Page 1


5

LA FÓRMULA

DE L’ÈXIT El desig, els somnis, la passió, la determinació, l’enfocament, l’esforç o la constància podrien ser la fórmula de l’èxit? Quina és la recepta de l’èxit de la Falla Port és un dels interrogants que tots els fanàtics de les falles mantenen des de fa gairebé 40 anys. Des que era ben menut m’he preguntat milers de vegades què era allò que ens feia especials als fallers i falleres del Port. Durant tots aquests anys he analitzat minuciosament documents manuscrits i gràfics. Des de la creació de la comissió fins ara he entrevistat aquells que fundaren, allà pel 1977, la nostra falla; he participat en l’organització de centenars d’activitats i, fins i tot, he treballat braç a braç i pres decisions juntament amb l’equip directiu de la comissió. Ara puc dir que, encara que hi ha diferents teories que avalen el gran nivell que manté la comissió malgrat el pas del temps, la gran clau dels triomfs de la Falla Port és més simple del que creia. Durant tots aquests anys, la solució a totes les meues preguntes ha estat al meu costat. El nostre escut reflecteix la nostra essència, el nostre esperit i el nostre caràcter. Amb freqüència és el principal identificador de la nostra organització. Es compon de cinc elements que, de forma intrínseca, portem els fallers i falleres del Port al nostre ADN: l’arròs, la ratapenada, la taronja, la torre musulmana i la barca de vela llatina. Aquesta composició de perfecta harmonia i equilibri entre els elements ha de ser considerada com el ciment de construcció de la nostra comissió, el que ens fa únics i especials. Per això en aquest llibret ens hem pres temps i ens hem rodejat dels millors experts per estudiar-los de veritat i comprovarem que aquests elements són els que contenen la clau i són els responsables directes de l’èxit de la nostra comissió.


12

JUNTA

DIRECTIVA PRESIDENT Lorenzo Pérez i Rodríguez

SECRETÀRIA Mireia Micó i García

DELEGACIÓ DE PRESENTACIÓ MªCarmen Lorente i Carbonell

VICEPRESIDENT 1ER. Ivan Serrador i Ferrer

VICESECRETÀRIA Lidia Guerrero i Moreno

DELEGAT MUSICA PRESENTACIÓ Cristian Serrador i Baixauli

VICEPRESIDENTA 2NA. Inmaculada San Lorenzo i Alapont

DELEGACIÓ LOTERIA HOMENS Francisco Doménech i Soler Mª Dolores López i Aguilar

DELEGACIÓ DE MONUMENT Francisco José Brocal i Díaz

DELEGACIÓ LOTERIA DONES Mª Luisa Álvarez i Ballestero Conchin primo i Zaragoza

COMPONENTS JUNTA LOCAL FALLERA Sivia Más i Jareño Maria Fuster i Ramirez Luís Pérez i Peris

VICEPRESIDENT 3ER. Francis Benaches i Porcel VICEPRESIDENT 4ART. Josep Cordellat i Ortega VICEPRESIDENTA 5A Aida Melero i Jareño VICEPRESIDENTA 6A Noemí García i Alba

FALLA PORT DE SILLA 2017

DELEGACIÓ DE LLIBRET I CULTURA Ivan Serrador i Ferrer Cristina Peris i Ocio


13

DELEGACIÓ DE BAR I CASAL Francisco Montero i Aparicio Marcos Riera i Cordellat Juan Carlos Sánchez i Giner

Trini Rios i Almudever Nikol Plamenova Penkovska Victor Gimenez i Garcia Nely Navarro i Moreno

Dani Guitierrez i Bautista Estela Giner i San Lorenzo Inma Rosaleny i Más Laura ALmudever i Zaragozá

Pepe Lopez i Ramos Juan Carlos Montero i Garcia Paco Ruá i Giménez Monica Miro de los rios Eduardo lópez i Ramos Oscar Esteve i Benítez Ximo Rios i Almudever

Pau Magallo i Alonso Nerea Fortuny i Serrano Nuria Cervera i Peris

Maria Requejo i Alvarez Marta Milla i Rodrigo Yoana Galán i Serrador

DELEGACIÓ DE MANTENIMENT DE CASAL Longinos Moreno i Fortuny DELEGACIÓ DE SO Juanvi Ribera i Lafont Francisco Antich i De Prada DELEGACIÓ CULINARIA Vicente Raga i Hostalet Fernando Garcia i Regalado José Vicente Santos i Ferrando DELEGACIÓ INFANTIL Alba Pérez i Lorente Vera Revert i Laseca Nuria Juan i Royo Marta Peris i Rozalen Noelia Moya i Rodríguez Marina Vicens i Jover Natalia Mas i Puig

DELEGACIÒ DE BERENARS Isabel Zaragoza i Benaches Olga Zaragoza Giner Ana Cordellat i Gomar Pepita Zaragoza i Benaches Margarita Ramírez i Sánchez Josefina Zaragoza Giner Pili Fuentes i González Leo Calatayud i Primo Manoli Bañuls i Retamal DELEGATS DE TEATRE José Antonio Antich i Fernández DELEGACIÓ DE PLAY-BACK Carla Gil i Blesa SUB-DELEGACIÓ DE PLAY-BACK Noelia Moya i Rodríguez DELEGACIÓ DE FESTEJOS Miguel Alegre i Zaragozá Ana Puig i Chilet David Canet i Esparza Conrado Machancoses i Diaz

JUNTA DIRECTIVA


14

COMISSIÓ

MAJOR

Adelaida Martinez Dominguez Abel Magalló Alonso Adrian Castaño Aguilar Adrián González Bautista Adrián Rodriguez Gomar Aida San Ramon Raga Ainoa Merina Lorente Alba Navarro Navarro Alba Perez Anchel Alba Perez Exposito Alba Perez Lorente Alberto Alapont Benaches Aleixandre Zaragozá Huesa Alfonso Machancoses Peris Alison Gamero Almodovar Alvaro Mirto Lorente Amanda Pérez Cordellat Amparo Aguado Albert Amparo Rodrigo Gimenez Ana Cordellat Gomar Ana Grancha Navarro Ana Puig Chilet Ana Simeón Pontes Anabel Machancoses Moreno Andrea Micó García Andrea Vozmediano Hernández Andrés Micó Alonso Anna Navarro Celda Antonio Puig Garcia Antonio Remuzgo Salas Arantxa Guante Simó

FALLA PORT DE SILLA 2017

Aranzazu Machancoses Diaz Armando Peris Soler Armando Serrador Alba Arturo Cervera Peris Arturo Granell Guitart Azahara Baixauli Cortés Bárbara Cuenda Limones Bernabe Sebastian Barba Bernat Capilla Ramírez Betlem Milla Rodrigo Bianca Florea Borja Chust Navarro Borja Lillo Carbonell Carla Estará Molina Carla Gil Blesa Carla Primo Raga Carles Molla Serrador Carles Zaragozá Ferrer Carlos Marcos Gomez Carlos Muria Ruiz Carlos Primo Gimenez Carmen Mª Larios Gil Carolina Barberá Rubio Carolina Valero Rosello Celeste Garcia San Andres Celia Blazquez Domenech Celia Doménech Domingo Celia Gil Más Celia Gomar Rodrigo Celia Medina Hernández Clara Argilés Román

Conrado Machancoses Diaz Conxín Martínez Sánchez Conxín Primo Zaragozá Cristian Serrador Baixauli Cristina Montero Gonzalez Cristina Sanramón Jimenez Cruz Alapont Benaches Cynthia Villar Sanchez Daniel Alba Lopez Daniel Gutierrez Bautista David Canet Esparza David Palau Zaragoza David Romera Garcia Dolores Rocher Cuenca Eduard Domenech Forner Eduardo Carbonell Valero Eduardo López Ramos Enrique Lucena Chacón Enrique Pérez Morón Estefania Perez Vidal Estela Alba Zaragozá Estela Giner San Lorenzo Esther Toledano Rios Esther Zúnica Revert Eva Duran Marti Eva Giner Brocal Eva M Carrión Ferrer Eva M Revert Matias Eva Pastor Calero Federico Domingo Montserrat Fernando Garcia Regalado


15 Fernando Ruiz Jimenez Francisco Antich de Prada Francisco Doménech Soler Francisco Giner Carbonell Francisco Javier Martinez Jabalera Francisco José Brocal Díaz Francisco Montero Aparicio Francisco Ruá Giménez Francisco Tronchoni Motes Giovanna García Monzó Gloria Ballesteros Herruzo Guillem Cortés Saez Imma Montero Primo Inmaculada Costa Hernández Inmaculada García Monzó Inmaculada Primo Forner Inmaculada Rosaleny Mas Irene Alberola Lluch Isabel Iborra Santos Isabel Ruá Zaragozá Isabel Sebastián Barba Isabel Zaragozá Benaches Isidora Concepcion Garcia Gomez Israel Nieto Ruano Itziar Lopez Chacón Iván Cuenca Navarro Ivo Rollán Fernández Javier Cuñat Martinez Javier Martinez González Jesús Alba Domenech Jesús Alberto Zamora Martinez Jesús Carbonell Olmos Jesús Francisco García Gil Jesús Lopez Más Joana Cobo Serrador Jordi Valero Díaz José Alberto Pons Alcoy José Antonio Antich Fernández Jose Arturo Antich Romaguera

Jose Costa Celda José Francisco Navarro Batalla Jose Lopez Ramos José Luis López Rodriguez Jose Mª Fortuny García Jose Manuel Barberán Ramos Jose Rios Almudever José Santos Royo José Vicente Cabello Mascarell José Vicente Fortuny Serrano José Vicente Santos Ferrando José Vicente Zaragozá Huesa José Vte. Calvo Sainz José Vte. Zaragozá Delhom Josefa Zaragozá Benaches Josefina Zaragozá Giner Josefina Zaragozá Naranjo Josep Chulvi Calatayud Josep Iborra Pons Josep Machancoses Diaz Josep Ramón Navarro Martinez Juan Bermúdez Moreno Juan Carlos Montero Garcia Juan Carlos Sánchez Giner Juan Ferreres Soler Juan Jose García Gil Juan Jose Guillén Llacer Juan Vte Ribera Lafont Judith Del Valle Blazquez Julio Vte. Ramón Moreno Laura Almudever Zaragoza Laura Mico Gastaldo Laura Peris Zaragozá Layla García Lorente Leo Calatayud Primo Lluis Perez Peris Loles Ruano Casany Loli Gomera Hernández Longinos Moreno Fortuny

Longinos Moreno Zaragozá Lorena Muñoz Zaragozá Lorenzo Gimeno Zaragozá Lorenzo Pérez Lorente Lourdes Tronchoni Segura Lucas Carbonell Simeón M Dolores Forner Lorente M Dolores López Aguilar M Dolores Royo Celda M Dolores Santos Royo M Elisa Riera Ridaura M Elvira Carbonell Valero M Eugenia Navarro Saez M José Alfonso Chulvi M Jose Bellver Collado M José Lorente Bosch M Luisa Alvarez Ballesteros M Luisa Cosmos Sanchis M Oreto Ruano Gallego M Pilar Fuentes González M Pilar Garcia Carbonell M Pilar Gomez Moreno M Rosa Castellanos García M Teresa Fuster Ruá Macarena Agúilera Castilla Manoli Bañuls Retamal Manuel Bellon Bellon Mar Navarro Herráiz Marc Gastaldo Carbonell Marcos Bodi Vendrell Marcos Riera Cordellat Margarita Ramírez Sánchez Mari Loli Huerta Albert María Aparicio Zaragozá María Benaches Ruiz Maria Cuñat Gonzalez Maria del Mar Machancoses Diaz María Ferrando San Pedro María Fuster Ramírez

COMISSIÓ MAJOR


16

Maria García Gómez Maria Mirto Lorente Maria Primo Gimenez Maria Requejo Álvarez Maria Valero Prieto Marina Costa Moreno Marina Llario Laseca Marina Puig Costa Marina Vicens Jover Mariví Sánchez Bueno Marta Adelantado Tena Marta Antich Zaragozá Marta Forner Domenech Marta Milla Rodrigo Marta Péris Rozalén Marta Tormo Garcia Marta Zaragozá Carbó Mayte Sánchez Giner Miguel Alegre Zaragozá Miguel Ferrer Castro Minerva Guerrero Llombart Mireia Casañ Aibar Mireia Pastor Alcoy Miriam Muñoz Fernandez Monica Giner Aguado Monica Miró de los Rios Monica Pedrón Perello Monica Raez Diaz Nacho Alfaro Garrido Nacho Fortuny Olmos Nacho Garcia Riera Nacho Gimeno Zaragozá Nacho Más Dominguez Naomy Pastor Lahoz Natalia Arce Hernández Natalia Maria Mas Puig

FALLA PORT DE SILLA 2017

Nely Navarro Moreno Nerea Fortuny Serrano Neus Climent Costa Nikol Plamenova Penkovska Noel Gradoli Carbonell Noelia Carbonell Pons Noelia Moya Rodriguez Noemí Zúnica Revert Nuria Cervera Peris Nuria Ferreres Lorente Nuria Juan Royo Olga Sánchez Giner Olga Zaragozá Giner Omar Mekraz Peris Oscar Esteve Benítez Oscar Peris Giner Paco Valero Mascarell Pau Mallagó Alonso Pau Rosaleny Mas Paula Flores Moreno Paula Fortuny Lahoz Paula Peris Domenech Pedro Alberola Lluch Pepe Ballester Alba Pilar Agustí Román Rafa Chaqués Millá Rafa Luque Pons Rafa Rios Vedreño Raquel Torralba Riera Raul Más Medina Raul Valero Fort Remi Serrador López Rosa Mª García Carbonell Sandra Gil Blesa Santiago Alba Sanchez Sara Giner Brocal

Saul Chaqués Milla Serafín Simeón Peris Sergi Ruiz Montes Sergio Brocal Alvarez Sergio Casañ Alfonso Sergio Juan Llacer Heredia Sergio Palau Valero Sergio Yago Rios Silvana Machancoses Fuster Silvia Más Jareño Sonia Cuñat Bermejo Sonia Garrido García Susana Zanon Muñoz Tamara Ferrando Rosaleny Tamara Lopez Cambronero Trini Rios Almudever Vanesa Giner San Lorenzo Vera Revert Laseca Vicen Mas Rozalen Vicenta Lorente Tortosa Vicente Ferrando San Pedro Vicente Machancoses Moreno Vicente Olmos Castillo Vicente Raga Hostalet Victor Jiménez García Violeta Vidrio Hernandez Vivi Luque Pons Xelo Segura Alfonso Ximo Perez Sanlorenzo Ximo Ríos Almudever Ylenia Costa Zaragozá Yoana Galán Serrador Yolanda Celda Ballester Yolanda Marin Valero Yolanda Valero Zaragoza


17

GUARDONS

COMISSIÓ MAJOR BUNYOL D’ARGENT Ana Grancha i Navarro Arantxa Guantes i Simo Borja Lillo i Carbonell Conrado Machancoses i Diaz Carolina Valero i Rosello Davidad Palau I Zaragozá Dolores Rocher i Cuenca Eduardo Carbonell i Valero Federico Domingo i Monserrat Francisco Montero i Aparicio Gloria Ballesteros i Herruzo Imma Montero i Primo Immaculada Primo i Forner Jose Costa i Celda Juan Antonio Bermudez i Moreno Juan Vicente Ribera i Lafont Laura Micó i Gastaldo Marta Millá i Rodrigo Naomi Pastor i Lahoz Nuria Cervera i Peris Raul Valero i Fort Vicente Machancoses i Moreno

BUNYOL D’OR Carla Gil i Blesa Consuelo Segura i Alfonso Esther Toledano i Rios Fernando Ruiz i Jimenez Francisco Tronchoni i Motes Lidia Guerrero i Moreno Manuel Bellón i Bellón Noemi Zunica i Revert Oscar Peris i Giner BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER Bernat Capilla i Ramírez Isabel Sabastian i Barba Julio Vicente Ramón i Moreno Olga Zaragozá i Giner Serfín Simeón i Peris Silvia Más i Jareño

AQUESTES SON LES RECOMPENSES SOL·LICITADES PER LA FALLA PORT DE SILLA, A FALTA DE CONFIRMACIÓ PER PART DE LA JUNTA CENTRAL FALLERA


20

IMMA

PASSIÓ PER LES FALLES

Per Carla Gil i Blesa

Silla, dissabte 8 d’octubre de 2016 La tardor ja està ací, els arbres comencen a perdre les fulles i a canviar el seu color característic. Els camps d’arròs de la nostra terreta, on durant tot l’estiu hem vist créixer l’arròs valencià, ja no són més que restes de brossa després d’haver-los collit. Els dies ja no són tan calorosos i a la nit ja refresca, però la gent, que no vol que l’estiu s’acabe, segueix omplint els carrers per a distraure’s un poc de la tornada a la rutina. Hui, la vespra del dia de tots els valencians, les amigues d’Imma hem decidit reunirnos en un lloc molt especial per a la nostra amiga. Un lloc on des de menuda ha anat amb la seua família. Per a ella és molt important i, per això, decidírem que en un dia com aquest l’entrevista havia de ser ací. Un lloc envoltat per tots aquests camps d’arròs anteriorment citats, un lloc en el més alt de l’albufera, un lloc màgic i preciós. Sabeu a quin lloc em referisc, no? Exacte! A la Muntanyeta dels Sants. Un lloc perfecte per anar amb la família, amics... i gaudir de l’espectacle que la nostra terreta ens ofereix.

FALLA PORT DE SILLA 2017


21

Són les quatre de la vesprada. Després de tindre-ho tot planejat, ens citàrem a casa d’Imma i li vam tapar els ulls perquè no veiera on anàvem. Vam tardar més del que és habitual per arribar a la Muntanyeta, ja que volíem despistar-la i que no endevinara on anàvem. Però entrant a la Muntanyeta alguna cosa ens va delatar, una rampeta que Imma va reconéixer de seguida. “Estem en la Muntanyeta dels Sants!” Ho havia endevinat sense haver baixat del cotxe! En un raconet teníem un pícnic preparat i, mentre berenàvem, parlàvem sobre l’any que ens esperava a totes juntes. Tot el que ja havíem viscut i tot el que ens quedava per viure. Hui el sol pareix estar un poc tímid, el veiem eixir de tant en tant per darrere d’algun nuvolet i de seguida es torna a amagar. Així que, aprofitant encara la llum del dia i abans que la claror ens deixe, comencem aquesta emocionant entrevista que parla de les il•lusions i sentiments de la nostra amiga Imma Montero i Primo per ser la fallera major de l’any 2017 de la nostra comissió. Totes nosaltres et coneguem a la perfecció. Són molts moments els que hem compartit juntes. Així que farem que els altres et coneguen un poc més.

A què et dediques i què és el que sols fer en el teu temps lliure? Treballe d’administrativa en una empresa tèxtil. El meu temps lliure el dedique a fer plans amb la meua parella, eixir amb les meues amigues, anar a la falla sempre que hi ha alguna cosa... Sóc una persona molt activa i m’agrada no parar per casa. Sempre que es puga és un bon moment per a fer qualsevol pla. Molts dies, mesos i anys han passat des que decidires ser la fallera major de l’any 2017 de la nostra comissió. Com ha sigut l’espera després de tant de temps? Pocs anys després d’apuntar-me a la comissió em va nàixer l’emoció de ser Fallera Major. Vaig anar a apuntar-me per al 2017, ja que era el 40 aniversari i em feia doble il·lusió, encara que sé que els meus pares em varen apuntar pensant que açò passaria de llarg. Aquests anys he gaudit molt de les falles, ja que és la festa més esperada per tots els fallers, però la veritat que l’espera ha sigut molt llarga.

IMMA, PASSIÓ PER LES FALLES


22

Sabent com n’ets, de dormidora, i com de mal que portes vestir-te tant de fallera, com afrontaràs la quantitat d’actes que et queden per endavant? Intentaré compaginar-ho per a intentar dormir el just i necessari per a estar radiant [riuen tots]. No, en aquests moments pense que la il·lusió del moment vencerà el cansament. I respecte a la vestimenta, m’agrada mol. No crec que siga un problema, encara que els monyos em molesten molt. Què signifiquen les falles per a tu? Des de quan eres fallera? Les falles són per a mi un sentiment difícil d’explicar. Són, sense cap dubte, la millor festa del món. M’agrada participar en tot el que organitza la meua comissió, ja siga ballant, fent berenars, decorant el casal, passacarrers... Em sent com a casa. Sóc fallera des que tenia 10 anys i em vaig sentir molt acollida per aquesta comissió, ja que vaig apuntar-me en un moment molt difícil en la meua vida. Sé que sona a tòpic però per a mi són la meua gran família fallera.

Durant aquest any tindràs al teu costat dues personetes que t’acompanyaran en tot moment, ells són Abril i Marc, els nostres representants infantils. Dos xiquets amb qui, a partir d’enguany, es crearà un vincle molt especial. Què ens pots contar d’ells? He tingut molta sort amb les famílies, ja que els dos xiquets són fallers de bressol, com també les seues famílies, persones molt implicades en la falla. Marc és un xiquet molt tímid. Al principi costava un poc pensar que volguera ser president infantil, però una vegada el vaig conéixer vaig veure que tenia molta il·lusió de tindre aquest càrrec. Abril, al principi també era un poc tímida, però després em vaig adonar que era una xiqueta molt divertida i extravertida. Li encanta anar a la falla i implicar-se en tot. És la xiqueta amb qui he compartit aquesta llarga espera. No em puc oblidar de Loren, president que tota fallera major desitja. És una persona atenta, treballadora, sempre pendent que no falte cap detall perquè tot estiga perfecte. Sé que al costat dels tres, aquest any serà meravellós.

FALLA PORT DE SILLA 2017


23

Sabem que Conrado està molt il·lusionat que sigues tu qui ens represente enguany, una persona que comparteix amb tu moltíssimes coses, una d’elles, la falla. Com està vivint ell tots aquests moments amb tu? Conrado i jo ens vàrem conéixer en aquesta comissió, ja que els dos participàvem en el grup de playbacks. En l’any 2011 començàrem junts i, des de llavors, encara més si cap, aquesta comissió és més important per a nosaltres.

Els teus pares, dues peces claus d’aquest somni, dues persones molt implicades en la falla, sempre disposats a ajudar en tot el que faça falta. Com duen ells tot açò que sigues fallera major?

Ell té moltíssima il·lusió, de vegades està quasi més nerviós que jo. Sé que ho gaudirà al màxim. És una persona molt atenta i sempre està pendent de tots els detalls perquè jo sempre estiga perfecta. Sé que no em faltarà de res al seu costat.

Els meus pares sé que fan un gran esforç fent-me fallera major. Mai no els podré agrair el que fan per mi, ja que ells saben la il·lusió que em feia aquest càrrec. Encara que sé que al principi no es podien creure que tot açò fóra de veres, sé que ells estan feliços de fer-me complir el meu somni i sé que gaudiran com els que més de tot. Des d’ací vull donar-los les gràcies per aquest esforç.

IMMA, PASSIÓ PER LES FALLES


24

Nosaltres, les teues amigues, no vèiem el moment que arribara el teu any, perquè després de l’última experiència ja teníem ganes de tornar a viure un any així. Pots estar segura que no faltarem a cap acte i que sempre ens tindràs al teu costat per poder viure totes juntes aquest any tan especial per a tu. Com esperes aquest any amb nosaltres? Per a mi sou la peça clau en aquest somni. Sense vosaltres tota aquesta aventura no seria el mateix i, com bé us he dit en diverses ocasions, quines millors companyes de viatge que cadascuna de vosaltres? Sé que no em fallareu en res i que, a pesar de ser les últimes a tancar el casal, estareu al peu del canó per acompanyar-me en cadascun dels actes i fer-me gaudir com la que més. Gràcies per estar sempre al meu costat. Espere que gaudiu amb mi de tots els moments que queden per vindre amb la mateixa il·lusió que ho heu fet fins ara.

Com has vist, durant tot aquest any tindràs moltíssima gent al teu costat acompanyant-te, ajudant-te i fent-te sentir la persona més especial del món. Família, amics, fallers... però nosaltres sabem que aquest any tan especial trobaràs a faltar una persona molt especial per a tu... La veritat és que sí que trobaré a faltar algunes persones molt especials com són els meus iaios, Roberto, Conxín i Paco. Sé que ells gaudirien molt de veure’m vestida de valenciana com a fallera major. Però, en especial, trobaré a faltar el meu germà Francesc. Sé que seria la persona més feliç del món de veure que la seua germana xicoteta ha complit el seu somni i gaudiria com el que més al meu costat. Però, sens dubte, estarà present en tots i cadascun dels actes.

FALLA PORT DE SILLA 2017


25

Pensant en tots els actes que viurem aquest any, i més nosaltres que no en faltem a cap, quasi se’ns fa de nit. Com si d’una obra de teatre es tractara, veiem com es baixa el teló i amb ell aquell sol tímid que pràcticament no ha aparegut en tot el dia i en tornar-lo a alçar vegem un preciós tapís negre en què la lluna de València és la protagonista per excel•lència d’aquesta impressionant funció.

També m’agrada molt l’ofrena, on lluïm totes les falleres els nostres vestits per dur les flors a la nostra benvolguda Mare de Déu. Pense que tots els actes són importants, ja que formen part d’aquest món de les falles tan estimat per mi. Per finalitzar, quin desig tens per a les falles del 2017?

Deixant un poc de banda els temes personals, ens tornem a centrar en temes fallers. Aquest any la nostra comissió està d’aniversari. Complim 40 anys! 40 anys de Falla Port! Què sents en ser la representant d’aquest any tan especial per a la comissió? Em sent una dona privilegiada i amb molta responsabilitat. Si ser fallera major d’aquesta comissió ja és una gran responsabilitat, ser-ho en un 40 aniversari encara ho és més. Espere poder estar a l’altura del càrrec com es mereix i com ho han fet les anteriors falleres majors durant tots aquests anys. Una pregunta obligada per a qualsevol fallera major. Quin acte faller t’agrada més? L’acte faller que més m’agrada, sens dubte, és la presentació. Crec que és on millor es veu reflectit el treball desinteressat de tots els fallers amb molt d’esforç i dedicació.

Aquest any és diferent de qualsevol altre. Viuré les falles d’altra manera a com les he viscudes fins ara com a fallera. Després de tanta espera, espere gaudir de tot al màxim, viure intensament cada moment perquè passa volant i, sobretot, espere estar a l’altura d’aquest càrrec com es mereix, ja que estar al capdavant d’aquesta comissió és una gran responsabilitat per a mi. Des d’aquestes pàgines del llibret aprofite per a convidar a tots perquè gaudisquen d’aquesta gran festa tan especial per a mi, com són les falles. També m’agradaria donar les gràcies a tots els lectors d’aquest llibret per dedicar una xicoteta part del seu temps a llegir aquesta entrevista i conéixer-me millor. Per últim, sols em queda dir-vos que espere que aquest siga un any inoblidable per a tots i que gaudiu de les falles del 2017 igual d’intensament que les viure jo.

IMMA, PASSIÓ PER LES FALLES


28

CRÍTICA

FALLA GRAN Per Remigio Serrador i Giner INTRODUCCIÓ A les portes de la primavera vivint a prop del parc de l’Albufera sentint com va canviant l’oratge omplint el cor d’alegria i coratge viu aquesta comissió plenament fallera entregada de bona gana a la feina de fer una festa valenciana i sillera. Ubicats junt a l’Albufera pel camí (destrossat) que va al port som gent de raça albuferenca. Amb arrels silleres i valencianes el mateix el faller que la fallera portem la festa al nostre cor amb l’ànima ben contenta per acurar la tradició dels nostres avantpassats.

FALLA PORT DE SILLA 2017


29

Quaranta anys de tradició i esforç quaranta anys d’història i emoció quaranta anys de gent entregada a fer gran una idea il•lusionada un mode de viure i cultura atresorada que es manifesta a la falla ensomniada cada any plantant el monument que sorprenga a tota la gent repartint alegria i content per al veïnat i bon ambient faller. Cultura i tradició d’un poble albuferenc transmesa de pares a fills i als néts mantenint la flama fallera i valenciana sentint-se tothom content per no oblidar-se de les nostres arrels des de fa quaranta anys fins ara. Convivència molt curada a un ambient rialler convivència plenament acaronada al nostre món fester. L’art està ben present des del més gran fins al xiquet l’art forma part del monument i en la nostra dolça parla en concret. Valencians de soca-rel fallers pels quatre cantons no tindré a la llengua ni un pèl per fer la crítica que correspon. A la peça central del monument veiem alguns remats molt ben creats que representen la nostra societat democràcia, pau i serenitat enfrontades a la guerra i la maldat sempre per afers prou interessats.

Amaneix un dia nou ple d’il•lusió amb esperança pel futur no es tracta de valentia i heroisme és lluitar per un ideal sense meninfotisme amb mesura i pas segur triant dintre del mal allò més bo. Des dels nostres avantpassats el bé i el mal sempre van en joc u no pot ser sense el company la ratlla és molt fina i són enfrontats per ideals en un constant mal voler que van minvant la convivència a poc a poc. PER OBTINDRE EL PODER QUALSEVOL COSA S’HA DE FER Els romans ja ho van fer conqueriren tot el món imposant per les armes i el seu poder la cultura, la parla i la política a tothom. Tenien el ferm pensament de què tot era seu arramblant sempre sense preu la vida i la terra de la gent. Conquerint perquè sí de qualsevol terreny i població les seues riqueses i fent bon botí esclafant a qualsevol oposició. Dictadors sense dubte van ser implantant la seua llei des de César, Marc Antoni i el seu voler August, Calígula, Neró... fins i tot un tal Tiberi. Imperi extens i grandiós deixant-nos llengua, cultura i construccions fins a hui que com tot imperi gloriós té un final a la seua altura posant-li els bàrbars un punt i fi.

CRÍTICA FALLA GRAN


30

El mateix li passà a Napoleó a Hitler, Mussolini... i a tota la colla de desbarrats que de la història no aprenen la lliçó creient-se que són uns il·luminats i que sols ells tenen la raó imposant-la amb morts a grapats. “Salvadors de la pàtria” hi ha hagut i n’hi haurà molts repassant la història els trobem il·luminats i explosius, aprofitant el moment de crisi econòmica i de patiment prometent que tenen una via que ens omplirà de goig i ens donarà un benestar permanent. Normalment la història es repeteix portant al poble a una dictadura dóna igual de qualsevol ideologia que l’home lliure no es mereix sent tot per a la “cassola escollida” passant-les canutes la majoria. A un món globalitzat tal i com està funcionant el mercat i l’economia no pots estar a una urna tancat aïllat i sense mercat això és atur i molta fam amb garantia. LES URNES HAN PARLAT A CADASCÚ S’HA DE PACTAR PEL BÉ COMÚ Quan açò s’escriu la gent no sap si hi haurà govern “tot confort” o tornarem a votar l’assumpte està ben clar el poble ha parlat ben fort els polítics han de pactar.

FALLA PORT DE SILLA 2017

Les majories s’han acabat car els polítics no s’han enterat a Europa el cas ja s’ha donat i pareix que dóna bon resultat. Pensar més en el ciutadà i menys en el partit ajuntar entre tots els vots trobar un consens ben parit que beneficie a tots i fer funcionar el país a l’endemà. Per fi mitjançant la tardor han decidit pactar i fer govern encara que no pareix el millor dintre dels mals açò era etern. Un govern fiscalitzat és millor que un corró piconador imposant lleis que sols han beneficiat els amigots corruptes i el partit manador. Un govern ben vigilat pot portar-nos a bon port canviant la llei laboral en la seua totalitat l’educació, la sanitat, l’atur i si tenim sort les pensions dels majors que es van minvant. Uns governants dialogants si volen poden pactar pensant en el veïnat i les ciutats deixant fora la palla abans de parlar. LES AUTORITATS D’UNA CIUTAT HO SÓN, FINS DELS QUI NO ELS HAN VOTAT Sense perdre el pols amb el bon ànim com a guia critiquem a uns pocs que estan fotent a molts per a tindre contents a una minoria.


31

Governar per contentar a tots no pot ser de cap manera ara, si per tindre contenta a una minoria ofens a la gran majoria fes-t’ho mirar si pots o els vots perdràs a la primera. Sentiments i tradicions arrelades a un poble i les seues costums tradicions i costums sense cap ideologia van volent ser arraconades sense tindre en compte a cadascú tractant de fer el que vol la minoria. Valencià i albuferenc a diari i no d’un país imaginari açò és el Mediterrani ni és teu o és meu, és identitari de la gent tota que ací viu d’ordinari. Moderació, tolerància i cap d’extrem tots podem conviure amb pau i saber, trellat, que sempre ens ha donat poder caliu i simpatia per al veí i al foraster.

SI NO REVENTA “PETEJA” EL QUE VIU I SENT ENVEJA L’enveja és al personatge com el respirar o el dormir precisa i pròpia del seu quefer adornada amb un bonic ropatge forma part del seu mode de voler que li vaja mal a l’altre fins al morir. Viu per envejar enveja per justificar la seua pobra vida que ell mateix s’ha buscat.

L’enveja goteja baba per un cantó L’enveja destil·la amargor al seu racó L’enveja no produeix cap fruit amb bona olor l’enveja sols destrueix el seu portador. JAUME I EL CONQUERIDOR ERA UN GRAN “COMPLIDOR” Pel poder de les armes i els desitjos d’expansió Jaume I i les seues dones donen fills a la història formant el regne d’Aragó i conquerint a València. De Na Violant d’Hongria amb qui es casà en el seu dia naisqué Pere III d’Aragó senyor de València i la seua regió respectant Jaume I els furs i costums els jurats i la parla a l’ús. Set dones tingué tenint fills de totes menys d’una a totes les volgué a totes i cadascuna. Era conqueridor i valent era prudent i esforçat i també prou calent el llit de set dones havia calfat. TINDRE UN MENJADOR SOCIAL A SILLA ÉS COSA FENOMENAL S’ha de ser solidari i comprensiu amb aquells que res tenen s’ha d’ajudar i ser positiu amb aquells que més penen.

CRÍTICA FALLA GRAN


32

Es facultat humana per demés el veure els demés com a germans procurant que qui no té res tinga més que siga un rosegó a les mans. A aquesta ciutat tothom sabem que tenim un menjador xicotet per als necessitats i tots volem complisca la seua funció per a grans i xiquets. Voluntaris i veïns ajuden el que poden la reunió de la població, és a dir, l’Ajuntament han d’ajudar més del que volen subvencionant una quantitat permanent. Els retalls per la crisi s’estan fent això no ho posa en dubte ningú però retallar amb la fam de la gent esgrimint el procediment, no és de raó comú. LA XIQUETA I EL LLOP ES TROBEN AL BOSC Per al seu espargiment passejava una xiqueta pel bosc amb una caputxeta vermella cantava plena de content portant al braç una cistella quan en un lloc fosc trobà de sobte al llop sentint el perill ben a prop. El conte té fi amb la mort del llop triomfa la veritat i l’harmonia l’heroisme front la maldat com la vida passa en un glop massa vegades açò no és veritat convivint amb els villans cada dia.

FALLA PORT DE SILLA 2017

Els capitots d’aquesta maldat poden furtar-te fins l’ànima a més dels béns materials emparats per la seua legalitat el bombardegen amb publicitats per consumir sense mesura ni mida en nom d’una societat del benestar que després no podràs pagar. Villans sense cap ètica ni moral fabriquen armes a grapats per omplir ben ple el morral sense importar-los els mals causats. Aviven les guerres entre germans venent armes a tots els bans produint morts entre els humans és la maldat d’aquests gegants. LA COLOMA DE LA PAU VOLA I LA PAU NO TROBA La coloma de la pau porta ja un casc d’acer per a defendre’s del que cau altra cosa no pot fer. Els missatges ja no es fan per mig de les colomes les xarxes socials ja van més rapides que les fones. Tothom està connectat a qualsevol xarxa social tothom és ja avisat en el moment especial. Els costums han canviat internet ens ha embolicat el correu escrit està quasi eradicat llàstima, era prou personal bonic i sense igual.


33

COMIAT El monument dels quaranta anys ja està ben plantat per a sorprendre a propis i estranys la faena quasi ha finalitzat si eres foraster o del veïnat pots passejar pel seu voltant i espere que aquesta modesta explicació et relate sense enganys el sentit, la crítica i la proporció de la falla de la nostra Comissió. Les portes del casal estan obertes per a qualsevol participant per l’antiga pista no et pergues vine a gaudir de la festa del voltant. Les falleres i fallers del Port amb un envit i a una sola veu i amb un crit prou fort et convidem a riure per tot arreu fent front a la crisi de patiment i esforç confiant plenament amb el nostre trellat i la il·lusió per un futur molt més millor, redéu. Amb aquest desig, cavallers, açò està acabat.

CRÍTICA FALLA GRAN


34

LA FELICITAT NO ES UN SENTIMENT

SINÓ UNA DECISIÓ Per Mireya Micó i García

«Hi ha moments en la vida que són especials per si mateixos, compartir-los amb les persones que estimes, els converteixen en inoblidables.» Diuen que si lluites pel que vols, tard o prompte arriba. I hui us puc dir que això és ben cert, ja que, un dia, en obrir i tancar d’ulls, quasi sense adonar-me’n, arribà el meu moment: l’any en què seria fallera major, les falles de la meua vida. Des de feia anys, ho tenia clar: per a mi, la felicitat no és un sentiment, sinó una decisió. Volia ser feliç, gaudir d’un any especial, per això vaig decidir ser fallera major del Port. «Mare, pare, jo vull ser fallera major del Port», així començà tot. Nerviosisme, només vivíem això. Els meus pares no havien viscut el món de les falles, era tot nou per a ells. Primer va ser la demanà: la junta directiva venia a casa, tot havia d’estar perfecte! Jo estava tranquil·la, el pis estava per estrenar, era el primer sopar que féiem i venia la meua gent. Clar, per a mi eren els meus amics, amb qui passava hores i hores en la falla, i feia moltes reunions.

FALLA PORT DE SILLA 2017


35

Però, a ma casa, era la junta directiva, quins nervis tenien els meus pares! Ens ho passàrem molt bé i, des d’aquell moment, els meus pares se n’adonaren que, efectivament, eren de casa. Passàrem una nit molt agradable amb familiars i amics que vingueren per festejar el començament del compte enrere. El temps passava volant, era el dia de la proclamació: jo estava tranquil·la perquè, com que no havia de parlar, pensava que seria fàcil. Quan escoltí a tots dir: «estan arribant, que ja pugen...» m’entrà una alegria immensa, ja era seriós, la banda de música estava en la porta de ma casa, havia arribat el moment. Tot un plaer eixir de casa agafada del braç del meu gran amic Ivan. Havia arribat el dia en què seria proclamada fallera major i alguna persona del meu voltant pujaria a l’escenari per dedicar-me unes paraules; la comissió s’encarregava de parlar amb algú perquè fóra sorpresa. Jo no podia imaginar-me qui podria ser, els havia descartat a tots: la meua germana? No podia parlar en valencià i en públic... Les meues amigues? Quina de totes? No, tampoc podia ser, perquè si han elegit a una, les altres es podrien enfadar. Serafín? Impossible, ell ja em va dir que, si era fallera major, podia comptar amb ell per a tot, menys per fer-se un jupetí (ja que ell no concep una altra vestimenta regional que no siga la brusa negra) ni per parlar en públic. I jo vaig pensar: perfecte! Si ell amb la brusa negra està guapíssim i, per

parlar, tinc moltes amistats. Però va ser ell, quina cara se’m quedà en escoltar el seu nom, no podia ser més feliç, quina sorpresa més gran! Sé que va ser molt difícil expressar en tan poques línies totes les experiències que estàvem vivint junts des que es va fer oficial que jo seria la fallera major del 2016. Ho va fer de categoria, va ser un moment màgic que mai no oblidaré, com molts dels moments que hem viscut junts des que, en les falles del 2005, començàrem a compartir les nostres vides. Ens coneguérem en aquesta comissió i junts hem viscut aquesta magnífica experiència.

Prompte va passar l’estiu, com tots, però, quan em vaig adonar: ja estàvem en setembre i havien passat volant els 1.200 selfies que feia els diumenges preparant el decorat de les presentacions. I ja era el dia, la música estava en la porta de ma casa. Aquesta vegada sí que estava nerviosa, però perquè havia de parlar en públic! Va ser una nit que mai no podré oblidar. Com bé diu LA FELICITAT NO ES UN SENTIMENT SINÓ UNA DECISIÓ


36

en el llibre El Principito: «em pregunte si les estrelles s’il·luminen a fi que algun dia cadascú puga trobar la seua», jo vaig tindre el privilegi de trobar la meua gràcies als fallers que treballaren de valent perquè jo poguera volar. Va ser una presentació que mai no oblidaré i estaré eternament agraïda a les persones que la van fer possible.

Per finalitzar la presentació, qui millor que ell, un amic dels de veritat, una peça clau en la meua vida que m’ha faltat en molts moments d’aquest any per culpa d’un accident! Però, el dia de la meua presentació, allí estava, dalt l’escenari per fer-me l’exaltació mentre sonava en directe un piano i un violí, i la cançó Heroe de Maria Carey (una cançó especial). En la lletra d’aquesta cançó anava un missatge que Ivan utilitzà després del dia que tingué l’accident, perquè: «no et caigues, que viure és aprendre i no hi ha res a témer si creus en tu». I ara sí, ja era fallera major del Port. Aida, fallera major de 2015, m’havia posat la banda que tant volia; i aquesta banda, com tot el que sóc i el FALLA PORT DE SILLA 2017

que tinc, és gràcies a ells; Maria i Andrés, pares, quin any més divertit hem passat! No sé com no estaven cansats: sempre a punt per a tot, per a la festa, per als preparatius... Si no existiren, hauríem d’inventar-los! L’objectiu estava clar i era que conegueren la falla des de dins, ja que ells aplegaven al casal i es quedaven a la porta, i el món faller no es pot explicar, s’ha de viure. Els deu haver agradat, perquè s’han fet fallers! No puc estar més orgullosa d’ell

I els vaig trobar sense saber que els buscava: Valeria, David i les seues famílies. No em pensava jo que amb quasi 30 anys augmentaria la família d’aquesta manera; però sí, després de viure tantes emocions junts, els vull moltíssim i puc assegurar que una de les coses més boniques d’aquesta experiència ha sigut conèixer-los. Viure cada moment amb Loren ha sigut especial, quin president, com d’afortunada és la falla de tindre’l de capità. Loren viu les falles amb molta intensitat i m’ha


37

contagiat, en cada moment, l’alegria; en cada instant, ha sigut un plaer anar del seu braç. El conec molts anys, ja que sóc secretària d’aquesta gran comissió i estic molt contenta d’haver compartit aquest any amb ell. De sobte, ja estàvem en la setmana fallera, com de ràpid passa el temps. Molts actes els he viscut intensament amb les meues amigues i els meus familiars, que sé que s’ho han passat d’allò més bé. I arribà el moment en el qual anàvem a pegar-li foc a la falleta infantil: com tots els anys, la falla ens regalava un ninotet per al record. Quan arribà el meu torn, ho tenia clar, per això la cridí, perquè vinguera al meu costat i a l’orella li diguí que s’ho mereixia tot, que era el més important que tenia en la meua vida i que gràcies per estar sempre al meu costat i haver gaudit les falles amb tanta intensitat: per tot això vull que el primer ninotet el tries tu, la meua germana es ficà a plorar i m’abraçà.

Ací he recordat xicotetes anècdotes d’un any ple d’actes perquè sols en el cor es poden veure bé. Allò més essencial és invisible als ulls. Estic eternament agraïda per les nits que es feren matins, amics que es tornaren família i per somnis que es feren realitat. Com veieu, l’única manera de multiplicar la felicitat és compartir-la, per això, mil milions de gràcies a la gran família de la Falla Port, per haver compartit aquest meravellós any amb mi.

LA FELICITAT NO ES UN SENTIMENT SINÓ UNA DECISIÓ


38

HISTÒRIA

D’UN ANY Per Noemí García i Alba

Lluny queda el record d’aquells llibrets del Port on simplement s’editaven les fotos de les falleres majors, l’explicació de les falles que es plantaven i els seus esbossos, el llistat de fallers, els components de la junta directiva i altres informacions sobre l’exercici faller en curs. Actualment, aquests han donat pas a autèntiques obres literàries com la que tens a les mans, on apareixen articles històrics, de recerca o d’opinió sobre la festa de les Falles o sobre altres temes. Per aquest motiu, m’agradaria enaltir, des d’aquestes línies, els llibrets del Port i felicitar a l’equip de redacció i publicitat del llibret de l’any 2016 per haver aconseguit el premi 13é a la promoció de l’ús del valencià, que atorga la Generalitat Valenciana.

FALLA PORT DE SILLA 2017


39

La nostàlgia és el sentiment de pena o tristesa que produeix l’absència d’alguna cosa, la tristesa malenconiosa originada pel record d’una pèrdua. En definitiva, allò que sentim els fallers cada 20 de març. Però vaig a intentar no deixar-me emportar pel sentiment de tristor i, amb la premissa del no plores perquè ja es va acabar, somriu perquè va succeir (Gabriel García Márquez), vaig a resumir-los de la millor manera possible tots els actes que hem tingut durant aquest exercici faller intentant aconseguir transmetre la mateixa intensitat, emoció i passió que sentim els fallers de la comissió del Port per la nostra festa. Benvinguts i benvingudes a un viatge en el temps, on viureu amb a mi una història plena d’emocions i anècdotes. Ara sí, comença la història d’un any. GENER: UNES PRESENTACIONS DIGNES DE RECORDAR Una altra volta, vam ser els primers en fer les presentacions i vam tornar a demostrar a tots que som capaços de transformar una nau diàfana en un meravellós teatre en un temps rècord. Dissabte dia 12, a la Nau Jove, va ser la presentació de la fallera major, la senyoreta Mireya Micó i García. En aquesta ocasió i amb l’ajuda d’uns fallers de primera convertits en actors, il•luminadors, tramollistes, decoradors, escenògrafs,

teloners, vam aconseguir convertir la Nau en un autèntic planetari en una nit de presentació que segur per molts anys perdurarà en el cartell del nostre cor.

Presentació

Fou una de les millors presentacions que recorde, La Nau Jove pareixia haver quedat al descobert en una fabulosa nit estrellada on, gràcies al playback, la decoració de la passarel·la i l’apoteosi final, la nostra fallera major Mireya va lluir com un dels estels més lluents de l’univers. Aquest any es van fer càrrec de la presentació José Antonio Antich i Esther Toledano, que ho van fer d’allò més bé. El mantenidor fou el nostre amic i faller Ivan Serrador Ferrer, el qual li va dedicar unes paraules molt emotives i sentides on va recordar algunes anècdotes que havien viscut junts i va enaltir totes aquelles qualitats que fan de Mireia una persona única i especial. El diumenge dia 13 va ser la presentació de la fallera HISTÒRIA D’UN ANY


40

major infantil, la xiqueta Valeria Puig i Costa, i del nostre president infantil, el xiquet David Remuzgo i Cosmos. La Nau Jove, on férem les presentacions, estava plena de gom a gom, com ens passa tots els anys. Per molt gran que siga el local que ens deixe l’Ajuntament, som tants que mai no en tenim prou. El tema de la presentació infantil era el jardí animat. Enguany, la comissió del Port va crear per als nostres infants un jardí màgic, ple de fantasia, moviment, llum i color amb la finalitat que tan menuts com majors se n’adonaren de la importància que té la natura per a tots els éssers humans. Els presentadors van ser uns dels xiquets amb més gràcia que conec: Joan Comí Machancoses, Alba Garcia Ballester, Pau Navarro Navarro i Mireia del Mar Navarro Navarro, que ho van fer millor que mai i de categoria van presentar a tots els seus germans com a màxims representants de la nostra comissió. Molt bé ho va fer també Marina, que li va dedicar unes paraules d’exaltació molt boniques a la seu germana, la nostra fallereta major infantil, que va explicar a tot el públic assistent el tema de la seua presentació amb una serenitat i una simpatia insuperable. No m’agradaria oblidar-me del grup de playback infantil i major, que ens van oferir uns meravellosos espectacles que van fer millor, si cap, les nostres presentacions; ni dels xiquets que van eixir fent el teatret, que aconseguiren deixar la vergonya a una part i es comportaren com autèntics professionals.

FALLA PORT DE SILLA 2017

GENER I FEBRER: FIRA DE SANT SEBASTIÀ, EXALTACIÓ I FALLERS D’HONOR El dissabte 16 de Gener es va celebrar a la Nau Jove el tradicional sopar d’exaltació a les falleres majors i presidents de Silla. L’any passat la novetat fou que la Junta Local va decidir innovar i es va fer un sopar de gala, amb un càtering a càrrec del Restaurant Ibiza. Després de l’acte i per a tots els assistents, vam poder escoltar música i passar-ho d’allò més bé amb els membres de les altres comissions falleres de Silla. Enguany també vam tindre un paper important a la Fira de Sant Sebastià. En primer lloc, el divendres 22 de gener, Ivan Serrador i Ferrer va participar a la taula redona organitzada pel Servei de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla i la Junta Local Fallera: «El poble de Silla connectat pel valencià», per tal de parlar sobre el valencià i els llibrets de falla. L’endemà, al teatre de la plaça, com és tradició, vam presentar al poble el llibret de falles 2016. El dissabte dia 6 de febrer a la sala REX d’Alzira, tinguérem l’homenatge als nostres fallers d’honor. Aquesta nit sempre és especial perquè és l’única nit que ens ajuntem tots els fallers i simpatitzants fora del casal, en un ambient diferent als sopars que fem durant tot


41

l’any. Ho vam passar molt bé i el nombre d’assistents fou molt superior al d’altres anys; en acabar el sopar, vam ballar fins a la matinada. MARÇ: CAVALCADA, PREGÓ I LLIURAMENT DE RECOMPENSES He de confessar-vos que la cavalcada és un dels actes fallers que més m’agrada; sobretot els dies previs, on ens quedem fins la matinada (els que tenim la sort de no treballar l’endemà) preparant les carrosses perquè tot isca perfecte. És una feina difícil perquè, com que som tants fallers i duem tant de temps disfressant-nos, pareix quasi impossible no repetir disfressa. Un any més, crec que els fallers del Port guanyàrem en originalitat i participació, vam tindre disfresses per a tots els gustos: d’ànecs, de golfistes, de bombers, d’esquimals i, fins i tot, de samurais. Els de la meua comparsa anàvem de la neteja del futur, quin concepte més abstracte! Crec que encertàrem amb la disfressa perquè a tothom li cridà l’atenció, ja que intentàvem parodiar un conegut anunci de lleixiu que està sempre a la televisió. En general, totes les carrosses van quedar de categoria i vam demostrar que, a més de ser bons fallers, som bons pintors, fusters i soldadors. Després que les sis comissions arribaren a la plaça, vam esperar

el torn de les nostres falleres majors Mireya i Valeria, acompanyades per David i Loren. Elles van dir els seus pregons i, així, quedaren inaugurades les Falles del 2016. Cal dir que les dos ho van fer molt bé, amb naturalitat i sense llegir cap guió. A l’endemà, a la Nau de la Cultura, es va inaugurar l’exposició del ninot. Recorde que el saló estava ple i que vam tindre que fer torns per poder veure els ninots. Després acudírem a la Nau Jove, on es va celebrar l’acte d’entrega de recompenses que atorga la Junta Local Fallera. Els màxims guardonats de la nostra comissió van ser Carmen Lorente i Vicente Zaragozá. Des d’ací m’agradaria tornar-los a felicitar i donar-los les gràcies per tots els anys que han dedicat a aquesta comissió.

Pintà d’escuts

HISTÒRIA D’UN ANY


42

SOPAR DE LA BAIXÀ DE QUADRES El dissabte 20 de febrer vam celebrar el tradicional sopar de la baixà de quadres; aquest, per molts motius, sempre és un sopar especial. S’ho vam passar molt bé i vam gaudir molt amb el sopar que les famílies d’Aida, Emma i Pepe ens havien preparat. La Nau Jove estava plena de fallers i convidats de les famílies, el sopar va estar de categoria, encara que la millor part vingué després... Les famílies ens van voler regalar a tots l’actuació d’una orquestra que, amb la seua sessió de música, allargà la festa fins ben tard.

dels berenars, dels jocs i d’activitats que organitza la delegació d’infantil. Per als majors, la delegació de festejos ens presenta les activitats que ens ha preparat, el tauler d’anuncis es plena de fulles d’inscripcions per al campionat de parxís i truc, de futbolí, la gimcana fallera, el concurs de paelles i per poder gaudir dels menús de falles que els nostres cuiners ens han preparat per als grans dies.

Campionat de Futbolí Baixà de quadres

DIES DE FALLES Aplega març i les dues setmanes més esperades per als fallers. La pista tallada i la Nau, oberta quasi 24 hores al dia, es plena de bruses rallades, de xiquets per gaudir FALLA PORT DE SILLA 2017

Recorde la final de parxís, que es va disputar entre Isabel i Josefina contra Carla i Nerea que, finalment, la inexperiència de Carla i Nerea es va fer amb la veterania d’Isabel i Conxín. Pel que fa al truc, Conrado i Natxo es feren amb la victòria contra Rafa Chaqués i Daniel Gutiérrez; al campionat de futbolí, Rafa i Lluís guanyaren la final contra Alejandro i Josep. I, per al campionat de


43

la Fallera Calavera, Vicent es va alçar amb el títol. Un acte intern de la falla que, personalment, m’agrada molt és la pintà d’escuts a casa dels representants. Aquell escut que, quan ixes del portal, et saluda cada matí i que mai no vols que cap cotxe passe per damunt d’ell i l’esborre. Aplegàrem a casa de cada representant i, com de costum, la meua amiga Maria José Alfonso dibuixà a mà alçada l’escut que, després de pintar-lo, els nostres representants firmen amb el nom a la barca del nostre escut. A l’endemà, els nostres representants acudiren al balcó de l’ajuntament per poder gaudir de la mascletà i, per la nit, l’esperat concurs de paelles que organitzem a la pista, on una trentena de paelles competiren pel títol de millor paella per a tot un any! El jurat, format per Toni, Andrés (pares dels representants) i Loren, li varen donar la victòria a la paella de Marina, la mare de la nostra fallereta major infantil! I, després, per a celebraho, tinguérem discoteca al casal. El dia 11 de març, un any més ens desplaçarem al Monestir de Sant Miquel dels Reis per recollir el banderí del premi núm. 13 a la promoció i l’ús del valencià al llibret de falles, on la nostra fallera major, Mireya, acompanyada de David, Valeria i Loren, recollia de les mans de la fallera major de València el banderí. Per la nit, a la nau ens esperava la batalla, taules separades

per mantells de colors rosa i blaus, xics i xiques soparíem aquella nit separats per anar escalfant motors per participar al mític concurs de Furor. Com ja és habitual, les xiques ens férem amb la victòria.

Premis Llibret GVA

Dia 12 de març, després de sopar, els nostres representants tiren el xupinaso d’eixida a la gran setmana de falles. Morters, alls, oli i sal preparats per al concurs d’allioli, on, enguany, Loli Royo va guanyar amb el premi del millor. I després de sopar DJ Xesco ens va fer recordar els temes de les diferents discoteques que hui en dia són cosa del passat. El 14 de març acudírem a l’acte de la diputació recolzant la iniciativa contra la violència de gènere. En finalitzar l’acte, ens disposàrem a fer-nos fotografies amb la nostra Geperudeta, que esperava els rams que dies després lluirien al seu mant. Per la nit, la HISTÒRIA D’UN ANY


44

delegació de festejos ens va preparar una gimcana d’allò més divertida amb diferents proves, on els equips participants varen fer gaudir a la multitudinària expectació. L’equip guanyador va ser el capitanejat per Marta Antich. El dia 15 de març per la vesprada, mentre els més menuts jugaven amb els inflables, els majors, amants de la plantà, gaudíem de Julio Monterrubio i el seu equip que començava a donar forma a la falleta infantil. És tot un honor i tot un plaer poder haver gaudit d’un gran artista com Julio en la nostra falla durant diversos anys. Sense adonar-nos-en, teníem la gran nit d’albades: primer, al parc de l’estació, i dirigits per uns tubs de llum, acudírem a pels nostres ninots indultats, que els acompanyàrem fins al seu lloc en les nostres monuments. Més tard, dins del casal, els cantadors i versadors, acompanyats per la Junta Local Fallera, dedicaren als nostres representants unes albades de categoria especial. Dia 16 de març la nau lluïa d’una forma molt divertida, l’ocasió ho mereixia: els nostres representats Valeria, David i Mireia ens convidaven a berenar i ompliren les taules de globus i temàtica de Mickey Mouse. Per la nit, la gran festa vaquera ens esperava, els grups d’amics de cada taula es vam vestir d’autèntics cowboys, la taula de les meues amigues férem hamburgueses per FALLA PORT DE SILLA 2017

fer que el sopar fóra autènticament americà. Després, tinguérem un bou mecànic dins la nau, que va fer que la nit fóra 100% americana. El 17 de març, concentració a la plaça dels Germans Iborra; i tots junts ens concentràrem a la plaça del poble per rebre els premis dels diferents apartats. Vos he de dir que enguany tenia la il•lusió de guanyar un dels premis, ja que vaig participar, després de deu anys, amb el playback de la presentació de la meua amiga Mireya. Conjuntament amb Noelia, aconseguírem portar, de forma sincronitzada, aquells estels en forma de ball. Des d’ací vull agrair-li l’esforç i les hores d’assaig per fer, d’aquell playback, una autèntica obra d’art. Quan es van deliberar els premis i ens donaren el primer, ens vàrem unir en una abraçada de felicitat, contentes d’haver-ho aconseguit i d’aportar a aquella presentació el nostre granet d’arena.

Premis


45

Falla gran: 2n premi Falla infantil: 2n premi Presentació major: 1r premi Presentació infantil: 2n premi Llibret: 2n premi

amic Ivan Serrador, que no estava passant per un bon moment com a conseqüència d’un accident de moto, però que aquella nit va traure forces i ens va acompanyar al sopar. Més tard, la Factoria Musical ens va fer vibrar fins la matinada.

Passacarrer dels premis

Premis

Per la vesprada, un multitudinari passacarrer, on ballàrem, cantàrem i passejàrem orgullosos els banderins dels premis pel nostre poble. I, per la nit, com és tradició després de sopar, els nostres representants ens convidaren a un pastís que, en forma de banderins, mostraven missatges. Un d’ells anava dedicat al nostre

El dia 18 de març, amb la ressaca de la nit anterior, encara ens quedaven forces per acompanyar els més menuts en la despertà, on s’ho passen d’allò més bé tirant coets i despertant el veïnat. Per la vesprada, l’acte més emotiu: l’ofrena a nostra patrona, on tots els fallers férem entrega dels rams de flors a la nostra Geperudeta. Per la nit, sopàrem una truita gegant, la comissió ens convidava a sopar, ja que teníem acompanyats de luxe, els nostres fallers d’honor i col•laboradors del llibret. I, per tancar la nit, l’orquestra Diamonds ens va fer ballar fins la matinada, si es pot dir ballar al que fem… HISTÒRIA D’UN ANY


46

El dia 19 de març, de bon matí, acudírem a l’última despertà, que acabà a casa de la nostra fallera major Mireya. Recorde que ens reberen amb uns davantals molt flamencs per oferir-nos desdejuni. Pel mig dia, les obligacions cridaven als nostres representants, que s’havien d’enfundar la vestimenta per acudir a la missa del dia de sant Josep i, després, anar l’ofrena al patró de tots els valencians. A les 14 h, la mascletà va sonar ben forta en tota la pista. Després, anàrem a dinar tots junts sense poder descansar i per continuar amb la festa. Estàvem ultimant les poques forces que ens quedaven, però el multitudinari passacarrer boig arrancà amb bruses negres i bandes, amb la xaranga per recórrer els carrers i visitar, per última vegada, la casa dels nostres representants. A les 21 h, Valeria i David pegaren foc a la falleta i, més tard, baix una immensa pluja, Mireya pegà foc a la falla per tancar un any més la festa – que dóna pas a un any nou faller, un any especial, de celebració, l’any del 40 aniversari de la Falla Port. MAIG I JUNY: CREU DE MAIG, ALBAES I NIT DE SANT JOAN Maig és un mes de commemoracions, el Dia Internacional del Treballador, el Dia de la Mare, l’alçament del poble madrileny contra les tropes franceses... A València, i des de fa molts anys, plantem la creu de maig amb el propòsit que amb el seu poder FALLA PORT DE SILLA 2017

cuide la collita de tempestes, pedra i gelades. I com en la comissió del port som gent que cuidem i respectem la cultura popular valenciana, el passat dia 1 de maig vam celebrar el sopar de la plantada de la creu de maig. És un sopar molt familiar perquè no sol vindre molta gent, però he de dir que enguany s’ho vam passar molt bé, ja que qualsevol ocasió és bona per fer festa.

Creu de Maig

El dissabte 7 de maig vam celebrar un altre acte dels considerats fixos en el calendari faller: la tradicional nit d’albades. Una nit màgica on, encara que durant uns minuts la pluja ens va voler acompanyar, ho vam passar tots de categoria. I, com passa sempre, sense adonar-nos-en, va arribar el mes de juny i, amb ell, la màgica nit de Sant Joan. Aquest any la vam celebrar dissabte: com sempre, un fum de gent de la falla i convidats ens vam reunir al carrer per gaudir d’un bon sopar envoltats d’amics. Després de sopar, vam gaudir de l’actuació de Jessica Fortuny, Adrià Soria, Teresa Miedes, David Merino i Aida Melero, del grup de teatre Survivors Produccions, que ens van delitar amb l’obra Per l’amor de Déu, amb nosaltres trobaràs el camí


47

Sant Joan

JULIOL: PROCLAMACIÓ DE LES FALLERES MAJORS I PRESIDENT INFANTIL Ficar cadires, prova de so i micròfons, planxar cortines, assajos... Encara que vos recorde als preparatius de la presentació, vaig a relatar-vos un acte que, a poc a poc i durant els anys, hem anat perfeccionant i fent que siga cada vegada millor, la proclamació. El dia 9 de juliol vam celebrar a la piscina municipal l’acte de la proclamació. Aquell dia vam tindre l’honor de proclamar per tot l’any 2017 a la senyoreta Imma Montero i Primo com a fallera Major, Abril Moreno i Guaita i Marc Comí i Machancoses, com a fallera major infantil i president infantil. Es van fer càrrec de l’acte, Jose Antonio Antich i Carla Gil, que van tindre la sort de viure tota l’emoció des de dalt de l’escenari, des de ben a prop. Ho van fer de categoria i amb una professionalitat insuperable. Els nostres representants estaven nerviosos però molt il·lusionats, tant o més que els familiars que els van fer

l’exaltació. A Marc, li la va fer Joan, un bon faller i germà seu, i és que... Qui millor que ell podia parlar del nostre president infantil? Ho va fer de categoria. A Abril va ser el seu pare Longinos qui va tindre l’oportunitat de fer-li l’exaltació i donar-li algun consell, ja que ell ja va viure fa uns quants anys l’experiència de ser President Infantil. Molt emocionats van ser també les paraules que Pau Magalló li va dedicar a la nostra fallera major i amiga seua Imma, que va estar en diverses ocasions a punt de plorar recordant tots els moments que havien viscut juntes abans que el seu somni començara a ferse realitat.

Proclamació

PARTICIPACIÓ EN LES FESTES DEL SANTÍSSIM CRIST DE SILLA En el record ens quedarà per sempre la gran actuació que ens va preparar el grup de playback infantil que sorprengué a tots els assistents amb un recull HISTÒRIA D’UN ANY


48

de cançons de la mítica serie “Los Picapiedra” Una coreografia espectacular que, amb un decorat senzill però impactant, va fer que tota la plaça s’emocionara. També fou molt aplaudit l’altre playback que ens van interpretar, un recull de cançons de rock & roll amb molt de ritme. I, amb la mateixa il·lusió amb la qual fem totes les coses en aquesta comissió, vam organitzar a la Nau Jove el 29 de juliol el concert de Derivas Tributo Heroes del Silencio. La Nau estava plena de bat a bat, no cabia ni una agulla, ningun veí de Silla i pobles veïns van voler perdre l’oportunitat de veure el millor tribut acústic i visual d’aquesta mítica banda.

de bous i, gràcies a la macrodiscoteca que vam muntar a l’interior del parc, vam aconseguir que, durant tota la setmana de bous, més de 2.000 persones vingueren a gaudir amb nosaltres de les festes del nostre poble. Encara que vam treballar molt, ho vam passar molt bé, i des d’ací m’agradaria donar les gràcies a totes les persones que treballaren de valent perquè aquest projecte es fera realitat. SETEMBRE, OCTUBRE I NOVEMBRE: TORNEM A COMENÇAR Setembre sempre és un mes dur: tornem a començar després de l’estiu, tornem la rutina i, com també els menuts tornen a l’escola, els fallers tornem a ocupar els nostres casals. Vam començar el mes celebrant la festa del mig any, un gran dia on vam gaudir d’una multitudinària despertà, dinar, berenar i sopar, no ens faltà de res!

Tribut “Heroes del Silencio”

El dia del Crist, com tots els anys, la Dansa dels Porrots de la comissió participà en les celebracions ballant durant tot el dia pels carrers del poble i, finalment, i junt als altres grups a la plaça del poble. Però al 2016 tornàrem a tindre un protagonisme especial a les festes del nostre poble. Com portem fent des de fa diversos anys, decidírem organitzar la festa de després de l’entrada FALLA PORT DE SILLA 2017

Apuntà


49

Més endavant, el 22 d’octubre, vam fer el sopar de la signa del contracte de les falles. Enguany, tornàrem a tindrem l’honor que els reconeguts artistes fallers Alberto Ribera i els germans Roberto i Ivan Parra ens continuen plantant els nostres monuments.

Halloweeen

i que cal cuidar alguns detalls. Espere que la Junta Local prenga nota per a futures edicions.

Signatura dels contractes

L’últim acte del mes d’octubre fou la ja tradicional festa de Halloween, per la vesprada i amb la decoració terrorífica que havíem fet al casal, els més menuts van poder gaudir d’una xocolata i diverses activitats que havia preparat la delegació d’infantil. Per la nit, com sempre, vam acudir tots els majors al sopar. S’ho vam passar molt bé! La guanyadora del concurs de disfresses va ser Aida Melero, amb la seua disfressa de Cruella de Vil. El passat 29 d’octubre vam celebrar a la Nau Jove la tradicional nit del món faller, antigament, coneguda com a nit de germanor. La veritat és que tots els assistents coincideixen en què l’ambient fou molt gelat

I fins ací, la història d’un any, que acaba hui, dia en què anem a presentar-los a tots vostés a la Fallera Major del 2017, Imma Montero i Primo, però açò ja forma part d’altra història, una història que deurà esperar almenys un any per poder ser contada.

Nit al casal

HISTÒRIA D’UN ANY


50

GRUP DE

PORROTS Som uns fallers i valencians de tradició. Per eixe motiu, des de fa ja alguns anys cada 6 d’agost, en honor a la festivitat del Santíssim Crist de Silla el grup de la Dansa dels Porrots de la Falla Port, balla pels carrers del nostre poble, contribuint aixi a mantenir la cultura popular. Francis Benaches i Porcel Alberto Alapont i Benaches José Santos i Royo Adrian Castaño i Aguilar Bernat Capilla i Ramirez Lorenzo Gimeno i Zaragozá Saul Chaqués i Millà Borja Lillo i Carbonell Conrado Machancoses i Díaz Jordi Valero i Díaz

FALLA PORT DE SILLA 2017


51

GRUP D’ARTISTES

MAJOR DELEGADES

GRUP D’ARTISTES

CARLA GIL I BLESA SANDRA GIL I BLESA NOELIA MOYÁ I RODRÍGUEZ TRINI RÍOS I ALMUDÉVER

Celia Doménech i Domingo Laura Almudéver i Zaragozá Vanesa Giner i San Lorenzo Alba Pérez i Lorente Alba Navarro i Navarro Vera Revert i Laseca Marta Antich i Zaragozá

Estela Giner i San Lorenzo Marta Peris i Rozalén Nuria Juan i Royo Sandra Gil Blesa Noemí García i Alba

GRUP DE PORROTS/D’ARTISTES MAJOR


52

FALLA PORT DE SILLA 2017


53


54

Sense plomes vola i cap per avall dorm. Per Estefania Gómez i Fuentes. Graduada en Filologia Catalana. Cada vegada que falleres i fallers de raça albuferenca miren l’escut de la seua comissió, a banda de sentir orgull, observen també la seua composició: primerament, la vela llatina, tan típica a la seua població; a la part dreta, les taronges, que, si més no, és una de les representacions més significatives del territori valencià; i, com a part central i distintiva, la

l’animal que simbolitza els vampirs i Batman, serà que som superherois o que ens agrada de forma excessiva el gènere literari del terror? Potser hi haja valencians que, sense tindre poders extraordinaris, siguen una miqueta superherois i, potser també, que hi haja valencians que preferisquen els llibres i les pel·lícules ambientades en cementeris o cases encantades, però

torre, que està encapçalada per una rata penada.

també hi haurà aquells que en veuran d’altres gèneres. Així doncs, per què la Falla Port tindrà una rata penada al seu escut? Per què no és exclusiu d’aquesta comissió? Des de quan s’utilitza aquell que sense plomes vola i cap per avall dorm com a representació?

I per què aquest animal? Si observem de forma detinguda les banderes i els escuts de fora de la nostra terra, en veurem de distints tipus: óssos, bous, àguiles, cérvols, lleons, cavalls, llops... Animals que representen força i poder, o fins i tot de mitològics, com els dragons. Però, nosaltres, els valencians, estem representats per un mamífer que passa gran part del dia penjat cap per avall, un insectívor nocturn que podem trobar en coves, FALLA PORT DE SILLA 2017

Tots podem observar que, encapçalant l’escut de molts equips de futbol de la ciutat de València i voltants, podem trobar una rata penada: al del Llevant U.E. –fundat el 1909–, al del València C.F. –


55

fundat el 1919– i, fins i tot, a l’equip del nostre poble, el Silla C.F. –fundat el 1927–. Però no, tampoc no es va començar a emprar aquest mamífer tan nostre al segle XX. El lloc més important on observem aquest animal és a l’escut de la ciutat de València –tot i que, de forma inicial, s’utilitzava una ciutat murallada sobre ones, escut que es troba encara esculpit a la catedral de València–: l’any 1503 es va incorporar la rata penada a l’escut que venia formant-se des del segle XIV, ara no només tindríem bastons o barres grogues e vermelles (Manual de Consells, 1377), la corona i la doble lleialtat de Pere el Cermoniós; aquella víbria de la cimera dels reis de la Corona d’Aragó començava a formar part del nostre escut en forma de rata penada. I on més podem trobar-la? Si fem una ullada al nostre impressionant art gòtic, veurem aquest mamífer alat encapçalant un escut elaborat amb ferro a les Torres de Serrans, que van ser construïdes al segle XIV. Encara que també el podem observar a l’antic escorxador de València; en definitiva, el nostre quiròpter es troba en una gran part dels nostres emblemes com a valencians. Però... I per què aquest animal i no cap altre?

Tots sabem de sobra que a València hi abunden, sobretot al nostre poble, tanmateix, diu la llegenda que, quan València era encara Balansiya i era territori àrab, es domesticaven aquests animals perquè s’alimentaren dels mosquits - ells també voldrien que els salvaren de les

seues picades–. Així, el rei Zayyan Ibn Mardanish també en tenia una, i un profeta musulmà va preveure que, mentre aquesta poguera volar totes les nits, la ciutat de València es mantindria en mans dels sarraïns. Tot i això, arribà la nit en què aquesta rata penada va decidir fer el seu niu a la part superior de la tenda del rei dels valencians, però Jaume I va decidir no espantar-la perquè feia l’efecte que volia coronar la tenda i oferir-los la victòria. A més a més, altra nit, mentre l’exèrcit cristià dormia i s’apropaven els musulmans per combatre’ls, aquesta rata penada va fer sonar un tambor i els va despertar perquè feren que els musulmans valencians s’enretiraren. Com a mostra del seu agraïment, Jaume I va decidir que aquest animal encapçalaria el seu escut, i així ha continuat fins els nostres dies. SENSE PLOMES VOLA I CAP PER AVALL DORM


56

UNA CRIATURA

MISTERIOSA Per Jose Rios i Almudever Biòleg

FALLA PORT DE SILLA 2017


57

Si els parle dels quiròpters, possiblement no saben de què els estic parlant però, en canvi si ho faig dient-los ratpenat de segur que l’expressió al rostre els ha canviat i ara sí que sabem de què parlem. Els quiròpters, nom científic que engloba totes les famílies d’espècies de ratpenats, no són vistos com animals molt interessants i adorables, més aviat el contrari, són moltes les persones que els tenen por. Aquesta mala reputació possiblement provinga que són criatures nocturnes, referenciats pels vampirs en històries i llegendes profundament sembrades en diferents cultures. El personatge de Dràcula o la nit de Halloween tenen els ratpenats com a protagonistes principals i, a pesar que no tenen res a veure amb la mort, sí que els seus hàbits d’animal nocturn han fet que adoptàrem aquesta creença i els considerem animals terrorífics. Però el ben cert és que, independentment de la simpatia que puguem tindre cap a ells, juguen un paper fonamental en l’ecosistema, fins i tot ens són de gran ajuda per als humans i per a la nostra agricultura, encara que no ens n’adonem. La paraula chiropeta, nom científic de l’ordre d’on deriva la paraula quiròpters, està formada per dues paraules greges: cheir, que és la mà, i pteron, que és l’ala. Descriu a la perfecció una característica comuna en tots els ratpenats com és el desenvolupament de l’extremitat superior, és a dir, el braç i la mà en ales.

A València l’anomenem ratpenat (rata alada), que al·ludeix al seu paregut amb aquests rosegadors, les rates, els esquirols, etc., i la capacitat de volar que té aquest animal. De fet, al principi, els científics els classificaren com a un rosegador més, ja que pensaven que es tractaven de la mateixa família, sols que aquests volaven.

UNA CRIATURA MISTERIOSA


58

Més endavant, quan la ciència va permetre realitzar anàlisis d’ADN, aquestes proves van revelar que, al contrari del que es pensava, no tenen res a veure amb els ratolins, conills, castors, etc. Per conèixer d’on prove aquest animal i quin és el seu avantpassat, hem de viatjar molts anys enrere. Pel que fa a la seua antiguitat i la seua evolució, no hi ha molta informació, però sí que s’han trobat fossilitzats restes del que seria l’avantpassat del ratpenat que daten de fa 52 milions d’anys. Es tractaria de l’època que els paleontòlegs l’anomenen eocé. Els paleontòlegs utilitzen una escala temporal que data des de la formació de la planta fins avui i on marquen l’inici i l’evolució de cada espècie tant animal com vegetal. En aquesta època les aus dominaven el món, les balenes i els dofins començaven a tindre un semblant igual a les balenes d’avui en dia, i els mamífers terrestres (elefant, girafa, gat, etc.) començaven a diversificar-se i ha evolucionar a partir dels seus avantpassats. Respecte als dinosaures, ja feia 100 anys que s’hi havien extingit. Per tant, l’eocé és una època prou recent a la nostra si tenim en compte les mesures, en milions d’anys, que utilitzen per elaborar aquesta escala. Tornant a les restes del que pareix ser el primer ratpenat, aquestes indiquen que l’habilitat d’ecolocalització (més endavant el tractarem) que presenten les espècies de FALLA PORT DE SILLA 2017

ratpenat actuals, no estava present en el ratpenat de la prehistòria, per tant, aquesta habilitat l’han anant perfeccionant amb el pas del temps, és a dir, l’han evolucionada.

En canvi, aquell avantpassat ja podia volar, per la qual cosa aquesta habilitat l’han heretat i no forma part del seu procés evolutiu com en un principi podríem pensar. Però, si han evolucionant les ales que, encara que aquell primer ratpenat ja tenia ales, avui en dia sabem que no sols les utilitzen per a volar. Les ales estan formades pel que seria el nostre braç, que ocupa la part superior i que els permet desplegarse i plegar-se al voltant del cos; i els dits, menys el polze, que són utilitzats per sostindre l’extensa i fina membrana de pell, flexible i elàstica, que permet la sustentació en l’aire. El polze se situa al final de l’ala i acaba en forma d’urpa, fet que els permet sostindre’s d’alguna paret, agafar-se a un arbre o unir les dues ales


59

de manera que aquestes rodegen el cos, com si d’un abric es tractara, donant-li calor al cos en les gelades nits d’hivern. La constitució de les ales s’ha anat modificant amb el pas del temps fins a l’actualitat i els ha donat, per exemple, la capacitat d’assolir els 50km/h en ple vol, capacitat molt útil si han de perseguir una presa per caçar-la. També serveixen com a protecció quan l’animal està en repòs, a més d’utilitzar-les també com a regulador tèrmic, ja que les utilitzen per aïllar el cos de l’animal de l’ambient exterior per conservar la seua calor mentre està descansant, per exemple, plegantles al voltant del cos, i/o redueixen la temperatura de l’animal mentre aquest realitza un esforç durant el vol a causa del batec de les ales.

Pel que fa a la seua ecologia, o dit d’altra manera, de la seua forma de viure, podríem destacar dues coses, principalment que són animals nocturns i gregaris, és a dir, que la seua activitat la realitzen durant la nit i a la llum del sol es retiren a descansar, i que solen viure en família, i com més la formen millor. Una altra la capacitat que tenen aquests animals és adaptar-se pràcticament a tots els climes del planeta sense importar-los les altes o baixes temperatures, la humitat de l’ambient, etc. És per això que els ratpenats estan presents en tots els llocs, menys en les regions polars, els oceans o les muntanyes més altes, ja que en aquestes zones les condicions d’habitabilitat es veuen pràcticament reduïdes a 0 per a qualsevol ésser viu. Podríem concloure, per tant, que es tracta d’un animal que habita a tot el món. La seua capacitat de vol els permet colonitzar noves zones si disposen de llocs on descansar i alimentarse. No és comú que els ratpenats realitzen grans migracions, com sí que acostumen a fer altres animals com els nyus o gaseles a la sabana africana, sinó que recorren trajectes curts. Tanmateix, sí que hi ha algunes espècies capaces de recórrer grans distàncies com la que separa València de la capital russa, Moscú. Per tant, no ens estranya que a Nova Zelanda, Hawaii o les illes Açores, siguen els únics animals mamífers UNA CRIATURA MISTERIOSA


60

indígenes, ja que arribaren allí molt de temps abans que ho poguera fer la civilització i altres animals com el coala, el cangur, etc. Els ratpenats viuen formant colònies. Aquest és el nom que rep el grup de ratpenats que es relacionen i viuen junts i que els serveix, a més a més, per compartir la calor corporal, protegir-se els uns als altres davant d’algun perill o, fins i tot, d’alimentar i mantindre entre tots les cries, independentment de qui siga la mare. En general solen establir les seues colònies, és a dir, la seua residència en refugis subterranis, per això els científics els classifiquen com una espècie termòfila, ja que els llocs amb temperatures suaus o lleugerament càlids i amb humitat són els refugis preferits pels ratpenats. Atenent a aquestos requisits, no és d’estranyar que aquests refugis siguen des d’esquerdes o fissures en les parets rocoses, coves, fins i tot en les cavitats dels arbres, com tots hem vist de vegades en alguna pel•lícula. També poden optar per un emplaçament en què el refugi, a la volta es trobe prop d’un ecosistema aquàtic, com puguen ser rius, pantans o zones humides, ja que solen ser aquestes zones les més visitades pels ratpenats a l’hora de caçar, a causa de la gran quantitat d’insectes que solen créixer en les zones humides. També hi ha espècies que s’han acostumat a la vida FALLA PORT DE SILLA 2017

al costat dels humans i són capaços d’establir la seua residència en obres, bodegues, ponts, soterranis, etc. i, per tant, s’han convertit en una molèstia per al veïnat. En aquests casos, el millor que pot fer és cridar a un professional perquè bloquege l’entrada a la colònia i retire totes les criatures amb seguretat. Altre mite que hem atorgat als ratpenats és el de ser vampirs, és a dir, que s’alimenten de sang. Però de les 1.100 espècies estudiades, tan sols 3 són hematòfags, és a dir, que s’alimenten de sang. Per sort per a nosaltres, aquests pocs ratpenats sols viuen als boscos d’Amèrica i les seues víctimes són animals salvatges com raboses, ossos, vaques, etc. Els costums alimentaris dels ratpenats que trobem a la península Ibèrica i, per tant, a la nostra terreta, són tan diversos com la varietat en l’alimentació dels mamífers en conjunt. El més comú és que s’alimenten d’insectes o, fins i tot, de fruita. El 25% són vegetarians i la fruita i el nèctar, i en menor mesura les fulles, són la base de la seua dieta. La resta del 70% de les espècies de ratpenats són insectívors. Les seues víctimes són aranyes, papallones, centpeus, crustacis presents als rius o als llacs, escarabats i tota mena d’insectes. La gran majoria de quiròpters són insectívors de xicotets i capturen les seues preses en ple vol, encara que alguns també ho poden fer des de terra, o preparar


61

emboscades a les seues preses, esperant-les en llocs fixos per llançar-se a la seua persecució. A causa del fet que, com hem esmentat anteriorment, són animals nocturns, la recerca de menjar i caça es produeix durant la nit, per això fan servir d’un sisé sentit, el de l’ecolocalització, que els humans vam copiar per evitar els encallaments dels vaixells. Al contrari del que pensem, i que normalment ens han explicat, el ratpenat no està cec, però sí que és cert que la seua vista està limitada i, amb unes condicions de poca llum com una nit fosca al bosc, encara limita més la capacitat sensorial de la vista. Per a poder orientar-se en la foscor i no tindre cap colp contra algun obstacle que tinguen davant, utilitzen un sistema d’ecolocalització que ha anat evolucionant i perfeccionant-se amb el pas de les generacions. No és més que un sonar, com els que utilitzen els vaixells per saber quina distància hi ha entre ells i el fons marí, però de forma natural. No són els ratpenats els únics a utilitzar un sistema d’ecolocalització, també ho fan els dofins, balenes com el catxalot i algunes aus que viuen generalment en coves, per comunicar-se, guiar-se en els seus desplaçaments o per alimentar-se. Aquest sistema funciona generant un ultrasò (que l’oïda humà no és capaç de percebre) des de la seua laringe (gola) i que ix pel seu nas i boca quan està oberta. Els sons poden variar en freqüència, ritme, duració i intensitat.

Cada espècie de ratpenat sol tindre una gama àmplia d’ultrasons que ens permet als biòlegs identificar quina espècie de ratpenat tenim al nostre voltant. Quan les ones sonores que viatgen per l’ambient (només de 2 a 3 metres de distància) entropessen amb algun obstacle, bé siga un insecte, arbre o edifici, reboten i el ratpenat les escolta. El temps que ha tardat des que va emetre el soroll fins que l’ha tornat a escoltar li dóna una idea del que té davant i a quina distància està. Durant la recerca de preses per alimentar-se, emeten de mitjana uns 4-12 senyals per segon, a intervals irregulars. Quan l’han localitzat, l’emissió es dispara fins a unes 40-50 emissions per segon, per obtenir major precisió d’on es troba la presa en la seua persecució. Just en el moment abans de donar-li caça, emeten un brunzit final, d’un segon de duració, que els diu exactament on es troba la presa i poder atrapar-la, el qual els garanteix un alt percentatge d’èxit en la caça. Vista la varietat d’aliments que conformen la dieta d’aquests aliments, ens adonem que els ratpenats juguen un paper molt important en molts ecosistemes, ja que mantenen estable la població d’insectes, per exemple les platges. I també ajuden a la pol•linització, una cosa que les abelles i els pardalets s’enduen generalment tot el mèrit, però que els ratpenats contribueixen en gran part. UNA CRIATURA MISTERIOSA


62

Per altra part, la vida d’un ratpenat no és més enllà dels 4 a 6 anys de mitjana, encara que algunes espècies tropicals solen assolir els 20 anys i aconsegueixen la maduresa sexual al cap de 12 mesos. Són generalment polígams, és a dir, un mascle s’aparella en diverses femelles i al contrari. La capacitat de reproducció potser en qualsevol època de l’any però, en general, aquesta es du a terme a la primavera on hi ha més possibilitats de trobar aliments i les condicions ambientals i climàtiques són més favorables. El procés d’aparellament, per tant, tindrà lloc a la tardor, abans de la hibernació, i les femelles tenen la capacitat de retindre el esperma del mascle durant tota la hibernació i alliberar-lo cap al final de l’hivern perquè els òvuls siguen fecundats, una capacitat que molt pocs animals tenen. Són, per tant, vivípars, és a dir, l’embrió es forma i es desenvolupa dins del ventre de la mare, característica comuna de tots els mamífers. El període de gestió varia entre les diferents espècies i de la disponibilitat d’aliment i el clima, però sol comprendre entre els 3 a 6 mesos. Pel que fa al nombre de cries, solen donar a llum una cria cada camada (dos en casos molt excepcionals), i ho fan una vegada a l’any.

significativament més gran que la resta de femelles de la colònia, per la gran necessitat d’energia que necessita per produir llet per a la seua cria. La lactància comença als pocs minuts de nàixer les cries. Aquestes ja naixen amb la pell peluda i amb els ulls oberts. També penjades del sostre com està la mare, ja que el part s’efectua en la posició de descans que adopten aquests animals, penjats del sostre. L’explicació a aquest costum resideix en la seguretat que reben. Els ratpenats no són els únics mamífers capaços de desplaçar-se per l’aire, però sí que són els únics que poden fer-ho impulsant-se amb les seues ales en lloc de deixar-se caure i planejar. L’evolució dels membres superiors en ales va repercutir negativament en l’evolució dels membres inferiors, acurtant-se, fent que els siga pràcticament impossible córrer per agafar la velocitat necessària per enlairar-se, cosa que sí que aconsegueixen despenjant-se i deixantse caure. Altra raó pot estar en el fet que és la posició més idònia atenent a l’estructura dels dits dels peus per hibernar, ja que mentre estan enganxats cap avall, el moviment natural del seu dit es troba contragut i, per tant, suportant-lo, el de la nostra mà seria al contrari, estirat.

Les cries en nàixer ja tenen entre el 10 i el 30% del pes d’un adult. El pes de l’adult varia entre espècies. Hi ha que són més grans (1.2 kg) i altres més menudes (2 g), i el d’una mare que acaba de donar a llum sol ser

La hibernació té lloc a mitjan de la tardor, on prèviament han ingerit gran quantitat d’aliment per tindre reserves en forma de greix. A l’arribada de les primeres gelades, els ratspenats entren en un estat de

FALLA PORT DE SILLA 2017


63

letàrgia. Es produeixen una sèrie de canvis fisiològics com el descens de la temperatura corporal fins als 0ºC, o una disminució general de les funcions metabòliques per tal de gastar com la mínima energia possible. El cor per exemple sols batega 10 vegades per segon en contrast a les 600 pulsacions que pot arribar a fer-ho durant la cacera estiuenca. La respiració també cau a límits mínims. Durant la hibernació els ratpenats es desperten de tant en tant per orinar i defecar, o traslladar-se a un altre lloc en cas que la temperatura baixara més del que tenien previst en un primer moment, ja que cal recordar que, encara que dormir en una cova no és el mateix que fer-ho a la intempèrie, sí que la variació de la temperatura potser molt elevada, fins i tot en èpoques primaverenques. És en aquests moments quan dormir junts en colònies rep una importància vital, ja que junts són capaços de mantindre’s la calor els uns als altres. Comportament similar al que desenvolupen els pingüins a l’Antàrtida amb la mateixa finalitat. Per altra banda, el ratpenat també té depredadors que s’alimenten d’ell, pocs, però en té algun. Aus rapaces com els falcons o les àguiles, mamífers carnívors com el gat salvatge, en concret la geneta ibèrica que viu al paratge natural de la serra Calderona, el Montgó o la Penyagolosa, o el linx ibèric, són uns dels seus

depredadors. Ací podríem trobar una altra raó de per què descansen penjats al sostre i no ho fan en el sol, ja que de fer-ho a terra, serien molt més vulnerable a un atac per part dels seus depredadors. Però, sens dubte, el que més està minvant la població de ratpenats és l’acció de l’home, i no els animals que s’alimenten d’ells, com hauria de ser si deixàrem que la natura seguira el seu curs. L’amenaça antropogènica, és a dir, la que suposa l’acció de l’ésser humà, ve principalment per la utilització d’aerogeneradors. Aquests són els “molinets” de vent que solem veure dalt la muntanya i que serveix en per produir energia utilitzant el vent que mou l’hèlix. Aquests aerogeneradors també estan funcionant de nit i, quan un ratpenat vola al voltant de l’hèlix o qualsevol au -perquè aquests aerogeneradors també són la causa de mortalitat principal de moltes aus migratòriesla fluctuació en la pressió de l’aire que genera el moviment de l’hèlix fa que els pulmons es trenquen i moren. No moren, per tant, d’un colp amb l’hèlix, com es podria esperar, encara que alguns, clar està, sí que confondrien l’aerogenerador amb un arbre i podem imaginar-se com acabarà la situació. Per altra part, també està l’ús d’insecticides i plaguicides utilitzat pels nostres llauradors per mantindre controlades les plagues que afecten el seu cultiu, però UNA CRIATURA MISTERIOSA


64

que en els ratpenats que s’alimenten de fruita, de vegades es veu enverinats per aquests productes o els que s’alimenten d’insectes, si no moren de fam, sí que veuen molt disminuïda la seua part del menjar per l’alta mortalitat dels insectes. Pel que fa a les malalties, els ratpenats que viuen en zones més equatorials solen sofrir el “símptoma del nas blanc”, aquest és a causa d’un fong blanc que es desenvolupa al nas, oït i ala del ratpenat, i que debilita tant al ratpenat, que qualsevol constipat que puga agafar li provoca la mort. No ocorre als ratpenats que viuen ací a la península Ibèrica. Aquests solen patir malalties semblants a les de qualsevol mamífer, com un gos o un gat. En canvi sí

siguen molt incòmodes per al veïnat. La ràbia, per exemple, és una malaltia que sovint és transportada per gossos, però que, en canvi, els ratpenats també poden dur-la al seu interior. Recents estudis diuen que més persones són infectades a l’any de ràbia per ratpenats, en mossegar-los mentre dormen, que per gossos. Ací a València, aquest estudi no ens ha de preocupar, ja que els ratpenats que conviuen amb nosaltres no s’alimenten de sang, sinó d’insectes. I quines espècies són aquestes? Quin ratpenat és el que està a l’escut del València CF o del Llevant, i el que descansa de peu sobre la torre musulmana en l’escut de la Falla Port? Doncs bé, hi ha dues espècies que habiten

que destacaríem la capacitat de transportar malalties

principalment a la nostra comunitat, una és la myotis

en un ampli espectre. Això, al costat que són animals “poc simpàtics i ens poden fer certa por”, fan que

capaccinii, coneguda pels biòlegs i aficionats als quiròpters com el ratpenat ratoner, aquesta és una

FALLA PORT DE SILLA 2017


65

de la més gran que habita a la Comunitat Valenciana. Pesa sobre els 34 grams i amb una dimensió d’ala a ala desplegades de 44 cm. Pel que fa a la seua longitud, no sol superar els 7 cm. La seua complexió és robusta i el podem reconèixer pel pelatge marró amb tonalitats grises, fins i tot arrongades, a l’esquena, i amb el ventre més pàl·lid, i que recobreix tant el seu cos com les seues potes.

17 cavitats, corresponents a 17 colònies diferents.

Les pulsacions ultrasòniques que emet per localitzar a la seua presa són fàcilment escoltades amb aparells especials que capten aquestes ones sonores. I resulten ser molt característiques de l’espècie. Perquè ens fem una idea, sonen com si estiguérem trepitjant fulles seques.

Aquesta població ha descendit exponencialment pel tancament de l’entrada a la colònia que s’ha fet en els refugis coneguts, a la Vall d’Uixó i a Alberic, per fer més accessible als visitants les coves. Aquestes obres han tingut una conseqüència catastròfica en la colònia de ratpenats que habitava, per exemple, a les Coves de Sant Josep, a la Vall d’Uixó, a Castelló, on pràcticament tota la població de ratpenats ha desaparegut.

Aquests ratpenats podríem observar-los amb molta facilitat si ens desplaçàrem a poca nit a la vorera d’un embassament com la presa de Tous, o un poc més cap avant d’Utiel, al riu i les muntanyes que formen Las hoces del Cabriel, lloc on viuen i s’alimenten dels insectes que hi ha a la vorera de l’aigua. Aquest ratpenat és estrictament campestre, per tant, no el trobarem a cap ciutat o poble. Són animals que acostumen a viure tots junts formant grans colònies. El seu habitacle són les cavitats naturals càlides i humides per davall dels 400 m. En diferents estudis realitzats per esbrinar la població d’exemplars existents, se’n van comptabilitzar

Entre el 2001 al 2004, la Generalitat Valenciana va posar en marxa un projecte de conservació d’aquesta espècie, ja que es veu amenaçada i en perill d’extinció. Cap al final del 2004 els biòlegs van calcular que la població d’aquest ratpenat a la nostra comunitat estaria al voltant dels 600 exemplars.

I una altra espècie de ratpenat que ha fet de València el seu lloc de residència per excel·lència és la pipstrellus pipistrellus mediterranis, nom molt peculiar però que, comunament, se’l coneix com a ratpenat comú o ratpenat nan. Aquest ratpenat de segur que el conegueu, estimats lectors, ja que és un animal acostumat a viure en zones antropitzades, és a dir, no li importa conviure al costat dels humans. Aquest ratpenat és aquell que podem UNA CRIATURA MISTERIOSA


66

observar volant a les places del poble, als parcs o pels nostres camps de cultiu prop del poble. També volant sobre un fanal o llum artificial, ja que allí es concentra la major part de les seues preses. O bé els seus refugis, com una casa abandonada, alguna caseta rural o motor al camp, fins i tot esquerdes d’edificis o d’arbres i roques que puguen haver-hi als parcs. Si isquérem una nit de maig cap a les 21 h, més o menys, de segur que trobem algun exemplar. Aquells de vostés que ja tinguen certa edat, i que de xicotets eren ben rebuts, de segur que tenen anècdotes i vivències que compartir al voltat d’aquest animal i, en concret, d’aquesta espècie. Diuen les males llengües que molts xiquets, per espantar les xicones del poble, caçaven ratpenats mitjançant una canya llarga d’un canyar prop de la séquia i, fent una pilota, no molt atapeït de cotó-en-pèl. Aquesta canya era difícil que el ratpenat la detectarà per ecolocalització (el cotó-enpèl no fa rebotar les ones sonores o almenys no ho fa amb suficient intensitat), i amb un colp podíem tirar-lo a terra i fer la gracieta a la colla d’amigues. Potser aquesta espècie siga la que apareix en l’heràldica valenciana, a l’escut de la falla o als escuts i insígnies de diverses entitats i bandes de música de la Comunitat Valenciana.

FALLA PORT DE SILLA 2017

És d’una grandària menuda, no molt més gran que uns 5 cm i 25 cm d’un extrem de l’ala fins a l’altra estant les dues completament desplegades. Cap a la palma d’una mà. També de pes és un ratpenat dels més prims que hi ha, tan sols 8 gr., el que pesa normalment un got d’aigua de vidre buit. El seu pèl és d’un color marró rogenc i el ventre és totalment negre. Les orelles són xicotetes i acabades en punta. El seu vol és ràpid i espasmòdic. S’alimenta de mosquits, papallones xicotetes i coleòpters de gran mida, com són els tabes, les abelles, els escarabats, la marieta, les panderoles (escarabat), etc. El període d’hibernació comprén des de novembre fins a l’inici de la primavera, encara que els dies més calorosos de l’hivern, també podem veure’l volar i intentant caçar algun insecte. Quan s’acosta el mes de juny és quan les femelles donen a llum, normalment una sola cria, i l’aparellament és du al final d’estiu i principi de la tardor. Viuen uns 5 anys de mitjana i presenten una taxa de mortalitat molt elevada, generalment durant el primer any de vida, que pot arribar a ser del 80%.


67

PIPISTRELLUS

PIPISTRELLUS

Per Laura Franqueza Moreno


68

Un soroll, un estrany soroll va fer que despertara quan l’alba començava a despuntar. No era un so conegut del camp de batalla, la qual cosa va fer que em sobresaltara encara més. Un so ronc, rítmic i que no s’assemblava gens a cap animal dels quals solia caminar per aquells indrets. Al cap i a la fi, calia estar atents, ja que ens trobàvem al voltant de la ciutat de València i, en qualsevol moment, el rei Jaume I podia donar noves ordres amb les quals aixecaríem el campament. Ens trobàvem acampats a les rodalies de les muralles, la qual cosa ens permetia estar més protegits si ens assaltaven les tropes mores. A més, les vigílies eren més eficaces amb les muralles pel mig.

el nostre setge ja durava diversos dies, quan estàvem molt exhaustos, no hi havia res millor que un bany al riu. El riu Túria actuava com a efecte balsàmic en els nostres cossos i, encara més important, en les nostres ments. Encara ens passava factura el cansament produït per la conquesta de Borriana. El rei en Jaume I va decidir atacar primer aquesta ciutat per així afeblir el regne moro i dividir el territori en dues parts. Va fer efecte, ja que, a poc a poc, les ciutats situades per sobre d’aquesta es van anar rendint una a una i ens atorgaren, així, la victòria. Tinc un grat record de la rendició de Peníscola; i, amb aquest ànim, ens dirigírem a la ciutat de València.

El riu Túria, una mica més enllà, ens acompanyava amb el so de les aigües descendint pel seu cabal. Com que

Una altra vegada... Aquell so rítmic i misteriós que retronava en les meues oïdes. Vaig eixir de la tenda torpement mentre tractava de despertar-me i vaig decidir esbrinar d’on provenia aquell so. Tot i que la meua primera intenció va ser eixir al descobert, vaig decidir, en l’últim moment, agafar la punta de llança. La seua afilada fulla i el seu menut mànec feien, del ferro, una arma de maneig fàcil i que podia servir-me de molta ajuda en el cas que la situació es complicara. El matí era gris i el cel estava encapotat, carregat de grans núvols negres que amenaçaven a descarregar sobre la ciutat de València un important xàfec. La rosada perlava les fulles dels arbres i la sensació d’humitat, després de dormir mesos al ras, començava

FALLA PORT DE SILLA 2017


69

a passar factura en els ossos de totes les ànimes que ocupàvem el campament. Quan vaig eixir de la tenda, les tropes romanien dormides. Catalans i aragonesos intentaven donar-li un descans, més que merescut, als seus afeblits cossos. Solament els sentinelles nocturns passejaven observant i intentant romandre desperts, ja que ja portaven moltes hores i el cansament començava a fer mossa en ells. Vaig fer uns passos sense saber molt bé el rumb i vaig romandre atent a tot el que m’envoltava, però res, no vaig escoltar res. Tot semblava tranquil i en calma. Quan em disposava a donar mitja volta i a tornar a la tenda, vaig tornar a escoltar aquest so, aquesta vegada molt més fort i proper. Els meus peus es van clavar en el fang i vaig atalaiar tot al meu voltant. El soroll semblava procedir dels voltants de la tenda del mateix rei Jaume.

És cert que no sóc una persona de creure en vaticinis ni mals auguris, i molt menys de turmentar-me per sorolls que solament semblava escoltar jo; però he de reconèixer que, aquella matinada, mentre el sol es posava i començaven a despuntar els primers rajos de sol, una esgarrifança va recórrer tot el meu malparat cos. Podeu dir-li bogeria, sort o encert, la veritat és que aquells segons canviarien la història per sempre. Em vaig apressar fins a la tenda del rei on esperaven dues sentinel·les que van creuar una ràpida mirada quan els vaig explicar allò succeït. Van dubtar: si era solament la desgavellada idea d’un soldat febril i despertaven al rei sense motiu, podien guanyar-se diversos dies d’arrest, però... I en cas contrari? I si aquell soldat tenia raó i, en ignorar-lo, estaven posant en perill la conquesta de la ciutat de València i totes les tropes que es trobaven sota aquell campament? Immediatament, un d’ells, el de l’esquerra, un xic jove i polit, amb ulls color maragda, em va fer un gest amb el cap indicant-me que passara a l’interior de la tenda. El jove soldat va entrar amb mi i es va disposar a despertar un somnolent rei que descansava en el seu jaç cobert per gruixos alfanares. S’ha de dir que la tenda del rei no tenia res a veure amb les austeres tendes on descansàvem els soldats, PIPISTRELLUS PIPISTRELLUS


70

i, en les quals, amb prou feines hi havia més que una màrfega de palla. Sobre la taula, un bell exemplar de pals tornejats amb sengles cadires a joc, descansaven una dotzena de mapes. Alguns tapissos de sedes exòtiques recreaven batalles en les quals hosts a cavall lluitaven espasa en alt a lloms de bells corsers. I en això estava jo, mirant ací i allà, admirant cada racó.

planejant alguna incursió que desestabilitzara els seus plans.

No en va era la primera vegada que entrava a la tenda del rei... I la curiositat d’un home mai s’esvaeix, siga quina siga la circumstància en què es troba. Més d’una vegada, aquesta curiositat m’havia portat sort en el camp de batalla: la curiositat fa que aguditzes els teus sentits.

- Vull a totes les tropes en alerta i vigilant.

El soldat, temorós de la reprimenda amb la qual el rei l’obsequiaria en el cas que prenguera la meua història per la d’un ximple, es va ajupir per despertar el seu rei. Li va parlar baixet, gairebé entre murmuris, explicant-li la meua història. El rei solament em va mirar un segon des del seu jaç, el temps suficient perquè començara a penedir-me d’haver estat tan alarmista. Al cap i a la fi, solament era un so sense més. Però, en aquell moment, vaig recordar l’esgarrifança que m’havia recorregut minuts abans i vaig saber que havia actuat correctament. Sens dubte, les paraules del xic d’ulls verds havien despertat interés en el rei, que temia que, aquest so estrany, siguera l’exèrcit moro FALLA PORT DE SILLA 2017

Així doncs, gairebé d’un grunyit, el rei va posar els seus peus a terra i, amb la somnolència que queda quan et desperten abans d’hora i d’una manera intempestiva, va ordenar:

El campament va despertar: en uns minuts va semblar recobrar vida. La tranquil·litat de la nit es va tornar un vaivé d’homes mig vestits que es movien, ràpidament, cap ací i cap allà, i estaven atents a qualsevol moviment estrany; i, mentre, les primeres gotes de pluja queien del cel. Ens van ordenar doblegar la vigilància i romandre alerta per si en qualsevol moment la situació canviava. Regnava un gran desconcert entre els oficials, ja que desconeixien què havia passat. En les seues cares es reflectia l’ansietat per no saber què succeïa, de tindre una por que no es pot demostrar i que, a poc a poc, es va apoderant d’una persona. Els més joves, en la seua curta experiència, havien aprés que no calia subestimar a l’enemic anara com anara, ja que mai no se sabia de quin costat estaria


71

la sort en el camp de batalla. He de reconéixer que, fins i tot jo mateix, adobat en moltes batalles i lluny de ser un mosso, estava intranquil; tot i això, intentava temperar els meus nervis per no demostrar-ho. Així doncs, em vaig encomanar a Déu i vaig demanar per les ànimes de tots aquells que ens trobàvem a l’altre costat del Túria. Malgrat estar tots en alerta, el campament seguia tranquil, ni rastre de l’exèrcit moro, la qual cosa em va portar a pensar si no seria allò la calma que sempre aveïna una tempesta. I lluny, un dels vigies va albirar un dels nostres soldats, que es trobava al costat de les muralles defensant el campament des d’un lloc més avançat. El xic corria travessant el camp, com si el perseguira el mateix dimoni, i no era per a menys... Era l’encarregat d’anunciar-nos que l’exèrcit moro es

trobava molt a prop del campament i que emprenia un atac sorpresa per trobar-nos totalment desprevinguts. Va arribar exhaust de la seua llarga carrera i, entre aspiracions per prendre aire, amb les mans assecant-se les gotes de pluja que perlaven el seu front, va explicar que els sentinelles havien albirat moviments estranys en els batallons rivals. I, el pitjor: estaven molt més prop del que caldria esperar. En aquest moment tots sabíem què havíem de fer. A pesar que el comandant traslladava les ordres del rei a les diferents brigades, les nostres ments ja actuaven de forma automàtica sabent, a cada moment, quins eren els passos a seguir. Vaig cenyir la cota de malla al meu cos: encara podia notar el dolor del costat que em turmentava des de la batalla que lliuràrem a la ciutat de Peníscola. Malgrat no ser una ferida greu, era prou PIPISTRELLUS PIPISTRELLUS


72

molesta per rememorar la contesa cada vegada que la pesada cota de malla queia sobre el meu cos. Em vaig reunir amb la resta de la cavalleria i vam procedir a la primera línia. Sempre encapçalant l’esquadró, la càrrega frontal de les tropes de cavalleria ens proporcionava, en la rereguarda, el temps suficient per redistribuir els soldats i esperar ordres dels comandants. A més, les llances que portaven els soldats a cavall, resultaven letals quan travessàvem els regiments enemics. No obstant això, en més d’una ocasió vaig ser testimoni de com, durant les càrregues, les llances podien travessar la cota de malla d’un home com si de mantega es tractara. Vaig ajustar les braoneres a les meues cames i vaig mirar uns instants els pocs rajos de sol que, tímidament, havien tret el cap aquell dia. Encara que la pluja havia cessat ja, l’olor a terra mullada acompanyava cada galop del regiment. Aquesta olor, aquesta beneïda olor, es va allotjar en el meu record per sempre i ja mai no em vaig poder desprendre d’ella. Anys després, quan ja estava retirat de la batalla i tenia una vida tranquil·la, sentia que ja em trobava en els meus últims dies. Però, aquesta olor era encara capaç de fer-me rememorar una gallardia impròpia d’un ancià al qual, amb prou feines, li quedaven ja forces. FALLA PORT DE SILLA 2017

Per acabar el meu relat, vos explicaré la cosa més sorprenent que van veure els meus ulls al camp de batalla. Molts no ho creureu, però jure, davant Déu, que va ser així com va succeir: tornàvem de la contesa contra l’exèrcit àrab, exhausts però satisfets; així, sens dubte, els sorolls escoltats per aquest humil soldat van resultar ser precisos. En tornar, tot eren bons ànims i felicitacions, ja que havíem aconseguit la rendició dels nostres enemics. Aquests, davant la fallida del seu atac sorpresa, van decidir deposar les armes. Quan vaig descavalcar en el campament i vaig poder, per fi, posar els peus en l’esponjosa herba humida, em vaig dirigir de pressa cap al abeurador on vaig deixar a Braquemart bevent aigua i reposant-se de l’esforç. Encara que era un cavall prou vell, seguia tenint el mateix ímpetu que tenia de poltre, sobretot quan d’una batalla es tractava. Quan tornava a la meua tenda per desfer-me de la pesada cota de malla i del bacinet, vaig tornar a escoltar el so que, a l’alba, em va despertar –encara que, per la intensitat del dia, semblava que havien passat setmanes–. Aquesta vegada el so era més intens; a més, anava acompanyat d’un soroll del que semblaven ser tambors, fet que, sens dubte, em va desconcertar. Tot i haver estat un pressentiment encertat, vaig començar a plantejar-me si tants anys, tantes batalles


73

i tanta sang vessada no havia causat en mi una incipient bogeria. Diversos soldats s’arremolinaven davant de la tenda del rei Jaume mirant-se incrèduls entre ells mentre reien amb fragoroses riallades. Quan vaig aconseguir acostar-me, no podia veure de què es tractava, només escoltava el so ja conegut i que portava ressonant en el meu cap durant tot el dia. Gairebé a empentes, vaig aconseguir situar-me davant, els crits de goig i els riures dels soldats, encara coberts pel fang, eren, gairebé, ensordidors. Diversos rogles s’havien format ja i explicaven als soldats que s’aproximaven què estava passant. Una ratapinyada, tots els sons procedien d’una ratapinyada que, repetidament, xocava, intencionadament, en un tambor i voletejava al voltant de les armes d’un costat a un altre.

Va fer caure diverses llances al sòl provocant els majors riures que es van sentir al campament en molt temps. Semblava que l’animalet estava fora de si, ja que aletejava sense parar i sobrevolava els nostres caps fins que, finalment, es va allunyar deixant perplexos a tots els presents. Això havia estat tot, un xicotet animal alat que, amb els seus sons i colps, intentava avisar-nos que alguna cosa anava malament. I així va ser com, benvolguts lectors, el rei Jaume va decidir que, aquest petit animal que va portar la sort a les seues tropes, havia d’estar en la part més alta de l’escut de la ciutat de València. Als pocs dies, es va rendir la València àrab als nostres exèrcits i aconseguirem entrar a la ciutat un plujós dia nou d’octubre. FI

Aquest relat tracta de ser una història d’una de les moltes llegendes que expliquen l’aparició de “la rata penada” en l’escut de la ciutat de València. Així mateix, són diverses les llegendes que atribueixen l’aparició d’aquest animal a l’escut de la corona del regne de València. Encara que la recreació en primera persona, així com els detalls dels fets són pura ficció, les dades aportades sobre la conquesta de les ciutats i les localitzacions han tractat de ser el més fidels possibles a la realitat. PIPISTRELLUS PIPISTRELLUS


74

FALLA PORT DE SILLA 2017


75


76

Fa quasi mil anys que em varen fer Per Llorenç Alapont Martín Arqueòleg i antropòleg Fa quasi mil anys que em varen alçar, vaig nàixer dels immortals i perfectes carreus romans i els meus fonaments s’arrelen sobre les ruïnes d’una civilització clàssica i eterna. Em va parir la mitja lluna andalusina, allà cap al segle XI, en temps àrabs i feudals, quan la Taifa de Balansiya era ciutat, era regne i era estat.

de metall, però cap d’elles em guanya en vivències ni en anys. Jo sóc la més vella de totes, les més antiga arquitectura. Les he vistes nàixer a totes, he observat com creixien, duraven i també les he vistes marcir i morir.

Em feren amb la tècnica de tapia, a consciència, amb fortalesa i robustesa, com manen els cànons i la tradició de la terra, la roca i el braç. Em crearen per donar prestigi, recer i resguard. Em construïren amb fang de l’Albufera, graves de les rambles i calç dels turons. No em van fer ser ni en un mes ni en dos. M’edificaren a poc a poc, alçant filada darrere de filada, caixó darrere de caixó, avançant pam a pam,

Hui tot just veig la costa entre un horitzó intermitent d’habitatges desiguals i, lleugerament, endevine les serres de ponent darrere del teló de diòxid de carboni. Però un dia vaig ser el sostre del món. Res escapava al meu control. Podia veure a llevant les veles creuant l’Albufera i les naus de tres pals arribant als ports de València i Cullera. A ponent, era al meu abast la serra Perenxisa i els camins plens de tartanes i caminats. Al nord, divisava amb claredat el cau del Xúquer en la planura, la muntanyeta dels Sants i el

pujant colze a colze, fins arribar allò més alt. Hui em superen rucs de formigó, agudes campanes i canyes

turó de Cullera. A migjorn, el Túria era tot meu i la ciutat de València no em guardava cap secret, torre

FALLA PORT DE SILLA 2017


77

a ciutat i ciutat a torre ens miràvem amb complicitat. He vist passar molt anys i moltes coses. He observat pirates i corsaris barbarescos entrar per mar i llac arramblar amb blat, ramat i ànimes. He contemplat l’art de domar l’aigua perquè anara per sèquies i bancals plens de fruitals. He vist cavallers i servents vindre a guerrejar, cobrar i furtar. Sempre he servit de refugi dels meus veïns i paisans i els he tingut ben guardats durant setges i atacs. Jo era els ulls de València ja que avisava al cap i casal de tota agressió per terra o mar, de dia amb senyals de fum, de nit botant foc al meu terrat, i així em comunicava amb les meues germanes les torres d’Espioca, d’Alcàsser, Albal, Benifaió, Torrent, i elles amb altres per controlar tot el territori i tindre la capital b e n assabentada, previnguda i disposada per defensar la taifa. Jo era ulls, era llar, era auxili i era orgull i prestigi. El 1238 arriba Jaume I a conquerir la nostra taifa i envia els senyors Eximén d’Urrea i Ferrandeç

d’Asagra a assetjar-me i sotmetre’m. Tan forts eren els meus murs i tan vaig resistir que hi hagueren d’emprar fonèvol i ballestes i malgrat les roques i projectils que em llançaren no feren cap mal important. Al cap de 8 dies, els acords, la por i la fam van fer que m’inclinés a la creu i que les quatre barres flamejaren al meu terrat. Als meus murs s’afegiran voltes gòtiques, almàsseres, cambres i rebosts i em convertiré en castell senyorial, primer de l’Orde Hospitalària, després de l’Orde de Montesa. Així vaig tenir sota la meua jurisdicció jueus, cristians i musulmans. El 1347 vaig ser de nou assaltada, però aquesta vegada no va ser per nobles cavallers, ben al contrari, van ser camperols i ramaders esgotats per la misèria, els impostos i les guerres. El 1376 la meua resistència va créixer ja que per motiu de la guerra amb Castella contra Pere el Cruel em van reforçar amb una muralla i un fossat que hui és el carrer de la Llibertat. A la revolta de les Germanies també vaig ser protagonista ja que el capità general de l’exercit agermanat, Vicent Peris, es va defensar a la Torre el FA QUASI MIL ANYS QUE EM VAREN FER


78

1521 fins que es va traslladar a València on va ser capturat i executat. Després vaig ser ajuntament borbònic, casa del governador i presó. Els segles i els anys anaven passant inexorablement i jo vaig ser quasi de tot, casa de macer, de seré i agutzil i també calabós. Fins que arribà 1960 i allò que no pogué el temps, pirates, fonèvols, guerres i conqueridors, estigué a punt d’ocórrer per mà de la ignorància, l’oblit i les màquines. Van voler destruir-me, tirar a terra la nostra història, fer-me desaparèixer com si mai no hagués existit. Per sort van imposar-se alguns homes i dones de seny i consciència. Per desgràcia, altres germanes com la torre d’Alcàsser no van tenir la mateixa sort. Després, nous i pitjors projectils van caure sobre Silla durant la Guerra Civil i jo vaig tornar a ser recer i resguard albergant als meus peus el refugi antiaeri general. Malgrat tot, em van declarar monument nacional i em van restaurar. Vaig ser jo l’empresonada i quedí FALLA PORT DE SILLA 2017

tancada i amagada entre façanes consistorials i edificis de rajola poc vistosa. I així vaig viure anys com ànima en pena, com algú que hi és però ningú ho sap perquè és invisible. Sembla que existira soles en banderes, capçaleres oficials i escuts. Com si fóra sols una icona, un símbol de prestigi, d’un legat del passat, d’allò que som i d’on venim. Això va acabar el dia que em convertí en museu, en el lloc que guarda el tresor de la nostra història. Ara estic de peu i més forta i estalvia que mai. Prompte eixiré d’aquesta presó i m’obriré al carrer per convidar a tots que em coneguen i sàpien la meua història, que és la vostra. Sóc monument nacional, museu de la Generalitat, Be d’Interés Cultural. Com escut de falla, també sóc una mica patrimoni de la humanitat. Sóc passat i present, em portes al pit, sóc la teua història, la teua identitat, les teues arrels, jo sóc la Torre de Silla.


79

LA TORRE

DE SILLA Per Josep Antich i Brocal Escriptor, investigador i cronista de Silla


80

Creuant la plaça del Poble en direcció al parc, la cantonada oest de l’Ajuntament conforma un petit vial anomenat: carrer del Castell. En batejar-lo d’aquesta manera es volgué recuperar l’expressió col·loquial amb què la gent major, no fa molt temps encara, anomenava al recinte municipal com “la casa del poble” o “el castell”... un conjunt del que, a hores d’ara, només sobreviuen escassos testimonis dels elements originals. Per a la majoria de persones de Silla, aquesta denominació pseudomonumental va associada exclusivament a la torre islàmica, l’estructura defensiva ja ressenyada al segle XIII (Llibre dels Fets) com objectiu a batre per facilitar la conquesta de València. També apareix descrita en altres episodis relatius a la història local, a més de ser un referent obligat a qualsevol crònica valenciana (Escolano, Beuter, Viciana, etc.). Vegem dos textos significatius:1

propuso que fuesen a combatir una de las torres que estan en la vega de Valencia. Y entre las otras, era la mas señalada y de mayor población”. b) “En el tiempo de la conquista fue tenido el pueblo de Silla por plaza fuerte, por una fuerza que hoy dia se conserva en él, que para aquellos siglos que no conocian el rigor de nuestra artilleria, era de consideración”.

a) “Y sin poder tomar la ciudad, se vino el rey a Silla, pues sintiendo gravemente que habiendo hecho entrada con tanta caballeria por el reino de Valencia, se volviese sin hacer otro efecto, en gran secreto se descubrió con el Maestre del Hospital y

Però la major publicitat li vindrà en produir-se les troballes arqueològiques de 1979, un fet casual que, afortunadament, generarà tot un seguit d’articles d’investigació sobre aquesta edificació militar, tant del contingut de les sitges islàmiques descobertes, com dels autèntics orígens del poblament.2 La literatura antiga ens ofereix altres cronologies, però molt qüestionables:”fundó esta villa SILBA, capitan romano, 79 años antes de nuestra Redención, haciendo una torre que la dio su nombre”3... Aquesta data és coincident amb les guerres sertorianes i la presència de l’exèrcit de Pompeio a la via Heràclea (després Augusta) incendiant València i continuant la lluita cap a Dénia, havent de passar necessàriament per aquest lloc.

1 ZURITA,Gerónimo. Anales de la Corona de Aragón. Any 1562. Vol. I ESCOLANO, Gaspar. Decadas de la muy insigne y coronada ciudad de Valencia. Any 1610. Vol. II

2 MIRALLES, Ismael i LERMA, Josep Vicent. Hallazgos ceràmicos y numismáticos en Silla. SAITABI núm. XXXI, 1981. Dels mateixos autors: L’excavació medieval de Silla. AFERS núm. 1, 1985 C. Vedrenyo, L. Mensua, F. Soria. Aportacions a la història de Silla. Ajunt. Silla, 1986 3 ESPINALT, Juan Bta. “Atlante español” vol. III Regne de València, any 1780

FALLA PORT DE SILLA 2017


81

En el mateix sentit va la notícia apareguda en un antic reportatge periodístic: ...”del examen del archivo hemos podido averiguar que en tiempos del procónsul SILA Romano edificose una alqueria llamada Cilla en el punto que hoy ocupa una torre que formaba parte del edificio, torre que entonces era bastante alta”.4 Una teoria interessant per al debat, però sense aportar cap justificació documental que les acredite, cosa que, si no es demostra el contrari, només podem assegurar que l’actual població urbana es conformarà a partir del segle I dC. De la mateixa manera, la resta de viles romanes que hi havia disseminades al terme (l’Alter, l’Alteró i la Font del Gat). Observant el monument, podem apreciar a cop d’ull les pedres romanes reutilitzades als basaments exteriors, l’estructura d’arrancada antigament coberta per una lleugera elevació artificial del terreny arran de porta, ja que el desnivell resultant formava part del sistema defensiu, accedint per una escala mòbil que podia retirar-se bloquejant l’entrada en moments de perill. Aquest material preislàmic demostra un fort arrelament al lloc per les òptimes característiques del nostre terme (aigua, pesca, llenya, prats...), doncs una vegada estabilitzat el poder i superada l’etapa de guerres civils, es pressuposa l’evolució cap a un període de prosperitat –la pax

romana- dedicant nombroses inversions públiques a edificar villaes i potenciar els primers regadius valencians que proliferaren al segle IV. Segles després, les comunitats sarraïnes reutilitzaran les antigues pedres per als seus habitatges i defenses enfront de les noves invasions africanes o les continuades lluites internes de la taifa, unes estructures que continuaren reforçant-se davant l’amenaça de la croada cristiana que avançava des del segle X. Aquestes raons imposaran tot un seguit d’edificis bèl·lics protegint els punts estratègics, aleshores equipats militarment amb elements propis de qualsevol fortí medieval: el sas i l’albacar en forma de talús de terra o empallissades de troncs, tot envoltat amb murs perimetrals de contenció fabricats de maçoneria. Malgrat que no figura inventariada a les “tenientae castrorum” de Joan II com un dels quaranta cinc “castells de roca” que hi havia al reialme, el seu recinte es considerava una “domo plana” a manera de casa forta amb rang estratègic i administratiu de segon ordre, que aleshores comprenia molt més arquitectura que la torre quadrangular edificada al segle XI pels sarraïns de l’al karya de Silla en un període de guerra oberta. La fortalesa formaria part del cinturó defensiu de la ciutat, bé com alimara

4 El Pueblo” 1897, maig 16.

LA TORRE DE SILLA


82

encesa assenyalant qualsevol perill, o per refugi de camperols en temps de revolta, tal com succeïa en altres torres escampades per l’horta que avui encara es mantenen en peu: El Puig, Paterna, Quart, Manises, Alaquàs, Torrent, Espioca, Musa, Benifaió, Almussafes i Alzira... a més de les desaparegudes a Bétera (Bufilla) i les tres de Sollana: Rafalcadí (el Romaní), Suilana i Trullas... així com les que protegien, una mica avançades, les muralles de la ciutat.5 Segons la Crònica reial sembla clara la funció militar: “Les torres hi son de Valencia, e son en semblança d’ull d’home, car aquelles guarden a Valencia de pendre mes moltes vegades que el pendria”... doncs gràcies a la consistència de la nostra torre, els musulmans de Silla, en veure’s assetjats per l’host d’Hug de Folcalquer amb cavallers professionals armats d’una màquina de guerra, pogueren resistir durant vuit jornades sense dir-nos mai que fora abatuda, fentnos suposar que mantindria més o menys intactes les característiques constructives originals.

sobre les actuals partides del Port i la Torreta, formant una gran heretat latifundista, tan extensa, que comprenia collites de secà, horta, marjal i pastures, on junt amb els terrenys de cultiu també incorporava diverses cases amb horts fruitals, a més d’una torre de vigilància. 6 Però serà el castell qui haurà d’assumir el paper polaritzador del futur loch de Cilla, fent servir la vella torre com emblema senyorial dels conqueridors, encara què funcionalment serà destinada a graner i presó (mai no s’utilitzarà com a habitatge per la manca de condicions i la complicada disposició interior).

Però aquest nucli originari del castell no serà l’únic poblament fortificat a Silla. Coneguem pel Llibre del Repartiment el “Ràfol d’Abinsalbo”, que per les descripcions i pervivència toponímica en la futura “partida del Ràfol”, estaria situat sota el camí vell 5 Al solar de l’antic Hospital General de València (antic raval de la Boatella) va ser descobert el basament d’una torre, de la qual els arqueòlegs municipals afirmaven: ...”esta torre es similar a la de Silla; hacian una zanja y levantaban muros de encofrado cuya base tenia 2 metros de ancho”. (Levante 1999, abril 4).

FALLA PORT DE SILLA 2017

6 Aquest detall el coneguem gràcies al document de venda de Ramon del Castellà a l’Orde de l’Hospital en 1304. (A.H.N OO.MM Pergamins Montesa. carpeta 525, núm. 613. Anteriorment, al 1256, també tenim notícia d’aquest mateix ràfol quan el seu propietari Gil Garcés d’Açagra (per donació del rei Jaume), el ven a Pere Roís de Corella per 1500 sous. (A.H.N OO.MM Pergamins Montesa. carpeta 516, núm. 210-p.)


83

CARACTERÍSTIQUES CONSTRUCTIVES Les referències que hi ha publicades són molt precàries i majoritàriament de caire historicista. De totes aquestes, on millor es tracten els detalls tècnics de fàbrica és al treball de Joan Momblanch Sancho,7 qui amablement m’ha facilitat els amidaments amb l’estudi específic dels materials i tècniques de construcció, un informe del que caldrà resumir allò més interessant: Estructura L’actual torre és un paral·lelepípede de base sensiblement quadrada, de 13 m de costat i una alçària d’uns 17,75 m. De llenços lleugerament trapezoïdals, ja que a la part superior els costats mesuren aproximadament 12,50 m, la qual cosa produeix aquesta visió. L’edifici consta de dues plantes i una terrassa. L’accés des de l’exterior s’efectua mitjançant una escala metàl·lica per arribar a la porta d’entrada situada a 4,25 m d’altura. Aquesta porta està flanquejada per carreus de dimensions respectables. És probable que pertanyeren a edificacions romanes,

la qual cosa era costum en les construccions musulmanes. També les torres de Benifaió (de la Plaça i de Musa) i l’Aldeua a Llombai, presenten reutilitzacions de carreus romans a les seues portes. Travessada la porta d’1,80 d’altura per 0,90 m d’amplària, i a través d’un passadís conformat així mateix per carreus de dimensions irregulars, arribem a la primera planta pròpiament dita. Aquesta planta, formada per tres galeries cobertes amb volta, formant una H, deixa veure encara les empremtes del canyís emprat per a la seua construcció. Les dues galeries laterals (l’esquerra de 7,60 x 1,55 m en planta i 3,74 m d’altura... i la dreta de 7,55 x 1,85 m i 3,75 m d’altura màxima) presenten sagetes botzinades per on s’aprecia l’extraordinària gruixària dels murs, de 2,70 m. La nau central, més reduïda, és en realitat una mena de distribuïdor, ja que és pas obligat per arribar a les dues galeries ja esmentades, així mateix conté l’escala d’abaixada al pou, tapiada amb taulons, i l’escala de pujada a la segona planta. Cal fer notar que a les dues galeries laterals, les voltes, a deferència de les altres torres estudiades, són de disseny apuntat, la qual cosa encara no s’havia presentat fins ara. No obstant això, els arcs que trobem a tota la torre són de “mig punt” amb rajola de teuler feta a mà.

7 Arquitecte tècnic que publicà a la revista Tribuna de la Construcción. València, 1985, un estudi de diverses defenses del litoral, incloent-hi la de Silla: “Torres musulmanes a les comarques centrals del País Valencià

LA TORRE DE SILLA


84

Des del distribuïdor de la primera planta, per una escala estreta, de fusta, compartint el buit amb el pou, pugem a la segona planta. Aquesta presenta una distribució molt semblant a la primera, si bé el que és el buit d’escala que comunica amb dues plantes és ací una altra galeria menuda. Trobem a dreta i esquerra dues galeries, aquestes ja de volta de mig punt (l’esquerra de 4,80 x 2,80 en planta i 3,30 m d’altura... i la dreta de 8,40 x 2,60 m en planta i 3,30 m d’altura). Una galeria menuda de 2,47 x 1,80 m en planta i 3,30 m d’altura enfronta amb l’escala que ens puja a aquesta planta. Un parell de sagetes botzinades, una per galeria lateral dóna llum natural a l’estada. Una altra, a mitjan escala enllumena així mateix la pujada a la terrassa. Aquesta és sensiblement quadrada, d’aproximadament 12,50 m de costat, té un parapet tot rodat d’uns 65 cm d’altura. El buit de l’escala està cobert per una claraboia fent volta.

Materials L’estructura primitiva de la torre hauria estat construïda pel sistema de tapial. Ací podem introduir les diferències tècniques que ens fa entre “tàpia” i “tapial”, dues veus que solen utilitzar-se indistintament, però que signifiquen coses diferents en l’argot professional.. Tàpia. Cadascun dels trossos de paret o mur de tancament, a base de terra pastada i maçonada, alçat amb motlle o sense. Per extensió, també es denomina així la paret o mur construït a base de tàpies. Tapial. Tècnica de bastiment o construcció de murs amb motlle. Se sol anomenar també així al mateix motlle, encara que, més pròpiament cal dir-li tapiera. Està basat en la confecció amb encofrants d’unitats de tàpia que, en aixecar-se juntes i en altura unes sobre altres, van conformant una paret o mur de tancament. És necessari un cofre (o tapial) confeccionat amb fusta, desmuntable i transportable. L’estat d’aquesta edificació, abans de la seua reconstrucció, permetia d’observar una superfície terrosa, la qual cosa fa pensar que el tapial es realitzaria amb terra maçonada amb pedra mitjana i limitada per fines capes de calç. Quan els agents externs destruïren aquesta capa protectora, la terra anà erosionant-se arribant fins i tot a perdre la seua estructura primerenca. No obstant això,

FALLA PORT DE SILLA 2017


85

a l’interior de la torre, sobretot a la primera planta, és on es pot observar de manera més palpable el sistema de tapial emprat. Sembla que, dels tipus que coneguem, aquesta torre fou bastida amb una tàpia prou primitiva, és a dir, de les més clàssiques que coneguem, amb terra, pedra mitjana i calç a la usança més vella que ens ha arribat fins avui. Diguem-ne que és del tipus de tàpia per excel·lència. Tal vegada per això, els seus murs són d’una gruixària tan desmesurada arribant a quasi 3,00 m i explica el fet que exteriorment s’haja deteriorat tant. El que no és possible és identificar ni l’alçària ni la llargària de les tapieres, ja que no ha quedat cap signe que ens puga donar aquesta informació. No hem trobat cap forat d’agulla ni junta vertical o horitzontal. Ja hem comentat adés que l’estructura de les voltes és visible a través de les empremtes de les canyes emprades, i que posteriorment anirien arrebossades amb algeps. Coincideix aquest tipus d’acabat de les voltes amb els de la majoria de torres estudiades. La rajola de teular feta a mà és ben visible en tots els arcs de la torre i, fins i tot, en la volta de l’escala que dóna accés a la terrassa.

EVOLUCIÓ URBANÍSTICA DE L’ENTORN. Progressivament, al costat d’aquest nucli defensiu aniran adossant-se altres edificis en funció de les activitats industrials imprescindibles per a la subsistència dels sarraïns (graner, almàssera, molí i forn), a més de les afegides posteriorment pels conqueridors cristians en voler controlar la producció agrària i la transformació de collites sotmeses a renda. Aquells frares projectaren un conjunt monumental autosuficient i restringit, conformant-se així el cor neuràlgic d’on irradiarà el nou poder dominant, estratègicament simbolitzat amb els habitatges de l’administrador (claver) de la comanda: “la casa del senyor” que presidia la façana frontal de la plaça. Per ordre cronològic, vegem que sota el domini de l’Orde de l’Hospital (1238-1318), a les Cartes de Poblament ja apareixen els quatre monopolis “industrials” bàsics: la ferreria, l’oli, el pa i el vi, dintre del mateix castell, implicant l’existència lògica d’unes dependències annexes a la torre per poder allotjar la farga, l’almàssera, el celler i el molí. De totes aquestes, la que més conflictes generà fou l’almàssera vella, precisament per les condicions feudals d’ús de les instal·lacions, però una vegada consolidada la repoblació cristiana, desaparegudes les diferències casolanes entre “novells” i “antics”, i amb la pau definitiva als territoris del sud del Xúquer, aquella LA TORRE DE SILLA


86

precària instal·lació islàmica resultarà insuficient per donar eixida a les collites que progressivament s’anaven incrementant. El 23 de febrer de 1317, els colons de la vila reunits en Consell demanen a Ramón d’Empúries (castellà d’Amposta) i a fra Martí Pérez d’Oros (lloctinent), que allibere la producció oliera i reconega el dret dels veïns a moldre lliurement les collites. 8 Aleshores, l’Orde de l’Hospital accedeix a l’ampliació de les instal·lacions autoritzant al justícia de Silla, aleshores Domènech de Farnals, a edificar altra almàssera nova a costa dels veïns, determinant el punt exacte i la forma constructiva: amb arqueria porticada al mateix pati de l’existent, passant a diferenciar-se a partir d’ara com: la vella i la nova (prova de la ubicació conjunta de les dues almàsseres).

La següent ressenya del castell la trobem l’any 1319, quan sense haver participat ni demanat res els veïns, la conjuntura internacional motivarà una decisió personal del papa Climent V i, subsidiàriament, el lloc de Cilla viurà el canvi de domini feudal a favor de l’Orde de Montesa (per abolició dels templaris i hospitalers ubicats a la Corona d’Aragó); havent previst una sèrie d’actes protocol·laris a cadascun dels poblaments adjudicats. Així, un 10 de setembre, després de l’obligada litúrgia religiosa, l’escenari previst per a la pressa de possessió efectiva fou precisament la torre, a la porta de la qual, Vidal de Vilanova, en representació reial, entrega les claus al claver de l’Orde fra Erimà d’Eroles, tots dos entrant i eixint de la torre segons acostumava el ritual medieval, manant acte seguit que s’hissara ben alt als merlets el penó de Calatrava (adoptat per Montesa).9 Les anomenades “guerres civils de la Unió” (13471348) provocaran nous episodis d’armes al nostre poble, on les classes més desfavorides assaltaran per la força el castell de Silla posant-lo a disposició dels nobles valencians opositors al rei. Però, malgrat la derrota dels rebels i la consegüent repressió fiscal del comanador de Montesa (fidel aliat de la corona), tot es va resoldre amb una sanció econòmica de 6.000 sous, sense tenir cap notícia d’enfrontaments directes amb l’exèrcit reial.

8

A.H.N OO.MM Llig. 542-C, foli 35 vº - 36 rº

FALLA PORT DE SILLA 2017

9 A.R.V CLERO MONTESA llig. 895, caixa 2357.


87

Però en canvi sí que tenim una clara ressenya edificatòria, aquesta situada al context de la primera “guerra de Castella” motivada per llurs reivindicacions fronteres (1356-1375). D’aquest període és ben coneguda una disposició de Pere IV, per la qual, després de construir el segon mur defensiu de la ciutat de València, l’anomenat actualment “muralla cristiana”, s’ordena mitjançant un manament reial lliurat al Mestre de Montesa, fortificar els llocs de Sueca i Silla,10 potser per reparar les destrosses hagudes en combat, ja que sabem que l’exèrcit castellà desembarcà a Gandia, fent que necessàriament haguera de transitar per aquesta ruta poc abans d’assetjar el cap i casal; o bé simplement en previsió de futures incursions enemigues. Aquest esdeveniment, datat l’any 1376, podria haver motivat l’actualització arquitectònica de les antigues estructures del recinte, com ara la millora d’edificis i l’elevació del mur de pedra perimetral, sota el qual excavarien una defensa inundable anomenada “vall”, sinònim de fosa, sèquia gran, claveguera, etc... una expressió que trobarem descrita repetides vegades com: el valle del castillo, del qual hi ha una mostra visible a la casa de la Palma (carrer de la Llibertat, 2).11 Encara que la novetat més interessant fou la construcció d’una façana d’habitacles mirant a la plaça (amb la mateixa orientació actual), tot 10 Any 1376. A.C.A Registros de Cancilleria, núm. 929 11 Any 1536 “. .. domo sitam et positam in dicto loco de Silla, in vico vulgarita dicto de Albarrazi, confrontatum cum domo vidue Petri Carbonell, et cum via Johanis Saragoça, et cum valle, et cum dicta via de Albarrazi parte alia... (A.P.P.V PROTOCOLS 20663)

envoltat per la “barbacana” a manera d’una nova estructura perimetral de contenció. Aquests elements de caire defensiu configuraran l’aspecte de fortalesa tradicional tan definitòria del període medieval, tots ells perfectament documentats en altres episodis i descripcions urbanes que a continuació veurem. Respecte de la vella torre musulmana afectada pel deteriorament de tres segles, imaginem que també quedaria reforçada o modificada mitjançant alguna mena d’obres, perquè al marge de la documentació reial, tenim l’informe dels arqueòlegs Lerma i Miralles que mantenen la superposició d’estructures cristianes per damunt la sitja islàmica núm. 1 (exactament sota els basaments de la cara est de la torre), obres que si no es produïren en aquest precís moment, s’haurien de datar als primers anys de la conquesta. A partir d’ara, la torre restarà envoltada i semioculta en mig d’altres edificacions col·laterals. I serà, novament, sota l’amenaça dels castellans a l’anomenada “segona guerra”, quan Silla torna a ser protagonista d’armes per una disposició del governador militar de València, ja que trencada la concòrdia d’Almazan, el rei Alfons el Magnànim s’ha d’involucrar de nou en conflictes dinàstics per defensar els interessos dels infants d’Aragó, tornant així les refregues bèl·liques als anys 1429-1430. Aleshores, quan ja havia caigut Bunyol i els castellans LA TORRE DE SILLA


88

s’adreçaven cap a Torrent, una “lletra” advertia del perill als jurats de Silla i Montroi encoratjant-los en refugiar-se a l’interior del castell per poder resistir una possible incursió armada.12 (transcripció literal)

sien provehides segons se pertany, vos manam expressament que no curets ferles fornir puix ell na pres carrech, be ens plau que les regonegau e visiteu. E si us patia que cosa alguna hi fallís, ne avisets los guardians de les dites forçes car ells hi daran recapte com aixi’ls stavia. E mane lo dit claver e aço per res no mudets com vullam que aixis es faça. Dada en Calataiu a X dies dagost del any M IIII XX V IIII. Rex Alfonso

De Çilla e de Montroi Al amat conseller nostre mossen Francesch Corts, regent de l’offici de la Governacio del Regne de Valencia. Lo Rey. Mossen Francesch, entes havem que vos hauriets manat fornir e provehir en certa manera les forçes de Çilla e de Montroy, les quals son del religios e amat stendarder nostre frare Gilabert de Montsoriu, claver de Montesa. E com lo dit claver havia provehit de la part deça, que les dites forçes 12 (A.R.V Governació, exp. 4255)

FALLA PORT DE SILLA 2017

Però Gilabert de Monsoriu, aleshores claver de Montesa, no feu cas de les disposicions reials per tal de no córrer amb les fortes despeses requerides, al punt de provocar un seriós “ultimàtum” de deu dies per condicionar el castell; generant així altre document força clarificador, tant de les relacions entre els respectius estaments senyorials, com dels elements defensius que necessitaven d’una certa urgència, apareixent ací juntes l’antiga torre i la nova barbacana:

De la torre de Cilla Dicta dit lo dit honorable regent com enseguint lo consell haut sobre la torre de Cilla, hagues feta visitar aquella, e hagues hauda relacio que en la dita torre per forniment de aquella sien


89

necessaries les coses deius scrites per la qual raho havia fornent devant si personalment en Bernat Cloia, mercader procurador del honorable frare Gilabert de Montsoriu, comanador de Cilla e claver de Montesa, per tal, mano personalment a aquell aixi com a procurador del dit claver de Montesa e encara jurat del dit loch, que dels bens e rendes de la dita comanda faça fer dins deu dies primer vinents e continuament comptadors a obs de la dita torre, les coses seguents, sots pena de cent florins: Primo. Que faça fer mantellets13 per a tots los murs, aixi de la torre com de la barbacana. Item. Que compre dues bombardes que tiren de sis a deu lliures. 14 Item. Dues caxes de viratons.15 Item. Sis lances llongues e dotze curtes. Item. Dos cafiços de sal.16 Item. Que sia provehida de lenya e farina. Item. Que y haja un moli de sanch. 17 13 A manera d’empostats construïts amb taulons de fusta, fets servir a manera de protecció que col·locaven a la part superior de les muralles per ocultar–se els ballesters. 14 Peça de les primeres artilleries, de tamany relativament curt i boca molt ampla, capaç de llençar bolos de pedra o de ferro de grans dimensions. 15 Sagetes. Fletxes molt curtes utilitzades per les ballestes. 16 Cafís. Ací es refereix a una mesura de capacitat per a grans i àrids d’ús estrictament comercial. Equivalia aproximadament a 200 litres. També existia la cafissada de superfície, equivalent a unes 6 fanecades 17 Molí de tracció animal o humana, que en temps d’emergència es podia emplaçar a qualsevol lloc més protegit, a diferència dels hidràulics o de vent, que necessitaven d’energia natural.

E com lo dit procurador dixes que no tenia diners, fon manat a aquell que venes de les rendes del senyor tants bens que bastassen a complir les dites coses per forniment de l a dita torre. Per la gran quantitat de sal prevista (400 quilos) per a poder conservar la carn sacrificada, la llenya tallada al pati i el molí portàtil que varen instal·lar, ens fa suposar que preveien un llarg setge, necessitant emmagatzemar queviures suficients per a tota la població, que en cas de conflicte hauria de refugiar-se al castell, fugint probablement per una galeria soterraria que travessant el cementiri la comunicava amb el barranc de la Rambleta (d’ací naix la falsa suposició popular del “túnel” excavat fins a la veïna torre d’Espioca). Tenim altres inventaris inèdits, del segle XV, que també ens ajudaran a reconstruir aquell espai, al temps que mostren tot allò útil que hi havia a les dependències del castell. Vegem el del notari Miquel Vilafarta, de 1479, una relació d’objectes personals d’ús quotidià aleshores existents als habitatges de l’administrador de la comanda, i que a causa de la mort del llogater titular, preceptivament s’havien d’inventariar fins i tot els objectes més íntims. 18 Això ens permetrà conèixer les dependències construïdes aleshores dintre del castell, així com el vocabulari, fent servir paraules que avui s’han perdut. Altre detall molt important el trobem en la producció local del vi. Vegem alguns exemples de noms curiosos: 18

A.R.V PROTOCOLS, R-11260

LA TORRE DE SILLA


90

XI martii, anno Mº CCCCº LXX VIIII

- hun traveser27 de ploma

Inventari fet per lo venerable frare Phelip Aliaqua, prior de la exma. de sant Jordi de la ciutat de València, sindich de la real orde de Muntesa per rebre les desferres e axovares19 dels comanadors defunts de la desferra atrobada a la casa que la dita religió te en lo loch de Cilla,

- dos cobertors tots blanchs be amprats (gastats per l’ús) - huna flacada cardada sotil (menuda, de poca vàlua) - hun artibanch28 de dos caixons - un stabell 29

- Dotze pavesos20 ab creus de Montesa et sent Jordi, e ab corbs.

- huna cloxa30 largua de bristo31 nova

- Dos selles 21de cavall ab ses forniments.

- huns tapins32 de home amprats (utilitzats).

- Hun libre en paper ab cubertes engrutades22 pintat de poblacions dels lochs del maestrat.

- huna fuginera33 sotil

- hunes enqurs23 de Aristotil de quatre cartes lo full ab cubertes de engrut.

- huna bandonera34 vella ab frasques (tires, borles, penjolls, etc)

- altres enqurs en pregami de quatre cartes lo full ab cubertes de fust ab aluda. 24

- tres tovalles de la taula del claver squoquades de lli, bones, tira cascuna quatre alnes 35:

- un lit ab V posts e tres matalafs blanchs e hun morisch vell25

- dos spinguardes36

- hun papallo26 blanch ab floradura 19 Mobles, eines, “aixovar domèstic” o coses abandonades, deixalles d’una casa que algú s’ha de fer càrrec. 20 Pavès: parapet, escut protector per al combat 21 Cadira de muntar que es col·loca al llom dels cavalls per asseure’s el genet. En relació amb els forniments del cavall fa referència al conjunt d’aparells especials de protecció: petos, faldons, correatges, etc 22 Cobertes “d’engrut”, pell sense treballar que s’utilitzava a les enquadernacions antigues. 23 Volums, tractats complets, col·lecció de temes 24 Cuir treballat pels aluders 25 Cobertor 26 Dosser plegadís amb tela o cortines per protegir un llit dels insectes o de les mirades d’altres persones.

FALLA PORT DE SILLA 2017

- mija hora de vidre (un rellotge d’arena)

- dos ballestes, huna d’hacer, altra de fusta, ab 27 Coixí llarg de capçalera de dos cossos ocupant tota l’amplada del llit. 28 Aparador o còmoda dels utilitzats expressament als dormitoris 29 Podria ser un qualificatiu referit a quelcom que: esta bell... però en aquest cas va escrit aïlladament dintre d’un Item, per tant ho haurem d’entendre com a nom propi d’objecte. 30 Bata llarga, vestit en forma de túnica a manera de bata de dormir. 31 Una classe de tela molt afamada a l’edat medieval. Teixit de llana procedent d’Anglaterra. 32 Sandàlia que duien principalment les dones, de tela fina i amb sola grossa de suro posada entre dues soles de cuir. 33 Bossa dissenyada per penjar-se a l’esquena 34 Aparell per penjar-se al costat creuat pel coll per portar manualment el penó o la senyera, bé en processó o en combat. 35 Alna: unitat medieval valenciana de mesura de teixits que feia quasi un metre de llargària. 36 Escopeta d’un sol canó llarg activada per metxa o pedrenyal.


91

hun martinet. 37

En lo celler del vi:

- dos parells de calces de cotonina.38

En la andana de les botes, començant a la primera que es prop la porta dels trulls, fon atrobada prop de plena de vinblanch44 apellat de mescles, que es novell, bo, e fi.

- hun banqual sotil de lana groch e vermell.39 - dos cabacets ab sis baneres40 - huna celada41 - dos amambrassos42

- en la tercera y a vi vermell de montalbana gastat, e es prop de miga.

- hunes cuyrases43 cubertes de cuyro tenat

- en la cinquena es terça de montonech blanch ja guastat. (gastat, passat)

- la sisena es miga de justoli ja guastat.

- en la segona ha dos parts de vi grech de Napols de la terra, bo. En l’altra part del celler que son los carratells45 prop de la dita porta dels trulls: En la andana baixa: Primo. hun carratell mig de malvesia vella e fina

- lo terç es mig de vi blanch apellat torrentes

- hun sollador46 xich per a la trescoladora47

37 Tenia diverses accepcions: Instrument per a forjar i batre metalls, a manera de bloc massís de ferro. Barra d’artilleria. També s’anomenava així un punyalet que tothom de la noblesa lluïa penjat al cint. 38 Tela fina de cotó 39 Tela vasta d’abric teixida amb cotó trenat, de la qual també es fabricaven les flassades. 40 Panera o cistella amb base rodona o rectangular, tota feta de canyes i vímet, utilitzada per guardar i transportar queviures. 41 Peça de l’armadura que cobria el cap i la cara, i que tenia a manera d’una visera articulada per als ulls. 42 Peces d’una armadura protectores de l’espai que va del colze als muscles. 43 Peça d’armadura que protegeix el bust, revestida de cuir o pell guixada.

- dos cabaços de terna barcella 48de spart.

44 Aquest mot figura sempre així amb una “n” que forma la paraula composta vinblanch. S’utilitzava per a designar una classe o varietat de vi, ja que quan es tracta de determinar solament el color sí que les separa. Les diferents varietats de vi que apareixen al text, d’ara en davant les remarcarem en negreta. 45 Carretell o carratell. Barril xicotet de fusta per tenir vi, de forma aplanada, que oscil·lava entre un cànter i una càrrega de capacitat. 46 Dispositiu o recipient de fusta o obra ubicat al peu de la premsa que serveix per recollir el “soll” o deixalles de la molta. 47 Cubell ubicat a la part inferior de la premsa per recollir el primer vi i transvasar-lo a les cubes de fermentació. 48 Tercera part d’una barcella: Mesura de capacitat d’ús comercial generalment per a grans, equivalent a uns 17 litres. Cada barcella tenia 4 almuds (4 litres i quarta). També existia el mig-almud per mesures casolanes com la sal o la farina. Arreplega així el nom del propi recipient de fusta a manera de carregador de grans, d’aquesta forma es mesurava al mateix temps que s’envasava la dacsa, el blat o l’arròs.

LA TORRE DE SILLA


92

- dos posts per portar pa al forn, e huna xiqua de fenyer. 49

- hun transportí50 e huna flaçada sotils.

- en huna gerreta sis almuds de guixes.51

- huna banasta 52de vimens (vimet, mimbre)

- huna setra 53de stany trenquada.

- hun canter en que ha arrob (arrop)

- huna bacina54 d’aram.

- huna dotzena de plats, e altra de scudelles de maliqua55.

En lo stable:

- dos mulates56 ab ses selles e frens.

- dos atzembles57, la hu(n)a ab albarda e l’altra sens albarda.

- hun ase58 ab sa albarda.

49 Acció de garbellar la farina en un ”sedàs” o garbellet de tela fina per no deixar passar cap impuresa. 50 A manera de mantellet de colors vistosos per cobrir la post quan es duia o s’arreplegava el pa del forn. 51 Una llegum antigament molt popular a Silla de grandària semblant a una llentilla, de la qual també es feia farina per a cuinar gatges. 52 Pollera o gàbia de vímet molt mes ampla i alta que les canastres ordinàries. 53 Recipient de metall amb ansa al costat que servia per abocar oli o vi. Nosaltres coneguem el seu derivat setrill, de diferent forma i menor grandàri 54 Gibrella o plat de metall, safa, palangana... amb una mossa semicircular que s’adaptava al coll per poder afaitar-se els homes. D’ella es deriven els bacins, bacinets, bacinots i bacinilles. 55 Ceràmica procedent del moriscat de Màlaga (Maliqua en àrab). 56 Als documents antics no apareix mai el nom “mula”, que sembla una reducció de la manera habitual i correcta d’anomenar a aquest animal: mulata o mulasa amb els diminutius “ mulatet” i “mulateta”. 57 Acèmila. Popularment conegut per “matxo” 58 Animal de càrrega de la família dels èquids d’aspecte semblant a un cavall, encara que més menut.

FALLA PORT DE SILLA 2017

Totes les damunt dites coses foren acomanades per lo dit prior an Joan Carbonell de Cilla. Testes, los honorables Joanot Dezfar e N Anthoni Aliaqua.

Una altra de les simbologies consubstancials al castell la trobarem a la vessant religiosa, perquè no hem d’oblidar que durant segles els amos havien sigut frares. Respecte d’això, sabem que hi havia una capella a l’interior del recinte, de la qual només sobreviu una l’arcada gòtica que veiem adossada a la torre i que tal vegada va ser la primera parròquia edificada pels conqueridors La següent referència la trobem a la Guerra de la Germania per l’estada de Vicent Peris al nostre poble fugint de les tropes del virrei, episodi del qual fou testimoni directe el cronista Martí Viciana un 10 de febrer de 1522. Aleshores els agermanats es refugiaren a la torre resistint allí durant tres dies, no obstant això, altres autors com Pere Sucías situen l’episodi al campanar de l’església i no falta qui parla a les cròniques de: “la destrucción de la casa del maestre”... (referint-se al de Silla). Aquest detall és força interessant per als que consideren que la torre original tenia més alçada, ja que en parlar d’un incendi, el càstig destinat als encobridors de Peris, tal com va succeir a la seua casa de València, cremada i sembrada de sal per escarment als rebels, podria justificar la desaparició


93

d’una suposada tercera planta, restant des d’aleshores descabalada fins avui. Però sembla que no fou així. Primerament perquè a les anteriors descripcions del segle XV només apareixen dues plantes i, en segon lloc, perquè el governador mai no hagués cremat una casa que simbolitzava el poder senyorial encara que hagués estat ocupada pels agermanats. 59

No coneguem cap reparació important immediata al primer terç del segle XVI, només tenim dades de les acaballes d’aquell segle per unes obres de manteniment que s’executaren de 1573 a 1580 i que, per la gran quantitat de materials documentats, suposarien una gran reforma de les instal·lacions. 59 “Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia” Viciana, Martín. 1566.

Aleshores, la relació entre la Senyoria i el veïnat molt sovint va estar enfrontada per lluites polítiques, arrossegant en aquestes baralles fortes divisions entre els llinatges benestants (majoritàriament partidaris del comanador) i els més dèbils, que aclamant al rei, als Furs i al costum, es deixaven manipular a qualsevol aldarull.60 Dintre dels murs existia altra dimensió fonamentada en la por secular del veïnat. Per una banda les dependències nobles restaven tancades o reservades als convidats de la Senyoria; solament visitades per motius especials en haver de formular una queixa, rebre una amonestació o quan alguna persona era requerida per a jurar testimoni. I no cal parlar-ne de les experiències a la presó, on fàcilment es podia anar a caure per qualsevol insignificança burocràtica o simplement per contravenir els capritxos del comanador. A més a més, la utilització de la indústria allí ubicada sempre comportava un pagament, un deure econòmic afegit a la prèvia “partició de fruits” que gravava les collites61... esdevenint així una situació de rebuig permanent de la qual trobarem molts exemples que en alguns casos provocaren autèntiques revoltes socials, sobretot al cas del monopoli del pa, el vi o els peatges.62 Per tant, no era d’estranyar que la percepció 60 Aprofita com a exemple els episodis de la Germania. Consultar: Enfrontaments postagermanats a Silla. Antoni Furió i Ferran Garcia. AFERS núm. 1, 1985. 61 Consultar Aportacions a la Història de Silla . M.C Vedrenyo i altres. Capítol dels impostos. 62 Procés del comanador contra el clergat de Silla A.R.V CLERO/MONTESA núm. 883

LA TORRE DE SILLA


94

inicial dels antics colons d’una Senyoria protectora i un castell segur per guarir-se en temps de conflictes, s’havia esvaït en el temps tornant-se tot el contrari, bé pels abusos dels administradors o per assimilació de les noves idees humanistes que ja qüestionaven tota dependència feudal.

que va generar un seguit de plets dels successius arrendadors contra la Senyoria. Aquesta situació va ser esmenada a partir del 1640 per la nova comanadora de Silla, Caterina de Montcada, la qual va prosperar socialment i econòmicament entre l’aristocràcia d’Olivares. Més endavant es trobaria intitulada com a duquessa de Montalto (per son pare) i princesa de Palerm. Ella va possibilitar una certa consolidació material del nostre castell, així ho escrivia l’any 1658 el notari de Silla Salvador Ortiç de boca d’un testimoni63:

...Batiste Saragoça, en edat de setanta set anys, te en ben certa memoria que quan prengue pocessio la desfrutadora de la Encomanda de Silla hi havia moltes roines de obres, ocasio de haver mes de vint anys que no havia obres. Y aixi mateix hi havia roina en la almasera y ort, los quals se han reparat y obrat de manera que estan hui totes adobades y millorades... en pus de tresentes lliures... Serà en arribar el segle XVII quan més testimonis tenim de l’abandó d’aquells edificis (epidèmies, crisi econòmica, despoblament, etc.), esdevenint un greu deteriorament del castell motivat per la manca d’activitats comunitàries, o també per la ronyositat dels comanadors que solament desitjaven cobraments (que no despeses de manteniment del castell); una postura

UN CENTRE DE CONTROL SOCIAL

CAIXA 2324-25. Antich, Josep. Un exemple de tardofeudalisme a Silla BIM núm. 65

63 A.R.V CLERO/MONTESA núm. 954, caixa 2526-27

FALLA PORT DE SILLA 2017

El segle XVIII significa el reviscolament del conjunt, mitjançant un seguit d’intervencions que li donen al recinte un aspecte més noble. És el període en què comença a parlar-se del “Palacio de la Encomienda”, referit al recinte privat que podem interpretar com un


95

saló noble, ben decorat, que edificarien per a fer les funcions d’edifici consistorial, reutilitzant l’antiga capella medieval i deixant només el retaule que la presidia per ennoblir el lloc de reunions ubicat a la planta baixa. Aleshores ja apareix anomenat com a Casa capitular, donant-li per primera vegada en la història una certa solemnitat a les dependències consistorials. Vegem algunes expressions que confirmen la nova ubicació:64

- Acta de nomenament de metge titular. Alcalde Josep Valero, any 1724: En el castillo de dicho lugar, haviendose ajuntado en forma de Ayuntamiento... - Ban de Josep Llosano, alcalde ordinari a 1726: Reunidos en la Sala del castillo de Silla en forma de Ayuntamiento. Un altre ban que finalitza així: “Dado en el Palacio del castillo de Silla el 23 de Diziembre de 1723. - Ban de Josep Serrador, alcalde a 1729: Constituidos personalmente en la Sala del Castillo, y en representación del comun de esta Encomienda... Fent una recapitulació de les estàncies d’aquell moment podem agrupar-les de la següent manera:

64 A.P.P.V PROTOCOLS núm. 1518, Petició de comptes pública a Joseph Carbonell, regidor que fou de l’any 1714.

Almàssera vella. Aleshores en plena activitat, documentant-se un total de cinc premses. Almàssera nova. Amb tres premses. Ubicada delante la puerta del castillo (la piñolera nueva). Celler de vi. No s’anomena res dels trulls, ni de les premses ni aparells productius, semblant una disminució del control de l’activitat vinatera, que ja estava alliberada fiscalment. Patis interiors: - Descobert de la torre, que l’envoltaria per la cara sud-oest. Amb una porta per on s’accedia al celler (a los lagos), i tres finestres de la barbacana “de baix”, per on s’accedia a la verema. - Del pou (per l’existència d’un pou d’abastament d’aigua) Lloc que deuria estar cobert o semiobert en allotjar el retaule de sant Jordi, actuant com una entrada de llum a la casa. Actuava a manera d’antesala a diversos accessos en estar comunicat interiorment amb l’habitatge principal, el pati de la torre, la porta del graner (torre), amb la barbacana (just pel costat del pou), al celler de l’oli i a un quartet al costat de la bodega, situat al final del corredor. Per aquesta raó, correspondrà, sens dubte, a la zona LA TORRE DE SILLA


96

frontal d’accés a la torre, aproximadament al mateix espai que avui existeix. Del costat del pou sortia l’escala de pujada a l’andana (2n pis). - De la cuina o de l’arcada, situat a la dreta de l’entrada principal, comunicat amb la casa dels criats i els estables Celler d’oli. Ubicat al costat del pati del pou i el celler del vi. Habitatge principal: - Planta baixa. Saló principal de recepció i estar, lloc noble de reunió de l’Ajuntament que acabarà anomenant-se “palacio”. Del seu interior pujava una escala als habitatges de la cambra. - Planta superior Estància personal de l’administrador i família, on apareixen: - Alcova - Segon i tercer quartos dormitoris - Els quartos nous - Cuina - Andana (tercera planta) amb 21 finestres - Desvà (quarto al remat de l’escala) - Terrat, al qual s’accedia des de l’andana.

Torre, fent servir el paper de graner i presó, recalcantnos que se mantiene de cuenta del lugar... és a dir, que no entrava mai en el lot de lloguer en ser mantinguda i utilitzada pels òrgans de la comunitat. Sobre la seua funcionalitat hem vist com s’insistia molt en el calabós ...entrando a la derecha... lloc habitual on s’empresonava als delinqüents, bé per complir allí mateix la condemna o fins que passaven a altra instància judicial (no oblidem que l’administrador de la comanda tenia jurisdicció sobre els temes penals). Tenim molts exemples d’aquesta pràctica, però el més espectacular potser la fugida d’un pres ocorreguda l’any 1725, en què la reconstrucció dels fets detalla perfectament el recinte gràcies al procés penal instruït per l’alcalde Batiste Domingo contra Joseph Vidal, tractant de ramat veí de Massanassa, acusat d’agredir sexualment i incomplir la promesa de matrimoni amb Maria Quiles, fadrina de Silla.65 65 A.R.V ESCRIVANIES DE CAMARA exp. 277

FALLA PORT DE SILLA 2017


97

“El reo pudo serrar los grilletes con una lima u otro objeto cortante, y con los mismos herrajes hizo saltar las bisagras de la puerta del calabozo, subiendo libremente a la estancia superior de la torre en donde se halla una tronera abierta por donde se descolgó con una soga atada a un palo hasta uno de los tejados, bajando después hasta la barbacana y saliendo al exterior”... Forn. Aleshores actiu i amb totes les eines de pastar i coure pa (presenta porta al carrer i porta i finestra al corral) Estable. Pren llum del pati de l’arc. A la part superior té la pallissa. Paridora. Amb habitatge i cuina per als pastors. Tanmateix, abans de compondre definitivament el trencaclosques interior, caldrà analitzar altra de les dependències que encara resten confoses: l’anomenat hort de la Senyoria, ja que el seu emplaçament podria moure’ns a fer errades de partida si pensàvem incloure’l dintre del recinte emmurallat del castell. Estava ...delante de la puerta del castillo... i també adossat a l’almàssera vella, des de la qual s’accedia a ell per una porteta menuda, per tant, si som capaços de localitzar la situació exacta de les dues almàsseres, també sabrem on estava l’hort.

EL CASTELL DURANT EL SEGLE XIX Amb l’església nova desplaçada de lloc, un modern consistori acabat d’estrenar (a la Casa Correus), i la progressiva potenciació de les institucions municipals, recentment dotades de jutjat civil i notaria permanent (no itinerant), la gent de Silla en acudir a la plaça anirà canviant la percepció física dels centres de poder. A poc a poc, la comanda perdrà protagonisme polític i econòmic esdevenint una fase d’abandó material de les instal·lacions primitives, aleshores ja sense cap activitat industrial ni orgànica... ni Bayle que nomenar, ni rendes que controlar. Situació agreujada amb la derogació de privilegis de l’any 1836, que culminarà amb la definitiva desamortització del progressista Pasqual Madoz. A partir d’ara desapareixeran les referències oficials al castillo i casa de la Encomienda, passant a formar part l’edifici de los bienes nacionales en venda. Durant cinquanta anys (1800-1850), l’antic edifici romangué quasi abandonat llevat de la presó de la torre i la sala noble, que continuava estant utilitzada per la Junta de la Séquia Reial, col·legis electorals, magatzems, etc. Però no sols es “degradava” el castell, sinó que inexplicablement per al curt període de vida, el palauet del nou Ajuntament també comença a resultar inadequat per al creixement demogràfic de LA TORRE DE SILLA


98

la població, que ja assolia d’una activitat burocràtica que desbordava l’espai municipal, entrebanc fàcil d’imaginar si analitzàrem la disposició arquitectònica, la reduïda superfície, l’estretor i pendent de l’escala, etc. semblant més la casa particular d’un benestant, que no pas un lloc destinat a l’afluència pública de veïns. Així es desprèn de les reiterades lamentacions i queixes oficials que al respecte he pogut documentar66, com per exemple les mancances de la Sala Capitular o la precarietat de les escoles allí instal·lades, dos aspectes que ja s’havien denunciat per l’alcalde Vicente Carbonell l’any 1853:

...se solicita la suma de 70.000 reales de vellón a fin de atender con ello a la construcción del edificio de la escuela de niños, tan precisa porque la actual se halla en el tercer piso de la casa capitular de esta villa, y a la altura de 40 escalones (encara hi ha els mateixos), siendo de tan corta capacidad que no pueden colocarse los alumnos que diariamente concurren... Y luego carece de cloacas para hacer las necesidades... lo que para ello tienen cada vez que salir a la huerta... (es refereix a l’hort de la Senyoria) 66 A.D.P.V E.14.2 caixa 56

FALLA PORT DE SILLA 2017

Resignats a no esperar ajudes de l’administració provincial i decidits a impulsar amb recursos propis l’educació infantil, l’Ajuntament encarregarà el 1861, durant l’alcaldia de Vicent Chiner, els plànols d’un edifici de nova planta per instal•lar dues escoles incloent els preceptius habitatges dels mestres, havent de pagar a l’arquitecte Joaquim Cabrera 2.500 reals pels honoraris tècnics.67 Les obres pretenien executarles dintre de les velles dependències ja que, encara que el castell restava pràcticament abandonat i ser de titularitat estatal, sembla que per necessitat d’espai a poc a poc anaven ocupant-se; fet que ocorrerà a partir de la dècada del 1860, compaginant-se durant quinze anys l’ús de les dues cases com a locals públics, habilitant fins i tot dintre del mateix castell una caserna per allotjar la recent creada Guàrdia Civil, que romandrà allí fins l’any 1880 en què es traslladarà al final del carrer de València (actual núm. 112). Aquestes reutilitzacions es desprenen d’algunes referències concretes, doncs als Pressupostos de 1862, el mateix alcalde certifica 2.000 reals de velló per ”rehabilitación de la sala, hoy granero, de la casacastillo para enseñanza de niñas”.68 També disposem d’un testimonial informe de danys signat al gener de 1865 per l’alcalde Vicente Carbonell que, a més de 67 A.D.P.V E.14.2 caixa 75 68 L’antic Salon de Sesiones s’havia convertit en un graner, l’espai ideal que pensaven rehabilitar per a l’escola de costura, ja que cal dir que en aquella època l’ensenyament primari solament estava a l’abast dels xics, discriminació que serà palesa fins a la Llei progressista de 1869.


99

constatar “l’ocupació” municipal del castell, també ens aprofitarà per conèixer un detall ornamental de la torre69:

La situació física de la insuficient casa-palau era coneguda pel Govern Civil, però sembla que el governador no estava per col•laborar amb les despeses, ni per resoldre la situació si no és des d’una prèvia capitalització econòmica, és a dir, venent a canvi alguna propietat pública. Aquesta actitud provocarà que l’Ajuntament adopte la decisió de personar-se com a part interessada en la subhasta i, a la vegada, demanar autorització per poder vendre el castell que ocupava a desgana. No obstant això, els esdeveniments polítics de “la Gloriosa” aturaran de moment aquest procés transaccional, ja que quatre mesos després, el nou alcalde i aleshores president de la Junta revolucionaria de Silla, Venancio Serra, reprendrà el tema encapçalant una carta al mateix general Serrano (aleshores regent d’Espanya per l’exili de la reina Isabel II):70

“La casa del Ayuntamiento ha sufrido perjuicio por haber caido desde lo alto de la torre un pilón de adorno, con peso de unas doze arrobas, sobre el tejado. Habiendo roto una biga y varias traviesas de sostén, abriendo un agujero de dos metros cuadrados, habiéndose calculado el perjuicio según los peritos de cuatrocientos treinta y nueve reales, cincuenta céntimos”.

Ilmo Señor: No se le ocultará que la villa de Silla es digna de alguna consideración, si no por la importancia del número de habitantes, que es de unos ochocientos vecinos (segons el padró, exàctament hi havia 711 cases amb 3.371 habitants), al menos por su posición topográfica....Por la inmediación de Silla, que hay una excelente estación... Y por las calles principales del centro de la Villa recorre la

69 Pel pes i dimensions apuntades, possiblement es tractara de la darrera de les quatre peces que sobreeixien volant de l’estructura per flanquejar el sostre de la torre, tal com el volgué representar el cronista Martí Viciana al seu estandarditzat dibuix del segle XVI, també reproduït posteriorment per Vicente Castanyeda al segle XVIII i Carles Sarthou Carreres al XX. A.D.P.V E.2.1 llig. 4)

70 A.D.P.V A.7.1 caixa 52

LA TORRE DE SILLA


100

carretera de Valencia a Alicante. La mayor parte del rico y delicioso lago de la Albufera, esta dentro de su termino municipal, y a muy corta distancia de esta. Y Silla esta a dos leguas escasas de la capital de la provincia. Todas estas circunstancias atraen grandes y frecuentes reuniones de personas ilustradas de elevada posición y jerarquía, presididas algunas veces por el Jefe Civil de la provincia, y para dichas reuniones tan solemnes, carece el Ayuntamiento de competente local teniendo que valerse de los agenos. Porque tiene una tan reducida casa consistorial, que baste decir que la Sala de Sesiones solo es de cinco metros de longitud, y cuya mayor parte ocupa el municipio, siendo indudable que la mayor o menor decoración de estos edificios influye poderosamente en la respetabilidad que debe tributarse a la Magistratura municipal y a los juzgados de paz... Silla es pueblo de etapa, y por su situación, se cruzan en ella y a veces pernoctan conducciones de presos ascendentes y descendentes de otras carreteras... y el Ayuntamiento carece totalmente de carceles propias, porque desde inmemorial estan situadas en la antigua casa-castillo, hoy propiedad de la Nacion.

FALLA PORT DE SILLA 2017

Por los adelantos de la época, amor a la Institución, y apreciando lo que valen las conquistas de la Ciencia, desea preparar locales qué, al paso que la niñez reciba la educación debida para formar ciudadanos honrados.. reúnan las cualidades de ventilación y salubridad que en sí merecen, mas carece de edificios para ello, viéndose obligado hasta ahora a tener locales alquilados para las escuelas, y también casas aparte para habitación de los Maestros. Y como quiera que en la Plaza Mayor de esta población existe la antedicha casa-castillo, hoy del Estado, marcada con el nº 8, que es susceptible y muy a propósito para todas las oficinas y dependencias arriba expresadas. Y que la población no está para hacer grandes dispendios y edificios de nueva planta, y que no hay tampoco puntos vacíos en la misma, adecuados al objeto, de todo lo cual esta enterado el benemérito Sr. Gobernador por sus visitas giradas a esta población. Por ello: Suplica con toda veneración, se sirva Vuestra Alteza acordar que sea cedido el enunciado edificio casa-castillo a favor de la villa de Silla Silla 28 Nov. 1869


101

Aquests raonaments destinats a motivar la magnanimitat del govern progressista, teòricament sensible a les millores socials, tampoc dugueren a cap lloc la solució, sinó que, en tractar-se d’un bé públic, s’hagué de respectar escrupolosament el procediment legal. Aleshores no varen autoritzar la participació de l’Ajuntament en la subhasta del castell, que finalment fou realitzada el 29 de desembre de 1871, però mitjançant una xicoteta il·legalitat, ja que en l’expedient consta que l’edifici fou adquirit per un particular, Batiste Antich,71 qui en realitat era un postor interposat per decisió municipal, que immediatament la transferirà al municipi pel mateix valor. Aquesta adquisició patrimonial extraordinària comportava una despesa de 24.500 pts., més 3.000 pts. que caldria afegir de rèdit en haver ajornat el pagament durant quinze anualitats de 1.677 pts., xifra que ens apareixerà repetida als pressupostos vinents. Però, en tot aquest procés legal de venda d’un “bien nacional” que, a més a més, encara estava considerat com un edifici ruïnós amb antigues estructures medievals, va produir-se un fet insòlit que demostra fins a quin punt alguns estaments boicotejaven la gestió del govern revolucionari.

71 A partir d’aquesta data, el trobarem en diverses legislatures actuant de primer tinent d’alcalde.

LA TORRE EN PERILL Abans d’autoritzar la venda de l’immoble, com era preceptiu, l’Estat va sol·licitar un informe a la Comision de Monumentos Históricos y Artisticos de la Provincia de Valencia, òrgan que no va emetre cap tipus de dictamen. Després de sis mesos de silenci administratiu, interpretat com un assentiment legal a l’alienació tramitada, i davant la insistència de l’Ajuntament de Silla, va haver d’obviar aquest tràmit per a poder subhastar l’edifici. Però inexplicablement, una vegada venut el castell, la Comissió no actuava, i quan ho va fer, el seu dictamen va ser sorprenent:

Al Señor Governador Civil Esta Comisión que deseaba informar a V.S con el acierto debido en el expediente que se sirvió remitir con fecha 29 de Mayo de 1871 sobre la instancia producida por el Ayuntamiento de Silla, en solicitud de que se le ceda por el Estado el castillo existente en dicha población para destinarlo a cárcel, casa consistorial y escuela, esperaba que la Diputación provincial abonase la consignación que venia figurando en sus presupuestos para subvenir a los gastos que ocasionase un reconocimiento practicado en el mencionado edificio... pero no ha podido LA TORRE DE SILLA


102

llevar a cabo un pensamiento por la carencia absoluta de recursos en que ha estado. Ante tal situación, y para no demorar por mas tiempo el despacho de asuntos de esta índole, ha pedido noticia a personas competentes de la localidad, de las que resulta que el edificio de que se trata no representa o recuerda tradición alguna histórica digna de mención, ni reúne mérito artístico suficiente a que se conserve en ese concepto. Lo que pongo en noticia de V.S ... para que obre los efectos consiguiente

l’opinió requerida a “las personas competentes de la localidad”... és evident que no posarien entrebancs a l’adquisició d’aquest edifici per a ús del poble, ja que qualsevol indici de valor afegit possiblement hagués obligat a l’Estat a retenir-lo. No obstant això, aquesta desprotecció oficial també suposava un greu risc de desaparició, ja que es podia haver enderrocat la torre sense cap tipus de control ni problema legal. Respecte de la segona pretensió municipal que volia desfer-se’n del palauet ...”que ha quedado inútil para el servicio”... no sabem rés fins a novembre de l’any 1872, data on trobarem l’autorització condicionada d’aquesta venda:

Valencia 3 de mayo de 1872 El Vice-Presidente. Mariano, Arzobispo de Valencia El Vocal Secretario. Manuel Blanco y Cano A la vista de l’escrit, solament caben dues explicacions lògiques: o la Comissió desconeixia l’existència de la torre de Silla en no estar catalogada, o aleshores era tan abundant i valuós el patrimoni històric provincial, que el nostre monument (aleshores molt degradat) no tenia cap mèrit en comparació amb altres llocs. I sobre

...se notifica al Sr. Alcalde que la venta se haga en publica subasta al alza, previo justiprecio de peritos y cuidando bajo su responsabilidad que las cantidades que se obtengan de la venta, se apliquen a los objetos para los que se ha pedido autorización, o sea, para acabar de pagar la casa castillo y para trasladar a ella el Municipio... 72 El gener de1878, l’Alcaldia de Silla aprova en sessió ordinària i remet a Govern Civil el Projecte i Pressupost “del teatro que tratan de llevar a efecto varios vecinos propietarios aprovechando el local comprendido entre 72 A.D.P.V E.14.2 caixa 56

FALLA PORT DE SILLA 2017


103

la casa del recurrente y el edificio denominado castillo, cuyo solar forma parte del mismo, se ha establecido sirviéndose de los dos muros existentes apoyando los cuchillos de armadura sobre pilares adosados a los paramentos interiores. Compuesto tan solo de planta baja, en donde se han de colocar los espectadores por haber suprimido el anfiteatro que se proyectó en el testero de dicho salón. Es va inaugurar el 24 de desembre de 1879, amb el nom de Teatro de la Constancia EL SEGLE XX Exactament l’any 1891, assistim a una reparació integral de les teules del sostre (550 pts.) i condicionament de les escoles (350 pts.), dues obres que encetaren altra polèmica partidista, ja que entre altres actuacions en carrers i camins, s’hagueren d’inspeccionar repetidament per ordre governativa a causa d’una denúncia de l’oposició a l’alcalde conservador Vicente Sanchís García, que fou acusat de falsedat en document públic, precisament en pagar aquestes factures.73 Aquest alcalde va manar instal·lar la primera font pública a la Plaça, formada per dues canonades arran de terra sobre un esglaó circular, que generà una despesa de 5.225,92 pts.

Entrem al període de menys interès urbanístic atesa la pèrdua de perspectiva històrica, agreujada pel canvi d’identitat arquitectònica de l’antic conjunt, fet que suposava un perill potencial, ja que la Torre era considerada un destorb en mig del pati. Les continuades obres d’ampliació aniran rehabilitant interiorment noves oficines municipals, edificant també dos habitatges per als funcionaris fins a envoltar completament la torre islàmica, l’únic vestigi que miraculosament restava del “castell”. A començament de segle, l’edifici de l’Ajuntament ja presentava una estructura funcional molt semblant a la d’avui, ja que la volumetria exterior era pràcticament la mateixa (a diferència de la distribució i grandària de

73 A.D.P.V COMPTES MUNICIPALS H2. C. 733

LA TORRE DE SILLA


104

finestres), però l’aspecte dels patis interiors mantenia elements molt més rústics, supervivents del segle XVIII. Aleshores, la zona oest de l’edifici restava independitzada, ocupada pels jutjats i les dues escoles conegudes popularment per: la “de baix”, reservada per als pàrvuls, i la “de dalt” dels xics majors; mentre les xiquetes es recollien darrere de la torre on s’havia afegit una nova escola, accedint per una petita escala al costat de l’estable que encara hem conegut. Respecte del cos frontal de l’edifici municipal, estava ocupat a la part superior per dependències públiques, a les quals s’accedien per una ampla escalinata que conduïa a un porxet amb les tradicionals ventanilles, habilitant més tard uns habitatges per als algutzirs, que tindran com a darrers ocupants dos funcionaris: Antonio Martínez, el corneta, i Adolfo Saragossà, el Bessó. I la sinistra presó de la torre havia donat pas a un petit calabós del pati, al costat del pou, lloc més conegut en termes col·loquials com el poll, un correctiu casolà reservat per als borratxos o rodamóns caiguts en mans de l’autoritat. Des del primer any del segle, les obres de condicionament se succeiran a cada Pressupost ordinari:

FALLA PORT DE SILLA 2017

1901 - Expediente de obras sin la formalidad de la subasta, por motivos de urgencia, en el piso bajo que ocupa la escuela de párvulos ............................ 3.100 pts 1902 - Reparación de zócalo y fachada del Ayuntamiento................................................ 1.800 “ - Renovación del pavimento de oficinas...946 “ 1904 - Reparación de la casa capitular ...........2.000 “

A partir d’aquesta data les inversions destinades a la casa consistorial seran mínimes o solament a nivell de manteniment, bé perquè ja no necessitava de millores o, possiblement, per la forta despesa prevista als grans projectes de salubritat pública encarregats l’any 1907 per instal·lar l’enllumenat elèctric a tota la població; el degollador, mercat, cementiri ni fonts públiques, que junt a l’eixamplament del Port de Silla foren les obres que absorbiren majoritàriament els pressupostos fins l’any 1917. Durant la Guerra Civil es va edificar el refugi antiaeri confrontant i el 1943 començaran una sèrie d’intervencions directes sobre l’edifici consistorial, data en què apareix un projecte de l’arquitecte Manuel Romaní Miquel per realitzar una “Reforma interior de la casa consistorial”, que consistia en unes obres


105

emparades sota el Plan de Regiones Desvastadas. Però, aquestes millores foren més decoratives que funcionals, ja que es tractava de “llavar-li la cara” i adequar-lo a la nova estètica eliminant senyals del passat (un exemple el tenim a la font pública de modern disseny, “la bienpagà”, aleshores reubicada al mig de la plaça). Foren executades en el 1943 sota l’Alcaldia de Diego Gutiérrez Peris amb un pressupost de 36.287 pts. I van ser inaugurades pel governador civil Laporta Girón. També s’efectuaren obres d’enderroc i reparació de façana.74 Foren executades l’any 1954 i es canviaren les sis balconades i unes portes de ferro per al cinema, afegint també el remat de la coberta adornat de pilastres d’agulla.

EL DILEMA DE LA TORRE Altra noticia interessant la tenim localitzada en un expedient municipal datat a octubre de 1957 que, a poc d’haver pres possessió de l’Alcaldia Vicente Lluesa Martínez, fou iniciat per un despreniment a causa de les fortes pluges que provocaren la famosa riuada de València. Açò suposava tornar a reprendre el problema de la conservació, ajornat durant dècades, però que els polítics del moment ja no podran mantenir en la indefinició ateses les circumstàncies materials. Aleshores, la corporació demana amb tota urgència el preceptiu assessorament al Sr. arquitecte, que recomana el següent:

ESTADO DE LA CONSTRUCCIÓN.- A juzgar por las características descritas, la construcción debe estar levantada hace unos seis siglos [el desconeixement de la història era evident]. Su tosca fábrica ha sufrido los vejámenes del tiempo, siendo notable la pérdida de gran parte del revestimiento exterior de cal y piedra de su fachada de Poniente, recayente al patio del Ayuntamiento, dejando al descubierto la masa de barro interior. Con ocasión de la últimas lluvias se ha producido un nuevo desprendimiento de esta capa cayendo sobre el citado patio, sin que afortunadamente haya 74

A.M.S caixa 10.1 carpeta 1 (catalogació antiga).

LA TORRE DE SILLA


106

habido que lamentar desgracias entre los funcionarios municipales, que habitualmente transitan por el lugar. Dicho derrumbamiento ha dejado sin apoyo la parte superior del mismo revestimiento, por lo que se ha ordenado su urgente apeo, quedando de manifiesto el bombeo y separación de la parte lateral a la recientemente caída, por lo que siendo de temer su inminente desprendimiento, se ha dispuesto su destrucción en evitación de desgracias. Interiormente han caído diversos ladrillos de las bóvedas, sin inminente peligro de la total ruina, por las extraordinarias dimensiones de estos elementos estructurales. Sobre el suelo de la azotea se aprecian grietas que acusan la exfoliación de la capa resistente del citado paramento de Poniente, lo que hace preveer continuos desmoronamientos de dicho muro. El ángulo formado por las fachadas Norte y Levante está totalmente separado de los correspondientes paramentos por dilatadas grietas, siendo máxima la separación, como es lógico, en el machón del antepecho de la terraza, que se encuentra en tan reciente FALLA PORT DE SILLA 2017

peligro de caer sobre las cubiertas inmediatas (concretamente de la sala de espectáculos), que en uso de las facultades concedidas se ha ordenado la demolición de dicho machón. DICTAMEN. Por cuanto antecede, es criterio del que suscribe, que si bien la estructura del edificio puede mantenerse todavía en pie por la robustez de los elementos estructurales, es patente el peligro en que se encuentra la vecindad por los continuos desprendimientos previsibles, que a la larga atentan también a la misma existencia de la construcción. En estas condiciones es aconsejable la demolición de la construcción en evitación de mayores males, a no ser que interesando la conservación del edificio por su carácter histórico, se tomen las medidas pertinentes para lograr una eficaz, escrupulosa y definitiva restauración.

Silla a Octubre de 1957


107

Després de tres anys de silenci esperant-hi notícies, l’Ajuntament rebrà una circular del governador civil exigint precisament allò que des de Silla li havien denunciat:

”Que todos los Ayuntamientos de la provincia presten la debida atención al cuidado de los castillos y fortalezas que existan en su jurisdicción, esperando de esa Alcaldía que preste una favorable acogida”...

Sr. Carbonell: ”Ruégole se sirva informar acerca de cuantos antecedentes existan en el archivo municipal o cualquier otro, así como los recogidos por V. en cualquier otra fuente, relativos al origen y vicisitudes de la referida edificación, y de las razones que se podrían aducir, históricas, artísticas o culturales, para justificar una petición de ayuda en evitación de la posible demolición”... Atesa la instrucció governativa, es demana un dictamen històric al cronista de la ciutat:

LA TORRE DE SILLA


108

Les dades històriques aportades per aquest home no aniran més enllà de les quatre referències que aleshores es coneixien d’alguna enciclopèdia; no obstant això, en aquest cas hem de ser objectius amb la seua funció assessora i elogiar-li la contundència de la conclusió, ja que va oposar-se amb tota valentia a un enderroc imminent. A més a més, es consultaren altres entitats culturals de caràcter privat o semipúblic en un intent de carregar-se d’arguments per protegir-la al temps que es demanaven fórmules de finançament. Així es desprèn de la carta enviada a la societat Amigos de los castillos: ”solicitamos autorización de obras de construcción, o bien si conviene su derribo”... Però aquest organisme es va limitar a remetre una mena de fitxa catalogràfica, sense aclarir cap cosa sobre les pretensions municipals, encara que deixava el camí obert a una possible demolició per raons de seguretat, en confirmar que no existia cap protecció legal sobre la nostra torre:

Localización: SILLA Tipología: E.F (edificio fortificado) Número: 117 Cronología: EDAD MEDIA Protección legal especial: NINGUNA Conservación: R – 3 (restos) Utilización: AYUNTAMIENTO Denominación vulgar: CASTELL

Localitzades les actes de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics,75 sembla que el tema de la torre de Silla encara subsistia als debats per tramitar la declaració de Monument Nacional, ja que observem dues curiositats: en primer lloc, la divisió d’opinions entre els seus membres, i després el canvi d’actitud de la corporació municipal, desenganyada dels organismes per no haver rebut cap ajuda, o bé per l’existència de nous projectes de futur. Acta del 6 de juliol, 1967

...”en 1961 fue objeto de estudio por los srs. Albert y Momblanch, a quienes se encarga que continúen las gestiones. Parece ser que el Ayuntamiento no da bastantes facilidades para su estudio, habiendo algunas resistencias locales para que sea declarado Monumento Nacional. Esta torre, según el Sr. Sanchis Guarner es del tiempo de la Reconquista y una de las defensas del Sur con la de Espioca, y Viciana la trae en su obra”.

75 A.D.P.V Llibre de Actes, anys 1967, 1968, 1969.

FALLA PORT DE SILLA 2017


109

1968, novembre 12

“Respecto de la Torre de Silla, los srs. Romaní y Momblanch manifestaron haberla visitado el dia 7 de noviembre, observando que el monumento no posee valores artísticos suficientes para ser declarado Monumento Histórico Artístico Nacional, aunque sí bastante categoría histórica. La Comisión acordó se proceda a una nueva visita y se amplía la ponencia con los srs. Sanchis Guarner y Domingo Fletcher con objeto de visitar dicha torre y las del cinturón defensivo de Valencia”.

de Silla para que tenga conocimiento de ello y ordene la salvaguarda de dicho monumento”. La corporació canvia a l’abril de 1969 i accedeix a l’Alcaldia Roberto Brocal Olmos (1969-1979), començant el mandat amb moltes energies aprofitant el bon moment econòmic que travessava Silla, les perspectives de futur i la seua condició política de diputat provincial. Aleshores, un dels primers avantprojectes emblemàtics que encomana a l’arquitecte municipal, Rogelio Jardón, fou la possibilitat de remodelació de la casa consistorial, barallant-se dues opcions tècniques possibles:

Afortunadament per nosaltres, sembla que l’actuació dels dos il·lustres historiadors que s’afegiren a la Ponència, va resultar del tot positiva almenys per fer memòria a l’Ajuntament de la llei vigent. 1969, octubre 17

“Respecto a la Torre de Silla, a la vista del Decreto del Ministerio de Educación Nacional de 22-IV-1949, por el que se consideran Monumentos Históricos-Artísticos todas las torres, castillos y elementos defensivos antiguos, se acordó se oficie al sr. Alcalde

Plaça del poble 1971 LA TORRE DE SILLA


110

La primera consistiria a enderrocar l’edifici existent, alliberant la perspectiva frontal de la torre per ferla visible des de la plaça. D’aquesta manera, el nou Ajuntament previst en un edifici de quatre plantes, s’ubicaria sobre els terrenys del teatre-cinema (pràcticament inactiu en haver-se quedat menut i antiquat), mentre la torre restaria tota en peu, encara que envoltada al darrere per diversos edificis moderns de sis o set alçades. L’altra solució prevista serà la que finalment es va dur a terme mitjançant un projecte discret, menys arriscat, i políticament més “racional”... que pretenia remodelar l’edifici sobreposant noves estructures damunt de les carcasses preexistents a la cara frontal, afectant principalment la façana sud-oest, que s’enderrocarà completament. El 15 de juny de 1974, el governador civil Enrique Oltra Moltó, donant a entendre els reiterats abusos i agressions que durant “l’Espanya del desarrollo” (la dècada prodigiosa) s’havien produït contra el patrimoni històric, remet una carta a tots els ajuntaments de la província, entre ells al de Silla, precisament en el moment més oportú per avortar d’una vegada les indefinicions:

FALLA PORT DE SILLA 2017

Ante las situaciones planteadas en Madrid en relación con los edificios ruinosos... y ante la eventualidad de que en esta Provincia puedan llevarse a cabo derribos de edificios en base a su estado vetusto o de apariencia ruinosa, que pudieren por otra parte, de forma solapada, dar lugar a posibles especulaciones, a instancia de la Dirección General de bellas Artes, este Gobierno Civil hace expresa advertencia de que no podrá procederse a la demolición de inmueble alguno sometido a la legislación específica... Cualquier infracción en esta materia motivará la exigencia de las responsabilidades que procedan. No obstant això, algun assessor urbanístic del consistori tornava a qüestionar ...“la absurda cabezoneria de mantener la torre en pie”. Aquesta encertada advertència, que malauradament arribava tard per a alguns pobles, a Silla eliminava qualsevol proposta d’actuació basada en l’enderroc, havent d’assumir definitivament la darrera fase que preveia la rehabilitació integral. També cal parlar de l’opinió pública sensibilitzada pels opositors de “la transició”, que fins i tot utilitzaren el Llibre de Festes de 1977 per fer campanya amb l’excusa dels textos històrics, per exemple, el professor Josep L. Pitarch:


111

“... el que volia a l’escriure açò, era, una vegada més, insistir-los en que hem de salvar la torre. Es part del patrimoni col·lectiu que no podem sacrificar. La nostra obligació és transmetre a les noves generacions tot allò que hem rebut. Si estem intentant que Silla siga una població exemplar en tots els conceptes, perquè no donar-ne també exemple del que cal fer amb els monuments històrics? Hem de salvar la torre !!.

I arriba l’any 1979. Les primeres eleccions municipals democràtiques donaran majoria a la candidatura socialista encapçalada per Alberto Vedrenyo Gastaldo, que assumirà l’Alcaldia amb el suport dels comunistes, encara que pocs mesos després dimitirà i accedirà al càrrec Lluís Martínez Benaches (1979–1989), que ràpidament va impulsar el projecte encetat començant LA TORRE DE SILLA


112

les obres per la zona del teatre, on es varen descobrir importants restes arqueològiques que propiciaren un clima d’especial interès pel passat de Silla reflectit en diverses actuacions, com ara: els articles del BIM, el I Congrés d’Història Comarcal, creació d’una beca per a recerca documental als arxius, la publicació del llibre: Aportacions a la Història de Silla, etc. Tot això va possibilitar el compromís de les forces polítiques (unes més que altres) d’executar com una assignatura pendent, la rehabilitació urgent de la torre medieval, iniciant una primera actuació sobre el mur oest, que era la part més afectada, continuant seguidament amb la neteja i condicionament interior. Mentrestant es reprengueren les gestions per tancar l’aturat expedient de qualificació, que finalment trobem en data 30-VII-1982 quan el BOE publica una resolució del Consell de Ministres que aprovava la declaració de Monument Històric Artístic Nacional, que suprimia definitivament qualsevol intent de demolició, a més que obligava a la restauració. Aquesta intervenció de 1983 ja és més recent, i quasi tots la recordem en haver donat publicitat al BIM fent un seguiment dels treballs que donaren l’aspecte actual a la torre. Però el capítol més testimonial per a nosaltres és la mateixa Memòria que justificava la intervenció, en què apreciem una ràpida i meritòria FALLA PORT DE SILLA 2017

evolució de criteris per part del facultatiu tot i en favor del retrobament històric; de la qual extractaré uns paràgrafs que, afortunadament, no tenen res a veure amb els passats informes tècnics que jugaven entre l’ambigüitat i el catastrofisme:

“Largos años de olvido y abandono, con la irresponsable incorporación de construcciones extrañas, pusieron en peligro la conservación del histórico vestigio. Con las obras de construcción de las nuevas oficinas municipales, se liberó de las indignas adiciones, y ganó su visibilidad desde la calle de Valencia...” A pocos sillenses se les habrá presentado la ocasión de conocer lo que contiene su torre. Construida sobre un denso macizo de tierra de más de cuatro metros de altura, sobre ellos, que se eleva, sin cambio aparente exterior, la construcción propiamente dicha, que consta de dos plantas... En la primera planta, la masa interior es una gran mole de barro, en la que se han excavado tres galerias en forma de bóvedas reforzadas con ladrillos... El estado de esta interesante muestra de la arquitectura militar musulmana no se sustrae al olvido de sus siglos pasados, tan


113

poco respetuosos con su historia. Parte de las bóvedas se han desmoronado. Si el mayor peligro de desprendimientos en las protecciones quedó atajado con la reparación ya efectuada, y asegurando todo riesgo de derrumbamiento del conjunto de la edificación por el recio espesor de sus muros que alcanzan de dos a tres metros (aquesta afirmació no era la mateixa de 20 anys enrere), la reparación deseada se limita a la reconstrucción y reparación de la estructura interior de arcos y bóvedas, y al acondicionamiento de dependencias para una utilización que, siendo respetuosa con el carácter del edificio, pueda justificar la inversión y le diera una vitalidad que estimulase su conservación. Piénsese en un pequeño museo, donde tuvieran cabida las valiosas muestras procedentes de las excavaciones del vecino recinto de la muralla...

Provincial, Antoni Asunción, l’any 1984 inauguraven la torre restaurada, oberta i disposada a mostrar a tothom les seues entranyes reviscolades o ens tornaven així, de cop, els vuit-cents anys d’història que alguns havien intentat eliminar. A hores d’ara, també està declarada Bé d’Interès Cultural (BIC) i representa la peça més rellevant del Museu d’Història i Arqueologia de Silla (MARS).

Con estas realizaciones, Silla cumplirá la deuda de transmitir adecuadamente a las generaciones futuras el legado que ha recibido de las pasadas. Efectivament, amb una simbòlica tallada de cinta, l’alcalde Lluís Martínez i el president de la Diputació LA TORRE DE SILLA


114

FALLA PORT DE SILLA 2017


115


116

Sillers ben complits i de raça albuferenca Per Lidia Guerrero Moreno Especialista en direcció i planificació turística Em diuen Lidia i treballe al sector turístic. Gràcies a la meua professió he conegut milers de persones d’arreu del món i, si hi ha una cosa que vos puc assegurar, és que els valencians som diferents. Festius, decidits, satírics… Així és com molts descriuen el caràcter dels valencians. Però, com són els fallers i falleres del Port? Aquesta és una pregunta més difícil de contestar. Encara que, com és normal, tenim un fum de coses en comú amb la resta dels valencians. Els que hem nascut al costat de l’horta i la marjal tenim alguns trets característics que ens fan únics i especials. Serà per l’aire que ve de l’Albufera? Serà pels rics fruits de la nostra horta? El clima és el condicionant més important de la nostra personalitat, tenim un clima quasi perfecte, som mediterranis, vivim pegats al parc natural de l’Albufera i això es respira en l’ambient. Viure en aquesta terra és gaudir d’hiverns sense fred, ja que la mar suavitza les temperatures; els estius llargs FALLA PORT DE SILLA 2017

i calorosos, i les pluges, que possiblement arriben o a la primavera o a la tardor. Així mateix, tenim aquest clima especial i secret, que sol començar sobre l’1 de març i no acaba fins el 20, el temps de Falles! La temperatura que només un faller sap quina és, com l’olor de pólvora recorda al petard, o el foc a la falla. En nombrosos dels viatges que he realitzat m’han dit: “els valencians esteu en totes parts”, i això em fa somriure, perquè València sempre ha sigut una ciutat oberta al món, la seua situació geogràfica ha condicionat part de la seua història i això es nota en el nostre caràcter. Som creatius, la qual cosa demostra el nostre caràcter emprenedor, imaginatiu i sempre obert al canvi. Açò em recorda un poema d’Estellés que deia: “I tu, ciutat, que oblides massa fàcilment”. Perquè nosaltres no és que oblidem si no que pensem en el futur, sense donar-li massa voltes a les coses, això del pensat i fet és real, vos ho puc assegurar, m’ho han dit tantes vegades! Vivim improvisant, és la nostra forma de vida,


117

la nostra manera de ser, i això ens fa únics. L’ADN dels valencians és el segon que més distincions genètiques presenta respecte a la resta dels espanyols. En el cas valencià, segons aquest estudi firmat també per l’investigador Francesc Calafell, l’herència genètica sefardita no supera el 15%, mentre que la nordafricana és major que en el conjunt d’Espanya, un 13%, a causa de la major influència històrica dels moriscs en la nostra terra. M’agradaria contar-vos una cosa que sempre repeteixen les iaies; la meua, quan veu que faig coses que se n’ixen d’allò que és tradicional, sempre em diu: “Filla, no oblides mai les teues arrels”. I és que saber d’on venim i on anem és essencial per a comprendre com som. Silla és un poble que encara conserva una naturalesa especial, l’essència que no es pot explicar si no vius en ella, això que les grans ciutats han perdut a causa de la globalització. La història, les nostres arrels i la seua mescla de cultures ens han fet diferents, han forjat el nostre caràcter, els fonaments d’un poble que va ser poblat per diverses cultures i civilitzacions. D’altra banda, la participació social en el poble de Silla està molt arrelada. Som un dels pobles amb major grau d’associacionisme per part dels

habitants i això és gràcies al nostre caràcter. Sentirse part d’alguna cosa, lluitar pel que vols i valorar les nostres tradicions amb la finalitat de millorar la vida dels veïns, el barri i el poble. Des de fa 40 anys, la Falla Port ha volgut contribuir a la personalitat del poble, fidels als nostres principis, la nostra identitat i defensors de les nostres tradicions. Des dels nostres inicis, hem sigut defensors tant del patrimoni lingüístic i cultural, com del patrimoni ecològic. L’horta, la marjal i la nostra estimada Albufera són elements de tot allò que representem, allò que portem al cor, som de raça albuferenca. Sabeu què és la pertinença? La relació que té una cosa amb qui té dret a ella. A nivell social, la pertinença és la circumstància de formar part d’un grup, una comunitat o un altre tipus de conjunt. Aquesta definició ens ajuda a entendre la satisfacció que tenim de sentir-nos valencians, fallers i de la Falla del Port. Som valents, decidits i segurs, serà perquè tenim el vent al nostre favor? Aquest vent de llevant que mou la vela que trobem al nostre escut, el mateix aire que ens fa ser diferents, la vela que representa molt més que un mètode de transport. Puc dir, amb orgull, que el nostre caràcter és especial, som sillers, som de raça albuferenca SILLERS BEN COMPLITS I DE RAÇA ALBUFERENCA


118

LA VELA

DEL POBLE

Per Judit Gonzalez Simeรณn

FALLA PORT DE SILLA 2017


119

Silla i l’arrelament a l’Albufera Silla és una població privilegiada pel clima i el terreny productiu, però també té una situació privilegiada per l’encreuat de camins (Camí Reial, la Via Augusta, Camí de Sant Jaume) i la proximitat al llac natural de l’Albufera. Aquest llac ha influït en la vida de les persones que hi han viscut durant generacions i generacions ben a prop: el clima, el cultiu de l’arròs, la taronja, la ramaderia i, sobretot, la mobilitat pel territori. Fins i tot el poble fa una olor característica, fa olor a Albufera. Una olor que, a qui ens agrada viure i gaudir l’Albufera ens encanta. Des de temps immemorables, el llac ha sigut una ferramenta de feina per a les poblacions limítrofes. És cert que existeix gran quantitat d’informació i documentació de tot tipus sobre l’Albufera i la seua explotació, en canvi no hi ha cap de les seues embarcacions, aparellaments i el que fa referència a la seua navegació, a excepció de l’article publicat per l’IDECO: Aspectes bàsics sobre la navegació a Vela Llatina en l’Albufera de València. La marjal i el port resten a l’espera d’un rentat de cara, que és necessari per tornar-lo al seu estat natural. S’han de netejar i reparar els camins, dotar-lo d’un espai perquè els cotxes no entren al port i arreglar les edificacions que hi ha quasi en ruïnes.

La vela llatina, origen, història i les seues característiques La vela llatina va començar a aparèixer a l’època grega i es va estendre al llarg dels segles per la Mediterrània. Els orígens de la vela llatina són poc coneguts, les característiques de la Mediterrània i el seu règim de vents amb canvis constants de direcció feien necessari variar contínuament el rumb i acostar-se a la costa. Amb la vela quadrada de les primeres embarcacions, la navegació era molt difícil i sols era possible amb l’ajuda de rems. La vela llatina permetia i permet navegar contra el vent (cenyir) sense haver d’utilitzar-hi rems. La primera representació d’una embarcació amb vela llatina està datada al segle II aC i es troba a una necròpoli grega, exactament a una làpida. A l’Albufera es va introduir en l’època romana. El nom de vela llatina també és tot un misteri: per a alguns autors, el nom de vela llatina prové de deformació a partir del nom original, la trina, per la forma triangular, i d’aquest, per deformació, va passar a denominar-se

llatina. Per a altres autors, era el nom donat pels mariners del nord i el centre d’Europa a la vela que predominava en el mediterrani en l’època medieval.

LA VELA DEL POBLE


120

A partir del segle VII, els àrabs perfeccionaren la tècnica i, en arribar al segle XI, com a conseqüència de les Croades, es produeix una gran expansió d’aquesta forma de navegar. Entre els segles XV i XVII tindran gran popularitat les galeres, que combinaven la vela llatina amb rems. Posteriorment, apareixerien altres tipus de navegació que, combinats amb la vela llatina, feien l’embarcació més ràpida. Aquestes embarcacions són els xabecs (que prioritzaven la vela sobre els rems), naus, coques, caravel·les i carraques.

persones que es preocupaven per aquesta desaparició, es van començar a recuperar embarcacions velles i a fer-se’n de noves, a organitzar-se exhibicions de vela llatina, així com preservar i divulgar el patrimoni històric, artístic i cultural que suposen aquestes naus autòctones tradicionals.

Durant el segle XX, amb la revolució industrial, la navegació a vela va començar a desaparèixer, ja que van aparéixer altres maneres de mobilitat més industrialitzades i menys naturals, com són els cotxes, les motocicletes, trens, etc. A partir dels anys setanta, amb la introducció de vaixells a motor, les naus de vela llatina van començar a desaparéixer al llac de l’Albufera. Aquest pareixia el punt i final d’aquesta embarcació, però a partir dels anys vuitanta va començar una preocupació en diverses poblacions per rescatar de l’oblit les embarcacions de vela llatina. Una lluita per recuperar aquesta tradició valenciana que es materialitzà en la creació de diverses associacions de vela llatina, com les de Silla, la del Palmar i les de Catarroja. Gràcies a la inquietud de moltes de les FALLA PORT DE SILLA 2017

Les embarcacions de vela llatina han format part de la vida quotidiana de la mediterrània valenciana des de temps immemorials, però sobretot a la zona de l’Albufera. Aquesta embarcació ha sigut protagonista de les principals activitats per al dia a dia de les persones, ja que les feien servir per anar a pescar, per caçar per a la ramaderia, per cultivar l’arròs, com a transport entre pobles de la ribera de l’Albufera o, en temps difícils, per a fer contraban d’aliments i altres mercaderies.


121

Les embarcacions de vela llatina a l’Albufera tenen unes característiques diferents a les que poden navegar a la mar. Aquestes estan adaptades a la superfície i a les característiques del llac. Les parts de l’embarcació es poden dividir en dues parts: la part que complementa a l’embarcació –que anomenarem part complementària– i les parts que té una vela –que anomenarem parts de vela–.

- Metxa: part inferior de l’arbre, la terminació és quadrada o rectangular i va encaixada al tinter de la premola. Subjecta d’aquesta manera l’arbre. - Antena: és l’element més llarg de tots els que formen part de l’aparellada, sobre el qual se subjecta la vela. - Bossell (politja).

1. Les parts complementàries són:

2. Parts de la vela:

- Arbre: Serveix per suportar l’antena conjuntament amb la vela sobre la qual exerceix el vent la força. Aquest element ha de ser molt robust. - Culata: és la part inferior de l’arbre de secció quadrada que dóna suport sobre el banc i se subjecta mitjançant un anell metàl·lic emprant les falques de fusta per evitar la seua mobilitat. - Galtera: lateral d’un bossell. Serveix de base a l’eix i guia la corda. - Coll: part més prima de l’arbre situat sota la galtera. - Bola o gallega: tapadora circular situada a l’extrem superior de l’arbre. - Piula: espigó o estrenyiment de l’arbre sobre la roldana rematat per la bola o galeta. - Galzer: Obertura que porta la part superior de l’arbre on s’allotja la roldana.

- Puny: cadascun dels tres angles de la vela i s’anomenen: puny de car, situat a la part davantera (proa) va subjecte al car (part de l’antena) mitjançant una gasa o maneta; puny de pena, situat a la part posterior alta del batedor i va subjecte a la pena (part de l’antena) mitjançant un cap fi; puny d’escota, situat a la part inferior. - Ralinga: corda que es lliga a les ribes per enfortir-les. Les ribes que porten la ralinga són el gratil (part superior) i el faixó. - Gratil: part superior de la vela que es lliga a l’antena. - Batedor: part posterior de la vela. Porta a la part interior un xicotet cordell. - Faixa de rissar: disposem de dues faixes a la part superior i a la inferior, té com a finalitat eliminar part de la superfície de la vela mitjançant LA VELA DEL POBLE


122

el lligam a través d’uns caps anomenats matafions besons, cadascuna de les faixes perpendiculars de la vela. - Matafions d’enjuncar: cadascun dels caps que té la finalitat de subjectar la vela un cop plegada. - Matafions de rissada: cadascun dels caps la finalitat dels quals és eliminar superfície de la vela lligant una faixa. - Animes: corda prima situada al interior de les ribes de la vela excepte en la part del batedor que serveix per reforçar. Navegar a vela llatina pareix difícil i complex, però no ho és tant si som prudents i recorrem a l’assessorament d’un expert, i a Silla en tenim molts. Són capaços de deduir els canvis de vent i estudiar amb detall cada maniobra per poder navegar a la velocitat adequada. Hem de tindre en compte que, sempre que eixim a navegar, hem de ser prudents i conscients que la mar o el llac pot ser el nostre aliat quan aprenem a respectar-la, o bé ens pot portar a algun desastre. Per saber navegar en vela llatina cal tenir en compte la incidència del vent, el desvent de la vela, els rumbs i les diferents formes de navegar respecte al vent. Segons els vents, podem trobar dues formes amb els vents portants que, com diu el seu nom, naveguem FALLA PORT DE SILLA 2017

amb cenyida: el vent ha de circular al llarg del drap de la vela. Si la vela està ben situada, la forma de la vela serà pareguda a un aeroplà i es comportarà d’una forma molt similar. Depenent de la forma del vent de la secció horitzontal de cada vela, l’angle d’incidència varia. Quan el vent escomet la vela amb l’angle òptim s’obté el màxim rendiment de la tela, per això, hauríem d’orientar l’antena i la vela, i procurar que el vent incidisca en ella correctament. L’altra forma que podem trobar és amb vents portants. El vent ha d’incidir perpendicularment a la tela, envolant-se amb ella. D’aconseguir-ho, la força del vent espenta l’embarcació cap al davant i aprofitarà la totalitat de la seua energia. En navegar amb vents portants, la força que s’oposa a la produïda pel vent en la vela és la del capçal de l’embarcació, això és, la flotabilitat del casc per la crugia des de la quaderna fins a la proa. Aquesta força és molt superior a les que s’oposen a que el cast prenga escora. Per això, pot navegar amb molta més força i pot suportar molta més tela que si ho fera amb vents contraris. La vela llatina és un tipus d’arbre que permet navegar amb el mateix rumb de distintes formes. En funció de la posició de la vela i el pal, s’entenen dues formes: a la bona mà i a la mala mà (sobre l’arbre). Navegarem a bona mà quan la vela quede a sotavent del pal, és a dir, amb la vela i l’antena al costat oposat pel que


123

el vent arriba. D’aquesta forma es pot navegar a tots els rumbs, de cenyida, a desquartelar, del través, a la llarga, per aleta o d’empopada. Si navegàrem amb la vela a la bona, el rendiment seria òptim. El trap pren bé el vent i aquest circula de forma uniforme per la vela, pel que el rendiment és immillorable. Si navegàrem a la mala (sobre l’arbre) ens trobem amb una sèrie d’inconvenients addicionals: si no portàrem ben caçada l’escota faria que empentara el vent i el centre vèlic es desplaçaria fins la proa.

Si navegant a la cenyida i a la mala, d’imprevist ens aborda una ràfega de vent i allarguem l’escolta per desventar la vela, l’embarcació s’abatirà violentament, bandejarà i prendrà molta escora amb perill de tombar. La vela, en estar sobre el pal, pateix un gran desgast pel fregament, pel que farà que es deteriore ràpidament. Si ja tenim experiència, no ens serà una sorpresa que

alguna volta ens toque desventar la vela o donar-li senyoria al vent, per evitar tombar l’embarcació amb una ràfega de vent i poder salvar la situació. Ací també trobem dues formes de desventar la vela: a bona mà, en qualsevol rumb l’antena i la vela estan a sotavent del pal i hi ha suficient amb allargar l’escota perquè la vela es quede sense vent. L’altra maniobra és la mala mà: l’antena i la vela estan al sobrevent del masteler, en aquesta circumstància, si allarguem l’escota i la vela no s’apaga del tot, l’embarcació pot tambalejar-se i, fins i tot, tombar-se. L’única solució que podem trobar és encarar l’embarcació cara al vent, ja que actuar sobre la canya del timó és inútil, l’embarcació no reacciona de forma instantània. Per moure’s i navegar per l’Albufera amb l’embarcació a vela llatina, cal conèixer els rumbs i les diferents formes de navegar respecte al vent. Cal saber que la rosa dels vents té 32 puntes i cadascuna equival a 11,25 graus seximals. Si ens arriba entre les 0 i les 6 quartes, navegarem de cenyida; de les 6 a les 8 quartes ho farem de desquartelar o de bolinya; si ho fem de 8 a 12, navegarem a la llarga; de la 12 a les 16 quartes, de popa; i si ho fa per les 16, navegarem d’empopada. Aquestes formes també es repeteixen al costat contrari. Per navegar de cenyida, el flux d’aire que es genera al voltant d’una vela (o qualsevol cos submergit en un fluid en moviment) causa un augment de velocitat LA VELA DEL POBLE


124

dels punts de la part exterior (convexa) de la vela. En un fluid incompressible, a un canvi de velocitat li correspon un canvi de pressió. La pressió actua sobre la vela: si imaginem la vela dividida en molts trossos menuts i tenim en compte les contribucions de la pressió que actua sobre aquestes xicotetes peces, tant a sobrevent com a sotavent, s’obté la força resultant del vent que actua sobre la vela, anomenat empenyiment. És el mateix principi que genera l’empenyiment a la quilla del vaixell, a les ales dels avions, als ponts, etc. En essència, més que per la pressió generada a la banda de sobrevent, l’empenyiment és causat per la depressió generada a la banda de sotavent. La resultant de l’empenyiment és perpendicular a la corda mitjana de la secció corba de la vela (en primera aproximació). El perfil d’una vela exposada al vent divideix el flux d’aire en dos segments. A causa de la curvatura de la vela en un dels dos segments (el sobrevent) l’aire circula més lentament, ja que ha de recórrer menys camí, mentre que el que recorre la superfície externa de la vela, camí més llarg (sotavent), s’accelera augmentant la velocitat. La diferència de velocitats origina, d’acord amb el principi de Bernoulli, l’establiment d’una diferència de pressió entre els dos costats de la vela. La pressió del costat interior (sobrevent) és major que la del costat exterior (sotavent) i es manifesta com una força d’aspiració sobre la vela, més o menys perpendicular FALLA PORT DE SILLA 2017

a la direcció del vent, fa avançar, així, l’embarcació. Aquest principi, combinat amb l’ús de la quilla, permet que l’embarcació es moga en un cert angle en contra del vent. Cosa que no seria així en absència de la quilla, ja que crea una força sota l’aigua, igual en intensitat, però de sentit contrari a la component perpendicular a l’eix del vaixell descrita anteriorment. Un vaixell sense quilla, per més que compte amb un aparell adequat, mai no podria fer altra cosa que derivar. Quan a la vela major s’hi afegeix la presència d’un floc (o un gènova) entre ambdues, s’estableix una complexa interacció. La hipòtesi que hi ha un coll d’ampolla que augmenta la velocitat de l’aire a la superfície a sotavent de la vela major cal considerar-la errònia. La interacció fonamental amb les dues veles es pot resumir en un trasllat cap a popa del flux del (vent aparent) que actua sobre la vela de proa i millora la capacitat de l’embarcació d’anar contra el vent.


125

El futur que ens espera Una gran part de les zones humides del planeta i, en especial, aquelles que han evolucionat de forma paral·lela a l’ésser humà, posseeixen valors patrimonials i d’enorme riquesa. La pesca és l’activitat tradicional més antiga que hi ha a l’Albufera. Jaume I, després de la reconquesta i de reservar-se la zona humida per al seu patrimoni, va establir un privilegi al 1250: «puguen pescar a l’Albufera qualsevol veí o habitant de la ciutat o regne de València i també qualsevol estrany, i agafar peixos i no hagen de donar a Nós ni a nostres mai dels dits peixos, ans solament la quinta part franca». L’Albufera era només un llac més de les marjals que, històricament, estaven a la costa del territori valencià, llacunes d’aigua dolça separades de la mar per una estreta barra litoral o restinga. Els seus dominis, després de segles d’interacció entre l’home i la natura, formen espais singulars. El cor del parc i la zona adjacent té usos turístics i agrícoles, amb més de 200 quilòmetres quadrats de camps d’arròs. D’altra banda, la navegació a vela llatina és una de les formes tradicionals de navegació al mediterrani i a l’Albufera. Ocupa un lloc de dret propi en la imatge identitària del poble valencià i al seu voltant hi ha una sèrie d’elements materials i immaterials constituïts de la cultura tradicional.

Tot i que l’Albufera està reviscolant, encara queden moltes coses per fer i millorar. Podríem dir que el llac és un malalt crònic i, si treballem per aconseguir que tinga millor qualitat de vida, podrà aguantar unes dècades més; però si no fem res, morirà. Per aquest motiu, són necessàries polítiques des de la Generalitat valentes, clarificadores i necessàries per poder fer que aquest malalt crònic puga viure el màxim temps possible amb la millor qualitat de vida. La necessitat de l’aportació de l’aigua i la neteja dels ullals perquè rebrote l’aigua ens fa repensar-nos quin és el model necessari perquè l’aigua aconseguisca el cabdal necessari per al llac. No hem d’oblidar que la Junta de Desaigüe és qui controla el cabdal del llac en el procés de la perellonà. En novembre, el llac hauria d’estar al màxim del cabdal i estava al mínim, aquesta problemàtica fica en perill màxim la salubritat del llac i de les espècies que hi habiten. La Generalitat ha d’elaborar un pla per definir clarament com s’ha de gestionar l’aigua i no deixar que el llac siga una balsa que s’utilitze solament per regar, sinó que siga un entorn on protegir i gestionar. La voluntat política no és suficient, l’administració ha encarat amb molta lentitud els procediments antiquats de sempre, tot i que s’han d’escoltar les persones i les entitats que viuen i treballen per aconseguir la conservació. És necessari un pla que coordine les tres LA VELA DEL POBLE


126

administracions implicades en la vida del parc, Estat, autonomia i municipis, i eixir del desgovern que ha patit aquest parc natural.

El llarg camí per preservar el llac i les nostres tradicions, la nostra cultura i la nostra forma de navegació, la resolució de 16 de novembre de 2015, de la Conselleria d’Educació, Investigació i Cultura i Esport van fer que diversos informes foren favorables per protegir i preservar la navegació a vela llatina i la pesca artesanal, per fomentar el Bé d’Interés Cultural promoguts per Jorge Hermosilla, de la Universitat de València, per Miguel Jover, de la Universitat Politècnica de València, i Pablo Vidal i Àngela Calero, de la Universitat Catòlica de València. L’article 12 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, assenyala que la Generalitat ha de vetlar per la protecció i defensa de la identitat i els valors dels interessos del poble valencià i el seu patrimoni històric. Aquesta aprovació, va portar una gran festa de celebració a la plaça de l’Ajuntament del casal i al Parc Natural durant el mes de novembre, on persones de tots els àmbits de l’Albufera hi van estar presents: pescadors, polítics, associacions culturals, agrícoles, ecologistes, associacions i federació de vela llatina. Així doncs, esperem que no quede amb una declaració d’intencions i aquests fets històrics facen reviscolar el nostre parc natural tan estimat.

FALLA PORT DE SILLA 2017


127

RIUS DE TINTA

QUE PARLEN DE L’ALBUFERA Per Alba Monzó Campos i David Monzó Campos


128

«Encara tenim Albufera. És un dels trossos més esplèndids, més bells, que el País Valencià presenta als natius i als passavolants (…) val la pena de venir a veure-la.»

territori valencià.

«M’hi he parat sovint, a la barana del Pujol (…) hi he passat a trenc d’alba, a migdia, de capvespre, i de nit –amb lluna i sense– i primavera, estiu, tardor i hivern, i en dies de vent i en dies de calma, i plovent, i amb boira, i fins i tot nevant. L’aspecte és distint en cada cas: lleugerament distint. Per la llum, en particular. La llum, decisiva en la conformació de qualsevol paisatge, sembla que ací ho siga d’una manera més capciosa, més subtil. Però renuncie a detallar-ho amb paraules. Serà preferible que el lector vinga a veure-ho.»

ELS REFERENTS: FUSTER I BLASCO IBÁÑEZ

(L’Albufera de València, Joan Fuster)

Són paraules de Joan Fuster, però podrien ser les de qualsevol valencià, les de qualsevol persona que s’haja parat a gaudir, en algun moment de la seua vida, sol o acompanyat, de l’espai natural més apreciat que ens envolta: l’Albufera, una de les grans joies del

Molts han sigut els escriptors que han trobat al llac la inspiració per escriure les seues obres, però n’hi ha dos que han sabut captar l’essència de l’Albufera d’una manera especial: Joan Fuster i Vicente Blasco Ibáñez. Fuster, un dels assagistes més importants del segle XX, va publicar l’any 1970 L’Albufera de València. Aquesta obra —com tantes altres de l’escriptor suecà sobre el nostre territori— és, al capdavall, una reflexió sobre el llac i les persones que l’habiten, plasmada amb una capacitat d’observació de la realitat que, com la mateixa Albufera, mereix ser coneguda, gaudida i estimada:

FALLA PORT DE SILLA 2017

I si Fuster ens convida a conéixer l’Albufera, Blasco Ibañez dóna un pas més enllà i la fa eterna. És del tot impossible, més d’un segle després, passejar pel Palmar sense evocar els escenaris que va plasmar a Canyes i fang, l’obra més reconeguda d’aquest escriptor valencià —inclosa entre les 100 millors novel·les del segle XX— en què de la mà del Tio Paloma, Tonet i Neleta, i sempre amb l’Albufera de fons, Blasco Ibáñez ens va mostrar tots els canvis socials i culturals que van haver d’afrontar els habitants de la zona. A tall d’exemple, podem destacar un fragment sobre la gastronomia albuferenca de l’època, en què s’enfronten dues formes de vida radicalment oposades:


129

«Les demostracions de repugnància dels forasters servien per enardir els de l’Albufera. L’envelliment físic de la gent del llac, la misèria d’un poble privat de carn, que no coneix més vaques que aquelles que veu córrer de lluny en la Devesa, i viu condemnat tota la seua vida a nodrir-se d’anguiles i peixos de fang, es manifestava a la brava, amb el visible desig d’astorar els forasters, i enaltir la valentia dels seus estómacs. Les dones enumeraven les excel·lències de la rata en l’arròs de la paella; molts n’havien menjat sense saberho, i els havia complagut el sabor d’una carn desconeguda.» (Canyes i fang, V. Blasco Ibáñez)

LA MÀGIA DEL LLAC La literatura popular també s’ha nodrit de moltes llegendes gràcies a l’Albufera que ens han acompanyat amb el pas del temps. Una d’elles, fins i tot, parla de l’existència de l’equivalent valencià del monstre del Llac Ness, a qui La Sancha no tenia res a envejar. Aquella serp, mantenia una peculiar relació d’amistat amb un pastoret, de la llet de les seues cabres s’alimentava i li mostrava la seua estima enroscant-se al voltant del seu cos. Malauradament, el pastoret va haver d’anar a la guerra i va ser aleshores quan va haver d’abandonar la seua mascota i amiga a la vora de l’Albufera. En tornar, l’home va contemplar amb estupor com la seua serp havia crescut de manera descomunal. La Sancha, que, amb el pas dels anys, no havia oblidat el seu amo, va voler abraçar-lo com anys enrere feia, però la força ja no era la mateixa i el pobre pastoret va morir amb aquesta mostra d’afecte. Aquesta llegenda, immortalitzada també per Blasco Ibañez a Canyes i fang, ha passat a la història, a més, reproduïda als taulells que decoren una de les sales de l’emblemàtica Casa Forestal del Saler. I és aquesta la màgia que caracteritza al llac, la mateixa que no ha passat mai desapercebuda pels habitants que, al llarg de la història, l’han viscuda de prop. El RIUS DE TINTA QUE PARLEN DE L’ALBUFERA


130

xicotet mar ja apareix a alguns poemes àrabs citat com a l’espill del sol en referència a la bellesa que caracteritza la posta del Sol al lluent de l’Albufera, aquell «acaramel·lament somniós [...] que tant agrada als pintors d’afició i als fotògrafs de targeta postal» que en diria Fuster i que és tan difícil d’explicar amb paraules. LA VIDA AL VOLTANT DE L’ALBUFERA El port de Silla —la nostra particular i tantes vegades oblidada porta d’entrada al llac— està a poc més de dos quilòmetres del centre del poble, però aquesta distància es fa cada dia més i més gran, fins al punt que, malauradament, molts ja han oblidat què és i què ha sigut el llac per a Silla. Només cal llegir obres tan importants com les del botànic Antoni Josep Cavanilles per recordar el que ha suposat l’Albufera per a la gent de l’Horta, qui, en parlar de la producció de l’arròs a l’Albufera i de tot el que va suposar per a la gent de Silla a la seua obra Observaciones sobre la Historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, ens descrivia com a persones «tan aplicadas al trabajo, que con dificultad se hallarán otros que más partido saquen a la tierra, logrando casi todas las producciones del reyno». El que nosaltres oblidem, les lletres ens ho recorden. Com hem dit al principi, tenim el privilegi de viure junt FALLA PORT DE SILLA 2017

a una de les joies naturals valencianes més importants, i aquesta ha de ser l’herència més important que deixarem a les properes generacions, perquè, com va dir Vicent Andrés Estellés en uns versos dedicats al nostre poble al seu Mural del País Valencià, «ací estaré mentre creuen les barques els arrossars en flonges garbes d’or; ací estaré, a les portes del temple», i, ací estarem, a les portes del nostre temple.


131

EL NOSTRE BÉ

D’INTERÈS CULTURAL Per Aida Melero i Jareño


132

L’Albufera de València se situa al sud de la ciutat de València, entre les desembocadures dels rius Túria i Xúquer. La superfície del Parc Natural de l’Albufera, s’estén sobre 21.120 ha, afectant a tretze termes municipals, i es caracteritza per la successió d’ambients geomorfològics, hidrològics, ecològics i fins antròpics, conseqüència d’una sèrie de processos d’erosió-deposició, entollament, inundació i al·luvionament. El resultat és un paisatge d’aiguamoll articulat a partir de tres elements clau: l’estany de l’Albufera, la restinga i la marjal.

per comportes, la profunditat mitjana de les quals no supera el metre. Actualment té una superfície de 2.837 ha i un diàmetre aproximat de 5 km. Les mates de vegetació aquàtica i higròfila que es distribueixen en la superfície del llac, serveixen d’aliment i recer per a la fauna (refugi per a les aus migratòries que la colonitzen a l’arribada de l’hivern), la qual ha jugat un paper fonamental en la relació entre l’home i l’estany, a través de la pesca i de la caça.

Des de la mar cap a l’interior, es troba en primer lloc la restinga: barra arenosa litoral de 30 km de longitud i 1,5 km d’amplària, coneguda en el tram entre Pinedo i el Perellonet com la Devesa del Saler. El segon gran ambient és el de la marjal: zona palustre que emmarca l’estany de l’Albufera. Aquest ambient està dedicat al conreu de l’arròs, però, entre els camps, els canals i les sèquies que s’obrin permeten la vida a nombroses espècies vegetals i animals. El tercer ambient és l’estany de l’Albufera: llacuna hipereutròfica d’uns 25 km² de superfície, alimentada per surgències o ullals, sobrants del regadiu i aportacions de rius i barrancs. En contacte amb la mar a través de bocanes o goles artificials, regulades FALLA PORT DE SILLA 2017

Almenys des de la fundació del regne de València (i molt possiblement des d’èpoques anteriors), el principal aprofitament de l’estany va ser l’activitat pesquera, que segles després va ser desplaçada pel monocultiu arrosser de l’aiguamoll. En temps medievals i moderns, l’estany dels pescadors, que mantenia la comunicació amb la mar a través de la bocana o gola del rei, era salobre. Per la seua banda, l’Albufera dels arrossers


133

era i és d’aigua dolça i està desconnectada de la mar oberta. En ambdós escenaris, els habitants han fet ús d’una àmplia diversitat de recursos (pesca, caça, salines, bosc, prats, arrossar, etc.). El paisatge albuferenc guarda memòria de moltes activitats, algunes desaparegudes. El paisatge que projecta l’Albufera de València i la marjal té el seu origen en la combinació de la dinàmica fluvial dels rius Túria i Xúquer i els barrancs tributaris, amb un conjunt de processos antròpics i culturals lligats a qüestions tant jurídiques (gestió de les aigües de reg, protecció d’espais naturals…) com econòmiques (conreus més rendibles en un període) o tècniques (forma del parcel·lari, construcció d’infraestructures, etc.). Aquests processos físics i humans són els responsables de l’organització territorial (assentaments i infraestructures) actual, distingint clarament dos tipus de poblament, el concentrat i el dispers. Els assentaments dispersos són els responsables de les imatges més simbòliques de la zona humida. Les alqueries i les barraques són cases a peu de camp que, amb els motors, trenquen l’horitzontalitat de la marjal. Els nuclis de població han tendit a situar-se en les àrees de menor risc d’inundació i han conformat una orla entorn de la marjal, però sempre considerant la proximitat als seus recursos més importants: la terra i l’aigua, i més recentment la platja. Com totes les zones humides del planeta i, en especial,

aquelles que han evolucionat de forma paral·lela a l’ésser humà, posseeix valors patrimonials d’enorme riquesa, a ella s’associen usos i tradicions mil•lenàries, aportant informació sobre el nostre passat. L’abast i la diversitat d’aquest patrimoni són enormes i adopten múltiples formes, entre aquestes destaquen la pesca i la navegació a vela llatina, tècniques, usos i costums que són el resultat d’una evolució de segles.

El ric patrimoni cultural sorgit d’aquesta relació inveterada entre el medi i l’home mereix ser atés i conservat, màximament quan, d’una banda, moltes d’aquestes pràctiques són exemple de sostenibilitat, essencials i tot per a la conservació de la diversitat biològica i, d’altra banda, estan amenaçades de desaparició. Aquestes activitats tradicionals de EL NOSTRE BÉ D’INTERÉS CULTURAL


134

l’Albufera són un cas paradigmàtic de resistència al pas del temps d’aquestes pràctiques sostenibles. Per aquest motiu, la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, de la Generalitat Valenciana a la qual correspon vetllar per la protecció i la defensa de la identitat i dels valors i interessos del poble valencià i pel respecte a la diversitat cultural de la Comunitat Valenciana i el seu patrimoni històric, va resoldre el dia de 16 de novembre de 2015 l’expedient per a declarar Bé d’Interés Cultural Immaterial les activitats tradicionals de l’Albufera de València: la pesca artesanal i la navegació a vela llatina. Aquesta fita ha estat aconseguida després de l’informe tècnic favorable, emés pel Servei de Patrimoni Cultural de la Direcció General de Cultura i Patrimoni, i els informes dels investigadors Jorge Hermosilla, de la Universitat de València; Miguel Jover, de la Universitat Politècnica de València, i Pablo Vidal i Ángela Calero, de la Universitat Catòlica de València. Amb aquesta declaració es garanteix que la Generalitat vetllarà pel normal desenvolupament i la pervivència d’aquesta manifestació cultural i tutelarà la conservació dels seus valors tradicionals. La gestió de les activitats tradicionals l’exerciran els seus actors, és a dir, les comunitats de pescadors de l’Albufera i la Federació Cultural Valenciana de Vela Llatina. De la mateixa manera, les administracions públiques fomentaran la difusió d’aquest bé, garantiran l’estudi i la documentació amb criteris científics i incorporaran els testimonis FALLA PORT DE SILLA 2017

disponibles a suports materials que en garantisquen la pervivència. La seua conservació és garantia de salvaguarda d’un valuós patrimoni cultural, ja que són realitats culturals amenaçades, manifestacions residuals de maneres de vida que el progrés i els canvis socials han anat fent desaparèixer.


135

La pesca és l’activitat tradicional més antiga de l’Albufera de València, perquè ja Jaume I, després de la reconquesta i de reservar-se la zona humida per al seu patrimoni, estableix en un privilegi de 1.250 que “puguen pescar en l’Albufera de València qualsevol veí o habitant de la Ciutat o Regne de València i també qualsevol estrany, i agafar peixos, i no hagen de donar a Nós ni als nostres mai dels dits peixos, ans solament la quinta part franca”. Per tant, el seu interès prové de la seua llarga tradició, de la seua adaptació al medi, de la seua identificació secular amb la societat on es desenvolupa, de les seues antigues estructures organitzatives, de les seues arts, del seu llenguatge, dels seus símbols propis. La pesca tradicional a l’Albufera de València ha perviscut durant quasi 800 anys, i ha permès a desenes de generacions de pescadors una particular forma de vida basada en regulacions externes (privilegis, ordenances, etc.) i internes (jurats, redolins, etc.), però en una perfecta harmonia amb l’entorn, fins que els canvis del segle XX van alterar aquest equilibri i van suposar l’inici del declivi de la pesca. Dita activitat pesquera ha donat lloc a tota una sèrie d’elements propis (arts de pesca, barques, etc.) i a un lèxic específic que han enriquit considerablement la cultura valenciana, per la qual cosa el seu manteniment i difusió és de gran importància perquè les noves generacions coneguen el seu passat.

Les comunitats de pescadors del Palmar, Catarroja i Silla provenen, sens dubte, del Comú de Pescadors de la Ciutat de València, encara que les dates exactes de la seua creació oficial no estan clares. Si revisem la història, en el privilegi de Pere I (1283) es crea la figura dels futurs jurats: “quatre pescadors honrats” per ordenar les pesqueres a l’Albufera: però en les successives provisions i privilegis (1404 i 1415) es parla dels jurats del Comú de Pescadors, tant de la mar com de l’Albufera, per la qual cosa no pareix que estigueren separats, sinó que, com diuen alguns, eren els mateixos. Molt posteriorment, en la reial ordre de 1767, i en una altra de 1769, es parla del sorteig dels llocs en què els pescadors de l’Albufera reial han d’establir la seua pesquera, la Junta dels quals és presidida per l’intendent de València. Considerant que el sorteig dels llocs fixos de pesca, només afectarà els pescadors del Palmar, es podria interpretar que ja en aquesta data hi havia una entitat que donava lloc a la Comunitat de Pescadors del Palmar, que apareix anomenada com a tal en una reial ordre de 1778. No obstant això, no és fins a l’escriptura d’arrendament de 1857, donada pel batlle general intendent de València, que passa a ser una entitat completament autònoma. La dita escriptura posa fi al pagament del quint del peix establert en 1250 per Jaume I, que passa a una quantitat anual, fixada EL NOSTRE BÉ D’INTERÉS CULTURAL


136

inicialment en 18.400 rals de billó, que es cobrirà a parts iguals pels 115 pescadors que la integren. Així mateix, en 1858 es firma l’escriptura d’arrendament de la Comunitat de Pescadors de Catarroja, amb una quota anual de 3.000 rals, a repartir entre els 151 pescadors. En aquesta escriptura queda indicat que els pescadors de Catarroja no es poden entremetre en els llocs assenyalats als del Palmar. En ambdós escriptures d’arrendament, el temps de contracte és indeterminat, subjecte a la decisió de Sa Majestat la Reina. S’estableix que els pescadors han de matricularse en la Batllia General i adquirir la llicència personal, que solament serà transmissible de pares a fills. Respecte a la Comunitat de Pescadors de Silla, hi ha un document de 1929 que fa referència a l’escriptura pública d’arrendament de 1858, i a una quota anual de 300 rals.

FALLA PORT DE SILLA 2017

En els tres casos, es fa referència a les ordenances de Carles III per a la manera d’executar la pesca; aquestes reials ordenances de 1761 s’expedeixen per a “la conservació, règim i bon ús de l’Albufera de València, la seua devesa i límits, cobrança del quint dels seus peixos”, i constitueixen la primera regulació de la pesca en l’estany, i també de la resta d’activitats. En la cessió a l’Ajuntament de València en 1911 de l’estany de l’Albufera, que es fa definitivament en 1927, es diu que no hi haurà d’haver perjuí per als drets de propietaris i de concessions administratives atorgades, entre les quals ha d’estar la pesca. A partir de la cessió, les tres comunitats de pescadors del Palmar, Catarroja i Silla han pagat a l’Ajuntament de València les quotes fixes anuals, adaptades als temps, i que en 1959 van ser respectivament de 20.000, 3.500 i 350 pessetes. El funcionament actual de la Comunitat de Pescadors del Palmar s’organitza en la Junta Directiva, el Consell Assessor i la Junta General, que es reuneix anualment en la Junta de Capítols, Junta de Redolins i Junta de Comptes. La Junta Directiva està integrada pel jurat primer i segon, el secretari primer i segon, el tresorer i sis vocals. El consell assessor el componen dotze pescadors d’entre els més vells, experts i prestigiosos. En quant a la Comunitat de Pescadors de Catarroja, la direcció es compon d’un primer jurat, un segon jurat, secretari, depositari i huit o nou jurats o


137

vocals, i disposa també d’un Consell Assessor de pescadors majors. En el cas de la Comunitat de Pescadors de Silla, són onze membres, incloenthi jurat primer, segon, secretari i depositari. Respecte la forma de pesca i les arts permeses han anat evolucionant al llarg dels anys. La primera referència als aparells de pesca figura en el privilegi de Pere I de 1283. Tradicionalment, a l’Albufera s’han usat diferents arts i aparells de pesca, adaptats a les diferents espècies i llocs: xarxes calades al fons de l’estany (tir pla i de tresmall, paraderes i cel), arts amb hams (canya, palangre, guillem, canyetes), nanses (mornell, monot, mona, mornella, gànguil, etc.) i altres (molinada, rall, gamber, etc.). Així mateix, es pot parlar de diferents modalitats de pesca, agrupades en: - Pesca en llocs fixos, redolins o calades, integrats per xarxes paraderes i mornells i exclusius dels pescadors del Palmar. - Pesca ambulant per tota la superfície de l’estany, siga amb xarxes (tir pla o trasmall) o diferents tipus de nanses o mornells. La companyia era la modalitat de pesca tradicional més desenvolupada a la Comunitat de Pescadors de Catarroja, també utilitzada al Palmar, per a la captura de carpes, llobarros i llisses, i es va deixar d’utilitzar en el

tercer quart del segle XX. Consistia en la formació d’un cercle de xarxes de trasmall, denominat bol, que feia de paradera, per mitjà d’un nombre variable de barques, i que encerclava el peix, mentre que les barques portadores de les denominades xarxes saltades les col·locaven horitzontalment en la part externa del bol per a capturar les llisses que intentaven saltar fora. La companyia és una modalitat de gran interés que podria recuperar-se amb fins de divulgació. Aquesta forma tradicional de pesca es va substituir pel tir pla, xarxa senzilla d’1,1-1,3 metres d’alt, 25-30 metres de llarg i 30 mil•límetres de malla, que es pot empalmar fins a constituir un art de fins a 250 metres que es cala en aigües lliures de l’estany de nit i es trau a l’eixida del sol. El redolí és la modalitat de pesca més característica de l’Albufera de València per a la pesca de les anguiles mareses i ha donat lloc al tradicional acte de sorteig de redolins o calades, que en l’actualitat es duu a terme el segon diumenge de juliol, segons els costums ancestrals, amb la presència d’autoritats del Palmar, l’Ajuntament de València i la Generalitat Valenciana, i per descomptat dels pescadors. Hi ha referències del sorteig en 1769 en documents escrits, i en les actes de la Comunitat de Pescadors del Palmar, celebrades en 1843 i en 1868 a València, i en 1890 al Palmar.

EL NOSTRE BÉ D’INTERÉS CULTURAL


138

Hi hagué fins a 104 redolins, amb una capacitat per a uns 323 pescadors, distribuïts per tot l’estany i les marjals de l’Albufera, dels quals el més conegut i sol•licitat des de fa anys és la Sequiota, en què pescaven cent pescadors. Actualment només se’n sortegen uns 58 (2014), tants com pescadors sol•licitants, encara que hi ha més pescadors que exerceixen la pesca ambulant. Els diversos tipus de redolins es classifiquen segons la ubicació als canals, a l’estany o a les marjals. - Els de tipus A són els redolins en canals d’eixida immediata a la mar - Els de tipus B són els redolins en canals d’eixida mediata a la mare - Els de tipus C són els redolins de bestesa de la vora est de l’estany - Els de tipus D són els redolins de bestesa de la vora sud i les mates centrals de l’estany - Els de tipus E són els redolins en canals i zones d’arrossar - Els de tipus F són els redolins en mates i arrossars Els redolins de canal estan constituïts per una xarxa paradera o alar (o diverses segons l’amplària) que intercepta el canal i pren forma d’arc pel corrent d’aigua, en el centre còncau de la qual s’aparella una mornella amb la boca aigües amunt i el vèrtex o rabet aigües avall, on es capturen les anguiles mareses FALLA PORT DE SILLA 2017

que es dirigeixen a la mar seguint el corrent. L’art es completa amb una sèrie de mornells cecs amb la boca aigües avall i el rabet aigües amunt, i amb les xarxes mantelleres superposades, que pesquen les anguiles que retornen.

Els redolins de besteses es calen en aigües lliures de l’estany i estan aparellats per una xarxa paradera llarga (bestesa) amb d’altres xarxes perpendiculars menors (paradera de banda) que acaben en un cercle incomplet (ulls) o en T (torç) i a què s’adossen els mornells cecs o clars. En la majoria d’aquests redolins, la bestesa parteix de terra i acaba en aigües lliures de l’estany, i té forma de F. En l’actualitat, els redolins que se sortegen anualment s’agrupen en tres grans grups que, de nord a sud, són els següents:


139

- Grup A: Gola del Perellonet Nou, el Romero, Cap-en-terra del Pujol, Cap-en-terra de la Brava, Cap-en-terra de la Sanxa, Cap-en-terra de les Bovetes, la Ferradura i Cap-avant de les Bovetes en Davant Dalt. - Grup B: Cap-en-terra del Pelat, Capen-terra del Vallet, Sèquia de l’Oliveró o la Sequiota, Cabet del Vallet, Cap-avant del Vallet, Cabet del Mus, Cap-avant de les Bovetes en Raere Dalt, Cap-en-terra de les Bovetes en Raere, Cap-avant de les Bovetes en Raere, la Punta Orà, Entrador dels Rogets, la Punta de la Barra, la Séquia Nova, la Séquia del Racó de l’Olla, la Séquia de l’Overa, la Séquia Dreta, Cap-avant del Pelat. - Grup C: Gola del Perelló, Cap-en-terra del Puig Pelat, la Junquereta, la Reina, Port dels Colaus, Cap-en-terra de Malta, el Fornàs, l’Entreforc, Cap-enterra de la Figuera i Capen-terra de les Albargines. Hi ha altres redolins sense sortejar, a causa de la baixa demanda actual dels pescadors, però que podrien serho en el futur, per la qual cosa també convé que siguen mantinguts i protegits. Segons el Decret d’aprofitament sostenible de l’anguila de 2013, en vigor actualment, la pesca de l’anguila només pot realitzar-se per mitjà d’un mornell, la longitud del qual oscil•larà entre 120 i 300 cm, amb un diàmetre de boca comprés entre 50 i 80 cm i un mínim de tres anells. La malla serà de 2030 cm en la boca i 15-22 cm en el rabet, i es permetrà

una ala per augmentar la superfície de captura de dos vegades el diàmetre. El període de pesca s’estableix des de l’1 d’octubre fins al 30 d’abril, i la talla mínima de les anguiles serà de 25 cm. El mornell i el tir pla són els elements o arts tradicionals de la pesca artesanal de l’Albufera de València que perduren en l’actualitat, mentre que les modalitats de pesca són el redolí i l’involant. La resta d’arts i modalitats han anat caient en desús, però la seua recuperació i divulgació seria desitjable per evitar-ne l’oblit. D’altre costat, la vela llatina és una de les formes tradicionals de navegació comuna a tot el Mediterrani, amb una incidència considerable en les terres valencianes, i particularment a l’Albufera, on des d’antic ha sigut utilitzada com un mitjà de transport lacustre vinculat a l’explotació dels recursos naturals, com la pesca i l’agricultura, i les funcions de la qual en l’actualitat es relacionen amb formes d’oci associades a l’esport i al turisme. A més a més, la vela llatina ocupa un lloc per dret propi en la imatgeria identitària del poble valencià, i al seu voltant hi ha una sèrie d’elements materials i immaterials constitutius de la cultura tradicional valenciana que mereixen ser protegits per així garantir-ne el llegat a les generacions futures. Respecte a la navegació de vela llatina a l’Albufera EL NOSTRE BÉ D’INTERÉS CULTURAL


140

de València, els seus orígens són en realitat confusos, com indiquen la majoria de les investigacions. Segons es té constància, les veles de forma quadrada van ser utilitzades per primera vegada per les embarcacions a Egipte cap al 3100 aC, però les característiques del Mediterrani, amb un règim de vents amb continus canvis de direcció, feien que amb les dites veles fóra necessari virar constantment el rumb i acostar-se a la costa. En canvi, la vela llatina, tal com és entesa, permetia navegar contra el vent prescindint de l’ajuda dels rems, per ser un velam triangular que es troba disposat en una antena que creua obliquament l’arbre i que recorre longitudinalment el buc. Tampoc queden clars els orígens del mateix terme llatina i s’especula sobre diverses possibilitats. La primera recorre a l’etimologia i la fa derivar directament de LATINA, un tipus de vela potser ja utilitzada a Roma, encara que, en la història de la navegació romana, la vela utilitzada va ser fonamentalment la quadrada, per la qual cosa aquesta opció ha sigut pràcticament descartada pels investigadors. Una altra possibilitat és que procedisca de l’italià vela alla trina, que significa vela en triangle o vela de tres costats, cosa que implicaria un predomini de les flotes de la península itàlica i crearia una línia de continuïtat entre l’ús de la vela llatina en aquest lloc d’Europa i la subsegüent extensió al món occidental. No obstant això, ja no ens FALLA PORT DE SILLA 2017

trobaríem amb el llatí com a llengua d’origen sinó amb l’italià. Finalment, alguns especialistes plantegen la seua procedència del llatí tria alamina, que significa tres puntes. En tot cas, i encara que tendeix a predominar l’opció alla trina com a font del llatí contemporani, no hi ha un consens generalitzat. La representació més antiga que es conserva de la vela llatina data del segle II aC i apareix en el baix relleu d’una làpida funerària en què s’observen clarament l’arbre i l’antena propis d’aquest tipus de vela. No obstant això, tradicionalment se sol considerar que aquest velam triangular no va ser introduït pels romans en la part occidental del Mediterrani fins al segle III dC. Del que no hi ha dubte és que van ser els àrabs el barquetot, de dimensions més grans que aquest darrer; la barca i el marimatxo, una construcció a mitjan camí entre el barquetot i la barca. Tant el barquet com el barquetot són de fons i costats plans, angles rectes i secció trapezoïdal, mentre que les barques presenten una secció arredonida, encara que, a pesar d’aquestes diferències, trobem uns trets generals que són comuns a les dos famílies: la mànega en relació amb les marines, les formes fines, menor mànega i puntal, i orla baixa, tot lògicament pensat per a navegar en aigües protegides. Segons les característiques de construcció, antiguitat i disseny de les embarcacions, i les ordenances de les


141

competicions, les embarcacions que naveguen per l’Albufera es poden classificar en tres classes:

El procés constructiu: ferramentes, tècniques i oficis associats

- Embarcacions autòctones d’època: són aquelles botades abans de 1950 i rehabilitades sobre l’estructura original. Eren impulsades únicament a vela, perxa o rems. En la mesura que es puga, mantindran l’aparell i l’estructura de les veles i dels aparells de llavors. - Embarcacions clàssiques: són les botades a partir de 1950 i 1975 en què es van acoblar els motors de propulsió mecànica. Aquestes embarcacions es construeixen amb materials tan similars com siga possible als d’època, però es complementen amb els actuals. - Embarcacions de disseny actual: que es defineixen com a embarcacions de tradició en l’esperit i que, a pesar d’estar construïdes amb tècniques i materials actuals, tenen una aparença semblant a les d’embarcacions d’èpoques passades.

Construir vaixells i embarcacions de qualsevol tipus és un procés llarg i costós basat en l’estudi i la planificació, però que també té, com a mínim en el cas de l’Albufera, molt d’experiència i d’observació. Totes les embarcacions de l’estany han sorgit al llarg del temps dels municipis de Catarroja i de Silla, i més avant també d’alguns tallers del Palmar.

Les dos primeres són les que realitzaran habitualment les proves i les exhibicions, i la tercera classe està limitada a la utilització en l’escola, com a suport en les proves de les altres classes, i a la realització d’exhibicions, si hi ha prou flota, ja que el projecte és que cada associació o club de vela llatina valencià dispose d’una o dos unitats d’aquesta classe.

El fuster de ribera o mestre d’aixa és el màxim responsable en la construcció de les embarcacions, encara que a l’Albufera i en altres àmbits valencians com el Cabanyal les funcions de fuster de ribera i calafat són tot un. Aquesta relació entre els dos oficis també ha afectat altres llocs de la costa mediterrània peninsular i ha mantingut una vinculació tan estreta que ambdós àmbits professionals han acabat vinculant-se de forma inseparable. Al costat del calafat, el qui també tenia una importància fonamental era el veler, professional dedicat expressament a l’elaboració de les veles, que tantes vegades havien de ser apedaçades pels esgarranys causats pel vent o per una mala posició de la perxa sobre la coberta. La majoria de les veles de les pedanies de l’estany es feien a Castellar, i a Catarroja també hi hagué fins a mitjan segle passat qui es dedicava a EL NOSTRE BÉ D’INTERÉS CULTURAL


142

confeccionar veles per a tots els pescadors. Els calafats de l’Albufera utilitzaven per al seu treball, almenys des del segle XX segons es té constància, plantilles per als diferents models d’embarcació que realitzaven, com ho continuen fent els que encara hi treballen. Aquestes plantilles reprodueixen les peces de fusta que després es tallaran i s’uniran per a construir la barca, tot i que en el moment de la col·locació encara poden ser modificades per a fer-les encaixar correctament al lloc. Aquesta tècnica necessita tota l’experiència i saber fer del calafat, el qual representa una bona simbiosi entre la teoria i la pràctica. A part de les plantilles, el disseny de les quals podia fer-se servir per a la fabricació d’altres embarcacions de tipologia similar, els diferents tipus de ferramentes utilitzades en el procés de construcció d’una barca poden ser classificats segons la funció i l’ús en les fases de tall, muntatge i calafatament. Així, destaquen la garlopa, utilitzada per a rebaixar i rascar les rectes i per a desbastar; l’aixa, que servia per a refinar les costelles o quadernes; la barrina, per a fer els forats; el gat; la serra, o la paleta, que s’usava per a la col·locació de l’estopa entre les juntes de la fusta. La fusta utilitzada en les embarcacions tradicionals de l’Albufera era de garrofera, d’olivera, de morera i de pi de Suècia, i cada tipus de fusta era més apropiada per a una determinada peça i ús posterior. Així, amb el pi es construïa el folre, mentre que la resta de fustes eren utilitzades per FALLA PORT DE SILLA 2017

a la quilla, les costelles i altres parts de la barca. Actualment es continua fent servir el pi de Suècia, però també s’han incorporat el roure, altres fustes i altres tipus de materials. En les últimes dècades s’ha produït un procés d’adaptació tant pel que fa a les fustes com a altres materials, encara que això no ha succeït respecte a la tipologia de les barques, que continuen mantenint les formes originals. Les raons d’aquest canvi són bàsicament d’ordre pràctic i estan vinculades a la facilitat d’accés a una determinada fusta o als costos de manteniment de les embarcacions. En l’actualitat, la navegació a vela llatina a València, com també en altres zones d’Europa, es considera actualment una forma d’activitat recreativa. En diverses localitats valencianes van sorgir, a partir de la dècada dels huitanta del segle passat i pocs anys després de quedar-ne obsolet l’ús per a les activitats vinculades a la idiosincràsia de l’Albufera, una sèrie d’associacions l’objectiu de les quals era preservar la completa desaparició d’aquesta manera de navegar lligada al Mediterrani, i en aquest cas concret a les costes valencianes. El que al seu dia va ser un bé útil i necessari per a poder treballar en un medi generalment hostil, s’ha convertit d’un temps ençà en objecte d’una activitat d’oci, associada a la preocupació de recuperar un element del patrimoni etnogràfic valencià que s’estava perdent.


143

La conscienciació d’un segment de la societat que va assistir en primera persona al declivi d’aquest mitjà de transport a causa de l’abandó de les pràctiques culturals tradicionals, ha fet possible la recuperació, la conservació i l’impuls de la barca per a fins exclusivament recreatius. Aquest interés s’ha materialitzat principalment en la fundació de dos associacions pertanyents a sengles localitats de l’Horta, Silla i Catarroja, on s’està duent a terme un procés de recuperació sense precedents, una posada al dia de la vela llatina, un rejoveniment absolut de la pràctica i de les seues projeccions, així com un propòsit etnològic integral de respecte al marc on es duu a terme. Els objectius principals dels col·lectius associats a l’Albufera giren entorn dels elements, tant materials com immaterials, que formen la pràctica tradicional de la navegació amb vela llatina. El primer és la recuperació i la promoció de les embarcacions de l’Albufera i de les tècniques de navegació pròpies del medi lacustre. D’aquesta manera, es pretén conservar i protegir tant els diferents tipus d’embarcacions tradicionals pròpies de l’estany i anteriorment descrites, com les tècniques i els oficis vinculats a la seua construcció artesanal, com el de calafat o el de veler. En segon lloc, les associacions, conscients dels valors naturals i culturals que l’Albufera, com a mitjà de vida,

conté, i que sense ells cap activitat seria possible o tindria sentit, pretenen contribuir a la seua protecció i salvaguarda, recuperant els seus elements autòctons i donant especialment importància a la preservació del patrimoni històric, cultural i estètic constituït per les embarcacions propulsades per la vela llatina clàssica. Fou en aquest context quan uns pocs amics, fills de pescadors i enamorats de l’Albufera i de les barques de vela llatina, motivats per un sentiment alhora d’indignació i esperança, decidiren fer formals i útils les seues reunions i va ser així com es va fundar l’any 1988 l’Associació de Vela Llatina de Silla, la primera associació inscrita en el registre de València. Els fundadors legals de l’entitat foren Juan Garcia, Rafael Gomar, Vicente San Lorenzo, Emili Alba, Francisco Guillem, Pedro Navarro i Jose Maria Zaragozà, i prompte es marcaren uns objectius clars: - La recuperació de i la promoció de les barques a vela llatina a l’Albufera de València - Col·laborar, promoure i tenir cura del Parc Natural de l’Albufera - Recuperar tot allò autòcton de l’Albufera, amb especial atenció a la preservació del patrimoni històric, cultural i estètic constituït per les embarcacions tradicionals a vela llatina clàssica EL NOSTRE BÉ D’INTERÉS CULTURAL


144

Actualment, aquests són encara els objectius de l’associació, als quals s’ha d’afegir l’al·licient que suposa gaudir de passejos i porfies que s’organitzen per donar a conèixer l’Albufera i el seu mitjà de transport autòcton: les embarcacions de vela llatina. Amb el temps, l’organització de passejos en vela, els berenars a la Devesa i les proves de vela augmentaren, com també augmentà, el nombre d’embarcacions. Les empreses locals prompte s’interessaren en les regates i començaren a pagar uns diners als participants i als socis, i també hi contribuïen amb els trofeus. D’aquesta manera, l’Ajuntament de Silla és el patrocinador de dues proves tradicionals: una en les festes patronals en honor al Crist i altra en la prova de falles, que obri el calendari de la lliga. A l’Associació de Vela Llatina de Silla estan molt orgullosos de les seues competicions, sobretot de la de President de la Diputació que organitza Silla. A Catarroja també se’n fan, però la més important es fa a Silla amb unes trenta barques de tot el llac. La lliga que es fa a Silla està estructurada en huit regates que reben el nom de Trofeu del President de la Diputació. Juntament amb la lliga organitzen l’anomenada prova boja i l’eixida nocturna, per no parlar de les passejades. El més important per al soci és eixir a navegar. La vela llatina no te una finalitat esportiva sinó de conservació de llac. FALLA PORT DE SILLA 2017

Molta il·lusió és la que l’Associació ha posat en el futur, volen portar a terme diferents projectes. El primer i principal, l’ampliació del port i la seua millora, sempre deixant que el port de Silla siga un port tradicional i que respecte el medi ambient. Tan sols tenen una preocupació i és la manca d’afició infantil. Lògicament, l’afició de navegar passa de pares a fills. És molt difícil que un xiquet tinga afició a la vela o a viure el llac si de menut no l’han portat. La bellesa de l’Albufera i les barques amb les seues grans veles reflectides en l’aigua ens fan oblidar sovint el que passava allà: la duresa del treball, l’esforç dels homes per la supervivència, els múltiples oficis i sabers lligats a la forma de vida que es desenvolupava sobre la barca. En l’actualitat, quan la societat tradicional ha desaparegut gairebé per complet, algunes de les activitats que ací es mostren ja no existeixen i altres, que encara perviuen no tenen futur clar. No obstant això, en el moment que les barques de vela llatina estaven a punt d’extingir-se en un entorn –Albufera– també amenaçat, comença la història de la seua recuperació. Les associacions de vela llatina han de tenir tot el recolzament de la societat, necessitem prendre consciència del nostre patrimoni, tot reinterpretant la navegació a vela llatina, li han donat un nou sentit lligat a l’oci i a l’esport, havent recuperat el passat, la seua saviesa i la seua bellesa. Aquest any és per a


145

tots els que estimem el parc natural de l’Albufera i les nostres costums i tradicions un any de felicitació i reconeixement, en especial per a les comunitats de pescadors del Palmar, Catarroja i Silla, la Federació Cultural Valenciana de Vela Llatina i les associacions de vela de Silla, Catarroja, Pescadors de Catarroja, el Palmar i Sollana.

Com sabeu Silla, a més de ser el poble que més extensió ocupa de l’Albufera, té una estreta relació amb el Parc de l’Albufera i viure a la vora del llac imprimeix caràcter, això ho sabem bé els veïns de València, Alfafar, Sedaví, Massanassa, Catarroja, Alfafar, Beniparell, Sollana, Sueca, Algemesí, Albalat de la Ribera i com no, del nostre poble. Els nostres veïns i veïnes són qui tradicionalment han explotat els recursos d’aquest medi natural i humà, som fills d’un llac que va ser declarat Espai Natural Protegit fa ara 30 anys. En 1986, l’Albufera de València va ser declarada Parc Natural. En 1990 va ser inclosa en

la llista de zones humides d’importància internacional Ramsar. En 1994 com a zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA). Posteriorment, ha sigut declarada lloc d’interés comunitari (LIC), i des de 2002 s’ha incorporat al Catàleg de Zones Humides del Govern Valencià. L’Albufera va patir serioses amenaces amb el desenvolupament industrial i turístic dels anys 60 del passat segle. No obstant això, seria un error fer del Parc un santuari vedat per a les activitats humanes, ja que han sigut aquestes, per paradoxal que puga semblar, les que han contribuït a la conservació i al manteniment d’aquests ecosistemes tan complexos. Solament el manteniment d’un equilibri sostenible entre les diverses activitats d’aquest entorn lacustre (caça, pesca, agricultura de l’arròs, etc.) faran que els nostres néts puguen seguir gaudint d’aquest entorn tan privilegiat, però al temps tan amenaçat, així com de les pràctiques pròpies d’aquest espai que s’han convertit en autèntiques icones del nostre paisatge i, des d’ara, protegits i emparats sota el paraigua d’aquest nou BIC immaterial. Amb la declaració com a BIC immaterial d’ambdues manifestacions, es reconeix el destacat valor d’aquests usos propis del llac i assenyala la importància de mantenir viu el llac com a espai protegit, però també alertar de la fragilitat d’aquestes pràctiques en una societat postmoderna que no deixa espai per a les nostàlgies del passat. EL NOSTRE BÉ D’INTERÉS CULTURAL


146

FALLA PORT DE SILLA 2017


147


148

Fanecades de sentiments Per Vicent Zaragozá i Huesa

Divendres 7 d’octubre de 2016, primer any que seguem el port sense estar tu, pare. Han eixit prou quilos, més de 920 per fanecada. No m’importa a quants cèntims ens paguen el quilo, ni molt menys, només espere que, des d’allà on ens veges, et sentes orgullós de nosaltres i com sense tu, i amb l’ajuda dels teus germans, ho hem intentat portar endavant. Va ser dies després de la barrejada quan tu te’n vas anar, ja havies decidit feia dies arrendar totes les basses, almenys aquest any, fins que et recuperares. Totes menys la del port, aquesta està en un enclau molt especial per a tu, per a mi, per a la família. Sempre hem dit que és la bassa més pintada pels artistes que s’apropen els diumenges de matí a reflectir els encants d’aquest lloc encisador. Precisament, els primers records de menut que tinc

caure del pont llevadís. Prèviament, havíem estat fent ambuderons en el marge de qualsevol sèquia que tinguera humitat. Eren dies d’estiu, d’estius sense apartaments, viatges o parcs temàtics. Eren estius de festes de carrer i orquestres en remolcs de tractor. Estius de salmorra, meló d’Alger, tot l’any i polos de gel. Estius de sopars al parc gran i de jocs fins la matinada. Estius de balance, cotxes de xocs a cinc duros i rifle de balins a la tómbola de Conxín. Estius que com tu, pare, mogueren per a ja mai tornar. Estius viscuts al voltant del fang. Mesos enrere, quan encara feia fred, molts caps de setmana t’acompanyava amb lligó ample i cabàs a igualar les bases dels possibles desnivells que el tractor amb el retobato havia creat. Després, amb un esforç que et provocava quasi sempre dolors intensos d’esquena, feies fort el marge mitjaner perquè, quan s’embassara

amb tu són al port. Tu birbant serrejos baix l’intens sol i jo amb una canyeta xina pescava tencons en

només entrara la primavera, estiguera tot preparat. Tu treballaves de valent, jo jugava a desfer gasons, un

FALLA PORT DE SILLA 2017


149

contra l’altre, imaginant grans cataclismes apocalíptics. Un altre cicle arrosser estava a punt de començar, com feia centenars, milers d’anys. Calia preparar el preuat tresor daurat, la llavor envasada en sacs de pita de la collita de l’any anterior. Més de mig any havien estat a la cambra de la iaia amuntonats ordenadament. Tu i els tios els baixàveu per l’estreta escala d’escalons irregulars i parets encalades. Per a mi semblàveu superhomes i somiava amb el dia en què jo tinguera aquella força que semblava descomunal. Al dia següent, els submergíeu al sequiol o l’anguilera perquè la llavor s’arremullara. Un cordell lligat a les brosses del marge indicava el lloc exacte on descansaria aquella nit l’arròs. Arribava, junt amb la sega, el dia clau de la collita, la barrejada. El nivell de l’aigua controlat al mil·límetre i aire suau eren aspectes primordials perquè, a l’hora de soltar l’arròs de la mà, caiguera al lloc previst. Per desenrolar tan delicada tasca, les ferramentes empleades eren simples: cabàs, tirador i dues canyes

per a marcar les eixides. Primer que res, algunes hores abans tréieu els sacs i deixàveu que s’escorreguera l’aigua. Després, es repartien al llarg de la mota o el marge, tot estava preparat per iniciar la barreja. De 15 a 20 quilos per fanecada, segons la classe, era la mesura ideal perquè l’arròs creisquera com cal. Carregàveu els cabassos, l’enfilàveu amb l’ajuda de la canya, que servia com a referència al marge contrari, i, amb pas compassat i ferm, escampàveu per tota la bassa la llavor. S’emblava una feina fàcil i simple, res més enllà de la realitat. Molts aspectes influïen en la tècnica de la barrejada, això no ho vaig descobrir fins quan, ben entrada l’adolescència, em vas dir que ja era hora d’agafar el cabàs i estacarme fins els genolls. Primer que res, l’altura i posició del tirador: ni massa alt ni massa baix, just a l’altura on finalitza l’esternó. Després, el cabàs penjat d’una ansa del tirador i l’altra aguantada per una mà, amb la quantitat justa de llavor per arribar com cal a l’altre marge. Ha d’anar anivellat, controlant que no caiga ni el mínim gra d’arròs per cap FANECADES DE SENTIMENTS


150

dels costats. En aquests aspectes controlats, cal posar el primer peu dins la bassa, fermament amb seguretat, perquè res et puga desequilibrar i que la llavor caiga del cabàs. Una vegada dins, s’ha d’escampar la llavor per un parell de metres a la vora del marge o mota. Ara ja, ben recte mirant al front, cal iniciar la marxa, el ball, mil·limètricament coordinat i compassat, un pas carregar la mà, altre escampar... Així repetidament fins arribar al final. La màgia de la vida s’ha iniciat, ara sols cal deixar treballar la natura, encara que no com ella volguera. Birbar, eliminar males herbes, pot ser la posició que més et recorde dins de la bassa. Quantes hores passaves perquè no asomara ni un serreig, xufera o gram als teus camps? Allò feia que els teus camps es diferenciaren en tota la marjal i més encara aquests darrers últims anys en què, cada vegada més, veus molts terrenys perduts i abandonats, envaïts per males herbes i com va la cosa, com de mal que es paguen les collites, no m’estranyaria que en pocs anys es convertira la marjal en canyar. Passava l’estiu, tu treballant i jo inventant mil jocs quan no tenia sequiol prop on pescar. El que més m’agradava era quan, a més de mitjan vesprada, donaves per finalitzada la jornada i amb la teua Vespa anàvem cap a casa i jo encara em quedava jugant amb els amics al carrer dels iaios. A tu t’agradava que totes les nits sopàrem junts a la taula, els quatre, encara FALLA PORT DE SILLA 2017

que era sopar i gitar-te, ja que a l’endemà, abans que els rajos de sol asomaren, ja tornaves a estar al camp i abans d’esmorzar ja havies fet mig jornal. Jo et donava la bona nit i tornava a baixar a jugar. Les portes de les cases estaven plenes de veïns gaudint d’aquells grups de Whatsapp tan particulars com era eixir a la fresca fins la matinada. Especialment, recorde grans hamaques de fusta que generalment utilitzaven els homes, que a un hora determinada es dormien. Mentre les dones en cadiretes de platja raonaven en veu baixa. Els xiquets quan escoltàvem baixar el volum als majors, també reduíem la intensitat dels nostres jocs, ens agrupàvem al racó més obscur del carrer i ens contàvem tot allò que més podria sorprendre els nostres companys de jocs, encara que moltes vegades eren històries inventades. Quan els espais morts en la conversa dels majors es feien cada vegada més habituals, sabíem que hora


151

de dormir.Cap a finals de juliol, la marjal era una gran catifa verda espectacular, per aquells dies, i coincidint amb les festes del carrer en honor a Santa Rita, espigava l’arròs. Tu continuaves amb la teua marxa nit i dia de dedicació als camps i jo sabia que, quan arribava la festa, ja no t’havia d’acompanyar. Les festes del carrer s’enllaçaven amb les festes del Crist i la setmana de bous. Aleshores, els dies per a tu encara eren més durs, combinar la feina amb la festa, perquè mai faltaves a dur-me a les vaquetes i a sopar amb la mare al parc. L’estiu passava i l’espiga de l’arròs creixia i es daurava. Els dies de camp i carrer es mesclaven amb les vesprades de piscina al Saladar i, sense adonar-te’n, un dia quan tornaves a casa en la BH BMX havies de detindre’t i deixar passar la segadora de camí a la marjal. Ara, per a tu pare, començava una de les èpoques de més estrés de tot l’any: visitant el llaurador i fent proves d’humitat amb un aparell estrany per tal d’oferir-li un preu just de mercat. Mitja vida comprant arròs, taronges i creïlles, eres un expert alfarrassant. Tenies un ull privilegiat. Per a mi, aquells dies de veda de l’arròs era època de, com no, jocs a l’era, però no en qualsevol era. Tu compraves arròs per a un comerç d’Alginet, propietari de l’era més gran del terme. A aquella era em vas ensenyar a dur la Ducati de marxes, després el tractoret amb el qual em passava tot el dia llaurant i, per últim, a conduir el 127 quan tenia poc més de 14 anys. La sega estava en

marxa, el terme s’omplia de llauradors, comerciants i tractoristes fins entrada la nit. Les muntanyes d’arròs aplegaven al cel i els camions de càrrega compartien camí amb tractors, segadores, mobilettes i la meua BMX els lliurava camí del sequer per tal de buscar-te a veure si tenia sort i em deixaves apretar la palanca que reflectia el pes del camió que estava damunt de la immensa bàscula. Recorde que em preguntaves sempre quant podia pesar, jo sempre errava i tu reies. L’arribada de l’arròs de les nostres basses era un fet especial, encara que em sorprenia quan el tractor enculava el remolc i el mesclava amb la resta. En pocs dies es cobrava, i any rere any et sentia lamentar pel poc respecte que es tenia cap al vostre treball. Cada any un preu més barat al camp, cada any un preu més car al supermercat. Anys després, la teua vida es va lligar definitivament a la marjal, com a motorista del Mill, feina que vas deixar 12 dies abans de despedir-te per sempre, per mai. En record a tu, el meu germà i jo durem sempre gravat a la nostra pell una espiga d’arròs. En record a tu, sempre cultivaré arròs a la marjal, ara parem, ja sols ens queda recordar. I d’aquest record fer una forma de viure, sempre recordant d’on vinc i on vull anar, de qui soc i què em representa, orgullós d’un escut que incorpora la meua preuada espiga que dóna sentit a tot un poble i que ens fa ser i sentir de raça albuferenca. FANECADES DE SENTIMENTS


152

L’ARRÒS, DE JAUME I

AL LIFE SOSTRICE Per Borja Chust i Navarro Llicenciat en Ciències ambientals

FALLA PORT DE SILLA 2017


153

Dimarts 18 d’octubre. Després d’un dia dur de treball, per fi arribe a casa i em sente al sofà. Com sempre, engegue el wi-fi del meu mòbil, disposat a veure totes les actualitzacions d’estat a les xarxes socials, per veure si algú conta alguna cosa interessant. De sobte, un post del conegut humorista Eugeni Alemany fixa la meua atenció.

però també genera residus com la palla. És un procés i forma part del delicat ecosistema de l’Albufera: el foc purifica, el fum ahuixa els mosquits i les cendres donen de menjar a la terra.” Després de llegir un fum d’opinions tant a favor com en contra de l’argument d’Eugeni Alemany, em vaig decidir a escriure sobre la tradició de cultiu de l’arròs

“Modernets de València capital que dinen paella els diumenges per pujar les fotos a Instagram, però que aquests dies els molesta el fum que fan els llauradors de la Ribera cremant la palla dels camps... Però, huits i nous, trinxalaires, gossos malfaeners, que no heu doblegat el llom en la vostra vida...? D’on collons us penseu que ix l’arròs? D’una app d’Apple? “És que em pica el nas. Quin fàstic de fum”. Xè, i quan aneu a aqueixos antros de Russafa, tots apretats, a xuplar xupi-xupi del dit d’algú i beure quatre del mateix cubata us vos fa fàstic?

a la nostra comunitat i Life Sostrice, un projecte pilot que es pretén desenvolupar a Silla i que té per objecte la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle resultants del cultiu d’arròs. València ha estat el bressol del cultiu arrosser a Espanya i la seua introducció es remunta als àrabs durant el segle VIII. Trobem que Sueca i les zones més pròximes al llac són les més antigues i tradicionals en aquest costum. Després de la reconquesta de València el 1238, els cavallers aragonesos es van repartir les terres sofrint les conseqüències de la seua falta d’adaptació a les zones

Per descomptat que la crema de la palla té danys col·laterals. I hi ha gent amb malalties respiratòries que ho passa injustament malament. Cal cremar quan bufe ponent. Però els llauradors, mentre no els donen una altra solució (o solucions) han de cremar la palla com han fet sempre, perquè de vegades se’ns oblida que l’arròs és una planta. S’aprofita una part, els grans,

pantanoses i en ells es va encebar el paludisme. A partir d’aquest moment, i durant segles, lluitaria la difusió del cultiu enfront les lleis prohibitives o limitacions del mateix. El rei Jaume I, protagonista en aquesta etapa històrica, va deixar escrit: «trobe establert aquest cultiu i que

s’estima de tan funestes conseqüències prohibint aquest cultiu en els contorns de la ciutat de València». L’ARRÒS, DE JAUME I AL LIFE SOSTRICE


154

Els reis de la Corona d’Aragó primer i els de Espanya després van jugar el paper de configurar el marc del que seria una futura Llei de Vedats; en 1342, el rei Pere II confirma les prohibicions que abans havien realitzat els jurats de la ciutat de València; en 1547, la prohibició torna a ser confirmada per Alfons VI.

El botànic Josep Antonio Cabanilles, al segle XVII, va intentar aportar solucions defensant tres premisses bàsiques: en primer lloc, practicar el cultiu en terrenys pantanosos per naturalesa; en segon lloc, conrear amb aigua en moviment; i, en tercer lloc, que hi haguera una distància mínima mitja llegua entre els camps i els nuclis de població. Durant el segle XIX es va produir una clara expansió de la superfície conreada amb arròs a les terres valencianes. El reflex d’aquest fet és la disminució de la superfície del llac de l’Albufera, hui en dia Parc Natural i veritable cor geogràfic, ecològic i nucli històric de l’arrossar valencià, que va passar d’una extensió de 13.972 hectàrees a 2.896. Finalment, en la Reial Ordre del 10 de maig de 1860, van quedar declarats els acotaments i els terrenys aptes per al cultiu, on es deixava clara la condició que havien de ser terrenys pantanosos i en els quals no es poguera portar endavant un altre cultiu.

Carles I d’Espanya va publicar un Real Edicte sobre la prohibició de la sembra d’arròs en diversos llocs, entre els quals es trobaven els pobles valencians de Massalfassar, Albuixec, Massamagrell, Meliana i Albalat, així com altres tradicionalment arrossers. La classe mèdica també va jugar el seu paper en diferents moments, ja que declaraven –o no– perjudicial el cultiu en funció del mètode utilitzat: si era per aigua estancada, o bé per aigua corrent. FALLA PORT DE SILLA 2017

Actualment, es considera que el cultiu de l’arròs amb aigua corrent no afecta a la salut pública, però l’establiment de parcel•les de cultius o vedats arrossers requereix una autorització especial del Ministeri d’Agricultura Español. Aquests drets, a València, reserven a zones baixes pantanoses on la naturalesa del sòl o la seua salinitat aconsellen exclusivament el cultiu de l’arròs.


155

Aquest esperit de reservar el cultiu de l’arròs únicament a les zones pantanoses, on altres cultius no són possibles, ha perdurat fins els nostres dies. D’aquesta forma, les terres ocupades pel cultiu de l’arròs a València ascendeix a 16.000 hectàrees, que és la superfície que s’ha mantingut estable en els últims anys. I, atés que el cultiu es reserva únicament per als terrenys aptes, aquesta superfície no es veurà mai augmentada. Però no podem parlar d’arròs sense tindre en compte l’Albufera. El llac està íntimament relacionat, tan tròficament com genètica, amb el seu entorn circumdant; és a dir, amb les grans extensions d’arrossar que l’envolten completament –excepte per la seua riba, on contacta directament amb la Devesa–. Aquesta relació és tan important que, si els arrossars o la Devesa es degradaren, l’interés natural del llac disminuiria gradualment. Si considerem els arrossars situats entre els rius Xúquer i Túria, la superfície aproximada de tot el conjunt rondaria les 21.000 Ha. El Parc Natural, format pels termes municipals de València, Alfafar, Albalat de la Ribera, Algemesí, Beniparrell, Massanassa, Catarroja, Albal, Silla, Sollana, Sueca, Sedaví i Cullera, constitueix un dels espais naturals més representatius i interessants de la Comunitat Valenciana, i així ha sigut reconegut pel seu valor en l’àmbit nacional i internacional. Forma un

magnífic exemple del binomi home-naturalesa en la generació de paisatges i formes de vida d’excepcional valor i interés. Per últim, cal destacar que l’extensió que ocupa actualment el llac del Parc Natural és de 2.800 hectàrees, i aquesta superfície és afectada i reduïda per les d’origen natural i aterraments per a l’agricultura de l’arròs d’origen antròpic. Com veieu, l’arròs forma part de la nostra història i de la nostra cultura. El procés tradicional del cultiu de l’arròs en l’Albufera es fonamenta en la sembra de les llavors de l’arròs en camps de cultiu provisionals, els planters, per, posteriorment, ser trasplantat en camps definitius. Sembra Després de la collita, que finalitza en el mes d’octubre, s’inicia el procés d’inundació dels camps de cultiu, que es coneix com a perellonà. Aquesta s’aconsegueix a partir de la regulació de les comportes del Perelló, del Perellonet i del Pujol per alterar els nivells d’entrada i d’eixida de l’aigua del llac. Aquest procés té una durada aproximada de dos mesos i, amb això, s’aconsegueix un augment del nivell de l’aigua del llac, el qual inunda els terrenys destinats al cultiu de l’arròs, els últims dels quals romandran en aquest estat fins febrer, que s’inicia el desguàs, anomenat eixigua. Pel que fa al cultiu, comença en ple hivern amb la sembra de farratge en L’ARRÒS, DE JAUME I AL LIFE SOSTRICE


156

un camp de cultiu que, mesos després, es convertirà en el planter. Posteriorment, durant el mes de març, es moltura amb la terra sobre la qual s’havia sembrat amb la finalitat d’enriquir-la. Les arrels d’aquest farratge tenen alta capacitat de retenció i són riques en nitrogen, cosa que afavoreix molt el creixement de l’arròs en la seua primera etapa. Els agricultors fan els marges del planter amb la finalitat que l’aigua quede retinguda dins del mateix. Per a això, col•loquen fang en els marges i utilitzen un cavall per patejar fins que quede compacte i no siguen possible les filtracions d’aigua.

germinació de l’arròs i, al mateix temps, l’aparició de tot un seguit de microorganismes, insectes i plantes que són perjudicials per al seu desenvolupament en les primeres setmanes. L’agricultor ha de vigilar constantment el planter per eliminar-los –per això se situa prop l’habitatge de l’agricultor, ja que, al principi, el cultiu de l’arròs requereix unes cures molt especials–. Actualment, la utilització de tot un seguit de substàncies químiques eviten el desenvolupament d’aquests microorganismes, fet que facilita molt la tasca de l’agricultor.

Una vegada finalitzats els marges, les basses s’inunden d’aigua i es procedeix a utilitzar l’entauladora de ganivets (en l’actualitat s’utilitza un tractor proveït de rodes de gàbia directament en el camp on se sembra). Aquesta té per objectiu voltejar la terra amb l’aigua amb la finalitat de barrejar-la i formar un fang fi. Amb tot aquest procés, el planter queda preparat per a la sembra de l’arròs. El barrejat consisteix a repartir les llavors aleatòriament pel camp amb la finalitat que queden escampades de forma uniforme; l’agricultor les reparteix mentre mesura els seus passos seguint un camí recte que enfila amb unes canyes situades als extrems del camp. Aquesta fase acabava a mitjan març.

Plantat

En el període de març a maig, l’aigua estancada del planter es va escalfant gradualment i afavoreix la FALLA PORT DE SILLA 2017

Cap al mes de maig, la tija de l’arròs sembrat ja ha aconseguit els 30-40 cm de longitud i és el moment de procedir a arrencar-lo. Per a això, es contracta un conjunt de treballadors que procedeixen a l’arrencat: reuneixen manolls i formen feixos d’arròs d’una grandària de 30-40 cm de diàmetre. Després de l’arrencat i la formació de feixos, es procedeix al netejat del fang i el trasllat fins el camp d’arrossar on seran replantats. Cal remarcar que, aquests últims camps de marjal on es procedirà el replantat han passat gran part de l’hivern (entre desembre i febrer) a la recerca de la descomposició de les restes orgàniques de la collita de l’any anterior i l’enriquiment de la terra. Posteriorment, cap a febrer, aquests camps comencen a assecar-se i es


157

procedeix a llaurar-los mitjançant la xaruga (una eina destinada a llaurar les terres compactes motoritzada per un o dos animals). Després, s’inicia el mateix procés per preparar el planter i, a partir d’aquest moment, es procedeix a la plantada de l’arròs. Les garbes d’arròs procedents del planter es reparteixen uniformement per tot el camp mitjançant els carrets de garbejar. Després, les quadrilles plantadores d’arròs s’encarreguen de replantar les tiges d’arròs i replanten, en el terreny, els manolls formats entre 3 i 5 tiges d’arròs. Açò ho fan en línia recta, desplaçant-se d’esquena cap a enrere, per no trepitjar el que ja està plantat. Amb la calor de la primavera, l’arròs creix d’una forma molt ràpida, però s’ha de tenir molta cura en aquesta època de l’any perquè també es produeix el creixement d’un altre tipus de plantes que són perjudicials per a l’arròs: el llepó, el gram, la llengüeta, el serreig i la junça. En el passat, l’eliminació d’aquestes plantes es feia a mà i amb una falç, hui en dia s’utilitzen herbicides per evitar el seu creixement. Sega Amb l’entrada del mes de setembre, l’espiga ja ha crescut i és el moment de la recol·lecció. Una quadrilla procedeix a segar l’arròs a mà amb una falç (corbella

de desbarba) al mateix temps que formen garbes amb les espigues. Aquestes es col•loquen sobre aquelles parts humides (rastoll) de les mateixes garbes, que, prèviament, han estat tallades amb la falç per ser inservibles i per evitar que no entren en contacte amb l’aigua. Aquest procés es caracteritza per ser molt pesat, ja que, a més de l’habilitat en l’ús de l’eina, s’ha de realitzar de manera ràpida per la possibilitat de tempesta, la qual mullaria les espigues d’arròs collit i s’haurien d’esperar a què s’assecara per retirarlo. A més, es corre el risc que, amb la calor, aquestes espigues germinen i es facen inservibles. A mesura que les garbes segades es van assecant, s’extreuen del camp amb el carro de garbejar, que està proveït d’uns patins i tirat per un cavall. Trilla Les garbes són transportades fins el sequer, bé amb carros o bé amb tractors. Allí es procedeix a trillar l’arròs, fet que consisteix a separar el gra d’arròs de l’espiga. Els homes primer utilitzen un trill tirat per animals i després, amb forques, voltegen les espigues d’arròs. Quan el gra queda separat, es treu la palla i es queda només l’arròs perquè puga recollir-se. Un últim procés permet separar els grans bons de les peles (pallús) i les palles menudes que poden haver quedat. Per a això, es procedeix a l’aventà de l’arròs, que consisteix a llançar L’ARRÒS, DE JAUME I AL LIFE SOSTRICE


158

l’arròs en direcció del vent amb una pala per separar-lo de les restes. Cap a la fi del s. XIX, la introducció de la trilladora a vapor evita tot aquest treball, ja que ho fa tot aquesta màquina. En els anys 40, la utilització del gasoil com a font d’energia permet l’ús de trilladores mòbils que es desplacen fins els sequers i allí mateix trillen l’arròs.

Una vegada assecat, s’apila en grans munts mitjançant la tragella, la qual és mecanitzada per un cavall. Arribats a aquest punt, l’arròs ja pot ser emmagatzemat en els graners, que són, en gran mesura, els habitacles superiors de les cases dels agricultors, allò que nosaltres anomenem cambres. Davant la impossibilitat del seu emmagatzematge, els munts d’arròs són coberts mitjançant lones amb la finalitat d’evitar que es mullen si plou.

Assecat i emmagatzemat L’assecat de l’arròs consisteix a escampar-lo amb un rascle al llarg de tota l’era. Amb una llauradora es dibuixen solcs a la superfície estesa d’arròs amb la finalitat d’aconseguir una major incidència dels rajos del sol sobre la superfície escampada. Cal destacar la importància del procés de l’assecat per evitar el procés de fermentació, el qual derivaria en la compactació de l’arròs i el consegüent espatllat del mateix. En el cas de produir-se això, cal repetir novament el procés perquè es ventile.

FALLA PORT DE SILLA 2017

Cal ressaltar que, durant tot el procés anomenat, l’agricultor selecciona el millor arròs per utilitzar-lo en la barreja de la collita de l’any següent. Al llarg de l’any, la resta de l’arròs es destina a la venda comercial, a excepció d’una part anomenada contingent, que es destina al sindicat arrosser com a impost de l’estat, el qual va ser eliminat en els anys setanta. Mòlt El procés del mòlt de l’arròs consisteix a separar la corfa del mateix del gra i forma part de l’últim procés anterior a la venda i consum de l’arròs al públic. Una vegada retirada la pela, queda un gra d’un cert color marró, denominat hui en dia com a arròs integral. A aquest gra encara se li ha de llevar una primera capa que té moltes vitamines i conté molt de midó. Una vegada polit, d’aquest gra s’obté el gra d’arròs de color blanc que tot el públic coneix.


159

SISTEMES DE REG A L’HORTA I LA MARJAL Respecte als sistemes de reg a l’horta i la marjal, podem dir que l’origen d’abastiment d’aigua al Parc Natural de l’Albufera de València és ben divers: Per una banda, tenim la provisió que es realitza per escorrentia superficial des de les ramificacions fluvials provinents dels rius Xúquer i Túria. Les séquies aflueixen radialment a l’Albufera i reben quasi totes les aigües sobrants dels rius, sobretot del Túria. Els canals o sequiols, amb múltiples ramificacions, enllacen cadascun dels pobles que conformen el Parc Natural amb l’Albufera, les quals, a més de funció de regadiu, han tingut un important paper com vies de comunicació per navegació. Per altra banda, l’existència d’ullals naturals al Parc Natural garanteix una aportació continua i natural d’aigua dolça. La ubicació estratègica natural i les òptimes condicions naturals de les aigües que afloren han servit perquè alguns d’aquests ullals s’utilitzen per a la repoblació d’espècies autòctones en perill d’extinció, com és el cas del Samaruc València Hispànica.

Els encarregats de distribuir-la reben un sou simbòlic per tal que tinguen interés i que no la desvien cap a zones externes de la partida corresponent. Per últim, cal assenyalar les aportacions naturals provinents d’aigua de pluja i des de les comportes de les goles del Perelló, del Perellonet i del Pujol; les últimes de les quals provoquen l’augment de la salinitat de l’aigua del llac per intrusió marina. Antigament, com els pantans del Xúquer no existien, al terme de Silla arribava molt poca aigua per la séquia Reial del Xúquer. És per eixa raó que, al llarg del temps, s’han anat utilitzant diferents sistemes, a l’horta i a la marjal, per extraure aigua del subsòl o pujar-la des del llac fins els camps d’arròs. En primer lloc, s’utilitzaven la nòria, o sènia, i la palangana. Posteriorment, des de principis de segle, s’han anat substituint, a la marjal, les nòries per motors. La palangana i la nòria són sistemes hidràulics els quals tenen com a objectiu elevar l’aigua i passar-la al llac, si sobra, per tal de secar els camps. En ambdós es feia ús d’una roda de fusta, la qual estava dotada d’espais buits en les corbes, anomenades

calaixons, per tal d’elevar l’aigua fins el sequiol. Mentre

També, hi ha aigua provinent de les fonts, com ara la

que per a la palangana feien falta dos homes per ficar-

Font del Roro i la Font de la Caseta de Telesforo. Cada font té la seua partida i aquesta no té cost econòmic.

la en funcionament, la nòria s’enganxava a un animal al redó o al balancí per ficar en marxa el mecanisme. L’ARRÒS, DE JAUME I AL LIFE SOSTRICE


160

Respecte els motors, cal destacar la diferència entre els motors de l’horta i els de la marjal. Mentre que els primers tenen com a objectiu extraure l’aigua del subsòl i regar els camps d’horta, els segons tenen com a funció extraure l’aigua sobrant dels cultius d’arròs i elevar-la fins el llac de l’Albufera. La ubicació d’aquests últims està a la fi del curs de les aigües, junt al sequiol dormidor; si l’any és sec, també pot utilitzar-se per a pujar aigua des del llac de l’Albufera fins a la marjal per tal de regar els arrossars.

d’abastiment i de desaigüe d’aigua. Totes aquestes es troben rodejades de motes corresponents a sequiols. Una vegada l’aigua arriba fins a la bassa d’arròs més inferior, aquesta passa al sequiol dormidor perquè el motor la passe al llac de l’Albufera.

La roda dels motors és igual a la de la palangana o la nòria, però, en compte de moure-la persones o cavalls, ho fa un motor que pot ser de gasoil o elèctric. L’aigua que baixa de l’horta a la marjal pot ser: • • • •

L’aigua que sobra de regar l’horta, les caigudes del riu L’aigua de les fonts L’aigua dels ullals L’aigua dels motors (els quals la trauen del subsòl)

L’aigua circula de cota superior a cota inferior de cada bassa fins que, una vegada arriba baix, s’obrin les soleres perquè passe a la bassa colindant. D’aquesta manera, cap terreny es queda sense l’aportació hídrica corresponent fins que l’aigua arriba al cap del tancat. Un tancat és el conjunt de terrenys, normalment de diferents propietaris, que tenen un servei en comú FALLA PORT DE SILLA 2017

Però, parlar del cultiu d’arròs també és parlar del conflicte intersectorial que afecta directament els interessos dels agents implicats en el cultiu agrícola tradicional. I és que, malgrat les dècades de tradició del cultiu, no s’ha trobat una solució que satisfaça totes les parts implicades sobre l’ús i/o gestió final del residu generat: la palla. D’un costat, els agricultors i els


161

representants sindicals defensen la pràctica tradicional d’eliminació de la palla, la crema, i argumenten que elimina, en gran manera, les llavors de les males herbes, fongs i mosquits, a més de reduir l’ús de plaguicides en la següent temporada. També assenyalen que l’espècie Leersia oryzoides o fals arròs no es pot combatre actualment amb els productes existents. Finalment, també argumenten que, la putrefacció de la palla sense eliminar deriva en la producció de condicions anòxiques en les aigües després de ser arrossegades, i així augmenta la mortalitat sobre els peixos de l’Albufera. D’altra banda, les institucions públiques defensen que la pràctica tradicional de la crema de la palla de l’arròs suposa un impacte mediambiental negatiu a causa de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (2.074.250,47 kg de CO2 segons el Centre d’Estudis Ambientals del Mediterráneo, CEAM, al Parc Natural de l’Albufera de València). A més, també destaquen l’augment de queixes veïnals per problemes de salut (maldecaps, asma, rinitis...) i molèsties (roba estesa bruta, cendres sobre automòbils i immobiliari urbà...) produïdes per les columnes de fum i restes de cendres emeses per la pràctica de la crema. Finalment, argumenten que, antigament, la crema de la palla d’arròs no suposava grans molèsties, ja

que la gran majoria era utilitzada per a la ramaderia, l’horta, com a combustible a les cases o, fins i tot, en la construcció; per això era menor la quantitat de palla que es cremava. D’altra banda, la descomposició produïda per aquella que s’arrossegava amb l’aigua i derivava en condicions d’anòxia, quedava totalment pal·liada pel flux d’aigua que arribava a través de canals i séquies des dels rius Xúquer i Túria, que es reduïren dràsticament a partir dels anys 80. Finalment, les organitzacions ecologistes qualifiquen aquesta pràctica com a terrible i innecessària i es recolzen en els arguments de les institucions públiques, a més d’accentuar els impactes negatius que la mateixa provoca sobre la fauna en general. Al mateix temps, lamenta les decisions definitives i inexplicables que, de manera puntual, prenen les mateixes institucions a favor de l’autorització i recorden que la comunitat d’agricultors reben les ajudes agroambientals de la Política Agrària Comunitària –una condició de les quals és no cremar rastolls amb excepcions de raons sanitàries problemes per fitopatologies greus. Davant la complexitat del problema plantejat i la diversitat d’agents implicats en la problemàtica en qüestió, han estat varis els intents fracassats de dur a terme projectes i idees amb la finalitat de fer un ús racional de la palla. Han estat diversos els factors límits L’ARRÒS, DE JAUME I AL LIFE SOSTRICE


162

o causants que han fet que aquestes idees o projectes no avançaren amb suficient força; com, per exemple, econòmics, desinterès empresarial, desinterès polític, etc. Entre els projectes anteriorment esmentats es poden citar: conversió de la palla de l’arròs en àcid per a ús industrial, modelat de mantes de palla d’arròs per a sòls erosionats (Projecte LIFE Ressò-Arrissi), elaboració de bio-compost per jardineria o agricultura a partir de la palla d’arròs (Projecte LIFE BIOCOMPOST), com a material per a la bio-construcció per les seues excel·lents qualitats com a aïllament tèrmic i acústic... Al llistat anterior cal ressaltar l’ús de la palla d’arròs com a substrat per biogàs, projecte europeu finançat a través de la línia de projectes LIFE. Aquest projecte rep el nom de SOSTRICE i té per objectiu la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle resultants del cultiu d’arròs mitjançant la valorització energètica de la palla a través de les tecnologies de digestió anaeròbia i de combustió. Finalment, cal assenyalar que, el passat 25 d’abril de 2015, se celebrà una trobada de projectes europeus en la qual es va abordar l’estat en què es troba el projecte LIFE SOSTRICE i es va citar la intenció de la implantació d’una planta pilot en la localitat de Silla. Aquest model pilot està compost per dos digestors anaeròbics que tracten de convertir el residu agrícola FALLA PORT DE SILLA 2017

en energia neta i renovable. Segons AINIA (Associació de recerca de la indústria agroalimentària), la qual actua com a soci en el projecte europeu, aquesta instal·lació només és una planta experimental que permetria conéixer l’evolució del projecte, però que, davant els resultats positius, podria transformar-se en una instal·lació industrial capaç de produir 21 milions de kilowatts elèctrics, la qual cosa equivaldria a l’estalvi energètic de 2.000 llars.


163

ARRÒS, TRADICIÓ

I GASTRONOMÍA Per Lara Zaragozá i Macián


164

El cultiu de l’arròs va ser introduït a la Península Ibèrica després de la conquesta musulmana l’any 711, va ser cultivat de manera quasi immediata a la Comunitat Valenciana. Les característiques físiques del litoral valencià fan d’ell un lloc idoni per al cultiu de l’arròs, ja que hi ha una gran quantitat de marjals i zones humides fàcilment inundables. A Silla mateix tenim un gran exemple de marjals on es cultiva l’arròs, on el cultiu d’aquest cereal ha sigut l’eix central de l’economia del poble al llarg de dècades. L’abundància d’arròs conreat a les marjals de Silla ha fet d’ell l’ingredient principal de la major part dels nostres plats, és prou estrany no menjar, a l’hora de dinar, arròs en les seues nombroses modalitats. La infinitat de receptes podem classificar-les en tres grans grups: D’una banda tenim els arrossos sequets, plats en què el cereal absorbeix tot el líquid i no es remou durant la seua elaboració perquè no allibere midó i quede solt. Per fer un arròs sec cal preparar una base o sofregit, segellar l’arròs en la cassola i afegir el doble d’aigua (i un poc més) que d’arròs. Es deixa coure durant 15 o 16 minuts sense moure’l i es reposa durant uns minuts abans de servir.

FALLA PORT DE SILLA 2017

Alguns exemples d’arrossos secs són: l’arròs al forn o passejat, que rep el nom pel passeig que les nostres iaies feien fins el forn per a coure’l, ja que a casa no teníem forn. L’arròs sofregit amb llonganissa i julivert, l’arròs del senyoret, arròs negre, paella d’abadejo i floricol, aladroc i espinacs, pimentons farcits amb arròs, l’arròs amb crosta i arròs a banda, entre milers de varietats. L’arròs dels roders (bandolers) és altre exemple d’arròs sec. Els roders, com Micalet de Març i el Gatet d’Otos, no podien entrar en els pobles i havien de conformar-se amb el que la muntanya donava de sí i el que allí podien portar. Si a la muntanya vas, del que portes menjaràs. Es cuina de la següent manera: Ingredients: o 400 gr. d’arròs o Abadejo o 200 gr. de faves tendres o 500 gr. de camaroges, conillets, creixens i lletsons o 2 pimentons secs o 3 dotzenes de baquetes o Oli d’oliva o 4 dents d’all o Safrà o Sal o Litre i quart d’aigua o Un brot de romer per perfumar


165

Preparació: o Les verdures es netegen acuradament i s’escalden per separat. o En una paelleta se sofregeixen acuradament les faves, les verdures, l’abadejo, els alls picats i els pimentons secs també picats. o S’agreguen els caragols enganyats. o Se sofregeix també l’arròs i s’afegeix l’aigua, s’assaona el conjunt amb sal i safrà a més del romer. o Es fa ràpid la cocció de l’arròs, perquè tinga substància el plat, els altres elements hauran d’estar ben fregits.

arròs especial per a arrossos caldosos que ens assegure un caldo consistent. L’arròs caldós es fa sofregint l’ingredient principal (carrabiners, costelles, llamàntol, etc.) junt amb les verdures triades. S’afegeix l’arròs, se sofregeix i es banya amb 4 mesures de caldo per cada mesura d’arròs. Es deixa coure entre 15 i 17 minuts i se serveix immediatament. Entre aquests trobem: l’arròs en perol, l’arròs en fesols i naps, l’arròs de putxero, l’arròs caldós amb sèpia i bledes l’arròs caldós amb anques de granota i, com no, arròs caldós amb crancs; perquè sí, arròs en tenim, però crancs també, la gran plaga de tota la marjal valenciana és el cranc americà i ara el blau. De totes les receptes d’arròs caldós, l’arròs brut és el gran desconegut. Plat que es cuina a la Ribera Alta. Ingredients:

D’altra banda, tenim els arrossos caldosets per als dies de més fred i els que alegren a les nostres culleres en molts menjars. També és convenient utilitzar un

o 400 gr. faves tendres o 250 gr. d’espinacs o 4 carxofes i 4 alls tendres o 100 gr. de tomaca o Oli o 1 litre i quart d’aigua o Safrà o Sal o Pebre roig o Llima

ARRÒS, TRADICIÓ I GASTRONOMÍA


166

Preparació: o Es desgranen les faves, es pelen les tomaques i els alls i es piquen. o S’alliberen les carxofes dels fulls durs, es tallen a quarts i es depositen en un recipient que continga aigua i el suc de llima (perquè no s’oxide la carxofa). o Es netegen i es tallen els espinacs. o En una cassola es calfa l’oli, s’ofeguen les faves pelades, els espinacs, els alls i la tomaca. o S’afegeix el pebre roig (mitja cullerada), l’aigua, la sal i el safrà. o En trencar a bullir, s’afegeixen les carxofes. o La cocció ha de ser pausada i lenta, a foc lent, i es pot interrompre si és necessari i mantindre la cassola al caliu. o Vint minuts abans del moment en què es pense consumir, s’agregarà l’arròs.

i verdures i la cassola d’arròs de pescadors. I com no LA PAELLA, plat per excel·lència en la gastronomia valenciana. Amb l’obtenció de la denominació d’origen, d’arròs valencià, l’arròs produït a la marjal de Silla i a zones d’influència de l’Albufera, rep l’acreditació d’únic, ja que les seues característiques i la seua qualitat són el resultat de la zona on es cultiva. L’obtenció de denominació d’origen fa necessària la regulació de les receptes que es cuinen amb aquest arròs. Es crea l’Escola de l’arròs, on podem trobar cursos per cuinar correctament les diverses receptes d’arròs que la cuina valenciana ens ofereix. És l’encarregada d’estandarditzar els plats cuinats amb la denominació d’origen arròs de València. Ja que no tot el que es guisa amb un calder es pot dir que siga paella. Amb l’aparició de la cuina creativa, arriba la modernor

L’últim gran grup són els arrossos melosos que s’han de fer amb arrossos especials, rics en midó que asseguren la textura untosa que tant ens agrada. Per a fer un arròs melós, cal preparar una base de verdures (ceba, ceballot, pimentó, porro, etc.), afegir l’arròs i regar amb 2,5 mesures de líquid per cada una d’arròs. Es cou entre 15 i 17 minuts i es deixa reposar uns cinc minuts perquè s’assente. Un exemple d’aquesta modalitat de cuina és l’arròs amb pollastre, costelles FALLA PORT DE SILLA 2017

a la tradicional paella, i els grans xefs de la cuina van deconstruir la paella –això com s’explica?–. No podem dir que afegirli-li xoriço, botifarra, cansalada, pebres, compota de tomata o altra barbaritat, es puga vendre baix el nom de PAELLA VALENCIANA. Més d’un cuiner seria cremat en la foguera per les nostres mares i iaies quan senten i veuen aquestes coses. Com diríem els sillers: això és arròs amb coses guisat en un calder. La paella, per ser-ho i poder anomenar-se paella


167

valenciana, ha de tindre els ingredients bàsics que formen part de l’ADN del plat i són: oli, pollastre, conill, bajoqueta, garrofó, tomaca, aigua, sal, safrà i, com no, l’ingredient principal: l’arròs. I així ho marca la Denominació d’Origen Arròs de València, entitat encarregada de la vigilància que aquesta norma es complisca.

Alemany. L’humorista valencià inicià, juntament amb una marca d’arròs, una campanya i ha aconseguit que la nostra paella tinga una emoticona a tots els mòbils del món

Als ingredients de base, es poden afegir alguns ingredients específics de la zona on es guisa, per exemple: carxofa a Benisanó, o com ara a Silla, que la proximitat amb l’Albufera ens facilita afegir ànec i alguns caragols; també es pot acceptar ficar all o romer. Dels ingredients de la paella, ningú no en sabia més que el gran showman Joan Monleón, que cada vesprada junt amb les seues monleonetes ens portaven la gran paella dels premis a totes les cases dels valencians. La Paella Rusa, del Show de Joan Monleón, en la dècada dels 90 ja deixava clar quins eren els vertaders ingredients de l’autèntica paella. L’artista feia triar al concursant un dels ingredients d’una gegant paellaruleta i darrere de cadascun d’ells s’amagaven grans premis. I com no, entre els ingredients a triar no estaven ni el xoriço ni la cansalada. I si Joan Monleón va ser capaç de portar la paella a la televisió, altre artista valencià ha portat la paella als mòbils: Eugeni

I no penseu que ha sigut fàcil, no. Viatjar fins a Sillicon Valley a ritme de Paquito el Xocolatero, reunir-se amb directius de WhatsApp per fer-los entendre que la paella és igual d’important que l’hamburguesa i els tallarins, que ja tenen els seus emojis. I, per últim, fer entendre a les persones que dissenyen les emoticones que la seua primera proposta, una paella amb pèsols i altres coses, no és una paella. Finalment, i després de mesos de treball, l’emoji ha arribat als mòbils de gran part de les persones del planeta, allò que en el seu dia va fer Joan Monleón, s’ha repetit per altre valencià: Eugeni Alemany. ARRÒS, TRADICIÓ I GASTRONOMÍA


168

a prendre una cerveseta i, mentre uns preparen el foc, fet amb llenya de taronger, el cuiner o la cuinera fica a nivell l’oli del calderó per sofregir la carn i trau el fetget perquè tots en mengen. Mentre fem la xerradeta d’abans de dinar, en la que repassem la vida de tots, els que s’han mort, els que se separen, els que van a casarse, qui ha trobat nòvio o nòvia qui està en estado... i com no, repassar de dalt a baix a tots aquells de la família que no han vingut.

Per tant, la resta de receptes que es cuinen sota el nom de paella, no podran dir que són paella valenciana. Per als valencians, la paella és més que una recepta, en ella es plasma el sentiment d’un poble, la manera de viure i de conviure. Aquest motiu féu que en el seu dia s’arribara a determinar el codi genètic del plat, els elements comuns i les particularitats d’algunes zones. De tots els plats tradicionals valencians cuinats amb arròs, la paella és, amb diferència, el que a tots els valencians ens acompanya en els esdeveniments i reunions més importants de la nostra vida com ara: bodes, batejos, comunions, entre altres esdeveniments importants. No és només menjar-te el plat de paella de l’hora de dinar o quedar per a fer una paella amb els amics i la família, és tot un ritual, tot un comboi. Segur que tots recordeu algun dia del Crist o la paella dels diumenges a casa de la mare o de la iaia. Anar prompte FALLA PORT DE SILLA 2017

Afegir l’aigua al calderó a poc a poc i esperar que bullisca per a ficar l’arròs i, mentrestant, encetar altra cerveseta i seguir xarrant fins a les tres o tres i mitja, que és l’hora de dinar, un dia de festa, en qualsevol casa de bé del nostre poble. I com no podria ser d’altra manera, mentre el guisador o la guisadora fa la paella ha de suportar la pressió dels qui esperen el dinar, sempre tots al voltant, que si falta foc, que si sobra aigua, que si dona’m a tastar el caldo i ficar la cullereta unes quantes vegades perquè vàries persones tasten com està de sal la cosa. I mai està a gust de tots.


169

Quan s’acosten les 15 o 15:30 i fiquem la paella a la taula, tapadeta amb paper de diari, arriba el moment de la gran pregunta: calder o plat? Per tots és sabut que els menuts en plat i els majors en el calder, raó per la qual sempre muntem la taula dels xiquets, perquè els xiquets sempre mengen a banda. Quantes voltes has demanat dinar en el calder perquè és de majors i no t’han deixat per ser massa menut? Arribat el moment de menjar, apareixen en algunes ocasions dubtes sobre la ferramenta que utilitzarem: cullera o forqueta? En el nostre poble tinc per segur que el 99% dels sillers i silleres ens mengem la paella amb cullera. Primer que res, els majors mengem al calder i la cullera és l’única ferramenta que podem utilitzar per rascar el socarrat, tots sabeu que és la millor part de la paella. El socarrat: l’arròs marronet, sequet i rebó que mai confondrem amb el cremat negre i amarg.

Ja tenim la paella en la taula i la cullera a la mà, hem escudellat als menuts i ara toca començar a menjar, sempre respectant les línies imaginàries que no ens permetran carregar la cullera en la part del veí del costat. Supose que més d’una persona dels qui haveu llegit aquest article haveu recordat algun esdeveniment passat, i és que quina millor forma d’explicar com som i com ens relacionem els sillers que davant un bon plat de paella valenciana, però de la bona, que a temps de menjar arròs amb coses sempre estem.

ARRÒS, TRADICIÓ I GASTRONOMÍA


170

FALLA PORT DE SILLA 2017


171


172

El poder de la taronja Per Andrea Micó i García Dietista - Nutricionista La dieta mediterrània és un exemple d’un comportament alimentari adequat, una filosofia de vida en la qual, a més de la quantitat de menjar equitativament repartit, és contempla també l’hàbit de compartir i la tradició de les tertúlies de sobretaula que tant ens agraden als valencians. La portem al nostre ADN, és una valuosa herència cultural que representa molt més que una simple pauta nutricional, rica i saludable. És un estil de vida equilibrat que recull receptes, formes de cuinar, celebracions, costums, productes típics i activitats humanes diverses. Així ho va reconèixer i va celebrar la UNESCO inscrivint la dieta mediterrània com un dels elements de la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. En estudis realitzats sobre col·lectius seguidors de la típica dieta mediterrània, s’observen que els individus són profundament feliços i els seus marcadors cardiovasculars i hematològics envejables. L’alimentació saludable que ens proporciona la dieta FALLA PORT DE SILLA 2017

mediterrània és perfectament compatible amb el plaure de degustar saborosos fruits, com per exemple la taronja, una icona de la gastronomia valenciana. Sabies que quan ingerim un aliment es produeixen respostes tant neuronals com a endocrines al nostre cos? Per això, no és d’estranyar que un aliment amb una forma, grandària, olor, aparença, sabor familiar puga afectar l’humor i la felicitat d’un individu en virtut de les preferències o aversions i això al seu torn condicionar un estat posterior de salut que alhora influeix en la felicitat. Alegres, oberts, optimistes, xerradors i feliços. Així ens descriuen molts turistes i visitants a la gent de l’horta. Serà perquè ens hem criat envoltats de tarongers? Potser sí. Menjar taronja ens produeix felicitat, ens recorda a la nostra terra, la nostra casa. El color taronja està molt associat amb la joventut i l’extraversió, l’alegria i la positivitat i, amb freqüència, és garantia d’emocions fortes. Les persones que més l’usen solen ser vitals, amants de la diversió i


173

gaudeixen d’una vida social intensa. Aquest meravellós color taronja li’l dóna el beta-carotens que conté la provitamina A. La seua olor cítrica, que tot ho envolta, lleugerament àcida i dolça, fa que aquell que la percep, vulga mossegar-la quasi de forma instantània en sentir la sensació que la boca se li fa aigua. Aquesta olor ajuda a eliminar la melancolia, produeix optimisme i actua com antidepressiu. Sembla increïble veritat? Doncs encara hi ha més! El gran poder antioxidant que té la taronja per la quantitat de vitamina C que conté, fa que siga beneficiosa per a les malalties inflamatòries, cardiovasculars, prevenció del càncer, afavoreix la cicatrització i reforça el sistema immunològic. Intervé en la formació de col·lagen (constituent principal del cartílag i de l’os), en la síntesi d’hormones asteroïdees i en el metabolisme dels greixos (lípids), la influència sobre l’activitat dels leucòcits i macròfags, cèl·lules que componen el sistema de defenses de l’organisme, la millora de la cicatrització de ferides i reducció dels símptomes provocats per reaccions al·lèrgiques, l’actuació en l’organisme com transportadora d’oxigen i hidrogen i té efectes

antioxidants contra l’acció nociva dels radicals lliures, relacionats amb el desenvolupament de malaltia tumoral, la participació de forma activa en els processos de desintoxicació que es produeixen en el fetge, la inhibició en la formació de nitrosamines (substàncies potencialment cancerígenes) en l’estómac a partir dels nitrats, substàncies que es troben presents en certes begudes i aliments, la intervenció en el manteniment de la integritat de genives, ossos, dents i gots sanguinis i la capacitat d’augmentar l’absorció orgànica del ferro present en els aliments són funcions principals de la vitamina C o àcid ascòrbic que conté la taronja. La taronja també és rica en vitamines del grup B, com la tiamina (B1) que és essencial perquè el cervell puga absorbir tota la glucosa de manera adequada i el sistema nerviós treballe com correspon, també influeix en qüestions relacionades amb la visió i la salut ocular. Conté vitamina B2 o riboflavina que treballa conjuntament amb altres vitamines del grup B i és important per al creixement del cos i la producció de glòbuls vermells. Per tot açò, no és d’estranyar que la taronja, siga una icona de la gastronomia valenciana. Forma part de les nostres vides, del nostre caràcter, de la nostra història i, com no, de l’escut dels fallers i falleres del Port. EL PODER DE LA TARONJA


174

TRAU-LI

SUC! Per Jose Ríos i Almudever

FALLA PORT DE SILLA 2017


175

Si té una taronja o altre cítric a la mà, mire-la bé. Darrere d’aquesta fruita hi ha una història èpica, on ressonen les batalles d’Alexandre el Gran, l’expansió de l’Islam, les campanyes militars de les creuades cristianes, la diàspora jueva i el descobriment d’Amèrica. Aquesta fruita que està mirant, és un llibre d’història de la humanitat i ha rribat a les seues mans gràcies a la multitud de conquestes y reconquestes, a més d’una batalla científica iniciada molts segles abans.

sud-est asiàtic, en concret a la regió sud de Xina i al sud de l’Himàlaia, d’on pareix ser que es cultivaven ara fa uns 4.000 anys. La primera cita escrita on es menciona data de fa 2.700 anys, i va ser quant l’emperador Ta-Yu (segle XXIII a. de C.) va incloure entre el seus imposts l’entrega de dos tipus de taronges, grans i menudes, possiblement es referia a taronges i mandarines.

La paraula taronja prové del sànscrit, llengua clàssica de l’Índia, on l’anomenaven narang, que significava amb una traducció literal: verí per als elefants. Els elefants són animals espirituals a l’Índia, encara avui en dia, i es referien amb este llenguatge cap aquest fruit perquè l’antiga llegenda deia que eren tan dolces i bones les taronges, que els elefants es morien de tant de menjar-les. De la llengua sànscrit passà al persa narensh, d’ací a l’àrab naranjah i de l’àrab l’assimilà el castellà: naranja. En altres idiomes europeus existeixen xicotetes variacions: el portugués laranja, el gallec laranxa, l’italià arancia o el francés, anglés, alemany orange (d’or: aurum). La taronja és la fruita amb més historia pròpia i amb més de 20 milions d’anys d’antiguitat. Els seus orígens són al

Ja ben entrat el segle II a. de C., l’emperador xinés Wu, va teixir la que probablement siga la ruta comercial més extensa de la història, uns 8.000 km, que s’estenia des de Chang’an (actualment la província de Xi’an, a la Xina) fins les portes d’Europa, connectant Xina amb Mongòlia, l’Índia, l’Imperi Persa, Aràbia, Síria, Turquia (abans era Constantinoble i avui en dia és Estambul) i l’Àfrica. Aquesta xarxa comercial proveïa els poblats comerciants de pedres i metalls preciosos (com els TRAU-LI SUC!


176

diamants de Golcanda, robís de Birmània, jade de la Xina, perles del Golf Pèrsic), teles de llana o de lli, ambre, marfil, laca (no com la coneixem actualment, però sí un producte natural que feia les mateixes funcions), espècies, porcellana, vidre, materials manufacturats, coral, i com no, la seda. La seda era la mercaderia més prestigiosa que circulava per aquesta ruta comercial i l’elaboració de la qual els xinesos eren els únics que la coneixien. Fruit d’això li van donar el nom a la ruta, per això es coneix com la Ruta de la Seda. Doncs bé, per aquesta ruta també eren comercialitzades les taronges. Açò va fer que el seu cultiu s’estenguera i arribara fins a altres llocs. En concret, va ser Alexandre el Gran, qui amb les seues conquestes sobre els Perses, i els seus viatges, va fer arribar les primeres taronges a Grècia i al sud d’Itàlia cap el 356-323 a. de C.

FALLA PORT DE SILLA 2017

La primera referència a Europa la trobem al segle IV a. de C., als escrits de Teofrasto (filòsof grec). Aquest savi va ser deixeble del gran Aristòtil, i en l’obra Histories de les plantes descriu moltíssimes plantes, fruits dels viatges d’Alexandre el Gran a Àsia. Teofrasto al·ludeix al Poncemer (Citrus medica, un arbust de la família de les Rutàcies cultivat per la seua fruita, coneguda com Cidra, Llimera poncil, Llimera francesa o Toronja, nom que rep la taronja salvatge) l’anomena poma mèdica, al qual li atribueix propietats mèdiques, contra problemes pulmonars i intestinals, i aromàtiques. Va ser, probablement, el primer cítric conegut a Europa. Fins i tot la mitologia grega parla d’aquesta boníssima fruita, la taronja, en una de les seues històries, en concret la de l’Arbre de les pomes d’or. Segons deien, feia referència a les taronges, considerades com una valuosíssima fruita, i que proporcionava la immortalitat a tot aquell que les consumia. Tan valuosa era considerada que Gea li va regalar a Hera el Jardí de les Hespèrides, el qual era cuidat i vigilat per unes nimfes, d’on prové el nom del Jardí de les Hespèrides, com a regal de boda amb Zeus. Aquest jardí es situava a la muntanya Atles (situat al Magreb actual), i estava poblat de tarongers (ells l’anomenaven arbre de los pomes d’or). Més endavant farem referència a aquesta llegenda que il·lustra molt bé què significaven les taronges per a una civilització tan gloriosa com la grega.


177

Quant a la immortalitat a la qual fa referència el mite, tal vegada expliquen d’alguna manera el que avui en dia els científics han anomenat antioxidants, dels quals la taronja és una de les fruites que més en conté, i s’ha demostrat amb diferents experiments, que retarda l’envelliment o, almenys, ho fem de forma més saludable. Durant l’imperi romà, l’agricultura va progressar de manera notable. Existeixen molts escrits tècnics de com cultivar, reproduir, podar, regar o fertilitzar els camps de poncemer o taronja, com li volem dir. A Espanya, la van introduir els àrabs amb la seua conquesta de la península Ibèrica, al voltant de l’any 720, des del sud d’Espanya fins al nord. Encara era la varietat amarga, la varietat dolça no se sap molt bé com va arribar a les nostres terres, imaginem que pel mateix recorregut que ho va fer la varietat amarga. Alguns autors atribueixen la importació de taronja dolça als portuguesos al final del segle XV, pel viatge del mariner portugués Vasco de Gama, cap a l’any 1520. Un viatge de tornada des de la Xina fins al Brasil, amb parada a Portugal, on va introduir aquestes varietats dolces originàries novament a la Xina, és a dir, les taronges dolces que consumim avui en dia (Citrus sinensis). Després, Cristòfol Colom, amb el descobriment d’Amèrica, les va introduir al continent, i el seu cultiu es va estendre per tot el territori. Per això no és d’estranyar que es cultiven taronges també a l’altra part de l’Atlàntic, com

a Brasil, Califòrnia, Mèxic o Argentina, degut a un clima temperat i humit. Aquestes taronges dolces són fruit de la unió entre un taronger salvatge i un pomelo. A terres valencianes, la primera plantació de tarongers va vindre de la mà del rector Vicente Monzó Vidal. L’any 1791 va plantar un camp de tarongers a Carcaixent. Més endavant, aquest cultiu es va estendre cap a Borriana i, posteriorment, cap a finals del segle XIX, el cultiu es va estendre per tot el llevant espanyol, fins ser el què coneguem avui en dia com la taronja valenciana. Pel que fa a la mandarina, coneguda pels nostres avantpassats com taronja menuda, va arribar un poc més tard a Espanya. A la zona llevantina, ho va fer cap al 1845 gràcies al comte de Ripalda, de la família Marichalar. La mandarina és filla del matrimoni entre una taronja dolça i una mandarina salvatge i de sabor amarg.

TRAU-LI SUC!


178

Una vegada coneixem la història de la taronja, i com aquesta i la mandarina, han arribat fins la nostra taula, veig interessant repassar la història del seu cultiu a la nostra comunitat, i què és allò que li ha donat un segell, amb denominació d’origen, a la taronja de València. En primer lloc, tractarem l’arbre. El taronger o el mandarí, ha sigut i és un arbre de jardí molt apreciat per les seues qualitats estètiques. En la tradició cultural valenciana, els conceptes d’hort i jardí han estat íntimament relacionats. Les primeres experiències al cultiu del taronger amb una finalitat comercial es van centrar als nuclis de la Ribera i de la Plana de Castelló, on es van desenvolupar de manera molt lenta, fins que es donaren les condicions que afavoriren l’exportació de la producció als països europeus. Fet que es produeix cap al 1880, i que dóna lloc a l’expansió generalitzada del cultiu del taronger des de Castelló fins la Safor, a causa dels quantiosos beneficis econòmics. Les qualitats estètiques del taronger com arbre de jardí es van estendre a tot el territori valencià. Van crear allò què els autors anomenen concepte d’hort idealitzat, que no és més que un paisatge aconseguit per la plantació dels fruitals que desperta experiències estètiques que es materialitzen en les diferents formes d’expressió artística. Avui en dia aquest concepte encara el podem veure si passegem pels carrers de València, com per exemple al carrer de Colom, on en FALLA PORT DE SILLA 2017

la vorera hi ha plantats tarongers. Més endavant ens endinsarem en aquest aspecte, i com el paisatge d’un cultiu de tarongers va servir d’inspiració a grans artistes valencians. Pel que respecta a les característiques botàniques dels tarongers, aquests pertanyen a la família Rutàcies i al gènere Citrus. Les taronges que nosaltres consumim reben el nom científic de Citrus sinensis. Les espècies d’aquest gènere són arbust o arbres no molt grans, més bé de volum mitjà, de color verd, i amb les fulles simples, flors blanques i fragants, les quals es formen a partir dels brots que es produeixen en les axil·les de les fulles, és a dir, en la unió de la fulla amb la rama. Les flors del taronger (anomenades en castellà flor de Azahar) són molt apreciades per la seua bellesa, aroma característic, suau i agradable, i per les seues propietats, les quals, tradicionalment, són considerades terapèutiques. Per un oli essencial que conté aquesta flor, se li atribueixen propietats sedants, si és consumida amb infusió. Aquesta flor pot observarse a la primavera, és la principal actriu d’un espectacle per als sentits, sobretot de l’olfacte i de la vista. Resulta una autèntica meravella passejar als voltants d’uns tarongers i gaudir de la seua fragància. Són cultius perennes, és a dir, l’arbre no perd la fulla a la tardor, al contrari que els arbres de fulla caduca que


179

sí ho fan. Creixen erectes i ramificats, fins els 12 metres d’alçada i amb una soca d’uns 25 cm. de diàmetre, generalment. També, depenent de l’espècie i, per tant, de la varietat de taronger, aquest produeix fruit suficient per garantir una bona collita entre els 3 o els 5 anys. Depén, també, del seu mètode de plantació, que pot ser a partir d’una llavor, o mitjançant un empelt (mètode utilitzat per elaborar la primera taronja dolça). L’empelt és una tècnica agrícola utilitzada pels nostres llauradors des de fa molts anys per protegir l’arbre contra plagues i també per donar-li unes característiques úniques als seus fruits.

L’any 1862 una floridura que se sembla a un fong, però que en realitat no ho és, va desembarcar als tarongers espanyols. La malaltia que provoca, coneguda com la gomosis, que afectava al tronc, podria tant el tronc com l’arrel, i va arrasar tots els cultius, excepte els tarongers amargs, a causa d’alguna propietat que els feia immunes davant aquest patogen. A partir d’aquest moment foren utilitzats els tarongers amargs per produir empelts en el tronc de la taronja dolça i altres cítrics. Cap al final de la dècada de 1960, es va repetir la història. L’anomenat virus de la tristesa va matar 50 milions de tarongers amarg a Espanya, i això va provocar que s’haguera de canviar de portaempelt, ja que el taronger amarg ja no servia. Actualment, s’utilitzen empelts de qualsevol altre cítric, bé siga un llimoner, mandariner, pomelo, etc. La tècnica de l’empelt consisteix a pelar un poc la corfa del tronc del taronger bort, salvatge, o arbre a empeltar i en aquest lloc apegar el tros de corfa que hem tallat d’altre arbre del qual necessitem les seues propietats, de forma que aconseguim que es desenvolupen com una sola planta, sols que la naturalesa de la mateixa és mixta, per tant posseeix característiques tant de la planta salvatge com la de l’empelt. Per poder distingir, per exemple, un taronger salvatge d’un que ha estat empeltat, podem fer-ho si ens TRAU-LI SUC!


180

fixem amb el seu tronc i branques, ja que una de les característiques que produïm en empeltar un taronger és que aquest perd totes les espines a les seues rames. Per tant, si trobem un taronger amb espines a les rames, aquest és salvatge i el seu fruit, la taronja, no estarà tan dolça com una d’un arbre empeltat. Els fruits del taronger, és a dir, les taronges pròpiament, tots les coneguem, aquestes són baies, així és el nom que reben els fruits d’aquests tipus d’arbres. Amb una corfa grossa i adherent. Conté una porció dividida per membranes radials, en gallons o segments. Cada galló està format per vesícules que contenen el suc, a mes a més d’una quantitat variable de llavors, les quals són de color blanquinós i amb forma globosa. El tronc d’aquests arbres o la tija, com diria un botànic, és de color castany i aspre, amb rames que poden contindre espines, fulles modificades. Les condicions climàtiques més idònies per al cultiu dels tarongers són climes tropicals. La temperatura no ha de ser baixa, ja que afectaria al desenvolupament del cultiu, és a dir, 13ºC i 30ºC serien les mínimes i màximes. Els 23ºC seria la temperatura més òptima, per això no és d’estranyar que des d’un primer moment, el seu cultiu a València s’adaptara tan ràpidament. Si parlem de les precipitacions, el cultiu dels tarongers necessita FALLA PORT DE SILLA 2017

entre 1200–1500 mm./any, i ben distribuïts al llarg de l’any. Els sistemes de regadiu que van idear els àrabs i que els nostres llauradors continuen utilitzant avui en dia garanteixen les exigències hídriques dels horts de tarongers. El taronger amarg necessita menys aigua, en canvi el taronger dolç sí que es desenvolupa millor amb altes precipitacions, per tant s’haurà de regar més sovint l’hort. Normalment, entre la primavera i la tardor ho fem cada 15-20 dies, si és per inundació de tot el camp o cada 3-5 dies si es tracta de reg localitzat, és a dir, el famós reg per degoteig. Com ja hem comentat, el cultiu del taronger comença a retribuir l’invertit en el transcurs dels anys, per tant, seleccionar un terreny adequat a les exigències del taronger és importantíssim per obtindre unes bones collites. El taronger es desenvolupa i creix correctament en sòls de textura argilosa, amb bon drenatge i profunds, amb molts metres per damunt la roca mare, ja que el taronger necessita ancorar bé les arrels per poder extraure les quantitats necessàries d’aigua i nutrients pel seu posterior creixement. Amb el pas del temps, els nostres llauradors han estudiat la forma en què els tarongers creixen, viuen, es reprodueixen, i han aprés a aplicar diferents tècniques per protegir-los, ajudar-los en la seua nutrició i reproducció, fins i tot a incrementar el volum del seu fruit.


181

Una de les tècniques ja l’hem comentat, l’empelt, altra podria ser la plantació per llavors. Les llavors dels cítrics perden ràpidament el seu poder germinatiu, s’aconsella plantar-les al més prompte possible. Això és possible fer-ho utilitzant els planters, com qualsevol altre arbre o hortalissa que els nostres agricultors planten als seus camps. El planterista, nom que rep la persona encarregada de confeccionar els planters, extrau la llavor del fruit, aquest són els pinyolets que hi ha dins els gallons quan ens mengem la taronja, els seca a l’ombra i 24 hores abans de plantar-los els té a remulla per accelerar el seu creixement. Després, els introdueix en uns xicotets testos per aconseguir que germinen i creixen.

que tenen un aspecte més saludable i es traslladen al viver. El viver és el lloc on la planta s’extrau del test i es planta al sòl, perquè continue el seu correcte creixement. En aquesta etapa ja rep els primers tractaments contra les plagues i malalties. El que es faria a continuació seria la plantació al camp on es seguirà cultivant el taronger. Primer s’ha de dissenyar la plantació, la distància entre plantes i les dimensions de la maquinària que s’utilitzarà per al seu cultiu són uns dels paràmetres a tindre en compte. Els sistemes tradicionals han sigut: - Quadrat: consisteix a plantar els arbres en línia recta i entrecreuats, de tal forma que la distància entre fileres i plantes siga la mateixa. - A portell o hexagonal: els arbres són plantats en forma de triangle. Així aconseguim un 15% més de plantes per àrea que amb el mètode anterior. - Rectangular: igual que el quadrat, però amb la diferència que la distància entre fileres d’arbres és major que entre la distància de plantes. Aquest és el mètode més utilitzat a l’horta valenciana.

Quan les plantes del planter tenen ja una altura aproximada d’uns 20-30 cm, se seleccionen aquelles

Una altra de les coses a tindre en compte a l’hora d’intentar mantindre el cultiu en unes condicions TRAU-LI SUC!


182

òptimes, és la poda. Té com a finalitat regular el creixement de l’arbre en funció de la producció i aconseguir l’equilibri fisiològic que permet un creixement controlat de la part vegetativa (les rames i el fullatge), així com una producció uniforme i abundant dels fruits. Els agricultors parlen de quatre tipus de poda al llarg de l’any o vida de la planta. La poda de formació, que es practica quan la planta és jove, amb el propòsit de donar-li forma i repartir les rames al llarg de tota la copa perquè pugen produir bons fruits i no es molesten els uns als altres quan comencen a augmentar en volum. La poda de fructificació, per obtindre un equilibri entre la producció de fruits i el fullatge de la planta. La poda de manteniment, on eliminarem totes aquelles rames que presenten danys ocasionats per plagues, o s’han trencat per l’acció del vent o la maquinària. I per últim, la poda de renovació, per a revitalitzar els arbres vells o descuidats durant algun temps, que no mostren molta producció però que el seu tronc i branques principals es troben sanes. Una de les cures que més treball dóna al llaurador és l’eliminació de les males herbes, que s’alimenten dels mateixos nutrients que els arbres i, per tant, li resten menjar a aquests. Per lluitar contra aquestes existeixen al mercat diversos productes que, mesclats a l’aigua FALLA PORT DE SILLA 2017

del reg faciliten aquesta tasca. No s’ha de confondre amb el manpeixet, o altres herbes amb flors grogues que apareixen quan el taronger està a punt d’entrar en flor i crea una estora verda als peus del taronger amb un efecte visual molt bonic. Aquestes li aporten la humitat necessària al sòl perquè hi haja una floració abundant i després un bon quall de la flor, la qual es convertirà en una taronja. També el control de les plagues ha portat des de la primera vegada que es va plantar un taronger un maldecap als llauradors. El minador, els pugons, cotxinilles són unes de les principals plagues a les què els nostres tarongers es veuen amenaçats any darrere any. Per sort, els avanços científics en detectar i previndre mitjançant compostos químics aquestes malalties o plagues que els afecten, són molts avui en dia. I si el llaurador és capaç d’oferir els quilos que demanda el mercat, és gràcies a la utilització d’aquests productes, així com també l’ús de fertilitzants, que garanteixen les bones collites. Pel que fa a les varietats que es cultiven, aquestes estan englobades en deu grups de varietats comercialitzades. Però a València es redueixen a tres, que explicarem a continuació per tal que ens siga més fàcil la seua identificació. En primer lloc, tenim el grup navel, que es caracteritza pel seu melic al cap d’avall de la taronja


183

(foradet que hi ha a la part de davall de la taronja), i del seu consum fresc. Altre grup són les taronges blanques, que no presenten melic, i que són les més utilitzades per la indústria de sucs. Per últim, trobem el grup de les sanguines, distingibles de la resta per la seua característica coloració rogenca tant en la corfa com en la polpa. Les veurem més detingudament, ja que sovint les consumim, i potser resulte interessant saber quina de les varietats és la que ens agrada més per buscar-la a la fruiteria i poder degustar-la.

suc, ja que donen menor quantitat i, a més a més, al poc de temps canvia el seu sabor a un amarg, a causa, principalment, d’un compost que es troba en xicotetes quantitats, anomenat limonina, i que sols es desprén quan espremem la taronja. Les taronges d’aquest grup es caracteritzen per tindre un xicotet fruit rudimentari que queda inclòs en el fruit principal per la zona estilar (zona oposada a la unió del fruit amb les fulles). L’aspecte que pren és similar al d’un melic, i això li dóna nom al grup, ja que navel en anglés significa melic. Les taronges navel són de maduresa precoç, donen fruits sense llavors i de gran volum. La corfa es pela amb molta facilitat i el seu color és taronja intens, amb un sabor dolç i agradable. Les varietats més importants d’aquest grup són:

El primer grup, les navel, són les millor fruites de taula, ja que el seu ús a la indústria està restringit. Per exemple, no es poden utilitzar per transformar-les en

- Navelina: arriba a Espanya el 1933. El fruit és de color rogenc intens, de volum mitjà i de forma ovalada en la zona del melic. És una taronja de maduresa precoç, es pot recollir cap a finals d’octubre. L’arbre no aconsegueix un gran volum, malgrat fins i tot de tractar-se d’un arbre adult. Les seues fulles són grans, amb un color verd obscur. - Washington navel: procedent de Brasil, on va patir una mutació que li va donar el sabor característic. El fruit és de grandària mitjà gran, redó o lleugerament TRAU-LI SUC!


184

ovalat. La corfa és rugosa i grossa i fàcil de pelar. Els gallons se separen fàcilment i contenen una polpa ferm, amb molt de suc i amb sabor agradable amb un contingut molt equilibrat d’àcid. L’arbre és de bones dimensions i vigor. Té poca adaptabilitat a les condicions climàtiques extremes com al temps sec i calorós mentre està en floració, que sol ser abundant. Aquesta varietat es recull entre prompte i mitjana, actualment ha sigut aparcada fins a meitat de l’hivern per l’existència de mandarines i de la varietat navelina, que és més matinera.

- Lane late: procedent d’Austràlia. El fruit és semblant al procedent de la Washington navel, encara que amb la corfa més fina i el melic menys pronunciat. El seu suc conté menys principis amargs. Pel que fa a l’arbre, aquest és un arbre vigorós d’intens fullatge i fulls de color verd fosc amb presència d’espines a les axil•les (unió de la fulla amb la rama). Una característica important és la lenta maduració dels seus fruits, ja que poden mantindre’s en l’arbre fins al mes de maig, encara que en climes càlids sol perdre suc, fet que limita la seua època de recol·lecció.

- Navelate: Mutació de la Washington Navel originada a España. El fruit és de grandària mitjana a gran encara que un poc més xicotet que el de la Washington, de color groc-rogenc. És de corfa fina i forma allargada o arrodonida. La polpa és fina, amb un elevat contingut en suc de sabor molt agradable i equilibrat contingut en àcids. Totes aquestes qualitats fan d’aquesta varietat la de millor qualitat de les cultivades a Espanya. La seua maduració es retarda respecte a la Washington Navel i pot mantindre’s en l’arbre durant almenys tres mesos sense pèrdua de qualitat. La seua recol•lecció sol començar al final de desembre o principis de gener. L’arbre és semblant al de la varietat Washington navel, encara que presenta gran quantitat d’espines i punxants en les seues branques i brots. La seua productivitat és baixa.

El segon grup que cultivem a les nostres terres són les taronges blanques. No és que siguen de color blanc, sinó que, antigament es va utilitzar aquest nom per diferenciar-les de les varietats navel o de les de sang. Les principals característiques són la mancança de melic en

FALLA PORT DE SILLA 2017


185

els seus fruits i una acidesa inferior a la d’altres grups de varietats a més de l’absència de sabor amarg en el seu suc, les fa perfectes per elaborar deliciosos sucs. Les varietats més importants del grup són:

Salustiana: Es va originar per mutació de la - varietat comuna a finals dels anys 40 a Ènova, a la Ribera Alta, en la província de València. És la segona varietat més cultivada del grup de blanques a Espanya. Ocupa una extensió aproximada de 4000 hectàrees, la qual cosa representa el 6% de la superfície dedicada al cultiu de taronja a Espanya. El fruit madura en el mes de desembre a l’Hemisferi Nord però no aconsegueix el seu òptim fins a finals de gener, fins i tot pot romandre en l’arbre fins a maig sense patir pèrdues de qualitat. És de grandària mitjana a gran, de color poc intens, de corfa lleugerament rugosa i sense llavors. És un arbre vigorós, de grandària mitjana a gran amb tendència a la formació de branques verticals que li distingeix d’altres varietats. - Valencia late: El seu origen és un tant confús. Es va tindre coneixement d’ella per primera vegada a les Illes Açores, al final del segle passat. Des d’allí va ser portada a Florida i després a Califòrnia pels anglesos i importada finalment a Espanya. Altres autors consideren amb seguretat que el seu origen

és portugués. Posseeix qualitats extraordinàries que la converteixen en l’actualitat en la taronja més important del món, és la varietat líder en molts països productors com a Argentina, Austràlia, Califòrnia, Florida, El Marroc, Uruguai, etc. El fruit és de grandària mitjana a gran, esfèric o lleugerament allargat. El seu color pot ser intens o un tant pàl•lid i de corfa quelcom rugosa però fina. No té pràcticament llavors i la polpa té un alt contingut en suc d’atractiu color de vegades, lleugerament àcid. És un arbre vigorós, amb un bon desenvolupament amb tendència a la verticalitat i que s’adapta molt bé a diversos climes i sòls. És la varietat més tardana de totes les de taronger dolç. S’arreplega a març, encara que pot romandre en l’arbre uns quants mesos sense pèrdua de qualitat, malgrat que amb l’augment de les temperatures tendeix a reverdir. Com més tard es recol·lecta, més xicoteta és la següent collita, degut a la influència del fruit en la floració de l’any pròxim. Per últim, tenim el grup de les sanguines. Antigament, es va pensar que aquest grup tenia el seu origen a la zona mediterrània, però recentment s’ha esbrinat que és originari de Xina. Les taronges d’aquest grup són molt semblants a les blanques però es diferencien si es cultiven en condicions que afavoreixen la síntesi de pigments rojos en la polpa i el suc, i fins i tot a vegades en la corfa. Perquè açò ocórrega, s’han de TRAU-LI SUC!


186

donar baixes temperatures nocturnes i esperar que el fruit adquirisca el to rogenc fins a la tardor o l’hivern de l’Hemisferi Nord. Les taronges d’aquesta varietat no són aptes per a la indústria de sucs perquè els pigments solen proporcionar un color fosc al suc. No obstant això, a Itàlia es produeix un suc de taronges sanguines atractiu i refrescant que recorda al suc de la tomaca. El fruit és de grandària mitjana a xicoteta, de forma allargada o arrodonida, corfa fina i elevat contingut en suc. Posseeixen el caràcter distintiu del color roig en la polpa, suc i corfa, a causa d’uns pigments anomenats antocianos. El seu sabor recorda al dels gerds o cireres, tret més acusat en les varietats de polpa amb una coloració més intensa. Els arbres són xicotets, de fullatge espés, de color clar i amb decoloracions irregulars en els fulls. La seua baixa productivitat, la seua xicoteta grandària i el desenvolupament de varietats navel de millor qualitat ha propiciat la pèrdua d’importància comercial. A Espanya, el cultiu d’aquesta varietat es troba en recessió, no aconsegueix l’1% de la producció total de taronges. Dins d’aquest grup destaquen les varietats més apreciades: doble fina, maltaise sanguine, i també la moro, sanguinelli, tarocco, tomango, washington sanguina. Però no sols taronges hi ha als nostres horts, també ho fan les seues germanes més menudes, les mandarines. Aquestes es divideixen en dos grups, les clementines i FALLA PORT DE SILLA 2017

les satsumes. De les clementines podem anomenar les més consumides: - Clementina fina: és la primera clementina cultivada, originada a l’Algèria a partir d’una llavor. L’arbre és vigorós, sense espines. El pol•len presenta alt poder germinatiu, molt apreciat també a la indústria apícola. La varietat és d’una gran qualitat i color atractiu, si bé precisa d’aclarides (poda) i algun tractament a fi d’augmentar el calibre dels fruits. - Clemenules: mutació de clementina fina, originada a Nules (Castelló). L’arbre és vigorós, té poca espinositat i alguna agalla multiyema. La floració pot presentar-se escalonada en el temps. El pol•len posseeix alt poder germinatiu. Varietat productiva, de bon calibre, si bé en zones càlides la floració pot ser deficient. Si es retarda molt la recol·lecció, pot influir en la fructificació i en la producció de l’any vinent. - Oroval: mutació de clementina fina originada a Quart dels Valls (València). L’arbre és vigorós, amb alguna espina en les branques i la fusta és fràgil. La viabilitat del pol·len és alta. Varietat més productiva, i més cultivada degut al seu interés, ja que com és un poc més precoç que clemenules, fa que siguen de les primeres en entrar al mercat. La qualitat del fruit és menor que les clemenules.


187

Orogrande: mutació a partir de la clemenules - obtinguda a Múrcia, en la qual s’aprecien diferències mínimes sobre la varietat original: l’abscisió de brots tendres en floració és menor i el percentatge de fruits a recol·lectar en un primera passada és major. L’arbre és vigorós, té poca espinositat i alguna agalla multiyema. La floració pot presentar-se escalonada en el temps. Varietat productiva, de bon calibre, si bé en zones càlides la floració pot ser deficient. Si es retarda molt la recol·lecció pot influir negativament en la fructificació del següent any. - Marisol: mutació d’oroval, originada a Betxí (Castelló). Arbre de vigor mitjà, de port erecte, amb alguna espina en les branques, la fusta és més fràgil que la d’altres clementines. Varietat molt productiva que precisa d’aclarida per augmentar la grandària de la fruita i en la qual els nivells de sucre solen ser un tant baixos. - Hernandina: mutació de clementina fina originada entre el terme de Picassent i Alcàsser. L’arbre és vigorós, amb la fusta molt fràgil i sense espines. El viratge del color del fruit es produeix tard, la qual cosa permet que la corfa es mantinga més temps en bones condicions, si bé el nivell d’acidesa és massa davall al final del període de recol•lecció. Té tendència a l’alternança de collites. La varietat és prou sensible

a Phytophtora, per això precisa de més tractaments contra aquesta plaga i a la caiguda del fruit amb el fred, especialment si està empeltada sobre Citrange, cosa que fa que es recol·lecte un tant abans de la seua correcta maduresa i s’emmagatzeme a les cambres frigorífiques de les empreses distribuïdores de fruita. D’altra banda, està l’altre grup de mandarines, anomenades satsumes. Quasi totes tenen el seu origen a la Xina o al Japó, menys les serafines, les quals va tindre origen a partir d’una mutació de satsuma owari, originada a Picanya. L’arbre és poc vigorós, de port obert i sense espines. La viabilitat del pol•len és molt baixa. Varietat de recol•lecció tardana en presentar un bufat del fruit molt menor que altres satsumes i mantindre una lleugera acidesa del suc millor que altres. El fruit és de grandària mitjana i manté en el període comercial una lleugera tonalitat verdosa. Una vegada conegudes les varietats de taronges i mandarines, cal enfonsar-se en les seues propietats nutricionals. La taronja ha sigut reconeguda des de fa molts anys per ser una fruita molt interesant per a la salut, degut principalment al seu alt contingut en Vitamina C. Aquesta vitamina és l’encarregada d’enfortir l’organisme, i el sistema immune, per tant a l’hivern pot resultar una aliada per combatre els refredats o al menys que aquests siguen per menys temps.

TRAU-LI SUC!


188

També se li atribueixen propietats rejovenidores, ja que la gran quantitat d’antioxidants són essencials per a la prevenció de nombroses malalties degeneratives com la pèrdua de visió, l’aparició de cataractes als ulls, sordesa i hipertensió, ja que protegeixen l’organisme contra malalties cardiovasculars. Les taronges són riques en bioflavonoides, que tenen reconegudes propietats anticanceroses, a més de millorar la circulació. Resulta molt beneficiós per a tractaments de varices i hemorràgies. Entre les seues propietats nutritives estan la riquesa en minerals com el magnesi i el zinc, potassi i sodi. Tenen poques calories, són indicades en règims hipocalòrics i són les més aptes per al tractament contra la retenció de líquids. I així podríem estar moltíssimes pàgines més, però crec que ja ens podem fer una lleugera idea de com de sana i saludable resulta menjar-se una taronja, a més d’estar molt bona. I és que no únicament a València es cultiven taronges i mandarines, que ja hem vist que son autèntiques joies per als nostres paladars i dietes. També la riquesa que els seus horts i terres que ens dóna productes tant meravellosos com l’arròs, o les tomaques del Perelló. No tan sols a la província de València, sinó en tota la Comunitat Valenciana, com les carxofes de Benicarló, per exemple, tot això fa que puguem gallejar de tindre nombrosos productes de qualitat i de reconegut prestigi tant dins com fora de les FALLA PORT DE SILLA 2017

fronteres valencianes. Hem de sentir-nos orgullosos de que siguen molts els aliments produïts a la Comunitat Valenciana els que hagen sigut anomenats en les últimes dècades com a aliments amb Denominació d’Origen. La comercialització de taronges i mandarines és un dels sector amb major rendiment de la Comunitat Valenciana, és la principal productora i exportadora d’Espanya a Europa i a la resta del món. Un dels èxits de la taronja valenciana està al substrat del seu sòl, i al clima que hi tenim a València, el qual li confereix a les nostres taronges i mandarines un sabor i unes propietats d’una qualitat immillorable. Tant és així, que la seua corfa presenta unes propietats especials que fa que després de ser recollida, puga suportar alguns dies sense estar a la cambra frigorífica, cosa que disminuiria les propietats de qualsevol altra taronja vinguda d’altre lloc. Si encara té a la mà aquella taronja amb què va començar a llegir aquest escrit, no ho dubte, mengese-la, i gaudisca d’un producte sa i natural, 100% denominació d’origen de la nostra terreta.


LA TARONJA, VISIÓ MITOLÓGICA

ARTÍSTICA I RELIGIOSA Per Ivan Serrador i Ferrer Diplomat en Turisme


190

Dissabte de vesprada. Temporada taronja. Un carrer de València qualsevol. Després d’una llarga passejada, l’esperit de la coneguda dieta mediterrània i la cultura de seguir una vida sana, envaeixen per uns minuts la meua ment. “Un suc de taronja, per favor”, “els sucs que tenim són de pot”. De pot! Com pot ser això? si els tarongers els tenim a un tir de pedra!

daurades com les pomes d’or del mitològic Jardí de les Hespèrides. D’allí provenen tots els noms científics relacionats amb la taronja: hesperidium (tipus de fruit) i hesperidina (flavonoide contingut en la pell de la taronja). Però, qui era Hespèrides? Per què es referien a la taronja com a poma d’or? A continuació, us convidem a endinsar-vos en un món mitològic, en la famosa llegenda de les Hespèrides.

Aquesta situació, per desgràcia, és sovint prou natural i comú a molts establiments hostalers de la nostra ciutat. Tal vegada perquè els valencians encara no hem arribat a ficar en valor la importància històrica i cultural del nostre preuat fruit. Ja a l’època dels grecs, la taronja apareixia reflectida en un dels passatges mitològics d’Hèrcules.

Per a la mitologia grega el taronger era conegut com l’arbre de les pomes d’or, en una clara comparació amb la pomera, arbre amb multitud d’atributs per als antics grecs. El taronger era representat en la mitologia grega com a donador de la immortalitat. A més a més, era considerat un símbol de fecunditat. Per això, era costum que apareguera aquest fruit en les cerimònies nupcials. Segons expliquen els llibres, el preuat fruit del taronger va ser un regal de la deessa Gea a la deessa Hera amb motiu del seu enllaç amb el déu Zeus. L’arbre estava situat en el Jardí de les Hespèrides i era custodiat per un drac-serp de cent caps anomenat Ladón. Aquest Jardí sembla haver existit en el perdut continent d’Atlàntida.

El judici de París

Es creu que els navegants grecs, en passar per les costes de València, van descobrir les taronges, FALLA PORT DE SILLA 2017

Euristeo, rei de Micenas, va encomanar a Hèrcules el robatori del cobejat arbre. Hèrcules és, sense cap dubte, l’heroi més important i popular de la Grècia clàssica i llavors, gran part de la seua història, aventures i gestes


191

es troben aglutinades en la famosa mitologia grega. La virilitat i la força són els atributs més importants que se li van encolomar a aquest déu i per descomptat pels quals l’hi reconeixia. Capaç d’enfrontar-se amb èxit als enemics o criatures més fortes i poderoses i ni parlar del vigor sexual que escampava. El llegendari semidéu va aconseguir el fruit després de vèncer Ladón. Explica la mitologia que en el seu últim treball se li va encomanar a Hèrcules robar les pomes d’or que naixien d’un arbre regalat per Gea, a Hera, amb motiu del seu enllaç amb Zeus. Aquestes pomes àuries proporcionaven la immortalitat. La deessa havia plantat l’arbre en un jardí diví que es trobava en el vessant del mont Atles. Les Hespèrides s’encarregaven de cuidar l’arbre. Per protegir l’arbre i vigilar els possibles robatoris de les Hespérides, Hera va situar el drac Ladón al costat de l’arbre. La primera dificultat amb la qual es va topar l’heroi va ser esbrinar on es trobava el famós jardí. Per a això, primer es va dirigir cap a Macedònia, on va lluitar i va vèncer a Cicno. A Iliria va consultar a unes nimfes que li van indicar que solament Nereo podria desvetllar-li la situació del jardí. Li van portar davant Nereo i encara que el déu per desprendre’s de l’abraçada d’Hèracles es metamorfoseja de mil maneres diferents, l’heroi

no va consentir a deixar-li anar mentre no li mostrara el camí que havia de seguir. Camí del jardí va lluitar amb Busiris. A Àsia va matar Ematión. I al seu pas pel Caucas va alliberar Prometeu, amb el consentiment de Zeus, va matar amb una fletxa a l’àguila que tots els matins li rosegava el fetge. En agraïment, Prometeu li va aconsellar que no arrencara les pomes amb les seues pròpies mans. Una vegada en el jardí de les Hespèrides, seguint el consell de Prometeu, li va demanar a Atlante que agafara les pomes, mentre ell subjectava la volta terrestre en lloc del tità. Quan Atlante va tenir les pomes, va comunicar l’heroi que ell mateix portaria les pomes a Micenas. Hèracles utilitzant l’astúcia, es va mostrar d’acord, però li va demanar al tità que subjectara durant un moment la volta mentre col·locava un coixí per estar més còmode. Una vegada que el càndid tità va prendre de nou el pes sobre les seues espatlles, Hèracles va agafar les pomes i va arrencar a córrer. Una vegada a Micenas, Euristeo va retornar les pomes a Hera, que les va posar de nou en el jardí. Aquesta llegenda va donar lloc al vocable hesperidi, denominació que s’usa per esmentar els cítrics. Però no sols a la mitologia la taronja ha tingut un paper important. A finals del segle XIX quan arrenquen

LA TARONJA, VISIÓ MITOLÒGICA, ARTÍSTICA I RELIGIOSA


192

els cultius extensius de camps de cítrics per terres mediterrànies, la taronja començà a associar-se en l’imaginari col·lectiu i es va convertir en un element indissoluble del paisatge de València. D’alguna manera, l’aroma i el color de la fruita s’apoderen de l’esperit valencià i simbolitzen el motor de la seua riquesa econòmica. Per aquest motiu, la pintura costumista no oblida els tarongers, que, junt amb un element tan valencià com les barraques, componen l’escenari de plàcides escenes que representen els moments d’oci o tertúlia dels camperols valencians.

salvar el seu fill encara que això implique perdre la seua vida. Com a contrapunt a aquest dramatisme, es representa la bellesa de la naturalesa amb arbres en flor i orades taronges sobresortint indemnes de la riuada, reflectint que la vida seguirà malgrat aquesta tragèdia individual.

Entre 1900 i 1920, la taronja és el fruit valencià per excel·lència. No és estrany que aquesta eufòria taronja es deixe sentir en moltes i diverses manifestacions pictòriques, ceràmiques, arquitectòniques i fins i tot literàries. La presència dels tarongers en un determinat nombre de quadres és degut al fet que és un arbre corrent en horts i jardins, que conforma un bon nombre de paisatges. Reconeguts pintors com Ignacio Pinazo, Antonio Muñoz, José Benlliure, Joaquín Sorolla o José Navarro, van pintar el taronger en moltes de les seues obr El dramàtic quadre d’Antonio Muñoz (1840-1924) Amor de madre, que es pot visitar al Museu de Sant Pio V, representa una riuada o inundació on, mentre el nivell de l’aigua està pujant i la casa, una barraca valenciana, ja no és un lloc segur, una dona intenta FALLA PORT DE SILLA 2017

Amor de mare

Mi hija Maria en el jardín, de José Benlliure (1855-1937), és també un exemple de la influència del paisatge


193

valencià per als nostres pintors, en ella apareix un taronger com a planta usual dels jardins. Precisament, el jardí de la seua Casa-Museu és un dels més bells exemplars privats que es conserven a València.

Blasco Ibáñez associa el taronger a paisatges de l’horta valenciana i serveix d’inspiració per a molts pintors.

Part de l’atenció cap al taronger de la pintura de finalització de segle, és possible que s’haja d’agrair a l’escriptor Vicente Blasco Ibáñez, un dels mites culturals de la ciutat, i autor de la novel·la Entre naranjos que narra la història de Rafael Brull, l’únic fill de la família amb més poder de la xicoteta localitat valenciana d’Alzira. Després de la mort del seu pare, un polític sense escrúpols corromput pel poder, Rafael decideix fer-se càrrec del negoci familiar: la plantació i distribució de taronges i continuar la carrera política empresa pel seu pare. Al contrari que el seu pare, Rafael és un home culte i honrat, la qual cosa no impedeix que en poc temps es convertira en un exitós home de negocis i en polític. Malgrat l’èxit, l’única cosa que fa feliç Rafael és estar al costat de Leonora, una enigmàtica cantant d’òpera que, després de diversos anys a Itàlia, torna a Alzira per guarir-se de les ferides del passat. No obstant això, el cercle conservador que envolta Rafael s’oposa a aquesta relació perquè menyspreen els artistes. En l’obra es mostra el taronger com a còmplice amorós. Els horts de tarongers amb el perfum embriagant de la flor del taronger en la nit desperta els sentits. El llibre de

Vicente Blasco Ibáñez

Però no és fins l’arribada de Joaquín Sorolla (18631923), íntim amic de Blasco Ibáñez i Benlliure, on la taronja adquireix un sentit colorista i decoratiu. Aquesta omnipresent obsessió per la taronja inunda la pintura valenciana de l’època i sobretot els de Joaquín Sorolla, valencià de pro i conegut com el pintor de la llum, és el

LA TARONJA, VISIÓ MITOLÒGICA, ARTÍSTICA I RELIGIOSA


194

que més potencia aquesta sort de simbiosi entre ciutat i fruit. Paradoxalment, l’autor de Niños en la playa, impulsor dels efectes impressionistes en la il·luminació, quasi no va pintar bodegons, encara que va quedar captivat pel colorit de la taronja, que dibuixava com un element més de les seues composicions. En 1903 pinta Entre naranjos, una de les obres més emblemàtiques en aquest sentit. Representa les postres d’un menjar entre tarongers, quan els efectes de la música i el vi deslliguen els ànims del grup. Altres obres de Sorolla on la taronja tenia un paper rellevant són “Valenciana en la huerta cogiendo naranjas”, obra amb una llum tamisada que es filtra entre espessos boscatges i fullatge, on es descobreixen escenes de gran intimitat, “Idilio entre flores” , on es mostra la trobada de dos adolescents entre baladres de blanques flors que tant abunden en les hortes valencianes partionant els camps de tarongers o el més que conegut quadre Las grupas, on veiem parelles sobre cavalls juntament amb un grup de gent a peu. En primer terme, dos hortolans amb saragüells porten al muscle un pal que subjecta un pomell de taronges. Forma part del grup un cirolot que porta una senyera valenciana. En segon terme es retalla un dels casilics del Pont del Mar amb la figura de la Mare de Déu dels Desemparats. Les palmeres i els tarongers són els vegetals dominants del paisatge. FALLA PORT DE SILLA 2017

El propi mestre valencià també pintà el cartell anunciador del diari El Pueblo que va fundar Blasco Ibáñez, en el qual representa a una valenciana que ix d’un fons de tarongers, en al·lusió a la riquesa, fertilitat i prosperitat de la terra. Més endavant, els pintors regionalistes del nou cents també troben la seua principal font d’inspiració en l’ambient de les principals poblacions i vesteixen els seus personatges amb les millors gales regionals, portant els fruits de la terra, que en el cas valencià solen ser taronges i flors. El propi mestre valencià també pintà el cartell anunciador del diari El Pueblo que va fundar Blasco Ibáñez, en el qual representa a una valenciana que ix d’un fons de tarongers, en al·lusió a la riquesa, fertilitat i prosperitat de la terra. Més endavant, els pintors regionalistes del nou cents també troben la seua principal font d’inspiració en l’ambient de les principals poblacions i vesteixen els seus personatges amb les millors gales regionals, portant els fruits de la terra, que en el cas valencià solen ser taronges i flors.La visió idealitzada, culta, dels temes valencians la dóna el pintor madrileny José Pinazo Martínez (1879-1933). En 1910 va realitzar el quadre A plena vida. Un dels principals protagonistes del quadre és la naturalesa morta d’una regirada taula, entorn de la qual es disposen els personatges: gerros de flors, licors, dolços i fruites. Representa a quatre


195

xiques i una xiqueta amb els vestits regionals, que porten flors, fruites, ceràmiques i animals, al centre hi ha un jove amb un pomell de taronges i flors. Pinazo va plasmar el comentat regionalisme decorativista en altres composicions com el quadre Floral, que va ser primera medalla a l’Exposició Nacional de 1915. En la riallera comparsa caminen un jove que porta un vistós pomell de taronges i roses acompanyat de quatre joves i una xiqueta que porten flors, fruites, galls i un càntir. Per altra banda, Rigoberto Soler triomfa a l’Exposició Nacional de 1917 amb Entre naranjos, acudeix de nou al títol de la novel·la de Blasco Ibáñez, però aquesta vegada és l’afable i sentimental escena d’una parella de camperols amb vestit de treball, ella amb un bebé en braços, la qual travessa els camps de tarongers banyats per un sol enlluernador.

Però els pintors regionalistes del nou cents, no sols van pintar quadres, també van decorar alguns dels taulells amb taronges, que hui en dia adornen algun que altre magatzem de taronges, i molts altres edificis valencians, com els embulls del Port de València o l’interior del Mercat Central. No podem oblidar la vessant catòlica que ens envolta per veure que a l’interior de les esglésies també tenim alguna representació del cítric. En moltes pintures o talles de la Mare de Déu es troben representades diverses fruites, per la qual cosa el poble les ha batejades amb el nom de la fruita considerada. Naixen, així, noves advocacions marianes. Entre les mares de déus pintades per Botticelli ens trobem amb la Madona cridada de la Granada (1487), al Museu del Louvre, ja que el xiquet i la mare sostenen una magrana oberta, símbol de plenitud espiritual. Al museu de l’Hospital de Sant Joan de Bruixes existeix un díptic atribuït a Hans Memling, en una de les ales de la qual està pintada la Mare de Déu, que amb una mà exquisida ofereix una poma al petit infant: Verge de la poma. Existeixen altres taules que representen la Mare de Déu dels Raïms, de les Cireres, de la Pera. En terres castellonenques es venera la Mare de Déu de la Taronja Olocau del Rei és un xicotet municipi, situat en la part més occidental de la comarca dels Ports, prop de

Entre naranjos

LA TARONJA, VISIÓ MITOLÒGICA, ARTÍSTICA I RELIGIOSA


196

Morella i limita ja amb la província de Terol. Es tenen notícies escrites sobre aquesta població des de la dominació musulmana, després va ser una important plaça medieval, ja que els seus edificis de pedra i els seus palaus ens parlen d’un passat pròsper pel qual conèixer les seues cases, palaus i carrers representa un esplèndid recorregut. Actualment la seua demografia és regressiva. L’església parroquial de la qual és titular la Mare de Déu del Pópulo. Té una porta romànica i l’interior gòtic recobert per escaiola barroca. Es va construir al segle XIV i va ser restaurada en 1954. En una de les seues capelles es venera la imatge de la Mare de Déu de la Taronja, una talla romànica del segle XIII o XIV, que es conservava en una ermita fins a 1924, any en què es va traslladar al poble per a major seguretat. Però, a què es deu l’existència d’aquesta devoció mariana, si en aquesta zona, ni per la seua altura, ni per la seua climatologia, es conreen tarongers? L’explicació a aquest misteri és transmès per tradició oral quan s’explica que una família valenciana va portar a Olocau del Rei un fill que tenien malalt, possiblement tuberculós, buscant en el seu aire pur, clima sec, fred i de muntanya, juntament amb les seues bones aigües, la curació del jove. Assolida aquesta, el pare, que conreava tarongers, va regalar a l’església d’Olocau, en agraïment, una talla romànica, una imatge seguda en escó baix com la majoria de les mares de déus FALLA PORT DE SILLA 2017

romanicogòtiques, que té el xiquet Jesús sobre els seus genolls i sosté a la seua mà dreta una bola, xiulada de color groc ataronjat, que el poble sempre va considerar com un dels nostres fruits, en lloc de la tradicional bola del món, motiu pel qual la va batejar amb el nom de Mare de Déu de la Taronja. També va influir en aquesta designació l’origen valencià i llaurador del donant. El xiquet Jesús té a la seua mà, aquesta vegada l’esquerra, una altra bola però de grandària més reduïda. La identificació de la bola com una taronja no és recent, ja que aquesta advocació mariana està documentada des de fa anys, segons hem vist. Segons la Història de l’Art Valencià, la Mare de Déu de la Taronja, d’Olocau del Rei, és del primer terç del segle XIV, daurada i policromada, asseguda, però molt frontalitzada i hieràtica, amb el xiquet amb prou feines desplaçat cap a l’esquerra i, afortunadament, no desapareguda durant la Guerra Civil. La Mare de Déu vist túnica i mantell, que li cau del cap, daurats i policromats amb motius vegetals. Cabellera daurada retorçada en espires i partida, li cauen pels costats dues trenes que limiten l’oval facial. El xiquet assegut, amb els peus descalços, vist túnica daurada i decorada amb motius florals. D’entre les peripècies furtives que va sofrir la imatge està els seus successius intents de robatori, cosa que sembla ser que es va aconseguir durant la invasió francesa


197

encara que va poder ser recuperada poc després. La imatge es venerava a una ermita inhòspita d’un paratge aïllat distant tres quilòmetres del poble però, com a conseqüència d’haver intentat en 1924 vendrela clandestinament, avui se li rendeix culte a l’església parroquial. Durant la Guerra Civil va ser destrossat l’altar, però es va salvar la imatge que va ser portada a Castelló, on va ser recuperada en 1939 per Manuel Milian Boix. Fins i tot s’explica al poble que fa ja molts anys, un alcalde va vendre la Mare de Déu i el poble es va revoltar indignat fins al punt que va perillar la integritat física de l’alcalde. Van aconseguir anul·lar la venda. Aquest alcalde va haver d’abandonar el poble més tard a causa de les pressions dels seus habitants. La Junta Provincial del Grup d’Agres va sol·licitar a l’Ajuntament d’Olocau en vista de la coincidència d’aquesta advocació mariana amb la seua fruita, el poder pujar al poble el segon dilluns del mes de maig i participar en tots els actes festius: missa, menjar de germanor, etc. conjuntament amb la corporació municipal i les gents d’Olocau. I així es va fer durant diversos anys, després d’haver arribat a l’acord de proclamar-la patrona dels tarongers.

lateral de la Basílica de La nostra Senyora del Lledó, patrona de Castelló de la Plana. Quan van obtindre els permisos, es va encarregar la realització de la nova talla a l’escultor vila-realenc José Ortells. Va pagant l’import Luis Sanz Cabrera, exportador de taronges de Vila­real, que era en aquell moment el president del Sindicat. L’ermita de la Mare de Déu de la Taronja és una petita construcció del segle XIII, situada sobre un turó gairebé inaccessible, des del qual es domina visualment gran part del terme i lloc en el qual s’havien de realitzar cultes religiosos abans de la construcció de l’ermita. L’ermita és de planta rectangular amb un porxo davanter tancat per un dels seus costats, i que es recolzava en un pilar sobre el qual descansen dues bigues de fusta. Des d’ell s’accedeix al recinte tancat de l’ermita que és de proporcions quadrades. Els murs són de maçoneria i estan revocats i la coberta és de teula àrab i el ràfec de lloses de pedra.

Molts anys després ja resultava incòmode desplaçar-se fins a Olocau i, ja que la imatge no podia traure’s d’allí, els tarongers de la Plana van decidir traure una còpia fidel de la citada escultura i col·locar-la en un altar LA TARONJA, VISIÓ MITOLÒGICA, ARTÍSTICA I RELIGIOSA


200

FALLA PORT DE SILLA 2017


201


202

FALLA PORT DE SILLA 2017


203


204

FALLA PORT DE SILLA 2017


205


206

FALLA PORT DE SILLA 2017


207


208

FALLA PORT DE SILLA 2017


209


210

FALLA PORT DE SILLA 2017


211


212

FALLA PORT DE SILLA 2017


213


214

FALLA PORT DE SILLA 2017


215


216

FALLA PORT DE SILLA 2017


217


218

FALLA PORT DE SILLA 2017


220

40 ANYS

AMB LA FÓRMULA DE L’ÈXIT

Per Ivan Serrador i Ferrer Expert en màrqueting

Existeixen fórmules per aconseguir l’èxit? L’ésser humà, des del seu origen, aspira a obtenir en cada projecte que comença els millors resultats. Quan alguna cosa no surt com s’espera, és inevitable experimentar ràbia o frustració. Aquestes sensacions acompanyen l’home des que és un bebè. Per aquest motiu, la formula de l’èxit ha estat, des de fa segles fins avui en dia, objecte d’estudi per part d’infinitat d’investigadors. Encara que molts afirmen que no existeix un secret per aconseguir l’èxit en el sentit més estricte del terme, fa algun temps un professor japonès va sorprendre el món afirmant que coneixia la fórmula de l’èxit i que la utilitzava sovint a les seues classes per recordar als seus estudiants el que era veritablement important en la vida. El professor que ha desenvolupat la fórmula de l’èxit es diu Sotuto Shimunito i la seua idea ha envaït, literalment, les xarxes socials nipones. FALLA PORT DE SILLA 2017


221

Segons la seua teoria,

moment en què creixerem de manera exponencial i sense haver d’esforçar-nos tant”. 1.01(360) = 37.8 0.99(360) = 0.03

Però quin significat té aquesta fórmula? - 1,01 365 = 37,78. Imagina que “1” representa la teua situació actual en totes les esferes de la teua vida. Què passaria si cada dia, durant els propers 365 dies, millorares les teues habilitats un 1% respecte al dia anterior? La matemàtica ens diu que després d’un any seríem 38 vegades millors en comparació del punt de partida. - 0,99 365 = 0,03. No obstant això, què succeiria si abandonàrem a poc a poc, si cada dia empitjorarem encara que fóra tan sol un 1%? Què passaria si estudiàrem, estalviàrem o entrenàrem un 1% menys? Probablement estàs pensant que no canviaria molt però, en realitat, després d’un any, pràcticament ens trobaríem amb un zero al nostre compte. Deixant els nombres a part, ja que són solament un mitjà per demostrar un fet, cosa que ens desvetlla que aquesta fórmula de l’èxit és un ensenyament fonamental per al creixement personal: “Si acumulem xicotets progressos (+1%), dia a dia, arribarà un

A moltes de les empreses i organitzacions per a les quals he tingut la sort de treballar com a assessor de màrqueting, quan hem tractat temes com l’assoliment d’objectius i èxit, els he parlat de la Falla Port. No us ho cregueu? Si hi ha una cosa que està demostrada des del punt de vista del màrqueting, és que les persones i organitzacions guanyadores tenen certes qualitats comunes que els porten a aconseguir l’èxit en gairebé tot el que es proposen. Quines són? Continueu llegint i podreu comprovar com a la Falla Port portem 40 anys aplicant la formula de l’èxit. Descobrir la teua passió. Ho portem a l’ADN, ho tenim clar, la nostra passió són les falles. Qualsevol activitat que organitzem és per a nosaltres motiu de felicitat. En altres paraules, estimem allò que fem i per això el camí cap a les nostres metes és plaent i, fins i tot, divertit. Posseir una visió clara. Pot semblar massa obvi, però per aconseguir alguna cosa primer hem de saber exactament què és el que desitgem. És 40 ANYS AMB LA FÓRMULA DE L’ÈXIT


222

fonamental tenir ben clara la meta per així continuar ferms en el camí i no defallir davant el primer obstacle. Si no tens clar quines cerques, poc podràs fer per aconseguir-ho. Nosaltres ho teníem clar des dels inicis de la comissió, volíem una falla diferent, amb la intenció d’oferir al món faller una identitat pròpia i innovadora i que trencara rotundament amb tot el que s’establia fins a aquells moments en la cultura fallera. Açò és el que ens ha donat l’impuls necessari per a continuar fins a aconseguir-ho. El somni l’hem alimentat cada dia. Delinear metes realistes. Encara que som uns somiadors sempre hem mantingut els peus a terra, conquerint objectius diàriament, metes properes, sent feliços assolint-les; somiant, sí, però sense deixar de posar-li fonaments als nostres somnis. Mantenir-se motivat, malgrat tot. Henry Ford, Thomas Alva Edison, Abraham Lincoln o Walt Disney van fracassar moltes vegades abans d’aconseguir l’èxit. Nosaltres també! Ser faller del Port no sempre ha sigut fàcil, especialment als inicis de la comissió. No obstant això, els nostres fallers i falleres mai no es van doblegar per aquestes derrotes aparents, ja que sabien veure aquestes situacions com a part del procés, com a passos que els apropaven més i més a la meta.

FALLA PORT DE SILLA 2017

Ser flexible. Som al món faller, referent d’innovació. Una falla oberta i participativa, que sap adaptar-se a les diferents alternatives que se li presenten, sempre disposats a començar de nou si és necessari. Som els capitans d’un gran vaixell que encara que bufe el vent en contra, salpa cada any, amb nous objectius, nous tripulants i amb les il·lusions renovades, però amb el mateix entusiasme que ara fa 40 anys va eixir per primera vegada a navegar. Fer. No solament ens assentem a pensar, a fer plans i a somiar de valent. Som persones d’acció! Tots els fallers de la comissió sou exemple de treball i constància, sense anar més lluny, gràcies a vosaltres tenim el nostre casal faller, un casal fet taulell a taulell pels homes i dones de la comissió. Gràcies a tots els que al llarg de la nostra història heu treballat de valent per fer gran aquesta comissió i, en especial, a aquells que ja no es troben amb nosaltres, que ens han anat deixant pel camí, perquè sabem que allà on estiguen porten a l’ànima l’escut de la nostra benvolguda comissió. A tots ells gràcies per vetlar des d’allà dalt perquè el nostre vaixell no deixe de surar ni dos dits i no s’enfonse el més mínim. Gràcies per transmetre’ns la vostra força, estima i voler, per ser part de l’èxit de la falla Port!


223

40 ANYS AMB

LA MATEIXA CANÇONETA Per Amparo Millà Músic de dolçaina i tabal La nostra cançoneta, el nostre himne, aquesta que tothom coneix i tenim al nostre cap va ser escrita per Sento Collverd fa una sacsà d’anys; 40 anys en concret, temps que ens acompanya en cada acte i celebració que realitzem. Per a molts fallers i falleres és la banda sonora de la seua vida ja que ha estat present des de la seua infància d’una forma especial. Fa el mateix a quina generació pertanya, la nostra cançoneta sempre ha estat ací. És un mitjà de transport que és capaç de fer viatjar les nostres emocions d’una manera més ràpida i a molts de nosaltres ens transporta a grans moments de diversió que hem passat amb la nostra família fallera. Qui de vosaltres no ha escoltat la cançó de la falla quan ha volgut animar un dia gris? La nostra cançoneta té alguna cosa especial. Per algun motiu ha sobreviscut a les noves tecnologies, a les joguines, a Internet. A dia d’avui segueix sent per a tots i totes el nostre emblema.

40 ANYS AMB LA MATEIXA CANÇONETA


224

Encara que una cançó feliç és alguna cosa molt personal, perquè la música està relacionada amb la memòria i l’emoció i aquestes associacions són les que determinen fèrriament si la cançó et va a fer bé o no, hi ha certes característiques que transformen una cançó en una melodia infal·lible però, més enllà de l’aclariment que les lletres positives són importants, una cançó que continga més d’un nombre mínim de compassos per minut produeix al subconscient una sensació plaent i de felicitat.

Lletres felices, un bon tempo i un bon ritme poden ser la combinació perfecta que fa de la nostra cançoneta un “hit feliç La partitura és una adaptació d’una melodia coneguda de banda de música, encara que també és adaptada a colla de dolçaina i tabal, una parella o un grup que va davant de cada acte avisant i donant pas a tota la comissió.

FALLA PORT DE SILLA 2017

És un pasdoble de gènere popular, una melodia festera, alegre, dinàmica i motivadora, és instrumental i, a més, està acompanyada amb unes estrofes vocals que transmeten una fidel descripció del que és la falla per a tots, fomentant una actitud de respecte i festa per a tothom. Consta de quatre estrofes diferents entre elles i al mateix temps relacionades, on apareixen elements que identifiquen l’entorn i la gent que la compon. Aquesta melodia binària porta un tempo Allegro i finalitza accelerant amb un tempo Presto per culminar amb una cadència perfecta.


225

La cançoneta de la falla és especial per a tots els que l’acompanyen així com per al veïnat i qui gaudeix de la festa que ofereix. Una melodia tan assimilada i tan fàcil que fins i tot els més menuts se la saben a la perfecció. Una cançó que es transmet de generació en generació, fent-la així com un referent de tota una família festera que aprofita cada instant sempre acompanyada de la seua pròpia banda sonora.

Pel que fa a l’anàlisi melòdica, primerament hi ha una mena d’avís instrumental o entrada a la melodia, seguidament podem veure com es repeteixen, no exactament, però si en forma, les dues primeres estrofes i les dues últimes enllaçades entre si amb una escala descendent i ascendent, on l’última estrofa es va accelerant. Està composta majoritàriament amb corxeres i semicorxeres, formes rítmiques que estan presents en tota la partitura, adornada amb puntets i tresillos que donen èmfasi a punts clau de la melodia i amb caràcter repetitiu per tal de aprendre-la i recordarla de manera fàcil. La tonalitat de la peça depèn de l’instrument que l’interpreta. En una banda de música cada instrument està en una tonalitat i té la seua partitura que en conjunt sona com la coneguem. Pel que fa a les colles de dolçaina i tabal, interpreten una partitura en Sol Major, tessitura natural d’aquest instrument. 40 ANYS AMB LA MATEIXA CANÇONETA


226

RECORDS DELS QUI HE ESTIMAT

I ESTIME Per Carmen Primo i Zaragozá A la Cassola, perquè les coses les feien fàcils, senzilles, i confiaren amb mi. A Maite, per fer realitat tots els somnis. Un accident de moto... Un missatge de Whatsapp interessant-me per l’accidentat... Paraules de desànim per haver de tornar a passar pel quiròfan...

La veritat és que no sabia res de l’accident, em vaig assabentar de casualitat per la meua germana quan les falles ja havien passat... Unes paraules d’ànim... Uns consells (no puc evitar-ho; sóc així)...

Agafa un llibre, escriu, pensa en allò que t’agrada, en què canviaries de la teua vida... Pensa en tot allò que et fa feliç... Dos minuts tardà en tornar a xiular el mòbil.

Saps què em faria molt feliç? -em diu Ivan Serrador- que escrigueres enguany al llibret. És un any especial d’aniversari i, com a nou director del llibret, m’agradaria comptar amb tu. Què dius? FALLA PORT DE SILLA 2017


227

Què penseu que li escriguí? Clar que sí.

Què bé! Perfecte! Encara no tinc tema com a tal definit... Però tu pots escriure sobre el que vulgues. - Sobre el que vulgues -em digué. Han passat ja quaranta anys des que va nàixer la Falla del Port, la meua falla. Com de pressa passa el temps! Quaranta anys. Encara que ja fa cinc anys que no sóc fallera –i cinc més que estiguí deixant-ho a poc a poc–, sempre serà la meua comissió; la meua estimada falla. Diu Jean Cocteau que el verb estimar és difícil de conjugar: el seu passat no és perfecte, el seu present només és indicatiu i el seu futur sempre és condicional. La definició d’estimar és magistral. Com de magistrals crec que han sigut algunes coses que férem en la falla... La primera, la nostra cançó. La lletra ens diu que som gent jove, de bandera, de cap a peus ben parits i que a res li té por; gent festera, de raça albuferenca... Cançó de pau i voler amb una lletra preciosa escrita per Vicent Martínez i Mengual, l’abuelo Vicent. I la música? M’encisa: és la del pasdoble La Guàrdia Civil. Començàrem bé. El primer any ja ens visità més d’una parella de la Guàrdia Civil. Volíem suspendre el concert de Lluís El Sifoner... D’açò fa quaranta anys. Plou lentament aquest matí d’octubre, com si la pluja fóra un somni amable i, el temps cansat, haguera

mudat el ritme. He de ficar-me en la pell de la fallera de fa quaranta anys, he d’escriure, però la ment, sense voler o volent-ho, no ho sé, torna a recordar el concert de la Lírica. Aní al concert de Maria del Mar Bonet i Borja Penalba. Fou una nit de retrobament d’amics que feia temps no veia, de cançons massa temps oblidades. I quina veu! La manera de cantar, el gust per la poesia; encara recorde la seu veu potent, melodiosa cantant «la balanguera fila, fila... la balanguera filarà. De tradicions i d’esperances teix la senyera pel ponent, com que fa un vel de nuviances amb cabelleres d’or i argent. De la infantesa que s’enfila, de la vellúria que se’n va...» Una meravella! Ja està. Ordinador en marxa. Piles carregades. Lluís Llach a cent. Torne a escriure per a la falla. El volum més alt. Ara que Maite se’n va... Més alt. La primera vegada he d’escoltar-la forta, després ja vaig baixant el volum a poc a poc fins deixar el so com un constant sospir que m’acompanya suaument. Però, la primera vegada, que sone amb ganes i amb força! La primera cançó sempre és la mateixa: Somniem. RECORDS DELS QUI HE ESTIMAT I ESTIME


228

Somniem sempre, i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible, volem el possible per a arribar a l’impossible…

I la segona cançó: Què tinguem sort: Si véns amb mi, no demanes un camí planer, ni estels d’argent, ni un demà ple de promeses, tan sols un poc de sort i que la vida ens done un camí ben llarg. Un camí que començàrem en plena transició política a Espanya. Eren anys d’incertesa. Anàvem cap a les primeres eleccions democràtiques. La societat civil bullia. Uns tenien por als canvis, altres els desitjàvem amb força. Van ser anys durs i molt intensos. Dormíem poc. Descansàvem poc. Però els visquérem amb recel. I de quina manera els vam viure la gent del Port. FALLA PORT DE SILLA 2017

Érem una colla xicoteta, però autèntica, de persones progressistes i molt valencianistes. Atrevits i valents. Sabíem el que no volíem ser abans de saber com volíem ser. Calia implicar-se. Ser part activa de la societat civil. Era fonamental que la societat civil estiguera organitzada per als canvis socials que anaven a produir-se. Volíem ser una comissió que trencara amb les formes i la manera d’entendre la festa fins a aquell moment. Una comissió que estimara, sobretot, la llengua. Patíem un dèficit cultural i, fins i tot, de llibertat d’expressió, i creàrem una comissió fallera democràtica, participativa, molt activa culturalment. Parle d’una cultura de recuperació d’identitat. Nosaltres creàrem la nostra pròpia senya d’identitat: brusa negra, camisa blanca, pantaló a ratlles i faixa morellana. Aquella fou la vestimenta oficial; i, per a treballar: gorra negra i la brusa a ratlles –típica de l’Horta. Quines coses. Recorde a l’abuelo Vicent i em ve a la memòria la cançó d’Al Tall, la del Tio Canya:

En la pobla hi ha un vell, que li diuen tio Canya: porta gorra i brusa negra, i una faixa morellana.


229

La cançó. El 1977 portàrem Lluís el Sifoner i, el 1978, Lluís Llach. Quan recorde els concerts, el primer que em ve al cap és el clamorós crit que tots els assistents féiem al clam de: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Crec que és oportú també recordar ací que, tant Al Tall, com Lluís Miquel, Raimon, Paco Muñoz, Lluís el Sifoner i altres cantants, poetes, artistes, etc. d’aquells anys, un temps després de la transició, van ser conscientment ignorats per les diferents administracions; no els van permetre mai actuar ni a la Televisió Valenciana, ni entrar en els circuits culturals mantinguts des de l’administració autonòmica. Els mateixos polítics, que tanta ajuda havien rebut de l’anomenada Nova cançó, molt sovint s’oblidaren de tots ells. Les tradicions. Recuperàrem la Nit d’Albades, la Creu de Maig, la Murga. I creàrem el grup de la dansa dels Porrots i la Xaranga.

La modernitat. Organitzàrem el Concurs de PlayBack Ciutat de Silla, que va ser un referent per tota la contornada. La idea de fer play-back agradava molt a la jovenalla. Participàrem en algunes festes de pobles per l’èxit que tinguérem. Però, sobretot, recorde a Ricardo Alba, el Moro, cantant el Liberaté del Titi. Es movia amb tota la gràcia. Li ficava geni i un parell de collons. Sempre acabàvem cantant-la tots. La història i cultura del poble. Editàrem dos llibres de Josep Antich, col·laborador del nostre llibret de falla i actualment el cronista oficial de la ciutat. Crec que férem una comissió generosa, plural, oberta i acollidora. Així és com enteníem que havia de ser la Falla del Port. I també anàrem un pas endavant en la defensa i la promoció de la nostra llengua i de la cultura valenciana.

La cultura popular. Concursàrem en el Cant de l’estoreta a la plaça de l’Arbre, en els concursos de teatre amb el Grup Boira, en els miracles de Sant Vicent, en el concurs de Moleon de a guanyar diners. La solidaritat. Siguérem un clar referent amb les nostres festes solidàries. I també ajudàrem a la resta d’associacions del poble en allò que podíem: taules, cadires, llums o equip de so.... Estàvem fets d’una pasta especial.

Vam ser un referent de festa i cultura, però crec que, RECORDS DELS QUI HE ESTIMAT I ESTIME


230

sobretot, de compromís cívic. Vam saber estar per damunt de totes les provocacions. Érem i estàvem molt orgullosos del que fèiem, i això és molt important. Crec que férem en cada moment el que era correcte, el que calia. Amb paciència, sense pressa i amb les idees ben clares, aconseguiríem l’èxit que volíem com a part activa de la nostra societat. I així va ser.

tan bonics que en la Falla Port vam passar. Moltes hores hem compartit treballant per la falla. Férem una travessia llarga, amb un algun que altre marejol, res important. I quan les aigües estaven tranquil•les, baixàrem del vaixell satisfetes i contentes pel treball realitzat.

L’èxit d’aquesta comissió van ser les persones, una Cassola –com deia abans– molt unida. I al cap de la mateixa hi hagueren pocs presidents, quasi la mateixa directiva, una molt bona gestió econòmica, portada amb eficiència i visió de futur per part de Maite Mas, i un bon treball administratiu. Sincerament, crec que Silla està agraïda pel treball que va fer la Falla Port. Ens atrevírem a somniar amb la Lluna i havíem tocat les estrelles. Tot açò són els records diguem oficials. Oficials pel càrrec que vaig ostentar, primer de vicepresidenta i després durant molts anys –massa, diria jo–, secretària i directora del llibret. Ara vull recordar a la fallera que no li agradaven les falles. Que mai s’ha vestit de fallera per no portar els monyos. I que sempre estarà agraïda a l’abuelo Vicent per ensenyar-li a estimar aquesta festa. I, per a recordar, tinc la sort i el privilegi de contar amb Maite, persona intel·ligent, amb molt bona memòria i gran sensibilitat, que m’ha ajudat a reviure aquells dies FALLA PORT DE SILLA 2017

Sabeu què m’ha passat? En recordar moments agradables, paraules que m’han fet sentir, relacions que m’han enriquit, persones que he estimat, he tornat a reviure sensacions i sentiments que tenia guardats. Jo sempre aconsellava a les falleres el mateix: tanca els ulls i guarda records, retalla moments, fotografia detalls, grava imatges; i tot, tot plegat, t’ho guardes en un raconet del cabet on solament tu hi tingues accés. I per què? Perquè per molts mesos i anys que passen, sempre, sempre ho tindràs a l’abast, i en qualsevol


231

moment de la teua vida, només el teu cor ho podrà tornar a reviure en un instant. I així m’ha passat. Tanque els ulls i el primer record és per a un corral amb sostre d’uralita i ple de goteres. Hi havia qui em deia que això era una porcatera. Tenien raó quan m’ho deien. Però vam saber crear, en aquell corral, un espai de trobada, de reflexió, de participació, de conversa, de rialles i cants, de vida. I convertírem la porcatera en un casal de falla meravellós. Pagat amb la suor de quatre anys sense vacances que passàrem els fallers voluntaris treballant al quiosc del parc en les festes del Crist. En quatre anys, treballant de valent, pagàrem el casal. Done gràcies que només foren quatre anys! Teníem a tots els bars en contra. Tots els dies de bous venien a visitar-nos més de quatre-centes persones per a sopar i dinar... Acabàvem rebentats, però contents, perquè valgué la pena.

El segon record és per a tota la família fallera. Érem més que una família. En una família la gent es col•loca, tant en la taula com en la festa, més o menys per edat. En aquesta família, no. Els iaios, néts, fills, pares, amics, convidats, tots junts ho féiem tot. Junts. Sempre junts. Teníem recel. Si algú tenia un compromís social, era una baina, ja no estàvem tots. Poc a poc anàrem perdent hores de família, d’amics i de companys i les omplirem d’hores de falla en companyia de la família fallera. Recorde a l’abuelo Vicent com després de dinar s’alçava de la cadira i, tot cerimoniós, alçava el braços com un director d’orquestra i, tots a una, cantàvem la popular cançó valenciana: L’arròs quan bull, fa xup xup, fa xup xup, fa xup xup la repetíem tres vegades. Els convidats es quedaven bocabadats; i jo també, per la senzillesa i la solemnitat amb què ens dirigia. Després ja venia la guerra de cacaus. Recorde un berenar a la pizzeria... i, de sobte, pensar en una presentació fallera interna. Escriure-la el diumenge per la nit, portar-la el dilluns a casa dels presentadors, falleres majors, president i, el divendres RECORDS DELS QUI HE ESTIMAT I ESTIME


232

d’aquella setmana, fer la presentació. Haguérem de parar varies vegades l’acte de tant que ens riguérem aquella nit... Si Antonio Fuster estigué bé, Alfonso Machancoses encisà; per no parlar de Ricardo Alba i d’Isabel Zaragozà. Recorde una caseta de camp, no molt lluny del poble, on hi havia una basseta per a refrescar-se. Acudíem a l’hora d’esmorzar... i fins la nit. Jugàvem al parxís o al truc i passaven les hores fins que acabàvem farts de tant de menjar i de riure. Les excursions que férem en autobús, la majoria accidentades. Però com de bé ens ho passàvem! Recorde a Paco Ruà i la seua cançó: «Somos cuarenta frailes, cuarenta frailes en el convento, gracias a Dios y a todos, salud tenemos, salud tenemos...». La cantàvem normalment pel carrer, contentets, sense pressa i sense son. Quines coses, mai teníem son. Quan la cantàvem, era com el remat d’un dia feliç i complet. Així és el meu record. Recorde com de feliç era quan cantava Soy minero i tota la falla m’animava. Això sí; acompanyada per Vivi la Galli perquè jo no tenia prou veu per acabar-la. Però si jo era feliç cantant la meua cançó, Maite em guanyava cantant Acordes i Hablame de ti de los Pecos. FALLA PORT DE SILLA 2017

Recorde un matí eixir al carrer i preguntar, tota sorpresa, si l’havien emblanquinat. Fou el primer any de banderes de la falla. Les penjaren per tota la nostra contornada: carrer del Port, de Llauradors, Planells, les Eres, Sant Josep, el Toll. Les banderes de la falla, blanques amb l’escut blau, reflectien amb un sol brillant. Recorde que, en acabar l’estiu, començàvem a treballar els decorats de les presentacions. Tots els diumenges de setembre a gener quedàvem al casal. Els homes eren més matiners i quedàvem a l’hora d’esmorzar; les dones anàvem acudint a poc a poc. Dinàvem tard i, quasi sempre, paella. La del diumenge la feia qualsevol cuiner de la falla, n’eren poquets però bons. Però, a falles, tinguérem la sort de captar el millor cuiner del


233

món i el seu ajudant: José Luis el marejaor i Pepe Xarpeta. Això sí que eren paelles com cal! Recorde les presentacions. Primer escriure els guions, ficar-te en la pell dels representants intentant endevinar com són i què sentiran. Després els assajos. Primer amb els presentadors; després, amb els presidents i les falleres majors. He de confessar-vos que, de tots ells, guarde bons records. No vos podeu imaginar l’alegria que sent quan ara els veig pel carrer –fets homes i dones, alguns amb fills- i els recorde com eren, com de majors s’han fet. Estic molt orgullosa de totes les famílies que ens han representat.

Recorde locals que ja no existeixen, com La Sirena, el Coliseo, el Bar de Pili als Quatre Camins, on tantes hores passàrem organitzant presentacions i fallers d’honor. Recorde una replaceta bolcada en cos i ànima per la falla. Un mes abans dels premis, ja teníem les llepolies comprades... Si guanyàvem amb el monument de la falla, era tanta l’alegria que les mans ens anaven a cent per hora tirant caramels. Si no guanyàvem, anaven més espaiat, era l’única diferència. Sempre ens han recolzat amb cares de satisfacció, rialles, molta alegria i amb alguna que altra botella de cava... I, sobretot, brindar, brindar pels millors! Recorde ma casa, l’estanc del carrer de Sant Josep, que era l’oficina principal de la falla. Vull que quede constància de la meua gratitud, sobretot a la meua germana Conxín per permetre i consentir-ho tot. Diuen dels fallers que som apassionats del que senten, obsessius del que creuen i extravagants amb el que fan. Segons aquesta definició, els fallers serien uns freaks, vaja, a mi no m’han agradat mai les etiquetes... Pense que he format part d’un col•lectiu molt plural, segons és la festa. Però, si cal ficar una etiqueta, jo diria

Recorde moments a la Plaça inoblidables... Tant a migdia, com per la nit. Moments de tristor, d’alegria, de pesar, d’impotència, de rialles, de plors, de felicitat. Moments que cal viure’ls tots els anys.

que són extraordinaris; és a dir, fora d’allò ordinari i allò comú. Així són per a mi els fallers. Estic molt orgullosa del treball que vaig fer en la falla i de les hores que vaig dedicar a totes les persones que RECORDS DELS QUI HE ESTIMAT I ESTIME


234

cada any representaven a la comissió. No he volgut

confiar plenament. Aquella relació tan especial la

parlar ni de monuments, ni d’aniversaris, ni de premis.

tinguí amb Paco Ruà, la veritat. Com també és veritat que vaig ser molt feliç durant els meus anys de fallera i que tinguí la sort de viure una etapa de la meua vida amb la gent extraordinària de la Falla Port. Com extraordinaris són els iaios dels representants infantils d’enguany: Alfonso i Telli, Longinos i Pepi, regaleu records als vostres néts, és el millor regal que tindran. Conteu-los que són d’estirp fallera i vénen d’una raça albuferenca que a res no li té por.

Però sí vull dir-vos que estic molt contenta que els meus nebots, Carlos i Maria, que ens representaren en la comissió. Ell, com a president infantil l’any 1989, on la pluja fou la gran protagonista de les falles. La setmana fallera fou suspesa, ho recordeu? La meua neboda Maria fou la fallera major de l’any 1999; la pluja també hi fou protagonista, però només el dia de la plantà. La meua família s’ho passa fenomenal i això és el més important.

Entreu en el vostre 40 aniversari amb un somriure en la boca i mirant de reüll cap al passat, perquè, per a viure amb il·lusió el present –i el futur–, cal recordar coses boniques del passat. El meu regal són estes pàgines per al llibret. Amb un vocabulari senzill i amb paraules sentides i honestes, sense mentides. He volgut recordar un poc com van ser els anys que junts vam passar. He sigut secretària de quasi tots els presidents de la falla i, amb tots, he treballat molt a gust. Durant la vida i, en contades ocasions, et trobes amb persones amb qui, no saps ben bé perquè, hi ha un feeling especial: no calen paraules per entendre’s, rius amb les mateixes coses i les seues opinions són importants, tenen pes. Et trobes a gust, molt a gust amb ells, i saps que pots FALLA PORT DE SILLA 2017

Una branca tinc al meu cor per la Comissió del Port. Una branca d’arbre perenne que de fulles sempre està ple. Ni el fred, ni la pluja, ni el vent aconseguiran mai que no seguisca creixent. Enhorabona, i a per 40 anys més!


235

LA FALLA PORT SEMPRE MIRANT

CAP A LES ESTRELES Per Cristina García i Zaragozá

La Falla Port, sempre mirant cap a les estreles El cosmos, eixe gran entorn que ens rodeja i, a la vegada, ens fascina amb els planetes, les estreles o, per exemple, els anells de Saturn. Cosmos és, irònicament, sinònim de caos, i així també d’un sistema organitzat on els éssers humans formem part d’un engranatge natural dintre un espai al planeta Terra i un temps determinat. Curiosament, som els humans els que, mitjançant la curiositat, hem estat milers d’anys reflexionant sobre el cosmos i observant la trajectòria dels estels al cel, el moviment dels astres o el moviment i oscil·lacions del nostre planeta amb les variacions que sofreix a cada estació de l’any. Durant les diferents èpoques històriques, civilitzacions i cultures hem anant desenvolupant noves tècniques i eines que ens han permés tindre una visió més científica i acurada de tot aquest sistema o de tot aquest caos del que formem part i que tant ens intriga.

LA FALLA PORT, SEMPRE MIRANT CAP A LES ESTRELES


236

Els descobriments astronòmics ens fan pensar que tot aquest mecanisme té un sentit de cicles lineals tal i com nosaltres entenem la vida; és a dir, les estreles naixen, evolucionen o es van modificant, o bé romanen, o bé acaben morint en un temps relativament curt. A nosaltres ens expliquen, des de ben menuts, que vivim al sistema solar, una xicoteta part d’aquesta immensitat anomenada Cosmos. La peculiaritat d’aquest sistema és que hi ha una gran força superior on tots els objectes astronòmics, bé directament, o bé indirectament, orbiten al voltant. Aquest gegant actua com un príncep en un ball a un gran palau reial, on la resta de planetes són convidats a aquesta festa tan important i ballen al seu voltant; i clar està que, si aquest és l’únic cos estel•lar que emet llum pròpia, la resta de súbdits que acudeixen al ball estaran pendents de cada moviment per seguir el compàs de la música, com si es tractara d’una coreografia prèviament establerta. Si hi ha alguna força que ha servit d’inspiració per al món, no sols de la cosmologia o la ciència, sinó també per al món narratiu o, fins i tot, filosòfic i teològic, sens dubte, eixe ha sigut el Sol. Aquesta superestrella ha sigut símbol i referent, fins i tot, per a civilitzacions tan artístiques com la egípcia, on l’art jugava un paper fonamental i tenia diversitat de finalitats com la de l’expressió del poder polític, religiós, arquitectònic o, també, per a la vida quotidiana amb l’ús del vidre, la FALLA PORT DE SILLA 2017

ceràmica i l’orfebreria. Ra per als egipcis, Dayahi per als etíops, Shamash a Mesopotamia o, comunament, Lorenzo al castellà són alguns dels noms que rep aquest astre considerat a moltes cultures politeistes com un déu de primera categoria. Un déu al qual s’ha de donar culte amb la major excel·lència possible, amb una mena de pacte establert al qual, els ciutadans, bé voluntàriament o no, dedicaven les seues pregàries per tal de tindre sort a una gran batalla o amb algun tipus d’èxit particular. D’aquesta manera, els involucrats destinaven ofrenes (diferents a cada cultura) dies abans del gran moment desitjat per tal que tot eixira com es tenia planejat. Nombroses revistes de divulgació científica han estat capdavanteres de les últimes tècniques emprades pels més cèlebres descobridors d’aquest àmbit tan especialitzat. Un àmbit del qual podem aprendre per tal de conservar el nostre planeta i seguir treballant cap un futur esperançador per a les noves generacions, que tan familiaritzades estan amb la tecnologia. Tot aquest món tan sorprenent com captivador té una aura de misteri intrínsec ple de misteris per resoldre. Un món, al qual, els humans, com a espècie que pensa amb ús de raó, ens rendim per tal de trobar respostes i treballar tots units amb els diferents camps de ciència, literatura i art com a mitjà de desenvolupament.


237

El món cosmològic pot estar, potser, més relacionat del que penseu amb el nostre particular món específic: les falles. Les falles poden ser, com també el cosmos, una organització general i oberta, on una mena de caos simbòlic habita, amb perfecta harmonia, i tot tipus de professions s’acompassen per tal de ballar al voltant de la festa més nostra. Artesans, músics, escriptors, poetes, especialistes tècnics i audiovisuals, actors, ballarins... En definitiva, tot aquell interessat pot aportar allò que millor sap fer amb una dosi d’entusiasme per seguir endavant, per treballar i buscar noves metes, nous camins que recórrer. Perquè, com als científics, als fallers també ens mou un sentiment de curiositat, d’aprenentatge i de capacitat de sacrifici. I si el nostre telescopi es pot enfocar cap a algun lloc en concret, aquest és, sens dubte, el casal de la Falla Port de Silla, on els treballadors fallers ja porten quaranta anys d’investigació, renovament i il·lusió dirigida a la Festa Josefina. Hem sabut fer idiosincràsia entre passat, present i futur. Hem sabut nodrir-nos d’aquesta força estel·lar que ens ha servit com a inspiració per participar a tot tipus d’esdeveniments socioculturals. I, no sols això, sinó també promocionar-los i estendre’ls fent gala dels nostres coneixements i deixant-nos aconsellar per tots aquells que, d’una manera o d’altra, fan que seguim aconseguint ser símbol i referent.

Com les publicacions científiques, els llibrets de falla i, en especial, els llibrets que els fallers del Port creem any rere any, són, no sols divulgatius, sinó una font de lectura no sols per a veïns del poble, sinó també per a tots aquells que senten aquesta aura mística intrínseca que ens envolta i que ens uneix a totes les comissions falleres. Potser, com el Sol, el nostre peculiar estel còsmic de les falles sofrisca oscil·lacions que puguen desestabilitzar el microentorn del que formem part, però els fallers del Port sabem com gestionar aquests fets i ens adaptem a les circumstàncies que fan que cada vegada brillem amb més intensitat. A la nostra associació tenim el nostre observatori galàctic amb un model participatiu on l’esperit d’autocrítica és fonamental; on la diversitat d’opinions i coneixements fan brollar una riquesa que ha estat, i treballem perquè estiga per molts anys còsmics, repleta de prosperitat creativa. Perquè no hi ha llegat més poderós que transmetre la idea de la il•limitació, desitgem que, els nostres joves –els majors del futur– tinguen les mateixes ganes de descobrir i aventurar-se cap a un destí que encara està per explorar. Volem uns fallers sense por als obstacles, que creguen ser capaços de tot el que es propose a la Falla Port i, sobretot, que busquen un límit infinit i miren sempre cap a les estreles, cap al cosmos màgic de les falles. LA FALLA PORT, SEMPRE MIRANT CAP A LES ESTRELES


238

FALLER

I PORROT per José Santos i Royo

Des de ben menut, he viscut la festa fallera i tots els seus actes. Nascut al bressol d’una família fallera, he crescut amb el soroll dels trons de bac i la música de la cercavila. Des que tinc memòria, he admirat el que és més nostre, el que tots els sillers sabem i estem orgullosos de dir que és nostre: la Dansa del Porrots, una dansa guerrera que els historiadors consideren mil•lenària i que els seus orígens es creu que són greco-romans. A més a més, en les últimes setmanes, l’Ajuntament de Silla ha aprovat per unanimitat de tots els grups polítics el recolzament a la sol•licitud de declarar la Dansa dels Porrots Bé d’Interés Cultural, fet que deixa palés que la dansa és dels sillers i que la defensem tots per igual, sense tindre en compte les diferències polítiques o personals.

FALLA PORT DE SILLA 2017


239

La Falla Port sempre ha estat molt vinculada a les arrels del poble, tant valencià com siller; i la Dansa dels Porrots és també un emblema de la nostra comissió, un emblema que tots els fallers i les falleres gaudeixen i admiren cada vegada que els porrots ixen al carrer. Al poble hi ha tres grups d’homes i dos grups de dones que ballen com a representació de l’Ajuntament de Silla; però també hi ha un grup d’homes que balla representant a la Falla Port. Tots junts plenen els carrers amb la melodia que tothom coneix i estima per mostrar a veïns i forasters que la nostra dansa ens manté units amb harmonia i germanor. L’ajuntament i una associació cultural, com és la nostra falla, s’uneixen cada 6 d’agost, la festa del nostre poble, amb l’únic propòsit de fer que tot el poble de Silla gaudisca i observe de ben a prop la dansa que tant ens representa. Tots els anys, el 6 d’agost Silla s’engalana de festa i tots els sillers ixen al carrer. És un dia de retrobaments: la gent que viu fora torna per estar amb els seus i et trobes aquells qui durant l’any no veus. Durant tot el dia, l’alegria conjunta de salutacions, rialles i parades cada cinc passes va acompanyada per la música de fons de la dolçaina i del tabal, mentre anuncia a veïns i forasters que la nostra música s’aproxima i que prompte començarà el ball. La gent ho sap, els més majors conviden els més menuts a eixir de les cases per veure de ben a prop la nostra dansa. Totes les generacions gaudeixen dels

moments improvisats on les danses es posen a ballar: en un cantó, en mig d’una avinguda, dins d’un bar, a la porta de l’església o a la porta de casa d’algú que ha demanat que li ballen. En definitiva, un dia únic per al nostre poble i on la Falla Port està present cada any. Aquestes sensacions les recorde des de ben menut: la gent, la calor que sempre fa aquest dia, els balladors dansant pels carrers, trobar-te un grup, a l’altre... I podia veure mil vegades la dansa, però mil vegades em quedava bocabadat. Quina dansa més difícil –pensava cada vegada que els veia–, com poden portar tots el pas igual? I les postures, com les recorden? I com les fan tots a la vegada? I al final, la guerra, com poden pujar uns damunt d’altres i no caure? Les incògnites eren sempre les mateixes i des del mateix punt de vista: orgull i admiració pel que és nostre. Amb l’admiració de qualsevol siller vaig créixer, fins que un dia qualsevol de l’any 1993 un xic de la falla es va apropar a mi: jo tenia 13 anys i em va preguntar si volia ser porrot. No sé quina cara vaig posar, però, de sobte, m’estaven proposant ser porrot! Mai no m’havia plantejat ser-ho, ho veia com una cosa molt important i valuosa, però en aquell moment m’ho estaven proposant a mi! De seguida vaig anar a contar-li-ho als meus pares. Pare, mare, Loren m’ha preguntat si vull ser porrot i ballar el dia del Crist! No era habitual FALLER I PORROT


240

que un xiquet ballara tan jove, però des de menut he tingut una complexió prou gran i necessitaven algú que estiguera en el lloc de l’empomador –que es tracta de la persona que, durant el ball, puja als seus muscles a altre ballador d’un bot– i els majors de la dansa van creure que jo tenia la constitució adequada. A casa, va ser tota una alegria, com a bon siller i faller, era una de les coses que més orgull em podia donar: ballar la dansa que és tan nostra amb el grup d’homes que representa a la falla que tan nostra és.

Amb els anys, alguns homes han deixat el grup i noves cares s’han incorporat. El grup es va renovar amb nous membres que també formaven part del meu grup d’amics, el que ha fet que, any rere any, la dansa siga un sentiment, una festa i un grup d’amics ballant pel poble, fent ambient sota el nom de la Falla Port. Aquells primers anys deixaren arribar altres i, el FALLA PORT DE SILLA 2017

que va començar com un privilegi, es va convertir en la meua manera particular de viure el dia del Crist. Això és perquè, encara hui en dia, més de 20 anys després, seguim alguns dels amics de sempre –formem el nucli més experimentat de la dansa– amb noves incorporacions que han seguit amb el mateix esperit que un dia ens van contagiar a nosaltres els homes que ens van ensenyar per primera vegada. Perquè la Falla Port ens va ensenyar això, estimar el que és nostre i seguir ensenyant a les noves generacions a valorar la nostra identitat com a falla i com a poble. Quan la gent que no és sillera no entén el que sentim els sillers per la nostra dansa, sempre els dic el mateix: no es pot entendre València sense falles i el sentiment que elles ens fan sentir als valencians, veritat? De la mateixa manera que no es pot entendre Silla sense la dansa dels porrots i el que això suposa per als sillers. I aquests dos sentiments he tingut la sort de poder-los sentir a la vegada gràcies a la Falla Port de Silla. He crescut al costat de la falla que un dia em va veure nàixer i, gràcies als que un dia pensaren en mi per a ballar, m’he fet adult al costat de la dansa. En l’actualitat, tinc la sort de compartir aquestes dues aficions amb la persona que actualment és la meua dona, també fallera de la Falla Port i porrot del grup de dones des de fa més de 10 anys. Poques famílies tenen a tants membres ballant la dansa a la vegada, i per això em sent un privilegiat:


241

la meua germana també la balla fa més de 10 anys i, enguany, s’ha incorporat el meu cunyat. Per això, el dia del Crist a la nostra casa no és com el de la majoria de cases de Silla, on totes les famílies passen el dia juntes, dinant i passejant pel poble. En el nostre cas, cadascú va ballant pel poble i és a l’hora de dinar quan ens trobem per pegar un mosset, però de seguida tornem a ballar. Perquè nosaltres som els encarregats de crear l’ambient de Silla el dia de la seua festa i, amb orgull, acabem els 6 d’agost esgotats i amb algun que altre morat pel cos o alguna ferida als peus.

Els dies d’abans, la gent prepara els seus millors vestits per poder lluir-los un dia tan important com el 6 d’agost, la festa gran de Silla. A les cases on hi ha algú que sap cosir, se’ls fan vestits de porrot als més menuts, fet que fa que els xiquets plenen els carrers de porrotets, que també formen part de l’ambient del

poble. En la nostra casa és prou diferent: la meua dona i jo obrim les motxilles on guardem tot el vestit –falda, pitet, espardenyes, corretjams i corona– i comprovem que tot està en bon estat. Potser, si no eres o has sigut porrot, no entens el que significa aquest moment, però els preparatius també formen part, d’alguna manera, d’aquest dia. A més a més, des de fa 3 anys també vestim a la nostra filla major i a la nostra filla menuda (de 8 mesos), que ens acompanyen pels carrers, veuen els seus pares ballar i observen amb gran expectació el rebombori que es crea cada vegada que la dolçaina entona el piriiiiiiiiii. No sé quants anys més em quedaran de porrot, supose que mentre hi haja el bon ambient que hi ha seguiré ballant-la, perquè com diuen tots els que algun dia l’han ballada: quan has sigut porrot, mai deixes de serho i encara que ja no la balles des de fa anys, sents que formes part de la dansa. Espere que les nostres filles estimen la festa fallera i la Dansa dels Porrots de Silla de la mateixa manera que ho fem la meua dona i jo, i si algun dia elles també volen ballar-la, els animaré perquè ho facen, i... Per què no? Per formar un grup de dones porrot a la nostra falla, perquè no hi ha res més bonic que ser faller de la Comissió de la Falla Port de Silla i ser Porrot. «Perquè ens pot el sentiment.» FALLER I PORROT


242

AMUNT

ELS HÒMENS DE LA BRUSA! Per Ivan Serrador i Ferrer Com pots saber què és l’esperit faller, si mai de la vida no has portat la brusa? Si no eres faller del Port, no ho podràs entendre, no saps el que se sent, mai no ho portaràs a les teues entranyes. La identificació amb la nostra terra, el sentit de pertinença i l’orgull de ser del Port ni es compra ni ven: es naix amb això, simplement. Per a nosaltres és una passió, un compromís, una forma de vida. És compartir, és comunicar-se, actitud, és donar el tot pel tot, és sentir amb el cor. Cadascun dels més de 500 fallers i falleres que componen la Falla Port ens fan únics i diferents. Dones i homes que ho donen tot d’ells per defensar la seua falla, per deixar-la al nivell més alt. Com la millor de les aficions, defensem, fidels, la nostra comissió fins el final. En les victòries i en les derrotes, els nostres colors, els nostres crits i els nostres càntics de suport incondicional sempre l’acompanyen. Sentir aquest escut és sinònim de conservar els senyals d’identitat que porten a enorgullir-nos de la nostra brusa. Aquestes que et marquen des que, sent un xiquet, trepitges per primera vegada el casal, les que s’hereten de generació en generació o a les quals t’aferres amb

FALLA PORT DE SILLA 2017


243

més força cada any quan arriba el mes de març. Simplement el fet de fer història aconseguint premis no és el signe que fa la nostra comissió diferent de qualsevol: no solament som victòries i festa. El valor resideix en aconseguir l’èxit com ho feien els nostres fundadors, amb la brusa, el signe més gran d’identitat d’uns fallers nascuts al bressol de l’horta i l’Albufera. Sens dubte, una de les coses més belles de la nostra comissió és que els fallers i falleres hem defensat durant 40 anys la nostra brusa amb amor, dedicació i lluita. Aquesta brusa que ens identifica i ens uneix com una gran família. Per a nosaltres, la brusa no és únicament una peça de roba, és la identitat de tot un col·lectiu faller. Representa l’esforç de tots aquells que, malgrat la prohibició, lluïen la brusa negra, en molts actes van lluitar per ella sense doblegar-se, un temps on es van aconseguir les llibertats que hui gaudim. Gràcies a dones i homes amb coratge, defensors d’una part important de la nostra tradició, de la nostra cultura. La nostra vestimenta va ser un element de polèmica important als inicis de la nostra comissió. La brusa negra, no sols no era ben vista al poble, sinó que els estaments fallers no admetien la seua utilització als actes fallers oficials per considerar-la contrària a la normativa del Congrés Faller, aprovat el 1980 per Junta Central Fallera. La intenció de la nostra falla era portar la brusa de l’horta.

Com no podíem portar la mateixa brusa que portaven els llauradors que componien el tribunal de les aigües? Ens preguntàvem. Hagué d’intervenir el President de la Generalitat, en Josep Lluís Albinyana i Olmos.

Hui, el temps ens ha donat la raó i, després de 40 anys, els fallers del Port continuem portant la mateixa vestimenta que van vestir els nostres avantpassats a l’horta i a l’Albufera: brusa negra, camisa blanca, pantaló ratllat, i faixa. Per aquest motiu, m’agradaria que aquest escrit es convertisca en un sincer reconeixement dirigit a aquells homes que lluitaren per la llibertat d’expressió, que van resistir pels seus principis i per les tradicions d’allò que representem, sense fer un pas enrere. Gràcies a tots els que, al llarg de la nostra història, heu treballat de valent per fer gran aquesta comissió i, en especial, a aquells que ja no es AMUNT ELS HÒMENS DE LA BRUSA!


244

troben amb nosaltres i que ens han deixat pel camí, perquè sabem que allà on estiguen porten a l’ànima la brusa de la nostra estimada comissió. Gràcies per, des d’allà dalt, vetlar perquè el nostre vaixell no deixe de surar ni dos dits, no s’enfonse el més mínim, gràcies per transmetre’ns la vostra força, estima i voler. Però en una data tan important per a nosaltres com és el nostre 40é aniversari, no podem oblidar-nos d’un home molt especial per a nosaltres, un home que, com conten els més majors, ens va ensenyar que les falles eren alguna cosa més que el monument. Per a molts, el

majors que hui en dia encara formen part de la nostra comissió. Gràcies per continuar sentint el mateix amor per la festa i la nostra falla que el primer dia, per continuar sentint el color de la brusa al cor. Gràcies per inculcarnos valors com l’amistat, la cooperació el sentiment i el voler dels valencians per les nostres costums i tradicions. Gràcies pel treball que feu voluntàriament i de forma altruista dia a dia, any rere any, amb constància, sacrifici i molt d’esforç. Sou per a molts de nosaltres uns herois, llegenda viva, lluitadors de la llibertat. Tant de bo que en els temps tan difícils en què vivim, hi haguera més homes tan íntegres com vosaltres.

faller més important i influent que ha tingut la història de les falles a Silla, ell és el nostre President Honorífic:

Gràcies per deixar-nos aquesta gran herència!

VICENT MARTINEZ I MENGUAL. Però enguany també és un bon moment per rendir un sentit homenatge als FALLA PORT DE SILLA 2017


245

UN PRESIDENT

FET D’UNA PASTA ESPECIAL Per Ivan Serrador i Ferrer

Enguany fa 40 anys que ens atrevírem a somiar amb la lluna, i hem tocat les estrelles. Fa 40 anys que començàrem a treballar dur i d’una manera ferma per defensar el nostre patrimoni cultural: en definitiva, la personalitat de Silla com a poble de l’Horta. Pareix que fou ahir quan vam eixir al carrer per primera vegada amb la brusa. 40 anys intentant normalitzar la llengua, 40 anys mantenint i recuperant tradicions, 40 anys plantant falles. Però, si parlem de la història de la comissió, no podem oblidar-nos de Lorenzo Pérez i Rodríguez, el nostre president, un home de caràcter innovador, treballador i valent. Per a molts sillers, un referent al món faller; per als qui tenim la sort de tindre’l ben a prop, més que un president, un amic dels que mai fallen, dels que sempre estan al teu costat en els bons i els roïns moments.

UN PRESIDENT FET D’UNA PASTA ESPECIAL


246

Qui el té com amic, té un tresor. Loren (com li diguem els amics) sempre està disposat a ajudar els altres de forma desinteressada, sempre a punt per a escoltar-te i donar-te el seu consell. Amb ell pots gaudir igualment d’una dura jornada de treball al casal, que d’una tertúlia distendida sobre falles o qualsevol altre tema.

La passió que fica en cada cosa que fa, la seua valentia, el seu esperit guanyador, la seua capacitat de gestió i la gran cultura fallera que posseeix gràcies a la seua llarga experiència fa que, per als fallers i falleres del Port, siga un president d’un valor incalculable. A més a més, Loren és un autèntic expert en falles, que sols en veure el remat d’un monument, la pintura o l’acabat, sabria dir-te quin artesà faller l’ha creat. Porta les falles a la sang. Loren va nàixer i es va criar al carrer de Llauradors, la replaceta del carrer de Sant Josep, el carrer de les Eres. El nucli on es va forjar la nostra falla, i això, imprimeix FALLA PORT DE SILLA 2017

caràcter. Des de ben menut ja era faller i somiava amb ser president infantil, fet que no va ser possible. La seua passió per les falles era tan gran que el casal es va convertir en la seua segona casa, un lloc on passar els dies participant als playbacks, jugant al truc o al parxís, i on, fins i tot, va trobar a Carmen, l’amor de la seua vida, amb la qual té dos bessons, Loren i Alba, dos joves als quals els ha contagiat la mateixa estima que té ell per la nostra comissió.


247

Prompte, es va fer un faller 10, dels què treballen durant tot l’any, no sols el més de març, fet que li va fer veure el vertader sentit faller i viure amb una intensitat absoluta el món de les falles. L’any 2002, quan la comissió celebrava el seu 25 aniversari, amb només 30 anys i després de diversos anys com a vicepresident primer, va ser escollit com a president, es va convertir en el president més jove de la història de la comissió. Des del primer moment, tenia clar el seu objectiu, mostrar realment a la gent com era l’autèntic Loren, alliberar a fallers amb massa càrrega de responsabilitats i intentar integrar els més joves.

Hui, gràcies a la seua capacitat de superació, el seu sacrifici i l’esforç que fa diàriament per a mantenir en el lloc més alt la nostra comissió, la seua figura té cada dia

un paper més important a la història d’aquesta gran falla, ja que enguany es consolida com el president que més temps ha estat al capdavant de la nostra comissió, concretament 13: del 2002 al 2007 i del 2011 al 2017. Amb ell, hem aconseguit importants fites que marcaran per sempre la història de les falles del nostre poble i ens hem convertit en una de les falles més nombroses de tota l’Horta. Per aquest motiu, des de les pàgines d’aquest llibret, m’agradaria dir-te que, per a nosaltres, és un privilegi i una sort que un any més vulgues tornar-nos a representar.

Esperem no cansar-te i que no perdes mai la força, l’optimisme i el sentit de l’humor, que continues durant molts anys més compartint amb nosaltres bons moments, perquè treballar amb tu, és molt més que ser d’una falla, és una experiència d’aprenentatge contínua. Moltes gràcies pel teu treball, amic! UN PRESIDENT FET D’UNA PASTA ESPECIAL


248

FALLA PORT DE SILLA 2017


249


250

PER A FALLES

ENDIVINALLES Per Francesc J. López Sánchez Professor de valencià a Secundària.

Els casals són un lloc de convivència i de conversa, un lloc on la saviesa popular es manifesta al llarg de tot l’any amb la pluralitat i diversitat de les activitats organitzades. Les falles són un dels exemples de creativitat popular que es manté viu gràcies a l’empremta de persones com les que formeu la comissió de la Falla Port de Silla. Als casals, encara es viu aquell gust del veïnat per conversar a la porta de casa, per entretindre’s amb el joc i el raonament. És per això que, quan Carmen em demanà que escrivira unes línies per al llibret, vaig pensar en els moments en què grans i xiquets manteníem l’harmonia i matàvem el temps a la porta de casa. Parle de quan Silla encara era un poble que vivia de l’agricultura fonamentalment, un poble en què el ritme de la vida era un altre. Les hores, acabada la feina, passaven lentes i calia buscar recursos perquè els menuts, i els grans també, s’entretingueren un poc.

FALLA PORT DE SILLA 2017


251

No calien pantalles: els mòbils i els ordinadors no existien com hui en dia; la televisió sí, però tampoc no li guanyava la partida a la convivència perquè la relació personal i el joc eren molt més atractius. Eren anys en què les criatures agafaven el berenar en tornar de l’escola i es disposaven a rodar pels carrers del barri i descular-se a jugar. Quan es feia de nit o s’acostava l’hora de sopar, les mares ja havien pegat el crit oportú perquè tornaren a la vora del llindar de casa i era el moment de buscar altres jocs, a peu parat, que posaren en marxa la ment. El cos ja l’havien exercitat, per exemple, amb les curses del pic i pala, la corda o el joc del mocador, mentre jugaven al futbol o quan buscaven un amagatall ben lluny del qui pagava perquè no els descobrira el primer.

Asseguts a la porta de casa o a la d’algun pacient veí, un dels jocs verbals més recurrents eren les endevinalles, ja foren conegudes o inventades en el mateix instant: “Llarg com un budell, redó com un garbell”, “Una cosa com un plat pega voltes al mercat” o “Un llençol molt ben brodat que la punta de l’agulla no l’ha tocat”. També hi havia els problemes de lògica: “Per una pilota i un baló de reglament es paguen 110 pessetes. Si el baló costa cent pessetes més que la pilota. Quant costa la pilota 5, 10 o 100 pessetes?”, “Hi ha mesos que tenen 30 dies, altres en tenen 31. Quants mesos tenen 28 dies?” o “El pare d’Anna té 4 filles. Una es diu Ena, altra Ina i altra Ona. Com es diu l’altra filla?” o els acudits: “Entra un home amb un lloro al muscle en un bar i el cambrer li pregunta: Parla l’animal? I el lloro li respon: Jo que sé!”. I, rient-se, encuriosits per la solució dels enigmes o molestos per les rialles dels altres davant un acudit que no havien entés, uns i altres aprenien a comprendre el que es deia entre línies o descobrien què era allò de la ironia o com es feien les rimes... La reflexió era important, però també la broma, un dels components divertits del joc. En ocasions es pretenia pillar a algun infeliç, acabat d’incorporar-se al grup, que no sabia que la resposta tenia trampa: “Endevina, endevinalla, quin animal pon en la palla?”. I la resposta eixia ràpida de la seua boca perquè ningú no el guanyara i perquè la imatge de les gallines que les PER A FALLES ENDIVINALLES


252

famílies criaven a casa estava en la ment de quasi totes les criatures. Ja us podeu imaginar com es quedava de despagat aquell que es pensava ja guanyador del joc i obtenia per resposta un retruc per part de tots els altres, al temps que descobria que la seua gallina rimava amb un merda pa’ qui ho endevina. Les endevinalles són, junt amb altres manifestacions de la cultura popular de tradi¬ció oral (contes, llegendes, dites, embarbussaments, refranys o cançons), un instrument per conèixer part del comportament i el tarannà dels pobles. Amb les endevinalles es buscava un entreteniment que no requeria gens d’exercici físic però sí molta atenció. Calia escoltar bé per trobar la solució a un enigma o el sentit amagat d’una frase. També calia un cert coneixement del món que envoltava de forma més immediata els qui les creaven o les repetien per jugar: “Des de dalt pareix una creu, pel costat unes ulleres, serveix per córrer també, si no et trenques les costelles”, “Vaig sempre de viatge, sense maleta ni bastó, si hui sóc un formatge, demà, una tallada de meló”, “Una caixeta redoneta, plena de coses per menjar que s’obri i no es pot tancar” o la segona versió que requereix una altra solució: “Una caixeta redoneta, plena de muntanyes bones de menjar, però que quan s’obri ja no es pot tancar”. És per això que les endevinalles no eren sols un joc per als menuts, sinó que també els adults, sobretot a l’estiu FALLA PORT DE SILLA 2017

quan seien a la fresca, en deien. Això sí, de vegades, un poc més picardioses o verdes, adjectiu que també es dóna als acudits que parlen de sexe.

Com cada any, el llibret i la falla, cada endevinalla és fruit d’un moment, d’una societat i d’una època. Els joves que no han viscut en un ambient agrícola o pescador desconeixen els noms de moltes ferramentes amb què es treballava habitualment al voltant de l’Albufera (forcat, rella, tregilla, mornell, monot, barceta, perxa, vela del carro...), amb la qual cosa una endevinalla del tipus: “Un camp molt ben llaurat que la punta de la rella no l’ha tocat” els resulta difícil. Passa el mateix en


253

referir-se a accions o feines que es feien a les cases de llaurador on l’ama solia cosir i criava animals domèstics al corral i a l’estable. Les paraules que formaven eixa realitat (pellorfa, matalaf, màrfega, segó, dacsa, cambra, pallissa, barandat, banquet, porxada, barral, pitxer...) els queden ja lluny i els dificulten la comprensió d’endevinalles com: “Una vaca morena que pixa pel cul i beu per l’esquena”, “Tinc cap, ull i cos, i no tinc ni carn ni os”, “Sóc balcó, escala i terrat; sóc de pedra, fusta i ferro. Si no eres molt verro, ja ho hauràs endevinat”, “Baixa de buit i rient; puja ple i mig plorant”, “Teleret, meleret, no té cames i està dret”, “Sóc més alta que un gegant i em passe el dia fumant”, o “No sóc mascle ni femella i per fer-me treballar m’agafen de cada orella”. Per desconeixement, també se’ls fan difícils expressions com, per exemple: pou artesià o pou cec; frases fetes com: posar agulles a la màrfega (entrebancar, posar dificultats), eixir amb la màrfega a arrastrons (retraure coses inoportunament; i també poar amb garbell (fer coses sense trellat), perquè aquestes expressions estan ja fora del lèxic habitual dels més joves i del seu món. Algunes de les paraules ja no les podrem recuperar per a la comunicació més habitual perquè unes altres han ocupat el que era el seu espai, que no el sentit. No obstant això, encara podem mantenir i recuperar el procés de creació de les endevinalles; són jocs que contenen els mecanismes amb què es potencien la

comprensió i l’enginy. Amb elles, les velles o les noves que es poden crear, les persones treballen la picardia, el doble sentit, la ironia, l’exageració i, fins i tot, la metàfora, elements que formen part de l’essència de la literatura popular, de la comunicació dels pobles i, també, de la tradició de les falles. Els rètols, els gestos dels ninots i la pròpia literatura dels llibrets de falla van plens d’exemples. No podem deixar perdre aquesta oportunitat d’aprenentatge, de diàleg entre generacions per explicar-se el món actual i els canvis patits, per conèixer les formes de vida en funció dels oficis i costums dominants en cada moment. Les endevinalles són una de les manifestacions més creatives, corrosives i divertides de la cultura oral. Inventar una endevinalla i interpretar-la és tot un exercici d’imaginació i de fantasia. Tot i amb això, queda el llast de la manera d’entendre cada societat que contrasta molt amb la visió del món que construïm hui. Per això, no voldria acabar sense tractar un tema comú a les falles i a les endevinalles; es tracta –com ja he dit– d’un tema considerat d’adults: el sexe, un tema tabú que dóna molt de joc en els monuments fallers i també en la creació literària popular. Caldrà anar amb compte, això sí, que no hi haja roba estesa (alguna personeta que no està en edat d’escoltar o llegir segons quines coses) potser, amb la seua ingenuïtat, és qui l’encerta la primera! PER A FALLES ENDIVINALLES


254

Trencar amb el tabú a força d’eufemismes (paraules més suaus) o de disfemismes (expressions més despectives) forma part de la tradició fallera. El llenguatge de les endevinalles per a adults també en va ple del que Janer Manila en diu “la retòrica del sexe”. Què farien els creatius fallers sense al•lusions vetllades o no al sexe? Què seria dels acudits “verds” sense el doble sentit? De què tractarien les endevinalles d’adults si li traguem la càrrega masclista? La predominança del mascle, la visió fal·locràtica en aquest tipus d’endevinalles és pràcticament el tret comú: “Dilín-dilín, entre cames el tinc, quan més oli li pose més lluent el tinc”, “Gran el tinc, més el volguera, que entre mig les cames no em cabera”, “Entra lluent i tibant, ix pansit i xorrant” o “Endevinalla, endevinalleta, què s’amaga en la bragueta?”, “Les casades el tenen ample, les fadrines el tenen estret i als homes els agrada que estiga ben net”. Potser ha arribat l’hora de canviar l’androgínia literària. Us convide a què continueu amb la tradició d’entretindre els més joves als casals amb concursos d’endevinalles, problemes de lògica o acudits. Us convide a fer-ne per a grans i per a menuts; a que siguen els xiquets i les xiquetes els que les creen. I, com les endevinalles són producte de l’època en què són fetes i de la societat que les crea, potser ha arribat l’hora de deixar de banda el masclisme observat i, des de la igualtat, mostrar-nos creatius amb el llenguatge i amb la intenció de les noves endevinalles. FALLA PORT DE SILLA 2017

Però, aleshores, alerta! No penseu malament que l’encertareu. Bones festes! Per a calfar-se el cap amb les respostes desordenades a les endevinalles i problemes que hi apareixen, ací us deixe la solució. Els exemples els vaig arreplegar a finals dels anys setanta, mentre preparava un treball sobre El parlar apitxat, la major part han estat arreplegades a Silla, Picassent, Alcàsser, Benifaió i Catarroja. 5 pessetes 100 + (10/2) – Anna - l’allioli - el botó - el cavall - el cànter – el cel o la teulada - el llit - l’ou - el pimentó torrat – el poal del pou - el pou – el sol - l’agulla – la bota – la barana - la bicicleta – la lluna –– la nou – la xemeneia – tots els mesos tenen 28 dies - un cabàs.


255

ABELDARD SARAGOSSÀ

PORROT D’HONOR 2016 Per Ivan Serrador i Ferrer Des de fa més de vint anys, el nostre poble entrega el Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes, l’únic guardó que s’atorga a la nostra Comunitat en el món de les lletres i la cultura. El Porrot d’Honor de Silla s’atorga concretament des de l’any 1992 i, des d’aleshores, ha guardonat rellevants figures del món literari, musical, artístic i social d’arreu de la nostra Comunitat Valenciana. Durant aquests anys han rebut el guardó personatges tan significatius com els poetes Vicent Andrés Estellés o Ramon Guillem; l’exrector de la Universitat de València Ramon Lapiedra; els escriptors Enric Valor, Isabel Clara Simó, Carme Miquel, Maria Beneyto, Francesc Ferrer i Pastor, Alfons Cervera, Ferran Torrent , Enric Lluch i Joan Francesc Mira; els dramaturgs Carles Alberola i Pasqual Alapont; el periodista Vicent Ventura; els editors Rosa Serrano i Eliseu Climent, el bibliòfol Manuel Bas Carbonell; els músics i escriptors Matilde Salvador, Vicent Torrent i Paco Muñoz; la institució Acadèmia Valenciana de la Llengua, o l’artista plàstic Manuel Boix. Enguany, aquesta màxima distinció honorífica que l’Ajuntament de Silla atorga a institucions o personalitats que, per la seua tasca o trajectòria, són mereixedors del nostre guardó ha recaigut en l’acadèmic Abelard Saragossà. ABELARD SARAGOSSÀ PORROT D’HONOR 2016


256

Abelard Saragossà i Alba, nascut a Silla el 1954, és un filòleg valencià i professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de ValènciaEstudi General. Ha editat diverses obres entre les quals cal citar la Gramàtica Valenciana raonada i popular o Passat, present i futur de les Normes Ortogràfiques de Castelló (1932). Va obtenir el Premi d’Assaig 2006 de la Generalitat Valenciana en la modalitat d’assaig en valencià pel seu treball “Reivindicació científica del valencià”. Es tracta d’una obra en què l’autor sosté com a tesi la necessitat d’acostar el valencià popular, en gran mesura construït pels usuaris de la llengua, amb el culte i científic, que es cultiva en àmbits universitaris, cultes i científics, alhora que es reivindica una actitud pels valencians d’estima de la seua llengua pròpia, de la cultura històrica que li és inherent i de les peculiaritats que, al llarg dels segles, ha anat generant. Col·laborador de la revista Saó, Abelard ha estat un dels gramàtics valencians que ha defensat la doble denominació valencià/català juntament amb altres filòlegs valencians com Jordi Colomina. Ha escrit diversos articles com el de la concordança del participi a la revista Llengua Nacional en què defensa la necessitat de fer sistemàticament la concordança del femení singular, ja que en apostrofar l’article, aquest deixa d’explicitar el gènere però és tot just el participi l’element que passa a explicitar el gènere. FALLA PORT DE SILLA 2017

El 8 d’abril de 2016 va ser elegit acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El 9 d’abril Abelard Saragossà va escriure en La Veu, diari digital del País Valencià: «Jo sóc com tots vosaltres: un valencià identificat amb els carrers valencians que vol que els valencians tornem a dirigir el nostre futur amb decisió, amb justícia i amb solidaritat; i un valencià que creu que, per a arribar a eixe objectiu social i alhora ètic, és molt útil la defensa activa de l’ús públic del valencià. Des dels carrers valencians (a on m’he criat i format com a persona i com a valencià), espere fer un treball en l’Acadèmia que siga útil als carrers valencians, no debades els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels estudis i dels esforços dels professionals de la llengua: els sofrits docents (a qui tant devem) i els escriptors, els lingüistes i els correctors. En la dedicatòria de la meua gramàtica, dic que està destinada “al poble valencià, del qual vinc i al qual m’adrece.”» Com veieu, Abelard Saragossà és, per a tots els que estimem la nostra llengua, un exemple de valencià i valencianista, un orgull de veí i al qual els fallers del Port tenim la sort de conèixer bé gràcies a les moltes col·laboracions en els nostres llibrets o a la seua recent aparició en el documental estrenat el 2015 “De raça albuferenca” on es conta la història de la nostra comissió.


257

PORROT

DE SILLA per Abelard Saragossà Acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Porrot d’Honor de les Lletres valencianes 2016 Paraules d’Abelard Saragossà en la concessió del Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes. Silla, dia 25 de novembre del 2016. Els mestres de la meua vida Senyor alcalde de Silla, Vicent Saragossà Alberola; senyores regidores i senyors regidors; honorable senyor president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer; familiars, amigues i amics, veïns de Silla. No cal dir que estic molt content d’haver rebut el 24 Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes. Estic tan content com agraït. Agraït pel premi i per les paraules tan amables que ha dit Josep Antich. Si el Porrot d’Honor haguera vingut d’una altra població valenciana, m’hauria alegrat, no cal dir-ho. Però el premi em satisfà molt més perquè ve del meu poble, del poble a on m’he criat i m’he fet persona. Quan em mire a mi mateix, veig molts camins del terme de Silla. Em veig amb mon pare dins d’un rec d’aigua clara i fresca. PORROT DE SILLA


258

Quan acabàvem de treballar en un camp, suats, ens tiràvem grapats d’aigua a la cara i al pit. També em veig amb amics en una barca; perxant per l’Albufera. La vida que u experimenta quan és jove es queda en el fonament de la persona per a tota la vida. Per això la claror dels camps de Silla és la claror de la meua vida. Això és important. Però, per a mi, Silla és, en primer lloc, els seus carrers, que tinc tots en la memòria. Els carrers i, sobretot, moltes cares. En la meua memòria, veig molts hòmens i moltes dones de Silla. Quan era un xiquet, mirava i mirava moltes cares. Eren del carrer de Sant Vicent, del carrer del Toll, de molts carrers.

hòmens. Això de maltractar i pegar, jo no ho veia en les cases de Silla que coneixia. No cal dir que també hi havien problemes, perquè la vida no és possible sense esforç i lluita. Però, en aquella Silla de fa cinquanta anys, la vida i la unió entre les persones eren els qui guanyaven el combat. Entre les dones i els hòmens que admirava, predominava un principi que em va ensenyar u dels meus avis, Quico l’Olier: «Xiquet, viu i deixa viure», em va dir un dia. «Viu i deixa viure»: un consell propi de persones sabudes, tranquil·les, equilibrades: propi de persones civilitzades. Els puntals de la meua vida

Més que mirar, admirava aquelles dones i aquells hòmens. Els mestres que he tingut per a fer-me un model de vida no eren personatges de pel•lícules; eren persones de carn i ossos: eren les dones de Silla que mirava i admirava; eren els llauradors de Silla en qui em sentia identificat. M’agradava que foren clars i plans, que foren valents i decidits, que foren honrats i lleals. M’agradava que foren treballadors i que miraren cap al futur amb confiança i optimisme. També admirava aquelles persones perquè parlaven a tots de tu a tu. No hi havien dominants i dominats, superiors i inferiors. Lo que hi havia és molta dignitat. També hi havia molta dignitat entre les dones i els FALLA PORT DE SILLA 2017

Com és natural, la meua formació començà amb el meus pares. El seu afecte i la seua dedicació han sigut fonamentals per a mi. De mon pare, Abelardo el Motxilla, destacaria que procurava treballar bé i treballar a gust. El recorde mirant, satisfet, les seues collites. El treball en el camp era el mitjà per a viure. Però, al costat de l’esforç, estava la satisfacció. I la fusió de l’esforç i la satisfacció ¿no és una de les claus importants de la vida? De ma mare, Lola la Masera, destacaria la memòria i la transcendència. Gràcies a la seua memòria, conec molts fets de moltes persones de Silla, persones d’ara i d’abans. La memòria va unida a un altra característica inherent de les bones civilitzacions: transcendir cap al


259

futur. Realment, ¿no estudiem el passat per a poder interpretar el present i decidir cap a on volem anar? I la primera transcedència de totes ¿no és procurar que els fills tinguen una vida més bona que la dels pares? M’agradaria contar coses que he aprés dels meus avis, i també dels germans dels meus pares, com ara de mon tio Paco l’Olier, sempre ple de vitalitat. Li agrairé tota la vida que, quan jo era un xiquet, em portara amb ell amunt i avall. També està ma tia Amparín la Motxilla, a qui sempre m’ha agradat sentir parlar: quan era un monyicot, ja m’agradava; i, ara, també, perquè ma tia és un riu potent de valencià viu. En acabant, està el meu germà, Pep Saragossà. En la Caixa de Pensions, ha fet una carrera brillant treballant en Comissions Obreres. Ara que s’acaba de prejubilar, espere que les organitzacions cíviques de Silla sàpien aprofitar el saber social que ha adquirit en la faena sindical. Finalment, està la meua dona, Rosa, amb qui convixc cada dia des de fa més de trenta anys. La vida al costat d’ella és vital per a mi. A ella dec estabilitat i constància, que són tan bàsiques en la vida. Encara estan els set cosins germans. Vos salude a tots des d’ací. I també estan els amics que quedem d’Els Garrufos. Tres han mort massa jóvens. Gràcies per haver vingut.

Amb la valencianitat, de Silla al món He comentat que els mestres de vida que he tingut són dones i hòmens de Silla. També he dit que eren unes persones que no es consideraven ni superiors a ningú ni inferiors a ningú. Des de la igualtat, des de la dignitat, procuraven practicar el consell de viure i deixar viure. Realment, sóc fill de Silla. Ho sóc per fets i per voluntat. I, amb el bagatge que he adquirit ací, he anat pel món. Perquè el saber que he begut dels carrers de Silla és humà i és, també, universal. A més, en Silla he desplegat un factor destacat de la meua vida i de la meua personalitat: la consciència i la voluntat de ser valencià. En ca Jesús Llopis, en el carrer de Sant Roc, un dia vaig vore, per primera volta, un llibre escrit en valencià. Era el diccionari de Francesc Ferrer Pastor. D’això, fa més de quaranta anys. Al cap de poc, vaig tindre la sort de conéixer un professor que, en l’institut de Silla, començava a fer classes de valencià. Era Josep Lluís Pitarch, que és una de les persones més nobles i més solidàries que he conegut. És una llàstima que, ara, no estiga en les Corts valencianes. Posteriorment, vindrien Lluís Martínez Benaches i la seua dona, Xelo, per qui sempre he sentit afecte. Crec que no exagere si dic que Pitarch i Lluís Martínez han sigut els pares del valencianisme de Silla.

PORROT DE SILLA


260

Silla, un poble valencià que bull en convivència Perdoneu que m’haja estés en detalls personals. Al principi, he dit que és una satisfacció immensa que m’hagen donat el Porrot d’Honor. Però jo diria que el premi no és tant per a mi com… per al poble de Silla, que ha millorat molt en els últims quaranta anys. Hui en dia, Silla disposa d’un planter intel•lectual molt bo. Tenim historiadors, com Josep Antich. Està el Musical, que ha tingut l’ajuda incondicional de Jesús Escorihuela. Tenim l’escola de teatre, a on ha treballat Benjamí Doménech. Disposem d’organitzacions que procuren que la igualtat entre les dones i els hòmens siga efectiva. Tenim moltes organitzacions esportives, sis escoles, dos instituts, i un grapat de falles (la primera fundada per un valencianiste que molts recordem, el tio Martínez). Entre els veïns de Silla, tenim poetes i cantants, com Ivan Brull. Tenim sociòlegs, metges, músics i més classes d’intel·lectuals. Disposem d’una revista electrònica ben atractiva, El Cresol de Silla, dirigida per Xavier Cunyat. I, sobretot, Silla té molta vida local. Abans, també en tenia. Però, ara, la vinculació entre Silla i el món és més intensa. Com uns altres pobles de l’Horta i de la Ribera, Silla té una personalitat forta. I crec que, en eixa maduració social, el valencianisme ha tingut un paper descatat. La persona deu buscar l’equilibri entre FALLA PORT DE SILLA 2017

les seues necessitats i desitjos i les necessitats de la seua societat. I, per a acostar-se a eixe objectiu, és molt útil sentir-se membre d’un poble, tant d’una manera immediata (el poble de Silla) com d’una manera mediata (el poble valencià). Acabaré les meues paraules repetint que, més que per a mi, el Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes és per al poble de Silla, per a la personalitat que ha adquirit en els últims quaranta anys. Jo només he sigut un camí per a eixe reconeiximent. Torne a donar les gràcies a l’ajuntament de Silla per haver pensat en mi, i espere que l’acció de les organitzacions cíviques, culturals i esportives més l’actuació reflexiva i responsable dels polítics seguiran potenciant que Silla siga un poble valencià per a viure i conviure, per a viure i… deixar viure. Moltes gràcies a tots,


261

VENT, FUM...

PARAULES per Anna Rubio Fandos Premi Llegir de la Fundació Bromera 2016 A les paraules se les emporta el vent. Això diuen. Però algunes persones necessitem conservar-les; així que estenem les mans i les perseguim. Hi ha persones que anhelem segrestar les paraules que ens han fet vibrar. Capturar-les i sentir, a dintre del nostre puny, el seu murmuri; notar el seu arrap o les carícies que ens fan. Creure, encara que siga mentida, que ens pertanyen. Però, ja sabeu!, acaçar paraules és un impossible. Per molt que, ferma, tanques la mà no hi ha manera d’evitar que s’escolen entre els dits. S’esfumen. Marxen amb el vent deixant-te un palmell buit que no sap què fer-se amb tant de silenci. I mentre te’l mires aprens que la llengua és un batec inassolible, un murmuri de paraules que fugen. Un adéu inevitable. Pas rere pas, continues la teua passejada per la vida, i acabes resignant-te: les paraules són efímeres, mai no podràs posseir-les. Llavors, decideixes caminar cap el silenci, sense saber que eixa és la clau. Perquè les paraules són volàtils, sí. Però també són fidels.

VENT, FUM... PARAULES


262

Quan guaiten enmig la foscor i et troben en plena solitud, se t’apropen i exhalen, seductores, la seua aroma febril i suau. Voleien al davant teu xiuxiuejant-te harmonies que se’t claven a l’ànima. Es deixen caure, lentament, pels teus llavis. D’esma, obres la boca i comences a menjar-te-les, dolces i amargues, una per una. I mentre les assaboreixes, aprens que la llengua és el gust d’un compromís compartit, el tast ferm i encoratjador de la lleialtat. En aquest punt descobreixes que la vida no deixa de donar sorpreses. Les paraules que, fa un temps, anhelaves segrestar ara es capbussen en la teua sang. Ressegueixes amb els ulls tancats els distints recorreguts que hi fan. Les apassionades se’n van directes al cor. Te l’acceleren, te’l trenquen... Et demanen que els regales una història d’amor. O de desamor. Unes poques se t’arrelen a les entranyes, escampant l’aroma de la terra; clamant-te perquè no les oblides. Mentrestant, altres, menudes i sinceres, se t’amaguen en la mirada. Te n’adones que estàs venuda. Perquè a partir d’ara quan et pregunten: com estàs? I tu digues molt bé!, elles guaitaran per la nineta, confessant, mudes, que no tant. Però no tens temps per a ocuparte d’elles perquè un grapat d’insidioses i punxants, prenen com a hoste al fetge, amenaçant-te de fer-lo esclatar si no les empres per a escriure veritats. FALLA PORT DE SILLA 2017

La pau te la regalen unes poques que se’t tatuen a la pell. Només volen deixar-se acaronar i, de tant en tant, fer-te esborronar. Tanques els ulls. T’engronses en el benestar que et regalen. I, és així com, mentre notes els distints tactes de les paraules que t’habiten aprens que la llengua és un cos viscut que ajunta sentiments i herència, esperits que bateguen i pobles que avancen. Et regales un temps per a observar-te. Qui t’anava a dir a tu que acabaries posseïda per les paraules? Com que no t’ho esperaves, no saps què fer-te amb elles. O potser sí que ho saps, però no goses fer-ho. T’atreviràs a guiar-les al capciró de l’índex i del polze? Aconseguiràs que de la sang boten a la tinta? La resposta és sí. Una pluja de paraules brolla de l’ànima als teus dits. Les vas ajuntant i amb elles construeixes uns sentiments que t’ajuden a teixir un munt de personatges, amb els quals vesteixes les històries que mai no pensaves que series capaç d’escriure. I mentre olores les vides que t’han nascut, aprens que la llengua no és només la construcció d’una memòria o el poder de crear nous mons; sinó també el flascó que conté totes les aromes de la realitat i els exquisits perfums de la ficció. Observes, orgullosa, la teua obra. Has aconseguit el teu somni i tens la certesa que les paraules mai no


263

tornaran a fugir-te. Ara et pertanyen. No obstant, la satisfacció no és plena. Per què? Et costa una mica, però acabes descobrint la paradoxa: et pertanyen massa! Sí, has aconseguit arrelar-les en tu, però ara cal que les faces volar. I llavors ho entens. Si a les paraules se les emporta el vent no és per fer-les fugir sinó perquè puguen arribar ben lluny. Això és el que tu desitges, que les teues creacions apleguen allà on el teu cos mai no podrà anar; que coneguen altres terres, que facen bategar distints cors. Però per més que obres les finestres no hi ha cap vent que vinga a ajudar-te. Estàs sola. Cara a cara amb els teus mots. Per sort, comencen a xiuxiuejar. És el que tenen les paraules que mai no poden estar callades. Les que tens al cor esclaten, bombejant-te d’olor de pólvora. Les de les entranyes t’envien un gust que havies oblidat i et sap a tradició. Les de la mirada se t’emplenen de foc i les del fetge es delecten amb una antiga melodia que et regala una estoreta molt vella amb la qual es cobreixen les de la pell. I mentre les escoltes aprens que la llengua és el racó on s’han amagat les solucions ancestrals del teu poble i, també, la força d’emplenar els carrers amb nous horitzons. Mai no has estat tan segura d’una cosa. Al davant teu, els fulls plens de paraules. A la mà, l’esperit del déu del foc. El llences amb força cap a la teua obra.

Paper i caliu s’abracen. Naixen unes quantes guspires que es van empoderant fins que s’encenen en flames. Et ve a la memòria aqueixa nit de març que tanca les falles. I estimes aquest foc que fa desaparéixer la teua obra convertint-la en fum i cendres perquè saps que en destruir-la l’engrandeix, la purifica... L’allibera! En plena catarsi demanes al fum que s’enlaire, que vaja més amunt i més amunt encara; que s’emporte lluny enllà l’essència dels mots que has escrit. En aqueix moment una suau brisa guaita per la finestra i ajuda la fumarel·la a emprendre el llarg viatge. Mentrestant, tu contemples com, a poc a poc, el foc va morint, deixant-te als peus el teu llegat que ara és un grapat de cendres. Les cendres de les quals renaixereu. Tu i la teua obra. Empentant amb força, arriba un engrescat ventijol. Les cendres s’envolen per tot arreu, plouen sobre tu que les aculls amb el cor i el somriure oberts. És així com batejada de grisor et disposes a gestar la propera història que escriuràs. I mentre la fantasieges aprens que la llengua és l’espurna de llibertat que et fa alenar i, sobretot, la flama que et fa pertànyer a un poble. Al teu poble.

VENT, FUM... PARAULES


264

LA UNESCO

PARLA VALENCIÀ per Ivan Serrador i Ferrer Un dels aspectes que s’ha tingut en compte a l’hora de la resolució de declarar les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO ha sigut que la festa ha permés preservar la llengua valenciana, especialment en el passat, quan va ser perseguida i, fins i tot, prohibida. Amb aquesta declaració s’obligaria a les institucions a preservar-la, ja que és una de les particularitats molt específiques que fan de les falles un element singular. No podem oblidar que la llengua és la principal senya d’identitat del poble valencià. Com a llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, el valencià sempre ha estat lligat a les manifestacions populars, entre les quals cobra una importància especial la festa de les Falles. L’impacte de la festa ultrapassa el centre neuràlgic de la celebració –la ciutat de València– per a estendre’s de nord a sud del territori valencià i, fins i tot, en altres llocs allunyats geogràficament, com ara la ciutat argentina del Mar de la Plata, on ha arribat de la mà de les comunitats valencianes a l’exterior.

FALLA PORT DE SILLA 2017


265

Les Falles naixen a mitjan segle XVIII, en un moment històric en el qual el valencià havia patit un colp ben dur per al seu ús social. El Decret de Nova Planta (29 de juny de 1707) comportà la desaparició de l’antic regne de València, l’abolició de les institucions d’autogovern, la derogació del dret valencià i la seua substitució per les institucions i pel dret propi de Castella. El valencià desapareixia totalment de l’ús públic oficial i era substituït pel castellà. La llengua pròpia quedava reclosa a l’àmbit privat. S’ha de tindre present que des de 1707 fins a 1982, data en la qual s’aprovà l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, el valencià no tenia caràcter oficial: restava fora de l’escola i de l’ús per part de l’administració pública. El procés de castellanització de la societat s’imposava progressivament i els valencians que romanien fidels a la seua llengua no sabien com escriure-la. Durant moltes dècades, les Falles van ser un dels pocs espais públics comunitaris on era possible percebre encara la presència del valencià, tant a nivell oral com escrit. Els cartells dels monuments fallers, els llibrets de falla (apareguts en 1855), les representacions teatrals, els discursos dels mantenidors, els grups de danses i música popular de les comissions falleres, etc. eren espais on la llengua sovint estava present, a pesar de la seua invisibilitat oficial. La fidelitat a la llengua de moltes falles es va perllongar al llarg de la història fins

arribar als nostres dies. Ara, gràcies a l’ensenyament de la llengua i de l’escola en valencià i al seu caràcter de llengua cooficial, el nostre idioma compta amb més instruments per garantir la seua supervivència i el seu enfortiment. I, en conseqüència, les falles s’han sumat a aquest esforç valencianitzador eixamplant, amb noves activitats, la presència del valencià.

La paraula falla és definida al Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com a “construcció de material combustible, bàsicament centrada en figures corpòries de caràcter caricaturesc, que es planta en els carrers de moltes poblacions valencianes per a celebrar la festa de Sant Josep i que es crema la nit d’eixe dia”. La seua etimologia prové del llatí facula, que significa torxa o llanterna. La festa de les Falles ha generat un seguit de vocables propis i ha contribuït a preservar i transmetre moltes paraules LA UNESCO PARLA VALENCIÀ


266

valencianes que s’havien perdut en el llenguatge quotidià. La terminologia fallera, com és propi de totes les manifestacions etnològiques, comprén moltes veus pròpies de la gastronomia, de la indumentària i –ateses les característiques pròpies d’aquesta festa– de la fusteria i de la pirotècnia. El cabal lèxic de les Falles és ben notable: adreç, apuntà, arracada, arreplega, borumballa, brodat, bunyol, cadafal, calça, carcassa, cercavila, cosset, cremà, cridà, faixa, falla, faller, garlanda, jupetí, masclet, mascletà, monyo, ninot, noces, pinta, plantà, randa, saragüells, tro de bac, tronador... i expressions com botar foc, fer el ninot, sopar de faixa, tindre bou... Les falles van propiciar també l’elaboració i publicació d’un singular diccionari: el Diccionari de la Rima, obra dels lexicògrafs Francesc Ferrer Pastor i Josep Giner Marco. FALLA PORT DE SILLA 2017

Aquest diccionari, editat l’any 1956 i guardonat per l’Ajuntament de València, contenia 42.000 vocables i tenia la peculiaritat d’estar agrupades les veus en funció de la rima: es tractava de facilitar als poetes –i, de manera, especial als autors de llibrets de falla– el seu treball a l’hora de versar. Fou una aportació lexicogràfica ben notable nascuda al recer de les falles. L’elenc d’escriptors valencians que han participat en la confecció de llibrets de falla o que han fet de les Falles el motiu d’inspiració literària per a les seues obres és inabastable: Miquel Adlert, Francesc Almela, Vicent Andrés Estellés, Bernat Artola, Josep Maria Bayarri, Josep Bernat i Baldoví, Xavier Casp, Beatriu Civera, Martí Domínguez, Joan Fuster, Lluís Guarner, Maria Ibars, Antoni Igual, Carles Salvador, Carmelina Sánchez Cutillas, Manuel Sanchis Guarner, Ricard Sanmartín, Enric Soler i Godes, Maximilià Thous... Una enumeració


267

que deixa fora a molts del centenar llarg d’escriptors que han vist lligada la seua obra al món de les Falles. Una de les peculiaritats de les Falles és, en efecte, la seua dimensió literària. Es tracta d’unes festes que han generat diverses modalitats d’expressió, tant en registre escrit com en registre oral: els llibrets de falla, els discursos dels mantenidors o els concursos de teatre faller representen uns canals de difusió del valencià de gran impacte popular. Per altra banda, convé anotar la contribució de l’administració pública a l’hora de fomentar i dignificar la producció literària de les Falles a través d’iniciatives com la concessió dels premis als millors llibrets per la Generalitat Valenciana o el concurs de teatre en valencià organitzat per la Junta Central Fallera de l’Ajuntament de València. Així mateix, en els darrers anys s’han emprés noves iniciatives destinades a estimular la literatura valenciana mitjançant la convocatòria de premis literaris per part de les comissions falleres o la difusió d’obres mestres de literatura valenciana a través de la lectura pública de la novel·la Tirant lo Blanch (1490) de Joanot Martorell, l’obra més significativa del Segle d’Or de les Lletres Valencianes, acte organitzat per la Falla Na Jordana una de les més guardonades i antigues de València (1884). També s’han de subratllar els esforços de diversos professors i llicenciats de la Universitat de València per recuperar la memòria històrica i literària de les Falles amb projectes com ara: l’edició digital de

la revista Pensat i Fet (1912-1972), publicació històrica en la qual van col·laborar destacats representants de la literatura valenciana. Aquests van ser els aspectes que van ser recollits fa uns anys a l’informe que l’AVL va realitzar, on es pronunciava favorablement per a declarar la festa de les Falles com a Patrimoni Cultural Immaterial per part de la UNESCO. A més a més, oferien la seua col·laboració a l’òrgan consultiu de la UNESCO, encarregat d’avaluar la proposta per a qualsevol informació addicional sobre la importància de les Falles per a la llengua pròpia dels valencians.

LA UNESCO PARLA VALENCIÀ


268

FALLA PORT DE SILLA 2017


269


270

NOSALTRES SOM

PATRIMONI per Lara Zaragozá Macián No podíem oblidar en aquest llibret fer una menció especial al nomenament de les falles com a patrimoni cultural immaterial de la UNESCO. La Comunitat Valenciana ha estat capdavantera pel que fa a l’obtenció del reconeixement de béns del patrimoni cultural immaterial (PCI) per la UNESCO. El Patrimoni de la Humanitat a la Comunitat Valenciana està compost per importants joies relacionades amb l’art rupestre prehistòric, que formen part de l’Arc Mediterrani Peninsular, l’exponent del gòtic civil amb La Llotja de la seda a València, el Palmerar d’Elx i altres patrimonis immaterials com el Misteri d’Elx, Les Festes de la Mare de Déu d’Algemesí (València), el Tribunal de les Aigües de València o la Dieta Mediterrània i, com no, l’última incorporació, LES FALLES. El 7 de desembre de 1996 la Llotja de la Seda, edifici gòtic civil de la ciutat de València, fou inclosa per la UNESCO, durant la seua assemblea feta a Mèxic, en la llista de monuments patrimoni de la humanitat. Una curiositat fou que, des del 1942 fins al moment de la declaració, la Llotja de la Seda allotjava l’Exposició del Ninot i, a dos mesos per a la seua inauguració, es va decidir canviar-la intentant justificar que, a partir d’aquell moment, s’hauria de canviar l’ús d’edifici, tornant l’exposició al soterrani del Mercat Central. Qui anava a dir que l’exposició del Ninot, FALLA PORT DE SILLA 2017


271

que en el seu dia cregueren que no estava a l’altura de l’edifici, 20 anys després, la festa que representa és reconeguda com a Patrimoni Immaterial i li dóna la mateixa importància i rellevància que a l’edifici de la Llotja de la Seda? L’any 2001, la Festa o Misteri d’Elx fou proclamada obra mestra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat pel director general de la UNESCO, en la primera convocatòria mundial de candidatures del Programa de les Obres Mestres, concebut com a experiència pilot de salvaguarda del PCI. L’any 2009, sis anys després de l’aprovació per la Conferència General de la UNESCO de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, el Comité Intergovernamental acordà, en el primer cicle d’avaluació de candidatures, la inscripció del Tribunal de les Aigües de l’Horta de València en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial (candidatura compartida amb el Consejo de Hombres Buenos de l’horta de Múrcia) i la selecció del projecte pedagògic del Centre de Cultura Tradicional-Museu Escolar de Puçol (Elx) com a projecte que millor reflecteix els principis i els objectius de la convenció, fet que comportà la inscripció en el Registre de Bones Pràctiques de Salvaguarda. El reconeixement internacional del patrimoni intangible valencià no s’ha detingut des d’aleshores:

l’any 2011, la UNESCO va inscriure la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí en la Llista Representativa i ja es treballa en noves candidatures, com la que ens ocupa.

El 25 de gener de 2011 la Junta Central Fallera anuncià que començaria el procés per a sol•licitar la declaració de la festa de les Falles com a patrimoni immaterial de la humanitat per part de la UNESCO, “para poner a esta tradición festera al mismo nivel que el flamenco o los castells” (Las Provincias, 26 gener 2011). Tot i que per a portar endavant aquesta proposta quedava molt de treball per fer, ja que els únics legitimats no sols per a sol•licitar nomenaments, sinó per a confeccionar “inventaris del patrimoni cultural immaterial present al seu territori” i assegurar-ne la “salvaguarda, el desenvolupament i la valorització” són els mateixos estats. La iniciativa resultava encara més sorprenent pel fet que les Falles, fins aquell moment, ni tan sols havien estat declarades Bé d’Interés Cultural per part del govern autonòmic, per tant, s’havia de començar a l’Ajuntament de la ciutat, però hauria d’escalar tots els organismes intermedis fins poder picar a les portes de la desitjada institució global. El secret de l’èxit valencià s’explica, és clar, per les qualitats del nostre patrimoni intangible i de la nostra manera de NOSALTRES SOM PATRIMONI


272

treballar per a salvaguardar-lo. També és funció del treball conjunt, rigorós i compromés de l’administració autonòmica amb les persones, els grups i les entitats que vetlen pel manteniment dels elements del PCI. La participació activa dels custodis de les tradicions és una exigència de la normativa UNESCO, derivada de la definició de PCI de l’article 2.1 de la Convenció. El PCI és un patrimoni viu que depén de la voluntat dels éssers humans per a expressar-se. D’aquesta manera, ningú millor que les persones que fan el PCI per a expressar la seua significació. Els tècnics, per la seua part, tenen molt a dir pel que fa a la interpretació i l’explicació de la normativa i els documents de la UNESCO, i l’acomodació del discurs dels custodis, d’acord amb ells, al reduït espai dels formularis. La candidatura de l’Espai Cultural de la festa de les Falles a patrimoni immaterial de la humanitat representa una oportunitat immillorable per augmentar el nivell de reconeixement cultural extern de la festa – independentment del dictamen de la UNESCO, la iniciativa farà visibles alguns aspectes transcendentals que resten molt sovint amagats darrere una pantalla d’estereotips i prejudicis–, però també per fer un interessant exercici de reflexió col•lectiva sobre el que ha significat la festa al llarg de la seua història, el que representa hui i el que voldríem que fóra en un futur no massa llunyà. I és que la nostra festa, com FALLA PORT DE SILLA 2017

bé ha reconegut la UNESCO, té tots els ingredients necessaris: la ritualitat, l’associacionisme, la creativitat, el manteniment del valencià, la indumentària, la pirotècnia i la música, tots ells valors culturals de la festa que cal potenciar. Tots ells són la raó per la qual han declarat la festa de les Falles BÉ DEL PATRIMONI CULTURAL IMMATERIAL (PCI) PER LA UNESCO. Si analitzem un a un tots aquests factors: 1. Com en tot fet festiu, hi ha una calendarització, ací vinculada a la celebració de Sant Josep (fins al segle XIX les Falles eren un acte més dins de la seqüència ritual al voltant del sant). Un acte clarament lligat a les celebracions de Carnestoltes i a manifestacions satíriques de la cultura tradicional valenciana com ara les morcades o les esquellotades rurals, entre d’altres. - “Emmarcar” la festa de les Falles com a festa d’inici de primavera, on el rerefons renovador està ben present amb l’ús simbòlic de l’element foc. - Festa on la societat s’autorepresenta, amb un element còmic, de burla suau, més rarament irònica, que explota vetes temàtiques basades en tòpics diversos vinculats al comportament social o a l’erotisme. Hi intervé també l’actualitat informativa amb la representació figurada de personatges reals o


273

inventats. Tot plegat, per construir històries menudes sota el paraigua temàtic que cada monument faller proposa. 2. Com a festa ben arrelada en les classes populars de la ciutat, les Falles són un fet activador de l’associacionisme. Darrere la falla hi ha sempre la generació d’un col·lectiu: un col•lectiu que agrupa veïns de totes les edats i d’ambdós sexes. Un espai de trobada, de socialització (amb casal físic, amb simbologia identitària...), però també un espai organitzatiu (per a recaptar diners, a partir dels quals s’organitzen diversos actes de caràcter cultural com ara teatre o exposicions...). La falla, com a associació, com a col•lectiu, té, a més a més, un element integrador clar, que s’ha fet palés en cada context migratori que ha viscut la ciutat. Pertànyer a una falla representa vincular-se directament amb allò que és propi, d’arrel, vincular-se de manera nítida a l’espai i la societat d’acolliment. 3. La ritualitat que envolta el desenvolupament de la festa. Des de l’evolució del protocol festiu, que s’ha dotat d’una complexitat cada vegada major al llarg del segle XX, fins a assolir l’actual desplegament d’actes. Sense oblidar els rols concrets en els actes de cadascun dels personatges de l’organigrama faller: la fallera major, les corts d’honor, els càrrecs diversos.

4. Una festa de creació. La falla naix lligada a un element d’art popular, almenys inicial, que després s’ha professionalitzat i, per tant, millorat la tècnica i el resultat, però que encara manté un aire popular evident. Hi ha un ofici, amb una tècnica i unes pautes de transmissió a estudiar. Hi apareixen igualment altres elements: - La indumentària. La falla és una festa de vestirse, l’element indumentarístic hi està molt present. Com és aquest element? A què respon o com s’adapta? - El valencià, la festa com a espai de perduració de la llengua, on la perspectiva sociolingüística té coses a dir. -

La festa com a creació artística:

i. Un monument en què tots els ninots tenen un sentit i un significat estimulant professions com la d’artista faller. El ninot de falla com a patrimoni col·lectiu, tant des del punt de vista artístic com des de la seua consideració com a contenidor de significats. Encara que parega un contrasentit antagonista a l’etiqueta de “patrimoni immaterial”, tota una sèrie d’objectes tangibles, físics i palpables que atresoren NOSALTRES SOM PATRIMONI


274

importantíssims valors artístics, històrics o documentals. El ninot de falla se’ns presenta com a objecte singular que ha d’entendre’s en funció del seu caràcter dual: com a contenidor de significats i com a obra d’art dotada d’un virtuosisme tècnic. D’aquesta manera, és hereu de diferents manifestacions que l’han modelat tant per dins com per fora. D’una banda, com a representació dotada d’un rerefons crític i càustic, absorbeix el llegat del teatre satíric o del sainet valencià, de la literatura de cordell i els romanços de cec, i de la intenció del pasquí que davall l’escut de l’anonimat es fixava en lloc públic per a arremetre contra particulars, corporacions o representants governamentals. D’altra banda, com a obra artística, rep la influència del ninot ridiculitzat en festes esteses per tot arreu i, per la seua evolució natural, especialment incentivada per la instauració de premis, arreplega tradicions artesanals com ara la joguetera en cartó pedra i la ceroplàstia. El ninot evoluciona fins a aconseguir una depuració artística que acaba determinant-se amb l’adopció de tècniques i materials propis de la imatgeria religiosa, procés que s’actualitza estilísticament quan entren en escena les influències que deixen les avantguardes artístiques, els cànons establerts pel disseny FALLA PORT DE SILLA 2017

contemporani o la síntesi i les exageracions pròpies de la historieta gràfica i el còmic. ii. Com a creació musical. En la festa de les Falles, la música té una presència important, amb predominança del pasdoble. La música ens acompanya en tots els actes que al voltant de la festa es fan, ja siga en actes oficials, cercaviles, ofrena, entrega de premis, o de forma informal, en les despertades. La declaració de les Falles com a patrimoni de la humanitat ha de servir per a posar en marxa mesures dinamitzadores de l’ampli patrimoni musical associat a aquesta festa. iii. Com a creació pirotècnica. La pirotècnia és, des de ben antic, un ingredient essencial del model festiu valencià, on sempre compareix en qualsevol de les seues dues variants complementàries: l’oficial, ritualitzada, potenciada per les autoritats, disparada per professionals i concebuda com a senyal de festa, acte d’homenatge o espectacle públic; i l’espontània i participativa que s’escola per les escletxes de permissivitat que ofereix el temps festiu per reforçar el caràcter transgressor d’aquest. Pirotècnia i festa semblen elements indestriables: la disparada de pirotècnia equival a la festa i la festa no es percebria com a tal sense la intervenció de la pirotècnia. L’actitud del públic assistent a la mascletà, comparable a la de qui assisteix a un concert, reforça la seua naturalesa


275

artístic i els seus components identitaris, difícilment aprehensibles pel visitant eventual que s’ho mira distant i perplex, sense entendre l’enorme adhesió sentimental que suscita aquella bacanal sonora, ni molt menys la representativitat del caràcter valencià que entusiàsticament se li atorga. Per concloure, només una breu referència al fenomen patrimonialitzador que s’activa en obrir les falles a l’espai museu. Hi ha museus que tracten el tema faller a la ciutat de València, però també fora. Així, hi trobem el Museu Faller i el del Gremi d’Artistes Fallers o Museu de l’Artista Faller a València i també un Museu Faller a Gandia. En cadascun d’aquests espais ja fa temps que s’organitza, protegeix i difon patrimoni faller. Són, per tant, institucions que estan de facto ajudant a construir allò que ha de ser el patrimoni faller. És ben cert que potser caldria donar-los més suport. Tot, amb l’objectiu de convertir-los en espais d’interpretació (etnològica, històrica...) d’allò que ha sigut i és la festa de les Falles i les seues potencialitats patrimonials. Per tots i cadascun dels motius que s’han explicat en les línies d’abans, han declarat la nostra festa com a patrimoni immaterial de la humanitat. Els fallers hem de sentir-nos orgullosos per ser els custodis d’aquesta festa i, ara més que mai, hem de seguir salvaguardant-la i treballar perquè la resta de la humanitat puga gaudir-la.

Si a més de ser faller eres del Port, la teua feina i orgull es multiplica, eres més que faller, formes part d’un col·lectiu genuí, autèntic i diferent, en el que el respecte als nostres arrels es porta al cor i es troba present en la nostra indumentària i el nostre escut. Els nostres homes llueixen la brusa del tribunal de les aigües, Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des de 2009 per ser una institució jurídica de gestió de l’aigua introduïda pel costum i que preval hui des de l’època de l’Al-Ándalus (segles IX i XIII). El nostre escut amb la vela llatina, declarada enguany BIC juntament amb la pesca tradicional, posa de manifest, el respecte per les formes tradicionals de pesca i per les nostres arrels albuferenques. Per tant, tots i cadascun del fallers del Port som patrimoni i treballem de valent perquè la tradició, la festa i la modernitat es conjuguen any rere any; perquè mai s’apague l’espurna, que mai s’acabe la màgia que mai es mora la festa. Bibliografia Dossier converses 2001

NOSALTRES SOM PATRIMONI


276

EL VALOR DE LA NOSTRA CULTURA

I DE LES NOSTRES ARRELS Per Valentin Mateos Regidor de cultura i memòria histórica de l’Ajuntament de Silla

Les Falles ja són oficialment Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco. Una declaració que suposa, a més d’un reconeixement i protecció a nivell mundial, també un impuls a unes festes que tenen una dimensió no solament tradicional, sinó també social i cultural en la qual el nostre poble participa. Un premi que s’arreplega ara però que ha sigut possible gràcies al treball realitzat per multitud de persones que treballen en el dia a dia en les nostres falles i, especialment, fallers i artistes. Un premi a la nostra cultura festiva. Perquè la millor manera de protegir la nostra memòria com a poble és posant en valor les nostres tradicions.

FALLA PORT DE SILLA 2017


277

I, com no podia ser d’una altra manera, ho fem amb les falles, que formen part de la història de la nostra cultura valenciana, tradició artesanal i esperit compartit. Un treball que en la Falla Port ja es va reconèixer en el 2015 en el seu llibret per ser d’una qualitat excel·lent, amb un merescut segon lloc en els premis de la Generalitat a la promoció de l’ús del valencià en els llibrets de falles. Una convocatòria que té entre els seus fins el foment de les manifestacions culturals, especialment aquells que utilitzen el valencià. A més a més, des de novembre també comptem a Silla amb la declaració com a Bé d’Interés Cultural (BIC) de la navegació amb vela llatina i la pesca artesanal de l’Albufera, la qual s’ha pres com a un punt de partida per continuar lluitant per la protecció i salvaguarda de l’entorn i els costums del parc natural.

Per tant, al nostre municipi podem sentir-nos orgullosos de gaudir de moltes tradicions en les seues diferents manifestacions tant musicals, artístiques, gastronòmiques o d’oci i, en especial, aquelles que han sigut objecte de transmissió oral, i les que mantenen i potencien l’ús del valencià, gràcies principalment a la implicació de la gent per mantindre-les vives. Fet que permet al nostre municipi disposar dels béns culturals següents: • Patrimoni Cultural Immaterial UNESCO: Les festes de les Falles. • Béns d’Interés Cultural (BIC): torre musulmana (immoble), societats musicals de la Generalitat Valenciana, les festes de les Falles i la vela llatina i pesca artesanal de l’Albufera (immaterials). • Béns de Rellevància Local (BRL): L’antiga casa correus (ara l’oficina tècnica de l’Ajuntament), l’església de la Mare de Déu dels Àngels i el fumeral del Rajolar d’Almudéver a l’avinguda d’Espioca. Uns fets que coincideixen amb els objectius que ens proposàrem des de la regidoria de Cultura i Memòria Històrica, que no van ser uns altres que la posada en valor de la història i les tradicions de la ciutat de Silla. Una tasca encara pendent amb la Dansa dels Porrots i

EL VALOR DE LA NOSTRA CULTURA I LES NOSTRES ARRELS


278

que ja s’ha iniciat amb l’aprovació realitzada el passat Ple de setembre per a declarar-la BIC. Una dansa que forma part de l’imaginari col·lectiu dels habitants de Silla i que està considerada l’expressió més singular de la nostra cultura com a poble en la qual la Falla Port també participa en el manteniment d’aquesta tradició amb la seua colla des del 1980. Una dansa que es defineix com a guerrera i que, acompanyada amb la seua melodia, ha sobreviscut immutable al llarg del temps, transmetent-se de pares a fills i adaptant-se a la realitat del poble. Per aquest motiu, i gràcies a l’esforç dels dansaires i a l’estima del poble, la tradició roman molt viva.

No obstant això, i amb motiu d’assegurar la seua continuïtat per al futur, des de la Regidoria de Cultura i Memòria Històrica volem que se li atorgue la màxima protecció administrativa i volem fomentar, des del consistori, les mesures de salvaguarda oportunes ja que constitueixen les manifestacions més representatives i valuoses de la cultura i el gènere de vida tradicionals del poble de Silla.

Amb la proposta aprovada al Ple de setembre de 2016, iniciem el camí per a fer dels Porrots un Bé d’Interès Cultural. Això implica un dur treball en la preparació de la fitxa de catalogació i aconseguir testimonis d’aquells que han viscut l’evolució de la dansa al llarg del temps. Però sabem que és l’hora d’obrir la porta i recórrer el camí per a dotar la dansa dels porrots de la distinció administrativa que es mereix. Bones festes.

FALLA PORT DE SILLA 2017


279

EXCUSE ME,

WHAT IS A LLIBRET? per Cristina García i Zaragozá Filóloga Anglesa

15 de setembre, primer dia de classe a Coventry, West Middlands, Anglaterra. Després d’emplenar tots els formularis i documents per a Relacions Internacionals i la Universitat de València em dispose a començar la primera classe de l’Erasmus. El mestre, després de presentar-se i explicar-nos de què consta l’assignatura amb els vídeos i presentacions digitals, ens demana que ens presentem i expliquem breument quines són les nostres aficions. Jo jugava sobre segur, sabia ben bé allò que anava a dir: “Hola sóc Cristina i el que més m’agrada són les falles”. En aquell moment no sabia en quin embolic m’havia ficat. El mestre havia estat a València, havia visitat l’Albufera i coneixia els ingredients d’una bona paella, però em va dir si podia detallar-li més aquesta festa tan nostra. La meua cara de felicitat en veure l’interès d’aquell home va ser de la mateixa magnitud que la de la dificultat que vaig trobar moments després quan vaig haver de traduir totes les nostres paraules.

EXCUSE ME, WHAT IS A LLIBRET?


280

Per un moment imagineu-vos a un país on les associacions culturals són escasses i solen estar subvencionades amb fons privats. On els joves troben a les universitats l’únic mitjà d’associacionisme per fer nous amics amb qui compartir una estona amb curiositats, i la gran majoria solen ser clubs d’esports, videojocs o altres aficions com la lectura o els idiomes. Un país, a més a més, multicultural on cadascú té les seues pròpies costums, religions i tradicions. Doncs, amb aquest marc sociocultural m’havia encomanat jo mateixa la tasca d’explicar que a València tots els fallers, sense importar raça o procedència, compartim un mateix sentiment, tenim un llaç que ens uneix, un vincle que fa que tots treballem braç a braç, tenim professions dedicades a les falles com els artistes fallers o els indumentaristes, amb uns valors morals immillorables i amb unes ganes immenses de passarho bé. Mentre que la resta de valencians somreien i assentien, els anglesos que hi havia a classe em miraven bocabadats tractant d’imaginar com seria una festa com aquesta. També hauríem de tindre en compte el privilegi que comporta viure en una terra com la nostra, on els hiverns són suaus i on la primavera realment acolorida és aprofitada per milers de persones per divertir-se als carrers. La meteorologia, la gran aliada, convida a residents i turistes a gaudir de la àmplia varietat FALLA PORT DE SILLA 2017

d’activitats culturals oferides per les comissions falleres, entitats festives, veïnals i parròquies. Com, per exemple, les creus de maig, confeccionades amb flors naturals i fresques que es converteixen una vegada més en atractiu i excusa per fer un recorregut per diverses ciutats valencianes. En canvi, a Anglaterra l’hivern deixa pas a la primavera on el clima continua gelat i humit, on de vegades es pot tindre alguna nevada inesperada i on les temperatures no solen superar els deu graus, cosa que dificulta qualsevol iniciativa de participació oberta i d’exhibicionisme cultural a l’aire lliure.

Com a estudiant de filologia vaig trobar convenient explicar la nostra llibertat d’expressió mitjançant els llibrets de falla i resoldre algunes qüestions fonamentals com: què són, de quines parts es formen,


281

qui hi participa, quina és la seua extensió i si es troben a l’abast de sols uns pocs o, per contra, si tenen algun tipus de reconeixement. Vaig explicar que a València les falles ho són tot, i així ho reflecteixen els llibrets. Els llibrets, unes publicacions anuals amb fotos dels monuments fallers, màxims representants, amb el llistat dels components de la junta directiva i de la comissió. No informen únicament de les activitats de l’exercici faller, a més a més, hi apareixen articles històrics o d’opinió, on no importa quin tipus d’activitat fas, ni el tema escollit, ja que, si ho mirem bé, totes les nostres tradicions com a poble, tots els nostres coneixements científics i tots els nostres interessos literaris tenen algun tipus de relació amb la nostra festa josefina. Les noves tecnologies són l’exemple més clar, ja que els fallers del Port hem volgut acostar al públic de totes les edats la utilització de la tecnologia digital com un dels puntals actuals al gran engranatge faller. Estem actius a les xarxes socials, tenim pàgina web, a més d’incloure els codis Bidi a alguns dels nostres llibrets.

que promocionen els comerços que així ho decideixen amb unes pàgines dedicades a la publicitat dels negocis locals. Les empreses locals suporten la zona a la qual pertanyen a través de les necessitats diàries (també necessiten gestors, gerents bancaris, proveïdors...) a més de proporcionar oportunitats de treball local, el que converteixen aquests anuncis en un potencial, dins d’un marc temporal, amb un impacte significatiu per a la microeconomia. Per posar la cirera confitada al nostre particular pastís podríem afirmar que la llengua valenciana i les falles han creat un vincle fonamental per tal d’expressarse. La nostra festa ha estat l’encarregada de l’estudi i promoció de la llengua i la literatura. Els fallers hem tingut clar des d’un primer moment que expandir les falles significava també expandir la nostra llengua.

Però també era important per a una ment com la britànica, tan focalitzada amb el sector econòmic i el món dels negocis. Esmentar que també nosaltres volem fomentar la nostra economia i ho fem de la manera més propera, mitjançant els nostres llibrets EXCUSE ME, WHAT IS A LLIBRET?


282

S’ha convertit en tradició o en història viva del segle XXI el fet d’escriure els llibrets reivindicant la nostra llengua, el valencià. Una història on enrere han quedat aquells temps foscos de literatura de resistència contra un règim dictatorial per deixar pas a una literatura creativa, artística i amb autors populars que comparteixen un sentiment unitari i intens que serà expressió i patrimoni de tots. Una realitat lingüística genuïna dels valencians que els fallers hem sabut conservar i fomentar per ampliar l’àmbit sociolingüístic. Sona sorprenent per a una societat com la britànica on el panorama lingüístic és completament diferent. Mentre que algunes llengües celtes sobreviuen avui, com el cas del galés, que és la segona llengua autòctona més parlada, nombroses llengües han estat extingides a aquests territoris com el cúmbric o l’antic francés. Són pocs els adults que tenen una formació digna d’altra llengua que no siga l’anglés, dit amb altres paraules, més d’un 75% de la població és incapaç de parlar cap altra llengua amb suficient coneixement per a mantindre una conversa, incapaços de mantenir relacions amb gent d’altres països. Mentre que a València portem una llarga trajectòria de promoció i ús del valencià i de normalització lingüística sembla que és ara quan Anglaterra es planteja crear un sistema que impulse la correcció lingüística del seu propi idioma i fomente l’aprenentatge d’altres. Sembla que els queda FALLA PORT DE SILLA 2017

un llarg camí per recórrer, ja que a aquell país el fet d’aprendre noves llengües és vist com un risc davant el monolingüisme. Mentre que nombrosos economistes i especialistes han assenyalat els avantatges que suposaria enriquir-se d’altres llengües per fomentar les relacions exteriors del país. Pareix ser que la idea general és que un menyspreu del seu idioma es podria traduir amb una pèrdua de poder social global. Recorde entre rialles quan vaig dir que sabia valencià i castellà a més de tindre una fluïdesa amb l’anglès i estudis basics d’altres llengües com el francès, l’italià i l’alemany. Vaig dir que era bilingüe i van fer un fum de preguntes absurdes i divertides com si sabia en quin moment tenia que gastar una o l’altra, o en quina llengua vaig dir la meua primera paraula. Per a ells era quasi un cas d’estudi.


283

Si agafem la màxima de que l’entorn o ambient verbal influeix en l’evolució del llenguatge, sens dubte podem concloure que el vocabulari valencià i faller és tan ric que ha nodrit per complet la nostra llengua i fa un mal de cap la traducció a l’anglès d’algunes de les paraules i expressions més comuns durant els dies de falles. Podem estudiar els casos depenent de l’àmbit contextual a què pertanyen, on trobem: la indumentària, la pirotècnia, o expressions quotidianes.

Per tots aquests motius, la meua explicació no va resultar tan fàcil com esperava, encara que aquell dia va ser un dels més bonics que vaig viure al Regne Unit. Allí vaig viure una aventura inoblidable on finalment el mestre i la resta d’anglesos van prometre visitar la nostra terra que tant els havia captivat gràcies a tot el que els havia transmés sobre la nostra peculiar manera d’entendre la vida i com mantenim més viva que mai una tradició i un sistema d’organització voluntària i afectiva on tot queda reflectit a través dels llibrets.

Qualsevol paraula relacionada amb la nostra vestimenta regional no té cap traducció a l’anglès per la senzilla raó de que ells no tenen cap tipus de roba o complements semblants. Paraules com slip o petticoat semblen massa generals per definir les nostres sinagües que per origen històric podrien ser emprades a dia de hui. Pel que fa al sector pirotècnic, sols trobem paraules com fireworks, sparklers, light fountains i bangers per a anomenar focs d’artifici, eixides, fonts i rodes o traquetes, respectivament. L’àmbit d’aquests artificis són molt reduïts i difícil de trobar a cap tenda física. No trobem una traducció exacta per a la paraula xaranga, on el terme més proper podria ser street band o banda del carrer. Si ens fixem amb les nostres expressions de poble amb un ús completament col·loquial i jovial, tornem a trobar difícil traduir paraules com: desfici, tindre potra o estar potrós, comboi, anar mudat, coentor, trellat o ser un sompo. EXCUSE ME, WHAT IS A LLIBRET?


284

FILLS DEL LLAC Per José Domingo Monforte Advocat La Falla Port de Silla sempre ha estat unida al llac de l’Albufera. D’ella pren el seu nom, el seu estàndard i ella marca l’essència de la seua comissió. Fallers i falleres que, com ells diuen, són de raça albuferenca. A tots ells dedique aquest article, perquè són, com jo, fills del llac. Diuen els més majors que hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què es podia beure l’aigua de l’Albufera. Els pescadors, allargaven el braç des de la barca i carregaven el seu got d’aigua neta i clara. Hui és impensable fer això en un llac amenaçat per la contaminació, d’aigües tèrboles, on les espècies autòctones es veuen obligades a conviure, sovint, amb bosses de plàstic, ampolles, restes de carburant i una infinitat d’abocaments innombrables. Viure a la vora del llac imprimeix caràcter. Això ho saben bé els veïns de València, Alfafar, Sedaví, Massanassa, Catarroja, Alfafar, Beniparell, Sollana, Sueca, Algemesí, Albalat de la Ribera i, com no, del meu Silla natal. Som de raça albuferenca. Fills d’un llac que va ser declarat Espai Natural Protegit fa ara 30 anys. Des de llavors, s’ha treballat molt per recuperar les seues aigües, però encara queda camí per recórrer. I és obligació de tots, però especialment, dels pobladors del llac, perxar junts per recuperar la seua essència. FALLA PORT DE SILLA 2017


285

No es tracta de frenar el desenvolupament, sabem que l’Albufera és un oasi natural enmig d’un paisatge urbà, però cal respectar els límits que es van establir per garantir la seua supervivència. I, per sobre de tot, dotar-la de vida. Sempre la va tindre. Les seues aigües amaguen encara restes arqueològiques que es remunten a la prehistòria i que ens recorden com van ser i com van viure els nostres avantpassats més remots. Hi va haver un temps, allà pel segle XV, en què els ports de l’Albufera eren internacionals. Silla i Sollana, segons recull l’arqueòleg i historiador Miquel Martí, van aportar mariners i calafats a la flota de la Corona d’Aragó. Fa poc més d’un segle, la vida de l’Albufera eren els pescadors que trobaven allà el suport per a les seues famílies: gambeta, anguila, llissa, saltaven a les seues barques gairebé sense tirar les xarxes. Fins i tot, era fàcil trobar a l’extraordinari samaruc, un peixet autòcton que hui és ja una espècie en extinció. Després van arribar els aterraments i els arrossars van anar guanyant espai al llac i van configurar la imatge que hui coneixem. La convivència entre pescadors i arrossaires sempre ha estat complicada… però possible. Hui tot just queden alguns romàntics que conserven l’art de la pesca a l’Albufera, herois que protegeixen

amb les seues canyes i les seues xarxes la tradició. Els cultius d’arròs han perdut també la rendibilitat d’abans i els agricultors sobreviuen a base de subvencions. Hem de cuidar-los a tots perquè la seua tasca continue passant de generació en generació i no es perden les arrels del llac. Però també hem de reinventar l’Albufera i adaptar-la al segle XXI sense deixar que perda la seua essència. El turisme és una gran aposta, però també s’han de potenciar els esports que tenen al llac un escenari d’incomparable bellesa. En Silla, el piragüisme i la vela llatina han tornat a esquitxar el parc natural d’embarcacions que recorren les seues aigües. La pesca de canya s’ha convertit en una activitat lúdica i esportiva. I això està bé, perquè li dóna una nova vida al llac, potser més d’acord amb els nous temps. El millor antídot contra la degradació de l’Albufera és l’educació i la cultura. Que la gent d’ací i de tot el món conega el valor del nostre llac, el visite, el gaudisca i el visca. Conèixer-lo és estimar-lo. D’aquest amor deixen constància les novel•les de Blasco Ibáñez o els llenços de Sorolla. I és tasca dels hereus del llac, dels que l’habiten, transmetre aquesta afecció per l’Albufera a les noves generacions, perquè l’ànima del llac continue viva. FILLS DEL LLAC


286

LA MÚSICA

A LES FALLES Per Joan David Puig Gisbert L’altre dia, quan estava a la terrasseta d’un bar amb uns amics, va eixir a la conversa un tema de vital importància per al món faller: la música fallera. De seguida va començar un interessant debat animat per dues copes de vi al voltant de quin tipus de música toquen les xarangues a falles i si aquesta música sempre havia sigut la mateixa. Podríem pensar que si el que toquen són pasdobles, sempre hauran sigut els mateixos, i si toquen cançonetes tradicionals també ho hauran sigut. No obstant això, la qüestió requereix una anàlisi amb més profunditat del que podria paréixer, i més tenint en compte que hui en dia les xarangues regnen per tots els carrers del poble durant els dies de falles, però en el passat no va ser així. A mitjan segle XIX, les colles de tabalet i dolçaina eren les vertaderes protagonistes acompanyant les comissions falleres. A poc a poc va començar una convivència amb les bandes de música, fins que el protagonisme ja era compartit.

FALLA PORT DE SILLA 2017


287

A mitjan segle XX, les escoles de dolçaina van entrar en crisi, el que va facilitar que les bandes de música guanyaren terreny. No obstant això, les bandes de música també patiren una crisi de matrícules i quasi no tenien noves incorporacions. Malgrat això, no les va impossibilitar adquirir cada vegada més protagonisme al món faller. Cal destacar que la música que tocaven les colles de dolçainers, a diferència de les bandes de música, era una música basada, essencialment, en la música tradicional valenciana. En perdre pes aquestes colles i guanyar importància les bandes, es va produir un fet que dura fins els nostres dies: la pràctica desaparició de la música folklòrica valenciana a les cercaviles falleres. El repertori de les bandes a la primera meitat del segle XX estava format bàsicament per pasdobles, la majoria d’ells amb aire andalús, influenciats melòdicament per la copla i rítmicament per un aire militar, amb el resultar d’una desfilada entre marcial i grotesca. Alguns dels principals pasdobles que es van compondre en la seua època daurada, encara ressonen pels carrers valencians els dies de falles, com poden ser: Amparito Roca (1925), Ragón Fález (1935) o Paquito Chocolatero (1937). Posteriorment, a les cercaviles falleres començaren a adquirir importància pasdobles propis de les principals festes alacantines, com Paquito Chocolatero, els

pasdobles Jose Luis Valero, Xàbia, Febrer o Festa en Benidorm entre d’altres. De tots els pasdobles que hui en dia s’escolten pel carrer, el que més valencianitat destil·la és El Fallero, del Mestre Serrano. Aquest pasdoble, elevat quasi a la categoria d’himne, a banda de resumir la festa fallera amb l’estrofa: “ Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, del Tio Pep...” també té la qualitat especialment valenciana del “pensat i fet”. A l’estiu de 1928, el Comité Central Faller li va encarregar al Mestre Serrano un pasdoble per a la festa fallera. Però l’encàrrec se li va oblidar per complet. Va arribar març de 1929 i no és que no el tinguera acabat, és que no el tenia ni pensat. Possiblement, el Mestre Serrano estaria molt ocupat acabant la seua sarsuela Los Claveles, que va ser estrenada dies després, el 6 d’abril de 1929 al Teatro Fontalba de Madrid. Malgrat la xicoteta distracció, Serrano no va faltar a la seua paraula. Tres dies abans de la data acordada el va començar i el va acabar en una nit. L’encàrrec va estar entregat en el termini acordat, però aquesta anècdota converteix a El Fallero en el pasdoble més valencià de tot el repertori mundial. D’altra banda, després de l’època daurada dels pasdobles, va ocórrer un fet que va agafar per sorpresa LA MÚSICA A LES FALLES


288

a les bandes de música: la proliferació de les falles. Cada cop hi havia més falles, però bandes de música locals únicament hi havia una, dos en els millors dels casos. Això va fer que els músics s’hagueren de partir en grups més xicotets, d’entre 10 i 20 músics per poder donar servici musical a trotes les falles. Aquest fet va fer que les xarangues substituïren a les bandes, sobretot en les falles de menor pressupost. Com eren menys músics trobaven més dificultat per tocar peces que requerien una gran varietat d’instruments, i començaren a proliferar xarangades com Què bona estàs Maria. Aquestes xarangades necessitaven de poca perícia musical, i solen tocar-se a l’uníson, és a dir, tots toquen la mateixa veu i al mateix ritme. Això, lluny de disgustar als fallers, els va agradar per ser molt animoses i indicades per a una cercavila informal, i hui en dia encara es toquen. A finals del segle XX i principis del present segle XXI, el repertori abans anomenat esdevé avorrit i monòton, i això, amb una major preparació musical i un considerable augment del domini de la tècnica dels músics actuals, naix un altre canvi de repertori a les xarangues, i són els diferents arranjaments de diferents tipus de música lleugera. Hui en dia no és d’estranyar escoltar a les cercaviles falleres dels barris tant els últims èxits d’Enrique Iglesias, com les cançons pop que més sonaren als anys 60, mambos o qualsevol cosa que, FALLA PORT DE SILLA 2017

encara que no siga original per a instruments de vent, puguen tocar amb els seus instruments ben bufats i ben sonats. La figura de l’arranjador és una altra novetat incorporada recentment al món de les xarangues. Els arranjadors són els músics que adapten diferents peces musicals a altres instruments per als quals no han sigut escrites originalment. Això permet que puguen ser versionades per les xarangues moltes cançons que triomfen a les actuals pistes de ball. Tota aquesta varietat de repertori que tenim actualment, provoca un fenomen que a pocs els haurà passat per alt. I és que una cercavila de qualsevol dia de falles, és com un improvisat viatge a través del temps. En un breu espai de temps, no és d’estranyar que les xarangues toquen música dels any 20, pasdobles dels 30, mambos dels 40, cançons pop dels 50, passant també des dels seixanters ABBA, The Beatles... fins els èxits dels 80, i finalitzant amb les cançons de més rabiosa actualitat. Amb totes aquestes reflexions, els que estàvem a la terrasseta d’aquell bar vam decidir dues coses. Una va ser anar-nos tots a casa perquè es feia de nit i volia ploure i l’altra cosa va ser compartir les nostres reflexions amb tots vosaltres.


289

LES FALLES

A LES AULES Per Maria del Carmen Ibañez Ferrer Llicenciada en pedagogía Fa poc vaig llegir una notícia al periòdic que deia que la universitat obri les portes a la nostra festa més estimada, les falles. La Universitat de València tindrà un nou títol de postgrau, el d’Expert Universitari en Falles i Creativitat organitzat per l’Institut Universitari de Creativitat i Innovacions Educatives. Aquest títol naix amb la intenció de que l’alumne conega la cultura fallera amb profunditat així com la vessant creativa de la festa. A més a més, s’aprofundirà en el coneixement de les relacions i les possibilitats econòmiques, socials i culturals de present i especialment de futur, de la festa i la cultura fallera. A les aules de la Universitat de València, per primera vegada, s’estudiarà la història i el present de les falles per desenvolupar la festa cap al futur. Es capacitarà l’alumnat per generar noves dinàmiques de relació amb la festa fallera, de cara al desenvolupament de la seua projecció professional en aquest àmbit o àmbits afins. A més, a més, aquest títol propi de la Universitat de València, estarà impartit per diferents professors del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la UV, entre els quals destaca Gil-Manuel Hernández Martí, professor de sociologia i cap de secció dels Museus de Cultura Festiva a l’Ajuntament de València. LES FALLES A LES AULES


290

La trajectòria professional de Gil-Manuel Hernández ha estat sempre lligada a les festes de València, tema del qual és un dels majors especialistes. Doctor en Geografia i Història per la Universitat de València, la seua tesi doctoral ja va estar dedicada a les Falles (Festa i Societat en la València contemporània, 1990). Actualment, és professor de sociologia i antropologia social a la mateixa universitat. És autor i coordinador de nombrosos llibres i articles sobre festes valencianes com la Fira de Julio i les Falles, a més d’haver estat president de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) durant 10 anys, de la qual continua sent un dels seus membres més actius. Col·labora en el diari digital VLC Notícies amb la columna Peccata Minuta, on expressa opinions sobre l’actualitat entre les quals hi ha freqüentment temàtiques festives. La implantació d’aquests títols suposa un pas endavant per a la innovació i investigació del món faller i sobretot reafirma la importància de la vessant cultural a la nostra festa, la fica en valor, i la dota d’experts en les diferents àrees que la composen. La primera entrada oficial de les falles a l’aula va ser amb la creació d’un títol d’FP d’artesà faller. Els estudis d’aquest cicle formatiu de grau superior, pretenen formar tècnics especialistes en l’art de la creació de falles. No obstant això, els nous materials i la col•laboració FALLA PORT DE SILLA 2017

amb dissenyadors i projectistes ha permès l’evolució de l’activitat de l’artista faller cap a camps de la decoració que precisen construccions perdurables i resistents a l’ús i la intempèrie. Com veieu, l’entrada de les falles a l’aula, és una prova més de la idoneïtat perquè les falles siguen declarades com a Patrimoni Immaterial per la UNESCO, el pròxim mes de novembre. Les falles sempre han gaudit de dues vessants, la indubtable i més coneguda, la festiva, i la cultural. Amb les falles s’aconsegueix un ampli foment de la cultura valenciana i la nostra identitat. A més a més, està l’ús de la llengua; la nostra festa és un dels àmbits que més promociona i utilitza el valencià. Aquest fet també es veurà reflectit al títol universitari, ja que el valencià serà la llengua vehicular de les assignatures. Significarà un aspecte més que ajudarà a mantindre la nostra llengua viva. Però encara que ara les falles han entrat d’una manera oficial, no és la primera vegada que ho fan. Tots recordem els monuments fallers que creàvem a l’escola. Qui no pertanyíem a una falla, aquesta era la nostra oportunitat de convertir-nos en falleres i fallers per un parell de dies. Era una de les poques ocasions en les qual deixàvem els llibres a un costat i obríem la


291

nostra ment i imaginació perquè la falla de la nostra escola fóra del poble.

intenció de promoure la nostra cultura i dotar a les falles del valor pedagògic que mereixen.

Els alumnes que millor pintaven es convertien en l’artesà faller i aquells que tenien més talent per a l’escriptura es convertien en el literat, escrivint els coneguts cartells de la falla, sense deixar-nos la posterior correcció ortogràfica per part de la mestra. Uns quants anys després, torne a pensar en les falles a l’aula, però aquesta vegada des d’un punt de vista pedagògic.

D’altra banda, amb la inclusió de les falles a l’àmbit escolar, aconseguiríem afegir un poc d’innovació educativa a les nostres aules. Hui en dia encara costa canviar el pensament tradicional de l’ensenyança, liderat pel llibre de text.

És interessant que l’escola dedique un poc del seu temps a les falles i és de gran importància que des de l’aula es treballe i done a conèixer la nostra festa, de manera que des de xicotets valorem que les falles representen l’expressió de la nostra cultura i la nostra llengua.

Amb aquesta, tenim una ocasió meravellosa per treballar la motivació de l’alumnat. Als més menuts els encanta la nostra festa. Podem agafar aquest entusiasme i convertir-lo en una participació activa de l’alumnat en el seu propi aprenentatge. És un bon moment per crear materials de gran valor pedagògic al voltant de les falles.

Però encara hi ha molts aspectes a millorar. Com a pedagoga, considere que encara no hem sabut aprofitar el gran valor educatiu que li podem traure a les falles. Fins ara, la finalitat era plàstica, un poc per fer l’escola més bonica, amb poca intencionalitat pedagògica i dedicant-li un parell de dies. Però la situació podria canviar si des del centre educatiu es realitza un treball col·laboratiu i es converteix en un tema transversal, en un projecte de centre; amb la LES FALLES A LES AULES


292

LES FALLES

NO PASSEN DE MODA Per Trini Rios i Almudever Patronista i dissenyadora de moda

Rafael Català i Valentino, Vives i Marí i Victorio & Lucchino, Camilo Miralles i Francis Montesinos. Què poden significar tots aquests noms junts? Està clar, no? La seda valenciana puja a la passarel·la. Des de fa uns anys, hem pogut observar xicotetes pinzellades d’aquests teixits en l’alta costura. Com no hauria de ser inspiradora la indumentària valenciana? Una tela que utilitza tants brocatells, adomassats, espolins, tafetans, moaré o vellut; dibuixos històrics que evoquen èpoques passades influenciades, en algun cas, pel Neoclassicisme francés o el Rococó; i, per suposat, la barreja de colors i els fils de metall. Un teixit viu ple de treball que brilla amb llum pròpia, com València. Són vertaderes joies que enalteixen més la bellesa de cada persona que les llueix.

FALLA PORT DE SILLA 2017


293

I mai no s’heu preguntat perquè els dibuixos d’aquests teixits són, majoritàriament, florals? La resposta la trobem durant el segle XVI, on el cultiu de la morera i la cria de cucs de seda, conjuntament amb la gran activitat comercial del Port de València i la Llotja de la Seda; també, la gran habilitat dels nostres avantpassats

Així doncs, poc a poc han anat creant una gran varietat de teixits, com són les sedes sintètiques –com el rayon–, dibuixos nous que imiten els antics, patrons que van canviant segons les èpoques i les modes, i, per suposat, les formes de teixir. Tot açò ho podem trobar hui en dia a qualsevol casa d’indumentària valenciana.

teixidors, que feren, de València, la capital sedera d’Espanya. Tot va sorgir quan pintors valencians, com Benito Espinós

o

José

Ferrer,

entre

altres,

decidiren

immortalitzar l’horta valenciana a les seues obres. Després, passaren a formar-ne part totes les artesanies, i és per això que aquests motius vegetals i florals caracteritzen tant la porcellana d’Onda, la ceràmica de Manisses i la seda de València. També cal mencionar que molts del dibuixos provenen de França, ja que, des del segle XVII, s’encarregaren de millorar la maquinària tèxtil i crearen nombroses innovacions. No es va aconseguir reproduir de forma exacta els models importats, ja que els telers eren diferents; fins que, passat el segle, es va crear l’anomenat sistema de Jacquard, mitjançant el qual ja es pogué teixir, de manera manual, formant el mateix dibuix.

LES FALLES NO PASSEN DE MODA


294

I és que, el més important és que aquest ric teixit d’al·lusió barroca no sols el podem trobar als vestits regionals, sinó que, cada volta, el veiem més a prop de la nostra vestimenta habitual. Un exemple el trobem als vestits de nòvia, on tenim els dissenyadors Lorenzo Caprile o Victoria Linceras, entre altres. Aquests s’inspiren en els brocats en seda blanca, els patrons de cos entallat i la falda llarga amb frunzits a la cintura; ells confeccionen, sens dubte, vestits magnífics de boda però duts al món faller. També cal mencionar a Álvaro Moliner, qui ofereix també la confecció d’aquests tipus de vestimenta especial i utilitza el mateix tipus de patró, un teixit sempre amb el fons blanc i els dibuixos o bé d’or, o bé de plata, però també amb xicotetes motes de color. El prêt-à-porter també és una opció on lluir part de la nostra terra. Si algun dissenyador destaca és, sens dubte, Francis Montesinos; on, a les seues col•leccions, sempre trobem un toc valencià, ja que aposta per teixits amb colors cridaners i patrons propis de la nostra vestimenta regional per a totes les persones. Altres, com són Ernesto Sostoa, Maison Martin Margiela, Higinio Mateu i Mercedes de Alba, se sumen a la introducció de sedes a les seues col·leccions, combinen colors discrets, com negres amb daurats, o dibuixos d’allò més elaborats.

FALLA PORT DE SILLA 2017


295

Els vestits de còctel estan formats per patrons bàsics, com és el cos entallat amb falda evasé, i estan confeccionats amb brocatells, que creen un original vestit de còctel, cada vegada més triat per als esdeveniments importants. Tendes com són Y mi dedal ja han introduït aquests tipus de vestits en el mercat. I no només podem fer referència als teixits o patrons en la inspiració valenciana, ja que podem parlar també de detalls com són les cintes, encaix i els adreços. L’encaix al voltant de l’escot és una de les tendències de l’actualitat, com també els famosos choquers de cinta o vellut; i, perquè no, el clàssic collar de perles i els diferents tipus d’arracades, o bé en la forma pròpiament dita, o bé al·ludint a la mateixa. I, per finalitzar, m’agradaria mencionar la col·lecció d’Adidas, aquella que va traure junt a Pharrell Williams: dos conjunts de bomber i d’esportives completament inspirades en les nostres sedes. Una col·lecció que s’esgotà d’una forma extremadament ràpida. Va ser tan criticada com acollida per la societat, però, gràcies a aquesta col•lecció fallera, en menys de 48 hores gran part del món ja coneixia un poc més la nostra festa. Personalment, pense que, quina millor manera pot haver-hi que gaudir dels nostres teixits en la quotidianitat de la vida i no només

LES FALLES NO PASSEN DE MODA


296

FALLA PORT DE SILLA 2017


297


298

FALLA PORT DE SILLA 2017


299


300

FALLA PORT DE SILLA 2017


301


302

COMISSIÓ

INFANTIL Abril Moreno Guaita Adrián Barberán Forner Aina Díaz Fuentes Ainara Verdú Olmos Ainoa Navarro Benaches Ainoa Trigo Zaragoza Aitana Bellón Ruano Aitana Nieto Alba Aitana Navarro Gómez Alba Bermúdez Sánchez Alba García Ballester Alba Ramón Brocal Alba Zaragozá Lorente Alba Llopis Perez Alba Simó Martínez Alba Zaragozá Navarro Alberto Guerrero Llombart Alejandro Bellón Ruano Alejandro Zamora Cobo Alex Domenech Valero Alex Huesa Martí Alex Raga Forner Alex Sánchez Sebastián

FALLA PORT DE SILLA 2017

Alexandre Zaragozá Navarro Alicia Garcia Oliveira Alvaro Botica Costa Amat Matias García Amparo Valero Benaches Amparo Mayo Peinado Ana Baixauli Bernardo Ana Machancoses Grancha Ana Belén Cabello Vidrio Andrea Alba Gómez Andrea Brocal Francés Andrea Carbonell Aparicio Angel Montero Garcia Anna Balma Benaches Rodrigo Antonio Ponce Navarro Arantxa del carmen Gonzalez Zaragoza Arkaitz Boucif Garcia Arnau Zaragozá Blázquez Arturo Agustí Castellanos Arturo Carbonell Pérez Balma Agustí Castellanos Blai Gómez Giménez Blanca Cubel Machancoses

Carla Huesa Martí Carla Monfort Hortelano Carla Navarro Fuster Carla Cifuentes Mayo Carlos Primo Sancho Carlota Teresa Ferrer Riera Carme Castaño Santos Carmen Adelantado Tena Celia Gómez García Clara Machancoses Grancha Clara Martínez Morilla Clara Medina Hernández Claudia Muñoz Micó Claudia Sánchez Peris Claudia Iranzo Rodrigo Dani Navalón Valero Daniela Asensio Más Dario Ponce Navarro David Remuzgo Cosmos David Agustí Molero Diego Doménech Domingo Diego Iranzo Rodrigo Elara Machancoses Villalba


303

Elia Zaragozá Carrión Elsa Martínez Morilla Elsa Tamarit Fortea Elsa Antich Gomera Emma Guillén Fuentes Emma Marín Valero Eric Prieto Alfonso Estel Matías García Esther Palmero García Francesc Ramón Muñoz Gregorio Cubel Machancoses Guillem Navarro Gómez Guillem Simeón Rosell Guillem Valdés Fuster Guillermo Sanmartín Pérez Guillermo Cifuentes Mayo Héctor García Forner Héctor López Gomis Hector Franco Ferrando Hugo Peris Blázquez Hugo García García Iker De la cámara Lozano Iker Torrijos Francés Inés Navarro Ballester InésGarcía Carnero Irene Carbonell Sanz Izan Cuenca Machancoses Jacobo Peris Zaragozá Jaume Carbonell Torralba Jaume Pont Fernández Javier Ruá Navarro Jesús Alba Carbonell Joan Comí Machancoses Joan Marcos Alapont JoanS ampedro Fernández Joel Domingo Monar

Jorge Carbonell Ballesteros Jorge Tamarit Fortea Jorge Yago Rios Jose Alba Gómez Jose Manuel Laserna Martinez Josep Alfonso Carbonell Josep Ballester Tarazona Josep Carbonell Torralba Josep Simeón Rosell Juan Ferreres García Judith LópezGómis Judith Ruiz Ráez Júlia ValeroMuñoz Julio Ramón Muñoz Laia Alba Gómez Lara Lliso Ramírez Laura Agustí Molero Laura BallesterTarazona Laura Membrilla Melnyk Laura Mora Gastaldo Laura Remuzgo Cosmos Laura Zamora Cobo Leyre MuñozSimó Llorenç Alapont Serrador Loreto Patricia Abrego Peris Lucas Gómez Giménez Lucia Fernandéz Iniesta Lucía Cantador Revert Lucía Gil Antich Lucía Jiménez García Lucía Navalón Valero Lucía Tomás Gil Lucía Torres Castells Lucía Valero Agustí Lucía Martín Moreno Lydia Pérez Alba

Marc Comí Machancoses Marc Doménech Valero Marc OchandioValero Marc Asencio Marc Sebastián Durán Marcos Pedro Colomino María Magraner Ruá María Martínez Valero María Mas Camarena María Nieto Ruano Maria Iranzo Rodrigo María Pilar López Cubel Maribel Navarro Ortega Marina Carbonell Sanz Marina Garcia Tormo Mario Botica Costa Mario Sanmartín Riera Marta Brocal Francés Marta Espuig Bodi Marta Gastaldo Primo Marta Montero Gomar Marta Muria Ruiz Marta Mora Gastaldo Martina Hiraldo Antón Martina Moreno Cerdán Matias Ferrer Riera Miguel Torralba Gozálvez Miguel Angel Lopez Ramirez Miquel Marcos Alapont Mireia Clavijo Zaragozá Mireia Guzmán Machancoses Mireia MolinaHernández Mireia Montero Benaches Mireia Carbonell Mulet Mireia del Mar Navarro Navarro Mónica López Pedrón

COMISSIÓ INFANTIL


304

Nacho Serrador García Nayara Moreno Cuenda Nerea Fernandéz Iniesta Nerea Lavinia Pérez Gavrila Néstor García Misa Neus Ribera Ruá Neus Santos Zúnica Nicolas Casany Riera Nora Hostale Chanzá Oscar Martorell Giner Oscar Mulet Bañuls OscarPeris Ferreres Oscar Yago Ríos Pablo Domenech Raez Pablo Rubio Primo Pablo Andreu Simeón Pau Alfonso Carbonell Pau Benaches Más Pau Sorroche García Pau Zaragozá Carrascosa Pau Navarro Navarro Pau Zaragozá Navarro Paula Mulet Bañuls Paula Pons Moreno Paula Ballester Tarazona Pedro Muñoz Simó Pepe Antich Zaragozá Raquel Hostalet Chanzá Raul Sanmartin Cabello Robert Peris Blázquez Rubén Lérida Hernández Rubén Lacruz Picazo Rubén Zúnica Carretero Ruth Doménech Raez Sandra Cantador Revert Sara Sampedro Fernández

FALLA PORT DE SILLA 2017

Sara Ibañez Gastaldo Sergio Barberán Forner Sergio Brocal Francés Sergio Lérida Hernández Sheila Donate Climent Soraia Espuig Bodi Tàlia Santos Zúnica Teresa HernandezNavarro Toni Sanmartín Pérez Valeria Puig Costa Vanessa Giner Aguado Vera Baixauli Bernardo Vera Nieto Alba Vera Ibañez Gastaldo Verónica Guerrero Alba Vicent Peris Ferreres Vicente Machancoses Grancha Vicente ValeroA gustí Victor Garcia Tormo Víctor Montero Escudero Víctor Sánchez Carbonell Victoria Agredo Muñoz Xavi Doménech Valero Xavi Viala Pedro Zaida Romero Carbonell Zihao Zhou Zheng


305

GUARDONS

COMISSIÓ INFANTIL BUNYOL D’ARGENT Alberto Guerrero Llombart Alexandre Zaragozà Navarro Ana Baixauli Bernardo Ana Machancoses Grancha Antonio Ponce Navarro Arnau Zaragozà Blazquez Arturo Carbonell Perez Claudia Sánchez Pèris Francesc Ramón Muñoz Héctor García Forner Jacobo Pèris Zaragozà Josep Carbonell Torralba Laura Zamora Cobo Marc Ochandio Valero Marcos Pedro Colomino Maribel Navarro Ortega Marina Carbonell Sanz Martina Moreno Cerdán

Pablo Andreu Simeón Pablo Domenech Raez Paula Pons Moreno Valeria Puig Costa Zaida Romero Carbonell BUNYOL D’OR Alex Huesa Martí Alez Sánchez Sebastián David Remuzgo Cosmos Diego Domenech Domingo Emma Marin Valero Irene Carbonell Sanz Judith Ruiz Raez Julio Ramón Muñoz Maria Nieto Ruano Oscar Mulet Bañuls Ruth Domenech Raez Vicente Machancoses Grancha

GUARDONS COMISSIÓ INFANTIL


306

DOS XIQUETS

MERAVELLOSOS Per Aida Melero i Jareño De segur que no m’enganye, enguany ho passarem molt be! Ho sé des del primer dia que vaig tindre l’oportunitat de parlar amb la parelleta que ens representaran durant tot l’any 2017. Són innocents, espontanis, xerradors, simpàtics i, sobretot, molt divertits. Us parle d’Abril Moreno i Guaita i Marc Comí i Machancoses, una parelleta que, de segur, captivarà tota la comissió infantil. Encara que són xiquets, els dos saben perfectament en què consisteix la festa de les falles. Abril és fallera des que va nàixer i esperava impacient que arribara el moment en què fóra nomenada fallera major, igual que Marc, un xiquet que sempre ha sentit autèntica passió per la nostra comissió, per això no dubtaren ni un moment a acceptar el càrrec de fallera major infantil i president infantil quan els ho vam oferir. Dos xiquets extravertits i molt sincers i que es compenetren a la perfecció com a bons amics. Abril és tranquil·la, dolça, responsable i al principi pot parèixer un poc vergonyosa. Marc en canvi és un poc més actiu, molt extravertit i xarrador. En definitiva, una parelleta fenomenal que, per descomptat, no ens va defraudar el dia que vam quedar amb ells per a fer-los l’entrevista.

FALLA PORT DE SILLA 2017


307

Fou un diumenge de matí del mes d’octubre quan vaig quedar amb ells. M’acompanyava el meu amic i vicepresident també, Ivan, a la qual aprofite l’ocasió per donar-li les gràcies per la seua ajuda. Eren cap a les dotze del migdia i, mentre els majors de la falla feien presentació, nosaltres decidirem anar a fer l’entrevista i la sessió de fotos al port de Catarroja. Un lloc tranquil on entre fotos rialles i jocs els xiquets ens anaren contant coses de la seua vida, gustos, aficions, records...

respondre”. Evidentment, de seguida em van pillar, ja que ni Ivan ni jo vam poder evitar riure’ns. Hem arribat al port i el primer que fem és seure a l’ombra per tal de prendre la fresca. Marc i Abril se seuen un al costat del altre i em miren seriosament, pensant en tot allò que els preguntarem.

Es nota que estan una mica nerviosos ja que no saben ni on anem ni quines preguntes els anem a fer, però ho fem així per a conèixer als xiquets tal com son i que contesten de forma espontània. Pel camí, vaig bromejar amb ells per trencar el gel, dient-los: “Les preguntes són

Abril Moreno i Guaita és la fallera major infantil d’enguany. Estudia tercer de primària al Col·legi Sagrada Família de Silla i té 8 anys. És una xiqueta amb el somriure sempre present i encara que al principi pot parèixer tímida, de seguida agafa confiança amb tothom. Quan li pregunte sobre els estudis em fa ràpidament una observació: “No m’agrada molt l’anglès, L’assignatura que més m’agrada és

molt difícils, heu de pensar que és com un examen per a ser fallera major i president. A més, teniu temps per a

valencià, he tret molt bona nota a l’examen, encara que he de reconèixer que hauria de parlar-lo més”. DOS XIQUETS MERAVELLOSOS


308

Sobre altres aspectes de la seua vida, com en què ocupa el seu temps lliure, un poquet nerviosa ens conta: “Sóc una xiqueta a qui li agrada molt jugar amb els meus i amics i amigues. M’encanten els jocs de taula i també jugar al “pilla, pilla” amb molts xiquets i xiquetes.

Dues vesprades a la setmana, estudie en una acadèmia d’angles” i quan li pregunte si té algun cantant o grup favorit em diu: “M’agraden molt les cançons de Ray, un cantant que és amic de la meua mare, així com David Bisbal”. En aquest moment Aida i jo insistim que ens cante alguna cançó de Kay, però vist que no teníem èxit amb la nostra petició, Marc decideix intervindre “Va canta la que estaves cantant abans, que m’has contat que estava dedicada a tu! Es deia “A las cuatro en el café?” Al final Abril, sols ens va tararejar un tros, però ens va prometre que en falles ens la cantarà. Una vegada desvelat el secret, a poc a poc, va contantme més coses i, fins i tot, em parla de les persones que més estima, la seua família “Estan molt contents i estem gaudint tots junts d’un any inoblidable” i també ens parla dels seus arrels fallers de la que ens diu: “El meu pare Longinos és faller des del primer any que va nàixer aquesta falla i fou president infantil en el 10é aniversari. I, dels meus iaios, què voleu que us diga? Per a ells la falla és molt important.” Marc no pot evitar-ho i interromp Abril per a parlarnos dels seus iaios i la seua mare, que també són uns autèntic fallers de llei: “El meu iaio ha sigut president i la meua mare fou Fallera Major al 1992.” Quan li pregunte a Abril sobre el que més li agrada de la festa no pot evitar contar-me amb sinceritat

FALLA PORT DE SILLA 2017


309

el que pensa: “A mi el que més m’agrada és la presentació. Des que em van dir que seria fallera major he imaginat com seria aquest dia moltes vegades.” Quan li pregunte pel color del seu vestit, diu tota seriosa: “Ja saps Ivan, que això no t’ho puc dir. És un secret, però hi ha una sorpresa guardada que espere agrade a tots.” Mentre Marc aprofita per a confessar-se i dir: “El millor de les falles per a mi també és la presentació. Tinc moltes ganes de dirigir-me a tots els xiquets com a president infantil. Per a mi és un orgull poderlos representar. També, tinc moltes ganes que arribe el passacarrer boig. És molt divertit.” Quan els pregunte quin és l’acte que menys els agrada, ho tenen molt clar i Abril ens diu sense dubtar “L’Ofrena perquè és molt llarga”. Marc, dubta un poc més i ens confessa: “Encara que sóc faller des de menut, no acabe d’acostumar-me al soroll dels petards”

“Aprofitant que no està amb nosaltres, que vos pareix Imma?” “m’agrada molt, es molt simpàtica em tingut molta sort” diu Abril. “Es molt carinyosa amb nosaltres, i sempre esta jugant amb nosaltres i fent-nos bromes” diu Marc.

Sense adonar-se’n el matí va passant i amb ell, Abril ens va contant detalls sobre l’any que esta vivint: “A la proclamació ho vaig passar molt be, era com si el sommi començarà a fer-se realitat, ara somie en veure plantada la falleta infantil, l’altre dia la vam veure al taller, se que quedarà molt bonica” Arribat aquest moment, lis pregunte als dos, quina opinió tenen sobre la seua Fallera Major Imma DOS XIQUETS MERAVELLOSOS


310

Aprofite l’ocasió i els pregunte quina opinió tenen d’ells. Marc ens diu somrient: “M’agrada que Abril siga fallera major amb mi, es divertim molt els dos junts”. Emma amb sinceritat ens conta: “Jo també estic contenta de que Marc siga el meu president infantil, es molt atent, i per això estic segura que ho farà molt be” Marc Comí i Machancoses es un xiquet en aparença tranquil, molt observador i amb moltes ganes de ser president. Mentre ens contava coses Abril, ell no ha parat en cap moment en participar en l’entrevista. Marc, estudia al col·legi Verge dels Desemparats i esta en 5é de Primaria. Com Abril, al principi te un poc de vergonya, però esta tranquil, rient-se de tot i sense parar de xerrar. De l’escola ens diu que el que mes li agrada es la plàstica i el valencià i el que menys les matemàtiques i socials.

emocionat: “Quan tinc temps lliure el que mes m’agrada anar en bici amb el meu pare, m’agrada molt la velocitat!” Tot seguit li pregunte per el seu equip de futbol i jugador preferit: “No m’agrada el futbol, preferixc altre tipus d’esport” Deixe que juguen, que ens parlen de tot un poc, que es façen fotos. Estem a gust, gaudint del dia tan bo que ens ha eixit. La veritat es que no parlem de falles, tenen molt clar que venen disposats a deixar en el nivell mes alt aquesta comissió. De sobte, un dubte hem ve a la ment...Que voleu ser de major? Marc ho te clar: “Jo vuic dedicar-me al mon dels videojocs, encara que també m’agradaria ser guionista de pel·lícules d’animació” Abril sorpresa li pregunta “això que es?”. Fet que fa que Marc tot seriós replique: “Es aquell que es dedica escriure les històries que ocorren als dibuixos. Jo n’he escrit algunes, imaginant que els meus animals es converteixen en super herois” Abril també te clara quines son les seues aspiracions: “Jo vuic ser mestra, geòloga, o fisioterapeuta”, “Geologa es com una arqueòloga de les pedres” puntualitza Marc. Va passant el matí, portem 45 minuts d’entrevista, i despres de veure uns bonics gatets que per allí

Sobre altres aspectes de la seua vida ens conta tot FALLA PORT DE SILLA 2017

passejaven, se m’ocorre preguntar si tenen algunes mascotes a casa. Els dos responen rapidament que si,


311

i Abril ens comenta: “Tinc un gat i dues tortugues, la gata es diu Kira” A Marc també li agraden molt els gats i de seguida ens ho fa saber, “Jo tinc dos gats Zac i Mia” Tornem a parlar de falles, i Marc ens conta que li agrada molt: “jugar amb els amics, l’únic inconvenient es que les falles s’acaben molt prompte, haurien de durar mes” Abril ens diu: “es de veres, tinc moltes ganes de que vinga març però també se que quan abans arriben falles abans s’acabaran...” Sobre els premis, els dos coincideixen en que per a ells no son importants, ja que el seu únic objectiu es representar a la comissió de la millor forma possible i passar-ho d’allò mes be encara que per a ells afirmen que el premi més important es el de les presentacions. Marc puntualitza “Encara que els premis son importants, hi ha que saber tant guanyar com perdre, no m’agraden les burles, cal respectar-se els uns als altres” i Abril comenta “El més important es participar i passar-ho be” Pràcticament no podem parar de riure, per les confessions que ens fan l’u de l’altre, aquesta parelleta l’únic que vol es jugar i festa. Per últim, els pregunte per curiositat sobre com fou el dia que es van saber que serien els representants de les falles del 2017, Abril, diu: “Ho estaba esperant des de que vaig naixer, però quan va vindre la Junta a ma

casa i es quedà tot clar, vaig sentir una gran felicitat” Marc, comenta “El meu cas fou diferent, sempre ho havia pensat, però a segut una sorpresa per a mi, el dia de la demanà vaig preparar un vers, i el meu iaio i la meua mare que son grans fallers, ja m’han donat algun que altre consell.”

L’entrevista va arribant a la seua fi. Encara que si per ells dos fora no acabarien mai de xerrar i contar-me coses. Es veu que estan molt contents amb tot el que els espera. La veritat, que jo estic també molt content d’haver pogut entrevistar a dos xiquets tan simpàtics i carinyosos com son aquesta parelleta. Es nota en la seua mirada la innocència pròpia de la seua edat i la il·lusió que senten per representar enguany aquesta comissió. Abril i Marc uns xiquets que tindrem com a Fallera Major Infantil i President Infantil durant tot l’any 2017 i que com he dit abans ho passarem de categoria. DOS XIQUETS MERAVELLOSOS


312

FALLA PORT DE SILLA 2017


313


314

CRÍTICA

FALLA INFANTIL Per Josep Ramón Navarro i Martínez LEMA: UN PASSEIG PER L’ANTIGA XINA COS CENTRAL I REMAT En la vida d’un infant el temps passa poc de pressa perquè arribe el teu sant és com una gran empresa. Perquè sembla que un minut dure hores, si no dies ja pots posar-te cabut però així ni dormiries. Una altra curiositat que als menuts caracteritza és la capacitat de donar-nos prou la guitza.

FALLA PORT DE SILLA 2017


315

Resulta que tot ho saben

Que qui no té un restaurant

no hi ha res a discutir

és perquè ha obert una tenda

més raons a d’ells no els caben

i que és prou al·lucinant

perquè hem de patir.

com els agrada la venda.

Els veus que, de cap a peus,

Un concepte poc precís

no alcen ni mig pam de terra

en estereotips basat

saben més que tots els déus

però no em deixa indecís

i mira si donen guerra!.

vull contar-los un relat.

Ara posaré un exemple

Una història mil·lenària

del que m’estic referint

plena de tocs de saviesa

pots considerar-lo ximple

molts llibres de gran amplària

però és prou clar i succint.

calen per fer-ho a consciència.

Si a un menut tu li demanes

Sé que he d’agafar-ho amb forces

que dels xinesos et conte

però estic tot decidit

molt fàcil que t’entren ganes

i sí, ja se m’ha acudit

d’arrencar a córrer prompte.

sense fer-los moltes noses.

Que s’assemblen tots diran,

Perquè no s’heu d’oblidar

que de fet hi ha repetits,

el que al principi us deia,

que els agrada molt la carn

que si no els vols defraudar

i menjars tots ben fregits.

no pot ser una epopeia.

CRÍTICA FALLA INFANTIL


316

Una història molt antiga

Pistes als representants

al cap dels menuts no els entra

Abril, Març, els més menuts

si convides a l’amiga

la bellesa dels infants

tan de mal segur no els senta.

de la falla coneguts.

I si vas a discutir-los

I al taller se’n van anar

històries preconcebudes

per a veure el monument

porta’t de til•les uns quilos

esperant allí trobar

que seran molt ben rebudes.

un moment d’acolliment.

Davant aquest intent magnífic

Ja tenien els artistes

d’ensenyar a la canalla

la falla prou acabada,

tinc un pla ben específic

quedaven molt poquets dies

amb els companys de la falla.

per la nit de la plantada

Aquest any la comissió

El taller està impol•lut,

vol que la falla infantil

tot més net que una patena,

conte amb certa devoció

no recorda en absolut

de la Xina el seu estil.

a un lloc que es treballe en pena.

I és així com començà

Era a boqueta nit

la història de fantasia

les llums s’hagueren d’encendre

ni que sigues novençà

com si es tractara d’un partit

li rendiràs pleuresia.

és l’ambient que s’ha d’entendre.

Un bon dia el president

Els ulls dels dos monyicots

va quedar amb els artistes

com dos plats se’ls han posat

li semblà prou procedent

quan es facen més xicots

anar donant unes pistes.

el record se’ls ha quedat.

FALLA PORT DE SILLA 2017


317

La gran Xina al seu davant

Ara t’ho vull contar

amb peces de miniatura

comentà un dels dos artistes

ara sí se’ls veu plorant

no vos vull acollonar,

és per ells una aventura.

que aquest no ix a les revistes.

En front el cos i remat

No és tracta d’un animal

un gran drac majestuós

al que li poses benzina,

quin color tan acurat

més que un drac, és imperial,

té un aspecte com sedós.

drac imperial de la Xina.

Un soroll els ha sobtat

Les paraules retronaven

és un tro amenaçador,

poderoses al taller

sembla que els ploms han botat

i ara els vents acaronaven

i s’ha fet negra foscor.

mostrant-los el seu poder.

Abril i Març no s’espanten

Era cada cop més fosc

són més valents que ningú

plovia amb molta insistència,

de la maneta s’agafen

si hi foren tots a algun bosc,

ja farà la llum algú.

ja hi hauria impaciència.

Mentre esperen a la llum,

Ara va canviant la cosa

a Abril li ve una pregunta

dues llums al front s’encenen

perquè sembla veure’s fum

t’ho podria dir en prosa

escampat de punta a punta.

però les paraules rimen.

Qui és aquest drac tan bonic?

Aquelles llums d’un grog intens

Preguntà la menudeta

com si llanternetes foren,

Veritat que és prou antic?

els mantenen en suspens

No podia estar-se queta!.

per saber quin és l’origen.

CRÍTICA FALLA INFANTIL


318

Són els ulls del nostre drac

I què em dieu dels bigots?

algú dels presents exposa

Són la pura fantasia,

aquest drac no viu a un llac

podrien ser dels visigots,

ni volar tampoc no gosa.

però això m’ho inventaria.

Hi ha qui diu que el drac xinés

Aquells pèls de la carota

té parts de nou animals

són d’un peix cridat el bagre,

i els ulls són, ni menys ni més,

si ara tens cara d’idiota,

de llagosta, això no és fals.

que açò no se’t faça agre.

Té unes banyes prominents

Si el bagre no conegueu

que es veu que ha heretat dels cérvols

busqueu-lo a la enciclopèdia

ningú parla de les dents,

a la tablet teclegeu

crec que volen ser benèvols.

tres ve dobles Viquipèdia.

El morro és clavat a un bou,

Si el bigot vos dóna pena,

això ningú ho discuteix,

fixeu-vos en altra cosa,

li ressalta més bé prou,

per exemple la melena,

està clar que no és d’un peix.

abundant i ben sedosa.

El nas no sé a qui em recorda,

Aquesta melena l’ha emprat

tot just ara m’eixirà,

de qui a la selva a tots mana,

d’algun animal en corda

clar que ho has endevinat!

o de tipus casolà.

Si és que no ets un tarambana.

Ah sí, per fi he recordat:

Del lleó se l’ha copiada,

és sens dubte el nas d’un gos

desprén una gran imatge

gran olfacte i cap maldat,

si la té condicionada!

no vol donar-nos un mos.

no li cal ni maquillatge.

FALLA PORT DE SILLA 2017


319

La cua és una altra història

Però no has de tindre por

és poderosa i enorme

d’una bèstia que és un mite,

ara et parle de memòria

que de somnis ningú mor

de serp és, jo t’ho informe.

espere que no t’afecte.

Des de la cua a les potes,

En aquell taller passà

té una pell molt especial

un fet inimaginable

formada tota d’escates

el drac allargà una mà

no hi ha res accidental.

amb un tarannà amigable.

Així és forta i resistent

Enmig d’aquella tronada

al drac el fa un gran fenomen,

el drac donà una lliçó,

ho he escoltat a molta gent

amb la cara al·lucinada

que amb admiració ho nomenen.

posaren tots il·lusió.

I quasi per acabar,

“Mireu-me” digué aquell drac,

resta parlar de les garres:

“com amb molts anys d’experiència,

jo ja em vaig impressionar

podria estar fet tabac

no les porten els bandarres.

i sóc fruit de la paciència”.

Aquestes garres són l’herència

Amb el temps, el que va ocórrer,

d’un pardal molt senyorial

no se sabrà si fou real,

estudiat prou per la ciència

almenys ningú pegà a córrer,

des de temps immemorial.

fou un moment especial.

Si et fixes molt bé veuràs

“Drac imperial, simbologia en estat pur, ensenya’ns a ser pacients, a escollir d’allò que ens rodeja, allò que més ens cal. Ni més ni menys. Nosaltres aprendrem de tu, que tot ho has viscut”.

que són garres aguilenques, no sé si t’espantaràs igual a plorar arrenques.

CRÍTICA FALLA INFANTIL


320

ESCENA PRIMERA

Vos podeu imaginar cent graus de temperatura,

El sol de la Xina no és

no es podia suportar,

simplement un astre més.

allò era una gran tortura!.

Ara sols tenim un Sol,

Per sort hi havia un bon arquer

això ningú ho discuteix,

conegut com Yi per tots,

que de l’est arrenca el vol

qui s’encarregà de ser

i a l’oest se submergeix.

l’home que tingué els pebrots.

El que potser no sabeu

Un rere l’altre enderrocava

és que en temps ja un poc antics,

usant fletxes encantades,

i vos ho vaig a fer breu,

el sol que més li enfadava

de sols hi havia per castics.

amb les forces encertades.

No un, ni dos, ni tres, ni quatre

Quan sols en quedaven dos,

fins a deu sols els calfaven!

es parà un poc a pensar,

Que a l’hora d’anar al catre

però va i li entrà la tos

gotes grosses sí suaven.

i una fletxa es va escapar.

Cadascun tenia un horari,

I, per tant, així és com fou

però almenys es comportaven,

que el sol que s’alça per l’est

era dur, però no un calvari,

és el que avui en dia a tots mou

si tots no se sincronitzaven.

sense resultar molest.

Però, vet aquí, un mal dia

ESCENA SEGONA

que semblà que es coordinaren al compàs, com melodia,

Ara dius que l’aigua mola

els deu solets junts s’alçaren.

i és perquè algú la controla.

FALLA PORT DE SILLA 2017


321

La Xina té terra fèrtil

Aquelles canalitzacions

d’extensions inigualables

permeteren a les gents

gràcies a l’esforç molt útil

portar l’aigua als seus regons

i destreses saludables.

i cultivar aliments.

Perquè Xina comparteix

Ara ningú no se’n recorda

amb altres mitologies

dels moments tan apressants,

una cosa que els uneix

com els d’alguna riuada

tu endevinar-ho podries.

que hem viscut els valencians.

I és que conta la llegenda

Ara els camps són productius,

que un diluvi universal

sense dubte, d’envejar

es donà com a cloenda

tenen un fum de motius

d’una tronada ancestral.

per poder-ho celebrar.

Però, molt lluny del desànim,

Esperit ben natural

van veure oportunitat,

és la base alimentosa,

i fent un esforç magnànim,

conseqüència accidental

van controlar-ho al remat.

d’una acció miraculosa.

En aquest cas fou You el Gran,

ESCENA TERCERA

per Nüwa ben ajudat, qui sabent el com i el quan,

A més de per a regar

ho deixaren controlat.

pels canals pots navegar.

Construïren uns canals

Els canals no sols serveixen

primer per a tots salvar,

per regar camps i cultius,

tant persones i animals,

també se sap que s’utilitzen

que no tots sabien nadar.

com camins alternatius.

CRÍTICA FALLA INFANTIL


322

I és que quan hi ha matrimoni,

A la barca hi veus el dot

les costums són infinites

perfectament ordenat,

i d’això en són testimoni

si no vols rebre un calbot,

les processons favorites.

deixa’l veure al veïnat.

Resulta que allí a la Xina

La núvia està preparada

és la núvia qui es desplaça,

amb l’ajuda de tothom,

transportada com regina,

tot i que està emocionada,

a pel nuvi va a sa casa.

per fi arriba amb molt d’aplom.

El trajecte es pot recórrer

Amb un ventall es resguarda

dalt d’una barca arreglada,

el bell rostre pel marit,

si en despeses pots incórrer,

ningú dirà que ella tarda,

serà molt engalanada.

què bonic és tot de nit!

És el cas de qui ens ocupa:

ESCENA QUARTA

la núvia ve acompanyada per algú que, usant la lupa,

Xinesos i comerciants

l’ha deixada ben preparada.

clar que es poden veure uns quants.

Totes vestides de gala

Certament és que avui en dia

amb vestit tradicional

molts xinesos coneguem

i la més jove senyala

que obren tendes un migdia

el camí amb el roig fanal.

com qui va a tirar el fem.

La resta de la família

La tradició és mil·lenària,

també va en la processó,

ho han après dels més majors,

passen les nits en vigília,

tu venies amb urticària

suporten molta pressió!

i et poden vendre unes flors.

FALLA PORT DE SILLA 2017


323

Ara vull que imagineu

I la qualitat entesa

un mercat de fa mil anys,

com producte natural

jo crec que, si m’ateneu,

fresc, no com una hamburguesa

deixareu de fer bobanys.

feta amb restes d’animal.

Als ulls d’un occidental

Ja m’agradaria a mi

no hi ha ni ordre ni concert,

no saber com aclarir-me,

però, creieu-me, és mental

però saber el camí

cal estar, no obstant, despert.

de l’honest i del civisme.

Ells entenen que les coses

ESCENA CINQUENA

no és precís organitzar-les, si els ordenes, els destrosses,

Si eres part de la noblesa

no penses que són morralles.

ets tractat amb gentilesa.

Apreciem el guirigall,

Pel bell mig d’aquest mercat

això s’ha de reconèixer,

s’obri pas per la gentada,

es claven en un fregall

ni que sigues gos o gat,

que no s’ha de desmeréixer.

no et quedes al mig parada.

Però això no és important,

Amb un punt de devoció,

ells se centren en l’essència,

queden tots bocabadats

i en ella estan encertant,

Què farà tanta il•lusió?

ho fan amb gran transparència.

Per què van tots tan mudats?

Què és més important sinó

Al revés que a l’Occident,

que la bona qualitat,

quan alguna cosa passa,

això no és casualitat,

ben callada està la gent,

ells no van a la presó.

no gosen riure-se’n massa.

CRÍTICA FALLA INFANTIL


324

Però a qui estan esperant?

Per això no heu de patir,

A una estrela de futbol?

que, de mestres, en té un fum,

Ja nerviós m’estic posant

de moment s’ha d’enfortir,

amb aquest gegant revol.

és el que diu el rum-rum.

Per fi es veu la comitiva

ESCENA SISENA

transportant a algú amb els muscles, manera un poc primitiva,

El qui viu de cara al mar

per veure-ho, em pose uns binocles.

sempre tindrà bon menjar.

El que porten quatre homes,

De tothom és conegut

amb dificultat i esforç,

que el blau mar per als xinesos

és un tron pesat d’allò més

ha estat sempre benvolgut,

decorat, però amb reforç.

d’això no n’estem sorpresos.

De les teles, gran riquesa,

L’han usat, des dels orígens,

filades amb molta gràcia,

com un eix de creixement,

es veu que ací no hi ha pressa,

les distàncies no els fan por, gens,

serà de l’aristocràcia?

són valents i oberts de ment.

Doncs sí que ho heu encertat,

Un ús prou indiscutible

és l’emperador infant

és moure mercaderies,

qui passeja concentrat

fins i tot, era possible

mentre a un ciri va bufant.

importar xafarderies.

Està un poc enjogassat

De vaixells, hi havia molts,

qui ha d’ésser l’emperador

i de pirates, també,

crec que no s’ha interessat

no els devien deixar solts,

pel seu futur de major.

o els podien fer malbé.

FALLA PORT DE SILLA 2017


325

Però ara vull que ens centrem

ESCENA SETENA

en la part més positiva, que no fem res si ens postrem

Què bonica porcellana

i perdem la perspectiva.

renovada a la setmana.

A banda de comerciar,

A un costat del monument,

als xinesos, els va el peix,

tres cares es poden veure,

de bitllets, en fan un feix,

però deixa’m un moment,

com saben de negociar!

que no em voldria jo distreure.

Al mercat hi ha bona mostra

Tenen un aspecte únic,

del que comentar-vos vull

acabades amb finor,

i, si no, mireu a l’ostra

no diria que és irònic,

que al caldo ens alça el bull.

sinó, més bé, un gran honor.

Quin producte més variat

Fetes d’aquella porcellana

i l’olor que fa de fresc,

que al xinés caracteritza,

te’l poden vendre barat

si les veiés ma germana,

acompanyat d’un refresc.

segur que les analitza!

No cal estar famolenc,

Vint mil anys tenen d’història,

el producte entra pels ulls,

remuntant-se al paleolític,

amb un color rogenc,

jo no m’ho sé de memòria,

sense mira, tu en reculls.

ni estic fent discurs polític.

Com tenen tanta d’oferta,

No sols foren inventors

no pots deixar de comprar,

de la porcellana en sí,

jo em quede amb la boca oberta

també foren precursors

sense parar de gastar.

de la I+D amb frenesí.

CRÍTICA FALLA INFANTIL


326

Desenvolupant millores,

Fa molts anys es podien veure

han anat sempre al davant.

vivint en plena natura

Vinga, ara no cal que plores,

animals que solien viure

que açò no és irrellevant!

sense sofrir cap tortura.

La primera de les cares

És el cas de l’osset panda,

és d’un digne agricultor

benvolgut animalet!

que encara viu amb els pares,

Vivia en qualsevol banda

sobreïx la lluentor.

i, ara, no ho pot fer, pobret.

La segona representa

Tot i que és gran aquest bitxo

la saviesa popular,

i pot causar gran respecte,

barba llarga que sustenta

ja podies anar borratxo

mil anys de saber estar.

que no et perdia l’afecte.

La tercera és el retrat

El seu entreteniment

de la divina bellesa,

era rosegar bambú,

com un ximple t’has quedat,

usant el cos i la ment

és normal, no és cap bestiesa.

millor que tu i que ningú.

I a tots tres acompanyant

Però inclús allí a la Xina

la figura del rei Mico,

la modernitat arriba

ho anirem això ajornant

i ara hi tens com a veïna

que ens caldran tres anys i pico!

a Conxeta de la Riba.

ESCENA HUITENA

El que amb això jo els vull dir és que tot ho hem ocupat,

Les coses molt han canviat

no havíem de desoir

i, si no, escolta el relat.

de la natura, el dictat.

FALLA PORT DE SILLA 2017


327

Hi ha un fet molt paradoxal

És difícil resistir,

que, per veure’ls sobreviure,

pensar que a la Xina es porta

hem de dur a l’animal

el Kimono per vestir,

a un zoo per fer-los somriure.

para’t un poquet i escolta:

Els llevem la llibertat

Allí porten, atenció,

per protegir-los poder,

el vestit cridat Hanfu,

no tenim autoritat

difícil pronunciació,

i hem creat aquest merder.

ara et vull sentir a tu.

A la Xina i a Occident

El Kimono és, de fet,

això passa cada dia,

del Hanfu una inspiració,

no és un bon comportament,

un poc més decoradet

no vivim en harmonia.

i pareguda funció.

Animals en extinció

L’emperador Groc portava

que tanquem per defensar,

un Hanfu d’anar per casa

a mi em dóna la intuïció

molt a gust que ell es trobava

que ens ho hem de fer mirar.

amb la faldilla ben rasa.

ESCENA NOVENA

Els orígens es vinculen a l’ús massiu de la seda,

Els xinesos i la moda

impulsat amb gran vertigen,

no sols per anar de boda.

no et quedes com una bleda.

Com ens passa amb quasi tot,

Sols podien aplicar

la cultura mil•lenària

colors primaris i intensos,

ens dóna un bon mastegot,

no sabien com tintar

igual que amb la indumentària.

amb tints que eren més bé densos.

CRÍTICA FALLA INFANTIL


328

Ara et pots imaginar

Les lluites es recorden,

quina moda i coentor,

entre homes corpulents,

el gust de l’emperador

un comportament patogen

no es podia suportar.

entre éssers prou indolents.

Però clar, com que era ell

Però mira tu per on,

qui tallava el bacallà,

que lluites també hi havia

qui més no, en tenia un parell

amb humans, guerrers del món

si hi volies viure allà.

i de la mitologia.

Avui en dia el Hanfu

Aquestes lluites serien

té l’ús ultra limitat,

desiguals des del principi

ho decideix cadascú

i, per tant, es requerien

amb la plena llibertat.

als millors del municipi.

ESCENA DESENA

No vull dir als més atlètics ni amb façana musculosa

Històries i aventures

podien ser un poc simpàtics,

sense armes ni armadures.

però amb ment molt poderosa.

No hauríem de discutir

És el cas d’un jovenet

que és cultura de guerrers,

que afrontà el major dels reptes,

històries per avorrir

si haguera tingut patinet,

en tenim fins a milers.

s’ho haguera pensat dues voltes.

Tipus d’armes variades:

Resulta que la xiqueta

llances mortals, arcs i fletxes

que el seu cor li havia robat

que, convenientment usades,

estava cruelment atreta

han fet a molts treure els fetges.

pel més dur rival trobat.

FALLA PORT DE SILLA 2017


329

El mateix drac imperial, amb el seu immens poder, un amor artificial al seu cor havia fet créixer. El xiquet d’aquesta història, lluny d’encarar-se a la lluita, feu un ús de la memòria i ho esbrinà a corre-cuita. Als lloms d’un cavall buscà com apropar-se al gran drac, a la xica alliberà fent com el truc d’un gran mag. Quan el drac se n’adonà que l’amor era impossible a tots dos joves deixà de manera comprensible. “Gràcies, drac imperial, gràcies. L’amor de la joventut és invencibl, i ho saps. Perquè tu també has sigut jove, perquè sempre ho seràs. Com la nostra falla quan expire, quan creme l’última espurna que s’enlairarà subtil al món de la mitologia. On tots hi serem.”

CRÍTICA FALLA INFANTIL


330

GRUP D’ARTISTES

INFANTIL DELEGADES CARLA GIL I BLESA SANDRA GIL I BLESA NOELIA MOYÁ I RODRÍGUEZ TRINI RÍOS I ALMUDÉVER GRUP D’ARTISTES Andrea Brocal i Francés Marta brocal i Francés Abril Moreno i Guaita Inés Navarro i Ballester Alba García i Ballester

FALLA PORT DE SILLA 2017

Leyre Muñoz i Simó Mireia Montero i Benaches Álvaro Mirto i Lorente Pepe Antich i Zaragozá Mireia Navarro i Navarro Carla Huesa i Martí Betlém Millà i Rodrigo Alba Ramón i Brocal Alba Bermúdez i Sánchez Ainoa Navarro i Benaches Laura Remuzgo i Cosmos Aina Díaz i Fuentes

Lucía Torres i Castells Elsa Martínez i Morilla Laura Ballester i Tarazona Ana Baixauli i Bernardo Anna Balma Benaches i Rodrigo Ana Belén Cabello i Vidrio Emma Guillen i Fuentes Valeria Puig i Costa David Remuzgo i Cosmos


331


332

FALLA PORT DE SILLA 2017


333


334

FALLA PORT DE SILLA 2017


335


336

FALLA PORT DE SILLA 2017


337


338

FALLA PORT DE SILLA 2017


339


340

FALLA PORT DE SILLA 2017


341


342

FALLA PORT DE SILLA 2017


343


344

FALLA PORT DE SILLA 2017


345

L’ESPERIT FALLER DE LLUNA Per Cristina García i Zaragozá

A un poblet de l’horta de València hi va haver una vegada una fallera molt especial. Lluna era una fallera que va nàixer formant part de la comissió, que a la sang portava pólvora i que tenia tot tipus de vestits. Des de menuda, Lluna, que tenia un caràcter difícil, s’enamorava de tot allò relacionat amb el món de les Falles. Tots els divendres anava als sopars, feia decorats de presentació, participava als llibrets, i col·laborava a cada esdeveniment que la comissió preparava. Lluna va créixer al casal on, des de jove, era una especialista en el món faller: entenia de tot i no deixava que ningú li duguera la contrària.


346

La jove, cada vegada eixia menys amb els amics, es va despreocupar de les aficions i dels estudis i, a poc a poc, els amics de Lluna es van desapuntar de la falla; uns

Amb el pas del temps, la jove protagonista va agafar importància dins la comissió, estava meravellada, qualsevol encàrrec se’l prenia amb solemnitat i responsabilitat. Sota

pels estudis, altres es van canviar i altres simplement no s’ho passaven bé quan anaven al casal i Lluna els feia els monòlegs sobre artistes fallers a l’hora del dinar.

cap concepte permetia que res eixira malament i feia el que fóra possible per guanyar tots els premis any rere any. Mentrestant, la gent que anava al local la deixaven parlar per tal de no fer-la enfadar, però cada vegada s’allunyaven més d’ella, ningú no li deia de seure’s al seu costat, ni de quedar-se després de les reunions a fer tertúlia. Els fallers parlaven per darrere què era el que li podria estar passant a aquella Lluna que els volia a tots orbitant al seu voltant. Lluna, a més a més, s’encarregava de buscar les futures representants de cada any per a ser la fallera major i, quan s’ho proposava, trobava les paraules exactes per convèncer a cadascuna de les escollides. Elles, només començar el seu exercici faller, s’adonaven que, per damunt d’elles o del president, sempre estava Lluna controlant-ho tot amb un protagonisme temerari. Un any tot allò va canviar. L’esvelta Lluna ja portava uns anys formant part de la comissió major i començava a notar-se incòmoda en entrar al casal. Ningú li preguntava per res de la falla, ningú s’interessava per la seua vida particular que havia quedat molt reduïda a causa de la seua obsessiva fixació amb la falla. Els fallers més joves que ella parlaven de nous autors literaris que ella no havia llegit i que podrien ser una inspiració per als llibrets, de nous avanços tecnològics que ella no havia emprat i que

FALLA PORT DE SILLA 2017


347

podrien promocionar la comissió, de noves didàctiques per aplicar als jocs amb els més menuts que ella no havia sentit parlar mai. En aquell moment va notar un buit al

anys més. Mentre la falla aconseguia els millors premis, els fallers notaven que el casal, un lloc familiar i amistós on es podia parlar de qualsevol tema i on havien sorgit idees

seu interior i va pensar que la resta no hauria de notar les carències que tanta dedicació li havien produït.

brillants, ara era un local buit d’alegria i d’esperit faller.

Aquell any ni els fallers ni Lluna van ser capaços de trobar una fallera major i el president va pensar erròniament que seria una bona oportunitat per a la jove, per tal d’unir-se a la resta, per tal d’obrir-se i fer nous amics dins i fora de la comissió. Els fallers es van alegrar perquè li proposaren a Lluna aquella tasca, pensaven que allò l’ajudaria a superar els seus nervis impulsius, les seues ganes de protagonisme, i que li permetria passar-s’ho d’allò mes bé amb els altres, però res va resultar com tots s’esperaven. El primer any de Lluna com a fallera major va ser correcte, o més bé, la correcta va ser ella. Es dirigia a tots amb respecte i educació, tenia moltes ganes de treballar i de representar la seua estimada comissió. Les convidades van ser dignes del càrrec que tenia, com els seus discursos en públic, mesurats i memoritzats fins el mínim detall. Sempre deixava un espai simbòlic que feia que cap persona volguera tindre més contacte del necessari amb ella. Com era d’esperar, Lluna li va agafar gust al càrrec i el president no va tindre valentia per tal de fer fora Lluna, així que va repetir com a fallera major de la comissió per uns L’ESPERIT FALLER DE LLUNA


348

Una nit entre setmana, alguns fallers van decidir anar a sopar a la falla per comentar algunes propostes i Lluna no va dubtar en anar. En arribar al casal, tot era fred, no

- Potser, Lluna, és temps de donar un pas enrere: deixar que noves generacions agafen el testimoni de tot el que tu has fet. Potser estigues cansada, potser hages

sols l’ambient hivernal que rodejava aquell entorn, sinó aquelles mirades congelades i aquell ressentiment que els fallers començaven a fer patent. Lluna va haver de baixar el cap i sopar tota sola a una taula mentre la resta parlaven de tòpics trivials. El president, que va contemplar aquella situació incòmoda, va seure al seu costat per parlar, com no, del jurat de la presentació i dels pressupostos de festejos per a la setmana fallera.

perdut el teu esperit faller. –Va contestar Sol amb una veu dolça.

Aquell dia Lluna es va enfadar molt, no entenia com els fallers no se sentien agraïts per tot el que ella havia fet per la comissió capdavantera i amb renom, agraïts per tot el que ella havia fet per cadascú d’ells; per tot el treball, sacrifici i dedicació, per totes les hores invertides i cada alegria que s’havia viscut des que ella formava part de la junta directiva. Aquella nit, només sopar, va anar a casa trista on va passar una mala nit amb aquell malson que no la deixava descansar. Al dia següent, Lluna cansada i derrotada, va anar a parlar amb els seus pares Antoni i Sol. - Pares, la falla ja no és el que era. Els fallers no tenen la mateixa energia que tinc jo per a treballar, s’ho agafen tot a broma i no volen fer cas dels meus consells. –Va començar Lluna.

FALLA PORT DE SILLA 2017

- No, això mai. Mai perdré les ganes de treballar per la falla. –Va sentenciar Lluna. - Amoret, això no és l’esperit faller. Si d’alguna cosa són culpables els fallers és de l’esperit d’autocrítica, de les ganes de fer feina amb il•lusió i bon ambient. –Va respondre Sol. - Voràs filleta, no tot és el treball. Les falles s’han de nodrir de tot el que passa al nostre voltant. Les falles són ara, per tant, s’han de fer partícips dels canvis del moment, dels factors socioculturals que succeeixen. No m’agradaria formar part d’una comissió on no hi ha debat, on no existeix la innovació. Les falles són cícliques, cada any ha d’haver-hi una nova fallera major, un nou monument i un nou sentiment de renovació perquè els fallers se senten atrets per començar una i altra vegada. –Va continuar Antoni. - Això és! Debat, perla, el debat és fonamental, més que els comptes que feu tu i el president. Una associació fallera ha de ser sempre plural, oberta i participativa. –Va explicar Sol.


349

- El problema és que molts parlen sense saber el que estan dient. –Va replicar Lluna.

té cap sentit sense un bon esperit faller que fa que gaudim de cada moment i constitueix una de les expressions més notables de la cultura valenciana. Fet que demostra la

- Probablement, això ocorre més a sovint del que ens pensem, però per això existeix la llibertat d’expressió. Doncs per això tenim les falles, per a compartir; els fallers comparteixen coneixements, comparteixen entusiasme i comparteixen un amor comú per les falles. –Va dir Antoni.

voluntat conjunta de diàleg fructífer, organització i saber fer de tots els valencians.

- Crec que ara ho entenc tot un poc millor, reflexionaré i prendré una decisió. Moltes gràcies, pares. -

Adéu llumeneta. –Es va acomiadar Sol.

Lluna va estar unes setmanes sense acudir al casal, els fallers es van preocupar ja que ella havia anat, fins i tot, quan va estar malalta. Va estar pensant amb tot allò referent a l’esperit faller fins que un dia va telefonar el president de la falla i li va dir que el dia 19 de març, després de cremar el monument de la comissió major, deixaria el seu càrrec de fallera major. Lluna va entendre, aleshores, en què consistia ser un bon faller. Va deixar també la junta directiva i es va dedicar a sentir tot allò que els fallers deien abans dels sopars. Es va sorprendre de la quantitat d’informació que va obtenir i de tot el que va aprendre en només uns mesos. No hi ha millor faller que aquell que sap escoltar, que aquell que sap participar i que entén el vertader motiu de les falles. Tot allò que ens uneix, tot allò que ens fa treballar no L’ESPERIT FALLER DE LLUNA


350

FALLA PORT DE SILLA 2017


351


352

AVÍS: Els horaris dels actes organitzats per la JLF estan per confirmar. Disculpen les molèsties. OCTUBRE DISSABTE DIA 22 A les 22.00 h: SOPAR al casal i festa de la signatura de contractes. DILLUNS DIA 31 A les 18.00 h: BERENAR infantil i festa Halloween. A les 22.00 h: SOPAR al casal i festa de Halloween. Tindrem les Urnes Misterioses, premis a les millors disfresses i disco Halloween.

DIUMENGE DIA 11 A les 15.00 h eixirem des del casal i anirem arreplegant xiquets i xiquetes per a celebrar la nostra presentació infantil. A les 18.30 h, a la NAU JOVE: PRESENTACIÓ INFANTIL de la fallera major infantil ABRIL MORENO I GUAITA i del president infantil MARC COMÍ I MACHANCOSES, així com de tots els xiquets i xiquetes de la comissió infantil. DISSABTE DIA 17 A les 17.00 h: BERENAR infantil de Nadal. Comptarem amb la presència del Pare Noel al nostre casal. A les 22.00 h: SOPAR al casal i FESTA de NADAL.

DESEMBRE GENER DISSABTE DIA 10 A les 16.30 h i acompanyants per la banda de música: eixirem des del casal i anirem arreplegant fallers i falleres per celebrar la nostra presentació. A les 19.00 h, a la NAU JOVE: PRESENTACIÓ de la fallera major IMMA MONTERO I PRIMO i de totes les falleres i fallers de la comissió.

FALLA PORT DE SILLA 2017

DIJOUS DIA 5 Cavalcada dels Reis Mags organitzada per l’Ajuntament de Silla, amb la col·laboració de les sis comissions falleres de Silla junt amb altres associacions culturals. Després, soparem al casal. Ens portaran alguna cosa els Reis Mags?


353

DIVENDRES DIA 13 A les 22.00 h: SOPAR al casal per fer el LLIURAMENT DE BANDES a totes les dones i xiquetes que no es vestiren de fallera. DISSABTE DIA 14 A les 22.00 h, a la NAU JOVE: SOPAR D’EXALTACIÓ a les FALLERES MAJORS I PRESIDENTS que celebrarem totes les falles del poble.

DIUMENGE DIA 22 A les 12.00 h: tindrem la segona i última ARREPLEGADA. Vaja per davant el nostre agraïment a tots els veïns del poble per la seua col·laboració. En acabar, tots els que vinguen a l’arreplegada dinarem al casal. DISSABTE DIA 28 A les 19.30 h, a la Nau Jove: ACTE HOMENATGE DEL 40 ANIVERSARI DE LA FALLA PORT DE SILLA. Rebrem tots els representants que formen la història de la nostra comissió. FEBRER DIVENDRES DIA 3 A les 22.00 h, SOPAR i nit d’espectacle amb l’esperat xou de FUROR.

DIUMENGE DIA 15 A les 12.00 h: primera ARREPLEGADA per tot el poble i, sobretot, pel nostre veïnat que són els que més ens aguanten. En acabar, dinar per a tots els que han col·laborat en l’arreplegada. DISSABTE DIA 21 A les 20.00 h, al Teatre de la Plaça: presentació del llibret de la Falla Port de Silla per a l’exercici 2017.

DIVENDRES DIA 10 A les 22.00 h: SOPAR i festa SANT SOLTERÍN. Jocs i regals per aquells que hi participen. DISSABTE DIA 11 A les 22.00 h: SOPAR D’HOMENATGE ALS NOSTRES FALLERS D’HONOR. Esperem que tots els nostres simpatitzants passen una nit agradable amb la companyia de tots els fallers.

PROGRAMA DE FESTEJOS


354

DIVENDRES DIA 17 A les 22.00 h: SOPAR i festa del PIJAMA. DIVENDRES DIA 24 A les 22.00 h: SOPAR i, després de sopar i de la partida de truc o parxís, carregarem el carret i anirem a penjar banderes als nostres representants. DISSABTE DIA 25 A partir de les 22.00 h: tindrem el tradicional sopar de la BAIXADA DE QUADRES, on regalarem a les falleres majors i president infantil les fotografies que durant tot l’any han estat presidint-nos. Els representants de l’any 2016 convidaran a sopar a tots els fallers en agraïment a un any inoblidable. Després, festa fins que el cos no puga més!

SETMANA ARTÍSTICA Del 27 de FEBRER al 3 de MARÇ Acudirem al casal a sopar, o després, per ajudar a fer la carrossa per a l’estimada cavalcada. MARÇ DISSABTE DIA 4 A la vesprada: cavalcada i després PREGÓ DE LES FALLERES MAJORS. A la nit: sopar al casal amb premis a la comparsa que es mantinga disfressada fins el final gaudint de la música al casal. DIUMENGE DIA 5 A les 17.00 h i organitzat per la Junta Local Fallera, tindrem la inauguració de L’EXPOSICIÓ DEL NINOT. A les 18.30 h: LLIURAMENT de RECOMPENSES atorgades per la Junta Central Fallera a tots els fallers i falleres mereixedors d’aquestes. Queda obert el casal per als sopars. Bon profit a qui puga i tinga ganes d’acudir. DILLUNS DIA 6 A les 18.00 h, obrirem les portes del casal perquè tots els xiquets i xiquetes puguen vindre a berenar. A continuació, creatives manualitats per decorar i engalanar el nostre casal per a la gran setmana fallera.

FALLA PORT DE SILLA 2017


355

A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil.

A les 22.00 h: SOPAR dels majors. Després, GRAN FINAL del campionat de TRUC I PARXÍS.

A les 22.00 h: SOPAR dels majors. Després, bingo. DIMARTS DIA 7 A les 18.00 h: tots al casal perquè els fallerets i falleretes gaudisquen del berenar. Després inflables.

DIVENDRES DIA 10 A les 18.00 h: BERENAR per a tots els xiquets i xiquetes. Després, lliurament dels VIP infantils. No hi podeu faltar! ABANS DE SOPAR DONAREM INICI A LA SETMANA FALLERA AMB EL NOSTRE XUPINASO.

A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil. A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h: SOPAR dels majors. Després, campionat de TRUC i PARXÍS. DIMECRES DIA 8 A les 18.00 h: BERENAR al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, jocs i manualitats falleres.

A les 22.00 h: SOPAR dels majors. Després, lliurament del VIP de la Falla, i a continuació, pintada dels escuts a casa de les nostres falleres majors i presidents.

A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h: SOPAR dels majors. Després continuarem amb el campionat de TRUC I PARXÍS. DIJOUS DIA 9 A les 18.00 h: BERENAR. Després, inflables. A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil.

PROGRAMA DE FESTEJOS


356

DISSABTE DIA 11 A les 18.00 h: XOCOLATADA al casal per a tots els fallerets i falleretes. Després, manualitats i jocs.

DIMARTS DIA 14 A les 18.00 h: XOCOLATADA al casal per a tots els xiquets i xiquetes. A continuació, jocs i manualitats.

A les 20.00 h: Repartiment dels condiments per al XIé Concurs de Paelles. Després, discomòbil Polidiscofashion dins la Nau.

A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil.

DIUMENGE DIA 12 A partir de les 12.00 h: durant tot el dia, GRAN FIRA INFANTIL per a tota la xicalla de la nostra falla. A les 18.00 h: BERENAR i després continuarem gaudint de les atraccions que hem preparat. A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h: SOPAR de la nostra comissió major. Després, bingo. DILLUNS DIA 13 A les 18.00 h: XOCOLATADA per a tots els fallers i després, per a donar l’entrada a la setmana gran de falles, farem una GLOBOTADA. A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h: SOPAR de la nostra comissió major. Després, campionat de futbolí amb la millor música. FALLA PORT DE SILLA 2017

A les 22.00 h: SOPAR de la nostra comissió major. Després, gimcana fallera amb la millor música.


357

DIMECRES DIA 15 Aquest dia els nostres artistes fallers acabaran de donar els últims retocs a les dues falles. Els fallers els ajudarem en tot allò que siga possible i ho deixarem tot a punt per al dia següent, que passarà el jurat de falles. A les 18.00 h: XOCOLATADA per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després hi haurà superinflables.

DIJOUS DIA 16 A les 10 del matí, i mentre esperem l’arribada del jurat: hi haurà esmorzar. A les 18.00 h: BERENAR per a tots. Ens conviden les nostres falleres majors i president infantil. Després, hi haurà superinflables. A les 21.30 h: SOPAR de comissió infantil.

A les 20.00 h: tindrem la esperada VESPRA D’ALBADES. A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil.

A les 22.00 h: SOPAR de la TORRÀ de la nostra comissió amb el tradicional concurs d’allioli.

A les 22.00 h: SOPAR de la nostra comissió major. Després, cap a les 12 de la nit, anirem a pels nostres ninots indultats. A continuació, i com és costum, tindrem discocasal.

A les 24.00 h: gaudirem d’un espectacle divertit per als nostres fallers amb la actuació del Drac Queen Davinia. Després tindrem nit de música comercial per als més joves, amb la participació dels punxa discs Carlos Iranzo i Àlex Real. Els més nocturns podran gaudir del ressopó de HOT DOGS. DIVENDRES DIA 17 A les 8 del matí i seguits de la banda de música: primera DESPERTADA pels nostres carrers. A les 11.00 h: ens concentrarem a la porta del casal. Després, CERCAVILA des de la plaça dels Germans PROGRAMA DE FESTEJOS


358

Iborra fins a la plaça del Poble, on recollirem els premis que ens hi hagen atorgat que, de ben segur, algun primer ens emportarem. A les 14.00 h: dinar per a tota la comissió. A les 18.00 h: CERCAVILA per tot el poble. A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h: SOPAR dels majors. A les 24.00 h: Orquestra CÓDIGO i després discocasal. Qui estiga encara despert podrà gaudir del nostre ENTREPÀ PISTERO. DISSABTE DIA 18 A les 8 del matí: DESPERTADA per tots els carrers del barri a càrrec dels qui aguanten la nit i els que porten la cara ben rentada.

L’horari i l’itinerari serà el tradicional establert per la Junta Local Fallera A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil. A les 22.00 h: SOPAR dels majors. A les 24.00 h: ningú podrà quedar-se assegut a la cadira amb l’espectacle de música i ball de l’ORQUESTRA DIAMONDS. Després discocasal.

A les 13.00 h: es repartiran els rams de flors a totes les xiquetes i senyoretes que de vesprada es visten de fallera per a l’ofrena.

Després de tanta festa, a tots ens entra un bon plateret de PAELLA per al ressopó.

A la vesprada acudirem a la plaça del Mercat per a començar la cercavila de L’OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS.

DIUMENGE DIA 19 FESTIVITAT EN HONOR A SANT JOSEP Felicitats a tots els qui celebrem el seu sant.

FALLA PORT DE SILLA 2017


359

A les 8.00 del matí: darrera DESPERTADA en la qual pensem esgotar tota la pólvora que hi quede (a l’última, tots disfressats).

que durant tants dies ha estat al nostre costat com a protagonista principal de la festa que tots més estimem: les Falles.

A les 11.00 h: concentració al casal per a començar la CERCAVILA.

Però en el cor de tots, sols hi haurà un desig, un somni, una altra il•lusió, mentre veiem com es crema la falla i es converteix en cendra. Tots a una, cal dir-ho ben fort:

A les 12.00 h: MISSA en honor del nostre patró. “VISCA LES FALLES DEL 2018”. A les 14.00 h: MASCLETADA a la PISTA. En acabar, dinar de Sant Josep. Ja informarem del lloc. A les 18.00 h: CERCAVILA BOJA (si no havíem fet prou la mona aquests dies, ara tenim l’oportunitat d’aconseguir-ho). En aquest acte ens acomiadarem dels músics que ens han acompanyat aquests dies de falles. Fins l’any que ve. A les 21.30 h: SOPAR de la comissió infantil. Després, i per a finalitzar la festa infantil i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la nostra fallera major infantil, ABRIL MORENO I GUAITA, en companyia del president infantil, MARC COMÍ I MACHANCOSES, pegaran foc a la falleta infantil. A les 22.00 h: SOPAR dels majors. Per a finalitzar aquestes festes, i a l’hora que ens haja indicat la JLF, la nostra fallera major, IMMA MONTERO I PRIMO, encendrà la metxa que pegarà foc a la falla

Nota: Els actes organitzats per la falla poden variar o ser canviats de dia. Disculpen les molèsties. PROGRAMA DE FESTEJOS


360

AGRAÏMENTS L’AC Falla Port vol agrair la col·laboració desinteressada de totes les persones que han treballat per aquest llibret, sense fer distincions sobre quina haja estat la seua funció: publicitat, textos, disseny, portada, creativitat o, fins i tot, haver passat hores i hores davant l’ordinador; però, sobretot destaquem la il·lusió de fer el llibret. Per a nosaltres tots són importants. Gràcies. Gràcies també al Servei de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Silla per la paciència i dedicació en la correcció dels escrits d’aquest llibret. Gràcies. I també, agrair sincerament a les següents firmes comercials que sense el seu suport econòmic no haguera estat possible la realització i edició d’aquest llibret. Moltes gràcies.

FALLA PORT DE SILLA 2017

Llibret falla Port de Silla 2017  

Llibret de la Falla Port de Silla per a les Falles 2017 "La Fórmula de l'Èxit"

Advertisement