UNA VALL ATAPEÏDA DE TARONGERS “Una vall atapeïda de tarongers” sens dubte és una sentència que ens ompli d’orgull a la gent de la vall quan la sentim de forasters. Però, encara que les noves generacions ja no ho han conegut, no sempre va ser eixe el paisatge del poble. La gent que ara està en edat de jubilar-se i jubilada coneguérem una altra imatge.
Entre eixos horts caracteritzats per la geometria i puresa de línies apareixien unes altres construccions. Unes barraques que feien de vivers, orientades cara al sol i ben abrigades, per tal de fer créixer els plantonets de les hortalisses. Però no tot eren hortalisses, i un barri del poble ens dóna una altra pista: sequers. Este nom, curiós per a la gent que ens visita, fa referència als patis on s’assecava l’arròs després de la collita i els xicotets magatzems on es guardava. Per a molta gent, la dessecació de l’Albufera és coneguda gràcies als relats del gran Blasco Ibáñez, però el que molts desconeixen és que Tavernes comptava amb grans extensions d’arrossars. D’aquelles extensions d’arròs valleres ja no queda molt, la implantació del cultiu de taronja va potenciar la dessecació d’aquelles marjals. Encara podem fer-nos una idea de com era aquella visió quan anem en tren cap a València i travessem els arrossars de les poblacions de la veïna comarca de la Ribera. Crec que no sóc l’únic que es queda bocabadat quan els arrossars estan en plena verdor; tampoc resta bellesa quan, a punt de la sega, es mostra una estora groga immensa. Doncs eixa imatge, per a mi i per a molts majors, també era la del nostre poble.
30
És ben cert que Tavernes -i La Valldigna per extensió- sempre han sigut un verger, un lloc on l’horta ha sigut generosa i ha aportat riquesa. Una prova d’este fet era l’existència del prado de les tomaques, on es comerciava amb els productes del camp. I és precisament este edifici desaparegut el que ens dóna una pista sobre l’antic paisatge valler: les tomaques. Fins a la dècada dels seixanta, els tarongers no eren tan abundants com ara, i la majoria d’horts es dedicaven al conreu de les hortalisses, com ara tomaques, pebres, fesols... Els camps eren una espècie de jardins amb una arquitectura molt peculiar feta de canyes per tal que els tomacars i pebrars s’hi enfilaren. Destacaven els solcs rectes com un fil, les llisaes ben fetes, la perfecció d’unes terres nétes de brosses; tot fet amb la precisió manual dels llauradors que actuaven com xicotets arquitectes. En aquells moments encara no existia la moda dels productes bio, però vos assegure que ho eren, ja que encara no s’havia implantat l’ús massiu de pesticides.
Tot açò, esta diferència de cultius, a més d’un cert endarreriment en la mecanització de l’agricultura, feien que els horts i els caminals tingueren un altre aire. Els carros, tirats per haques o burros, eren molt més freqüents que no els vehicles de motor. La verdor de les bardisses que separaven els horts, fetes de baladre o xiprers, feien dels caminals autèntics carrers enjardinats. El flux del Badell, la xarxa de séquies i les sénies eren les autèntiques artèries de la zona. El trànsit de gent pels camins -d’un poble que en aquells moments era eminentment llaurador- feia de l’horta el lloc on transcorria la vida i les històries.
La fauna també era rica. Als arrossars, el cant de les granotes, les esvaroses anguiles, els ànecs que omplien de bellesa amb el seu vol reflectint-se en les terres inundades, les sangoneres tan molestes i poc agraciades estèticament... A les cases, a més d’animals per a consum propi (gallines, coloms, conills...), els protagonistes eren cavalls, haques, burros per a tirar els carros -com anècdota diré que Tavernes era dels llocs on més carros hi havia de la província- i els garrofers tan monumentals i bonics que servien per a alimentar-los. Les taronges tan bones que tenim són orgull per al poble
