Passió per la música

A tots els músics de Tavernes que ja descansen en harmonia i, en especial, a mon pare, al meu germà Juan, i al mestre Eduardo Arnau, en el seu record i homenatge.

Viatge de la banda a Alemanya. Agost de 1976.

Com un ensomni, recorde vagament el pare quan ens contava curioses anècdotes de les rivalitats entre les dues bandes de música que hi havia al poble en temps antics, conegudes familiarment com la del Rabo i la del Tapó. Es referia a l’època d’abans de la guerra i ell explicava que quan una banda passava tocant pel carrer, els seus simpatitzants lluïen ufanament al balcó els cobertors bons de domàs, mentre que si desfilava la banda contrària, treien les mantes de sacs de guano més velles i apedaçades que tingueren per ridiculitzar i encendre els ànims dels seus seguidors. Fins i tot ens cantava la popular cançoneta de “La tia Juliana” i ens narrava la còmica història d’aquella dona que va tallar “el rabet” al seu gatet perquè ella era del Tapó i quan es va penedir d’haver-ho fet, la cua se li havia podrit i li va haver de posar una cua de rajada. Va ser a la postguerra quan els músics que quedaren de les dues formacions es van fusionar en la Societat Unió Instructiva Musical, i fou llavors quan mon pare, Salvador Magraner Langa, molt joveniu encara, aprengué quatre nocions de solfa per a tocar la flauta travessera a la banda. I, durant unes dècades, ell i Daniel Mazarrota compartien el paper de millors solistes. Supose que, com tots els altres músics d’abans dels setanta, llauradors o oficials dels diversos tallers, tenia una formació molt limitada, però la compensava amb el seu afany de superació i a base de constància: començava primer fent notes llargues i exercicis del seu vell mètode de flauta, continuava després frasejant lentament els passatges més dificultosos de les sarsueles i les obertures que solien tocar i, finalment, els repetia a tempo una vegada i una altra, fins que dominava a la perfecció el caràcter i l’expressivitat de la peça. Tots els dies, en tornar d’una dura jornada a l’horta, després de llavar-se i mudarse, i abans d’anar a la Plaça a raonar amb els hòmens del camp que s’hi reunien per organitzar-se la faena o per buscar jornal, ell muntava la flauta i practicava una horeta llarga o més, si eixa nit tenien assaig al local de la planta baixa del vell ajuntament. Jo m’asseia al seu costat i m’embadalia mirant com sabia llegir aquelles cagueradetes de mosca, aquells palets i puntets que sobrevolaven les cinc ratlles paral·leles del pentagrama i com feia sonar, amb una mena de somriure, aquell llarg cilindre argentat. Sort havia tingut de fer tota la mili a la banda de Maó, perquè fou a Menorca, segons ens contava, que va poder estudiar de manera autodidacta i va adquirir més destresa amb el seu instrument. Tant és així que, sense una sòlida formació, era capaç d’interpretar digníssimament els solos més difícils del repertori que el mestres Miguel

33

34

Villar o Fernando Tormo posaven al faristol. Aleshores la banda no comptaria més que amb una trentena o, a molt estirar, una quarantena de components i, quan celebraven Santa Cecília, ells mateixos es cuinaven les paelles en algun corral o pati de la casa d’algun músic.

Recorde alguns d’aquells personatges apassionats per la música pel seu malnom, com afectuosament se solien referir els uns als altres. Així, el tio Botoi, que totes les vesprades ensenyava solfa als xiquets i les primeres xiquetes que, amb vergonya, s’atrevien a entrar en aquell món de músics encara tan masculí. Els més vells i entusiastes que, com que ja no podien fer sonar l’instrument de vent perquè ja els quedaven poques dents i se’ls escapava l’aire, mataven el cuquet de la música tocant la caixa, els plats o el bombo, i aquests eren el tio Milionari (que tenia un parlar com si fora el més ric del poble) i el tio Lluís de Cella (perquè en tenia una de blanca i l’altra no). Paco el Guixo tocava el trombó i Massallet tocava la trompeta al costat d’un jovenet Julio Puig, que ja prometia convertir-se en un gran professional. Els millors clarinetistes eren Colet, Perles i Rabasseta, amb Carme Climent, la primera dona de la banda. Els saxos més incombustibles eren Emiliet de per a l’horta i el tio Pepe la Tona. Els tubes eren el tio Pepot i el Pelat, els més alts i corpulents, a part de l’abanderat, el tio Xulo... Però a mon pare, tot i que era Fesol de malnom, tots el coneixien com Saoret de Langa, el flauta. Amb nou i deu anys, en eixir d’escola, me’n recorde que agafava el berenar i el mètode Eslava i me n’anava a solfejar amb el mestre D. Fernando Tormo en aquell local poc espaiós i fosc que hi havia al fons del pati dels baixos de la casa consistorial, al costat mateix dels dos calabossos. Aquell era aleshores l’únic lloc que ocupava la societat musical per a totes les seues activitats. Allí hi havia un vell piano vertical, les dues banderes roges de les antigues bandes en un racó i, penjats de les parets, uns pocs records de l’època daurada de quan havien posseït un antic Casino Musical: un enorme espill emmarcat en fusta polimentada, que hui encara es conserva al local de la SIUM i les fotografies d’alguns compositors famosos. En dos angles diferents d’aquella sala es posaven el tio Botoi i el mestre Tormo i els infants féiem dues fileres, tot esperant el nostre torn, mentre escoltàvem com cantaven les lliçons de solfa els qui ens precedien. Cada mestre feia les correccions adients quan el xiquet en qüestió desentonava, perdia el compàs o no mesurava bé les notes. La veritat és que ho passàvem bé jugant, cantant i rient mentre apreníem les nocions elementals de solfa a la manera antiga. Però, quan ja acabava el segon curs i estaven a punt de donar-me un instrument, aquest director es va retirar, ja vellet, i com que a la banda només hi havia una o dos xiques, jo em vaig desmotivar i ja no vaig voler tornar més al solfeig. El nou mestre, un joveníssim i ben plantat Eduardo Arnau Moreno, va prendre la batuta i es va fer càrrec de la Unió Musical cap a finals de 1969 o principis de 1970, amb una gran il·lusió i una energia que contagiaven. Era dels pocs músics que havia fet estudis al Conservatori de València i se’l coneixia pels seus triomfs com a director de la Coral Polifònica de Tavernes de la Valldigna. Des de bon principi, el mestre Arnau es va ocupar de la formació de nous músics, amb la intenció d’obrir-los noves perspectives i per això els animava a matricular-se al Conservatori i a seguir uns estudis oficials que, potser, els podrien conduir en un futur a la professió de la seua vida. A ma casa va vindre un bon dia de 1970 per intentar de convéncer-me perquè tornara al solfeig i va dir que em donaria un instrument que no havia tocat ningú en molts anys, un vell oboé que tenia la societat des d’abans de la guerra. Però jo, que ja havia començat el batxiller elemental a l’institut, i estava molt il·lusionada, no vaig voler seguir estudiant música entre tants xicons. Mon pare, tot i saber que tenia aptituds i que després me’n penediria, no va voler insistir-me i li va proposar al mestre que li donara lliçons de solfeig al meu germà Juan, que ja tenia huit anys, i quan estiguera preparat l’ensenyara a tocar l’oboé aquell. I així fou com Juan Magraner Grau, amb nou anyets, entrà a la banda, després d’un curs amb les ensenyances del mestre i del pare, i aprengué a tocar un instrument tan difícil, amb una sonoritat tan bella i delicada. El maldecap, però, era trobar algú que li proporcionara les canyes, perquè aquestes se les feien artesanalment els mateixos oboistes. Així que el mestre s’ocupà de buscar qui li fera les canyetes en els primers anys, fins que el xiquet n’aprenguera i se les elaborara ell sol. Eduardo Arnau en poc de temps havia atret cap a la societat musical una bona colleta d’educands i, insistint bona cosa a les famílies, va aconseguir que es matricularen al Conservatori de la plaça de Sant Esteve de València. I allà que se n’anaven en una furgoneta d’un dels pares dos vesprades a la setmana i els matins dels dissabtes, per no faltar tant a l’escola.

D’esquerra a dreta: Juan Magraner, son pare i el germà. Alemanya. Agost 1976.

Les primeres classes per a un xiquet com el meu germà Juan, que només pensava a jugar, foren decebedores, perquè el professor, Don Vicent Martí, havia de repartir el seu horari entre els seus alumnes d’oboé i els de saxo. Així de malament estaven en aquella època les dotacions de personal de l’únic conservatori de València. I Joanet se’n tornava ben cansat i sovint renegant, perquè perdia moltes hores anant i venint i també es perdia les ensenyances de l’escola. I resultava que tot just venia a donar una mitja hora de classe d’oboé setmanal. A més, el professor li digué que l’instrument que duia el faria avorrir la música, perquè no estava en bones condicions i tenia un sistema antic de digitació que ja estava en desús. Hauria de comprar-se’n un altre de nou si volia progressar i aprendre a tocarbé. El mestre Arnau, en saber això, i emprenedor com era, que no li feia por res, va planejar un viatge a la casa Erviti de Sant Sebastià per comprar-li un instrument al xiquet. I allà que se’n van anar, els tres, Eduardo, mon pare i Juan, en ple hivern, per unes carreteres desconegudes i en mal estat, amb el Renault 6 que el pare usava per a anar al camp. En tres dies van anar i se’n van tornar amb un Marigaux preciós, nou de trinca, amb el qual va poder fer dignament quasi tots els estudis al Conservatori. I en aquell viatge s’ensenyaren el camí cap al País Basc i fou el primer dels molts que després faria el mestre amb altres aprenents i membres de la societat musical per a comprar i renovar tot l’instrumental de la nostra banda. Pràcticament cada any portaven uns quants instruments de Sant Sebastià i, abans de repartir-los entre els nous músics, s’exposaven uns dies a l’aparador de Casa Igor, una botiga de roba confeccionada de la Plaça Major. Així va anar creixent, més i més a cada curs, el nombre de músics del poble, amb una majoria de xiquets molt jovenets, incloent-hi també una bona quantitat de xiques, tant que pareixia una banda infantil amb uns quants hòmens. També la societat musical cada dia tindria més socis i simpatitzants. I tot açò era el fruit de l’esforç de moltes persones però, sobretot, de l’activitat constant i infatigable del mestre Arnau. Per al concert de les festes del poble de 1972, el mestre Arnau s’havia proposat d’assajar una peça d’una certa complexitat, massa difícil encara per a una banda com era la de Tavernes d’eixa època, amb uns pocs músics de tota la vida, però sense estudis, uns quants joves que ja començaven a destacar i un niu plenet de criatures, encara ben inexpertes, perquè feia ben poquet que havien entrat a la formació musical. Es tractava d’interpretar una selecció de la suite ballet “El llac dels cignes” de Txaikovski. I vinga a fer assajos durant tot l’estiu. I vinga de repetir passatges complicats, una vegada i una altra fins que s’assegurara cada frase, cada matís, per tal que la banda sonara bé. La nit del concert, la gent entusiasta de la música i els seguidors fidels de la banda, molts d’ells familiars dels músics, omplien la plaça de gom a gom i es va fer un silenci expectant quan el mestre Arnau, elegantment, donà l’entrada a Juan Magraner, el primer oboé que tenia la banda en molts anys, el xiquet de deu anyets que començava a solejar, assegut a la primera fila, davant mateix del mestre, sense que a penes els peus li tocaren terra. Juan interpretà fantàsticament bé les harmonioses notes del solo d’El llac dels cignes i deixà tots els assistents bocabadats i gratament impressionats per la bellesa i la qualitat del so d’aquell instrument. I és que la majoria de públic no recordava haver oït en sa vida un oboé.

Juan Magraner seria el primer oboé durant molts anys, en molts concerts i uns quants certàmens, a l’època en què la banda anava pujant de categoria o de secció cada un o dos anys. Fou un bon músic, un oboista extraordinari i un pioner que va saber fer escola entre els qui el van seguir, tot un conjunt d’excel·lents alumnes seus com Fermín Clemente, Cèsar Altur, Manuel González i Fermín Castelló, entre d’altres. I aquell concert de festes del poble fou el primer d’una successió incomptable de concerts en una escalada in crescendo de qualitat musical, i de varietat d’obres interpretades, moltes d’elles transcrites o arranjades pel mateix mestre Eduardo Arnau Moreno. És realment sorprenent la quantitat de músics que ell va saber guiar i formar per delitar, primer el públic melòman valler i, després, per fornir de bons professionals de l’art de la música moltes de les bandes, les orquestres i els conservatoris d’una extensa geografia.

Salvador i Juan Magraner amb santa Cecília. 1975.

35