DE DESFER I DE TRENCAR ENCARNA SANT-CELONI I VERGER escriptora i traductora.
Remember me, remember me, but, ah!, forget my fate.1 Nahum Tate
D
e tant en tant, algú –en veure fotos velles del poble o passar vora la immensa plaça trapezoïdal (entre l’actual passeig Colom i el carrer Llevant) que conserva la meua animeta i que, per a més inri, duu el meu nom ‘oficial’– m’invoca i no puc resistir-me a fer memòria. Ombres de records amerats d’olors, de sabors, de colors..., com ara la cara de felicitat d’algú mentre es menjava a mos redó una tomaca tocadeta. ¿Te’n recordes?... ¿Te’n recordes quan el burro feia cordes?
12
Vaig obrir els ulls a la llum d’aquest món a la mitjania dels anys cinquanta... Però, abans de continuar, permeteu-me que parle un poc dels dos que em precediren, perquè els precaris a l’aire lliure anteriors no hi compten en aquest repàs. El primer, més provisional que durador i emplaçat al carrer de l’Estació –al costat del moll–, va ser planificat a la primeria del segle passat; tanmateix, al 1919, veient que el terreny no era del tot idoni i que s’havia quedat menut, decidiren vendre’l i comprar-ne un de més gran al camí de la Mar –més endavant renomenat “El Passeig” i, ara, un solari tricolor amb quatre bancs i testos amb espectres d’arbres. Les obres d’aquest segon foren lentes, però sòlides, i va tindre més sort que el seu predecessor; ja que, entre dictadures, dictablanes, una república, una guerra civil i una llarga postguerra disfressada de pau, va estar en funcionament quasi trenta anys, fins a 1949, quan, una vegada bastits tres canyissos –per a eixir del pas– a les andanes on aviadet em construirien, el mamprengueren per davant i per darrere fins a convertir-lo en un esplendorós jardí encapçalat per dues lleones de pedra i equipat amb biblioteca, terrassa, pèrgoles i quioscos; una preciosa glorieta on traslladaren la font que presidia la plaça Major, tot rematant-la amb una muntanyeta vegetal sobre la qual un barbut tocava un corn marí. I ara ve la meua història. Com ja he dit, jo n’era el tercer i, encara que diuen que a la tercera va la vençuda, finalment vaig acabar com els altres dos: desapareixent. ¡Va com va!, lo nou plau i lo vell cansa. Però no avancem esdeveniments... Em van concebre el 1947, entre la via del tren i la carretera, a partir del disseny d’un mestre arquitecte, mon pare de dret2; tot i que, de fet, la vida –el cor, podríem dir– me la donà un sens fi de mans anònimes treballant sense treva quasi un decenni, en dues fases: la primera acabada el 1953, i no en la interessada data ‘nacional’ amb què llavors ho batejaven tot, i la segona, tres anys després. Així és, els llauradors del poble em gestaren fent comú, invertint en l’obra tants jornals o sous cedits com fanecades posseïen; un viatge setmanal carregant material en el carro qui tenia en propietat una haca, i dos viatges, qui hi tenia un rossí. ¡Que satisfets i orgullosos de mi que estaven!, ¡ausades vida!, ¡i jo, encara més d’ells! M’ho passava la mar de bé durant la campanya, de mitjan abril a final d’agost. Tots, la família sencera, se n’anaven a collir de bon matí, carregaven el carro fins a dalt i se’n venien a vendre el producte. D’arribada, el descarregaven en rogles abans que l’encarregat municipal fera sonar el xiulet; en acabant, triaven i arreglaven les peces per a la mostra, amb les més boniques damunt –una bona carada–, i a esperar, de 5 a 7, que s’hi acostaren els compradors. ¡Era un goig veure’m ple de gom a gom de gent davant de cabassos, sacs, basquets i caixons atibacats de gènere! A poqueta nit, pam a pam, les navades anaven buidant-se, i els magatzems i els bars del voltant, omplint-se, i al capdavall, entre riures, cassalletes i glops d’orxata, tornava la calma i em quedava sol, fins a l’endemà. 1 Recorda’m, recorda’m, però, ¡ah!, oblida el meu destí. Del “Lament de Dido”, del llibret de l’òpera Dido i Enees, de Henry Purcell. 2 Joaquín Rieta Síster, deixeble de Lluís Domènech i Montaner, i un dels grans arquitectes valencians del s. XX. Entre les seues obres destaquen els edificis Cervera, Cuadrado, Gil, Llorente i el cine Capitol de la ciutat de València.
