’economia local i dones vida al poble. Si tens una empresa i encara no eres soci, et convidem a associar-te perquè et beneficies de nombrosos avantatges. Junts som més forts.

Rambla de la independència, 23 • Silla Tel. 601 211 619 334


LA NOSTRA CANÇONETA “Sóm silleros ben cumplits, de raça albuferenca, xics i xiques d´espenta, de cap a peus ben parits. I açí estem en lo carrer, cantant la nostra cançó, canço de pau i voler, que és un grup molt fester és del Port la comissió. Sóm de la Falla del Port, una falla de bandera, de gent jove i festera, que a res li te por. I esperem del veïnat, que el seu calor ens preste. I voreu quines festes, més boniques i completes, vos farem per Sant Josep.” Sento Collverd

335


336

Profile for Falla Port de Silla

Herois i Heroïnes Falla Port de Silla  

Herois i Heroïnes Falla Port de Silla  

Advertisement