CAMINS CAP A L'HORITZO_SERRA DE RUBIÓ

Camins cap a l’horitzó

La utopia està a l'horitzó. Camino dos passos, s'allunya dos passos, i l'horitzó... deu passos més enllà. Aleshores, per a què serveix la utopia? Per això, serveix per a caminar.

Eduardo Galeano

Amb l'afany d'explorar els límits d'un territori que ja era conegut, hem recorregut camins que ens han portat a observar i dialogar amb el territori.

Caminar ha esdevingut una pràctica constant i ens ha dut a la reflexió i la sorpresa. - Com s'aguanten totes les muntanyes i tot el país sobre el mar?

D'aquesta manera ens hem situat en un mapa i ens hem preguntat quin lloc hi ocupem, què ens fa pertànyer a un lloc. Curiós o no, ens hem fet les mateixes

Sota la pregunta: Qui som?

Redescobrim la Serra de Rubió

Ens fixem en elements del paisatge i busquem els seus límits, l’horitzó.

- La Serra de Rubió és molt més gran del que em pensava.

Experimentem amb la tècnica del carbonet i les ombres.

Un cel canviant: assoleiat, ennuvolat, rúfol, rosada, boira vacarissana...

Observem com la boira es mou i algú parlar de la direcció del vent i la rosa dels. Decidim fixar-nos cada dimarts en la sageta del campanar.

“El paisatge que hem dibuixat no sempre és igual quan hi anem els dimarts”

Pell a terra…

-

-

-

-

-

Hi ha moltes formes, jo tinc un llibre del Tomàs Molina que explica com es diu cada núvol.

Jo veig el cel com un mapa i els núvols són territoris.

Jo crec que el sol fa canviar els núvols de forma.

Jo crec que ho fa el vent, que els estira. Els desplaça.

Cada vegada hi ha més avions. A la tele diuen que contaminen molt.

Quan el cel es posa gris i les temperatures baixen sota 0º: neva.

Ens agrada interpretar els infogrames del Meteoblue i el Meteocat.

- Avui ha sigut el millor dia de bosc!

Descobrim també les plantes, arbustos i arbres de la Serra de Rubió i fem un inventari amb la tècnica del gravat.

Pi blanc, Càdec, Lligabosc o Xuclamel, Romaní, Savina, Alzina, Aladern, Esbarzer, Argelaga negra, Farigola, Gatosa, Argelaga, Roure, Llentiscle, Garrofer, Servera, Arítjol, Lletera, Heura, Espernallac, Olivera i Estepa negra.

L’arboç (Arbutus unedo)

Sempre que pugem al Mas Manader ens aturem davant d’un arboç que hi ha a mitja pujada. Observem cada setmana el procés de maduració de la cirereta de pastor i ens delim per tastar-les.

Descobrim com és el seu fruit i la seva flor.

Ha arribat el moment de fer la melmelada, nervis i emoció, ens encanta cuinar. No hem acabat que ja la volem tastar!

Els ocells que l’habiten la serra

Amb l'encàrrec de fer el manteniment de les caixes nius que té l'escola penjades al bosc, ens hem tornat a endinsar en el món de l'ornitologia per seguir aprenent sobre aquest univers. Ens acompanyen el Fede, apassionat de l'ornitologia, i el Josep Grau, veí del poble.

El Fede ens proposa fer una jornada d'anellament científic, la segona que fem. Ens emociona tenir a les nostres mans una espècie salvatge i poder-la alliberar.

Coneixem al Biel Montoro actor i aprenent d'anellador.

El Jaume Rosanes, veí de la serra, ens demana ajuda i consell per penjar unes caixes niu a la seva finca.

L’estada a Olot ens porta a investigar quins és la seva situació geogràfica al mapa i descobrim els mapes topogràfics.

- A les muntanyes hi ha un número que diu l'alçada.

- En una hi fica: Pic de 3.369 d'alçada.

-

Jo sé que és sobre el nivell del mar, per exemple, en aquesta muntanya de 3.369 m el mar estaria a 0 metres d'alçada.

- Hem d'imaginar que de dalt de la muntanya fem una línia recta cap avall fins a arribar al nivell del mar.

-

Jo penso que quan vam mesurar el tros de columna de la cova del Petracó, vam posar un regle o una cosa plana a la part per alta i des d'allà vam mesurar. Quan xoquen fan terratrèmols, em sembla.

-

Tota la terra de Catalunya és sobre el nivell del mar i després de la costa és sota el nivell del mar.

-

La terra sempre està una mica a sobre, perquè si no s'inundaria.

“El que no sé com s'aguanten totes aquestes muntanyes i tot el país sobre el mar.”

Ens acostem a la idea d’altitud sobre el nivell del mar

Descobrim que el Mas Manader està a 426 m.s.n.m i Esparreguera a 187 m s.n.m. i aquestes dades ens enreden.

- El Mas Manader és el lloc més alt del poble.

- Jo soc la muntanya, l'Agnès és el campanar.

- Jo tinc una pregunta: si foradéssim la muntanya fins a arribar al mar, és el mateix que si fem una línia en diagonal cap al mar?

- La que forada és l'alçada real.

- Aquesta línia està a nivell.

- Quan alguna cosa no està a nivell, és el contrari.

- Va canviant d'alçada, deixa de ser recte.

- El meu pare quan fa curses li donen un paper que posa uns mestres i la paraula desnivell.

Tracem una línia diagonal que uneix el nivell del mar amb l'alçada. Ens preguntem què vol dir aquesta línia.

Pensem diferents maneres de representar l'altitud sobre el nivell del mar.

Tracem línies perpendiculars que uneixen punts.

Pensem en el volum de les muntanyes.

Pensem en el pendent i el desnivell.

Pensem en indrets

llunyans on hem viatjat.

Representem ciutats veïnes i ens imaginem quin aparell deu mesurar les muntanyes.

Què vol dir

aquesta línea diagonal?

Intuïm formes geomètriques

La matemàtica ha inventat unes eines, les raons trigonomètriques, que ens permetran realitzar aquestes mesures, inaccessibles, i d'altres encara més complicades com la distància d'aquí a la lluna, al sol, als planetes i a les estrelles.

D'aquesta manera ens hem situat en un mapa i ens hem preguntat quin lloc hi ocupem, què ens fa pertànyer a un lloc. Curiós o no, ens hem fet les mateixes preguntes que fa segles es van fer altres persones: per què la Terra és rodona?

Com es mesuren les muntanyes?

Les obres de Perejaume: Tres corbes de nivell (2016), Muntanyes (2007) i Els quatre horitzons (1991), ens ajuden a donar resposta a alguns interrogants i ens porten a altres paratges: què són els horitzons? Aquesta vegada, les famílies ens acompanyen en la nostra rotllana, que no deixa de créixer amb experiències de vida.

Descobrim l’obra Tres corbes de nivell de Perejaume al Mercat de les flors.

Ens preguntem quina diferència hi ha entre un cim, un turó i un puig?

- Hi diu “Cim del Monteixo” corba de nivell 2905 m”

- Aquesta “m” crec que vol dir o nivell de mar o metres.

- Són muntanyes i una és més alta i l’altra més baixa.

-

Les muntanyes no són de la mateixa alçada.

- Què és un puig?

- Una ermita, el nom de la nostra escola.

-

El Turó de les Ginesteres és una muntanya petita.

Busquem a l’Institut Cartogràfic i

Geològic de Catalunya un mapa

topogràfic del Puig Gallicant

- És un mapa topogràfic.

- No, perquè el mapa topogràfic s'hi veuen els volums.

- Crec que sí perquè quan vam estar mirant els mapes un temps, és com els volcans que vam fer, que si t'ho mires des de dalt, està pla, però amb aquestes línies es veu el volum.

- Al camp d'aprenentatge per fer les maquetes primer vam retallar les corbes de nivell més gran i la vam calcar en una placa de porexpan i ho vam fer amb totes les corbes i ens va sortir el volum del volcà.

-

Jo crec que Perejaume no ha volgut representar l'altitud sinó el "cercle" del punt més alt.

- Es diu perímetre. Doncs potser ha fet amb el tapís el perímetre, que deu ser 56 m.

-

Semblen els anys d’un tronc.

-

Sembla el volum.

- Representa el mapa i el volum com els mapes topogràfics. Són paral·leles.

-

No massa. Nosaltres caminem les corbes de nivell, donem la volta a la muntanya.

-

Seguir les corbes és més fàcil, no cansa tant.

-

Però jo crec que fem més volta.

-

Crec que serveixen per saber si hem d’anar cap endavant o cap enrere.

-

Representa que ho mirem des de dalt.

-

Que una muntanya puja i puja.

-

Les corbes de nivell serveixen per simular l’alçada d’una

muntanya. Com puja.

-

Amb una vista del mapa de costat no es veuria el mateix.

-

Cada ratlleta diu a quants m.s.n.m està la muntanya.

preguntem què són les corbes de nivell, per a què serveixen?

Descobrim Muntanyes, una obra fotogràfica de Perejaume

-

-

Hi ha unes rodones i no sé què són.

Crec que les rodones són les corbes de nivell.

- Poden ser corbes de nivell perquè hi ha una línia gruixuda i quadre de primes i la següent torna a ser gruixuda.

-

-

-

-

És una faldilla que representa la pujada.

Això que sembla arrugat seria com les muntanyes. Sembla un mapa topogràfic.

Les línies vermelles del mapa que miràvem, serien les més fines.

Aquestes corbes són massa perfectes per representar una muntanya.

- Tinc una hipòtesi, el paper arrugat serien les rieres i els rius que hi ha als mapes.

- La faldilla m’ha recordat el cràter del Croscat.

Muntanyes 1, 2 i 3. Arxiu Perejaume

Al llarg del camí ens entrenem amb els mapes que va fer la Lídia quan treballava a l'ajuntament.

Descobrim els topònims i símbols que ens ajuden a interpretar els mapes.

Dimarts al bosc volem tornar a fer el camí que vam descobrir a la classe del Petracó i ens motiva la idea de dibuixar-lo sobre un mapa amb corbes de nivell.

Busquem les pistes i els corriols que hem caminat i creiem necessari acompanyar el mapa d’una llegenda.

-

Què vol dir desnivell?

He dibuixat una muntanya qualsevol amb pujades i baixades. Però tinc dubtes de si el desnivell és de dalt a baix o de baix a dalt.

-

El desnivell és quan un terreny és irregular. Que hi ha volts, fa pujada o baixada. El desnivell que diu és que vas pujant 354 metres.

- I llavors com compten el desnivell?

-

Fan una línia del punt més alt al punt més baix.

- La línia en forma de L que ha dibuixat la Jana és per mesurar l'alçada, en canvia la que fa baixada que ha fet l'Agnès per mirar el desnivell.

- També és possible que ho mesurin amb les passes.

- No perquè això seria la distància.

-

Cada esplanada té el seu nivell. Cada esplanada té nivell perquè és plana.

- Quina diferència hi ha entre 354 metres sobre el nivell del mar i el desnivell?

- La línia recta mesura 18, 2 cm i la línia inclinada mesura més.

El Mas Manader, un indret on lliurar-nos a l’horitzó.

Ens reben l’Àngel i el Josep Daura, pare i fill i també masovers de Can Paloma. El mas antic, on viu la família és del segle XV-XVI, mentre que la casa de l’”amo” és de finals del segle XIX i és d’estil modernista. En Josep que és també historiador ens explica que els masovers treballen la terra a canvi de viure i mantenir la casa i quan cullen, li donen a l’”amo” un terç de la producció.

- Això vol dir que si collim tres olives, ells es quedaven 1.

Can Paloma, masovers i el modernisme

Això es feia abans, ara el que fan és que els paguen un sou per treballar les terres. Ens conviden a veure el jardí de la casa, on hi ha un llac força gran.

Ens

tenint en compte les idees de tothom

- Jo posaria una llegenda per explicar els símbols. La fletxa que mira amunt indica pujada i la fletxa que mira avall indica baixada.

-

Jo he dibuixat unes ratlletes pels camins que hem passat.

-

Jo també he posat una rodona que representa un punt de descans.

-

Jo he dibuixat unes fletxes, les pintades pintades indiquen la tornada i les fletxes blanques l’anada.

-

També he indicat el canvi de sentit.

- A la meva llegenda la R vol dir recte, una P pujada, la PF pujada forta, la C corva, la B és baixada, la BI bifurcació, BF baixada forta.

També he indicat on he parat a esmorzar i dinar.

proposem construir un mapa conjunt

- Jo a les bifurcacions he dibuixat un cartell.

- Jo em vaig inspirar amb el mapa del Jan, i vaig fer una rodona amb una creu al mig per on no passem.

- Jo per exemple també he posat punts d'interès com l’arboç que coneixem, les taules i altres llocs.

- Jo si és un corriol he fet el camí més estret, la pista més ampla i la carretera encara més ampla.

- Jo a la carretera he dibuixat unes ratlles.

- Jo faria uns triangles negres i uns blancs per indicar l’anada i la tornada.

- També posaria els quilòmetres que hem trigat i el temps.

Arribem a un acord per fer la llegenda

Els quatre horitzons. Arxiu Perejaume

Què ens suggereix?

Erugues, muntanyes, cucs, palletes per xuclar, creix, filferros, llums led, perfil, pedra, llaminadures, serps, corbes, trens, volums, onades, canyes de riu, deformat, fils, formes, resina, capes, pell de serp.

Descobrim Els quatre horitzons de Perejaume

- Jo crec que la primera línia sembla el terra amb una llavor enterrada a sota, a la segona comença a créixer i cada vegada s’enfila més amunt.

- Cada vegada que creix es fa més curta.

- L’última, segons com la mires sembla una noia embarassada.

- Quan tu camines, tens una pujada, com quan puges la pujada dels Italians.

- Si partíssim per la meitat la terra i miréssim les capes…

- M’he fixat que dues fan la mateixa llargada i les altres dues també.

- Les línies llargues podrien ser un home i una dona i les petites dos nens.

Quin títol li posaríeu?

Entre línies, Mesures, Deformació, Estrats, Passen els anys (l’evolució de les muntanyes), Cucs, Muntanyes, Capes.

-

el

L’horitzó és quan tu veus un paisatge i al fons de tot, l’última ratlleta que veus és l’horitzó.

- A vegades quan veus l’horitzó veus quan el sol es pon fins que desapareix a l’horitzó.

-

L’horitzó més curt és el que estic més a prop i el que està més lluny el veig més llarg.

-

He vist una relació entre aquesta obra i la de la ballarina perquè aquests quatre horitzons serien muntanyes i el de la ballarina eren corbes de nivell que indiquen muntanyes.

-

Per què ha fet quatre horitzons si només n’hi ha un?

- Potser són horitzons de diferents paisatges.

-

-

-

-

Poden ser quatre paisatges amb el seu horitzó.

Des de la classe no podem veure el punt més llunyà.

L’horitzó sempre el podem veure.

L’horitzó és sempre en un paisatge, o dintre un lloc també hi ha horitzó? Quan estem tancats podem veure l’horitzó?

-

-

La paret és el que no ens deixa veure l’horitzó.

Potser Perejaume va pujar a un turonet petit i va mirar cap al nord, cap el sud, cap l’est i cap l’oest.

Descobrim

títol de l’obra, què és l’horitzó?

Llegim Horitzó de la Carolina Celas

- Jo tinc un dubte: com és possible tenir un horitzó a dins?

- L’horitzó és una mentida, una cosa òptica.

- L’horitzó és enllà i més enllà.

- Mai podem arribar a l’horitzó. Si vas cap a l’horitzó sempre en veus un altre.

Un diàleg amb les famílies sobre els horitzons

- El meu pare m'ha dit que és una meta, un propòsit, una esperança, una finalitat i un objectiu. Crec que això que du el meu pare té un doble sentit. Una posta de sol a la platja diu el meu germà. La meva mare és una metàfora per explicar un propòsit quan tens un objectiu difícil d'aconseguir. Com si l'horitzó estigués lluny.

- La meva germana pensava que l'horitzó era el planeta Terra. La meva mare em va dir que ella tenia dos horitzons, el de la vida, allò que et proposes a la vida; i també l'horitzó geogràfic que és allò que veus com les muntanyes. El meu pare em va parlar de l'horitzó del mar i també la projecció del que veus. També em va dir que quan arribem a un horitzó en veiem un altre, no s'acaben mai.

- Jo vaig preguntar a les meves cosines, una em va dir que un punt del paisatge on mai pots arribar, si vas cap a un horitzó, de cop veus un altre, sempre és infinit. L'altre deia que hi ha molts horitzons i d'altres que són invisible perquè pot ser que un objecte t'impedeixi veure'l.

- Jo vaig preguntar al meu germà i als meus pares. Fins on arriba la vista, el meu germà em va dir un punt llunyà i la meva mare que és allò que no podem veure en detall. El futur llunyà que la teva imaginació pot arribar a veure, però que no és el final.

- Jo vaig parlar amb els pares i el Martí i em van dir que és el final de la nostra vista, marcar-se una meta o un objectiu de cara al futur. La meva mare em va dir el futur, les possibilitats infinites, les oportunitats i la natura. El meu pare diu que és el paisatge i després també els somnis, el camí de la vida, els límits com el final de la vida i la perspectiva de la vista.

- La Terra és un horitzó perquè és rodona. Ho van descobrir fa poc.

- Jo he llegit que va ser un enginyer que no se'l van escoltar.

- Per què ho volien saber que era rodona?

- Podríem buscar qui ho va descobrir.

- Jo crec que van descobrir abans que naixessin els nostres avis.

- Jo he llegit que fa 200 anys a.C Eratòstenes matemàtic i astrònom va ser el primer capaç de saber que la Terra era rodona amb l’ajuda de les matemàtiques. Un dia mentre estava a la biblioteca d’Alexandria va trobar un document on deia que el dia de solstici d’estiu a una ciutat anomenada Aswan a 800 km al sud d’Alexandria al migdia no havia ombra i es podia veure els fons dels pous i en canvi el mateix dia al mateix migdia a Alexandria sí que hi havia ombra, això només podia ser si la Terra era rodona.

- Ho van descobrir a Grècia mirant els vaixells i les estrelles. Quan els vaixells s'allunyen desapareixen. Si el vaixell va cap a Amèrica no cau, dona la volta.

- Imagineu que això és el món i i el retolador és le món. A mesura que es mou ja no es veu. Si posem un regla potser es pot entendre millor.

- Si la terra fos plana el vaixell també el veuríem però més petit.

- Aristòtil també ho va demostarr amb les estrelles. Una persona que està aquí veurà les estrelles diferent a una persona que està a l'altre punta del món.

- La Terra és rodona?

-

Què la Terra és rodona ho han descobert fa molts anys.

- L'any passat a l'Anysmomètre vam apuntar alguns descobriments.

- Podem treure l'anysmòmetre?

-

Jo recordo que un segle és cada 100 anys.

- Sempre és comte un segle més.

-

Jo no entenc per què hi ha el segle VI a.C. abans del s. III a.C.

-

Perquè a partir del 0 els números s'han de fer més gran.

- Els números s'han de fer més petits quan els números s'acosten al 0.

-

És com un termòmetre quan és menys 30 que és un número gran també, pots restar enrere.

-

Potser podem apuntar-nos el que hem descobert.

Construïm una línia del temps amb una quadrícula

- Jo tinc un truc per saber fins on es veurà. Posaria una cosa plana a sobre Barcelona i amb la mà intentaria recórrer fins on el llibre toca la pilota. Quan deixa de tocar ja no es veuria l’horitzó perquè començaria la corba.

- L’horitzó no sempre es veu igual, depèn de tu on et posis. L’horitzó no canvia de lloc, som nosaltres que canviem per veure diferents horitzons.

- Si poso la barbeta arrepenjada a la pilota, puc saber fins on veuré.

Representem la distància que arriben els ulls quan mirem l’horitzó

- Jo faria una muntanya i l'enganxaria a la pilota.

- Si nosaltres estem aquí sabem fins on arriben els nostres ulls amb un regle.

- Els horitzons poden ser físics i metafòrics.

Descobrim que com més amunt pugem, més lluny podem arribar a veure i que tenim horitzons metafòrics que són compartits: les pors que ens impedeixen mirar lluny, les incerteses, la determinació, la confiança, la seguretat, poder demanar ajudar i la imaginació. Mirem endins, reconeixem l'altre i construïm un futur compartit. Observar l'horitzó serveix per això, justament, per continuar caminant plegats.

Pensem com volem explicar els nostres descobriments

Al llibre Horitzó, de la Carolina Celas diu: Ets aquí tots els dies. Allà. Més enllà. Infinit.

Em pregunto si també ets dins meu.

- Dins nostre també tenim horitzó. Tenim les venes i si mires al fons…

-

Però això hauria de ser més metafòric.

De quin material seria el teu horitzó?

-

De piruletes, seria un horitzó dolç, amb herbes de gominola.

- Dolç voldria dir un lloc on vols arribar que hi estaràs bé, no dolç pel sucre.

Construïm al taller… …

Horitzó laberint

Què faria davant un horitzó laberint?

Podria passar que el primer camí que triï no tingui sortida. Podria quedar-me en un racó i fer el ploramiques fins que algú em trobi i m’ensenyi la sortida, o buscar-la jo mateix.

Podria triar un camí que, a mig recorregut, em sembli que no és el que vull i desfer les meves passes, o seguir-lo encara que no m’agradi, esperant arribar a un lloc millor i aprenent del camí.

Podria esperar companyia per entrar i no haver de fer el trajecte sol. En un laberint no hi ha només un camí… Però pot passar que no trobis la sortida, i hagis de tornar a començar.

Sigui com sigui, l’important és seguir un camí i créixer i gaudir-ne.

Horitzó de la por

L’horitzó no ens fa por; la por no ens deixa anar cap a l’horitzó.

On la tenim, la por? A la nostra ment, en els pensaments.

I sempre té dues cares: ens fa pensar que no som capaços, però ens alerta de no posar en perill la nostra vida.

Quan tenim un propòsit difícil, la por ens envaeix i ens fa fer un pas enrere, o apretar a córrer.

Ens fa por el desconegut, la foscor, les altures, els sorolls, algunes notícies, la solitud, els somnis, els monstres, la mort, fracassar, anar sol pel carrer, perdre’ns, els desastres naturals…

Horitzó dolç

Ens espera un horitzó en calma, on la vida passa tranquil·lament. Estaria molt ple de fantasia i ens hi sentiríem tan a gust que no voldríem anar a buscar un altre horitzó, voldríem quedar-nos-hi per sempre. D’un tros lluny, abans d’arribar-hi, ja et comença a atrapar l’olor dolça i se’t fa la boca aigua. No pots parar de córrer per arribar-hi. Les persones que són més de salat que de dolç s’hi senten atretes per la tranquil·litat que hi ha; les que els agraden els colors cridaners, també. Les que els agrada viure entre cotó fluix no se’n poden moure i és el paradís per les que sempre estan als núvols. És tan atractiu com acollidor; hi cap tothom.

Horitzó paper i pinzell

Tot està per escriure. Al llarg de la nostra vida anem fent un camí que es creua amb els d’altres persones quan prenem decisions semblants. Però no hi ha mai dos camins iguals.

La vida fa un recorregut infinit, on hi ha un moment que sembla que s’acaba, però segueix endavant, dels avantpassats als descendents.

La imaginem com un horitzó en blanc que ens fa caminar endavant.

Horitzó de llibres

Llibres a l’horitzó.

Si poguessis entrar a dins d’un llibre, què triaries?

Viure una aventura a la selva o una història romàntica?

Descobrir l’assassí o fer un viatge interespacial?

Conèixer vides de dones rebels o viatjar pel món a través d’un atles?

Aprendre rus o fer encanteris màgics?

Salvar el món d’un monstre terrorífic o ser un príncep figaflor?

A vegades, l’horitzó de la teva vida depèn d’allò que llegeixes.

Horitzó de la força

Quan a l’horitzó veus un castell carregat, pensa en l’esforç col·lectiu, en cada persona que hi ha posat una part important, en sentir-se imprescindible.

Pensa també en l’equilibri i en dosificar les forces per poder aguantar fins al final. Tingues en compte que cal estar atent i alerta, escoltar bé.

Els castells poden caure, no et rendeixis, es pot fer un altre intent. Sempre hi ha altres oportunitats. I de caure, també n’has d’aprendre. Pas a pas.

Força, equilibri, valor i seny és el que necessites per fer un castell… i per la vida.

Ara, només tenim una certesa, cadascú té els seus propis horitzons.