I la Natura em crida

I LA NATURA EM CRIDA Itinerari de Santa Coloma de Farners El poeta de la nostra classe és Joan Vinyoli, i és per això, que vam iniciar el projecte a partir de la seva obra. Ens vam centrar en els poemes que formen l'itinerari poètic de Santa Coloma de Farners (on Vinyoli va estiuejar durant molts anys de la seva infància i va ser un

gran punt d’inspiració i d’inflexió en la seva carrera literària i en la seva vida) A Santa Coloma, Vinyoli descobreix el crit de la natura que esdevindrà el crit de la poesia.

Promoció “Et recordo” 1r ESO 12-13 anys

Vinyoli visita Esparreguera La impossibilitat de poder viatjar fins a Santa Coloma de Farners ens va fer portar la veu del poeta pels carrers i boscos de l’entorn d’Esparreguera i vam organitzar un recital de poesia cercant indrets on l’essència de les seves paraules hi poguessin ser interpretades, Els 16 poemes de Vinyoli ens parlen de boscos, alzines sureres, roques, gorgs, fonts i de l’entorn humà com els llenyataires, carboners...Hi apareix el so, una altra idea recurrent que trobarem en tota la seva obra.

Tot calla, tot es resisteix Tot calla, tot es resisteix; cada vegada es fa més i més ampla la solitud al meu entorn.

Hi ha una font viva que no para mai de rajar: l’escolto de nit al cor de cada cosa.

Cants D’Abelone.1979

-I la natura em crida-

D’una Terra

Els viaranys perduts com el repir dels animals entre les mates.

I en la flonjor vasta i cansada de les clotades, els camins aturats com rieres de terra.

De sobte fosos en el verd frondós i gran. Reapareixen, però, tot d’una, més enllà, i amunt, per la costa més dura.

Ara són rost i pedruscall, ara s’estenen a mig caire de l’abisme d’on pugen, o grisos, lluny, en un revolt es perden.

A ple matí guien els passos entre les formes immutables de les alzines i dels pins que respiren calor, i un aire les omple i el sol hi bat en silenci, però una fressa de sequedat, de crepitant cremor, de carro pesant, abarrotat d’escorça de suro, plana.

De matinada o capvespre conduïen a clares fonts amagades: cant dels ocells, bacs somniosos al pregon de soledats perdudes.

Primer desenllaç. 1937

La impossibilitat de poder viatjar fins a Santa Coloma de Farners ens va fer portar la veu del poeta pels carrers i boscos de l’entorn d’Esparreguera i vam organitzar un recital de poesia cercant indrets on l’essència de les seves paraules hi poguessin ser interpretades.

Tarda fosca Ets una tarda fosca amb crits vermells al fons d’un bosc d’alzines negres.

Jo vaig cap al crepuscle tentinejant, carregat amb un gran feix de llenya molt seca.

Vols ajudar-me a suportar aquest pes, a encendre un petit foc per escalfar-hi les mans tan buides de tots dos?

Ara que és tard. 1975

Volem seguir fent itineraris En acabar l’itinerari de Santa Coloma de Farners vam seguir interessats en investigar la poesia i la vida de Vinyoli. Volíem saber més del que ja sabíem, a la vegada ens sentíem atrets per aquesta idea d’itinerari poètic, és a dir, la poesia vinculada a espais i experiències concretes. Això ens va portar a descobrir l’itinerari de Begur.

Itinerari de Begur Quan vam començar a descobrir l’itinerari de Begur, en el primer que ens vam centrar va ser en el paisatge marítim que Vinyoli hi dedicà tants poemes. El mar, per exemple, va ser la millor font d’inspiració en aquell paisatge.

Vam decidir “desxifrar” el seu itinerari i vam arribar a la conclusió que la poesia de Begur no tenia gairebé res a veure amb la de Santa Coloma, ja que, en l’itinerari de Santa Coloma, trobem un Vinyoli més jove que escriu una poesia més juganera,

despreocupada i juvenil; una exaltació a la natura. Els poemes de l’itinerari de Begur mostren una poesia més madura, de conflicte filosòfic, de dolor i patiment.

L’imaginari begurenc, la mar fonda, el cel, les nits, el castell i l’arbre que deixa el bosc cridat pel mar seran molt presents en tota la seva obra.

Amb paraules del poeta, “el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur”.

L'itinerari de Begur consta de 9 poemes repartits entre diferents racons de la vila com ara el castell, el bar, la plaça, o el mirador.

1-Tot és ara i res, Bar Tothora.

Pregunto si no és un gran consol dir la paraula “pluges” i fer que plogui tot un llarg

matí d’abril, on a recer d’una ala de plom prenyada de tempesta puja en espira el cant d’un rossinyol

afemellat, des del fullam espès que esquinça i omple de memòries els racons emborlats de dàlies.

Quin

jardí?Quina

era

sola?

Quins

pallers? Quin rec?

L’arbre ja sec s’embeu d’aquestes aigües filtrades dels orígens, el fullatge caduc revé ple de molts ulls

“En el poema de mateix nom, Tot és ara i res, el poeta se sent

d’abril i la verdor puja compacta de l’ancestral

investit dels poders del mateix Pròsper de La tempesta; les

subsòl de pedra tosca.

paraules són màgiques, li permetran manipular la realitat i,

Crits que jo m’invento, que ningú no sent;

fins i tot, podrà convocar els seus morts.” Pep Solà, La

els morts flueixen hiperbòlics.

Tot és ara i res. 1970

bastida dels somnis (2010).

2-Postals a Salvador Clotas, Centre Artístic Begurenc.

Feliços pocs Als quals el cor mai no se’ls vol morir.

Tot és ara i res. 1970

Aquests versos ens volen transmetre que hi ha poca gent amb

el cor viu, que no hagin patit mai una cosa impossible de superar i d’oblidar.

3-El Cremat, Casa de Campuig.

Bufen els clars i lliures pensaments de l’alta mar cap a les netes platges. grans peixos blaus voleien esverats per caure tot de cop. Jo els paro xarxes de mots, i quan el dia haurà minvat els portaré paneres al mercat.

A clar de nit, amb escates de moll, Entotsolat, encisaré les ones.

Pere Patxei, prepara’ns un cremat: Beguem-lo i canviem el curs dels astres.

Sorres d’amor. Mar fluix. Palpo

Aquest poema parla d’una tarda en la vida de Vinyoli. Es

records.

tracta d’un poema on juga, com tants cops va fer, amb la

S’acosten de puntetes els meus

frontera entre l’amor i la mort.

morts.

A hores petites.

4-Epíleg, Can Pallí.

Quedem-nos asseguts en algun banc de la plaça amb acàcies. Cauen campanades de vespre. Va pujant el temps.

Escric a la pissarra transparent de l’aire signes. He cremat un ram de fulles grogues. He d’omplir de nou l’eixuta cisterna.

Tot és ara i res. 1970

És la primera casa que va llogar la família Vinyoli a Begur,

per això li tenia especial estima. La cisterna representa “la potència creadora que es recull amb els anys, o bé que s’ha de tornar a omplir un cop la cisterna és seca i buida.”

5-Algú m’ha cridat, Sant Ramon.

Jo no sóc més que un arbre que s’allunya del bosc, Cridat per una veu de mar fonda.

Sol, prop de la mar, he consagrat les

meves fulles als vents de més enllà de la riba.

Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me i pel fullatge bec solitud. És per això que vago sempre sota el silenci de les constel·lacions

Aquest poema representa l’experiència de Vinyoli al pujar a

d’aquestes altes nits de fabulosa

l’ermita de Sant Ramon, on contemplava els arrossars, Pals i

riquesa.

“el seu” castell.

El Callat. 1956

6-Sacrifici, Castell de Begur.

Palpo la pell d’un bou acoltellat sobre

un

penyal

altíssim

contrariat pels vents, desemparat entre núvols.

Tinc

les mans tenyides

de

vermell i de púrpura.

Del pujar i del baixar en dic sempre una mateixa cosa, i sempre repeteixo la mateixa cosa:

Vinyoli deia que el botó de la roda representa l’essència de

en el botó de la roda

l’home, aquest botó de la roda el situava en el Castell de

no hi ha moviment.

Begur. Aquest poema parla de la importància del castell per

Cercles.1980

a Vinyoli, i parla d’ un sacrifici sanguinari en representació de “L’ascensió espiritual”.

7-Diumenge, Escales del Carrer del Castell.

Quan ja per entre els pins fresseja el mar de l’aire

i les copes són plenes de l’hidromel solar; quan esclaten les roses i les flors de migdia cremen

a les terrasses vola l’aigua.

Diumenge, dret a les escales, en el replà d’un alt silenci ric dels secrets de cel·les i de pòrtics, mira per sobre les teulades la llisa mar guspirejant i sap.

Després de molta lluitaa, sols després de l’incessant combat entre la roca

Nosaltres interpretem que aquest poema és un capbussament

i el foc, madura i pren la flama.

dins seu, on explica tot el que sent, i tot el que ha sentit,

Després de molta lluita, sols després, pot la mirada omplir-se i retenir

arribant a la conclusió que només després de molta lluita,

calladament. I el gra madura als camps.

pots ser lliure, fent servir la metàfora “Pot la mirada omplir-

El Callat 1956

se i retenir calladament. I el gra madura als camps”.

8- Sunt Lacrimae Rerum, Bar Frigola i Plaça de la Vila.

Ara sóc una rata espantada que surt de la fosca

i corre a amagar-se en qualsevol forat.

Però quan em recordo dels amics que han mort irremissiblement, els insubstituïbles, em torno un gira-sol que puja d’un femer i fa com un que parla amb entelada veu, en una tarda càlida d’estiu, davant el somriure dels morts que se li fan propers.

Ara tot d’una la tenora ressona a Pals i contemplem les illes i sempre dic, mirant la Torre de les Hores: davant aquestes coses cal plorar.

Passa la tarda sobre els camps d’arròs de l’Empordà xops d’aigua.

És tard, és hora de tornar a Begur en l’autocar que ens deixarà a la plaça.

Anem al bar i prenguem l’aperitiu amb cloïsses ben amanides amb llimona i pebre.

9- Sunt Lacrimae Rerum, Mirador Joan Vinyoli.

Cau la nit, la nit fantasmagòrica

del rei Begur que senyoreja el castell, la nit dels fars i de les barques a l’encesa, del cel altíssim estelat.

Tot giravolta com en un parc d’atraccions, però tu i jo vivim al botó de la roda on és imperceptible el moviment.

Tot és ara i res. 1970

Nosaltres creiem que aquest poema està basat en una experiència, en aquest cas, Sunt Lacrimae Rerum, explica una

nit que comença amb una copa i un cremat, i que acaba en un parc d’atraccions, on cau la nit, i tothom dorm.

Xerrada amb Pep Solà Per avançar en el nostre projecte, vam decidir contactar amb en Pep Solà, autor de l’obra La bastida dels somnis.

Vida i obra de Joan Vinyoli. Un dijous al matí, vam fer una xerrada virtualment amb ell.

Va ser una xerrada molt interessant que ens va aportar molta informació i ens va ajudar a comprendre la persona de Vinyoli i la seva poesia.

Inicialment, ens va explicar la infantesa i joventut del poeta; desgraciadament, quan tenia cinc anys se li va morir el pare, cosa que li va generar una gran tristesa. La mort esdevé un tema recurrent al llarg de la seva obra.

Després d’aquesta gran pèrdua, un amic del seu pare va animar la família a passar les vacances a Santa Coloma de Farners, la capital de la Selva, i aquell entorn va fer despertar aquest gran interès per la natura.

L’any 1937 Vinyoli va publicar el seu primer poemari. Més endavant, l’any 1945 es casa amb Teresa Sastre i tingueren 3 fills. L’agost de 1954 arriba a Begur i va repetir cada estiu fins l’any 1978. Les estades a Begur van

marcar profundament la seva poesia. Quan descobreix Begur, juntament amb la seva família, té una mirada diferent sobre la seva vida, és més gran, més madur. La poesia que trobem a Santa Coloma representa la seva infantesa; Begur representarà la seva maduresa.

En la seva obra trobem temes com el sentit de la vida, la mort, el destí, l’amor, la solitud, el pas del temps, els somnis. Aquests últims els trobarem en diversos versos: Deia Vinyoli: “Quan

apago el llum per anar a dormir, s’encén un altre llum, el somni”. També l’últim vers del poema “La nit i el dia” Els cavalls es desboquen, en Pep Solà ens explicà que aquests cavalls són la poesia que se l’emporten, i que el poema neix d’un somni.

El concepte de la mort està vinculat a la pèrdua del pare, la Guerra civil, el trauma. Amb una visió molt particular de la mort, Vinyoli parla de fantasmes, d’éssers estimats que el visitaven.

Apareix la idea de la mort com a canvi “La mort és un canvi més”

Pep Solà ens explicà, també, que hi ha poemes, on ell es converteix en elements de la natura. En el poema “Pròsper”, es converteix en una roca, a “L’arbre incandescent” ell i la seva dona es converteixen en arbres. També s'arriba a convertir en instruments i melodies.

Les traduccions de Rilke, el mestratge de Riba i la seva entrega total a la creació configuren un poeta amb una veu pròpia i singular.

Després de la guerra, Vinyoli escriu un lema a seguir:

“He de fer alguna cosa de la meva pobresa”. El que fa és la poesia.

A la manera de Vinyoli “Els versos no són, com alguns creuen, sentiments, (els sentiments sempre es tenen bastant aviat) sinó l’experiència” Rainer M. Rilke, Quaderns de Malte Laurids Brigge

La descoberta de Rilke és determinant pel poeta Vinyoli i es fa seva la idea del poeta de Praga de la necessària vinculació de la poesia amb la vida.

Discutim a l’aula què pot representar aquesta idea a l’hora d’escriure poesia i arribem a la conclusió que si volem escriure poemes a la manera de Vinyoli ens hem de centrar en allò nostre, el que coneixem, el que hem viscut. Els records, l’entorn proper, les vivències quotidianes serán el nostre punt de partida.

I a partir d’un vers que ens va tocar a l’atzar de l’obra de Vinyoli vam començar les nostres pròpies creacions poètiques. i les flors de migdia cremen

Tinc les mans tenyides de vermell i de púrpura Estranyes flors, aquestes que he trobat Intentaré de dir la llum de la foscúria deixa'm sentir com van caient les hores,

Ara camino pel vell casc urbà

L’ hora de sortir i respirar,

en obrir els ulls del badall del matí.

Desvetlla la precisa llum que el sol traspassa la muntanya.

Sense límit ni fronteres.

Les roques i els arbres s’assabenten que, a poc a poc els rajos enfoquen el destí.

I sí.

M’he tornat una gran roca, enyorant la sensació que només pots sentir, quan els rajos et traspassen lentament l’escalfor.

Carla Coma

La nit arriba, el poble dorm.

Pujo a la gegant roca grisa a veure la meva ombra adormida.

Alguna cosa em reflexa.

Miro l’esplanada verda i veig un antic record que em diu: Quedem-nos asseguts en algun banc.

Baixo del turó a veure’l.

És un gegant tros verd que ja no té record.

Vull tornar a observar-lo però ja és massa tard.

Miro les poques llums que il·luminen el poble, i me n’adono que ja he fet tard.

Antoni Granados

És ara quan la tarda va fonent-se i tota la gent s’adorm.

La piscina em crida que ja és de nit.

Surto, i és ara quan la tarda va ponent-se i veig el reflex de l’aigua i recordo aquell moment tan especial per a mi.

Aarón González

Junts, hem travessat les nits.

Sempre et veig per la finestra, els sons que sento,

la natura, el vent, els ocells.

Entro en el món dels sons, em quedo un moment pensant, en el futur, i en el passat.

Faig una reflexió, i després d’una estona, dic en veu alta: el que val és el present.

Aleix Garcia Grande

El vell cavall La tarda de carnaval

observant el cavall des del vell pont.

Ell d’un color lívid i espurnejant, però son germà fosc com la terra.

Arriba la nit i fila prim de vida.

Intenta no ser esbalmat per aquella gran foscor.

Estranyes nits...

Berta Abelaira

Tres quarts i mig de tres noto el pedrís dur i suau a la vegada.

Melodies tentinegen i ressonen dins meu, i les flors del migdia cremen.

Un gust amarg i dolç apareix en la meva boca, gust de serenitat.

Visualitzo el gegant blau ple de taques blanques.

Vull estar en els seus braços, hi pujo envoltat de cants celestials i penso.

Calma impertorbable Calma incomparable.

David Parras

El meu taronger

Quan els insectes, els ocells i la natura

es desperten, jo rego i rego les teves branques.

Quan arriba l’hora, tu em dones el teu regal.

Sempre que miro el teu tronc i les teves branques tan acolorides sento com la natura em parla, que és ara sols nit clara sense vent.

Dídac Bernal

Ets una tarda fosca amb crits vermells Que potser em vols dir alguna cosa?

M’estaràs enviant una alerta vermella?

Tinc moltes preguntes, i com l’univers, són infinites.

Però quan estic amb tu, soc feliç, és un moment de tranquil·litat.

A vegades m’aturo i penso sort que t’he trobat, perquè sinó seria un núvol a la tardor.

Edgar Lladós

Hora de llum, matí clar,

la lluna s’amaga, fum calmat.

Bufen els clars i lliures pensaments.

Veig un ésser, petit, eixerit i divertit,

corre i crida.

Surto al jardí, contemplo una muntanya, on l’aire desenfila.

Etna Gil

Només contemplant, em reculen tots els records dins meu. És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades en els ulls.

El marc que m’envolta és una gran fantasia que aparenta ser un mirall, però segueixes tenint l’esperança que en qualsevol moment podràs viatjar a l’altre costat de la immensa muralla transparent.

De sobte, els records i la fantasia que em genera, s’esfumen.

La gran estrella brillant, arriba a la meta del poble, vestint la natura d’uns colors molt vius, tan vius, que ho fa créixer de vida i de plaer.

Després de tot, el sentiment m’arriba, i les llàgrimes no es poden resistir a desembocar per contemplar la veritable vida juntament amb mi.

Gina Pérez

La celeste muntanya, de roques basculant sobre l’abís.

La mà, feta de roques gegants, la fina capa del cim enfarinada.

El dia s’encén, i el turó es manifesta.

Cada matí la impetuosa i majestuosa muntanya em saluda, i a les nits, reposa, Pinto la teva silueta al paper.

Tinc les mans tenyides de vermell i de púrpura.

Grau Payarol

La cortina del sol es tapa.

S’escolta el clec clec de les gotes mentre el diluvi baixa.

Querubins del futur no feu que la fantasia de recordar marxi.

Davant aquestes coses cal plorar.

I allà veig la recent vida d’ànimes, el casolans, camarades i coneguts.

Al racó augmenta la planta.

Noves vides estan al vet-ho aquí i d’altres al seu final.

No ploris, el ser no fa més que començar i la claraboia torna a enlluernar-se.

La cortina avança, I les gotes ja no regalimen.

Albiro i Albiro.

Guillem Arnal

Llum oblidada Claror seductora on ets?

Passant desapercebuda sota les estrelles sent l’única llum que il·luminava aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

De dia et protegies del fort vent que porta l’hivern.

Ara això ha finalitzat, ja no es festegen aquells aniversaris.

Et cerco en les meves memòries.

Vius buscant la possibilitat de tornar a

brillar.

Jan De la Cortina

Només un somni val:

la vida, la llibertat, l’esperança contemplant el buit que mai s’omple a l’espera d’un despertar molt esperat, que mai arriba.

Però l’esperança és més gran que el sentiment de pèrdua.

Falsos avisos provoquen falses esperances que basculen entre la rendició i la constància fins el dia que un so vibra, una fulla es mou, i la vida torna al seu lloc, a la seva llar.

Finalment el buit es tanca tenint una vida més.

Joan Fusalba

Única, tan sols una vegada Mentre l’escalfor del cafè em cobreix els llavis, imagino com aquesta relíquia viva, extravagant i amb un contrast únic, sent.

En tan sols un instant de la vida es desperta i desprèn una imatge de pura noblesa.

Ella s’adorm i s’endinsa en el món del somni, però encara és viva en un nou lloc dolç i llarg sense sortida.

Estranyes flors, aquestes que he trobat.

Joan Torres

El prat.

El veig amb els ulls, puc anar amb les cames, puc caminar i amb els ulls encesos cal entrar.

Puc sortir al camp i em veig a mi mateix fa uns segons, No sé si puc canviar com soc.

Potser no existeixo i no sé qui soc.

Potser soc un animal, o potser un objecte, o torno a ser normal el mateix dia que vaig néixer.

Jordi Giralt

Passa l’aire fresc, d’olor de carrer del terra humit.

Ara camino pel vell casc urbà, l’església amb els coloms que parrupen.

Sento el silenci absolut, la pau i la tranquil·litat.

Judit Campabadal

He tornat I me’n alegro Visc la vida ja viscuda.

Veig les pedres, les roques dels records.

Els meus pensaments són la sorra que s’escapa pels meus dits.

Es dispersen per la terra d’aquest lloc sagrat .

Marcos Garcia

Deixa’m sentir com van caient les hores, dreta davant del balcó, el sol es retira per il·luminar un altre dia. Alguns ocells

s’amaguen als arbres i d’altres surten per veure el paisatge.

Avui no. Els ocells no surten, tampoc els veig.

La muntanya ja no és verda més aviat d’un color grisenc.

Dormo. Dormo per veure si tot ha estat un mal son i despertar amb el paisatge d’abans, just del dia anterior.

Però en els moments més foscos el sol ens il·lumina. Ens salva. La muntanya torna a brillar, els ocells, tornen a volar.

Ara intento guardar un record d’aquell paisatge perquè sé que això només ha fet que començar.

Maria Martín

L’arbre Miro per la finestra de la meva habitació, i veig un arbre ple de vida i emoció perquè va canviant a la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern. És bonic observar com canvia any rere any en cada estació.

I tot giravolta com en un parc d’atraccions.

Veig els ocells venint a fer nius, agafant palletes i fulles.

Veig la verdor de la primavera i l’estiu, el marró de la tardor i la grisor dels troncs i les branques a l’hivern.

I tot giravolta com en un parc d’atraccions.

Maria Oliver

Tardes clares de juliol L’aigua va rajant,

i cau la llum.

Les fulles clares de tardor que allà a l’estiu el ventijol murmura.

Tardes clares de juliol acluco els ulls a la fresca de l’olivera, pensant què puc fer, en l’instant que s’atura el temps.

Marta Flores

Quan vaig a dormir em puc perdre en els somnis pot ser que sí o pot ser que no, però la sàvia ment sempre farà el millor.

Espero no tenir somnis de por, però a la vida sempre s’aprèn alguna lliçó.

Quan el sol es fon has de plantar-li cara a

la solitud, els somnis, el destí.

Martí García

L’hora baixa

Sento a l’hora baixa, el cim que m’anomena Puig Vicenç. És el cim del poble llunyà.

Bonic paisatge de pins, roures i avets. És l’hora de baixar.

M’aturo, respiro assedegada de vida i bec fins a morir-me de set.

Martina Ollé

A les fosques nits d’hivern Els arbres gemegaven un rere l’altre.

La gran olivera que m’acompanya des de la infantesa, gran, majestuosa, provoca pertinença i unió.

Observo cada dia el teu color de fulles i les teves petites branques, que fan de tu una cosa millor.

Mireia Vivas

Un dia assolellat d’estiu camino i camino i em trobo una gran ombra verda Un raig de sol efímer il·lumina el camp És hora de mirar l’horitzó i trobar el camí de tornada

Nahia Rico

Orenetes

Les orenetes s’enlairen.

Volen fins els cel i fan piruetes.

Amb aquest i altres pensaments volen els dies

el vent mou els arbres, les fulles i la natura.

Les orenetes ja cansades com el cel que ja s’adorm.

Tot amb silenci menys un petit soroll d’aire passejant

Nahia Ruiz

Des d’aquí es veu un món, un món on tot es fa realitat.

Veig els vells amics, les dones i els bocins de vida que no deixaré anar mai.

Sovint la tristesa i la nostàlgia em mengen l’ànima.

Aquella sensació de llunyania que sento em trenca la consciència.

I la por.

La por de perdre més.

Els estels s’apropen mentre m’allunyo del món, de la meva família, de les meves emocions,

dels meus records.

Pedro Daniel Hernández

Un dia d’estiu En despertar-me el sol està flamant com més pot, els rossinyols taral·legen, la gossa juga el soroll s’atura durant un segon.

Només som jo i el món.

Intentaré de dir la llum de la foscúria però el sol s’adorm i el poble calla.

Pol Junyent

No soc més que un ésser de ser que alço el cap fins al bell mig del carrer, on

m’agrada acariciar el monòton rebombori de la gent.

Travesso cansat i arribo a casa.

El pare esguarda amb impaciència.

La porta de bat a bat.

En el despertar del poble

baixo el carrer, em sento com un roc de la muntanya bruta, negrosa, de la platja dura.

Pau Alemany

Jukebox Et recordo Volíem mostrar els poemes que havíem creat d’una manera diferent i original. Va sorgir la idea de construir una jukebox, que és un aparell que reprodueix la cançó que tries a través d’una botonera. La diferència és que amb la nostra jukebox es podrien escoltar els nostres poemes .

Vam pensar en el disseny de la màquina, i vam decidir que la imatge de l’olivera d’en Mateu com a fons ens representaria a tots com a grup.

Aprofitant les traces de les seves branques, simularíem un mapa on ubicaríem els diferents punts des d’on cadascú s’ha inspirat per escriure el seu poema. A cada punt hi posaríem un led que s’il·luminaria quan es reproduís el poema corresponent.

Necessitàvem, doncs, 30 botons, un per cadascú per enllaçar-lo amb cada poema. Quan s’accionés un botó, sentiríem l’àudio d’aquell poema, s’il·luminaria el led corresponent, i a més a més, es veuria a través d’una pantalla el text del poema i una imatge representativa de l’indret des d’on s’ha escrit.

Per aconseguir sincronitzar tota aquesta part tecnològica, necessitem un programa de control i una targeta que faci de pont entre els diferents elements elèctrics i la programació. Vam triar una targeta Arduino que programaríem amb el programa S4A. Ens vam adonar que teníem un problema: la targeta Arduino només pot controlar fins a 15 elements, però la nostra jukebox, entre botons, leds, pantalla, àudio en són molts més... però vam trobar la solució: connectar els elements elèctrics a un multiplexor (que disposa de moltes més connexions que l’Arduino), i que sigui el multiplexor qui passa la informació a l’Arduino.