La “Sociedad Casino de Tabernes de Valldigna”

Ara fa exactament un any i en aquest mateix llibre de festes, fèiem esment de la gran quantitat d’associacions que hi havia a principis del S XX a Tavernes de la Valldigna.1

Recordem que per aquelles dates -el 25 de desembre de

Estatuts del la Societat Casino de Tavernes de la Valldigna. 1916- s’acabava de nomenar ciutat Tavernes de la Valldigna. I és en el marc de la commemoració d’eixa declaració que aquell article i el que ara us presentem cobren tot el seu sentit. Perquè, com ja declaràvem aleshores, ens interessava, per sobre de tot, destacar el desenvolupament del concepte de ciutadania. Un concepte que, tal com afirmàvem, anava lligat a l’exigència d’un seguit de drets entre els quals destacàvem el d’associació.

Però, juntament amb aquesta exigència, una altra anava també obrint-se pas. Ens referim a tot allò que tenia a veure amb el temps d’oci i com fruir-ne. Com afirmen Villena i López (2003): Hay que entender por tiempo de ocio una categoría diferenciada de la de tiempo libre, pues aquella debe vincularse a la sociedad contemporánea y surge entre la burguesía antes que entre las clases populares, dada la tardía regulación de la jornada laboral.2 En aquest sentit, URIA (1996) assenyala per la seua part com: La ecuación ocio, sociabilidad formal y burguesía, se hace realidad en el casino como ámbito idóneo [...] Es pues, una creación burguesa [...] hasta que, por el impulso, bien de fuerzas democráticas, bien de la Iglesia católica, se vayan constituyendo sus réplicas obreras o populares.3 La paraula casino és d’origen italià, aplicat com a diminutiu a les xicotetes construccions de camp o esplai. Aquesta paraula acabarà convertint-se en la denominació més habitual davant de club o circulo, tot i que circulo4 i casino acabaren esdevenint vocables sinònims. Pel que fa a la seua tipologia, SANTANA (2001) diferencia aquells sense cap vinculació política directa d’aquells que pertanyien a alguna de les organitzacions polítiques existents.5 És a aquestes entitats, els casinos, a les quals volem, doncs, referir-nos en aquest article. Ara bé, tot i que al voltant del moment en què es declara ciutat Tavernes de la Valldigna, hi havia un casino, de nom La Unión, diversos círculos, círculos recreativos, de Ynstrucción y Recreo o un Centro Ynstructivo Republicano, en aquest article ens centrarem en la Sociedad Casino de Tabernes de Valldigna, la qual cal emmarcar cronològicament bastant abans dels que abans fèiem esment, en concret l’any 1867. Potser és interessant remarcar que, precisament, entre 1861 i 1867 els casinos o societats semblants de caràcter recreatiu eren la modalitat associativa més nombrosa de les que existien a Espanya. Posteriorment, la revolució de 1868 va permetre participar en la vida política als sectors obrers, els quals pogueren canalitzar les seues reivindicacions mitjançant societats obreres i cooperatives de consum. D’aquesta manera, tant el republicanisme com el socialisme trobaren en els casinos un mecanisme d’inserció popular força important.

Societat Recreativa L’Agricultura. Sueca.

1 Paga la pena recordar quines eren: Centro Obrero Socialista, Sociedad de Obreras “La Emancipación” de Tabernes de Valldigna, Sociedad Humanitaria de Tabernes de Valldigna, Cooperativa de consumo “La Protectora” o Sociedad “La Protectora” o Protectora UnionAgricola de Tabernes de Valldigna, Circulo “El Progreso” de Tabernes de Valldigna, Circulo Recreativo de Tabernes de Valldigna, Circulo de Ynstruccion y Recreo, Casino “La Unión”, Centro Artístico Musical, Banda Primitiva, Centro YnstructivoRepublicano, posteriorment Centro Unión Republicana i finalment Centro Republicano Tabernes de Valldigna. En aquell article ens centrarem en una d’elles, laSociedad de Obreras “La Emancipación” de Tabernes de Valldigna. CISCAR, J. (2017): L’associacionisme a Tavernes de la Valldigna a principis del S XX. LLibre de Festes de Tavernes de la Valldigna. Ajuntament de Tavernes de la Valldigna. 2 VILLENA, R. i LÓPEZ, A.L.: “Espacio privado, dimensión pública: hacia una caracterización del casino en la España contemporánea”. Revista Hispania. 2003. LXIII/2, núm. 214. 3 URIA, J. Una historia social del ocio. Asturias, 1898-1914, Madrid: UGT, 1996. 4 Sovint apareixen les variants circulo cultural o circulo recreativo. 5 SANTANA, M. “Els casinos i ateneus: esbarjo, política, educació i cultura a Mallorca a finals dels S XIX. BSAL, pg. 57 221-236.

21

22

Interior de l’Ateneu Suecà dels Socors.

Per tal de conèixer quins eren els objectius, estructura interna i el funcionament d’aquesta Sociedad Casino de Tabernes de Valldigna, comptem amb una documentació de gran valor. Em referisc als estatuts de la societat. D’aquests n’hi ha tres còpies. La primera du data de 25 de juny de 1867. La segona, de 6 de juliol del mateix any, difereix sensiblement de la primera. La tercera sembla que, tot i utilitzar una versió de la del 25 de juny, i mitjançant un seguit d’afegits, eliminacions i correccions, permet elaborar la de juliol. Com a curiositat, podem observar que en aquesta tercera còpia hi apareix la inscripció sivalesbene est (sic) a dalt de la primera pàgina. Es refereix segurament a l’expressió llatina Ego valeo si vales bene est o en la seua versió més complexa Si vales, bene est, Ego valeo, la qual solia usar-se al principi o com a forma d’acomiadament en les cartes llatines –com a exemple més destacat la trobem a les cartes de Ciceró-, encara que també podia utilitzar-se en escrits diversos. La podríem traduir com a Si tu estàs bé me n’alegre, jo també estic bé. En aquest cas més que una fórmula introductòria sembla que apareix com un element anecdòtic o aliè a la resta del document, com si el qui ho va escriure només volia destacar el seu coneixement i volgués fer-lo palés allí.

Casino Gran Via de Madrid. Sala de lectura.

Objecte del casino. Entrant ja en detall, podem veure com la societat que ara ens ocupa té un doble objectiu. Per una part, com era habitual en aquest tipus d’associacions, proporcionar als seus associats una oferta cultural i d’esbarjo de tipus col·lectiu. És a dir, tenien essencialment una dimensió lúdica. L’article primer del estatuts ho expressa clarament quan declara que Esta sociedad tiene por objeto el proporcionar el recreo y diversión en el establecimiento. Però, alhora, també persegueix un objectiu -podríem dir de tipus més filantròpic- quan afirma que també intentarà promover la estimación reciproca entre los miembros que la componen. 6 Per tal d’aconseguir aquests propòsits, açò és, per a ocupar les hores d’oci, s’hi preveien diverses activitats. La primera de totes, la lectura. La lectura serà sempre un dels principals entreteniments dels socis. Tants periòdics, revistes, obres escollides, etc. absorbiran una part dels recursos d’aquestes societats. És així com sovint van formant-se fantàstiques biblioteques que a vegades han arribat fins a nosaltres. No ha estat així, malauradament, en el cas que ens ocupa. La lectura s’acompanya, és clar, del pertinent cafè. És per això que l’edifici ha de comptar amb departaments adients per tal de desenvolupar eixes activitats, tal com deixa clar l’article 2n dels estatuts.

A més de la lectura i el cafè, altres activitats podien ocupar les hores d’oci dels socis. En una de les versions dels estatuts –la del 25 de juny- s’hi fa referència a les sesiones públicas de declamación y música, però aquestes dues activitats desapareixen de la versió definitiva del 6 de juliol de 1867. És molt difícil saber per què. Pel que fa a la primera, potser consideraren en un principi que la declamació fora un propòsit lloable, però més endavant ho consideraren alié als propòsits propis del casino. Més encara quan, en l’article 3r, com trobem en els estatuts de molts casinos, s’hi prohibien expressament les discussions sobre temes polítics. En la versió definitiva, a més, s’hi afegeix la prohibició també de discutir sobre temes religiosos. És clar que si hi havia sessions de declamació, el més probable és que els temes polítics i religiosos formaren part del text a declamar i, per tant, per evitar el perill s’acabara decidint que aquestes sessions no estigueren previstes en els estatuts. Per altra part, així s’aconseguia segurament garantir que es complia el primer punt referit a promoure l’estima entre els membres.

De fet, fins a la Llei d’Associacions de l’any 1887, la discussió política estava prohibida en els estatuts d’aquest tipus d’associació. Ara bé, el cert és que ja fora bevent, llegint o jugant, es xerrava i es discutia. I, per descomptat, ben segur que es xerrava de política. Però més que llegir, xerrar, o espectacles de música o balls7, allò en què ocuparan bona part del temps els socis del casino seran els jocs. L’article 4t, tanmateix, deixa clar que només es permeten els jocs de cartes –truc, brisca o set i mig per exemple- o de taula - segurament es referia als jocs sobre un tauler de fusta: escacs o dames, perquè la introducció del parxís és més tardana. Cal suposar que també amb el dòmino s’hi consumiria bastant de temps. Ara bé, els estatuts en aquest article ho deixen clar:

Gran Casino Liberal d’Algemsí. Sala de Café.

6 A partir d’ara les referències es refereixen als Estatuts de la Sociedad Casino de Tabernes de la Valldigna. Expedient sobre Casinos y Círculos de Recreo. Arxiu Municipal de Tavernes de la Valldigna. Caixa B-231. 7 Abans hem esmentat que també la música es contemplava en la primera versió dels estatuts com una activitat a promoure dintre del casino, encara que en la versió definitiva desapareguera aquesta menció explicita. Però, tanmateix, això no vol dir que ben segur hi hauria concerts i balls, especialment en determinades dates i celebracions festives molt assenyalades. D’aquests se’n podien treure ingressos per a finançar el casino. Aquests balls eren una oportunitat per que pogueren acudir les dones les quals, atés el caràcter sexista d’aquest tipus d’associacions, n’estaven excloses.

Els senyorets al Casino. queden prohibits expressament els juegos de envite o azar. Queda clar que aquesta prohibició és per imperatiu legal. Nogensmenys, sembla que, com exposen VILLENA i LÓPEZ, aquest punt no sempre serà observat de forma escrupolosa i molt sovint els casinos es convertiran en vertaders centres d’apostes.8I, encara que alguns casinos regularien l’incompliment amb la imposició de multes, no fou aquest el cas, amb la qual cosa seria més que probable que aquesta norma no sempre es compliria. Els socis. Fins ara hem vist quins eren els objectius d’aquest casino i quines eren les activitats previstes per a aconseguir-los. Arribats fins ací, queda clar que aquestes associacions les trobaríem lligades als col·lectius socials que gaudien d’una situació econòmica benestant i, per tant, es podien permetre destinar el seu temps lliure i una part dels seus recursos econòmics al temps d’oci. Fora interessant saber quins eren els socis i comprovar aquesta hipòtesi mitjançant un seguiment d’ells a través dels padrons de riquesa. Malauradament, no disposem d’un llistat de membres pel que fa a aquesta societat. Només coneixem el nom dels qui signaren els diferents originals dels estatuts. No són els mateixos en tots els originals. En la versió del 25 de juny hi signen Valentín Escrihuela i Evaristo Grau; en la del 6 de juliol el mateix Valentín Escrihuela, més Matildo Gómez i Antonio Reig y Hubert. De Valentín Escrihuela potser en tenim alguna informació si és aquell Valentín Escrihuela Meló (sembla que la signatura coincideix) que fou regidor el 1872, compromissari per a elegir senadors i candidat a diputat. Fou aquest el qui volgué instal·lar una gallera al corralet de l’hospital i que després estigué involucrat en un fet desagradable que va dur al seu cessament com a responsables de l’hospital. El cas tingué a veure amb el fet que, com a encarregat de vigilar l’administració de l’hospital i el tracte que es donava als malalts, sembla que, com diu l’acta del moment, ha mirat amb la major indiferència el compliment del sagrat deure de l’ajuntament. El cas és que va estar molt poc temps com a regidor perquè va demanar una llicència perquè estava malalt. Malauradament, d’aquest no apareixen les dades de la Contribució Territorial, les quals ens permetrien saber el seu nivell econòmic.9

No coneixem ningú més, així que només podem parlar d’ells d’una forma general tot atenent a la seua tipologia i consideració pel que fa a la seua qualitat de socis. El títol 2n dels estatuts s’ocupa exclusivament d’aquesta condició de soci. En aquest cas, sí que hi ha més que sensibles diferències en l’articulat pel que fa a la primera i la segona versions. No només canvia la redacció sinó la mateixa quantitat d’articles, i és la versió de 6 de juliol de 1867 bastant més senzilla que la del 25 de juny. La primera diferència significativa entre la del 25 de juny i la posterior és que la primera preveu un tipus de socis anomenat Propietario. Aquests devien ser els qui havien de bastir primerament la societat tot aportant un capital inicial, a més de pagar la quota mensual que pagaven tots. Aquests conservarien eixa condició fins que se’ls reintegraren les quantitats avançades. Una vegada reemborsades, deixarien de posseir cap prerrogativa i així el Casino quedaria com a únic propietari de tot. Si algun d’ells abandonava abans del reemborsament perdia el capital avançat. En la segona versió i definitiva aquest tipus de soci no s’hi preveia. Potser perquè no es trobara cap persona que volguera avançar un capital inicial? No ho sabem. Només observem que en aquesta versió final només es fa una declaració inicial sobre quines qualitats ha de tenir el futur

23

24

Interior de l’Ateneu Suecà dels Socors 2.

soci – honradez y providad- per a ser admès per la junta directiva i que tan sols s’hi preveuen (ja apareixien en la primera versió) els socis numeraris, els quals pagaran una quota mensual de siscentes mil·lèsimes d’escut10, i els socis honoraris –l’alcalde i el cap del destacament de la Guàrdia Civil. Tampoc es fa cap referència en aquesta última versió als socis de mèrit, els quals sí que es preveien igualment en la primera versió. En qualsevol cas, ni els socis honoraris ni els de mèrit –si era el cas- pagaven cap quota. El que sí que tenien tots, sense cap distinció, era veu i vot en les juntes generals. L’estructura interna. El govern del Casino. Dues eren les institucions que s’havien pensat per tal de dirigir el Casino. Per una part, la junta de govern, composta per un president, un vicepresident, un secretari i un vicesecretari. En la versió definitiva s’hi afegirien un dipositari i dos vocals. Com que en la primera versió es preveia l’existència del socis propietaris, aquests precisament tenien la prerrogativa de constituir aquesta junta. En la versió definitiva podia ser qualsevol soci. Aquesta junta tenia una duració d’un any.

Ateneu Suecà dels Socors. A més de la junta directiva existia la junta general, de la qual formaven part tots els socis. Era aquesta junta general la que decidia, entre altres, l’augment i disminució de la quota, l’aprovació del reglament, l’elecció de la junta de govern o directiva, l’admissió o no dels socis, i altres acords generals referents a l’administració del Casino. La Junta es considerava constituïda amb la meitat més un dels socis. Si no s’aconseguia aquesta xifra es feia una nova convocatòria; i si no s’aconseguia tampoc aquesta vegada, definitivament es constituïa amb els presents. En la versió definitiva es va agilitzar el procediment de manera que en la segona convocatòria ja era suficient amb els que s’hi presentaren. Conclusió. No sabem si definitivament va acabar constituint-se o no el Casino. En 1919, quan es fa un llistat de les associacions existents aquest hi no apareix. N’hi apareixen altres. Potser algun fora continuador d’aquest. Com ara, per exemple, el Casino La Unión, el qual aquest any, amb seu a la Plaça Major núm. 12, i amb caràcter recreatiu, tenia ja 286 socis, o, també el mateix any, el Casino de Instrucción y recreo de Tabernes de la Valldigna. 11 . Tampoc sabem on pensava o va tenir el local. Però, en qualsevol cas, ja veiem com en data tan primerenca en una població com Tavernes alguna cosa començava a moure’s en l’àmbit associatiu. Observem com una classe social, la burgesia (en aquest cas, mitjans i gran propietaris agraris, sobretot), comença a gaudir d’una nova dimensió del temps lliure, el temps d’oci, i necessita omplir-lo. I no pot omplir-lo en qualsevol lloc. Necessita un espai reservat, íntim, propi que estiga entre els seus. Com assenyala Agulhon (1992), “al café (del poble) le puede molestar a uno el desconocido, el cliente de paso, mientras que en el Círculo está seguro de estar en tierra conocida y en un ambiente de discreción”. 12

Josep Ciscar Vercher

Cronista oficial de Tavernes de la Valldigna

10 Pel que fa a aquesta quantitat tot i que no era especialment gravosa ben segur que tampoc estava a l’abast de tothom. Per exemple, en 1869, l’alcalde del moment, Miguel Villalonga, declara que s’imposarà una multa de 400 mil·lèsimes d’escut als regidors que es retarden en acudir al plenari –i el fet era bastant habitual-. Per altra part, si anem a les xifres que apareixen al Llibre de Contribució Industrial i de Comerç dels anys 1869 a 1870 veurem un regidor com ara Santiago Rebuelta - Mercader de cedas(sic) y cintas- apareixia en la tarifa número 1, Classe 5a, i pagava 21 escuts i 123 mil·lèsimes essent, dintre d’aquesta categoria, el que menys pagava. Però més que la quantitat, pense que la dificultat d’accedir-hi seria, per una part, una qüestió de disponibilitat d’eixe nou temps d’oci que estava definint-se i, per altra part, el fet de pertànyer a un estatus social –la burgesia- amb la qual t’unia un conjunt d’interessos i la consciència de formar part d’un grup social diferent, més elevat. Així, simplement no crec que la Junta de govern admitira al Casino a aquells que no gaudien d’eixa consideració social, que no formaven part d’eixa elit de la qual ells es consideraven integrants. 11 Com a exemples de circuloseixe any 1919 estava el Circulo de Ynstrucción y Recreo amb 550 membres o el Circulo El Progreso 12 AGULHON, Maurice. “Clase obrera y sociabilidad antes de 1848”. Historia Social, 12, 1992, p. 154-155.