Des dels sentits m gandhi, 15 anys

Des dels sentits; amb el moviment , amb la imatge, amb el cos, amb la paraula, amb la música‌ Promoció M.Gandhi 16 anys

Cuida els teus pensaments, perquè es convertiran en les teves paraules. Cuida les teves paraules, perquè es convertiran en els teus actes. Cuida els teus actes, perquè es convertiran en els teus hàbits. Cuida els teus hàbits, perquè es convertiran en el teu destí.

M. Gandhi Com aquesta, altres frases de Gandhi han estat motiu de reflexió per a moltes persones. Per a nosaltres, reflexionar al voltant de la violència ens ha portat a parlar d’aquest concepte en un sentit molt ampli des del que més ens preocupa, és a dir, una societat amb uns valors on no sempre ens hi sentim representats.

Volem mostrar aquestes reflexions, dubtes, emocions, vivències...des de diferents llenguatges artístics com la dansa, el mim, la fotografia, el vídeo, la poesia… Volem ser crítics, qüestionar i obrir camins que portin a possibles canvis.

Des de la imatge “Per a mi és una forma de lluita, un estil de vida. És la meva manera d’intentar canviar les coses de la nostra societat amb les que no estic d’acord. El dia que es converteixi en només un treball, deixaré de fer-ho...És molt important sentir-me connectat amb la gent que fotografio, i passar llargues temporades en els països on vaig. Se’m fa difícil mantenir-me al marge” Samuel Aranda

“Creure en quelcom i no viure-ho és deshonest”.

M. Gandhi Frontera cap a un món desconegut. Aquesta és la sensació que s’apodera del meu cos quan expresso la intenció de donar a conèixer totes aquelles sensacions íntimes a la societat. Vull dir adéu a aquella zona de confort que em manté aïllada, aïllada d’aquest món fosc, difuminat i desconegut. Tinc por, no em veig amb forces per expressar els colors que es troben en la meva pell, els sentiments. Per sort, veig una petita llum al final d’aquest infinit passadís que em consola, aquesta em fa adonar que no sóc l’ única que es veu privada de buscar nous horitzons , noves emocions. No estic sola!!

“No s’ha d’apagar la llum de l’altre per aconseguir que brilli la nostra.”

M. Gandhi No vas néixer odiant a una altra persona pel color de la seva pell, la seva religió o d’on ve. Ara m’odies. El racisme et va atrapar quan vas entrar en contacte amb la societat i et vas impregnar poc a poc. Em pots rebutjar com a persona, per com

actuo, per els meus valors... però mai per les seves arrels. Un simple color no et fa ser superior. No cal apagar la meva llum, per aconseguir que brilli la teva.

“Anomenar les dones el sexe dèbil és una calúmnia, és la injustícia de l’home vers la dona”.

M. Gandhi

Maltractament, paraula poderosa que s’alimenta dels meus pensaments. No puc, se’m fa impossible esborrar la violència del meu cervell. Per molt que ho intento, factors externs em fan retornar a la pèssima situació.

Ajuda! paraula salvadora que em fa sentir una mica reconfortada. Aquesta, em presenta dificultats, no depèn de mi. Necessito que la societat me l’ ofereixi o si més no que m’ensenyi a acceptar-la.

Gràcies, paraula que recompensa a aquells que em presten l’ajuda, quina ironia! Aquesta em fa lliure, lliure de tots aquells factors que em provoquen la davallada cap al maltractament.

Tot sembla obscur, ajuda!

“Cada pel·lícula ha de tenir el seu propi món, una lògica i sentir que s’expandeix més enllà de la imatge exacta que el públic està veient.”

Christopher Nolan

“Perdre la paciència és perdre la batalla” M. Gandhi Neixo, obro els ulls, comença el meu cicle. Comença la batalla per continuar el meu camí, per aprendre, per guanyar, per perdre i per estimar.

Miro al meu voltant i tot és desconegut, escolto, sento i aprenc a comunicar-me. He hagut de superar tots els entrebancs amb els que m’he trobat. I cadascun d’aquests m’ha ajudat a superar-ne d’altres.

L’experiència m’ha fet avançar, deixant enrere el passat, la gent i tot el que he estimat.

He viscut, em moro, tanco els ulls, acaba el meu cicle i tot s’apaga.

Des de l’acció “Planteo reflexiones acerca de las cosas que pasan: de cómo el capitalismo se está cargando la naturaleza; de cómo, a su vez, nosotros nos estamos cargando a nosotros mismos por culpa del capitalismo…lo hago de una forma metafórica e invito a la reflexión. Lo planteo simplemente para que la gente piense en ello. También pueden quedarse solo con el mensaje positivo de mi trabajo a través del color y no entrar en esas reflexiones.”

Okuda (Óscar San Miguel)

"La dona és la companya de l’home, dotada de les mateixes capacitats mentals. Ella té el dret a participar en els més mínims detalls en les activitats de l’home, i té el mateix dret que ell a la llibertat”.

M. Gandhi

Has fet mai mal a algú? Ets conscient que potser estàs

fent mal a una persona? Què has fet per canviar-ho?

Potser mai no has agredit físicament, però també existeix la violència psicològica. Les paraules i els pensaments també fan mal.

Vulnerable davant d’una societat sexista, soc víctima de petits gestos que cegament em consumeixen. Una lluita constant on paraules, idees i mirades jutjadores apaguen tota la bondat present en el món. És difícil mantenir-me ferma, lleial als meus principis amb una autoestima cada cop més baixa, en un lloc on, fins i tot, qui m’estima no dubta en fer-me mal.

Com un joc, molts de vosaltres no us ho penseu dos cops i llanceu la pilota contra mi, sense adonar-vos del mal que em feu.

Aguanto la respiració, cada impacte em fa més

petita.

Però

no

tothom

és

tan

inconscient, hi ha qui es nega o qui desvia el cop per no ferir-me.

Petits actes que ens desgasten progressivament provocant danys irreversibles.

La humanitat, està consumint la seva existència?

Des del cos “El teatre no es fa per explicar les coses sinó per canviar-les” Vittorio Gassman

“Ull per ull i el món acabarà cec” M. Gandhi

Dues idees, dos punts de vista; només el meu és vàlid, sé que tinc raó i ho he de demostrar, ho sé. Encara no puc comprendre com no ho entén, això és així i li he de fer entendre. Però com? No controlo el meu impuls, però tampoc m’importa gaire, aixeco la mà en un conjunt de moviments furiosos. L’única solució és la violència.

Estàvem parlant tranquil·lament però a ell no li agradaven les meves paraules, jo no vaig entendre les seves, i tampoc vaig entendre perquè va haver d’utilitzar la violència, em vaig deixar portar per la ràbia que se m’anava acumulant en tan sols una expressió, se’m va apoderar la venjança que estava bullint en el meu interior…

Sento un estrident soroll, veig una persona a terra, està al mig d’una baralla. No em sembla just i camino cap a les dues

figures, els intento separar, però ells no es deixen. La cosa va a més, es va enredant la troca i abans que me n’adoni, formo part de la baralla. Ja no hi ha marxa enrere, se m’encomana la seva ràbia i m’envaeix, ja forma part de mi.

No ho nego. L’enveja m’envaeix, i m’impulsa a actuar negativament. No puc seguir endavant. Cobejo tot el que no tinc, la gelosia s’apodera de mi i m’impulsa a obrar negativament. M’obliga. Què puc fer? Sento una immensa frustració i només veig un camí davant meu, fosc, terrible. No vull seguir-lo, però el segueixo, amb un instint quasi animal. Aquest camí només porta violència, que crea més violència. Així entro en un cercle interminable i la meva frustració creix i la violència creix, creix.

Ningú et pot fer mal sense el teu permís. La teva felicitat depèn d’una persona, de tu.

M.Gandhi No deixaré que em facin mal, no ho permetré. Tampoc faré mal a ningú. Per què ho hauria de fer? He guanyat sense usar la violència, això és el més important, i jo sóc feliç. He defensat els meus valors i he portat la pau. Sense ferir a ningú, sense humiliacions, sense ofenses, aquesta és l’única manera de vèncer.

Des del moviment “La dansa és el mirall que reflexa el que és impossible fet possible, per a que tot el món pugui tocar-lo, sentir-lo, escoltar-lo i experimentar-lo”.

A poc a poc em començo a mirar, els meus ulls grans com nous estan plorosos, com si una tempesta acabÊs de passar.

Intento somriure, però ni els meus llavis carnosos poden amagar el dolor que s’hi troba en la petita gota de tristesa que regalima a poc a poc sobre meu rostre.

És tot fosc. No hi ha ni una gota de soroll, el silenci s’enganxa a les meves orelles.

Camino lentament, amb por, envoltada d’aire pintat de negre. Una llum il·lumina el meu rostre sobre un mirall. Em veig, i sí, sóc jo, un rostre serè ple de danys.

M’amago, tinc por, estic trista, intento oblidar el que ha passat, però la ferida que hi ha dins meu no es pot tapar

amb un simple somriure.

Tanco el llum, ara sí que estic completament a les fosques, m’eixugo les llàgrimes i marxo, com si res hagués passat.

Com si no existís dolor.

Estic sola. Estic perduda en la immensa foscor de la nit. M’he convertit en un ésser insignificant en un món desconegut i ara, vull fugir. Les llàgrimes ferides s’amaguen entre la suor del meu pit i es desfan entre els plors.

No t’escapis. No fugis. Queda’t. Abraça’m. Consola’m. M’estimes, oi?

Desitjo que el vent se m’emporti lluny d’aquesta realitat. Lluny de tu.

Lluny del dolor.

Em trobo en un túnel i no hi veig la sortida, em sento en un flashback constant que em manté cega. Tanco els ulls: negre, solitud i... nit, és tot fosc. Estic sola? No, no ho estic, tu estàs amb mi.

Crido... no, no vull, un calfred em recorre tot l’ésser, i ho veig... sóc jo...? la meva pell nua sobre el mirall fa que els records em colpeixin com una onada quan trenca contra la roca, tinc por. Els meus ulls vidriosos de tants plors, es topen amb el blau. Aquell color era el meu color preferit fins al moment que, a la nit, quan només hi havia les estrelles com a testimoni, em vaig endinsar en els teus ulls color violència i dins meu va penetrar la por.

Des dels sentits. Amb el moviment, amb la imatge, amb el cos, amb la paraula, amb la música‌ Des de la no indiferència, hem parlat en primera persona i els personatges de les històries del nostre imaginari han travessat el llindar de la pell, ben endins, els hem deixat fluir per les venes, hem sentit el seu pols bategar amb el nostre, com dues imatges que de cop i volta es troben, encaixen i es fonen en una simbiosi.

Quan a principi de curs ens vam començar a plantejar la violència, amb el seu sentit més ampli i amb la voluntat de començar a emprendre un possible camí junts, no érem conscients de la connexió de la temàtica amb el nom de la nostra promoció, Gandhi. Va haver de passar un temps i va ser en aquest punt del recorregut on la seva mirada, el seu enfocament, els seus valors... marcaren una direcció.

Hem observat el treball d’artistes del món de la imatge, el vídeo, el mim, la dansa, l’art d’Acció i el graffiti...

L’Eloi i el Pau, pares de l’escola ens han ajudat a reflexionar i avançar en la tècnica, en la manera de transmetre, en la sensibilitat, en la rigorositat del treball.

Mil gràcies

VOLS UN MÓN MILLOR?

Diàriament podem veure el que s’està fent al món, aspectes com la sobrepoblació, la contaminació, el canvi climàtic i la diferència econòmica i social entre la societat són permanents en el nostre dia a dia.

Perquè un conjunt d’engranatges funcionin es necessita que tots ells girin alhora, si un falla, tots fallen.

A la vida, com els engranatges, les nostres accions tenen una conseqüència directa sobre el planeta. De nosaltres dependrà tenir un món millor pels nostres néts o pel contrari un món on els recursos naturals seran escassos i la vida serà greument afectada.

Entre tots hem de fer funcionar aquests engranatges cap a la direcció correcta.

Procés de l’engranatge Després de la nostra visita al CCCB per veure l’exposició “Després de la fi del món” ens hem centrat en les diferents imatges que expressaven fets que succeeixen actualment al món i que són perjudicials pel planeta i els éssers vius que hi habiten: la contaminació, la sobrepoblació i el canvi climàtic.

Es va dur a terme un debat del qual en van sortir unes conclusions, totes elles amb un objectiu comú, millorar el món. La millor que se'ns va passar pel cap per representar un món millor i la societat és en forma d’engranatge. Cada peça de l’engranatge necessita de les altres peces perquè tot el conjunt funcioni.

La nostra idea era començar amb un engranatge que representés el 2018 i seguir amb un conjunt de peces on a cadascuna d’elles es pogués veure dues imatges, una bona i una de dolenta i que l’últim engranatge fos de l’any 2050.

La pregunta del títol seria una pregunta retòrica ja que si la volguéssim respondre hauríem de seguir el mecanisme per acabar trobant la resposta entre els engranatges. Aquesta resposta seria com una possibilitat de futur, una resposta que ens oferiria un futur diferent, un de positiu i un on encara hi quedarien molts aspectes a millorar.