Records dels nostres llauradors

32

Enguany és el 50 aniversari de l’institut Jaume II el Just, un esdeveniment sense dubte molt important per al poble. A l’institut, els nostres jóvens poden estudiar, preparar-se per al seu futur, i em vénen a la memòria totes eixes persones d’una altra època que no van tenir l’oportunitat d’anar ni a escola, com els nostres estimats llauradors.

Jo era una xiqueta i veia en els llauradors persones nobles, senzilles, gent que, amb la seua dedicació, constància i saviesa, van aconseguir que este poble fóra un dels més importants gràcies a l’agricultura i als magatzems, i era reconeguda per tot arreu la gran categoria dels llauradors del poble. Records em vénen a la ment dels llauradors d’aquella època, com el del tio Batiste el Moreno, que treballava de sol a sol per a poder tirar endavant les seues xiquetes que ben prompte s’havien quedat sense mare; com el del tio Batiste el Ratat, que, a pesar d’estar malalt, tots els dies treia el carro per a anar a vore les seues terres; Vicent de Llinares, sempre amb un somriure en els llavis; el tio German, que molts deien que feia el millor tomacar del poble, amb un secret que finalment es va desvelar, i era que a cada mata de tomacar es parava a fer-li una xarradeta, i aconseguia unes tomaques molt boniques i bones, i així li mostraven els tomacars el seu agraïment; o records també de Vicent de Creman, un dels millors compradors de taronja que a ull calculava quantes arroves podia tenir un bancal. I és que deien que Vicent tenia tan bon ull perquè des de xicotet, després del treball ajudant son pare, acudia als horts de taronja (llevant-se sempre les espardenyes per a no desgastar-les) i es passava hores mirant i calculant la quantitat de taronja que podria tindre cada bancal. I amb eixa il·lusió per fi va aconseguir el que tant desitjava: ser un bon comprador de taronja.

La vida d’estes persones estava dedicada quasi exclusivament a la terra. La coneixien, sabien què necessitava en cada moment i, sobretot, l’estimaven, estimaven molt la terra i establien així una relació que anava molt més enllà d’una relació purament laboral. S’hi dedicaven en cos i ànima, fins al punt que els dies que plovia es reunien en alguna casa, com de vegades en la meua, sense poder comprendre jo com podien parlar sempre del mateix… de l’horta!, sense canviar ni per una estona de tema de conversació, conversació amb què recorrien tot el terme. Llàstima que alguns s’encaboten a destruir la nostra història i ja no puguem gaudir del millor testimoniatge de totes estes vivències, com era el prado de les tomaques. Però, per sort, aquestes actituds formen part ja del passat, ja que ara veiem com s’aposta per la conservació del nostre patrimoni, cosa que ens alegra molt i animem a continuar així. Són records, sí, records de persones valentes i entregades que en realitat no van tenir altra possibilitat que treballar durament al camp, però que, malgrat això, ho feien amb molta passió i dedicació. Tant és així que -com vos dic- el nom de Tavernes era conegut per tota la contornada. Ara, quan passe per la rotonda de Borderia i veig el carro allí al mig, no puc sentir una altra cosa que orgull de tots eixos llauradors que ja no estan entre nosaltres, orgull i satisfacció de saber que encara ens queda un record de tots aquells que en la seua època, no fa tant, van fer gran el nom del nostre poble.