L'"asfi xiant rotllo fi scalitzador de la llengua

REFLEXIONS

Joves escriptors

L’«asfi xiant rotllo fi scalitzador de la llengua»

JUDIT DELGADO

La situació delicada del català

La qües� ó de la llengua catalana no és un tema nou, però sí que és un tema que, de tant en tant —sigui per decisions polí� ques, per debats socials...— recobra la importància que, al meu entendre, hauria de merèixer.

D’una banda, hem � ngut les protestes dels par� ts de dretes en contra de la llei d’educació de Celaá. La seva crí� ca va dirigida cap a diversos aspectes, és clar, però especialment al fet que, segons aquesta llei, el castellà deixaria de fi gurar com a llengua vehicular i com a llengua ofi cial de l’Estat. Per alguns, aquesta decisió portaria el castellà a una situació d’inferioritat i faria perillar, consegüentment, la seva supervivència. En realitat, però, hi ha un component maliciós en la constitució d’aquests paràmetres, ja que, tanmateix, estableixen que qualsevol alumne té dret a rebre ensenyament en castellà (i això fa saltar les alarmes, perquè podria implicar que, en tant que tots els alumnes tenen dret a rebre ensenyament en castellà, els alumnes d’una aula podrien trobar-se amb un ensenyament en castellà forçat perquè un alumne en té el dret i podria reclamar-lo).

Al debat sobre l’idioma en què s’ha d’impar� r una classe s’hi suma, a més a més, la polèmica con� nua generada a les universitats: des d’una majoria notable d’assignatures que, d’entrada, s’imparteixen en castellà, fi ns a plans docents en català que acaben per impar� r-se en castellà. Molts argumenten, en aquesta línia, que s’ha de fer perrespecte als alumnes internacionals o a la gent de la resta de l’Estat que ve a estudiar a Catalunya, però, a cas no sabien, que la llengua de Catalunya és el català? En aquest sen� t, la solució, al meu entendre, és ben senzilla: o bé poden matricular-se exclusivament a assignatures que s’imparteixin en castellà (o en anglès), o bé poden aprendre el català i matricular-se a qualsevol assignatura. I, si no, sempre els queda estudiar a qualsevol universitat de la resta d’Espanya (que no en són pas poques!).

A tot això s’hi ha sumat, recentment, la polèmica arran d’un vídeo de l’alcaldessa de Barcelona en què fa servir el castellà, explica, perquè així pot arribar a més gent i, per a més inri, davant de l’allau de crí� ques ha renegat que «és força asfi xiant el rollo aquest fi scalitzador de la llengua». Però és que sí que n’hi ha per tant, perquè resulta que el català té els dies comptats.

Davant d’aquests fenòmens (i de les múl� ples realitats controver� des en què ens trobem en el nostre dia a dia), no es tracta de posar-se dramà� cs: és que la situació ja ho és, i molt. Només cal fi xar-nos en el paper a què releguem el català, en la seva minvant presència als carrers (l’Espluga, afortunadament, no n’és un bon exemple d’aquest cas), en el seu ús per a qüestions tècniques o científiques, en l’adopció del castellà per part d’ar� stes —cantants, poetes, escriptors...— catalans per arribar a més gent, en el canvi de llengua a què ens sotmetem con� nuament quan l’interlocutor parla en castellà, etc. Però si llegim a lingüistes com Carme Junyent o Toni Mollà, veurem que la situació del català és, fi ns i tot, molt més delicada (crí� ca) del que ens hauríem arribat a imaginar [en aquesta mateixa línia apuntava el meu ar� cle «La perillositat del bilingüisme jerarquitzat», que podeu recuperar al Francolí del novembre de l’any 2018].

És per això que és absolutament imprescindible l’ús reiterat i, sobretot, polí� c de la llengua per demostrar que, en contra del que ens volen fer creure, totes les llengües (i, per tant, la catalana també), serveixen per a tot: per a l’educació, per a l’entreteniment, per a la inves� gació, per a l’art... per a, en defi ni� va, comunicar-nos sobre qualsevol aspecte i amb qualsevol interlocutor. ■

EL FRANCOLÍ