Falla Port de Silla 2019 by Falla Port de Silla

El matemàtic Leibniz va dir que el número u com a símbol de la unitat representa a Déu, i que el zero representa el no-res. Va arribar així a la conclusió que Déu va crear l’univers a partir del no-res. En el cristianisme es repeteix el número deu en innombrables situacions: els deu manaments, les deu plagues que van assotar Egipte… A més, deu són els avantpassats que comparteixen Adam i Noé, i hi ha també deu entre Noé i Abraham. Per als hebreus, la Iod, que equival al deu, és la primera lletra que forma el nom de Déu. Així mateix, en l’actualitat s’ha establert el deu com la nota més alta en l’escala habitual entre el zero i el deu, és a dir, la perfecció. En el tarot, el número deu es representa per la famosa Roda de la Fortuna, la qual cosa significa que cada gir atorga una nova oportunitat a la vida. Per això, el significat del número deu es vincula a una alta capacitat per a aconseguir tot allò que es proposen els qui s’identifiquen amb ell, assumint tots els riscos que troben al seu pas per a aconseguir els seus objectius. Aquestes persones ho faran tot amb un esforç del cent per cent, o no faran res. Podria dir-se que la seua màxima és “o tot o res”.

La fortalesa, l’energia, el carisma, poder, gosadia, lideratge i la capacitat de decisió defineixen el significat del número deu, però enguany, al llibret del Port, el deu és molt més… Deu és un viatge al llarg de la Comunitat Valenciana per conéixer de primera mà els patrimonis de la humanitat que podem trobar a la nostra terra. És un crit per la igualtat, una mostra d’estima i afecte per la nostra llengua, és actualitat fallera, i també un espai on reflexionar sobre el monument, perquè, per damunt de tot, som una comissió que #VolemFalla. Tanca els ulls, obri la teua ment i descobreix totes les sorpreses que enguany amaga el deu.

PRÒLEG

EDITA

Falla Port de Silla www.fallaportdesilla.org fallaportdesilla@gmail.com

2 3

Ivan Serrador Ferrer

COORDINACIÓ Inma Rosaleny i Más Aida Melero i Jareño

PORTADA, MAQUETACIÓ I DISSENY

Mar Navarro i Herráiz

4 6

DIRECCIÓ

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA

Servei de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla Ignacio Valero i Péris

REDACCIÓ

CRÍTIQUES

MONUMENT MAJOR: Llorenç Alapont i Martín MONUMENT INFANTIL: Josep Ramon Navarro i Martínez

PUBLICITAT

Lluis Pérez i Peris Eveluy Morartinos i García Esther Toledano i Rios Carla Gil i Blesa Francisco Benaches i Porcel Marcos Riera i Cordellat Alejandor Zaragozà i Huesa

POESIES

Vicenta Benedito i Pons

FOTOGRAFIES

Mar Navarro i Herráiz Amparo Fotografia Eduardo Péris Ximo Bueno Patronat del Misteri d’Elx

IMPRIMEIX

Gráficas Fortuny

DIPÒSIT LEGAL

V-4077-2011

Izan Cuenca i Machancoses María Requejo i Álvarez Victor Jiménez i García Lorenzo Pérez i Rodríguez Carla Gil i Blesa Imma Montero i Primo Aida Melero i Jareño

COL.LABORADORS Quique Collado i Belda Maria Requejo i Álvarez Javier Martinez i Jabalera J. Díez Arnal Miquel Àngel Gascón i Rocha Lorenzo Pérez i Rodríguez Carles Andreu i Fernández Jesús Peris Llorca José Ramón Espuig Escrivá Olga García i Salguero Vicente Cervera de Rosa Jennifer Martínez Arastell Izan Cuenca i Machancoses Joan Carles Zaragozá i Zaragozá Benja Domènech Francesc Joan López i Sánchez Pere Fuset

Hugo Morte Pilar Bernabé i García Xavi Serra Raül Martínez “Chuky” Amparo Rodrigo i Alejandro Ferran Martínez i Gómez Mª Carmen Antich i Brocal Vicent Marco Josep Antich i Brocal Lameuapau Paula Santana Sonia Rubio i Romaguera València CF Femení Ricard Català Gorgues Jordi Maravilla Herraiz Gil-Manuel Hernàndez i Martí Naomy Pastor i LaHoz Regidoria d’Igualtat i Regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla

L`Associació Cultural Falla Port no es fa responsable de les idees i opinions dels autors dels escrits. El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del Valencià.

SUMARI

1. Salutació del President

........10

2. Junta Directiva

........12

3. Comissió Major

........14

4. Guardons de la Comissió Major........17 5. A la Fallera Major, Layla García i Lorente

........18

6. Layla, la màgia de les falles

........20

7. Falla gran

........26

8. Crítica de la falla gran

........28

9. Somni complit

........38

10. Història d’un any

........40

11. Dansa dels Porrots

........50

12. Grup d’artistes majors

........51

ELS 10 PATRIMONIS VALENCIANS

14. Continuem creixent, i ja en som 10! 15. El Misteri d’Elx 16. L’art rupestre valencià 17. La dieta mediterrània 18. El palmerar d’Elx 19. El Tribunal de les Aigües 20. La Festa de la Mare de Déu de la Salut 21. La Llotja de la Seda 22. Les Falles 23. Les Tamborades d’Alzira i l’Alcora i la construcció en Pedra Seca 24. La Dansa dels Porrots camí al BIC

.........54 .........58 .........72 .........84 .........96 .......108 .......122 .......134 .......158 .......168 .......176

25 VOLEM FALLA 26. Què vol dir volem falla? 27. Per a què volem falla? 28. Sens dubte, volem falla 29. Volem falla i volem artistes fallers 30. Ninots de lloguer 31. El naixement de #VolemFalla 32. Volem? 33. La força del #VolemFalla 34. Volem Falla 35. Volem sentiment faller 36. Voleu falles?

........198 ........202 ........204 ........206 ........208 ........210 ........212 ........214 ........215 ........216 ........218

37. Volem falla? Per descomptat que sí! 38. Qui vol falla? 39. Per què volem falla? 40. Quan l’essencial desapareix 41.#VolemFalla

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

43. Les falles i el valencià per la igualtat 44. Cròniques del passat 45. L’animeta 46. Personatges de les frases valencianes 47. Tot em parla de tu 48. Vocabulari faller imprescindible 49. A Silla, parlem en valencià

.........220 .........222 .........224 .........228 .........230

........234 ........236 ........241 ........242 ........246 ........248 ........250

........256 ........258 ........270 ........272 ........274 ........276

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

58. La salvaguarda de les festes i tradicions des del món faller 59. El patrimoni faller de l’horta 60. La figura de la fallera major

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

51. El feminisme, patrimoni de la humanitat 52. Les dones i el nomenclàtor 53. Lameuapau 54. La història de Margarida 55. Amonleonem-nos, no siguem machirulos 56. El valor del futbol femení

COMISSIÓ INFANTIL

62. Salutació del President Infantil 63. A la Fallera Major Infantil, Claudia Sánchez i Peris 64. Comissió Infantil 65. Guardons de la Comissió Infantil 66. Una parelleta de cine 67. Falla infantil 68. Crítica de la falla infantil 69. Grup de play Back infantil 70. Grup de teatre infantil 71. Passatemps

........298 ........300 ........302 ........305 ........306 ........312 ........314 ........330 ........331 ........332

PROGRAMA DE FESTEJOS

73. Programació

........280 ........284 ........294

GUIA COMERCIAL

........342 ........350

Lorenzo

Pérez i Rodríguez

El temps passa volant i ja ha passat un altre any i en són ja uns quants. Comencí aquesta aventura, quan tenia 30 anys, de la mateixa manera que hui, dirigint-me a tots vosaltres, falleres, fallers, amics, amigues, veïnat i simpatitzants, des d’aquest espai reservat que brinda el llibret, per ser el mitjà per difondre la cultura de la nostra festa.

President

Creieu-me si us dic, que sé l’esforç que suposa, any rere any, mantenir el nivell dels llibrets, presentacions, festa i falles, on tots els fallers i falleres treballem durant tot l’any, mantenint la nostra mentalitat d’innovació, d’il·lusió i sorpresa, amb la unió que ens caracteritza i la capacitat que hem demostrat al món faller que aquesta falla no decau. Per a tot aquell que no ens conega, la nostra comissió està formada per gent treballadora que, generació a generació, tramet els valors que envolten la nostra festa, per cuidar i preservar el segell de qualitat que hem anat adquirint al llarg dels anys, fent més gran, si cap, aquesta comissió i que ens posiciona com un referent per al món faller. Vull que sapigueu, falleres i fallers, que teniu a les vostres mans un patrimoni cultural que cal posar en valor i preservar adequadament. Estic segur que estareu a l’altura d’aquest repte, com hem anat demostrant al llarg de tants anys. En venen al cap molts moments divertits, grans presentacions, llibrets extraordinaris, cites culturals molt especials, grandíssims dies de festa, moltes anècdotes viscudes, espectaculars falles plantades i, com no, el millor de tot, vosaltres, les falleres i fallers que heu format i formeu està comissió fallera. Amb el vostre suport feu que cada dia tinga més ganes de continuar gaudint, perquè les falles sempre han estat marcades per a mi de manera molt especial, i augmentant dia a dia aquest sentiment faller que sols si eres fallera o faller pots explicar el que significa. Des d’aquesta pàgina del llibret, vull fer un reconeixement a tots els nostres simpatitzants, col·laboradors, fallers d’honor i veïnat, uns pel seu suport incondicional, any rere any, i altres per aguantar-nos durant tot l’any les molèsties que puguem ocasionar. Gràcies a tots perquè vosaltres també formeu part d’aquesta gran falla com és la del Port. I, per últim, vull donar-li les gràcies a la meua directiva, per totes les hores invertides al llarg de tot l’any, per poder gaudir tots d’aquesta festa d’un valor incalculable. Us desitge, en nom de la comissió, que passeu unes falles inoblidables, amb harmonia, bona convivència i molta diversió.

02.

JUNTA DIRECTIVA

2019

2 VICE-PRESIDENT D’ECONOMIA Francisco Benaches i Porcel

Jose Antonio Antich i Fernández

Conrado Machancoses i Díaz

Julio Ramón Moreno

Jose Arce i Rullo

Aida Melero i Jareño

VICE-PRESIDENTA D’ACTIVITATS DIVERSES Esther Toledano i Ríos

VICE-PRESIDENTA DE PROTOCOL Carla Gil i Blesa

VICEPRESIDENT CULINARI Vicente Raga i Hostalet

11 12

VICE-PRESIDENTA D’INFANTIL

9 10

VICE-PRESIDENT DE CASAL

Ivan Serrador i Ferrer

7 8

VICE-PRESIDENT DE BAR

VICE-PRESIDENT DE CULTURA

5 6

VICE-PRESIDENT DE FESTEJOS

Lorenzo Pérez i Rodríguez

3 4

VICE-PRESIDENT DE PRESENTACIÓ

PRESIDENT

SECRETÀRIA

Mireia Micó i Garcia

JUNTA DIRECTIVA

2019

02.

Vice-Secretària: Alba Pérez i Lorente / Tesorera: Marta Forner i Domenech / Delegació Loreria homes: Paco Domenech i Soler, Mª Dolores López i Aguilar / Delegació Loteria dones: Mª Luisa Alvarez i Ballesteros, Jose Fina Zaragozá i Giner / Delegació de Llibret i Cultura: Ivan Serrador i Ferrer, Inma Rosaleny i Más, Aida Melero i Jareño, Mar Navarro i Herraiz / Delegació de Publicitat: Lluis Pérez i Peris / Delegació de guions: Sara Giner i Brocal, Carles Zaragozà i Ferrer, Isabel Ruá i Zaragozà/ Delegació de música i so: Juanvi Ribera i Lafont, Cristian Serrador i Baixauli / Delegació de monument: Francisco Jose Brocal i Díaz / Components de Junta Local Fallera: Laura Albudever i Zaragozá, Víctor Jiménez i García, Imma Montero i Primo/ Delegació de Manteniment de casal: MªCarmen Lorente i Carbonell, Longinos Moreno i Fortuny, Fernando Ruiz i Jiménez / Delegació de Bar i Casal: Paco Rua i Giménez, Juan Carlos Sánchez i Giner, Carlos Marcos i Gómez, Mónica Miró i de los Reyes, Jose Vicente Cabello i Mascarell, Paco Montero i Aparicio, Juan Carlos Montero i García, Eduardo López i Ramos, Iván Sánchez Herreros, Noel Gradoli i Carbonell, Sergio Casañ i Alfonso / Delegació culinaria: Jose Vicente Santos i Ferrando, Francisco Antich i de Prada, Juan Carlos Montero i García, Armando Serrador i Alba, MªJose Gimenez i Valero, Arturo Granell i Guitart, MªDolores Royo i Celda, Pepi Zaragozá i Benaches / Delegació d’activitats diverses: Vicente Zaragozá i Huesa, Josep Cordellat i Ortega, Carolina Barbera i Rubio / Delegació de Festejos: Marta Tormo i García, David Canet i Esparza / Subdelegació de festejos: Laura Almudever i Zaragozá, Hector Estruch i Gonzalez, Marcos Riera i Cordellat, Alejandro Zaragozá i Huesa, Noelia Martinez i Martinez, Edu Domenech i Forner, Maria Requejo i Alvarez, Raul Valero i Fort, Vicen Más Rozaleny / Delegació de juventud: Lorenzo Pérez i Lorente, Raul Más i Medina, Judith Del Valle i Blazquez, Celia Gil i Más, Jose Vicente Fortuny i Serrano, David Romera i García / Delegació d’infantil: Vera Revert i Laseca, Inma Costa i Hernández, Loli Hernández i Fierre / Subdelegadas d’infantil: Amparo Aguado i Albert, Mayte Sánchez i Giner, Isi García i Gómez, Lola Rozalen i Gimenez, Mar Machancoses i Díaz, Maria García i Gómez, Yolanda Valero i Zaragozá, Marta Peris i Rozalen, Mónica Giner i Aguado / Delegació de Playbacks infantils: Alba Navarro i Navarro / Delegació de Playbacks: Noelia Moya i Rodríguez

COMISSIÓ MAJOR

Ainoa Navarro Benaches Ainoa Trigo Zaragozá Alba Navarro Navarro Alba Pérez Expósito Alba Pérez Lorente Alba Zaragoza Lorente Alberto Alapont Benaches Alejandro Serrador Ferrer Alexandre Zaragozá Huesa Amanda Pérez Cordellat Amparo Aguado Albert Amparo Mayo Peinado Amparo Rodrigo Giménez Ana Cordellat Gomar Ana Grancha Navarro Ana Simeón Pontes Ana Isabel Ramos Gascó Ana Mª Benaches Porcel Ana Mª López García Anabel Machancoses Moreno Andrea Mico García

Andrea Brocal Francés Andrea Soriano Romaguera Andrés Micó Alonso Ángel Montero García Anna Navarro Celda Antonio Puig García Antonio Remuzgo Salas Antonio José Sorroche Maqueda Arantxa Guante Simó Argentea Cabello Mascarell Armando Serrador Alba Arturo Agustí Román Arturo Granell Guitart Arturo Carbonell Pérez Bernabé Sebastián Barba Bernat Capilla Ramírez Betlem Millà Rodrigo Borja Lillo Carbonell Carla Estará Molina Carla Gil Blesa Carla Primo Raga Carla Cifuentes Mayo Carla Huesa Martí Carles Zaragozá Ferrer Carlos Marcos Gómez Carmen Muñoz Nacher Carolina Barbeará Rubio Celeste García San Andrés Celia Domenech Domingo Celia Gil Mas Celia Gomar Rodrigo Celia Gómez García Clara Machancoses Grancha

Conrado Machancoses Díaz Conxín Martínez Sánchez Cristian Serrador Baixauli Cristina García Zaragozá Cristina Rodrigo Navarro Cruz Alapont Benaches Daniel Alba López Daniel Bermejo Asensio Daniel Gutiérrez Bautista David Canet Esparza David Palau Zaragozá David Romera García Diego Domenech Domingo Dolores Rocher Cuenca Edgar Forner Cuenca Eduardo Carbonell Valero Eduardo Domenech Forner Eduardo López Ramos Emma Guillen Fuentes Enrique Lucena Chacón Estela Alba Zaragozá Estela Giner San Lorenzo Esther Palmero García Esther Toledano Rios Esther Zunica Revert Eva Carrión Ferrer Eva Duran Martí Eva Giner Brocal Eva María Pastor Calero Fernando Ruiz Jiménez Francisco Antich De Prada Francisco Domenech Soler Francisco Giner Carbonell Francisco Montero Aparicio Francisco Rua Giménez Francisco Tronchoni Motes Francisco José Benaches Porcel Francisco José Martínez Jabalera Francisco José Brocal Díaz

COMISSIÓ

MAJOR

Giovanna García Monzó Gloria Ballesteros Herruzo Guillermo Cifuentes Mayo Héctor Estruch González Inmaculada Costa Hernández Inmaculada García Monzó Inmaculada Montero Primo Inmaculada Moreno Riera Inmaculada Primo Forner Inmaculada Rosaleny Mas Inmaculada San Lorenzo Alapont Irene Carbonell Sanz Isabel Rua Zaragoza Isabel Sebastián Barba Isabel Zaragoza Benaches Isi García Gómez Israel Nieto Ruano Itziar López Chacón Ivan Cuenca Navarro Ivan Serrador Ferrer Izan Cuenca Machancoses Jacobo Peris Zaragozá Javier Jordan Leon Javier Martínez González Jesús Alba Domenech Jesús Carbonell Olmos Jesús Alberto Zamora Martínez Jesús Fco. García Gil Joana Cobo Serrador Jorge Carbonell Ballesteros José Arce Rullo José Costa Celda José López Ramos José Rios Almudever José Santos Royo José Antonio Antich Fernandez José Antonio Marín Costa José Antonio Romeu Zaragozá José Arturo Antich Romaguera

José Fco. Navarro Batalla José Luís López Rodríguez José Manuel Barberan Ramos José María Fortuny García José Vicente Cabello Mascarell José Vicente Calvo Saiz José Vicente Fortuny Serrano José Vicente Zaragozá Huesa Josefa Zaragoza Benaches Josefina Zaragoza Giner Josep Chulvi Calatayud Josep Cordellat Ortega Josep Iborra Pons Josep Machancoses Díaz Josep Ramón Navarro Martínez Juan Antonio Bermúdez Moreno Juan Carlos Montero García Juan Carlos Sánchez Giner Juan José García Gil Juan José Guillen Llacer Juan Vicente Ribera Lafont Judith Del Valle Blázquez Julio Vicente Ramón Moreno Lara Zaragozá Macián Laura Almudever Zaragozá Laura Micó Gastaldo Laura Peris Zaragozá Layla García Lorente Leide Moreno Alapont Leo Calatayud Primo Lidia Guerrero Moreno Llorenç Alapont Martín Lluis Pérez Peris Lola Rozalen Giménez Loli Gomera Hernández Longinos Moreno Fortuny Lorena Muñoz Zaragozá Lorenzo Gimeno Zaragozá Lorenzo Pérez Lorente

03.

Lorenzo Pérez Rodríguez Loreto Patricia Abrego Peris Lourdes Tronchoni Segura Lucia Tomás Gil Lucia Torres Castells Luis Zaragozá Costa Lydia Pérez Alba M Carmen Lorente Carbonell M Dolores Forner Lorente M Dolores Hernández Fierre M Dolores López Aguilar M Dolores Santos Royo M Elvira Carbonell Valero M Eugenia Navarro Saez M José Alfonso Chulvi M José Ballester Alba M José Lara Ramos M Loli Huerta Albert M Luisa Álvarez Ballesteros M Luisa Cosmos Sanchis M Oreto Ruano Gallego M Pilar Fuentes González M Pilar García Carbonell M Pilar Gómez Moreno M Pilar López Ramos M Rosa Castellanos García Macarena Aguilera Castilla Majo Giménez Valero Majo Hernández Alapont Manoli Bañuls Retamal Mar Navarro Herraiz Marcos Riera Cordellat Margarita Ramírez Sánchez María Aparicio Zaragozá María Benaches RuÍZ María Ferrando San Pedro María Fuster Ramírez María García Gómez María Gimeno Mas

03.

COMISSIÓ

MAJOR

María Requejo Álvarez María Valero Prieto María Del Mar Machancoses Díaz Marina Costa Moreno Marina Llario Laseca Marina Puig Costa Marina Vicens Jover Marina García Tormo Mario Sanmartín Riera Marivi Sánchez Bueno Marta Adelantado Tena Marta Antich Zaragoza Marta Forner Domenech Marta Milla Rodrigo Marta Peris Alapont Marta Peris Rozalen Marta Tormo García Marta Zaragoza Carbó Marta Gastaldo Primo Marta Muria Ruiz Mayte Sánchez Giner Miguel Alegre Zaragozá Miguel Ferrer Castro Miguel Torralba Gozalvez Mireia Casañ Aibar Mireia Micó García Mireia Pastor Alcoy Mireia Montero Benaches Mireia Del Mar Navarro Navarro Mónica Giner Aguado Mónica Miro De Los Rios Mónica Pedron Perelló Mónica Raez Díaz Mónica Serrador Ferrer Nacho Alfaro Garrido Nacho García Riera Nacho Mas Domínguez Naomy Pastor Lahoz Natalia Arce Hernández

Natalia Mª Mas Puig Nely Navarro Moreno Nerea Celda Ortiz Nerea Fortuny Serrano Neus Climent Costa Noel Gradoli Carbonell Noelia Carbonell Pons Noelia Martínez Martínez Noelia Moya Rodríguez Noemí García Alba Noemí Zunica Revert Nuria Cervera Peris Nuria Ferreres Lorente Nuria Juan Royo Olga Sánchez Giner Olga Zaragoza Giner Omar Mekraz Peris Oscar Esteve Benítez Oscar Peris Ferreres Oscar Yago Rios Paco Valero Mascarell Pau Navarro Navarro Pau Zaragozá Carrascosa Paula Flores Moreno Paula Mas Gómez Paula Simeón Vedreño Pedro Alberola Lluch Pepe Ballester Alba Pepe Antich Zaragozá Pilar Agustí Román Rafa Chaqués Milla Rafa Desco Coll Rafa Luque Pons Raquel Torralba Riera Raúl Mas Medina Raúl Valero Fort Remi Serrador López Robert Peris Blázquez Rocio Espartero Hernández

Rosa García Carbonell Rosa Valero Sánchez Salva Machancoses Gómez Salva Molina Bosch Sandra Aleksandrava Sandra Gil Blesa Santiago Alba Sánchez Sara Giner Brocal Saúl Chaqués Milla Serafín Simeón Peris Sergio Casañ Alfonso Sergio Galera Castellano Sergio Yago Rios Silvana Machancoses Fuster Silvia Mas Jareño Sonia Garrido García Susana Zanon Muñoz Tamara Ferrando Rosaleny Trini Rios Almudever Valeria Puig Costa Vanesa Giner San Lorenzo Vera Revert Laseca Verónica Guerrero Alba Vicen Mas Rozalen Vicente Ferrando San Pedro Vicente Machancoses Moreno Vicente Olmos Castillo Vicente Raga Hostalet Victor Jiménez García Victor Navarro Climent Victor Sánchez Carbonell Violeta Vidrio Hernández Vivi Luque Pons Xelo Segura Alfonso Ximo Rios Almudever Yoana Galán Serrador Yolanda Celda Ballester Yolanda Marín Valero Yolanda Valero Zaragoza

BUNYOL D’ARGENT

Adrian Castaño Aguilar Ana Mari López i García Bernabe Sebastian Barba Estela Giner San Lorenzo Eva Duran Marti Lara Zaragoza Macian Noelia Moya Rodriguez

GUARDONS COMISSIÓ

04.

10 20 30 MAJOR

BUNYOL D’OR

Inma Rosaleny Mas Miguel Ferrer i Castro Nerea Fortuny Serrano Noel Gradolí i Carbonell

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER i BRILLANTS

Josep Cordellat i Ortega

Amparo Rodrigo i Giménez Cristian Serrador i Baixauli Núria Ferreres i Lorente

Guardons

DE LA COMISSIÓ MAJOR

Fallera Major 20

Layla

García i Lorente V

a ser fallera abans de nàixer, una fallera amb rang imperial, de bressol festera acompanyen tresor de la Falla, tots proclamant!

L’estil personal irradia serenitat, sorprenent amb virtuts i reflexió, les seues pròpies idees, actituds i valors sembla veure fàcil la clara organització.

Layla gaudeix de cada moment, vestir-se de fallera li encanta, l’ofrena a la Verge, els passacarrers dona completa i valenciana.

Voldria assenyalar de manera especial l’hàbit que té de voler la platja, dona mediterrània i familiar dona de valoracions i confiança.

Està estudiant psicologia, va per la vida segura i lliure, sensible, eficaç amb harmonia ser fallera un honor formidable.

Seràs reina de la Falla del Port, d’una Comissió que t’acompanya, el 2019 serà per a LAYLA: un any inoblidable! Ple de felicitat i de fragància!

Una dona que reparteix afecte, per als grans i menuts, amant dels animals reconèixer, la saviesa fluix pels seus ulls. Té una qualitat que s’ha de dir; psicòloga en l’àmbit d’un comportament, un temperament molt actiu descobrint l’interior fàcilment.

Vicenta Benedito i Pons

LAYLA LA MÀGIA DE LES FALLES Per María Requejo i Álvarez i Victor Jimenez i García

mentre contàvem milers d’anècdotes falleres i rèiem sense descans... Són tantes les aventures que hem viscut els tres junts!

illa, 7 de setembre del 2018. quan falten tres dies per a començar les classes, Layla és a casa com un divendres qualsevol. Maria, la meua amiga i cosina seua, li havia donat l’ordre que estiguera preparada a les sis de la vesprada per a rebre una sorpresa molt especial. I així va ser. Minuts abans de l’hora prevista, em vaig dirigir amb el cotxe a per ella, per a fer-li l’entrevista que hui veiem publicada en aquest llibret. Quantes preguntes ens va fer pel camí! Si haguera de transcriure-les totes no acabaria mai! En la nostra ruta, vam recórrer paratges incomparables, com la Ciutat de les Arts i de les Ciències, o la nostra estimada Albufera, tot

Layla estava nerviosa, encara no sabia realment on la portàvem, i tampoc el motiu. Finalment arribàrem fins a la platja del Saler, una platja de primera qualitat on l’arena blanca, les dunes, la seua cristal·lina aigua i la suau brisa fan que siga l’escenari perfecte perquè Layla poguera sentir-se com a casa. El lloc perfecte per a poder preguntar-li i que ens responguera amb sinceritat totes les qüestions que li havíem preparat.

Nosaltres, els teus amics, et coneixem des de fa molt de temps; són molts moments compartits amb tu, però volem que els altres et coneguen molt millor. D’antuvi, podries descriure’t? Em sembla una pregunta molt difícil i no sé què dir… sóc una persona extravertida i que de segur faré moltes amistats aquest any, com la que ja tinc amb les altres falleres majors de la resta de comissions de Silla. En poc de temps hem fet un vincle increïble. Em considere alegre, divertida i amb energia per a fer gaudir tota la meua comissió en cada passacarrer. Pense que com que sóc fallera de bressol he tingut l’oportunitat de gaudir de 19 meravelloses dones que, sense saber-ho, m’han estat preparant per al meu falleratge. Així que agafaré el millor de cadascuna d’elles per intentar ser la representant que aquesta comissió es mereix. Com visqueres el moment en què la Junta Directiva et va proposar que fores la fallera major del Port? Era com t’ho imaginaves? Quan t´assabentares que anaves a ser la fallera major, què vas sentir?

La màgia de les Falles, és molt sorprenent, perquè jo, després de tants anys volent ser Fallera Major, ho veia molt difícil

Jo portava molts anys recordant a ma mare que volia ser fallera major, cada vegada amb més intensitat, encara que ella sempre em deia que no. El dia que vaig quedar amb tu, Víctor, no l’oblidaré mai. Recorde que prenent un gelat et contava que els pares dels representants infantils són molt amics dels meus, i que si era fallera major havia de ser enguany. Com tu em vas dir, la màgia de les falles és molt sorprenent, perquè jo, després de tants intents, ho veia molt difícil. Quan tornàvem cap a casa vam topar-nos amb Mireia, la secretària, i mon tio Loren, el president de la comissió, i em preguntaren si anàvem a ma casa. Jo no em podia creure que en veritat anàrem a preguntar-ho als meus pares. La il·lusió que jo tenia des de feia molts anys! Anàrem els quatre, i quan entràrem ma mare es va posar molt roja, ja que s’imaginava perquè venien Loren i Mireya. D’altra banda, mon pare no volia ni eixir de la cuina. Finalment, quan Loren els ho explicà tot em van preguntar: tu vols ser fallera major? I jo vaig contestar que sí, i des d’eixe moment no m’ho crec. Tots ens vam emocionar i ens vam abraçar. Va ser realment màgic.

06.

LAYLA

LA MÀGIA DE LES FALLES

LAYLA LA MÀGIA DE LES FALLES

No era com ho imaginava, perquè era com una il·lusió impossible, i mai no pensava que arribaria. Encara no he assimilat del tot que sóc la fallera major del Port. És una barreja de sentiments molt gran, molta emoció, molts nervis i molta il·lusió. Sabem que eres fallera de bressol, que portes tota la vida en aquesta comissió junt amb tota la teua família. Què signifiquen per a tu les Falles? Quina és la diferència entre la Falla del Port i la resta de comissions?

LAYLA

LA MÀGIA DE LES FALLES Per a mi les Falles són la millor època de l’any, perquè encara que la setmana passa molt ràpid, ens ajuntem al casal tots els amics. Ens divertim, plantem la falla, anem a les despertades, als passacarrers, contem anècdotes als sopars… en fi, fem festa. I cada any és diferent, mai no podria avorrir-me. Què puc dir de la comissió que m’ha vist nàixer? Som una gran família. Tinc els meus amics i tota la meua família en la falla. Estic molt orgullosa de ser de la Falla del Port, som una comissió lluitadora, treballadora, i si caiguem, de seguida tornem a alçar-nos, tots junts… som de raça albuferenca.

06.

Enguany entre a la Universitat Catòlica de València, per estudiar el grau de Psicologia. Pense que sóc una persona bastant organitzada, que podré compaginar els estudis amb els actes als quals haja d’acudir. De tot el que et queda per viure com a fallera major, quins actes esperes amb més ganes i penses que viuràs amb més intensitat? I dels que ja has viscut, quins n’has gaudit més? El que més ganes tinc que arribe és la Presentació. És l’acte que amb més il·lusió preparen tots els fallers i falleres, ja que treballen de valent perquè tot isca perfecte. Tinc ganes de veure tot el que em tenen preparat. Dels que ja he viscut, crec que em quede amb la proclamació. Encara que estava molt nerviosa, perquè sóc un poc vergonyosa, va ser el meu primer acte com a fallera major d’aquesta comissió. Va ser molt emotiu. Ens agradaria preguntar-te pels premis. Tenen algun valor per a tu? Quin premi et faria mes il·lusió guanyar?

Com ha canviat l’ambient a casa des que saps que seràs fallera major? Com penses compaginar els teus estudis universitaris amb tots el actes?

Els premis no tenen un valor especial per a mi, però ja que la comissió treballa durant tot l’any per obtenir els millors resultats, m’agradaria que eixe treball estiguera recompensat d’alguna manera. M’agradaria guanyar-ho tot, perquè pense que la Falla del Port s’esforça en totes les categories, ja siga llibret, falles o presentacions, per obtenir els millors reconeixe-

Des que vam saber que anava a ser la fallera major, els meus pares i jo estem més units que mai, fem més coses junts, ho passem molt bé. La relació amb tu, Maria, ha millorat molt, ara ens veiem molt més i com a tu també t’agraden molt les Falles, estem vivint-ho tot molt intensament. Els familiars i els amics dels meus pares s’han involucrat moltíssim, estan entusiasmats, i ens ajuden tot el que poden en cada acte. M’agradaria donar les gràcies a tots.

06.

LAYLA

LA MÀGIA DE LES FALLES

ments. Però si he de quedar-me amb algun d’ells, diria el premi de la presentació, ja que és un acte molt especial per a mi, i en què els fallers treballem durant molts mesos per aconseguir que la fallera major i la comissió lluïsquen de manera especial. I sabent que enguany serà la meua, em faria molta il·lusió. Sabem que eres molt coqueta i que t’agrada molt vestir-te de fallera. Podries revelar algun secret del teu vestit de valenciana? Puc avançar que seran dos vestits, i amb el primer, un cosset més. Me’ls estan confeccionant a l’Agulla d’Or. Amb les proves que he fet fins ara em trobe un poc estranya, no estic acostumada a portar farol, però estic molt contenta amb el resultat.

Del color, només puc avançar que mai m’hauria imaginat portant-lo, però em vaig enamorar només vore la tela. Ja els voreu.

Volem preguntar-te per algun moment divertit que hages viscut en la falla, i sobretot per eixe grup d’amics que tens.... No puc elegir cap moment en concret, perquè tots el moments que visc en la falla són molt importants i sobretot, amb els meus amics. Recorde festes al casal un dissabte qualsevol, halloween, Nadal, Pasqua, discomòbils, mig any faller, vesprades de presentació, la setmana de Falles,… perquè per a nosaltres les Falles son tot l’any, i hi ha alguna anècdota que no podria contar... Encara que sempre són molt divertides.

Què puc dir dels meus amics? A la majoria d’ells els vaig conéixer a la falla des de ben menuts, a tots ens agraden molt les Falles i les vivim amb molta intensitat, en tot els actes que he tingut fins ara, sempre han estat presents, i sé que sempre estaran al meu costat. Els detalls que m’han regalat han sigut molt emotius i m’han agradat molt. Estan molt il·lusionats per viure aquest any al meu costat, i jo per viure’l amb ells. Aquest any conviuràs amb persones que sempre formaran part dels teus records més estimats. Sabem que aquesta relació no és nova, ja que els teus pares són amics del pares de Claudia i Llorenç, els representants infantils, i Loren, el president, és ton tio. Com penses que serà aquest any tan especial junt amb ells? Pense que enguany anem a gaudir moltíssim, perquè ja érem una família abans de començar tots els actes. Al costat de mon tio Loren - que ja porta molts anys al capdavant d’aquesta comissió i que és el millor president que podria tindre - viuré moments molt emocionants. I què dir dels meus “peques”? Llorenç es un xiquet molt xicotet però molt espavilat, i molt especial per a mi. Clàudia és la meua germaneta xicoteta, em duc molt bé amb ella i la vull moltíssim. De segur que els quatre junts passem moments d’allò més divertits. Finalment, sabem que aquest any serà molt especial, Layla. Quin desig tens per a aquestes Falles del 2019? Desitge que totes les persones que són importants per a mi, m’acompanyen durant aquesta experiència que mai no oblidaré. Que puguen gaudir-ho i viure-ho amb la mateixa intensitat que jo. També vull convidar a tots, fallers i simpatitzants, a passar l’exercici faller al meu costat i al costat de la comissió del Port. Desitge un 2019 inoblidable. Layla va somriure, amb els ulls emocionats, i es podia vore les ganes i l’amor que té per aquesta festa. Va alçar el cap i va veure la mar, la nostra mar mediterrània. Vam alçar-nos els tres i vam córrer per l’arena. Crec que Layla, en eixe instant, va ser un poc més conscient que el seu somni es va fent realitat. Per aquest motiu la vam portar a la mar, a la platja, perquè sabem que ella es troba com a casa.

A LA CARRERA ARTESÀ : VICENTE MANUEL MARTÍNEZ I APARICI AUTOR CRÍTICA: LLORENÇ ALAPONT I MARTÍ

07 A LA CARRERA AUTOR CRÍTICA: LLORENÇ ALAPONT I MARTÍ

REMATA LA FALLA ALLÀ DALT, UNA CARRERA DE PURASANGS Aquesta vida moderna sembla ser una carrera, galopant fins a la bandera en la cursa sempiterna. Per arribar sempre primer i que et coronen de llorer has de tenir experiència bon físic i paciència.

A LA CARRERA! “A la Carrera” és el lema que enguany la falla estrena per mostrar la velocitat en deixar el món arrasat. Hui tothom té molta presa, han perdut la paciència, i no aprecien la comesa de fer coses a consciència. Ser primer és principal, si eres polític candidat, i a la carrera electoral et jugues la mensualitat. “A la Carrera” és el tema, per explicar-ho amb finor siga en prosa o poema nostra llengua és la millor.

També està qui juga brut, figurant jockey de primera, compra Màster i carrera i no sap fer o en un canut.

CRÍTICA FALLA GRAN

A LA CARRERA

Genets que anhelen triomfar trepes, arribistes i animals s’esforcen a fer més mal, que una bacora en un favar.

Abans es jugava als cavalls o als llebrers, ara, arreu del món pots apostar, en curses de camells i caragols bovers, en Dubai, Nova York o Madagascar.

l’hípica és per a rics, qui té carro i cavall no pateix pena ni retall i sobren família i amics

Estem saturats de cases d’apostes, donen uns euros perquè t’acostes, i t’acabes jugant la vesícula biliar.

A l’hipòdrom la Zarzuela sols corren purasangs, són cavalls amb estrela, que no s’arrosseguen pel fang

07.

Encertes un repte i estàs que te n’ixes, però acabes perdent tot si no t’ho deixes. En jugar, més tens a perdre que guanyar.

Dominen l’equitació les valentes amazones, aptes en la superació de barreres ben grosses En les carreres actuals tenen el handicap elles, han de ser excepcionals per triomfar les femelles EL COS DE LA FALLA REPRESENTA UNA SENYORA OPULENTA. Una dama de l’alta societat simbolitza els diners esfumats jugant i apostant una barbaritat a tot tipus d’esports i banalitats.

07.

CRÍTICA FALLA GRAN

A LA CARRERA

BARCA, JOC I CAMÍ, DE L’ESTRANY FAN BON AMIC Perdone el govern local, si assenyale més si cal, com el poder municipal de l’estrany fa bon amic.

El polític és molt jovial, molt amable i servicial, en campanya electoral. Les eleccions com el vi

Són huit partits en total, quatre del mateix pal estan d’acord en l’ideal que repartir-se el botí.

de l’estrany fa bon amic

de l’estrany fa bon amic Diuen que és immoral, que no governe el pardal, demostra el pacte grupal que haver de jugar en equip de l’estrany fa bon amic No s’ho prenguen massa a mal dir que bona feina i jornal bona taula i festival i contemplar-se el melic. de l’estrany fa bon amic L’oposició no és rival, sembla la facció liberal quatre partits i un funeral, mostrant que pena i castic de l’estrany fa bon amic

Veurem si qui mana és lleial al pacte de govern fraternal. Perquè al sufragi universal, tenir adversari i enemic de l’estrany fa bon amic EN LA CARRERA DE L’AJUNTAMENT, A QUI TE BARCA LI BUFA EL VENT. Apreciaran en l’escena, com a la nostra Albufera, el vent bufa a l’esquena de la barca davantera. Van a rem i vela plena, Alcalde i equip de govern. Diuen que han fet molta feina sense amollar un dobler. Qui està prop de la vaca menja carn i mama llet, te la gent a la butxaca, tot i que solte algun pet.

CRÍTICA FALLA GRAN

A LA CARRERA

07.

Aquells que manaven abans tenien el vent a favor, però es llavaren les mans, fent estella l’anterior.

La barca li fa aigües a l’alcalde precedent, tot i guanyar a les urnes, ara perxa a contracorrent.

En quatre anys va posar cinc mil bombetes de led, en haver-les de pagar, no va fer llum ni una al dret.

Durant quatre anys varada, la nau del gavinot no va fer cap jornada, i ara s’enfonsa fins al bot.

Era l’alcalde sense fi, pregonaven els seus, i al bon xicot Serafí li pararen prompte els peus.

Per recobrar la poltrona, la propaganda desgrana, en compte del nostre idioma, en llengua castellana.

Solca el llac i va volant, la barcassa de l’alcalde, per internet navegant no hi ha rival que l’avance.

Posà la barca a la capa i es va gitar a dormir, quan s’alça de la ressaca ja no pogué repetir.

Prenguen vostès bona nota a l’hora de fer campanya, d’utilitzar la llengua que toca, i fer honor al Tio Canya.

A Zaragozà li encanta pescar amb la xarxa social, tenir seguidors a manta que li posen polze en alt Tot el que fa, ho pública en diferit o temps real, la privacitat sacrifica per convertir-se en viral. És un alcalde virtual, que conta diàriament punyets, somiant que seran al final, vots que té dins el mornell. Vicente és “instagramer” i anhela popularitat, és influencer i youtuber, per arribar a ser diputat.

07.

CRÍTICA FALLA GRAN

A LA CARRERA

El quadripartit s’ha repartit de regidories un cabàs, projectes grans i petits i obres menudes i grans.

Ara han inventat el Gallet, del que no sabem el valor, si xavo, pesseta o quinzet, més que diners és favor.

Perquè estiguen tots contents s’han dividit el pastís, i càrrecs tenen tres-cents, ni que governaren París

Valentín Mateos faltava, qui quatre àrees governa, que no peguen ni fava, lletres, obres i cisterna.

També governa compromís, amb Raquel Sánchez al cap, sembla dolceta com l’anís, però si trau ungles et fa arrap.

A ell li agrada variat, així de tot pot picar. El que val és ser renovat quan el hagen de votar.

No vol quedar-se enrere Melero, traient tot el pit. Han fet que tot prospere, gràcies a ell i compromís.

Ivan Cuenca porta hisenda, una regidoria de renom, no demanes cobrar renda, que et posa mirant al cognom.

No hi ha prou medalles per als nou regidors, tots s’apunten les batalles en què ixen guanyadors.

Josefina regeix un àmbit, que li va com oli en llum, doncs té la festa com hàbit i la marxa per costum.

De les consultes populars és l’amo Salva Mestre, per no preguntar als bars, com s’ha fet quasi sempre.

Ha patit algunes cornades, d’alguns que poc l’estimen, per no cedir a vegades, front aquells que la intimiden.

Si prefereixes fred o calor és la consulta del mes, has de participar sense por, escollint-ho per la web.

El camp el porta Felipe, i també medi i esport, esperem que participe i arregle prompte el port.

CRÍTICA FALLA GRAN

A LA CARRERA

Trinidad és, la més salà, i per això l’han triada. Benestar porta a la mà i la salut ben guardada. Ens queda encara parlar dels regidors en minoria, ningú d’ells ho té clar, conservar regidoria. Navarro és verd mimètic, i no deixa cap en titella, ataca a ritme frenètic a qui meneja la cella. Potser siga ressentiment, per no haver fet quintern, en el fratern repartiment de competències de govern. Amb la quarta columna de brutícies de Silla ha muntat una tribuna, on esbronca sense trilla. Joan Fuster és regidor, i no insigne escriptor, doncs no és home de glossa, però astut com la rabosa.

07.

He de demanar un plaer al portal de transparència, posen el currículum vitae, perquè malgrat la paciència, no hem trobat ni en internet, quin títol, treball o experiència ostenta la majoria del Ple. DOS BOJOS A LA CARRERA PER DESTRUIR EL PLANETA Dos bojos volen manar del planeta, KIM JONG-UN i l’altre DONALD TRUMP, tots dos capaços de fer malifeta i arrasar-ho tot en un rellamp. Vivim atemorits en l’ai al cor per si el coreà és tira un pet, i el president americà per error, polsa el botó que llança el coet. En la carrera per dominar el mon, bombes i míssils son un malson, per estar en poder del cruel o sonat. En conte de fer prevaler la pau, es comporten com bestia o babau, posant en perill el bé més preat.

El seu fidel i bon amic, s’ha soltat la melena, i el partit ha dividit gastant-li una mala faena.

07.

CRÍTICA FALLA GRAN

A LA CARRERA

KIM JONG-UN i DONALD TRUMP fan més por que pedregada de cudols, no valien ni a l’escola ni al camp, i mira on han arribat els dos trols. Si continuen aquesta competició, no quedarà pedra ni canya dreta, a causa d’una estúpida obsessió, per dominar cada racó del planeta. Si volen liderar l’ordre mundial, més cooperació i menys arsenal, poques muralles i moltes cassalles. En compte de tenir tan mala bava, podien estos dos jugar a la taba, o vindre junts a conèixer les falles.

LA POLÍTICA NACIONAL ÉS UNA CARRERA CIRCULAR La política nacional, és un carrusel circular, amb força agafen al pal, per por a caure al girar. Tots volen estar en la roda, ningú vol baixar del cavall, doncs viu com un Maharajà, diputat, senador i vassall. Pedró Sánchez va cavalcant, però el cavall no està domat, podem subjectar-lo per davant, doncs la cua els bascos s’han quedat.

El president vol trofeu d’or, fent per salvar la muntura, creu que té cavall guanyador, i esgotarà legislatura. Podria ser un cavaller aclarint el finançament com es va comprometre doncs va la cosa malament Ofegats els valencians estem per tots els deutes, tributem com cortesans i rebem com emfiteutes. Pablo Casado es pensa que és el Cid Capejador, a la pàtria ell defensa, enfront d’Anníbal i Almansor. No va estudiar el temari perquè no feia cap examen i l’excel·lent era diari, endavant diu que el difamen Sempre el mateix rossí, el cavallet de batalla, el cent cinquanta-cinc i Santi tanca Espanya! Ribera sempre a cavall d’una cosa i el contrari, sembla que va cara avall, segons l’índex monetari.

CRÍTICA FALLA GRAN

A LA CARRERA

Ni caragol, ni clòtxina ni pardalet, ni floreta, però quan s’inclina, sempre és cap a la dreta. Diu Iglesias que no vol corser polit, ni purasang, sinó rossí, carro i perol, però no el voràs tocar fang. Deia que no era casta, però amb els diners de la gent ha invertit molta pasta en un palau aparent.

07.

Sembla ser que al Coyote, li agrada la ruta on passes, i encara que res explote, el camí està ple trampes. I com no ets estruç ni botes, caus de cap en totes elles. Contenidors, cotxes i obres, bicis, patinets i motos són perills i riscs que corres, però són les caques dels gossos, les trampes més traïdores, doncs els porcs són nombrosos.

Tots clavats en la carrera per aconseguir el poder, ningú vol quedar darrere, i manco baixar del carrusel. SÓN VORERES I CARRERS UN CIRCUIT DE CARRERES Cada vegada té més perill anar per carrers i voreres, et pot arramblar algun “fill”, d’estos que mai t’esperes, així de vehicles hi ha mil cicles, patins i patineres. Ara s’han posat de moda els patinets elèctrics, fins i tot d’una sola roda, no em semblem massa cívics, perquè van a tota virolla per pista o barrí antic. 37

07.

CRÍTICA FALLA GRAN

A LA CARRERA

LA CARRERA PER LA IGUALTAT ÉS LA MÉS IMPORTANT És necessari córrer i guanyar la llarga carrera per la igualat, ja que no resulta possible acceptar un país, nació o societat que autoritze i permetrà discriminar a cap femella al camp o ciutat, hem d’acabar amb la segregació i també amb la infravaloració. Hui en dia és un fet molt evident, que no cobren el mateix, homes i dones, que són ells els caps també està patent, mentre és clar que fan elles més hores, l’home té una carrera ascendent. gracies a ella criant i fent labores, duen elles la recerca fins l’últim pel i s’emporta el seu cap el premi Nobel Esta carrera és plena d’entrebancs, de falta de respecte i llibertat, violència de gènere per tots els flancs, hem d’aturar-ho amb l’ajuda de l’estat, sembla que anem enrere com carrancs, altrament diu algun destrellatat, que homes també han rebut a dos mans i la llei danya al mascle maltractat. La cursa és llarga però clourà bé, perquè tota injustícia s’acaba, i està, també!

CRÍTICA FALLA GRAN

A LA CARRERA

07.

META!... I ACOMIADAMENT Per fi he arribat a la meta d’esta carrera repleta de rimes, versos i alguna quarteta. Espere que la falla haja quedat satisfeta de l’explicació i crítica feta. Jo he gaudit de la feineta d’escriure esta fulleta, tot i que no és fàcil l’art de poeta i més sense cobrar una pesseta. Si he fet alguna brometa, no era la meua intenció fer la punyeta, supose que alcalde, regidors i colleta, agafaran amb humor la canyeta, i no em posaran la creueta, i si tenen la lluna curteta, que es facen una cassalleta. També estem en la carrereta de guanyar alguna bandereta, si al jurat li ha agradat la glosseta jo ho agraïsc de bestreta. Farem una bona festeta, si el llibret al final ho peta, oferint la copeta a la nostra geperudeta. També farem l’oneta al que ens guanye la partideta, perquè som falla que respecta i valora llengua, enginy i gracieta. I ací solte ja la plometa, fins a la pròxima obreta.

SOMNI

COMPLIT

Per Inma Rosalleny i Más

scriure aquest article (és una tradició que al Port la fallera major eixint conte les experiències de l’any viscut), és molt difícil per a mi, ja que no puc escriure en una sola pàgina totes les vivències d’aquests 365 dies. No sé exactament què contar sense fer-me pesada i mostrar-vos alhora la felicitat que he tingut, vivint cada un dels moments. Crec que el més important és que conegueu els inicis de la meua història, una història marcada per la meua família, és clar, i així comença. Exactament no vos puc dir un any en concret, perquè jo encara no havia nascut , però vos puc dir que va ser ma tia Sílvia la que féu que ens apuntàrem a la comissió. Tant fou així que ma mare em duia al ventre vestida de fallera; imagineu-vos la fallera que sóc. Bé, un dia, el meu germà major va dir a ma mare que volia ser president infantil. Un xiquet inquiet, amb les idees molt clares, i que de segur aconseguiria el que volguera. I així va ser. L’any 1998 va ser president infantil. Jo era menuda, tan sols tenia cinc anys, però ja tenia dins alguna cosa que em feia sentir diferent.

Així van passar els anys, i el meu cosí germà (fill de ma tia Sílvia, abans mencionada), fou president infantil en 2001. I jo, que ja era més major, veia que ja m’anava agradant bastant el món de les falles i que volia representar la comissió. L’any elegit per a representar la comissió infantil va ser el 2004, un any en què els meus pares ho tenien tot molt ben preparat, cosa que jo no sabia. Però eixa era la il·lusió de ma mare, donar-me la sorpresa, i per a més inri, que el meu germà xicotet, amb tan sols huit anys, fóra també el president infantil. La primera parelleta de germans que representaven la comissió. Va ser un any meravellós, un any que recorde molt bé i que hui dia, encara fa que m’emocione en veure algun vídeo o foto . Però la cosa no acaba ací, ja que el meu germà, l’any 2008, tornà a repetir com a president infantil. Per la meua banda, jo tenia clar que volia ser la representant de la comissió major, tot i que ma mare em deia que era massa prompte i que no ho gaudiria tant sent tan menuda com era, amb menys de vint-i-dos anys. Doncs bé, allí estava jo, veient com els anys passaven i no arribava el meu torn. Cada any més entregada a la comissió

SOMNI

COMPLIT del Port: en els festejos, en Junta Local Fallera, participant en les activitats del casal o fins i tot col·laborant amb un article en el llibret. Així, al novembre del 2016, els meus pares em donaren la notícia: seria la fallera major per a les Falles del 2018. Ja m’havien apuntat per a no perdre el torn, i tot començava ja. No m’ho podia creure. Fins i tot aní a preguntar a la secretària si era veritat que m’havien apuntat, ja que no era conscient del que realment estava passant. El temps passa de pressa, i més si una de les teues companyes de sempre del casal és la fallera major del 2017. Vaig gaudir al màxim al seu costat, i ella entre rialles, una nit al casal va demanar als meus pares que li permeteren imposar-me la banda de fallera major; i així li ho van concedir. Des d’aquell moment en què el meu somni es va fer realitat, el moment en el qual el dia de la presentació m’anomenaren fallera major, no poguí resistir-ho, i les llàgrimes caigueren dels meus ulls amb una emoció que no poguí contindre. Veure la meua família i amics, tots junts, i gaudint del meu moment, sols té una paraula: impressionant.

09.

any guarde al cor moments i vivències insuperables, però sobretot guarde el record de les persones que ho han fet possible: els meus xiquets i les seues famílies, Loren i la seua família, els meus amics, la meua família, les falleres majors d’altres comissions, i tots i cadascun dels components de la meravellosa comissió del Port. Perquè vosaltres ho heu fet possible; perquè la comissió del Port és més que una comissió, és una família de raça albuferenca, on tenim una altra forma d’entendre les falles i de la qual espere formar part i continuar sumant vivències per molts anys. Moltes gràcies fallers del Port per haver-me convertit en la vostra fallera major. PER SEMPRE 2018

Sé que vos pareixerà un tòpic, però per a mi la presentació que la meua comissió preparà amb tanta cura i dedicació va ser la millor, ja que hi plasmaren la meua essència, i no podien haver el·legit millor tema: l’atrapa-somnis. Sí, perquè sabien que duia anys esperant aconseguir el meu somni de ser fallera major. Aquesta és una de les coses que amb estima guardaré al meu cor, el moment en què, amb la banda ja imposada, jo lluïa com la que més, dalt del meravellós atrapa-somnis. Però com he dit abans, no només és el que he contat. En eixe moment començava un any meravellós i inoblidable. Podria estar hores i hores escrivint sobre tots els moments viscuts, però sols en destacaré un més, el dia 15 de març, dia en el qual es plantà el monument de la comissió. Els fallers del Port em demostraren una vegada més que no hi ha cap com ells, i cadascun dels que ho visqueren de segur que ho recordaran molt bé, perquè va ser impressionant i mai no podré oblidar aquella màgica nit. En definitiva, d’aquest

HISTÓRIA D’UN ANY Per Carla Gil i Blesa

luny queda el record d’aquells llibrets del Port on simplement editaven les fotos de les falleres majors, l’explicació de les falles que es plantaven i els seus esbossos, el llistat de fallers, els membres de la junta directiva i altres informacions sobre l’exercici faller en curs. Actualment, aquests han donat pas a autèntiques obres literàries com la que tens a les mans, on apareixen articles històrics, de recerca o d’opinió sobre la festa de les falles o sobre altres temes. Per aquest motiu, m’agradaria enaltir, des d’aquestes línies, els llibrets del Port i felicitar l’equip de redacció i publicitat del llibret de l’any 2018 per haver aconseguit el 7é premi a la promoció de l’ús del valencià, amb menció honorífica per l’ús del llenguatge inclusiu, que atorga la Generalitat Valenciana.

La nostàlgia és el sentiment de pena o tristesa que produeix l’absència d’alguna cosa, la tristesa malenconiosa originada pel record d’una pèrdua. En definitiva, allò que sentim els fallers cada 20 de març. Però vaig a intentar no deixar-me emportar pel sentiment de tristor i, amb la premissa del “no plores perquè ja es va acabar, somriu perquè va succeir” (Gabriel García Márquez), vos resumiré de la millor manera possible tots els actes que hem tingut durant aquest exercici faller, intentant transmetre la mateixa intensitat, emoció i passió que sentim els fallers de la comissió del Port per la nostra festa. Benvinguts i benvingudes a un viatge en el temps, on viureu amb mi una història plena d’emocions i anècdotes. Ara sí, comença la història d’un any.

DESEMBRE: UNES PRESENTACIONS DIGNES DE RECORDAR Una altra volta vam ser els últims a fer les presentacions. Un any més vam tornar a demostrar a tots i a totes que som capaços de transformar una nau diàfana en un meravellós teatre en un temps rècord. El dissabte dia 9, a la Nau Jove, va ser la Presentació de la fallera major, la senyoreta Imma Rosaleny i Mas. En aquesta ocasió i amb l’ajuda d’uns fallers i falleres de primera convertits en actors, il·luminadors, tramoistes, decoradors, escenògrafs, teloners, vam aconseguir convertir la Nau en un lloc

HISTÓRIA

D’UN ANY

10.

meravellós, ple d’atrapasomnis, on el nostre objectiu era atrapar el somni d’Imma des de fa molt de temps: ser fallera major del Port. Va ser una nit de presentació que de segur perdurarà per molts anys dins del nostre cor. Fou una de les millors presentacions que recorde. La Nau Jove deixava el seu aspecte trist i obscur per donar pas al món dels somnis, on tots ells poden arribar a fer-se realitat, sols cal tancar els ulls i deixar-se dur. Gràcies al playback, la decoració de la passarel·la i l’apoteosi final, la nostra fallera major Imma va eixir del centre de l’escenari dalt d’un impressionant atrapasomni el qual simbolitzava que Imma ja havia atrapat el seu somni de ser fallera major. Aquest any vaig tindre l’honor de fer-me càrrec de la presentació per segona vegada junt amb el meu amic i faller José Ríos; ens ho vam passar de categoria junts assajant i vam gaudir molt el dia de la presentació. La mantenidora fou la tia de la fallera major, la fallera Sílvia Más, la qual li va dedicar unes paraules molt emotives i sentides on va recordar algunes anècdotes que havien viscut juntes i va enaltir totes aquelles qualitats que fan d’Imma una persona única i especial. El diumenge dia 10 va ser la Presentació de la fallera major infantil, la xiqueta Laura Remuzgo i Cosmos, i del nostre

president infantil, el xiquet Josep Alba i Gómez. La Nau Jove, on férem les presentacions, era plena de gom a gom, com ens passa tots els anys. Per molt gran que siga el local que ens deixe l’Ajuntament, som tants que mai no en tenim prou. El tema de la presentació infantil era: el món de la fantasia. Enguany, la comissió del Port va crear per als nostres infants un món màgic, ple de fantasia, somnis, moviment, llum i color, amb la finalitat que tant menuts com majors s’adonen que molts dels nostres somnis poden fer-se realitat. La nostra regineta va eixir del centre de l’escenari damunt d’una preciosa mitja lluna totalment il·luminada, que creuà la passarel·la i deixà a tots bocabadats. Els presentadors van ser uns dels xiquets amb més gràcia que conec: Àlex Sánchez i Sebastián i Vera Nieto i Alba, que ho van fer de categoria. Molt bé ho van fer també els germans de Laura, Voro i David, que van dedicar unes paraules d’exaltació molt boniques i sentides a la nostra fallereta major infantil, i com no, Laura Remuzgo, que va explicar a tot el públic assistent el tema de la seua presentació amb una serenitat i una simpatia insuperable. No m’agradaria oblidar-me del grup de playback infantil, que ens van oferir un meravellós espectacle que van fer millor, si cap, les nostres presentacions; ni dels xiquets que van eixir fent el teatre, que aconseguiren deixar la vergonya de banda i es comportaren com autèntics professionals.

10.

HISTÓRIA

D’UN ANY

GENER I FEBRER: UNS MESOS CARREGATS D’ACTES El dissabte 13 de gener es va celebrar a la Nau Jove el tradicional Sopar d’Exaltació de les falleres majors i presidents de Silla. La Junta Local de Silla, un any més ens va sorprendre amb un sopar de gala, amb un càtering a càrrec de Valencia no duerme. Després de l’acte i per a tots els assistents, vam poder escoltar música i passar-ho d’allò més bé amb els membres de les altres comissions falleres de Silla. El dissabte 27 de gener, al teatre de la plaça, vam presentar al poble el llibret de falles 2018, un llibret molt complet en què el seu director, coordinadors i tots els seus col·laboradors ens presentaren ‘València a l’avantguarda de la gastronomia’. Un llibret que a més de parlar sobre gastronomia segueix apostant fermament per la nostra llengua, la nostra cultura i la igualtat de gènere. El dissabte dia 3 de febrer, a la sala Siglo XXI de l’Alcúdia, tinguérem l’homenatge als nostres fallers d’honor. Aquesta

nit sempre és especial perquè és l’única nit que ens ajuntem tots els fallers i simpatitzants fora del casal, en un ambient diferent dels sopars que fem durant tot l’any. Ho vam passar molt bé i el nombre d’assistents fou molt superior al d’altres anys; en acabar el sopar, vam ballar fins a la matinada. El dissabte dia 24 de febrer tinguérem el tradicional sopar de la Baixada de Quadres, on els representants de l’any 2017, Imma, Abril, Marc, i les seues famílies ens convidaren a un sopar de categoria, on no ens va faltar de res. La Nau Jove estava plena de fallers i convidats de les famílies. Després de sopar, els regalàrem les fotografies que durant tot l’any havien estat presidint-nos al casal i, com no, el millor per al final, les famílies ens van voler regalar a tots una nit per a recordar, ens ho vam passar d’allò més bé cantant i ballant fins a la matinada amb l’orquestra Gravity.

MENHe de confessar-vos que la Cavalcada és un dels actes fallers que més m’agrada; sobretot els dies previs, quan ens quedem fins a la matinada (els que tenen la sort de no treballar l’endemà) preparant les carrosses perquè tot isca perfecte. És una feina difícil perquè, com que som tants fallers i duem tant de temps disfressant-nos, pareix quasi impossible no repetir disfressa. El dissabte 3 de març, un any més, crec que els fallers del Port guanyàrem en originalitat i participació, vam tindre disfresses per a tots els gustos: de bola de drac, d’indis, de cucs, de Tadeo Jones, etc. Els de la meua comparsa anàvem de sol-

HISTÓRIA

D’UN ANY

10.

DIES DE FALLES

dats imperials de la mítica saga Star Wars. En general, totes les carrosses van quedar de categoria i vam demostrar que, a més de ser bons fallers, som bons pintors, fusters i soldadors. Després que les set comissions arribaren a la plaça, vam esperar el torn de les nostres falleres majors Imma i Laura, acompanyades per Josep i Loren. Elles van dir els seus pregons i, així, quedaren inaugurades les Falles del 2018. Cal dir que les dos ho van fer molt bé, amb naturalitat i sense llegir cap guió.

Aplega març i les dues setmanes més esperades per als fallers. La pista tallada i la Nau, oberta quasi 24 hores al dia, s’ompli de bruses ratllades, de xiquets per gaudir dels berenars, dels jocs i de les activitats que organitza la delegació d’infantils. Per als majors, la delegació de festejos ens presenta les activitats que ens ha preparat, el tauler d’anuncis s’ompli de fulls d’inscripcions per al campionat de parxís i truc, de futbolí, la gimcana fallera, el concurs de paelles i per poder gaudir dels menús de falles que els nostres cuiners ens han preparat per

L’endemà, a la Nau de la Cultura, es va inaugurar l’Exposició del Ninot. Recorde que el saló estava ple i que vam haver de fer torns per poder veure els ninots. Després acudírem a la Nau Jove, on es va celebrar l’acte d’entrega de recompenses que atorga la Junta Local Fallera.

10.

HISTÓRIA

D’UN ANY

als grans dies. Van ser uns dies molt especials, ja que comencen els dies de convivència al casal, on tots, més xicotets o més grans, compartim festa, jocs, i opinions per tal de fer el que més ens agrada, com nosaltres diem: fer falla. El divendres 9 de març, a la nit, després de sopar, els nostres representants tiraren el xupinaso d’eixida a la gran setmana de falles. Ja havia arribat la setmana més desitjada per tots els fallers! Més tard, carreguem material i anem a casa dels nostres representants per tal de pintar els escuts a la porta de casa. Aquell escut que, quan ixes del portal, et saluda cada matí i que mai no vols que cap cotxe passe per damunt d’ell i l’esborre. Aplegàrem a casa de cada representant i, com de costum, els artistes que tenim a la falla, dibuixen a mà alçada l’escut que després de pintar-lo, els nostres representants firmen amb el seu nom a la barca del nostre escut. El dissabte 10 de març vam tindre l’esperat concurs de paelles que organitzem a la pista, on una trentena de paelles competiren pel títol de millor paella per a tot un any! És un dels dies que més m’agraden de Falles, ja que m’encanta veure tota la pista de gom a gom. El jurat, format per Pili, Toni, Pepe i Loren, van donar la victòria a la paella Los ángeles de Víctor. També es van entregar els premis del campionat de truc i parxís, els guanyadors van ser Paco Cubelo i Paco Punxó en el truc i Mónica i Amparo en el parxís. I, després, per celebrar-ho, tinguérem discoteca al casal i també una gran batucada dins la nau amb la qual ens ho vam passar d’allò més bé. .

El dimarts dia 13 de març tinguérem un dia molt emocionant. Un any més ens desplaçàrem al Palau de les Arts Reina Sofia per a recollir el banderí del 7é premi a la promoció i l’ús del valencià al llibret de falles amb menció d’honor per l’ús del llenguatge inclusiu, on la nostra fallera major, Imma, acompanyada de Laura, Josep i Loren, recollia de les mans de la fallera major de València el banderí. El dia 15 de març, personalment, és el millor dia de les Falles, la plantà. Un dia en què sense adonar-te’n et passes pràcticament tot el dia al carrer veient com els artistes infantils i majors donen forma al monument. També és un dia amb molts nervis perquè quan veus una peça suspesa en l’aire, es posa una coseta a la panxa de pensar que es pot caure..... Tots junts gaudírem de Xavier Gámez i el seu gran equip que començava a donar forma a la falleta infantil, i d’Alberto Ribera a la falla gran.

HISTÓRIA

D’UN ANY Sense adonar-nos-en, teníem la gran Nit d’Albades: primer, dins del casal, els cantadors i versadors, acompanyats per la Junta Local Fallera, dedicaren als nostres representants unes albades de categoria especial. Més tard, al parc de l’Estació, i dirigits per uns aplaudidors unflables, xiulets i unes ulleres colorades, acudírem a pels nostres ninots indultats, als quals acompanyàrem fins al seu lloc en els nostres monuments.

10.

Llibret: 1r premi 7é Premi al llibret GVA

El dia 16 de març, la nau lluïa d’una forma molt divertida, l’ocasió ho mereixia: els nostres representats Josep, Laura i Imma, ens convidaven a berenar i ompliren les taules de globus i temàtica de 101 Dàlmates. A la nit, gaudírem d’un espectacle molt divertit per als fallers, MOTIVATION, un macrofestival amb grup d’animació que ens ompliren de regals i ens feren ‘vibrar’ fins a la matinada. En finalitzar l’actuació, els més nocturns poguérem gaudir del ressopó de Hot Dogs. A la vesprada, una multitudinària cercavila, on ballàrem, cantàrem i passejàrem orgullosos els banderins dels premis pel nostre poble. I, a la nit, com és tradició després de sopar, els nostres representants ens convidaren a un pastís, aquest any en forma d’escut de la falla Port i amb fotos d’ells. Més tard, la gran orquestra Código ens va fer vibrar fins a la matinada, va ser una de les millors nits que recorde. I després del ressopó vam tindre el nostre tradicional entrepà pistero.

El 17 de març, tinguérem la primera despertà, acompanyats de la banda de música pels nostres carrers. Després ens vam concentrar a la plaça dels Germans Iborra; i tots junts ens concentràrem a la plaça del Mercat Vell per a rebre els premis dels diferents apartats. Els premis foren els següents: Falla gran: 2n premi Falla infantil: 2n premi Presentació major: 2n premi Presentació infantil: 2n premi

10.

HISTÓRIA

D’UN ANY

El dia 18 de març, amb la ressaca de la nit anterior, encara ens quedaven forces per acompanyar els més menuts a la despertà, on s’ho passen d’allò més bé tirant coets i despertant el veïnat. A la vesprada, l’acte més emotiu: l’ofrena a la nostra patrona, on tots els fallers férem entrega dels rams de flors a la nostra Geperudeta. A la nit, sopàrem una truita gegant, la comissió ens convidava a sopar, ja que teníem acompanyants de luxe, els nostres fallers d’honor i col·laboradors del llibret. I, per tancar la nit, l’orquestra Embrujada ens va fer ballar fins a la matinada, si es pot dir ballar al que fem... El dia 19 de març, de bon matí, acudírem a l’última despertà. Com que era l’última havíem de cremar tota la pólvora que ens quedava. Al migdia, les obligacions cridaven els nostres representants, que s’havien d’enfundar la vestimenta per acudir a la missa del dia de Sant Josep i, després, anar a l’ofrena del patró de tots els valencians. A les 14 h, la mascletà va sonar ben forta en tota la pista. Després, anàrem a dinar tots junts sense poder descansar i per continuar amb la festa. Estàvem ultimant les poques forces que ens quedaven i la pluja d’enguany no va poder amb nosaltres, no poguérem fer el passacarrer boig pel carrer, però sí que el férem dins del casal. Ens ho vam passar d’allò més bé amb la nostra xaranga i vam disfrutar de l’últim passacarrer de les Falles. A les 21 h, Laura i Jose pegaren foc a la falleta i, més tard, Inma pegà foc a la falla gran per tancar un any més la festa de les Falles. Mentre el foc consumia la nostra falla, ens venien al cap tots els moments que havíem viscut aquestes Falles, unes Falles que sempre perduraran al cor de tots. Mentre que, per altra banda, d’eixes cendres estava naixent el proper exercici faller. Benvingudes Falles del 2019!

ABRIL: FESTA DE L’APUNTÀ En la comissió del Port, qualsevol excusa és bona per tal d’ajuntar-nos tots i, sobretot, si fa tan poc que han acabat les Falles i ens trobem tant a faltar. Per aquest motiu, el dia 21 d’abril celebràrem la Festa de l’Apuntà, un dia molt complet on des de bon matí ens citàrem al nostre casal de falles per tal de passar tot el dia junts. Dinàrem paella feta per la delegació de culinaris?, estaven totes boníssimes! Els més menuts gaudiren tot el dia dels unflables que teníem preparats per a ells, i els més majors gaudírem com a xiquets en el bou mecànic.

MAIG I JUNY: CREU DE MAIG, ALBADES I NIT DE SANT JOAN Maig és un mes de commemoracions, el Dia Internacional del Treballador, el Dia de la Mare, l’alçament del poble madrileny contra les tropes franceses... A València, i des de fa molts anys, plantem la Creu de Maig amb el propòsit que amb el seu poder cuide la collita de tempestes, pedra i gelades. I com en la comissió del Port som gent que cuidem i respectem la cultura popular valenciana, el passat dia 30 d’abril vam celebrar el sopar de la plantada de la Creu de Maig. És un sopar molt familiar, perquè no sol vindre molta gent, però he de dir que enguany s’ho vam passar molt bé, ja que qualsevol ocasió és bona per a fer festa.

HISTÓRIA

D’UN ANY

El dissabte 5 de maig vam celebrar un altre acte dels considerats fixos en el calendari faller: la tradicional Nit d’Albades. Una nit màgica on se’ns posa la pell de gallina al sentir una albada i on ho vam passar tots de categoria. El dia 20 de maig, els nostres representants acudiren a l’acte del Besamans a la Mare de Déu dels Desemparats. I, com passa sempre, sense adonar-nos-en, va arribar el mes de juny i, amb ell, la màgica nit de Sant Joan. Aquest any la vam celebrar dissabte: com sempre, un fum de gent de la falla i convidats ens vam reunir al carrer per gaudir d’un bon sopar envoltats d’amics. Després de sopar, vam gaudir de l’actuació d’alguns fallers que ens volgueren fer riure un poc amb les seues particulars actuacions.

JULIOL: PROCLAMACIÓ DE LES FALLERES MAJORS I PRESIDENT INFANTIL Ficar cadires, prova de so i micròfons, planxar cortines, assajos... Encara que vos recorde als preparatius de la presentació, vaig a relatar-vos un acte que, a poc a poc i durant els anys, hem anat perfeccionant i fent que siga cada vegada millor, la Proclamació. El dia 7 de juliol vam celebrar a la piscina municipal l’acte de la Proclamació. Aquell dia vam tindre l’honor de proclamar per tot l’any 2019 la senyoreta Layla García i Lorente com a fallera major, i Claudia Sánchez i Peris i Llorenç Alapont i Serrador com a fallera major infantil i president infantil. Aquest

10.

any es van fer càrrec de l’acte per primera vegada Alba Pérez i Raúl Más, i van tindre la sort de viure tota l’emoció des de dalt de l’escenari, des de ben a prop. Els nostres representants estaven nerviosos però molt il·lusionats, tant o més que els familiars que els van fer l’exaltació. A Llorenç, li la va fer Mónica, sa mare, i és que... Qui millor que ella podia parlar del nostre president infantil? Ho va fer de categoria. A Clàudia va ser la seua cosineta Anna qui va tindre l’oportunitat de fer-li l’exaltació, unes paraules carregades de sentiment i tan ben dites que ens deixà a tots bocabadats. Molt emocionants van ser també les paraules que Maria Requejo va dedicar a la nostra fallera major, i cosina seua, Layla, que es va emocionar molt en recordar històries i anècdotes familiars i que estava molt contenta de veure la seua cosina complir el seu somni.

PARTICIPACIÓ EN LES FESTES DEL SANTÍSSIM CRIST DE SILLA El dissabte 28 de juliol, la Falla Port va organitzar una jornada de tradicions al Port de Silla. Com hem dit anteriorment, la Falla Port sempre ha defensat i defensarà la cultura i les tradicions valencianes, per aquest motiu vam organitzar aquesta

10.

HISTÓRIA

D’UN ANY

jornada de tradicions que incloïa un concurs de pesca infantil i el ja tradicional desafiament de perxadors. Va ser un dia molt complet on xiquets i majors gaudírem dels antics costums valencians, com és la perxa. El dissabte 29 de juliol tinguérem la gran Nit de Playbacks de les falles. En el record ens quedarà per sempre les grans actuacions que ens va preparar el grup de playbacks. El grup infantil ens sorprengué amb Dancing Clown, una cançó molt divertida que ens va animar a tots i va finalitzar amb el grup

major amb un recull de cançons de Lady Gaga. Unes actuacions que van fer que tota la plaça s’emocionara. El dia del Crist, com tots els anys, la Dansa dels Porrots de la comissió participà en les celebracions ballant durant tot el dia pels carrers del poble i, finalment, junt amb altres grups a la Plaça del Poble. Però al 2018 tornàrem a tindre un protagonisme especial en les festes del nostre poble. Com portem fent des de fa

HISTÓRIA

D’UN ANY molts anys, decidírem d’organitzar la festa de després de l’entrada de bous i, gràcies a la macrodiscoteca que vam muntar a l’interior del parc, vam aconseguir que, durant tota la setmana de bous, més de 2.000 persones vingueren a gaudir amb nosaltres de les festes del nostre poble. Encara que vam treballar molt, ho vam passar molt bé, i des d’ací m’agradaria donar les gràcies a totes les persones que treballaren de valent perquè aquest projecte es fera realitat.

SETEMBRE, OCTUBRE I NOVEMBRE: TORNEM A COMENÇAR Setembre sempre és un mes dur: tornem a començar després de l’estiu, tornem a la rutina i, com que també els menuts tornen a l’escola, els fallers tornem a ocupar els nostres casals. Vam començar el mes celebrant la festa del Mig Any, un gran dia on vam gaudir d’una multitudinària despertà, dinar, berenar, passacarrer boig i sopar; no ens faltà res! El divendres 21 de setembre, vam fer el sopar de la signatura del contracte de les falles. Enguany, tenim l’honor que els reconeguts artistes fallers Vicent Martínez i Aparici i Xavier Gámez planten els nostres monuments. El dissabte 22 de setembre organitzàrem una nit d’humor amb el monologuista Raül Antón, que ens porta el seu

10.

monòleg Chocolat sexy, l’únic espectacle d’humor que sols parla de València. El Carmen Valero era de gom a gom i ens ho vam passar tots molt bé. El passat 13 d’octubre vam celebrar a la Nau Jove la tradicional Nit del Món Faller, antigament coneguda com a Nit de Germanor. Una nit organitzada per la Junta Local, on totes les falles de Silla ens ajuntem per tal de sopar junts i on després de sopar ens espera un DJ que ens fa ballar a tots. L’últim acte del mes d’octubre fou la ja tradicional festa de Halloween, a la vesprada i amb la decoració terrorífica que havíem fet al casal. Els més menuts van poder gaudir d’una xocolatada i diverses activitats que havia preparat la delegació d’infantils. A la nit, com sempre, vam acudir tots els majors al sopar. S’ho vam passar molt bé!

I fins ací la història d’un any, que acaba hui, dia en què anem a presentar-los la fallera major del 2019, Layla García i Lorente. Però açò ja forma part d’una altra història, una història que haurà d’esperar almenys un any per a poder ser contada.

DANSA dels Porrots Francisco Benaches i Porcel Alberto Alapont i Benaches José Santos i Royo Adrian Castaño i Aguilar Bernat Capilla i Ramirez Lorenzo Gimeno i Zaragozá Saul Chaqués i Millà Borja Lillo i Carbonell Conrado Machancoses i Díaz

Som uns fallers i valencians de tradició. Per eixe motiu, des de fa ja alguns anys cada 6 d’agost, en honor a la festivitat del Santíssim Crist de Silla el grup de la Dansa dels Porrots de la Falla Port, balla pels carrers del nostre poble, contribuint aixi a mantenir la cultura popular.

GRUP DE PLAY BACK

Grup artistes MAJORS

Delegades: Noelia Moya i Rodríguez i Alba Navarro i Navarro Laura Almudéver i Zaragozà Layla García i Lorente Carla Gil i Blesa Sandra Gil i Blesa Marta Peris i Rozalén Alba Perez i Lorente María Requejo i Álvarez Nuria Juan i Royo Natalia Arce i Hernández

GRUP DE TEATRE Jose Antonio Antich i Fernández Aida Melero i Jareño Carla Estará i Molina Jose Cabello i Mascarell

ELS 10 PATRIMONIS VALENCIANS

Continuem creixent,

i ja en som 10! Per Quique Collado i Belda

CONTINUEM CREIXENT,

I JA EN SOM 10!

14.

a Comunitat Valenciana segurament és un dels racons culturals més significatius en l’àmbit universal. Inquiet cada vegada que arriben aquestes dates, m’interesse a conéixer la situació d’Espanya després de l’última declaració com a Patrimoni Mundial de la UNESCO. Així, m’endinse en Google i introduïsc “Patrimoni de la Humanitat”. Em sorprenc, però em pareix normal. Espanya està en el podi, la tercera potència mundial amb 47 béns Patrimoni de la Humanitat, tan sols per darrere d’Itàlia i la Xina. Espanya continua reafirmant-se, sent l’únic país entre els primers classificats que té representació en totes les categories de la UNESCO. L’actualitat ens situa, a més, com a quart país al món en la Llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial, i el segon a Europa, amb 17 manifestacions reconegudes. Aquestes troballes animen a seguir. Som importants en la vessant cultural quant a l’Estat, però m’interessa saber què ocorre en l’àmbit local. I la sorpresa augmenta: la Comunitat Valenciana és la més rica i important des del punt de vista del Patrimoni Cultural Immaterial. I no només això, ja que amb les últimes declaracions, la nostra comunitat és la més important a Espanya en aquest tipus de patrimoni. De les 17 manifestacions registrades, 10 en pertanyen a la nostra comunitat. Per a entendre aquesta riquesa de la qual disposem i ser-ne conscients, cal recordar alguns termes del concepte Patrimoni Cultural Immaterial. La definició de la UNESCO parla del “conjunt de creacions basades en la tradició d’una comunitat cultural expressada per un grup”. I, a continuació, fa referència als instruments, els objectes i artefactes i els espais culturals associats. A més, existeix una al·lusió al fet que les comunitats, els grups i els individus, reconeguen aquestes pràctiques com a part

14.

CONTINUEM CREIXENT,

I JA EN SOM 10!

del seu llegat cultural (identitat) , transmetent-les de generació en generació i recreant-les constantment en resposta al seu entorn, la interacció amb la naturalesa i la seua història, fomentant així el respecte per la creativitat representativa i la diversitat cultural. Resumint tots aquests termes, m’agradaria parlar-vosen especialment d’alguns. Al final, podríem dir que aquest Patrimoni Immaterial sorgeix de la sociabilitat i el caràcter grupal que tenim, de la personalitat expressiva i comunicadora que ens envaeix, de la necessitat de crear i representar passatges de la nostra història, de reproduir fets i costums per a una època determinada i en un lloc concret. I tot això, també realitzat perquè la tradició impregne verticalment les famílies, i la cadena no

es trenque, com a segell d’identitat imprescindible amb el qual cal mirar el futur. Literatura, música i dansa, jocs i esports, rituals, tradicions culinàries, mitologies i creences, etc. Fa el mateix, el que importa és ser i manifestar-se. Demostrar que s’és un poble viu que necessita comunicar-se a través de les pròpies identitats. Varietat, pluralitat, contrast, diferència. La diversitat sempre enriqueix. La biologia ens atorga el gen festiu, però també el privilegiat entorn ens ajuda a ser únics. N’érem vuit, doncs ja en som deu! Començàrem amb La Llotja, el 1998. Després el món va descobrir el nostre Art Rupestre (1998), en llocs com Aiora, la Valltorta o la Sarga. Seguint la cronologia cultural, algú va arribar a Elx i va quedar fascinat amb el paisatge que ofereix el

CONTINUEM CREIXENT,

I JA EN SOM 10!

Palmerar (2000), tan impressionant com el caràcter genuí que en transmet el Misteri (2008). Molt diferent de la institució més antiga d’Europa per a impartir justícia, el Tribunal de les Aigües (2009), que també contrasta amb un dels esdeveniments més fantàstics sobre el misteri de la Verge apareguda, la Verge de la Salut d’Algemesí (2011). I en una terra rica en tradicions, tampoc no pot faltar una Dieta Mediterrània (2013), que al seu torn estableix un maridatge perfecte amb la festa de les Falles (2016), l’octava i penúltima a arribar a aquesta magna declaració de la UNESCO. I en aquest 2018, seguint el reconeixement mundial de l’il·lustre Patrimoni Cultural Valencià, es va completar la desena; van arribar així les Tamborades de l’Alcora i Alzira, i l’Art Arquitectònic de la Pedra Seca, repartit per tota la comunitat. Aquests són els hi ha, però en queden molts altres. Nadal i Reis Mags a Alcoi; la Canyada a Gata de Gorgos; Enfarinats a Ibi; Bojos a Jalance; Santantonades als Ports; Carnestoltes de Villar del Arzobispo, Pego, Vinaròs, Bèlgida o Torrevella; Pelegrins a les Useres o al Portell de Morella; Passió en Viu a Borriol, Montcada o Sagunt; Sant Vicent a València; Fogueres d’Alacant i Gaiates de Castelló; Maderada a Cofrents; Moros i Cristians a tota la Comunitat; Mojiganga de Titagües, i molts més que podríem citar fins a acabar el paper. Perquè fins el més xicotet municipi d’aquesta comunitat ens deixaria sorpresos amb el seu Patrimoni Cultural i Festiu.

14.

Patrimoni: conjunt de creacions basades en la tradició d’una comunitat cultural expressada per un grup.

Finalment, no m’he oblidat de Silla, i especialment vull fer al·lusió a dos dels seus principals referents patrimonials, sense oblidar-me de les Falles i de la Fira de Sant Sebastià. Silla té dues joies que mereixen el major dels reconeixements culturals. Em referisc a la Dansa dels Porrots, antic i genuí ritual de dansa guerrera, i la Carxofa, emotiva poesia angelical que se celebra el dia del Crist.

15 60

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL MISTERI D’ELX

15.

El Misteri d’Elx Per Javier Martínez i Jabalera

xisteixen diverses teories sobre l’origen del Misteri, però la realitat més veraç és que sense la transmissió oral de generació en generació i l’esforç de la societat il·licitana, haguera estat impossible la supervivència al pas del temps d’aquesta representació teatral de temàtica assumpcionista que s’inicia en l’època medieval. Per tota la dificultat de localitzar-la en un espai del temps a causa de les múltiples teories i llegendes, llibres d’estudiosos i anàlisis d’investigadors, per entendre com ha arribat fins ací el misteri tal com el coneixem hui dia, és necessari traslladar-nos a l’època medieval, conéixer l’evolució històri-

15.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL MISTERI D’ELX

ca del text i els seus inicis. Així com també, descobrir les seves parts, personatges, conflictes eclesiàstics i econòmics que han posat en risc la seva perpetuació i descobrir els diferents llocs on s’ha interpretat aquesta obra, ja que amb ella podem transportar-nos a una època passada gaudint des d’un punt de vista sensorial amb la música, el cant i l’arquitectura.

El Misteri d’Elx consisteix en un drama litúrgic de caràcter assumpcionista amb la finalitat de commemorar la mort i ascensió als cels de la Mare de Déu en cos i ànima.

La representació es realitza en dues jornades denominades Vespra (14 d’agost) i Dia (15 d’agost), encara que el dia 13 d’agost, últimament es realitza un assaig general suprimint alguns trossos perquè puga representar-se d’una sola vegada i que compta amb una gran quantitat de visitants, sobretot forans, encara que la gran majoria d’il·licitans prefereixen gaudir de la festa en les dues jornades, tal com es realitza des de l’Edat Mitjana. És molt probable que la data escollida del 15 d’agost per l’església aprofitara alguna festa anterior relacionada amb el cicle agrari. Convé saber que en algunes zones d’Àsia menor, el 15 d’agost és el dia de la deessa Àrtemis, sempre verge i jove, i que a Grècia és el de la deessa Diana.

UN VIATGE CAP AL MISTERI Molts han sigut els obstacles que ha hagut de superar el poble d’Elx per a poder salvar la seua festa, tals com la prohibició de les representacions dictada pel Concili de Trento en 1563 o la desamortització de 1835, que va suposar la desaparició de la Capella Professional de Músics, vinculada a Santa Maria. En aquest últim cas, el poble va assumir la responsabilitat de continuar amb les representacions, i a partir de 1924 el gran impuls de la intel·lectualitat local va propiciar la recuperació de

l’acte amb tota la seua antiga esplendor, i va contagiar el poble en la defensa i promoció del Misteri. Aquest estímul propicià la declaració com a monument nacional pel govern de la II República, i la creació, en 1948, del Patronat Nacional del Misteri d’Elx, l’entitat responsable de la tutela de la festa. Finalment, la UNESCO va acordar el 18 de maig del 2001 declarar el Misteri d’Elx “obra mestra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat”. Però determinar el moment exacte de l’aparició del misteri d’Elx ha estat? un dels temes més polèmics i discutits entre els investigadors i, al seu torn, el que ha afavorit el desenvolupament de diferents teories i propostes, encara que, en algunes d’elles, falte documentació per a poder confirmar-les. Alguns daten l’aparició del Misteri d’Elx en l’època més llunyana possible, concretament l’any de la conquesta d’Elx per Jaume I (20 de novembre de 1265). És una teoria exposada per Llorente de les Cases a mitjan segle XIX en el seu Noticiari, on arriba a afirmar que l’any 1276, quan el bàndol cristià recupera Elx, aleshores sota el poder dels moros, decideixen festejar-ho el dia de Nostra Senyora de l’Assumpció. Però aquesta llegenda és una teoria molt dèbil, ja que fins ara no hi ha cap documentació que ho demostre, i a més a més, cal destacar que a mitjan segle XIII no existia una tradició literària mariana consolidada en el teatre litúrgic. D’altra banda, existeix un gran arrelament en la població amb l’objectiu d’atorgar-li un origen diví segons el qual, la

imatge de la Verge i el text van arribar a les platges d’Elx dins d’un arca amb una inscripció “Soc per Elig” (per a alguns, la inscripció havia de dir “Sóc per a Elx” o bé “Soc per a Elig”. El més curiós no és l’origen d’aquesta llegenda, ja que existeixen altres pobles de la costa amb llegendes semblants, ni tampoc el fervor dels ciutadans per l’interés d’atorgar-li un origen miraculós; Allò que realment crida l’atenció d’alguns investigadors és l’existència d’una gran quantitat d’estudiosos que s’han contagiat d’aquesta llegenda popular i la defensen amb l’objectiu de dotar-la d’un caràcter diví, com hem dit anteriorment. Realment, aquestes dues llegendes populars manquen de veracitat, ja que no existeix cap document que faça referència a la festa anterior al 1523. No obstant això, en els últims temps les recerques que s’han dut a terme dels textos, temàtica i sobretot amb la composició i característiques del teatre medieval: espai escènic, utilització d’escenari horitzontal i vertical, pervivència de trucs i efectes teatrals, indumentària escènica amb formes i símbols medievals..., situen el seu origen en la segona meitat del segle XV, etapa en què es detecta un impuls en el teatre de temàtica assumpcionista a Espanya i a Europa. Les primeres dades i documents que fan referència a l’organització del Misteri citen algunes de les famílies de la noblesa il·licitana que han estat els precursors a organitzar i mantenir les diferents celebracions i cultes en referència a la Verge d’agost. D’entre aquesta noblesa destaquen dues famílies: els Perpinyà i els Car. De la família Perpinyà hi ha constància a Elx des de l’època de la reconquesta de la ciutat. Es creu que va ser una de les famílies amb les quals hi entrà Jaume I, i des

15.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL MISTERI D’ELX

ció, era portada en solemne processó pels sacerdots il·licitans a l’església de Santa Maria, i que amb l’objectiu que es mantinguera aquesta festa solemne pagava 28 sous. També cita que en cas de morir sense descendents, aquesta imatge de la Verge s’hauria de portar a un beateri Franciscà que havia de fundar-se en unes propietats seues prop del carrer Major. Com a curiositat, citar que en aquest carrer encara perdura l’ermita de Sant Sebastià, que com veurem més endavant es creu que va ser el primer lloc on es van dur a terme les primeres representacions del Misteri.

LA CONFRARIA DE NOSTRA SENYORA DE L’ASSUMPCIÓ d’aleshores sempre han gaudit dels privilegis per a ocupar els principals estaments civils i eclesiàstics. Tenim constància que en 1530, un membre d’aquesta família amb el nom de Lluís Perpinyà, sol·licita al Consell de la ciutat, en representació de la confraria de Nostra Senyora de l’Assumpció, una ajuda econòmica per daurar la cadira d’un dels aparells escènics que s’utilitzen en la representació. També pertany a aquesta família Claudià Felip, que va ser l’encarregat a realitzar les primeres traduccions al castellà en 1700 i 1741. D’altra banda, justament el primer document que fa referència al Misteri datat en 1523, pertany a un descendent de la família Car, en concret a Isabel Car, datat el 9 de juliol de 1523, i conservat a l’arxiu de la basílica de Santa Maria. Es tracta d’un document de gran valor per ser el primer en el qual es fa referència a la Festa, com hem dit abans. D’entre els llegats que apareixen en el testament d’Isabel Car, destaca que ella tenia en possessió una imatge de la Verge, i que cada any en vespres de la festivitat de l’Assump-

Dels primers anys de l’existència de la Confraria de Nostra Senyora de l’Assumpció, solament s’han pogut recollir dos escrits que fan referència; un de l’any 1573, en què el consell de la ciutat pren l’acord de demanar al canonge de València que sol·licite a la Santa Seu la confirmació eclesiàstica de la confraria. La segona ressenya és de 1885, on apareix una anotació d’unes compres en el llibre de lluminàries de la Verge. La funció de la confraria era l’organització dels actes del Misteri i també de la resta de cultes i cerimònies que es feien

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL MISTERI D’ELX

15.

en l’ermita de Sant Sebastià. El seu finançament era mitjançant les almoines que es recollien a l’ermita i de les aportacions de les persones que formaven part d’aquesta confraria, sense oblidar les donacions i aportacions realitzades per artesans i mercaders, com l’anomenada “arrova de l’oli” o “arrova de la Verge”. Segons Martín Viciana, en 1562 hi havia 22 establiments dedicats a l’elaboració de sabó en un mateix carrer i 28 almàsseres que aprofitaven les aigües del riu Vinalopó. Aquesta producció de sabó s’exportava a diferents països i l’excedent s’oferia al culte. A la fi del segle VI la confraria va passar per un mal moment econòmic, i va tindre moltes dificultats per a trobar alguna persona i nomenar-lo majordom, i que poguera sufragar amb èxit les seves rendes les despeses de la Festa. També en aquesta època es va deixar de representar el Misteri en dues ocasions per guardar dol: una per la mort del senyor feudal d’Elx, Benardino de Cárdena, en 1560, i una altra per la mort del príncep Carles, fill de Felip II, l’any 1568. Durant el temps que no es van celebrar les representacions del drama es van produir unes grans tempestes de granís, fet que el poble interpretà com un càstig diví. És per aquest

motiu que el Consell de la ciutat acordà l’11 de març de 1609 fer-se càrrec de les representacions amb l’objectiu que no desaparegueren. Malgrat les dificultats econòmiques, la confraria hagué de reorganitzar-se en diverses ocasions i no va desaparéixer.

EL CONSELL MUNICIPAL L’organització del Misteri va arribar a un acord perquè el Consell Municipal finançara la representació. Per aquest mo-

15.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL MISTERI D’ELX

tiu, van haver de dictar alguns impostos que recolzà la noblesa. Cal assenyalar que en aquella època, Elx havia perdut la seva condició de Vila Reial (1470), quan la reina Isabel de Castella va lliurar la viles d’Elx i Crevillent a la seua maestre?, Gutiérrez de Cárdenas. D’aleshores ençà, molts han sigut els conflictes, ja que la societat il·licitana reclamava la seva condició de vila i el poble va veure en l’acció del Consell per a administrar i dictar impostos per a la celebració, un símbol d’afirmació del poder municipal enfront de l’estat feudal que només s’acceptava per la força. El consell no només va haver de bregar amb els problemes econòmics per aconseguir dur a terme, any rere any, la celebració. També va haver d’oposar-se a l’església quan a partir dels manaments del Concili de Trento (1545-1563), prohibiren les representacions a l’interior de les esglésies i el bisbe diocesà, Bernardo Caballero, intentà aplicar aquests manaments a la Festa en 1631. El Consell va al·legar la seua llarga tradició i l’ortodòxia de l’obra, i va aconseguir des de Roma la concessió del Papa Urbà VIII, per la qual es prohibia a qualsevol autoritat eclesiàstica molestar, vexar, destorbar o inquietar la celebració del Misteri. Després de l’evolució política, social i ideològica entre l’antic règim i la societat burgesa, es produeixen una sèrie de canvis. Amb la desamortització dels béns eclesiàstics el 1835 i l’eliminació de la capella de músics de Santa Maria, s’entra en una clara decadència artística, per això, a causa del poc interès que suscitava en la població els temes religiosos, les autoritats van decidir destinar els diners de la capella de músics a oficis més útils, com per exemple, potenciar la formació de mestres o metges.

LA JUNTA PROTECTORA NACIONAL i EL PATRONAT En els primers anys del segle XX es produeix un descobriment dels valors del misteri per la societat intel·lectual, que

seguidament es converteix en una massa social interessada a estudiar i començar a difondre la Festa per tots els mitjans. Fruit d’aquest ímpetu, en 1924 es crea la Junta Protectora, amb l’objectiu de recuperar l’antic esplendor del Misteri. Amb l’arribada de la II República, aquest impuls va sofrir un gran revés, ja que la majoria de governants es negaven a pagar les despeses. Però gràcies al president de la Junta Nacional de Música i Teatres Lírics, que va pressionar al ministeri d’Instrucció Pública, va aconseguir declarar el Misteri com a monument nacional el 15 de setembre de 1931. Data també important, ja que la Festa tenia la protecció d’estat i d’aquesta manera s’assegurava la seva continuïtat. Durant la Guerra Civil es deixa de representar el drama, i als pocs dies de finalitzada la contesa, es va constituir la Comissió Restauradora, l’objecctiu principal de la qual va ser la restauració dels desperfectes que s’havien produït al temple de Santa Maria i en la imatge de la Verge. Una vegada van concloure les restauracions i a causa de les disputes entre les juntes i el govern municipal, es proposà la dissolució de la Junta Nacional, i va quedar com a responsable el govern local. Però el govern central de Madrid no acceptà aquesta decisió, i en 1948 publicà en el BOE un decret en el qual s’anunciava la creació del Patronat Nacional del Misteri d’Elx.

DEL MISTERI AL RELAT El text, música i les diferents cites estan escrites en un llibre d’anotacions de caràcter religiós i és on es detalla el ritual a seguir en la celebració anomenada “consueta”. La consueta més antiga que es custodia a l’Arxiu Històric Municipal és de l’any 1709, i es va escriure per a substituir l’anterior, extraviada durant el saqueig que va sofrir l’arxiu per les tropes filipistes en 1706.

15.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL MISTERI D’ELX

El text de la consueta està basat en els textos apòcrifs, que des dels primers anys del cristianisme es transmetien oralment i que a partir del segle IV van ser recopilats en els evangelis apòcrifs. Mantenien aquests evangelis, a banda de la temàtica, una disposició molt similar al teatre que es va escriure al segle XV a tot Europa.

Tots els textos apòcrifs de temàtica assumpcionista mantenen la mateixa estructura i divideixen el drama en tres parts o seqüències:

Antecedents. Es tracta del passatge en què es narra la imminent mort de Maria i la posterior reunió i vetlla dels apòstols. Seguidament ve la Mort, la vinguda del fill i finalment l’Assumpció, amb l’arribada del Crist per a la resurrecció de la Verge i el trànsit en cos i ànima al cel.

Al segle XIII, aquestos evangelis es van sintetitzar per a crear noves obres de teatre, i així, n’apareix una com la Llegenda Daurada de Iacopo da Varezze, que va tenir un gran impacte i difusió per tot Europa medieval. És molt probable que influira en la redacció dels textos de l’obra il·licitana, tot i que hi ha estudiosos que comparen i citen els drames de Tarragona i València com les obres que pogueren inspirar-los. No hem d’oblidar que existeixen grans diferències entre ambdues, ja que en el drama de Tarragona l’escena transcorre en un únic plànol, la terra, mentre que en el d’Elx ocupa tot el recinte i es representa en tres plànols. No obstant això, és amb el text de València amb el qual, segons els investigadors, guarda més similituds, encara que

també hi ha algunes diferències, com l’aparició de la rampa que porta a l’escenari amb l’objectiu de descongestionar l’escena i dotar-la de major teatralitat. A més, cal esmentar que l’obra il·licitana transcorre entre el cel-cadafal-rampa, amb gran protagonisme de components aeris per incrementar la seua espectacularitat i també disseminar el decorat per tot el recinte sagrat. La consueta del Misteri d’Elx està composta per acotacions escèniques en prosa i uns 258 versos sense explicar els salms, normalment agrupats en estrofes de quatre i acompanyats amb música monòdica i polifònica, dels quals 139 es canten el primer dia, anomenat Vespra (14 d’agost), i els altres 119 s’interpreten la jornada del 15 d’agost, anomenada Dia. D’aquests, aproximadament 112 versos són octosíl·labs i cantats a una sola veu, disposats en grups de dos apariats, i constitueixen el que es considera la part més antiga del drama. La resta de versos estan composts de quartets heptasíl·labs amb rima alterna i apariats de set, vuit i cinc síl·labes amb rimes alternes, interpretats a diverses veus. De l’estudi dels versos, tant des del punt de vista literari com a filològic, conclouen alguns investigadors que estaven escrits en una llengua arcaica, probablement el llemosí. Aquests fragments són més apreciables en la primera jornada o Vespra, i aquest fet serveix per a alguns estudiosos com a indici per a localitzar l’obra en el temps durant el segle XV. També de l’anàlisi dels elements teatrals es desprenen conclusions similars pel que fa a l’origen de la Festa. Francesc Massip, un dels millors coneixedors del Misteri d’Elx, ha manifestat l’existència en el drama il·licità de nombroses característiques del teatre medieval: espai escènic, utilització d’escenari horitzontal i vertical, pervivència de trucs i efectes teatrals, indumentària escènica amb formes i símbols medievals, interpretació i direcció espontànies i la seva concepció com a festa comunitària i col·lectiva. Actualment, el misteri d’Elx és un dels grans símbols del poble valencià. En paraules d’Alfons Llorens: “El Misteri, festa cívica, ha constituït l´única manifestació plena d´una cultura

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL MISTERI D’ELX

marginada, que reprodueix íntegra el seu àmbit. És segell dels nostres orígens i encarnació viva de la nostra supervivència i de la perduració dels distintius d´un poble, de tot un poble davant la despersonalització imposada”.

DEL RELAT A L’ESCENA A diferència d’altres drames europeus que inicialment s’interpretaven en temples, i segons com s’anava introduint el llenguatge vulgar i aquestes escenificacions es traslladaven a diversos llocs de la ciutat, el Misteri sempre s’ha representat al temple de Santa Maria, encara que hi ha indicis que inicialment es duguera a terme a l’ermita de Sant Sebastià. L’escenografia està pensada comptant amb els elements arquitectònics i estructurals del temple, ja que l’objectiu era traslladar a totes les parts els diferents decorats. L’escena està dividida en dues parts diferenciades: l’escenari horitzontal o terrestre i el vertical o aeri. L’acció principal es desenvolupa al centre del creuer, on es col·loca un dels tres elements, el cadafal, considerat com el lloc principal de l’escena i amb una doble funcionalitat. En la primera jornada és la casa de Maria i en la segona serveix per a guardar el seu cos, com a sepulcre. Aquesta utilització d’un espai amb múltiples funcionalitats era una característica del teatre medieval. L’origen del cadafal es remunta als cerimonials àulics i era utilitzat per reis i mandataris per a realçar la seua figura, i també perquè el poble poguera veure’ls. Per aquesta raó és utilitzat per l’església en diferents celebracions, tant dins com fora dels temples. La rampa és un camí de plànol inclinat que arriba fins a la porta de l’església, pel qual entren tots els personatges de l’obra, llevat dels que descendeixen directament des del cel. Al llarg d’aquest corredor es troben col·locats en les pilastres de la nau tres grups escultòrics o xicotets altars que representen paisatges claus en la Passió de Jesucrist: l’hort de Getsemaní, la muntanya Calvari i el Sant Sepulcre. Finalment, trobem l’escenari aeri format per tres aparells: el núvol o magrana, l’araceli

15.

i la coronació o trinitat. Com veurem a continuació, existeix un gran paral·lelisme entre la passió de Crist i les seqüències que apareixen en aquest drama. En la primera jornada de Vespra, la Mare de Déu accedeix al temple acompanyada d’altres dues Maries i demana que no la deixen sola, a la qual cosa li responen que la seguiran on vaja. Aleshores, la Verge expressa el desig de veure el seu Fill i visita tres llocs de la Passió: l’hort de Getsemaní, la muntanya Calvari i el Sant Sepulcre, simbolitzats als pilars de la nau amb quadres al·legòrics. En arribar al cadafal, agenollada, al llit que hi ha i envoltada per les Maries i els àngels, manifesta que l’enyorança del seu fill li fa anhelar la mort. En aquest moment comença a descendir l’àngel, dins d’un aparell denominat núvol o magrana, portant un palmell blanc a la mà. A continuació l’àngel pronuncia el seu cant anunciant a María que al tercer dia serà conduïda al Regne Celestial i, una vegada arriba al cadafal, li lliura el palmell perquè la faca portar davant del seu fèretre. María pren el palmell i demana a l’àngel que reunisca els apòstols perquè l’enterren. Tot seguit arriba sant Joan, i María li lliura el palmell perquè el porte davant del seu enterrament. Sant Joan l’agafa i, plorant, expressa amb el seu cant la tristesa i el dolor que li ocasionen les paraules de la Verge. Amb els mateixos rituals entren, fins a completar el nombre total d’onze, els apòstols, amb sant Pau, llevat de sant Tomás, que no s’incorpora a la representació fins al final. Després de sant Joan, el següent apòstol que accedeix al cadafal és sant Pere, i tot seguit hi pugen sis apòstols més, de dos en dos i, de seguida, sant Jaume i d’altres dos més, cadascun per una porta diferent. Tots els apòstols estan al voltant del llit i Maria manifesta el desig que l’enterren amb Josafat. Tot seguit, des del cel es dóna pas a un nou aparell aeri denominat Araceli, del qual descendeixen quatre àngels cantors que toquen una arpa, una guitarra de cinc ordres i dos més

menudes sense cordes, a més d’un sacerdot que és l’encarregat de recollir l’ànima de la Verge i finalitza d’aquesta manera la primera jornada. En la segona jornada o dia de la Mare de Déu de l’Assumpció, després de Vespres, van tots a la basílica de Santa Maria i, llevat de les Maries i àngels que es queden al principi de la rampa, pugen al cadafal on es troba el llit funerari amb la imatge de la patrona.

Sant Pere, sant Joan i sant Jaume consideren que han d’anar a pregar a les Maries perquè participen en el sepeli, i amb la col·laboració d’un altre apòstol aconsegueixen que aquestes ascendisquen al cadafal, mentre que sant Pere agafa el palmell del llit i l’ofereix a sant Joan perquè el porte davant del cos glorificat de la Verge, segons ella mateix va demanar en vida. D’altra banda, els apòstols agenollats entorn del llit canten a quatre veus en honor de la Verge, i tot seguit, entonant el salm, comencen la processó de l’enterrament al voltant del cadafal. Seguidament, els jueus interrompen el funeral tractant d’impedir l’enterrament i reclamant el cos de la Verge, i són obstaculitzats per sant Pere i sant Joan, però un d’ells aconsegueix esquivar els apòstols i tocar el cos de la Verge. Aleshores, tots els jueus queden agenollats i supliquen a Déu i a sant Pere que els protegisca. Sant Pere, al costat de sant Joan i sant Jaume, posa com a condició que creguen en la virginitat de Maria, i els jueus accepten el dogma i demanen el baptisme. Sant Pere els bateja amb el palmell i tots manifesten alegria i el desig de servir la Verge. Reprenen la processó i enterren la imatge

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL MISTERI D’ELX

al centre del cadafal. De sobte, s’obri la porta del cel i apareix Araceli, que descendeix fins a la sepultura (l’interior del cadafal) amb l’ànima de la Verge, mentre els àngels li demanen amb el seu càntic que s’alce i vaja amb ells per a ser coronada al cel , on veurà el seu Fill. Araceli es deté abans d’arribar al cel, moment en què entra sant Tomás, trist i desconsolat per no haver estat en el sepeli i demana a la Verge que el perdone, perquè les Índies el tenien ocupat. La Trinitat creua la porta del cel per a donar la benvinguda a la Verge i coronar-la. Col·loquen la corona al cap de la imatge alhora que pugen al cel l’araceli i la Coronació.

DE L’ERMITA DE SANT SEBASTIÀ A SANTA MARIA Si hi ha alguns edificis a la ciutat d’Elx que vagen lligats al Misteri, aquests són l’ermita de Sant Sebastià i la basílica de Santa María. Les veus populars diuen que els dos edificis van ser construïts per a allotjar el Misteri. D’ací la gran cúpula que hi ha al creuer de Santa Maria, lloc per on apareixen els diferents aparells aeris i per on s’eleva la Verge als cels.

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ L’ermita de Sant Sebastià s’ubica en un enclavament privilegiat de la ciutat, ja que estava situada en el camí que connectava la torre del govern municipal o Consell i el palau dels senyors feudals. Hui dia aquest carrer rep el nom de carrer Major. L’ermita guardava la imatge de la verge fins que es va traslladar a Santa Maria, l’any 1648. També va ser seu de la confraria de la Verge i en ella es guardaven els vestits i altres utensilis que s’empraven en la celebració del drama, així com també era utilitzada per a preparar els assajos dels cantors. La planta està formada per una única nau amb tres capelles a cada costat. La façana és de carreus i una porta amb arc de mig punt de grans dovelles, rematada amb una fornícula que alberga la imatge de sant Sebastià.

15.

BASÍLICA DE SANTA MARIA En el mateix terreny on es troba hui ubicada la basílica menor de Santa Maria o església arxiprestal de la Nostra Senyora de l’Assumpció, ha arribat a estar ocupat fins en quatre ocasions per diferents edificis dedicats al culte religiós. L’església de Santa Maria sempre ha estat lligada al Misteri i és l’edifici religiós més important de la ciutat d’Elx. Les veus populars expliquen que va ser construïda pensant que anava a albergar en els seus murs la pròpia representació del drama. Aquest motiu explicaria l’elevada cúpula al creuer de les dues naus. El primer edifici que va existir en aquest espai va ser una mesquita de l’època musulmana de la ciutat. Una vegada reconquistada la ciutat per Jaume I, el temple començà a celebrar el culte catòlic i va ser consagrat pel bisbe de Barcelona, Arnau de Gorb, i es va mantenir dret fins a 1334. Sobre les restes d’aquesta mesquita que posteriorment es va consagrar per a celebrar el culte cristià, es va construir una altra església d’estil gòtic, de la qual únicament se sap que tenia tres arcades i que va romandre fins a 1492. En aquest temple hi ha constància també que ja s’utilitzava per a representar el Misteri. En 1672, a conseqüència d’unes fortes tempestes que van ocasionar grans danys sobre l’edifici, es va ordenar la seva demolició, i aquest mateix any, concretament el 2 de juliol, va ser beneïda i col·locada la primera pedra de l’església actual, la qual va tardar a construir-se més de cent anys i va ser alçada sota la direcció de diversos arquitectes al llarg d’aquest temps. La basílica de Santa María té una planta de creu llatina, formada per una nau principal amb una volta de mig punt i dues naus als costats que alberguen les capelles laterals. La cúpula del creuer és a 25 metres d’altura i és el lloc per on apareixen tots els aparells aeris en la representació del drama. A l’exterior hi ha una portada major o principal que és considerada actualment com una de les principals mostres del barroc valencià. El

15.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL MISTERI D’ELX

seu autor és l’escultor Nicolás de Bussy, que va projectar sobre la façana una entrada dividida en tres cossos superposats.

i és el lloc per on apareixen tots els aparells aeris en la representació del drama.

El cos inferior està format per una porta d’accés al temple, flanquejada als costats per tres conjunts de columnes entre les quals en sobreixen les d’ordre salomònic. En el segon cos hi ha una fornícula amb la imatge de la Verge de l’Assumpció, coronada per la Santíssima Trinitat. I als costats de la Verge apareixen sant Pere i sant Pau. El tercer cos està compost per una fornícula on apareix sant Josep amb el xiquet Jesús. Tot el conjunt està adornat amb motius vegetals i fruiters, peveters amb flames, cariàtides i altres relleus.

L’església va sofrir dues grans remodelacions. La primera entre 1902-1905, on van haver d’alçar la cúpula per a poder reparar les grans esquerdes que posaven en alt risc l’edifici. Alhora que reparaven les esquerdes també van reforçar les voltes i els arcs per a poder suportar i repartir millor el pes del sostre. La segona remodelació s’hi realitzà per a reparar els desperfectes que s’havien produït per un greu incendi.

Té adossada una torre o campanar de 40 metres d’alçària, de planta quadrada, dividida en tres trams i tres estades. Aquest campanar conté quatre campanes que daten dels segles XVII i XVIII. La cúpula del creuer és a 25 metres d’altura,

DEL MISTERI A LA HUMANITAT El drama assumpcionista del Misteri d’Elx va ser una de les diverses obres que es van presentar des dels cinc continents per ser inclosa en la primera llista que va aprovar la UNESCO

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL MISTERI D’ELX

en la categoria d’obra mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat quan es va crear, l’any 2001. Cal destacar els problemes que va tenir la Festa per a ser nomenada Patrimoni, ja que no era la primera vegada que ho intentava. L’any 1998, el Misteri va formar part d’una candidatura juntament amb el Palmerar, però va ser la mateixa UNESCO la que va recomanar la separació dels dos projectes, ja que, pel seu valor paisatgístic intrínsec i el fet que s’estava gestant la nova categoria de béns intangibles (enfocada en la defensa i cura dels diferents espai culturals i en tota forma d’expressió cultural) el Misteri podria optar a formar part. Finalment, i com a opinió personal, després de capbussar-me per complet en un mar de papers i bussejar entre les línies que han deixat alguns investigadors sobre l’origen,

15.

la temàtica i la forma, del Misteri, per poder determinar i conéixer-lo millor el, em quedaria amb l’esforç de la societat il·licitana, l’autèntica responsable que aquest espectacular drama encara perdure des de l’Edat Mitjana.

• Patronat del Mistèri d’Elx. (2018). Patronat del Misteri d’Elx, patrimoni de la humanitat. Recuperat de https://www.misteridelx.com/ • Matilde Miquel Juan. (1996). Anotaciones sobre el Misterio de Elche. Recuperat de https://www.uv.es/ dep230/revista/PDF241.pdf • Luís Quirante Santacruz. (2001). Del teatro del “Misteri” al misteri del teatro. Recuperat de https://goo. gl/vssZQS • José María Vives Ramiro. (2006) La Festa o Misterio de Elche. Recuperat de http://anuariomusical. revistas.csic.es/index.php/anuariomusical/article/view/2/2

16 74

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

16.

L’ART RUPESTRE VALENCIÀ

L’Art Rupestre Valencià Per Ivan Serrador i Ferrer

’art rupestre de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica és una manifestació cultural única i representativa d’una societat prehistòrica postpaleolítica que va habitar les serres i paisatges muntanyencs del llevant de la Península, entre el prepirinenc oscense i les serres del sud-est. Ocupa àmplies zones de les comunitats autònomes de Catalunya, Andalusia, Múrcia, Comunitat Valenciana, Aragó i Castella - la Manxa. Constitueix el conjunt d’art rupestre més gran d’Europa i ens mostra imatges excepcionals de la vida quotidiana en un període fonamental de l’evolució cultural de la humanitat: l’epi- paleolític i el neolític, entre el 10.000 i el 3.500 a. C., època en la qual s’estabilitza el clima i comença la nostra actual era geològica. El conjunt el formen més de 750 llocs localitzats en abrics rocosos o penya-segats en els quals apareixen signes i imatges de tipus figuratiu

16.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

L’ART RUPESTRE VALENCIÀ

que van des de simples traços geomètrics fins a escenes que representen animals i éssers humans en composicions de caça, recol·lecció, dansa o guerra. Mostren activitats com la recol·lecció de la mel o combats d’arquers, així com rituals funeraris, de màgia o xamanisme i escenes quotidianes dels grups humans, que ens aporten dades fonamentals sobre la indumentària i el comportament social. Es tracta de les primeres escenes narrades de l’Europa prehistòrica, la qual cosa les converteix en un document socioeconòmic de valor excepcional. La major part de les representacions estan realitzades sobre suport calcari i els colors predominants són el roig, el negre i el blanc. A més de la seua exclusivitat i fragilitat, la seua imbricació en un paisatge humanitzat, però d’alt valor ecològic, i el seu valor com a testimoniatge artisticodocumental de l’època doten al conjunt d’una gran importància. L’art rupestre del llevant espanyol es configura així com un dels elements vertebradors de l’arc mediterrani, especialment a les zones de la muntanya mitjana litoral i interior, i constitueix una regió cultural que presenta gran transcendència territorial, econòmica, social i cultural. Precisament aquest interès paisatgístic, a més de l’històric, va ser un element clau en la inclusió d’aquest bé en la Llista del Patrimoni Mundial.

L’art rupestre a la Comunitat Valenciana L’art rupestre és un patrimoni fràgil que està inserit en un paisatge muntanyenc, escarpat, amb grans valors naturals, però al mateix temps són zones escassament poblades i poc desenvolupades, on les comunitats locals tenen un paper molt important en el manteniment i acreixement d’aquest bé. Fa ja vint-i-un anys, en 1998, la UNESCO va declarar patrimoni mundial l’art rupestre de l’arc mediterrani. Aquesta declaració comprenia 727 conjunts d’art rupestre, repartits en sis comunitats autònomes. D’ells, 302 eren a la Comunitat Valenciana. És a dir, que quasi la meitat del declarat és al el nostre territori. A aquesta dada cal afegir que des de 1998, gràcies a l’actualització dels inventaris d’art rupestre de les tres províncies, el nombre de conjunts ha ascendit de 302 a més de 620. A més, s’ha passat de 57 a 122 municipis amb art rupestre.

En la declaració s’incidia en el fet que les manifestacions d’art rupestre se situen en zones d’interior i que la declaració podria motivar el desenvolupament sostenible d’aquestes comunitats locals. Ara, més de vint anys després, després del gran boom econòmic que ha afectat molt intensament aquestes zones a causa del desenvolupament del turisme rural, s’han fet importants inversions orientades a la conservació i difusió, amb un concepte sostenible quant als tancaments integrats en els paisatges i amb els usos tradicionals del territori. Tot açò té ha repercutit en un augment significatiu de les visites, ha generat ocupació directa i indirecta en els municipis, i la població local s’ha vist enriquida en el seu patrimoni cultural perquè ha aprés a conéixer i valorar l’art rupestre i a sentir-ho com un senyal d’identitat pròpia, sent la seua veu crucial a l’hora de gestionar-lo. Aquest esdevenir ha reflectit la necessitat de seguir enfortint les aliances entre l’administració autonòmica i les entitats locals (municipis, comarques, associacions…) que són els dinamitzadors en contacte directe amb els visitan

“El 50 per cent dels conjunts d’art rupestre d’Espanya, declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO en 1998, es troben a la Comunitat Valenciana”

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

L’ART RUPESTRE VALENCIÀ Els abrics amb art rupestre prehistòric constitueixen, segons la declaració del Centre de Patrimoni Mundial “un conjunt excepcional, que mostra les maneres de vida d’una etapa crucial del desenvolupament de l’ésser humà mitjançant representacions pintades o gravades, que pel seu estil i temàtica, són úniques en el seu gènere. Són la manifestació gràfica excepcional d’una civilització desapareguda que ens permet conéixer l’expressió social, econòmica i religiosa d’aquestes poblacions”. La Comunitat Valenciana compta amb la singularitat que té manifestacions gràfiques que abasten més de 30.000 anys, amb art paleolític, art macroesquemàtic, art llevantí i l’art esquemàtic; d’ells, l’art llevantí és el més proper a nosaltres pels motius que representa: figuracions de persones i animals en composicions de caça, lluita, recol·lecció, religioses… Entre els nombrosos municipis de la Comunitat Valenciana amb art rupestre podríem ressaltar-ne tres com a exponent de cadascuna de les províncies: són els casos de Castell de Castells (Alacant), Tírig (Castelló) i Bicorb (València).

16.

L’art rupestre a Alacant El jaciment del Pla de Petracos a Alacant és un dels enclavaments d’art rupestre neolític més importants de la Península Ibèrica. Conté manifestacions pictòriques d’art macroesquemàtic i d’art llevantí, representats en els diferents abrics vinculats a les creences dels primers grups d’agricultors i ramaders que van arribar a les terres del nord d’Alacant, fa ara uns 8.000 anys. Per a poder conéixer bé les pintures rupestres del Santuari del Pla de Petracos, a Castell de Castells (Alacant), es recomana visitar tant les pintures al mateix jaciment com el centre d’acolliment situat en el mateix poble de Castell de Castells, que inclou una sala de presentació dels jaciments d’art rupestre i una altra del patrimoni etnològic de la zona. El jaciment de Pla de Petracos pren el nom de la partida on es troba. Es tracta d’un conjunt d’abrics i una cova situada al marge esquerre del Barranc de Malafí, dins d’un marc geogràfic delimitat per la mar i les serres d’Aitana, Mariola i Benicadell.

Pla de petracos

16.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

L’ART RUPESTRE VALENCIÀ Per a posar en valor aquest jaciment, es va barrar i es va millorar l’accés al conjunt, amb la instal·lació de panells que en faciliten als visitants la millor comprensió. Més tard es va procedir a la instal·lació i obertura al municipi de Castell de Castells d’un muntatge expositiu que recrea tant els valors i creences d’aquells primers agricultors, com la vida quotidiana dels que habitaren castells en la primera meitat del segle XX. Com hem dit abans, les pintures que podem trobar a Castell de Castells són de tipus macroesquemàtic. L’art macroesquemàtic comparteix àrea geogràfica amb els jaciments més importants del neolític antic llevantí, i forma així part del món simbòlic de les primeres comunitats agrícoles assentades en la zona fa set mil anys. Tot i que al principi es creia exclusiu de les províncies d’Alacant i Múrcia, s’han localitzat motius macroesquemàtics en conjunts de la província de València. A Alacant se circumscriu, majoritàriament, en un territori delimitat per la mar i per les serres d’Aitana, Benicadell i Mariola. Aquest estil, que apareix en abrics poc profunds i no gaire grans, es caracteritza per motius que són realitzats utilitzant pintures de color roig fosc, d’aspecte pastós, i per aquest motiu els traços són gruixuts i de vegades irregulars, amb el resultat d’un significat simbòlic i la seua plasmació esquemàtica. Podem dividir en dos els principals motius de l’Art Macroesquemàtic:

Pla de petracos

Les pintures rupestres del Pla de Petracos van ser descobertes en 1980 per membres del Centre d’Estudis Contestans, de Cocentaina (Alacant). A partir d’aquest descobriment s’hi localitzaren unes altres pintures fins a aconseguir el registre actual de 9 estacions. Per a la datació de la seua cronologia prehistòrica s’utilitzaren les pintures de tipus macroesquemàtic localitzades a l’Abric I de la Gerga, a Alcoi, i a l’Abric IV del Barranc de Benialí, a la Vall de Gallinera; la data de creació s’accepta entre 7.500 i 6.500 anys.

• La figura humana, que sembla el tema central d’aquest art macroesquemàtic, apareix amb els braços alçats, motiu pel qual alguns investigadors l’assumeixen com una figura d’un orant, la qual cosa evocaria el seu caràcter religiós. El cap apareix com un cercle de traç gruixut, sense marcar-se mai els trets facials, adornat en ocasions amb una espècie de rajos o banyes i els ja comentats braços alçats, i es representen amb la mà oberta amb els dits indicats. El cos es dibuixa amb un traç ample sense detallar l’anatomia o amb alguns traços que delimiten el contorn exterior. • Motius geomètrics: Els motius més abundants són les línies gruixudes sinuoses com els serpentiformes verticals, que en alguns casos han sigut interpretats com a representacions de vegetals en creixement. Els extrems es rematen en cercles o

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

L’ART RUPESTRE VALENCIÀ línies que recorden els dits dels antropomorfes del primer tipus. A voltes envoltats de gruixuts punts. També trobem en les pintures rupestres del Santuari del Pla de Petracos, motius pintats que pertanyen a l’art llevantí. Es tracta d’un cérvol, un arquer i altres motius no identificats pel seu deficient estat de conservació, encara que és possible que corresponguen a altres figures humanes i/o d’animals.

L’art rupestre és un patrimoni fràgil que està inserit en un paisatge muntanyenc, escarpat, amb grans valors naturals.

16.

les Coves de Vinromà, la Serra d’en Galceran o la Serratella són només l’inici d’un llistat d’àrees que, en total, alberguen més de 500 abrics rocosos i coves de Castelló. Aquest reflex de 30.000 anys d’història aporta un testimoni únic de la cultura i la civilització d’aquella època prehistòrica. Són obres de qualitat excel·lent, mostres úniques en el món que van ser descobertes, no obstant això, fa relativament poc temps: a principis del segle passat. Va ser en 1917 quan es van trobar les primeres pintures al Barranc de la Valltorta i, des d’aleshores, van ser incessants els descobriments d’altres mostres artístiques similars en l’entorn i la resta de la província. Una bellesa totalment incorporada i mimetitzada en un entorn de paisatge agrest, únic i espectacular.

L’art rupestre a Castelló

Observar-ne algunes no és complicat per al visitant de la zona: són, majoritàriament, fàcilment accessibles.

Les roques o les coves eren el llenç sobre el qual els nostres avantpassats van reflectir les seues habilitats per a dibuixar animals, escenes de caça o figures humanes, i la província de Castelló alberga grans exemples d’açò. Més de 30.000 anys perduren ja les pintures rupestres distribuïdes per nombroses localitzacions provincials. Tírig, la Vall d’Uixò, Albocàsser,

La “zona zero” d’aquesta riquesa cultural ancestral es troba al Parc Cultural Valltorta-Gassulla, una zona geogràfica excepcional des de fa milers d’anys per a la supervivència dels nostres ancestres. Els meandres del barranc proporcionaven aigua abundant i vegetació per a tota classe de fauna, i els abrics rocosos i miradors eren llocs fabulosos per a l’observació, la

Coves del civil

16.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

L’ART RUPESTRE VALENCIÀ

persecució i la caça. Un conjunt, per tant, idoni per a establir-se i donar curs, a més, a l’art en la seua expressió més primigènia. Allí es troba el Museu de la Valltorta, un centre d’acolliment del visitant i d’interpretació per a poder conéixer la història i els aspectes més interessants del parc natural. El centre es va crear en 1994, i el seu objectiu és conservar, estudiar i divulgar els valors de l’art rupestre de la Comunitat Valenciana, regió molt rellevant en aquest àmbit, així com també moltes altres de l’arc mediterrani on es van assentar les comunitats primitives.

“L’art rupestre és una de les més fascinants expressions culturals primitives fetes per l’home. En un entorn natural, sense urbs, ni escoles, tallers o museus on concebre i albergar les obres, la naturalesa va ser la fidel aliada de molts artistes que van deixar en l’era prehistòrica una petjada única i inesborrable que, encara hui, fascina l’home del segle XXI.” L’edifici del museu és obra dels arquitectes Miguel del Rei Aynat i Íñigo Magre d’Orbe, i se situa al terme municipal de Tírig, a 500 metres del barranc de la Valltorta. Entre les seues instal·lacions compta amb dependències de treball, com a laboratori, magatzems i biblioteca, una sala d’exposicions temporals i quatre sales d’exposició permanent. Els seus arxius són el testimoniatge directe de la memòria visual, científica i tecnològica del conjunt de l’art rupestre prehistòric valencià. Compta amb set sales didàctiques, dotades amb recursos interactius i visuals, perquè el visitant es faça una idea de com era l’entorn aleshores.

En concret, les sales estan dedicades al paleolític, al mesolític i al neolític (art rupestre llevantí). També al calcolític i Bronze (art esquemàtic), patrimoni mundial i història de la recerca. En elles s’ofereix al viatger i a l’amant de l’art i la història de l’home un conjunt de recursos audiovisuals imprescindibles per a entendre de forma senzilla la vida d’aquelles comunitats i les tècniques de realització de les pintures i els seus motius i història. Una sisena sala crida especialment l’atenció, ja que reprodueix a grandària real la Cova de Cavalls. Aquesta cova conté diverses escenes de caça, i concretament en una es poden observar nou cérvols, quasi tots femelles i cries, que intenten escapar d’uns caçadors que s’acosten, quatre arquers que disparen i fereixen alguns dels animals. Aquesta escena, pintada en la roca, és una de les més divulgades de l’art plàstic de l’arc mediterrani de la Península Ibèrica, i es coneix amb el nom de Cacera de Cérvols. Moltes de les pintures es van destruir en la dècada de 1920, i només es va salvar un arquer, dipositat a la Casa Museu Duren i Sanpere, a Cervera, (Lleida). Els experts destaquen el gran realisme, vitalitat i qualitat d’execució de les imatges, que són el model de tot l’art rupestre llevantí. La Cova dels Cavalls és una cova prehistòrica amb pintures rupestres situada en la Roca dels Estàbigues, al marge esquerre del Barranc de la Valltorta, al municipi de Tírig.La va descobrir en 1917 Albert Roda, i va ser declarada monument historicoartístic en 1924. Entre les coves, cal esmentar també la Cova del Civil o dels Ribassals. Fou descoberta en 1917 per A. Roda i estudiada inicialment per Obermaier i Wernert, i representa un dels conjunts més importants i emblemàtics de la Valltorta. En una de les publicacions d’A. Duren i Sanpere es comenta que el propietari de la finca de Ribassals, guàrdia civil retirat, volia cobrar una gran quantitat de diners cada vegada que els investigadors pretenien entrar a l’abric, per la qual cosa es va haver de realitzar la compra de la finca de 20 metres quadrats. En 1924 van ser declarades monument historicoartístic.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

L’ART RUPESTRE VALENCIÀ

16.

L’enclavament es localitza a la base del massís de Montegordo i sobre el curs de la rambla de la Morellana (coneguda localment, en aquest punt, com Barranc del Pasqualito).

macroesquemàtica, encara que la seua tradició es troba en el paleolític, tal com podem veure en diverses coves i en les plaquetes de la Cova del Parpalló.

Encara que és perfectament visible des de la carretera d’Albocàsser a Sant Mateu, en l’actualitat s’hi accedeix a través d’un camí obert per a les visites, que parteix d’una esplanada situada en les proximitats del museu.

En la base d’aquest grup es localitza una altra interessant escena formada per quatre arquers, de color negre i traç lineal, l’actitud del qual, amb els arcs en alt, suggereix un possible ritual o dansa. Al seu al voltant es conserven diverses formes humanes i animals.

El conjunt, integrat per tres abrics, està orientat cap al sud-oest i té uns 25 metres de llargària. El primer recinte es troba cobert de bugades estalagmítiques i entre elles es perceben les potes posteriors d’un quadrúpede, pel que sembla un cèrvid. En la segona cavitat, més a la dreta, s’observen, amb dificultat, la figura d’un caprí que ha perdut el cap i diversos traços. El tercer abric aporta una de les grans escenes de la Valltorta i de l’art llevantí. En la seua àrea esquerra se situen figures de remugants, entre les quals destaquen diversos cérvols i cabres. Prop d’aquests i en un nivell superior, s’observa una escena de caça integrada per dos animals: una cérvola, destruïda parcialment i que volteja el cap cap arrere, i un senglar ferit amb fletxes, tots dos realitzats amb un perfil realista. Entre les figures humanes d’aquesta escena sobreïx el contorn d’una figura inacabada, on podem advertir la silueta d’una cama amb traç fi i sense emplenar. Molt prop d’aquests motius, i en un nivell inferior, apareixen una sèrie de traços amples de color castany clar que constitueixen els únics exemples estrictament esquemàtics del mural. Alguns autors els han emmarcat dins de la corrent

Seguint cap al centre de la cavitat, el seu espai s’amplia i ens trobem enfront de nodrits grups d’arquers de major grandària, al costat dels quals compareixen alguns animals, entre ells dos possibles èquids i alguns cèrvids i caprins. Els individus de l’esquerra mostren posició de marxa i estan orientats cap a la dreta, amb alguns dels seus integrants en actitud de tret, mentre que els grups del sector dret, on es troba l’escena principal, ho fan en sentit contrari, com si estigueren enfrontats. El nucli més nombrós o principal, amb més d’una trentena de figures, el componen grups d’una gran homogeneïtat estilística. En aquesta composició executada en sentit vertical, es van pintar les figures entrellaçades i superposades. Les imatges, en la seua majoria arquers, mostren diverses posicions i actituds que oscil·len entre les aparentment estàtiques, o de descans, i les dinàmiques, disparant l’arc. Probablement estiguem davant una escena de tipus ritual d’iniciació, pròpia de les societats caçadores i recol·lectores. Cap a l’extrem dret el mural ens presenta altres escenes amb figures de flexadors, alguna representació femenina,

16.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

L’ART RUPESTRE VALENCIÀ

diversos animals, una cacera d’elements caprins, i diverses superposicions. Cal destacar un cérvol, amb trets esquematitzats, que apareix sobre un escantell que afecta diversos arquers, la qual cosa indicaria que la figura del quadrúpede es va realitzar en una època posterior a la d’aquests. La concepció anatòmica de les figures humanes del grup central o escena principal de Ribassals, constitueix un dels tipus més significatius de la Valltorta. Aquestes esveltes figures presenten caps arredonits o discoïdals; el tronc és summament estilitzat, amb el pit eixamplat o triangular, i la cintura extremadament prima, mentre que les cames es mostren amb un detallat disseny i amb el volum muscular dels panxells ben remarcat. A banda d’algunes figures pintades en color negre, la resta les van executar en colors roig-castany, encara que amb una certa diversitat de tonalitats que varien entre el roig- carmí i el castany-fosc blau. Algunes d’elles mostren detalls pintats en color blanc, com a plomes, xicotets punts, contorns o traços al pit. Entre els adorns subratllem els que ostenten al cap, en particular plomes, així com un penjoll, que va ser interpretat per H. Obermaier com format per petxines. Igual que succeeix a la Cova dels Cavalls, algunes figures van ser agredides i sostretes del conjunt. Per sort, des de fa uns quants anys, en concret des del mes de desembre de 1995, el museu disposa d’una de les figures de la suposada dansa guerrera espoliada d’aquest mural, un arquer que no figura en l’obra d’Obermaier i Wernert, però que va ser registrada per Cabré com a pertanyent al grup III de l’escena bèl·lica. Informen del seu perfilat blanc, així com punts al cap i plomes amb aquest mateix color blanc, totes elles clarament visibles a la vitrina en què s’exposa. En l’apartat d’abrics rocosos, l’Abric de la Saltadora és un notable conjunt de difícil accés. El nom prové de les pluges torrencials que “salten” al barranc des del cim de la paret. A la base trobem 26 cavitats amb un conjunt de pintures de temàtiques molt variades i més de 300 figures. Cabres molt realistes en escenes de caça, arquers corrent amb les cames obertes, animals ferits, mascles cabrums que deixen un rastre d’empremtes, cérvols que salten sobre arquers a punt de disparar, un personatge on s’aprecia clarament la seua cabellera, la barba i el nas. Es tracta d’una mostra de la excel·lència i qualitat del conjunt de pintures de Valltorta, així com de la varietat d’estils i tècniques. L’adaptació de les pintures a la roca s’observa clarament amb un grup de tres cabres que corren en sentit ascendent aprofitant un sortint de Cova de l’aranya 82

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

L’ART RUPESTRE VALENCIÀ la paret. Resulten singulars les escenes de personatges ferits per fletxes, així com les escenes de cerimònies. Els pigments utilitzats van del roig al negre, passant pel castany. Les grandàries també varien des de xicotetes figures humanes fins a quatre grans cérvols pintats amb la tècnica de tinta plana i el llistat. Descobertes l’any 1917. Aquests són només alguns exemples dels tresors històrics que alberga la naturalesa a Castelló; una naturalesa que ha aconseguit perdurar durant segles, una emprempta única que ens dóna una idea de com la vida dels nostres avantpassats va ser tan diferent a la de l’home tecnològic del segle XXI.

L’Art rupestre a València A la província de València es conserven pintures rupestres de fama mundial, com per exemple, les de la localitat de Moixent, a l’interior de la comarca de la Costera. En aquesta zona es troba entre el 25 i el 30 per cent de l’art rupestre de la província de València, encara que hui dia no han deixat de localitzar-se nous conjunts. S’estima que aquestes pintures, que sorprenen els experts per la complexitat de la seua temàtica i la qualitat de la seua execució, tenen entre 7.000 i 8.000 anys. Tot indica que la privilegiada situació geogràfica d’aquesta zona d’interior va afavorir els assentaments humans i, per aquest motiu, la quantia i el valor dels vestigis trobats. En alguns dels conjunts més rellevants d’art rupestre, dels 30 que es conserven a l’interior de la província de València, podem trobar escenes de caça en les quals grups d’arquers llancen fletxes contra cabres o cérvols, segueixen petjades o arrepleguen les preses. La recol·lecció de la mel, així com figures humanes d’homes i dones amb diverses vestimentes i una àmplia varietat d’animals, són alguns dels dibuixos que després de milers d’anys es poden apreciar a l’interior de les coves. Moixent podem trobar quatre abrics de gran importància:

16.

Abric de la Penya. Localitzat a la conca dels rius Cànyoles, Albaida i Xúquer, al barranc de les Coves del Bosquet. És un dels quatre abrics localitzats en un alt faralló calcari, a 590 metres d’altitud. Dos abrics contenen pintures. En el primer s’han identificat tres panells. En un d’ells, un caçador aguaita un cérvol i una cérvola, tots dos en actitud estàtica. En un altre es conserva una escena de recol·lecció de mel, on una figura humana i proveïda d’una borsa que penja de la seua esquena puja per unes llargues cordes cap a un eixam. Completa el panell una cérvola. L’últim conserva una cérvola semblant a l’anterior.

Abric del Barranc del Bosquet. Aquest abric és representatiu dels estils macroesquemàtic i esquemàtic. Conserva un bon nombre de pintures d’aquests estils, i només una pot ser atribuïda a l’estil llevantí, la figura d’un antropomorf. Altres motius interessants són els caprins i l’antropomorf esquemàtic amb els braços amb formes serpentiformes.

Barranc de la Cova de les Alcusses. Aquest ba rranc és un altre important abric que conté grups d’arquers de l’estil llevantí en actitud de marxa.

Abric de Trígon. En aquest abric es conserven restes de quatre zoomorfs llevantins (cérvols) i alguns antropomorfs. En la seua part inferior hi ha restes de meandres esquemàtics escassament visibles. Al massís del Caroig també podem trobar importants mostres d’art rupestre. Tot i que en l’actualitat tan sols la Cova de l’Aranya, a Bicorb, i els abrics del Barranco Moreno es troben en bones condicions per a visitar-los, tota la zona del massís és plena d’aquest art.

16.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

L’ART RUPESTRE VALENCIÀ

El 65 per cent dels BIC (béns d’interés cultural) (Nics), són abrics rupestres, amb especial rellevància per a les concentracions existents en els municipis de Bicorb (Bassa de Calicanto, Barranco Moreno, abrics de Lucio, del Zuro, de les Savines, Toll de la Fusta, abric dels Gineses i sobretot les Coves de l’Aranya) i Millars (abrics de les Canyes, del Roser, Cuevas del Cerro i de les Dones, abrics de la Drecera, abric de Vicent…), que congreguen el 77 per cent dels abrics existents. La resta d’abrics se situen als municipis de Dosaigües (Abric del Cérvol, el Cinto de la Finestra, Cova de la Cuina), Navarrés (Abric del Garrofer, Cova del Barber i pintures de les Carasetas, Ereta del Pedregal, Cova del Doll), Quesa (abric de Voro) i Énguera (Toll de la Pregunta). En aquest espai hi ha en total 35 unitats que concentren el 30 per cent de la província de València. A més, no podem oblidar les pintures prehistòriques que es troben a l’abric de les Monteses, amb una antiguitat de més de 7.000 anys. Localitzades al paratge del Barranc de la Penya, dins de la reserva nacional de caça del Queixal de Corts, al terme municipal de Xalans. Encara que el recorregut per a accedir-hi no està senyalitzat, si aconseguim arribar no hi ha cap problema per a poder veure-les. Van ser descobertes l’any 1977 pel guarda forestal que aleshores vigilava la zona, i deu el seu nom al fet que les cabres muntanyeses la utilitzaven com a refugi. S’hi pot apreciar una escena formada per quatre persones; d’una banda dos arquers, i d’altra, dues dones as-

segudes cara a cara en una escena quotidiana en la qual una d’elles es porta a la boca algun aliment. Es troben bastant ben conservades i han sigut protegides amb enreixat metàl·lic. També cal destacar els jaciments paleontològics d’icnites situats a Millars (Rambla del Tambuc, amb una extensió aproximada de 6000 m2, que amb més de 200 icnites és el més representatiu de la Comunitat Valenciana), Dosaigües, Tous i Bicorb (Barranco del Randero). Una zona rocosa, sense fonts d’aigua durant el camí, que us permetrà veure una meravella feta per l’home fa milers d’anys (les pintures rupestres de la Cova de l’Aranya) i una meravella de la naturalesa de tal vegada milions d’anys com és la Gola de Lucino, al llit del riu Cazuma. La majoria de localitats de l’Alt Túria, com Benaixeve, Toixa o Titagües tenen registrades pintures rupestres al seus termes municipals, i altres localitats com Llaures dels Oms o Xelva guarden restes paleontològiques o arqueològiques de gran valor. A Toixa, les pintures rupestres dels Corrals de Silla es troben en tres buits d’escassa profunditat oberts en la roca calcària d’un potent banc estratificat, el qual forma un penya-segat d’uns 15 metres d’alçària màxima, situat al nord i a 1,5 km del nucli urbà. Es tracta de tres abrics, en el primer dels quals -amb

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

L’ART RUPESTRE VALENCIÀ una antiguitat de més de 12.000 anys- es reconeix una gran figura humana i a la seua dreta una cérvola de bones proporcions, la qual es conserva íntegra, tot i que es percep de manera molt difuminada a causa de la capa calcítica que la recobreix. En les pintures d’aquest abric, a la part més baixa hi ha un cérvol de difícil visió, i a la seua dreta una altra figura que sembla un animal. El segon abric, que data de 5.000 anys abans de Crist, és de majors proporcions i ha sigut utilitzat, al llarg de la seua història, per a guardar bestiar. Les pintures queden a la zona més elevada i en elles es pot distingir una xicoteta cabra completa, la testa i cornamenta d’una altra, així com taques de moltes altres figures. El tercer abric, datat en uns 6.000 anys a.C., va ser descobert el dia 5 de març de 1986 pels alumnes del grup escolar local, quan rebien del seu mestre, D. José Sánchez Sánchez, explicacions docents de tipus geomorfològic a la zona. Es tracta de l’abric que conté el major nombre de pintures, totes elles representant arquers guerrers en actituds variades. Es distingeixen amb total claredat cinc d’ells, tots proveïts del seu arc i fletxes corresponents; dues més imperfectes i restes d’altres figuracions que amb molta probabilitat poden correspondre també a arquers. Es troben a la volta plana d’una xicoteta cova d’uns sis metres de longitud per tres de profunditat, i l’estat de conservació és molt diferent d’unes figures a altres, encara que totes han estat afectades per la calcita, precipitada en discórrer les aigües per la volta, per vegetals microscòpics i pel sutge de les innombrables fogueres enceses. Totes les figuracions ho són en color roig i el deteriorament de la superfície de la roca per efecte de les pertorbacions ambientals fa suposar que moltes pintures hagen desaparegut. A Titagües, les pintures rupestres s’anomenen “del Racó de l’Oncle Escribano” i es troben a uns dos quilòmetres del casc urbà, en direcció a les muntanyes del nord. Es tracta d’una sèrie d’abrics rocosos (coves) a l’interior de les quals es poden apreciar escenes de caça, amb arquers de la mateixa grandària que el cérvol abatut, amb el compliment així d’una de les característiques de l’art llevantí. La representació de les pin-

16.

tures de “l’Oncle Escribano”, fa la sensació d’un ball real entre els caçadors i els animals, com si fóra un ritual. A Titagües s’ha treballat per la divulgació de les seues pintures rupestres. Així, per exemple, s’han desenvolupat diverses accions, com la que es va dur a terme l’any 2013, junt amb el Museu de Prehistòria de València i l’Institut de Conservació i Restauració de Bens Culturals, amb la qual donaren a conéixer l’obra de l’art prehistòric titaigüenc, o l’exposició que es va realitzar, juntament amb la Diputació Provincial, amb el títol Dones en la Prehistòria, molt visitada durant els dos mesos que hi va durar. Les pintures les estudiaren experts del Servei de Recerca Prehistòrica de la Diputació de València. Aquest abric de pintures posseeix una antiguitat aproximada de 9000 anys i van ser descobertes cap a 1980 pel professor Francisco Moreno. Actualment hi ha una sendera local per accedir-hi, i també es pot veure una antiga calcineria (on es feia calç), així com la vegetació de la zona. Estudiosos i amics de l’art rupestre són coneixedors de noves ubicacions que segurament albergaran altres pintures, però de moment només s’han catalogat les del Racó de l’Oncle Escribano i se segueix treballant per a poder catalogar-les. Descobrir els pobles a través de la seua història més remota és un altre al·licient per a acostar-se a l’interior de la província de València, perdre’s per la muntanya i trobar l’art dels nostres primers pobladors.

• Agencia EFE. (2018). Hallan en Castellón dos yacimientos con pinturas rupestres de hace 7.000 años. Recuperat de https://www.lasprovincias.es/ comunitat/pinturas-rupestres-castellon-20180123125429-nt.html • Marta Alonso. (2012-2013). Arte rupestre en la Comunitat Valenciana. Recuperat de http://www.cuevascastellon.uji.es/noticias/abante06_arterupestrecv. pdf • Ramón Viñas, J. Guillermo Morote. (2008-2009). Valltorta·Gassulla. Recuperat de http://www.valltorta.es/articles.php?lng=es&pg=36

17 86

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DIETA MEDITERRÀNIA

17.

La dieta Mediterrània Per Carla Gil i Blesa

a dieta mediterrània té els seus orígens en una porció de terra considerada única en el seu tipus, la conca del Mediterrani, lloc que els historiadors anomenen “el bressol de la civilització”, perquè a l’interior de les seues fronteres geogràfiques es va desenvolupar la història completa del món antic. La conca del mediterrani ha sigut bressol de moltes civilitzacions i cultures i la dieta mediterrània representa un dels assoliments més significatius d’aquestes civilitzacions. La mar Mediterrànea es va convertir

en una espècie d’autopista que va facilitar la interrelació d’aliments de diverses cultures, i també la forma d’obtenir-los, produir-los, cuinar-los i consumir-los.

L’agricultura va començar amb el cultiu dels cereals i llegums al llevant, una regió que abasta els països del mediterrani oriental: Líban, Israel, Palestina, Síria, Jordània i l’Iraq. Posteriorment, els fenicis, grecs i romans van conrear els tres elements bàsics de la dieta mediterrània: oliveres per a la producció d’olives i oli d’oliva, blat per a fer el pa i raïms per a confeccionar el vi. Després, aquests colonitzadors de la conca del mediterrani van estendre les olives i raïms al mediterrani occidental; i diferents pobles (ibers, celtes, grecs, romans, bàrbars i àrabs) van contribuir a establir l’actual “trilogia mediterrània” de pa, oli i vi. En l’època clàssica es podien distingir dos models alimentaris: el clàssic-mediterrani (dels antics romans) i el dels pobles bàrbars-continentals (germànics i uns altres).

Per als antics romans (basat en el model grec) el pa, el vi i l’oli eren símbols de la cultura i l’agricultura rural (i els símbols escollits de la nova fe). La seua alimentació consistia en una àmplia gamma de verdures (cebes, porros, enciam, carlota, espàrrecs, naps, col, api i carxofa), fruites (figues, pomes, peres, cireres, prunes, préssecs, albercocs i cidra (un tipus de fruita cítrica), fruita seca (castanyes, ametles i anous), formatge d’ovella, poca carn i una forta preferència pel peix i el marisc. A les classes riques els encantava el peix fresc (que menjaven majorment fregit en oli d’oliva o a la graella) i els mariscs, especialment ostres (crues o fregides). No obstant això, els esclaus de Roma, estaven destinats al menjar pobre que consistia mensualment en pa, mitja lliura d’olives i oli d’oliva, amb una mica de peix salat i rares vegades una mica de carn.

La tradició romana prompte va xocar amb l’estil dels aliments importats de la cultura dels pobles germànics, principalment els nòmades, que vivien en estreta harmonia amb el bosc, i que obtenien els recursos alimentosos de la caça, la pesca, la recol·lecció de fruits silvestres i la ramaderia del bosc. Van criar porcs, àmpliament utilitzats en la cuina, i van conrear verdures en xicotets jardins prop dels campaments. Els pocs grans conreats no es van utilitzar per a fer el pa, sinó cervesa. El xoc d’aquestes dues cultures va produir la fusió parcial dels seus hàbits alimentaris. No obstant això, la cultura romana no es va mostrar disposada a canviar l’estil d’alimentació “mediterrani” pel barbàric. Els elements fonamentals de la dieta mediterrània, que és, el pa, l’ oli i el vi, es van exportar a les regions

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DIETA MEDITERRÀNIA

17.

d’Europa continental per les ordres monàstiques, que van emigrar a eixes regions per a evangelitzar els pobles. Pa, oli i vi, eren en realitat els elements centrals de la litúrgia cristiana, però més tard van ser adoptats també en l’alimentació de les persones corrents d’Europa1. Des de la instauració del model agrosilvopastoril (producte de la fusió entre els patrons dietaris de l’imperi romà cristià i el germànic) fins a l’època contemporània en els inicis del segle XIX, es van produir dos grans canvis que van impactar en el model mediterrani. El primer es va deure a les notables aportacions que van realitzar els àrabs-musulmans assentats en les seues possessions mediterrànies. El segon es va deure a la incorporació de nous productes alimentaris arribats del continent americà i d’Àsia. El llegat dels àrabs supera l’aportació d’Orient i del Nou Món. La influència àrab va marcar de forma notable la història de l’alimentació mediterrània. Quan els musulmans van ocupar gran part de la península ibèrica (cridant a la regió Al-Andalus) es van produir avanços importants en la dieta mediterrània. La dieta en al-Andalus era variada i molt probablement va fer una contribució substancial a l’origen de l’actual dieta mediterrània. Únicament els musulmans van donar un impuls a la renovació de l’agricultura, la qual va influenciar el model alimentari amb la introducció d’espècies vegetals conegudes o utilitzades només per les classes socials més acomodades, a causa dels alts preus, com la canya de sucre, arròs, cítrics, albergínies, espinacs i espècies, així com aquells usats en la cuina del sud d’Europa, tals com, aigua de roses, taronges, llimons, ametles i magranes, i després aquests productes es van estendre en diferents adreces al llarg de la conca del Mediterrani. A més, els àrabs van introduir noves formes de cuinar i preparar els aliments, com les diverses formes d’emprar els productes de l’horta o de cuinar l’arròs. La pasta de blat era una realitat en la Sicília mediterrània i en altres zones de dominació àrab. Una altra aportació dels musulmans, va ser el coneixement integrador sobre la importància de la dieta per a la salut en general. Els musulmans van basar la seua idea de salut en la

saviesa de la Grècia clàssica, la teoria hipocráticagalénica, així com la persa i les cultures hindús. L’altre gran esdeveniment va ser el descobriment d’Amèrica. Aquest esdeveniment va conduir a la transculturització alimentària més important de la història. L’intercanvi d’aliments entre el Vell Món i el Nou va ser molt ampli. Aquest descobriment es va reflectir en la incorporació a la tradició culinària de nous aliments, com a creïlles, tomaques, dacsa, pebrot, xili (ají), diferents varietats de fesols, entre unes altres, i begudes com el café i el xocolate. La tomaca, “curiositat exòtica” es va considerar comestible tardanament. I va ser la primera verdura de color roig que va enriquir la canastra de verdures i que més tard es va convertir en un símbol de la cuina mediterrània. Per tant, els aliments que componen la dieta mediterrània, són el resultat dels intercanvis d’aliments amb diferents pobles d’Àsia, Europa, Oceania i Amèrica. En la taula següent s’indica l’origen d’alguns aliments que componen la dieta mediterrània. Finalment, les bases contemporànies del model alimentari mediterrani -que va servir de referència per a establir el con-

17.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DIETA MEDITERRÀNIA

cepte de dieta mediterrània- es van assentar en les primeres dècades del segle XIX. El 16 de novembre de 2010, la Unesco va aprovar la inscripció de la dieta mediterrània en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, en considerar que “es transmet de generació en generació, com una expressió, ús o coneixement que es reinventa de forma constant per les comunitats i els grups, en funció del seu entorn, que interactua amb la naturalesa i la història, i que infon un sentiment d’identitat i continuïtat, la qual cosa contribueix a promoure el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana”.

“La dieta mediterranea és l’expressió d’un estil de vida i d’una cultura que es transmet en el Mediterrani a través de diferents generacions”.

La iniciativa de presentar la candidatura de la dieta mediterrània va sorgir a Espanya, fruit d’un treball conjunt entre el MARM (Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí) i la Fundació Dieta Mediterrània, que van impulsar els treballs per a l’elaboració del document de candidatura de caràcter transnacional, en el qual també han participat Grècia, Itàlia i el Marroc.

Segons el Ministeri, aquest document va permetre a la Unesco valorar de forma positiva el significat i el que representa la dieta mediterrània en aquests quatre països, des dels seus diferents aspectes culturals, socials, històrics, gastronòmics i alimentaris, així com des del punt de vista mediambiental, paisatgístic i costumista. La inscripció de la dieta mediterrània en la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial permet la seua protecció, conservació i transmissió. En aquest sentit, salvaguardar i protegir aquest llegat històric i cultural, a més d’afavorir el manteniment d’un patró alimentari saludable, que impulsa els beneficis socials de desenvolupament rural sostenible, com el manteniment de la població en el territori i la conservació dels paisatges característics. També contribueix a donar valor als productes mediterranis i a difondre el turisme rural, cultural i gastronòmic associat a la dieta mediterrània, així com a enriquir l’intercanvi cultural i la cooperació entre els països mediterranis del sud per a fomentar eixa valorització en els seus propis territoris. La dieta mediterrània comprén un conjunt de coneixements, competències pràctiques, rituals, tradicions i símbols relacionats amb els cultius i collites agrícoles, la pesca i la cria

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DIETA MEDITERRÀNIA

d’animals, i també amb la forma de conservar, transformar, cuinar, compartir i consumir els aliments. L’acte de menjar junts és un dels fonaments de la identitat i continuïtat culturals de les comunitats de la conca del Mediterrani. És un moment d’intercanvi social i comunicació, i també d’afirmació i renovació dels llaços que configuren la identitat de la família, el grup o la comunitat. Aquest element del patrimoni cultural immaterial posa en relleu els valors d’hospitalitat, bon veïnatge, diàleg intercultural i creativitat, així com una manera de vida que es guia pel respecte de la diversitat. A més, exerceix un paper essencial de factor de cohesió social en els espais culturals, festejos i celebracions, en agrupar a gents de totes les edats, condicions i classes socials. També abasta àmbits com l’artesania i la fabricació de recipients per al transport, conservació i consum d’aliments, com a plats de ceràmica i gots.

17.

Les dones exerceixen un paper fonamental en la transmissió de les competències i coneixements relacionats amb la dieta mediterrània, salvaguardant les tècniques culinàries, respectant els ritmes estacionals, observant les festes del calendari i transmetent els valors d’aquest element del patrimoni cultural a les noves generacions. Per la seua banda, els mercats locals d’aliments també exerceixen un paper fonamental com a espais culturals i llocs de transmissió de la dieta mediterrània en els quals la pràctica quotidiana d’intercanvis fomenta la concòrdia i el respecte mutu. València sempre ha sigut un clar exponent de la dieta mediterranea. Un ‘bollit’ amb cebes, bledes, fesols tendres i creïlles. Una ‘olla de recapte’ o ‘olla barrejada’. La paella original amb conill, pollastre o ànec i verdura, acompanyada d’una ensalada amb tomaques de l’horta, ceba i olives negres i una

cruixent petaca de pa amb oli d’oliva de primera qualitat és una realitat en el dia a dia de les taules valencianes.

València, el peix que dia rere dia arriba als ports valencians o les verdures i fruites que s’arrepleguen a l’horta valenciana, el mapa de la Comunitat ret comptes quilòmetre a quilòmetre d’aquest patrimoni de la humanitat.

De dieta mediterrània la Comunitat Valenciana sempre ha fet bandera. No és solament que formem part d´un país amb gran tradició en aquesta manera d´alimentar-se, sinó que viure de cara al Mediterrani imprimeix encara més caràcter i quasi que obliga a ser reservori d’aquest estil de vida que fa quasi nou anys el comité intergovernamental de la Unesco va declarar com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Perquè la dieta mediterrània tal com la Unesco ha volgut preservar no és solament una sèrie d’aliments i la forma de preparar-los, sinó que és una manera de vida que els mediterranis, i els valencians entre ells, comparteixen: no només és allò que està dalt la taula, sinó també allò que envolta la taula, l´intercanvi social, les tertúlies, les celebracions amb l´alimentació com a eix, la vida a l’aire lliure... tot açò implica la dieta mediterrània

El model nutricional d’aquesta dieta -i que roman constant amb els anys- té com a ingredient i pilar fonamental l’oli dóliva. Contrastades les seues virtuts, l’oli no ha de faltar en la cuina mediterrània que sássenta en l’abundància d’aliments dórigen vegetal com el pa, la pasta, els llegums, lárròs i les fruites i verdures fresques o seques. A aquesta base s’afig un consum moderat de peix, marisc, carn i productes lactis i de forma més puntual la carn roja o, per exemple, el vi.

Però la realitat és que a causa de la globalització i del canvi de costums, la dieta mediterranea a la Comunitat Valenciana comença a estar amenaçada. Els hàbits alimentaris a la Comunitat Valenciana són en general insans i no segueixen la dieta mediterrània. Així ho assenyala l’informe elaborat pel Col·legi Oficial de Dietistes i Nutricionistes de la Comunitat Valenciana (CODiNuCoVa), Com mengem a la Comunitat Valenciana?

Així, des de les oliveres mil·lenàries del nord de Castelló, passant per les vinyes de l’interior de Requena-Utiel o Alacant, l’arròs conreat a l´Albufera de

És a dir, els especialistes consideren que la dieta dels valencians té una escassesa de verdures, hortalisses i llegums, enfront de l’excés de pasta, arròs, pa i cereals, en la seua majoria ultra processats o refinats (a pesar que els aliments menys consumits són els que més es produeixen a la Comunitat). En

«Els mediterranis no ens asseiem a taula per a menjar, sinó per a menjar junts i gaudir de la companyia d´amics i família...»

En l’estudi- el primer que es realitza a Espanya per professionals de la nutrició- han participat 450 nutricionistes, que han examinat els hàbits alimentaris, rutines i dèficits de la dieta valenciana en funció de la franja d’edat. D’aquesta manera, la recerca atorga a la Comunitat Valenciana una puntuació de 6 sobre 10 en alimentació. Per províncies, València és la que millor nota registra (6,8), seguida d’Alacant (5,7) i Castelló (5).

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DIETA MEDITERRÀNIA

concret, aquests hàbits es donen sobretot en la població menor de 18 anys, l’alimentació dels quals ha estat valorada com a «dolenta» per quasi la meitat dels experts, ja que abunden els dolços i la brioixeria. De fet, un de cada quatre xiquets valencians pateix sobrepès i el 18 per cent obesitat infantil, malaltia en la qual Espanya se situa tercera del món, per darrere dels Estats Units i Mèxic. En aquest sentit, segons els experts el desdejuni és el pitjor menjar que realitzen els menors de la Comunitat, a causa de la publicitat enganyosa que transmet pautes d’alimentació poc saludables. Però no solament els xiquets i adolescents tenen una alimentació deficient. Així, l’estudi també conclou que existeixen dades «alarmants» en els majors d’entre 60 i 75 anys, amb mals hàbits sobretot als sopars, més que tot a causa de la solitud que pateixen. A més, els experts destaquen que els joves d’entre 18 i 30 anys tenen una alimentació «regular», per falta de temps i per menjar fora de casa aliments precuinats o entrepans - cosa que fan tres de cada quatre persones en aquest rang d’edat-. Al contrari, els millor valorats són els adults d’entre 45 i 60 anys, als qui el 36,1 per cent dels dietistes-nutricionistes els atorga una puntuació positiva, encara que no excel·lent. En aquesta línia, la presidenta ressalta que per a portar una correcta alimentació és necessari reduir el consum de cereals refinats, disminuir la ingesta de carn i augmentar la de llegums i fruita, així com donar prioritat als aliments frescos.

17.

«desdejunar brioixeria o aliments ultraprocessats o evitar els sopars perquè no són necessaris són dues pautes d’alimentació errònies que s’han generalitzat en la població valenciana». Així mateix, l’informe revela que, malgrat que un 67 per cent dels valencians està preocupat per la seua dieta, «no consideren important acudir a un nutricionista ni rebre informació i assessorament». A més, quan ho fan, en el 99 per cent de les ocasions és per a millorar la seua imatge, i solament un 1 per cent consulta a l’especialista per a aprendre a menjar de manera saludable. En un altre ordre de coses, la recerca destaca que els valencians mengen en menys de 20 minuts, la qual cosa no es recomana, ja que la digestió comença a la boca: Si es menja en menys de 20 minuts és difícil fer una bona digestió, es mastega menys, ens senta pitjor i no gaudim del plaer de menjar. Es diu que som el que mengem. Però per a ser exactes, caldria dir que vivim com mengem. La nostra forma de vida, el nostre treball, les nostres relacions familiars i socials condicionen els menús de cada dia.

17.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DIETA MEDITERRÀNIA

Quan la indústria alimentària apel·la al concepte de la cuina de l’àvia, és que alguna cosa s’ha trencat i cal recuperar eixe fil conductor d’una cuina saludable que forma part de la nostra cultura i tradició, amb horaris pautats i ordre en els menjars. En els anys 50 del segle passat, que és quan el fisiòleg nord-americà conegut per la seua contribució a l’estudi de l’efecte de la dieta sobre les malalties cardiovasculars Ancel Benjamin Keys, (26 de gener de 1904 - 20 de novembre de 2004), considerat com el gran impulsor dels bons hàbits alimentaris al mediterrani, va encunyar el terme dieta mediterrània, ja es deia que el que no mata, engreixa. Aquesta filosofia, inculcada durant anys, sumada a la pressió publicitària d’una part de la indústria alimentària ha sigut una de les causes que ha fet que a poc a poc ens allunyem de la dieta mediterrània, un fet que ens ha portat a patir més malalties cardiovasculars, més diabetis, més hipertensió. Per aquestos motius, la societat ha de reconciliar-se amb la dieta mediterrània, la millor dieta contra les malalties cardiovasculars. En la dècada dels seixanta, els habitants de Creta, al sud de Grècia, i a la part meridional d’Itàlia, tenien una esperança de vida entre les més altes del món, i tot açò malgrat les limitacions existents en els serveis mèdics i sanitaris. L’infart de miocardi era quasi desconegut i el càncer pràcticament inexistent. Aquesta realitat que ha sigut coneguda al món sencer gràcies a l’Estudi dels set països, realitzat per Keys, va posar de manifest

que la dieta, l’estil de vida, les relacions socials i l’entorn, (clima i factors ambientals) tenen una gran importància en la salut. A conseqüència d’aquest estudi, la dieta mediterrània s’ha imposat com a patró dietètic a tot el món. El motiu, el seu tipus d’alimentació que es basa en l’oli d’oliva, les fruites i verdures fresques, els cereals en forma de pa o pasta, el peix blau, el be i les aus de corral ... i una mica de vi en els menjars. L’oli d’oliva verge extra és, segurament, l’ingredient que aglutina el concepte mediterrani. Només hi ha oliveres allà on es dóna el clima mediterrani. Els aliments rics en greixos monoinsaturats, dels quals el seu principal i clàssic representant és l’oli d’oliva verge, són més beneficiosos que els altres olis vegetals. No hi ha cap greix amb els avantatges saludables de l’oli d’oliva verge. Ajuda a controlar el colesterol, l’arteriosclerosi i la pressió arterial - la qual cosa incideix en un menor risc de malaltia cardiovascular-; és útil en el tractament i prevenció d’alguns tipus de diabetis i pot ajudar a protegir l’organisme davant determinats tipus de càncer, especialment el de mama. Però cal anar amb compte, de res serveix menjar una gran quantitat d’un aliment perquè ens diuen que és molt saludable i deixarne de banda d’altres. La dieta és un conjunt i cada aliment té el seu lloc. Quan fa més de 50 anys ningú explicava calories ni pensava com repartir percentualment proteïnes, greixos i car-

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DIETA MEDITERRÀNIA

bohidrats en un menjar, la dieta mediterrània era nostra forma d’alimentar-nos. Arran de la seua declaració com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, s’està convertint en un concepte abstracte. Ara, el repte és tornar a interioritzar la nostra forma de vida i alimentació, encara que hagem de tornar a aprendre a menjar de nou. Es parla tant dels beneficis de la dieta mediterrània, que sovint ens oblidem de concretar com seguir-la. Aquesta piràmide indica els aliments i la seua freqüència de consum per a un adult sa. Aquestes són les principals característiques de la dieta mediterrània:

Abundància d’aliments d’origen vegetal: fruites, verdures, pa, pasta, arròs, cereals, llegums i creïlles

Consumir aliments de temporada en el seu estat natural, escollint sempre els més frescos

Utilitzar l’oli d’oliva com a greix principal, tant per a fregir com per a amanir

Consumir diàriament una quantitat moderada de formatge i iogurt

Consumir setmanalment una quantitat moderada de peix, preferentment blau, aus i ous

Consumir fruita seca, mel i olives amb moderació

7 8

17.

La carn roja algunes vegades al mes

Consumir vi amb moderació, normalment als menjars i preferentment negre

Utilitzar les herbes aromàtiques com una alternativa saludable a la sal

Realitzar alguna activitat física regular per a fer treballar el cor i mantenir en forma les nostres articulacions i el nostre to físic

Més carbohidrats, fruites i verdures Els hidrats de carboni Han de proporcionar el 50 per cent de l’aportació energètica total diària. Convé que siguen carbohidrats complexos (pastes, arròs, creïlla, pa i llegums) i no simples (gelats i brioixeria). Les fruites i verdures, rics al seu torn en fibra, ens asseguren les suficients vitamines i minerals i antioxidants Els greixos o lípids Aportaran aproximadament el 35 % de l’aportació energètica total. Es prefirirán els greixos d’origen vegetal, a les d’origen animal. Una excepció és la dels peixos blaus perquè és poliinsaturada i contribueix a prevenir problemes cardiovasculars. La ingesta d’àcids grassos saturats hauria de situar-se per sota del 10 %. La ingesta d’àcids grassos poliinsaturats no hauria de ser superior al 8 % del consum energètic.

La ingesta d’àcids grassos monoinsaturats hauria de proporcionar una aportació energètica com a màxim del 15 per cent Les proteïnes Aportaran el 15 per cent de l’energia total. Les proteïnes ajuden a regenerar el teixit de l’organisme. La proteïna d’origen animal (ous, llet, carn i peixos) és més completa que la d’origen vegetal (llegums i cereals). No obstant això, els vegetals degudament combinats (per exemple, llenties amb arròs) aporten una proteïna de qualitat similar a l’animal, però sense colesterol ni greixos saturats.

L’efecte de la dieta mediterrània sobre la salut del cor, la diabetis i el colesterol

Gaudir d’una bona salut és qüestió de gens. No obstant això, la dieta pot ajudar-nos a mantenir-la i també a millorar-la. Hui, la dieta mediterrània s’ha imposat com a patró dietètic pels seus efectes positius en la salut en general i concretament pel seu paper en la prevenció de les malalties cardiovasculars, ja que el nostre estil de vida i la forma d’encarar les coses quan ens succeeixen repercuteix en el nostre organisme. Menjar fruita seca amb moderació, oli d’oliva verge per a cuinar i amanir, peix blau, mig got de vi negre, fruites, verdures, hortalisses, cereals i llegums és beneficiós per a la salut cardiovascular, en general, ja que actua sobre el colesterol, reduint el colesterol LDL (el dolent) i elevant el HDL (el bo), la qual cosa ajuda a mantenir les artèries en bon estat. L’oli, la fruita seca o el peix blau contenen greixos insaturats (mico i poliinsaturades), que són greixos saludables. L’oli d’oliva és ric en greixos monoinsaturats, igual que la fruita seca, amb clars beneficis per al colesterol; el peix blau és ric en poliinsaturades omega 3, ja que el seu greix redueix la tendència de la sang a formar coàguls, ajuda a controlar la tensió arterial i prevé arítmies.

Pel que fa al vi negre no hi ha dubte que una xicoteta quantitat, -una copa al dia- als menjars és saludable per al cor i les artèries, i redueix el risc de patir infarts, embòlies i malaltia vascular perifèrica. Diversos estudis científics coincideixen que les dietes riques en cereals, fruites, verdures, hortalisses i llegums redueixen el risc de patir càncer. Quant a aquest punt hi ha un consens general entre la comunitat científica, a pesar que no estiguen actualment identificades totes les molècules concretes dels vegetals que protegeixen dels càncers. Per açò, es recomana cinc racions diàries de colors diferents. Variar i no prendre sempre la mateixa fruita ens garanteix un major ventall de minerals, vitamines i antioxidants. Un component que sí està identificat és l’àcid fòlic, ja que s’ha comprovat que les persones que no tenen suficient àcid fòlic corren un major risc de patir alguns tipus de càncer, sobretot si a més beu alcohol amb l’excés. No podem oblidar, que tan important com un estil d’alimentació saludable és mantenir una activitat física. No és necessari que siga de gran intensitat, però sí amb freqüència, n’hi ha prou amb caminar 30 minuts a bon ritme. No solament es redueix pes. Està demostrat que l’exercici físic redueix el colesterol dolent, (LDL) i augmenta el bo (HDL). A més, controla el nivell de triglicèrids en la sang.També afavoreix l’activitat de la insulina i redueix el risc de diabetis, així com la tensió arterial.

18 98

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL PALMERAR D’ELX

18.

El Palmerar d’Elx Per Imma Montero i Primo

a palmera és, sens dubte, tot un símbol en la ciutat d’Elx. A pesar que en el món creixen com a espècies pròpies de zones tropicals i que hi ha palmeres a tot el sud europeu des d’abans de la presència humana així com gran concentracions de palmeres a Madagascar o Colòmbia, Elx pot presumir que el seu palmerar, a més de ser Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, és el més gran d’Europa, i només és superat a nivell mundial per alguns palmerars àrabs. No hi ha il·licità que conceba la ciutat sense el palmerar històric, aquell que configura tot el paisatge urbà des de fa més de mil anys, un autèntic verger d’incomparable bellesa que, a més, a nivell econòmic promou el turisme, la indústria datilera i la confecció de palmells. Amb més de 200.000 exemplars i uns 50.000 en els vivers municipals disposats a ser plantats, el palmerar il·licità és el major d’Europa, com ja hem esmentat anteriorment, i va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 30 de novembre de 2000. El principal tipus de palmera és la varietat Phoenix dactyliphera, on sobreïx de

18.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL PALMERAR D’ELX

forma especial a l’anomenat Hort del Capellà, un jardí botànic d’uns 13.000 m2 densament poblat de palmeres on viuen al voltant de 1.000 palmeres, en la seua majoria datileres.

A més de palmeres, creixen plantes dels horts mediterranis, com a magraners, ginjolers, tarongers, figueres i llimoners, als quals s’han anat afegint amb el temps plantes d’origen subtropical i una col·lecció de cactus. Aquest Hort (a Elx es denomina hort a una parcel·la de terra amb palmeres) deu el seu nom al capellà José Castany Sánchez, que va ser el seu propietari fins a l’any 1918. Abans, quan es va començar a conèixer l’Hort del Capellà, no era més que un hort familiar arrendat per Andrés Castany Peral, l’any 1846.

L’estel indiscutible del jardí és l’exemplar de Phoenix dactylifera L. de la família Arecaceae, denominat palmera imperial, palmera datilera amb 7 braços que ixen a una altura de 2 metres del tronc principal del qual s’alimenten, amb un pes d’unes 8 tones i una edat d’uns 165 anys. Aquesta palmera singular, deu el seu nom a l’emperadriu Isabel d’Àustria (“Sissi”) a qui li la va dedicar el capellà Castany en la visita que va efectuar a l’hort en 1894. També és record d’aquesta visita, el bust de l’emperadriu que es troba en la cara nord de la palmera imperial. Tot el jardí és un espès palmerar i, al costat de les palmeres, en la seua majoria datileres, es distribueixen la resta de les plantes, d’origen mediterrani i subtropical. Caminant pels passejos s’observen algunes de les palmeres amb rètols -Palmeres Retolades- en els seus troncs. Són noms de personalitats amb vinculacions amb Elx i el jardí, que al llarg de la història se’ls ha dedicat en homenatge una de les palmeres del jardí.

100

També podem trobar la rocalla, que és una col·lecció de cactus i plantes crasses, que es troben en una zona del jardí a ple sol, disposades entre roques. La rocalla es troba envoltada d’uns estanys que donen un alleujament de frescor al seu voltant. Destaca també un dels habitatges que utilitzaven els hortolans de l’època on el capellà Castany construeix, al seu costat, la capella. En 1919, Juan Orts Miralles amplia l’habitatge i li afig una planta, suprimeix el porxo i transforma el corral en cotxera. En 1942, el mateix Juan Orts construeix la casa que avui coneixem i que consta de tres parts diferenciades, l’habitatge, la capella i la casa d’estudi. En aquesta última se situa la biblioteca, on es guarden més de 5.000 exemplars i la col·lecció d’autògrafs, manuscrits i altres curiositats, entre les quals destaquen uns excel·lents exemples de ceràmica valenciana dels segles XVIII i XIX. Finalment, i escampades pel jardí, hi ha diverses escultures, destacant-se entre unes altres, una còpia de l’escultura ibera de la Dama d’Elx, també de l’erudit il·licità Juan Orts Román. Aquest racó o passeig es diu “Túnel de la Salomònica”. Una altra escultura és un bust de Jaume I el Conqueridor, que va conquerir la ciutat d’Elx als àrabs l’any 1265. Gràcies a ell es va lliurar el palmerar de la seua destrucció en contra del costum de l’època d’arrasar els boscos al voltant de les ciutats conquistades. També acull el taller municipal de Palma Blanca. Creat en 1998, el seu objectiu és oferir a tot aquell que ho desitge la possibilitat d’aprendre una professió tradicionalment mantinguda per unes poques famílies palmereres. Els visitants del museu poden accedir al taller per a observar com es realitza la tècnica del trenat. D’acord amb el Pla General Urbà 1997, el Palmerar d’Elx posseeix una superfície global de 507,4 ha (5.074.193 m2), encara que aquesta àrea comprén dues categories diferents de palmerar, les quals ambdues van ser proposades per a la seua inscripció en la llista del patrimoni mundial de la Unesco sota el títol comú “El Palmerar d’Elx”.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL PALMERAR D’ELX

18.

Aquestes categories diferenciades són: el palmerar dispers, amb una superfície de 358’5 ha (3.585.118 m2) i que es tracten de plantacions de palmeres disperses presents de llarg a llarg del tradicional paisatge regat d’Elx; i el palmerar històric d’Elx, que té una superfície total de 148,9 ha (1.489.075 m2) i que es tracta d’una massa compacta de plantacions de palmeres que envolta completament el que va ser la ciutat islàmica d’Elx, la vila emmurallada medieval. Els límits d’aquesta última zona es troben clarament definits per carrers i carreteres. Actualment, completament integrat en la ciutat, el palmerar urbà és percebut com un enorme i pintoresc jardí urbà.

El Palmerar d’Elx és un paisatge cultural únic, de valor excel·lent i significació universal. El Palmerar és el cor, orientat a l’horticultura intensiva, d’un sistema de regadiu establert pels fundadors la ciutat islàmica d’Elx, fa un mil·lenni. L’expansió de l’islam des de l’Oceà Índic a l’Atlàntic, al llarg del cinturó de terres àrides que constituïa el límit meridional del Vell Món, va permetre la síntesi d’una revolucionària cultura de l’aigua, gràcies a la fusió de les ancestrals tradicions agrícoles iranis, àrabs i nord-africanes. La pagesia andalusina va saber maximitzar l’aprofitament de les escasses aigües de les terres quasi desèrtiques d’Elx mitjançant la plantació i la gestió racional de les palmeres datileres, d’acord amb uns principis de filiació iemenita. A Elx, els límits de les parcel·les regades disposades al llarg de les sèquies estan definits per alineaments de palmeres datileres. Aquesta pantalla vegetal genera un microclima que permet el desenvolupament de cultius associats. El paisatge agrari resultant és conegut a Elx per la veu Palmerar, i en la resta del món per la d’oasi.

101

Com a resultat, en terres on el regadiu simple difícilment haguera aconseguit a produir una mica més que cereals, es va desenvolupar una agricultura intensiva a diversos nivells (cultiu simultani de palmeres datileres, arbres fruiters i herbàcies), que va permetre el desenvolupament de la ramaderia i l’artesania. El Palmerar, l’oasi d’Elx, constitueix un extraordinari exponent de sostenibilitat en el desenvolupament agrícola d’ecosistemes fràgils. La fortuna d’al-Àndalus, habitualment identificada amb monuments com el palau de l’Alhambra de Granada o la Mesquita de Còrdova, es va erigir sobre els revolucionaris fonaments agraris que representa el Palmerar. Cap paisatge similar al Palmerar pot trobar-se a Europa, excepte altres xicotets palmerars del sud-est d’Espanya. No per casualitat, els seus paral·lels es troben en la banda desèrtica que connecta Iran amb el Maghreb.

L’elevat rendiment dels paisatges de regadiu andalusí va motivar que els conqueridors cristians posaren tota la seua obstinació en la seua preservació, quan no en la seua extensió. I va ser gràcies a aquests conqueridors cristians de l’Edat Mitjana, convertits, segles després, en els conqueridors i missioners espanyols en l’Edat Moderna, que la mil·lenària cultura de l’aigua musulmana va ampliar el seu abast mundial, arrelant en el Nou Món. Durant el segle XIX, el refinament tècnic dels sistemes musul-

102

mans de regadiu de l’Espanya oriental va cridar l’atenció de les autoritats britàniques i franceses interessades en el desenvolupament econòmic de les seues colònies africanes i asiàtiques. Una legió d’enginyers i geògrafs van visitar les terres valencianes per a aprendre el funcionament dels nostres sistemes hidràulics tradicionals: François-Jacques Jaubert de Passa, Maurice Aymard i Jean Brunhes entre els francesos; i J. P. Roberts, Colin Scott Moncrieff, F. W. Schonnemann i Clements R. Markham entre els britànics. El Palmerar d’Elx, el cor d’un sistema de regadiu andalusí adaptat a condicions de severa escassetat d’aigua, constitueix un extraordinari exponent dels tradicionals paisatges de regadiu valencians, els paisatges d’horta. Una classe de paisatge cultural que, malgrat la seua localització regional, resumeix una profunda i rica història de pràctiques culturals. És en aquest context on el Palmerar adquireix el seu caràcter cultural únic, així com el seu inqüestionable valor universal. Els canvis econòmics van començar a transformar el Palmerar d’Elx fa un segle. Des de llavors, el Palmerar s’ha vist afectat pel creixement de la ciutat i pel desenvolupament de noves infraestructures com el ferrocarril. Amb tot, el poble il·licità sempre ha sigut conscient de la importància del seu peculiar bosc o mar de palmeres, com el Palmerar és popularment percebut. Com a resultat, i en virtut

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL PALMERAR D’ELX

de diferents mecanismes, el creixement urbà es va concentrar en la ribera sud del Vinalopó on les plantacions de palmeres eren poques i disperses, mentre que en la ribera oposada, on les plantacions de palmeres juxtaposades apareixien com un immens conjunt, pràcticament cap hort va ser transformat en nous usos. El compromís popular a garantir la continuïtat de les palmeres que caracteritzen el tradicional paisatge il·licità ha permès que l’estructura del Palmerar puga encara avui reconèixer-se fins i tot en àrees afectades per transformacions històriques.

El Palmeral d’Elx és un clar exemple de com s’ha de preservar el Patrimoni Mundial comú.

El Palmerar d’Elx ofereix, doncs, lliçons de profit sobre com conciliar el desenvolupament econòmic i la millora del benestar públic amb la preservació del que constitueix un paisatge cultural únic i superb. En relació amb la seua autenticitat, es poden distingir dos nivells, l’estructural i el funcional.

Autenticitat estructural Gràcies al compromís de la població en la preservació de les palmeres, els trets bàsics del paisatge tradicional s’han incorporat al paisatge contemporani d’Elx. Per tant, podem concloure que la totalitat de plantacions de palmeres romanents (amb independència del seu caràcter urbà

o rural, o de si es troben intactes o reconvertits a nous usos urbans) mostren al 100% l’estructura del sistema àrab de parcel·lació i regadiu.

Autenticitat funcional El Palmerar dispers, inserit en el districte rural d’Elx, el Camp d’Elx, on la terra es troba encara dedicada a usos agraris, posseeix una doble autenticitat, estructural i funcional. Les plantacions de palmeres datileres encara ajuden a créixer els altres cultius de regadiu. Aquests cultius associats poden ser tradicionals —cereals, hortalisses o fruiteres— o d’introducció recent —flors i plantes ornamentals—; però el fet és que el Palmerar dispers encara compleix les seues funcions agronòmiques originals. Contràriament, són pocs els horts de palmeres urbanes que han preservat la seua funció original, en haver sigut reconvertits en bona proporció a nous usos.

En l’actualitat, la població d’Elx ha anat un pas més enllà. El seu creixent nivell de conscienciació sobre la importància històrica i ecològica del Palmerar està conduint a les autoritats públiques no solament ja a protegir les palmeres, sinó també a mantenir o revertir els horts als seus arrels agraris originals.

18.

Però, en definitiva, el balanç global parla en favor del Palme-

103

18.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL PALMERAL D’ELX

rar, tant urbà com a dispers, ja que preserva en un percentatge no inferior al 70% la seua autenticitat funcional.

vant, des de la simple recol·lecció dels agrupaments naturals de palmeres presents sens dubte en el territori de Ilici.

Però per poder conèixer millor les característiques del Palmeral d’Elx, hem de remuntar-nos a la seua història.

Entre els segles VII i VIII d. C., l’expansió de l’islam va propiciar una fusió revolucionària de les tècniques agrícoles iranis, àrabs i saharianes. Els grups àrabs i berbers que es van assentar a la península Ibèrica a partir del 711 van portar amb ells nous cultius (arròs, cotó, cítrics, albergínies, carxofes, canya de sucre, etc.) i un ampli espectre de tècniques de regadiu, especialment adaptades a condicions de severa aridesa. Sabers ancestrals que, ja en l’antiguitat, van permetre el creixement d’extraordinàries civilitzacions en el desert, com la Petra dels àrabs nabateus.

La palmera era molt coneguda en Ilici, l’Elx de l’Antiguitat. Segles abans de Crist, els ibers empraven fulles de palmell en complexos rituals, com demostren les valuoses representacions ceràmiques exhumades en el jaciment de l’Alcúdia, famós per la troballa, fa ara un segle, del fascinant bust de la dama ibèrica. Diferents documents històrics citen la presència de la palmera datilera en el sud-est d’Hispània en aquella època, així com l’aprofitament del seu fruit, els dàtils. Llavors de dàtil fossilitzades datades al voltant del 2.800 a. C. van ser trobades en la cova dels Tiestos (Jumella, Múrcia), a menys de 35 milles d’Elx. L’ús de la palmera datilera en suport de l’agricultura de regadiu, formant oasis artificials, era conegut al nord d’Àfrica en època romana. Però ignorem, no obstant açò, si els ibers o els seus successors, romans i visigots, van donar aquest pas enda-

L’esplendor de l’islam clàssic va tenir un fonament primordial en la gestió racional de l’aigua. La creació de grans hortes va permetre el creixement de pobles i ciutats. En urbs com València, l’aigua de les séquies regava els camps, subministrava energia als molins hidràulics, i alimentava complexes xarxes de sanejament, desconegudes a l’Europa cristiana. Noves ciutats, com Bàssora i Bagdad en l’Orient musulmà, o Múrcia en el seu extrem occidental, van nàixer gràcies al desenvolupament de complexos sistemes de regadiu en el seu entorn. En particular, dues grans urbs de l’Islam occidental deuen la seua prosperitat a l’establiment de grans oasis artificials: Marràqueix, fundada en 1062 pel cabdill almoràvit Yusuf Ibn Tashfin, i Elx, fundada cap al final del segle X pel califat de Còrdova. Ciutats germanes que van compartir segles d’història sota sobirania almoràvit i alhomade. Es pot afirmar amb rotunditat que el gran oasi d’Elx, el Palmerar, va ser establert pels fundadors musulmans de l’actual urb. No en va la séquia Major, que nodreix el Palmerar a través de nombrosos braços de nom àrab o arabizat, recorre els fonaments

104

del nucli islàmic de la ciutat d’Elx, tal com la descriguera, intervingut el segle XII, el geògraf Al-Idrisi: “Elx és una vila construïda en una plana travessada per un canal derivat del riu. Aquest canal passa sota els seus murs i els habitants fan ús d’ell, perquè serveix per als banys i corre pels mercats i carrers. Les aigües d’aquest riu són salobres. Per a beure, els habitants es troben en la necessitat de portar aigua de pluja d’altres llocs, que emmagatzemen en dipòsits”. A Elx, el regadiu resulta indispensable per a la pràctica de l’agricultura. Amb menys de 300 mm de pluja anual, únicament espècies de gran resistència a la aridesa, com l’olivera, poden prosperar sense l’aportació artificial d’aigua. Les aigües superficials disponibles per al regadiu són, a més, escasses i de mala qualitat. El riu Vinalopó compta amb un cabal mitjà de tan sols 0,3 m3 per segon, i les seues aigües són salobres. Els fundadors musulmans d’Elx van dissenyar el Palmerar com a mitjà per a extraure el màxim partit a tan adversa dotació hídrica. Les palmeres suporten bé les aigües salobres, i la seua plantació ordenada va permetre el cultiu d’espècies associades d’igual tolerància, com el magraner o l’alfals. La regularitat del parcel·lari va facilitar la gestió de les aigües del Vinalopó per regants i sequiers, tan escassos que s’assignaven per tandes horàries, i els seus sobrants es compraven i venien en pública subhasta per fraccions de fins a mitja hora. La negociació de les aigües excedentàries va quedar materialitzada en els partidors mòbils que s’obrin sobre la Sèquia Major. L’investigador nord-americà Thomas F. Glick va apuntar en 1970 l’origen iemenita del sistema de reg tradicional d’Elx. Els il·luminadors de l’extraordinari manuscrit de les Cantigas de Santa María, obra capital de la literatura castellana redactada pel rei que, com a infant, arrabassara primer Elx a

l’islam, Alfons X el Savi de Castella, representaren l’urbs musulmana com una ciutat de palmeres. Un geògraf musulmà del medievo que va visitar Elx, Ibn Said, va fer significativament constar en els seus escrits que, segons opinió comuna, la ciutat d’Elx recordava a “la ciutat del profeta”, és a dir, Madinat al-Nabi, actual ciutat de Medina a Aràbia Saudita, fundada per Mahoma a la riba d’un oasi de palmeres quan va ser expulsat de la Meca (la Héjira), punt d’arrencada de l’era musulmana. El Palmerar d’Elx, com a paisatge artificial que reflecteix els valors i propòsits del grup humà que el va crear, més enllà fins i tot del seu disseny tècnic, és un clarament paisatge cultural. El Palmerar que, segons un altre autor coetani, Ibn al-Yasa, produïa els millors dàtils d’al-Àndalus, és un testimoniatge

105

18.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL PALMERAR D’ELX

viu i singular de la revolucionària cultura hidràulica desenvolupada per l’islam a la península Ibèrica. Així mateix, el Palmerar també encarna l’esforç mut de generacions de camperols; homes i dones l’enginy i laboriositat dels quals van transformar deserts en vergers, generant les riquesa material que va sustentar l’extraordinària esplendor de la cultura andalusina. Pel seu valor econòmic, el gran oasi andalusí d’Elx va ser capaç de superar l’impacte de la conquesta cristiana i d’altres successos històrics d’enorme transcendència, com l’expulsió dels moriscs (1609), últims descendents dels fundadors andalusís d’Elx i el seu oasi. De fet, els nous pobladors cristians es van afanyar per millorar el rendiment del Palmerar, introduint millores substancials en el sistema de reg de la séquia Major, com la construcció de l’actual pantà, entre 1632 i 1640. Així mateix, Elx va desenvolupar, en associació al culte cristià, un ric artesanat del palmell blanc. La ciutat prompte va ser coneguda com “la Jerusalem d’Occident”. El simbolisme del palmell blanc té el seu màxim exponent en el Misteri o Festa d’Elx, drama sacre-líric medieval de l’Assumpció de María, on un gran palmell blanc serveix de connexió mística entre la Mare de Déu, els apòstols, el cor celestial i la resta dels actors. El Palmerar va impressionar els

106

viatgers il·lustrats del segle XVIII i els artistes, geògrafs i enginyers que el van visitar en la centúria següent, època de màxima expansió dels horts de palmeres, el còmput de les quals, sumant el Palmerar urbà i el dispers, havia de superar àmpliament els 200.000 exemplars. La ploma del botànic Cavanilles (1797) va deixar un bell testimoniatge de l’impacte que causava la contemplació del gran oasi d’Elx sobre el viatger: “Fatigues la vista en descobrir pertot arreu erms, aridesa, descuit, i turons que allarguen el camí de seu fatigós; però en eixint de l’última gola, quan es perceben els voltants d’Elx, i en elles aquell bosc d’oliveres, precedits de tant camp conreat; quan en el centre de les oliveres es veu aquella multitud d’empinats palmells que oculten els edificis, i part de les torres i cúpules de la vila més populosa del regne, és tanta la sorpresa, tan dolça la sensació, que l’espectador desitja arribar a aquell nou país per a conèixer a fons el seu valor, la seua bellesa, les seues produccions i habitants, digne tot açò de ser descrit amb exactitud”. El trànsit dels segles XIX al XX va marcar una inflexió dramàtica en l’evolució del Palmerar. L’impacte de les revolucions industrial i urbanística va posar en greu risc la seua continuïtat històrica. El ferrocarril, inaugurat en 1884, va seccionar en dos el gran Palmerar periurbà i va incentivar l’ocupació dels horts adjacents per la incipient indústria il·licitana del calçat. Nous barris van créixer sobre els horts de palmeres per a allotjar als obrers atrets per la demanda de les manufactures. La sort del Palmerar semblava segellada, més encara si es considera que l’agricultura d’oasi va perdre part de la seua raó de ser per l’entrada en servei, entre 1915 i 1923, de les companyies Nous Regs el Progrés i Regs de Llevant, que van bonificar el terme d’Elx amb els sobrants del riu Segura i d’alguns canals de desguàs (assarbs) de la Vega Baixa, bombats des de la llacuna del Fondo. Des de 1979 els il·licitans tenen també accés a les aigües del transvasament Tajo-Segura.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL PALMERAR D’ELX

18.

Afortunadament, els il·licitans van saber reaccionar. Ja en els anys 20 de la present centúria, es van alçar veus qualificades en defensa del Palmerar, encapçalades per l’arxiver municipal, Pedro Ibarra i Ruiz. Gràcies a la seua perseverant campanya, el valor del Palmerar va obtenir reconeixement a nivell local i nacional. La II República va promulgar legislació en defensa del Palmerar en 1933, i el règim del general Franco el va declarar “Jardí Artístic” en 1943. Entre els anys 30 i 80, l’Ajuntament d’Elx va promulgar una prolixa normativa urbanística encaminada a una protecció més eficaç del Palmerar.

agràries originals, sovint com a vivers per a l’obtenció de palmeres joves de diferents espècies.

El creixement urbà es va concentrar en la ribera dreta del Vinalopó, lluny dels horts, i les intrusions en el Palmerar, minoritàries, van tenir com a premissa el respecte a les palmeres i a l’estructura del parcelari regat. Per açò, el Palmerar és encara recognoscible fins i tot allí on el sòl cultivable va ser adaptat a noves funcions, com parcs, escoles o instal·lacions hosteleres. En l’actualitat, el Palmerar gaudeix del màxim nivell de protecció, l’empara de la Llei per a la regulació de la tutela del Palmerar d’Elx aprovada per la Generalitat Valenciana en 1986, i del Pla General d’Ordenació Urbana acordat en 1997 per l’Ajuntament d’Elx.

El policultiu forçós ha fet del Camp d’Elx un dels més bells paisatges espanyols de regadiu. Allí es juxtaposen cultius tradicionals de secà i regadiu, al costat de modernes plantacions d’horticultura ornamental: la figuera i el garrofer, l’olivera i l’ametler limiten amb el magraner, el llimoner i el taronger; blats i cotons maduren entre roses i clavells. Un paisatge màgic que canvia al compàs de les estacions, amb la successió de collites. Un paisatge on la permanència més visible és la palmera, de les quals en 1997 es van comptabilitzar 119.684 exemplars. Un paisatge que resultaria molt familiar als musulmans que, un mil·lenni arrere, van alçar Elx i el seu Palmerar.

En vespres del tercer mil·lenni, el futur del Palmerar està assegurat. El mèrit correspon al poble d’Elx, les primerenques reivindicacions del qual van reconduir el procés de modernització i creixement econòmic cap a un vertader desenvolupament sostenible. Elx ha sabut preservar la gran massa del Palmerar urbà, el més amenaçat, on en 1997 es van computar 61.454 palmeres, adequant els usos dels horts als requisits de la societat moderna, i desenvolupant una gestió pública imaginativa, que contempla l’adquisició d’horts, la concessió d’ajudes als propietaris privats, el seu intercanvi per altres parcel·les de sòl urbanitzable, la reforestació, i un manteniment global dels horts periurbans, on els operaris del Patronat del Palmerar supleixen l’abandonament de l’activitat agrícola pels particulars.

Va haver-hi un temps en què Elx i Marràqueix van formar part d’un mateix Estat, almoràvit primer, almohade després, estès a banda i banda de l’estret de Gibraltar. En l’actualitat, Elx i Marràqueix comparteixen una herència històrica comuna, reflectida en la permanència del seu paisatge cultural distintiu, l’Oasi o Palmerar.

En 1991, es va establir l’Estació Phoenix, centre de recerca per a l’obtenció de palmeres resistents i econòmicament rendibles. En l’actualitat, la gestió pública del Palmerar urbà té com a meta la repristinació dels horts en les seues funcions

Per la seua banda, el Palmerar dispers en el Camp d’Elx, aliè a les tribulacions de la industrialització i l’urbanisme modern, manté la seua estructura i funcions agràries originals. Malgrat les millores en la xarxa de regadiu, l’aigua continua sent escassa, la qual cosa ha impedit l’aposta pel monocultiu d’espècies especulatives, i ha permès la continuïtat del paisatge d’oasi.

La destinació va voler que la inclusió del Palmerar d’Elx a la Llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO es decidira fa ara 19 anys a l’ombra de les palmeres de la ciutat germana de Marràqueix. Estava clar, el Palmeral havia de ser declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat. El Palmerar representa el geni de la humanitat en el control de les aigües. Un geni que va fer possible la transformació de terres desèrtiques en vergers a escala mundial. Una

107

18.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL PALMERAR D’ELX

classe de saviesa tecnològica que encara avui ofereix lliçons extraordinàries i aprofitables de sostenibilitat en el desenvolupament agrari. Encarna el desplaçament històric cap a Occident de les millores tecnològiques en la gestió de l’aigua i l’agricultura que van causar la revolució agrícola àrab del Medievo (A. Watson), i que van ajudar als conqueridors i missioners espanyols a colonitzar les regions àrides del Nou Món. Constitueix un testimoniatge viu d’una civilització desapareguda: al-Àndalus, l’Espanya musulmana. Tant com l’Alhambra i la Mesquita de Còrdova recorden la glòria dels sobirans musulmans d’Al-Àndalus, el Palmerar representa l’extraordinari esforç de generacions de camperols anònims que, amb el treball de les seues mans nues, van transformar el desert en paradís. L’esplendor cultural d’Al-Àndalus resulta inconcebible sense considerar la riquesa generada pel dur i subtil treball de la pagesia andalusina. El Palmerar d’Elx és una classe de paisatge agrari deliberadament transferit per l’islam en expansió des del seu nucli d’origen, havent-se trobat traces iemenites en la constitució del sistema de regadiu tradicional que alimenta els horts de palmeres. En aquest sentit, el Palmerar il·lustra un dels molts impactes positius de l’auge de l’islam en la història de la Humanitat. És una mostra rellevant del patró islàmic de desenvolupament de paisatges, ha pogut superar fenòmens històrics d’enorme impacte, tals com la conquesta cristiana del segle XIII, l’expulsió dels moriscs en 1609, o les contemporànies revolucions industrial i urbana dels segles XIX i XX, a causa de la perfecció del seu disseny com a espai productiu. Es troba directament associat amb tradicions vives de significació universal excel·lent La mil·lenària existència del Palmerar va propiciar el desenvolupament d’una rica i diversa cultura de la palmera, representada per l’artesanat del palmell blanc, que va ser impulsada després de la conquesta cristiana d’Elx a causa de les seues connexions amb tradicions cristianes com el Diumenge de Rams.

108

A través de la cultura del palmell d’Elx, el Palmerar es troba també associat amb el Misteri, una dramatització lírica de l’Assumpció de la Mare de Déu que es representa sense interrupció des de fa cinc-cents anys. El Misteri d’Elx és l’únic drama sacre desenvolupat a l’interior d’una església que va ser capaç de superar la prohibició d’aquestes cerimònies decretada pel Concili de Trento (1542-1563). I a més a més, compta amb una adequada protecció legal i amb els mecanismes de gestió adequats per a garantir la seua conservació. La inclusió del Palmerar en la llista del Patrimoni de la humanitat, encarna una de les moltes aportacions positives de l’islam a la història de la Humanitat. L’agricultura mil·lenària d’oasi comprén valuoses lliçons sobre sostenibilitat en el desenvolupament agrari. La humanitat no pot permetre’s el luxe de la seua desaparició en honor d’un progrés mal entès. Elx, on el paisatge tradicional d’oasi ha superat la prova de la modernitat, ho sap, i desitja posar la seua experiència al servei de la preservació dels extraordinaris paisatges d’oasis del món musulmà. Paisatges de l’aigua que, sense cap dubte, pertanyen al patrimoni comú de la Humanitat. En l’actualitat, el palmerar històric gaudeix del màxim nivell de protecció, a l’empara de la Llei de tutela del Palmerar (1986) i del Pla General d’Ordenació Urbana (1998). Es troba en avançat estat de tramitació el Pla Especial de Protecció del Palmerar d’Elx. El Pla, que considera el Palmerar com una unitat paisatgística que ha perdurat fins als nostres dies, i que és hereva d’un complex sistema productiu regat, proposa com a principal valor d’ús el seu gaudi i contemplació. El Pla pretén la protecció integrada dels horts de palmeres. • Mª Asunción Berbegal García. (2017). El Palmeral de Elche. Pasado, presente y futuro. Aproximación antropològica. Recuperat de http://dspace.umh.es/bitstream/11000/4540/1/ TD%20Berbegal%20Garc%C3%ADa%2C%20Mª%20Asunción%20.pdf • Joan F. Mateu. (2017). El palmeral histórico D’Elx, el oasis de Europa. Recuperat de https://www.levante-emv.com/a-mi-aire/2017/10/06/palmeral-historico-delx-oasis-europa/1624328.html • Elche se mueve. (2018). Huerto del Cura Elche | Jardín Artístico Naciona. Recuperat de https://elchesemueve.com/servicios/agenda-elche/patrimonios-humanidad/huerto-del-cura • Luis Pablo Martínez Sanmartín. (s.f.). El Palmeral de Elche. Un Paisaje Cultural Heredado de Al-Andalus. Recuperat de http://www.cult.gva.es/palmeral/data/es02.html

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

EL PALMERAR D’ELX

18.

Enmig de l’aridesa general de les terres del Sud de València, Elx i les seues terres són una gentil, àmplia pausa de verdor, i les palmeres, amb la seua al·lusió oriental, fan definitivament justa la paraula oasi. J. Fuster (1962) El País Valencià 468-469’

109

19 110

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELTRIBUNAL DE LES AIGÜES

19.

El Tribunal de les Aigües Per Aida Melero i Jareño

l Tribunal de les Aigües de la Vega de València és la institució responsable de resoldre els conflictes relacionats amb l’ús de l’aigua per a regar els camps de les huit sèquies de l’horta valenciana. Les huit sèquies mare que prenen aigua directament del riu Túria a través dels seus assuts són Tormos, Mestalla i Rascanya al marge esquerre i Quart, Benácher i Faitanar, Mislata, Favara i Rovella, al marge dret. Aquestes sèquies són responsables de distribuir l’aigua perquè arribe a fertilitzar tots els camps sense perjudicar-ne cap.

111

19.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELTRIBUNAL DE LES AIGÜES

Per a entendre la funció del Tribunal de les Aigües, hem d’anar milers d’anys enrere. Encara que no podem tenir-ne certesa, la teoria més acceptada és que l’origen d’aquest tribunal es pot atribuir als romans que van conquistar aquestes terres i van veure necessari establir unes lleis per a gestionar el repartiment de l’aigua. Els romans construïen canals i altres instruments per a facilitar el reg dels camps, però és important saber que, per a fer-ho, ja tenien el coneixement acumulat durant molts anys pels edetans, que vivien als voltants del riu Túria abans de la conquista romana. Durant els regnats dels califes, el Tribunal de les Aigües i la seua jurisdicció es va continuar respectant i, de fet, els musulmans van fundar la institució que funciona hui en dia igual que en aquella època. Alguns historiadors especulen que l’any 960 pot ser la data de naixement del Tribunal de les Aigües i, encara que no n’hi ha evidència, la veritat és que des de llavors se celebra cada dijous. Jaume I va ordenar que es continuaren respectant les normes establides en l’època dels àrabs, i ni tan sols esdeveniments més recents, com les Corts de Cadis del 1812 o la Constitució Espanyola del 1978, han restat jurisdicció al Tribunal de les Aigües. Al contrari, la UNESCO i altres organismes internacionals n’avalen el valor històric. Totes les sèquies que formen el Tribunal de les Aigües de la Vega la Vega de València prenen les seues aigües a poca distància més avall de la presa d’Aigües Potables de València i trobem els seus assuts per aquest ordre:

SÈQUIA DE ROVELLA El seu origen històric era l’assut de Rovella, actualment situat al vell llit del riu Túria (avui Jardí del Túria), a l’altura de la Casa de l’Aigua; on encara poden admirar els carreus que conformaven la primitiva presa d’aigües de la sèquia. Actualment, la presa d’aigües es realitza en el nou Assut del Repartiment, en terme municipal de Quart de Poblet, on les aigües creuen sota el nou curs al marge esquerre i discorren per un nou traçat subterrani fins a arribar al primitiu llit del rec a l’altura del vell assut. Rega les hortes i camps del marge dret de l’antic riu Túria dominats per esta sèquia des de la Séquia de Favara fins al mar, en

112

terme de València. La seva superfície regable és molt reduïda i es limita a uns pocs camps a la zona d’En Corts i Natzaret, cada vegada més ocupats per la urbanització de la ciutat i al ZAL del Port de València, i a proporcionar els seus sobrants als regs de Francs i Marjals. La séquia de Rovella històrica tenia els seus orígens en l’assut de Rovella, actualment situat al vell llit del riu Túria (avui Jardí del Túria), a l’altura de la Casa de l’Aigua. Allà es poden veure els carreus que conformaven la primitiva presa d’aigües d’aquest rec. No obstant això, el nou llit del Túria va deixar aquest tram fluvial en sec i la presa es va traslladar al nou Assut del Repartiment, tal que les aigües parteixen d’allà, creuen sota el nou curs al marge esquerre i discorren per un nou traçat subterrani fins a arribar al primitiu llit del rec a l’altura del vell assut. El recorregut ha estat afectat històricament pels nombrosos canvis urbanístics de la ciutat, de manera que ara discorre paral·lel al vell llit, fins a arribar a Guillem de Castro, i continua per la ronda interior fins a sortir de la mateixa en direcció a Russafa i l’eixample fins a arribar a les terres d’En Corts on rega algunes parcel·les. La sèquia de Rovella dóna aigües al Jardí Botànic travessa la ciutat com clavegueram i ve a emergir en l’anomenada sèquia del Valladar, a l’entorn de l’horta del Pou d’Aparisi, i més avall, des del Valladar rega les hortes de La Punta. Aquesta sèquia no tenia la seva missió principal en el reg de l’horta valenciana, sinó per ser utilitzat en el servei de clavegueram històric de la ciutat fins a la construcció dels nous col·lectors, els quals es van realitzar a partir de 1975. Les seves aigües arrossegaven les aigües negres per utilitzar-les en el fertilitzat dels camps i arrossars del sud de la ciutat. En l’actualitat, encara s’utilitza part del seu traçat amb aquesta finalitat, encara que no se sap quants són els abocaments. En no disposar d’un traçat originari de la séquia, al llarg dels anys s’han produït alguns problemes en la construcció d’edificis a la ciutat, en concret als barris com els de Russafa i Montolivet.

SÈQUIA DE FAVARA

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELTRIBUNAL DE LES AIGÜES

El seu origen està en el riu Túria, al terme municipal de Quart de Poblet. Rega les hortes i camps del marge dret de l’antic riu Túria dominats per aquesta sèquia fins a la sèquia de Rovella i els arrossars de l’Albufera de València. És una de les més antigues, ja hi ha un esment escrit que data del 1094. El traçat de la Sèquia va ser modificat molt seriosament per les obres del Pla Sud, nom que es va assignar a la Nova Llera del riu Túria, que va dividir pel mig les terres regades, i deixar unes al nord de la Nova Llera i la gran part al Sud. El seu origen actual està en l’assut del Repartiment, a Quart de Poblet, on parteixen dos brancs principals de la Sèquia. L’assut de la presa històrica és l’únic que està desaparegut amb la construcció de la Nova Llera, i se situava aproximadament on està ara el camp de tir de Quart, al costat de la mota esquerra de separació entre la nova i la vella llera del Túria; els enderrocs acumulats en la vella llera en aquest punt mantenen al vell assut soterrat sota tones de materials des de l’acabament de les obres en 1970. Tot i això, va ser declarat com Bé d’Interès Cultural el 7 d’octubre de 2004, per la qual cosa la seua situació actual (sota terra) possibilita la seua preservació íntegra per al futur.

SÈQUIA DE QUART El seu origen està en el riu Túria, en l’assut de Quart, ubicat a 200m aigües amunt del pont de l’A-7 sobre el riu Túria. El canal produeix el desviament de pràcticament totes les

19.

aigües del riu per fer-les arribar fins a la cambra de càrrega de la Central Hidroelèctrica de Volta, la qual també és anomenada Molí de Daroqui en terme de Manises. Allà, les aigües turbinades tornen al riu i les aigües de reg continuen per la séquia. Per aquest motiu, a aquest tram de la sèquia de Quart es diu també Canal de Daroqui. Posteriorment passa per l’aqüeducte dels Arcs. Rega les hortes i camps del marge dret del riu Túria dominats per aquesta sèquia, la primera a prendre, fins a la zona dominada per la Sèquia de Mislata, en els termes de Manises i Quart de Poblet. El recorregut del rec segueix pel nord de Manises, creua la V-11 i ja circula coberta seguint el traçat del Passeig de l’Horta de Manises fins a arribar al Carrer de l’Olivera, carrer Terol, carrer del Nord, creua la CV-371 i segueix pel carrer de les Fàbriques, creua el carrer València i arriba fins a creuar la línia 5 del metro. Allà surt a la llum, per donar reg als camps d’aquesta zona. Segueix en direcció a Quart de Poblet i acaba el seu recorregut a l’Ermita de Sant Onofre, on comença la Sèquia de Benàger i Faitanar.

SÈQUIA DE BENÀXER I FAITANAR El seu origen està en el partidor existent a l’ermita de Sant Onofre de Quart de Poblet. Rega les hortes i camps del marge dret del riu Túria dominats per esta sèquia, continuació de la Sèquia de Quart, fins a la zona dominada per la Sèquia de Mislata i la Sèquia de Favara, en els termes de Xirivella, Aldaia,

113

Alaquàs, Picanya i Paiporta. En el seu tram inicial discorre per la riba dreta de la llera del Túria i a l’altura de Quart es produeix la seva derivació principal, en les Llengües de Sant Onofre, la qual cosa dóna origen al braç de la sèquia de Faitanar. L’origen de la sèquia de Quart, Benàger i Faitanar està en l’Assut de Quart. El seu traçat continua pel carrer de l’Ermita, creua l’A-3 i segueix pel camí d’Aldaia i el camí de Sant Onofre. Pràcticament aquest tram està cobert per evitar accidents. Continua subterrani creuant el nucli urbà d’Aldaia pel carrer Coladors i Teodor Llorente, creua la línia ferroviària de rodalies C-3, creua el nucli urbà d’Alaquàs i surt de nou pel camí del Dijous, on recupera el seu traçat obert entre camps d’horta. Gira cap a l’est en les proximitats de Torrent i discorre pel nord de Picanya, per girar cap al sud al polígon Alqueria de Moret, discorrent pel carrer Sèquia de Favara. Continua el seu traçat paral·lel al marge esquerre del Barranc del Poio, creuant el nucli urbà de Paiporta i segueix al costat del barranc fins a acabar el seu recorregut després de creuar la CV-400, desaiguant els seus sobrants sobre la Sèquia de Favara al costat del nucli urbà de Benetússer, al carrer Sèquia de Favara.

SÈQUIA DE MISLATA El seu origen està en el riu Túria, en terme municipal de Manises. Rega les hortes i camps del marge dret del riu Túria dominats per esta sèquia fins a la sèquia de Favara, sobre la qual aboquen els vessaments que circulen pels diversos braçals i no són utilitzades per al reg. Les aigües del riu són elevades de nivell per l’assut de la sèquia de Mislata i part del cabal del riu és desviat pel llit de la sèquia. El primer tram d’aquest rec és conegut com la Sèquia Mare, i discorre paral·lel al riu Túria, pels termes de Manises i Quart de Poblet, en una longitud aproximada de 2,75 km. Va ser declarat com a Bé d’interès cultural el 7 d’octubre de 2004, l’assut i part aquest tram. -Mislata Esquerra, que creua el llit del Pla Sud del riu Túria i se separa cap al nord el Braç dels Moros, per donar reg

114

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELTRIBUNAL DE LES AIGÜES a les terres de l’Alitrà de Quart i El Quint de Mislata, mentre la branca principal discorre al costat de la marginal esquerra de la V-30 fins a arribar a El Rancho, on es divideix en el Braç de Quart i l’Andarella Esquerra. El Braç de Quart creua per dins de Mislata i aboca sobre la sèquia de Favara a l’altura l’avinguda Nou d’Octubre. La Andarella Esquerra discorre aproximadament paral·lela a la V-30, separant-se de la mateixa per creuar pel Barri de la Llum, el CC Gran Túria i la Ciutat Ros Casares, per tornar al costat de la V-30 fins a abocar sobre la sèquia de Favara i l’assarb del marge esquerre del Pla Sud a l’altura del Cementiri de València. -Mislata Dreta, que creua cap al sud la partida de l’Almassil de Quart, per girar cap a l’est per darrere de l’antiga fàbrica de Flex fins a arribar a la V-30. Discorre al costat de la vora dreta de la V-30 per formar l’Andarella Dreta fins a arribar a la depuradora de Quart-Benàger; l’envolta per la dreta i contínua el seu recorregut entre camps creuant l’autovia de Torrent i les vies de la línia 1 de Metro per acabar uns 500 m més endavant abocant sobre la séquia de Favara junt amb la V-30. La superfície regable actual no és fàcil d’avaluar, ja que gran part d’ella està en vistes a ser urbanitzada, tant en terme de Quart com de Mislata. Algunes parcel·les es continuen conreant al marge esquerre en terme de Quart al Braç dels Moros. En el marge dret és on hi ha més parcel·les d’horta, a partir del nucli urbà de Xirivella fins al final del traçat de l’Andarella Dreta.

SÈQUIA DE XIRIVELLA De la sèquia de Mislata es va formar un braç per al reg dels camps de Xirivella , els amos van pensar que aconseguirien més beneficis si ells mateixos governaven la seva sèquia, i

19.

d’eixa manera ho van començar a fer des de temps antics.

SÈQUIA DE TORMOS L’origen de la seua construcció data de l’època musulmana en la qual el poble musulmà va ocupar la ciutat de València des de l’any 711 fins al 1238. És la primera sèquia del marge esquerre del riu a captar l’aigua per al reg, exceptuant la Real Sèquia de Montcada que té jurisdicció a part. Rega hortes i camps de l’oest i nord-oest de la ciutat de València, incloent-hi algunes pedanies de Poblats del Nord i de Poblats de l’Oest. Finalitza a la Sèquia de Rascanya, a l’altura del Molí de Canyars entre Carpesa i la població de Tavernes Blanques. L’origen de la sèquia està en l’assut de la Sèquia de Tormos situat al llit del riu Túria, avui inclòs dins el Parc Natural del Túria, situat entre els termes municipals de Manises al sud i de Paterna al nord, concretament 200 metres a l’est del pont que comunica l’autovia V-11, que dóna accés a l’Aeroport de Manises, amb la carretera CV-365 de Paterna. Recorre paral·lela al marge esquerre del riu pel sud del terme municipal de Paterna, i arriba a trobar-se amb el naixement de la sèquia de Mestalla passant al costat del seu assut i transcorrent les dues en paral·lel al riu i a l’autovia V-30 fins que arriben a l’alçada de l’Assut del Repartiment en sòl de Quart de Poblet. Un cop aquí cada sèquia segueix el seu curs, i la de Tormos passa sota la V-30 per immediatament després de creuar sota la CV-30 i discórrer paral·lela a aquesta autovia de nou per sòl de Paterna fins que arriba a l’alçada de l’enllaç amb la CV-31 i és aquí quan entra en terme municipal de la ciutat de València, concretament per l’horta del

115

19.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELTRIBUNAL DE LES AIGÜES

nord de la “Partida de Dalt” de l’antiga població de Campanar. Aquesta horta avui pertany al barri de Sant Pau.

de Canyars costat a la trobada de les seues aigües amb la llera de la séquia de Rascanya ja al límit amb Tavernes Blanques.

Els principals braços de la séquia de Tormos al terme de València són:

SÈQUIA DE MESTALLA

1 -En Campanar: Tragador de Dins i Tragador de Fora.

2 -En Benicalap.- El braç de Benicalap, del que parteixen el braç de Marxalenes, el braç de Ferrando i el braç les Barraques. 3 -En Poble Nou-Borbotó: Braç de la Veleta i el braç de Ferrús.Segueix paral·lela a la CV-30, molt pròxima al sud del poble de Benimàmet, i en arribar a l’altura de Beniferri creua per sota la CV-30 i discorre pel Parc Ademús de Burjassot, creua sota la CV-35 i va subterrània pel carrer de l’Arxiprest Domingo Sancho de Burjassot i prossegueix després d’una escola pel carrer de Marià Benlliure fins a la plaça del Portalet, on es troba a prop de la Séquia Reial de Montcada. Creua sota les vies de la línia 1 de Metrovalencia i es dirigeix al popular Molí de la Sal per després seguir cap al nord pel Camí de l’Alqueria del Rosari. Uns metres més al nord entra de nou en terra de València, concretament a l’horta de Poble Nou primer i de Borbotó després. Passa sota el nucli de la població i pel carrer del Dr. Constantí Gómez arriba al Camí de Montcada i discorre paral·lela a ell direcció nord fins a arribar al naixement de la canalització del “Palmaret Baix “, antic paleobarranc que va ser reconvertit en la Séquia de la Font de Carpesa i que ara és una moderna canalització de drenatge d’aigües. Un cop superat aquest punt continua direcció al nord-est formant una corba per camps del sud de Benifaraig poc abans d’entrar pel nord de Carpesa, en concret al costat de l’ermita de Sant Roc i pel camí de Carpesa a Bonrepòs i Mirambell. Abans d’arribar al barranc de Carraixet es desvia cap al sud serpentejant pels camps de l’horta de l’est de Carpesa. Supera per sota el camí de l’Entrada al Molí de Canyars i passa de nou per sobre del Palmaret Baix que drena les seues aigües al barranc de Carraixet per immediatament passar sota el Molí

116

El seu origen està a l’assut de la Sèquia de Mestalla al riu Túria, al terme municipal de Paterna i dins del parc Natural del Túria. Rega les hortes i camps del marge esquerre de l’antiga llera del riu, ara Jardí del Túria, entre Paterna i la mar, passant per Alboraia i el Cabanyal, junt amb la sèquia de Tormos, la sèquia de Rascanya i la sèquia d’Algirós, i els seus múltiples ramals desemboquen al mar, en els poblats marítims del Cabanyal-Canyamelar i la Malva-rosa, tots dos a la ciutat de València. En l’actualitat rega una superfície molt reduïda a causa del gran avanç urbanitzador de la ciutat de València. Fins al segle XX la part de l’Horta que la sèquia regava era totalment rural, amb l’excepció del Cabanyal i el barri de l’Illa Perduda. Però des de l’inici d’obres del passeig de València al mar, tota la zona des dels Jardins del Real fins al Cabanyal i la mar ha passat a ser urbana, destacant-hi l’avinguda de Blasco Ibáñez i l’avinguda d’Aragó com a grans eixos que han permès una ràpida urbanització. Aquesta séquia donaria el seu nom als terrenys que regava, i al segle XX, a l’estadi de futbol del València CF. L’origen de la seua construcció data de l’època musulmana en què els musulmans van ocupar la ciutat de València des de l’any 711 fins al 1238

SÈQUIA DE RASCANYA El seu origen està en el riu Túria, en terme municipal de Quart de Poblet en el nou Assut del Repartiment. Rega les hortes i camps del marge esquerre de l’antic riu Túria dominats per esta sèquia des de la sèquia de Tormos fins al mar, en els termes de Bonrepòs i Mirambell, Alboraia i Almàssera. Històricament, l’origen de la sèquia de Rascanya era al terme municipal de Quart de Poblet, darrere de l’Hospital Militar, proper a Mislata. Amb el desviament del riu Túria pel Pla Sud,

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELTRIBUNAL DE LES AIGÜES el vell llit del riu va quedar fora de servei, cosa que féu que la presa d’aigües es traslladara al nou Assut del Repartiment. Des d’allà, les aigües creuen per un túnel sota el nou llit del Túria i continuen enterrades fins a arribar al punt de l’antiga presa, on tornen a la llera històrica de la sèquia. Avui en dia, encara és visible l’antic assut en el que era el vell llit, ara en sec.

Com funciona Cada dijous a les 12 del migdia es reuneix el Tribunal de les Aigües a la Porta dels Apòstols de la Catedral de València. Si el dijous cau en dia festiu, la sessió se celebra el dimecres anterior, i entre el 25 de desembre i el 6 de gener no hi ha sessions. Els membres del tribunal són els huit representants de les sèquies, dels quals un sempre és nomenat president per un temps. Assistir a aquest esdeveniment és un vertader viatge a la València medieval. A les 12 en punt sonen les campanes de la torre del Micalet i es constitueix el tribunal. A continuació, es discuteixen ràpidament les denúncies de cada sèquia amb les mateixes regles i format de discussió que a l’Edat Mitjana. Com a curiositat, les penes encara són imposades en sous, exactament com a l’Edat Mitjana, on un sou fa referència al salari diari d’un guarda de la sèquia. Si passeges per València un dijous, no et pots perdre el Tribunal de les Aigües, un esdeveniment que és un fascinant manifest de la història de la ciutat de València.

Quines són les seues característiques

19.

L’estudi realitzat pel professor V. Fairén Guillén (El Tribunal de les Aigües de València i el seu procés. Oralitat, concentració, rapidesa, economia. València, 1975), fa especial incidència en els fets més característics del nostre Tribunal, que venen a ser les majors ambicions doctrinals en el camp del dret processal de tots els països:

1 2 3 4

La concentració, perquè els síndics tenen davant el que podríem denominar instrucció processal per a procedir judicialment i resoldre sense ajornaments: està el Guarda o llaurador perjudicat, està l’acusat, els dos poden exposar el seu cas i aportar proves i testimonis. L’oralitat, perquè tot el juí és oral, des de la denúncia, que presenta el Guarda o el denunciant, fins a la sentència, també oral, passant per la indagatòria, aclarint, explicant o justificant els fets en la intervenció del President i síndics que interroguen verbalment a les parts. La rapidesa, potser la característica que més ha influït en la pervivència del Tribunal. Reunit totes les setmanes una volta, tracta les infraccions comeses des del dijous anterior; només poden demorar-se els assumptes fins a 21 dies com a màxim, i això, per incompareixença dels denunciats. L’economia, ja que els judicis no ocasionen despesa alguna de tipus processal; els Síndics no perceben sou ni dieta alguna ja que el jutjar és una de les seues obligacions com a síndics de les sèquies. El denunciat només ha d’abonar l’import de les despeses de desplaçament dels guardes o Aguasil del Tribunal. No és una despesa processal el pagament de responsabilitats econòmiques pels danys que el denunciat haja ocasionat.

117

19.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELTRIBUNAL DE LES AIGÜES

El tribunal de les aigües de BIC a Patrimoni de la humanitat

El Tribunal de les Aigües de València, va ser declarat Bé d’Interès Cultural Immaterial pel Consell el 26 de maig de 2006. L’article 49.1.5a. de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana estableix la competència exclusiva de la Generalitat en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental, arqueològic i científic. Així mateix; l’article 26.2 de Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, determina que la declaració d’un Bé d’Interès Cultural es farà mitjançant Decret del Consell, a proposta de la Conselleria competent en matèria de cultura, tot això sense perjudici de les competències que l’article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Español, reserva a l’administració General de l’Estat. D’igual manera, l’article 36 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana estableix l’especial obligació de la Generalitat a coadjuvar en l’organització del Tribunal de les Aigües de la Vega de València. Per la seva banda, la Llei Orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del Poder Judicial, reconeix en el seu article 19 al Tribunal de les Aigües de la Vega de València com a tribunal consuetudinari i tradicional, en desenvolupament del preceptuat en l’article 125 de la Constitució espanyola. El Tribunal de les Aigües de la Vega de València constitueix, sense cap dubte, una de les manifestacions més representatives i valuoses de la cultura i les maneres de vida tradicionals dels valencians, i gaudeix d’un ampli grau de reconeixement local, nacional i internacional, per la qual cosa, de conformitat amb el que es disposa en l’article 45 de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, procedeix la seva declaració com Bé d’Interès Cultural de caràcter Immaterial. Així, mitjançant Resolució de 30 de març de 2005, la

118

Direcció general de Patrimoni Cultural Valencià va acordar tenir per incoat expedient per a la declaració com Bé d’Interès Cultural Immaterial el Tribunal de les Aigües de la Vega de València. En la tramitació de l’expedient s’ha concedit tràmit d’audiència al Tribunal de les Aigües de la Vega de València, als Ajuntaments i a les Comunitats de Regants subjectes a la jurisdicció del citat Tribunal. En compliment del que es disposa en l’article 27 de la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos i el Consell Valencià de Cultura han emès informe favorable a la declaració. En virtut de l’exposat i d’acord amb l’establert en la normativa referenciada, a proposta del Conseller de Cultura, Educació i Esport i prèvia deliberació del Consell, en la reunió del dia 26 de maig de 2006, decret: Article 1. Es declara Bé d’Interès Cultural Immaterial el Tribunal de les Aigües de la Vega de València. Article 2. La descripció del bé, els seus valors i les mesures de protecció del mateix es fan constar en l’annex del present decret. Disposició addicional. La present declaració s’inscriurà en la Secció 1a. de l’Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià. Disposició final. El present decret es publicarà en el «Butlletí Oficial de l’Estat» i entrarà en vigor l’endemà al de la seva publicació en el «Diari Oficial de la Generalitat Valenciana». València, 26 de maig de 2006.-El President de la Generalitat, Francisco Camps Ortiz.-El Conseller de Cultura, Educació i Esport, Alejandro Font de Mora Turón El 30 de setembre de l’any 2009 va ser un dia memorable en la història del Tribunal de les Aigües de la Vega de València; la nostra Institució, una de les més preuades pel poble

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELTRIBUNAL DE LES AIGÜES

19.

valencià, símbol inequívoc de la nostra personalitat, paradigma a imitar per totes les cultures del món pel que fa a la sàvia administració d’un bé tan escàs com és l’aigua, va ser inclosa en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat pel Comité Intergovernamental de la UNESCO per a la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial que s’havia reunit a Abu Dhabi.

ICONOGRAFIA El Ganxo El ganxo, és un dels emblemes del Tribunal de les Aigües. Aquest rudimentari i ancestral instrument, sempre ha estat present en la vida dels pobles agrícoles del Mediterrani. Encara que te una forma, que ens pot fer pensar que el ganxo, te una finalitat d’atac o defensa, la realitat, és ben distinta. El ganxo era, i és, l’instrument de treball quotidià dels guardes de la sèquia. La seua utilitat primordial és la d’alçar les comportes dels partidors per a que l’aigua corra per la sèquia buscant els camps que va a regar; a més, es mostra com l’instrument més eficaç per a desfer embossaments i alliberar d’obstacles les sèquies. La seua punta, com improvisat arpó, ajuda a capturar la taula que al guarda se li escapa aigües avall. L’aguasil, el seu portador en els actes oficials i cada dijous en les deliberacions del Tribunal de les Aigües, greu i solemne, vestint la seua brusa de llaurador, inicia les sessions cridant des de la porta del ‘corralet’: “Denunciats de la sèquia de Quart!”.

119

19.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELTRIBUNAL DE LES AIGÜES

El Tribunal, per Bernardo Ferrándiz Bernardo Ferrándiz inicia la seva formació a València com a deixeble de Francisco Martínez. Després es trasllada a Madrid, on assisteix al taller de Madrazo. La seva educació artística culmina a París sota els consells de Duret. Les seves creacions evidencien la seva inclinació pels assumptes de gènere, quotidians. En aquest sentit un dels seus quadres més impactant és El Viático donat a un captaire moribund, gràcies al qual és premiat per la Diputació de València amb una beca per a continuar la seva formació fora d’Espanya. Entre la seva producció cal destacar obres com Un alcalde de monterilla, que va rebre la segona medalla de l’Exposició de 1864, El Tribunal de les Aigües, quadre que ens ocupa o El charlatán polític, i Salida de los picadores de la posada, entre altres.

El quadre El Tribunal de les Aigües va ser pintat en 1865

120

El quadre El Tribunal de les Aigües va ser pintat en 1865. Es tracta d’un quadre amb dues versions. Una va ser adquirida per Napoleó III i es troba en el Museu de Bordeus i l’altra es troba a València, en el Palau de la Generalitat. L’obra ens mostra un judici ordinari del tribunal en el qual dues figures centrals capten l’atenció i dirigeixen la nostra mirada cap al tribunal al costat esquerre. Es tracta d’un variat grup en el qual la riquesa dels vestits d’indumentària tradicional fan que el pintor es llueixca amb una rica paleta de colors terra, blancs i vermells. Per a equilibrar la composició, en la part dreta apareix un altre grup menys ordenat, que sembla reforçar l’escena dirigint la nostra mirada de nou cap al tribunal, excepte per l’home que es troba d’esquena al grup central posant ordre. Crida poderosament l’atenció com està resolta l’escena únicament amb la meitat inferior, reservant la meitat superior al fastuós escenari en què es desenvolupa l’acció: la porta dels apòstols de la Catedral de València.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELTRIBUNAL DE LES AIGÜES El ric joc de colors clars i obscurs centra la composició sobre el tribunal, encara que algunes vestidures blanques així com el pelatge del ruc que es troba en primer pla, de nou tornen a equilibrar la composició.

El Turia i les seues Séquies A la Plaça de la Verge, trobem, la font al·legòrica del riu Túria, que descansa sobre una gran tassa oblonga, és a dir d’eixos desiguals, en un pedestal sobre el qual jeu recostat, un home amb barba -el Túria-, record llunyà, però evident, de les plasmacions hel·lenístiques del Nil i romanes del Tíber. Ací, el personatge fluvial sosté, un gran cos de Amaltea o de l’abun-

19.

dància, desbordant de fruits, propi de l’antiga emblemàtica de València. Al seu voltant, en sengles pedestals de secció en arc peraltat, figuren, personificant a les séquies que del Túria naixen, vuit xiquetes o adolescents, nues, amb pentinat i pinta de llauradora valenciana; totes amb un càntir del qual brolla aigua. Aquestes figures representen les següents séquies: de Benager i Faitanar, amb el càntir sobre el muscle dret de Rovella, amb el càntir sostingut per totes dues mans de Favara, amb el càntir al peu esquerre de Quart, que el té entre totes dues mans de Tormos, sobre el muscle dret de Rascanya, sobre el braç esquerre de Mislata, al peu i de Mestalla, amb el càntir sobre el braç esquerre, ajudant-se del dret.

Tota la font és obra de l’escultor Manuel Silvestre Montesinos i fou inaugurada en 1976.

121

19.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELTRIBUNAL DE LES AIGÜES

Gravat de Tomas Rocafort Aquest gravat il·lustra la obra Tratado de distribució de les aigües del Riu Túria i del Tribunal dels Acequieros de l’Horta de València, del jurisconsult valencià Francisco Javier Borrull i Vilanova, editat a València, en 1831 i que va eixir de les premses de Benito Monfort. El gravat figura en la capçalera del capítol titulat “Del Tribunal de las Acequias, de los deslindes que lo componen,su jurisdicción, modo de proceder no menos breve que importante para mantener en buen estado la agricultura, y Príncipe que lo estableció.” Aquest gravat, va servir de model al pintor Bernardo Ferrandis per al seu conegut quadre El Tribunal de les Aigües a

València, que es troba en el Museu de Belles arts de Bordeus, i del qual hi ha una coneguda rèplica en la Diputació Provincial de València.

Dibuix de Gustavo Doré Esta coneguda il·lustració del no menys cèlebre dibuixant Gustavo Doré, figura en la revista Le Tour du Monde. Nouveau journal dónes voyages, publicada sota la direcció de Éduard Charton i que, en aquest cas, il·lustra els textos del viatge del Baró de Davilliers, qui ens parla de l’origen del Tribunal de les Aigües, la fertilitat de les terres v Doré capta en les seues imatges el ric colorit i bullícia de una escena que cada dijous es repeteix davant la porta dels Apòstols de la catedral de València: de l’horta, simples vianants, curiosos...i que, llavors com ara, s’apropen al tribunal per escoltar es seues deliberacions i sentències.

El Tribunal, per José Benlliure En aquesta il·lustració que va realitzar el pintor José Benlliure per a la luxosa edició de l’Editorial Prometeu de l’obra La Barracade de Vicente Blasco Ibáñez. Una vegada més, els personatges populars, de l’horta, com, simples vianants, o el típic gos de carrer, (que també apareix en el gravat de Tomás Rocafort) envolten als síndics i denunciats del llegendari Tribunal situat a la porta dels Apòstols. Les semblances amb el gravat de Rocafort, així com amb el quadre de Ferrándiz, són evidents. Dibuix de Gustavo Doré

122

Calle Vosté i Parle Vosté 123

20 124

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA MARE DE DÉU DE LA SALUT

20.

La festivitat de la Mare de Déu de la Salut Per Maria Requejo i Álvarez

’any 2011, la UNESCO va atorgar a les festes patronals d’Algemesí (la festivitat de la Mare de Déu de la Salut), la categoria de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat en la VI reunió intergovernamental que es va celebrar a Bali, Indonèsia, per “la implicació social de tota la població amb la perpetuació de les seues tradicions i pel compromís generacional en la transmissió oral dels seus rituals durant mes de tres segles”. Algemesí és un poble que pertany a la comarca de la Ribera Alta, situat en la planura pluvial del Xúquer, confluència del riu Magre. Fou una aldea musulmana, repoblada pels cristians després de l’ocupació de Jaume I el Conqueridor, i són les reminiscències d’aquestes cultures, junt amb la romana i la jueva, les que s’aprecien en les danses i representacions d’aquesta festa d’origen medieval. Actualment és un poble ric en cultius de cítrics, verdures i hortalisses, i en diverses indústries derivades de l’agricultura. També té serradores, fàbriques de mobles, de materials de construcció, de confecció de teixits, de licors, indústries de litografia, etc. Sens dubte, la gran festa d’Algemesí és la

125

20.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA MARE DE DÉU DE LA SALUT dedicada a la Mare de Déu de la Salut, festa gran també dins de la Comunitat Valenciana. Algemesí sencer es vist de gala i ix al carrer a honrar la seua patrona. El poble es converteix en un museu vivent, on cada veí i veïna formen part de la seua història i tradició. Una festa fervorosa en què tots volen participar activament; la devoció a una imatge romànica que data del 1247, els primers anys de la reconquesta. Aquesta sagrada imatge mariana la trobaren, segons conta la llegenda, en en un tronc buit d’una morera, a la partida de la Barca. En observar-la, s’adonaren que estava assentada sobre un tronc de fusta. Sobre la cuixa esquerra hi havia el xiquet Jesús i a la mà dreta portava agafat un lliri. Tres vegades va ser transportada a la vila d’Alzira, i tres vegades més va ser trobada al tronc de la morera. Per aquest motiu es va decidir que romanguera a Algemesí. Aquesta mare de Déu és coneguda amb moltes advocacions, entre d’altres, la de Verge de la Consolació i Verge dels Àngels, d’arrels agustines i franciscanes respectivament. A la fi s’arribà a un acord, i per votació popular se li adjudicà el nom de Mare de Déu de la Salut, l’any 1586. En l’actualitat encara es recita una rima que fa esment a aquest esdeveniment:

Tres vegades va insistir; mossén Frasquet, cabut; i tres vegades va sortir: Mare de Déu de la Salut! La imatge que es venera a la localitat des de mitjan segle XX és una rèplica, ja que durant la Guerra Civil es va destruir l’original de la Verge de la Salut, així com també la capella que la guardava. Els primers sons que anuncien l’inici imminent de les festes arriben el 6 de setembre, amb la celebració de la tradicional Nit del Retorn, un ritu únic que rememora el miraculós retorn de la imatge des de la vila d’Alzira fins a Algemesí. Cap a les onze de la nit comença un concert a càrrec de la banda de música, més conegut com la Serenata a la Mare de Déu. A les dotze s’interromp i es tiren vint-i-una carcasses, a manera de salves, en honor a la Verge. En disparar-ne l’última

126

comença a repicar la campana més xicoteta de la torre de la basílica de Sant Jaume, a la qual s’uneixen, progressivament i de menor a major, totes les altres. Finalment, s’incorporen les Maries, les més grans de totes. Tots els tocs són “a braç”, a mà. Al final, totes les campanes repiquen a un temps i es van, llavors, parant. Hi ha uns segons de silenci. Això ha representat la marxa de la imatge. A continuació sonen les campanes majors, les Maries, i es van incorporant les altres, però ara a l’inrevés, de major a menor. En sonar la més xicoteta, que representa la presència de la Verge, trenquen a tocar totes les campanes de les esglésies d’Algemesí, i es tira un castell de focs artificials. Més tard continua el concert, i en acabar es repeteix el vol. Després es repetirà al llarg de tota la nit, cada mitja hora, però només a Sant Jaume. Quan arriba el 7 de setembre, a Algemesí és temps de festa major. No hi ha banderes ni llums de colors, ni cartells de benvinguda, ni parades, ni revetles, ni celebracions lúdiques paral·leles. És una festa pura, sense estridències alienes al que és un cerimonial net i clar: són les celebracions litúrgiques i populars de les danses i els rituals que el poble dedica a la seua patrona, la Mare de Déu de la Salut, que conclouen de forma majestuosa el 8 de setembre. Malgrat la quantitat d’elements patrimonials que la componen, els rituals de la festa són encara uns grans desconeguts per a la majoria dels valencians. Tots tenim a la retina la imatge de les torres de la Muixeranga, i a l’oïda el to ancestral de la seua melodia. Però, la celebració va molt més enllà, ja que presenta un retaule humà de tradició, fe i cultura amb matisos i emocions indescriptibles. La festa és el principal monument patrimonial d’Algemesí. Els seus habitants la viuen i la senten intensament, no sols cada mes de setembre, sinó al llarg de tot l’any. A més, es basa en un pilar fonamental: la força invisible de la tradició i la integració social de tots els participants. Tot té el seu ritual, i un espectacle que podria semblar barroc i desordenat es converteix en una desfilada perfecta, en què tots els actors saben perfectament el dia, l’hora i el lloc on és requereix la seua participació.

127

20.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA MARE DE DÉU DE LA SALUT Documentats ja en 1883, cal pressuposar la seua existència molt abans. En la dècada de 1960 van ser refets per a ser relatats en valencià, i com a responsables tenim Benet Segura de Lagos, Joan-Fermí Teruel Barberá, Martí Domínguez Barberá i el canonge Vicente Castell Maiques. Són els cinc següents:

La música, les danses, la variada indumentària tradicional mostren el sentir i la tradició d’un poble compromés amb la seua identitat. Una festa en què no hi ha espectadors perquè tots, veïns i visitants, són peces necessàries en este retaule històric, cultural i religiós viu. La devoció a la Mare de Déu té al darrere més de set segles d’història, com ja hem dit abans, amb l’aparició de la Mare de Déu en la morera. En 1702, les parts competents organitzaren la festa major entorn a la processó, i en 1712 es fixen les processons de la vespra i el matí. Les processons i el rituals complementaris, cadascun per separat, podrien aspirar a ser declarats patrimoni immaterial. A la vesprada del 7 de setembre les campanes de la basílica de Sant Jaume ressonen amb el Repic de la Xerevia, volteig originari de la seu de València, i marquen l’inici de la festa. En acabar s’obrin les portes de la basílica, i amb les primeres notes de la dolçaina i el balls comença la primera processo, la de les Promeses. Precedint els balls de la processo van els Misteris i Martiris, breus peces teatrals que, interpretades per grups de xiquets i xiquetes del poble, representen coneguts passatges bíblics i episodis de la història religiosa d’Algemesí i la comarca.

128

Misteri de la temptació o d’Adam i Eva.

Misteri d’Abraham i Isaac.

“Prova-la, Eva, que és la més dolça” Original de Benet Segura de Lago, narra l’episodi del pecat original: la temptació d’Eva pel Dimoni i la posterior expulsió d’Adam i Eva del paradís terrenal “ Personatges: Adam, Eva, el Dimoni i un àngel.

“No alces el braç! No li faces res “ Original de Vicente Castell Maiques. Abraham, seguint el mandat diví, es disposa a sacrificar el seu fill Isaac. Provada la seva obediència, un àngel li deté el braç quan alçava el ganivet. Personatges: Abraham, el seu fill Isaac i un àngel

Martiri de Santa Bàrbara.

Martiri de Sant Bernat i les germanes.

Misteri de la Verge de la Salut o dels Capellanets.

“No, senyor governador, només de Crist sóc i seré” Original de Juan Fermín Teruel Barberà. L’any 238, Bàrbara, filla de Dióscoro, noble de Nicomèdia, és decapitada pel seu pare per no renunciar a la fe de Déu. Personatges: Bàrbara, el seu pare Dióscoro, el governador Marcià i l’àngel.

“La mà tindré fluixa si torneu a l’Alcorà” Personatges: Bernat, les germanes Zaida i Zoraida (Maria i Gràcia), el germà de tots ells i governador de Carlet, Almansor, el botxí, dos criats i l’àngel.

“De la Salut ! Una altra vegada ! “ Personatges: els sacerdots Curçà, Dacir i Frasquet i un escolà. Seguidament, amb un ordre escrupolós, comencen les danses. El so de la dolçaina i el tabal marquen el passos, és el fil invisible que uneix espectadors i participants en una comunió perfecta. Cal recalcar que al bressol de la festa va nàixer el 1974 la primera escola valenciana de dolçaina. En les últimes dècades la dolçaina i el tabal s’han convertit en els instruments indispensables en moltes de les festes populars de la Comunitat. La Muixeranga és la dansa que inicia aquesta part de la processo. La primera referència documental prové dels Llibres de Comptes de la Vila, el 1733. Durant tot aquest temps, la

129

20.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA MARE DE DÉU DE LA SALUT

Muixeranga ha assistit ininterrompudament a la seua cita anual amb la Mare de Déu de la Salut. Ha patit moments de glòria, però també de crisi, d’acceptació i de deixadesa. Tradicionalment, els muixeranguers eren gent de pocs recursos econòmics i, moltes vegades, no massa ben vistos per les ments benpensants de la població. Com que la festa coincidia en plena època de collita, la situació econòmica de moltes famílies feia necessària una remuneració que rebien els components d’altres balls. Però l’any 1973, muixeranguers i festers no es van avenir i, com a conseqüència, no va eixir en la processó de les Promeses. A corre-cuita, sense temps per a assajar, un grup d’antics alumnes dels maristes salvà la situació formant una nova colla de muixeranguers que pogué participar l’endemà en la processó de la Volta General. Al principi era un grup cerimonial que es vestia de manera estrafolària, però ara per ara es compon d’una camisa i un pantaló a ratlles verticals amb composició arlequinada. La camisa du botons i un pedaç de feltre roig cosit als muscles. Com a complements porten barret a ratlles com el vestit i amb una mena d’orelles laterals, la faixa i les sabates blanques o de careta. L’any 1997 apareix en la processó una nova muixeranga que aporta un nou color del vestit i la participació de les dones en el ball. La música de la muixeranga te dues tonades bàsiques, una per a la dansa del ball, Floret, i una altra, més coneguda com la Muixeranga, amb ritme molt pautat per a servir de guia en l’alçament de les torres. També n’hi ha una tercera, Dies Irae, per a la figura de l’Enterro, la qual representa el soterrament i assumpció de la Mare de Déu.

130

Es distingeixen tres posades en escena clàssiques: El ball, els passeigs i les floretes: abans d’incorporar-se a la processó, els muixeranguers es col·loquen en dos fileres amb un ciri a les mans. Acompassadament, s’alcen i s’ajupeixen, s’inclinen cap als costats i boten d’una filera a l’altra; moviments senzills però carregats d’un gran valor simbòlic.

2 3

Les torres humanes o pujades: de totes estes figures destaquen l’Alta o torre de cinc, L’Alta de sis, la Torreta i el Pinet.

Figures plàstiques: composicions que tenen una intencionalitat simbòlica de caràcter religiós. La Maria i l’Enterro evoquen l’assumpció de la Mare de Déu mentre que l’Altar s’alça de manera solemne com a pòrtic d’entrada de la imatge de la Mare de Déu a la capella o a la basílica.

Els Bastonets son danses conegudes com “de bastons” o “paloteig”. Les d’Algemesí destaquen per la seua trepidant velocitat. En elles, els 8 dansadors, a més d’un mestre, colpegen rítmicament de manera conjunta o simultània planxes i bastons. Interpreten vint coreografies acompanyades d’altres tantes partitures que emanen de la dolçaina i el tabalet que els acompanya.

Apareix documentada per primera vegada en 1839, sota la denominació de “La Danza de los ocho, danza de hombres”, fet que apunta a una importació de les Danses del Sexenni (Morella). Al segle XIX la dansa era coneguda com a “Ball d’Indis”, en referència al barret de plomes de colors utilitzat per algunes ètnies de l’Amèrica del Sud. A més del característic barret, el vestit consta de cos i faldellí de vellut vermell per al grup d’homes o blau per al de les dones, i calces blanques amb espardenyes de careta de llaurador. A l’esquena, sobre una capeta, porten brodat amb fil d’argent l’anagrama de Maria o qualsevol figura al·legòrica de la Mare de Déu de la Salut. En l’actualitat són quatre els grups de dansadors, dos d’homes i dos de dones, i el 1980 va ser el primer any en què s’incorporen un grup de dones a la processó. La Carxofa. Es tracta d’una dansa molt estesa a la resta de comarques valencianes. Popular en les processons del Corpus, es tenia com a dansa pròpia dels teixidors. La dansa ja és coneguda en 1830 sota el nom de “Danza de las Doncellas”, i presenta pocs canvis des d’aleshores ençà. És pròpia de xiquetes que evolucionen teixint les seus cintes de colors al voltant d’un pal rematat per la figura d’una carxofa. Antigament, quan la processó acabava, la carxofa s’obria i de dins eixia un colom blanc. Es tracta d’una única dansa al so de la dolçaina i el tabal en què un grup de dotze xiquetes trenen i destrenen cintes de colors en un ball circular. La vestimenta de les xiquetes es compon d’una brusa blanca i falda de colors vius. Antigament el vestit era totalment blanc. Els Arquets, que igual que la Carxofa, passa per ser una de les danses processionals més populars del costumari valencià. L’instrument amb què s’executa és el que li proporciona el nom. A Algemesí, els arquets son adornats amb paperets de colors que les xiquetes mouen de manera compassada al ritme de la música

Des dels inicis, la seua història transcorre junt amb la Dansa de la Carxofa, fins que l’any 1988 es va dividir en dos i es convertí en un grup únic i independent que apareix a continuació de la Carxofa. Amb el so de la dolçaina i el tabal, i seguint la tonada de la Carxofa, presenta diferents evolucions. El vestit dels Arquets és blanc i com a complements porten una faixeta de color verd a la cintura i cintes de colors al cap. Les Pastoretes és la dansa en què xiquets i xiquetes d’entre tres i sis anys se sumen a la festa. Dos xiquets més, a manera de figura simbòlica, encapçalen la dansa: són el rei i la reina dels pastorets. Tots ells son dirigits per un mestre o mestra que rep el nom de pastor. La primera referència documentada és del 1834. Les pastoretes van vestides amb giponet, faldeta i capellet de palla d’ala

131

20.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA MARE DE DÉU DE LA SALUT

ampla, alçat per davant i adornat amb flors. Els pastorets porten calçó curt, calces blanques, jupetí, sarró i capell. Tots ells duen espardenyes de careta. El rei i la reina visten com a tals i tots dos porten corona. Com a instruments personals que acompanyen la música dels sis tipus de danses que executen, fan servir panderetes i castanyoles. Les Llauradores o Bolero és el ball més modern de la processó, ja que apareix per primera vegada en 1906. Abans de la Creu Major i acompanyats per instruments de metall (clarinet, saxo alt i tenor, trompeta i trombó) homes i dones, en un

nombre indeterminat de parelles, ballen les sis danses abillats amb la rica indumentària valenciana. Aquesta habitual dansa de carrer pren a Algemesí un caràcter processional. Quant a la vestimenta, el model més adequat, pels trets distintius del ball i la seua evolució històrica, és el de de torrentí per a home i el de llauradora de principi de segle XX per a la dona, ja que va ser en aquell temps quan va nàixer aquest ball.

132

Com ja s’ha dit, la música del ball la interpreta un grup

de vent, i és l’únic que no està acompanyat per la dolçaina i el tabal. També cal destacar el ritme marcat de les castanyoles que fan servir els dansaires. La desfilada religiosa ve a continuació, i és la segona part de la processó. En primer lloc va la Creu Major, obra barroca d’argent feta per l’argenter valencià Antoni Reinot l’any 1793. Seguidament va la Dansa dels Tornejants, junt amb la Muixeranga, el ball més emblemàtic d’Algemesí i l’únic que s’inclou dins de la part religiosa. Són cavallers que solemnement

i hàbilment dansen a la Mare de Déu. La primera referència escrita del ball data de 1800, quan acudeixen a participar a Agullent (festes centenàries en honor a sant Vicent Ferrer). Aquest fet deixa constància que el ball ja es realitzava amb anterioritat a Algemesí. Un patge, com un herald, obri la marxa amb pas ferm, marcat pels toc secs d’un timbal. Amb els braços estirats, manté horitzontalment una espasa a l’altura dels muscles. A l’altra mà, cobrint la punta, subjecta un escut en forma de cor. Tot seguit,

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA MARE DE DÉU DE LA SALUT els cavallers, en nombre de sis, realitzen dos tipus d’evolucions amb onze variacions: Florets i Fuga. Es tracta d’una dansa guerrera, difícil d’executar que demana agilitat i preparació física. El vestit per al torneig està compost per: cos o guardapits amb passador a l’esquena en forma de flors i faldellí de tissú argentat, calçons de vellut negre, calces blanques de calats artístics, sabatilles amb vetes llargues que es lliguen sobre les calces i casc amb flors formant la Creu de Sant Jordi, l’anagrama de la Mare de Déu al front i careta de fil d’aram sobre el rostre. Indispensable per a l’execució de la dansa són les varetes, llistons de fusta vibràtils que fan servir a mode de llança. Darrere van l’Estendard de la Mare de Déu, el públic i els festers. La presidència és a càrrec del clergat, del dipositari, del secretari i dels membres de la corporació municipal, seguits de la banda de música i de les promeses. Dins la necessària trilogia de processons d’aquesta festa, en la segona té un protagonisme especial el color. El matí del 8 de setembre se celebra la coneguda com la Processoneta del matí, que ofereix una sèrie de matisos i detalls únics que la llum del dia regala al visitant. És la més breu però, sens dubte, la més intensa i visitada. En els pocs metres que separa la capella de la Trobada de la basílica de Sant Jaume, tots els balls es concentren, i esdevé així un dels moments culminants de la festa, l’entrada de la imatge de la Mare de Déu en el seu trasllat fins a la Basílica.

20.

Dins d’un espai reduït de la plaça Major, amb la façana de la basílica com a teló de fons, tots els balls dansen alhora, mentre els portadors de la imatge realitzen un al·legòric triple intent d’entrada que culmina en un apoteòsic final d’aplaudiments multitudinari. La tercera i última processó de les festes de la Mare de Déu s’inicia el 8 de setembre a les 20 hores, amb eixida des de la Basílica. Coneguda com la Processó de volta general i repetint l’itinerari original de 1724, els tradicionals balls d’Algemesí i la imatge de la patrona transcorren de nou pel nucli antic de la ciutat. Apareixen en aquesta processó una sèrie de personatges bíblics de l’Antic i del Nou Testament. Quasi tots provenen de la processó del Corpus de València, i es representen a Algemesí amb la intenció de mostrar la genealogia de la Mare de Déu. Així, hi apareixen: Noé: anomenat pel poble l’agüelet colomet, que desfila amb un colom a una mà i el bastó a l’altra. Abraham: que porta a la mà el ganivet que havia d’usar per sacrificar el seu fill. Isaac: amb un garbonet de llenya a l’esquena. Els Blancs: Jacob i els seus dotze fills representant les dotze tribus d’Israel. Els cabdills d’Israel: Moisés, amb les Taules de la Llei, i Josué, caminant amb un sol a la mà esquerra i un sabre a la dreta amb què l’apunta.

133

20.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA MARE DE DÉU DE LA SALUT

Els levites: Aaró acompanyat per quatre ajudants. L’Arca de l’Aliança i el Canelobre de Set Braços: símbols del poble d’Israel portats per huit sacerdots de l’antiga llei. La Parreta: els exploradors de la Terra Promesa que van tornar de Cadesberne amb fruits riquíssims, entre ells un sarment de vinya amb un xanglot tan gran que necessitava dos homes per a transportar-lo. Els Reis d’Israel: Saül porta corona com a rei i va armat amb escut i llança. David, fundador de la família de la qual descendeix la Mare de Déu, desfila amb l’arpa davant de l’Arca Santa. Salomó porta corona reial, un ceptre a la mà esquerra i una bola del món a la dreta. El segueix la reina de Saba amb símbols regis. Els profetes majors: Daniel amb un cap de dragó a les mans, Jeremies amb una cadena, Isaïes amb unes tenalles i Ezequiel amb una esfera. Les comares: Judit porta a la mà el cap del superb cabdill sirià Holofrases; Rut amb un manolls d’espigues, Dèbora amb espasa i escut, Rebeca amb gaiato i una cistella, Ester i Raquel amb un cànter i Abigail amb una serp a les mans. Els dotze apòstols: cadascun amb la seua simbologia, Pere amb les claus, Andreu amb la creu aspada, Jaume, el major, amb el bordó de pelegrí i la petxina, Joan amb el calze, Felip amb una gran creu, Bartomeu amb una corbella, Mateu amb una dalla, Tomàs amb una llança, Jaume, el menor, amb una branca, Simó amb una serra, Maties amb una palma i Judes Tadeu amb un bàcul. Els apòstols interpreten, acompanyats d’instruments de vent, peces vocals d’origen medieval i nova creació. Els cirialots: vint-i-tres personatges amb grans ciris que representen els ancians de l’Apocalipsi de sant Joan Els sants patrons d’Algemesí: sant Vicent Màrtir, sant Vicent Ferrer, sant Jaume, sant Onofre i sant Sebastià.

134

Tot aquest seguici bíblic precedeix les andes de la Verge amb el grup del Volants, portadors de la Mare de Déu de la Salut, a la qual envolta el poble acompanyat dels festers del quatre barris històrics, la presidència eclesiàstica i la presidència civil amb els macers que porten les gramalles florals i les maces d’argent de la Vila Reial d’Algemesí de 1608. I a la fi aplega el moment mes emocionant, l’últim accés de la Mare de Déu a la Basílica. Tots els balls dansen a l’uníson, les muixerangues alcen les seues torres flanquejant la porta i l’anda de la Mare de Déu simbolitza tres intents de entrada al so de les salves d’honor, la marxa de la ciutat, la pluja de pètals de rosa, el vol simbòlic dels coloms i, com no, el clamor popular del poble d’Algemesí i tots els qui els acompanyen. Així doncs, el proper setembre Algemesí es tornarà a vestir de gala i, en nom de la tradició, tornarà a compartir de nou amb tots el valencians el títol de Patrimoni de la Humanitat. Els algemesinencs tornaran a omplir els carrers amb el mateix entusiasme i compromís, la mateixa fe i responsabilitat amb què s’han expressat sempre. Perquè el costum és l’hàbit que adquireix la força d’un projecte. Perquè aquesta és la grandesa de la Festa, la que uneix, la que fa poble, la que aporta la força invisible de la tradició i que, de la manera mes humil, ha elevat la festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí fins a la més alta distinció del món.

• Domingo i Borras, J. A. i Jarque, F. (1999) Bastint la Festa, Festes de la Mare de Déu de la Salut. Algemesí: Ajuntament d’Algemesí, • Ferri Chulio, A. S. (2004) La Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Algemesí: Basílica-Parròquia de Sant Jaume Apòstol d’Algemesí. • Associació Amics de la Muixeranga. (1998) La Muixeranga d’Algemesí. Ajuntament d’Algemesí i Caixa Rural.

135

21 136

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

21.

La Llotja de la Seda Per J. Díez Arnal www.jdiezarnal.com

i un edifici poguera simbolitzar la puixança i la riquesa del florent segle XV valencià, aquest seria sens dubte la Llotja. Mostra de l’abast de la revolució comercial en l’edat mitjana i del desenvolupament social i del prestigi aconseguit per la burgesia valenciana. És la peça més singularment bella de l’arquitectura civil valenciana en la baixa edat mitjana. La Llotja de València és un dels edificis emblemàtics de la ciutat, peça mestra de l’arquitectura civil gòtica, i meravella en pedra gòtica. L’anomenada Llotja de la Seda o dels Mercaders és un edifici del segle XV que, a més de Patrimoni de la Humanitat, està considerat com el més

137

21.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

brillant exemple del gòtic civil europeu. Situada al conegut com barri del Mercat, un dels barris històrics de la ciutat. En els primers temps de la Reconquesta també era conegut com a barri de Tarassona, encara que aquesta denominació ja ha passat a la història. El nom de llotja prové de la veu italiana lògia, que significa pòrtic, ja que sota els pòrtics d’esglésies i edificis públics era on es reunien els mercaders per a realitzar les transaccions i estar a recer de les inclemències del temps. La història diu que a mitjan segle XV, la prosperitat mercantil havia aconseguit tal desenvolupament a València que el Consell General de la Ciutat, considerant el local de la primitiva Llotja (actualment plaça del doctor Collado, darrere de l’actual Llotja), va acordar que es construïra una Llotja “molt bella, magnífica i sumptuosa, la qual fóra honor i ornament d’aquesta insigne ciutat”. Per aconseguir aquest objectiu compraren vint-icinc cases. Pere Compte, mestre picapedrer, “molt sabut en l’art de la pedra”, segons citen documents de l’època, i que ja havia acreditat la seua perícia en diverses obres (especialment en la prolongació de la Catedral, per ell acabada), va ser l’encarregat de les obres.

138

El superb edifici és un dels més importants de l’arqui-

tectura gòtica civil d’Europa. Les grans façanes rectangulars i llaurades, els sumptuosos medallons, les artístiques gàrgoles, els pinacles lleugers, les proporcions de les bellíssimes portes, els delicats finestrals, els senyorials escuts i els majestuosos merlets, rematats per corones reials, recorden èpoques d’esplendor, quan el Renaixement i el Gòtic ens oferien delicades i elegants fantasies. La Llotja dels Mercaders està edificada al centre de la ciutat, com a nucli de poder i mostra de la gran ciutat que era València en aquells temps. Enfront del Mercat Central i de l’església dels Sants Joans (Barri del Mercat). Aquest racó ha sigut qualificat per nombrosos cronistes de València com un escenari colorista i sorollós dotat d’un encant sensual, al qual és difícil sostraure’s. Prop de la Llotja actual, a la plaça del Doctor Collado, hi havia ja a principis del segle XIV una llotja posteriorment coneguda per Llotja de l’Oli, encara que també s’usava per a altres operacions mercantils. Com que era insuficient, el Consell General de la Ciutat va resoldre el 1469 construir un edifici que reunira les comoditats i condicions requerides. L’anomenaren Llotja dels Mercaders, ja que se’n dedicava a l´ús, i també Llotja de la Seda,

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

21.

per raó del comerç que s’hi realitzava. El Consell General de la Ciutat va ser una institució creada per Jaume I a la ciutat de València el 1245, amb la finalitat d’organitzar políticament i administrativament la vida pública local. El rei cedia part del seu poder a aquestes persones perquè governaren la ciutat en el seu nom. Eren triats pels prohoms de la ciutat, i no podien ser ni nobles ni clergues. Més tard s’estendria aquesta institució a altres ciutats valencianes. Els seus integrants eren escollits pels jurats de la ciutat, i en l’actualitat representaria el que hui dia és un ajuntament. La primera pedra es va col·locar oficialment el 7 de novembre de 1482, tot i que l’inici de les obres va ser el 5 de febrer de 1483, segons es van encarregar de perpetuar els constructors en una inscripció en pedra. Es consideraren acabades, en els aspectes fonamentals, el 19 de març de 1498. La clau central de la volta la formen un conjunt de quatre escuts de la ciutat units entre si. La inscripció de començament de l’obra figura, amb lletra gòtica, en el filacteri que adorna l’escut de la ciutat, a la cantonada de l’edifici que dóna a la plaça del Doctor Collado. I diu: “La noble ciutat hi ... de València ab cor d’acabar la mia excellencia m’ha començat a cinch de febrer del any que corrent és compta a veure MCCCCLXXXIII”. (La noble ciutat de València va acordar la meua excel·lent fàbrica a 5 de febrer de 1483). Al llarg del segle XV València va aparéixer com una de les principals places comercials del Mediterrani. La importància de l’activitat mercantil va conduir a la construcció de grans edificis públics per a acollir les operacions d’intercanvi i situar els òrgans de govern mercantil. La Llotja de València es va construir a fi de reunir en un únic lloc les nombroses operacions de contractació dels comerciants de la ciutat. S’hi reunien mercaders i comerciants per portar a terme les transaccions, principalment de seda, ja que la manipulació d’aquest material tenia gran importància entre els habitants de la ciutat i els seus voltants. La principal figura que va intervenir en la construcció va ser Pere Compte, ciutadà de València, amb categoria també d’arquitecte i enginyer. Perit en l’art de la pedra “molt sabut en

139

21.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

l’art de la pedra”, segons el va definir el capellà del rei Alfons el Magnànim. Pere Compte i Johan Yvarra van ser escollits el 1481 per a la construcció de l’edifici. No obstant això, hi hagué molts més picapedrers. Pere Compte i Johan Yvarra van ser els primers, sobretot molt conegut aquest últim fins al punt que en els escrits es fa constar “de manera quel hun mestre no sia subordinat al altre nil altre al altre” (de manera que cap mestre estiga subordinat a l’altre). Pere Compte va començar l’obra de la nova Llotja el 1482 i la va concloure el 1498, és a dir, en només quinze anys. El Consell General quedà tan satisfet del treball que el va nomenar “alcaide perpetu de tan grandiosa obra deguda al seu enginy” i li va assignar un sou de tres-centes lliures anuals. Més tard també li encarregaren les obres de l’edifici adjunt, el Pavelló del Consolat, però no el va poder acabar, ja que va morir el 1506. El conjunt es divideix en quatre parts: la Sala de Contractació, la Torrassa, el Pavelló del Consolat i el Jardí. Guarden entre si una perfecta harmonia. La torre central, severa i robusta, d’elegant traçat, i als seus costats el pavelló anomenat del Consolat i el grandiós

Saló Columnari o Sala de Contractacions, que indubtablement, per la seua magnificència i per les proporcions extraordinàries, resulta la part més admirable del magnífic edifici. Comprén el conjunt una superfície aproximada de 2.000 metres quadrats, format per un rectangle de 51,47 x 39,10 metres. La Sala de Contractació té una superfície de 35,60 per 21,39 metres i una alçària de 15,75 metres. L’edifici té una traça rectangular, i la façana principal recau a la plaça del Mercat (façana oest). La façana posterior recau al carrer de la Llotja i la façana esquerra al carrer Cordellats (façana nord); la de la dreta a un carrer per a vianants, a la qual s’accedeix per unes escales amb el nom de Pere Compte, mestre en el noble art de la pedra (façana sud). A aquest carrer també se’l coneix com a carrer dels graons de la Llotja. L’estil gòtic arribà a València amb la Conquesta. No obstant això, i donada la data en què es va produir (la ciutat de València va ser conquistada el 1238), aquest estil no és el mateix que s’estava desenvolupant al nord d’Europa.

Per les seues característiques especials, alguns especialistes el denominen gòtic mediterrani o meridional. L’arquitectura gòtica es caracteritza per ser més elevada que les predecessores, amb alts pilars, més obertures, enormes finestrals i vidrieres. S’utilitza sobretot l’arc apuntat en les diverses variants: lobulades, trigeminades, etc. L’escultura s’utilitza per a adornar l’edifici. Es col·loquen obres escultòriques o relleus en timpans, brancals, etc., mentre que a l’interior la decoració és de tipus geomètric o amb motius vegetals. Alguns elements com els púlpits de les grans esglésies es converteixen en suport de complicats dissenys escultòrics, el significat dels quals és, a vegades, molt complex. El realisme i el moviment substitueixen l’antiga estaticisme.

140

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

21.

Mestres d’obres

Cinc picapedrers principals han treballat a la Llotja:

Pere Compte.

Johan Yvarra va nàixer a Tolosa (Guipúscoa), però la major part de la seua vida va viure a València, lloc on va morir el 5 de novembre de 1486. En el moment de la signatura del contracte s’especifica clarament que Pere Compte i Johan Yvarra treballarien en igualtat de condicions, sense estar l’un supeditat a l’altre. La mort de Yvarra va deixar al capdavant de l’obra Pere Compte. Johan Corbera, escollit el 1506 a la mort de Pere Compte. No se sap el seu lloc de naixement però es pensa que amb quasi total seguretat va ser a València. Miguel de Maganya, col·laborador de Corbera. Va nàixer a la vila de Magaña (Sòria). Domingo de Urtiaga, també col·laborador de Corbera. Finalitzà les obres de la Llotja, així com l’acabament del pis superior del Pavelló del Consolat i els medallons que hi podem contemplar. Va nàixer a Azpeitia (Guipúscoa) i el 1534 el nomenaren mestre principal de la Llotja. Al costat d’aquests pedrapiquers també se citen com a col·laboradors d’importància Johan de Còrdova i Miquel Johan Porcar. I no podem oblidar els centenars de treballadors que en les diferents branques de l’art hi van treballar amb aquests mestres (fusters, escultors, tallistes, picapedrers, entalladores, etc). La cronologia total de les obres en la Llotja és la següent: • La Sala de Contractació: realitzada entre 1482 i 1498 per Pere Compte i Johan Yvarra fins la defunció d’aquest últim el 1486.

• Pavelló del Consolat: entre 1498 i 1506 per Pere Compte, fins la seua defunció (les dues primeres plantes) • Pavelló del Consolat: entre 1506 i 1533 per Johan Corbera (la tercera planta) • Pavelló del Consolat: entre 1533 i 1548 per Domingo Urtiaga, que completa la rematada i realitza els medallons Així, l’edifici complet es va construir entre 1482 i 1548; en total seixanta-sis anys, entre finals del segle XV i meitat del segle XVI.

Façana plaça del Mercat Situada al costat oest, és la façana principal i recau a la plaça del Mercat. Hi podem distingir tres parts clarament diferenciades. Al centre la torre, sobreeixint en altura sobre la resta de l’edifici, i a l’ esquerra la façana del Pavelló del Consolat del Mar; a la dreta l’entrada al Saló de Contractacions o Llotja pròpiament dita. Tot el conjunt es remata amb merlets coronats, més d’índole decoratiu que defensiu. La portada principal està formada per un arc apuntat, als costats del qual s’obrin dues àmplies finestres apuntades amb traceria gòtica. Al vèrtex superior de l’arc de la finestra de l’esquerra veiem la imatge d’un àngel amb les ales esteses que

141

21.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

sosté una corona, mentre que al vèrtex de la finestra dreta l’àngel sosté un escut. Sobre aquestes finestres trobem l’escut de la ciutat de València sustentat per dos àngels, mentre que a la part més alta de l’arc de la porta trobem l’escut del Regne de València. Al centre del triangle que forma l’arc conopial veiem un àngel amb les ales esteses i les mans en posició d’oració. L’arc es decora amb adorns de caderneres i una macolla en forma de creu, davall de l’escut del Regne de València.

de l’escut reial eren atributs del comerç i la indústria. No obstant això, aquest emblema també un afegit, ja que originalment en el timpà hi havia una talla de la Verge Maria (patrona dels mercaders), tot i que sense xiquet, imatge original desapareguda que s’atribueix a Johan de Kassel.

En el timpà de la porta principal de l’edifici, a la qual s’accedeix pujant per una ampla escala, veiem una talla de la Verge amb el xiquet, envoltada per dos àngels que porten cartells amb les inscripcions “Deu vós salve” i “Maria plena sou de gràcia”. Aquest grup escultòric el va realitzar José Aixá Iñigo el 1893. En aquest grup escultòric hi ha un error iconogràfic, ja que representa la Mare de Déu en el misteri de l’Anunciació, per la qual cosa no havia de tenir la figura del xiquet Jesús als braços.

hi ha constància de l’existència de la bruixeria a València com s’aprecia en els sermons de sant Vicent Ferrer i les actuacions de la Inquisició. És interessant el fet que les bruixes es troben sota la Verge, única dona que amb la seua puresa pot salvar-les. En els baquetons dels brancals i les arquivoltes podem trobar esculpits múltiples motius, uns infernals, com una màscara demoníaca; un home pelut, símbol de la puresa dels homes no influïts per la civilització i el pecat; un drac; centaures tocant timbals i flautes; una parella fornicant en referència a la prostitució; un home assegut davant una taula en referència als mercaders valencians; un llop, símbol de la gola; un senglar, símbol de la ira; una cabra; un gos, símbol de l’enveja; caragols i tortugues, símbols de la peresa; el lleó, símbol de l’orgull; un home que alça una maça en referència a la ira i la bogeria; i altres motius de difícil lectura, com un home encadenat, cinc ànecs, grups d’acròbates, un home remant sobre les aigües etc. En les bases, de cap per avall i semihumanes, ixen troncs d’arbre.

Aquesta imatge va substituir l’element que es trobava en el timpà i que no era un altre que l’escut del rei Carles III. Segons descripcions, era de forma ovalada, es dividia en quatre casernes, el primer i la cambra amb l’escut de la ciutat i el segon i el tercer amb els pals d’Aragó. Al voltant de l’escut hi ha diversos elements marítims (les ones del mar, un dofí, un buc, etc.) i a la part superior, la corona reial. Aquests elements al voltant

142

Destaca com a curiositat una escena de bruixeria al capitell del trencallums de la porta principal. Des del segle XIV

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

21.

Aquesta iconografia consta en els llibres de l’època com “ymatges i maçoneries i fullatge”. Cal tenir en compte que en la baixa edat mitjana els homes nus simbolitzaven els pecats de la carn, per la qual cosa la majoria de les representacions humanes són homes nus, ja que tota la iconografia d’aquesta porta ens parla dels pecats cabdals. A la torre podem observar tres finestres, la inferior d’arc apuntat i esbocat. Hi segueix en altura una de forma rectangular, i la superior més xicoteta, d’estructura conopial. La finestra apuntada inferior queda enquadrada per un guardapols en forma d’arc conopial que es recolza en mènsules decorades amb animals fantàstics. En la mènsula esquerra es representa un drac alat, mentre que en la mènsula dreta se’n representa un altre, també alat. Rematant la torre la terrassa amb merlets i tres gàrgoles, dues en cadascuna de les cantonades, i la tercera al centre. Cal destacar una xicoteta diferència de color en la part superior, ja que el remat no és l’original. El motiu és que entre 1897 i 1900, l’escultor José Aixá Iñigo i l’arquitecte Antonio Ferrer van elevar-ne l’altura col·locant gàrgoles i merlets. En el plantejament original la torre era de terrassa plana. A la part inferior hi ha una representació de la boca d’un dimoni simbolitzada pel cap d’un diable menjant-se un tronc. A vegades, aquesta figura demoníaca s’identifica amb el monstre bíblic Leviatan, també associat al dimoni. En aquesta façana podem trobar dues plaques commemoratives per diferents esdeveniments. La primera dels dependents del comerç per la pau (1876), i l’altra dedicada a José Romeu Parres, heroi de la guerra de la Independència. En la façana del Pavelló del Consolat del Mar podem distingir tres pisos. En la planta baixa trobem quatre finestres de llinda recta que es corresponen amb la la Sala del Tribunal del Comerç. Les finestres disposen d’una imposta a manera d’ampit que les remata i en què es recolzen les mènsules. Intentarem fer una xicoteta interpretació de les mènsules que podem veure en les quatre finestres que formen la

planta baixa del Pavelló del Consolat. Aquestes finestres estan exemptes de decoració de traceria gòtica, i només mantenen unes fines columnetes amb xicotets capitells amb decoració vegetal. El major mèrit és, sens dubte, la decoració de les mènsules. Situant-nos enfront de la façana i començant per la primera finestra de l’esquerra podem trobar les següents figures: Mènsula esquerra primera finestra: un drac alat que manté en les seues gargamelles una tija vegetal. Mènsula dreta primera finestra: un drac alat que manté en la seua gargamella trossos de fullaraca. Mènsula esquerra segona finestra: el caganer o figura d’un home en actitud de fer les seues necessitats majors. Mènsula dreta segona finestra: un lleó que sosté entre les urpes un filacteri.

Mènsula esquerra tercera finestra: un drac alat.

Mènsula dreta tercera finestra: una au de rapinya emplomallada. Mènsula esquerra quarta finestra: un home lluita amb un dimoni o ésser diabòlic.

143

21.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

Mènsula dreta quarta finestra: un drac o monstre fantàstic amb cap humà. Les finestres de la façana del pis principal són bastant mes grans que les de la planta baixa. Són quatre finestres de llinda recta, amb traceries gòtiques, que també disposen d’una imposta a manera d’ampit que descansa sobre mènsules. Les finestres tenen dos primes columnes com a trencallums. El pis superior és el que més destaca d’aquesta façana, ja que es compon d’un bloc que ressalta sobre la resta de l’edificació. Es tracta d’una gran sala, a l’exterior de la qual podem veure vuit finestres i a la part superior uns medallons. Una de les finestres està encegada. La disposició d’aquest bloc es compon de la finestra pròpiament dita amb ampit de pedra i l’escut de la ciutat. Damunt de la finestra una sanefa vegetal que recorre tot el parament i que sobreix de la boca d’un drac situat en un dels extrems. Al damunt d’aquest conjunt un llarg baquetó on se situen les gàrgoles, i més amunt els medallons amb efígies de personatges famosos envoltats cadascun per una garlanda amb decoració vegetal. Per davall, un fris amb decoració vegetal. Rematen tot el conjunt els merlets amb la corona reial. Aquest pis superior disposa en total de quaranta medallons; setze a la façana de la plaça del Mercat; setze a la façana que recau al jardí, i vuit a la part que dóna al carrer Cordellats. S’agrupen per parelles, a raó de dos medallons per finestra. No se sap el nom dels autors, ja que s’endevinen diverses mans en la seua execució. Per exemple, els que recauen a la plaça del Mercat i els del carrer Cordellats són de pitjor execució que els que recauen al jardí. Aquests últims s’atribueixen a Jaume Vicent. Dels medallons es poden reconèixer alguns personatges amb relativa facilitat. Així, en la part que dóna al jardí, el primer medalló mes proper a la torre representa el déu Hermes o Mercuri, mentre que els cinc següents es consideren déus de l’Olimp. Hermes és el déu del comerç i missatger dels déus. Se’l

144

reconeix pel seu característic barret anomenat pétaso, ja que portava dues xicotetes ales per a desplaçar-se en el compliment de la seua funció. A continuació quatre medallons que representen sense cap dubte Ferran i Isabel (els reis Catòlics), Maximilià I i Carles V. La resta dels medallons del jardí segueixen sent déus o personatges de la mitologia clàssica. Els medallons que cauen al carrer Cordellats es troben molt deteriorats, tot i que se n’endevina la identitat: Maximilià I i la seua esposa Maria.

Façana lateral del carrer Pere Compte La portada exterior d’aquesta façana permet el pas a l’interior del Saló Columnari, i se situa pràcticament al centre de la façana. A la resta del mur no hi ha cap decoració, a excepció de les dues finestres que la flanquegen. Es compon d’una àmplia obertura formada per un arc conopial que descansa en dues mènsules decorades. En el vèrtex triangular que forma l’arc trobem una excepcional representació de l’elm i l’escut d’armes amb decoració flamígera, probablement amb al·lusió al rei d’Aragó. Més a baix, en el que seria el timpà de la porta, trobem una reixa de ferro amb un escut també de ferro de la ciutat de València. Sota aquesta reixa trobem la gran porta de fusta que dóna accés a l’edifici. Les arquivoltes de l’arc apuntat descansen en tres xicotetes columnetes. En la mènsula esquerra podem trobar la figura d’un àngel amb un filacteri, mentre que en la dreta en trobem un altre amb un altre filacteri. A banda i banda dues finestres d’estil gòtic de llinda plana. En el terç superior de l’obertura, decoració de traceria gòtica i dues xicotetes columnetes que fan de trencallums de la finestra. Recorre la part superior un arrabà que descansa, com és habitual en tot l’edifici, sobre mènsules. Finestra esquerra: mènsula costat esquerre, una figura humana amb caputxa i cos d’animal (imatge bastant inquietant).

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

21.

Fimestra dreta: mènsula costat dret: un lleó alat. Finestra dreta: mènsula costat esquerre, un drac i en la mènsula costat dret un animal fantàstic

Façana posterior carrer la Llotja La façana posterior es compon de dues parts ben diferenciades. La primera, situada a la dreta, és un simple mur que tanca els magatzems que recauen al jardí. La segona, la portada gòtica que permet l’accés al Saló de Contractació de la Llotja. En aquesta façana recau una porta secundària i sense cap interés, que és la utilitzada habitualment per a entrar a l’edifici. Aquesta portada és un dels exemples més excel·lents del gòtic flamíger valencià. Es compon d’una gran obertura formada per arcs apuntats que al seu torn forma un gran arc conopial. En el seu vèrtex un gran floró en forma de creu i a banda i banda escuts de la ciutat de València. Dos prims pinacles emmarquen el conjunt. El timpà de la porta roman buit i una fina columna forma el trencallums. Dues fulles amb baldes gòtiques formen la porta d’entrada al Saló Columnari. Cinc xicotets escalons salven el desnivell del carrer. En tot el conjunt podem trobar decoració gòtica flamígera. Al centre del triangle que forma l’arc conopial trobem la figura de Crist Rei portant la bola del món, ceptre i corona. Una exuberant decoració vegetal de flora mediterrània, i en alguns llocs s’alterna amb xicotetes figures humanes en actituds grotesques, animals fantàstics o caps humans (aquestes situades en les bases de la portada). Destaca en el brancal esquerre la presència d’un caragol, animal molt representat en l’edat mitjana i que hui dia encara no sabem la seua significació exacta, o si té connotacions positives o negatives, ja que hi ha teories per a tots els gustos. Destaca el capitell de la columneta que fa de trencallums, el qual, juntament amb una sanefa que el travessa és un bon detall detall en la decoració vegetal, juntament amb xicotetes figures humanes.

145

21.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

A banda i banda de la portada dos grans finestrals amb arc conopial als quals flanquegen dos prims pinacles amb decoració flamígera. En el vèrtex de l’arc un floró, en la part superior de l’obertura, decoració de traceria gòtica i dues columnetes lleugeres que fan de trencallums.

Al costat oposat d’aquesta portada s’obri una xicoteta plaça on podem trobar l’església de la Companyia de Jesús. També hi trobem una maqueta de metall de la Llotja amb inscripcions en l’alfabet Braille perquè els cecs puguen conéixer l’aspecte de l’edifici.

Al centre del triangle de l’arc conopial de la finestra de la dreta trobem el rei David amb una fona a les mans com a record de la seua gesta contra Goliat, (representació de Jesús vencent el Dimoni?) i en el mateix lloc però en la finestra de l’esquerra, Samsó obrint les gargamelles d’un lleó (una altra representació de Jesús vencent el Dimoni?)

Així mateix i ja a la façana de la llotja, podem veure una placa commemorativa d’un fet important en la història de la ciutat, com va ser la declaració de guerra del poble de València a Napoleó, feta pel Palleter.

Un gran arrabà o guardapols enquadra tot el conjunt de la porta i de les finestres, i forma una simetria de línies de gran bellesa. Es considera que aquesta porta està dedicada a Crist, en contraposició a l’homologa de la plaça del Mercat dedicada a la Verge. La decoració d’impostes, motlures, pinacles i capitells sobre els quals s’aprecien decoracions diverses, fan d’aquest edifici un monument històric universal, en el qual l’arquitectura i l’escultura es troben estretament foses i fet que confereix el qualificatiu d’únic en el seu gènere. La decoració amb motius vegetals: murta, llorer, heura, està totalment identificada. Aquesta porta normalment roman tancada sempre.

Façana lateral carrer Cordellats La façana del carrer Cordellats, situada al nord, es limita a un simple mur de tancament que va ser restaurat l’any 1930 per l’arquitecte municipal José María Cortina Pérez, qui va fer una obertura que dóna al jardí. L’obertura, realitzada en pedra d’arc rebaixat, la tanca una una porta de ferro, i a banda i banda hi trobem dues grans finestres amb reixes. Aquesta porta roman sempre tancada. En dos de les puntes en què acaba el reixat es poden endevinar formes que simulen caps de drac, element decoratiu molt volgut per l’arquitecte Cortina. A la dreta destaca el mur que tanca el pavelló del consolat. En la façana podem veure una gran finestra de llinda recta, traceria gòtica i doble trencallums. Envoltant la finestra un arrabà que descansa sobre mènsules. La mènsula del costat esquerre la interpretem com un home amb barba, mentre que la de la dreta semblen dos animals en actitud de lluita. Aquesta obertura es correspon amb una de les finestres del saló principal del Pavelló del Consolat. Més a dalt, a la part superior, quatre finestres corresponents al pis superior del Pavelló amb vuit medallons. Dos d’aquestes finestres romanen encegades. L’escenografia del grup segueix la mateixa temàtica que la resta del conjunt. Per la part baixa, una motlura sense decoració recorre el mur de la façana.

146

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

La Sala de Contractació La Sala de Contractació -o Saló Columnari- constitueix el cos principal de l’edifici. La construcció s’inspira en la Llotja de Palma de Mallorca, a la qual arriba a superar en bellesa i tècnica. La Llotja de Mallorca va ser contractada amb Guillem Sagrera el 1426, i circumstancialment, aquest, al seu torn, es va inspirar en la Sala Capitular del convent de Santo Domingo. El Saló Columnari o Sala de Contractació es va iniciar el 1482, i consta d’una gran sala dividida en tres naus longitudinals de la mateixa altura, sostinguda la volta per columnes helicoïdals on es recolzen els arcs de creueria de la volta, fet que hi dóna la vistosa aparença de palmera. L’edifici està concebut com un temple al comerç i presenta un marcat caràcter simbòlic, en el qual s’ha volgut veure la representació del paradís. Les columnes representen els arbres i les voltes representarien la cúpula celeste. És un ampli recinte de 35,60 metres de llarg per 21,39 d’ample i 17,40 d’alçària en el punt més alt. Per l’exterior, l’alçària que fa el Saló de Contractació contant els merlets és de 22,16 metres. La magnífica decoració, que es desplega en una rica iconografia, envaeix quasi tot l’edifici amb motius quotidians, religiosos, animalístics o guerrers, amb l’emergència de baquetons, brancals, llindes, etc. El sostre de la volta va ser pintat el 1498 pel mestre Martí Girbes, de blau amb estels, volent simular la volta celeste. Les claus i els nervis es van pintar de verd, pa d’or i roig. El 1506 la policromia dels arcs va ser substituïda per daurats, i així es va mantenir durant segles, fins que en el segle XIX es va decidir eliminar qualsevol resta de pintura de la Sala de Contractació. Sobre les columnes i a una altura de 12 metres, uns nervis prims es distribueixen per a formar els arcs. Hi podem trobar figures de sants, i cada sant correspon al patró dels gremis valencians de l’època. Un adorn de soga trenada enllaça les claus amb les mènsules, en clara referència al gremi dels soguers. Noranta-set claus podem trobar en aquesta sala, a banda dels esmentats sants titulars dels gremis. Així, hi ha angelets, músics i oferents, escuts de la ciutat, escuts reials, etc.

21.

La Sala de Contractació és un espaiós rectangle, dividida en tres naus longitudinals i cinc transversals. L’elevada volta sosté vint-i-quatre columnes helicoïdals: vuit exemptes, dotze mitges columnes adossades als murs i les quatre restants que ocupen els angles de l’ampli saló. A una altura d’11,20 metres hi ha una inscripció llatina realitzada el 1498 amb caràcters gòtics, pintada en or sobre fons fosc i que diu:

Inclita domus sum, annis aedificate quindecim gustate et videte concives quoniam bona est negociacio que senar agit dolum in lingua quae iurat proximo et senar decepit quae pecuniam senar dedit ad usuram eius mercatores sic de gens diviciis redundabit et tandem vita fruetur eterna.

La traducció de la qual podria ser:

Casa famosa sóc, en quinze anys construïda. Compatricis, comproveu i vegeu que bé és el comerç que no porta el frau en la paraula, que jura al proïsme i no li falta, que no dóna els seus diners amb usura. El mercader que així faça desbordarà de riqueses i després gaudirà de la vida eterna.

La Sala de Contractació disposa de quatre portes d’accés, una en cada façana, i la quarta amb accés des del jardí. Les tres que donen a l’exterior disposen cadascuna de dues àmplies finestres rectangulars gòtiques per on entra la llum, i una porta d’accés. La façana que dona al Mercat, que és la principal, és d’advocació mariana, ja que la Verge és la patrona del gremi dels mercaders. El paviment de la Sala de Contractació el formen peces de marbre negres, blanques i de color canyella, les quals s’uneixen en alguns punts per a formar estels de sis puntes envoltades per quadrats. Aquest sòl no és l’original, encara que en segueix el mateix model que l’original, a excepció dels estels inventats.

147

En aquesta sala es va instal·lar la Taula de Canvis i Dipòsits, instituïda el 1407 pel Consell Municipal de València, que va obtenir prestigi per la seua solvència i volum d’operacions bancàries. Actualment és la Taula on es fan les transaccions mercantils. La primera lletra de canvi coneguda a Espanya es troba a l’Arxiu Municipal de València, al palau de Cervelló. La taula de canvis era una institució de caràcter municipal que es dedicava al canvi de moneda i al dipòsit d’objectes de valor. Va ser creada per privilegi concedit per Martí l’Humà el 15 d’octubre de 1407, encara que no va començar a funcionar fins al 31 de juny de 1408. Diferents avatars la portaren a la liquidació el 1416. Però el 14 d’abril de 1519 es va inaugurar la Nova Taula, la qual va perdurar fins a 1649. Durant un temps es va situar a les dependències de la Llotja de València, ja que era el centre mercantil de la ciutat. El 1649 va aparéixer la Taula Novíssima, que va funcionar fins a la promulgació dels decrets de Nova Planta i l’abolició dels Furs al començament del segle XVIII, tot i que va desaparéixer definitivament el 1719. A la Sala de Contractació trobem la quarta porta que dóna accés al jardí o pati dels Tarongers. La portada, tant per l’interior (la que recau al Saló Columnari) com per l’exterior (que recau al jardí) són de característiques semblants. Es compon d’un doble arc rebaixat sobremuntat per un gran arc conopial. Aquest es recolza en dues mènsules decorades. Excel·lent mostra dels “pedrapiquers” valencians, està ornamentada amb capritxoses figuretes, decoració vegetal i fullaraques cisellades en pedra. Com ja hem indicat, l’arc conopial de la portada interior es recolza en dues mènsules. La de l’esquerra representa un centaure tocant un instrument musical semblant a un tambor; la mènsula dreta representa també un centaure tocant una flauta. Sobre

148

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

21.

l’espai que queda entre l’arc rebaixat i el conopial trobem l’escut del Regne de València, i sobre la part superior de l’arc conopial un floró cruciforme.

dí original va ser obra d’Anhoni Johan, ja que la que ara veiem és reconstrucció neogòtica recent.

Entre les figuretes que adornen aquesta portada interior cal destacar que moltes en són centaures tocant instruments musicals.

La teulada de la Sala de Contractació es cobreix amb una armadura triangular de fusta. S’hi pot accedir per una porta situada en l’escala de caragol de la torre, la qual disposa d’una mena de pas de ronda.

Ja hem comentat que aquesta mateixa portada -la part que dóna al jardí- , té característiques similars a la seua parella interior. Un gran arc rebaixat i un altre conopial sobremuntat per damunt. Aquest es recolza en dues mènsules. En l’espai resultant entre l’arc rebaixat i el conopial veiem l’escut de la ciutat, i rematant el conjunt el floró cruciforme. La mènsula de l’esquerra representa Samsó lluitant contra el lleó, mentre que la de la dreta representa una escena d’un genet a cavall sent aguaitat per un home amb una maça i peülles. En els brancals trobem diversa decoració de tipus vegetal i fullaraca, juntament amb representacions de llancers, homes a cavall, arquers i dracs. També una escena d’una au emplomada amb una figura humana a cada costat. En una altra escena, un home sembla que provoca -o es defensa- amb un pal d’un animal monstruós, i en una altra dues figures vestides de pelegrí descansen l’una al costat de l’altra, mentre que una beu de la carabassa. En una altra escena un animal ataca un home a cavall que es defensa amb una llança. El recollit jardí -antic pati dels Tarongers- amb els seus arbres i la poètica font amb el seu safareig -evocació moderna de la qual antany va ocupar la seua part central-, dóna pas a una descoberta escala de pedra que condueix al pis principal del Pavelló del Consolat, ampli local en què en temps passat celebraven sessions els jutges o cònsols de comerç. En aquest tranquil lloc podem admirar la xicoteta font en forma d’estel de set puntes, pel qual raja un escàs fil d’aigua. Al seu al voltant, uns bancs de pedra ens permeten descansar mentre contemplem els elements arquitectònics. La font del jar-

Fet important a tenir en compte és que entre 1836 i 1885 es va obrir una nova porta bessona a la portada que permet l’accés a la planta baixa de la torre (capella), i que comunicava el Saló de Contractació amb les dependències militars situades en el jardí, les quals van ser realitzades en el segle XVIII mentre l’edifici era una caserna. La portada se situava, per tant, en el costat oposat a l’actual accés a la capella. En les reformes efectuades a principis del segle XX va ser eliminada.

Capella A l’esquerra del Saló Columnari i segons s’entra per la plaça del Mercat, es troba una portada tancada el 1901, amb un bell reixat de ferro forjat (1601), obra plateresca del fabricant de reixes Gaspar Monreu, procedent de l’antiga i desapareguda Casa de la Ciutat. La portada dóna accés a l’antiga capella, que va estar dedicada a la Verge de la Misericòrdia, i on es va celebrar la primera missa el 26 de maig de 1499. Aquest espai va ser construït entre 1484 i 1486. En el disseny de la volta de creueria estavellada pareix haver col·laborat l’arquitecte Juan Guas, mestre major d’obres dels reis Catòlics. De fet, la volta de noves claus creuades és característica de l’obra d’aquest mestre. La capella ocupa el cos baix de l’edifici de la torre, posseeix volta de creueria estavellada recolzada en mènsules decorades. La volta estavellada la formen nou claus. En la central, la Verge de la Misericòrdia, i al voltant vuit claus, quatre amb escuts de la ciutat i els restants decorats amb àngels músics.

En les mènsules de suport de la volta trobem els sím-

149

21.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

bols dels quatre evangelistes, i que s’atribueixen a Johan de Kassel. A l’origen eren daurades, igual que les claus de la volta. Les esmentades mènsules estan orientades als quatre punts cardinals. Els símbols són l’home (sant Mateu), el lleó (sant Marc), el bou (sant Lluc) i l’àguila (sant Joan). La clau de la volta mostra la més antiga representació de la corporació municipal. Els jurats de la ciutat apareixen emparats sota el mantell de la Verge de la Misericòrdia, flanquejats per dos macers. Disposa la capella de dues finestres, una gran d’arc apuntat i arc conopial sobremuntat que apunta a la plaça del Mercat. La vidriera que la cobreix està formada per vitralls de colors no originals. A l’interior, aquesta finestra és un arc apuntat simple, amb trencallums i traceria gòtica en la part superior. Encara que les vidrieres actuals no són les originals, sí que se sap que era l’única finestra de la llotja que en disposava. Les originals eren de Miquel Arnau i Arnau Moret, mentre que la llaura de la finestra correspon a Rollandus d’Alemanya i Laurencius Picart. La resta de finestres de la Llotja es cobrien amb teles encerades que permetien el pas de la llum d’una manera uniforme. A l’exterior, l’arc conopial es recolza en mènsules, i en la seua part superior disposa de decoració de traceria gòtica i vegetal. En la part superior un gran floró crucífer. L’arc conopial que se sobreposa per sobre de l’arc apuntat es recolza en mènsules. La de l’esquerra representa un drac alat i la de la dreta un altre drac alat o bèstia fantàstica de característiques diferents, aquest últim millor treballat que el primer. La segona finestra que dóna al jardí està formada per un arc rebaixat a l’interior i apuntat amb arc conopial sobremuntat i decoració gòtica a l’exterior. En la clau de l’arc apuntat trobem esculpida una xicoteta talla d’un àngel amb les ales esteses. Sobre la part superior de la finestra un floró crucífer.

150

L’arc conopial es recolza en dues mènsules, la de l’esquerra sembla un felí amb cap humà (tal vegada una mantícora) i la mènsula de la dreta un drac alat amb cap humà. A l’interior de la capella podíem trobar un altar i una pila baptismal de marbre de Carrara, així com un retaule amb un crucifix de fusta. Les parets es recobrien amb cortines i tapissos. En l’arc conopial que forma l’entrada veiem, en la part superior, la imatge de Crist amb la bola del món (Crist Rei). Tota la porta adornada amb fines filigranes i traceria gòtica. Remata l’arc un floró crucífer i a banda i banda dos llargs pinacles adossats al mur. La talla de Crist Rei s’atribueix a Johan de Kassel i a l’origen era policromada. Des d’aquesta capella es pot accedir a la planta baixa del Pavelló del Consolat, a través d’una portada d’estil gòtic oberta el 1549 per Miquel Johan Porcar. Es tracta d’una senzilla porta d’arc rebaixat i per damunt un arc plurilobulat. S’adorna amb adorns vegetals i amb l’escut coronat de la ciutat en la part superior. Per damunt, un floró cruciforme d’estil gòtic. L’arc exterior es recolza en dues mènsules; la de l’esquerra representa uns estranys animals amb caps humans entremesclats amb la fullaraca, mentre que la de la dreta és una estranya representació, en la qual una dona sosté un animalet i l’alça de la cua, mentre un diable introdueix aire amb una manxa per l’anus de l’animalet. Francament tota la decoració d’aquesta portada és una recreació neogòtica de principis del segle XX. En principi, i en el lloc on avui s’obri aquesta porta d’accés al Pavelló del Consolat, es trobava el retaule de la capella. Però en obrir-se la porta, el retaule va ser situat sota la finestra. No cal dir que de la l’antiga utilització com a capella no queda resta alguna, llevat de la decoració escultòrica que n’adorna la part arquitectònica . Fins a 1891 hi havia un llenç de Crist Crucificat, obra anònima del segle XVI que avui dia es troba a l’Ajuntament.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

La Torrassa

L’accés a l’interior de la torre es realitza per una historiada porteta situada a escassos metres de la capella i també des de l’interior del Saló Columnari. Aquesta s’adorna amb calats vegetals en pedra i diverses figures historiades. Es protegeix l’entrada per una xicoteta cancel·la de ferro. La porta va ser ricament decorada en època moderna, encara que amb motius d’arrels iconogràfics de tipus medieval. El color de la pedra ens indica que es tracta d’una restauració o recreació neogòtica moderna. La porta és de pur estil neogòtic, amb un arc conopial, el qual està adornat en la part superior i per tot el llarg per uns entrellaçats vegetals. A la part superior de la porta i sota l’arc conopial hi ha un àngel tallat en pedra amb un cartell a les mans; també apareix en la part exterior de l’arc un home nu que corre amb una bossa a la mà, perseguit per un altre. En la mènsula dreta, on recolza l’arc conopial, apareix una dona alada nua a la qual un drac li mossega un pit en referència als càstigs que patirà la dona luxuriosa. Aquesta porta sembla ser la primera que es va construir en tota la Llotja. Mesura 180 cm. d’alçària per 80 d’ ample, i com ja hem indicat, la decoració és una recreació neogòtica de principis del segle XX.

L’escala d’accés és circular, de caragol o sense nap, ja

21.

que té els escalons adossats al mur cilíndric que l’embolica, i amb un buit el centre. La torre és a l’extrem esquerre de la façana principal de la Llotja, equidistant entre la Sala de Contractació i el Pavelló del Consolat. De planta quadrada, es divideix en diversos pisos: Ja hem comentat i descrit que a la planta baixa de la torre hi havia la capella de la Llotja, a la qual s’accedeix per la Sala de Contractació. Al primer pis s’accedeix per l’escala de caragol. La sala va ser construïda entre 1491 i 1494. Segons s’ha escrit, antigament hi havia la presó dels mercaders en fallida, però aquesta hipòtesi és molt controvertida i no es pot donar per certa, ja que també és una sala de pas cap a altres estances. Aquesta sala s’il·lumina amb finestrals que donen, un a la plaça del Mercat, i l’altre al jardí. Està coberta amb volta d’aresta recolzada en petxines, i disposa d’una xicoteta porta que dóna pas al recinte privat de l’alcaid al Pavelló del Consolat. Des de l’exterior de la torre veiem que aquesta finestra té forma rectangular o de llinda recta amb tres xicotets arcs conopials i decoració vegetal en la seua part superior, i una llinda o quadrant superior que es recolza en mènsules. Disposa, a més, de doble trencallums de fines columnetes. Al segon pis, la sala està coberta amb volta viada recolzada en petxines. Dues finestres, una que dóna a la plaça del Mercat i una altra al jardí. En la primera hi havia un rellotge que posteriorment va ser desmuntat. Des de l’exterior podem veure que es tracta d’una xicoteta finestra amb un diminut arc cono-

151

21.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

pial i exempta de qualsevol tipus de decoració. També disposa d’un accés al Pavelló del Consolat. En el pas de segon al tercer pis trobem una porta que dóna accés a la teulada de la Sala de Contractació i al pas de ronda. El tercer pis serveix d’accés a la planta superior del Pavelló del Consolat a través d’una xicoteta escala de fusta. I finalment arribem a la terrassa de la torre, la qual és d’època moderna, com ja hem comentat. També per l’escala de caragol tenim accés a la coberta del Saló de Contractacions, on es poden observar les voltes recobertes per un morter de calç que les protegeix. A la torre i a la terrassa s’accedeix per una escala de caragol, la qual constava en principi de 110 escalons. Però cap a 1896 es va elevar la torrassa, amb l’augment del nombre d’escalons fins a completar-ne els 142 de l’actualitat. La torrassa és de planta quadrangular, i és aproximadament un terç mes alta que la resta de l’edifici. L’escala de caragol és molt ostentosa, ja que Pere Compte hi va demostrar els seus coneixements d’arquitectura. L’escala es caracteritza per la falta d’eix central, o siga, és una escala denominada d’ull. Els escalons mesuren 18 centímetres d’alt per 92 de llarg. La part de la base de l’escaló comença per mesurar 10 centímetres i n’acaba mesurant 47. El passamans de pedra, els escalons i les dovelles de la volta helicoïdal formen en conjunt una viscuda unitat L’altura de passamans que va adossat a la paret és de 88 cm. La motlura redona té un radi de 3,5 cm. i està separada 6 cm. de la paret. Aquesta motlura va unida a la paret per dues motlures convexes, en la seua part inferior. La primera mesura 5,5 cm. i la segona no es diferencia del final per la qual cosa es confon amb la paret. Aquestes motlures estan col·locades de forma paral·lela. L’altura màxima entre els escalons i el sostre és de 290 cm. en tota la torrassa.

152

La barana que va al centre de l’escala té forma helicoïdal, i en la seua part mes alta hi ha una motlura redona que ascendeix com un tub. Segons s’hi puja, a la part inferior segueixen diverses motlures; la primera, ja esmentada, mesura 3,5 cm. de radi; després una altra, convexa, que mesura 4 cm; la tercera en mesura 8 i també és convexa; la quarta és còncava i convexa alhora. En aquest punt, aquestes motlures o franges paral·leles ja s’introdueixen per sota de l’escala; la cinquena, que també va per sota de l’escala, és convexa i mesura 34 cm; la sisena és convexa i mesura 42 cm; i la setena i última s’ajunta amb la paret, és convexa i de 8 cm. En la part inferior dreta, segons es puja per l’escala de la barana, hi ha quatre motlures; tres convexes (6,9’5 i 10 cm. cadascuna) i l’última còncava, que es confon amb l’escala. El nombre de finestres fins a la xicoteta cúpula és de sis. Les dues primeres són d’arc apuntat i es troben en els escalons 4 i 19 respectivament; la tercera es troba a l’escaló número 34 i té l’arc quasi de mig punt; la quarta finestra és a l’escaló 48, amb un arc anomenat caragol; la cinquena és a l’escaló 64, amb l’arc rebaixat o escarser; la sisena és a l’escaló 79. Les finestres primera, segona, tercera, cinquena i sisena estan en el mateix eix. I si arribem a la cúpula a l’escaló 97. Des d’ací fins al final de la torrassa queden 45 escalons, entre els quals hi ha dues finestres d’arc conopial. En la torrassa, a banda de finestres, també hi trobem portes. A part de la de l’entrada en tenim una a l’escaló cinquanta. D’estil gòtic, s’adapta d’una manera estranya a la forma helicoïdal de l’escala. Les mides de la porta són de 215 cm. d’altura per 85 d’amplària; a l’escaló 89 en tenim una altra d’estil no diferenciat que té en la part superior una clau ben diferenciada. Les mides de la porta són de 205 per 77 cm. Aquesta porta dóna accés a la teulada del Saló de les Columnes. El diàmetre de la caixa de l’escala és de 240 cm. i l’altura des de l’escala fins a la xicoteta cúpula és de 2200 cm.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

El Pavelló del Consolat El Pavelló del Consolat o “Consolat del Mar” es va començar a edificar el 1498 i es va finalitzar el 1548. D’estil gòtic, va acabar en renaixentista. Les obres les començà Pere Compte, però va morir el 1506 amb només les dues primeres plantes acabades. Entre 1506 i 1533 contínua les obres Johan Corbera, que va realitzar la tercera planta. Va ser Domingo Urtiaga, el 1548, qui les conclogué, amb la rematada de l’edifici i la llaura dels medallons renaixentistes. El Pavelló del Consolat o “Consolat del Mar” porta aquesta denominació perquè al seu moment va albergar el Tribunal del Consolat del Mar, antiquíssima institució valenciana creada l’1 de desembre de 1283 pel rei Pere III d’Aragó (12761285), amb la finalitat que s’ocupara i jutjara els assumptes marítims i mercantils. Va ser el primer tribunal mercantil que es va fundar a Espanya. El Consell de la Ciutat va acordar, el 1407, que s’anotara en un llibre els costums de la mar i tot el que s’havia recopilat i jutjat fins aleshores. És així com va nàixer el Còdex, conegut com “Llibre del Consolat del Mar”, vertadera joia que es conserva a l’Arxiu Municipal de València. El Pavelló consta de soterrani, planta baixa, saló principal i pis superior. Soterrani: al soterrani s’accedeix a través d’una porta situada sota l’escala que puja al Saló del Consolat des del

21.

jardí. El soterrani s’il·lumina mitjançant una finestra situada a la façana que dóna a la plaça del Mercat, i que va ser oberta en el segle XVIII. El soterrani està format per dues sales independents, separades per un mur en el qual s’obri una porta de comunicació. La primera sala és bastant més xicoteta que la segona, que és la que habitualment coneixem com a soterrani. Aquesta segona sala està sostinguda per pilars octogonals i es tanca amb coberta de volta d’arestes. Disposa d’un banc corregut en pedra adossat als murs. Al soterrani s’accedeix per una curta escala després de travessar la porta abans esmentada del jardí. Planta Baixa: En la planta baixa es troba el saló que albergava el Tribunal de Comerç. S’hi accedeix per una portada d’arc conopial que hi ha al jardí. També té un altre accés per una portada oberta a la capella situada a la planta baixa de la torre. Aquesta portada va ser oberta en el segle XVI. En l’actualitat, aquesta sala és completament diàfana, però a l’origen la seua distribució era diferent, ja que tenia un xicotet vestíbul que portava, d’una banda a la secretaria del tribunal, i d’altra a la sala del tribunal. La Sala del Tribunal és una estança de planta rectangular, amb quatre finestres de llinda recta que recauen a la plaça del Mercat. Enfront d’aquest mur trobem la portada d’entrada des del jardí, i a cada costat una finestra d’arc rebaixat. La sala es cobreix amb una decoració de fusta, amb el color natural de 1503. La portada del jardí està formada per un arc conopial que es recolza en dues mènsules, amb les imatges d’un lleó i un animal que devora un ésser humà. Al costat, dues finestres decorades amb mènsules. La finestra esquerra té en la mènsula esquerra la representació d’un drac alat, i en la mènsula dreta un diable o ésser malèfic amb potes i urpes. La finestra de la dreta té en la seua mènsula esquerra la representació d’un drac alat que porta entre les urpes un tronc i al costat oposat un altre drac alat amb una llarga cua.

153

21.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

Saló principal (1r pis). Al saló principal o Càmera del Consolat del Mar, s’accedeix a través d’una ampla escala de pedra que dóna al jardí, realitzada el 1503. També rep aquesta sala els noms de Càmera Daurada o Saló Daurat, ja que des de 1920 es troben els artesons daurats i policromats procedents de la desapareguda Casa de la Ciutat, enderrocada el 1860. Casa de la ciutat que es trobava en els actuals jardins del palau de la Generalitat. La portada, formada per un arc conopial, està envoltada per una motlura a tall de decorat. L’arc es recolza en dues mènsules que representen un diable devorador i una aixeta alada amb cap humà.

154

L’obra va ser realitzada entre 1418 i 1426 per Juan del Poyo, mentre que el daurat va ser realitzat entre 1442 i 1445. Es compon de 670 peces amb al·lusions diverses de caràcter zodiacal, bèl·lic, grotesc, heràldic, quimèric, vegetal i musical. Encara que habitualment, per a referir-nos a aquesta coberta usem la denominació d’artesons, en realitat la denominació correcta seria la d’alforja, ja que aquest tipus de cobertes amb aquestes característiques són les que podem trobar en aquest lloc; per tant alforja en lloc d’artesons. En aquest històric i magnífic saló, amb els seus amplis i decorats finestrals, destaca aquesta vertadera joia artística d’inestimable valor. Aquesta coberta constitueix una autèntica

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

21.

meravella, no solament per la riquesa dels materials emprats en l’obra, sinó també pel malbaratament de motius, adorns, tallats, daurats i policromats. Totes les peces que constitueixen aquestos valuosíssims artesons, exemplar únic del segle XV, són diferents, i se’n produeixen diversitat de curioses escenes: jocs de xiquets, lluites de guerrers, actuació de músics, figures quimèriques i grotesques, motius ornamentals d’animals i plantes ..... Així, hi trobem figures de profetes en els cancells i figures humanes entre els tirants, i sobretot cal destacar també l’abundància d’escuts heràldics de la ciutat.

L’exterior del Pavelló del Consolat és d’estil gòtic, a fi de mantenir la coherència amb la resta del conjunt (a excepció dels medallons abans citats que guarden formes renaixentistes). Els finestrals del pis superior són finestres amb arcs conopials i ampits o baranes decorats amb escuts de la ciutat. Del conjunt cal destacar els merlets rematats amb la corona, els coneguts com a merlets coronats.

Diuen les cròniques que el rei de la Corona d’Aragó, Alfons v el Magnànim (1416-1458), es va desplaçar expressament a València per a veure aquest teginat col·locat a la Casa de la Ciutat.

Cal afegir que les dimensions del teginat original no s’ajustaven exactament a les dimensions d’aquesta sala, per la qual cosa en el moment de la seua col·locació s’hi afegiren alguns elements de nova talla seguint els models originals. Així, les bigues numerades com la 2 (al començament de la sala) i la 22 (situada cap al fons), són d’escaiola amb imitació de fusta, igual que altres elements decoratius. La sala s’il·lumina amb quatre grans finestres rectangulars amb doble trencallums en cadascun dels seus costats majors. Un d’ells recau al pati dels Tarongers, mentre que l’altre ho fa a la plaça del Mercat. Pis superior (2n pis). Al pis alt s’accedeix exclusivament per una porta situada en la torre de la Llotja, i eren les estances privades de l’alcaid i del personal de la Llotja. Vista des de la plaça del Mercat, aquesta sala es manifesta a l’exterior per la galeria correguda d’arcs i els quaranta medallons que envolten tot el perímetre, i que representen bustos d’emperadors romans, reis, déus pagans i personatges il·lustres, llaurats ja en estil renaixentista, així com l’omnipresent escut de la ciutat en tot l’edifici, que recalca la supremacia del comerç de la ciutat de València i per tant dels seus jurats.

Elements decoratius Els medallons del Pavelló del Consolat

Tal vegada siguen els medallons que coronen la part superior del Pavelló del Consolat l’element decoratiu que més crida l’atenció per la seua modernitat renaixentista en un edifici gòtic. En total són quaranta medallons agrupats per parelles; es distribueixen en 16 medallons (vuit parelles) en la façana de la plaça del Mercat, 16 (vuit parelles) en la façana que dóna al jardí i 8 (quatre parelles) en la façana del carrer Cordellats. Realitzats entre 1533 i 1534, amb ells es van donar per acabades pràcticament les obres de la Llotja. No hi ha constància del nom dels autors, ni com és el programa iconogràfic que representen, encara que tots els especialistes estan d’acord que el tenen. La qualitat dels relleus és de mediocre a dolent i són difícils d’apreciar amb detall des del carrer. Com que no porten cap cartell o element distintiu, és difícil saber a quins personatges retraten. D’alguns sí que se’n sap , perquè es corresponen amb els reis o el llinatge que regnava a Espanya en el moment de ser construït el Pavelló del Consolat. Les efígies segurament van ser obtingudes de monedes que aleshores circulaven per la ciutat, de gravats o de llenços pintats de l’original, ja que les representacions que veiem ací es corresponen amb aquests elements. Tradicionalment s’ha considerat que els bustos no identificats es corresponen amb emperadors romans o personatges

155

21.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

il·lustres. No obstant això, si seguim el treball de Vicente L. Simó Santonja Els medallons del Saló del Consolat del Mar de la Llotja de València, podem establir el següent ordre: Façana plaça del Mercat (d’esquerra a dreta): • Cal·líope i Eagro • Deianira i Hèrcules • Perseu i Andròmeda • Prometeu i Clímene • Orfeu i Eurídice • Hèctor i Andròmaca • Odiseu i Penèlope • Helena i Menelau Façana carrer de Cordellats (d’esquerra a dreta): • Joana la Boja i Felip el Bell • Maximilià d’Àustria i Maria de Borgonya • Germana de Foix i el duc de Calàbria (virreis de València) • Maria Manrique (esposa del Gran Capità) i el Gran Capità Façana que dona al jardí (d’esquerra a dreta): • Hermes i Nereu • Llaures i Crono • Hefest i Apol·lo • Ferran i Isabel (els reis Catòlics) • Maximilià i Carles I d’Espanya • Hera i Zeus • Anfitrite i Posidó • Hades i Persèfone Com hi podem veure, hi ha dos grups de personatges, els mitològics i els reials. El perquè de presentar-los junts no ho sabem, encara que hi ha hipòtesis bastant encertades. Ja hem indicat que els medallons de personatges reials guarden relació amb la casa d’Àustria o amb els reis que governaven Espanya aleshores. No obstant això, destaca el retrat del Gran Capità i la seua esposa que no correspon a cap dels grups anteriors. Se sap que el Gran Capità va estar a València quan va tornar d’Itàlia. En la seua època era tot un personatge, tal vegada els tallistes de la Llotja volgueren rendir-li un homenatge com

156

ells sabien fer o perquè tal vegada l’hagueren vist personalment. Quant a la resta de medallons, és difícil reconéixer el personatge. Tal com com hem vist, Simó Santonja es decanta per la mitologia clàssica, tot i que altres autors són més prudents i exceptuant alguns casos concrets no s’atreveixen a identificar-los. Les gàrgoles La Llotja posseeix 28 gàrgoles que envolten l’extrem superior del monument. En trobem quinze a la Sala de Contractació, set al Pavelló del Consolat i sis a la Torre. Són un exemple d’expressionisme primitiu inspirat en els tractats de l’època, com podrien ser l’obra de Plini el Fisiòleg i els Bestiaris de sant Isidor. Són generalment figures de monstres amb trets humans i en actituds grolleres i que solen al·ludir a vicis o virtuts. Són elements decoratius alhora que pràctics, per complir una funció concreta, com és la d’arreplegar aigües pluvials de les cobertes de l’edifici. Són gàrgoles gòtiques que coronen les parts altes del monument, la varietat temàtica de les quals (animals fantàstics, persones en divertides actituds, monstres amb i sense ales, àguiles etc) han donat lloc a llegendes i exagerats comentaris sobre la pretesa procacitat d’algunes.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

Les gàrgoles, quan es va construir l’edifici de la Llotja, devien tenir un programa iconogràfic concret. Avui dia, atés que moltes són noves per haver-se perdut les originals, tal vegada aquell programa s’haja perdut o ens resulte difícil d’identificar. Com a fet anecdòtic podem dir que fins a 1535 les gàrgoles s’anomenaven “canals”. Així doncs, consten en els llibres d’obres de la Llotja, i no serà fins aquesta data quan se’ls comence a denominar amb el seu nom. Les gàrgoles de la Sala de Contractació són obra de Pere Compte, Johan Yvarra (arquitectes de la llotja) i d’Alfons de Leo. Tal vegada s’hi col·locaren després de 1498, tot i que ja hi consten l’any 1505 . Les gàrgoles del Pavelló del Consolat segueixen el projecte de l’arquitecte Johan Corbera i les realitza el seu equip de picapedrers entre 1511 i 1516. La relació de gàrgoles és la següent:

01. Home salvatge i pelut amb un pitxer a les mans. Presenta aspecte d’estar embriagat i s’interpreta com un símbol del vici, la gola o la fúria sense control (cantonada Plaça Comprat carrer de Cordellats)

02. Una figura que sembla un gos porta al llom dos xiquets. Té

banyes de boc (molt restaurada). S’interpreta com una al·lusió al mal (plaça Comprat-Pavelló del Consolat)

03. Una harpia coronada, amb un filacteri que subjecta amb la boca i que envolta el cos (original). S’interpreta com l’avarícia (plaça Comprat-Pavelló del Consolat)

04. Un home o frare amb la boca oberta sosté el que sembla un rèptil entre les mans (recreació neogòtica) (plaça Comprat-Torrassa)

05. Rei d’armes (herald), amb corona, ceptre i escut (recreació neogòtica) (plaça Comprat-Torrassa)

21.

06.

Una figura amb aspecte humà alça per dalt del cap un xiquet i intenta que faça les necessitats majors (recreació neogòtica) (plaça Comprat-Torrassa)

07.

Un home amb corona obrint les gargamelles d’un lleó, Samsó? (original) (plaça Comprat-Saló de Contractació)

08. Un animal monstruós devorant un home nu a qui subjecta amb les potes (plaça Comprat-Saló de Contractació)

09. Un home salvatge i pelut subjecta entre les seues mans un animal (molt restaurada) (plaça Comprat-Saló de Contractació) 10. Un home alat introdueix el seu penis en un pitxer (recrea-

ció neogòtica) (cantonada plaça Comprat- carrer Pere Compte)

11. Animal fantàstic amb ales de llarg plomatge (carrer de Pere Compte)

12. Un home és devorat per un animal amb cap de gos i urpes d’àguila (original) (carrer Pere Compte)

13. Una àguila subjecta entre les urpes una rata penada o un

dimoni (original). S’interpreta com el triomf de la virtut sobre el vici (carrer Pere Compte)

14.

Un monstre amb ales porta a les mans un fardatxo. Un personatge amb màscara apunta per sota de les seues cames. (recreació neogòtica) (carrer de Pérez Compte)

15. Animal demoníac amb ales, se l’associa amb l’enveja (cantó carrer Pere Compte-carrer de la Llotja)

16. Un home alat tocant una guitarra morisca

157

21.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

17. Monstre amb les gargamelles obertes arrossega un home salvatge mort o defallit (original) (carrer de la Llotja)

18.

Un home resant ix de la boca d’un gran peix (Jonàs i la balena). S’interpreta com una al·lusió a la Resurrecció de Crist (cantó carrer de la Llotja amb el jardí)

19.

Un lleó porta entre les urpes un animal per a devorar-lo (original) (jardí-Sala de Contractació)

20. Una figura amb hàbit de monjo porta als muscles una xicoteta figura humana nua (jardí-Sala de Contractació)

21. Un home amb casc que porta a les mans un caragol o alguna classe d’objecte. A la figura li falta la mà dreta (jardí-Sala de Contractació)

158

22.

Un animal fantàstic (carner alat?) (recreació neogòtica)

(cantó jardí-Torrassa)

23. Un mico encadenat tocant un tambor (recreació neogòtica) 24. Un monstre que subjecta un altre animal (recreació neogòtica) (jardí-Torrassa)

25.

Una figura de dona sembla portar a les mans un xicotet animal (jardí-Pavelló del Consolat)

26. Un animal fantàstic amb ales i cua (restaurada en part). S’associa a una figura demoníaca (jardí-Pavelló del Consolat)

27. Una dona nua que es toca el sexe (original) (cantó jardí-c/ Cordellats)

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA LLOTJA DE LA SEDA

21.

28. Mascle cabiró amb ales (original) (carrer de Cordellats) Els escuts heràldics

Dins de la gran varietat temàtica del món arquitectònic i escultòric de la Llotja, caldria destacar les representacions heràldiques de la ciutat: Un n’és el popular escut de la ciutat portat per dos àngels i situat en la cantonada de la plaça del Mercat amb el carrer Pere Compte. El segon és una altra representació de l’escut de la ciutat situat a la cantonada del carrer de Pere Compte amb el carrer de La Llotja, i que té com a característica principal, com ja hem indicat abans, un cartell amb la data d’inici de les obres. El tercer escut de la ciutat el trobem en la cantonada de la plaça del Mercat amb el carrer Cordellats. És recreació neogòtica i destaca per les esferes que porta sobre la corona. Clarament s’aprecia en el color de la pedra del fons que és un afegit posterior. L’escut de la ciutat de València roman omnipresent en tot l’edifici, i particularment el podem observar en cadascuna de les cantonades que formen l’edifici de la Llotja. Altres aspectes de la Llotja En la història i anècdotes d’aquest monumental edifici valencià se citen curiosos episodis, ja que la Llotja va ser destinada a altres usos que no tenien res a veure amb la seua finalitat ni amb la magnificència de la fàbrica. Però una conscient i artística labor de reparació -es van restablir columnes i traceries-, i considerant que la Torrassa havia quedat sense acabar, es va elevar la seua altura amb afegits de gàrgoles i mènsules, fet que va fer retornar així la bellesa i gallardia artística d’aquest magnífic monument de València. Per citar-ne algunes podem dir que en el seu recinte, com a local destinat a la pública contractació, tenien lloc les subhastes d’arrendaments dels drets de la Generalitat del Regne durant l’etapa foral.

159

22 160

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LES FALLES

22.

Les Falles

Per Inma Rosaleny i Más

n llibret.... Un escrit... Deu patrimonis culturals de la Comunitat Valenciana... Aquestes són les tres idees que em roden pel cap en el moment que m’encomanen la tasca d’escriure un article per al llibret. Un llibret que és un referent per a molts i en molts llocs, ja que la nostra comissió valora la cultura i sempre n’aposta. Una cultura viva i renaixent que anem millorant amb les nostres paraules i accions dia rere dia, perquè aquestes pa-

161

22.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LES FALLES

raules escrites en un llibret poden ser un referent per a qualsevol. I no només les meues, sinó les de qualsevol persona que s’involucra en els diferents apartats que componen els llibrets. Per aquest motiu, en el moment que em diuen el tema del qual he de parlar, sé que no vull caure en els tòpics sobre història i tradició fallera. Però, per a tindre un final ha d’haver un principi. I el principi és l’inici de la festa. Desitge que, amb l’experiència de 25 anys com a fallera i amb una gran trajectòria en la meua comissió, que l’article que he escrit vos endinse en el que hui som els fallers i falleres de València. Un referent per a ensenyar les falles als més menuts i que ells les engrandisquen en el futur. Per això, comence l’article amb el que he dit abans, els inicis de la festa fallera. Falla és una paraula valenciana que vol dir foc, i de sobres és sabut que el foc ha sigut un element principal en tota classe de celebracions. Als valencians, tot això del foc com a element de diversió i festa ens ve de molt lluny, ja que a la nostra terra és costum antiga, en molts pobles, encendre grans fogueres per a commemorar determinats sants; com el 17 de gener a sant Antoni Abat, el 24 de juny a sant Joan i per damunt de totes el 19 de març a sant Josep. Per a explicar l’origen de les falles hi ha moltes històries, i no tenim suficient documentació per a comprovar quina n’és la correcta. Però entenem que daten del segle XVI, que justament coincideix amb l’esplèndida organització gremial, encara que temps enrere ja es realitzaven antics rituals amb el foc. Va ser justament un d’aquests gremis, el dels fusters, els qui sense pensar en la transcendència que arribaria a assolir en els nostres dies, van donar el primer pas en la creació de la que hui és la nostra major festa. Quan cremaren al carrer “el parot” (artefacte de fusta en forma de creu que servia per a penjar el

162

llum d’oli en les jornades hivernals quan queia la nit), començaren a donar forma a la festa en honor a sant Josep, patró del gremi. Però va ser l’esperit satíric dels valencians, i sobretot les fusteries establertes en el que hui coneixem com a barri del Carme, els que van obrar el miracle, allà pel segle XVIII, ja que hi crearen la falla origen quan vestiren i calçaren el “parot” com una persona de carn i ossos. Ja no va fer falta res més que l’enginy i el bon humor dels valencians per a convertir “el parot “ en el “ninot” que hui en dia coneixem com el personatge central del monument d’una falla. Remuntant-nos en el temps, quan les falles eren una humil festa de barriada i de gent plebea, no existia la famosa “crida”, ja que eren els xiquets joves i peons fusters els que anaven de porta en porta cantant i demanant trastos vells que serviren de combustible per a la foguera del dia 19. Els xiquets marxaven arrossegant una vella estora on dipositaven els objectes que la gent els oferia. Hui en dia no ixen a demanar per les cases per a fer el monument, però des del subconscient de la població valenciana s’ha anat transmetent de generació en generació i arrossegant aquestes cançons populars que formen part dels càntics fallers. Un altre dels aspectes lligat des dels inicis a les falles és la literatura. Va passar que les primitives falles s’ajudaven per a la millor comprensió del seu significat d’uns rètols aclaridors. Aquests estaven, en general, redactats en versos i en llengua valenciana, i encara que foren bastos, no excloïa un enginy incisiu i desenfrenat. La temptació per a poetes locals, majors o menors, va ser molt gran, i aviat van començar a intervenir-hi, assumint el mateix estil popular, satíric i brillant de la festa. Va ser així que, un dia, aquella literatura nascuda al voltant de les falles va prendre més cos i va ser impresa en un fullet anomenat “el llibret”, i venut al públic per la xicalla del barri. Si algun dia s’aconseguira reunir tots els “llibrets” publicats, tindríem un tresor valuosíssim de literatura popular, amb veritables obres mestres del gènere, per les seves sàtires, pel

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LES FALLES

terrible humor, i fins i tot per la seua categoria inqüestionable de document històric en el qual han quedat registrats successos, modes, costums, aspiracions, inquietuds i en general les reaccions més autèntiques i profundes de l’ànima col·lectiva de la ciutat de València. Així va ser com, a poc a poc, la festa anà prenent cos any rere any. Cada vegada eren més dinàmiques i canviants, fins a arribar el moment més decisiu en el canvi de les falles. Va ser quan passaren de ser obres estrictament populars, gracioses, però tosques i rudimentàries, a ser una creació d’artistes (pintors, escultors, fusters, etc) més o menys qualificats, els quals portaren les festes fins a la dècada de 1920, possiblement la primera edat d’or de les falles. En aquesta dècada les falles eren ja el pols de València. El seu nom i qualitat havien augmentat molt, considerablement, igual que tot el que les envoltava. Es van atorgar premis a les millors falles, “als millors llibrets”, hi havia concursos de poesia, curses de braus, les bandes de música tocaven incessantment pels carrers, festes i berbenes pertot arreu. Però van ser, sobretot, els últims anys d’aquesta dècada els més importants pel que fa a l’organització de les festes, ja que es va potenciar el turisme a València i va ser possible l’arribada del primer “tren faller”. Eren gent de Madrid, Múrcia, Granada i altres ciutats que donaren un color especial a les falles. Tant va ser així que l’hi va donar la categoria de festa gran. Així va ser que l’any 1928 es va crear el Comité Central de Falles (CCF), que des de llavors és l’òrgan regulador de la festa. L’any 1929 apareixeria el primer cartell anunciador de les falles i també la peça musical El faller, del mestre Se-

Amb la fam de pólvora que sempre ha caracteritzat els valencians, va sorgir la màgia de “la nit del foc”

22.

rrano, amb lletra del poeta Maximilià Thous, que recollia la lletra del càntic popular de València en els inicis de la festa. Apareix per aquesta data també la figura de la “Fallera Major” de València, i al seu torn es va iniciar el que hui és el ritual que marca l’inici de les festes, la famosa “crida”. També es va salvar de les flames el primer “Ninot indultat”, amb el quals es pretenia salvar-ne un cada any i crear una espècie de museu faller.

Amb la fam de pólvora que sempre ha caracteritzat els valencians, va sorgir la màgia de “la nit del foc”. Tota l’alegria i luxúria, tot l’esforç i il·lusió per a fer de les falles una gran festa, es va truncar per la

163

22.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LES FALLES

Guerra Civil, la qual va ser la causant que no se celebraren les festes fins al 1941, ja quan havia acabat la guerra i estàvem en plena dictadura. Però com hem dit, no en va ser la primera vegada, ja que les falles han hagut d’evitar tot tipus d’obstacles al llarg de la seua trajectòria. El món faller, primer hagué d’escoltar les queixes dels burgesos de la ciutat que no veien amb bons ulls la festa, ja que els semblava una festa de pobres plebeus. Després, la festa va començar a incomodar les autoritats i el clergat. Amb els primers la causa va ser l’impost d’un pagament per cada falla a les autoritats locals, cosa que es va solucionar perquè els fallers, a contracor, van pagar. Els segons, els del clergat, tampoc els agradava fer fogueres la nit de sant Josep. Tampoc el rebombori desenfrenat de la gent i l’incompliment en la faena de casa. Tot els semblava una ofensa, un insult, i una cosa que calia corregir. Després de la Guerra Civil, la gent més aburgesada va començar a entrar a les comissions i a formar part de la gran família fallera, que des de l’any 1944 són col·laboradors en tots els actes oficials que es realitzen. També l’Església va trobar el seu lloc en les falles el 19 de març del 1941, quan aquell matí es va iniciar la “Festa de la Clavariessa”, a la qual acudiren totes les falleres majors a dipositar un ram de flors al camí de la Verge, la llavor que s’ha convertit en l’actual “Ofrena de les flors”.

164

Com s’aprecia, després de la Guerra Civil la gent tenia moltes ganes d’oblidar, de gaudir, i en definitiva, ganes de viure. Per aquest motiu, després de quatre llargs anys sense falles van començar a ressorgir amb més força que mai. Es van reprendre tots els èxits i avanços aconseguits abans de la irrupció de la Guerra Civil. Van sorgir les acolorides cavalcades falleres, els premis van augmentar considerablement i es van classificar en tres seccions. Tot i que és cert que han patit modulacions, no deixa de ser l’essència del que hui coneixem. També els monuments van guanyar molt en la vessant artística amb l’aparició del Gremi Artesà d’Artistes Fallers. Els tallers es dedicaven exclusivament a les falles, i naixia així el taller faller. Cal esmentar ací que, fins i tot, Dalí va fer el dibuix per a una falla l’any 1954. Tot aquest esforç i tot el treball realitzat es va veure compensat quan el Ministeri d’Educació Nacional les va declarar “Festa d’Interés Turístic i Festa d’Art d’Interés Nacional” Hui en dia, les falles de València són les festes majors de la ciutat, i és ben sabut que la festa es realitza del 15 al 19 de març, l’anomenada “setmana fallera”, composta per molts actes que es duen a terme en tan sols tres dies, a més, de la diversió assegurada en cadascun dels casals de les diferents comissions cada nit. Però les falles no sols són tres dies, ja que durant tot l’any, als casals de les diferents comissions se celebren diferents festes, com la Creu de Maig, el Mig Any Faller, Halloween, la Presentació, Proclamació, Fallers d’Honor, sopars els divendres, muntar els decorats de la presentació els diumenges... Així podria seguir amb una llista tan llarga que no sé si acabaria. Però un dels actes més esperats i aclamats són “les mascletades”, autèntiques explo-

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LES FALLES

22.

sions pirotècniques que comencen el dia 1 de març i acaben el 19, i que omplin al complet la plaça de l’Ajuntament i els carrers adjacents de la ciutat. Hi acudeix gent de tots els pobles, fins i tot estrangers, per a gaudir de les meravelloses mascletades. També des de principis de març es realitzen corregudes de bous, concursos literaris i molts més elements festius de la cultura valenciana, com poden ser les jotes valencianes, campionats de “truc” i de “pilota valenciana”. Les festes valencianes, al llarg del seu trajecte, han anat configurant i afegint elements, uns de la cultura valenciana i d’altres no tant, que conformen un autèntic corpus faller i que hui pertanyen al col·lectiu valencià. Per citar-ne uns quants, començaria per l’indispensable “ninot “o monument faller que dóna aquest caràcter satíric a la festa. També la pólvora, amb els espectacles pirotècnics, és un dels elements principals, ja que es pot estar 24 hores ininterrompudes escoltant des dels trons dels “masclets” tirats a terra pels fallers fins a la “despertà, la mascletà o el castell de foc”. Un altre element important és la indumentària, ja que cada faller, siga home o dona, té el seu propi vestuari, amb vestits típicament valencians i destinats cadascun a un acte, confeccionats per autèntics artistes de la costura, i cuidats en tots els detalls. La música és l’encarregada de no deixar que pare la festa, ja siguen agrupacions musicals tocant tot el dia pels carrers, o bé les discoteques mòbils i les berbenes que cada nit trobem als carrers de València, o als casals de les diferents comissions. Altres activitats culturals són la Cavalcada del Ninot, la Cavalcada del Regne i la Cavalcada Infantil, que omplin els carrers de color i diversió. Els més tranquils poden anar a l’Exposició del Ninot i triar-ne el favorit per a l’indult. Fins i tot, fer un passeig per la ciutat veient monuments i assaborint en qualsevol terrassa els típics bunyols valencians i el xocolate, que tant d’aroma deixa pels carrers de la ciutat. Elements com la plantà, la crida, l’ofrena o la recollida de premis són actes que omplin tota una setmana de diversió, emocions i sobretot de tradició valenciana. La plantà, es fa el dia 15 de març, on els monuments de les comissions prenen vida al carrer perquè tot el món puga veure’ls i admirar el treball de tot un any dels artistes fallers.

165

22.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LES FALLES

La crida es realitza l’últim cap de setmana de febrer. En aquest acte, celebrat a les portes de les Torres de Serrans, l’alcalde entrega les claus de la ciutat a la fallera major, i que així tinga potestat per anar a tots els casals. Després, tant la fallera major infantil com la fallera major conviden a tothom a viure i gaudir de la festa fallera intensament, donant pas per fi a les esperades festes falleres. Sempre solen dir la frase “JA ESTEM EN FALLES”, paraules amb què els fallers ens emocionem i comencem a viure els 19 dies de falles d’una manera molt intensa. És l’acte per excel·lència que cap faller es pot perdre. La recollida de premis en els diferents pobles de la província se celebra en dies distints, tot i que a València capital s’han recollit el dia 16 els infantils i el 17 els majors. Els premis es reparteixen per seccions. Les seccions depenen del pressupost que cada comissió invertisca en el monument. Les falles infantils van des dels 17.000 euros de la secció especial fins als 200 de la secció 22. En les falles grans, dels 80.000 de la secció

166

especial fins als 600€ de la secció 8C. Aquestes dades són del 2018, i varien cada any. Com podeu observar, els pressupostos són molt elevats en la secció especial respecte de les altres seccions, encara que hi ha comissions que podrien invertir més diners en els monuments. L’ofrena de flors se celebra els dies 17 i 18. El primer dia és la fallera major infantil qui la tanca, amb el ramell de flors que forma el mantell de la Verge. El segon dia és la fallera major qui la finalitza. És un acte emotiu, en què els valencians mirem la Geperudeta als ulls i ens emocionem quan veiem el mantell de flors que les falleres han portat. Cal destacar que a cada poble hi ha diverses comissions, amb les quals es formen les distintes juntes locals. A la ciutat, les comissions pertanyen a un determinat sector, depenent del lloc on es trobe el casal, és a dir, del barri al qual pertanyen. Hi ha 26 sectors a la ciutat de València.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LES FALLES

A més, com he dit abans, es va crear un òrgan regulador de les falles que aleshores es deia Comitè Central de Falles (CCF), i que posteriorment es va convertir en l’actual Junta Central Fallera, l’òrgan regulador de totes les comissions dels pobles i la ciutat. Per tant, podríem dir que les falles s’han convertit en autèntics centres culturals per la quantitat d’esdeveniments que hi organitzen, no només en la setmana fallera, sinó durant tot l’any. Per aquest motiu les proposaren per a ser declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Abans de declarar-les com a Patrimoni Cultural i Immaterial, calia declarar la festa com a Bé d’Interès Cultural (BIC). Aquest fet va ocórrer el dia 9 de març del 2012, després d’haver complit els tràmits previstos en l’article 43 de la Llei del Consell i en els articles 26 i següents de la Llei 4/1998, d’11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, proposat per la Conselleria de Turisme, Cultura i Esport i prèvia deliberació del Consell. L’equip de treball el formaren una vintena de persones amb una base professional multidisciplinària. La redacció de l’expedient va ser a càrrec d’un sòlid equip, entre els quals trobem Gil Manuel Hernández (sociòleg i professor d’Antropologia de la Universitat de València), Javier Mozas Hernández (llicenciat en Història i documentalista), José Martínez Tormo (gestor cultural ) i Josep Lluís Marín (llicenciat en Filologia Valenciana), sota la coordinació de Jorge Miguel Guarro Monllor (advocat i cap de Promoció Turística de la Comunitat Valenciana). L’expedient descriu què és la festa de les falles, així com una enumeració exhaustiva dels elements patrimonials que la componen, combinats amb els principis que inspiren la

22.

Convenció del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. Sens dubte, la major complexitat va ser la definició exacta de la festa de les falles, amb un màxim de 250 paraules i amb l’objectiu que poguera ser compresa pels examinadors, tenint en compte que mai no l’havien vista o havien escoltat parlar-ne. I més encara si pertanyien a àmbits socioculturals diferents. Una vegada redactat, l’expedient ha passat per diferents institucions en el seu camí cap a la UNESCO: l’Ajuntament de València, posteriorment la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, la Direcció General de Belles Arts i Béns Culturals i d’Arxius i Biblioteques del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport i finalment, la UNESCO. Així, les falles van ser declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO el dia 30 de novembre del 2016, dia en què el comitè valorà la festa com una “...expressió de creativitat col·lectiva que salvaguarda les arts i oficis tradicionals. Escultures satíriques creades per artistes locals que propicien la comunicació i el diàleg entre els ciutadans”. Per a celebrar l’esdeveniment, la JCF convocà aquella vesprada a tot el col·lectiu faller per a plantar una falla ‘al tombe’, als peus de les Torres de Serrans. La JCF demanà als fallers que acudiren amb bruses per a participar-hi. Es tractà d’un monument que va realitzar Juanjo García, i que estigué plantat quatre dies fins que el cremaren, amb música, audiovisuals i pirotècnia. Va ser un dia molt esperat pels valencians. Però... ara què? Què passa després de ser declarades les falles com a Patrimoni Cultural Immaterial per la UNESCO?

167

22.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LES FALLES

Després de dos anys podem dir que només queda seguir treballant, vivint i ensenyant la cultura de les falles. Que continue aquesta tradició i que perdure molts anys.

ves dinàmiques de relació amb la festa fallera, de cara al desenvolupament de la seua projecció professional en aquest àmbit o àmbits afins.

A les escoles hem trobat que les falles s’obrin camí, amb la creació d’un títol d’FP d’Artesà Faller. Els estudis d’aquest cicle formatiu de grau superior pretenen formar tècnics especialistes en l’art de la creació de falles. No obstant això, els nous materials i la col·laboració amb dissenyadors i projectistes, ha permès l’evolució de l’activitat de l’artista faller cap a camps de la decoració que precisen construccions perdurables i resistents a l’ús i la intempèrie. Tanmateix, només quatre centres educatius l’imparteixen, cosa que esperem millore al llarg dels anys, i que l’oferta siga més extensa i més gent puga estudiar-lo.

Aleshores, que les falles apleguen a l’escola fa que tinguen un futur assegurat, ja que qualsevol persona que vulga conéixer la festa, és a dir, la seua cultura, tradició i creativitat, pot fer-ho amb els estudis esmentats. Estic segura que, en un futur, a molta gent agradarà i podran estudiar més vessants de les falles.

A més, la Universitat de València té un nou títol de postgrau, el d’Expert Universitari en Falles i Creativitat, organitzat per l’Institut Universitari de Creativitat i Innovacions Educatives. El títol naix amb la intenció que l’alumne conega la cultura fallera a fons, així com la vessant creativa de la festa. Així, a les aules de la Universitat de València s’estudiarà la història i el present de les falles per a desenvolupar la festa cap al futur. Es capacitarà l’alumnat per a generar no-

168

La implantació d’aquests títols suposa un pas endavant per a la innovació i investigació del món faller, i sobretot referma la importància de la vessant cultural de la nostra festa, la posa en relleu i la dota d’experts en les diferents àrees que la componen. Per a més inri, cal tenir en compte que si volem que tot perdure, les persones que vivim i sentim les falles som les que hem de seguir treballant i esforçant-nos perquè arriben a tots els racons del món. Qui ens diu que en uns anys no hi haurà falles al Japó? Podem arribar-hi? Això ja ho veurem, però hi ha un fet indiscutible: el nostre treball és el que farà que la festa seguisca creixent i tenint el reconeixement de tots. Per aquest motiu, és moment perquè tots posen el seu granet d’arena i continuar així amb la tradició, la festa,

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LES FALLES

22.

el treball i la dedicació. Lluitar per allò que realment són les falles: el monument, la falla. Aquest component ha sigut últimament molt comentat, fins i tot s’ha dut a terme un moviment anomenat “Volem Falla”. Es tracta d’un moviment que naix de persones relacionades amb la festa de les falles, basat en el sentiment de respecte i suport a l’element cultural que ens diferencia de la resta de festes populars. El moviment ens fa reflexionar sobre el comportament actual que hi ha al voltant de la falla, com a element diferenciador, artístic i cultural. Aquest moviment naix de les persones i va dirigit a les persones, i són aquestes amb les seues aportacions constructives les que assenyalen el camí, un camí en constant evolució i dirigit a potenciar els valors propis del monument. L’objectiu primordial és salvaguardar l’art urbà i popular de la falla, així com l’ofici de crear-les, tant en l’actualitat com de cara al futur. En definitiva, es tracta de trobar bons hàbits ètics de conducta que asseguren la seua sostenibilitat i benestar, tant econòmic com laboral, recolzant la figura professional que les realitza, posant en valor el seu treball artístic i artesanal. I com no, incentivar els col·lectius fallers perquè realitzen bones conductes de cara a la salut de la falla. Aquest moviment, comença quan, a Falles del 2018, certes persones s’adonaren que en alguns casals teníem com a prioritat la festa i la diversió abans que la falla, el monument. Per això, pense que s’ha fet bé creant aquest moviment, perquè farà que les persones valoren més el que realment són les falles, que no sols és festa i diversió, sinó que també és cultura, tradició, emoció i sentiment. Un conjunt de vivències que no es poden explicar si no es viuen. Així que tirem endavant, lluitem per tot allò que hem aconseguit i pel futur que ens espera, perquè sols nosaltres podem aconseguir que seguim vivint aquesta festa tan nostra.

169

23 170

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELS DOS ULTIMS PATRIMONIS

23.

Les Tamborades d’Alzira i l’Alcora I la construcció en Pedra Seca

Per J. Díez Arnal

es tamborades i la construcció en pedra seca, dos nous patrimonis culturals de la UNESCO A punt d’entrar en màquines per a la impressió d’aquest llibret, s’han proclamat dos nous patrimonis de la humanitat que tenen com a escenari pobles de la nostra comunitat: les tamborades i la construcció en pedra seca. En el CIM número 30 de la UNESCO, celebrat a la República de Maurici, el passat novembre del 2018, es van declarar com a Patrimoni les candidatures anomenades “Les tamborades. Rituals de tocs de tambor i bombo” i “Coneixements i tècniques de l’art de construir murs en pedra seca”.

171

23.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELS DOS ULTIMS PATRIMONIS

Les Tamborades de l’Alzira i l’Alcora Patrimoni de la Humanitat Les tamborades són repics rituals intensos, perllongats i compassats de milers de tambors que redoblen repetidament, tant de dia com de nit, en nombrosos espais públics de pobles i ciutats. Tots els anys contribueixen a crear un ambient sonor, fascinant i carregat d’emoció, que suscita en les comunitats sentiments d’identitat i comunió col·lectives. Moltes tamborades formen part de les celebracions catòliques de la Setmana Santa i revesteixen una significació especial en funció dels llocs, dies i moments en què s’executen. Independentment que tinga un caràcter religiós o civil, devot o lúdic, aquest element del patrimoni cultural engendra sentiments de respecte mutu entre els seus practicants. La fabricació dels instruments, així com de les indumentàries amb que s’engalanen els participants, propicien el desenvolupament d’una rica artesania local en la qual exerceixen un paper important les famílies en general, i més concretament les dones. A més, la celebració de menjars en comú en els espais públics consolida els llaços de convivència entre els membres de les comunitats que preparen, al llarg de tot l’any, aquestes festivitats rituals. Els membres més experimentats dels grups de tamborers s’encarreguen de transmetre les pràctiques i coneixements corresponents als més xicotets, comunicant-los un fort sentiment de pertinença al grup i de profunda identificació amb aquest ritual col·lectiu. La seua transmissió intergeneracional també s’efectua mitjançant l’organització de tamborades nacionals i infantils, de concursos diversos i de tallers d’aprenentatge del repic o de confecció i brodat d’indumentàries tradicionals. La proposta que ha reconegut la UNESCO és una candidatura conjunta que aglutina tamborades que es realitzen en

172

cinc comunitats autònomes: Castella-la Manxa, Aragó, Múrcia, Andalusia i Comunitat Valenciana (Alzira i l’Alcora).“Les tamborades són repics rituals intensos, perllongats i compassats de milers de tambors que redoblen repetidament, tant de dia com de nit, en nombrosos espais públics de pobles i ciutats”, cita la Unesco en la seua pàgina web, enaltint que “tots els anys contribueixen a crear un ambient sonor, fascinant i carregat d’emoció, que suscita en les comunitats sentiments d’identitat i comunió col·lectives”. A la Comunitat Valenciana hi ha tamborades en diversos municipis, però destaquen les d’Alzira (València) i l’Alcora (Castelló). L’origen de la tamborada d’Alzira va estretament lligada als ritus i celebracions de la Setmana Santa, i té les seues arrels en l’Edat Mitjana, ja que és l’any 1539 quan apareix la primera notícia documentada. Però el gran desenvolupament i esplendor esdevé des de l’època de la postguerra fins a l’actualitat, amb l’aparició de noves confraries (actualment hi ha 18 germanors) que aglutinen fins a 7000 persones que fan processons per places i carrers a la capital de la Ribera Alta. La Setmana Santa d’Alzira va ser declarada Festa d’Interés Turístic Nacional l’any 1988. El Pregó és el començament d’una festa que viu els moments més intensos en la Processó del Diumenge de Rams (un acte molt colorista en el qual es fa una representació teatral), així com en la Processó General del Sant Enterrament, el Divendres Sant. La gran particularitat de la Setmana Santa d’Alzira són els baldaquins, ja que les confraries que hi participen arreglen i ornamenten les imatges que ixen en les desfilades. Aquests adorns afegeixen art i imaginació, i busquen dotar les talles del major realisme possible. Pel que fa a la tamborada d’Alcora, la Trencada de l’Hora és l’acte més significatiu de la seua Setmana Santa, que va ser declarada Bé d’Interés Cultural Immaterial de la Comunitat Valenciana l’any 2012. Una tradició que naix el 1939, quan es va formar un grup de tambors i cornetes que va reaparéixer el 1976 amb la Germanor del Santíssim Crist del Calvari, fundadora i encarregada, any rere any, de realitzar l’esdeveniment.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELS DOS ULTIMS PATRIMONIS

23.

La Trencada de l’Hora se celebra el Divendres Sant, i es realitza una cercavila que s’inicia a la plaça d’Espanya i finalitza a la plaça de l’Església. Com ja hem citat, la Germanor del Santíssim Crist del Calvari és l’encarregada d’organitzar aquest acte. A les 12 h. del migdia del Divendres Sant, més de 1000 tambors i bombos procedents de la província es reuneixen per a expressar el sentiment per l’agonia i mort de Jesús mitjançant el fragorós so dels seus instruments. És un acte carregat d’emoció que fa que els carrers del nucli antic de l’Alcora s’estremisquen i retronen amb inusitada força.

El tambor, eix principal d’aquest patrimoni. El començament de la utilització del tambor i el bombo en les celebracions de la Setmana Santa és encara un misteri. Uns ho atribueixen a la seua facilitat de toc i la gran sonoritat, que al costat de l’ostentació i solemnitat aporta una gran espectacularitat al ritu, per la qual cosa va ser ben acollit per les germanors i confrares, en acoblar-se a la perfecció en aquestes cerimònies barroques. D’altra banda, uns altres fan referència a la mort i resurrecció de Jesús, ja que el toc compensa el silenci de les campanes després de la mort i el baluern que hi ha després de la resurrecció. Al llarg del temps s’han estés per la geografia espanyola diferents certàmens i concursos que convoquen a tots els amants del tambor i el bombo, i que converteix aquests instruments en un emblema de concòrdia i amistat. Exemples són els concursos que es feien a pobles i ciutats com Híjar, Terol o Zuera, i també la creació el 1970 de l’anomenada Ruta del tambor i bombo, al Baix Aragó, amb la unió dels pobles fundadors: Alcanyís, Andorra i Híjar. Més tard s’unirien els pobles d’Albalate del Arzobispo, Alcorisa, La Puebla de Híjar, Samper de Calanda i Urrea de Gaen. D’aquesta manera quedaven completats els 9 pobles que formen hui en dia aquesta ruta.

La primera trobada de tambors es va dur a terme l’any

173

23.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELS DOS ULTIMS PATRIMONIS 1983, a la població de Mula, amb l’organització de la Primera Mostra del Tambor. Tot i que no va aconseguir atraure molts participants, va crear el germen del que posteriorment serien les Jornades. El testimoni de Mula el va recollir el 1986 la població manxega d’Hellín, la responsable d’organitzar les segones Jornades Nacionals d’Exaltació del Tambor. Com podeu veure no apareixia en el títol d’aquestes jornades el bombo, ja que no serà fins el 1990 quan s’incloga en la denominació. En concret, va ser en 1990 quan la població d’Híjar organitzà les Jornades. Amb el pas del temps, el nombre de participants i pobles que s’hi han adherit ha augmentat progressivament, i les Jornades s’han convertit en un certamen multitudinari. A partir de l’any 1991, és la població castellonenca de l’Alcora la màxima responsable de l’organització. Les Jornades de l’Alcora se celebraren el 23 i 24 de febrer del 1991, amb un gran èxit de participació i 27 representacions de diferents localitats, entre les quals destacava, per primera vegada, Alzira. El programa d’actes va ser similar als anteriors, incloent-hi també la Trencada de l’Hora, i com no podia ser d’una altra manera (en una ciutat en la qual l’1 de maig de 1727 es va fundar la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana i hui en dia és exportadora de taulells), es va organitzar la primera Mostra Antològica de Ceramistes Alcorins. En acabar la desfilada hi hagué un magnífic castell de focs artificials. També cal destacar que per primera vegada, grups de tamborers estigueren, tota la nit tocant. Sis jornades, incloses les de l’Alcora, s’havien ja celebrat; la participació, com ja hem dit abans, havia augmentat a un ritme ràpid, i començaven a observar-se les diferències entre les diferents tradicions dels pobles que hi acudiren. És així com sorgeix la necessitat d’anar fixant criteris i normes. Per aquest motiu es va crear la Comissió Nacional, i més tard el Consorci del Tambor i el Bombo.

174

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELS DOS ULTIMS PATRIMONIS L’art valencià de fer murs amb pedra seca, nou Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco La manifestació cultural internacional ‘L’art de la pedra seca’ ha sigut inclosa en la llista representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la Unesco durant la reunió del comité, l’1 de desembre, a Port Louis (República de Maurici). En aquesta candidatura han participat Espanya, Grècia, Xipre, França, Croàcia, Eslovènia, Itàlia i Suïssa. A Espanya es poden trobar exemples d’aquesta tècnica, sobretot a les comunitats autònomes d’Andalusia, Aragó, Astúries, Illes Balears, Catalunya, Extremadura, Galícia i la Comunitat Valenciana.

23.

Les estructures de pedra seca han donat forma a nombrosos i diversos paisatges, creant diferents maneres d’habitatge, agricultura i ramaderia, i testifiquen els mètodes i les pràctiques utilitzades per les persones des de la prehistòria fins a l’actualitat per a organitzar els seus espais de vida i de treball mitjançant l’optimització dels recursos naturals i humans locals. Juguen un paper vital en la prevenció d’esvarades, inundacions i pluges molt fortes, i en la lluita contra l’erosió i la desertificació de la terra, millorant la biodiversitat i creant condicions microclimàtiques adequades per a l’agricultura.

Del nord de Castelló als ribassos d’Alacant

‘L’art de la pedra en sec’ es refereix al coneixement relacionat amb la fabricació de construccions de pedra en superposar-ne unes sobre altres, sense utilitzar cap altre material per a la unió.

En l’àmbit autonòmic, la Comunitat Valenciana posseeix nombrosos elements construïts amb la tècnica de la pedra en sec. L’ordenada col·locació d’unes pedres sobre unes altres, sense llaurar, travades sense argamassa de compactació i solament sustentades pel seu propi pes, i la solidesa que confereix la correcta disposició constructiva, conformen la minimalista i sàvia arquitectura de la pedra en sec.

Les estructures de pedra seca s’estenen principalment per les àrees rurals, en terrenys empinats, tant dins com fora dels espais habitats. L’estabilitat de les estructures es garanteix mitjançant l’acurada selecció i col·locació de les pedres.

Aquest paisatge d’elaboració humana es troba a les comarques del nord de Castelló, com les àrees de Vinaròs-Sant Jordi, el Baix Maestrat, Tírig-Catí-Albocàsser, a l’Alt Maestrat, i Vilafranca-Castellfort, a la comarca dels Ports de Morella.

175

23.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELS DOS ULTIMS PATRIMONIS

El viatger que recorre els Ports arriba a Vilafranca per retrocedir diversos segles quasi sense adonar-se’n, entre ancestrals paisatges de pedra seca per les Coves de Forcall, la Parreta, els Virtuts, el Pla de Mosorro i sa Pobla de Bellestar. La ruta comença pels paratges de pedra de la Parreta, un bosc mediterrani de carrasques, roures i pins, sobre Vilafranca. La Parreta és un lloc on els murs de pedra serveixen per a delimitar les propietats i que revelen el seu passat fuster. Voltes i tanques se succeeixen una darrere de l’altra, i creen un preciós mosaic de pedra seca. El paratge de les Virtuts, al nord-oest de Vilafranca, és una de les zones on estan millor conservades les construccions de pedra seca. Les casetes, les parets, les paredasses, els camins i fins i tot les escales, es barregen sense estridència amb la sorprenent naturalesa dels Ports. Amb una ullada es poden veure desenes de murs en paral·lel flanquejats per casetes i refugis. Ni una sola imatge fa justícia a la bellesa i quantitat de construccions de pedra. Són edificacions que estan perfectament integrades en el medi, i conformen un paisatge agrícola

176

de gran bellesa, que fins fa uns pocs anys eren terres de cultiu de cereals i creïlles, fet que ha permés construccions molt més sòlides. El Pla de Mosorro és un paratge transformat per la mà de l’home, a causa del gran nombre de construccions de pedra seca. En poc espai es poden veure els murs de pedra que divideixen propietats, refugis de pastor, corrals per a animals, pous per a arreplegar l’aigua i carrerades utilitzades pel ramats. Sa Pobla de Bellestar, al costat del Riu dels Truites i frontera amb Aragó, alberga un pont gòtic fet de pedra seca, sobri i estilitzat que serveix com a colofó d’una breu incursió en el Castelló més profund i desconegut, que es mostra com una terra màgica i encantadora que ha sabut mantenir el seu bell patrimoni de pedra en sec. A la província d’Alacant destaquen els municipis de Callosa d’en Sarrià, Novelda, Crevillent o el Pinós, amb nombrosos exemples de refugis agrícoles o refugis de picapedrer construïts amb aquesta tècnica i associats a l’antiga extracció minera. I a les comarques de València, concretament a la localitat d’Éngue-

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

ELS DOS ULTIMS PATRIMONIS ra, podem trobar un gran nombre de refugis, repartits per tot el seu terme. La serra d’Énguera (València) es localitza en l’extrem sud-oest de la província de València. Correspon als últims relleus del Sistema Ibèric, junt amb la serra de la Plana (Énguera, València), els primers relleus prebètics al sud d’aquests accidents és la serra Grossa, a la comarca de la Costera, València. A Énguera, i també als municipis adjacents, la tipologia de construcció de pedra en sec més difosa són els cucos, equivalents als chozos, cubillos, bombos, barraques, etc. d’altres zones geogràfiques. Segons definició de Castellano Castillo (2001, 23) el cuco és un element característic i definitori del paisatge agrari d’Énguera. És una construcció que s’alça en les finques de

23.

secà de xicoteta i mitjana grandària allunyades del nucli urbà. En el cuco preval l’aspecte pràctic sobre qualsevol altre. El valor estètic és un valor afegit, normalment no buscat d’una manera intencionada pel constructor. Els cucos, a diferència de construccions similars d’altres territoris, són refugis relacionat amb els cicles agrícoles. S’usen com a resguard de les inclemències del temps i en moments en què les tasques agrícoles exigeixen una major presència de l’agricultor en la finca i no compensen els desplaçaments al nucli urbà per la seua llunyania. La tècnica de la pedra en sec també s’usa en la construcció de calçades (bancals), majanos, pous, barraques i ponts. La GV va declarar la tècnica constructiva de la pedra en sec com bé de rellevància local immaterial al novembre del 2016.

Il·lustracions d’Andrés Marín Jarque per a l’exposició permanent “Secà i Muntanya” del Museu Valencià d’Etnologia. S’il·lustren els escenaris del medi rural i el procés (treball) mitjançant el qual s’aprofita este espai.

177

24 178

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

24.

Els origens de la Dansa dels Porrots Per J. Carles Zaragozá

PRÒLEG Els estudis que hui en dia tenim publicats sobre la dansa dels Porrots de Silla han obert en els darrers vint anys nous camins i encetades innovadores investigacions que poden apropar-nos al coneixement de les fonts bibliogràfiques, documentals i arxivístiques, que de segur ens donen les claus per a obtenir esperançadors resultats en l’intent d’aproximar-nos a la descoberta dels orígens de la Dansa dels Porrots, o almenys, i més modestament, obtenir unes conclusions vàlides que ens aclarisquen el significat de la dansa dintre dels contextos històrics i folklòrics, i de les manifestacions festives

179

24.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

que ens en són pròpies en els darrers segles passats. Al novembre de l’any 2000 publicava el Centre d’Estudis Locals de Silla en el número 1 de la revista Algudor (1), el primer estudi exhaustiu sobre la dansa dels Porrots que m’havia ocupat alguns anys en la recerca de documentació, buscant com a objectiu donar a conèixer el que hi havia publicat sobre la Dansa dels Porrots en textos dels segles XIX i XX, que ens eren desconeguts, així com donar a llum fotografies, imatges i gravats que ens eren inèdits i havien quedat fora de l’abast del gran públic, per estar publicats en revistes, llibres i documents molt poc divulgats en la seua època, i que d’igual mode quedaven fora de l’abast dels sillencs i sillenques i que des de fa anys mostraven un creixent interès per tot el que envolta a la Dansa dels Porrots. Sens dubte este interès és deu a la feina de l’ Escola Municipal de Porrots que dirigeix des de l’inici, en 1984, el seu infatigable director, Abelard Hernàndez, màxim responsable de l’ensenyament local i de la difusió de la dansa per tot arreu de la geografia valenciana i espanyola. La Falla Port de Silla ha estat altre col·lectiu fonamental en la contribució al manteniment i la supervivència de la dansa, gràcies a l’encertada iniciativa de crear una colla de Porrots en 1983 i mantenir-la des de fa ja més de trenta anys, i per això he considerat que ha de ser recompensada com a portaveu de les exclusives que amb aquest article es mostren, i que aporten novetats a l’estat del coneixement de la nostra dansa, avançant noves investigacions i aportacions que puguen ampliar els estudis que contribueixen a la declaració de la Dansa dels Porrots de Silla com a Bé d’ Interès Cultural. La creació d’un Patronat de la Dansa dels Porrots és un clam que hauria d’haver-se dut a terme fa molts anys, tenint com a principal objectiu la difusió de la dansa a nivell nacional

i internacional, amb la finalitat de posar a la ciutat de Silla en el focus d’atenció del folklore europeu i per descomptat del reclam turístic, al afegir-se a altres interessants condicions que reuneix la nostra ciutat i el seu terme, a nivell arquitectònic, arqueològic, i paisatgístic. No som conscients de la vertadera importància de la nostra dansa, al més alt nivell, entre el folklore europeu, i sense exagerar, mundial; perquè estem davant l’única i singular dansa pírrica i pantomímica que hui en dia es balla a tot Europa. No hem de caure en l’error, com apunta el nostre cronista oficial, Josep Antich i Brocal (2), de dir i repetir que és una dansa d’una antiguitat mil·lenària. Certament podem dir que no ho és pels antecedents i estat del coneixement actual de les fonts descobertes que ens apunten a un origen molt més recent, no més enllà de l’Edat Mitjana, i més probablement de la Moderna, però si podem avançar que si la dansa es va crear en el segle XIV o en el XVII, per posar dos dades endarrerides en cadascuna de les Edats o èpoques, és en canvi una autèntica rèplica o “collage” d’una dansa grecoromana, puix participa d’una sèrie nombrosa de trets que són comuns i característics de les danses pírriques gregues que han estat estudiades i investigades des de no fa més de trenta anys per historiadors i antropòlegs europeus, continuant els primers estudis seriosos o exhaustius d’aquest tipus de danses, fets als anys 20 i 30 del segle XX, i que ací per primera vegada anem a relacionar amb la Dansa dels Porrots de Silla, descobrint-nos un camp amplíssim d’investigació que estic segur ens va a donar molts fruits. La originalitat de la Dansa dels Porrots respecte d’altres tipus de danses anomenades, molt lleugerament, “guerreres”; la seua singularitat per no tenir cap dansa, ni en Espanya ni en Europa, que li semble, excepció feta de la “Dansa dels Alcides”

1. Zaragozá Zaragozà, J. Carles. “La dansa dels Porrots de Silla” en revista Algudor, núm.1, pàg. 129-179. Ed. CEL de Silla, novembre 2000 2. Antich i Brocal, Josep. Conferència donada en el MARS, el 21 desembre 2018, en la presentació de l’exposició “La dansa dels Porrots i el mite d’Hèrcules”

180

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC ballada al ball de Torrent als segles XVIII i XIX, o dels “Bastonots de Picassent”, recuperada recentment en el nostre veí poble, sent ambdues còpies de la dansa dels Porrots de Silla, i ballada la primera pels mateixos dansadors de Silla al ser contractats durant el segle XIX en València, Torrent i altres pobles per a interpretar la Muixeranga i la dansa dels Alcides, i sent la segona la mateixa Dansa dels Porrots, amb certa variació en la indumentària dels dansadors, és el que ens fa afermar que la Dansa dels Porrots de Silla va a tenir una trajectòria espectacular entre les manifestacions folklòriques europees. No està lluny el dia, i és un desig atrevit que deixe caure en estes pàgines, que la nostra Dansa tindrà com a fons presencial, el Fòrum de Roma o l’Acròpolis d’Atenes i altres llocs emblemàtics de l’antiguitat grega i romana, retallant-se els seus passos i quadres davant dels principals monuments, entre estàtues, columnes, arcs i pedres mil·lenàries, quan siguem capaços de donar a conèixer la nostra dansa a les administracions públiques europees que ens interessen, i aconseguim per a la Dansa dels Porrots la difusió internacional que es mereix. De nou aquestos famosos indrets podrien acollir, com fa dos mil anys, una dansa pírrica i pantomímica semblant a qualsevol de les que es ballaren a l’Antiguitat, entre els segles V abans de la nostra era, i els primers cinc segles després de Crist, ja que en efecte la Dansa dels Porrots està composta per passos o quadres pantomímics que constitueixen una imitació o rèplica de qualsevol de les danses pírriques que es ballaren sobretot en l’Antiga Grècia, i posteriorment, per influència de la cultura grega, en algunes festes de l’Imperi Romà. El coreògraf de la Dansa, siga un autor de l’Edat Moderna, dels segles XVII o XVIII, o bé de l’ Edat Mitjana, tenia un exacte coneixement dels passos, la mímica, la composició i els moviments que s’havien de representar per a imitar una dansa antiga. Molt probablement el coreògraf de la dansa coneixia el teatre pantomímic grec, i va beure en alguna font que a hores d’ara estem cercant, on es descriuria alguna dansa d’estes característiques, servint-li com a exemple i motle per a crear i dissenyar els passos i quadres pantomímics que volgueren representar una lluita, tal com es feia en les danses anomenades pírriques en l’Edat Antiga. I vull ja avançar, que molt proba-

24.

blement eixe text en què va poder basar-se el coreògraf de la dansa dels Porrots, el va escriure ni més ni menys que el filòsof grec Plató, per ser l’únic autor de l’Antiguitat que va fer una descripció completa d’una dansa pírrica. Tal ha estat la exactitud d’esta imitació, que realment molts “opinants” que no estudiosos, han pensant que la nostra dansa pot tenir dos mil anys, el que bé que ens agradaria, però tot apunta a una antiguitat llunyana, però no de l’època romana, sinó potser del segle XIV, o més recent del segle XVII, el que no resta cap mèrit a la extraordinària importància que adquireix la Dansa dels Porrots, puix es d’ una antiguitat extrema parlar d’una dansa amb un origen renaixentista o d’imitació dels canons clàssics, o inclús medieval si atenem a la semblança amb les danses anomenades de “salvatges”, i que, a més a més, constitueix una reconstrucció o rehabilitació d’una manifestació folklòrica perduda més de mil anys abans de la seua recreació; és com parlar de la reconstrucció exacta d’un edifici antic desaparegut, el que no resta cap mèrit si eixa reconstrucció a més de fidel és també antiga en el temps. Que la dansa dels Porrots de Silla haja aplegat als nostres dies es deu a una sèrie de circumstàncies que ho han fet possible, i entre d’elles principalment, formar part del seguici o cavalcada que precedia a la famosa “Muixeranga” dels segles XVII, XVIII i XIX, constituint la mateixa dansa una vertadera “muixeranga” com molts escriptors dels segles XVI i XVII qualificaven a una sèrie de balls, i finalment la seua incorporació a les darreries del segle XVIII al ball de Torrent, que pràcticament va desaparèixer a mitjan segle XIX, deixant-se de representar en molts pobles, però no així la dansa dels Alcides que en Silla va continuar representant-se per ser la deixalla que ens restava de la famosa Muixeranga que els nostres avantpassats aixecaven no sols en aquell moment vila de Silla, sinó en la mateixa València i en altres poblacions on els contractaven, d’açò fa ja dos segles. Finalment, tal com diu el nostre cronista Josep Antich, el fet que esta manifestació folklòrica haja estat sempre promoguda per l’Ajuntament de Silla i no per l’Església, afegint-se, dintre de les activitats de la secció femenina falangista, la inter-

181

24.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC Tot i això, tenim actualment com assignatura pendent la difusió nacional i internacional dels Porrots de Silla que de segur un Patronat hi haurà d’assumir si volem fer justícia a una de les danses més importants del folklore europeu, i al mateix temps constituir un reclam important per al turisme de la nostra ciutat. INTRODUCCIÓ Parlar dels orígens de qualsevol dansa antiga és no sols arriscat sinó aventurar-se en conclusions que en poc temps poden ser variades per complet. En este article no es reproduirà el que ja s’ha exposat i estudiat en relació a la descripció del ball de la dansa dels Porrots (3), la música (4), la indumentària, els integrants de la dansa, i altres aspectes , per tal de centrar-nos en les fonts que ens poden apropar al naixement i al significat de la Dansa dels Porrots.

Dansa dels Porrots de Silla interpretada per xiques de la secció femenina de Silla. Arxiu Secció femenina de València. Anys 50.

venció de la direcció cultural de Carmen Gastaldo durant l’etapa dels ajuntaments franquistes, entre els anys 40 i 60 del passat segle, van contribuir a la seua supervivència gràcies a les joves adolescents voluntàries que la ballaren quan ja mancaven dansadors per a la dansa per l’avançada edat de molts d’ells. Així podem dir, que gràcies a aquelles dones i a altres homes joves que als anys setanta van prendre el relleu dels vells, la dansa continuà mantenint-se, fins a aplegar als darrers quaranta anys sota la direcció, i difusió d’una Escola Municipal de Porrots, que novament incorporà a la dona al ball des de 1991, creant noves colles de Porrots, el que per fi ha aconseguit que la dansa tinga una magnífica projecció.

Tot i això no podem sinó reiterar el que ja es va manifestar l’any 2000, a l’encontrar-nos una vegada i una altra amb l’escassesa de documentació als arxius de quasi tots el tipus de danses que com la nostra no han nascut de l’estament religiós, sinó que han estat organitzades pel poble a instàncies dels gremis de les ciutats més importants, o pels Ajuntaments. És per aquest motiu que encontrem documentació rellevant als arxius eclesiàstics sobre l’organització de processons, actes litúrgics, o romeries, o fins i tot relacions d’actes festius en l’edició de llibres i fullets que recullen les festes celebrades per l’estament nobiliari i el mateix poder civil, per a commemorar algun natalici, centenari, o les noces i coronació del monarca, però malauradament no trobem massa referents quan intentem historiar danses populars, i en el nostre cas sobre les anomenades danses guerreres -bastonets, espases, i porrots-.

3. Entre d’altres descripcions del ball: Zaragozá Zaragozá, J.C. “Vestimenta i execució de la Dansa dels Porrots de Silla”, en Llibre de festes de Silla, 1984. “La dansa dels Porrots de Silla”, en revista Algudor, núm. 1, pàg.141-143. CEL, 2000. Arazo, Mª Angeles, Dias de Fiesta Mayor, pàg.64. València, 1990. García Atienza, Juan. Fiestas Populares e insólitas Madrid, 1997. Atienza Peñarrocha, Antonio. “La danza de “Els Porrots” de Silla” y de “Els Bastonots” de Picassent”, en Revista de Folklore, núm. 234. Any 2000. (htps/funjdiaz.net/folklore/07ficha. Ibañez Ferriol, Manuel J. “La dansa dels Porrots de Silla en las Fiestas Patronales”, en Valencia Opinión, 23 gener 2011. ( http//www.valenciopinion.es/la-dans dels-porrots-de-silla-en-las-fiestas-patronales/ ). 4. Martinez Torner, Eduardo. Danzas valencianas. Barcelona, 1938. Pàg. 35 i ss. Oller, Mª Teresa. Cuadernos de Música Folklòrica Valenciana, núm. 2. Gener-Març 1951. Amades, Joan. “El ball de Torrent” en Anales del Centro de Cultura Valenciana, núm. 32. Maig-Desembre 1953. Seguí, Salvador. Cancionero Musical de la provincia de Valencia. Valencia, 1980. Pàg. 547. Blasco, Joan. Programa de Festes Populars de Silla. 1980. Zaragozá Zaragozá, J.C. “La dansa dels Porrots de Silla”, en revista Algudor, núm. 1, pàg.168-177. CEL, 2000. Pardo Pardo, Fermin / José Angel Jesús-María. La música popular en la tradició valenciana. Pàg.470.

182

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

24.

bonell Primo, però que abans resultava molt canviant, diferent i mai igual, atenent el que ens diuen les fotografies dels primers anys del segle XX, i alguns dibuixos sobre el ball de Torrent en el segle XIX; els elements de la corona de llorer i el porrot o clava com símbols que porten els dansadors, el primer, símbol del triomf entre els romans, i el segon com arma del personatge mitològic d’Hèrcules, de sobrenom Alcides; i finalment, la realització d’un ball mímic que clarament mostra un enfrontament després de mutus desafiaments entre els dansadors. Esta atribució d’un origen remot, no és un corrent conceptual innovadora, sinó que ja ve traçada en certs escrits sobre les danses ballades a l’Edat Moderna i en diccionaris etimològics dels segles XVI i XVII, que definien les danses guerreres coetànies com veritables danses d’origen romà i grec, i així entre les descripcions més semblants a l’execució de la dansa dels Porrots, destaquem la de l’humanista Santiago de Covarrubias que ens diu el següent: “Otras danzas de hombres armados, que a son del intrumento y a compás, ivan unos contra otros, y travavan una batalla. Este género de danças es muy antiguo en España , de que hace mención Silo Itálico. Lib tertio” (5)

Abelard Hernàndez i Carles Albert i García, amb la indumentària romana dissenyada als anys 70. Silla, 6 d’agost de 1984.

L’atribució d’un origen grec o romà a la dansa dels Porrots, ha estat una reiteració a tota classe d’articles periodístics i referències en alguns estudis relatius al folklore popular. Estes interpretacions de la nostra dansa han estat possible per les seues destacades característiques: una indumentària dels dansadors que actualment és netament romana, segons disseny que als anys setanta, va fer el cronista oficial de Silla, Julio Car-

Dit açò, l’objectiu d’aquest article és revisar l’estat de la qüestió sobre les primeres referències de la “Dansa dels Alcides”, com es coneixia la nostra dansa en els segles XVIII, XIX i primeries del segle XX, i aportar noves línies d’investigació pels estudis duts a terme per alguns historiadors, filòlegs, i antropòlegs sobre les anomenades danses pírriques de l’Antiguitat, i en especial sobre les danses medievals de salvatges com possible origen i antecedent de la Dansa dels Porrots de Silla. I La Dansa dels Porrots: una dansa pírrica i pantomímica Les anomenades danses pírriques en definició dels antics filòlegs i historiadors clàssics solen descriure’s com danses ballades per motius atlètics o religiosos, interpretades en certes festes, com les Panatenees a l’Atenes dels segles V i IV abans

5. Covarrubias, Santiago de, “Sota la veu de “dança””, en Tesoro de la lengua castellana. Madrid, 1611. Castellanos, Basilio Sebastián, en Discursos histórico-arqueológicos sobre el origen, progresos, y decadencia de la música y baile español. Madrid, 1854. Ve a dir-nos que les danses d’espases són descendents de la dansa pírrica greca, i que els valencians son el més aficionats a aquest tipus de danses pírriques.

183

24.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

de la nostra era. Solien participar homes, joves i xiquets. Cadascuna de les colles era formada per huit dansadors que fingien lluitar entre ells. Anaven amb el cos un, armats amb casc, escut i espasa i feien una sèrie de figures i quadres acompanyats de música i poesia (6). Què és una dansa pírrica? El testimoni principal el dóna el filòsof grec Plató, que la descriu com una dansa que consisteix en la representació de semblants i d’inflexions del cos per a evitar els colps o la ferida del contrari, bé decantant-se, inclinant-se, reculant, o botant, o ajocant-se, així com d’altres moviments contraris, que s’utilitzen en l’atac, tals com la postura d’un home que simula soltar una fletxa, una llança, “o qualsevol altra cosa anàloga”. Ja tenim puix, quina va ser la inspiració del coreògraf que va crear la dansa dels Porrots, i que fins ara ningú havíem investigat dels que hem estudiat la nostra dansa o simplement en les opinions d’alguns articulistes. El coreògraf de la dansa es va basar molt probablement, sense descartar altres textos complementaris, en aquest text de Plató, per ser l’únic que descriu una dansa pírrica, com veurem seguidament, entre els autors grecollatins de l’Edat Antiga en Grècia i Roma. Un text (7), ni més ni menys, que escrit en el segle IV abans de Crist però que sens dubte va tindre difusió per ser Plató un autor molt freqüentment estudiat, entre els il·lustrats del segle XVIII, entre els teòrics i estudiosos del Renaixement dels segles XVI i XVII, i també entre els estudiants de Gramàtica i Retòrica dels Estudis Generals medievals europeus, és a dir les antigues Universitats, des del segle XII fins al segle XV. Apunta per tant a que el creador de la coreografia de la dansa dels Porrots, va ser segurament una persona versada en estudis superiors grecollatins. Per altra part, com seguidament tindrem ocasió de comprovar, els moviments de la dansa, tal com es descriu per Plató, solien anar acompanyats d’un armament que naturalment no és un porrot o clava, perquè com veurem la representació

de la dansa pírrica és nombrosa en la ceràmica àtica grega, i sempre apareix com arma en el ball algun tipus d’espasa o de llança, però en canvi Plató també parla d’alguna “cosa anàloga”, i naturalment una clava, és a dir un bastó clavetejat al seu extrem superior, és una arma que fins i tot va ser utilitzada per a prendre per la força la mateixa Acròpolis d’Atenes en l’any 560 aC (8), fent la funció de qualsevol armament, si bé en el cas de la dansa dels Porrots, aprofitant la creació d’una antiga dansa guerrera, s’ha volgut representar al personatge d’Hèrcules, a través d’esta arma primitiva que és la que el personatge de la mitologia greca i romana mostra en tota la seua iconografia. El text de Plató no tracta d’una evocació simplement “teòrica” sinó, per contra, molt realista, extremadament precisa des d’un punt de vista tècnic (9), i refermada per les escenes pintades en la ceràmica àtica que evoquen el tema de la dansa pírrica. I ací se’ns obri un ampli camp d’investigació que ens ha donat una grandíssima sorpresa, doncs, bona part dels passos o quadres de la Dansa dels Porrots estan representats en la ceràmica greca, i podem ja dir que dels dotze quadres o passos que componen la dansa dels Porrots, tenim set passos, que formen part de la dansa pírrica i estan representats en la citada ceràmica: els passos anomenats “costat” i “navaixa”, on els dansadors es desafien amb mirades de gaidó o de fugida, decantant els cossos per a evitar el xoc; el pas dit “genoll”, on hi ha una fila de dansadors agenollats enfront dels que alcen els porrots; el pas anomenat “barba”, on apareixen una fila de dansadors ajocada per al mateix temps que es protegeixen enfront dels enemics, els amenacen amb la clava o porrot adreçat cap al mentó dels que es defenen alçant els porrots; i finalment els passos dels bots, destacant el “bot a l’esquena”, clava amb mà com moviment d’atac. També podem establir comparacions entre algunes escenes pugilístiques que apareixen en la dansa pírrica de la ceràmica àtica, i la mateixa lluita cos a cos amb la utilització dels punys que els porrots desenvolupen en el moment culminant de la dansa.

6. Daremberg et Saglio. Dictionnaire des antiquités grecques et romaines. 2a part. Hachette, Paris, 1877-1919. 7. “Las Leyes”. Platón. Tomo II. Libro VII. Traducció de Patricio de Azcárate. Tomo X. Ed. Medina y Navarro, editores. Madrid, 1872. Pàg. 52. 8. Olmos Romea, Ricardo. “Historia, mito y propaganda política en la cerámica griega”, en Historia 16, núm. 20, desembre 1977. Pàg. 102. 9. Delavaud-Roux, Marie-Helène. Les danses armées en Grece Antique. Université de Provence. Aix-en-Provence, 1993. Pàg.74.

184

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

24.

color, i actualment és el color predominant del vestit, tot i que el que es vol imitar és la vestimenta romana dels soldats. Per tant, Sèchan seguint el que ja apuntaven altres autors ens diu que també és pírrica la dansa de les espases i a cavall, utilitzada a Lacedemonia, en l’antiga Grècia, per a l’exercici de la joventut, definint-se com una dansa executada amb molta vivacitat al so de les flautes, i al compàs de les espases i llances, simulant tots els accidents d’una lluita vertadera, molt representada a Esparta i Creta (12). Esta definició l’empren alguns filòlegs, i s’estén a tot tipus de danses guerreres que imiten qualsevol dansa. Cantir átic, cap al 700 aC Museu Nacional de Copenhague. Tres parelles de guerrers grecs dansant amb armes i lluitant amb els punys . Un d’ells atacant amb un bot -sols es conserven les cames -.

La ceràmica àtica dels segles V-IV aC, ha permès reconstruir la dansa pírrica que Platón dos segles després (s. IV), descrivia amb extraordinària fidelitat. Esta investigació la va començar l’hel·lenista francès i professor de la Universitat de La Sorbonne, Louis Sechan, que va tenir el mèrit de reconstruir els passos de les danses pírriques i d’altres danses guerreres a partir de les escenes de la ceràmica àtica.(10) La conclusió a què arriba Sèchan sobre les danses pírriques armades, és que al segle V abans de la nostra era, era una dansa pròpiament militar i educativa, “un pas d’armes” orquestral, que tenia per finalitat desenvolupar físicament a la joventut i entrenar-los per al combat, no sense atribuir-li un significat relacionat amb els noms grecs, “pyrrikós” diminutiu de “pyrrós”, que deriva del nom “pir”, foc, i per tant la paraula “Pyrriké”, és la dansa roja, és a dir la dansa dels guerrers que des de temps ancestral utilitzen el color roig de la sang en la seua vestimenta, i particularment els Platenses i els Espartans (11). Els dansaires porrots, casualitat o no, han portat quasi sempre peces d’eixe

Realment qui ha estudiat amb una profunditat i exhaustivitat digna d’iniciar una nova matèria entre els estudis de l’Antiga Grècia, és la professora italiana, Paola Ceccarelli. Esta investigadora ha detallat tots els aspectes possibles de les danses pírriques en l’antiguitat grecoromana, i ha obert un camp nou i valuós per a extraure conclusions pràcticament definitives. La seua investigació ha tingut com a objectiu confrontar els resultats amb el manifestat per Platón quan descriu les danses pírriques, amb les informacions lexicogràfiques i mitogràfiques, i la relació entre la dansa pírrica i altres formes com la tragèdia, el ditirambe, i la pantomima (13). El que ens interessa dels estudis de Ceccarelli pel que fa a la relació amb la creació i significat de la dansa dels Porrots és allò que relaciona amb la transmissió de la dansa pírrica grega al món romà. Esta autora ens diu que la dansa pírrica és específicament grega i no sembla existir en la Itàlia meridional, i són els etruscos qui hereten la tradició grega pel contacte amb la cultura àtica, però també amb el món de l’Àsia Menor. (14) El que sembla clar és que en el primer segle de la nostra era, la dansa pírrica per als romans revesteix el significat

10. Sechan, Louis.- La danse grecque Antique. Ed. E. de Boccard. Paris, 1930. Especialment cal fer menció al capitol IV destinat a les danses armades i gimnàstiques. 11. Sechan, Louis.- Ob. Cit. Pàg. 92-93. 12. Sechan, Louis.- Ob. Cit. Pàg. 97 i ss. 13. Ceccarelli, Paola. La pírrica nell’antichità greco romana. Studi sulla danza armata. Pàg, 26 14. Ceccarelli, Paola. Ob.cit. Pàg.156

185

24.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

de pantomima, espectacle teatral ja privat de connotacions iniciàtiques o religioses, com dansa que precedeix un espectacle teatral, o formant part d’una festa al voltant d’un espectacle musical (15), precisament uns aspectes dels quals forma part la dansa dels Alcides, en els segles XVIII i XIX com a component del seguici carnavalesc de la muixeranga, fins a afirmar des del meu punt de vista, que són els propis porrots o Alcides els que aixequen la torre humana, no sense abans ballar la dansa com prolegomen de la Muixeranga. A més a més, el ball de Torrent constitueix altre espectacle teatral on es representa la dansa dels Alcides, en un moment ja endarrerit de la realització coreogràfica del ball de Torrent, que va afegint cada vegada més danses, i entre elles la mateixa dansa dels Alcides. Ara bé, hem de tenir en compte que la pantomima consisteix en una mímica dels actors, en este cas dansaires, característica que també sembla aparèixer en la dansa pírrica en època arcaica, on l’aspecte mimètic en algunes danses armades és particularment destacat, inclús fent una sèrie de moviments i figures físiques per a narrar una determinada història. (16) La permanència de la dansa pírrica en l’imaginari occidental ens indica la celebritat que va adquirir en l’antiguitat grecoromana, però també la complexitat a què ens enfrontem davant una recuperació de tipo ideològic. Però la pírrica en l’Edat Moderna, és una altra història. (17) Podem concloure per tant, que estem davant una dansa molt aproximada i fidel a la pírrica grecoromana, pantomímica, i mil·limètricament ideada, pensada, dissenyada per un coreògraf que probablement deixà a la imaginació el desenvolupament de la dansa, però no en canvi el ball pròpiament dit, ni els quadres, ni tampoc el significat o missatge que ens va voler deixar, una exaltació d’uns valors propis de l’Antiguitat grecollatina, però possiblement en un marc referit a algun esdeveniment o fet rellevant coetani o d’evocació llegendària del passat.

La Dansa dels Porrots de Silla executant els passos de senyals i pegar, és a dir acusació a l’espectador i lluita immediata. Silla, 6 agost 1984.

Tant és així que volent encontrar forçosament algun argument que relacionara la dansa en el passat més antic, vaig apuntar en una primera aproximació al significat de la dansa (18), que aquesta podia referir-se a les guerres civils sertorianes, que assolaren les terres valencianes durant el segle I abans de la nostra era, entre els anys 76 a 72 aC, quedant arrasada i despoblada prou anys la mateixa ciutat romana de Valentia per les tropes vencedores de Pompeu, que eliminaren als seguidors de Sertori, recolzat per la població indígena iber-romana. Volia el creador de la dansa donar-nos un missatge relacionat amb este fet? Naturalment, no es podia pensar-ho com a referent de

15. Ceccarelli, Paola. Ob.cit . Pàg,158. 16. Ceccarelli, Paola. Ob.cit. Pàg, 225 17. Ceccarelli, Paola. Ob.cit . Pàg, 232 18. Zaragozá Zaragozá, J.C. “Vestimenta i execució de la Dansa dels Porrots de Silla”, en Llibre de festes de Silla, 1984. En la part no publicada en 1984, referida al significat de la dansa, s’apuntava la possibilitat d’una commemoració bèl·lica.

186

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC cap tipus en l’Edat Moderna, però en canvi al llegir a Ceccarelli he reprès aquesta possibilitat per un fet que es dóna als primers anys del segle XVIII; la guerra de Successió, on la població valenciana dona suport de nou al perdedor de la guerra, l’arxiduc Carles d’Àustria, davant les tropes borbòniques comandades per Felip V. És aquest fet tan cabdal en el segle XVIII que al relacionar-ho amb una motivació històrica semblant, però d’altra època, he tornat a fixar-me en un quadre de la dansa molt singular, la lluita cos a cos entre els porrots es desenvolupa després del quadre anomenat “senyals”: l’únic moviment de tota la dansa on els porrots no es desafien, ni s’amenacen entre ells, sinó que curiosament un dels bàndols contendents es dirigeix cap als espectadors, assenyalant-los amb el dit, mentre l’altre bàndol o fila pren la mateixa actitud preventiva o defensiva alçant els porrots sobre els que pareixen acusar els espectadors. Aquest quadre és l’immediatament anterior a la lluita entre els porrots, i sembla dir que eixa lluita es dóna després d’acusar a un element estrany als dansadors; la població, els indígenes, els civils, o com vullgam dir-los, o siga els que recolzen al bàndol perdedor tant en una guerra, la del segle I abans de Crist, com en altra molt més recent, en el segle XVIII; o siga que per culpa d’eixa població es desenvolupa una lluita, una guerra, i el missatge consistiria a recordar als perdedors, després d’inculpar-los i acusar-los, de qui és el triomf. Si la dansa volguera per tant contenir un missatge ideològic, motius hi han per a que eixa ment il·lustrada pròxima al poder borbònic constituït aprofités per a enaltir al seu “partenaire” recreant una dansa pírrica, una “invención” com deien al segle XVIII, en alguna festa commemorativa d’algun fet històric rellevant o del propi poder del monarca, o de l’estament nobiliari que recolza al bàndol guanyador. II Antecedents històrics de la Dansa dels Porrots

24.

1. Els orígens medievals de la Dansa dels Porrots. Els elements i vestimenta que porten, i han dut en altres èpoques, els Porrots, ens duen a buscar els antecedents de la dansa en balls desapareguts i interpretats en altres segles; inclòs la mateixa Dansa dels Porrots, podria tenir una interpretació diferent de la que ara estem donant, si es poguera confirmar un origen emparentat amb cert tipus de danses medievals. La vestimenta dels dansadors és la primera pista que ens dóna la dansa per a connexionar-la amb altres danses antigues que poden ser antecedent vàlid de la Dansa dels Porrots de Silla. Dèiem que l’aspecte salvatge dels dansadors es donava amb diversos elements que cal comentar. Hui en dia veiem una vestimenta netament romana, però les fotografies que vàrem descobrir per a l’estudi de la dansa, tant la de 1909, en l’Exposició Regional Valenciana, com les de 1929, en l’Exposició Internacional de Barcelona, (19), ens duen en canvi a

Els Porrots de Silla, amb barbes i cabellera postissa, en la desfilada de presentació a la Gran Pista de l’Exposició Regional Valenciana. València 3, d’octubre de 1909.

19.- La fotografia de la Exposició Regional Valenciana, de 1909, la més antiga de les fotografies de la Dansa dels Porrots fins ara, es va publicar en les revistes “Valencia. Literartura. Arte. Actualidades”, Valencia, 10 d’ octubre de 1909, i en “Nuevo Mundo”; Madrid, 14 d’ octubre de 1909. Les dos fotografies de la Exposició Internacional de Barcelona, una en “Diario Oficial de la Exposición Internacional de Barcelona”, 19 d’ octubre de 1929, on es veu la dansa en l’ entaulat muntat al Poble Espanyol, i l’ altra en “La Semana Gràfica”, Valencia, 20 octubre 1929. consistent en un primer plànol dels porrots.

187

24.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

reprendre la narració que ens relata el canonge de Silla, Elies Olmos Canalda, que situa la cavalcada de la vespra del Crist, a mitjan segle XIX, i ens descriu l’aspecte dels porrots: “Siguen a ellos, los Alcides, dieciséis corpulentos muchachos, que en trajes de vivos colores , rudimentarios , semi-salvajes , bailan la típica danza dels porrots” ( 20 ).

Cap dansa de bastons i bastonets que ha aplegat a l’actualitat porta una arma que es sembla al porrot que duen els dansadors de l’antiga Dansa dels Alcides, ja que aquells dansadors solen dur bastons més curts i completament llisos per a poder-los utilitzar en els colps que realitzen al fer-los xocar en un exercici d’habilitat. La dansa dels Porrots en canvi utilitza una arma prou més gran, una clava o bastó de superior grandària que s’utilitza com arma d’exhibició i dissuasòria en els desafiaments i lluita dels dansadors. En canvi, eixe tipus de bastó de la nostra dansa si apareix en canvi en l’Edat Mitjana, en les anomenades danses de “salvatges”, representades en algunes festes cortesanes, on els dansadors que hi veiem representats en alguns dibuixos, gravats o llibres miniats, s’acompanyen d’uns porrots que són vertaderes branques d’arbres, però a més a més eixos “salvatges” són autèntics homes primitius que pareix van vestits amb peces vegetals, o teles d’imitació vegetal, i també van barbats i amb perruques com els Porrots de principis del segle XX.

Primer plànol dels Porrots al Poble Espanyol de Montjuïc, a Barcelona amb vestits de sanefes, dibuixos geomètrics i flocs, imitant una vestimenta de salvatges. 15 d’octubre de 1929.

Efectivament, eixe aspecte salvatge i rudimentari, es dóna per una vestimenta, que com la de 1929, no sembla per a res romana, ja que està composta d’una falda i un mant que no és d’un sol color llis, sinó de sanefes i ratlles, amb nombrosos fils grossos, com si volgueren imitar la vegetació, igualment en 1909, els porrots duen una vestimenta més semblant a l’actual, però amb barbes i perruques postisses que els donen un marcat aspecte primitiu. A més hem de veure també que els dansadors porten un porrot també diferent en ambdues ocasions, sent el de 1929 molt semblant a una branca d’arbre, com reialment el porta el personatge mitològic d’Hèrcules, de sobrenom Alcides. 20. Olmos Canalda, Elias. La carchofa de Silla. Valencia, 1939. Pàg.4

188

Home salvatge amb porrot al muscle i corona de fulles, en una vidriera del segle XVI. Musée de la Renaissance, Ecouen (França).

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

24.

Esta interacció entre el personatge d’Hèrcules i els homes salvatges de les danses medievals, es fa pensar en que el ball d’eixos dansadors amb les claves podria ser una dansa pírrica, però el fet de ser les danses de salvatges un esdeveniment efímer creades per a certes festes de la noblesa, propiciaria la seua desaparició, i en el cas de la Dansa dels Porrots esdevindria en una dansa més depurada fins a atribuir-li el nom de dansa dels Alcides, precisament pel poc arrel que van tenir les danses de salvatges en la memòria popular. Per tant podria donar-se el cas que la dansa dels Porrots siga una deixalla d’una dansa medieval de salvatges. Per altra part, és conegut pels especialistes en la matèria que les representacions d’Hèracles influïren en la iconografia medieval del salvatge (23) Esta argumentació quedaria sustentada per la denominació que suposadament se li dona a la dansa dels Porrots en una de les darreres vegades que es va representar el ball de Torrent a València. Fumeral renaixentiste del segle XVI amb un salvatge amb porrot al muscle i una salvatge sostenint un escut. Sala gòtica de judicis de l’Ajuntament de Brujas (Bélgica).

No tenim dades dels balls que feien eixos salvatges medievals, però si referències d’on es van ballar, i algun dibuix miniat que portem a estes pàgines. Estos “salvatges” formaren part de la festa i del teatre des de l’Edat Mitjana. L’home salvatge sempre fon un espectacle des de processons fins operetes, disfressat amb un vestit de brosses i amb barbes postisses (21). L’home salvatge en l’Edat Mitjana i Moderna va ser bàsicament una disfressa de personatge per a processons i desfilades, incorporada a diversos espectacles i finalment, al teatre, i els arreus bàsics per a la disfressa són un vestit de pell, barba i cabellera (22), és a dir la disfressa, part de la qual portaven els porrots o Alcides com hem pogut veure i vestit de pell que a més a més porta el personatge d’Hèrcules en alguns passatges pictòrics i gravats dels segles XVII i XVIII, quan ens mostra la pell de lleó i amb la clava a la mà; així es veu també en la façana de l’Ajuntament de Tarazona (Saragossa), del final del segle XVI, convertit amb un absolut home salvatge.

Dansa de salvatges amb porrots, en la cort de Carles VI de França, l’any 1392. Miniatura en el llibre de Chroniques de Jean Froissart. British Library.

21. Pedraza, Pilar. “El salvaje en la ciudad. Espectáculo y enfermedad”, en El salvaje europeo Ed. Fundación Bancaja. Valencia, 2004. 22. Micó, Ramón. “Personatges espectaculars a l’ Edat Mitjana”, en Teatralidad medieval y su supervivencia Ed. Ajuntament d’Elx, Instituto de Cultura Juan Gil-Albert. 1998. Pàg. 63 23. Bartra, Roger. El salvaje en el espejo. Fondo de Cultura Económica. México, 1992.

189

24.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC també en desfilades de recepcions reials, destacant l’entremès del drac amb homes salvatges armats (València, 1373, rebuda a l’infant Joan, primogènit de Pere III). El drac treia foc i fum, i vint o més homes salvatges anaven armats amb armes salvatges, és a dir amb porrots. Combat entre salvatges amb porrots i turcs, variant de l’entremès anterior (Barcelona, 1400, retorn de Martí I). Ballet d’homes salvatges en les noces d’Annibale Bentivoglio i Lucrecia d’Este, com festa renaixentista italiana del segle XVI. Entremès del combat entre cavallers coronats i deu homes salvatges (Nàpols, 1443, entrada d’ Alfons V el Magnànim) (25).

Salvatges de la façana del palau del Duc de Mandas a València -traslladada al jardí dels Vivers -. Segle XVI.

Així en data 7 de juliol de 1855 per a celebrar la canonització de Sant Vicent Ferrer a València fon representat el ball de Torrent a la plaça de bous de València, programa on no figurava la denominació de “dansa dels alcides”, però, entre els vint-iquatre balls anunciats, n’hi havia un en quart lloc que es titulava “La danza salvaje y la lucha romana , por dieciocho personas”. (24). L’ordre descrit per al conjunt de la realització de la dansa i els qualificatius de “salvaje” i “lucha romana” es refereixen a la dansa dels Alcides, ja que era precisament de les més vistoses danses i, entre tantes, no podia faltar una de les més reclamades pel públic, com veurem, tant per l’aspecte feroç dels dansadors com per l’exacta descripció de l’ordre de la dansa, on abans de la lluita cos a cos dels dansadors, es desenrotlla tot el ball o dansa pròpiament dita. Per tant el qualificatiu de dansa salvatge per a la Dansa dels Porrots no és per a res descabdellat si ens referim a qualsevol de les danses que a l’Edat Mitjana es representaren sota eixa denominació. Els salvatges, s’integren en els entremesos, i apareixen

En definitiva, podem afirmar que la Dansa dels Porrots té com antecedents les danses medievals conegudes com de “salvatges”, almenys com a elements primitius de la disfressa carnavalesca i de la vestimenta i estètica més antiga dels porrots. Si de resultes d’una investigació, que ací ja apuntem, ens trobarem amb la possibilitat d’una recreació llunyana en el temps d’una dansa pírrica amb elements confosos i canviants del personatge d’Hèracles i les danses de salvatges, és clar que la dansa tindria, com també les danses de bastons (26), un origen medieval i no renaixentista o de l’Edat Moderna. 2 .- La presència de la dansa dels Alcides en l’Edat Moderna i Contemporània L’aparició dels Porrots, unit al nom de la nostra ciutat, ens fa obligatòriament traure a la llum de nou els documents i escrits que sobre la Muixeranga i el Ball de Torrent s’exposaren en l’estudi de la dansa dels Porrots que vaig escriure per al Centre d’Estudis Locals de Silla en l’any 2000, i que relacionen la dansa amb estes dues manifestacions folklòriques i especial-

24. Almela i Vives, Vicent. “Coreografia valenciana. El ball de Torrent”. En Valencia Atracción, núm.83, juliol 1983, pàg.104-107 25. Micó, Ramón. Ob.cit. pàg. 63-68 26. Alonso, M. Rosa i altres. Els balls de bastons. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1995. Pàg. 15. La data més reculada que es te d’haver-se ballat un ball de bastons, és el 1150, en l’entremès representat en les noces de Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona, i Petronila, filla del Rei d’ Aragó, Ramiro el Monje.

190

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC ment la presència de la Dansa dels Porrots entre les danses del ball de Torrent i de l’aixecament de la Muixeranga. En este article donem altres documents que ens corroboren l’estreta relació de la dansa dels Porrots amb la Muixeranga, amb nous documents del segle XIX que posen el punt de mira cada vegada més en la importància que va tenir la Muixeranga interpretada pels veïns de Silla, on sens dubte es ballava també la Dansa dels Porrots. La paternitat de la nostra dansa, molt probablement, mai podrà ser assegurada com a pròpia de l’antic lloc o vila de Silla, per emprar la denominació utilitzada entre els segles XVI a XIX. Molt possiblement, com també consta en l’aparició de tota classe de balls de bastons, bé fora un ball amb un origen directe amb una dansa de salvatges, o bé amb una dansa creada “ex profeso” entre els segles XVI a XVIII, dintre dels anomenats balls de “matachines”, o festes organitzades per gremis, nobles o per la mateixa autoritat civil per a celebrar qualsevol commemoració, resulta prou contrastat que des del segle XV, el ball de bastons és un producte urbà, i apareix on hi ha una burgesia desenvolupada aliena al mode de vida feudal, i especialment on no hi ha una clara tradició ancestral, o de grans celebracions anuals, religioses, com ocorre als pobles i llogarets, el que implica fer una festa d’identitat urbana, de mode que elements teatralitzats però limitats a recintes o actes pagans i cortesans es traslladen al carrer. D’esta manera es pot dir que inicialment este tipus de balls naix en les ciutats més grans, i en popularitzar-se, pel temps s’estenen a altres llocs que van creixent en població. (27)

24.

la capital, així com la d’altres pobles, més o menys menuts en segles passats, fan possible dir que la majoria de manifestacions folklòriques, especialment moltes danses incorporades i afegides al ball de Torrent, foren creades amb ocasió de festes i commemoracions celebrades a la ciutat de València, i pel temps formaren part de les festes dels pobles veïns. El rastre de la presència de la Dansa dels Porrots en la capital valenciana és relativament nou, però és molt possible que al Grau de València ja es ballara durant els segles XVIII i XIX, puix hi ha tradició del llogament dels Porrots de Silla durant el segle XX per a ballar-la en les festes del Grau, inclús hi apareix una caricatura l’any 1916 (28), de la dansa dels “homes de la força” al Grau, com es coneix la nostra dansa durant el segle XIX i primers anys del XX, així com un comentari de 1847, sobre les festes al voltant de l’actual carrer de les Barques de València, antigament conegut com a barri de Pescadors, que diu el següent “Sin embargo, la música principió y a los primeros compases de la sentimental Casta-diva, una gritería infernal de “això no val res”, que tòquen la polka, que toquen la jota “hizo callar las sencillas armonías de Bellini; y los músicos se vieron obligados a obedecer a la fuerza. Vencieron; la polka, la jota, la sonata de los Alcides, y otras piezas del mismo jaez…” (29)

Podríem dir, per tant, que la Dansa dels Porrots és molt probable nasquera en la ciutat de València, per la seua importància ja a l’Edat Mitjana, amb un poder civil molt puixant, residència de molts nobles, i amb la presència d’uns gremis mercantils prou actius durant alguns segles. La proximitat de Silla a

Caricatura dels hòmens de la força, com eren coneguts els Porrots, a les festes de la Creu del Grau de València. Revista XYZ, maig 1916.

27. Alonso, M. Rosa i altres. Ob. Cit. Pàg.16-30. 28. Caricatura apareguda a la revista “XYZ”, publicació de propaganda de Postre Martí, en maig de 1916. Any I. Nº 2. 29. El Fénix. Periódico universal, literario y pintoresco, Valencia, 13 junio 1847. Pàg. 381, en un article titulat “Costumbres valencianas. Festes de carrer”, en un lliurament de cinc articles, l’autor es queixa de les festes dels carrers de València, situant aquest succés anys enrere al barri de Pescadors de Valencia, hui radicat al voltant del carrer de les Barques.

191

24.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

També és molt possible que al segle XVIII i XIX cohabitara la Dansa dels Porrots tant a la capital valenciana com a Silla, però pel comentari de Vicent Boix, cronista de la ciutat de València des de 1848 a 1880, sobre el ball de Torrent, resultava clar que la dansa dels Porrots al segle XIX ja estava identificada com pròpia del nostre poble, doncs es diu que en el ball de Torrent s’interpretava “una danza pírrica de Alcides, semejante a la de los porrots de Silla …” (30). El cas és, que, els veïns de Silla, eren contractats en les festes de la ciutat de València, per a interpretar la “Muixeranga”, sense citar expressament que els nostres avantpassats ballaren també la dansa dels Porrots, però per les dades que hem estudiat ja podem assegurar que els Porrots de Silla aixecaven després del ball, la Muixeranga, formant ambdues interpretacions un semblant significat.

Novament, hem descobert que els veïns de Silla, participaren almenys dues vegades més interpretant la Muixeranga a València, uns anys abans de la data que fins ara coneixíem. Un programa de ball de Torrent, anunciat en 8 d’agost de 1840 (32), que reproduïm en este article, ens diu que es farà una gran cavalcada, on desfilarà “la Mogiganga” por diez y seis individuos de Silla, los mismos que la ejecutaron en la plaza del Mercado en las fiestas del Centenar”, la gent que anava al costat dels muixeranguers de Silla en l’ordre de la cavalcada eren els Alcides, com es pot veure al programa anunciador, ordre que no crec siga casualitat, puix en este anunci consten un total de més de vint comparses, entre danses i personatges, i és lògic que muixeranguers de Silla i Alcides anaren junts, pel simple fet que eren els mateixos muixeranguers veïns de Silla, els que representaven ambdues danses.

Fins ara coneixíem, que en data de 19 de novembre de 1843, per a celebrar la coronació de la regna Isabel II, la ciutat de València celebrà, un ball de Torrent, en la plaça de l’Aduana, en un entaulat instal·lat front a l’edifici de l’actual Tribunal Superior de Justícia, davant la Glorieta. Eixa “Muixeranga” estava composta per “diez y siete individuos de Silla”, a mesura que s’anunciava en la cavalcada que va recórrer els carrers de Valencia. Després de la cavalcada, s’interpretà el ball de Torrent, figurant un total de setze balls i farses teatrals, i entre elles el “baile de los Alcides”, finalitzant amb “la mojiganga”. (31) Dèiem, que a pesar de la gran quantitat de balls, la procedència dels dansadors sols s’esmentava per a referir-se a la Muixeranga, el que suposa que l’espectador tenia predilecció per l’aixecament de la torre humana, com a exercici més dificultós, i per això acabava el ball de Torrent amb la dansa més espectacular, la Muixeranga, aliena al ball i afegida a l’espectacle teatral, com moltes altres danses, i entre elles la dels Alcides.

Cartell anunciador del Ball de Torrent, celebrat a València el 8 d’agost de 1840, on s’anuncia la comparsa dels Alcides i la interpretació de la Muixeranga per setze individus de Silla. Arxiu de la Diputació de València.

30. Martí i Mora, Enric, El ball de Torrent. Ed. Caixa Rural de Torrent, 1995. Pàg 44-45. 31. Diario Mercantil de Valencia, 18 novembre 1843. Pàg. 3-4. Anunci citat en, Zaragozá Zaragozá, J. Carles, en “La dansa dels Porrots de Silla”, revista Algudor, núm. 1. Pàg. 155-156. 32. Diario Mercantil de Valencia. 8 de agosto 1840. Citat i publicat l’anunci del ball de Torrent, en Frasquet , Ivana .”Valencia en la revolución ( 1834-1843) Sociabilidad, cultura y ocio”. Ed. Universitat de València. 2002. Pàg. 93-94.

192

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC En este cas, a la plaça de bous de València, que era de fusta i estava instal·lada davant les torres de Quart, es va representar el ball de Torrent, anunciant, suposadament el ball, i la presència de la “Comparsa de los Alcides”, a l’inici de la representació, i finalitzant el ball de Torrent amb “La Mogiganga, compuesta de dieciséis individuos, los mismos que egecutaron en el Mercado en las fiestas del Centenar, con la variación de distintas figures”, figures que es refereixen a distintes modalitats d’aixecar i formar columnes, torres, o quadres d’homes suportats per altres amb els seus braços, cames o muscles en diferents composicions. Este anunci també es revela que els muixeranguers de Silla, van actuar amb motiu de les festes del sisè centenar de la conquesta de València pel rei Jaume I, celebrades en octubre de 1838. Estes actuacions dels veïns de Silla per a representar la Muixeranga, i probablement la dansa dels Alcides, ve confirmada per un fullet anònim datat al voltant de 1825, que diu el següent: “Andando el tiempo y progresando como era regular, no han sido ya los de Torrente los únicos que se sirvieron de aquella escena mímica para base, digamoslo así, de un baile general; muy buenas mojigangas se han ejecutado en Liria, por sus vecinos , y también en Silla , y en ocasiones aun se han lucido con ellas los naturales de la capital” (33). No és casualitat, l’estreta relació entre la dansa dels Alcides, sobrenom d’Hèrcules, i la Muixeranga . Covarrubias –vegeu nota 5 - , ja ens diu a principi el segle XVII, que “Las Fuerças de Hércules y las que traen danças de matachines entre otras mudanças es una asirse del maestro seis o sete muchachos, dos en las piernas , dos en los braços y dos en los hombros y otros por remate algunas vezes, y a esto le llaman las fuerças de Hercules. Esto se usó en Roma en los espectáculos como se colige e Marcial, li. 5, epigrama…”.

24.

A més a més, el mateix Ruiz de Lihory, -vegeu nota 33descrivia la Muixeranga amb la següent definició: “Danza pírrica que aún se baila hoy en algunos pueblos de la provincia de Alicante y Valencia . En este baile guerrero, de corte patriarcal, los danzantes armados de hachas, clavas y lanzas simuladas, fingen toda clase de movimientos de lucha y de triunfo…”, i totes les danses de caire guerrer son per a Lihory “manifestaciones de saltación antigua, ó sean bailes pírricos, trágicos, cheironómicos é hiporchemáticos, con modificaciones accidentales, se conserva aún a través de los tiempos en las regiones valencianas ; sirvan de ejemplo els Alcides ú homens de la forsa y la muxaranga , cuyos ejercicios so una verdadera danza pírrica”. Per tant, no és descabdellada la definició de Muixeranga feta per Ruiz de Lihory, si resultara que el ball que precedeix a la Muixeranga fora la Dansa dels Porrots, i els porrots eren els mateixos muixeranguers que alçaven la torre humana, cosa que és possible partint de les següents dades: A) La representació a Silla de les dues danses, atès el que es diu el fullet anònim abans comentat de principis del segle XIX. B) Els llogaments de la gent de Silla per a representar la Muixeranga al ball de Torrent en la ciutat de València, als anys 1838, 1840 i 1843, on a més també es ballava la dansa dels Alcides. C) El nombre de participants de Silla en la Muixeranga en 1840 i 1843, setze i dèsset, respectivament, és pràcticament coincident amb els díhuit per a la “danza salvaje o lucha romana” del ball de Torrent representat en 1855 a València, i amb el nombre de porrots, setze, que Elies Olmos Canalda dona per a obrir la cavalcada del Crist al voltant de 1850. Nombre que hui no s’ha mantingut al desaparèixer la Muixeranga en Silla al llarg del segle XIX, el que vol dir que per a representar la Dansa dels

33. Fullet citat per Ruiz de Lihory, José. La Música en Valencia. Diccionario biográfico y critico. València, 1903, pàg. 159-162. Segons Ruiz de Lihory el fullet era propietat del bibliòfil José Enrique Serrano Morales. Ell fullet deu datar-se al voltant de 1825, segons, Pitarch Alfonso, Carles, en l’article “Sobre les danses de l’Horta de València. La jáquera i les danses i folies de Torrent”, publicat en la revista Torrens núm. 8, Ajuntament de Torrent, 1991. Pàg. 383-411

193

24.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

Porrots no hi feien falta tants participants, originant la reducció del nombre de dansadors dels setze de mitjan segle XIX, fins als huit actuals. D) La constatació d’este provable desenrotllament de la dansa com prolegomen de la Muixeranga, ens ho confirma la representació del ball de Torrent feta al poble de Nules, els dies 14 i 16 d’octubre de 1898, on els Alcides, anomenats forçuts, ballaven la dansa on lluitaven entre ells, fent exercicis de força, per a formar a continuació una torre col·locant-se uns damunt altres fent rogles disposats en pisos, coronant el darrer pis tan sols un forçut.(34)

“Fuerças de Hércules”, el mateix nom que portava la dansa dels Porrots al segle XIX, al ser coneguda com a dansa dels Alcides, sent Martínez Torner, el primer que diu que els porrots representen a Hèrcules

Finalment, Martínez Torner, el musicòleg que va transcriure la música de la dansa amb dues partitures publicades en 1938 -vegeu nota 4-, ens descriu la dansa dient que “Se ejecuta esta danza por doce hombres armados vestidos de Hèrcules y enarbolando sendas porras en la mano derecha , con las que simulan terribles luchas . Se doviden en tres grupos de a cuatro y al final de la danza se unen y forman cuadros plásticos que representan diversas costumbres locales”. Aquesta costum local d’unir-se tots els porrots per a fer quadres plàstics, sens dubte no és per a ballar la dansa, perquè precisament el final de la dansa consisteix en la lluita cos a cos, i els porrots el que fan no és unir-se sinó separar-se en tres grups -les dues parelles que lluiten, i la resta fent guarda porrot en alt-, el que vol dir que a Torner algú li va dir que els porrots antigament representaven varies quadres plàstics després de la lluita, o siga varietats de la Muixeranga, com hui encara fan al poble de Titaguas i a la mateixa Algemesí, on a més de la torre final, l’anomenada alta, composta per dèsset persones que formen cinc o sis pisos (8-4-3-1-1, o, 6-4-3-2-1-1), fan també altres figures diferents, de sis o set homes. Així és com s’acomiadava la dansa dels Porrots a Silla, ni més ni menys aixecant la Muixeranga, el que podria remuntar la dansa fins al segle XVI, coincidint en l’època en que la Muixeranga, o una varietat d’aquesta, era coneguda sota el nom de 34. Marti i Mora, Enric. Ob cit. Pàg. 47-48.

194

Gravat venecià de 1700 de les Forces d’Hèrcules.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC A més a més rellegint i reinterpretant el fullet anònim datat en 1825 -vegeu nota 33 -, quan ens diu que els de Torrent anaven pels pobles ballant les seues danses, al descriure la Muixeranga manifesta el següent: “…y una mojiganga, danza en que agrupándose unos encima de otros se forman mil figuras, que mal año para los de los árabes, Alcides, ganaban sendas pesetas , y volvían después a sus casas, a emprender sus agricultoras faenas...”. És a dir, que la Muixeranga està identificant-se amb una dansa que fa una o diverses modalitats de torres humanes, siga d’àrabs o d’Alcides, el que ens confirma que els muixeranguers ballaven també altres danses, com la nostra, i després feien els quadres plàstics propis de les diverses varietats de la Muixeranga. A més a més, la Muixeranga, documentada en Algemesí des de 1733, es va representar al ball de Torrent ja en 1790, i en 1642 i 1676 i 1765 a Llíria (35). Però les forces d’Hèrcules, com es coneix a principi del segle XVII en Espanya la Muixeranga, està documentada en l’any 1500 en Venècia, sota el nom de Forze d’Ercole o Forze dei Nicoletti, sent costum la seua representació fins al segle XVIII (36). Per tant, de provar esta representació de la Dansa dels Porrots com a prolegomen de la Muixeranga des d’almenys el segle XVII, la nostra Dansa podem dir que, fóra ballada a Silla, a València, o altres poblacions valencianes, tindria una antiguitat confirmada d’uns 400 anys. En el que respecta al ball de Torrent, hem de fer menció als comentaris de Joan Fuster i Joan Amades, que vénen a coincidir que l’anomenat ball de Torrent, ni naix en Torrent ni és un ball, sinó una sèrie de representacions teatrals i carnavalesques escampades per tota l’Europa meridional, i en especial en molts pobles valencians, sent el nom de Torrent per a Fuster una broma dels pobles rivals i veïns, fent menció al caràcter

24.

desfogat i antisenyorial dels torrentins, i afegint danses autònomes al nucli del ball (37) . Al voltant d’estos comentaris, el folklorista i investigador torrentí Enric Martí i Mora, ens diu que la primera descripció de les danses del ball de Torrent es fa en 1783, no acoplant-se en res a la descrita a la meitat del segle XIX, i menys a la de 1855, el que ens fa pensar en que el ball de Torrent va afegir danses i canviant l’estructura al gust o moda del moment (38), i així ho considera també Almela i Vives, que ens diu que “se mezclaban números a capricho del organitzador” L’any 1692, es dona com a data més endarrerida de la representació del ball de Torrent, feta en la ciutat de València (39), però és des de les darreries del segle XVIII i primer terç del XIX quan es popularitza i es representa entre 1783 a Terol, 1790, 1793, 1803, 1830, 1838, vàries vegades a València, començant ja a espair-se el ball a partir de 1840. El ball de Torrent al segle XVIII no descriu pràcticament les danses que representa, puix la descripció feta en 1783 sols parla del nucli del ball, el que fa pensar que va afegir diverses danses, entre elles els Alcides i la Muixeranga, durant el segle XIX, que és quan estan descrites ambdues com presents en el ball de Torrent. La dansa dels Alcides interpretada al ball de Torrent, i descrita com una dansa on uns quants disfressats de tals, amb grans maces o porres, fan exercicis de força i habilitat (40), és sense dubte una còpia o imitació de la dansa dels Porrots de Silla, que com a dansa autònoma era el mateix prolegomen de la Muixeranga que es ballava en la ciutat de Silla, molt probablement des del segle XVIII.

35. Uriel, Domingo. “Bosquejo histórico de la música en Liria excluyendo los tiempos actuales”, en Saitabi, núm. 20-21. València, 1946. Pàg. 95-109. 36. Alcaraz i Santonja, Albert. Un món de muixerangues. Ajuntament d’ Algemesí. 2004. Pág.136. 37. Fuster, Joan. “Memòria del ball de Torrent”, en Levante,”Suplemento Valencia”, núm. 90-91 i 92. 2, 9 i 16 desembre 1955 . Amades, Joan. “El ball de Torrent”, en Anales del Centro de Cultura Valenciana, núm. 32. Maig - desembre 1953. Pàg. 113-115, 117 ,118-120. 38. Martí i Mora , Enric .- Ob cit . 39. Cebrián y Mezquita, Lluis. “La Jáquera Vella”, en Almanaque Las Provincias para el año 1913. Pàg. 228. 40. Valero Montero, Gonzalo. “Coreografía valenciana retrospectiva” en la revista El Archivo. Tomo VII. València, 1893. Pàg. 213-222

195

24.

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

Els Porrots de Silla ballant la dansa executant el bot a l’esquena, en la plaça de l’Ajuntament de València, en el festival faller de 1945. Observeu la falda de dibuixos amb relleu i la gorguera estil arlequí, que porten en aquesta ocasió.

196

ELS DEU PATRIMONIS VALENCIANS

LA DANSA DELS PORROTS CAMÍ AL BIC

24.

La Dansa dels Porrots de Silla, executant el pas “costat” a la plaça del Poble, el 6 d’agost de 1949.

197

198

199

QUÈ VOL DIR VOLEM FALLA? Per Pere Fuset i Tortosa Regidor de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València

Si volem falla, protegim els artistes. Si volem falla, dediquem-li més esforç, més recursos. Potenciem la cultura de la falla. Fem-ho pels artistes fallers, però, sobretot, fem-ho per la nostra festa.

200

Q Q

uè vol dir Volem falla? Sumar-se al Volem falla ha de ser alguna cosa més que compartir un cartell en les xarxes socials o posar-se una xapa. Sumar-se a això ha de ser donar-li contingut i reivindicació. En l’Ajuntament de València hem posat en marxa una comissió de seguiment de les Falles com a patrimoni immaterial de la humanitat. Una comissió en què estan representades les comissions falleres, sectors com el mateix Gremi d’Artistes Fallers, indumentaristes, professionals com el músics, la pirotècnia, associacions de veïns, investigadors o les universitats, entre altres. I s’estrenava amb bon peu: fent un decàleg de bones pràctiques per a posar en valor la falla. Són deu idees, algunes de les quals ja estan posant en pràctica moltes comissions falleres, per a posar en el centre de la festa la falla, allò que ens fa únics i singulars. Idees com ara respectar i no tapar la falla, deixant contemplar-la, fent que qualsevol element d’il·luminació, decoració o tanques no eviten que el gran públic puga disfrutar de la falla. Idees com ara acostar les falles de manera inclusiva a persones amb qualsevol tius de diversitat funcional. O deixar l’entorn de la falla més nét i, per tant, no utilitzar-lo per a dur a terme altres tipus d’activitats. Com ara adaptar la seua falla al seu marc, perquè les falles són art públic al carrer. No tapar la falla amb els premis, utilitzant altres estructures per a fer-ho. Evitar que una falla, que està pensada per a cremar-se, puga ser mutilada en el moment de la cremà. Mesures, en definitiva, que moltes comissions falleres ja estan fent i de les quals preníem nota per a distribuir-les entre la resta de les comissions i el gran públic en el programa de festes.

VOLEM FALLA

QUÈ VOL DIR VOLEMFALLA?

27.

Però cal anar més enllà. Cal anar més enllà per a fer efectiu eixe Volem falla. Si volem falla, hem d’entendre que les falles són art. I que l’art és plural i divers. I la gent que les fa són artistes i, per tant, cal respectar eixa diversitat, eixa pluralitat que hi ha en la falla. No podem ni devem tolerar escoltar mai més “això no és una falla”. No ho escoltem en el cine. ¿Heu escoltat alguna vegada “això no és una pel·lícula”, “això no és un programa de televisió”, “això no és un quadre”, “això no és una cançó”? Les falles són diverses, les falles són plurals, com qualsevol altra manifestació artística. Com vaig llegir en un vídeo, l’únic límit per a la creació és la imaginació, la dels artistes, que s’han de fer respectar, i que els fallers i les falleres hem de potenciar com el gran tresor de la nostra festa. Les falles no es venen al pes ni per volum. Sé el que és ser president, anar al taller i preguntar “¿quants ninots tindrà la meua falla?”, ¿“quant farà d’alt?” o “¿quants volums tindrà?”, i dir “tira-li més”. L’esforç dels fallers i les falleres es vol veure recompensat amb grans monuments que puguen sorprendre el nostre públic, però hem de ser conscients que les falles no es venen al pes ni per volums. No compten només els materials. El treball també compta. El guió també compta. Les idees, l’originalitat, també compten. El treball de l’artista faller també té un preu i hem de saber reconéixer-lo.

201

26.

VOLEM FALLA

QUÈ VOL DIR VOLEMFALLA?

Enguany estem d’enhorabona. Gràcies al diàleg i al consens entre els agents fallers, que, quan volem, som capaços de posar-nos d’acord, hem tingut una nova classificació de falles amb nou palets i més divers en premis. Això també ha comportat que enguany, després d’uns quants anys d’estar congelat, d’estancament i, fins i tot, de baixades, haja tornat a pujar un poquet el total del pressupost de les comissions gràcies a eixe esforç que fan els fallers i les falleres. És el moment que anem més enllà. Per exemple, des de l’Ajuntament de València, a través del procés de selecció de la falla municipal, hem llançat una idea: acabem amb el concurs d’esbossos, acabem amb eixe treball especulatiu que demana als artistes que treballen debades i, si m’agrada, ja et pagaré. Crec que és important que cundisca l’exemple. I això també passa perquè els artistes —i han de ser valents i valentes, i se que els demane molt— col·laboren i que, quan algú els demane participar en un concurs d’esbossos, diguen que no, que el seu treball s’ha de respectar, s’ha de fer valdre. Hem de confiar en la capacitat dels artistes per a crear art. Fins i tot, per a col·laborar amb altres disciplines. ¿Per què no? ¡Clar que sí! Benvinguts siguen aquells arquitectes, aquells guionistes, aquells dibuixants de còmics, aquells escriptors... Benvinguda siga tota aquella gent que fa art i que vulga participar del nostre

202

món, del nostre huité o nové art, del món de les falles. Benvinguts siguen, perquè això també demostrarà la versatilitat dels artistes fallers, la seua capacitat, per a treballar també, per què no, en l’arquitectura, en el disseny, en el teatre i en tantes altres arts, perquè els artistes fallers porten fent-ho molts anys. De la Ciutat de l’Artista Faller han eixit escenaris de Hollywood, i la història no es para i els artistes fallers continuen fent grans creacions que després omplin teatres, omplin festivals, omplin centres comercials. En definitiva, omplin d’art altres espais, a més de fer falles. D’altra banda, crec que hem de demanar als fallers i falleres que ens mullem i incrementem els pressupostos de les falles. Tot és important: les verbenes són importants, perquè la nostra és una festa, les llums són importants, la música és important, les mascletades són importants, però només hi ha una cosa imprescindible i és la falla. Hem de dedicar més esforç a la falla, perquè és el sentit de la nostra festa. Enguany, des de l’Ajuntament de València, ho hem fet: després d’alguns anys de pressupost congelat, hem posat una miqueta més. És molt fàcil, ho paguem amb els pressupostos municipals. En som conscients. També som conscients que per a les comissions falleres això és un esforç: han de vendre loteria, han de desplegar cada vegada més la creativitat per a tirar avant amb la falla, arribar a tot i acontentar a tots: als que són més festers i al que són més fallers. Però no ho oblidem: no servirà de res l’increment

VOLEM FALLA

QUÈ VOL DIR VOLEMFALLA?

26.

de la falla municipal si això no es traduïx en un increment de la resta de les comissions falleres. No parle només de la secció especial o de la secció primera, parle de tots i de totes.

progressivament, tant com siga possible, de manera consensuada, ordenada, perquè volem apostar per la falla. Això és Volem falla.

Sóc conscient que no és fàcil, però amb la nova classificació hem aconseguit una fita històrica, que hi haguera un mínim, que tots estiguérem d’acord en el fet que calia un pressupost mínim per a participar en el concurs de falles. Però eixe mínim encara no és suficient, per això cal anar incrementant-lo

203

PER A QUÈ #VolemFalla? Per Miquel Àngel Gascón i Rocha

Si #VolemFalla ens hem d’estimar la indumentària valenciana tradicional i artesanal, i no eixos invents que a vegades passegen pels carrers, que més aviat pareixen, ells, els lacais d’algun palau versallés, i elles, unes lagarteranes d’època indeterminada.

204

VOLEM FALLA

PER A QUÈ #VOLEMFALLA? e sobte, el #VolemFalla es convertí en el nostre

#MeToo particular, un moviment reivindicatiu que naix dels artistes fallers per a reposicionar les seues obres artesanals com a centre d’una festa que porta anys en una deriva que la fa cada vegada més semblant a qualsevol altra festa de les que coneixem. Deriva que ha continuat, tot i la declaració de les falles valencianes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. Declaració que s’anuncià com la salvació de l’essència de la festa i de moment només ha resultat ser la salvació d’un grapat de persones que poden continuar vivint, gràcies als diners públics, de les falles a què, per cert, sempre han criticat voraçment. En el meu cas no sóc tan crític amb les falles i els fallers, però encara que sone massa filosòfic he de dir-vos que estic allunyat de les comissions falleres en busca d’eixa essència que a vegades dins de la comissió s’està perdent. Per a mi, com també per als artistes fallers, el centre de la festa és la falla, més encara, el seu fet diferencial, ja que tot naix al voltant de la falla i encara que celebrem la Fira d’Abril al casal, ho fem al voltant de la falla que plantem. Però, endinsem-nos en la qüestió ¿Celebrar la Fira d’Abril al casal, com a part dels festejos fallers, com si no hi haguera res més important en aquest món i signar fervorosament el manifest del #VolemFalla és compatible? Taxativament no, i si voleu em cremeu en la foguera com un heretge, però no renunciaria a les meues creences en tot cas. De fet, la Fira d’Abril no apareix en la declaració de les Falles com a patrimoni immaterial.

Per a mi, estar a favor del #VolemFalla no és simple-

27.

ment estar a favor de reconéixer la falla com a element principal de la festa, sinó considerar-la com a element vertebrador d’una celebració que també compta amb uns elements bàsics al seu voltant. I no cal més que repassar la declaració de patrimoni immaterial per a assabentar-nos. Si plantem la falla més cara de la localitat perquè el 18 de març - i disculpeu la insistència - l’envoltem de farolets, omplim els gots de rebujito, ens vestim de faralaes i cantem a plena veu que “Sevilla tiene un color especial” més que voler la falla, el que cobegem és ser el capità moro que proclama: “Això ho pague jo”

Així que si #VolemFalla hem de voler el llibret, i llegir-lo de cap a peus i no simplement perquè els llibrots que ara editem òmpliguen espai a les prestatgeries. Saber si hem eixit en alguna foto o la secretària de la junta ha passat correctament els llistats. Si #VolemFalla ens hem d’estimar la indumentària valenciana tradicional i artesanal, i no eixos invents que a vegades passegen pels carrers, que més aviat pareixen, ells, els lacais d’algun palau versallés, i elles, unes lagarteranes d’època indeterminada. Si volem falla volem també la música, però per favor, no el DJ de cançons remasteritzades en llanda, sinó la música de banda que interpreta L’entrà de la murta del mestre Giner,

Lo cant del valencià de Sosa o El fallero de Serrano i lletra del poeta Maximilià Thous, autors de dos himnes principals, el del poble valencià i el del poble faller. I si #VolemFalla volem pirotècnia, llum, color, foc, soroll, i més foc, perquè sinó és impossible que la falla siga falla, ja que l’artesania dels ninots esdevé en falla quan el foc la transforma en cendra. Eixa és l’autèntica essència. Falla, foc i cendra, i al seu voltant la vida. Per tant #VolemFalla, sí que en volem, però volem falla i no rebujito. 205

SENS DUBTE

VOLEM FALLA Per Lorenzo Pérez i Rodríguez

ncara feien olor de pólvora els carrers de Valencià i poblacions quan apareixia un moviment espontani en les xarxes socials anomenat “VOLEM FALLA”. Naix basat en el sentiment de respecte i suport a l’element cultural que ens diferencia de la resta de festes populars: la falla El moviment fa reflexionar sobre la realitat actual que hi ha al voltant de la falla com a element artístic, cultural, així com l’ofici de crear-les i incentivar els col·lectius fallers a realitzar bones pràctiques de cara a la salut de la falla. Aquesta definició, escrita en un paper o amb l’ordinador sembla molt bé. Però, Quina certesa tenim que tot açò existisca en les comissions? Les comissions falleres estan disposades a defendre els seus artesans i a invertir en el seu element patrimonial més important? Estan també les institucions disposades? Aquest tema dóna per a escriure tot un serial, perquè dins de les comissions hi ha fallers i falleres que volen falla, i al contrari. Per això pense que allò que identifica les falles per damunt de qualsevol altra festa és la presència del monument faller. La música, el foc i

206

la indumentària són components que es poden trobar en altres festes, però és el monument el que fa única aquesta festa. Les falles són un art que es renova cada any, que no guardem en els museus, que l’oferim a tot el món al carrer, un art efímer, artístic i crític. Quants fallers i falleres, després d’haver cremat la falla encara pregunten sobre què anava? Hi ha molts que han estat capaços de passar per davant i ni l’han mirat, i si ho han fet, no han fet un esforç per llegir les crítiques, per saber el significat de les escenes, del remat o dels ninots. Jo sempre he dit que tot allò que envolta aquesta festa deu existir perquè també és una part important, però mai no hem d’oblidar qui ens posa nom a les comissions falleres o al faller i fallera. Per tant, sí, amics lectors, no és una altra que la falla, el monument pel qual es treballa tot l’any perquè lluïsca als carrers en arribar el mes de març. Per això ens hem de conscienciar que dins dels pressupostos que puguem invertir cada comissió, la falla ha de ser digna, així com també el treball de l’artesà ha de ser digne. D’altra manera acabaran desapareixent els artistes fallers i els respectius tallers, l’ofici per excel·lència nascut de la nostra cultura. Les falles han convertit la seua expressió màxima d’art al carrer en una medi de vida, que dóna faena a moltes persones. I encara hi ha més, ha exportat el seu art a altres disciplines, com els decorats de les pel·lícules, escenografies teatrals o ambientacions de parcs d’atraccions. Sé que totes les falleres o fallers, en llegir aquest article, se sentiran identificats. Uns perquè volen falla i d’altres perquè volen la festa de la falla. Jo sóc dels que defendrà el “VOLEM FALLA”, perquè m’identifique i estic enamorat d’aquest meravellós món que és el de les falles, perquè no m’agradaria que el treball dels artistes fallers morira en l’oblit, perquè m’aborrone quan visite el taller de l’artista i veig el treball que hi fan, perquè m’emocione mirant falles al carrer i perquè cada any vull saber, vull descobrir, vull experimentar noves situacions o simplement saber un poquet més de falles, ja que és un estímul que em permet estar viu i millorar com a persona; perquè la falla és com una gran escola i sense falla no hi ha falla.

207

VOLEM FALLA I VOLEM ARTISTES FALLERS Per Carles Andreu i Fernández

cabades les Falles de 2018, per les xarxes socials va començar una campanya que, amb l’etiqueta #VolemFalla, tenia la intenció de fomentar la falla monument entre les comissions falleres. Sembla paradoxal perquè necessàriament han de plantar un cadafal, que és la raó de la seua existència, però la realitat és que els pressupostos de les comissions de vegades es dediquen massa a altres partides (orquestres, menjar, beguda…) que a la partida de la falla, que és la base de la festa i la seua raó de ser. La conseqüència de no gastar més en el monument la pateixen, d’una banda, la mateixa falla i, d’una altra, els professionals que les fan. És una realitat que el treball d’artista faller no és per a fer-se ric, ni molt menys. Fins i tot els que cobren pressupostos elevats de la secció especial no guanyen fortunes precisament, pel volum de despeses que suporten i, en ocasions, per una gestió empresarial poc eficient. En última instància, el #VolemFalla pretén millorar la delicada situació del sector d’artistes fallers, com demostra que la iniciativa haja sorgit d’aquestos professionals.

208

Aquesta campanya arriba per a intentar solucionar una crisi que és pràcticament de sempre, però que, des de la crisi global de 2008, sembla que s’ha agreujat. En efecte, en aquella mala època per a tots, inclosos els fallers, les comissions falleres tenien menys diners per a tot, i la falla era una de les partides en què més es retallava. Com que hi havia menys diners per a aquest concepte, començaren a sorgir suposats artistes que, per pressupostos molt baixos, feien falles, cosa que va fer que molts també reduïren les seues pretensions econòmiques per no quedar-se sense treball. Si a això afegim el costum habitual d’oferir més ninots al mateix preu, i que la competència ha augmentat quant al nombre de clients (les comissions falleres), la situació financera dels artistes fallers va començar a deteriorar-se, cosa que va fer tancar tallers i endeutar-se a molts d’aquestos professionals. L’economia ha millorat, però encara s’arrosseguen conseqüències d’aquella crisi i, de fet, cada any continuen tancant-se tallers on es fan falles.

La comissió de García Morato-Yecla té la crítica com a segell de les seues falles. Foto de 2012.

VOLEM FALLA

I VOLEM ARTISTES FALLERS

29.

Una solució evident a aquesta crisi és, naturalment, que el client pague més per la falla. És a dir, posar-la en valor entre els fallers i falleres perquè invertisquen més en ella. En aquest punt incideix la campanya #VolemFalla, però no només cal estimular la comissió fallera per tal que valore més l’element bàsic de la festa; també cal canviar de mentalitat en el món de l’artista faller. Anem per parts. Primerament, és cert que cal sensibilitzar els fallers i falleres perquè donen més importància a la falla i menys a elements accessoris. Tindre bona festa amb orquestres, discoteques mòbils i beguda és necessari, però no tant com l’element que dona sentit a la festa de les Falles: el cadafal. Cal conscienciar els fallers i falleres que la falla que posen al carrer ha de ser digna (dins del pressupost de cada comissió, clar) i pagar-se, per tant, un preu just, i no rebaixes o excessos de figures regalades que només portaran un perjudici a l’artista, que també és una persona que necessita guanyar diners per a viure. Afortunadament, cada vegada hi ha més comissions que es declaren a favor del monument faller i, per tant, exploten dins de les seues possibilitats la possibilitat de tenir-ne un com més digne millor. Ara bé, el #VolemFalla va també per als artistes. En efecte, molts d’ells semblen que no valoren suficientment la falla per la insuficient valoració que fan d’ella i, per tant, del seu treball. Realitzar projectes amb benefici escàs o negatiu no té sentit, ja que un monument faller ha de servir per a guanyar diners com qualsevol altre treball. Només per motius comercials, i com a tals haurien de ser puntuals en el temps i no una norma, podria entendre’s que un artista perda diners en una falla. En poques paraules, el #VolemFalla ha de començar des dels mateixos artistes fallers, valorant més el treball que fan, sobretot econòmicament, per a després exigir als fallers unes majors inversions.

Falla Bolseria-Tros Alt, un exemple de cuidar el monument amb poc pressupost. Foto de la falla de 2010.

209

NINOTS

DE LLOGUER

Per Jesús Peris Llorca (Associació d’Estudis Fallers / Universitat de València)

l món de les falles mai deixa de sorprendre’m. Moltes vegades per a bé, que conste. Però no sempre. El que vaig a contar va passar a Gandia, però em tem que no és exclusiu de la capital de la Safor. Les falles passades una falla molt coneguda i molt elegant va ser sancionada per retirar totes les bases abans de la cremà. Sembla que havia arribat a un acord amb els seus artistes per no cremar-les i tornar-li-les. Pel que he sentit dir, sembla que altres falles havien tornat algun ninot als mateixos artistes. Aquesta arribà més lluny i la seua espectacular innovació va consistir en tornar totes les bases. Moltes vegades es diu que les falles abusen del recurs dels indults honorífics. En aquest cas no estem parlant del fet que se’ls anà la mà regalant ninots a la fallera major o al president. En certa mesura, ni tan sols els ninots eren de la comissió. Es pot dir que la seua falla era en part una falla de lloguer. Aquest tema em sembla greu, trist i escandalós, i no es pot comparar en absolut als refregits (ni els clàssics per reutilització de motlles, ni els digitals), perquè no estem parlant de diferents individus d’una sèrie, sinó literalment d’utilitzar el mateix ninot en més d’una falla. Llogar un ninot, plantar-lo al carrer per tindre una falla més gran i amb més bases pel mateix preu, obtindre un bon premi i després tornar-lo, no només és un greuge comparatiu, un exercici d’avantatge, respecte a les comissions que cremen la seua falla sencera, que també, sinó que atempta contra el mateix sentit de la festa de les falles. Açò va de plantar un monument satíric al carrer i cremar-lo la nit de Sant Josep. Totes les altres coses són boniques, emocionants i divertides, i completen la festa tal com ha arribat als nostres dies, però no deixen de ser coses afegides a eixe ritual del foc que li dóna sentit a tot. Si no cremem la falla, no estem fent falla. Això ho va entendre molt bé aquella comissió de la Ciutat de València que volgué indultar una falla infantil sencera i acabà cremant-la unes setmanes després. És falla perquè es crema.

210

VOLEM FALLA

NINOTS DE LLOGUER Crec, però, que el fet dels ninots de lloguer i el sentit profund de la picaresca que s’hi amaga, no és només una anècdota, sinó que arrela en problemes que la festa arrossega des de fa dècades. Com a mínim en jo distingisc dos. D’una banda precisament la pèrdua de pes específic del monument dins de la vida de la comissió. Tant ha anat augmentat la importància d’altres elements que, per a alguns fallers i falleres, la falla és un element més i ni tan sols el més important. Recorde fa uns anys que em vaig trobar un artista faller molt admirat per mi, José Manuel Alares, plantant quasi en solitari una falla infantil no massa lluny de l’estadi de Mestalla a la Ciutat de València. De fallers o falleres no hi havia ni un. A 100 metres, aproximadament, la falla celebrava dins de la seua carpa un esdeveniment infantil. Hi havia alguna cosa més important per a la xicalla de la comissió en aquell moment que veure alçar-se la seua falleta de l’any? Realment no podem culpar aquells xiquets i xiquetes perquè hagen perdut la perspectiva sobre el que fa que les falles siguen falles. Evidentment, els seus majors no els ho han transmés perquè tampoc semblen tenir-ho massa clar. En aquesta lògica, llogar ninots és un pas natural. Si això deixa més diners per a altres coses accessòries i damunt s’aspira a premi, doncs, tot va rodat. D’altra banda, és de veres que per a fer la trampa de la falla de Gandia fan falta dos, la comissió i els artistes. La sanció va recaure en la comissió, però em sembla evident que en aquest cas els artistes van fer si més no d’element incitador a

30.

la corrupció. Algú em podria dir que en el fons va en el mateix sentit que la consolidada pràctica -hui en retrocés en part per la política de subvencions- de declarar un pressupost inferior al real. Em sembla malament, i em sembla molt greu perquè una vegada més adultera el concurs (ai, el concurs, què perniciós és) i perquè no deixa de ser una manera de defraudar. Però torne a insistir que la pràctica del lloguer de ninots atempta contra la mateixa essència de la festa fallera, per la qual cosa, almenys en sentit faller, em sembla encara més greu. Ara bé, per què fan els artistes aquestes coses? Per què s’atreveixen a plantejar-les a les comissions? La resposta ens duria a les condicions dolentes de l’ofici, a com de difícil resulta viure de fer falles i a la manca de valoració de l’originalitat i de la tasca creativa de disseny que les falles impliquen. Moltes comissions continuen contractant les falles a pes (a volum), i moltes vegades el benefici que els artistes obtenen de la seua feina a penes serveix per cobrir despeses. Quan es planten falles conceptuals, falles diferents, sempre hi ha qui assenyala com a argument definitiu: “i per a fer açò li han pagat tant?” Fins que no assolim que l’artista faller és un artista i que, per tant, cal recompensar el treball creatiu i no estic pensant en pagar més, perquè sé com estan les finances de les comissions, sinó possiblement a fer falles més xicotetes pel mateix diners, si no estarem entre tots matant el col·lectiu. El contrari de fet incentiva pràctiques tan aberrants com el lloguer de ninots i posa en risc l’ofici. Ara a València algunes veus estan advertint de la mort de la ciutat fallera. Tant de bo encara estem a temps de revertir la situació.

211

nen una llarga carrera al davant, carrera que sens dubte volen dedicar plenament a la falla, resistint-se rotundament a tancar el taller, com malauradament molts artistes fallers han fet de forma exponencial els darrers cinc anys.

EL NAIXEMENT

DE #VOLEMFALLA Per José Ramón Espuig i Escrivá,

mestre major del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València

l setembre de 2013

vaig ser elegit per primera vegada mestre major del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València. En aquells dies, la bombolla fallera -paral·lela a la bombolla immobiliària- vivia el seu declivi. S’acabaven els temps de falles extraordinàriament descomunals i s’iniciava un període en el qual tots teníem assumit que els pressupostos de les falles grans -des de la secció especial fins a la setena C del cap i casal- de les infantils i de les altres capitals falleres, anaven a baixar. El que no podíem intuir era que la baixada seria tan forta i la situació d’estancament tan perllongada, que el treball d’artista faller s’haja convertit en una autèntica carrera de fons per la supervivència. Ara com ara, mantindre un taller suposa signar una mitjana de 10 falles, si no et vols veure abocat a tancar. Tot just es complia un mes des que estàvem descarregant les peces i els volums de les falles als carrers, al voltant dels dies 11/12 d’abril, en plena efervescència del tancament de contractes de les Falles 2019, que un grup de companys artistes, tots ells membres del nostre gremi, van promoure el moviment “Volem falla” en les xarxes socials (Facebook i Instagram) i en la premsa. No és casualitat que la iniciativa “Volem falla” haja sigut mampresa pels companys més jóvens, aquells que encara te-

212

“Volem falla” naix, de primer, per a confirmar entre el nostre sector allò que som: artistes fallers. Açò, que pot semblar una raó de sentit comú, no està de sobra que ho recordem, ja que el desànim fa temps que ens acompanya. Sobretot les generacions més veteranes que hem viscut la construcció de falles com una indústria consolidada, que generava treball (fusters, escultors, retolistes, cartoners, etc.) i que es transmetia de pares a fills. És el meu cas, per exemple, amb un pare també artista faller i una mare cartonera. Però ja no serà el cas dels meus fills, ni el dels fills de molts companys. Ací hem d’estar els artistes més units que mai -agremiats o no, compte!, - i reivindicar tots a l’una la pervivència del nostre treball. Per tant, com a artista faller i mestre major, done tot el meu suport a “Volem falla” i, en conseqüència, al Gremi d’Artistes Fallers de forma unànime. Ara: “Volem falla” és una premissa que heu d’assumir les comissions, així com també les institucions de govern. Les comissions falleres ho sou de facto, perquè vos regiu com a associacions culturals i, per tant, cal que justifiqueu activitats en eixe sentit al llarg de l’any. No diem -ni demanem- que renuncieu als llibrets, al teatre, a les bandes de música o a la pirotècnia. Però sí que recordeu que la principal activitat i valor cultural de la nostra Festa és eixe element imprescindible i raó de ser de tots: la falla. És descoratjador veure, any rere any, que en arribar els dies de Falles les carpes es converteixen en l’epicentre de celebracions desmesurades a força de copiosos sopars, molta beguda i revetles que superen rècords de decibels i que han comptat amb pressupostos més grans -fins i tot el doble- que els destinats a

VOLEM FALLA

EL NAIXEMENT DE #VOLEMFALLA

les falles grans i infantils. D’altra banda, les institucions, les mateixes que portaren les Falles a ser Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat sobre la base de l’espectre cultural, social i industrial que cobreix, com a manifestació identitària i folklòrica de primer ordre, tota la nostra Comunitat Valenciana, igualment han d’entendre que la falla és l’engranatge que genera eixe espectre. Si “Som Patrimoni” han de conscienciar-se que primer és “Volem falla”; és més: “Som falla”. En el recolzament, la promoció i la visibilitat del nostre ofici -i principal dedicació, que és fer falles -, està tot el sentit d’aquesta festa, ja que sense la presència innegociable dels efímers monuments als carrers, l’altra no seria absolutament res. Símptoma de la situació de crisi del nostre sector és el col·lapse absolut de la nostra Ciutat de l’Artista Faller valencià, la primera ciutat temàtica d’Espanya, que va nàixer com a projecte alhora que el mateix Gremi, entre 1945 i 1948, i que fou inaugurada a finals de la dècada dels 1960 a les proximitats de la barriada de Benicalap. Dels 50 tallers establerts a la Ciutat, tan sols 12 construeixen falles. D’entre elles -i encara sort- la Falla Municipal de València i una de secció especial. La resta tenen usos diversos, com tallers mecànics, gimnàs, església, garatges, etc. Dades molt roïnes, inversemblants, de les quals els nostres mestres, els promotors de la Ciutat de l’Artista Faller, com Regino Mas, José Soriano Izquierdo o Vicent Tortosa Biosca, mai no hague-

31.

Pegat mural reivindicatiu de la Ciutat de l’Artista Faller. Foto Iván Esbrí.

ren imaginat, i així s’ha expressat en una altra iniciativa: @elpatas1924 (compte d’Instagram) mitjançant un pegat mural. Al desembre del 2015, tots els grups municipals de l’Ajuntament de València van signar un Pla de Revitalització de la Ciutat de l’Artista Faller. Des d’aleshores, només s’han fet actuacions puntuals, com una ruta cultural i el mural dels grafiters Pichiavo; però cap actuació ha aconseguit remuntar el nostre complex artesà: reunions de treball, llei d’usos -impossible ja d’aplicar per la diversitat d’indústries que hi ha -, incentius econòmics, promoció, etc. No podem ignorar que el principal patrimoni de la Festa és la falla, i això volem; i en eixa estima va implícit posar en valor el nostre ofici i la Ciutat de l’Artista Faller com a espai simbòlic.

Ciutat de l’Artista Faller. Foto Iván Esbrí.

213

VOLEM? Per Olga García i Salguero

H H

o tenia tot. Tenia fins i tot aquells defectes que humanitzen i fan real un tu a tu. Hi havia riures i hi havia esgarrifances. Tenia aquell rotllo que, en aquest cas, tant ens agrada. Però li faltava alguna cosa, aquest cert «nosequé», aquest aire de... dis-li com vulgues...uan certa alguna cosa. I llavors arribes a la conclusió que vas a jugar una vegada més una carta que és tan poc creïble per al qual llança l’envit com para el que ho accepta... Respires profund... i soltes un contundent «podem ser amics». «Podem ser amics», l’accèssit per antonomàsia, el gran premi de consolació, és perquè ens entenguem, com el moviment «volem falla».

El sí... però no.

De què anem? Com que «volem falla»?

L’altre dia no es podia ni caminar per València. Hi havia una gran manifestació, milers de persones amb les seues pancartes reivindicant alguna cosa que ara que ho pensem, està molt bé reivindicar. «Sí al moviment sístole-diastole», posava en una. «Vull parpellejar perquè els meus ulls s’humitegen», posava en una altra. «Vull que els meus pulmons s’òmpliguen d’aire, passen l’oxigen al torrent sanguini i expulsen CO2»,crec que vaig llegir en una tercera. Açò és mentida... i de ser realitat no tindria sentit. I que els fallers necessiten reivindicar que volen falla, també. Si els fallers no volem falla... què volem? Tanquem els casals, ens hem perdut. I, arribats a aquest punt... què analitzem els resultats: A vegades m’agrada somiar i pense que «volem falla» significa que és que hem de fer un esforç tots els fallers per dignificar la

214

VOLEM FALLA

VOLEM?

32.

professió d’artista faller que, tan important diem que és i tan pateix alhora. Cada dia hi ha menys tallers i més deutes. Però... realment valorem el treball dels nostres artistes? Has visitat el taller de l’artista de la teua falla almenys una vegada els últims (almenys) 10 anys? Sabries dir-me els noms dels últims 10 artistes que han plantat en la teua comissió i el lema de cada monument? És un friki per a tu a aquella persona que visita tots els monuments de la teua ciutat o que fins i tot visita monuments en altres poblacions?

Poden fer alguna cosa les institucions? Clar!

Subvencionar, subvencionar, subvencionar... però açò no deixarà de ser un moviment de partit, pendent de les èpoques de campanya. Per una vegada, el poder el tenim en les nostres mans. Però... el teu artista cobra tots els mesos?

El que s’ha signat és real o hi ha truc?

Un concurs d’esbossos és una bona idea?

Vaig llegir, en un lloc que no recorde, que pot ser que fora Woody Allen qui va dir «Les coses no es diuen, es fan, perquè en fer-les, es diuen soles». El moviment es demostra caminant i el voler, volent.

Volem? 215

LA FORÇA DEL

#VOLEMFALLA

Per Vicente Cervera de Rosa Faller i col·laborador en Al Remat (Levante TV), Veus de Festa (Gestiona Radio Valencia), Pasión por Valencia (99.9 Valencia Radio) i Don Falleret

E E

ra evident que la pèssima realitat econòmica existent en el col·lectiu d’artistes fallers no es podia perllongar massa en el temps. Una situació provocada per la falta de criteri empresarial en la gestió de l’activitat artística en els tallers, i l’exigència d’un major volum en les Falles per part de moltes comissions falleres que no volen ser conscients que aquest canvi implica la necessitat de realitzar una major inversió econòmica. És lògic que si demane més per alguna cosa, em coste més. Arribats a aquest punt, no han estat pocs els artistes fallers que han decidit “tancar taller” (Lafarga, Arévalo, Alejandro Santaeulalia, per citar-ne alguns) passant a formar part de l’equip de col·laboradors d’altres companys, labor que cobra força entre els mesos de desembre a febrer o, fins i tot, abandonant l’activitat. Institucions i fallers i falleres ens vam comprometre a protegir i impulsar el treball dels nostres artistes i que no fos una simple declaració d’intencions per vincular la marca ‘Falles’ al segell UNESCO. Així va nàixer la iniciativa “Volem Falla” i, de moment, les Falles han incrementat en un 8% la inversió en Falla per 2019. Una dada més que positiva que ens anima a ser més optimistes respecte a l’essència viva de la nostra universal festa.

Hem de preguntar-nos si realment “VolemFalla” i com podem animar al fet que fallers i falleres sentin veritable passió per la Falla i l’activitat en els tallers dels nostres artistes: junts som molt més que la suma de cadascun.

216

P P

oques hores després de la cremà de les falles 2018, m’arribava un whatsApp amb una imatge blanca i un lletrer roig sang que deia: #vullfalla. Després, i en la polèmica de la dialèctica valenciana, em va tornar a arribar, afegint una c més, #vullcfalla. Amb tanta polèmica, la cosa es va pluralitzar i es va acabar convertint en l’actual #volemfalla.

Però tornant a aquells primers dies d’any faller, per moments aquell primer eslògan s’avivava, com les flames que havien acabat de cremar les falles, i el moviment #volemfalla ja era el tro d’eixida de les falles 2019. Començaren els primers fitxatges, els de les falles d’especial, firmant els contractes en els artistes de més renom de la festa fallera. A poc a poc, s’unien les falles de les altres categories, però el moviment #volemfalla ja no el parava ningú, i així hi ha sigut durant tot l’any amb xarrades, debats, articles i programes de televisió i ràdio destinats a parlar sobre l’element principal de la festa.

Però la gran pregunta és, l’artista vol falla? Els fallers volen falla? M’ explique. Una cosa és #volemfalla i altra és volem plantar. Darrere de la proposta del #volemfalla hi ha una sèrie de condicions que s’han de complir. Voler falla és donar suport a una comissió, com la del Port de Silla, que vol fer gran la seua festa i la seua falla, esforçant-se i lluitant any rere any. Voler falla és tindre clar que el mal anomenat monument és l’eix principal de la nostra festa i s’ha de lluitar per ell més que per qualsevol altra variant de la festa. Voler falla és creure en un artista i, en fitxar-lo, deixar que faça la seua feina i desenvolupe un projecte al costat d’un guionista que li done la sàtira i la gràcia i un poeta que li done música. Voler Falla és preocupar-se durant tot l’any de com va evolucionant la falla, és anar a veure com estan fent-la, i no sols quedar-se en la porta preparant l’esmorzaret (s’ha d’esmorzar, sí, però primer a la feina). És inculcat des de ben menuts la passió per la falla duent els xiquets i les xiquetes als tallers i museus per fer-los partícips del present i del passat. Qui sap si en el futur algun d’aquests menuts serà el que plante la falla? Creure en el volem falla, és estar disposat a ajudar en el transport i en la plantà, és posar l’herba i els cartellets, és anar a pel palet siga el primer o l’últim, és rodar la falla i ensenyar-la als veïns i visitants com la joia més preuada de la comissió.

VOLEM

FALLA

Per Jennifer Martínez i Aratell Falla Llanterna-Na Rovella -Avinguda de l´Oest. Col·laboradora Veus de Festa

Creure en el voler falla i ser faller és estar orgullós de la teua falla que es planta el 15 de març i el 19 de les cendres torna a nàixer per poder tornar-se a plantar. Fer Falla és fer activitats relacionades amb la falla, i així tots creurem en la importància que té la falla i, per tant, tots voldrem falla. #volemfalla és cosa de tots, és cosa de no perdre les arrels de la festa i entregar-li-la als futurs fallers.

217

VOLEM SENTIMENT FALLER Per Izan Cuenca i Machancoses

uan la falla em va proposarque aportara el meu granet d’arena per al llibret, em vaig sentir molt il·lusionat, tot i que que als setze anys, davant d’un full en blanc, tot pareix més difícil. No obstant això, amb il·lusió i les indicacions d’Ivan, coordinador del llibret, vaig posar fil a l’agulla. Ell em proposà una gran varietat de temes, però quan vaig vore el #volemfalla, vaig recordar les Falles de 2018, ja que l’etiqueta s’havia tornat molt popular en acabar les festes. Aquesta és una de les grans polèmiques dins d’una comissió i uns dels grans problemes fallers, ja que parlem de diners. Una comissió és una gran família, com és el cas de la nostra, la falla Port de Silla. Però com ocorre en totes les famílies, sempre hi ha gent que té punts de vista molt diferents, i aquest n’és un exemple.

218

Perquè una falla puga funcionar d’una manera correcta han d’administrar-se uns diners per a cada cosa, i aquest és el problema. Mentre que la majoria de la gent jove vol que les falles siguen només festa, ja que és una de les poques setmanes de l’any en què poden disfrutar al casal i al carrer ballant, cantant i passant-ho d’allò més bé, com si no hi existirà un demà, altres falleres i fallers, ja un poc més majors, opinen que les falles són per ha passar-ho bé, però amb certes responsabilitats. I una d’aquestes és plantar dos monuments dignes. Perquè, al cap i a la fi, aquest és l’origen de les falles, ens agrade o no ens agrade. Així és i no es pot canviar. El meu punt de vista sobre aquesta qüestió és que un consens seria la solució (i per descomptat de tots els problemes). Una comissió com la nostra, amb sis-cents fallers i falleres, té moltes opinions. Tindre tants fallers i falleres, en volta de ser un problema és un avantatge, pel gran potencial humà. Quan la gent participa en qualsevol de les moltes tasques que s’hi fan al llarg d’un any, es crea un vincle i una complicitat que acaba transformant-se en l’arrel d’un sentiment, “el sentiment faller”. Jo sóc faller des del dia que vaig nàixer. També he sigut president infantil, fill de família fallera i ara, amb setze anys, m’agradaria formar part encara més de la comissió, ja que el sentiment faller és una cosa que no es pot heretar, sinó que naix amb el pas dels anys. Jo tinc la sort de saber què és i poder sentir-lo. Per això m’agradaria que la gent jove com jo també el tinguera, i s’assabentara que ser faller i sentir-se faller no és el mateix. Cada temps de la nostra vida té les seues circumstàncies. Quan eres menut només vols anar a la falla a berenar, tirar bombetes i pujar a les atraccions de la fireta. Més tard ja et comença a agradar la festa, i a la meua edat ja comences a voler quedar-te tota la nit al casal. Als majors els agrada anar,

VOLEM FALLA

VOLEM SENTIMENT FALLER conversar i passar-ho bé. Alguns encara creuen que tenen vinti-cinc anys i disfruten al màxim. Finalment els iaios de la falla, que disfruten de totes les activitats del dia i quan acaben de sopar se’n van a casa. Moltes vegades he pogut escoltar a mon pare una frase que per a ell és mítica. La va dir un home que jo no vaig conéixer, però que té una fotografia penjada al casal, ja que va ser tot un referent: el tio Vicent Martínez. Ell deia que “un casal és un cresol de democràcia”. Precisament he acabat d’estudiar que les democràcies es fonamenten en “drets i obligacions”. Tots tenim el dret a gaudir, a passar-ho molt bé, i encara que siga la Junta Directiva la que treballe de valent tot l’any, tots tenim l’obligació de col·laborar per a fer d’aquesta comissió i d’aquesta festa un referent de convivència i cultura. La nostra llegua, el nostre art i per descomptat la nostra festa. Tot junt i proporcionat.

35.

per a nosaltres, els joves. He aportat el meu granet d’arena escrivint aquest article en el llibret. Em posaré la meua brusa en els passacarrers, col·laboraré tant com puga en la plantà, i per descomptat estaré totes les nits en les festes del casal. Per a mi açò és l’essència de la falla. Aquesta és la falla Port que jo vull.

Crec que els majors deurien ensenyar els joves que la falla no sols és festa, que implica voluntat, sacrifici i molt d’esforç. Hi ha també moments divertits quan treballem, mentre plantem la falla, quan s’escriu el llibret o quan es paren les taules per a sopar. Al seu torn, els altres fallers i falleres han de respectar la importància de la festa nocturna

219

VOLEU FALLES? Per Hugo Morte

Faller, Mocador de cor

Per què aquesta situació està cada vegada més estesa? No detecte una política seriosa, amb estratègia i fonament, ni tampoc una política rigorosa en defensa de la falla per part de les administracions públiques, del color polític que siguen, em fa el mateix. La qüestió és que no n’hi ha. Quines polítiques són les més adequades? Podríem argumentar més i més motius, de segur, fins i tot que no en foren vertaders (ho dubte). Però és una realitat que hauríem de treballar conjuntament entre totes i tots. El moviment #VolemFalla, pot ser que siga l’inici, o tan sols una altra iniciativa de postureig del nostre món. No veure els vertaders problemes i tractar-los en profunditat. Per què no hi ha una reunió amb tots els col·lectius implicats en la festa i es reglamenta que un mínim del pressupost –segons el cens- es destine a la falla? Per què no deixem de fer concursos d’esbossos i de marejar l’artista?

n volem, i a més, com més grans millor. Ara bé, no en tenim massa, de pressupost. Aquesta màxima, entre d’altres, és una gran realitat, tot i que a poc a poc i malauradament, ha anat carregant-se els tallers dels artesans i artistes fallers. Cada vegada es valora més el bon acabat, la cromàtica, l’estil, la coherència, el guió, la innovació. Però la lluita pel palet s’ha fet aferrissada, i no sempre el jurat valora el conjunt o el missatge de la falla plantada; més bé, el volum. El nostre gran enemic. Quins criteris són els adequats per a valorar un monument? Un altre punt a introduir: cal treballar dins de cada comissió, fer-los entendre que la falla és el motiu, i no el medi de la part lúdica i festiva. Quina és la proporció -amb relació a altres partides del pressupost- destinada als monuments? La premsa fallera té més impacte en la venda d’exemplars amb “notícies rosa del cor faller” que amb notícies dels monuments.

220

Per què no hi ha polítiques actives per a la defensa de l’ofici d’artista faller?

Recordem: protegit per la UNESCO.

Autocrítica, unió, consens, diàleg, iniciatives per tal d’afavorir el nostre principal motiu. LES FALLES.

221

VOLEM FALLA?

PER DESCOMPTAT QUE SÍ Per Pilar Bernabé i García Secretària de Cultira Fesitiva del PSPV-PSOE València

És necessari promocionar i preservar un valor cultural com la falla, que ja no és exclusiu dels valencians i valencianes, sinó de tota la humanitat. I hi ha tres aspectes fonamentals que ajudarien a convertir la falla no solament en element central de la festa, sinó en element representatiu de l’art valencià: la promoció exterior, l’educació i la dignificació de la professió dels artesans artistes fallers.

Promoció exterior La imatge de la falla va lligada exclusivament a la nostra terra. La Comunitat Valenciana rep més de 20 milions de visitants a l’any i no podem conformar-nos a oferir únicament un producte de sol i platja; tenim un producte cultural que és genuí per si mateix. Hem de potenciar la falla com un producte central en la nostra promoció turística. El cas és que en els últims anys s’han disparat les accions de promoció turística de les falles en tots els mercats internacionals. Però no només pot limitar-se aquesta promoció a l’àmbit turístic, també ha d’arribar al cultural. És necessari desenvolupar polítiques de promoció i la falla ha de ser un element més de la nostra cultura.

l “món de les falles” hi ha una cèlebre frase que escoltem o llegim quasi diàriament: “La falla és l’element central de la festa”. Però això ho escoltem a la resta del món? A la nostra pròpia ciutat? En els àmbits culturals de València? A la Universitat? Als instituts? A l’escola? Als casals? Potser les respostes sinceres a aquestes preguntes no reforçarien aquesta cèlebre afirmació. Les imatges de les nostres falles donen la volta al món, i mostren un art únic i genuí que ens distingeix en la vessant cultural. L’art i l’escultura són universals, però les falles són expressions artístiques exclusives que ens identifiquen. Hui, eixa exclusivitat i autenticitat és la que dóna valor afegit a qualsevol producte. En la nostra terra tenim eixe producte genuí que transmet la nostra cultura, els nostres costums i la nostra pròpia identitat: la falla

222

Educació Hem de començar la casa pels fonaments… Difícilment podrem transmetre al món el valor que té la falla si no el coneixem a casa. A molts territoris del nostre país, els xiquets aprenen a l’escola els elements principals de la seua cultura i tradició. Per què no comencem a introduir (a les escoles, a les escoles d’art o als instituts) unitats didàctiques sobre el procés d’elaboració d’una falla?

La professió Una altra frase cèlebre: “dignificar la professió”. És veritat que en els últims anys hem avançat aconseguint la titulació en formació professional d’Artista Faller i Foguerer, fruit d’un gran esforç per part del gremi i de polítics valencians que van reivindicar aquest reconeixement davant el Ministeri d’Educació.

VOLEM FALLA

VOLEM FALLA? PER DESCOMPTAT QUE SÍ

37.

Però és necessari anar més enllà, és necessari regular la professió per a frenar l’intrusisme i l’economia submergida, treballar en la formació contínua dels professionals que estan dirigint les seues pròpies empreses. Per tant, cal regenerar la Ciutat de l’Artista Faller per a convertir-la en una verdadera ciutat fallera que siga el verdader espai de promoció, formació i dignificació que necessita la falla. Per aquest motiu, volem falla? És clar. Ho necessitem per a afegir valor a la nostra festa, a la nostra terra i a la nostra societat

És necessari promocionar i preservar un valor cultural com la falla, que ja no és exclusiu dels valencians i valencianes, sinó de tota la humanitat.

223

QUI VOL FALLA?

Per Xavi Serra Responsable de Malalt de Falles

o una bandereta d’allò més patriòtica, fan que un es crega que contribueix molt a favor d’aquest fet. I sincerament, fer, el que es diu fer, fa poc. Traslladant-nos a la festa fallera, enguany, després del “som patrimoni” o “som de la nom_comissió_random” ha tocat el “VolemFalla”. Una iniciativa sorgida una vegada cremades les falles del 2018, i que volia posar en relleu que la falla és el centre de la festa, el motiu de ser d’una comissió, i no les pintes, els playbacks o els actes inútils amb els quals s’ha omplit el calendari faller els darrers anys. Després de superar els primers recels i de buscar qui estava al darrere d’aquell #VullFalla, molts, pegant-se colps al pit es van erigir com els grans defensors del cadafal faller i dels artistes. Moltes persones (polítics inclosos) es posaren la imatge creada per a la campanya, i van gastar l’etiqueta en els seus comptes de les xarxes socials. Que bonic quedava, xe! La realitat és que als pocs mesos ningú no recordava el #volemfalla. Aquells que es posaren la foto la canviaren i seguiren amb el seu habitual ritme de publicacions de pintes i ximpleries falleres diverses. Per a res va servir tot aquell moviment. Els artistes continuaren sent menyspreats, la despesa en falla continuà sent ridícula, i allò que realment seguia sent important als casals, segueix sent-ho actualment: les falleretes, l’alcohol i els soparots.

n una època en què s’imposa la dictadura de la immediatesa, les xarxes socials i la superficialitat, el món de les falles, malauradament, no és alié, ni de molt, a aquest fenomen. Al contrari, el col·lectiu faller demostra seguir la mateixa dinàmica d’una societat que ha perdut el nord en molts àmbits. Hui en dia està de moda sumar-se a diverses causes, tot i que no se’n sàpia molt bé la finalitat, ni es dediquen cinc minuts a analitzar el fons de la qüestió. Aquestes modes buides, com posar-se en la foto del perfil un llacet d’un moviment social

224

Malauradament açò no és nou. No és la primera vegada que buscant un poc de publicitat buida les comissions falleres envien comunicats atorgant-se ser “la primera falla a sumar-se al pacte per la igualtat”, “la primera falla a poder tindre faller major” o “la primera falla a presentar el seu esbós (tot i no enviar-lo)”. Superficialitat pura que realment es queda en no res, ja que darrere d’aquelles notes de premsa, després, en el dia a dia, no es compleix amb allò que suposaria sumar-se a un pacte contra la violència de gènere o donar importància principal a la falla en l’activitat de la comissió. Per això, cal preguntar-se qui, hui en dia, en veritat vol falla. O millor encara, en veritat volem falla?

225

PER QUÈ VOLEM FALLA? Per Raül Martínez “Chuky”

Arttesà Faller

M M

olt abans de #Volemfalla… fa ja uns anys cap endarrere, certes persones interessades en la FALLA, detectem una deterioració important en l’interès i l’afecte que se li brinda a l’element diferenciador de la festa, la Falla. En definitiva, que aquest element cultural, artístic i artesanal, que plantem i cremem als carrers de València, perd valor social. En infinitat de llocs es fa ressò d’aquest desencantament, en articles de premsa festera, reunions professionals, tertúlies o conferències en casals, programes de ràdio o televisió, etc. I és molt més acusat aquests últims cinc anys enrere. Diguem que es palpa en l’ambient. Però encara que aquesta sensació existeix són pocs i dispersos els focus d’acció que semblen actuar sobre aquest tema, hi ha un cert “menfotisme general”. Aquesta pèrdua de valor ve donada per tres fronts principalment, el de la societat Valenciana (inclòs autoritats públiques), un percentatge elevat de fallers i falleres i una gran part d’Artistes Fallers i professionals del mitjà. En aquests tres grans grups s’entrellacen una sèrie de causes-efectes que ens porten a una lenta però constant extinció de la FALLA. Certes persones que estem dins de l’ambient faller intentem, de forma espontània, reunir més persones que detecten aquesta manca social i comencem a parlar i a donar forma a un missatge clar i senzill que done un toc d’atenció i una alarma a tota la resta de societat fallera i no fallera. Per a això es comença a recopilar dades per diverses parts, tant a valencians que no són fallers però si que viuen amb les falles i a més lis agraden, amb els propis professionals del sector i amb fallers de cens. I alguns exemples de conseqüències d’aquest desinterès que de seguida trobem són:

226

VOLEM FALLA

PER QUÈ VOLEM FALLA? - Falta d’educació sobre la cultura Valenciana i la festa en l’educació reglada. Sobretot en educacions secundàries. Aspecte essencial per a poder estimar la falla és conèixer-la amb certa profunditat. -Falta d’educació no reglada, des de casals i/o entitats de la festa, sobre la falla. -Descens o manteniment any rere any del capital invertit per un gran nombre de comissions falleres cap a la Falla, així com un “desagafo emocional” palpable (una mitjana d’un 5% dels fallers s’interessa de mutu propi per la FALLA). - Tancament de més d’una vintena de tallers fallers en els últims 4 anys. Així com una pèrdua de professionals qualificats en altres especialitats (il·lustradors, escultors, fusters, etc.) que aporten qualitat artística a la FALLA i acaben emigrant a altres camps laborals amb millor solvència i tracte. - Falta d’interès en creativitat, innovació i desenvolupament en els tallers fallers. Generalment per falta de recursos i per la duresa de l’ofici. - Turisme en la setmana fallera i adjacents de poca qualitat, que es veuen atrets per la festa al carrer més que per la part cultural. - Alt percentatge de la societat valenciana es posiciona indiferent o enfrontada amb la festa de les FALLES. Alguns arguments són el tancament de carrers, la contaminació acústica i la falta d’obertura de les comissions en la festa.

39.

En resum, una situació agitada i inquieta que molts pensem que manté una direcció clara cap a una desaparició de la FALLA. Alguna cosa cal fer...

Per què i com naix VOLEMFALLA? S’arriba a la conclusió entre aquest grup inicial de persones que és necessari tenir una etiqueta que defineixca aquesta alarma festiva, sobretot pensant en la nostra societat actual globalitzada. Una etiqueta que poguérem gastar en qualsevol xarxa social per a poder localitzar ràpidament aquest missatges de suport cada vegada que parlem de la falla. Aquest grup de persones del qual abans comentàvem comencen a treballar i a desenvolupar solucions creatives, senzilles i directes. Sempre amb un esperit voluntari que preval sobre la professionalitat. Comença el treball. Ja teníem clar que és un moviment en suport i defensa de la FALLA com a element central i diferenciador de la festa. I que calia començar a moure-ho per les xarxes. Inicialment decidim realitzar dues fases per a llançar l’etiqueta, una primera en la qual l’etiqueta tindria un caràcter personal #QUIEROFALLA, #VULLFALLA i #VULLCFALLA que mostren la teva iniciativa personal per adherir-se a aquest desig/actitud/moviment de mantenir viva la FALLA, i una segona fase a les x setmanes d’haver llançat i promogut la primera part, que denotés unió, germanor, germanor, etc, on ja ens detectem i identifiquem com a iguals i anem tots a l’una: #VOLEMFALLA. Una vegada ja tenim llistes la causa i l’etiqueta, toca donar-li una mica més de forma redactant un text senzill i directe que explique la base d’aquest moviment. El manifest #VolemFalla. Aquest és un treball conjunt, es redacta el manifest, es revisa per un bon nombre de persones i es va corregir de forma intensiva per a, posteriorment maquetar-lo amb la finalitat de

227

39.

VOLEM FALLA

PER QUÈ VOLEM FALLA?

poder fer-lo arribar a totes les persones interessades a veure-ho. El millor moment per a llançar el missatge era just després de finalitzar l’exercici Faller del 2018. A mitjan Abril. Just en el moment en el qual les comissions falleres es recomponen i poden decidir com administrar els seus recursos, activitats, etc. podent reflexionar i reaccionar sobre aquest tema.

El seu carter creative comons. Com puc aportar a #VOLEMFALLA? Seguidament decidim que el moviment ha de tenir un caràcter lliure, que tothom que volgués aportar pogués fer-ho, ja sigua gastant l’etiqueta o realitzant accions físiques amb el material creat. Per tant creguem una carpeta de descàrrega amb tot el material gràfic creat, en diferents formats perquè qualsevol persona el pogués descarregar i utilitzar. Per a això se li dóna llicència lliure que ve en la pròpia carpeta de descàrrega. Es tracta d’una llicència CC tipus: RECONEIXEMENT-NO COMERCIAL (BY-*NC) . Els únics requisits que demana aquesta llicència són que s’utilitze de forma responsable amb suport a la FALLA i que no pot tenir retribució econòmica aquesta acció. En facebook i twitter està el primer post fixat amb l’enllaç de descàrrega a la carpeta, i se li sol·licita també a tota persona que ens envie un mail sol·licitant-lo. Facebook: @QuieroFalla Instagram: @VolemFalla Twitter: @Quierofalla Correu: @Quierofalla@gmail.com

228

A partir d’ací tot el que s’ha realitzat és de forma lliure, no cal donar explicacions a ningú ni a res. Dit d’una altra forma, pots descarregar tot el material i fer adhesius, samarretes, pancartes o pastissos, o tot allò que se t’ocorrega. Per exemple, la maquetació del manifest i el “restyling” del logotip i tipografia el va realitzar un reconegut dissenyador gràfic per pròpia voluntat com a suport a la FALLA de forma voluntària i anònima.

Per a què serveix #VOLEMFALLA? #Volemfalla no és la solució definitiva de pràcticament cap de les deficiències anteriorment mostrades. Les solucions han de donar-se per les entitats corresponents a cada aspecte de la festa i la societat Valenciana. Però si que pensem que pot ser un element que greixi la maquinària, perquè funcioni millor i més eficient. Una eina de difusió que ens recordi constantment la importància que mereix la FALLA i totes les persones que la fan possible. El mer fet que existeixi ja és motiu de tertúlia i per tant és sempre positiu. Segur que tu pots recolzar en alguna cosa, per petit que sigui. Pot ser tan senzill com utilitzar l’Etiqueta cada vegada que pugis una foto de falles, parlis sobre això o realitzis un escrit. Per a no estendre’m més, m’agradaria tancar aquest article informatiu realitzant unes preguntes que m’agradaria que reflexionessis. Quin és el sentit de la Falla? I Els seus aspectes positius. A qui pertanyen les falles? Com veieu la falla dins de 3 anys? de 10? i de 20? Moltes xicotetes flames il·luminen la situació i ajuden a trobar-nos en el camí. Moltes xicotetes flames provoquen un poderós incendi.

229

QUAN L’ESSENCIAL DESAPAREIX

Per Ferran Martínez

uan el complementari es converteix en essencial l’essencial desapareix. Mai he vist que en una penya valencianista es qüestione que els seus socis s’ajunten per a seguir al València CF be siga en viu desplaçant-se als partits o seguint-los en la seu social per televisió. Mai he vist que en una penya ciclista es qüestione que els seus components isquen a rodar els caps de setmana per diferents rutes. Mai he vist que en una penya gastronòmica qüestionen que s’ajunten setmanalment els seus socis per a gaudir dels plats que ells mateixos preparen. Us imagineu que en una assemblea de la penya valencianista algun dels seus socis reclamara que es tinga que veure les carreres de motos en lloc dels partits del València C.F.?

230

Us imagineu que en la penya gastronòmica algun dels seus membres exigira que s’organitzaren rutes senderistes en lloc de tant de guisat? Us imagineu que en la penya ciclista algun dels seus components exigira classes de macramé els diumenges al matí? És possible que aquestes activitats puguen ser positives a nivell social, a nivell del col·lectiu, és possible que anaren un perfecte complement per a l’activitat central, però el que no acabe de veure, en la meua humil opinió, és que aquestes activitats per molt que puguen aportar socialment desplacen l’eix central de cadascun dels col·lectius que he descrit. I és que els fallers som un col·lectiu molt peculiar. Tan peculiar que som capaços de desplaçar l’eix central, allò que ens diferencia, la qual cosa ens dóna nom, i quedar-nos tan amples, i sobretot carregats de raó, perquè nosaltres ho valem. Dis-li tu a aquell bon home que baixa tots els divendres al casal, és el centre de les tertúlies en la barra, i havent sopat es tira la partida de “truc” amb els seus companys de sempre, que no és faller. O a aquell grup de joves que sap el nom de totes les teles que llueixen les falleres majors de la població, són capacos de diferenciar a simple vista entre un raió i una seda, si és estret o ample, i si les pintes són cisellades a mà o encunyades, dis-li la teua si t’atreveixes que no són fallers. O aquella família que van al casal davant qualsevol activitat que s’organitza, bé siga la festa de l’Halloween, la proclamació de les Falleres Majors, o assajar per a la presentació. Si t’atreveixes dis-li que no són fallers. Igual arriba el 19 de març i els escoltes dir “ui!, vaig a donar-li la volta a la falla que la van a cremar i encara ni l’he vist”, però mai t’atrevisques a qüestionar que són fallers. No és la primera vegada que escric aquesta frase, “Faller ve de Falla”.

VOLEM FALLA

QUAN L’ESSENCIAL DESAPAREIX

40.

La Falla, allò que ens diferencia de qualsevol altra celebració. Pensem en qualsevol celebració festiva de qualsevol altre punt d’Espanya, segurament tindrà una Reina de les festes, celebraran alguna ofrena floral, s’ajuntaran per a menjar i beure, i ballaran en les revetles. Fins i tot desfilaran al són de la banda de música i molt probablement dispararan elements pirotècnics, però no plantaran i cremaran Falla. La Falla, allò que és l’eix central de la nostra festa i entorn d’ella ha crescut. La falla, allò que ens dóna nom. Com a faller ve de falla, els fallers hem fet que falla siguen moltes més coses i diem, “Ens veiem en la falla” quan volem dir ens veiem en el casal. Diem, sóc de la Falla ….. quan volem dir sóc de la comissió fallera. He de reconèixer que sóc dels quals usa la paraula Falla per a referir-me al que plantem. La resta? Una gran riquesa cultural i una excel·lent oportunitat que socialment puguem ser una potent eina integradora, però que igual que ocorre en la penya ciclista, que el macramé no desplace els diumenges l’eixida a rodar. Els fallers que entenem que la falla és l’eix central de la nostra festa, també tenim clar que la resta de “activitats” que actualment envolten, en el millor dels casos, a la falla són necessàries per al correcte desenvolupament d’una comissió, però desgraciadament no tots veuen la necessitat d’aqueix eix central, total per a cremar-la…, i massa vegades temem per la seua hegemonia com a element diferenciador. No estaria malament que per una vegada “tots els fallers” rendim un homenatge a l’element que ha aconseguit que avui siguem el que som, amb els nostres defectes i virtuts, i que la falla torne ser en tots els casos el centre i no la escusa per a celebrar la festa. Us imagineu una comissió fallera que en la seua primera assemblea es decidira apostar per allò que ens diferencia i ens dóna nom?

231

#VOLEMFALLA Per Amparo Rodrigo

V V

olemfalla, quina paraula mes bonica si se li donara la importància que se li ha de donar. Alguna cosa esta passant en la nostra societat quan hi ha algunes comissions que li donen mes importància a altres coses, i no al vertader eix de la nostra festa. Hui en dia, segueixen havent-hi concursos d’esbossos i no d’un sol artista si no de diversos, açò en els temps en els quals vivim les falles deuria ser impensable, però desgraciadament som “quatre” els que recolzem l’apostar per un artista i deixar-ho treballar.

Una vegada cremades les falles del 2018, va eixir a la llum aquest moviment per a mentalitzar als fallers de quina és la raó de ser de la nostra festa i cridar entre uns pocs com és el vertader eix del perquè ens diem falla, en les falles té cabuda tot, però no hem d’oblidar ni deixar de costat el sentir pel qual va nàixer la nostra festa.

en les falles té cabuda tot, però no hem d’oblidar ni deixar de costat el sentir pel qual va nàixer la nostra festa.

232

Que podem fer els fallers? Als mes xicotests inculcar-los l’amor cap al monument, ensenyar-los que posar gespa el dia de la planta és també alguna cosa divertida, i no solament tirar petards, tenim temps per a tot encara que solament siguen quatre dies de falles, fer-los participes des de l’inici del projecte tant a majors com a xiquets i que s’il·lusionen veient créixer el que es plantarà la nit del 15 i que cculminarà en foc per a tornar a començar, i així any rere any, açò és tasca dels 4 o 5 bojos pel monument que hi hagen en cada comissió perquè així a poc a poc aquestos bojos fallers, cada vegada sierem mes. Tots hem de tenir en la nostra vida fallera un boig amant del monument que ens inculque aqueix interès per conèixer la vida en un taller, fer que estimem i cuidem als quals fan realitat que cada 15 de març s’alcen en cada carrer un monument perquè els fallers el puguem gaudir. Doncs bé, jo em vaig trobar amb aqueix boig faller, i no em conforme amb un solament si no que van ser dos, i que

VOLEM FALLA

#VOLEM FALLA

41.

dos!!!! com bé em diuen, jo era un diamant per polir, però ara s’han passat de poliment. Sóc fallera des que vaig nàixer, i ser fallera és un estil de vida per a la meua, he passat per diverses etapes en la meua vida fallera, ho reconec jo abans era “peinetera” fins a la medul·la, tinc milers d’actualitat fallera, els extres del Llevant i Les Províncies mai faltaven cap mes de març, m’encantava tenir-los per a seguir a les falleres majors de valència però si és cert que quan eixia a la venda el Turista faller també m’ho comprava, tènia interès per veure que plantarien les falles d’especial em cridava l’atenció veure aquells monuments tan grans, encara seguisc recordant la gran època de Nou Campanar, la vesprada del dia de Sant Josep sempre anava a veure-la acabada i pagava per veure-la per dins, una nit m’anava a valència a veure les principals falles per a veure com anaven quedant plantades, però la passió que tinc ara pel monument, abans ho ocupaven les pintes. L’any 2008 em vaig incorporar a Junta Local fallera de Torrent i ací tinc la sort de trobar-me amb dos, bojos amants del monument, tantes hores compartides amb ells, fan que dintre de mi, naixca la curiositat per conèixer mes artistes fallers, em porten a visitar tallers per a veure com evolucionen les seues obres d’art, la primera vegada que trepitge un taller gràcies a ells, va ser una cosa brutal per a mi, conèixer com va creixent una falla des que es dibuixa fins que es planta, arribar a reconèixer cada estil que tenen els artistes en particular, tot açò ha fet que estime cada vegada mes el que és l’eix principal de la nostra festa, ara sóc jo la que els dic que ja hi ha plàstics en el carrer i que hem d’anar a veure’ls, és emocionant veure com a dia a dia va creixent l’art en cada emplaçament dels carrers. Per açò mateix, si cadascun dels quals barallem pel #Volemfalla, inculquem i eduquem a cadascun dels nostres fallers de cada comissió al fet que hem de voler el nostre monument i defensar-ho aferrissadament, per experiència pròpia anime a la gent al fet que s’interesse i li de la volta a la falla, és un món que arriba a enganxar, perquè com a fallers que som tots #Volemfalla.

233

234

LA LLENGUA,

EL NOSTREPATRIMONI

235

43 LES FALLES

I EL VALENCIÀ PER LA IGUALTAT

Pirotècnic o pirotècnica: És un dels oficis més característics de la Comunitat Valenciana per la seua ocupació massiva en celebracions populars i festives, tan associades al caràcter de la seua gent. Ofici pel qual mitjançant la manipulació de pólvora i colorants es confeccionen productes explosius utilitzats en espectacles que combinen artísticament la llum, el color i el so. Les Falles de Sant Josep a València i poblacions veïnes, les Fogueres de Sant Joan a Alacant i múltiples festivitats locals estan acompanyades de traques, focs artificials, petards i trons que els donen un sabor i una olor de pólvora particulars. La seua fama li ha donat renom internacionalment, i alguns tallers han arribat a assolir els primers llocs en certàmens professionals d’àmbit mundial.

Dolçainer o dolçainera:

ràcies a les Falles coexisteixen i evolucionen tot un seguit d’oficis artesans autòctons que creen productes únics en el món. La gran majoria de tècniques i coneixements d’aquests oficis es transmeten oralment entre generacions seguint les pràctiques gremials d’ensenyament dels o les mestres a les persones aprenents. Sobretot a partir del ressorgir de la indumentària tradicional valenciana com a vestimenta de la festa, són moltes les professions artesanals que s’associen amb la indumentària. Totes aquestes demostren la riquesa artesanal de la ciutadania valenciana, lligats a una tradició artesanal que ha vingut desenvolupant-se al llarg dels segles. A continuació, us presentem una sèrie d’oficis tradicionals valencians que encara perduren i que són realitzats tant per homes com per dones, per tant, utilitzarem el gènere adequat.

236

Persona que toca la dolçaina.

Tabaleter o tabaletera:

Persona que toca el tabalet

Orfebre (forma vàlida per al masculí i el femení) argenter o argentera: Aquest ofici ha sigut un dels exponents més elevats de l’artesania artística, tant en el seu vessant sacre com profà, d’aquest se n’han derivat altres d’origen més modern, com els joiers i argenters. Es tracta d’un ofici pel qual mitjançant la fosa i la manipulació de metalls preciosos, com l’or i la plata, o d’altres vulgars com el bronze o el llautó, s’obtenen objectes de tipus sumptuari de formes diverses, tant per a ús profà com religiós. Artífex que exerceix l’orfebreria. Es dona com a sinònim d’argenter o argentera. L’orfebreria i la joieria són substancialment semblants i en algun període històric, la joieria va ser l’única manifestació de l’orfebreria. Com a materials bàsics utilitza l’or i la plata, l’objec-

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

LES FALLES I EL VALENCIÀ PER LA IGUALTAT te elaborat és majoritàriament una peça única, d’ús sumptuari, religiós o decoratiu.

Teixidor o teixidora És un dels oficis artesans que millor representen l’artesania valenciana per la seua riquesa i tradició. Com a exemple pot esmentar-se el dels velluters o velluteres que treballen la seda i el gremi dels quals és prototip d’aquestes organitzacions. Aquest ofici es troba en l’origen de molts altres, fins i tot en el desenvolupament de la indústria tèxtil moderna. Treballant amb telers manuals o semimanuals i a partir de fibres naturals o artificials com a matèria primera principal, ja siguen fines, com llana, cotó, lli o seda, com bastes, a les quals pot afegir labors de randes o brodats, i obtenir peces finals molt variades com aixovars, mantes, estores i teles precioses.

Palmiter o palmitera

(també ventaller o venta-

llera)

Persona que fa o ven palmitos (o ventalls)

Artista faller o artista fallera Es tracta d’un dels oficis artesans més arrelat en l’àmbit valencià. L’artista combina el dibuix, l’escultura i la fusteria per a obtenir vertaders monuments festius i decoratius. Precisament en la festivitat de Sant Josep, patró dels fusters, aquesta activitat té la seua culminació anual amb les Falles de València i de multitud de pobles de la Comunitat Valenciana. Es pot dir que aquest ofici s’enquadra en l’artesania pura, ja que l’equip productiu amb què es treballa és escàs i utilitza majoritàriament eines manuals sense complexitat tècnica. Actualment, l’activitat ha excedit l’ús festiu per a participar en l’elaboració de decorats, cada vegada de més complexitat.

Cisellador o ciselladora

Persona que cisella o maneja el cisell. El cisellament

43.

sobre fosa o d’acabat és l’acció d’eliminar els sobrants de metall que queden en les peces acabades. No és fàcil trobar persones artesanes que realitzen exclusivament aquesta funció. La mecanització ha fet que aquesta activitat siga cada vegada més industrial i, sobretot, més ràpida, per la qual cosa aquestes persones realitzen moltes altres tasques en la seua activitat diària.

Indumentarista (Forma vàlida per al masculí i el femení) Persona que estudia la manera de vestir segons els països o les èpoques

Joier o joiera Persona artesana que confecciona, mitjançant la manipulació de metalls nobles i pedres precioses, joies i adreços per a adorn personal. A la Comunitat Valenciana, especialment a València, tenen una gran representació i tradició. Són múltiples els tipus de joies en què la nostra Comunitat està especialitzada: adreços d’or, pedreria, perles, anells, arracades, polseres, cordons, arracadetes, agulles de pit, penjolls, collars, agulles, collarets, adreços regionals o creus. El treball del joier i la joiera és molt variat, començant amb la concepció del mateix disseny i continuant amb la preparació del motle, el gravat i el muntatge de les pedres, i està molt lligat a unes altres activitats artesanals com l’encastat, el polit o el gravat. Artífex a muntar pedres precioses sobre or i plata. Aquests objectes reben el nom de joies i són l’objecte d’aquesta activitat. Es dona com a sinònim d’argenter o argentera. Rep el nom de joia la peça d’or, plata o platí, amb perles o pedres precioses, o sense, que serveix per a adorn de les persones.

Florista (Forma vàlida per al masculí i el femení) Persona que prepara les flors naturals d’acord amb un disseny per a adorn, formant rams, corones, centres, etc. Es dissenya el grup que es vol realitzar i se seleccionen les flors i el recipient o el suport. Es tallen les tiges de les plantes, es munten d’acord amb el disseny, utilitzant fils d’aram o un altre tipus d’utensilis per a la correcta execució dels treballs dissenyats.

237

CRÒNIQUES

DEL PASSAT

RELAT CURT

Per Mari Carmen Antich i Brocal

238

Ja clarejava quan als carrers s’apagaven els fanals de gas. Els serenos es retiraven carregats amb les seues llanternes i els operaris, que treballaven de nit, anaven cap a les seues cases. Els passatgers es dirigien cap a l’estació i els comerços mamprenien la seua activitat. Un dia més començava la vida en la València de 1888. Dels afores aplegaven els treballadors travessant ponts i camins a peu, o en tramvies de tracció animal plens de gom a gom. Hi arribaven pescateres, llauradors, ramaders i subministradors de tot tipus de mercaderies per a les tendes, mercats o indústries. Però, abans havien de detenir-se fent cua en les casetes de Consums, o fielatos, per a pagar els impostos corresponents. Els consumers revisaven les cistelles atapeïdes de peix, gamba, o anguiles de l’Al-

bufera, les tartanes amb fruites i verdures, i els animals amb la sària carregada de carbó, buscant gelosament els productes no declarats per cobrar-los les taxes estipulades. Després, la multitud s’escampava per tota la ciutat. Un d’aquells homes era Manuel, que hi va arribar després d’un fatigós viatge. Ell no portava cap càrrega, tan sols una muda de roba embolicada en un farcell i un paper arrugat a la butxaca en el qual resava una adreça: carrer dels Cavallers número 13. Ho va fer en companyia d’un vinater de la seva comarca, la Plana d’Utiel, el qual es traslladava sovint a la ciutat. La darrera plaga de fil·loxera patida a Espanya afectà greument el sector vitivinícola deixant moltes persones sense faena. Era la primera vegada que Manuel visitava València. Enderrocades ja les velles muralles, el seu creixement començava a fer-se patent a la perifèria, entre carrers poc enllumenats que continuaven enfangant-se amb les pluges. Les Torres de Quart els van rebre, majestuoses, amb els seus murs ratats per la metralla francesa. De les cases obertes, de bat a bat, eixien les dones amb les graneres de palma per a netejar voreres i patis, en un intent de millorar un poc l’aspecte de les vivendes, que en la majoria dels casos eren pobres i insalubres. Manuel va decidir fer ús dels serveis del barber, que treballava a les portes de la ciutat, a l’aire lliure, per por a ser confós amb algun mendicant desfaenat i ser conduït a l’asil de la Beneficència. Una olor a desinfectant impregnava la ciutat. La recent epidèmia de còlera, esdevinguda tres anys abans, havia causat milers de víctimes, i les condicions d’higiene de la població eren precàries. A mesura que Manuel s’endinsava en la ciutat li aplegaven a la retina imatges ben distintes de les que acabava de veure. Sòlides llambordes de pedra s’alineaven perfectament al terra obrint el pas a persones i cavalleries que transitaven per tan distingides vies. Edificis de dues i tres plantes formaven les ombres dels carrers estrets i senyorials. Placetes circulars, esglésies, i campanars de totes les alçàries, configuraven el paisatge d’aquell cel tan blau. Preguntà a un grup d’homes que caminaven apressadament i li digueren que es trobava al carrer dels Cavallers.

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

CRÒNIQUES DEL PASSAT

—Si busques faena nosaltres ens dirigim cap a la plaça de la Catedral. Mes de sis-centes persones es concentraven diàriament en aquella plaça buscant un jornal. El sou d’un jornaler era de dues pessetes, treballant de sol a sol, i no tots ho aconseguien. Manuel romania embadalit a mesura que avançava cap aquell lloc tan emblemàtic. A dreta i esquerra, observava distints palauets amb grans balconades de forjats artesanals i escuts d’armes esculpits en pedra. En alçar la vista al davant, just al mig del carrer, la cúpula vestida de blau de la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats acaparà totalment la seua atenció. En arribar a la plaça es va quedar quiet observant tot allò que la multitud li permetia, i res no li va impedir contemplar com s’erigia altiva la torre del Micalet. Quan la gent començava a dispersar-se va retrocedir uns metres i es va disposar a buscar el número tretze. El palau de Fuente Hermosa feia cantonada amb un carreró estret anomenat carrer de les Cuines. Tot seguit, un edifici senyorial s’alçava tot ple de balcons que aguaitaven curiosos als dos carrers. Les altíssimes portes de fusta llaurada del pati, per on entraven i eixien les cavalleries, eren obertes. El jove es va dirigir a un xicotet reducte, que suposà era la porteria, i després d’entonar un: —Bon dia ens done Déu— una dona de mitjana edat vestida de negre va eixir a rebre’l. —Manuel, fill! Quan has arribat? Com estàs? Com estan tots?- Insistia, preguntant mentre l’abraçava. Felisa i el seu marit feia molts anys que se n’havien eixit d’Utiel, el seu poble,

44.

per a treballar al servei del senyor Vidal, un acomodat industrial propietari d’uns tallers on fonien ferro i altres metalls. Encara no feia un any que havia perdut el seu marit víctima d’unes febres tifoides. No tenia fills. Manuel era nebot seu, fill d’una germana. —El xic és llest i treballador, senyor Vidal, no se’n penedirà, —assegurava Felisa— mentre el recomanava perquè li donara treball a l’empresa. Aquesta dona era la portera de l’edifici que els seus amos havien adquirit aprofitant el declivi d’una família de la burgesia. Els feia també de cuinera, i des de temps ençà, donava raó, a qui s’interessava, d’aquelles dones que per diverses circumstàncies estaven disposades a alletar un nadó, mentre alletaven el seu. La ubicació de l’edifici, al mateix cor de la ciutat, propiciava que de tots els barris de València, i de poblacions contigües com el Grau, aplegaren dones oferint-se i criades de les millors famílies interessant-se per les nodrisses. Els dies transcorrien amb normalitat. Manuel s’alçava a trenc d’alba i agafava el saquet que sa tia li preparava, amb l’esmorzar i el dinar, i es dirigia cap a la faena. Compartien la xicoteta vivenda de la porteria i la dona se sentia feliç de tindre prop algun membre de la seua família. La llum de la primavera i l’olor a flor de taronger envaïen la ciutat. D’un carruatge aturat a la porta baixava una jove d’aspecte refinat. Era Berta, la filla del senyor Vidal, que tornava a casa després de finalitzar els estudis a Madrid. Mentre Felisa l’observava arribar, ben orgullosa, convertida en tota una senyoreta, li retornaven a la memòria imatges de temps passats. Per moments li va paréixer veure, allí mateix, el rostre d’una

239

44.

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

CRÒNIQUES DEL PASSAT

dona d’aspecte famolenc que portava als braços una criatura menuda i desnodrida, i que li pregava ajuda per a trobar alguna nodrissa que donara de mamar. De sobte va reviure l’immens dolor que va sentir quan va perdre el seu fill, de tan sols dos mesos, a causa de la diftèria. De com la llet que li brollava dels pits adolorits no va ser un bon remei per a curar el de la seva sang, i no obstant això, va retornar la salut a la trista criatura que no tenia ja forces ni per a plorar. No oblidava tantes i tantes dones desesperades que al llarg d’aquells anys havien passat per allí. Unes perquè mancaven d’allò indispensable per a viure, i la llet compartida del seu darrer fill les ajudava a aconseguir-ho. Altres perquè tenien els pits secs i no podien complir amb la funció d’alimentar-los. A totes les havia ajudat i ho havia fet a canvi de res. La senyora de Vidal tenia per a Berta, la seua pubilla, un muntó de plans que la xica en desconeixia. Entre d’altres, introduir-la en els millors cercles socials i trobar-li un bon partit que fera créixer el prestigi del seu cognom i la seua fortuna. Els diumenges de matí acudien a la Glorieta per escoltar els concerts que, des del templet, oferien les bandes de música militars. A la vesprada passejaven per l’albereda, amb carruatge descobert, per a saludar i ser saludades per les persones distingides. Acudien al Teatre Principal per gaudir de les representacions i lluir els sumptuosos vestits des de la llotja. I, per descomptat, no deixaren d’acudir a tots els actes que s’organitzaren en honor de la reina regent, Maria Cristina d’Habsburg, en la seua visita a València aquell 6 de juny. Però ella era una xica senzilla que li agradava raonar amb les dones que diàriament recorrien els carrers, amb les seues vaques o cabres, per a servir la llet acabada de munyir als seus clients habituals. O acompanyant Felisa a les parades del mercat, que es disposaven a un costat i a un altre de l’ampli carrer entre l’edifici de la Llotja de la Seda i l’església dels Sants Joans, popularment anomenada del pardal de Sant Joan. Sempre s’aturava una estona, captivada pel colorit i la flaire que es concentraven davall d’aquella armadura de ferro que conformava el mercat de les Flors. Caminaven sense pressa pel concorregut trajecte, pel qual, desfilaven tota mena de persones. Criades carregades amb les cistelles, senyores supervisant

240

les compres, i xiquets bruts i mal vestits esperant el descuit del tender per furtar alguna peça de fruita i aplacar la fam. Ja que aquella era una època on els rics eren molt rics i els pobres molt pobres. Amèlia Estruch, senyora de Vidal, amb tots els seus premeditats propòsits, no havia previst que Berta i Manuel, compartint com ho feien el mateix sostre, no tardarien a conéixer-se, a explicar-se les seves coses i, a poc a poc, a enamorar-se. Els joves aprofitaven qualsevol descuit de la mare a l’eixida de missa de dotze, l’absència de Felisa a la porteria, o el moment de la migdiada dels diumenges, quan tots dormitaven, per mostrar com s’estimaven. La portera se’n va adonar, i preocupada, advertia el seu nebot: —Oblida’t de la senyoreta, Manuel, aconseguiràs que t’envien de tornada al poble! Manuel li responia, amb fermesa, que ell l’estimava i per res no hi renunciaria. Els dies se succeïen aliens a les circumstàncies i les preocupacions dels habitants d’aquella respectable casa. Els primers freds de la tardor convidaven a prendre el suculent caldo de gallina que Felisa preparava a la cuina del pis principal. Des de la sala li arribaven les veus descontrolades dels senyors i els plors de la seva filla. Una frase de l’amo li va confirmar la gravetat del problema: —Què s’ha pensat eixe desgraciat, que pot aconseguir la meua filla seduint-la? Poc després Berta es va refugiar als braços de Felisa i li va explicar que esperava un fill de Manuel. Complint ordres del senyor Vidal, el jove va deixar la vivenda de la porteria i el despatxaren de l’empresa. No obstant això, com que en poc de temps havia adquirit experiència professional i havia ampliat la seua cultura general acudint, després del treball, a l’acadèmia d’una jove mestra, na Filomena Burguera i Queralt, no va tardar gaire a trobar fae-

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

CRÒNIQUES DEL PASSAT

na en un modest taller de forja ubicat al carrer de Gràcia. Mentrestant, sa tia li havia demanat que tinguera paciència, ja que ella faria tot els possibles per trobar-ne una solució. Suposadament Berta estava de viatge, tot i que tots a casa sabien que el seu destí havia sigut un convent de monges on es quedaria a fi d’ocultar l’embaràs. Fins aleshores, l’actitud de Felisa havia sigut discreta, però en assabentar-se dels plans que tenien els seus pares, no va poder callar més. Era l’hora de servir el dinar a casa dels senyors. Es va presentar al menjador amb la sopera a les mans i els va comunicar que havia de parlar amb ells. —Supose que es tracta d’alguna qüestió domèstica perquè, si no es així, no tenim res a parlar —Va dir el senyor amb actitud arrogant—. —Si vosté entén per assumptes domèstics allò que succeeix en aquesta casa, doncs jo crec que sí que tinc coses a dir. —¿O tal vegada ha perdut vosté la memòria? —Felisa, no sigues impertinent! En aquesta família hem fet molt per tu! —Si senyor, i jo per vostés també, deixar-me la pell tenint cura de sa casa, i el meu marit deixar-se la vida treballant al seu pròsper taller. Però això ara no importa, ara el que importa és la felicitat de Berta. —Ella és la nostra filla, tu no has de fer res —asseverà el senyor Vidal. —Disculpe’m senyor, però serà o no la seua filla segons vostés i jo ho decidim.

—No consentiré que ens amenaces! —cridà enfurit.

—I jo no consentiré que siga desgraciada, ni ella ni el meu nebot que se l’estima més que a la pròpia vida. Aleshores, la senyora Vidal no va tindre més remei que intervenir.

44.

—Per favor tranquil·litzem-nos tots. Felisa, seu i parlem-ne. I la dona va seure al mateix lloc on ho havia fet divuit anys enrere, quan la senyora la manà cridar per comunicar-li, amablement, que pretenia arravatar-li de les mans allò que mes s’estimava. Ja que Amèlia Estruch patia la malaltia de desitjar tot allò que els altres posseïen. Havia sigut diagnosticada estèril pels millors metges de la ciutat, i quan Felisa es va quedar embarassada del seu fill, l’enveja se la menjava. Malauradament el xiquet va morir i, als pocs dies, possiblement assabentada de la desgràcia, una dona es va presentar a la porteria buscant desesperadament ajuda per a la seua filla. Felisa, que era tota bondat, la va alletar de nit i de dia durant mesos i Amèlia, quan la mirava, es consumia de gelosia. A poc a poc la mare de la xiqueta, una llauradora de Russafa que s’havia quedat vídua i tenia quatre fills més, anava convencent-la perquè es quedara per sempre amb la criatura. Ella i el seu marit no dubtaren a adoptar la xiqueta, a qui ja estimaven com una filla. Però la senyora de Vidal havia capgirat el seu marit, el qual va oferir una considerable quantitat de diners a la mare, que immediatament els va cedir tots els drets legals. El dia que la senyora va requerir Felisa, a més de comunicar-li la notícia, li va demanar que continuara alletant-la. La dona, carregada d’impotència, va tornar a sentir l’angoixa que suposa la pèrdua d’un fill, però acceptà la situació, resignada, ja que sabia que el seu marit i ella mai no podrien donar-li millor futur, i al cap i a la fi seria ella qui s’ocuparia de criar-la. Quan Berta va complir catorze anys, els pares decidiren enviar-la al millor internat per a senyoretes de Madrid per a completar la formació acadèmica. Aquell migdia, la tensió emocional de les tres persones es podia palpar a l’atmosfera del luxós menjador. El senyor Vidal caminava per l’habitació apurant un cigarro que gairebé li cremava els dits. Felisa, que tremolava per dins, mantenia amb molta dignitat un posat de falsa seguretat, i la senyora parlava

241

44.

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

CRÒNIQUES DEL PASSAT

amb veu baixeta i melosa, intentant contenir el verí que li brollava dels llavis i calmar els ànims. —Què has volgut dir-nos, Felisa? —li preguntà. —Que si s’entesten a separar-los, Berta s’assabentarà per mi que no és filla seua i, coneixent-la com la conec, sé que mai no consentirà renunciar al seu fill o filla. I jo, dedicaré la resta de la meua vida a ajudar-la. Davant aquella amenaça, que no dubtaven que Felisa compliria, els Vidal no es podien permetre que cap escàndol els apartara de la selecta societat que freqüentaven, per tant van acatar els suggeriments de la serventa. O tal vegada perquè, a la seua manera, també estimaven la seua filla.

242

Berta i la seua nodrissa es traslladaren a viure a Utiel, fins que la xica va donar a llum un preciós xiquet. Manuel va ser readmés a l’empresa i li donaren un càrrec. Al poc de temps els dos joves es casaven, un dia discret a una hora discreta, a l’església de Santa Caterina de València. Un matí tornaren d’un llarg viatge de noces amb un nadó als braços. A València circularen rumors de tot tipus que l’empresari va fer oblidar fent favors els més poderosos. Berta va alletar ella mateix el seu fill, i Felisa va continuar ajudant, fins la seua mort, aquelles dones que no podien fer-ho, des de la porteria del número tretze del carrer dels Cavallers de València.

H H

an passat quasi vuitanta anys des que isquí d’aquesta cova on salví la vida; hui torna a obrir per refrescar-nos la memòria. Aquell dia, els avions italians carregats de bombes deixaren una gran desolació a València. Nosaltres, per sort, estàvem a escola.

L’ANIMETA Per Joan Francesc López

Recorde encara la calor i humitat que feia que la roba s’apegara a la pell tant com la por a les ninetes dels ulls, apagades i tristes, mentre retenien llàgrimes que volien esdevenir un rierol. Quan eixírem al carrer, el silenci i la pols s’havia ensenyorit del barri que romania quasi en runes; només quedava en peu l’escola amb les parets plenes de forats com formatge de gruyère i els vidres trencats. La població s’aixoplugava on podia, anava desordenada buscant un lloc segur mentre sonava la sirena i la ‘pava’ llençava els ous podrits que tenia als seus ventruts avions. Alguns familiars i amics no l’escoltaren a temps, estaven lluny de la boca del refugi o no volgueren deixar les poques pertinences que tenien en vida i romangueren a casa on hi trobaren la mort. Sort d’aquell refugi antiaeri escolar! Molt després coneguí que el bombardeig d’agost del 1938 fou un dels més terribles. Les bombes caigueren des de 5.200 metres d’alçada sobre el port, el moll de la fruita i del carbó, la duana, el pont del grau i nou edificis de vivendes; un d’ells el nostre. A la porta de l’escola, estirada a terra, vaig veure ma mare, amb un regalim de sang que li eixia del front i pensí: “Cura’t prompte que se t’escaparà l’animeta”. Però la d’ella ja havia fugit. I, en comprendre-ho, soltí els rius de llàgrimes reprimits anteriorment.

RELAT CURT

Sonava la sirena mentre, per una rampa que acabava dins del refugi, els mestres ens hi portaven directes; els més grans parlaven de la ‘pava’ fins que tornava la tranquil·litat i podíem regressar a les aules. Aquell dijous, però, hi passàrem moltes hores.

243

PERSONATGES DE LES FRASES VALENCIANES

“Menjar com un Sangonereta” – Este personatge de Cañas y barro va morir d’una “fartà” de botifarres, i s’ha convertit en el paradigma del fartó. Ser o menjar com Sangonera és una manera més poètica de dir que “menja més que la gangrena”.

Per Vicent Marco

e segur que més d’una vegada us heupreguntat qui era Meló, Sangonera o Picassàries. Com a homenatge a aquestes persones que han passat al nostre imaginari col·lectiu, he volgut fer un xicotet recull de les frases en les quals apareixen habitualment personatges anònims, i que utilitzem sense saber a qui fan referència. “Anar més que Meló” – Se sap que un tal José Morant, conegut com “El Meló”, anava fent apostes de carreres en fires locals en la dècada dels anys 20. Entre les seues gestes estan haver corregut 200 quilòmetres en menys de 30 hores, i anar i tornar de València a Alcoi sense parar. Com corria tant i tan ràpid en l’època en què no hi havia televisions, ha quedat per a la posteritat en el nostre vocabulari l’expressió “Vas més que Meló”.

244

Sangon

ereta

“Ha quedat com Camot” – La història, ba sada en fets reals, acaba amb Camot penjat i dient: “Sóc molt desgraciat! No he mort ningú, però vaig a ser penjat”. Este malandrí era de Xàtiva, i l’escriptor Pere Sucías li va donar la fama actual contant la seua història. “S’ha quedat com la nóvia de Pinet, amb la cara llavà i el monyo fet” – El nom de la

nóvia es desconeix; només sabem que era de Pinet, un poble de la Vall d’Albaida. I és molt probable que la plantaren a l’altar. De la mateixa manera que li va passar a una altra famosa nóvia: “la nóvia d’Albal, que es quedà vestida”.

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

PERSONATGES DE LES FRASES VALENCIANES “Estar com el burro de Victòria, sense pena ni glòria” – Aquest pobre burro estava emba-

dalit o enjogassat tot el dia.

“Estar més fart que Mahoma de la cansalà” – Ací tirem de sorna valenciana en la seua màxi-

ma expressió fent referència al fet que els musulmans no poden menjar carn de porc.

Anar més mudat que Picassàries” – Picassàries ha passat a la posteritat per anar més mudat que un “margalló”. L’explicació més fundada és que era un lladre: pica (furta), de les sàries (bosses grans d’espart). El Pica-sàries tal volta es va fer ric furtant i per a dissimular el seu “ofici” aniria tan remudat que encara es recordem d’ell. Per cert, al poble de Tàrbena, a la Marina, hi ha una partida anomenada Picassàries.

46.

morir als xiquets, prou enfrontades amb els corrents educatius actuals. Es creu que l’expressió “el moro Mussa” fa referència a Rahman Musa ibn Nusair, un governador musulmà que va liderar la conquesta des d’Algesires fins a Lugo. A Benifaió tenim la preciosa Torre de Mussa com a recordatori de l’ocupació àrab.

“Pareixes la delicà de Gandia” – Ja sa beu la història d’aquesta dona que va morir en caure-li damunt una flor de gesmiler, però era una flor de pedra. La pobra dona ha passat a la història com la persona més delicada del món sencer. En aquest sentit també cal reivindicar la genialitat d’un concepte molt similar, el de figamolla.

“Eres més deshonrà que la Benita...”

– Jo no sé qui era la Benita, però ha quedat retratada de per vida la pobra dona.

“Vindrà el moro Mussa” – És el nostre home del sac per a espantar els xiquets i les xiquetes. Que ve el moro Mussa, el llop o l’home del sac són maneres clàssiques d’ate-

t Ball de Torren

Moro Mussa

“Acabar com el ball de Torrent” , o també “com el rosari de l’Aurora” o “com la dansa d’Alborache” – Acabar malament en un ball no és cosa estranya per ací. Moltes obres de teatre itinerant, que actuaven antigament de poble en poble, acabaven amb insults, baralles i gresques, i el mateix passava (i passa) en moltes festes local

245

46.

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

PERSONATGES DE LES FRASES VALENCIANES “Estar fet un Pernales” – És un dels últims bandolers, en aquest cas actuava a Andalusia, però la seua fama va arribar a tot Espanya. La frase està prou en desús però mon pare la utilitzava en la seua joventut. Hi ha una copla que diu: “Ya mataron al Pernales, ladrón en Andalucía, el que a los ricos robaba, y a los pobres socorría.” A Catalunya també diuen “Fer-ne més que Macot”, que també era un bandoler.

Rosari de L’Aurora

“Que t’ajude el tio Manyes”– No crec que Manyes siga una persona real i, segurament, es refereix al fet que val més manya que força. A més, un manyà és una persona que fabrica i ajusta panys, claus i altres objectes de ferro. De segur que un personatge així pot ajudar-te a resoldre molts problemes.

“És més vell que Carracuca”, “és més llest que Carracuca”, “és més lleig que Carracuca”, “està més perdut que Carracuca”– El personatge fictici de Carracuca ens val per a tot, i apareix constantment en la literatura com un desgraciat. De fet, una obra de teatre estrenada a València en el 1876 titulada La Sombra de Carracuca és una de les seues més famoses aparicions, en la qual al pobre, ja mort, li passava de tot en la representació del que havia sigut la seua vida.

“Fer com el ferrer de Tibi que, ferrant ferrant, perdé l’ofici”o “quedar-se com el ferrer de

Tibi, sense ferro ni carbó” – El pobre ferrer encarna a aquestes persones que per molt que treballen, no els rendeix el treball. Igual que la delicada de Gandia, té un quadre al seu nom del pintor Antonio Fillol.

246

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

PERSONATGESPERSONATGES DE LES FRASES DEVALENCIANES LES FRASES

46.

“Tira-li Martí”– Ací el pobre Martí rima amb tira-li, de la mateixa manera que quan diuen “On va Vicent? On va la gent” o “On va Miquel? On va la mel”. Lluny de ser personatges històrics o inventats, són noms habituals que tenen fàcil rima. També pots sentir al carrer que algú diu: “És més burro que Tacó”, un malnom habitual en alguns pobles com Carlet. O que asseguren d’algú que “És més famós que la Charito”, sense que es puga demostrar si aquesta frase es refereix a la cantant murciana Charo Baeza, que va fer-se famosa als Estats Units amb la cançó “Cuchi-Cuchi”. Aparicions a Hollywood, com a artista convidada en Vacaciones en el Mar o fins i tot apareixent als Simpsons, aquesta Charito va ser tota una estrella a Amèrica i tal volta d’ací vinga l’expressió, o tal volta no, això és com tot.

...qui era Meló, Sangonera o Picassàries

Aquest article es pot llegir al llibre De molta categoria de Vicent Marco, periodista i escriptor que recentment ha publicat Les boles del drac.

247

47.

LA LLENGUA EL NOSTRE PATRIMONI

TOT EM PARLA DE TU

TOT

En mirar als ulls ma filla, sense pronunciar cap paraula, parlem la mateixa llengua, la que Ausiàs March versara.

ARLA DE TU P

Gaudint de les veles llatines solcant el llac del meu cor, escolte en la suau marejada la meua llengua al cant del ventijol. Quan la marjal s’espiga en pomells d’un tresor daurat, escolte la terra que s’eixuga la meua llengua remugar. Entrant a la plaça pel Crist els porrots a cau d’orella, canten als sons de dolçaina en la meua estimada llengua.

248

Tot em parla de tu, i tu em parles de mi. Des del silenci, la terra, el ball. Eres l’arrel, l’essència, l’encís.

Miquel Àngel Gascon i Rocha

L’herència per mi més preuada. El rovell del meu poble valencià. L’ànima de la nostra existència. El parlar per segles conreat. La nostra valenciana llengua. L’eterna parla dels valencians.

249

VOCABULARI

FALLER IMPRESCINDIBLE Per Vicent Marco

quests dies en què molts pobles valencians celebren les Falles, vos desitgem que gaudiu d’aquestes festes en valencià. No debades, les nostres festes més internacionals foren reconegudes com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, que entre d’altres coses ha destacat que: “En el passat, aquesta festa permeté també que es preservara la llengua valenciana quan es va prohibir el seu ús”. Per això, vos hem preparat un breu vocabulari de les paraules més utilitzades aquestos dies als nostres casals. Faller/a d’honor, abonat/da: persona que sense ser fallera col·labora d’alguna manera en una comissió. Habitualment se li reconeix aquesta col·laboració amb determinats actes i obsequis.

Crida: acte públic de cridar i convocar les falles per part de les falleres majors com a màximes representants de la festa. Ofrena: acte en què les falleres i fallers desfilen per a fer ofrenes florals a la Mare de Déu, generalment sota l’advocació de Mare de Déu dels Desemparats. Mantellina: peça de roba de seda, tul, etc., que porten les dones per a cobrir-se el cap i els muscles quan van a l’església, a missa o a un acte religiós. Gipó: peça d’indumentària ajustada, pròpia de les dones, que cobreix des de la cintura fins als muscles. És igual que el cosset, però amb mànegues, ja siguen curtes o llargues. La seua confecció pot ser de vellut, llenç, seda o ras, entre d’altres.

250

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

VOCABULARI FALLER IMPRESCINDIBLE

48.

Manta morellana: manta típica de la localitat valenciana de Morella, de llana i molt vistosa per les seues ratlles de color blau, verd, groc o roig. Als extrems s’afegien borles o flocs. S’utilitza com a complement del vestit tradicional valencià masculí. També rebia el nom de manta de cornaló. Coet: foc d’artifici que consisteix en un canut xicotet i resis-

tent que està carregat de pólvora i està adherit a una canya o vareta lleugera. Quan s’encén la metxa connectada a l’extrem inferior del canut, la reacció dels gasos expulsats imprimeix un ràpid moviment cap amunt, i quan està ben alt explota. // El mateix foc d’artifici però sense canya o vareta i que va per terra. També rep el nom de coet borratxo o simplement borratxo.

Tro de bac: petard que explota tirant-lo fort a terra. Llibret de falla: publicació que conté el conjunt de

versos satírics que són l’explicació de la falla i de les escenes, així com altres informacions i continguts.

Bunyol: pastís fet de pasta de farina mesclada amb uns

altres ingredients, com ara carabassa, generalment carabassa panesca, i que es posa a fregir en oli, quedant esponjós i que es pot acompanyar amb abundant sucre.

Cavalcada del ninot: desfilada humorística en la qual els membres de les falles recorren els carrers, disfressats i representant escenes satíriques.

251

A SILLA

PARLEM EN VALENCIÀ Per Benja Domenech

Aprendre és el millor que a una persona li pot passar.

252

V V

aig conèixer i gaudir de la mare de mon pare, m’abuela Nieves, que era una dona alta, prima i amb topo al cap. Tota vestida de negre per culpa de les morts que va patir durant la seua vida. Ella caminava amb molta rapidesa. A Silla se li coneixia com a tia Nieves. Vivia al carrer del Toll. Abans de la segona República es deia Sant Francesc i posteriorment es canvià per Colom. Tant en República, en l’època franquista i en democràcia ja no es va tornar a canviar, però tothom el coneix i l’anomenen Toll.

M’abuela no sabia castellà. No l’entenia. Ella parlava en valencià. No coneixia cap d’altre idioma. Quan venia a casa i estava la televisió en marxa, no prenia atenció perquè segons ella «parlaven en una llengua estranya». No li interessava ni s’esforçava a entendre el castellà. No li feia cap falta. Quan anava a missa, s’aprenia de memòria algunes línies de les lletanies dels missals i, com que no s’havia què significava, quan intentava entonar-les, el que feia era que les anava mesclant i, llavors, les dones que seien al seu costat es perdien en les entonacions. Era tota una festa! Els meus pares tenien uns amics que vivien a Pamplona. Venien dues vegades de visita perquè Emilio, que era amic de ma mare, era ferroviari i, com que tenia el bitllet gratuït podia permetre’s fer aquest viatge llarguíssim. Ell va viure durant alguns anys a Silla i, per tant, coneixia perfectament el valencià, però la seua dona, Matilde, no n’entenia ni mitja paraula. Ella intentava parlar amb m’abuela però al principi no van aconseguir entendre’s. Un dia em va dir: «Tu abuela no suelta ni una en castellano. Se queda mirándome, hace como que me entiende, acacha la cabeza y continua haciendo calza». Doncs sí, així era ella. Matilde, a poc a poc, va entendre que igual que

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

A SILLA PARLEM EN VALENCIÀ

49.

Els idiomes són per a comunicar-se. Els idiomes diuen molt de nosaltres i del nostre poble. Ens defineix, ens enamorem, ens excitem, plorem, fem rialles i ens cabregem, fem demandes i denúncies, retolem, eduquem i cantem, fem whatsapps, facebooks o twitters, amb els idiomes aprenem de la nostra cultura i de la dels altres i gaudim de les nostres amistats i dels nostres familiars.

253

49.

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

A SILLA PARLEM EN VALENCIÀ

a Pamplona es parlava eusquera, ací es parlava valencià, i va començar a fer esforços per entendre’l. Això es diu empatia cap als altres i cap al poble on vius. Els anys posteriors, quan venien i es quedaven una setmana a casa nostra, ens sentien parlar en valencià a casa meua i ella ja entenia a la perfecció tot el que dèiem i, fins i tot, si ens passàvem al castellà ens deien: «Por favor seguid hablando en valenciano». Mon pare entén perfectament el castellà. Recorde, quan anàvem de compres a València, com es dirigia a les dependentes o dependents de les botigues en valencià i recorde com, quasi sempre, li responien molt malament igual que hui ho fan moltes persones en les xarxes socials: «Háblame en cristiano. No te entiendo». Mon pare era i és molt cabut i, quan li agradava alguna peça de roba, ell continuava preguntant en valencià obviant les recomanacions de canviar d’idioma que li feien els de la botiga; però en adonar-se del possible comprador ja ho entenien tot i sempre deien: «Mis padres hablan en valenciano pero yo no. Lo entiendo un poco pero no lo hablo». Això és com l’acudit: u va a comprar i diu:

- ¿Cuánto vale el pantalón? - Trenta-set euros. - No entiendo el valenciano. Me lo repite. - Claro. Vale cuarenta y ocho euros. - ¿Pero no me había dicho que eran treinta y siete? Jo visc en valencià. Pense i parle en valencià. No tinc cap problema amb els idiomes. No tinc cap problema amb el castellà. Vaig estudiar amb professors que sols parlaven en castellà. Les televisions, les ràdios i la premsa són tots en castellà. Aquest país nostre ho fa tot en castellà. Hi encara hi ha gent que

254

diu: «El castellano está en desventaja sobre el valenciano». Ho diuen i, el que és pitjor, s’ho creuen! Vam tindre una televisió pública que sols feien en valencià les notícies i encara hi havia gent, molt pocs, que deien: «En castellano que así lo entiende todo el mundo». Al País Basc, a Galícia i a Catalunya tenen televisió, ràdio i premsa en els seus respectius idiomes i s’ha normalitzat sense cap problema més que el que puguen donar els de sempre. Recordem que al principi de la democràcia, després d’eixir d’una crua i salvatge dictadura en què ens van privar dels elementals drets que hauria de tenir qualsevol ciutadà del món, les ciutats, com la nostra, amb una sensibilitat empàtica cap als nostres, van iniciar, des de l’Administració local, a escriure en valencià, a escriure allò que es parlava al carrer, a les botiges i a les cases. On? Doncs van començar a Silla als llibrets de les Festes d’Agost o del Santíssim Crist. Han passat quasi 40 anys i la població ha anat canviant i augmentant. Ara en som prop de 20.000 habitants i la gran majoria entén perfectament el valencià i, evidentment, el castellà. Tot i això sempre hi ha gent frustrada i amb un nivell d’empatia sota les espardenyes que encara fan comentaris en les xarxes socials del tipus: «El castellano está totalmente en desventaja. Si habláis en castellano lo entiende todo el mundo. El valenciano no sirve para nada. Mirad cuantos libros de fiestas hay sin coger. Como esta en valenciano nadie los recoge». Encara que el pitjor de tot és escoltar polítics que s’allunyen de la seua història progressista i agafen, com a ideari, aquests comentaris que parteixen sempre de les mateixes veus: dos gats i mig fora de la realitat, perquè els veïns i les veïnes del nostre poble esperen amb molt de desig els prop de 9.000 llibrets per poder llegir les cròniques tant de les associacions del poble com els articles d’opinió i estudi de Josep Antich així com del programa festiu. De 9.000 llibrets repartits sols dos o tres persones alcen la veu en les xarxes socials fent de messies del no-res. Els comentaris sempre són: «Vivimos en España» i jo crec que és millor recordar que vivim al món, a Europa, a Espanya, a València... a Silla i a Silla sempre s’ha parlat en valencià i sempre es parlarà en valencià. És

LA LLENGUA, EL NOSTRE PATRIMONI

A SILLA PARLEM EN VALENCIÀ

49.

encoratjador escoltar molts nouvinguts que porten els seus fills a les escoles en línia en valencià. La gran majoria accepten la normalitat d’un segon idioma i no tenen més problemes que el d’aprendre. I aprendre NO és un problema. Aprendre és el millor que a una persona li pot passar.

i que deixa molt clara la nova política: el decret de plurilingüisme en l’ensenyament no universitari on posem al mateix nivell el castellà, l’anglès i, naturalment, el valencià. Per tant, a partir d’aquest any tots els col·legis de Silla tenen línia en valencià.

Jo si estiguera vivint a Euskadi o Galícia faria tot el possible, per respecte, per aprendre els seus idiomes autòctons. Fa dos anys, en unes vacances a Galícia, vaig estar amb la meua família en un càmping on hi havia famílies basques. Els xiquets i les xiquetes sols parlaven en basc i jugaven amb el meu fill que els parlava en valencià. Durant quatre dies que vam coincidir es van entendre a la perfecció. De vegades limitem els nostres fills perquè oblidem que són unes finestres obertes al món i fem de les nostres frustracions les d’ells. Tot un error! És trist llegir alguna mare per les xarxes socials dient que «Muy bonito los cuentacuentos, pero si hubiera sido en castellano lo hubieran entendido todos los niños». Ho sent senyora, però si els seus fills van estar escoltant els contacontes, els van entendre a la perfecció i, per tant, no es preocupe per ells perquè els més menuts haurien d’estudiar el màxim de llengües possibles: castellà, valencià, anglès, francès, alemany, xinès... fonamentalment perquè això és obrir-se al món.

En definitiva, dir que cadascú parle, llegisca o escriga com vulga, però que ens deixen tranquils a tots aquells que parlem, llegim, escrivim, vivim, estimem o comprem en un altre idioma com, per exemple, el valencià.

En l’Administració local quasi tot es fa en valencià. Portem molts anys fent-ho. I el millor que podem fer per un idioma és utilitzar-lo. Si algun ciutadà ens demana «en castellano, que no lo entiendo» doncs se li tradueix i no passa absolutament res de res. Durant tots aquests anys hem rebut molt poques queixes i si n’hem rebuda alguna sempre és de la mateixa persona. Són gent que odien el valencià com a mitjà d’expressió natural entre les persones i que, en algunes en les xarxes socials, han trobat una eina per fer-se sentir. Però al final les xarxes socials són el que són: un no-res amb una durada d’unes hores limitades. Gràcies al nou govern de la Generalitat Valenciana, el conseller Marzà ha tirat endavant un decret necessari, modern

M’abuela Nieves va patir un accident. Eixia de casa de la tia Eliseta on anava totes les vesprades a fer calça, peücs i fer-se un got de llet amb galetes Maria. En eixir de la casa d’Eliseta, un cotxe li va pegar un colp i va caure a terra. Es va fer un trau al cap. Va vindre a casa i plorava. A la matinada ma mare em va despertar dientme que l’abuela no responia. Vaig anar i, en veure-la, li parlava i li deia que es despertara. Ella, en escoltar-me, es movia però no obria els ulls: «Per favor abuela òbriga els ulls, òbriga els ulls...» Els idiomes són per a comunicar-se. Els idiomes diuen molt de nosaltres i del nostre poble. Ens defineix, ens enamorem, ens excitem, plorem, fem rialles i ens cabregem, fem demandes i denúncies, retolem, eduquem i cantem, fem whatsapps, facebooks o twitters, amb els idiomes aprenem de la nostra cultura i de la dels altres i gaudim de les nostres amistats i dels nostres familiars. Sols demane respecte cap al meu poble, la meua gent i la memòria de m’abuela. Em vaig comunicar amb ella, fins al darrer moment, amb el seu valencià, que era l’únic que coneixia i és el que jo ensenye al meu fill.

255

256

EL FEMINISME

PATRIMONI DE LA HUMANITAT

257

EL FEMINISME

PATRIMONI DE LA HUMANITAT Per Ivan Serrador i Ferrer

anys, va marcar l’experiència vital d’una jove que va arribar a aquestes aules en un moment en el qual era estrany que les noies estudiaren aquesta carrera, i que es va sentir afortunada de pertànyer a la generació del 68. Durant l’etapa universitària va lluitar des de l’activisme i la rebel·lia contra la dictadura i per la democràcia, i a més va descobrir el feminisme quan una companya li va prestar El segon sexe, de Simone de Beauvoir. Un feminisme que segons confessava li va canviar la vida i la va portar a implicar-se en el naixement de les primeres associacions de dones a començaments dels setanta, que reclamaven la despenalització de l’adulteri i de l’avortament o el divorci, i a practicar-lo amb passió també des dels espais de poder on va estar.

l passat 9 d’octubre, l’exministra de Cultura, Carmen Alborch, va recollir l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana de la mà de Ximo Puig. En el seu discurs, l’exministra va destacar que el “feminisme, com ha millorat la qualitat de vida de tots els ciutadans i ciutadanes, hauria de ser declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat”. El compromís amb el feminisme i la passió per la cultura van ser els eixos vitals de Carmen Alborch, una rebel alegre i transgressora que des de la seva joventut es va implicar en la lluita per la igualtat i va ocupar espais de poder quan era estrany veure dones en aquests àmbits. Nascuda el 31 d’octubre de 1947 en un petit poble de la província de València, Castelló de Rugat, ser la major de quatre germans la va obligar a obrir camins -com tantes vegades faria en la seua vida- a qui en el col·legi sempre aixecava la mà per a qüestionar el que s’explicava. El seu pas per la Universitat de València per a estudiar Dret, en la Facultat de la qual arribaria a ser degana amb 37

258

Alborch va entrar en política en 1987, quan a punt d’anar-se’n a Nova York per a estudiar Propietat Intel·lectual li va dir el llavors conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, Ciprià Císcar, que li oferia la Direcció Genera de Cultura, per la qual cosa va decidir canviar el deganat de la Facultat de Dret per la Conselleria. Poc després va passar a dirigir un museu que feia els seus primers passos, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), on va donar suport a les avantguardes i que va deixar en 1993 per a ser ministra de Cultura en l’Executiu de Felipe González en qualitat d’independent, ja que no es va afiliar al PSOE fins l’any 2000. D’aquesta etapa, en la qual molts la qualificaren com a “ministra pop” o “ministra Almodóvar”, recordava els murmuris que es van despertar quan va arribar al Congrés dels Diputats amb la seua cabellera vermellosa, un tret que sempre l’acompanyaria, igual que el seu ampli somriure. Després de la derrota socialista de 1996, va encadenar diverses legislatures com a diputada i senadora, i fins i tot en 2007 el PSPV-PSOE la va buscar perquè la seua popularitat derrotara en l’alcaldia de València una Rita Barberá que portava

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

EL FEMINISME PATRIMONI DE LA HUMANITAT

51.

setze anys d’alcaldessa: un “efecte Alborch” que no es va aconseguir i que va suposar un moment dur per a ella. En totes les seues responsabilitats va treballar per avançar en una igualtat on encara existeixen, segons assegurava, “les bretxes i els inferns”, i de fet va confessar que la primera i l’única vegada que va plorar en el Congrés dels Diputats va ser quan es va aprovar la Llei contra la Violència de Gènere, el 2004. Va deixar la primera línia de la política després de les eleccions generals del 2016 i es va reincorporar com a professora honorària a la Universitat de València, on va tornar a tancar un cercle i va revelar un dels seus aprenentatges vitals: “El profund secret de l’alegria és la resistència”.

...el feminisme hauria de ser declarat Patrimoni de la Humanitat

La “rebel alegre”, com així l’anomenaven els seus companys, va morir el passat 23 d’octubre als 70 anys després d’una llarga malaltia, però tant va calar la seua lluita per la causa feminista i el seu discurs el dia que li van atorgar l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, que el passat mes de novembre el Ple de l’Ajuntament de València va aprovar una declaració institucional per a instar el Govern d’Espanya a iniciar els tràmits perquè la Unesco reconeguera el feminisme com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, tal com havia reclamat l’exministra en el seu últim parlament. En la declaració institucional es destaca que 2018 “ha estat l’any en què s’ha viscut una eclosió en el moviment de defensa dels drets de les dones, amb un efecte contagi que ha afavorit una consciència col·lectiva entre les dones i també entre els homes”.

259

LES DONES

I EL NOMENCLÃ&#x20AC;TOR Per Josep Antich i Brocal

260

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

LES DONES I EL NOMENCLÀTOR

52.

Les Dones i el Nomenclàtor Per Josep Antich i Brocal

Al llarg de la història, el nom dels carres sempre ha assolit un simbolisme molt acusat, el qual va evolucionar des del referent toponímic o gremial vers al santoral, la nòmina de polítics triomfadors, els personatges cèlebres o els mateixos promotors dels habitatges, que generalment han estat dedicats als

261

52.

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

LES DONES I EL NOMENCLÀTOR

homes, amb l’única excepció de la reina Isabel II (als períodes constitucionals) i la Mare de Déu amb les diferents advocacions marianes. La resta de les dones no mereixien cap rellevància social ni política perquè no era aquest el seu paper en la vida, i només de quan en quan despuntava alguna escriptora de renom, però sense rebre la consideració de ser recordada, acabant eclipsades en el temps per un masclisme excloent i una societat patriarcal que es reservava tots els honors possibles, entre altres, figurar als nomenclàtors locals.

No resulta fàcil trobar noms femenins cèlebres perquè la dona va tardar segles en incorporar-se al món professional i a les funcions públiques. Les primeres que hem localitzat en documents antics estan datades a principis del segle XIV, i totes elles apareixen com a pagadores del impost del morabatí com a “viuda” o com a “pobilla”, sense assolir més rang ni participació social. Curiosament són dos noms islàmics: Fàtima i Saydina (de la família dels Toyretes), seguit de Dolça, Jarmera, Eiximena, Isabeta, Aldonça, Beneguta, Constança, Violant... No serà fins l’any 1640 quan pren protagonisme el primer personatge femení important: Caterina de Montcada, la qual va ser nomenada comanadora de la Senyoria de Silla que ostentava el seu pare, el Duc de Montalto. Durant el temps que va gaudir del nostre domini va realitzar nombroses obres de reforma i consolidació de totes les dependències del castell, principalment els recintes productius com les almàsseres, els cellers i les estances de l’administrador. De la mateixa manera va afavorir els llogaters de la terra, causant un bon record entre els veïns que mig segle després encara elogiaven la bona gestió de la Caterina. Va ser a començament del segle XX quan els primers moviments d’alliberament van conscienciant la societat i modificant les pautes de comportament ancestral, atorgant poc a poc el rang que les dones requerien més enllà de professar com a monges, permetent-los accedir a la docència i la medicina, però només com a auxiliars. Mestres d’escola, comares i infermeres eren les tres carreres que aleshores les dones podien desenvolupar, doncs la resta de titulacions eren patrimoni exclusiu del sexe masculí.

Caterina de Montcada

262

El primer pas s’havia donat, encara que sortejant uns entrebancs que ara resulten ridículs i ofensius, com aquest contracte d’una mestra d’escola en 1923 (que s’havia de comportar com una santa, a l’escola i al carrer), però encara era insuficient per generar els referents socials mínims que es requerien per passar a la posteritat. Veiem el contingut:

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

LES DONES I EL NOMENCLÀTOR

52.

Este es un acuerdo entre la señorita .............. maestra, y el Consejo de Educación de la Escuela........................................... por la cual la señorita acuerda impartir clases durante un periodo de ocho meses a partir del ................. de septiembre de 1923. El Consejo de Educación acuerda pagar la cantidad de 75 pesetas mensuales. La maestra también acuerda: 1.- No casarse. Este contrato queda automáticamente anulado y sin efecto si la maestra se casa. 2.- No andar en compañía de hombres. 3.- Estar en casa entre las 8:00 de la tarde y las 6:00 de la mañana a no ser que sea para atender la función escolar. 4.- No pasearse por heladerías del centro de la ciudad. 5.- No abandonar la ciudad bajo ningún concepto sin permiso del presidente del Consejo.. 6.- No fumar cigarrillos. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encontrara a la maestra fumando. 7.- No beber cerveza, vino, ni whisky. Este contrato quedará automáticamente anulado y sin efecto si se encuentra a la maestra bebiendo cerveza, vino, o whisky. 8.- No viajar en coche o automóvil con ningún hombre excepto su hermano o su padre. 9.- No vestir ropas de colores brillantes. 10.- No teñirse los cabellos. 11.- Utilizar al menos 2 enaguas 12.- No usar vestidos que queden además de cinco centímetros por encima de los tobillos. 13.- Mantener limpia el aula: a) Barrer la tierra al menos una vez al día. b) Rozar la tierra del aula como mínimo un golpe por semana con agua caliente. c) Limpiar la pizarra al menos una vez al día. d) Encender el fuego a las 7:00, de forma que la habitación esté caliente a las 8:00 cuando lleguen los niños. 14.- No usar pólvoras faciales, no maquillarse ni pintarse los labios.

A partir d’ací comença l’evolució de la presència femenina en tots els estaments socials, fins i tot superant els homes en algunes activitats, però malgrat aquest nivell que gaudeixen ja diverses generacions, encara són pocs els indicadors de la genealogia femenina en les ciutats, on els noms de carrers continuen bastant desequilibrats en detriment seu. Per aquesta raó considerem que és arribada l’hora de l’equiparació, i si els criteris polítics passen per batejar els nous viaris amb noms de persones (una opció que requereix moltes precaucions), caldrà analitzar la composició actual i anar enllestint una proposta protagonitzada per més dones, però sense caure en l’extrem contrari de la discriminació, ni tampoc obstinar-se en equilibrar la proporció només per què si, sinó elegir aquells casos veritablement importants, al marge del seu gènere. Haurem de revisar la història local i fer visibles aquelles fèmines que, des de diferents camps d’actuació i el treball en la societat, han destacat per la

263

52.

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

LES DONES I EL NOMENCLÀTOR

seua contribució a la cultura, l’art, el treball, la solidaritat, la pau i el civisme. A hores d’ara, als topònims tradicionals del terme tenim només un nom propi: el Camí d’Adela (Adelaida Zaragozà Zaragozà), una viuda rica que posseïa mes de 200 fanecades d’arròs en aquella zona. La resta són noms, cognoms i apodos feminitzats que en realitat corresponien al marit o el pare, per exemple: el Camí de la Torisana, la filla del torisano que baixava del secà a pasturar el seus ramats de vaques als aiguamolls de la marjal. El Camí de la Pilotera, la Caseta de la Baura, l’Era de la Planella, l’Era de la Catarra, l’antiga Séquia de Na Rulla, l’Hort de la Baronessa, les cases de les Andreses... Són testimonis vius de la vinculació indirecta que gaudien les dones en la toponímia. Un altre personatge femení a destacar va ser La molinera de Silla, el sainet de 1910 inspirat en un fet verídic, un d’eixos embolics de “la coentor” tan famosos en aquella època, però que almenys va popularitzar per tot arreu el nom del nostre poble.

Referent als carrers, veiem una evidència discriminatòria que es podria extrapolar a la majoria de poblacions, ja que consultant els documents d’arxiu només hem localitzat, a

264

començament del segle XIX, un Carrer de Serafina (Serafina Ferrando), que corresponia a l’actual carrer de la Llibertat, anomenat d’aquesta manera perquè ella era la propietària de la majoria de les cases. A hores d’ara, dels 200 noms adjudicats, només 8 tenen relació amb la dona (un 4%). Nascudes a Silla en són cinc:

Bernardina Torres Adell, mestra. (1879 – 1955). Era coneguda popularment com La Manescala, en ser la filla del veterinari. Durant quatre dècades va exercir de parvulista a diverses poblacions de la província, deixant una grata constància de la seua dedicació professional, fins l’extrem, que en jubilar-se oficialment encara va voler continuar en l’ensenyament privat, a l’Acadèmia del mestre Laico, al Barrasí, treballant fins l’any 1949, quan l’escola va ser adquirida pels mestres Julio Carbonell i Pepita Marí.

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

LES DONES I EL NOMENCLÀTOR

Dolores Martínez Salvador, mestra

(1860 – 1941).

De malnom li deien la Vaora, en ser descendent dels anomenats Vaoros, del cognom Martínez. Va exercir com a parvulista i mestra de xiques a la Font d’Encarròs, fins que va aconseguir el trasllat a Silla, en unes escoles ubicades aleshores als estables de l’ajuntament, en l’Arrossera i en diverses cambres de cases particulars. En aquella època va destacar per la seua incansable lluita per millorar les condicions i els recursos dels alumnes i el professorat, queixant-se reiteradament en els informes que cada curs remetia a la Inspecció Provincial (els quals podem consultar a l’Arxiu de la Diputació).

52.

Vicenta Gomar Giner, matrona. (1892) – 1973). Coneguda popularment com Visanteta la Comare, va cursar els estudis reglamentaris a l’Escola Sanitària de València. Va prendre possessió del càrrec de matrona titular de Silla l’any 1939, quan van empresonar l’anterior comare, Elvira Martínez Muñoz, condemnada per ser militant anarquista. El seu record encara perdura de manera emocional en tres generacions, ja que, junt al metge Ricardo Garcia (Don Ricardo) van ajudar a vindre al món a centenars de creatures, quan els parts encara s’assistien a casa. A la seua jubilació va ser substituïda per Donya Araceli.

El 1924 es va jubilar de l’administració, però va continuar exercint l’ensenyament privat en l’escola nocturna a sa casa del carrer València, ajudada per la seua germana Josefa. Dolors va morir als 82 anys. Josefa va morir l’any 1937, als 85 anys. i estan soterrades juntes al cementiri de Silla.

265

52.

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

LES DONES I EL NOMENCLÀTOR

Dolores Iborra GIner, benefactora. Coneguda com La Catarra. (1849 – 1916).

De família benestant (el seu pare Martin Ivorra fou alcalde de Silla durant tres legislatures a mitjan segle XIX), va alcançar la popularitat junt al seu germà Josep, ja que ningú dels dos van tindre descendència. Atesa la gran religiositat que professaven, a més de nombroses almoines i obres pietoses a la parròquia, van deixar la totalitat de la seua herència als pobres de Silla, formada per diversos habitatges, sequers i terra d’horta. Als efectes es va crear un Patronat administrat per l’alcalde, el rector i el metge titular. Està soterrada junt al seu germà en el monumental panteó ubicat al centre del cementiri de Silla.

I finalment, tenim el nom femení més rellevant del Nomenclàtor, per la seua fama que encara roman viva en la memòria de la gent major:

Carmen Navarro Lahoz “la Morena”, cantant. (Silla

1934 – València 2016).

La seua carrera va començar en un grup d’aficionats al teatre, el cant, el ball i la poesia, conegut com a “Cau d’artistes”. Va ser alumna de l’acadèmia del mestre D. Vicente Marí, i el 1951 guanya el concurs d’aficionats Fiesta en el aire, competint amb els representants de Madrid en l’especialitat de copla espanyola. A Radio Algemesí guanya el concurs Decida Usted, i és contractada per actuar en sales de festa a Barcelona. Allí la va escoltar el propietari d’una cadena d’hotels de Mèxic i Veneçuela, proposant-li un contracte d’un any, i el 1954 embarca cap a Amèrica. L’èxit va ser fulminat, rebent tota mena d’elogis a la seua estampa i la manera de cantar potent i harmoniosa. Poc després grava el seu primer disc i actua a la televisió. Tot açò li va suposar una extensa gira pels països centreamericans i una pel·lícula a Mèxic: El compadre de mi padre, de tal manera que va fixar definitivament la residència a Caracas.

266

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

LES DONES I EL NOMENCLÀTOR

El 1956, procedent d’actuar als Estats Units visita Silla, on va ser aclamada en una manifestació que mai s’ha tornat a repetir. Aleshores organitza una gira per Europa amb la companyia pròpia Luces de España. Carmen es va retirar després de vint anys d’espectacles i amb un bagatge d’incomptables actes benèfics i 200 cançons gravades. Vivia habitualment a Barcelona, però tots els anys acudia al seu poble a les festes d’agost. L’Ajuntament de Silla, el 2007 li va atorgar el Porrot d’Honor i va dedicar un carrer. Va morir als 82 anys i està soterrada al panteó familiar del cementiri municipal de Silla.

De les dones no nascudes al poble tenim dos exemples molt rellevants. La primera està relacionada professionalment: Jesusa Pertejo Seseña, doctora i esposa de D. José Alcamí Garcia, metge titular de Silla durant tres dècades, el qual també té dedicat un carrer.

Va nàixer el 1920 a Zamora i era membre d’una família nombrosa de classe mitjana alta, la qual va tindre una gran signi-

52.

ficació social en aquella ciutat. Durant la seua adolescència, quan era una estudiant de batxiller, amb 16 anys va experimentar en els seus germans totes les conseqüències possibles del colp militar. Acabada la guerra va estudiar medicina a Salamanca, culminant una carrera meteòrica. A principis dels anys 50 ja dirigia el Servei de Psicologia Clínica de l’Hospital Universitari de San Carlos. Juntament amb María Eugenia Romano va fundar la Secció Clínica de la Societat Espanyola de Psicologia. Es va interessar per les tècniques projectives i molt especialment pel Rorschach. Va treballar especialment amb xiquets amb discapacitat intel·lectual, però també les psicosis infantils, psicoteràpia, psicodiagnòstic, etc. sempre en un context de Psicologia Clínica. Va impartir docència en la Universitat Autònoma de Madrid en els primers anys d’implantació dels estudis de Psicologia. Nombrosos articles en publicacions especialitzades avalen la seua fama, per això era requerida a formar part dels tribunals científics, en congressos i com a membre d’honor d’institucions mèdiques. Va ser cofundadora de la HYPERLINK “https://dialnet.unirioja.es/servlet/revista?codigo=2008” Revista de Psicología general y aplicada, de la Federación Española de Asociaciones de Psicología, publicant allí diversos assajos entre 1950 i 1955, estudis que varen servir de referent a tot el sector. Mentre el seu marit exercia de metge a Silla, ella continuava el treball docent entre València i Madrid, però d’alguna manera va intentar arrelar-se al nostre poble, sobretot amb les dones, perquè des de 1971, quan va morir el seu marit, va instituir el “Premi José Alcamí” a la millor estudiant de batxillerat. ºTot aquest bagatge humà i intel·lectual dedicat a l’ensenyament de persones discapacitades, va motivar que l’any 2002 l’Ajuntament de Silla, a proposta del TOLA li lliurara el Porrot d’Honor a l’activitat cívica. També s’acorda erigir-li un monument i dedicar un carrer al seu nom. En agraïment, aquesta dona emocionada pel detall, va donar a la Biblioteca Municipal una important col·lecció de llibres. Va morir a Madrid el 2007, als 86 anys d’edat. Va ser incinerada.

267

52.

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

LES DONES I EL NOMENCLÀTOR

El segon exemple ve relacionat per raons de veïnatge, però sobretot per la rellevància social i política:

licia es va exiliar a França, on va romandre prop de trenta anys amb una identitat falsa. Va tornar a València (concretament a Silla) el 1971, on va viure durant cinc anys al carrer Hernàn Cortés, 112 amb el seu company Antonino, tapisser de professió. Ací va contactar amb el PCE provincial i local, encara en la clandestinitat. A mitjan dels anys setanta militava activament en el Moviment Democràtic de Dones, del qual va ser una de les fundadores. El 1979 ja formava part del Comité Central del Partit Comunista. Durant el període 1989 - 1995 va col·laborar activament en el Institut Valencià de la Dona com a membre del consell assessor. Va ser nomenada presidenta del Fòrum de Dones del Mediterrani. També era la presidenta honorífica de Dones Progressistes de València. Va rebre en 1998 el Premi Rosa Manzano que el PSOE a Madrid fa lliurament a les dones que més han destacat per la seua labor en defensa del feminisme. Va morir el juny del 2006, als 92 anys

Pilar Soler i Miquel, 2006)

lluitadora antifranquista (1914 -

Va nàixer a Bunyol en 1914, filla de mare soltera i del periodista i diputat blasquista Félix Azzati. Des de la seua joventut es va implicar en la política. Va ingressar en el Partit Comunista i va ser una de les fundadores, a València, (al costat de Manuela Ballester Vilaseca i Agustina Sánchez) de l’Agrupació de Dones Antifeixistes. Va defensar la República amb una activitat frenètica durant els anys de guerra. Al maig del 1939 va ser detinguda a València al costat de sa mare, Ángeles Soler Miquel. Les processaren en consell de guerra amb una condemna de 20 anys i un dia, i van ser internades a la presó de dones Santa Clara, on va donar a llum a la seua filla amb unes condicions infrahumanes. En 1944 va eixir en llibertat condicional, però en compte d’allunyar-se de la política es va reintegrar en la resistència, per la qual cosa va ser detinguda de nou i brutalment torturada durant l’interrogatori. Va fugir a Madrid i aconseguí passar a la clandestinitat mentre formava part de l’estructura del Partit Comunista de l’interior. Buscada per la po-

268

Sense cap relació amb Silla tenim un carrer dedicat a

Sor Isabel de Villena, escriptora i religiosa considerada

en aquella època una precursora del feminisme. Va nàixer a València el 1430, i era la filla bastarda d’Enric de Villena, un noble castellà de la casa dels Trastàmares. Va ser batejada amb el nom d’Elionor i va viure des de xicoteta allotjada a la cort de Maria de Castella, educant-se entre els ambients oberts que envoltaven el temps

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

LES DONES I EL NOMENCLÀTOR

52.

d’Alfons el Magnànim. El 1445 va professar en el monestir de la Trinitat de les clarisses de València, on seria nomenada abadessa el 1463. Durant la seua vida religiosa es va guanyar una merescuda fama de santedat, però moderna i progressista per a l’època, i va reunir al seu voltant un nodrit grup d’escriptors que la veneraven per l’altura intel·lectual. Isabel de Villena és la primera escriptora amb nom conegut de la literatura valenciana. Va morir al mateix convent on va residir quaranta-cinc anys, víctima d’una epidèmia que assolà València l’any 1490. L’única obra que s’ha conservat d’ella és el Vita Christi, publicat a València el 1497 per l’abadessa que la va succeir, Aldonça de Montsoriu. Tampoc podem deixar de costat la nostra admirada “Donya Carmen”, una sillera reconeguda en diverses entitats: socials i acadèmiques: Carmen Valero Gimeno, (Silla, 1893 – Silla 1960). Pedagoga. Estudia magisteri a València. En 1920 obté el títol de Perit Mercantil i publica un llibre de càlcul. Un any després cursa a Madrid la Llicenciatura en Ciències Químiques, però va optar per la pedagogia amb el compromís de lluitar per una escola igualitària i defensar els drets de la dona. Exercia a Oliva durant la proclamació de la República, i s’identifica amb les reformes del Ministeri d’Instrucció Pública. Col·labora amb la FUE (Fundación Universitaria Española) en l’organització de colònies escolars. Funda la FETE - UGT (Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza) a la comarca. L’any 1934 va ser fundadora del partit Izquierda Republicana a Oliva, amb el carnet número 12. En esclatar la guerra civil organitza a Oliva Mujeres Antifascistas, ocupant la Secretaria del Comitè, i també el Socorro Rojo per a la recaptació de diners i la confecció de roba destinada als combatents. L’any 1939 es depurada i processada en consell de guerra sumaríssim (10.034-V). Va ser detinguda durant 8 mesos a la presó de Santa Clara, però la gran quantitat d’avals favorables van determinar l’absolució, no obstant això van mantenir l’expedient de depuració professional, condemnada a 12 anys d’inhabilitació.

Torna a Silla en situació de llibertat vigilada, on sobrevivia donant classes clandestines. Obté la rehabilitació i és destinada a Bètera, on es va jubilar. Va morir el 19 de setembre de 1962, als 69 anys. L’Ajuntament de Silla li va atorgar el Porrot d’Honor (2015) i ha posat el seu nom al Centre Multifuncional inaugurat recentment. L’Institut d’Estudis Comarcals (IDECO) de l’Horta Sud ha instituït el premi Carmen Valero a la promoció de la Cultura Valenciana, i a Oliva, el seu nom s’ha dedicat a un

269

52.

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

LES DONES I EL NOMENCLÀTOR

nou centre escolar. I finalment, cal recordar que tenim un carrer amb una dedicatòria genèrica, però ben merescuda: el Molí de les Xiques, així en plural. El motiu d’aquesta elecció no és gens casual, sinó que ve donat per la importància que va tindre com a empresa, pel nombre de xiques que va ocupar (més de 200), i sobretot perquè l’edifici que estava catalogat i protegit com a testimoni històric bicentenari, acaba de desaparèixer conseqüència d’un malaurat incendi, que encara no sabem si fou casual o intencionat. Fou el primer molí de blat instal·lat al terme de Silla, el 1790, aprofitant un dels braçals de la Séquia Reial segons el projecte del duc d’Híjar. Aleshores s’anomenava Molí de l’Algudor, considerat el més productiu de tota la rodalia amb una renta de lloguer anual de 18.000 reals, pagant un sequiatge equivalent a 170 fanecades. També el trobem descrit per Pascual

270

Madoz en 1845 com: un magnífico molino de 4 muelas junto al camino Real de Madrid, una arrocera y dos harimeras. La parcel·la tenia una superfície total de 15.000 metres quadrats, sobre la qual es va edificar inicialment la imponent nau principal de rajola vista, de 20 x 35 metres i tres plantes d’alçada, amb el sòl de fusta que sostenien dues filades de pilars. El sostre també era de fusta, rematat amb imitació de coberta neoclàssica, un estil també present a les feses de la sèquia. Una vegada abandonada la molta del cereal, fou reconvertit a diverses activitats industrials com a taller de mobles i fàbrica d’espardenyes, fins que als anys 20 fou adquirit per Plàcido Navarro per a fabricar sacs de jute. Com el treball dels telers era molt delicat, va decidir que la mà d’obra fora majoritàriament femenina, per això, durant quasi sis dècades foren moltes les joves de Silla que per allí passaren, fins que eren fadrines, ja que quan es casaven s’havien d’acomiadar obligatòriament.

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

LES DONES I EL NOMENCLÀTOR

52.

Però, malgrat els patiments d’una època dura i unes vides laborals teixides amb l’abnegació, sembla que totes conserven un agradable record d’aquella experiència, tal vegada per l’edat tan bonica que tenien aleshores, enyorant les vivències i les anècdotes amb més èmfasi.

dien. Pocs anys després va finalitzar la producció, llogant-se algunes dependències a un fabricant de mobles, que també va clausurar l’activitat, restant l’edifici abandonat, ocupat per indigents i incendiat per primera vegada, fins la destrucció final en setembre de 2014.

En l’any 1975 es va reconvertir en una fàbrica de moqueta, deixant de treballar les poques dones que encara acu-

Només queda una paret apuntalada, el nom, i els records impagables de les nostres mares i àvies.

271

LA MEUA PAU Per La Meua Pau

H H

ui he vist a la dona més bonica del món No feia més que somriure Hui he vist a la dona més bonica del món. No parle de preciosa, guapa o atractiva, que també. No parle d’una dona amb corbes d’infart, és més, semblava molt fina ella. Tampoc era una dona jove, plena dels atraients trets de la seua joventut No. Parle d’una dona al bus que, tres segons abans de marxar, m’ha mirat i m’ha llançat un somriure. Un somriure simple, bonic, graciós i dolç. Cap promesa d’amor. Cap proposta. Cap mena d’interés sexual. Sols una dona asseguda al bus somrient a un estrany des de l’altre costat d’un vidre. La dona més bonica del món. Aquella que somriu.

272

- Era bonica? - Era lliure I és que tu li veus els ulls o la cara, o eixe somriure blanc. Tu li mires els pits i la contemples quan camina. Tu la veus. Jo l’admire. L’admire perquè el més bonic d’ella és la seua llibertat, perquè aquesta no es maquilla, no es neteja i no es vesteix. La llibertat es protegeix, es lluita per ella. Es mostra en somriure i, val tant, que ella em feia ric, em feia posseïdor d’un imperi quan es treia les baules per poder volar. I bé que volava… Els cels li feien lloc perquè els calia la seua llum. Et mirava i se’t curava la soledat. Em mirava i em curava la meua, que tenia el cor més humit que ningú. I ara vull dir-te que ella és la persona més bonica que conec. No hi ha discussió i si l’ebrietat i el rancor o fins i tot l’oblit fan canviar d’idea… fins i tot en aquest moment ho serà, perquè la seua bellesa no es basa en els seus trets (tot i que, xiqueta, quin somriure tens, quin somriure tens…) no, es basen en què quan et parla, quan et toca, quan t’acarona, vius el que molts poetes volgueren explicar. Molts altres intentarien entendre i jo, enyore.

273

MARGARIDA LA HISTÒRIA Per Paula Santana

ixir-se’n de la norma, dels estàndards admesos per aquesta societat, no és fàcil. Vivim envoltats d’etiquetes, des del mateix moment en què naixem tenim ja la nostra caixa preparada i qualsevol intent d’eixir-se’n pot arribar a ser traumàtic. Constantment som jutjats per la nostra forma de vestir, de sentir, d’estimar, d’expressar-nos. Ho vivim des de petits amb l’assetjament dels nostres companys, ja siga l’aparença física, la timi-

274

desa, el ser bo en els estudis… qualsevol excusa és vàlida per menysprear i fer el buit a algú. Ser un mateix no és fàcil i és més complicat quan te n’ixes completament de la norma. El 28 de juliol de 1460, a la plaça del Mercat de València es va executar una persona. Es deia a si mateix Margarida Borrás, encara que el seu nom de naixement era Miquel. El seu delicte: sentir-se dona, comportar-se i vestir-se com a tal i haver estat vista d’aquesta manera en “almenys deu cases”. Melcior Miralles, capellà d’Alfons el Magnànim, va assistir a l’execució, va prendre nota i la va incloure en el seu dietari. Era l’anotació 130, foli 118. És l’únic record que ens queda de la seva mort. En aquella època s’executaven també els sodomites, delicte: estimar a algú del seu mateix sexe. Aquestes execucions eren espectacle per a les masses. Atroç. Hem evolucionat, ja no es penja a ningú a les nostres places. Ha estat necessari un llarg temps per canviar la mentalitat de la gent sobre la idea que no tota la humanitat pot ser simplement continguda dins de les dos tradicionals i rígides categories de gènere. Però no és suficient. Tots els dies milions de persones trans, de tot el món, sofreixen rebuig, estigmatització, assetjament i violència física per no ajustar-se a les normes de gènere predominants. Transrespecte versus transfòbia al món és un projecte de recerca iniciat per Transgender Europe. Entre d’altres coses, tenen un observatori de persones trans assassinades, amb una recerca sobre 190 països en l’àmbit mun-

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

MARGARIDA, LA HISTÒRIA

dial. De 2008 a 2017 s’han reportat un total de 2609 homicidis de persones trans i gènere-diverses a 71 països a tot el món. Només en 2017 hi ha hagut 325 casos. Des de la nostra companyia, Les Libèl·lules, i especialment Rubén Rodríguez Lucas, l’autor del text Margarida, hem volgut reivindicar la figura de Margarida Borrás i tota la problemàtica que implica avui, en ple segle XXI, sentir-se i expressar-se diferent. Estrenem la peça curta en Russafa Escènica, dirigida per Pablo Sanchis i interpretada per Étienne Bermell i jo mateix. Margarida parla de la llibertat perquè cadascun siga i se senta com vulga. Parla de l’odi, de la dificultat que tenim a vegades per acceptar-nos a nosaltres mateixos i de la meravella que és quan les persones que més volem ens accepten, encara que els dolga. Margarida parla de totes les persones que han estat assassinades per la seua condició. Una realitat poc coneguda, que com ens queda lluny o no coneixem casos, sembla que no existeix. 325 assassinats, milers de casos d’assetjament escolar… Durant el festival, mentre actuàvem, ens assabentem de la defunció d’Eli a conseqüència d’una brutal pallissa que va tenir lloc el 12 d’agost. Es deia a si mateix Eli, tot Valladolid la coneixia com Eli, encara que el seu nom de naixement era Javier. Rubén la coneixia i d’ella va dir que “era una de les persones més lliures que havia conegut”. Si abaixem la mirada, si mirem cap a un altre costat, si callem davant les injustícies, en què ens convertim? El silenci moltes vegades fa més dany que el soroll. Al setembre, fa amb prou feines dos mesos, a l’Índia es despe-

54.

nalitzava l’homosexualitat. La històrica sentència estableix que “les relacions sexuals entre adults homosexuals en privat no constitueix una ofensa” i que qualsevol norma que perseguisca aquestes pràctiques és “discriminatòria i una violació dels principis constitucionals”. De manera que la decisió judicial posava fi a una deliberació que va començar a la primeria de juliol, encara que amb orígens en una batalla pel reconeixement dels drets dels homosexuals que ha durat més d’una dècada. El col·lectiu LGTBI de l’Índia aconseguia així actualitzar el marc legal de la democràcia més gran del món, on seguia vigent una anacrònica llei colonial de fa més de 150 anys. Actualment, més de 70 països al món criminalitzen les relacions i conductes homosexuals i en vuit d’ells es castiga amb la pena de mort. Les coses no han canviat tant, ens queda un llarg camí per recórrer i sí, podem fer coses, “molta gent petita, fent coses petites, poden canviar el món”. Per la nostra banda, nosaltres seguim treballant en Margarida, en la peça llarga, perquè arribe a la major part de gent possible, perquè es conega la seua història. Margarida és un crit a la llibertat. En la diversitat està la bellesa. El dia que comprenguem que allò que ens uneix és molt més fort que allò que ens separa avançarem. Va per tu Margarida, per totes aquelles persones que han estat rebutjades, insultades, humiliades, jutjades, assassinades… per ser com són.

Per la llibertat de florir.

275

AMONLEONEM-NOS

NO SIGUEM “MACHIRULOS” Per Sonia Rubio

l’humor, aquest home ho va saber transmetre. Va trencar molts rols establerts perquè totes i tots transformàrem la societat des de la igualtat i el respecte. Deien d’ell que era un “pompó folklòric”, però ignoraven que era un home atrevit, amb una ment oberta per a l’època. I és que el Monleón va ser un dels primers a lluitar per la igualtat, o més ben dit, un dels primers a reivindicar la diversitat en tots els àmbits: en les falles, en els espectacles o en la vida quotidiana, ja que la igualtat i per tant el respecte, s’ha de practicar per a evolucionar i fer un món millor. Ell va ser el primer a fer visible la paraula “machirulo”, als anys noranta, en un programa de televisió en què també es vestia de dona. Ell va preguntar, espontàniament, si en un espai en què la figura masculina ara la dominant no podria haver-hi una dona pel fet de ser-ne, dient: “¿No será muy machirulo ese mundo?”

es falles són molt més que una gran festa. Són cultura i tradició que amb ninots i “ninotes” donen forma a milers de crítiques d’un humor molt particular. Un humor valencià que moltes vegades trenca esquemes, ja que la transformació i l’avantguarda també formen part d’aquesta festa. Per tant, l’evolució de les falles ha d’acompanyar aquests temps multicolors i reivindicatius. Des dels temps de Joan Monleón, als anys 70, les falles han donat exemple de transgressió, inclusió i crítica, sobretot critica. No cal més que recordar imatges del molt volgut valencià faller, un dels primers a vestir-se de fallera. Sí, dic vestir-se de fallera perquè aquest fet va causar molt de rebombori aleshores, i que a hores d’ara també ho faria. I és que l’essència de les falles ha sigut des de sempre fer cendra d’allò que ha sigut dolent. Des de la crítica i des de

276

Per tant, des de les falles hauríem de promoure el trencament d’aquests espais “machirulos” i crear-ne d’altres on la igualtat i la inclusió en formaren part, i trencar les tradicions que tenim assignades pel fet de ser dones i homes. Obrim la ment per a crear un món millor des de l’humor i la crítica.

No serà molt “machirulo” aquest món? Joan Monleón Novejarque

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

AMONLEONEM-NOS NO SIGUEM “MACHIRULOS”

55.

277

EL VALOR

DEL FUTBOL FEMENÍ Per Fundació València CF València CF Femení

de l’any que finalitza, en la Lliga Iberdrola contra la Reial Societat. Treball és la paraula. Treball, passió i confiança. Confiança, passió i treball. Mai no ens han abandonat a jugadores, tècnics i directius. Des de Pedro Malabia, primer president i ara president d’honor, fins a Salvador Belda, president actual. Sense oblidar Pablo Mantilla, director general de la Fundació VCF, i Marina Gassent, exjugadora i, avui, coordinadora general del club. Passant per cadascun dels tècnics: Óscar Suárez, Xavi Tamarit, Cristian Bou, Jesús Oliva i, de nou, Óscar Suárez. Sense oblidar les grans protagonistes, elles, les futbolistes: amb Arantxa Lozano, la nostra capitana aquell 6 de setembre de 2009, i Gio Carreras, actual primera capitana. Dos referents i un mateix esperit d’humilitat, superació i confiança en el grup.

l 26 de maig de 2009 es va fer públic l’acord entre la Fundació Valencia CF i el col·legi Alemany de València per a competir com a Valencia CF Femení, ja en la temporada 2009/10. Confiança és la paraula. El 6 de setembre de 2009 juguem el primer partit oficial, en l’aleshores anomenada Superliga. El rival, el Llevant UD (va ser un derbi). L’entrenador, Òscar Suárez (nostre actual tècnic), amb una plantilla d’apassionades pel futbol que no podien imaginar l’evolució que el futbol femení estava a punt de començar a viure. Passió és la paraula.

278

El 21 de desembre de 2018 juguem l’últim partit oficial

Per aquest motiu, la 2018/19 és la nostra desena temporada. Per aquest motiu complim 10 anys el 2019. Amb la confiança del Valencia CF, sense el suport del qual no haguérem pogut arribar fins ací. Amb la passió de l’afició, que ens oxigena per a no rendir-nos. Amb el treball de les empreses que ens han recolzat, i recolzen, que és la vitamina que ens fa millorar. Hem passat de treballar per mantenir la categoria a treballar per estar a dalt. Com a fites, no podem oblidar el nostre subcampionat en la Copa de SM la Reina de 2015 (17 de maig), ni el derbi celebrat a Mestalla el 24 d’abril de 2017, en el qual vencérem 6-0 el Llevant UD, però en el qual, més enllà de rivalitats sanes, va guanyar el futbol femení. En el context del nostre 10é aniversari, creiem que era el moment d’adoptar mesures, com l’abonament per a l’actual

EL FEMINISME, PATRIMONI DE LA HUMANITAT

EL VALOR DEL FUTBOL FEMENÍ

temporada i la possibilitat de comprar la nostra samarreta en les tendes oficials VCF. Són mesures per a enfortir l’estructura professional del Valencia CF Femení, mesures per a potenciar el nostre planter i mesures per a donar valor al futbol femení, perquè el nostre futur s’escriu amb f de femení, però, per damunt de tot, amb f de futbol, sense més ni més. La casa del conjunt de primera divisió de la Lliga Iberdrola i del filial B és la Ciutat Esportiva Valencia CF. Allí entrenen i juguen els partits. La resta de la família del Valencia CF Femení, en les instal·lacions de l’Escola de Futbol CF Cracks.

56.

El planter del Valencia CF Femení, primer club espanyol en la comissió de futbol femení de l’ECA, està formada actualment per sis equips de futbol-11 i tres de futbol-8. Prop de 200 jugadores, incloent-hi les futbolistes de la primera plantilla, vesteixen l’elàstica valencianista. “Valencia, lluitar. Valencia, guanyar. Lluitar, guanyar. Lluitar, guanyar. Guanyar, guanyar i guanyar”. És el que criden les jugadores del primer equip valencianista en cada partit abans d’eixir al terreny de joc. Tota una declaració d’intencions. Així que, per tots els que estem ací, que en som, i també per tots els que no poden estar, que sabem que en són, i molts... Amunt VCF Femení!

279

280

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

281

LA SALVAGUARDA

DE LES FESTES I TRADICIONS DES DEL MÓN FALLER Per Ricard Català Gorgues

Docent i membre de l’ADEF En cap lloc {València} les festes són tan nombroses i tan variades Henry Lyonnet, 1896

i fem un recorregut pel calendari festiu valencià, en aquells pobles i ciutats on se celebra la festa de les Falles, hi trobarem, amb tota certesa, la implicació del món faller en altres festes i tradicions que se celebren al llarg de l’any, un fet molt singular del qual encara no disposem ni d’informacions ben contrastades ni encara menys d’estudis rigorosos.

En el cas del Cap i Casal, a la ciutat de València, ho podem comprovar al donar una ullada per la roda de l’any festiu, on la participació de comissions falleres es fa prou palesa. La seua presència s’ha fet ineludible en les festes i actes festius de la seua demarcació territorial (carrers, barriades i districtes), però també en les festes majors i patronals de la ciutat, com la festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats o la de Sant Vicent Ferrer, a més de la Fira de Juliol. De les festes patronals ressenyades, la presència més evident del món faller en altres festes de la ciutat de València la trobem en la celebració de la Verge dels Desemparats, una presència massiva de les comissions falleres en la processó general de la vesprada del segon diumenge de maig, les quals, organitzades per sectors, li ha atorgat al seguici processional una altra aparença, més enllà de la seua ordenació històrica, configurada per les parròquies, entitats civils i religioses i d’altres estaments i corporacions. Segurament, molta gent puga pensar que la participació de les falles en la processó de la Mare de Déu estiga arrelada des de fa ja molt de temps, quan la veritat es remunta a trenta

I no estem parlant de la presència institucional de la fallera major i la seua cort d’honor en les festes del seu poble o ciutat, ni tampoc de la participació individual o per colles de falleres i fallers, moguts pel seu temperament festívol o per una inquietud particular de mantindre la tradició festiva o d’altres expressions de la cultura popular. Aquí estaríem parlant d’una presència més col·lectiva, més corporativa, a través de les comissions falleres, les quals formarien part activa dels programes festius. Ofrena de Sant Vicent

282

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

FESTES I TRADICIONS DEL MÓN FALLER anys enrere, en concret l’any 1989, curiosament per raó d’un succés meteorològic que va ocórrer en el transcurs de les Falles d’aquell any. Durant l’ofrena a la Verge va diluviar copiosament i l’acte va quedar molt deslluït, la frustració va ser tan gran entre el món faller, que l’arquebisbat va fer una invitació especial, a través de la Junta Central Fallera, a totes les comissions per acompanyar la Mare de Déu en la seua processó general. I així ha estat, fins ara, convertir-se el col·lectiu faller en el més nombrós i més cridaner de l’itinerari processional. En una de les altres festes patronals del Cap i Casal, la festivitat corresponent a Sant Vicent Ferrer, al voltant del segon dilluns de Pasqua, des de fa uns anys, les comissions falleres veïnes dels Altars de Sant Vicent i d’altres zones participen de l’ofrena floral al sant, la també anomenada processó cívica, la

58.

qual es realitza, a migdia, davant de la seua Casa Natalícia, al carrer del Mar. I si fem un repàs per les festes de barri i de carrer que al llarg de l’any se celebren a la ciutat de València, entre d’altres Sant Bult a la Xerea, el Crist de la Fe al barri de Morvedre, el beat Gaspar Bono a l’atzucac de Cañete, la Verge del Carme al barri del seu nom o la Mare de Déu dels Desemparats a les diverses barriades de la ciutat, les comissions falleres no només formen part de les processons i trasllats que es fan de les imatges venerades, també s’impliquen, de debò, en el desenvolupament dels actes que conformen el programa de festes, fins i tot es poden convertir en la seu de la imatge, tot i establint-se vincles amb les associacions i entitats organitzadores de les festes. Tot això, ho podríem traslladar també a altres tipus de celebracions festives, en aquest cas de caràcter no confessional, des de la iniciativa ciutadana, com les setmanes culturals o solidàries, promogudes per entitats veïnals als barris de la ciutat o d’altres esdeveniments socials i culturals organitzats per una diversitat d’entitats cíviques.

Arribats aquí, caldria assenyalar que, en l’actualitat, es

Verge del Carme

283

58.

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

FESTES I TRADICIONS DEL MÓN FALLER

dóna allò que anomenarem, de manera metafòrica, com “osmosi festiva”, és a dir, la impregnació mútua entre diferents entitats de l’univers festiu, incloses les comissions falleres, les quals aporten el seu tarannà a altres celebracions del calendari festiu d’un poble o ciutat. Des de fa anys, s’ha incorporat, a més, un polèmic neologisme aplicat a l’ecosistema festiu, com és el terme de “fallerització”, el qual ve a ressaltar la influència que exercís l’univers de les falles en el calendari festiu, com pot ser a València en la Fira de Juliol, fins i tot en la vida social de la ciutat, però també s’estendria en la manera d’obrar per part d’organitzacions i entitats festives que actualitzen, any rere any, els actes i celebracions d’una festa concreta. No és gens estrany la reproducció de certs comportaments i actuacions que podem identificar, a primera vista, com provinents del món faller, donada la seua hegemonia en el món festiu, les quals es manifesten en altres col·lectius festers, en alguns casos més arrelats en el temps, la major part d’origen religiós, com les germandats i confraries. Com a exemple il·lustratiu d’un possible procés de “fallerització” ho tenim en la Setmana Santa Marinera, a través de les seues germandats, confraries i corporacions, les quals han estat sotmeses, últimament, a un major control per part de la jerarquia eclesiàstica del que ja tenien fins ara, degut a la interpretació per part de la pròpia jerarquia d’una certa deriva en els seus comportaments socials (activitats, celebracions, comensalisme, vestimenta corporativa...) cap al que molt bé es podria identificar, de manera implícita,

284

com a característic d’una comissió fallera, posant altaveu d’alguns conflictes d’interlocució entre les entitats i els representants eclesiàstics.

Una primera interpretació d’aquest possible mimetisme resultaria molt lògica: les persones que formen part, de manera simultània, almenys de dos entitats festives, una d’aquestes, clar està, seria la comissió fallera. No obstant això, les claus d’aquesta “osmosi festiva” la trobem en la història de la festa de les Falles i la seua evolució en el transcurs del temps. A través de les primeres cròniques que sobre les falles van publicar els diaris, a meitat del segle XIX, podem assabentar-nos que es parla d’un costum prou arrelat i que comportava una celebració festiva, encara que integrada en la seqüència ritual de la festivitat de Sant Josep, que va evolucionar de les simples fogueres a les falles de cadafal, amb la incorporació de figures (els ninots) i d’escenes satíriques. De fet, resultava un festeig menor en el calendari festiu de la ciutat de València, més bé una evocació dels focs de vigília. En la seua expansió, les falles s’anaven impregnant del mateix caire fester i popular que altres festes de la ciutat de València ja arrelades, com eren les “festes de carrer” ressenyades abans i els altars de Sant Vicent, de les quals adoptarà, amb el pas del temps, la seua forma d’organització.

En aquest sentit, la festa de les Falles, amb la seua evolució organitzativa cap a la conformació de les comissions falleres durant les primeres dècades del segle XX, no és més

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

FESTES I TRADICIONS DEL MÓN FALLER

58.

que l’extrapolació de formes d’organitzar-se ja preexistents en les festes de carrer i, més en concret, de la festa de Sant Vicent Ferrer, inclosa la seqüència d’una sèrie de rituals i actes, com pot ser l’arreplegà, la cercavila, l’ornamentació dels carrers o les revetles. Per tant, el mimetisme que es detecta, actualment, des de la festa de les Falles cap a altres festes, no tindria massa fonament des de l’anàlisi històric, perquè més bé van ser les Falles les que van adoptar formes d’organització i comportaments de tipus social que ja es donaven en altres festes tradicionals de las ciutat de València. Un altre plantejament a considerar seria que sense la implicació de les comissions falleres en altres festes i festeigs de la ciutat, aquestes celebracions estarien ara en risc de desaparéixer o, fins i tot, haurien desaparegut, com podria donar-se el cas de les festes de barri o de carrer, malgrat l’existència d’una agrupació o confraria per a la seua organització i sosteniment. Aquest escenari ho trobem a València en la celebració festiva de les Creus de Maig, on la participació de les comissions falleres garanteix la perdurabilitat d’aquest costum, ja que es converteix en el col·lectiu amb major compareixença, molt per davant d’altres organitzacions i entitats. I per completar aquesta visió, hauríem d’entrar en el propi entramat faller, on trobem exponents de la salvaguarda de tradicions i costums, entre d’altres la pilota valenciana, els jocs tradicionals al carrer o el mateix joc del truc, àdhuc queden estructurats, amb l’organització de campionats i, a més, amb l’aplicació d’una reglamentació acordada. A la fi, el món de les falles no només estaria present en altres festes i tradicions del seu entorn, també estaria ajudant al sosteniment i salvaguarda del nostre comú patrimoni festiu, més enllà de la festa de les Falles, contribució que no ha cobrat ni massa rellevància, ni tampoc un gran ressò en la nostra societat. Creu de Maig

285

PATRIMONI FALLER DE L’HORTA Per Jordi Maravilla i Herráiz,

Administrador del Bloc Corredor de Falles

E E

l territori format per l’HortaNord, l’Horta Oest i l’Horta Sud és el gruix de l’àrea metropolitana de la ciutat de València. Hi viuen al voltant de 750.000 persones en menys de 500 km2, la major densitat de població de tot el País Valencià. Però si la densitat general és enorme també ho és la referent a comissions de falla. No debades el territori de l’Horta de València està fortament influenciat per una tradició que, tot i haver nascut al cap i casal, sempre tingué moltes connexions amb l’horta circumdant. De fet, un dels actuals barris amb major densitat de comissions i renom en tot l’univers faller és l’antiga vila de Russafa, incorporada a la ciutat de València el 1877, en plena transformació econòmica i social cap a l’era industrial.

286

Els orígens de les falles de l’Horta, com també els de la ciutat de València, són desconeguts, més enllà de la documentació escrita. Però hi ha un precedent interessant, del qual el diari Mercantil de València, el 19 de març de 1851, en deixava constància: “Si en la Ciudad solamente hubo dos fallas, la huerta se plagó de hogueras, al toque de oración tuvimos el gusto de observar desde una azotea los efectos que hacían las hogueras encendidas por los labradores de la huerta, con motivo de ser la vispera de San José. Lo poblada que está esta tierra y la vista de las hogueras en los lugares de casí todas las alqueries y barracas, hubieran hecho creer a un forastero que presenciara el espectaculo, que aquello era una población devorada por el fuego”. Anys més tard, el 19 de març de 1863, La Opinión afirmava: “Los labradores, siguiendo la antigua costumbre, encendían innumerables y pequeñas hogueras al toque de oración junto a sus barracas y alquerías. Sencillas hogueras hechas de leña y hojarasca”. No eren òbviament fogueres artístiques, sinó com les denominava Antonio Ariño en la seua tesi doctoral “fogueres rurals”, tot i compartir el ritual festiu igni de la vespra de sant Josep. Un altre possible origen o precedent de les falles de l’Horta són els Ninots de mitja quaresma, presents a nombroses poblacions valencianes. Com a continuació de Carnestoltes, de nit es col·locaven ninots que apareixien a trenc d’alba penjats de balcons, arbres, fonts, etc... amb escrits i versos de crítica cap a certes persones, fets i problemes del poble. Perots de mitja quaresma a Alcoi, Nanos a Cocentaina, Velles de la serra a Elx, Monots de mitjan quaresma a Xixona, etc.. Relatius a les comarques de l’àmbit geogràfic de l’Horta trobem el Vell i la Vella de Picassent o els Pallassos de Torrent, que foren inclosos dins del dossier que presentà la JLF de Torrent el 2015 perquè les falles d’aquesta ciutat reberen la posterior distinció de bé d’interés cultural immaterial per part del Consell de la Generalitat Valenciana. I és Torrent la població que té documentada la primera falla plantada de l’Horta, segons publicava El Torrentino el 25 de març de 1900 “en la plazuela de frente a la Casa Calabuig”. Segons el nomenclàtor de l’època, la perruqueria d’Alfredo Calabuig hi era al carrer del Pi, posteriorment denominat Cambrils,

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

PATRIMONI FALLER DE L’HORTA i actualment Maria de Déu de l’Olivar, que a més a més serà el mateix emplaçament que repetirà el 1923 i 1928, carrer cèntric del nucli antic que parteix de la plaça Major. Resulta considerable la quantitat de poblacions que s’acosten al centenari de la primera falla plantada. La segona després de Torrent és Burjassot, que tot i que planta falles dins de JCF de València, manté la independència municipal i té la primera falla documentada l’any 1921. La tercera població fou Manises, un any després, el 1922, i ja per darrere Alfafar, el 1924, Mislata el 1926, Montcada el 1928 o Catarroja, Paiporta i Xirivella que compliran enguany el 90 Aniversari de la seua primera falla documentada. Silla plantà la primera falla el 1934. Després de la primera i segona onada d’expansió de les falles, en plantarien una vintena de poblacions, la majoria menudes, però també algunes molt importants com Paterna, el 1943 o Quart de Poblet el 1969. Si la història suposa un valor qualitatiu per a les falles de l’Horta, allò que els dóna una dimensió específica són les

59.

seues xifres actuals, amb 207 comissions (o 240 si compten poblacions com Burjassot, Quart de Poblet, Xirivella o Mislata, pertanyents a la JCF de València). Estem parlant del segon espai faller més nombrós fora del cap i casal, amb unes xifres que maregen: més de 30 poblacions, més de 15 juntes locals, poblacions amb secció especial com Torrent o Paterna, etc,...i una quantitat de fallers i falleres acord amb el ball de nombres anterior. Conseqüentment, un espai faller tan dens ha de posseir uns centres de producció necessaris per a cobrir tota aquesta demanda de cadafals, la majoria amb pressupostos modestos, però també alguns amb una inversió més generosa. Com no podria ser d’altra manera, les comarques de l’horta circumdant a València, posseeixen també els seus centres de producció de falles o tallers. Segons dades d’un informe elaborat pel Gremi d’Artistes Fallers de 1983, hi havia en total 150 obradors a la ciutat de València i província. No conec les dades concretes de l’Horta, però segons la Conselleria d’Indús-

Taller de l’Horta dels anys 30-40

287

59.

COL•LABORACIONS

PATRIMONI FALLER DE L’HORTA

tria, el 1987, n’ascendien a 86 (59 a la ciutat de València). Molt probablement el nombre real es trobava en un punt mitjà entre les dues fonts. Un càlcul efectuat amb l’ajuda de persones qualificades situava la xifra global prop dels 110. Desconec si posteriorment es realitzaren estudis pels mateixos organismes esmentats o d’altres, però sí que tinc coneixement de l’estudi que es va efectuar per al Verí del foc (núm.12), de la falla Juan Ramón Jiménez de Xàtiva el passat 2018, en què diverses persones coordinades per Rafael Tortosa col·laboraren des de la seua comarca per a configurar un atles dels tallers valencians de l’art efímer

poranis el Gran Cortina, amb 7 primers premis quan encara no hi havia secció especial. Nascut a Tavernes Blanques el 1875, fou -i és- considerat el millor artista del període que va de 1920 a 1930, quasi sempre en el podi. La seua especialitat era la fusteria i això va ser clau per a convertir-se en el creador de noves composicions amb armadures internes que elevaren el risc de la composició, el volum i l`alçària. Aquest fet provocà que en els anys 30 es crearen dues seccions, primera i segona, per tal que els artistes amb pressupostos més modestos tingueren l’oportunitat d’aconseguir alguns dels premis atorgats, ja aleshores, al cap i casal.

Els resultats oferiren el panorama següent: en total 59 tallers, 17 a l’Horta Nord, 26 a l’Horta Oest i 16 a l’Horta Sud. Hi destaquen Alfara del Patriarca, a l’Horta Nord, amb 6 tallers, mentre que a l’Horta Oest és Aldaia amb 12, la població amb més tallers de tota l’horta de València i una de les més importants de la geografia fallera per darrere dels 70 de València, dels 18 de Borriana o dels 16 d’Alacant; però a l’altura de Carcaixent o Sant Vicent del Raspeig i per damunt dels 10 de Sueca o els 7 d’Alzira i Xàtiva. A l’Horta Sud, la població amb un major nombre de tallers és Beniparrell, amb 5 obradors. Artistes de renom com Carles Carsí García a Alboraia, Vicent Llácer Rodrigo i Albert Ribera a Aldaia, Òscar Villada Sanchis a Alfafar o Pere Santaeulalia Serran a Benetússer, són alguns dels grans noms d’artistes que tenen a les diferents comarques de l’Horta el seu centre de producció.

Començà a treballar com a col·laborador de la fusteria en 1895, un temps en què encara dominaven les falles-escenari. Treballs seus fora de les falles foren el Pavelló sobre el Mar del Balneari de les Arenes, el 1903, o el Pavelló Municipal de la Fira de Juliol, el 1906. La primera falla signada en un temps en què moltes encara les signaven anònimament o bé les feia la comissió va ser La font del canonge Liñán per a la falla de la Plaça de l’Almodí, a València, el 1900. Aquell any també va fer l’armadura del ninot gegant del Tio Nelo, plantat com un colós de rodes local a la plaça de la Reina com a reclam de la Fira de Juliol. El 1904 plantà en la que seria la seua plaça talismà, la plaça de la Pilota, actual Marià Benlliure, amb el títol La retolació compromesa, on apareixien els caps de Benlliure i Sorolla, treball premiat amb el 2n premi, el primer guardó important.

L’Horta: bressol d’artistes llegendaris La presència d’artistes de la talla de Pere Santaeulàlia, amb 8 primers premis en la secció especial de València -el segon de la història que més en té- fa una idea de la dimensió que tenen els artistes que han nascut o treballen en aquestes terres. Doncs bé, si fem una retrospectiva de la trajectòria que han tingut altres artistes anteriors, els lectors o lectores es poden fer una idea més acurada del que han significat els artistes de l’Horta en la història de les falles. Començaré per un artista mític: Carles Cortina Beltran, anomenat ja pels seus contem-

288

En aquells temps era també costum fer falles comunes amb diversos companys de professió, com la del carrer de la Mar, en 1911 Un matrimoni ben aprofitat, en què Cortina participà junt amb altres membres del Cercle de Belles Arts i que va aconseguir el 1r premi. Cortina fou un artista peculiar en molts aspectes, també per Estralls del tabac, una falla anunci plantada a la plaça de la Pilota, que contra tot pronòstic s’emporta el 1r premi, per damunt de la falla de la plaça del Doctor Collado, de P. Guillem, (la Margot), la gran favorita, fet que aleshores va ocasionar una forta polèmica. El 1920 tornà a guanyar el 1r premi amb Des de la punta fins a Caro, per a la falla Sant Vicent-Ànimes, i el 1923 un 3r premi amb Perla del Mediterrani per a la falla Cuines-Bany dels Pavesos, junt amb Carmel Vicent Suria.

COL•LABORACIONS

PATRIMONI FALLER DE L’HORTA

59.

ven els veïns. A més, participava, igual que la resta de fogueres pioneres, en el concurs de la nounada Comissió Gestora de les Fogueres d’Alacant. Si Carles Cortina Beltran és un dels artistes més grans de la història és per gestes com la de 1929, quan va assolir el 1r i el 2n premi en un mateix any. El primer amb Els cavallets de fira, de la falla Plaça del Mercat Central, i el segon amb El concurs de belleses, de la falla Plaça de la Pilota. El mestre de Tavernes Blanques encara tingué temps per a realitzar un tercer cadafal per a la falla Sagunt-Sant Guillem, La restauració de Sagunt. El darrer primer l’aconseguí de nou amb la falla Plaça del Mercat Central, amb La roda de la fortuna i el Pardal de sant Joan, compartit amb la falla Mossén Sorell, que també el va rebre en 1930. De l’any 1931 es coneixen un parell de falles plantades: la del Mercat Central, Font de cura-ho tot, que assolí el 2n premi, i la falla Joan d’Àustria amb La llei seca. Continua plantant per a la falla Plaça del Mercat Central, amb El pecat original i Monument a la paella, amb les quals aconseguí el 4t i el 5é premi el 1932 i 1933. I ja no se li’n coneixen més d’aquell període fins a la malaurada Guerra Civil.

La seua etapa de maduresa coincideix amb l’eclosió de la festa de les falles com a fenomen de masses. Va ser també el període de temps en què desenvolupa la seua millor fusteria per a crear composicions mai vistes abans, composicions que engrandiran volums i riscos. El cadafal amb el qual inicià aquest camí va ser La font de la ignorància, amb què tornà a guanyar el 1r premi en 1927. L’any següent, amb la mateixa comissió de la falla de la plaça de la Pilota, plantà el cadafal més icònic de la seua carrera, De València a Nova York en les ales d’un parot, amb el qual repetí el palet. No tan conegudes foren Tren de vila bufant o Cotxe catre per a la falla de la plaça de la Reina o El tramvia de Xauxa, foguera que plantà a la plaça Alfons XII, actual plaça de l’Ajuntament d’Alacant, que obtingué el 6é premi d’aquell any fundacional de les fogueres d’Alacant de 1928. Òbviament, aleshores no hi havia foguera oficial, sinó que la paga-

La seua última fase productiva mostra la duresa de la postguerra, en la qual hagué de treballar pràcticament fins a la fi dels seus dies. Amb 65 anys tornà a plantar falles, El calvari faller, de nou a la falla Plaça del Mercat Central, amb un 3r premi en 1940. Aquell any de represa fallera també plantà per a la falla Pelai-Matemàtic Marçal La cordà, amb la qual aconseguí el 1r premi de la secció primera. Dos anys més tard, amb la falla Bosseria-Tossal plantà El valencià triomfà, 5é premi de la secció primera el 1942. Col·laborà junt amb Regí Mas en l’elaboració de la falla de l’aleshores plaça del Cabdill en 1943, L’alqueria del So Quelo, després de realitzar la falla Rinconada García Sanchis. L’any 1944 tornà al seu emplaçament talismà: la plaça Marià Benlliure, antiga plaça de la Pilota, on encara aconseguiria el 1r premi de la secció primera amb Glòries de València, el 1945 i el 3r de la secció primera amb Qui ho ha furtat? en 1946. Encara que tot indica que en aquesta i en Sense títol (Falla Salamanca-Borriana, 1946), l’ajudaren els seus nebots, els germans Fontelles, els quals li dedicaren la falla Ermita-Jerusalem (1949), any del seu traspàs.

289

59.

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

PATRIMONI FALLER DE L’HORTA

Vicent Pallardó Latorre, l’artista que es va esculpir a ell mateix

Nascut en 1916 al carrer Ripalda, al barri del Carme de València, als pocs mesos se n’anaren a viure a Torrent, primer a la plaça Santa Llúcia i després al carrer Església. Precisament va ser allí on plantà la primera falla amb només 15 anys, una falla infantil al costat de sa casa, en 1931. Debutà a València capital només dos anys després, al carrer Palleter, amb el 1r premi infantil de l’Associació d’Artistes Fallers de València de 1933. L’any següent tornà a plantar per a la falla Palleter, peró una falla gran, l’Entrà a la Murta, aconseguint el 7é premi de la secció segona de 1934. El 1936 aconseguí una plaça al taller de Marià Benlliure, a Madrid, però la guerra frustrà l’objectiu i també la seua vida, ja que va passar per experiències tant dures com al front de batalla, creuar la frontera francesa i el posterior internament en un camp de concentració. El retorn a Espanya es produeix després de passar obligatòriament per molts llocs, tot i que finalment retorna a València. Al principi es dedicarà a restaurar talles religioses, i quasi una dècada després de plantar l’última falla entra al taller de Modest González. Després del seu casament, la necessitat de majors ingressos l`obliga a independit-

290

zar-se i muntar el seu propi taller. El 1948 plantava Es del món amo i senyor... SM l’ascensor, per a la falla Tapineria-Verònica, amb un accèssit en la secció tercera. Continua amb la mateixa comissió un any més, i l’any següent planta a Corretgeria amb un modest accèssit en la secció tercera. El 1950 fa un pas endavant plantant Fugint de la crema, per a la falla Plaça Lope de Vega, primer premi de la secció primera, categoria en la qual Pallardó es convertí amb el pas dels anys en l’artista més prolífic: 16 participacions amb 6 triomfs. En 1951, a més de plantar en la modesta seccio segona, també ho va fer a Na Jordana, tot i que no va tornar a repetir amb aquesta comissió. El lloc on va aconseguir una major estabilitat professional -a banda de prestigi – va ser la desapareguda Barques-Pasqual i Genís. Hi va debutar amb El que desapareix, amb un 3r premi en 1952. Continuà amb L’home, 2n premi en 1953, i per fi amb Ens les donen amb formatge, 1r premi de la secció primera, premi que repetirà fins al 1957. Amb la darrera falla puja a la secció especial, en 1958. Una altra comissió amb la qual treballà molts anys fou la també desapareguda falla Russafa-Gran Via. Debutà en la secció primera amb amb L’era de la velocitat, i pujà a especial en 1960, amb un 7é premi en 1961 Cada tros un pur os. Finalment, plantà tres vegades més en la falla Castelló-Sogorb, sempre en la secció primera, comissió amb la qual va obtenir el 1r premi amb La festa nacional, en1965. Pallardó plantà una vegada en la falla Plaça Lluís Cano de Benimàmet, amb la qual va aconseguir el 1r premi de la secció primera, en 1961. També treballà en la co-

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

PATRIMONI FALLER DE L’HORTA missió Àngel Guimerà - GV Ferran el Catòlic. El major èxit en la secció especial, El que va d’ahir a hui, curiosament va coincidir amb el debut en la màxima categoria, en la falla Avinguda Marqués de Sotelo (actual avinguda de l’Oest) amb la qual obtingué, ni més ni menys, que el 3r premi de la secció especial en 1953. Les seues obres més recordades per la majoria són les quatre falles plantades a l’actual plaça de l’Ajuntament: Plus ultra (1956), La font del desig (1957), El cuplet (1959) i La invasió dels uns i dels altres (1962); i com no, Turisme interplanetari, de la falla Creu Nova-Pau, on anava inserit L’enllustrador el Nene, ninot indultat en 1955 i que es pot visitar al Museu Faller de València. La desgràcia semblava perseguir Pallardó, que afligit per una malaltia crònica hagué d’aturar l’activitat professional per a poder recuperar-se. Aleshores començà a fer peces per als taller de grans figures de l’època, com Vicent Tortosa Biosca, Manel Giménez Cotanda i Vicent Luna, per al qual, com a exemple, va fer el coronament de la gitana de la falla de la plaça del Mercat Central, en 1971, o el timbaler de 1970. També intervingué en falles de l’aleshores plaça del Cabdill, com L’estàtua de la llibertat, el 1973, La serp de mar, el 1975, o La vanitat, el 1976. No podia deixar en l’oblit les tres falles que plantà per a la comissió Ramon y Cajal, de 1954 a 1956, que formen part de la història de les falles de Torrent i l’Horta. El 1987 va rebre el Ninot d’Or del Gremi Artesà d’Artistes Fallers, i el 1988 va ser declarat fill adoptiu de Torrent. Va faltar el 2004, i pocs anys abans de morir recollí totes les fotografies, reportatges de diaris, revistes i tota la documentació relacionada amb la seua activitat fallera i ho va cremar tot. Tal volta va ser un ajusticiament ritual a una festa que li havia esmicolat els millors anys de la seua vida.

Ricard Rubert Andrés. Rebel·lia i avantguardisme Nascut a Burjassot el 1923, fou estudiant de l`Escola de Belles Arts de Sant Carles, a València. Començà d`aprenent de Ramon Andrés Cabrelles i Pere Guillem Viguer, els quals l’instruïren en el domini de les tècniques de la pintura mural i

59.

l’art decoratiu. Més tard començà a familiaritzar-se amb làmbientació escènica i posteriorment Ferran Guillot fou làrtista que el formà en el procés artesanal de construcció de falles. En la seua trajectòria com a artista faller trobem dues fases. La primera o inicial, més convencional, comprén des de 1948 fins a 1957, amb el domini de la morfologia general de les falles de la postguerra, de superposició barroca de repeu, cos central i coronament, caracteritzat també pel predomini de temes i motius d`índole preferentment local, com El problema de la meua comissió, a Jesús - Sant Francesc de Borja (1953) o Roba bruta, a Pelai-Matemàtic Marçal (1956). En aquesta primera etapa la majoria de cadafals plantats seran de seccions baixes, com els de la falla Quart-Nord el 1950-51, o Pelai – Matemàtic Marçal el 1955-56. Amb la falla Plaça Jesús comença en la secció 3a-A el 1948, però finalitza el 1955 amb Expansions falleres, en la secció 2a -A. La responsabilitat de làrtista de Burjassot augmenta amb les falles plantades a Sant Francesc de Borja-Jesús, on des de Males companyies el 1951 fins a Un urbà anomenat desig, el 1957, planta sempre en la secció 2a-A. La primera falla en la secció 1a-A va ser Bifronte, plantada en la falla Plaça de la Mercé el 1957. Ja tancant aquest primer període també formen part dàquest primer tram artístic les falles plantades a Sama de Langreo (Astúries) des de 1953 fins a 1958. La segona etapa, de 1957 a 1960, en realitat es prolonga fins a 1965. De fluctuacions estilístiques, com a coronaments disposa indistintament de sofisticats motius artístics que amb la seua bellesa intrínseca tracten de dignificar les falles com a bustos dèscultors bifronts o carrosses (Tot en rodes, Plaça de la Mercè, 1958), o bé objectes propis de la societat de consum, mancats de connotacions estètiques. Sòbserva, a més a més, en la seua producció, un premeditat allunyament de la plàstica naturalista, passant a una de més propera a la caricatura i llenguatge dels còmics. Amb Rubert es generalitzà la tendència a representar de forma tridimensional celebres personatges de La família Ulisses, a la Plaça de la Mercè, el 1959. En aquesta subetapa potenciava lèquilibri del seus cadafals amb remats com robustos o elefants sustentats de la trompa cap per avall, com en El món està desquiciat (Cadis-Dènia, 1960).

291

59.

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

PATRIMONI FALLER DE L’HORTA

El canvi compositiu l’obligà a reforçar la construcció de les sòlides i tradicionals armadures internes, a les quals dotarà dùna lleugera estructura en forma de piràmide invertida de què depenien pesos i mesures. També augmentà la mordacitat satírica, la qual cosa comportava friccions amb la censura. Dàltra banda, si escultors professionals hi participaven activament reivindicant el modelat íntegre, Rubert es manté ferm al seguir cobrint-les de tela, no per tradició sinó pel climax ambiental, de vestits i perrucotes. Les obres més recordades, tant pels més acèrrims admiradors de làrt - falla com pel públic en general, seran les de la segona etapa, sobretot les de grans dimensions, com Gepes acabades d’eixir de l’ou o Arbre genealògic de la por, plantades a la falla Plaça del Mercat Central, el 1961 i el 1962, en la secció especial; Ous i margarides, el 1963, a la falla Avinguda de l’Oest, també en la secció especial, o les dues que plantà fora de concurs a la plaça del Cabdill, Nou cavall de Troia, i A pesar de tants, el 1963 i el 1964.

de les falles, i se n’anà a Madrid com a decorador per a cinema i televisió. La seua arribada, el mateix 1965, va coincidir amb el rodatge de Dr. Zhivago, de David Lean. Més tard col·laboraria en altres superproduccions com 55 dies a Pequin, Deu hores i mitja de la nit, Nicolau i Alexandra, etc. També hi va treballar com a decorador de restaurants, publicista per a firmes comercials, dissenyador d’estands per a fires i congressos, etc. L’artista de l’Horta faltà a Granada el 2001.

Miquel Santaeulàlia Núñez, un gran artista d’una gran nissaga

La seua darrera producció fallera va ser So... cabones per a Carabasses - En Gall, el 1965. L’artista de Burjassot acabà cremat

292

Un altre il·lustre de Burjassot. Nascut el 1943, cursà estudis d’Arts i Oficis, tal com ho van fer altres artistes, i prompte passà al taller de son pare, Salvador Santaeulàlia Fito. També s’inicia com a aprenent al taller de Salvador Debon, una vegada aprovat l’examen teòric que l’acreditava com a artista faller. En 1970 debuta amb L’aigua, per a Lepanto-Guillem de Castro. Altres produccions primerenques d’aquella fase seran per a la falla Burjassot – Carretera de Paterna, el 1971 i 1972, o per a

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

PATRIMONI FALLER DE L’HORTA Peu de la Creu el 1973. Més tard passà a Exposició - Misser Mascó, on va aconseguir el 4t premi de la secció especial amb Martiris, el 1974. No repeteix, però passa a una altra falla de la màxima categoria com és la Plaça de la Mercé, on repetirà premi el 1975. De nou canvia de comissió i fitxa per Na Jordana, on aconseguirà el 2n premi i el 2n dènginy i gràcia amb Any internacional del conill, el 1976. Seguint amb la temàtica del destape, de moda en la transició, repeteix a la comissió del Carme i planta Les bufes. En 1978 torna a canviar de comissió i planta a Bailén-Xàtiva (Ferroviària). Els contes de la iaia i La caiguda de l’imperi, amb un 6é i un 4t premi de la secció especial (1978 i 1979). Dos anys més tard torna a la històrica Plaça de la Mercé amb La solució, i de nou, el 1984 a Bailén-Xàtiva... A poc a poc l’artista de Burjassot anava consolidant una trajectòria en la màxima categoria, i hi va assolir molts guardons entre els cinc primers. Però el reconeixement definitiu l’obtindria amb El barri, a Na Jordana (1986), on rebé el primer premi de falla i el ninot indultat (A la recerca del barri perdut), on apareixia Indiana Jones. Làny següent, amb València, per darrere i per davant, obtingué un segon premi i un nou indult amb València, mora i cristiana. En ple ascens rebé l’encàrrec de realitzar la falla de la plaça de l’Ajuntament (1989), Estimats reis d’occident, un any molt recordat per culpa de les pluges. Dins de la gran regularitat en la trajectòria de Miquel Santaeulàlia, els anys noranta representaren sens dubte la millor etapa. Sense deixar mai d’evolucionar i adquirint la maduresa professional, no baixà mai del podi de la màxima categoria durant els següents deu anys amb Na Jordana. A banda dels tres primers premis aconseguits amb El verí del teatre (1994), Ací és Hollywood (1995) i De la festa, la vespra (1997), cal destacar els ninots indultats aconseguits: Orient i Occident (1991) i Boja acadèmia de policia (1995), així com també el ninot indultat pel Gremi Artesà d’Artistes (Màgica natura, 1992). Una dècada prodigiosa per a làctual patriarca de la nissaga Santaeulàlia. L’eixida de la seua falla talismà va esdevenir polèmica, ja que va recalar en la gran rival: Plaça del Pilar, falla en què, tot i aconseguir un 3r premi de la secció especial, no va complir les enormes expectatives en ell dipositades. Del Pilar passà a Duc de

59.

Gaeta, en la secció 1a-A, i torna momentàniament a la secció especial amb Avinguda de Burjassot-Pare Carbonell, on amb molt poc de pressupost arribà a aconseguir un 4t premi i un 1r d’enginy i gràcia (2002). Les darreres falles d`aquell període foren dos infantils a Nou Campanar, on aconseguí dos primers premis en la secció especial (2004 i 2005). Encara realitzarà un parell d`infantils més, el 2010 i 2011, per a Convent de Jerusalem, també en la màxima categoria. D’aleshores ençà, ja jubilat, no n’ha tornat a constrir més. Vint-i-dos falles plantades en la secció especial són part del llegat del tercer artista més prolífic de la secció daurada. Els seus fills, tres extraordinaris artistes, continuen marcant les falles en l’actualitat, i en part això també és obra seua.

Vicent Agulleiro Aguilella, el naturalisme acadèmic Paisà de Ricard Rubert i contemporani de Miquel Santaeulàlia, va nàixer accidentalment a Saragossa, el 1945. Va ser deixeble de Regí Mas i Vicent Luna, els quals, òbviament el marcaren com a artista faller. A diferència del seu paisà Santaeulàlia, nascut un parell d’anys abans, Agulleiro no venia de família d’artistes fallers, però també evolucionarà dins d’uns paràmetres diferents, molt fidels al naturalisme academicista que havia impregnat el Gremi d’Artistes Fallers, i sobretot el seu primer mestre, Regí Mas. La primera obra va ser amb la comissió Visitació-Oriola, el 1968. Les obres que marcaren la primera etapa foren amb la falla Plaça de la Reina, el 1976, que li valgué un 3r premi en la secció 1a-B, i sobretot l’any següent amb la falla Sapadors, primer premi en la prestigiosa secció 1aA. Aquest fet li va servir de trampolí per a fitxar per Na Jordana, el 1978, on debuta en la màxima categoria amb Pas al progrés, amb un 3r premi i un 1r d`enginy i gràcia. L`any següent, amb De preses i corregudes, puja un escaló més, ja que a banda de repetir en enginy i gràcia aconsegueix el primer ninot indultat, Fent front al bou. En 1980 arriba al caixó més alt del podi amb Els jocs. Encara continuarà un any més amb la comissió del Carme, amb un 2n premi.

293

59.

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

PATRIMONI FALLER DE L’HORTA 1982 podria haver sigut un any de punt mort... però no ho va ser. Torna a plantar per a la falla Sapadors, on aconsegueix no només el 3r premi de la secció 1a-B, sinó també un nou ninot indultat amb La dama de l’engronsadora. A partir de 1983 inicia un nou cicle a la falla Plaça del Pilar que li reportarà quatre primers premis (1983, 1984, 1985 i 1987) amb Carnestoltes, La fam...a, Farols, faroletes i falorades i La creació. També aconsegueix quatre ninots indultats per votació popular i dos més del Gremi d’Artistes Fallers de València. Va ser el gran dominador de la dècada dels 80, amb pòdiums permanents i diversos premis d’enginy i gràcia. L’etapa amb la comissió finalitza el 1991 amb Este gos món, amb un 4t premi en la secció especial, la primera vegada que baixava del podi en molts anys. Durant la dècada dels 90, la seua trajectòria estigué lligada a la falla Almirall Cadarso-Comte d’Altea, que en aquell temps militava en la secció primera. Debutà en la comissió de l’eixample amb El consum del perfum (primer premi en la 1a-A), i és mantingué quasi sempre en posicions de pòdium durant tota la dècada. El 1999 realitza junt amb R. Espinosa i M. Oliver la falla de la plaça de l’Ajuntament de València, que portava per lema La València de l’any 2000. L`any següent va repetir amb Tercer mil·lenni, i els anys vinents realitza diverses falles municipals a Torrent, des del 2001 fins al 2007, així com algun cadafal com el de la falla Mendizábal, a la seua població de Burjassot. El considerat millor artista faller dels 80 ens deixà el 2008, després d’anys de lluita contra una greu malaltia.

Ivan Tortajada Estellés,

promesa i realitat en les falles infantils

Fent front al bou

294

Fins ara he descrit la trajectòria professional d’artistes d’altres èpoques -amb una trajectòria extraordinària - mitificats per diverses generacions d’admiradors de les falles o d’artistes ja jubilats. Però calia incloure-hi també un artista en actiu, que a més a més, com que tan sols té 26 anys d’edat, se li pressuposa encara una fecunda carrera artística. És el cas d’Ivan Tortajada, un jove artista de Tavernes Blanques, especialitzat en falles infantils i amb una trajectòria meteòrica. Debutà amb 18 anys en la falla Sant Antoni de Paiporta, en 2011, i ja va acon-

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

PATRIMONI FALLER DE L’HORTA seguir el primer premi, el qual tornà a repetir en 2012 i 2013. Els seus triomfs locals en una era tan interactiva com la nostra no tardaren a despertar l’interès del cap i casal. Debuta amb les comissions Corretgeria-Bany dels Pavessos, al centre històric de València, amb Baix terra, on aconseguí el 1r premi i el d’enginy i gràcia de la secció quinzena infantil, i amb Jesús-Sant Francesc de Borja, amb Teulades, on aconseguí el 1r premi i el 1r d`enginy i gràcia de la secció segona infantil.

59.

cions com Silla, Torrent o Catarroja. També és remarcable que a la ciutat de Torrent existisca una associació com la COMFET (Comissió d’Estudis Fallers de Torrent) dedicada als estudis fallers torrentins, una associació que molts bojos per les falles d`altres comarques mirem amb enveja sana. Tant de bo iniciatives semblants s’estengueren per tot el territori faller.

Els seus magnífics resultats obtinguts a València tingueren ressò a Alacant, on debutà en la foguera Baver- Els Antigons, amb Tot allò gran és xicotet, amb el 1r premi de la secció especial infantil de les Fogueres 2015... Com diria Cèsar: Vini, vidi, vinci. A la ciutat de València continuà en Corretgeria i també en Jesús-Sant Francesc de Borja, on repetirà el palet amb Estar en Babia, tot i que en la secció primera infantil. El 2016 continua en Baver-Els Antigons, on tornà a repetir premi, i també en Corretgeria, d’on s’acomiada amb un nou palet, tot i que no continua amb Jesús-Sant Francesc de Borja. Aquest any fitxa per Mestre Gozalbo-Comte d’Altea, i substitueix ni més ni menys que Julio Monterrubio. En el debut, com sempre espectacular, aconsegueix el 2n premi de la secció especial infantil amb En la seua justa mesura. El 2017 finalitza la seua trilogia en la foguera Baver-Els Antigons, amb Deixa empremta, i obté de nou el primer premi infantil de totes les categories. Repeteix a la falla Mestre Gozalbo-Comte d’Altea amb Fent camí, on torna a rebre el 2n premi de la secció especial infantil. El passat 2018 se centrà només en un cadafal, Mira dins, amb què aconsegueix el 1r premi de la secció especial infantil. En només huit anys, el jove artista de l’Horta atresora un palmarés que molts altres no han aconseguit en dècades. El temps dirà fins on podrà arribar.

Cultura, llibres i llibrets

No podia acabar un article sobre el patrimoni faller de l’Horta sense deixar l’apartat cultural més estricte, sobretot pel que fa al món del llibret, en què tenen un acusat protagonisme per la seua regularitat i reiterats guardons comissions de pobla-

BORREGO PITARCH, V (1990) Ricardo Rubert: mirando hacia atrás sin ira. Hivern del 89. Casal Faller. València. DDAA. (1990). Historia de las Fallas. Levante-EMV. 1990. València ARIÑO VILLAROYA, A. (1992). La Ciudad Ritual. La Fiesta de las Fallas. Anthropos. Barcelona. ARIÑO VILLAROYA, A. (dir) (1993) Los Escultores del Fuego. Aproximación a la Historia del Gremio de Artistas Falleros de Valencia. Diputació de València. València. SOLER I GODES, E. (2000). Las Fallas. Notas para su historia (1849-1936). Albatros i Gremio Artesano Artistas Falleros de Valencia. Valencia. MONFERRER I MONFORT, Á. (2000). El Carnestoltes dins Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana. Vol. Hivern. Fundació Bancaixa. València. CISCAR JAEN, S (2010) L`Enigma Pallardó dins del Llibret de la Falla Ramon y Cajal. Torrent. MARÍN I GARCÍA, J.L.. (coord.)(2014):”El Llibret de Falla “Explicació i relació de la Festa 1850-2014”, València, Conselleria d’Educació i Cultura. https://www. youtube.com/watch?v=wROA2OhQIc0 (Consultat el 5.11.2018) Dbe.rah.es/biografias/80277/ Carlos Cortina Beltrán [Real Academia de la Historia] (Consultat el 18.09.2018) TORTOSA GARCIA, R (2018) Atles dels tallers valencians de l`art efímer dins Verí del Foc nº12. Xàtiva. Falla Joan Ramon Jiménez.

295

LA FIGURA

DE LA FALLERA MAJOR Per Gil-Manuel Hernàndez i Martí (Associació d’Estudis Fallers)

n 1930 el Comité Central Faller, depenent de l’As sociació General Fallera Valenciana, creà el càrrec de reina de les Falles per al 1931. La senyoreta Àngels Algarra fou la primera de les que es van succeir fins al 1936 sota el nom de regina, bellesa fallera o fallera major. En tot cas, es tractava d’una figura o càrrec honorífic que devia actuar com a projecció simbòlica de l’Associació i de la mateixa festa fallera, plenament consolidada en aquells anys. A més a més, era una curiosa invenció que fusionava la figura huitcentista de la regina dels Jocs Florals, abillada a la manera valenciana antiga, i la figura contemporània de la miss, que amb un vestit de nit i banda acreditativa simbolitzava la bellesa mediàtica de la dona moderna. En 1940 es nomenà fallera major la filla de Franco, representada per María Luisa Aranda, filla del general del mateix cognom que “alliberà” València. Entre els anys 1940 i 1979, la fallera major de València fou triada entre les filles de les famílies més rellevants del poder local o estatal. Amb els nomenaments es perseguien dos objectius: reiterar a nivell simbòlic la supre-

296

ARTICLES D’INVESTIGACIÓ

LA FIGURA DE LA FALLERA MAJOR

60.

macia de les classes dominants i utilitzar la vanitat d’uns pares amb ganes de lluir els títols i augmentar el seu prestigi social, per traure algun profit del poder central en forma de subvencions i altres facilitats per a mamprendre reformes urbanes i especulacions vàries. El nomenament d’una fallera major infantil a partir de l’any 1941 va obeir a les mateixes raons i complí objectius semblants.

a tothom, es presenta com a màxima autoritat simbòlica del cap i casal, destacant per damunt de l’alcaldessa i el president de la Generalitat. El lliurament de les claus de la ciutat ratifica eixe eventual i controlat transvasament d’autoritat d’un poder real a un poble ideal, precisament per legitimar ritualment l’ordre establit. I a partir de llavors queda inaugurat un temps especial on la reina de les Falles assoleix la seua brillantor més fulgurant.

La qüestió és que amb el pas del temps la figura de la fallera major adquirí uns significats molt més amplis i complexos que els que abans ja tenia, tot inserint-se a la perfecció dins de la nova ortodòxia fallera, fomentada pels reglaments oficials i les directrius de la Junta Central Fallera, vertadera institució al servici de les disposicions dels poders locals en matèria festiva. En este sentit, la figura de la fallera major anà sacralitzant-se, fins a l’extrem que la dita sacralització es va estendre a les comissions de barri, que tendien a reproduir, mimèticament i a escala menuda, els muntatges i els rols d’allò que passà a anomenar-se “la más genuina expresión de la mujer valenciana”. En 1980 es va triar la primera fallera major d’una manera democràtica, tot i que a l’hora de la veritat el poder dels diners i les influències familiars i falleres no hagen minvat a l’hora d’influir en la tria definitiva. De manera que, d’una banda, es conrea un discurs on s’exalta la possibilitat democràtica que qualsevol dona puga ser elegida, mentre que, d’altra banda, la pràctica demostra, almenys a València, que solen ser triades aquelles joves de més bona família, possibilitats econòmiques o pedigrí faller.

Durant el seu regnat la fallera major de València experimenta una transformació social i personal. D’alguna manera, la jove anònima que ha trobat una certa línia de promoció social, amb els mèrits d’unes qualitats físiques i personals que quadren en un motle dissenyat per qui controla els ressorts de determinat gust social, és introduïda en un nou món on arriba a conéixer polítics, ambaixadors, nobles, empresaris, famosos, bisbes, executius, intel·lectuals, militars d’alta graduació i un fum de personatges que en la vida quotidiana la fallera major no coneixeria mai. Condensadora i estendard de la identitat local que les falles diuen representar, la fallera major es convertix alhora en expressió d’una concreta imatge promocional de la dona fallera i valenciana. I en el moment de la festa que l’eleva socialment, ha de saber defendre’s en terreny que no domina, marcat per les aparences, la bona presència i la cortesia.

De manera que, ja en una escenificació democràtica, tots els anys, la fallera major de València anuncia des de les torres dels Serrans, en la cerimònia de la Crida, l’inici de les festes falleres. Entre aplaudiments, crits d’alegria i afalacs, una dona jove que cinc mesos arrere era una perfecta desconeguda per

El tractament de què és objecte pels mitjans de comunicació catapulta la fallera major, exdona quotidiana i desapercebuda, a un nivell on esdevé un símbol que es ven a si mateix i a tota una festa. Des del seu estatus efímer, la fallera major disposa d’una plataforma que li proporcionarà prestigi social, ratificant en tot cas el prestigi que ja té, especialment per la condició socioeconòmica de la seua família. Figura d’una actualitat fugissera, servidora i senyora alhora, la fallera major es convertix durant el temps de les Falles en un referent simbolicoritual de gran abast social per a la societat local que l’eleva a reina de la festa.

297

61 COMISSIÃ&#x201C;

INFANTIL

298

299

President Infantil 300

Llorenç

Alapont i Serrador Em complau dirigir-me a tots, en aquesta salutació, per a expressar-los el meu desig, que m’acompanyeu aquest any com a President Infantil Sempre he gaudit les Falles amb entusiasme, però és enguany quan les estic vivint de manera diferent amb més responsabilitat, però també amb més intensitat i alegria si és possible. He esperat amb ànsia l’inici de l’exercici faller i ara que ja ha començat em sent molt feliç. Açò ha estat gràcies als meus pares i al meu tio Ivan que han fet possible que jo puga representar la meua estimada Comissió. Per a mi és el millor regal que es pot tindre perquè és una experiència molt bonica i, malgrat que dura només un any, per sempre quedarà com a record en el meu cor. A més, he de dir que és tot un orgull compartir aquesta alegria i il·lusió amb Claudia, Layla i Loren, amb els quals he tingut la sort de coincidir. A ells i a les seues famílies dir-los que estic segur passarem un any meravellós i inoblidable i que espere estar a la mida que es mereixen. Resulta bastant difícil descriure tants sentiments. Les paraules són escasses per poder explicar l’emoció i les ganes que tinc que arribe el mes de març i amb ell els dies més assenyalats i importants de la nostra festa. Dies de gaudir amb els amics, de tirar coets, jugar al casal, eixir als passacarrers amb la xaranga, vestir-me amb la brusa negra i desfilar lluint l’anhelat escut roig. M’agradaria convidar-los a viure les Falles amb nosaltres. Amb tots els fallers, falleres i simpatitzants de la Falla Port. Vingueu! Les portes del casal estan obertes per tothom. Vos esperem! Junts farem realitat el meu somni: Les Falles del 2019!

301

Fallera Major Infantil 302

Claudia

Sánchez i Peris

Floreja a la vida del valencià una perla en imatge i frescor, una fallereta mostrant l’esplendor fent-se de voler per xicotets i grans.

Estudia anglés i ha visitat Roma. Els seus colors són groc i verd. Una estrella amb molta constància Fallera Major Infantil, excel·lent.

Responsable, ordenada i sensible, li agraden molt els animals, és fallera des de molt xicoteta tot en la falla li agrada participar.

Té la riquesa d’un bon estar, la seua bellesa és immesurable, una bellesa serena i peculiar misteriosa, senzilla i impecable.

Toca el violí magistralment, una xiqueta volguda i animosa, pergamí de bons coneixements divertida, amable i estudiosa.

La Falla del Port tindrà aquest any, una preciosa Fallera Major Infantil. Una xiqueta de deu anys que uneix els requisits tan indispensables.

Pares fallers amb tradició, reflectint en la filla l’afició, de la festa més important de València, engrandint les falles en col·laboració.

El 2019 serà molt assenyalat, per tindre a Claudia de Fallera, una xiqueta de mirada especial bona, intel·ligent i amb molta solera!!

Vicenta Benedito i Pons

303

Ana Belen Cabello Vidrio Andrea Alba Gomez

COMISSIÓ

Andrea Carbonell Aparicio Anna Balma Benaches Rodrigo

INFANTIL

Antonio Ponce Navarro Arantxa D Carmen Gonzalez Zaragoza Arnau Zaragoza Blazquez Arturo Agusti Castellano Balma Agusti Castellano Biel Antich Gomera Blai Gomez Gimenez

304

Alejandro Bellon Ruano

Blanca Cubel Machancoses

Alejandro Franco Rios

Blanca Logarich Espartero

Abril Moreno Guaita

Alejandro Zamora Cobo

Carla Castaño Esteve

Adrian Barberan Forner

Aleya Talavera Sendra

Carla Navarro Fuster

Ainhoa Morant Cordellat

Alex Domenech Valero

Carme Castaño Santos

Aitana Bellon Ruano

Alex Huesa Marti

Carmen Adelantado Tena

Aitana Navarro Gomez

Alex Martin Moreno

Clara Martinez Morilla

Aitana Nieto Alba

Alex Raga Forner

Claudia Iranzo Rodrigo

Aitor Lopez Huertos

Alex Sanchez Sebastian

Claudia Muñoz Mico

Alba Bermudez Sanchez

Alexandre Zaragoza Navarro

Claudia Sanchez Peris

Alba Garcia Ballester

Alvaro Botica Costa

Cristina Rovira Carbonell

Alba Llopis Perez

Amaia Garriga Enguidanos

Dani Fabra Arce

Alba Prieto Alfonso

Amat Matias Garcia

Daniel Navalon Valero

Alba Simo Martinez

Ana Benitez Serrano

Daniela Asensio Mas

Alba Zaragoza Navarro

Ana Baixauli Bernardo

Dario Ponce Navarro

Alberto Guerrero Llombart

Ana Machancoses Grancha

David Agusti Molero

COMISSIÓ

INFANTIL

64.

David Remuzgo Cosmos

Ines Navarro Ballester

Lara Lliso Ramirez

Didac Castaño Esteve

Ilian Rios Lamrini

Lara Zaragoza Carrion

Diego Iranzo Rodrigo

Izan Torrijos Frances

Laura Agusti Molero

Elia Ochandio Valero

Jaume Carbonell Torralba

Laura Ballester Tarazona

Elia Zaragoza Carrion

Jaume Pont Fernandez

Laura Mora Gastaldo

Elsa Antich Gomera

Javier Rua Navarro

Laura Pons Ferrando

Elsa Sebastian Duran

Jimena Carbonell De Luis

Laura Navarro Fuster

Elsa Tamarit Fortea

Jimena Garcia Antich

Laura Remuzgo Cosmos

Emma Marin Valero

Joan Comi Machancoses

Laura Zamora Cobo

Eric Logarich Espartero

Joan Marcos Alapont

Leyre Muñoz Simo

Eric Prieto Alfonso

Joan Sampedro Fernandez

Llorenç Alapont Serrador

Esteban Perez Gavrila

Joel Domingo Monar

Lucas Garcia Misa

Estel Matias Garcia

Jorge Gutierrez Gimenez

Lucas Gomez Gimenez

Francesc Ramon Muñoz

Jorge Tamarit Fortea

Lucia Cantador Revert

Gonzalo Serrador Lara

Jorge Yago Rios

Lucia Duran Zunica

Gregorio Cubel Machancoses

Jose Alba Gomez

Lucia Gil Antich

Guillem Navarro Gomez

Josep Ballester Tarazona

Lucia Jimenez Garcia

Guillem Valdes Fuster

Josep Alfonso Carbonell

Lucia Martin Moreno

Guillermo Sanmartin Perez

Josep Carbonell Torralba

Lucia Navalon Valero

Hector Chust Martos

Juan Ferreres Garcia

Lucia Valero Agusti

Hector Lopez Gomis

Judith Ruiz Raez

Lucrecia Hidalgo Salusso

Hector Franco Ferrando

Judith Lopez Gomis

Marc Gonzalez Murcia

Hugo Sanchez Primo

Julia Valero Muñoz

Marc Sebastian Duran

Hugo Peris Blazquez

Julio Ramon Muñoz

Marc Comi Machancoses

Iker De La Camara Lozano

Laia Alba Gomez

Marc Domenech Valero

Iker Torrijos Frances

Laia Frances Calatayud

Marc Ochandio Valero

Ines Garcia Carnero

Lana Centeno Casañ

Marcos Pedro Colomino

305

64.

306

COMISSIÓ

INFANTIL

Maria Iranzo Rodrigo

Monica Lopez Pedron

Ruben Lopez Huertos

Maria Simeon Mico

Nacho Serrador Garcia

Sandra Cantador Revert

Maria Magraner Rua

Nadine Rios Lamrini

Sara Ibañez Gastaldo

Maria Martinez Valero

Naiara Fabra Arce

Sara Palenzuela Liberos

Maria Mas Camarena

Naiara Gonzalez Zaragoza

Sara Sampedro Fernandez

Maria Nieto Ruano

Natalia Muñoz Mico

Sergio Barbera Forner

Maria Pilar Lopez Cubel

Nerea Lavinia Perez Gavrila

Sergio Brocal Frances

Maribel Navarro Ortega

Nestor Garcia Misa

Talia Santos Zunica

Marina Carbonell Sanz

Neus Ribera Rua

Teresa Hernandez Navarro

Mario otica Costa

Neus Santos Zunica

Toni Sanmartin Perez

Marta Brocal Frances

Oscar Mulet Bañuls

Vanessa Giner Aguado

Marta Menendez Zaragoza

Pablo Andreu Simeon

Vega Mayo Baixauli

Marta Mora Gastaldo

Pablo Navarro Fuster

Vera Baixauli Bernardo

Marta Sahuquillo Hernandez

Pablo Floro Puigcerver

Vera Ibañez Gastaldo

Marti Santos Zunica

Pablo Rubio Primo

Vera Nieto Alba

Marti Valdes Fuster

Paola Simeon Muñoz

Vicent Valero Agusti

Martina Garriga Enguidanos

Pau Benaches Mas

Vicent Peris Ferreres

Martina Moreno Cerdan

Pau Sorroche Garcia

Vicente Machancoses Grancha

Martina Romeu Garcia

Pau Zaragoza Navarro

Victor Garcia Tormo

Mer Alba Ibañez

Paula Ballester Tarazona

Victor Montero Escudero

Miguel Angel Lopez Ramirez

Paula Floro Puigcerver

Victoria Agredo Muñoz

Miquel Marcos Alapont

Paula Mulet Bañuls

Victoria Rodriguez Patrascu

Mireia Carbonell Mulet

Paula Pons Moreno

Xavi Domenech Valero

Mireia Clavijo Zaragoza

Paz Bermejo Asensio

Xavi Viala Pedro

Mireia Guzman Machancoses

Pedro Jose Molina Mas

Zihao Zhon ZhenG

Mireia Molina Hernandez

Pedro Muñoz Simo

GUARDONS

COMISSIÓ INFANTIL

BUNYOL D’ARGENT

Aitana Navarro Gomez Alba Zaragoza Navarro Alejandro Zamora Cobo Alex Domenech Valero Alex Raga Forner Alvaro Botica Costa Amat Matias Garcia Balma Agustí Castellanos Carla Navarro Fuster Carmen Adelantado Tena Clara Martines Morilla Daniela Asensio Mas David Agusti Molero Elsa Antich Gomera Elia Zaragoza Carrion Guillem Navarro Gomez Iker Torrijos Frances Joan Sanpedro Ffernandez Jorge Tamarit Fortea

Laura Mora Gastaldo Lucia Navalon Valero Marta Mora Gastaldo Mireia Carbonell Mulet Neus Santos Zunica Pau Benaches Mas Pau Zaragoza Navarro Sara Sanpedro Fernandez Vera Baixauli Bernardo Xavi Viala Pedro

65.

BUNYOL D’OR

Vanessa Giner i Aguado Lucia Valero i Agustí

GUARDONS

DE LA COMISSIÓ INFANTIL

307

Llorenç i Claudia

UNA PARELLETA DE CINE

làudia i Llorenç es conegueren a la falla. Diuen que no recorden quan va ser, segurament perquè eren molt menuts. Des que saben que enguany representaran la comissió infantil, una gran amistat ha anat sorgint, i estan molt contents de poder viure tot aquest meravellós any junts. Nosaltres els coneixem a la perfecció, però mitjançant aquesta entrevista farem que tots vosaltres els conegueu un poc més i vos n’enamoreu, tal com ens ha passat a nosaltres amb aquesta parelleta tan divertida. Estem segures que aquestes Falles ens ho passarem d’allò més bé amb ells, ja que a simpàtics i a xarradors no els guanya ningú. Vos parlem de Clàudia Sànchez i Peris i de Llorenç Alapont i Serrador, dos xiquets que estimen molt la nostra falla. Clàudia és fallera des de ben menuda i li fa molta il·lusió representar aquesta comissió. Llorenç és faller des que va nàixer, un xiquet d’autèntica tradició fallera que també està molt il·lusionat. Per a ell, la Falla Port és molt més que una falla. Dos xiquets molt simpàtics, i que com hem dit abans, els uneix la il·lusió per

308

LLORENÇ I CLAUDIA

UNA PARELLETA DE CINE

66.

a representar la seua comissió. Clàudia és més tranquil·la que Llorenç, una xiqueta tímida al principi, però a mesura que va agafant confiança descobreixes que és molt afectuosa i responsable. Llorenç és més nerviós, extravertit i molt xerrador. En definitiva, una parelleta que encaixa a la perfecció i que de segur deixarà el llistó ben alt. El dia elegit per a fer l’entrevista va ser un diumenge al matí del passat octubre. Vam aprofitar el moment en què els majors feien presentació al casal per emportar-nos-els i fer-los l’entrevista. Tant Imma Montero com jo volem agrair a Ivan Serrador la confiança dipositada en nosaltres per a realitzar aquesta entrevista, i també el seu esforç i dedicació per fer que tots gaudim d’aquest llibret. El lloc elegit va ser el parc de l’Alteró, un lloc tranquil on, entre fotos, rialles i anècdotes, els xiquets ens anaven contant coses de la seua vida, dels seus gustos, aficions, records... Al principi estaven un poc nerviosos, cosa que és normal, ja que pensaven que anàvem a ferlos un examen de matemàtiques. Així que no paraven de preguntar-nos per què calia fer-los un examen de matemàtiques per a ser representants de la nostra comissió. Després de veure les seues cares de pànic els vam dir que era una broma i que només anàvem a fer-los unes preguntes sobre la falla i sobre ells. Així que una vegada es quedaren més tranquils decidírem començar l’entrevista.

Clàudia Sànchez i Peris és la fallera major infantil d’enguany. Estudia 5é de primària al Cambridge House Community College i té 10 anys. És una xiqueta molt simpàtica, tot i que un poc tímida. Li preguntem què ens pot contar dels seus estudis: “l’assignatura que més m’agrada és Matemàtiques i la que menys Ciències Socials, ja que em pareix un poc avorrida”. Sobre altres aspectes de la seua vida ens conta: “sóc una xiqueta que li agrada molt la música, i des de xicoteta toque el violí; també m’agrada molt jugar amb la tauleta”. Li preguntem si té algun cantant o grup de música favorit: “com he dit abans m’agrada molt la música, i la meua cantant preferida és Malú”. En eixe mateix moment Llorenç interromp l’entrevista

309

66.

LLORENÇ I CLAUDIA

UNA PARELLETA DE CINE

i diu que és el que canta Déjala que baile. “A mi m’agrada molt eixe cantant!”. Així que el cantant que més li agrada és Alejandro Sanz. A mesura que avança l’entrevista els nostres xiquets van agafant confiança i ens conten les seues arrels falleres. Clàudia ens conta que és fallera des de menuda i que viu molt la festa de les falles. Llorenç no pot evitar-ho i la interromp per a parlar-nos de son tio Ivan, ja que ell li ha inculcat l’estima per aquesta festa i per aquest motiu viu les falles amb tanta intensitat.

Quan preguntem a Clàudia què li agrada més de la festa de les falles, ens conta: “a mi el que més m’agrada són els berenars, perquè disfrute compartint totes aquestes vesprades amb els xiquets de la comissió, i també perquè m’agrada molt el xocolate calent. També el dia de la Presentació”. Llorenç diu que li agrada la presentació perquè els fan regals. Tots comencem a riure. Després li fem una pregunta obligada sobre el color del seu vestit, i respon molt seriosament: “no puc contar-ho, és un secret, només vos puc dir que m’agrada molt i tinc moltes ganes d’estrenar-lo”. Mentrestant, Llorenç aprofita per a contar-nos allò que més li agrada de la festa de les falles: “a mi també m’agraden molt els berenars, però no tant les despertades, ja que m’he d’alçar molt matí i m’encanta dormir”. Tots riem. Clàudia aprofita per a dir-nos quin és l’acte que menys li agrada, i ens explica que és la nit de la cremà, ja que s’acaben les falles i s’ho passa molt bé aquestos dies al casal. En aquest moment ja estan més relaxats i ens conten més detalls sobre l’any que estan vivint. Per a Clàudia el dia de la Proclamació va ser molt emocionant, “sobretot el moment en què la meua cosina em va dirigir eixes paraules tan emotives. M’agrada molt vindre a la falla, i tinc moltes ganes que arribe la Presentació”. Arribades les coses en aquest punt, els preguntem quina opinió tenen de la seua fallera

310

LLORENÇ I CLAUDIA

UNA PARELLETA DE CINE

66.

major, Layla, ja que no hi és amb nosaltres en aquest moment: “és molt guapa, i estem molt contents que estiga amb nosaltres; a més, les nostres mares són amigues”. Clàudia ens conta que Layla va portar els anells el dia de la boda dels seus pares, i Llorenç ens diu que li encanta la casa de Layla i que Wendy, la gosseta que hi té, és molt bona i afectuosa, però no així el seu gat, Hèrcules. Aprofitem l’ocasió i els preguntem quina opinió tenen l’un de l’altre. Es queden quiets i no saben què contestar, però al final es decideixen a parlar. Clàudia ens conta: “Llorenç no para de jugar, s’ho passem mol bé junts i em ric molt amb ell perquè em fa molta gràcia tot el que diu”. Llorenç, rient ens conta: “és perquè no sé estar seriós, per això estic molt content que Clàudia siga la meua fallera major infantil, perquè m’ajuda a estar seriós en els moments que he d’estar-ho”. Els agrada molt jugar a amagar-se, junts i amb els altres xiquets de la falla.

a mi el que més m’agrada són els berenars, perquè disfrute compartint totes aquestes vesprades amb els xiquets de la comissió, i també perquè m’agrada molt el xocolate calent. També el dia de la Presentació.

311

66.

LLORENÇ I CLAUDIA

UNA PARELLETA DE CINE Llorenç Alapont i Serrador és un xiquet molt inquiet, graciós i amb moltes ganes d’afrontar aquest càrrec. Mentre Clàudia responia les preguntes de l’entrevista, ens hem adonat que Llorenç també té moltes ganes de participar-hi.

Llorenç estudia segon de primària al Col·legi Verge dels Desemparats de Silla i té 7 anys. Sobre l’escola ens conta que l’assignatura que més li agrada és Matemàtiques i la que menys Castellà. Ara li preguntem pel seu temps lliure: “igual que Clàudia m’agrada moltíssim la música i també toque el violí. Practique futbol i vaig a classes d’anglés”. Li preguntem pel seu equip de futbol favorit i ens respon: “sóc del València. Amunt València!”. Li diguem que ens parle un poc de son tio Ivan, i ens diu: “gràcies a mon tio Ivan he aprés a estimar la festa de les falles i he conegut molta gent en la falla. És una persona molt important per a mi i estic molt content de compartir aquest any tan especial amb ell. L’estime molt”.

El temps passa, ells van fent-se fotos i jugant, i així ens prenem tots un descans. És una vesprada molt divertida. Tenen clar que vénen a passar-ho bé i a deixar el nivell ben alt. Com érem al parc, vam sentir cantar uns pardalets i se’ns va ocórrer preguntar-los si tenien mascotes. Clàudia ens diu: “no tinc cap mascota, però sí que en vull tindre una perquè m’agraden molt els animals”. Ràpidament Llorenç ens conta que ell tampoc en té cap, però que un amic de son pare té gossets salsitxa i van a donar-li’n un. Tornem a parlar de falles i ens conten que els agrada molt tirar coets i que tenen moltes ganes que arribe març per a poder retrobar els amics del casal i jugar-hi junts. Llorenç va un poc més enllà i ens diu que en altres planetes no hi ha falles, perquè els extraterrestres no existeixen. Tots riem amb l’ocurrència. Els preguntem sobre els premis per veure què en pensen; els dos coincideixen i ens diuen que és un dia de molts nervis, ja que sincerament volen guanyar; però si no guanyen, no passa res. Per a ells el més important és viure al màxim aquest any tan especial i tindre una bona relació amb la resta de comissions falleres.

312

Finalment i per curiositat els preguntem com va ser el dia en què van saber que serien els representants de les Falles del 2019. Clàudia ens conta

LLORENÇ I CLAUDIA

UNA PARELLETA DE CINE

66.

que aleshores era a casa i que es va posar molt contenta, i que començà a botar per tots els llocs. D’altra banda, Llorenç ens diu que ja feia molt de temps que esperava aquest moment, i que quan va veure aparéixer el president i la secretària per sa casa es va posar molt content i quasi plora. L’entrevista arriba a la fi. Ens ha encantat veure la il·lusió que té aquesta parelleta per representar la nostra comissió, i sabem que estan molt contents per totes les coses que els esperen. Per la nostra banda, ha estat un plaer compartir amb ells aquest matí, ja que ens ho hem passat molt bé amb la seua companyia i les seues ocurrències. Són uns xiquets que es fan de voler. Clàudia i Llorenç, uns xiquets que tindrem com a fallera major infantil i president infantil durant tot l’any 2019 i amb qui, de segur, ho passarem d’allò més bé.

gràcies a mon tio Ivan he aprés a estimar la festa de les falles i he conegut molta gent en la falla. És una persona molt important per a mi i estic molt content de compartir aquest any tan especial amb ell. L’estime molt.

313

67 OSTENTACIONS

ARTESÀ : XAVIER GÁMEZ AUTOR DE LA CRÍTICA: JOSEP RAMON NAVARRO I MARTÍNEZ

314

315

CRÍTICA

DE LA FALLA INFANTIL Per Josep Ramon Navarro i Martínez

COS CENTRAL I REMAT M’ha vingut al cap de sobte un gran dubte existencial com encara és un poc prompte contar-ho és prou natural. Tot comença remuntant-se a records de la infantesa no penseu que sóc un ase amb deliris de tendresa Tanqueu tots els ulls amb mi i penseu en els Nadals visualitza un benjamí que no se sap ni les vocals. A poc a poc allí s’apropa on els regals s’han deixat encara es troba un poc sopa té cara d’endormiscat.

316

CRÍTICA FALLA INFANTIL

OSTENTACIONS

68.

Els pares estan contents són gent que toca diners regals que són monuments d’euros s’han gastat milers. Uns paquets que per l’altura a mi m’acollonarien millor portar armadura per si alguns d’ells es vencien És tan gran la quantitat que no sap per on tirar ara sí que està flipat ja que no es pot apropar. Primer enganxa una capsa la més gran de la muntanya per la porta de sa casa per entrar-la calia manya. Trau el paper d’un bufit i la capsa ni la toca busca un altre tot seguit mira que el xiquet és soca! I això que era un gran tricicle amb pedals i motoret quina enveja de vehicle i que poc cas li ha fet En qüestió de pocs minuts tots els regals ja els ha obert als seus pares deixa muts si és que el xic és inexpert. Tot i això els progenitors estan més pagats que el Papa eixos són els seus valors un bitllet la boca tapa.

317

68.

318

CRÍTICA FALLA INFANTIL

OSTENTACIONS

Però el més interessant encara no ha ocorregut ja vos vull a tots pensant què vos havíeu cregut?

Quina gran competició entre pares gastadors com si una maledicció caiguera sobre els “perdedors.”

El xiquet de les joguines passa més que a l’escola a veure si ho endevines què és el que al menut li mola

Alié a la rivalitat dels adults del seu voltant del xiquet no s’ha escoltat ni el més mínim so d’encant

Potser tu ho has encertat ja que és molt habitual i si estàs al·lucinat no has viscut el ritual.

Ell segueix amb els papers i amb els plàstics de les bosses no necessita més coses res li importen els diners

S’ha quedat amb un dels plàstics del regal més baratet un dels moments més sarcàstics com es comporta el xiquet.

No és que es tinga devoció per la persona volguda és més aviat l’ostentació la que munta aquesta moguda.

Però als pares no els importa ells sols veuen els regals prompte els veuràs a la porta tocant timbres veïnals.

Benvolguda vanitat tindre més de tot que els altres egoisme exagerat què us havíeu pensat vosaltres?

Heu vist com de bé s’ha portat enguany el nostre menut? Si a la tele s’ha anunciat al xiquet tot li ho han dut!

Existeix la convicció que és jove la vanitat que la seua creació és fruit de lleis del mercat.

Han tret prou fotografies amb un mòbil sideral per si no te’n refies s’han gastat un dineral!

La culpa és del capital que a tots ens trau el cinisme ens dibuixa una moral que es diu el capitalisme.

CRÍTICA FALLA INFANTIL

OSTENTACIONS

68.

La Revolució Industrial feu créixer la producció tot es fa a escala mundial és una maledicció. Se’ns arrela el consumisme som com una exhibició que destrona l’altruisme necessitem l’emoció Henry Ford va començar a fer cotxes en cadena un empori ell sols va alçar que a ningú donava pena Com anava a molestar si feina a tots els donava? Els diners calia gastar i la roda no parava L’operari es barallava per ser un bon cap de torn a tots el queixal brillava lluitant per un bon retorn Els diners criden diners l’ansietat se’ns apodera més val que t’ho conte en vers o sinó el cor s’accelera Se’ns escapa l’energia demostrant a tots qui som buscant una analogia tenint molt faig el meu nom Tots donem per assumit que aquest mal té quatre dies et veig massa decidit apostar-ho tu podries

319

68.

CRÍTICA FALLA INFANTIL

OSTENTACIONS

Doncs ara presta atenció a l’inici d’una història et va a fer la sensació que s’ha perdut la memòria

Si el capitalisme fos gènesi d’ostentació no en veuríem ni un sol tros en temps sense pol·lució.

Enfront seu, la seua dona mirant-se’l amb impaciència amb eixe cos de bacona i mirada d’innocència.

O potser l’ostentació viu a dins del ser humà? Dona’m una explicació tens de temps fins a demà

Però ens diu la realitat que al segle divuit ja hi era no hi havia morositat ni rius tots plens de bromera.

A ella al cap se li ha posat que és la més bella de món el seu cos vol retratat i ho vol tot en un segon.

Marxem enrere un bon tros cap al mil set-cents i poc vinga, anima’t, peresós que açò ho faig per tu ad-hoc.

Això sí, xafardejar sobre qui més en tenia ni que fos per saquejar reconeixement rebia.

L’ús que del retrat vol fer és molt clar i evident vol mostrar el seu poder a la resta de la gent.

Crec que és fàcil convenir el que ací i ara propose no vos podeu resistir no voldreu que dur em pose.

I si no com m’expliqueu l’origen d’aquesta història que a mi em sembla un poquet greu si no em falla la memòria.

Ella només s’imagina el retrat allí penjat i tothom amb disciplina adorant-la amb ull tancat.

La indústria no havia arribat ni a la benvolguda França no l’havien ni somiat societat amb gran puixança.

Situeu-vos a l’escena als afores de París una nit de lluna plena i un noble un tant indecís.

Això és fanfarroneria que el cap no rode tantes voltes o el que ara diem tonteria que de tant en tant escoltes. La dona és una fatxenda com li encanta presumir ja ha anotat a l’agenda data per fer-se exhibir. La primera decisió és triar-se un bon pintor i ella amb determinació ha escollit, doncs, el millor. Per fi arriba el dia i l’hora de posar mans als pinzells el pintor espera fora amb el seu abric de pells.

320

Sembla un poc efeminat se li pressuposa el gust té un currículum copat és el que li cal tot just. S’ha dut el seu ajudant amb un llenç i mil pintures un parar prou arrogant no cal ni que t’ho figures. Per fi l’obra ha començat cal veure el gust que té amb dos traços l’ha calcat molt millor que un bon paté! La dona està neguitosa vol veure com va quedant s’imagina ben llustrosa i al pintor el va punxant. Certament la feina és bona i l’artista accedeix fent un gest de papallona mostra l’obra ell mateix. La cara de la model no mostra cap alegria què li volen prendre el pel? Si això és de categoria! El retrat no li ha agradat no es veu fina com volia crec que el pintor l’ha cagat pintant-la tal com la veia. Certament així va ser no va tindre cap opció tot i ser manifasser demanant l’absolució.

321

Al mig del pati d’armes funcionà la guillotina no li van valdre les cames mare meua, quina ruïna. Increïble, quin caràcter que té aquesta divuitesca jo no vaig ni amb mosqueter que sabent-ho a mi no em pesca. A més d’estar folrada és més cabuda que un ruc tot i que és una burrada a veure qui diu: no puc. I per tal de no fallar decideix fer algun canvi el vestit vol retallar del modista vol recanvi. Perquè ho tinguen tots clar no fa coses d’amagat el modista vol plorar però l’han guillotinat. Amb els canvis del vestit no li sembla tindre prou i és que ha perdut el sentit de les seues fa de nou. Ha ordenat penjar allí un cap de rinoceront que han portat des de Nancy gran com el d’un mastodont. D’animals era la cosa que no hi haja cap dubte l’estora d’aquell recinte no pot ser pell de rabosa.

322

Res de millor que un os ben blanc de grandària exagerada si vos he de ser ben franc no em sembla gens encertada.

I és que al voltant de la corona de qui hui li està pagant fa ben bé una bona estona veu unes cares xerrant.

Queda un altre complement dels que a mi em semblen funestos tanque els ulls i em ve a la ment una foca fent-me gestos.

Li fan gestos ostentosos fins i tot alcen la veu tot i que semblen rumbosos això faltava, redéu!

Avui la pobreta és una bufanda d’estil i la porta del revés caprici absurd i infantil.

Però amb tant de nerviosisme hi ha un moment de lucidesa res a veure amb diabolisme eixes coses tenen pressa.

Després d’aquell panorama la resta ja és poca cosa més de vint joies du l’ama amb una corona inclosa.

I és que es corresponen amb els esperits dels morts modista, pintor, tots volen evitar-li més dissorts.

Doncs allí la tens plantada esperant el nou pintor d’una ala està ben tocada a tots els cau la suor.

La foca, el rinoceront junt amb l’os també s’apunten ells saben de bona font tot el que els vius es pregunten.

I per fi l’home ha arribat més blanc que aquella cortina perquè ja li han ensenyat on està la guillotina.

Si el teu coll tu vols salvar no cal que pegues voltes ella vol aparentar lluir-se amb les amigotes.

Està tot aclaparat ja no sap per on tirar certament desconcertat amb tant que té per mirar.

No sé com acabarà aquesta sagnant història ja veurem si es salvarà o quedarà en la memòria.

De sobte es queda tot quiet serà una al·lucinació? Pel cos li corre un calfred li falta concentració.

I és que aquest comportament té difícil comprensió pensar que ets un monument o un bé de decoració.

323

68.

CRÍTICA FALLA INFANTIL

OSTENTACIONS

Obligant els éssers vius a morir pel teu desig tu què penses? tu què dius? A això es diu saqueig. “No. No tot s’hi val. Tindre per tindre, lluir per lluir, aplanar la vida de la resta, sense sentir-se al·ludit... La justícia arriba, tard o d’hora. En eixe moment ens enfrontarem a nosaltres, als nostres fets. I no hi haurà descans per a la mala fe. No.” ESCENA PRIMERA Si no saps què és gallejar al cine tu hauràs d’anar Les històries del cinema molts exemples ens aporten que la vida és un poema si és a qui tots escolten. Sembla que siga senzill rodejar-se de riquesa no et mires ara a l’espill que respiraràs de pressa. Veus les cases gegantesques se t’escapa un lleu somriure moltes gestes novel·lesques eixa vida tu vols viure. Una cosa que em sorprén és eixa felicitat se’ls veu tots com en un edén els bitllets els fan costat.

324

Heu vist alguna vegada que tanquen el cotxe amb clau? Si els el roben de passada en compren un altre i en pau. I què em dieu de les joies? Amb aquestes no podràs són les seues paranoies per això van al gimnàs. Tinc un cas paradigmàtic de les cintes del cinema un personatge enigmàtic de la vanitat emblema. Bruce Wayne és el nom legal conegut pel patrimoni aquest home és com un regal si et demana matrimoni. Això sí, té unes manies fruit del seu compte corrent que tu mai no te’n podries ni passar-les per la ment. Que li agrade el cuir, d’acord i que ho combine amb la capa però no perdem el nord que amb les orelles t’arrapa. Per a que ningú el conega Batman s’ha posat de nom el seu cor fort li batega perquè la capa és de plom. La caseta que s’ha fet és de milionari “pobre” la porta és una paret que una bomba no l’obre.

CRÍTICA FALLA INFANTIL

OSTENTACIONS

68.

I el Batcotxe o com es diga corre, vola, sí que penca si s’estampa en una biga és la biga la que es trenca. Tindre això fàcil resulta si la pasta ve d’herència si a casa arriba una multa t’ho prens amb indiferència. I si no què em podeu dir d’Audrey Hepburn, per exemple? Un cas per aprofundir que té un historial ben ample. A mi em sembla sospitós que una vida sedentària no haja produït ni un esbós d’increment de la grossària. Amb diamants desdejunar per dir-ho d’alguna manera li agrada molt abusar fum li fa la cafetera. I si no fes-me un xurret al majordom demana que un desdejuni complet és la clau de la setmana. Jo em pregunte com pot ser que no practique exercici venir a veure el banquer muntant amb la seua bici. O era light la xocolata o s’ha fet algun retoc per això a qui en té, de pasta, no se li nota ni un poc.

325

68.

CRÍTICA FALLA INFANTIL

OSTENTACIONS

ESCENA SEGONA Si no ho penges a Internet qui sabrà si tu ho has fet? Parlem de tecnologia en concret la digital no vull fer apologia que per a mi no és tan vital. Però és una realitat allò de les xarxes socials plenes de complexitat presentades com a regals. No hem de discutir com de bons són els avanços això seria mentir i la gent ja som propensos. Aturem-nos a pensar escriguem una llista per donar-nos una pista de l’ús que hi vols donar. I la llista va i resulta que és més curta del que et penses i si no fes la consulta i veuràs que prompte et tenses. Hi ha un fil que tot ho connecta agrupant eixes opcions has d’estar-te’n ben alerta que són dades, no opinions. El fil és aparentar presumir, com ho vulgues dir és que tot t’ho he d’explicar i inclús t’he de persuadir.

326

Viatjar és com el temps perdre si tu al Facebook no ho publiques digues per a què et pot valdre si no ho veuen xics i xiques.

Tots els complements són cars de l’estil vintage de moda típic dels qui són avars ni que se n’anara de boda.

T’has comprat uns pantalons que et senten a meravella a Instagram et veus més bella puja-ho ja, cara collons!

El que em crida l’atenció és el pal per fer-se un selfie que al ric ompli d’emoció foto per a l’epitafi?

Conec un cas increïble súmmum d’excentricitat ja hem direu si és impossible o la crua realitat.

Va volant tan concentrat en quadrar-se a l’objectiu que a una garsa ja ha arramblat però si no s’hi veu ni un piu!

Es tracta d’un milionari president de mil empreses de negocis visionari a tots va donat presses.

Un fil ple de roba estesa porta darrere enganxat no puc fer-te cap promesa i que no acabes trinxat.

No sap dels diners què fer té molts comptes a Suïssa com que és tant manifasser no li afecta la divisa.

I és que ací, l’única cosa que importa és fer fotos i penjar-les que ninguna isca torta i així podrem adorar-les.

Viure amb tant d’avorriment li genera molt de desfici s’ha parat i en un moment ja té llest un nou caprici.

ESCENA TERCERA

S’ha comprat una avioneta de colors molt cridaners és una versió completa i l’enveja dels Sillers.

Què anem a dir de les falles festa, foc i tradició ara jo no vull que calles que parlar no és cap traïció.

Ell no sap com pilotar-la ni té títol ni el tindrà a veure qui li parla ni un cristià ni un musulmà.

Plenes d’un gran simbolisme i elegància al criticar no es recorre al sil·logisme la idea no és complicar.

Val més que callem un poc si fallers entren en joc

327

Qui dubta que aquesta festa no té un caire cultural defenent de forma honesta la llengua territorial. Podem parlar dels vestits de fallera valenciana on posem tots els sentits i ho fem de molt bona gana. Però també és cosa certa que és una festa social i per tant en tots desperta nostra enveja potencial. Com va ocórrer no fa tant amb la fallera major de falla representant que volia ser la millor. Començà buscant-se teles i trobà un bon espolí costava les seues peles que a sa mare jo ajudí. Peró mira tu per on l’espolí la va decebre en mostrar-lo a tot el món com que no tenia salpebre. Hi faltava alguna cosa per a tots enlluernar eixos tons de color rosa no eren prou per impactar. Amb sa mare arruïnada i els comptes ben escurats fins i tot féu la burrada de buscar diners emprats.

328

CRÍTICA FALLA INFANTIL

OSTENTACIONS

Se n’anà a la joieria a comprar pedres precioses això era el que ella volia incrustar-les com a roques.

Una falla ja no sembla s’han passat en lluentor que ens inunda com la rambla aigualint el nostre cor.

Espereu ara un moment crec que açò sí que és de traca centrem-nos en el monument que a l’ego de ple ataca.

Compte! Que la vanitat pot ser molt perjudicial vivim una realitat que no és gens original.

La fallera major vol que el seu ninot indultat no ha de ser un qualsevol ha d’anar ben carregat.

ESCENA QUARTA

I allí va ella encabotada discutint amb els artistes vol la falla decorada fins i tot les parts no vistes.

Com al principi s’ha dit fer gala no és cosa nova no has der ser cap erudit no vos vull posar a prova.

El cos de la fallereta ha d’anar tot tatuat i posar-li manteleta tota amb un fil d’or brodat.

Però sí que vull parlar d’una antiga societat vos la vaig a anomenar que això no és cap disbarat.

Eixe cos i els tatuatges a mi em semblen un delicte a qui ho contes allà on vages et diran que això és d’addicte.

Em passa pel cap Egipte poble d’enorme saviesa crec que ho entendreu prompte ho captareu molt de pressa.

I què han fet amb la pintura comprada a qualsevol preu quin excés de floritura pareu per l’amor de Déu!

Vull que tanqueu tots els ulls començant a imaginar deixeu a banda els orgulls i comenceu a contar.

Però mai és suficient cal posar anells als dits i l’artista que és pacient obeeix ordres als crits.

Estic més que ben segur que una piràmide veus no crec que siga un cangur d’això jo em faria creus!

68.

Si demostres la riquesa a mi em fa gran peresa

329

68.

CRÍTICA FALLA INFANTIL

OSTENTACIONS

Si fem un esforç mental i pensem com n’eren d’altes veiem el repte brutal això no ho faríem nosaltres. I total per una tomba fer aquell gran sacrifici? A mi em sembla això una bomba has de tindre un bon desfici. Però hi ha una explicació per a tanta barbaritat ja vos veig amb emoció escoltant amb claredat. Es tractava de ser més que els veïns i avantpassats i multiplicar per tres deixant-los al·lucinats. Ja m’imagine la frase “jo la tinc més gran que tu” dient-ho als menuts a classe comentari inoportú. Però no acaba la cosa amb el joc piramidal vos ho explique en vers o en prosa no és una qüestió modal. A les portes dels palaus s’hi trobaven escultures simulant unes grans aus quina barbaritat d’altures! Marbre i or a gran escala ja t’ho pots imaginar si venguera una sola ala em podria retirar.

330

CRÍTICA FALLA INFANTIL

OSTENTACIONS

Quan arriben les visites posen cara d’envejosos i no amaguen les rialletes si l’entrada et cau a trossos. Quina civilització que tendeix a fer dispendis si açò és una evolució fa més mal que els grans incendis.

68.

“Digues, què vols, què busques? Jo no soc ací per competir. Si vens per ser millor que jo, no cal que t’esforces, t’ho regale. Un regal que mai valoraràs, que no es pot veure. Eixa és la gràcia del meu regal, la indiferència vers qui mesura cada mil·límetre de la matèria i troba una equació que demostra, sí o sí, que t’ha vençut. Enhorabona, il·lús, enhorabona.”

Però això no s’ha acabat resta encara un altre cas que a mi no se m’ha escapat i ara vos done pas. Cleopatra era especial per moltíssimes raons ningú tenia prou collons de renyir-la en pla oficial. I mira que era cabuda amb les seues grans idees era molt ben coneguda molt més del que tu t’esperes. L’última excentricitat sols tenia un objectiu per ell haguera arrapat si és que això fos efectiu. Tots els dies un bon bany de lleteta temperada no hi havia cap parany ni l’havien operada. Però el ben cert és que així era la més atractiva abraçada al seu coixí a tots se’ls queia la baba.

331

GRUP PLAY BACK

INFANTIL

332

Abril Moreno i Guaita Laura Remuzgo i Cosmos Alba Bermúdez i Sánchez Alba García i Ballester Inés Navarro i Ballester Jose Alba i Gómez Julio Ramón i Muñoz Alex Sánchez i Sebastián Francesc Ramón i Muñoz Lloreç Alapont i Serrador Andrea Alba i Gómez Laia Alba i Gómez

Maria Martínez i Valero Leyre Muñoz i Simó Mireia Molina i Hernández Emma Marín i Valero Marta Espuig i Bodi Valeria Puig i Costa David Remuzgo i Cosmos Mireia del Mar Navarro i Navarro Vanessa Giner i Aguado

GRUP TEATRE

INFANTIL

Vanessa Giner i Aguado Julio Ramón i Muñoz

333

PASSATEMPS

334

Mots encreuats

Lletres bojes

335

Sopa de lletres

336

Laberint

337

Aprèn la ¡ndumentària dels Porrots

Els dansaires van vestits amb les peces següents:

Falda roja de vora ondulada i adornada amb voreres daurades, rematada amb serrells de fils grocs. La mida de la falda és més aviat ampla i sol cobrir les cames del dansaire fins a poc més amunt del genoll.

Xicotet mant de color roig amb forma de triangle invertit i adornat amb voreres daurades, rematat amb serrells de fils grocs. Aquest mant cobreix el cos del dansador a l’altura del pit i l’esquena.

Corretja ampla de cuir que creua des de la cintura el pit i l’esquena del dansador, fent conjunt amb monyiqueres de cuir que els dansadors porten als braços.

d e f g

338

Una mena de cinturó ample de cuir que des de 1968 ha substituït la faixa dels dansadors, i del que ix un sarró, també de cuir, que els dansadors porten a un costat. Espardenyes de careta típiques del llaurador valencià. Els dansadors, amb corones de llorer al cap duen descobertes les cames i el cos des del pit a la cintura. Van armats amb bastons verds d’un tamany considerable, clavetejats als seus extrems superiors.

c b g

d a

e 339

340

341

342

72 PROGRAMA DE FESTEJOS

343

AVÍS: Els horaris dels actes organitzats per JLF estan per confirmar. Disculpeu les molèsties.

PROGRAMACIÓ

15 21 13 31 08

SETEMBRE

DISSABTE

OCTUBRE

DISSABTE

OCTUBRE

DIMECRES

DESEMBRE

DISSABTE

A les 9.00 h,

A les 22.00 h,

A les 18.00 h,

A les 16.30 h,

despertada i, a continuació, xocolatada.

SOPAR de la “Firma de contractes”.

SOPAR del MÓN FALLER a la Nau Jove.

BERENAR infantil i festa de Halloween.

acompanyants per la banda de música, eixirem des del casal i anirem arreplegant fallers i falleres per celebrar la nostra presentació.

A les 15.00 h, DINAR del concurs de paelles. A les 18.00 h, BERENAR i inflables per als més menuts. A les 19.30 h, passacarrer boig. A les 22.00 h, SOPAR al casal i per finalitzar discocasal.

344

SETEMBRE

A les 22.00 h, SOPAR al casal i festa de Halloween. Tindrem els jocs mes misteriosos, premis a les millors disfresses i disco Halloween.

A les 19.00 h, a la NAU JOVE, PRESENTACIÓ de la fallera major LLAYLA GARCÍA I LORENTE i de totes les falleres i fallers de la comissió.

PROGRAMA

DE FESTEJOS

73.

09 15 22 05 13

DESEMBRE

DIUMENGE

A les 15.00 h,

eixirem des del casal A les 18.30 h, a la NAU JOVE, PRESENTACIÓ INFANTIL de la fallera major infantil CLAUDIA SÁNCHEZ I PERÍS i del president infantil LLORENÇ ALAPONT I SERRADOR, així com de tots els xiquets i xiquetes de la comissió infantil.

DESEMBRE

DISSABTE

A les 22:00 h SOPAR al casal per a fer el LLIURAMENT DE BANDES a totes les dones i xiquetes que no es vestiren de fallera.

DESEMBRE

DISSABTE

A les 17:00 h. BERENAR infantil de Nadal. Comptarem amb la presència del Pare Noel al nostre casal. A les 22:00 h. SOPAR al casal i FESTA de NADAL.

GENER

DISSABTE

Cavalcada dels Reis Mags, organitzada per l’Ajuntament de Silla, amb la col·laboració de les set comissions falleres de Silla junt amb altres associacions culturals. Després soparem al casal. Ens portaran alguna cosa els Reis Mags?

GENER

DIUMENGE

A les 12:00 h. Primera ARREPLEGADA per tot el poble i, sobretot, pel nostre veïnat que són els que més ens aguanten. En acabar, dinar per a tots els que han col·laborat en l’arreplegada.

345

73.

PROGRAMA

DE FESTEJOS

20 26 01 09 16 GENER

DIUMENGE

A les 12.00 h, tindrem la segona i última ARREPLEGADA. Vaja per davant el nostre agraïment a tots els veïns del poble per la seua col·laboració. En acabar, tots els que vinguen a l’arreplegada dinarem al casal.

346

GENER

DISSABTE

A les 20:00 h. Al Teatre de la Plaça, presentació del llibret de la Falla Port de Silla per a l’exercici 2019.

FEBRER

DIVENDRES

A les 20.00 h, i nit d’espectacle amb l’esperat xou de TRIVIAL PISTERO.

FEBRER

DISSABTE

A les 22.00 h, SOPAR i festa SANT SOLTERÍN. Jocs i regals per a aquells que participen.

FEBERER

DISSABTE

A les 22.00 h, SOPAR D’HOMENATGE ALS NOSTRES FALLERS D’HONOR. Esperem que tots els nostres simpatitzants passen una nit agradable en companyia de tots els fallers.

PROGRAMA

DE FESTEJOS

73.

SETMANA ARTÍSTICA DEL 25 DE FEBRER A L’1 DE MARÇ

22 23 25 01 02 FEBRER

DIVENDRES

FEBRER

DISSABTE

A les 22.00 h,

SOPAR TEMÀTIC, després de sopar i de la partida de truc o parxís, carregarem el carret i anirem a penjar banderes als nostres representants.

tindrem el tradicional sopar de la BAIXADA DE QUADRES, on regalarem a les falleres majors i president infantil les fotografies que durant tot l’any han estat presidint-nos. Els representants de l’any 2018 convidaran a sopar a tots els fallers en agraïment a un any inoblidable. Després festa fins que el cos aguante.

FEBRER

DILLUNS

Acudirem al casal a sopar, o després, per ajudar a fer carrossa per a l’esperada cavalcada.

MARÇ

DIVENDRES

Acudirem al casal a sopar, o després, per ajudar a fer carrossa per a l’esperada cavalcada.

MARÇ

DISSABTE

A la vesprada, cavalcada i després PREGÓ DE LES FALLERES MAJORS. A la nit sopar al casal amb premis a la comparsa que es mantinga disfressada fins al final gaudint de la música al casal.

347

73.

PROGRAMA

DE FESTEJOS

03 04 05 06 07 MARÇ

DIUMENGE

DILLUNS

MARÇ

DIMARTS

MARÇ

DIMECRES

MARÇ

DIJOUS

A les 17.00 h,

A les 18.00 h,

organitzat per la Junta Local Fallera, tindrem la inauguració de L’EXPOSICIÓ DEL NINOT.

obrirem les portes del casal perquè tots els xiquets i xiquetes puguen vindre a berenar. A continuació, lliurament dels VIPs. No podeu faltar!

tots al casal perquè els fallerets i falleretes gaudisquen del berenar, després hi haurà inflables.

BERENAR al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació jocs i manualitats falleres per a engalanar el nostre casal per a la gran setmana fallera.

BERENAR. Després hi haurà inflables.

A les 18.30 h, LLIURAMENT de RECOMPENSES atorgades per la Junta Central Fallera a tots els fallers i falleres mereixedors d’aquestes. Queda obert el casal per als sopars. Bon profit a qui puga i tinga ganes d’acudir.

348

MARÇ

A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR dels majors. Després bingo.

A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil.

A les 21.30 h,

A les 22.00 h

SOPAR de la comissió infantil.

SOPAR dels majors. Després començarem amb el fenomenal campionat de TRUC I PARXÍS.

A les 22.00 h, SOPAR dels majors. Després continuarem amb el campionat de TRUC I PARXÍS.

A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR dels majors. GRAN FINAL del campionat de TRUC I PARXÍS.

PROGRAMA

DE FESTEJOS

73.

08 09 10 11 13 MARÇ

DIVENDRES

MARÇ

DISSABTE

A les 18.00 h,

A les 11.30 h,

BERENAR per a tots els xiquets i xiquetes. Per agafar forces i fer el nostre mural faller.

repartiment dels condiments per al XI Concurs de Paelles major i infantil. Després, GRAN BATUCADA, dins de la Nau.

A les 20.00 h, eixirem amb el carro ple de pintura i anirem a pintar els escuts dels nostres representants infantils. ABANS DE SOPAR DONAREM INICI A LA SETMANA FALLERA AMB EL NOSTRE “XUPINASO”. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR dels majors. Després lliurament del VIP de la falla i, a continuació, pintada dels escuts a casa de les nostra fallera major i president i, en acabar, penjarem banderes per tots els carrers.

A les 21.30, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR dels majors. Després discocasal.

MARÇ

DIUMENGE

MARÇ

DILLUNS

A partir de les 12.00 h,

A les 18.00 h,

durant tot el dia, GRAN FIRA INFANTIL per a tots els xiquets i xiquetes de la nostra falla.

BERENAR per a tots els fallers i, després, per a donar l’entrada a la setmana gran de Falles, farem una GLOBOTADA.

A les 18.00 h, BERENAR i després continuarem gaudint de les atraccions que hem preparat. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h,

A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h , SOPAR de la nostra comissió major. Després campionat de futbolí amb la millor música.

MARÇ

DIMECRES

A les 18.00 h, BERENAR per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, gaudirem dels jocs gegants A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR de la nostra comissió major. Després JOCS AL ROGLE .

SOPAR de la nostra comissió major. Després bingo.

349

73.

PROGRAMA

DE FESTEJOS

14 15 MARÇ

DIJOUS

A les 18.00 h, BERENAR per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, inflables A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR de la nostra comissió major. Després gimcana fallera.

MARÇ

DIVENDRES

Aquest dia els nostres artistes fallers acabaran de donar els últims retocs a les dues falles. Els fallers els ajudarem en tot allò que siga possible i ho deixarem tot a punt per al dia següent, que passarà el jurat de falles. A les 18.00 h, XOCOLATADA per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després hi haurà súperunflables. A les 20.00 h, tindrem la esperada VESPRA D’ALBADES. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR de la nostra comissió major. Després, cap a les 12 de la nit, anirem a pels nostres ninots indultats. A continuació, i com és costum, tindrem disco casal.

350

16 MARÇ

DISSABTE

17 MARÇ

DIUMENGE

A les 10.00 h, mentre esperem l’arribada del jurat, hi haurà esmorzar.

A les 8:00 h del matí i seguits de la banda de música, primera DESPERTADA pels nostres carrers.

A les 18.00 h, BERENAR per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després hi haurà súperunflables.

A les 11.00 h ens concentrarem a la porta del casal. Després, PASSACARRER des de la plaça dels Germans Iborra fins a la plaça del Poble, on recollirem els premis que ens hi hagen atorgat.

A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR de la “TORRÀ” de la nostra comissió amb el tradicional concurs d’allioli. A les 24.00 h, gaudirem d’un espectacle divertit per als nostres fallers amb la gran macrofestival amb grup d’animació i moltes sorpreses més. Ells són CRAZY ZOO. Els més nocturns podran gaudir del ressopó de HOT DOGS.

A les 14.00 h, dinar per a tota la comissió. A les 18.00 h, PASSACARRER per tot el poble. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR dels majors. A les 24.00 h, Actuació Sorpresa i després disco casal. Qui aguante despert, podrà gaudir del nostre ENTREPÀ PISTERO.

PROGRAMA

DE FESTEJOS

18 MARÇ

73.

19 MARÇ

DILLUNS

DIMARTS

A les 8:00 h del matí, DESPERTADA per tots els carrers del barri a càrrec dels qui aguanten la nit i els que porten la cara ben rentada. A les 13.00 h, es repartiran els rams de flors a totes les xiquetes i senyoretes que de vesprada es visten de fallera per a l’ofrena. A la vesprada acudirem a la plaça del Mercat per a començar la cercavila de L’OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS. L’horari i l’itinerari serà el tradicional establert per la JLF. A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h, SOPAR dels majors. A les 24.00 h, ningú podrà quedar-se assegut a la cadira amb l’espectacle de música i ball de l’orquestra PEOPLE BAND. Després disco casal. Després de tanta festa a tots ens entra un bon plateret de PAELLA per al ressopó.

FESTIVITAT EN HONOR A SANT JOSEP

ens han acompanyat aquests dies de Falles fins l’any que ve.

Felicitats a tots els que celebrem el seu sant.

A les 21.30 h, SOPAR de la comissió infantil. Després, per a finalitzar la festa infantil, i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la nostra fallera major infantil, CLAUDIA SÁNCHEZ I PERÍS, en companyia del president infantil, LLORENÇ ALAPONT I SERRADOR, pegaran foc a la falleta infantil.

A les 8.00h del matí, darrera DESPERTADA en la qual pensem esgotar tota la pólvora que hi quede (a l’última, tots disfressats). A les 11.00 h, concentració al casal per a començar el PASSACARRER. A les 12.00 h, MISSA en honor del nostre patró. A les 14.00 h, MASCLETADA a la PISTA. En acabant, dinar de Sant Josep. Ja informarem del lloc. A les 18.00 h, PASSACARRER BOIG. Si no havíem fet prou la mona aquests dies, ara tenim l’oportunitat d’aconseguir-ho! En aquest acte s’acomiadarem dels músics que

A les 22.00 h, SOPAR dels majors. Per a finalitzar aquestes festes i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la nostra fallera major, LAYLA GARCIA I LORENTE, encendrà la metxa que pegarà foc a la falla que durant tants dies ha estat al nostre costat com a protagonista principal de la festa que tots més volem: les Falles. Però, en el cor de tots, només hi haurà un desig, un somni, una altra il·lusió, mentre veiem com va cremant-se la falla i convertint-se en cendra. Tots a una, cal dir-ho ben fort: VISCA LES FALLES DEL 2020!

Nota: Els actes organitzats per la falla poden variar o ser canviats de dia. Disculpeu les molèsties. 351

GUIA COMERCIAL

352

353

354

355

356

357

358

359

360

361

362

363

364

365

366

367

368

369

370

371

372

373

374

375

376

377

378

379

380

381

382

383

384

385

386

387

388

389

390

391

392

393

394

395

396

397

398

399

400

401

402

403

404

405

406

407

408

409

410