Els Prados de fruites i hortalisses a Tavernes: 1908-1988

Els primers prados: de la Plaça Major al carrer de l’estació.

1857-1923. A Tavernes, la primera notícia que tenim del prado o mercat per a vendre hortalisses, fruites i llegums a l’engròs data de 18571 . Els documents ens diuen que els venedors es col·locaven sota les balconades de l’ajuntament. El 1867, a l’època que s’estava construint el nou ajuntament, el prado ja es realitzava al final del carrer Major2. L’any 1900 aquest mercat a l’engròs que es realitzava a l’aire lliure va ser traslladat al carrer La Mar3, però en pocs anys es va quedar menut perquè no reunia unes bones condicions per a la venda. La corporació, presidida pel Sr. Vicente Mifsud Grau, el 1908 acordà establir-lo de forma provisional al carrer de l’Estació, situat entre el moll de l’estació i el cinema Ideal, més conegut com el cine de la Carretera. Per poder pagar el lloguer del solar, la junta municipal va imposar un arbitri de 15 cèntims per cada transacció realitzada 4 .

Aquesta nova ubicació va ser ben acollida pels comerciants, ja que facilitava el transport de les mercaderies amb tren. A l’any següent l’Ajuntament va comprar els terrenys a Joaquín Royo Celda i Juan Bautista Grau Bel·lan5 i es signà l’escriptura de venda a favor del municipi6 . El 1911, sent alcalde el Sr. Gabriel Hernández Martí, es va urbanitzar la zona per facilitar l’accés a l’estació del ferrocarril i es van plantar

Prado del carrer de l’Estació. arbres plataners al voltant del prado per donar ombra a l’estiu. Totes aquestes reformes costaren a la vila 2.228,46 pessetes, uns diners que havien estat pressupostats per a la celebració de les festes patronals i que no se celebraren pels aldarulls ocorreguts al poble en el mes de setembre7 .

El prado del carrer de l’estació prompte va quedar menut, com a conseqüència del creixement urbà i comercial de Tavernes8. Així, el 1919, amb la urbanització dels nous carrers cap al sud de la ciutat, el prado s’havia quedat estrangulat per l’ampliació de la carretera i les instal·lacions ferroviàries, amb l’eixamplament del moll de càrrega i descàrrega de l’estació9 i per tot això es va creure necessari el seu trasllat.

La corporació, aleshores, va decidir vendre aquest terreny i per poder-ho fer de manera legal el va declarar “...solar-terreno sobrante de la vía publica”10. Amb aquests diners, el consistori va comprar, en el mateix any i per 52.146,72 pessetes, un terreny propietat de Sr. Cristóbal Almel·la, situat a la partida Camí del Mar i comunicat amb la plaça Major, pel carrer La Creu11 (actual carrer Doctor Grau). Aquest terreny és l’actual passeig del País Valencià. Al llarg de tres anys va continuar tot igual i els llauradors seguien portant les seues collites al prado del carrer de l’Estació. Mentre no es construïa el nou prado, s’acordà que les 4 fanecades, 1 quart i 40 braces, continuarien amb els mateixos llogaters “...que los habían cultivado hasta el presente y por el mismo precio” 12 .

El prado del carrer Teodoro Llorente. 1924-1954.

En 1923, amb l’adveniment de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera les obres van prendre força13, es va terraplenar el terreny, es va demolir la sénia i la bassa que hi havia14 i s’hi plantaren 60 arbres “plataners” “...para que en su día den sombra y embellezcan el mercado” 15 , i al mateix temps cobriren la séquia que passava pel mig per millorar les condicions higièniques16 .

Venent hortalisses en el prado del carrer de l’Estació.

1 AMTV. Acta 15 de novembre 1857. A-16. 2 AMTV. Acta 5 de maig 1867, A-20. “… en la calle Mayor de esta villa, junto a la calle llamada de las Porchadas…” 3 AMTV. Acta 30 d’octubre 1900. A-33. 4 AMTV. Acta 23 de juny de 1908. A-39. 5 AMTV. Acta 25 d’octubre de 1908. A-39. Pagant-lo en 3 terminis anuals, en 1909, 1910 i 1911. 6 AMTV. Acta 22 de juny de 1909. A-40. 7 L’any 1911 no se celebraren festes a Tavernes, pels successos ocorreguts al mes de setembre per tota la Ribera, la Safor, la Costera i la Marina. A Cullera mataren el jutge de Sueca, el secretari i l’agutzil, prenent part en aquests fets el Xato de Cuqueta, que fou jutjat i empresonat. Aquests fets es produïren com a conseqüència dels successos ocorreguts a Barcelona, coneguts com la Setmana Tràgica, el 1909 en esclatar una vaga general en protesta pel reclutament dels reservistes obligats a anar a la guerra del Marroc. Els problemes de fons eren, però, més complexos: la fam, l’explotació laboral, i la desigualtat social, entre altres. 8 AMTV. Acta 4 juliol de 1919. A-48. 9 AMTV. Acta 13 desembre de 1918. A-47. 10 AMTV. Acta 4 de juliol de 1919. A-48. 11 AMTV. Acta 15 d’agost de 1919. A 48. L’ajuntament el va comprar amb el compromís de pagar-lo en tres terminis iguals, durant els exercicis de 1920, 1921 i 1922. Cada any havien d’abonar la quantitat de 17.382,24 pessetes més 1.070,80 pessetes en concepte d’interessos. 12 AMTV. Acta 17 d’octubre de 1921. A-50. 13 AMTV. El projecte del nou mercat a l’engròs fou realitzat per l’arquitecte Sr. Eugenio López Aracil. 14 AMTV. Acta 6 de gener de 1924. A-52. 15 AMTV. Acta 24 de gener de 1924. A-52. 16 AMTV. Acta 27 de gener de 1924. A-52.

15

16

Totes aquestes obres es realitzaren per prestació personal, establint-se els preus dels jornals en: “... el de bracero a 4,50 pesetas, el de caballería a 7,50 pesetas y el de carro a 11 pesetas” 17 . Entre 1924 i 1927 s’urbanitzà aquesta zona i a la plaça li posaren el nom de Teodoro Llorente.

El Prado en l’actual Passeig del País Valencià. 1927.

La plaça del Prado en temps de la República. Arxiu Valentín Martín. En 1931 s’instal·laren fanals en tota l’avinguda de Los Mártires de la Libertad, nom que va rebre aquesta plaça en la República18; també hi col·locaren una bàscula comunal per poder pesar les mercaderies19 i “... un barracón para la venta de bebidas y refrescos” 20 .

Acabada la guerra, la plaça del prado passà a denominar-se plaça de Calvo Sotelo i durant uns anys hi va continuar la venda de productes del camp a l’engròs, al mateix temps que començà a remodelar-se per a convertir-se en un gran jardí i passeig públic21 , sense que s’esborrara de la memòria col·lectiva la seua antiga funció, ja que durant molt de temps continuà sent conegut entre el veïnat valler com el prado.

El prado comarcal de fruites i verdures al nou eixample. 1954-1988.

En 1946, sota l’alcaldia del Sr. Vicente Oltra Giner, es varen realitzar per primera vegada a Tavernes uns plànols taquimètrics amb la finalitat de traçar els nivells topogràfics i fixar les directrius urbanístiques dels nous eixamplaments que s’estaven projectant en la ciutat entre la carretera i la via del tren, en les partides del Vergeret i del Camí del Mar, amb una superfície de 60 fanecades, aproximadament22. La finalitat era urbanitzar i sanejar la ciutat, per la falta de cases disponibles, acollint-se al Reglament de 1924 d’Obres, Serveis i Béns Municipals de l’època de la dictadura de Primo de Rivera.

Es tractava d’un gran projecte de millora, amb l’eixamplament de la ciutat cap a l’est i sud fins a la via del tren, amb el jardí de la plaça d’Espanya i el projecte del ”Nuevo prado o Mercat Comarcal de Productos del Campo”. L’Ajuntament va aprovar un pressupost extraordinari per a la realització d’aquest projecte, sancionat per la Delegació d’Hisenda el 8 de març de 194823. Aquest pressupost, aprovat en plena

L’eixample. 1947. postguerra, quan les condicions econòmiques eren molt dolentes, era el més important que mai s’havia aprovat en la ciutat. Tavernes es posava dret i començava a prendre volada en uns moments molt complicats. La corporació municipal consignava 1.090.910 pessetes per al pagament de les expropiacions.

El gener de 1947, l’arquitecte municipal Sr. Joaquín Rieta Sister, a petició de l’Ajuntament, va presentar la memòria, el plànol general de l’emplaçament, el plànol de planta i de secció longitudinal i el pressupost general per a la construcció d’un nou prado comarcal en el sector del nou eixamplament, amb una superfície de 6.077 metres quadrats24 . En aquesta memòria es contemplava l’accés al nou prado des de la carretera, principal eix circulatori de la ciutat, amb l’obertura de 8 nous carrers de 10 metres d’amplària, per poder facilitar l’entrada i eixida de vehicles i persones.

Eixamplament de la ciutat cap a l’est i sud fins a la via del tren. Anys 1950. (Avui Passeig Colom).

Eixamplament de la ciutat cap a l’est i sud fins a la via del tren. Anys 1950. (Avui Passeig Colom).

17 AMTV. Acta 3 de febrer de 1924. A-52. “… Siendo de urgente necesidad proceder a rellenar los terrenos destinados a nuevo prado”. 18 AMTV. Acta 17 de maig de 1931. A-54. 19 AMTV. Acta 18 de desembre de 1931. A-54 20 AMTV. Acta 20 de maig de 1932. A-55. 21 AMTV. B-243. 22 AMTV. Ensanche. 1946. 23 AMTV. Acta de 30 desembre de 1947. A- 71. 24 AMTV. Caixa B-243.

La nova construcció ocupava dues illes del nou eixample, amb una amplària de 70 metres per 126 metres longitudinals cadascuna d’elles i subdividides en 4 vies transversals que delimitaven l’espai destinat als llocs de venda en 4 seccions rectangulars i una de trapezoidal, cadascuna d’elles amb unes dimensions de 15 metres d’amplària per 64 metres de longitud. Totes les 5 seccions transversals en què es dividia el prado tenien dues zones laterals arbrades i en la part central es construiria l’estructura d’obra de pilars, jàsseres i bigues per protegir-se del sol. En la secció trapezoidal, es construiria un pavelló hexagonal on estarien ubicats els serveis d’administració del mercat, vàters, vigilància i magatzems. Les voreres i les seccions destinades a llocs de venda estaven rematades per vorades de pedra calcària. Pel que fa al paviment, les calçades anaven empedrades per la importància del trànsit rodat. Les voreres serien de formigó, lluïdes amb morter de ciment i els interiors de les naus anaven recoberts de rajoles hidràuliques sobre una solera de ciment.

Els pilars de les naus, de secció quadrada de 40 cm i 3,50 m d’alçària eren de fàbrica de maó vist, travats amb morter. La coberta era de teula àrab de color, asseguda sobre paredat de rajola recolzada en biguetes de fusta. Les jàsseres estaven col·locades en forma de ganivets amb tirants de fusta. La memòria contemplava els desguassos de les aigües negres al clavegueram general i públic (que s’estava construint en aqueix moment). L’import total de les obres pressupostades en la memòria general per a la construcció del nou prado era de 929.513,22 pessetes25 .

Pressupost general del Nuevo Prado. 1947. Una vegada la corporació va donar a conèixer a la ciutadania el projecte de la nova obra, per manament de l’Alcaldia es va formar una “Comissión Municipal de Mejoras Urbanas” per estudiar “... el Proyecto del Nuevo prado”, i aquesta comissió emeté un informe favorable el 16 de març de 1948, en el qual es destacava la gran projecció de l’obra que s’havia de construir en el nou eixample: “...por sus dimensiones y la organización de sus servicios... se estima que ha de llenar las necesidades de este municipio y de los limítrofes durante una centuria”. L’informe considerava que aquesta obra havia de tenir una vida útil almenys de 100 anys, i precisava que si en un futur, com a conseqüència de l’expansió de la ciutat, fos necessari desplaçar aquesta instal·lació, es podria destinar “... una manzana a edificaciones y la otra a jardín”. La Comissió va emetre un informe favorable de tota l’obra projectada: la construcció dels 6 edificis, 5 naus obertes i un pavelló poligonal de serveis. S’aconsellava que l’obra fora sufragada mitjançant contribucions especials, i que “...se fraccione la ejecución de las obras por etapas, según las disponibilidades económicas del Municipio” 26 . Finalment la corporació municipal, en sessió extraordinària del dia 21 març de 1948, va aprovar el projecte formalitzat per l’arquitecte municipal Sr. Joaquin Rieta Síster “en armonía con el informe de la Comisión Municipal de Mejoras Urbanas”. Va ser exposat durant 15 dies en el tauler d’edictes de l’Ajuntament i remés a Govern Civil per a la seua aprovació27 . Una vegada expropiada i anivellada la zona, es varen realitzar les obres més essencials per a utilitzar de forma provisional les noves instal·lacions i el 1949 es construïren uns ombratges provisionals a les 3 andanes del prado, amb canyissos i palmes. En el centre d’aquestes col·locaren un barracó per a vàters, vigilància i llocs de beguda28 i s’hi instal·là l’enllumenat públic molt precari29. Es van plantar arbres plataners en els laterals perquè donaren ombra al voltant.

Per poder començar les obres dels pavellons provisionals el Ministeri d’Agricultura va concedir un préstec de 294.882’57 pessetes, amb una subvenció del 30% “...por conducto de regiones devastadas” 30 .

Aprovat el projecte, calia buscar les subvencions necessàries per començar les obres del prado i l’alcalde, Sr. Vicente Oltra Giner, en representació del municipi, acollint-se al pla de “Colonització d’Interès Local”, s’adreçava a l’Institut Nacional de Colonització per demanar un préstec per a construir en una primera fase 2 pavellons i un edifici poligonal dedicat a serveis.

Ombratges provisionals a les andanes del Prado. 1949.

25 La Memòria realitzada per l’arquitecte municipal Sr. Joaquín Rieta Sister va ser presentada a la Corporació municipal en gener de 1947 i el projecte va ser visat amb data 7 de febrer de 1948. 26 AMTV. B-243. 16 de març de 1948. 27 Amb data 22 de març de 1948. Signat pel secretari de l’ajuntament. Francisco Escur Mitjans. 28 AMTV. Memoria de las actividades municipales desarrolladas bajo su mandato que ofrece al pueblo de Tabernes de Valldigna el alcalde presidente de su ilustre ayuntamiento. Año 1950. 29 AMTV. Acta 25 d’abril de 1949. A-73. 30 AMTV. Caixa B-243.

17

18

Amb data de 19 de novembre de 1948 la corporació va redactar un memorial en el qual justificava aquesta obra, considerada de gran importància per a l’economia agrícola de Tavernes, ja que el prado de la plaça de Calvo Sotelo s’havia quedat menut “... en los días de mayor movimiento de géneros” perquè hi afluïen hortalisses i verdures d’altres pobles propers, “...los comarcanos de Benifairó de Valldigna, Simat de Valldigna, Barig, Barcheta, la Barraca de Aguas Vivas, Jaraco, Jeresa, Favareta, Llaurí y Corbera 31 . Per ser un prado comarcal, la corporació entenia que el cost de la seua construcció quedava fora de la competència municipal, “... al ser de necesidad privativa”, i no era just que fora sufragada sols pels llauradors de Tavernes mitjançant “contribucions especials” 32 . Per tant, era l’Estat el que s’havia d’implicar en la seua construcció a través de l’Institut Nacional de Colonització.

Les ajudes de l’Estat s’amortitzarien amb els impostos generats “... por las tasas pagadas por la ocupación de puesto y utilización de los servicios del mercado comarcal... tanto vecinos como forasteros” en cooperació equitativa per a la seua construcció de tots els beneficiaris del prado. I així ho va entendre el governador civil, Ramón Laporta, que va emetre un informe favorable al Ministeri. Va ser una obra que va implicar els llauradors de tots els pobles de la contornada. L’alcaldia va emetre diversos bans o pregons i totes les persones que tingueren animals de càrrega havien de transportar “... 10 metros cúbicos de piedra o escombros, para el terraplenado del nuevo prado y vías públicas del ensanche” 33 . Els propietaris de camions ho aportaven en metàl·lic. I per poder subministrar els enderrocs i pedres per a reomplir la superfície del prado l’Ajuntament va començar a anivellar i aplanar alguns carrers de la part alta de la ciutat, com el carrer Calvari, i el camí la Dula, per fer-los així més transitables.

El Prado nevat. 1960. Arxiu Amparo Palomares.

En 1949 es va signar el préstec amb l’Institut Nacional de Colonització depenent del Ministeri d’Agricultura34, que contemplava una subvenció del 40% del pressupost total d’1.544.846 pessetes. La resta es reintegraria en 10 anys, que començaria a comptar a l’any següent d’acabada i certificada l’obra35 . L’1 de novembre de 1952, sent alcalde el Sr. Amado Vila Giner, es va realitzar la subhasta per a la construcció de les dues naus obertes núm. 2 i 3, així com el pavelló de serveis, obres que van ser adjudicades per 319.500 pessetes al contractista Bautista Alberola Grau, que vivia al carrer Armando Manclús36 . El 1952 es va portar l’aigua potable al prado mitjançant la construcció d’una canonada de 200 metres de llargària, per un import de 12.146 pessetes37 . Amb data de 16 de juny de 1953, l’arquitecte municipal, Sr. Joaquín Rieta Sister, certificava que les naus 2 i 3 i el pavelló de serveis de planta hexagonal estaven totalment acabades38. El primer pagament de la subvenció la va rebre l’Ajuntament, per mediació del Banc Hispano Americà, el 9 de desembre de 1953.

El setembre del mateix any es va realitzar la subhasta per a la construcció de les naus 1, 4 i 539, que fou rematada a favor del contractista Antonio Climent Sala per 479.480 pessetes40. Aquestes naus foren acabades l’any següent i, com a remat decoratiu, en cadascun dels 24 pilars externs es col·locà en la part superior l’escut de Tavernes. En cada nau hi havia, per tant, 28 escuts.

Pavelló de serveis.

Escut de Tavernes que hi havia en cada pilar. Arxiu Paco Teodoro.

El prado comarcal va ser inaugurat el 18 de juliol de 1954 pel governador civil Diego Salas Pombo, al mateix temps que a l’alcalde Sr. Amado Vila Giner li era concedida la medalla d’or de l’ordre de Cisneros, pels rellevants serveis prestats a la ciutat, distinció que l’alcalde feia extensiva a tota la corporació “...por su eficaz colaboración en beneficio de los asuntos e intereses generales de la población” 41 .

A poc a poc el prado formava part de la vida quotidiana de la ciutat. Els llauradors

31 AMTV. Acta 21 novembre de 1949. A-73. 32 AMTV. Acta 25 d’abril de 1949. A-73. 33 AMTV. Acta 30 juliol de 1948. A-72. 34 AMTV. 1949. Expediente instruido solicitando del Estado por conducto del Instituto Nacional de Colonización una subvención y anticipo para las obras del Mercado Comarcal de productos del Campo de Tabernes de Valldigna. 35 AMTV. Acta 10 de juny de 1950. A-74. 36 BOPV. 1 novembre de 1952. 37 AMTV. Acta 12 de maig de 1952. A-74. 38 AMTV. Expedient 2.1. 120/40. Any 1953. 39 BPDV. Nº 224. 33 setembre de 1953. 40 AMTV. Expedient 2.1. 120/44. Any 1953. 41 AMTV. Acta 20 juliol de 1954. A- 75. Interior d’una nau del Prado. Arxiu Paco Teodoro.

pagaven l’impost de drets municipals de llocs públics, més conegut com el puesto, i era la Germandat Sindical de Llauradors42 la que posava els preus, després de la reunió amb els membres de la junta, la qual era la que decidia quan havia de començar la campanya, és a dir, l’obertura per a la compravenda, que generalment era des de mitjan maig fins a finals d’agost43 .

L’horari per a realitzar transaccions era a la vesprada, de 5 a 7, encara que si la collita no es venia el mateix dia, l’endemà de bon matí el llaurador intentava vendre-la, perquè a la vesprada ja estava en inferioritat de condicions respecte als productes recol·lectats el mateix dia. L’entrada d’hortalisses al mercat finalitzava cap a les 4 de la vesprada, i estava prohibit descarregar els carros amb les mercaderies després que l’encarregat havia fet sonar el pito que donava pas al començament de les transaccions comercials44 .

Vista aèria del Prado.

Triant i encaixant tomaques. Prado.

Una vegada venut i pesat el gènere en els magatzems, es confeccionaven les caixes i poques hores després ja eixien aquests productes cap als centres de consum d’Espanya. La producció que es venia en aquest mercat a l’engròs fou important. Així, segons la notícia publicada al diari Levante el 1955, signada per Sr. Pedro Gresa Clemente, el corresponsal del periòdic i cronista de la ciutat d’aleshores.: “...5 millones de kilos de tomates pasaron el pasado año por sus naves, procedentes del término de Tabernes; más de 3 millones de kilos de bajoca y pimientos, procedentes del mismo y pueblos vecinos que usan este prado para sus operaciones”45 . A l’hora de transportar les hortalisses per a pesar-les al magatzem, l’esforç era mínim i també ho era el deteriorament dels productes. Si el magatzem estava prop del prado, no feia falta carregar la mercaderia en el carro, sinó que els cabassos de tomaques i de pebres es carrejaven a mà i els sacs de fesols se’ls carregaven a l’esquena els mateixos membres de la família llauradora.

42 AMTV. Acta 3 maig 1960. A-80. 43 AMTV. Acta 22 juny 1954. A-75. 44 AMTV. Acta 8 juny 1954. A-75. 45 Diari Levante. 25 de maig de 1955. 46 AMTV. Acta 18 de gener de 1966. A-85. Magatzem Ismael Gimeno. Arxiu Amparo Sales. Segons l’arxiu municipal, els principals establiments en la dècada dels anys 1960 en el comerç a l’engròs de cítrics, fruites i hortalisses ubicats a Tavernes eren els següents:

Arbona, Francisco y Cia Enguix Altur, Juan Bautista Gimeno Císcar, Ismael1

Av. Primo de Rivera Av. Primo de Rivera G.V. Germanies Gómez Silvestre, Ruperto G.V. Germanies Redondo Paramio, Emilio (Penicilina) G.V. Germanies VAN PARYS, Edmundo G.V. Germanies

Venent orxata al Prado. Bar Litri. 1957. Arxiu Amparo Sales. L’any 196546 s’obriren nous magatzems de fruites i hortalisses al voltant del prado i es formà una plaça quadrada, tal com avui la coneixem.

José Clar Gascón Plaça Mercat Comarcal núm. 8 Baldomero Chova Gómez Plaça Mercat Comarcal núm. 13 Enrique Gimeno Meló Plaça Mercat Comarcal núm. 32 Bautista Magraner Grau Plaça Mercat Comarcal i Llevant núm. 6

Magatzems al voltant del Prado. Arxiu Paco Teodoro.

19

20

Enderrocant el Prado. Arxiu Paco Teodoro.

El 4 d’abril de 1964 el Consell de Ministres declarava d’utilitat pública la concentració parcel·lària de Tavernes, que afectava un total de 7.211 fanecades i uns 1.129 propietaris47, davant de la impossibilitat de mecanitzar el camp per la superfície tan reduïda de les parcel·les de la marjal. Així, la zona de la Partida seria dedicada al cultiu d’hortalisses i cítrics des de l’any 1976, però, a poc a poc, els tarongers van anar guanyant terreny a les hortalisses. Als anys 70 s’imposava una agricultura a temps parcial i aleshores se substituïren els conreus intensius com les hortalisses, que necessitaven una mà d’obra i una atenció continuada, pel cultiu del taronger, que finalment ha esdevingut un monocultiu a la Valldigna. Progressivament, Tavernes deixava de ser una ciutat plenament dedicada al sector primari i els sectors secundari i terciari anaven imposant-se en la societat vallera. A poc a poc el prado anà quedant-se en silenci, perquè els llauradors ja no tenien hortalisses per a vendre. En el ple municipal de 29 de juny de 1988 es va aprovar el projecte de realització de l’obra “Casa de la Música”, amb un pressupost de 51.816.338 de pessetes, de les quals 11.000.000 de pessetes serien destinats a enderrocar, escombrar i aplanar els terrenys del prado. La demolició es va realitzar en diverses fases: cada nau va costar d’enderrocar 100.000 pessetes. L’empresa que havia d’encarregarse de l’enderrocament va considerar que el pressupost assignat era insuficient i va demanar a l’Ajuntament una ampliació de pressupost de 55.525 pessetes48. El certificat d’obra de l’empresa en el qual consta que s’han realitzat les demolicions va ser signat el 4 d’agost de 1988, data en què deixà d’existir el prado comarcal de Tavernes. El prado és possiblement l’obra més emblemàtica i més recordada per moltes persones de Tavernes, sobretot per les més majors. Està plenament arrelada en l’imaginari col·lectiu de la Valldigna perquè va ser realitzada amb l’esforç i el treball de tot un poble en uns moments molt complicats, en plena postguerra. És probablement l’edificació amb la qual més ens hem identificat tots els vallers i, paradoxalment, sols va tindre 34 anys de vida. I enguany, aquest 2018, es compleixen 30 anys del seu enderrocament. Amb aquest treball he volgut realitzar un estudi exhaustiu dels diversos prados que va tenir Tavernes, com un homenatge a les nostres famílies llauradores, perquè cal no oblidar que l’agricultura a Tavernes ens va fer créixer primer com a poble, després com a vila i finalment com a ciutat.

Encarna Sansaloni Martí. Cronista oficial de la Ciutat.

(Footnotes) 1 Segons la notícia publicada en el periòdic Valencia-Fruits, el 20 novembre 1966, durant la campanya de 1965-1966 l’empresa d’Ismael Gimeno Ciscar era una de les 20 empreses en volum d’exportació de la província de València.