Descobrint escultures BCN - Promoció Betty Friedan - 13 anys

Descobrint escultures de l’espai públic de Barcelona

Promoció Betty Friedan 2n ESO (13 anys)

“L’espai públic ens iguala en la diferència, ens mostra tal com som —o com volem ser— i ens recorda d’on venim.

L’espai públic és canal d’expressió i reivindicació.

I tots els sons del món. Parets plenes de problemes i grafits.

Formigó, ergo parcour. (…)“ Vam llegir el text introductori de la Fira de Tàrrega del 2018. Aquest text ens suggeria moltes idees respecte què és l’espai públic, què hi podem trobar, què és i què no és un espai públic…

Se’ns obria un món ple d’interrogants….

Ens preguntem per l’espai públic més proper i quotidià, i ens fixem en el recorregut que fem de l’escola a casa o de casa a l’escola.

Fem fotografies de tot allò que ens crida l’atenció, que ens trobem sovint i que moltes vegades ens ha passat desapercebut.

A l’escola, tenim l’oportunitat de dibuixar-ho i poder-ho mostrar a la festa de Nadal.

ANEM A BARCELONA I ENS FIXEM EN L’ESPAI PÚBLIC. Discutim sobre diversos espais públics, quines diferències podem trobar entre el nostre poble i una gran ciutat. Ens adonem que tenim la ciutat de Barcelona ben a prop i que és una desconeguda per nosaltres en molts sentits. Parlem dels transports públics que hi circulen, de l’art al carrer, de venedors ambulants, de senyals…

Decidim fer una primera sortida a la nostra capital per copsar què hi pot haver a l’espai públic de Barcelona

ARRIBEM A LA CONCLUSIÓ… que Barcelona, com a gran ciutat, té tot allò que podem imaginar en el seu espai públic. Ens adonem que hem de triar què volem investigar perquè sinó és inabastable

Ens arriba a les mans un article

de «La

Vanguardia" del dia 20 de gener del 2019 titulat La col·lecció invisible de Barcelona, escrit per Sara Sans.

L’autora ens explica que a l’espai públic barceloní es troben 1.500 escultures, 28 de les quals podem localitzar a la Plaça Catalunya.

Comenta la situació de deixadesa de moltes de les escultures arran de retallades pressupostàries, la manca de títols, referències d’autors... Ni tan sols és

possible

trobar

una

guia

actualitzada

assenyalant les obres d’escultors tan importants com Chillida, Liechtenstein, Subirats, Oteiza, Botero, d’altres.

Clarà,

Llimona,

Miró,

Tàpies,

entre

Decidim que ens centrarem en les escultures a l’espai públic de Barcelona Comencem a investigar on es troben algunes de les escultures que apareixen a l’article; poc a poc també anem recollint informació dels nois i noies que recorden haver vist alguna peça escultòrica que els ha cridat l’atenció.

Ens adonem que la quantitat d’escultures al carrer que es troben a la ciutat de Barcelona ens fa impossible de poder fer un recorregut assequible per nosaltres. I és per això que decidim formar uns grups de treball per dissenyar recorreguts que siguin viables de fer en un dia, a la vegada que ens proposem que la circulació per la ciutat sigui en transport públic

TREBALLANT ELS ITINERARIS Ens vam adonar que en un mapa dels Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) hi havia colors per diferenciar els autobusos i metros, que aquests es classifiquen en línies, que a la vegada també estan diferenciades per colors. Veiem que ens hem de fixar en la direcció de la línia, ja que sinó podríem anar en sentit contrari del que volem.

Finalment, decidim fer el següent recorregut que ens permetrà veure 15 escultures, més les 28 que sabem que hi ha a la plaça Catalunya

Terra i foc Artista: Joan Gardy i Artigas Any: 1983 Materials: Ferro forjat Adreça: Avinguda Diagonal, 530 Línia de metro: L3

CONTRAST, VIDA, NATURA, FUSIÓ, LA FLAMA DE LA VIDA, LA CREACIÓ DEL MÓN

Dona i ocell Artista: Joan Miró i Joan Gardy Any: 1983 Materials: Formigó i ceràmica Adreça: Carrer de Tarragona, 76/ Passeig Joan Miró Línia de metro: L3

ABSTRACTE, LLIBERTAT, AMISTAT TRENCADÍS, REFLEX, ALEGRIA

Drac Artista: Andrés Nagel Any: 1987 Material: Ferro Adreça: Parc de la Espanya industrial Línia de metro: L3 EXPLOSIÓ, FANTASIA, IMAGINACIÓ, AVENTURA, POR I DIVERSIÓ, SORPRESA

La Deessa Artista: Josep Clarà i Ayats Any: 1909 Material: Marbre blanc Adreça: Plaça Catalunya Línia de metro: L3 BELLESA, HUMANITAT, MATERNITAT, MODELATGE, APARENÇA, PODER

Monument a Francesc Macià Artista: Josep Maria Subirachs Any: 1991 Materials: Travertí, Formigó, Ferro i Bronze Adreça: Plaça Catalunya Línia de metro: L3 GEOMETRIA, DIFERENT, ORIGINAL, ESCALA, ROCA, DIFICULTAT

Escultures de la Plaça Catalunya Artista: Diversos Any: 1927-29 Materials: Bronze i Pedra Adreça: Plaça Catalunya Línia de metro: L3

CONTRAST, VIDA, NATURA, FUSIÓ, LA FLAMA DE LA VIDA, LA CREACIÓ DEL MÓN

Carmela Artista: Jaume Plensa Any: 2015 Materials: Ferro fos Adreça: Carrer Palau de la Música Catalana Línia de metro: L1 PERSPECTIVA, DEFORMACIÓ, VISIÓ ÒPTICA, JOVENTUT, REFLEXIÓ

El món neix en cada besada Artista: Joan Fontcuberta Any: 2014 Material: Ceràmica Adreça: Plaça d’Isidre Nonell Línia de metro: L3 AMOR, RECORDS, PASSIÓ

El món neix en cada besada Ens vam adonar que el mural estava fet de petites fotografies. Cadascú de nosaltres en va escollir una i vam escriure un text literari.

Aquests són alguns fragments de les fotografies escollides.

Corre! Hem de marxar! Va cridar preocupada la noia d’abans, la noia que juntament amb mi havia intentat reanimar aquell noi, la noia que havia estat d’aspectant tota l’estona i que no havia dit ni una paraula.

Corre! Som-hi! Va insistir. Però ja era massa tard, els tres nois es van acostar a mi i em van començar a apallissar, jo vaig intentar defensar-me però eren tres contra un. Finalment, i totalment abatut, vaig caure a terra gairebé inconscient i amb l’ull i el llavi i inflats i plens de sang. Llavors tot es va enfosquir.

L’últim que recordo és estar estirat dins d’un vehicle fosc, i escoltant l’agut soroll d’una sirena, girar el cap i veure el noi que havien apallissat abans que a mi. Obrir els ulls i trobar-me on soc ara, estirat en el llit d’un hospital, escrivint aquest llarg i estúpid “tweet” que no hauria estat necessari si no hi hagués gent tan cruel com aquells tres nois....

Però el que més em va sorprendre són els músics de carrer, unes persones amb un talent exemplar, meravellós i amb ganes de sorprendre la gent. Mai havia escoltat res igual, ja que sempre havia estat amb els auriculars i la música de Melendi. Vaig decidir aquell dia que tot el que estava planejat, tota aquella rutina, canviaria. Vaig començar a caminar, arribant fins la punta més alta del Barcelona, el Tibidabo. Un cop allà em vaig adonar de tot el que havia ignorat durant dos anys, una bellesa que cada dia tenia davant però que no la mirava. Vaig pujar a un gronxador que em portava a un món màgic.

Vaig decidir que a partir d’aquell moment les coses canviarien, res d’auriculars, no seria tan exigent amb mi mateixa i, sobretot, aprofitaria tot el que m’envolta.

És així que me les vaig posar i vaig començar a ballar.

Va passar un any i encara seguia ballant, vaig millorar molt.

Ara, fa un mes des que m’he incorporat a un nou grup, vaig ballant i procurant no caure malament ni fer coses massa complicades.

Avui som 26 de juny, tot just ens han donat una setmana de festa tot i que ens han dit que no deixem de ballar.

He aprofitat per escriure aquest resum del què ha estat la meva vida fins ara. M’he passat dos dies recollint informació i ara ja estic acabant. Però abans de finalitzar-lo, m’agradaria dir que darrere d’aquesta historieta de moments i de sentiments, hi ha tot un esforç, superació i esperança. Hi ha molta alegria, molts moments feliços, molts ànims i moltes rialles. No tot s’ha basat en moments difícils.

Fins ara, la meva vida ha estat el ballet.

Sempre he estat feliç amb tot el que he aconseguit.

Ja està, la nena d’ulls clars de dins d’aquell immens bosc, ja estava cansada. Cansada que sempre, sense excepcions i no pas amb dissimuli, cap persona es dignés a preguntar res. Sentia que ella era l’única, l’única que quan no entenia el funcionament d’algun objecte o el significat d’alguna frase feta formulava una pregunta. Tot i això no servia de res cap d’aquestes preguntes, ja que, com tothom estava acostumat a no preguntar mai res, era normal el fet que ningú sabés res ni pogués respondre res. Es va convertir en una cosa comú preguntar i no rebre resposta, semblava ser que en aquell poblet d’endins del bosc cap persona es dignava a preguntar.

Però no, ella no es deixaria vèncer per tota aquella gent sense resposta ni pregunta, tot aquell munt d’animals de poc coneixement. Ella era diferent i cansada ja de tot aquell problema decidí que era moment de fer alguna cosa. Entrà a casa seva amb un gran cop de porta i sense pensar-ho dos cops va pujar a la seva habitació a empacar. No sabia molt bé on aniria, però tenia clar que hi havia una manera de fer i que tota aquella gent decidís preguntar per fi. Així, doncs, amb determinació, agafà l’equipatge ja llest i començà a emprendre el seu viatge.

Havia sentit a parlar d’un lloc on les preguntes i respostes eren cosa de cada dia, així que decidí emprendre el seu camí cap el Nord, lloc d’on segons els llibres antics es trobava aquella ciutat.

Portava una estona tombat a la gespa, plantejant-me què seria de la meva existència després d’aquell moment que no trigaria en arribar.

Acabava de sortir de l’institut i no em venia de gust anar a casa, així que em vaig comprar un entrepà a la cafeteria i vaig anar directament a un parc que hi havia a prop d’on estudiava, al centre de la ciutat.

M’agradava molt aquell lloc perquè no hi passava massa gent i s’hi estava molt tranquil. Hi anava sempre que volia estar sol. Feia més de mitja hora que seia a la gespa d’aquell bonic parc, descansant; sense fer res en concret, escoltant música amb els cascos i mirant l’horitzó, reflexionant sobre la vida i el món en general.

Em sentia buit i perdut. No tenia ganes de fer res. Però sobretot tenia molta por perquè sabia que sense tu no sabria continuar endavant. Ara mateix només volia veure’t i passar-nos-ho bé durant les últimes hores que ens quedaven junts. Però estaves ocupat preparant-ho tot i no ens podríem veure fins la nit. Sentia que perdia el temps, però tampoc sabia què fer.

De sobte, una furgoneta negra em va fer sortir dels meus pensament i tornar a la realitat, aquesta s'havia aturat de sobte davant del parc, d'on va sortir una persona que va anar cap a la part del maleter del vehicle, al cap de poc temps es van tancar les portes del darrere i la furgoneta va tornar a arrencar a tota velocitat.

Amb tota aquesta moguda, que com a molt va durar un minut, em vaig adonar que ja havien passat diverses hores des que m’havia ajagut en aquell racó del parc i que començava a fer fred.

Em va arribar un missatge al mòbil de la meva mare preguntant-me on punyetes era i li vaig contestar que havia anat a la biblioteca a estudiar, no volia haver de donar-li explicacions, ni entrar en una discussió.

Quan estava a punt de tancar el mòbil, vaig veure una foto de nosaltres dos junts. No podia més! així que finalment vaig decidir que aniria a casa teva, que no tenia res a perdre, només volia veure’t i qualsevol cosa que estiguessis fent la podríem fer junts.

Quan l’home i el nen van arribar al lloc assignat, es van instal·lar en el petit apartament on viurien. En desfer les bosses, l’home trobà en una butxaca una foto del seu gat de poc abans del començament de la guerra i va recordar com li havia fet la foto. Tenia el mòbil a la mà i llavors, el gat espantat, se li va tirar a sobre. Ell, sense voler, li va fer una foto. Quan va portar a imprimir les fotografies, les va guardar a la butxaca sense revisar-les. I no se’n va recordar fins aquell moment.

Per desgràcia no s’havia pogut endur el gat amb ells. Però el nen, en veure la foto, li va dir: -tinc una sorpresa per a tu-. Va agafar una bossa on portaven menjar; i va treure el gat de la foto.

-Miquel!!!- Va exclamar l’home de felicitat en veure la seva mascota, sana i estàlvia.

-Però, com??- va preguntar l’home al nen.

-Molt fàcil- li va respondre el nen. -Només he hagut de posar-lo a la meva motxilla sense que te n’adonessis i he hagut de posar-li una mica de menjar. A més, no m’he separat d’ell en tot el viatge-.

-Moltíssimes gràcies- li va dir l’home.

-Pot quedar-se a viure aquí, si tu vols. És el mínim que puc fer per haver salvat el meu estimat Miquel- va dir mentre abraçava el seu gat.

-D’acord!- li va dir el nen, acceptant la proposta de l’home.

I tots tres van abraçar-se; el gat, també.

Jo, el dia que estava passejant, vaig trobar un lloc allunyat del poble on a la muralla estava una mica trencada per tempestes fortes que hi havien passat aquells dies. Em va encuriosir molt, és impressionant veure una muralla ja tan vella de més de 40 anys que s’estava destruint. El problema és que com aquell dia jo estava seguint el meu cos i no el meu cos seguint-me a mi, com haguera d’haver sigut, vaig empènyer una mica aquell lloc on s’estava caient i amb la meva força vaig fer un petit forat. Per un moment vaig arribar a preocupar-me per si algú descobria aquell forat, però en veure que estava a una punta del poble, on cap habitant hi anava, em vaig tranquil·litzar.

En veure la immensa platja davant dels meus ulls, per primer cop fora de pantalles, vaig pensar en tot el que m’havia perdut. Els meus ulls primer es van fixar en la perfecta línia horitzontal d’aigua, on es podia veure reflectit el sol.

Una nit, un grup de joves amb pots de pintura en esprai es van dirigir cap a la tanca. Cadascun d’ells va decidir deixar-hi la seva pintura, la seva marca. La majoria van fer un “graffiti” qualsevol, les típiques lletres o símbols sense sentit aparent que podem trobar en qualsevol poble o ciutat. Però un d’ells va decidir fer una cosa diferent. Era un jove menut, d’uns 18 anys. Portava una dessuadora negra i uns pantalons i sabates del mateix color. Tenia el cabell castany i els ulls color negre carbó. Es va apropar amb compte a la tanca, va treure un dels seus pots de pintura i va començar a pintar. Pintava amb molt de compte, amb cautela, com si s’estimés molt la tanca que estava pintant. Anava a poc a poc, sense pressa. Mentre els seus amics ja estaven acabant la seva “obra d’art”, ell tot just l’estava començant (...)

I així és com vaig néixer jo, un dibuix estrany però a la vegada bonic. Tot i que no m’agrada ser egocèntric, va ser gràcies a mi que aquella zona va tornar a agafar fama. La gent començava a passar més sovint pel nostre carrer, sempre buscantme a mi, és clar. La gent em feia fotos, em mirava i es sorprenia per aquell art de carrer. És així, que un bon dia em van decidir incloure a les escultures de Barcelona.

Topes V Artista: Eduardo Chillida Any: 1986 Material: Ferro colat Adreça: Plaça del Rei Línia de metro: L3 DOMINI, ABSTRACTE, ARESTA CASA, IGNORAT

Els tres frisos de la Mediterrània Artista: Pablo Picasso Any: 1960 Material: Ciment Adreça: Plaça del Rei Línia de metro: L3 REPRESENTACIÓ GRÀFICA, HISTÒRIA, LLEGENDA, CELEBRACIÓ, PREHISTÒRIA, SIMPLICITAT

Barcino Artista: Joan Brossa Any: 1994 Materials: Les lletres estan fetes de bronze menys la N que és d’alumini Adreça: Plaça Nova, Ciutat Vella Línia de metro: L3 GEOMETRIA, SIGNIFICATIU, ROMÀ RECORD, LA FORMA DE LES LLETRES, LLETRA

Paviment de Miró Artista: Joan Miró Any: 1976 Material: Barreja de ciment blanc tenyit i vidres de color triturats Adreça: Plaça de la Boqueria Línia de metro: L3

DISCRET, CLÀSSIC, SENTIMENTS SORPRESA, DEFORMITAT, ENRAJOLAT

Gat Artista: Fernando Botero Any: 1932 Material: Bronze Adreça: Rambla del Raval Línia de metro: L3 ETERN, EXPRESSIU I EXAGERAT FELIÇ, SIGIL·LÓS VOLUM, PROPORCIONS DESMESURADES.

Vam anar a veure el Gat del Botero i el vam intentar dibuixar.

La Ola Artista: Jorge Oteiza Any: 1998 Material: Alumini patinat i pintura de poliuretà Adreça: Plaça dels Àngels. Barri del Raval Línia de metro: L3 DIFERENT, MATEMÀTIC, GRAFFITY ANGULAR, ABSTRACTE EVOLUCIÓ

Street art 1 Artista: Desconegut Any: 2017-2018 Material: Llaunes i pintures Adreça: Carrer Sitges, 6. El Raval Línia de metro: L3 ESPERANÇA, ALEGRIA, INSPIRACIÓ EMOCIONS, CREATIVITAT, CONTRAST

Street art 2 Artista: Desconegut Any: 2017-2018 Material: Llaunes i pintures Adreça: Carrer Hospital. El Raval Línia de metro: L3 CARRER, LLUITADOR DE CARRER, FORÇA, ESPERIT, RECICLATGE, REUTILITZAR

Ens proposem fer una petita guia que ofereixi la possibilitat de fer un recorregut en un matí, un dia a tot estirar, a partir d’un itinerari creat per nosaltres.

Hem inclòs una petita informació de cada escultura: el títol, l’autor, l’any, material i unes paraules que recullen les sensacions i emocions que van sentir davant de cada una d’elles.

També volíem trobar una manera ben actual en la qual tothom pogués accedir al nostre projecte i utilitzar el nostre recorregut per visitar l’art urbà de Barcelona. I quina millor manera que compartir el nostre recorregut per les xarxes socials, una eina molt usada i molt pràctica actualment en totes les edats. Arran d’aquesta proposta, vam

decidir

obrir-nos

un

compte

d’Instagram, una de les xarxes socials més populars en aquests últims anys. Un compte on hi ha publicat l’itinerari que vam seguir nosaltres per conèixer l’art barceloní a partir d’ un mapa digital, amb la ubicació de cada escultura i una foto de referència.

Decidim fer el nostre projecte artístic amb unes llaunes semblants a les de Barcelona, i omplir diferents espais de l’escola: passadissos, pati, distribuïdors...és a dir, els nostre espai «públic» La nostra intenció és mitjançant l’art reivindicar diferents aspectes socials que creiem que no ens permeten viure de manera lliure.

Volem denunciar l’Homofòbia, el Racisme, el Bullying.

I posar el nostre gra de sorra per un món més Solidari i Feminista.