FANG DE XOCOLATA
Classe dels Cargols
anys
2
De pas ha estat l’obra de Perejaume que ha servit de punt de partida d’aquesta segona part del curs per als nens i nenes de la classe dels Cargols. La imatge, amb els seus matisos i detalls, ens ha desvetllat els sentits i ens ha convidat a l’acció, a fer camí.
Aquests infants, tot just comencen a fer tres anys i tenen al seu davant tot un món per recórrer, camins plens d’experiències per traçar que de ben segur els deixaran empremtes al seu pas.
Iniciem la primera trobada amb l’obra De pas a la rotllana, en aquesta ocasió els presentem una imatge. Els expliquem que l’ha fet en Perejaume, ja en reconeixen el nom i de seguida recorden el so, que per ells era d’un martell, que van estar pintant al final del primer trimestre.
Amb la imatge al davant, els demanem què veuen:
- ÉS UN CARGOL
- UN PEU, TOT AIXÒ ÉS UN PEU
- AIXÒ ÉS UNA PLANTA
- HERBES, SÓN ZEBRES
- JO UN PEU
- UNA HERBA
- FA AIXÍ
- PUNTETES
Necessiten tot el cos i el moviment per parlar, per expressar els seus pensaments i el què l’obra els ha connectat. La primera acció que els suscita és el gest del peu, que per ells està de puntetes i volen provar-ho.
Uns dies després, observem novament la imatge i hi descobreixen més detalls. Es fixen en que el peu no té sabates ni mitjons, està descalç.
De nou, la paraula dona vida a l’acció i sorgeix el desig de fer-ho, de descalçarse.
- CAMINA AMB ELS PEUS SENSE SABATES, NO FA FRED
- PODEM ANAR DESCALÇOS QUAN NO FA FRED
- JO VAIG DESCALÇ AL PATI MEU
- DESCALÇ A L’ALFOMBRA I A L’HABITACIÓ
- AL SOFÀ
- AL PATI, ARES
- A FORA
- AL PATI
- A JO SI!
- PODEM TREURE LES SABATES?
Es treuen sabates i mitjons i comencen a desplaçar-se per la classe tot provant de fer puntetes. S’adonen que no els resulta tan senzill com es pensaven però la sensació de caminar amb els peus nus els engresca i enjogassa. Noten el terra llis, la seva duresa i fredor, i els agrada.
Reprenem la conversa en un altre moment i, amb la imatge al davant, sorgeixen noves propostes…
- NO HI HA GESPA AL CARRER
- A CASA SÍ! A CASA MEVA SI!
- TERRA - ÉS DUR - ÉS GESPA
- PODEM ANAR A CASA MEVA
Com ho podríem fer per anar a casa la Valentina?
- ÉS MASSA LLUNY, A COLLBATÓ. NECESSITEM
UN COTXE, DOS CADIRETES I UN SEIENT MOLT
GRAN. NO TINC TANTES CADIRETES…
- AMB LA MEVA CADIRETA
- UNA I DOS. JO TINC DOS PERQUÈ VAIG AMB
L’AINA
- AMB EL COTXE MEU
- AMB EL COTXET
- ÉS QUE NO PERQUÈ HI HA COTXES
- S’HA DE FER VERD
En aquest moment no aconseguim trobar la manera d’anar tots junts fins a casa la Valentina… decidim tornar-ne a parlar més endavant per veure si trobem una solució…
Ens situem de nou en el punt de la conversa on estàvem, intentant trobar la manera d’anar a casa la Valentina i els preguntem:
D’on podem treure un cotxe que hi capiguem tots?
- NO PODEM
- UNA FURGONETA
- DEL GARATGE
- JO NO TINC UNA FURGONETA
- UNA CINTA AQUÍ
- UN CINTURÓ
- CORDATS
- O UN BUS!
- AL BOSC
- AS CABÍEM TOTS, SÍ!
- UN, DOS, SIS, QUATRE…
- AQUELL NOI, CARLOS, CONDUIR AIXÍ
Gravem un vídeo per enviar a les famílies i demanar-los si podem anar a casa d’un de nosaltres dels que tenen gespa o herba al pati per poder-la trepitjar de puntetes.
Troben un forat fet per altres nens on la terra és molt fina i s’hi posen a dins. Els proposem de tirar-hi una mica d’aigua i comprovar què passa. Els entusiasma la idea i de seguida van a buscar les seves ampolles. Tot intercanviant riures i mirades de complicitat van descobrint com la terra canvia de color i de textura.
De sobte s’adonen que, no només són ells els que marquen la seva petjada, sinó que la terra que trepitgen també els deixa una empremta a ells.
“El fang no és res i ho pot ser tot” Francesco Tonucci
- S’HAN “TRAURIT” ELS MITJONS I LES SABATES
- PER QUÈ S’HAN “TRAURIT” ELS MITJONS I LES SABATES?
- ENS VAM TREURE ELS MITJONS I LES SABATES AL BOSC
- PROBAR DE PUNTETES
- A LA SORRA FINA
- ERA MOLT GUAI
- A MI NO EM VA AGRADAR
- A JO NO
- MOLESTA SOTA EL PEU, FA MAL
- TIRANT AIGUA A UN FORAT, VAIG MULLAR EL FORAT
- ENS VAM EMBRUTAR ELS PEUS
Què hi té al peu enganxat la Lia en aquesta foto?
- ES VA EMBRUTAR DE SORRA, DE FANG I DE PEDRES
- UNA PEDRA ENGANXADA I PALS
- HI HA UN PAL QUE PUNXA
- ÉS D’UNA PINYA
- SEMBLA FANG DE XOCOLATA
Al cap d’un dies, ens mirem unes imatges del matí al bosc. Comencen a identificar i a posar paraules a les sensacions físiques que van experimentar.
La conversa els permet reviure el moment, tot compartint el que va significar per cadascú. Una experiència sensorial que tanmateix va més enllà dels sentits i els permet connectar amb l’entorn i amb les seves emocions.
Fem un pas més enllà, tornem a anar al bosc i en aquesta ocasió ens enduem una tela blanca.
Ara, ja tenen l’experiència viscuda de descalçar-se al bosc, poden anticipar les sensacions que notaran de manera que els resulta més fàcil prendre’n part.
Els proposem representar el seu caminar amb els peus sobre la tela i ens deixem portar pel moment.
Comencen trepitjant el fang amb els peus i després la tela que, al seu pas, va impregnant-se i prenent vida. L’escalfor del Sol a la pell, l’olor del bosc, la duresa de les pedres, la fredor del fang escolant-se entre els dits dels peus i de les mans… un mar de sensacions que acompanyen amb els moviments de tot el seu cos.
El contacte amb la terra permet crear-hi un vincle, així com també amb els altres i amb el paisatge del qual, per una estona, en formen part.
Així és, el plaer de la plena presència.
Continuem fent camí en el procés de fer-nos nostre l’obra De pas. Per ara, encara no hem pogut anar a casa d’algun dels que tenen gespa, però tenim el parc de la vila a prop i hi anem per comprovar com és caminar per un prat d’herba.
Alguns dels que fins ara encara no s’havien descalçat, en aquest moment ja se senten segurs per fer-ho. L’expressió de la seva mirada traspua benestar i confiança que els empeny a començar a córrer.
I així és com, guanyant confiança en ells mateixos, en l’entorn i en les persones amb les que conviuen, van fent camí tot descobrint plaers i reptes a cada pas.
De pas, tal i com diu Perejaume, tot caminant, deixant empremta per on passen però
alhora enduent-se dins seu una petjada de cada lloc.
"En el fet de caminar es dona d'una manera regalada el trasllat d'alguna cosa que decideixis transportar i alhora l'ordenació sintàctica de tot allò que et vingui de pas (...) Sigui el que sigui, tot troba un ordre i un ritme".
