A.C. FALLA LA BEGA
II CREUER CULTURAL
FALLES 2025
1r CONCURS DE RELATS
La DANA del 29/10/24
EL DILUVI QUE VA CANVIAR TOT
Mai oblidaré aquell dia. El 29 d'octubre de 2024 va marcar un abans i un després en la meua vida i en la de milers de persones a la Comunitat Valenciana. El meu nom és Carlos Martínez, tinc 45 anys i soc originari d’Algemesí, una localitat que va quedar completament devastada per la gota freda més destructiva que es recorda en dècades.
Aquell dimarts al matí, tot semblava normal. El cel gris augurava pluja, però cap de nosaltres podia imaginar la magnitud del que estava per vindre. Per a llavors, les autoritats ja havien llançat algunes alertes, però ningú va dimensionar realment el perill fins que va començar el que semblava una apocalipsi líquida.
Les primeres hores van ser d'una tensió indescriptible. El riu Magre, normalment tranquil, es va transformar en una bèstia furiosa que s'empassava tot al seu pas. L'aigua va començar a pujar amb una velocitat aterridora, primer pels carrers, després pels patis i jardins, i finalment envaint els habitatges com un invasor implacable.
Casa meua, situada en una zona tradicionalment considerada segura, no va ser una excepció. En qüestió de minuts, l'aigua ja m'arribava a la cintura. Els estris, els records de tota una vida, van començar a surar sense control. Electrodomèstics, mobles, fotografies familiars... tot es convertia en despulles arrossegades pel corrent.
L'evacuació va ser caòtica. Les sirenes d'emergència sonaven sense parar, barrejant-se amb els crits d'auxili i el baluern de les aigües. Els equips de rescat treballaven sense descans, utilitzant barques i vehicles especials per a fer fora als veïns de zones completament negades.
Recorde nítidament el moment en què vaig haver d'abandonar la meua llar. Amb una petita motxilla plena de documents importants i poc més, vaig deixar enrere dècades d'història familiar. Ma mare, de 78 anys, va ser evacuada abans per patir mobilitat reduïda. La meua esposa Elena m'esperava en un centre d'emergència habilitat en un col·legi pròxim.
Les xifres posteriors resultaven escruixidores: més de 600 mm de pluja van caure en menys de 12 hores. Chiva i altres localitats com Utiel, Paiporta i Catarroja van quedar pràcticament irrecognoscibles. Les pèrdues materials es van estimar en centenars de milions d'euros.
En els dies següents, la dimensió real de la catàstrofe va començar a rebel·lar-se. La nostra comunitat havia estat colpejada amb una brutalitat poques vegades vista. Ponts destruïts, carreteres convertides en rius, camps de cultiu arrasats. L'agricultura, el principal manteniment econòmic de molts pobles de la zona, havia estat devastada.
El procés de recuperació seria llarg i dolorós. Les companyies d'assegurances van començar a avaluar els danys, però era evident que moltes famílies trigarien anys a recuperar-se completament. Jo ho vaig perdre gairebé tot: la meua llar, les pertinences, el vehicle. Només em quedaven els records i la roba que portava posada.
La solidaritat, no obstant això, va brillar amb una intensitat extraordinària. Veïns, voluntaris, organitzacions i fins desconeguts es van bolcar per a ajudar. Molts arribaven amb provisions, roba, oferint allotjament temporal o simplement una abraçada reconfortant.
Les administracions van trigar a reaccionar completament. Les ajudes oficials arribarien amb compte gotes, generant frustració entre els damnificats. Molts vam haver de recórrer a estalvis, préstecs i l'ajuda de familiars per a començar a reconstruir.
La família es va dispersar temporalment. Ma mare es va quedar amb les germanes a València, la dona amb uns oncles a Cullera, i jo em vaig instal·lar provisionalment en un petit apartament cedit per un amic a Sueca.
Psicològicament, l'impacte va ser devastador. No sols vam perdre béns materials, sinó també la nostra sensació de seguretat. Cada vegada que el cel s'ennuvolava, un calfred recorria el meu cos. El trauma d'aquella nit romandria gravat per sempre.
Els mesos vinents, la recuperació avançarà lentament. Hem de reconstruir part de casa nostra, encara que res serà igual. Les assegurances cobriran aproximadament el 60% dels danys, la qual cosa ens obligarà a fer múltiples sacrificis econòmics.
El canvi climàtic ha passat de ser una discussió abstracta a una realitat cruel que ens va colpejar directament. Converses en la comunitat ara inclouen termes com a "resiliència", "adaptació" i "prevenció" amb una urgència que abans no existia.
Per a molts de nosaltres, la DANA no va anar només un esdeveniment meteorològic, va ser un punt d'inflexió vital. Ens ha obligat a reinventar-nos, a valorar el veritablement important i a comprendre la nostra fragilitat davant la naturalesa.
Avui, quan mire enrere, sent un profund respecte per l'aigua. Ja no és simplement un element, sinó una força que pot transformar-lo tot en segons. La nostra comunitat ha aprés una dura lliçó d'humilitat.
La reconstrucció continua. No sols d'edificis, sinó de vides, d'esperances, de teixit social. Cada dia que passa, ens fem més forts. La Comunitat Valenciana ha demostrat una capacitat de resiliència extraordinària.
La meua història és només una entre milers. Cada família té el seu propi relat de pèrdua, supervivència i esperança. La DANA de 2024 quedarà gravada per sempre en la nostra memòria col·lectiva com un recordatori de la nostra vulnerabilitat i la nostra capacitat de recuperació.
ZOMBIS SENSE RUMB: LA CAFRADA D'UNA TRAGÈDIA I LA "CAFRÀ" DE L'ESPERANÇA
Quan la DANA va arrasar pobles sencers, el paisatge es va convertir en un escenari de destrucció total, una autèntica cafrà de fang, aigua i desesperança. En entrar amb les furgonetes als llocs afectats, l’impacte era insuperable: rostres desolats, mirades buides, passos sense rumb. Semblaven zombis atrapats en una realitat que encara no comprenien. Les paraules sobraven, les imatges eren innecessàries. Vicente Tarín, conductor de la furgoneta capdavantera, va ser clar: “No els digues res, no els molestes”. Aquella processó d’ànimes perdudes necessitava silenci i espai per assimilar el desastre.
Però la mateixa cafrà de la destrucció va donar pas a una altra cafrà, aquesta vegada d’esperança. Amb l’arribada dels voluntaris, el paisatge humà va començar a transformar-se. Cada paquet repartit, cada àpat servit i cada abraçada es va convertir en un bastió contra la desesperació. D’una manera gairebé miraculosa, aquella força col·lectiva va demostrar que, enmig del caos, el millor de l’ésser humà emergeix amb tota la seua potència.
M’ha tocat el treball més agraït d’aquella catàstrofe: repartir el que altres havien aportat. No vaig fer res sol, perquè un poble no se salva a si mateix sense l’esforç conjunt. Funcionaris, voluntaris, ajuntaments i els meus companys de Protecció Civil de Cullera es van bolcar amb un esperit que només pot descriure’s com una altra cafrà, però aquesta vegada, de solidaritat.
L’ésser humà és vulnerable davant la tragèdia, però increïblement resistent quan s’ajunta. La cafrà de l’aigua ho va arrasar tot, però la cafrà del poble ho està reconstruint.
Sigueu feliços, que alguns ho intentem. #ViuIDeixaViure
LA DANA DE VALÈNCIA
El cel de València havia començat a enfosquir-se de manera inquietant. Els núvols, espessos i carregats d’una amenaça latent, avançaven des de l’interior cap a la costa amb una força que feia presagiar una nit moguda. Era octubre, un mes conegut per les pluges intenses, però aquella vegada hi havia alguna cosa diferent, una sensació d’imminència que planava sobre la ciutat.
La gent del barri del Cabanyal mirava al cel amb preocupació. Alguns veïns començaven a col·locar sacs de terra a les portes de les cases, recordant els relats d’anys anteriors quan l’aigua s’havia empassat carrers i records.
La DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts) va arribar a mitjanit, com un crit de la naturalesa que reclamava el seu lloc. Les gotes, al principi tímides, es van convertir ràpidament en un diluvi. Els carrers de València es van transformar en rius improvisats, amb l’aigua avançant sense compassió, arrossegant cotxes, bicicletes i fins i tot la parada d’una gelateria que havia estat el punt de reunió del barri durant l’estiu.
Al cor de la ciutat, la plaça de l’Ajuntament lluïa irreconeixible. La font central havia deixat de ser el centre d’atenció; ara l’aigua que baixava en cascada pels costats dels edificis dominava l’escena. Els bombers treballaven sense descans, ajudant a evacuar famílies atrapades a les plantes baixes.
Mentrestant, als pobles de l’Horta, els camps d’arròs es veien desbordats, convertits en llacs improvisats que reflectien el fulgor dels llamps al cel. Els llauradors miraven impotents com el treball de tota una temporada es perdia en unes poques hores.
Però, fins i tot enmig de la devastació, la solidaritat dels valencians va brillar amb força. Els veïns compartien mànegues, galledes i abraçades. Els joves ajudaven les persones grans a moure’s a zones més segures, mentre els animals domèstics trobaven refugi en cases alienes, sense importar el desordre.
Quan l’alba va arribar, amb un sol tímid que intentava trencar la foscor, València començava a comptar les pèrdues, però també els gestos d’humanitat que havien nascut entre la tempesta. Encara que la DANA havia deixat empremta, els valencians sabien que, com sempre, es reconstruirien, més forts, més units, esperant el pròxim desafiament que la natura poguera presentar.
EL BARRANC DEL DOLOR
El meu nom no és rellevant en aquesta història, sols dir que tenia 52 anys quan el barranc del Poio es va empassar la meua vida sencera aquell vespre infernal del 29 d'octubre. Avui, si és que puc dirme a mi mateix "viu", soc a penes un fantasma que vaga entre els records del que una vegada va ser el meu món a Paiporta.
Tot va començar com un dia més. La meua empresa de transports, heretada del meu pare, estava situada just al costat del barranc. Trenta anys de treball, de sacrifici, de construir alguna cosa que els meus fills pogueren continuar. La casa on vivia amb la meua esposa, els meus dos fills, un xic de 25 i una xica de 22, i la meua mare de 80 anys, estava pràcticament pegada a aquest maleït barranc que sempre vam saber que podria ser un risc, però mai imaginem fins a quin punt.
Les alertes meteorològiques havien sonat des de dies abans. Una DANA anunciada, diuen els experts. Però a la Comunitat Valenciana ja estem acostumats a aquests advertiments. Havíem sobreviscut a altres pluges, a altres moments difícils. Mai vaig pensar que aquesta vegada seria diferent.
Aquest capvespre, el rugit de l'aigua va superar qualsevol so que hagués sentit abans. No era pluja, era una allau líquida que descendia pel barranc amb una fúria apocalíptica. En segons, l'aigua va començar a envoltar casa nostra. La dona cridava, la meua mare intentava moure's amb el seu caminador, els nois corrien d'un costat a un altre buscant alguna cosa a salvar.
Recorde nítidament el moment en què l'estructura de la casa va començar a cedir. Un cruixit espantós, seguit d'un baluern que semblava la fi del món. Les parets es van enfonsar com si foren de paper, i el corrent ens va arrossegar a tots.
L'última imatge va ser de la meua família, els seus rostres de terror, els seus braços estesos cap a mi, mentre l'aigua ens separava. Crits que s'ofegaven, literalment, en un torrent que no perdonava. En qüestió de minuts, ho vaig perdre tot.
L'empresa, situada al costat de la casa, també va desaparéixer. Camions, documents, anys de treball, tot escombrat com si mai hagués existit. Trenta anys reduïts a enderrocs i fang en menys del que dura un sospir.
Quan vaig despertar a l'hospital, era un home completament destruït. Els metges em van informar que havia estat l'únic supervivent de la meua família. La dona, els meus fills, la meua mare, tots havien mort. Els meus tres germans que vivien en la mateixa zona, també. De tota la família, només quedava jo.
Les xifres oficials posteriors resultaven esgarrifoses. Més de 600 mm de pluja havien caigut en poques hores. El barranc del Poio, que sempre havia estat part del paisatge, s'havia convertit en un instrument de mort. Paiporta i les zones pròximes van quedar devastades, amb danys que es van estimar en més de 500 milions d'euros.
Els dies següents van ser una nebulosa de dolor. Els equips de rescat recuperaven cossos, els periodistes i els influencers buscaven històries, els polítics prometien ajudes. Però per a mi, res d'això importava. Ho havia perdut absolutament tot.
Casa, família, empresa. Tot el que havia construït en 52 anys de vida s'havia esfumat en qüestió d'hores. Els informes posteriors confirmarien el que ja sabia: la ubicació al costat del barranc havia estat un factor determinant en la nostra tragèdia, és zona inundable.
La burocràcia va començar la seua dansa macabra. Informes d'assegurances, sol·licituds d'ajudes, reconstrucció. Però com es reconstrueix una vida? Com es reemplaça a una família? Cap paper, cap compensació econòmica podria retornar el que havia perdut.
Els psicòlegs em van diagnosticar un xoc posttraumàtic fort. Alguns dies ni tan sols podia aixecarme del llit. Uns altres, em passava hores mirant les fotos que havia aconseguit rescatar, buscant entendre com havia sobreviscut quan tota la meua família havia faltat.
La comunitat de Paiporta es va bolcar en suport. Veïns, amics, fins i tot desconeguts m'oferien ajuda. Però el dolor era tan profund que cap paraula, cap gest podia travessar el buit que havia deixat la meua família.
Avui sobrevisc gràcies a l'ajuda d'alguns amics i a una pensió que em permet a penes subsistir. Ma casa està en ruïnes, l'empresa va desaparéixer, la família es va convertir en un record. Soc un home trencat, esperant que el temps faça alguna cosa que ni tan sols els psicòlegs han pogut aconseguir: ajudar-me a cicatritzar.
Ací s'acomiada un supervivent de la DANA de 2024. Un fantasma que camina entre els records, esperant que algun dia el dolor siga prou petit per a permetre'm viure novament.
LA FORÇA DEL CEL
La llum del matí travessava els núvols densos que cobrien el cel de València. Maria, asseguda al seu balcó, observava amb ulls melancòlics l’espectacle de la natura. La Dana, amb la seua força i furor, havia arribat, omplint els carrers d’aigua i portant un silenci estrany, només interromput pel soroll constant de la pluja.
Havia passat una setmana des que Joan, el seu estimat, havia hagut de marxar al poble per ajudar la seua família. L’aïllament de la tempesta havia fet que els seus cors, tan propers, se sentiren ara llunyans. Maria acariciava el mocador que ell li havia donat l'última nit junts, abans de dir-li que tornaria prompte. Però, davant la força incontrolable del cel, els seus plans havien quedat suspesos.
El vent bufava amb una intensitat que semblava voler arrabassar els records, però Maria resistia. En el cor de la tempesta, trobava una estranya pau: la certesa que, com la pluja que acabaria per escampar-se, el seu amor per Joan era prou fort per a superar qualsevol obstacle.
De sobte, un cop a la porta va trencar el seu pensament. En obrir, el va veure: Joan, xop fins als ossos, però amb un somriure radiant, sostenint un ram d’espígol fresc que havia trobat pel camí.
—No podia estar lluny de tu —li va dir, mentre el vent continuava bufant amb força darrere seu.
Maria, amb els ulls plens de llàgrimes, l’abraçà fortament. En aquell instant, ni la Dana ni el món sencer podien trencar el vincle que els unia. La tempesta, que havia semblat tan fosca i imparable, es convertia ara en el teló de fons d’una història d’amor que ni tan sols el cel podia detenir.
L'ALARMISTA MALFAENER
Altra vegada s'anunciava l'alerta roja per pluges. Tenia clar que l'empresa no anava a prendre mesures, ja que a l'última, fins i tot ens feren repartir material quan més aigua estava caient. Feia dies que mostrava als companys notícies i prediccions d'experts en meteorologia. Evidentment no em feien ni cas. -Altra vegada l'alarmista de Jaume marejant-nos- devien pensar.
En la meua feina hi ha molts "palmeros". Així coneixem als empleats als quals els pareix perfecte tot el que faça l'empresa sense qüestionar-se res. Els primers que pujaran dalt la furgoneta encara que diluvie, sense adonar-se que posen la seua vida en perill. Aquells que et criticaran si decideixes prioritzar la teua salut i tries, pel teu conte i risc, quedar-te a casa.
La nit d'abans, veient el panorama -deien que les característiques d'aquesta DANA eren similars a la de la Pantanà de Tous de 1982- vaig demanar poder teletreballar. M'ho van denegar. Tant els donava que haguera de fer 50 kilòmetres per una carretera mullada, els meus caps em volien com un clau a les 8 del matí en l'oficina. De fet, baix aplegar a eixir del poble, però al primer canvi de sentit vaig tornar arrere. La meua vida val més que cap feina mal pagada.
El whatsapp del meu superior fou clar -demà parlarem-. No soc un mostre després de tot, us assegure que haguera volgut tindre eixa reunió amb ell. Eixe fatídic 29 d'octubre va transcórrer com si cap emergència climatològica estiguera vigent. Els meus companys feien el repartiment amb impermeables mentre, això sí, els amos estaven refugiats amb l'estufa al seu despatx.
En el grup dels treballadors -eixe que existeix a totes les empreses en el que no estan els capscomençaven a enviar-se vídeos de les primeres inundacions allà per l'interior. Un dels nostres companys estava atrapat en la seua ruta perquè era tal la quantitat d'aigua que queia per aquella zona que no podia continuar conduint. Com no volia que em continuaren criticant -estava segur que aquell matí tothom em va posar a parir per no acudir al treball- li vaig escriure per privat. Vaig insistir en el fet que tornara a casa, que no valia la pena. Però el xic era un dels més llepons.
Els amos, lluny de preocupar-se, enviaren un vídeo pels canals oficials del president de la Generalitat dient que el temporal havia acabat. A més, no va faltar la pulla que acompanyava el missatge d'aparent tranquil·litat -mentre algú està tocant-se els collons a casa-, que evidentment anava dirigit a la meua persona. De veritat que fins aquestes mostres d'odi les vaig a trobar molt a faltar. Com he dit, no soc cap mostre.
Mentre calfava uns macarrons per a dinar vaig adonar-me que el telèfon no deixava de xiular. Ningú sabia res del Pedro -sí, eixe xic que volgué acabar la ruta- des de feia hores. Al grup de l'empresa intentaven restar importància -al polígon no havia caigut ni gota i no eren conscients de la que els venia damunt-. Lluny de millorar la situació, començaven a aplegar també vídeos d'altres companys atrapats en cues interminables per la carretera. Sense ànim de ser egoista, vaig passar a preocuparme més d'altres persones que també estaven en perill. Amics i familiars que tampoc havien fet cas de les recomanacions -o no els havien deixat- i estaven en mig del drama.
Avançava la vesprada i creixia la preocupació. Com menys sabíem dels nostres éssers volguts, més gran era el patiment. A les televisions no es parlava d'altra cosa que no fora la catàstrofe de València. La terreta estava patint la inundació més gran de la seua història i pareix que ningú ho volia veure fins a estar mullat. Finalment, faig reunir la suficient enteresa per a escriure al grup de l'empresa. La falta d'aspes intuïa que a cap membre li havia aplegat el meu missatge. Tant de bo m'estigueren fent "leidos" com altres tantes ocasions. No fou així.
En quaranta-vuit hores no vaig saber res de cap company de feina. Cada vegada que informaven de víctimes i desapareguts el meu cap no parava de pensar en quina de les dues llistes podrien estar. Per altra part, cap conegut hi era en elles, tots els meus familiars i amics havien eixit airosos d'aquesta devastació.
Luca fou l'únic a respirar, després de flotar durant hores dalt del capó de la furgoneta, va ser rescatat per un helicòpter mentre el fort corrent el portava cap a l'albufera. De la resta continuem sense saber res. Si així dels caps de la meua empresa, el tsunami va arrasar les oficines sense pietat sorprenentlos, sense donar-los temps a eixir. Sí, tots ells van morir ofegats allà dins.
No soc cap mostre, però mire de reüll al karma. Què haguera passat si m'hagueren fet cas? No pare de donar-li voltes mentre esperem notícies dels que no han pogut encara comunicar-se. Segons passen els dies disminueix l'esperança, però creix la indignació. Tal vegada si des de les més altes esferes també foren alarmistes com jo, molta més gent continuaria viva. Resguardada en la seua llar.
EL DIA QUE EL BARRANC ES VA ENDUR TOT
El 29 d’octubre del 2024 va començar com un dia gris i ventós a Catarroja, però res que ens fera alterar la rutina. Els comerços obriren a l’hora de sempre, els col·legis estaven plens de xiquets, i la gent continuava amb les seues feines, com si aquell vent insistent no fora més que un element passatger.
Ningú imaginava el que estava a punt de vindre. A mitja vesprada, el vent es va fer més intens, i una estranya agitació s’apoderà del poble. Va ser en eixe moment quan arribaren les primeres alertes: el barranc començava a desbordar-se. L’aigua, que venia amb una força descomunal, es va emportar tot al seu pas.
Els carrers s’ompliren de crits i corredisses. Els cotxes flotaven com si foren joguets, arrossegats pel corrent, mentre moltes famílies intentaven posar-se fora de perill. L’aigua entrava a les cases sense avisar, arrancant mobles, records i vides en qüestió de segons. Els esforços dels veïns i els serveis d’emergència semblaven insignificants davant aquella força devastadora.
Quan la tempesta va passar, Catarroja ja no era el mateix. Aquell dia gris no sols es va endur coses materials, sinó també somnis i persones que mai tornaran. Hui, cada vegada que algú menciona una DANA o miren el barranc, el poble es paralitza, recordant aquell moment de vulnerabilitat. Però també hi ha esperança. A poc a poc, amb treball i solidaritat, Catarroja està reconstruint-se, i sabem que tornarà a ser el poble viu i alegre que sempre ha sigut.
BENVOLGUTS REIS MAGS
Enguany, per a mi no vos demane res, però sí que voldria demanar-vos unes cosetes per a uns amiguets: Carlitos, Pedrito i Felipito.
Per al meu amic Carlitos, vos demane uns mocassins negres, ja que botes d'aigua no li han fet falta i no li ho faran. També un rellotge INTEL·LIGENT, tenim sospites que el seu va amb hores de retard. A més, com s'ha portat molt bé i li agrada molt la gastronomia valenciana, vull que li porteu una reserva al El Ventorro per a ell i la seua amiga per al dia 14 de febrer, així podrà donar-li el regal d'una televisió pública.
Ah! Que no me n'oblide, un micròfon perquè no deixe mai la seua vocació musical, no siga cosa que es fique en política, i algun dia haja de gestionar una crisi, si és així necessitarà una pala, ja que sota la seua legislatura haurà d'enterrar molts cadàvers.
Per al meu amic Pedrito, ens agradaria una pilota ben gran, perquè per a divertir-se el que li agrada és passar-se la pilota entre els seus “amics” a l’esplai d’escola. A més, necessitarà molts adhesius de 0 i ECO, per a tots els vehicles que “tindrà operatius”. Perquè la resta de gent no ens podem permetre ni l'adhesiu B. A més com li agrada tant jugar als “soldadets”, volem demanar un exèrcit de 5.000 soldats, perquè si Carlitos els necessita QUE LI HO DEMANE.
Finalment, seria un llibre de LIDERATGE, ja que cal ficar-se al capdavant d’una catàstrofe encara que no fos la seua competència.
Per al meu amic Felipito vos demane un Smartbox perquè vinga a l’horta sud junt amb els seus pseudo amics de la “División Azul” perquè l’adulen. No cal dir-ho que les dates del Smartbox siguen en dia de Mercat perquè el puguen gaudir tant ell com Leti. També una catifa roja perpètua, no sols que haja de lluir-se en els funerals de la gent.
Per acabar, l’únic que vos demane és que aconseguiu que siga imparcial, que en esta societat tots ens hem d'acceptar i si hi ha alguna cosa que no acceptem és gent que no treballe i reba paguetes, milionàries, de l'estat.
Espere no haver-vos demanat molt, però és que ho compare en el regal que vaig tindre el dia 29 d'octubre, el meu millor regal sense jo saber-ho, tindre a la meua família i els meus amics sans i estalvis.
EL MOMENT QUE HO CANVIA TOT
5:00 de la matinada, del dia 30 d’octubre, se sent córrer l’aigua en la força més gran de tota la nit, per fi es desfà la presa de cotxes i contenidors d’obra que han fet pujar l’aigua fins al metre cinquanta. No sabem res de familiars ni amics, els veïns ens refugiem a casa per la incapacitat i impotència que tenim. Com hem arribat ací?
18:00 del vespre, del dia 29 d’octubre, estem acabant de llevar aigua que ens ha entrat al garatge de la forta pluja, ens acomiadem els veïns que estaven i ens encomanem a les 19:00 per a baixar de nou i veure si cal llevar-ne més. No passa ni tan sols 30 minuts quan em piquen a la porta precipitadament “-Salva, baixa!, baixa!, que ve aigua marró del carrer, el riu!, el riu!” agafe claus de casa, claus de cotxe i eixim al carrer. L’aigua ja ens arriba per sobre el turmell baixa en una virulència, per la rampa del garatge, mai vista. Vicent està baix intentant traure el cotxe, a la cinquena vegada aconsegueix traccionar i el trau. No sap on anar i el deixa davant d’un senyal a 5 metres de la porta del garatge. Jo done per perdut el meu, la vida és més important que el C4. Ens mirem tots els veïns en la cara desencaixa, “-com és possible? Perquè no ens han dit que el riu se'n podia eixir?”. Gent surt del consum en la compra en l’aigua quasi als genolls. No para de pujar. Davant nostre para un cotxe dalt la vorera, no pot obrir la porta i l’ajuden a eixir per la finestra. Des de la clau electrònica tanca les finestres, si sabes en eixe moment tant li faria la posició de la finestra, els curts circuits en les centraletes feia que es baixaren les mateixes. M’entres tant intentem tancar la porta del garatge per a evitar que entre més aigua. “És impossible si no empenten des de dins”. S’ofereixen veïns a clavar-se, una bogeria, però en eixe moment no ets tu. Aconseguim tancar entre 6 veïns i fiquem tovalles per a evitar que entre, no creiem que puge més del genoll l’aigua. Els veïns de dins aconsegueixen eixir per la porta del darrere del garatge fent palanca en un mànec de granera. Primera bona notícia no perdem a ningú en eixa bogeria. Estem una hora allí baix alguns plors, per les pèrdues materials, “-tota una vida treballant per a mantindre un hobby una il·lusió i en 5 min ho hem perdut tot”. Ens decidim a pujar a casa i en el portal de la finca l’aigua arriba ja al tercer graó dels cinc que tenim.
Abans d’entrar a casa Sentim rebombori en el segon pis. Uns xiquets s’han deixat les claus darrere al pany i no poden entrar a casa, el pare està fora del poble treballant. Ens toca ara fer de lladres i ens adonem que no servim. No aconseguim obrir la porta, sols em queda buscar en YouTube com obrir la porta i trobe un vídeo on l’obrin en el plàstic dur d’una agenda. No tenia agenda, però tenia un llibre de quan estudiava, de Seguretat alimentària, per a alguna cosa em servira el dia de hui. El puge i en el plàstic i la persuasió de Vicent aconseguim obrir-los la porta. Segona bona notícia del dia. Eixa nit anàvem a celebrar el nostre aniversari de boda, no teníem ganes de res, guardarem el Terras Gauda i l'entrecot per a veure com eixim d’esta.
21:00 de la nit no contactem en els pares de Lidia, ja comencem a preocupar-nos, sí que aconseguim contactar en els nostres amics Fèlix i Carmèn. Per sort estan bé i els dos a Casa. Rebem un vídeo del nostre amic Toni anant a casa en aigua pel genoll. Ja no sabem res més d’ell. Ara tenim dues preocupacions. Sentim un tro fort que ens retruny al menjador, eixim al balcó i els veïns d’enfront en les mans al cap “-s’ha obert!, la porta del garatge s’ha obert! No ha servit de res tancar-la”. Tercera preocupació.
22:00 de la nit tornen a sentir enrenou per l’escala, òbric la porta i baixe al portal, està tot ple de fang i l’aigua ja està quasi dalt del cinqué graó, veig una veïna netejant el fang “-Jessi que ha passat,
has anat a algun lloc?” “-No acaba d’arribar el meu marit de treballar l'ha deixat el bus de la Ford a la rotonda d’entrada al poble i ha vingut a peu, en l’aigua per dalt de la cintura.” Tercera bona notícia s’ha salvat de miracle, ho torna a fer i no arriba a casa.
00:00 comencem a perdre comunicacions ja no tenim internet a casa i la cobertura sols podem parlar en la meua família de Cullera, la majoria de gent d’Algemesí no en té. A ells no volem alarmar-los, els diem que estem bé i que tranquils que en no res baixa el riu. Però teníem ja preparats la roba d'abrigar documentació i llanternes per si havíem d'anar més amunt perquè no parava de pujar l’aigua.
02:00 pareix estabilitzada la pujada d’aigua ara sols estem pendents que no rebrolle aigua dels vàters o dels patis interiors. No aconsegueix pegar ull, però faig que Lidia s’adorma, no fa res estiguen desperta mirant com els cotxes col·lisionaven entre ells. Dansaven per damunt l’aigua, era un espectacle de bellesa per la sotilesa en què l’aigua portava mil quilos com si fos una ploma i a la vegada dramàtic per veure la virulència que colpejaven els cotxes, contra senyals, parets, contenidors…
Tornem a les 05:00 de la matinada, és l’última crescuda del riu, un últim whatsapp perdut que ens arriba és que han tornat a obrir la presa de Forata per a evitar el col·lapse.
06:00 comença a baixar l’aigua, li dic a Lidia que em faça el relleu, jo necessite descansar mínim una hora.
A les 07:00 del matí òbric els ulls sols queda pam i mig d’aigua al carrer, ja sentim als veïns baixar. Ens decidim anar a buscar als nostres familiars. Com ho explicaria. Recordeu les pel·lícules bèl·liques on sempre apareix un xiquet plorant buscant als pares i rodejat de destrucció i misèria? Doncs això mateix era, sols que els xiquets érem adults i les llàgrimes ja no ens quedaven. Comencem la cerca dels pares de Lidia, viuen a dos carrers de nosaltres, però no podem anar pel camí habitual, mai ens havíem adonat que el carrer per on solem anar era més fondo que l’avinguda i ja ens clavàvem de nou en aigua als genolls. Decidim pegar una volta més gran. I veiem tot els que ens envolta, veïns en les portes de sa casa com es miren estupefactes tot el fang que els ha entrat. Gent començant a buscar els seus cotxes que no estaven on els aparcaren, el col·legi de prop de casa tenia la porta arrancada i doblegada com si fos paper d’alumini. Per fi arriben a casa els pares i quarta bona notícia estan sans i estalvis, també ens diuen que els germans estan bé que no ens preocupem. Ara marxem en la cerca del nostre amic Toni que l’últim que saben d’ell és un vídeo en aigua per dalt dels genolls. Ens arrimem al centre del poble, el fang ens agafa els peus, i fa el buit que ens deixa descalços. Qui ens havia de dir que viuríem eixa situació tan absurda de caminar descalços pel centre del poble ple de fang. A la llunyania ja el vegem a ell està començant a llevar fang de casa els pares, 5 bona notícia i ja ens llevem un pes de damunt. Ens conta que es queda tota la nit allí, ja que està al costat de la clínica on treballa, era massa arriscat anar a sa casa que és a prop d’on vivim nosaltres.
I direu, ja està? Sols contes eixes hores? I vos dic, sí! Són les hores de més incertesa que patirem, on no sabíem si havíem perdut a amics o familiars, les hores més dures. La resta de dies, el dia de hui 5 de gener de 2025, les recorde en alegria, alegria de veure a tots els veïns units amb un mateix propòsit, estar fent mos un entrepà i unes cerveses mentre llevàvem l’aigua del garatge, rient-mos i burlant-mos de les pèrdues materials, perquè el més important ho teníem, que era la vida i la vida dels que estimem. I este moment ho canvia tot, on t'adones que la vida són les persones no els objectes, ni el material. Gràcies a la gent que ha vingut a ajudar, inclosos els que venien per a fer-se la foto o els que inclús era com unes vacances, té igual, gràcies vos necessitàvem i ací heu estat. De tot cor des d'Algemesí agraïm el vostre gra d’arena per a fer que de nou poguérem tindre un poble, GRÀCIES!