Pas a pas - Classe del Sol - 7 anys

Una cartografia ĂŠs un dibuix del pensament lligat a la vida.

Fernando HernĂĄndez

El Sol-7 anys

L’arribada a l’escola es viu com a retrobament personal, però també com a punt i seguit per continuar amb la descoberta col·lectiva. A través dels primers propòsits individuals, el grup dibuixa interessos que prendran forma d’experiències per ser viscudes i compartides.

M’agradaria descobrir la muntanya de Montserrat Què ens interessa de Montserrat?

Investigar com es van fer les coves Buscar minerals i fòssils de fa molts anys, de quan hi havia un mar Fer excursions Escoltar com canten els escolanets Quants animals tenen cases a Montserrat Si hi ha or a la muntanya de Montserrat Com es va formar la muntanya de Montserrat Anar d’excursió i veure-hi coses diferents Descobrir què hi ha a dalt de tot de la muntanya Anar a investigar tota la muntanya amb tota la classe M’agradaria descobrir què la fa especial, la muntanya de Montserrat Com es van formar les roques d’allà Quina corda fa que tiri el cremallera cap amunt

Montserrat, la muntanya màgica. Ens atrapen els seus racons, les seves formes, els camins, les vistes des de l’alçada, les melodies de les veus al monestir…

Trepitjant el conglomerat ens arriba el ressò de la història.

La baixada pel camí de les aigües és trepidant: relliscades, ensurts, riures i grimpades. Una mà amiga que t’ajuda a seguir endavant, una mirada còmplice et fa aixecar d’una revolada, teixits de converses al ritme del caminar.

Vam sentir impressió, cansament, l’esforç, il·lusió per cada vegada sentir-nos més a prop i d’anar baixant la muntanya.

Fent memòria del camí i de les seves descobertes s’obren nous interrogants Vam descobrir el mecanisme del cremallera pujant per la muntanya i les vistes des de l’alçada Vam visitar l’escolania i els vam escoltar cantant a l’església del Monestir Vam passejar per l’entorn del monestir i vam veure més a prop les formes de la muntanya Vam començar a baixar de Montserrat pel camí de les aigües a peu.

Des dels miradors veiem les vistes de la muntanya i amb els prismàtics, dels paisatges de davant, boscos, pobles, carreteres, muntanyes de més enllà, cotxes…Tot semblava en miniatura Vam veure i tocar el conglomerat, el tipus de roca de Montserrat

Com es pot veure en un mapa si un camí fa pujada o baixada?

El camí era molt inclinat i feia moltes corbes

Vam passar per camins molt estrets entre les herbes i els arbres, havíem de passar-hi d’un en un Vam veure rastres d’animals, com de porcs senglars, d’ocells, …

La Cécile és la mare del Maël i des de petita ha viscut molt connectada amb la natura, fent rutes i itineraris per conèixer el seu entorn. A partir de l’observació de mapes a diferents escales ens aproximem a conceptes vinculats amb la representació cartogràfica i visual de l’espai.

Si tracem una línia recta sobre el mapa de la longitud de la muntanya de Montserrat, tenint en compte l’escala, quina seria la seva mida real?

La Cécile ens va explicar que per exemple del 400 al 200 fa baixada. Sortien en unes línies que es diuen corbes de nivell.

Els números ens ajuden a entendre els mapes.

També ens va parlar de l’escala. Té a veure amb que s’apropa o s’allunya.

També ens diu el zoom com és al mapa i com és en realitat.

L’escala s’escriu 1:10.000 o 1:20000. L’1 vol dir un cm en el mapa i el 10000 vol dir centímetres en la realitat.

També hi ha els colors. Quan és més fosc el marró vol dir que és un lloc més alt i quan és més verd és més pla.

Vam comptar 40 vegades els 40 cm del mapa el 200 i vam saber que Montserrat faria 8 quilòmetres a la realitat.

A la cantonada del mapa hi ha els símbols i es diu llegenda.

Tot mapa és una representació ideològica i, a través del “mapeig” es construeixen mirades crítiques sobre allò que ens envolta.

A partir de tres plànols diferents d’Esparreguera vam fer un collage, els vam transformar ajuntant carreteres i camins amb boscos, fent desviaments d’autopistes que anaven a muntanyes, també connectant carrers amb d’altres i anar construint petits pobles, vam posar el riu més a prop del poble, vam afegir-hi ponts, vam fer-hi més zona verda, de boscos i camps...

Jo vaig sentir alegria i curiositat quan caminàvem per Montserrat Un dia vaig anar a passejar amb la meva mare i el meu pare i vaig sentir com es mouen les fulles dels arbres Un dia caminava amb la meva iaia per Martorell i em va fer gràcia les dones del mercat perquè anaven dient cridant: -un euro! Un euro!

Vaig sentir impressió un dia que estava de càmping i anava a la mina i vaig pujar a tren per entrar dins la mina

Caminar és molt més que posar un peu darrera l’altre. I si només es pogués pensar bé a través dels peus?

Le Monde des Livres

Mentre passegeu i camineu, feu alguna altra cosa?

Coneixem camins Mentre camino no m’adono però faig esport Sempre, encara que no te’n donis compte, estem respirant Mentre caminem el cervell pensa Encara que no e n’adonis, pots estar aprenent I tota l’estona ens estem fent grans Sempre el cor ens batega Imaginem i recordem

El caminar. Laboratori del pensament i la creativitat.

Si fem una excursió per un bosc, per un poble, per un camp...en què ens podem fixar?

Obrir els sentits, desplegar la percepció al què t’envolta, al que et pren un lloc a dins.

Per a caminar, només es necessita un cos, un temps i un espai.

•Ens podríem fixar en els arbres diferents •Fixar-nos en els materials, les pedres de les façanes...

•Les plantes i com les cuiden •Ens podem fixar en els parcs i trobar coses que ens sorprenguin •Les rajoles de terra del carrer si són diferents •També ens podem fixar en coses que sentim amb les orelles o amb l’olfacte...

•Jo em fixo amb les cases si són de gent important o no.

Si surt la persona i m’hi fixo •Jo cada dia quan vinc a l’escola em fixo amb els ponts. Jo veig el pont del Diable •No sempre és igual el camí de venir cap a l’escola. A vegades no passa ningú i a vegades no hi ha ningú •I amb el pensament. Si veiem una cosa podem pensar el que és i així ho sabrem •L’olfacte, si olores alguna cosa, sento l’olor dels arbres •Amb l’olor sabem si hi ha un forn de pa a prop •Els cecs no poden fer servir la vista, han d’escoltar

Hi ha un camí que el fem cada dia, el camí de casa a l’escola. Sovint amb el mateix ritme, seguint rituals, controlant-ne els imprevistos.

I si ens proposem capgirar la monotonia?

- Et pots inventar camins: un dia passes per un camí, un dia passes per un altre...

- I si ja els has passat tots, què faràs?

- Jo a vegades vinc a l’escola per un camí diferent o inventat.

- Si t’inventes un camí nou, com saps que arribaràs a l’escola?

- Si el mires al mapa ja no és inventat - Els camins inventats ja no surten al mapa.

La representació gràfica del recorregut presenta tantes variacions com persones som. En el compartir, s’hi veu allò que ens uneix i que hi pren rellevància: les línies i les fletxes marquen per allà on passen els nostres peus.

He dibuixat el recorregut amb una línia i els noms dels carrers per on vaig passant.

Jo veig que tots tenen carrers, alguns són una línia, que són com les passes que ell o ella va fent i l’altre és doble, dibuixant el carrer, amb parets a banda i banda

Alguns sabem els noms dels carrers Tots els camins fan formes diferents, perquè vivim a llocs diferents Les fletxes marquen la direcció cap on has d’anar.

La cartografia ajuda a no fixar, sinó a mostrar el què s’està desplaçant.

Fernando Hernández

Com guardar-se un camí?

En tres dies es faran tres camins diferents des de casa a l’escola. Cadascú anotarà les descobertes dels camins, les característiques, allò especial que ha observat, allò que l’ha anat encuriosint, fent ús d’imatges, paraules i esquemes.

El gust del caminar en companyia.

Rutes, itineraris, excursions i passejades en famĂ­lia. Viure per emocionarse registrar per recordar-ho.

Dels camins de muntanya als del centre d’Esparreguera…

•Si passegem amb els ulls tancats podem sentir el vent •Sons d’animals •Les parades que hi ha pels mercats.

•Sents el vent i com parlen els arbres •Com cauen les fulles dels arbres •Quan passegem també podem sentir les veus de la gent •Pots sentir com canten els ocells...

De les experiències individuals a les compartides.

Passejar pels carrers del centre d’Esparreguera tots junts, amb els sentits ben oberts, per descobrir aquelles coses en les que sovint no ens fixem. Aturar-se, alçar la vista, percebre, fer visible allò que hi és però mai hem vist.

Amb aquesta intenció s’organitza una passejada. Cada grup pren el compromís de registrar fotogràficament, en àudio i a través de les paraules tot allò que ens sembla interessant per a ser «guardat» i compartit.

Vam gravar sons Vam fotografiar vianants Vam fer fotos a les plaques dels carrers i places Vam anar comptant quantes persones ens anàvem trobant Vam anar entrevistant a la gent del carrer per preguntar-los sobre el caminar, el passejar…Per on li agrada passejar? En què es fixa quan camina?

Explicar amb paraules per on anàvem passant, fent una descripció del recorregut

Es documenta tot allò que tÊ valor en la passejada, copsant detalls de la vida del poble, prenent consciencia del què ens envolta.

Un clàxon que ens demana pas, dues veïnes que xerren a la porta de casa, encàrrecs a munt i avall, converses al voltant d’un banc, cafès de mig matí...

Viure el poble passejant pels seus carrers un matí d’un dia qualsevol ens convida a fer noves lectures sobre els mapes i la cartografia i ens anima a construir-ne de nous, incorporant allò quotidià: les seves gents, els seus sons, els rastres del passat, ...Copsant la seva identitat i relacionant-nos-hi des d’una altra perspectiva.

El mapa no és el territori.

Alfred Kozybski Podem construir mapes amb tot allò que ens hem fixat passejant pels carrers d’Esparreguera.

Vam pensar en un mapa de sons del carrer, que es pugui escoltar i que la gent amb els ulls tapats es pugui imaginar la vida del poble.

En un altre mapa es veuran els vianants i els seus camins pels carrers, amb uns cordills es podrà veure el seu recorregut i semblarà com una teranyina de camins.

L’altre mapa és de paraules, on expliquem tot el recorregut amb les direccions, pels carrers on passem, per les places on caminem, detalls únics i importants del nostre poble.

Endinsar-se en la idea de la caminada com a laboratori del pensament.

Passem d’entendre els mapes com a eina que ens parla d’un espai físic per on ens movem a narrar-lo des de les diferents singularitats que teixeixen la vida en comunitat.

Un mapa és una eina que ens serveix per descobrir llocs, conèixer rutes i camins, pobles i ciutats. Amb els nostres mapes també s’hi veuen coses especials i curioses: si el camí és de pedres, si hi ha arbres i plantes, fotografies d’edificis o escultures, imatges de moments importants del nostre recorregut,...Les paraules serveixen per explicar allò que veiem, però també per compartir amb els altres allò que no es veu, com la nostra experiència fent el camí, les nostres idees, el cant dels ocells, els sorolls de les fulles seques, l’empremta de l’escorça d’un roure...

Text col.lectiu

Pensaments que caminen amb nosaltres...

Quan fas un camí moltes vegades, al final sempre et fixes en les mateixes coses, com que el fas tants cops, te’l saps de memòria i penses que no hi ha res més que et pugui impressionar o cridar l’atenció.

Però si el fas a poc a poc i amb ganes de fixar-te i observar, vas descobrint coses que no has vivies vist mai.

Hi ha moltes maneres de dibuixar un mapa, cadascú pot trobar la seva. Per anar construint aquest mapa et pots fixar en les direccions o si només pots anar en un sentit. També hem de tenir en compte si és un camí llarg o curt, estret o ample, si hi ha places, si hi ha pujades i baixades, o rius i ponts, si hi ha cases, si per on passem té nom,...

No només descobrim amb la vista, tenim quatre sentits més que quan funcionen t’ajuden a escoltar, a imaginar, a olorar, a tocar...Estem tan atents que ens arriba molta informació que sembla gairebé com si ho sabéssim tot.

Aquesta informació la guarda el nostre cervell i quan tornem a passar per aquell lloc la podem recordar. No només ho guarda el cervell, al cor hi van a parar els sentiments i les emocions que hem sentit caminant amb els companys i companyes, amb la família, amb els amics, amb qui ens acompanya a l’escola...I sensacions al fer camins nous, excursions a llocs que no coneixíem, veure vistes des de les alçades i els miradors, passejar per ciutats plenes de gent desconeguda, caminar per carrers estrets...

Del caminar pels carrers a les sales d’un museu…

Jaume Plensa

exposa al MACBA. Artista de materials, sensacions i idees ens apropa a les lletres, la música i el pensament. Les seves escultures mostren el diàleg entra la figura humana i les obres abstractes.

Contemplar-les ens fa passatgers del viatge cap a la

mirada interior.

Encara que les persones parlin llengües diferents i tinguin històries i cultures diferents, hi ha un punt en comú, de comunió total, que és el so de la sang.(...) és una llengua que té un so molt semblant per a tothom i que pot ser un punt de comunicació entre tots nosaltres.

Jaume Plensa. El cor secret p.37

Plensa parla que ens uneix el so de la sang.

Estirar-se en silenci, connectant amb un mateix.

Què escoltes del teu cos?

He sentit que el meu cos estava respirant He sentit els batecs del cor He sentit com el meu cor bategava i la meva sang com circulava anant cap a lloc per on ha de passar M’entrava aire pels pulmons i el meu cervell pensava

Jo vaig néixer en un lloc i vaig aprendre una llengua obrint els ulls a una llum particular, a un tipus de paisatge i de cultura. Però això no és res més que un punt de partida. Forma part de la meva història, de la mateixa manera que tinc una alçada i un pes concrets; no puc ser ni més alt ni més baix. No puc ser una altra persona.

Mai no he volgut transformar-me ni comparar-me amb els altres. No, m’agrada la gent, i és fantàstic

tots tenim més punts en comú que no pas diferències.(...) Com comprovar que

més diferent i interessant ets més tens per compartir.

Si em passo la vida viatjant, no és només per muntar exposicions, sinó també perquè m’agrada

Conèixer els altres sempre és una festa. És la part més la

noció

de

l’altre.

apassionant de la meva feina, el moment en què estic en contacte amb els altres, en què intercanvio informació, en què em desplaço.

Jaume Plensa. El cor secret p. 170

Reconèixer en l’altre allò que també ets tu.

Parla sobre ell i sobre els altres. És important que tu siguis el que ets.

Diu que ell no viatja només per ensenyar escultures i anar als museus, sinó també per conèixer persones.

Quan coneixes una persona és com una festa. Jo crec que és perquè t’agrada estar amb aquella persona i és com una festa per dintre teu, encara que ell no ho noti.

No vol ser una altra persona, vol tenir la seva vida.

Tenim més punts en comú que no pas diferents. És més important els punts en comú que no ser diferents: tots pensem, tenim emocions, les nostres idees, …

Mirant-nos als ulls uns als altres descobrim allò que tenim en comú -

Ens agraden els mateixos jocs, de córrer, d’estratègia...

Tenim confiança una amb l’altra La nostra manera de treballar és molt semblant Ens agrada poder ser amables amb els altres Compartim l’amistat que ens tenim Sabem quan ens necessitem i ens ajudem

Entrar en diàleg. Preguntes, opinions, idees, coneixements i experiències van donant forma al què entenem per la vida en comunitat, a partir de converses sobre les diferències i els encontres, donant valor a la diversitat , a la llibertat del ser i pensar. Què poden fer les persones que tenen interessos comuns?

Agrupar-se de manera voluntària, lliure i solidària, per aconseguir una finalitat comuna, sense ànim de lucre, prenent el compromís de compartir els seus coneixements i activitats.

Es desplega davant nostra la idea d’entitat o associació, convidant-nos a descobrir el teixit social del nostre poble.

Les persones que s’ajunten i ajuden a altres persones formen una associació.

Les associacions estimen el poble.

Són les persones.

Per què tots vosaltres us vau ajuntar? Quin punt en comú teniu?

Quan us reuniu, què aneu decidint i què aneu pensant?

Quants persones sou? Com us organitzeu?

Com encaixeu tots? Cadascú s’encarrega d’una feina?

La vostra feina és fàcil o us trobeu amb entrebancs?

Quina és la vostra feina com a associació?

Per què vau fer aquesta associació i no una altra?

Primer éreu amics i teníeu un punt en comú o us vau associar primer?

Com us vau trobar?

Va començar primer una o dues o tots a la vegada?

Quin any vau començar?

Com és la vostra associació, en quin lloc esteu? Teniu un lloc per reunir-vos i compartir els vostres pensaments?

Per participar en la vostra associació, què s’ha de fer?

Qui us dona permís per ser una associació?

Com pots formar una associació?

Qui va ser el primer o la primera que va començar l’associació?

Com sabeu si ja existeix o no una associació com la vostra?

Com vau escollir el nom? Hem vist que el nom sempre té sentit amb el què feu Us sentiu feliços a l’associació?

Us costa treballar en equip?

La vostra associació avança? Veieu millores en la feina que feu? Funciona?

Contactem amb els responsables del Casal

Intercultural d’Esparreguera i amb els membres de l’associació

Petjades de colors.

Es pretén conèixer l’entramat de cada entitat, així com proposar una col·laboració.

Les trobades agafen forma i es va detectant en què es pot concretar la nostra participació.

El Casal Intercultural treballa amb nens i nenes que cursen primària des de fa 19 anys. És una “casa molt gran” que acompanya als nouvinguts en el coneixement del català. S’hi reuneixen persones d’uns 12 països d’origen i a través del joc, les converses i el suport ,s’aniran assolint competències lingüístiques que milloraran la seva escolaritat.

El Xavi, l’Yildray i el Joan Maria Albiol ens obren les portes del casal i ens regalen la seva experiència i amor per la feina que fan, juntament amb la de la resta dels voluntaris i voluntàries.

Ens proposen poder inventar jocs útils per aprendre el català, fer un recull de contes per reutilitzar i donar a conèixer la tasca del casal per animar a nous voluntaris.

Qui és qui?

S’ideen i es construeixen jocs on es treballa el lèxic, així com la construcció de frases, potenciant l’ús del català a nivell oral i el recolzament per escrit.

S’organitza una trobada una tarda, amb la intensió de compartir amb els nens i nenes del casal els jocs preparats, per tal d’explicar-los les possibilitats i la manera de jugar-hi. També s’han preparat contes populars per a ser representats.

La rotllana cada vegada és més gran, noms molt coneguts i d’altres que no hem sentit mai.

Primeres mirades. El català, els jocs i els contes ens comencen a unir.

Quan estava explicant el conte de la caputxeta i explicàvem la part que el caçador obria la panxa del llop, vaig veure una nena que es va tapar la boca amb la mà i va fer com un gest pensant “ara què passarà” i això crec que és que ho estava entenent.

Quan explicàvem els contes les cares eren de molta atenció amb els ulls ben oberts i sorpreses per tot el què passava a la historia i com ho representàvem amb les titelles dels personatges i els materials.

Per alguns d’ells i d’elles, alguns d’aquests contes populars que van escollir explicar era la primera vegada que els escoltaven en català Veiem al públic com a dins del conte, molt atents a tot el què passava, respectant molt la feina que havíem preparat.

A mi em va donar ganes de seguir compartint estones amb ells, de conèixer-los millor i com són, i d’ajudar-los a parlar català perquè els vagi millor a l’escola.

Petjades de colors va néixer el 2017 amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional i/o visual, així com donar recolzament familiar. Treballen per fer visible allò que impedeix l’accés per a tothom al poble i en fa sabedor a l’Ajuntament, de qui en depenen els canvis. Compartim amb l’Ani i l’Ana la nostra proposta per col·laborar amb el seu projecte, detectar barreres arquitectòniques i senyalar-les per tal que qui les vegi, en prengui consciència.

El disseny de l’adhesiu, la clau de la denúncia Ens aniria més bé les senyals que siguin d’ATENCIÓ, el triangle Podria haver el triangle amb la foto dels entrebancs El símbol d’exclamació fa que t’hi fixis Quan els veus et fas preguntes També podríem construir més d’un triangle vermell i anar enganxant-los pels llocs que anem veient Anar deixant un senyal enganxat

Poder conèixer-los millor, saber què els passa davant dels entrebancs i amb els adhesius poder marcar quins són els entrebancs que es troben quan han d’anar d’un lloc a un altre Volem que l’altra gent ho vegi, que quan s’hi fixin pensin que no tothom hi pot passar Entenent el missatge que volem dir i sabent realment el què estem dient volem que reaccioni la gent, que pensin en voler canviar-ho. És afegir-se a nosaltres, a les nostres idees i quants més millor, així podrem arribar a l’acord de poder-ho canviar.

No és només pensar davant l’adhesiu, sinó reflexionar, que puguin veure això que abans no veien, tots fem la nostra vida i no ens parem a pensar en els que tenen la vida més difícil.

Compartim amb la Carmina, la Marisa, l’Ana i l’Ani una passejada pels carrers d’Esparreguera.

Anant de la mà podrem comprendre la realitat des de la seva perspectiva.

Converses i preguntes al llarg del camí, creant lligams per conèixer les circumstàncies i l’emotivitat. Se’ns desperta la ràbia, la frustració, la injustícia...

El nostre “Tothom hi pot passar?” i la intervenció urbana prenen tot el seu sentit.

Em va impressionar que a tants llocs del poble hi haguessin obstacles per moure’s.

Abans de construir, s’hauria de poder pensar en tothom, tots som diferents i tenim els mateixos drets, els espais públics són per tots i totes

Passejar amb ells ens va ajudar a entendre que viuen tenint molta paciència, es troben amb dificultats i han de fer un esforç.

Ens van obrir el seu cor i ens van explicar molt bé els obstacles en els que es trobaven i també quina podria ser la solució.

Van ser molt generosos i ens vam poder imaginar una mica com és la seva vida dia a dia, és com un repte .

Quan els espais siguin per tothom, podran sentir-se més segurs i lliures, capaços de fer les coses per si sols.

El «tothom hi pot passar?» t’ interpel.la, t’atura i et convida a desxifrar. Quina idea hi ha al darrera? Quina mirada i opinió en tinc? Quin compromís hi puc prendre? Què hi podria fer?

Imatges amb contingut i valors.

Metàfores de la vida mateixa.

En què ens fa pensar?

A una persona amb cadira de rodes li pot costar el mateix pujar unes escales que a una persona sense pujar la muntanya Everest Aquesta imatge i frase fan pensar que reaccionem Volen fer una mica com nosaltres, escampar aquesta idea i fer pensar que per tot arreu hauria de poder-hi posar tothom Davant d’aquestes escales et pots sentir insegura Poden sentir por

Ens podem posar en el seu lloc

quan veiem aquesta

imatge Es poden sentir “petits”, com si ningú els hagués tingut en compte, trist perquè ningú ha pensat en tu També et podries sentir enfadat, perquè no podria passar per allà, seria un repte impossible Ens fa pensar que és injust, que hi ha coses que les hem de canviar Pots sentir ràbia, buscar altres camins o acceptar que no pots fer-ho

L’ Ani de «Petjades de colors», que té dificultats visuals, ens va parlar sobre com es sentia a l’hora de creuar per un pas de vianants sense semàfors amb senyal acústica...

Per a ell era un obstacle, seria com trobar-se una porta tancada que no saps què hi ha al darrera.

O tenir al davant un forat molt profund que et fa sentir insegur i en perill.

Seria com creuar per un riu de gel que saps que es pot trencar...

El poder de les imatges.

Representar emocions i transportar cap a altres situacions, tal i com posar-se les sabates de l’altre.

A través de les metàfores s'il·lustraran sensacions i pensament per a fer reflexionar a qui les observa.

Per algú seria com sentir-se atrapat en una teranyina

Per algĂş, seria com fer equilibris sobre una corda molt fina

Per algú seria com caure dins la boca d’un animal ferotge afamat

Per algĂş seria com tallar-se per la meitat i decidir quina part de tu passa

Per algĂş, seria com entrar en un forat negre sense lĂ­mit

Jo voldria fer de voluntària, segur que tots tenim una estona per ajudar als altres. És un regal de la vida poder participar en una associació i ajudar als altres encara que no els coneguis.

Jo m’imagino al món com a un lloc feliç on les persones no pensessin només en elles mateixes, et pots ajudar a tu mateix, però també dedicar ajuda als altres, treballar en equip va millor, pots aconseguir reptes més grans

Jo m’imagino un món on tots cooperessin amb tots, uns no saben una cosa i els altres una altra, entre tothom, compartint, es pot tirar endavant.

Sent egoista el món no funciona.

Un món on tots fóssim iguals, tots pensaríem el mateix i no funcionaria gaire, si sempre dones voltes a les mateixes idees al final no serveixen de res, quan pensem diferent i ens fem preguntes tot va tirant endavant, comencem projectes junts.

Jo m’imagino un món millor com una balança, on les diferències pesen el mateix que allò que tenim en comú, ha d’estar equilibrat.

Jo m’imagino que això són dos valors, ens agraden les coses que tenim en comú, però també les diferències, hem d’estimar i respectar també la diferència.