PASSIÓ PER LA MÚSICA A tots els músics de Tavernes que ja descansen en harmonia i, en especial, a mon pare, al meu germà Juan, i al mestre Eduardo Arnau, en el seu record i homenatge.
Viatge de la banda a Alemanya. Agost de 1976.
Com un ensomni, recorde vagament el pare quan ens contava curioses anècdotes de les rivalitats entre les dues bandes de música que hi havia al poble en temps antics, conegudes familiarment com la del Rabo i la del Tapó. Es referia a l’època d’abans de la guerra i ell explicava que quan una banda passava tocant pel carrer, els seus simpatitzants lluïen ufanament al balcó els cobertors bons de domàs, mentre que si desfilava la banda contrària, treien les mantes de sacs de guano més velles i apedaçades que tingueren per ridiculitzar i encendre els ànims dels seus seguidors. Fins i tot ens cantava la popular cançoneta de “La tia Juliana” i ens narrava la còmica història d’aquella dona que va tallar “el rabet” al seu gatet perquè ella era del Tapó i quan es
Concert de la banda dirigida pel mestre Arnau. Alemanya. Agost de 1976.
va penedir d’haver-ho fet, la cua se li havia podrit i li va haver de posar una cua de rajada. Va ser a la postguerra quan els músics que quedaren de les dues formacions es van fusionar en la Societat Unió Instructiva Musical, i fou llavors quan mon pare, Salvador Magraner Langa, molt joveniu encara, aprengué quatre nocions de solfa per a tocar la flauta travessera a la banda. I, durant unes dècades, ell i Daniel Mazarrota compartien el paper de millors solistes. Supose que, com tots els altres músics d’abans dels setanta, llauradors o oficials dels diversos tallers, tenia una formació molt limitada, però la compensava amb el seu afany de superació i a base de constància: començava primer fent notes llargues i exercicis del seu vell mètode de flauta, continuava després frasejant lentament els passatges més dificultosos de les sarsueles i les obertures que solien tocar i, finalment, els repetia a tempo una vegada i una altra, fins que dominava a la perfecció el caràcter i l’expressivitat de la peça. Tots els dies, en tornar d’una dura jornada a l’horta, després de llavar-se i mudarse, i abans d’anar a la Plaça a raonar amb els hòmens del camp que s’hi reunien per organitzar-se la faena o per buscar jornal, ell muntava la flauta i practicava una horeta llarga o més, si eixa nit tenien assaig al local de la planta baixa del vell ajuntament. Jo m’asseia al seu costat i m’embadalia mirant com sabia llegir aquelles cagueradetes de mosca, aquells palets i puntets que sobrevolaven les cinc ratlles paral·leles del pentagrama i com feia sonar, amb una mena de somriure, aquell llarg cilindre argentat. Sort havia tingut de fer tota la mili a la banda de Maó, perquè fou a Menorca, segons ens contava, que va poder estudiar de manera autodidacta i va adquirir més destresa amb el seu instrument. Tant és així que, sense una sòlida formació, era capaç d’interpretar digníssimament els solos més difícils del repertori que el mestres Miguel
33
