I TU, RESPECTES ELS DRETS? - CLASSE DEL MAS MANADER

I tu, respectes els drets?

A partir de les notícies volem saber més sobre les injustícies i els drets de les persones...

“No es pot parlar si no s’ha escoltat.”

“Pensar és una forma de començar a canviar la manera de viure. Observar no és mirar fixament, és una actitud.”

“On rau la diversitat? Doncs, no hi ha cap mena de dubte, en cada rostre personal.”

Josep Maria Esquirol

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.

Article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans, a l’Assemblea de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.

Malauradament, la signatura de la Declaració Universal dels Drets Humans no és vinculant. No és rar veure en els mitjans de comunicació com molts dels drets i llibertats que s’hi recullen són vulnerats de manera flagrant; i això passa, no només lluny de casa nostra, al centre d’Àfrica, en les fronteres llatinoamericanes o en les factories indonèsies; al nostre voltant també passa i molt més del que ens pensem, o del que volem veure. A vegades, de manera inconscient (o conscientment invisibilitzada) conculquem aquests drets i llibertats. Cal escoltar les vivències que els nostres veïns ens expliquen en primera persona i mirar-los els rostres, els ulls i commoure’ns, perquè en el fons és això els que ens fa humans. Cal, també, revisar les nostres petites quotidianitats perquè, on rau la diferència entre una desconsideració i la vulneració d’un dret? Com convèncer-nos que els nostres deures són els drets dels altres?

Classe del Mas Manader – 11 anys

Però què són els drets? Preguntem al grup del Mas Manader quins són els seus drets i deures… i les respostes són molt variades i mostren una confusió respecte al significat i valor dels drets.

Algunes conclusions que comentem amb els manaders…

● La major part d’idees anaven dirigides a aspectes com el dret a la llibertat d’expressió i el dret a ser com soc. Des d’un punt de vista molt individualista, tot gira al meu voltant ● No tothom ha reconegut el dret a anar a l’escola… ● Anar a l’escola és un deure, una obligació. ● A la pregunta:“De què depèn que es respectin els meus drets?” La resposta majoritària és que està en funció que jo respecti els dels altres.

1-3-13.2-17.2-22-23.2-28

1-2-3-18-19

1-2-3-5-9-13-26.1

1-2-22-25

1-2-18-23.1-24-26.1

Per entendre millor què són els drets, què vol dir vulnerar-los, escoltem persones properes a nosaltres que expliquen de primera mà com els seus drets han estat vulnerats, ja sigui per qüestions d’origen i nacionalitat, identitat sexual, aspecte físic… Els codis numèrics corresponen als articles de la declaració dels drets humans que se’ls ha vulnerat. En vermell els que els han viscut en tercera persona.

1-2-25-30

1-2-7-12-17.1.2

1-23.2

1-2-3-17 .1 .2

1-5-24

1-2-3-5-19

Santiago Sierra, 1966 Madrid.

Artista que en totes les seves obres reivindica els drets de les persones, en totes les seves expressions.

Ens inspirem en la seva obra “Presos polítics a l’Espanya contemporània”, per treballar amb els retrats dels nostres testimonis…

En un carrer de la vila trobem una actuació d’un grup de dissenyadors que fan una sèrie de cartells per denunciar a través del disseny gràfic la situació dels refugiats en el camp de Mòria que es va incendiar el setembre de 2020.

L’Amer és un jove que va fugir de la guerra de Síria. Feia vida normal, fins i tot estudiava, però desgraciadament un 15 de març del 2011 va esclatar la guerra i el 2016 amb setze anys, va marxar de casa seva. Un oncle seu li va fer una visa d’estudiant que li va permetre venir a Catalunya des de Turquia. Quan va arribar aquí no sabia català ni castellà i no tenia manera de comunicar-se fins que un estiu una família el va decidir acollir durant uns mesos que al final s’han tornat anys perquè encara hi viu, amb aquesta família. Durant aquests anys, l’Amer ha patit

menyspreaments per part de particulars i de la policia. No el volien acceptar en cap escola, ha estat retingut arbitràriament per la policia. I sovint li demanen la documentació pel carrer o en el tren. Una vegada li van vulnerar el dret a la privacitat perquè va fer unes fotos a l’aeroport i uns policies, agressivament, li van prendre el mòbil per mirar tot el seu contingut. A part d’això s’ha sentit molt acollit per la comunitat de Catalunya i està molt agraït per tot el suport que li han donat.

La Lídia va estudiar ciències ambientals i va fer un doctorat. Ha treballat a l’ajuntament d’Esparreguera com a tècnica mediambiental i ara és professora associada a la universitat. En tots els àmbits ha sentit comentaris i ha viscut situacions que menystenien les capacitats de les dones. Mentre feia el doctorat va notar alguns casos on els homes no es creien que una dona pogués dirigir un experiment o descobrir-lo. Els homes pensaven que, per exemple, una dona que tingués fills no podia liderar un experiment però un pare, sí. Per la seva feina a l’ajuntament es va veure qüestionada per la seva manera de vestir, li preguntaven que per què no s’arreglava més. Va veure com a una companya seva, que estava embarassada de nou

mesos i li quedava una setmana per parir, li retreien que agafés la baixa. Ha viscut situacions de tocaments indeguts o de ser relegada a un segon terme en una ponència.

La Laia va estudiar la carrera de fisioteràpia. Quan la va acabar, es va posar a exercir de fisioterapeuta en un equip de futbol, i a més li va sorgir la possibilitat de treballar en una residència. Allà va patir mobbing, ja que les seves companyes li manaven les feines que elles no volien fer. Algunes vegades, li enviaven “notetes”. Una de les feines que li manaven era fer embenats, mentre les seves companyes descansaven. Fins i tot, un dia li van dir que ho havia fet malament quan, precisament, aquell era l’únic embenat que ella no havia fet.

Li deien que si ho feia massa ràpid segur que ho havia fet malament i que si ho feia molt lent que anés més ràpidament. Tots els seus amics i familiars li donaven suport i li deien que havia de deixar la feina, inclús els avis de la residència li deien que ho deixés perquè veien el mòbing que estava patint, quan no feia res dolent ni malament. Va patir tant que va arribar a pensar que no era la culpa de les

companyes sinó d’ella. De fet, més d’una vegada va sentir que no servia per a la feina que havia estat estudiant. D’això se’n diu la síndrome de l’impostor. Al final, al cap d’un temps, va deixar la residència i estava una mica dubtosa i trista perquè es pensava que era per culpa seva. Però just després va rebre un missatge d’un dels jugadors de futbol dient que estava molt agraït amb el seu treball i que gràcies a ella s’havia recuperat i que ara ja podria tornar a jugar. Aquí va tenir una explosió d’emocions, ja que se sentia molt satisfeta de la feina que havia fet i a la vegada també sentia que havia fet bé en deixar aquella residència. Al cap d’un temps, va parlar amb la seva tieta i li va dir que ella també havia patit mòbing. Va veure que no era l’única i es va sentir més recolzada. Pensa que cal empatitzar amb tothom i que és important compartir el que ens pugui passar.

El David de petit sempre jugava amb nines i sempre estava amb més nenes que nens, i per aquest fet la gent se’n burlava. Quan va arribar a l'ESO va amagar la seva identitat volia passar desapercebut, va intentar ser una persona que no era, perquè es pensava que ell era qui havia de canviar per encaixar en la societat. Després, quan va arribar a la universitat va conèixer a més persones com ell, en la mateixa situació, allà es va sentir més segur i ja no va haver d’amagar-ho. Va ser en aquest moment en què es va sentir segur d’ell mateix i de la seva identitat sexual.

Un dia, quan estava al carrer amb els seus amics una persona va insultar a un amic seu per la seva forma de vestir, ell li va preguntar per què l’insultava i l’agressor el va respondre amb un cop de puny a la cara. Al final van fer un judici i va acabar guanyant, però aquell record sempre se li quedarà.

Abans quan sentia un comentari homofòbic se sentia malament i decebut, ara quan en sent un, sap que no és el seu problema i és el qui ha fet el comentari el qui ha de canviar, per exemple, per la Festa Major, anava molt maquillat i pintat, hi havia molta gent que li anava a dir que era molt bonic el maquillatge, però també va sentir gent que se’n reia d’ell. Va pensar que era qui se’n va riure, no ell, qui havia de canviar.

La Maria té seixanta-nou anys i viu al Bruc. Ella de petita va tenir una infància molt injusta. Els seus pares eren pagesos, i ella sempre havia d’anar a cuidar el camp i alhora als seus germans, ja que era l’única noia. Al Bruc hi havia dues escoles, una per nenes i l’altre per nens, s’hi anava dels 6 als 14 anys i després ja treballaven.

Ella faltava molt perquè havia de fer les tasques de casa i la professora tenia poques ganes d’ensenyar. En èpoques només podia anar a l’escola al matí o a la tarda. Sovint era ella qui havia de portar el dinar al pare que treballava al camp. A l’entrar a escola, de bon matí tots els nens i nenes havien de cantar la cançó Cara al sol.

En aquella època el català estava prohibit, i cada mes uns guàrdies civils, anaven a vigilar la zona per veure que

ningú no el parlés.

Moltes vegades, quan s’havia de participar en actes culturals o populars, la tractaven malament i la deixaven de banda per ser d’una família de pagesos i per això moltes vegades es va sentir inferior per les altres persones.

Va treballar en una botiga on guanyava 200 pessetes (1,75€ aprox) i aquests diners els havia de donar a casa.

Diu que voldria tornar al passat per rebel·lar-se per tot el que ha passat. Explica que ella havia de donar tot el seu sou a casa, mentre que els seus dos germans es podien quedar una part per a ells. Treballava tota la

setmana, el diumenge no hi anava, a la feina, però havia de fer les coses de casa. Li hagués agradat estudiar i aprendre més, però en aquella època les dones estaven obligades a tenir cura de la casa i de la família.

El Jordi és un noi gai i, des de petit, ja s’havia sentit diferent del que la societat acceptava. A la infància li agradava ballar, jugar amb nines… Entre cometes li agradava fer coses de nenes i per aquesta raó se’n reien d’ell. Per això va decidir ocultar-se d’una manera on no demostres feminitat i va decidir humiliar altres gents perquè no l’excloguessin i que no veiessin com era ell en realitat. Al Jordi, abans, els comentaris homofòbics l'afectaven i se sentia menyspreat, però avui quan sent un, sap que no és res dolent i se sent orgullós de ser com és. A poc a poc, es va

començar a relacionar amb gent en la seva mateixa situació i es va poder conèixer a si mateix. Malauradament, va patir un parell d’agressions. Ho va denunciar, va anar a judici i va guanyar. Per fer el judici va acudir a una associació que es diu Observatori contra l’Homofòbia on el van ajudar a buscar un advocat i ara mateix hi col·labora.

I el seu missatge és: “Si li dius gai a algú per insultar-lo i així sentir-te millor pensa

que pot ser que algunes persones del teu voltant ho siguin i que estàs fent servir la seva condició sexual per insultar”.

La Montse és una noia amb alopècia persistent (l’alopècia és la pèrdua de cabell en tot el cos). El maig del 2018, li va començar a caure tot el cabell del seu cos. No era capaç d’acceptar la situació, ja que tenia por que la gent del seu voltant se’n rigués d’ella així que va anar a consultar-ho amb un metge. Els metges li van dir que ni tan sols sabien si era una malaltia o un trastorn, però, així i tot, en aquell moment hi havia un tractament per fer créixer el cabell. El va començar, i va estar sis mesos prenent-se molts medicaments. En passar el temps, li va tornar a créixer, però a causa de tots els medicaments que s’havia pres, el seu fetge va quedar afectat. Ara ja estava contenta perquè tornava a tenir cabell, però un dia, de cop i volta, li va tornar a caure. Ella no entenia res, els hi va preguntar als seus familiars i a les seves amigues si se’ls hi queia el cabell, i al respondre-li que no, va tornar al metge. Els

sanitaris li van explicar que aquell tractament només funcionava amb algunes persones i que ara ja no es podia tornar a prendre la medicació perquè tenia el fetge molt malament. A partir d’aquí, es va adonar que havia de començar a acceptar que no tenia cabell i que no podia fer res per canviar-ho. Va començar a portar perruca, perquè va adonar-se que la gent no està preparada per veure una dona sense cabell i se la miraven amb estranyesa i li preguntaven si estava malalta. Després es va tatuar les celles amb micropigmentació, perquè un rostre sense celles és molt inquietant. Més endavant es va unir a una associació anomenada “A pelo alopècia” i ara, amb ajuda d’altres noies amb el mateix trastorn que ella, la Montse se sent molt més acceptada pel seu voltant. Creu que la societat ha de normalitzar molt més la gent que és diferent. Pensa que aquesta gent a la qual se li han vulnerat els drets, no tenen un problema sinó que viuen un problema que té la societat.

El Rami és un home que va fugir de la guerra de Síria. Aquesta va començar al 2011 i un dia del 2014, ell estava amb la seva família i va esclatar una bomba a uns quants metres de casa seva. En aquest moment, es va adonar que allà estaven en perill així que en menys de quatre dies, van haver de fer la maleta i venir cap aquí. Van marxar de casa seva, ell, la seva dona i el seu fill que tenia sis anys, cadascú amb una petita motxilla en què només portava una muda, fotos i documents. La resta va quedar a Síria. En arribar a Catalunya es va instal·lar a casa del seu germà perquè ja feia un temps que vivia aquí amb la seva dona que és catalana. Els primers sis mesos van ser molt complicats perquè no tenien diners ni feina i a més a més no els podien fer cap contracte. Després del primer mig any, en Rami va decidir donar classes d’anglès, guanyava 60 euros per setmana. És enginyer mecànic, que és el que li agrada, però

aquí no va poder exercir com el que era perquè no tenia la seva titulació no val aquí. Finalment, va aconseguir un treball com a informàtic, va haver de començar de zero, però a poc a poc la seva dona i ell van aconseguir una feina estable. En la seva feina, a l’hora de seleccionar la gent que la pujarien de categoria, en Rami va notar una certa discriminació, ja que tenien més en compte la gent que era d’aquí que la gent que era de fora. Més endavant, ja amb diners, van voler comprar-se un pis i com qualsevol família, van demanar un crèdit al banc. Van anar a molts de diferents i cap d’ells els hi volien donar diners. Al final, van obtenir un crèdit gràcies a un banc que no tenia prejudicis i van poder-se comprar un pis. Ara, ja estan recuperats i han pogut anar algunes vegades a Síria a veure la família.

El Carles és voluntari de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Ell està en l’assemblea del Baix Llobregat Nord i més o menys cada setmana, tenen dos casos nous. Però hi ha molta més gent, que té vergonya de dir-ho o que no coneix la plataforma i per això no poden ser ajudats. La PAH acompanya a les persones que han estat o seran desnonades per tal de poder un lloc on estar-se. La PAH els ajuda a trobar un pis (la Generalitat en té alguns) de lloguer social, que consisteix que el lloguer de la casa s’ajusta al teu salari, per exemple si tu cobres 800 euros al mes, el lloguer serà de 400 euros, si li apugen el salari a 900 euros, el lloguer serà de 500 euros. Però ara mateix no hi ha pisos de lloguer social disponibles. Per exemple, el cas de

l’Àngel (un taxista i pare de família) va haver de deixar la feina pel confinament, així que va deixar de portar diners a casa seva, en aquest cas havia de decidir o pagar l'educació de les seves filles i l'aliment o pagar el lloguer, ell va decidir pagar l'educació i l'aliment així que li van treure la casa i va estar a un hotel tres mesos.

Hi ha gent que ocupa, perquè no pot pagar un habitatge. A Esparreguera i hi ha moltes cases buides i també hi han 358 cases en molt mal estat i la gent continua vivint allà. També hi ha persones que compren un pis i el lloguen molt més car del que estava abans, la gent ja no pot continuar vivint allà perquè no es pot permetre pagar un lloguer tan car. Per solucionar aquest problema cal empatitzar amb la gent i no jutjar, perquè no sabem quina és la seva situació. També es poden fer ajudes voluntàries amb la PAH.

L’Obdulia és una treballadora social, ajuda a persones amb dificultats de qualsevol tipus i intenten trobar-hi solucions. Un dels

temes que treballa és la pobresa energètica. La pobresa energètica és quan no pots pagar la llum, l’aigua… Ella està en un ajuntament i de vegades donen diners per ajudar a les famílies. Aquests diners en teoria, els hauria de pagar la Generalitat, però quasi mai compleixen. Actualment pel tema que més acudeixen als serveis socials és per la llum, ja que al dia d’avui ha pujat molt. En l'actualitat hi ha una llei que protegeix a les persones que no es poden permetre pagar els subministraments on les protegeix, però no els perdona el deute i en algun moment els hauran de pagar. Tot això afecta molt més a les famílies que a la gent gran. Ens fa veure que la idea de pobresa no té tant a veure amb el fet de treballar o no, sinó amb les condicions de la feina que es té. Molta gent té treball, però està en el límit de la pobresa perquè tenen contractes precaris.

Ens explica també que avui en dia ja no es dona la mateixa atenció a la gent gran. I cada vegada hi ha més gent gran sola i algunes vegades quan se sap ja és tard. La gent gran acostuma a ser negativa perquè perden habilitats i no aprenen sinó que depenen d’un altre, per això és important donar-los suport i companyia.

La Bàrbara va ser directora d’una associació que es diu a FEDAIA (Federació d’Entitats per a l’Atenció d’Infants i Adolescents) que acull nens i adolescents que han sigut desemparats de la seva casa per qualsevol motiu. El desemparament és que nens i nenes no tenen tantes oportunitats com altres nens o adolescents de fer-se gran. A part és quan els seus pares s’han

mort o també perquè abusen sexualment al menor, entre altres exemples. El desemparament pot passar en qualsevol família des d'una família sense recursos fins a una que en té suficients per viure. La seva associació, com hem dit abans, es dedica a acollir nens que han sigut

desemparats de la seva casa, i ells el que fan són dues coses: la primera és acollida temporal i la segona, és que a la seva associació, els empleats et cuiden 24 hores 365 dies. L'últim recurs de tots en casos extrems, és l’adopció de l’infant o de l’adolescent. Segons la Bàrbara, ara, és una de les millors èpoques per als infants, ja que ara tenim drets perquè fins al 1959 no es va crear la declaració dels drets dels infants. Ens explica també que encara que no ho sembli, a Catalunya, hi ha un 24% dels nens en risc d’exclusió, sigui quin sigui el motiu.

Després de l’experiència d’haver sentit totes aquestes veus i de reflexionar sobre el redactat de la Declaració Universal dels Drets Humans a l’Assemblea de l’ONU… ● ● ● ● ● ● ● ● ● ● ● ● ● ● ●

No sabia que hi havia tants drets… els tens assegurats pel simple fet d’existir.

Pensava que sempre es complien, però ara veig que no. M’ha sorprès que aquí tambè passi.

Ara sé explicar-te un dret i ara entenc què són, per a què serveixen i l’importants que són.

I els deures els has de fer perquè és la teva “obligació”.

Et fa veure les coses que has fet malament.

Per què no es compleixen els drets? He descobert que la majoria dels drets no es compleixen.

He après a anar amb compte amb el que dic, perquè puc ofendre algú.

Tenia la sensació que eren coses a part de mi i del meu món [els drets], creia que aquí tot allò era quasi impossible que passés.

Crec que ara puc ser més empàtica.

Crec que ha fet millorar tota la classe, amb això dels insults homofòbics.

Si nosaltres no fem res per eliminar aquestes injustícies, aviat ens afectaran a nosaltres.

M’ha fet recapacitar que no estem tan pendents del nostre entorn com pensem.

He pogut conèixer històries horribles, ningú no hauria de passar per això.

Són aquells petits detalls que si els donem la volta, al dia següent pots ser tu.

Sé que al món hi ha moltes persones que han fet actes pels drets, però no sabia veure el valor.

● ● ● ● ● ● ● ● ● ● ● ●

Ara sé que sí que serveixen, que algú farà que siguin obligatoris, i que la gent, en general, no respecta els drets perquè realment no saben què són.

Que els drets no siguin vulnerats no depèn del govern o de la gent que mana, sinó de cada una de les persones del món.

Ara valoro més les coses que passen i que tinc. Quina sort que tinc de poder tenir coses bàsiques: llum, aigua, menjar… i una família.

Abans pensava que eren uns privilegis que la gent podia tenir. Ara ho veig com a condicions de vida que ha de tenir obligatòriament cada persona; i ara sé que els drets dels altres són les nostres responsabilitats.

Ara tinc més cura del que dic i del que faig.

He après a no jutjar a la gent.

No m’imaginava que jo, per exemple, puc garantir alguns drets de la gent que m’envolta.

Haurien de ser vinculants si volem que els problemes del món se solucionin.

M’han semblat pocs tots els articles dels drets, crec que haurien d’haver més.

Els drets formen part de la dignitat humana.

Una cosa que no entenc és per què encara hi ha gent que viu en condicions dolentes. Tampoc no entenc per què la gent vol ser superior als altres. Fa falta que els humans lluitem per això, per aquesta gran causa que tenim en el nostre futur.

M’ha impactat molt com l’ésser humà pot arribar a ser tan cruel i fer que una cosa fonamental, que s’ha de respectar, no es respecti.

Aquí pots llegir l’articulat de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Gràcies per la seva participació en les xerrades i taules rodones a Rami Abuobaker, Amer Alzayed, Obdulia Castilleros, Carles Conejos, Montse Escudero, David Maeso, Laia Monleón, Jordi Navarro, Bàrbara Ortuño, Lídia Quevedo i Maria…