A.C. FALLA LA BEGA
II CREUER CULTURAL
FALLES 2025
2n CONCURS DE MICRORELATS
Experiència en un festival musical.
MICRORELAT
EL FESTIVAL DE LA MÚSICA SILENCIOSA
Sota una nit estrellada, en un paratge tranquil, es va celebrar el Festival de la Música Silenciosa. Allí es congregaven persones sordes i sordcegues, amb els seus intèrprets de llengua de signes a la vora.
Quan la música va començar a sonar, la vibració de les notes es va fer palesa en els cossos dels assistents. Alguns sentien la pulsació dels tambors en els peus, altres percebien els aguts en els muscles, i tots plegats es deixaven embriagar per aquell mar de sensacions.
Les lletres de les cançons es transmetien a través de moviments i expressions captivadores, i els espectadors seguien atentament cada gest, emocionats per la intensitat de l'experiència.
En aquell festival únic, la discapacitat deixava de ser una limitació per convertir-se en una forma diferent i vibrant d'experimentar la música, trencant barreres i celebrant la diversitat.
MICRORELAT
TIC TAC
Tenia el dia marcat en roig a tots els calendaris que hi havia per casa. Comptava els dies, les hores, els minuts i els segons que quedaven perquè aplegués la data en què podria viure el meu primer festival. Feia pocs dies que havia sigut el Zebra i no vaig poder estar. El treball és el primer.
Medusa aquest estiu em pillava de vacances i no anava a deixar-ho passar. Tenia delicte que set edicions després continués sense haver pogut anar. Quan no era per feina, fou per la maleïda pandèmia que ens va tindre a tots tancats. Mai més.
Tots els meus amics anaven a estar, no se'n perden cap. Volien fer-se samarretes per anar tots conjuntats. Aquesta vegada han hagut de demanar una XXL, no anava a ser menys. No sabia ni el cartell, imagine que el Getta eixe... no m'importava. Anava jo.
MICRORELAT
EL MEU AVI AL FESTIVAL
Encara recorde el rostre il·luminat del meu avi mentre recorríem el bulliciós festival de música. Als 75 anys, semblava haver recuperat la joventut que tant enyorava.
Mentre la multitud es bressolava al ritme de la banda, el meu avi tancava els ulls i taral·larejava cada cançó amb un somriure en els llavis. Feia anys que no ho veia tan viu i radiant.
Solia lamentar-se que els seus millors anys havien quedat enrere, estranyant aquells dies en què podia ballar tota la nit sense que els seus genolls li donaren problemes. Però en aquest moment, res d'això semblava importar-li.
Observant-ho, em vaig adonar que la música era la seua font d'energia, el seu rejovenidor secret. Cada nota ho transportava a un lloc llunyà, on era lliure de totes les seues preocupacions i limitacions físiques.
Ho vaig veure aixecar els braços i moure's al compàs, oblidant-se per complet que era un home major. El seu esperit juvenil havia ressorgit, alliberant-se dels lligams del temps.
Enmig de la multitud, el meu avi semblava estar en el seu propi món, alié a tot el que l'envoltava. La seua mirada brillava amb una emoció que feia anys no veia en ell.
A poc a poc, vaig anar comprenent que la música era capaç de sanar ferides, de despertar records i de reviure moments perduts en el temps. I el meu avi era la prova vivent d'això.
Quan l'última cançó va sonar i la multitud va començar a dispersar-se, el meu avi em va mirar amb ulls humits i em va abraçar amb força. "Gràcies per portar-me aquí", va murmurar. "Feia molt que no em sentia tan viu".
Mentre caminàvem de retorn a casa, vaig saber que aquest dia havia estat un regal per a tots dos. Havia aconseguit retornar-li al meu avi una mica d'aquesta espurna que semblava haver-se apagat amb el pas dels anys.
I és que a vegades, una simple melodia pot ser el bàlsam que cura les ferides de l'ànima i retorna l'alegria a un cor cansat.
SOMIANT AMB LA MÚSICA
Va ser la música el que em va despertar d'un profund somni. En obrir els ulls, em vaig trobar immers en un festival que semblava sorgit d'un món oníric.
Les llums de colors palpitaven al ritme de les cançons, mentre la multitud es bressolava, lliurada a l'energia de la melodia. Tot al meu voltant era una simfonia de vida.
Vaig caminar entre la gent, meravellat per l'escena que es desplegava davant meu. Cada rostre reflectia una emoció diferent: alegria, èxtasi, nostàlgia. Tots units per la màgia de la música.
De sobte, vaig reconéixer a persones volgudes, amics i familiars, tots ballant i cantant com si s'hagueren alliberat de qualsevol preocupació terrenal. Era com si el temps s'hagués detingut.
Deixant-me portar per l'eufòria del moment, em vaig unir a la dansa, sentint com cada nota recorria el meu cos, omplint-me d'una energia indescriptible. Era com si la meua ànima hagués trobat la seua llar.
Vaig mirar al meu voltant, tractant de gravar cada detall en la meua memòria, sabent que en qualsevol moment podria despertar-me i que tot això s'esvairia com un somni.
Però la música continuava fluint, embolicant-me en un tràngol hipnòtic. Cada instrument, cada veu, semblaven murmurar-me que això era real, que no era una simple il·lusió.
Llavors, vaig comprendre que aquest festival no era més que el reflex dels meus més profunds desitjos, una manifestació de la meua necessitat d'escapar de la rutina i trobar la llibertat en l'essència mateixa de la música.
Quan finalment vaig obrir els ulls, em vaig veure de tornada a la meua habitació, sentint la sensació de buit que deixava la desaparició d'aquell món màgic. Però en el meu cor, la música continuava ressonant, recordant-me que els somnis poden ser més reals del que creem.
AÇÒ NO ÉS PER A MI
Puff!!! Ja ha arribat la data que esperava, més de mig any esperant al dia que comence el dècim festival del medusa, una dècada de festival, la meua mare em va comprar l'entrada a l'octubre quan encara estava barata, sincerament, no sé ni el que li va costar.
El meu amic Llorens no para de dir a quin hora entrem, segur que ha sigut la meua mare la que li va escriure a la seua per a què insistirà tant a que fora, finalment vaig acceptar entrar a les set, no vull excedir-me a altes hores de la nit, ho confesse... no sé quins sons els artistes que actuen.
Enfilem el camí cap a l'entrada, una marabunta de gent fent botelló, cridant estupideses, alguns amb símptomes d'alcoholisme evident, un grup de persones de color venent ventalls, ulleres de sol, gorres amb ventiladors, gent fent cues... Què passa?
Ah val, estan escorcollant a la gent, jo només porte una xicoteta ronyonera amb les meues claus de casa, el telèfon mòbil, cartera i un paquet menut de llepolies per si em dona una baixada de sucre. De sobte em diu el seguretat que la bossa de llepolies o me les menge o al fem; no ho entenc sincerament, però note com la gent em mira, com si fora un delinqüent…
A Llorens ni el escorcollen, la gent que passa em mira i riu, un guàrdia civil li diu a Llorens que tire cap avant, em note com un tipus rar, la gent del poble murmura... - A aquest l'han enxampat?
Finalment deixe les llepolies, vaig a pel meu acompanyant, per fi estic a l'entrada, altre control, veig al lluny un món de color, piràmides, mòmies, gent que sembla disfressada d'egipcis antics, persones exultants, saltant, cridant, ací la gent està molt eufòrica, em quede paralitzat, no sé que fer, la gent que es creua amb mi em mira, he de creuar i ficar-me al seu món, en el món del festival, m'entren suors, pors, nervis, que em passa, no soc feliç, aquestes coses no són per a mi, ma mare, els meus amics, la societat m'obliguen a anar a alguna cosa que no m'agrada, açò no és per a mi.
UN PLA SENSE FISSURES
En un poblet de la Ribera Baixa, un xiquet anomenat Pau somiava amb el festival de música que cada estiu omplia de ritme i vida els carrers empedrats. Amb els seus cabells rossos com el foc i els ulls plens d'il·lusió, Pau contemplava els preparatius des de la finestra de casa seua.
La música arribava fins a ell com una suau melodia que li cridava a participar de la festa, però sabia que encara era massa jove per a poder entrar al recinte del festival. Malgrat això, la seua determinació era més gran que les seues limitacions i Pau es va proposar trobar la manera de viure aquella experiència única.
Amb l'ajuda dels seus amics inseparables, va començar a idear un pla per aconseguir entrar al festival de música. Van buscar informació, van fer disfresses, van practicar les seues millors passes de ball i van planejar cada detall amb precisió.
Finalment, el dia del festival va arribar i Pau i els seus amics es van presentar davant les portes del recinte disfressats com a membres del personal de l'organització. Amb seguretat i convicció, van passar l'entrada sense que ningú els detiguera, i una vegada dins van començar a ballar al ritme de la música que omplia l'aire.
Pau es va deixar portar per la màgia de la música, els colors i les rialles del festival, i en aquell moment va entendre que no calia ser gran per viure grans emocions. Amb el cor ple d'alegria, va ballar fins que els seus peus van dir prou, sabent que aquella nit seria un record imborrable per a tota la vida.
UN PONT ENTRE DOS MONS
En les terres màgiques del desert, just en el cor del misteriós Egipte, s’alçava una antiga ciutat oblidada pel temps, anomenada Amon-ra. La llegenda deia que aquesta ciutat havia sigut el bressol dels déus, però ara només quedaven les ruïnes i ecos d’un passat gloriós.
Un estiu calorós, un grup d’adolescents valencians va decidir aventurar-se en un viatge per les dunes d’Egipte, guiats pel desig d’explorar el desconegut. Entre ells estava Júlia, una apassionada de la història antiga, qui portava amb ella un mapa vell trobat en un mercat de Cullera, durant l’últim festival de música Medusa.
El mapa, segons deia l’ancià venedor, conduïa al Tresor de Amon-ra, un artefacte que atorgava a qui el posseís el poder de controlar la música dels déus. Despés de dies de caminar sota el sol abrasador, el grup va arribar a les ruïnes de la ciutat oblidada.
Tot seguint les indicacions del mapa, es van endinsar en un temple antic, cobert de jeroglífics que semblaven ballar amb la llum de les torxes. A mesura que avancaven, Júlia va sentir una estranya melodia que semblava vindre de les profunditatas del temple. Els altres no podien escoltar-la, però ella la seguia com si fos un encantament.
A l’última cambra, van trobar una caixa d’or, decorada amb símbols de deeses i déus dansant. Júlia la va obrir amb cura, una música celestial va inundar l’espai, transportant-los a una visió de la ciutat d’Amon-ra en la seua esplendor, plena de vida i ritme.
Però la visió es va esfumar ràpidament, deixant-los de nou en les ruïnes. Júlia va comprendre que el veritable tresor no era l’objecte en si, sinó la conexió amb l’energia i l’esperit de la música. Amb aquesta revelació, van decidir tornar a Cullera i compartir la seua experiència al festival Medusa, on cada any es reunien per celebrar la vida i la música.
El final del viatge va quedar marcat per la sensació de misteri i descobriment. Júlia es preguntava si algun día la ciutat d’Amon-ra tornaria a la seua glòria, però fins aleshores, sabia que la música dels déus seguiria viva en els cors de tots els que la sentien.
I així, el festival Meduda es va convertir en un pont entre dos mons, on la història antiga i la música moderna es trobaven, recordant-nos que, en la recerca del coneixement i l’art, la veritable aventura mai s’acaba.
MICRORELAT
BODA EN EL FESTIVAL
En un camp verd envoltat de muntanyes, al cor de la Tardor Festivalera, Marta i David van decidir unir les seues vides en un ritual diferent a tots els altres: casar-se en plenitud del festival de música de l'estiu. Amb els seus cors bategant al ritme de les melodies vibrants, van intercanviar promeses d'amor etern mentre els acords omplien l'aire amb una dolça magia.
Els amics i familiars, vestits de colors brillants, els envoltaven amb alegria, compartint la felicitat d'aquell moment especial. Sota un cel estrellat i una lluna plena, Marta i David es van donar un bes ple d'emoció, segellant el seu compromís enfront de tots els assistents entregats a la celebració.
La música va ser el fil conductor d'aquell dia inoblidable, marcant el compàs de cada pas de la parella enamorada mentre ballaven com si no existira demà. Els focs artificials van il·luminar el seu camí cap a un futur junts, recordant-los que l'amor és com una cançó que mai s'atura, una melodia que creix i es reforça amb cada nota compartida.
I així, entre rialles, abraços i somriures, Marta i David van començar el seu viatge conjunt, sabent que aquell festival de música no només havia sigut un lloc de trobada sinó el punt de partida d'una vida plena d'aventures i melodies compartides.
HISTÒRIA DINS D’OCI
Ja estic dins, se m'obri un horitzó on veig el que s'assembla a un gran riu, el Nil, és sorprenent arribar a un festival i que tot passe pel riu mes representatiu d'Egipte, pegat a ell naixen diferents escenaris, que originals han sigut, les principals ciutats de l'antiga egípcia naixien de la proximitat d’aquest riu.
Continue avançant veig murs i temples antics amb representacions de jeroglífics, aquests jeroglífics diuen a la seua llegenda, a peu de cartell quins són els artistes del dia, !Guau...¡ no deixa de sorprendre'm, com puc arribar a un festival en què gaudiré de la millor música del moment i estic introduint-me en la història d'uns éssers que van viure abans de crist.
La gent ací és molt estranya, els homes i les dones del festival van tots maquillats, hi ha fins i tot una famosa botiga de productes cosmètics que maquilla a la gent totalment gratuïta, cert és que per als antics egipcis era senyal de riquesa, aixeque el cap i veig un artista en l'escenari totalment maquillat i emprant una pròtesi, clar...van ser els primers en fer-les servir segons les primeres excavacions que descobriren.
Un munt d'animals campen pels escenaris, Com pot ser? Segons la mitologia, els egipcis veneraven molt als animals, serps, cocodrils, aus de diferents colors, però el que mes es percep són gats, per a ells els gats eren l'animal mes sagrat, és per això que el cap de cartell del dia ix envoltat de gats per tot arreu.
I ara que em fique entre la multitud, gent saltant, ballant, corejant cançons que canta l'artista, Què mes es pot demanar? gaudir de la millor música en directe mentre explores els secrets d'una civilització que ocultava els secrets millor guardats que qualsevol de les altres civilitzacions que han habitat en aquest planeta.
No es pot demanar mes, per a un fanàtic de la història com jo, viure en l'actualitat l'oci i la història en un mateix esdeveniment, que tot no siga festa, ací tenim un dos per un, que aquesta historia no acabe mai.
EL MILLOR DIA DE LA MEUA VIDA.
—«Va xics que estem arribant al Hollywood valencià!» Cridà Víctor en veure les lletres de Cullera a la llunyania.
Una vegada dins de la zona d'acampada Jaume i Quique comencen en el muntatge de la tenda mentre encetem les primeres birres. Estem al Medusa i en ganes de què ja siga la nit i veure a Paco Osuna. Les nostres veïnes d'acampada són la Llúcia i Empar, D'Albuixec.
Ens passem el vespre fent un torneig de Truc, a mi em toca en Llúcia i no puc concentrar-me en el joc. Em quede ensimismat mirant eixos ulls verds que penetren a dins del meu pit, tinc la sensació que la conec de tota la vida, quan anomena el meu nom el cor puja a més de 150 pulsacions. La connexió en mútua i ens n'anem junts a veure les actuacions. Ens abracem botem i apareixen les primeres rialles i mirades vergonyoses. De fons sona Afrojack i em llance a donar-li un bes, fa un intent de cobra i em diu «perdona el primer bes el done jo», estic en el seté cel.
—«Llúcia i jo ens n'anem a fer un riuet.»
—«Val no tardeu i les manetes "quetetes", que en res va Paco Osuna!!» Ens contesten. Mentre anem als banys no podem evitar l'atracció i ens fonem en besos i apretons. No és el lloc n'hi ha massa gent.
—«vinga acabem de pressa dels "Poly Klean" i marxem a la tenda.» Em diu Llúcia. En eixir se sent un gran tro, molt de vent i es fa tot fosc. No note res, el meu cos immòbil, al fons comence a escoltar crits, i de sobte el meu nom Manu, Manu! Distingisc la veu de Víctor i Quique, els crits d'esquinçadors de Jaume, els plors de Llúcia i Empar. No entenc res, la foscor s'apodera del meu entorn i cada vegada estan més lluny la seua presència. Alguna cosa em passa note el fred que s'apodera del meu cos. Me'n vaig, almenys me'n vaig enamorat. Gràcies amics, pel millor dia de la meua vida.
CAP DE CARTELL
L'entrada a Cullera romana abarrotada de vehicles. Cap persona es vol perdre una nova edició del Medusa Sunbeach Festival, el festival de música electrònica que se celebra des de 2014 a la platja de Cullera.
Aquest any serà el debut de Dj. Varos en un dels escenaris principals, el discjòquei local veurà així recompensats tantes i tantes revetlles donant-se a conéixer per tots els pobles del territori valencià.
El seu verdader nom és Robert, començà a punxar en els anys en què el carrer Barcelona s'omplia de gom a gom cada cap de setmana. Des d'aleshores havia passat per cada casal faller, escenari i festa privada on havia aconseguit ser contractat per amenitzar la vetllada.
En aquesta ocasió compartiria cartell en Dimitri Vegas, Steve Aoki o Jamie Jones. Havia tocat sostre sense cap mena de dubte a dins de la seua professió.
Aplegada l'hora, centenars d'espectadors corejaven el seu nom als peus de l'escenari. Dj. Varos a l'aparell preparat per a complir el seu somni, quant de sobte tot va començar a ennuvolar-se. Robert estava immòbil i sentia una veu coneguda al seu voltant.
- Tete, et deixe que faig tard. Me'n vaig de festival. Aquest estiu he aconseguit entrades per al Medusa. Per fi.
Maria abandonava l'hospital on el seu germà Robert porta en coma des de fa quasi una dècada. Un accident automobilístic va ser el causant de la seua situació. Els dos germans es dirigien a un concert quan un conductor borratxo els va envestir. Ella va resultar il·lesa.
EL QUE DORM NO VIU
Els peus arrebossats d ́arena cremada del calor que fa, aixeco la mirada cap a un horitzó al qual no hi veig fi. La calor colpeja el meu front com si fos la tralla atiant a un esclau. A cada pas que dono sento un pessigolleig en el budell que inspira una forta emoció. Acompanyat del meu amic Xavi m'endinso en una zona desèrtica de dunes i arenals, on al lluny s'albira un temple al que sorprenentment aconsegueix sense moure'm posar-me davant de tota la aglomeració, em deté una font preciosa en forma de gat, d'ella emana un fil d ́aigua fresca que pal·lia la calor sufocant que fa, em trobe davant d ́un escenari majestuós.
De sobte noto la mà dreta del meu amic Xavi a la meva esquena, m'assenyala al cel i em diu - Ho veus? Aixeco la mirada i de la meva gola només surt un suau, - Si... Ho veig.
Sense previ avís un riu d'éssers mitològics sobrevolen damunt els nostres caps, puc distingir mòmies, estàtues egípcies, homes i dones maquillats, el cel fosc de la nocturnitat comença a canviar de colors, passa de negre a vermell, de vermell a groc, de groc a verd, Que està passant?
Miro al meu voltant, la gent riu, veig petons, veig abraçades, veig gent expectant, uns pujats a coll d'uns altres, treuen els seus telèfons mòbils de les seves butxaques i es disposen a gravar. Un nou sobresalt, un soroll fa que la gent cride com si no hi hagués un demà i entre en còlera, de l'escenari fins al moment buit emergeix una figura momificada que aixeca la seva mà en forma de salutació com si fos una espècie d'ultratomba, baixa el seu dit indexe cap a una taula que té davant ell i flueix un so musical que provoca que ballen els presents.
Llums, color, música, felicitat, diversió, llàgrimes, crits, llibertat.....moltes paraules per a definir aquest sentiments que corren dins la meua ment, però... Ring, ring, ring, el despertador, em toca aixecar-me ja i anar a treballar, seguiré somiant amb anar algun dia al dècim aniversari del medusa festival.
“LES
LES 10 PLAGUES DE L'EGIPTE MEDUSER
DECISIONS DEL FARAÓ RAMSÉS ANDREU II CONTRA ANTITOT”
Jordi va confiar en l'Antitot i va tornar a l'escullera. Jordi i els seus antitotiants van anar a veure al faraó Ramsés Andreu II i li van demanar que deixara que els medusers foren lliures i isqueren de "l'escullera festival". El faraó Ramsés Andreu II es va enutjar i es va negar. Va obligar els medusers a gaudir encara més de l'espectacle.
Pel fet que el faraó Ramsés Andreu II no va escoltar a l'Antitot, el poble va ser maleït amb terribles plagues. Primer, tota l'aigua de l'escullera es va convertir en Ron-Cola per a que el poble meduser saciara la set al riu i no a les barres. Jordi li va demanar al faraó Ramsés Andreu II, una altra vegada, que deixara anar als medusers, però el faraó Ramsés Andreu II va dir que no i Antitot va enviar granotes al recinte de l'escullera. Estaven per tot arreu i el faraó Ramsés Andreu II va dir que deixaria anar als medusers si les granotes desapareixien. Antitot va fer que les granotes se'n anaren per la sèquia reial i altres acabaren cuinant-se al terrat de "Chandi", però el faraó Ramsés Andreu II no va complir la promesa i no va deixar anar als medusers. Llavors Antitot va enviar polls i mosques que es multiplicaren a les tendes del càmping botant de "rasta" en "rasta" pels caps dels medusers.
Després, tot el bestiar del poble va morir, però no va morir cap dels animals dels medusers, llavors ells ja eres prou animals. Després, al poble, els van eixir doloroses úlceres en el cos, la blancor de la pells se'ls va convertir en un roig britànic d'agost i paregueren la secció dels "gusiluz" de la fàbrica de joguets Famosa. També va arribar a l'escullera una gran tempesta amb granissol. Això va inutilitzar el gel per als cubates, i la gent beguera menys. El Faraó Ramsés Andreu II encara no deixava anar als medusers i llavors Antitot va enviar llagostes, que es van menjar tot el menjar del poble, afortunadament els medusers s'alimentaven a base de begudes espirituoses, i aquesta plaga no va afectar al druida Cerveró. Després va haver-hi tres dies de foscor que sols aconseguiren que els medusers descansaren i de nou començaren la festa amb més energia. Durant moltes de les plagues, el faraó Ramsés Andreu II prometia deixar anar als medusers si les plagues es detenien, però sempre els enganyava. Després de nou plagues diferents, el faraó Ramsés Andreu II encara no deixava anar als medusers i Antitot li va dir a Jordi que vindria una altra terrible plaga.
Però finalment Antitot es va juntar amb els medusers (sinó pots amb ells, unix-te a ells) i els va guiar i protegir mentres esperaven la seua llibertat.
LA PLOMA DE MAAT
Quan el cantant anuncià l'última cançò vam fer el nostre moviment habitual per evitar cues llargues i interminables. Àlex i jo començarem a avançar a base d'espentes i alguna que altra xafada en direcció als banys portatils, abans de que el concert finalitzarà i es crearen aglomeracions. Però, la tasca no era senzilla. Durant el camí sempre era habitual trobar-se amb coneguts que t'aturaven, et xarraven o i fins i tot et demanaven fotos per anunciar la feliç retrobada. Aquella nit pareixia que podriem estalviar-nos tot aquell procés. Avançàrem ràpid i prompte ja haviem recorregut la mitat del camí fins als banys. Aleshores, em vaig adonar que ja no veia al meu amic. Em vaig girar i vaig maleir al veure que Alex s'havia aturat amb un parell de xicones amb les que parlava de manera exaltada. Vaig reconeixer a una d'elles. Era habitual als concerts. Resignat, em vaig plantar allí a esperar, observant a la gent. Com sempre, als festivals trobaves gent de tot tipus, tant en edat com en aspecte. De sobte, em vaig quedar mirant a un xic que anava vestit de faraó. La vestimenta era molt cridanera però el que més em va sobtar va ser el seu semblant seriós amb el que caminava. Em vaig quedar mirant-lo i vaig veure que en aquell moment el faraó s'havia trobat amb una altra xica. Aquesta també portava una vestimenta estranya, d'estil egipci. També el pentinat era cridaner. Pareixia una cleopatra moderna. Només desentonava en aquella imatge del passat que mostrava la motxilla que portava a l'esquena. Mostrava la mateixa mirada seria que el faraó. No pareixien anar en consonància amb l'ambient del festival. Començaren a caminar junts en la mateixa direcció i, ple de curiositat, els vaig seguir dissimuladament. Estaven anant cap a una zona solitària darrere dels banys. Allí es van aturar. Van dir alguna cosa però no vaig entendre la llengua que parlaven. No l'havia escoltada mai. En aquell moment Cleopatra va obrir la motxilla que portava i va traure un objecte. Era una balança. Va posar la balança a terra i a un dels dos costats va posar el que pareixia una ploma. El seu company estava enfront d'ella en silenci durant tot aquell procés. De sobte, el faraó es va agenollar i va posar en ella un objecte roig. Era un cor? El pols m'anava a mil. No entenia el que estava passant però no podia deixar de mirar des del meu amagatall. La balança es va moure lleugerament calibrant els dos pesos que li havien col·locat. Els dos personatges misteriosos estaven en silenci observant el procés. De sobte vaig notar una mà al muscle i vaig pegar un crit. Al girar-me vaig veure a Alex que em mirava estranyat. M'havia estat buscant. Vaig tornar a mirar cap on estaven el faraó i la Cleopatra però allí ja no hi havia ningú. Ho havia imaginat? No entenia res. Potser l'esgotament i l'alcóhol m'havien jugat una mala passada. Pensatiu, vaig seguir a Alex i avançarem cap a l'escenari. El següent concert estava a punt de començar.
L'ENCANTERI DEL FÈNIX EGIPCI
El sol s'ocultava darrere de les piràmides de cartó pedra quan Raül va arribar al festival. Una suau brisa nocturna arrossegava l'aroma de l'encens i el so dels tambors ressonava en l'aire. Les llums daurades il·luminaven jeroglífics i esfinxs improvisades, transportant a tots a l'una època de faraons i déus antics.
Raül, embolicat en una túnica blanca i amb una cobra pintada en el front, es movia entre la multitud, fascinat per l'autenticitat de cada detall. En l'escenari principal, una banda fusionava música electrònica amb instruments tradicionals egipcis, creant una atmosfera hipnòtica. La multitud es movia a l'uníson, com si foren una sola entitat sota l'encanteri de la música.
En un racó, va descobrir un xicotet lloc on oferien lectura del tarot egipci. Intrigat, es va asseure enfront de la vident, una dona amb ulls penetrants i una veu suau. Mentre remenava les cartes, li va parlar d'antics misteris i d'un viatge espiritual que canviaria la seua vida. En alçar l'última carta, Raül va sentir un calfred. Era la carta del Fènix, simbolitzant renaixement i transformació.
La nit va avançar, i Raül es va perdre en el laberint de botigues i escenaris. Va participar en un ritual d'ofrena al déu Horus i va provar delícies exòtiques sota l'atenta mirada d'estàtues daurades. En despuntar l'alba, el festival semblava esvair se en l'horitzó, com un somni efímer.
Raül va tornar a casa amb la certesa d'haver viscut una cosa única, alguna cosa que no podia explicar amb paraules. En la seua ment, les imatges del festival s'entrellaçaven amb antics mites, deixant-li un sentiment de connexió profunda amb un passat remot. El Fènix havia marcat el seu destí, i ell estava llest per a la seua pròpia transformació.
MICRORELAT 16
MEDUSA FESTIVAL
El sol caia a poc a poc sobre la platja de Cullera, anunciant l’inici del Medusa Festival. Aquest any, la temàtica d’Egipte embolicava tot en un aire misteriós i antic. A l’arribar, la gent es quedava bocabadada davant l’entrada: dues esfinges monumentals custodiaven el pas, il·luminades per llums de neó.
Recorrent el camí de jeroglífics lluminosos fins l’escenari principal, una piràmide gegant esclatava amb cada baixada del DJ. La música electrònica feia vibrar l’ambient, i la mutitud ballava com si estiguera posseïda pels déus de l’antic Egipte.
Enmig del festival, es podien trobar carpes decorades amb motius faraònics. En una petita oasi amb coixins i palmeres, alguns seien un moment per respirar, observant la gent disfressada de faraons i deesses, gaudint de la nit màgica. Aquest any, l’expectació era màxima: tornava Wade, un dels Djs més esperats. L’any passat, El Fallero havia deixat el llistó molt alt amb una sessió memorable.
Quan la nit avançava, els assistents es reunien a la platja per veure l’alba. Amb els primers raigs de sol reflectint-se en les piràmides artificials, es sentia una pau profunda. El festival havia sigut més que una festa; havia estat un viatge a l’antic Egipte, un somni fet realitat en una nit d’estiu a Cullera.