Tavernes de la Valldigna Festes 2023

140AnysFent Musica

Himne de Tavernes

Ciutadans!

Defensem la nostra terra i serem grans, ciutadans! Ciutadans!

Tavernes desperta i aixeca’t valenta d’un cop; no t’atures ni un sol moment.

Que sàpien enfora que tens sang ardent i cor ple de vida i el nervi valent.

Tavernes desperta, desperta del somni que la llum d’una alba nova està apuntant.

Els teus fills s’apressen contents a la lluita per veure’t de gales i honors adornada.

Que l’opressora incultura muira sota les nostres mans! Lluitem, lluitem, lluitem, per fer un poble, un poble gran.

Puix que la mare que acarona sos fills amb tant d’amor ha de ser amadobada com el més preuat tresor.

Llancem el crit a la ciutat! L’hora de la renaixença ha aplegat.

Ciutadans!

Defensem la nostra terra i serem grans, ciutadans! Ciutadans!

Lletra: Francisco Valiente Música: L. Martí

Lara Romero Giner Alcaldessa

Saluda de l’ Alcaldessa

Estimades veïnes, veïns i visitants de Tavernes de la Valldigna,

És un honor, i no saben lo especial que és per a mi com a alcaldessa, donar-vos la més cordial benvinguda a la celebració de les nostres Festes del Poble, un esdeveniment que ens ompli d’orgull i alegria mentre compartim les tradicions i la calidesa de la nostra estimada ciutat des del primer dia fins al castell. Aquest mes de setembre és un moment esperat amb fervor pels vallers i valleres i per aquells que ens honren amb la seua visita.

Si tanque els ulls encara sent a ma mare com em posa el vestit de sevillana “vinga Lara que el jurat està a punt de passar!”, cada any fèiem una temàtica diferent. Aleshores, ens preparàvem amb les millors gales per rebre les màximes autoritats del poble que venien a visitar i puntuar el nostre carrer Sant Lluís. Recorde que la nit se’ns feia dia i acabàvem de pintura fins les celles. Que la temàtica eren jardins, el carrer tot verd, que anava sobre aigua, tot blau, i així tot; palmeres, fonts impossibles, barques, de tot.

Xiquets, joves i majors, passàvem l’estiu davant de ca la “tia Milia”, a la fresca, retallant, apegant i cosint... M’emociona haver viscut les festes de manera tan especial perquè la meua infància ha sigut molt familiar, molt de fer veïnat, d’entrar a berenar a ca la tia Milia, la tia Josefa, la tia Carmen, Encarna o Consuelo, em sabia les cases de memòria i per la nit anàvem tots els xiquets del carrer amb totes les “hueles” a vore els “variatets”.

I ara la vida ha pegat moltes voltes i mire als ulls als veïns i veïnes que preparen, amb molt d’esforç, les meravelles de carrers i, sense voler, torne a ser xiqueta.

La nostra festa gran és un testimoni viu de la germanor que ens uneix i de la diversitat que enriqueix la nostra identitat. Durant aquests dies de celebració, el cor de Tavernes batega amb música, cants, rialles, balls populars, colors i la passió per la cultura que ens defineix.

Volem convidar-vos a gaudir d’una programació plena d’activitat i esdeveniments. Des de xarangues que faran vibrar els carrers, els concerts a la plaça Major, la nit dels Balls Populars, entre altres, fins a un concert inoblidable amb Camela, sabem que ha tingut una molt bona acollida i esperem que el disfruteu tant com nosaltres.

Durant aquests dies, les nostres places i carrers es convertiran en escenaris d’activitats que esperem que les gaudiu. Des de la Regidoria de Festes, amb el regidor Carlos Torres al capdavant, s’ha treballat moltíssim, de manera coordinada amb la resta de regidors i regidores, per tal d’oferir un ventall d’activitats per a totes i tots, atenent totes les sensibilitats.

En aquesta celebració, vull agrair profundament a tots els membres de les associacions, clubs esportius, entitats culturals, escola d’adults, els voluntaris i els col·laboradors que fan possible aquesta festa, demostrant que quan treballem junts som capaços de crear moments únics i que queden per sempre al record.

Així que, amb el cor obert i l’ànima plena d’entusiasme, vos convide a gaudir plenament d’aquestes festes. Entre totes i tots teixirem una Tavernes encara més forta i unida.

Salut i alegria per a totes i tots!

Amb apreci,

Lara Romero Giner.

MunicipalGovern

Corporació

Municipal

Alcaldessa

Lara Romero Giner

Tinents d’alcalde

Josep Llàcer I Gandia

Zeus Grau Franco

Amparo Bo Chover

José Enrique Cuñat Verdú

Juan Bautista Talens Felis

Regidors i regidores

Emilio Fonseca Martí

Juan Carlos Torres Fillol

Encar Mifsud Estruch

Eva Palomares Ferrer

Miguel Enrique Borràs Peiró

Antonio Franco Vercher

Maria Encarnación Ciscar Enguix

Mario Salvador Enguix Sales

Carlos Gimeno Bosch

Carmen Sifres Vercher

María Amparo Escrihuela Tovaruela

Carlos Torres Fillol Regidor de festes

Saluda del Regidor DE FESTES

Benvolguts veïns i veïnes, és per a mí un goig dirigir-me, per primera vegada a tots vosaltres com a regidor de Festes de Tavernes de la Valldigna i presentar-vos aquest llibre en el qual tenim el privilegi de comptar, un any més, amb els cronistes oficials i amb diferents col·laboradors que omplin estes pàgines de records i textos literaris. Gràcies als vostres escrits i fotografies els veïns, veïnes i gent de tot arreu poden conèixer i recordar la història del nostre poble.

Arriba el mes de setembre i amb ell, les Festes Majors de Tavernes de la Valldigna, les nostres ‘Festes del Poble’. Unes festes pensades per a que les gaudixquen gent de totes les edats. És per això que s’ha preparat una àmplia programació on cadascú trobe el lloc on poder disfrutar acompanyats d’amics i familiars.

A les nostres festes tenen un paper molt important les associacions que formen el teixit associatiu, cultural, lúdic i esportiu de la nostra ciutat. Agraïm la seua implicació i el treball que realitzen durant tot l’any.

Com a regidor de Festes tinc la intenció d’impulsar el nostre patrimoni cultural i de la mà de la Regidoria de Cultura, a la qual he d’agrair la seua col·laboració, hem apostat per diversos artistes i grups locals, ja que hem de donar suport i posar en valor tot el seu treball i contribució a les nostres festes.

Arriben dies de gaudir i d’omplir carrers i comerços de la nostra localitat. És per això que demane respecte per part d’uns i tolerància per part d’altres, per a poder aconseguir que les festes i les activitats programades es puguen dur a terme de la manera més correcta.

Aprofite per donar les gràcies a totes les persones que amb el seu esforç i treball fan que cada acte lluïsca de la millor forma possible. Sense la vostra dedicació en aquests dies festius les festes no podrien celebrar-se.

Sols em queda dir-vos que gaudiu amb responsabilitat de la setmana, que participeu de tot el que hem preparat, que es cuideu, es respecteu i que s’envolteu d’amics i família per passar unes BONES FESTES!!!

festes

2MIL 23 Programació de

Divendres, 8

13.30h

CONCURS ‹LA SANGONERETA DEL MERCAT› Y Mercat Municipal

18.00h

ATLETISME INFANTIL Y Vergeret

19.00h

PAELLA ROCK II

Y Plaça dels Sequers

Dissabte, 9

9.00h

FESTIVAL DE XARANGUES

Y Plaça Major

14.00h

MASCLETÀ PIROTÉCNIA AITANA

Y República de Malta

14.00h

FESTA FLOWER POWER

Y Passeig País Valencià

14.30h

FESTA REMEMBER

Y Multiusos Vergeret

21.00h

PROCESSÓ BAIXADA DEL CRIST DE LA SANG

Y Ermita del Calvari

23.00h

FESTIVAL BALLS POPULARS

Y Plaça Major

1.00h

MUSICAL ‹TRAS EL TELÓN›

Y Passeig País Valencià

Diumenge, 10

7.00h

PROCESSÓ ROSARI DE L’AURORA

Y Església Sant Pere

Tot el matí -

VISITA CARRERS ENGALANATS

9.00h

CURSA CICLISTA PLATJA

9.00h

CONCENTRACIÓ MOTOS

CLASSIQUES

Y Carrer la Dula

12.00h

ACTIVITATS INFANTILS

Y Plaça Major

20.00h

CONCERT DE LA SIUM I CORALS

Y Plaça Major

Dilluns, 11

De 10.00h a 14.00h

Y Casa de la Cultura

Venda de tiquets per al sopar de paelles

Dimarts, 12

20.00h

PROCESSÓ DIVINA AURORA

Y Plaça l'Església

22.30h

ACTUACIÓ DE L›ESCOLA DE

DANSA FEEL DANCE ‹LAS

BANDAS SONORAS DE TU VIDA›

Y Plaça Major

Dimecres,

13

23.30h

CANTANTS A LA VALL AMB

COLLABORACIÓ DE «›AECC

TAVERNES

Y Plaça Major

Dijous, 14

12.30h

PAELLES GENT GRAN AMB

L’ACTUACIÓ DE MORA LA CANTAORA

Y Multiusos Vergeret

17.00h

ACTIVITATS JOVENTUT

Y Plaça del Poliesportiu

18.00h

OFRENA VERGE DE LOURDES AMB ELS BALLS POPULARS

Eixida des de la Plaça Major 19.30h

ACTUACIÓ DISFRESSES

INFANTILS

Y Plaça Escriptor Rafael Chirbes

20.00h

CONCERT XARANGA ‹XE KIN AMPASTRE›

Y Multiusos Vergeret

23.30h

CONCERT CAMELA + DISCOMOBIL ISMAEL LORA

Y Recinte concerts Vergeret

Divendres,

15

12.00h

ACTIVITATS INFANTILS

Y Passeig País Valencià

17.00h

ACTIVITATS JOVENTUT

Y Plaça Poliesportiu

20.00h

NIT DE PAELLES + ORQUESTRA TWISTER

Y Recinte concerts Vergeret

Dissabte, 16

9.00h

MASTER ZUMBA

Y Passeig País Valencià

9.30h TROTUKÀ

Y Multiusos Vergeret

12.00h

ACTIVITATS INFANTILS

Y Passeig País Valencia

18.30h

MUSICAL INFANTIL ‹MUNDO MÁGICO›

Y Passeig País Valencià

00.00h

CONCURS DE DISFRESSES

Y Plaça Major

1.00h

BALL DE DISFRESSES AMB LA TRIBU

Y Placa Major

1.00h

DISCOMOBIL ‘WASONEO PARTY’

Y Zona Vergeret

Diumenge, 17

12.00h

ENTREGA DE PREMIS CARRERS ENGALANATS I DISFRESSES

Y Ajuntament

12.30h

ACTIVITATS INFANTILS

Y Passeig País Valencia

20.30h

PROCESSÓ PUJADA DEL CRIST DE LA SANG

Y Església Sant Pere

22.30h

MONOLEG PEPA CASES

Y Plaça Major

0.30h

CASTELL FOCS ARTIFICIALS

Y Cami Vell de Gandia

A TAVERNES EN LA II REPÚBLICA. 1934-1936 LesEscolars.Colònies

Colònia escolar a Catalunya. 1a quinzena d’octubre de 1922. Catalunya Gràfica.

Les colònies escolars són un clar precedent del que avui entenem per centres lúdics de vacances i campaments d’estiu per als xiquets i xiquetes, dintre de les activitats a l’aire lliure que es realitzen en temps de vacances.

El seu origen es fonamenta en les idees dels filòsofs il·lustrats com Rousseau i els pedagogs Pestalozzi i Froebel; aquests criticaven l’educació academicista i memorística, i ressaltaven la importància que tenia per a la formació integral dels xiquets l’observació directa de la naturalesa, mitjançant excursions i l’aprenentatge a partir de l’observació; en definitiva el que proposaven aquells il·lustrats de finals del segle XVIII era traure l’educació i les activitats escolars fora de l’aula1.

Les colònies escolars d’estiu van començar l’any 1876 a Suïssa quan el pastor protestant Walter Bion, amb l’objectiu de millorar la salut dels xiquets i xiquetes pobres de les escoles de Zuric, se’ls va endur a passar uns dies a la muntanya amb l’ajuda de deu mestres perquè gaudiren d’aire pur i bons aliments. L’experiència va ser tan positiva que, a finals del segle XIX, ja se’n realitzaven en quasi tots els països europeus.

LES PRIMERES COLÒNIES ESCOLARS A ESPANYA I AL PAÍS VALENCIÀ

A Espanya, les colònies escolars foren una de les moltes iniciatives de la Institució Lliure d’Ensenyança. L’objectiu era crear un ambient amable i de llibertat a l’aula, mitjançant la realització d’eixides culturals i excursions. En 1884, Giner de los Ríos afirmava que per a formar espanyols de profit no feia falta: « aprender muchas cosas, sino mucho aire libre, y mucha agua y jabón»2 .

La primera colònia escolar de la Institució Lliure d’Ensenyança organitzada pel Museu Pedagògic Nacional3 i dirigida per Manuel Bertomeu Cossío es va celebrar en 1887 en Sant Vicent de la Barquera, en Cantabria, abans que existirà documentació legal sobre el tema4. Arran de l’èxit d’aquesta primera experiència, van començar a sorgir diverses iniciatives en diferents punts de la geografia nacional.

Al País Valencià les colònies naixen amb una clara voluntat de compensar les deficiències escolars amb un caràcter higienista i filantròpic, i amb una clara finalitat educativa. La primera es realitzà a finals del segle XIX en el Cabanyal a proposta de la “Protectora de los Niños”, entitat madrilenya que demanà col·laboració a la seua homòloga valenciana perquè 30 xiquets pogueren vindre a València a prendre banys de mar.

En la dècada dels anys vint del segle passat augmentaren el nombre de colònies i les institucions que n’organitzaven, destacant les “escoles blasquistes del partit Unió Republicana” que començaren la tanda de colònies el 1919 en la Malva-rosa i Xest. En 1927 el Comité “Pro-Colònies de la Societat Carcaixentina de la Cultura” organitzà una colònia a Carcaixent, dirigida per Manuel Ros, director de les Escoles Graduades d’aquella ciutat5.

Amb la publicació del Reial decret de 19 de maig de 1911 les colònies escolars passaven a ser tutelades per l’Estat, que les regulava com “una institució essencialment pedagògica i d’higiene preventiva en favor dels xiquets més necessitats de les escoles públiques”. Pedagògicament, el decret proposava uns plantejaments educatius bastant progressistes per l’època, en expressar que “en la colonia, al no haber asignaturas, el trabajo no ha de hacerse con un horario impuesto, sino cuando la ocasión sea propicia; el verdadero trabajo de la colonia ha de ser libre“.

Segons el decret les colònies, no eren considerades un premi per als alumnes amb millor rendiment acadèmic, tenien preferència «los anémicos, raquiticos y contrahechos”. Estaven reservades als xiquets i xiquetes de les escoles públiques amb edats compreses entre 9 i 15 anys. Amb una durada màxima d’un mes, havien de celebrar-se entre el 15 de juliol al 31 d’agost, és a dir, durant les vacances estivals.

1 Rousseau, J. J. (1762). El Contrato Social. Traducció López y López, J. (2000). Barcelona.

2 Institució pedagògica privada fundada a Madrid el 1876 per iniciativa d’intel·lectuals i professors apartats de l’ensenyament oficial per defendre la llibertat de càtedra i influïts per la filosofia krausista.

3 Una de les diferents institucions educatives que es desenvolupà sota la influència de la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE).

4 Manuel B. Cossío (1857-1935), deixeble i successor de Giner de los Ríos, va organitzar de forma oficial la primera colònia escolar de vacances per a xiquets pobres de les escoles públiques de Madrid.

5 El tema ha estat estudiat per CRUZ OROZCO, J. I., Las colonias escolares valencianas (1906-1936). Un ejemplo de renovación educativa. Generalitat Valenciana, Institut de la Joventut, València, 1991. També es pot consultar Memorias de las Colonias escolares Valencianas (1914-1933). Generalitat Valenciana. Conselleria d’Educació i Ciència, 1989, edició facsímil.

LES COLÒNIES ESCOLARS EN TEMPS DE LA II REPÚBLICA A

TAVERNES DE LA VALLDIGNA

Abans que educar, la República es va veure obligada a donar menjar als xiquets en les cantines escolars i fins i tot vestir-los, en els robers de les escoles, i van cobrar força les colònies escolars que ja abans havia engegat a Espanya Bartolomé Cossío, a finals del segle XIX. Els xiquets viatjaven al mar o a la muntanya, feien esport, es divertien, però, sobretot, menjaven, “...en 15 dies alguns guanyaven fins a quatre quilos de pes”6. A la platja de Tavernes es realitzaren colònies escolars mixtes des de 1934 fins a 1936, amb xiquets i xiquetes de Tavernes.

El temps històric que comprén el nostre treball s’insereix en un temps polític en què el govern republicà s’esforçà per millorar la realitat escolar, mitjançant reformes educatives i per consolidar els principis d’igualtat i democràcia. Amb la República s’implantava una escola pública, obligatòria, laica i mixta, inspirada en l’ideal de la solidaritat humana, on l’activitat era l’eix de la metodologia emprada. Els dirigents republicans es van adonar que per a implantar un Estat democràtic era necessari tenir un poble alfabetitzat. El 14 d’abril de 1931, la República va trobar una Espanya tan analfabeta i desnodrida com ansiosa per aprendre. I abans d’aprovar-se la Constitució, el Govern va decretar per via d’urgència, les primeres mesures: reconeixement de l’Estat plural i les diferències lingüístiques (es respectava la llengua materna dels alumnes). Els xiquets i les xiquetes es barrejaven en les mateixes aules, on s’educaven en igualtat, l’escola passava a ser laica.

La República va impulsar la creació del nou model escolar. El lema era “més escoles i millors mestres”, el discurs es basava en el fet que el més important de l’escola és el mestre, per tant, li era necessària una adequada formació inicial i permanent i que foren ben pagats “pa i rebost” era el lema. Els mestres començaven a tenir un sou digne i finalitzava “ passar més fam que un mestre d’escola”. 7

Sidonio Pintado, va ser conseller d'Instrucció Pública, durant la II República Espanyola

El compromís republicà amb l’ensenyament a Tavernes va ser molt important, en un primer moment per ordre del Ministeri d’Instrucció Pública es van crear els Consells Locals de Primera Ensenyança, amb l’objectiu que cap xiquet ni xiqueta es quedara sense anar a classe8. El dèficit d’escoles era un mal endèmic a tota la Valldigna, ja que sols comptava amb dues escoles nacionals i una municipal. Es varen crear dues escoles unitàries de xiquets i dos de xiquetes,9 l’ajuntament va comprar mobiliari escolar a la fàbrica de Federico Giner, per valor de 6.756 ptes., i es van realitzar millores en l’escola de xiquetes situada en el pis superior de l’ajuntament10.

6 DOMÍNGUEZ DOMÍNGUEZ C. La reforma educativa de la II República: Huelva, 1931- 1936. Huelva. Diputación Provincial de Huelva, 1999, pps. 221-234.

7 GONZÁLEZ-AGAPITO, J, MARQUÉS, S, MAYORDOMO, A, SUREDA, B. Tradició i renovació. Catalunya, Illes Balears, País Valencià. Institut d’Estudis Catalans. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.

8 AMTV. Decret 9 de juny 1931. Gaceta de Madrid 10 de juny 1931.

9 AMTV. 1 novembre 1931. A-54. Alcalde D. Vicente Gómez Mari.

10 AMTV. 31 novembre 1931. A-54.

El 14 d’abril de 1933, en el segon aniversari de la proclamació de la República, eren inaugurades amb gran solemnitat un grup de 12 noves escoles unitàries de primera ensenyança que s’ubicaren en locals llogats i disseminats per tota la població per a una major comoditat dels alumnes i dels pares11. Segons els llibres d’actes de la Junta Local de 1a Ensenyança des de 1931 fins a 1935, es va passar de tindre 4 escoles (2 nacionals i dos municipals) a 20 escoles (18 nacionals i 2 municipals). Tavernes en poc temps havia aconseguit escolaritzar un gran nombre de xiquets i xiquetes, malgrat que el nombre d’escoles continuara sent insuficient.

Eren temps difícils, l’atur, la fam, la desnutrició entre els més menuts i de vegades entre els més grans, no era infreqüent en una societat en la qual uns pocs ho tenien tot i els altres que eren molts no tenien quasi res. Durant els mesos d’estiu, els xiquets i xiquetes sovint estaven desemparats, ja que els pares i mares havien de treballar en el camp per arreplegar les collites. Per tal de pal·liar aquesta situació, l’ajuntament dirigit per Vicente Gómez Mari aprovà en ple municipal organitzar colònies escolars en la platja, amb l’ajuda dels mestres, perquè els xiquets i les xiquetes de Tavernes pogueren gaudir d’uns dies d’esplai durant les vacances d’estiu12 .

Prompte començaren a estudiar la forma més adient de poder realitzar-les, però l’ajuntament estava en bancarrota, i malgrat que la seua realització s’entenia com una necessitat social, davant les dificultats econòmiques i la falta de pressupost, la corporació municipal proposà que durant l’estiu de 1932 no es realitzaren i les posposà per al nou curs vinent13.

Durant el curs 1933-1934 començaren les obres de l’edifici en la platja que havia d’albergar les colònies, “un pabellón de obra para las colonias escolares en la playa impidiendo que la acción del mar pueda deteriorarlo o destruirlo”14. Les despeses de la primera fase de l’obra assoliren les 2.568,85 pessetes15.

Entre les despeses cal destacar els viatges que feren els mestres a la platja per tal d’inspeccionar els terrenys on s’havia de construir l’edifici, “...en auto”, és a dir en els taxis del Sr. Cogollos, Enrique Chafer i Celestino Grau, tots ells propietaris dels taxis que hi havia en Tavernes en aquells moments, segons consta en els documents de la contribució industrial. També cal destacar els viatges en carro a Gandia “por acarreos de madera” per distints membres de la família Alberola16, família de Tavernes dedicada al transport de mercaderies en cavalleries. No deixa de ser cridaner les ocasionades per la construcció de la tómbola erigida per a sufragar la construcció del nou edifici.

11 AMTV. 17 març 1933. A-55. Estaven situades en: 1 escola en l’Avinguda de la República, avui carrer Major; 4 en el carrer Travessia de la Barca, avui carrer la Mar, 4 en el carrer Salvador Segui, avui Sant Jaume i 3 en el carrer La Huerta, avui Metge Grau Bono.

12 AMTV. A- 55. Sessió 8 juliol 1932.

13 AMTV. A- 55. Acta 15 juliol 1932.

14 AMTV. A- 57. Acta 4 de novembre de 1934. Alcalde D. Baldomero Chofre Fons.

15 AMTV. B-232. Any 1933.

16 Família molt coneguda a Tavernes amb el sobrenom de “Catxò”.

Cartell publicitari de les Colònies Escolars.

en la Platja de Gandia, en agost de 1931. Arxiu Paco Martí. 17

Semanario VALLDIGNA, núm. 7. 5 d’agost de 1933.

El dia 6 d’abril de 1934, l’alcalde Vicente Gómez Mari informava en el ple municipal que la coberta de l’edifici de les colònies estava col·locat, però per tal de recaptar recursos per acabar-lo i posar-lo en funcionament va convocar totes les entitats locals juntament amb el Consell Local de Primera Ensenyança “con objeto de allegar recursos para el funcionamiento”. L’alcaldia en aquest ple informava de les gestions realitzades en les directives de les bandes de música, les quals havien acceptat que la recaptació dels concerts que realitzarien per commemorar el dia de la proclamació de la II República, serien destinats a les colònies escolars18. Tanmateix, informava que “...el dueño de la tómbola instalada en la avenida de Teodoro Lorente19 ceda el importe de lo que se recaude los días 14, 15 y 16 a beneficio de la misma. També s’acordà que les persones que s’havien de fer càrrec de la tómbola, serien les filles dels socis dels casinos20. Els diners recaptats per aquestes activitats, foren 1.068,5 pessetes21.

El primer any, va ser el més complicat quant a despeses realitzades. Els documents ens diuen quines coses es van comprar amb el preu corresponent, les persones que els subministraren, així com el descompte aplicat a cada compra. Si bé la major part dels diners s’invertiren en la compra de comestibles, també es compraren medicaments, perols i cassoles, coberts, vaixella, gots, llana per als matalafs així com teles per folrar els matalafs. El cost total d’aquestes despeses van ser de 5.468,34 pessetes.

17 Malauradament de Tavernes no tenim plànols ni fotos de com seria l’edifici que es va construir per a les colònies. Segurament seria molt similar al que es va construir a Gandia l’any 1931.

18 AMTV. B- 4. A- 57. Acta sessió 6 abril 1934.

19 L’avinguda de Teodoro Lorente és l’actual Passeig del País Valencià. La plaça de Blasco Ibáñez és Plaça Major.

20 AMTV. A- 57. Acta 6 abril 1934. “…Para el día de la proclamación de la República se realizarán festejos: una sesión de radio para los niños de las escuelas en el Teatro Ideal, pasacalles y conciertos en la plaza de Blasco Ibañez y Avenida de Teodoro Llorente por las dos bandas de esta localidad…”

21 AMTV. B- 232. Cuenta de las Colonias Escolares. practicada en 15 de junio de 1934.

Pavelló de les Colònies Escolars durant la República

En un moment de crisi permanent que fou la IIª República, l’ajuntament no podia fer- se càrrec d’aquestes despeses, i donat que els ingressos eren del tot insuficients, les autoritats locals implicaren a la societat civil perquè ajudés econòmicament. Cal dir que l’aportació dels particulars fou molt important, puix la documentació existent en l’arxiu municipal ens deixa constància de les donacions de particulars, la qual cosa ens fa pensar que existia voluntat per a que aquest projecte arribés a bon termini.

Els documents en els quals ens detallen els donatius en “pro de las colònies escolares” de l’any 1934 són molt clarificadors; existeix un llistat amb una relació de persones i entitats locals com els casinos22 , sindicats, bancs... També realitzaren revetlles en la platja, rifes en les escoles, en el trinquet, balls amb actuació de l’orquestra “Estela” que actuà de forma gratuïta, arreplegant-se un total de 3.398,75 pessetes, però volem ressaltar els donatius en espècie ja que alguns d’ells ens resulten fins i tot peculiars.

En l’arxiu municipal consten els noms dels 291 pares dels xiquets i xiquetes que demanaven que els seus fills passaren quinze dies de vacances de convivència amb altres xiquets a la platja de Tavernes. En l’expedient de cadascú consten les propietats del cap de família, el nom i cognom, d’adreça i el núm. de fills que proposaven per assistir a les colònies, entenent que tenien prioritat aquells que menys béns tenien23:

22 El casino Fomento de Agricultura aportà 100 pessetes, el casino Radical Socialista 114,85 pessetes, el Centre Autonomista 53 pessetes, el Centre Conservador 117 pessetes, el Centre Recreatiu Musical 50 pessetes, el Centre Artístic Musical 5 pessetes, el Sindicat i Caixa Rural 100 pessetes.

23 AMTV. B- 232. Per raó d’espai, sols posem com a testimoni 5 sol·licituds.

SOL·LICITUDS PER ACUDIR A LES COLÒNIES

Nombre de Sol·licituds

2 No Ángel Belenguer Vida C/. Canut 21 Igual

2 No Joaquín Juan Brines Avda. República 87 Major

2 No

2 1 casa

2 1 casa

Juana Rulero Puche

Manuel Colomar Palomares

Indalecio Prieto, 118 Roser

Marcelino Domingo, 185 Sant Roc

Bautista Blasco Ciscar Eduardo Ortega y Gasset, 38 Sant Antoni

Per fi a l’estiu de 1934 s’inauguraren les primeres colònies escolars, “en benefici dels escolars de la ciutat” a Tavernes. Es realitzaren durant el mes d’agost dos torns de colònies, una de 30 xiquets i l’altra de 30 xiquetes, amb una durada cadascuna d’elles de quinze dies. L’edat dels escolars comprenia entre 9 i 15 anys. El Ministeri d’Instrucció Pública va concedir una subvenció de 1.500 pessetes per la seua realització, a més d’una ajuda addicional posterior de 7.129,94 pessetes que foren abonades el 193524.

El dia a dia ens el conten els documents: cada dia compraven 70 panets xicotets i 10 quilos de pa, diàriament es menjava carn, peix, xocolate i llet. El total de les despeses per menjar durant 15 dies va sumar un total de 1.121,54 pessetes, amb una despesa mitjana al dia de 74,76 pessetes per alimentar a un total de 30 xiquets, a més de les 4 persones que s’encarregaven de la cuina, els dormitoris i la neteja, així com els dos mestres de Tavernes que s’encarregaven de dirigir i controlar que tot funcionés correctament.

El Consell Local de Primera Ensenyança i la Corporació municipal eren conscients que, degut a la gran demanda de sol·licituds, les despeses de les Colònies superaven els pressupostos que s’havien aprovat per a la seua realització. El dèficit cada vegada era més gran, malgrat les ajudes de particulars, rifes, tómbola, concerts, etc. El problema s’agreujava perquè les aportacions que realitzava el Ministeri d’Instrucció Pública era a any vençut. El president del Consell Local de Primera Ensenyança, D. José M. Pérez Santamaria, li va remetre un escrit al ministre d’Instrucció Pública, demanant-li “una subvención de 3000 ptas para la organización y sostenimiento de una colonia escolar durante la próxima temporada de verano, en la playa de esta población”, per millorar la cultura dels escolars de Tavernes25 .

Però els diners no aplegaven, el secretari de l’ajuntament D. Rafael Almenar, aprofitant que l’any 1935 el subsecretari d’Instrucció Pública D. Mariano Cuber era valencià, li demanà una altra vegada la subvenció “... confiando de su valencianía atenderá mi petición … una subvención de 3.000 ptas para la organización y funcionamiento de Colonias Escolares en la playa de esta Ciudad … Dado lo avanzado de la época de verano en que nos encontramos y por tanto a punto ya de organizar dichas colonias…”26.

24 AMTV. Caixa B-232. Cuentas de las Colonias Escolares...1934. “Ingresos percibidos por el Estado: 1.500 ptas. Otros ingresos del Estado 7.129’94. Total, del cargo: 8.629’94. Gastos realizados con cargo a la subvención percibida por el Ministerio: 1.500 ptas. Gastos por otros ingresos 7129’94. Total, de gastos: 8629’94. Saldo fin de ejercicio: = 0”.

25 AMTV. Caixa B-232. 9 de maig de 1935.

26 AMTV. Caixa B- 232. 18 de julio de 1935. Carta dirigida a D. Mariano Cuber, subsecretario de Instrucción Pública.

Després d’aquestes gestions l’estat va pagar una subvenció de 1.500 pessetes, però en concepte de les despeses de les colònies de l’any 1934, que varen ser cobrades en agost de 1935. L’ajuntament per tal de que pogueren cobrar tots els proveïdors de les colònies celebrades en 1934 va aportar una subvenció de 2.062,35 pessetes27.

27 AMTV. Caixa B-233.

Les colònies celebrades l’estiu de 1935 ja estaven perfectament estructurades, doncs l’experiència de l’any anterior (1934) juntament amb la finalització de la construcció del pavelló vora mar de la platja de Tavernes, van anar consolidant-se dintre de la societat vallera. Es van implicar un gran nombre de les institucions culturals i polítiques de la ciutat, com ho demostra la reunió realitzada el 19 de juny de 1935 sota la presidència de l’alcalde D. Baldomero Chofre, a la que foren convocats els presidents del Casino “La Unión” del Partit Unión Republicana (Ramón Galiana), del partit “Conservador” (Santiago Bononad), del Centro “Fomento (Sr. Escriva), del Casino “Artístico Musical” (Vicente Gascón), de la Caja Rural (Salvador Manclús), del partit Dreta Regional (Salvador Oltra), del partit Autonomista (Vicente Cucarella), del partit Radical-Socialista (Eduardo Pérez), les mestres: Dª Magdalena Mifsud, Dª Asunción García de los Ríos i els mestres: D. Pedro Gresa, D. Salvador Manclús i D Victor Calatayud. La finalitat d’aquesta reunió era “... proceder a la designación de los diversos cargos que han de constituir la Junta encargada de realizar este año las Colonias culturales en la Ciudad”.

La nova Junta encarregada de realitzar l’any 1935 les Colònies Escolars va quedar constituïda per les següents persones: “Presidente: D. José Mª Pérez Santamaría (Consejo Local d’Enseñanza); vice-presidente D. Bautista Escrivá Casanova; secretario: D. Vicente Gascón; tesorero: D. Santiago Bononad; administrador: D. Salvador Manclus; vocales: D. Ramón Galiana, D. Salvador Oltra, D. Vicente Cucarella, D. Pedro Gresa, D. Víctor Calatayud, Dª Magdalena Mifsud, Dª Asunción García de los Ríos; médicos D. Vicente Grau Bono, D. Francisco Valiente y D. José Almiñana”28 .

La pressa de possessió de la nova Junta va tindre lloc el dia 22 de juny i els primers acords que varen prendre va ser recaptar fons per arreglar els desperfectes del pavelló i del mobiliari pels efectes de les inclemències i temporals de l’hivern. Tanmateix, el 5 de juliol la banda de musica realitzaria una cercavila pel centre de la ciutat i “... entrevistarse con el presidente del Casino Centro Artístico Musical a fin de solicitar la cesión de la Banda para celebrar un Concierto en el Prado el domingo próximo a beneficio de Colonias...”, a més de la realització d’una obra teatral en el local del Teatre Ideal. S’acordà que els encarregats de realitzar els cartels de propaganda foren els mestres29.

L’any 1935, la construcció i condicionament del pavelló situat a la platja de Tavernes ja estava totalment acabat i evidentment la seua localització a la vora de la mar era del tot favorable, tant que l’ajuntament de Carcaixent en nom del Consell Local de Primera Ensenyança demanava a la Corporació que els xiquets i xiquetes de Carcaixent pogueren celebrar la seua colònia escolar en la platja de Tavernes. L’ajuntament de Tavernes contestà dient que per a 1935 no era possible realitzar aquest intercanvi, perquè ja estava ocupat pels escolars de Tavernes “… reservándo a este ayuntamiento este derecho para años sucesivos”30.

28 AMTV. Caixa B-232. 19 de juny de 1935.

29 AMTV. Caixa B- 232. 22 de juny de 1935. Organitzada pel mestre D. Pedro Gresa, es va organitzar una obra de teatre en el cinema Ideal, realitzada per alumnes amateurs de la localitat. L’empresari del cinema D. Ignacio Grau va cedir gratuïtament el local.

30 AMTV. Caixa B-232. 24 d’agost de 1935

Cartell publicitari de La República de Colònies Escolars.

“

El 9 de maig de 1936, un poc abans de començar la guerra, l’ajuntament de Tavernes per ordre del Ministeri d’Instrucció Pública va fer una Memòria del funcionament de les colònies a Tavernes, amb totes les despeses detallades amb la finalitat de rebre les subvencions de les colònies realitzades l’any anterior, és a dir 1935. La seua lectura és molt aclaridora, ja que ens dona una visió exacta de la vida dels xiquets i xiquetes en les colònies31 .

MEMORIA ACERCA DEL RÉGIMEN Y FUNCIONAMIENTO CON QUE SE REGIRÁN LAS COLONIAS ESCOLARES DE TABERNES DE

VALLDIGNA (VALENCIA).

SU NECESIDAD: Se hace indispensable que los niños de esta Ciudad gocen de los beneficios de las Colonias, ya que durante todo el año viven en habitaciones insalubres y su alimentación es, en gran parte del año escasa (por la pobreza) y falta de condimentación (a causa de dedicarse padres y madres al trabajo, restando la atención debida a las necesidades domesticas).

LOCALIZACIÓN: Esta ciudad goza en su término municipal, a unos 6 kilómetros de distancia, de magnífica playa. Este ayuntamiento, conocedor de las ventajas que reportan estas Colonias infantiles, ya viene organizándolas en años anteriores. A tal efecto dispone de edificio propio para esta función: consta de un dormitorio suficiente para 40 camas, amplia cocina, agua potable, lavabos y servicios, ducha, una marquesina, comedor, etc. Asimismo, está dotado de todos los enseres y utensilios, salvo reposiciones por deterioro.

NUMERO DE COLONOS: Disponiendo de 40 plazas, a parte de las del personal director y auxiliar, pueden disfrutar de estos beneficios 80 niños y 80 niñas divididos en grupos de 40. Cada grupo formará una colonia quincenal, empezando la primera el 15 de julio próximo y terminando la última el mismo día de septiembre, fechas que limitan las vacaciones escolares.

VIDA COLONIAL: La vida en la colonia ha de acercarse todo lo posible a la vegetativa: descanso y fortalecimiento del organismo mediante los ejercicios naturales del juego, gimnasia, baño y sana comida. Huir de todo trabajo intelectual, salvo las lecciones ocasionales que sin pérdida del juego o descanso puedan aprovecharse. Maestros y médico se encargarán de la dirección de estos actos, con el fin de obtener el mayor provecho posible en favor de los pequeños colonos.

COMIDAS: Desayuno a base de leche, pan y chocolate; comida a medio día a base de guisado de carne, pescado y fruta; merienda y cena consistente en un plato vegetal, carne o pescado y postre. Todo bien condimentado y en abundancia. Bebida única: agua.

VESTIDOS: Se proveerá a cada colono de dos mudas completas, calzado, baberos, sombrero y traje der baño.

VISITAS A LOS COLONOS: Con el fin de evitar continuas distracciones a los niños en sus juegos u ocupaciones, sólo será permitida la entrada al recinto de la Colonia a los familiares un día a la semana a señalar por la propia Colonia.

31 AMTV. Caixa B-232. Memòria 10 de maig de 1936.

Activitats en les Colònies Escolars amb xiquetss i xiquetes de Les escoles de Carcaixent. Arxiu CEIP Navarro Darás

CONDICIONES DE LOS COLONOS: Para pertenecer a la Colonia es preciso estar comprendido en la edad escolar y que, previo reconocimiento facultativo, necesite de los beneficios que se persigue. Todo colono admitido será inscrito en lista, con expresión de su peso, perímetro torácico y talla con el fin de comprobar las diferencias obtenidas al finalizar su estancia en la colonia. No serán admitidos los que padezcan enfermedad contagiosa.

DIRECCIÓN Y SERVICIOS: La dirección correrá a cargo de dos Maestros de la localidad. El servicio estará compuesto de 4 mujeres, que llevaran a su cargo la cocina, dormitorio, ropa y limpieza general. Las provisiones serán servidas por este ayuntamiento.

CONCLUSIÓN: Esta ciudad experimenta siempre vivo entusiasmo por la celebración de estas funciones extraescolares, siendo los componentes del actual Ayuntamiento quienes con más ahínco han luchado por proporcionar a los niños estos momentos de verdadera expansión espiritual y salud para el cuerpo, amenazado por falta de sol, aire y pan.

Tabernes de Valldigna, a 10 de mayo de 1936.

Firmado por el Maestro, secretario del Consejo Local: José Mª Pérez Santamaría.

L’any que va començar la guerra civil i durant tot el temps que va durar la contesa es paralitzà la realització de colònies i a la platja de Tavernes acabada la guerra ja no se’n farien més.

De l’any 1938 hi ha en l’arxiu municipal un expedient molt interessant en el qual consten totes les despeses que es produïren per enderrocar el pavelló d’obra que existia en la platja de Tavernes, ja que per motius de la guerra es va manar fortificar tot el litoral i el ministeri de Defensa de Costes va manar que s’enderrocara la part d’obra i que la fusta i els materials que servien que foren venuts a pública subhasta per valor de 5.000 pessetes. En aquest expedient estan el nom de les persones que formaren part de la subhasta, sent adjudicada finalment a D. Santiago Magraner, obrer de 61 anys d’edat, amb domicili en el carrer Cervantes que va oferir la quantitat de 5001 pessetes32 .

Una vegada acabada la guerra en 1940 sent alcalde D. José María Espinosa Badia es va intentar reconstruir les instal·lacions “...se quiere construir un barracón de madera como el que existía antes del glorioso movimiento nacional en la playa…” amb una capacitat para 60 xiquets i xiquetes, però per falta de pressupost el pavelló no es va reconstruir, i tot va anar a poc a poc oblidant-se; sols va quedar en la memòria d’aquells xiquets i xiquetes de Tavernes que assistiren a aquestes colònies i que estem segurs que durant la seua estada oblidaren la fam i les penalitats quotidianes, gràcies al treball d’aquell grup de persones i institucions republicanes compromeses en temps difícils en millorar la vida dels més febles.

ENCARNA SANSALONI MARTÍ. CRONISTA OFICIAL DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA.

32 En aquest expedient es diu que: “En caso de que sea conveniente montar de nuevo el edificio de las Colonias, la Defensa de Costas propondrá el lugar más adecuado, sin poner ninguna traba ni impedimento para que sea rehecho de nuevo”.

Les noves fonts d’energia

a Tavernes de la Valldigna (1850-1935)

Introducció

Tavernes, entre finals del S XIX i el primer terç del segle XX, anava creixent tant econòmicament com a escala poblacional i urbana. Però també experimentava un procés evident de modernització que suposava, per una part, la mecanització dels distints processos de fabricació i dels serveis, i, per una altra, la incorporació als diferents sectors econòmics de les noves fonts d’energia de la segona revolució industrial, tant petroli com electricitat. Tanmateix, també a vegades açò comportava nous problemes als quals el sector industrial i la població en general feien front, tot protestant i exigint la correcta i justa prestació dels serveis, com ara en el subministrament de l’electricitat. Analitzarem aquests dos processos i aportarem documentació original que dona suport a l’argumentació que anirem enllestint. L’explotació d’aquesta documentació tan rica que existeix a l’arxiu sobre aquestes qüestions no s’esgota amb aquest article. Hi ha nombrosos casos que mereixen, dintre d’allò que anomenem la microhistòria i la intrahistòria, la nostra atenció i que són susceptibles, cadascun, d’una anàlisi més detallada.

La implantació de l’electricitat

Amb l’impuls de la Segona Revolució Industrial s’imposaria una nova energia per tot arreu. Era l’electricitat. Aquesta substituiria totes les altres en l’enllumenat públic, el privat, i com a força motriu de la maquinària de les empreses. Són moltes les sol·licituds de negocis que, al llarg de la primera meitat del segle XX, requeriran poder instal·lar-hi maquinària moguda per electricitat. Cadascun d’aquests expedients de sol·licitud és un veritable tresor pel que suposa, per una part, com la Segona Revolució Industrial anava incorporant-se en una població com Tavernes de la Valldigna. És eixa microhistòria/intrahistòria a què fèiem referència més amunt. Però, per una altra part, alguns dels expedients són documents extraordinaris per la informació tècnica que contenen referida al projecte mateix, sovint amb plànols interessantíssims pel que fa a arquitectura i enginyeria.

No podem desgranar-los tots ací. No és l’objectiu d’aquest article. Només farem una relació d’alguns documents per tal d’observar com, encara que lentament, hi hagué un indiscutible procés d’adaptació a la nova font d’energia que anava imposant-se.1

Any 1924: “Expediente instruido para la instalación de un electro-motor en el Hospital Municipal de esta Ciudad”

Any 1925: “Expediente instruido por instancia presentada por Dolores Aragonés Llorens como viuda de Antonio Cucarella, en sol·licitud de instal·lar un electro-motor de tres Caballos de fuerza para el taller de construcción de carros que tiene montado en la Calle Carretera”.

Any 1927: “Expediente para la adquisición de un motor y bomba, destinado para surtir de agua el lavadero público que se esta construyendo en este término municipal en la partida del Albelló”.

Any 1928. Sol·licitud de Vicente Grau y Cª per a instal·lar dos motors elèctrics de 10 cavalls nou-centes trenta revolucions que impulsen dues màquines de serrar fusta, a la serreria del carrer de l’Estació, n. 36. Encara que sembla que els motors ja estaven instal·lats i hi va haver una reclamació perquè no s’atenien a la legalitat, la qual cosa va motivar un expedient.

Any 1930: “Expediente instruido en virtud de instancia presentado por el vecino Jose Maria Cruañes Martí, solicitando autorización para instalar un electromotor de un H.P. para accionar una máquina para la trituración de pasta de cacahuet en la casa nº 57 de la Calle de Gabriel Hernández.”

Any 1940: “Expediente instruido en virtud de instancia presentada por Don Vicente Chover Corts solicitando autorización para instal·lar en la casa número treinta y cinco de la calle del Barranco de esta Ciudad una càmera frigorífica accionada por un electromotor de un tercio de H.P. de fuerza”.

Any 1940: “ Expediente instruido en virtud de instancia presentada por José Bosch Sala solicitando autorización para instal·lar una amasadora y una refinadora movidas por un electromotor de un H.P. de fuerza en el horno existente en la calla del Calvario número 176 de esta Ciudad.”

Però per altra part, és evident que, per a poder instal·lar els electromotors, calia electricitat. I aquesta s’havia de produir o dur de fora. Encarna Sansaloni, al seu llibre El tren Carcaixent-Dénia al seu pas per la Valldigna 1864-1969, ens ha contat quins foren els inicis de l’enllumenat públic elèctric a Tavernes des de l’any 1895 fins al 1900-1920. Nosaltres ací volem continuar aquell relat tot centrant-nos en un episodi, molt interessant al nostre entendre, que va enfrontar els usuaris amb la companyia subministradora Energía Eléctrica del Mijares SA, encara que, de retruc, s’hi va vore també implicat un altre subministrador d’electricitat: Salvador Part Cardona. Comencem, si voleu, per aquest últim.

Signatura de Salvador Part Cardona

El maig de l’any 1927, Salvador Part Cardona, propietari de la xarxa de distribució de l’electricitat a Tavernes, diu que disposa d’electricitat gràcies a un contracte subscrit el 1925 amb la Cooperativa Popular Eléctrica SA, de València, per a poder distribuir-la i vendre-la en Tavernes. A més, explica que té construïda la línia que connecta el poble amb les línies que eixa societat tenia a Cullera. Per tant, exposa a l’Ajuntament de Tavernes que només li cal el permís per a la utilització de la xarxa de distribució interna de baixa tensió, xarxa que el mateix Salvador qualifica com a antiga. L’objectiu és que els abonats que ho sol·liciten, tant per a enllumenat com per a força motriu, puguen accedir al servei. Salvador Part es compromet a l’ampliació de la xarxa d’acord amb les necessitats i a la unió de la xarxa amb l’estació transformadora que instal·larà al final de Cullera a Tavernes. L’electricitat que havia de subministrar-se era en forma de “corriente alterna trifàsica de cincuenta periodos por

1 AMTV. Lligall B-260

segundo a la tensión de 110 voltios para el alumbrado y 220 para fuerza motriz”. L’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna, una vegada estudiat el tema, decideix concedir-li eixa utilització per acord del dia 11 de maig de 1927.

Arribats fins ací, és hora ja de passar a analitzar quines foren les causes, les posicions i el desenvolupament d’eixe enfrontament que situà cara a cara l’empresa subministradora d’electricitat, Energía Eléctrica del Mijares SA, amb la societat de Tavernes de la Valldigna. A més, és significatiu que aquesta última va dur la seua acció no de forma individual, sinó a través de les associacions de distint caire que hi havia en aquell moment a Tavernes. I aquesta particularitat li dona una nova dimensió i perspectiva al tema, almenys pel que fa a la importància de l’associacionisme a principis del segle XX2 .

La disputa entre

els

abonats i la companyia Energía Eléctrica del Mijares SA

Les desavinences entre la companyia elèctrica i la ciutadania no eren noves. Si la inauguració de l’enllumenat públic fou el 22 d’agost de 1895 amb la companyia J. J. Vallino, ja uns mesos abans, el 30 de juny del mateix any, ens trobem una queixa a propòsit de les males pràctiques i prepotència d’aquesta companyia, però també de l’Ajuntament, en nom del progrés. Julián Navarro Galiana, teixidor, com a apoderat de Leovigildo Palop Gimeno, es queixa que el contractista li ha posat a este últim uns pals de ferro en la seua paret per a posar-hi cables de la llum sense el seu permís i, a més, molt prop del seu balcó.

Sr. Alcalde de esta Villa

Impost sobre el gas i l’electricitat.

Signatura de J.J. Vallino

“Julian Navarro Galiana, casado, tegedor de treinta y seis años de edad, vecino de esta villa, y cédula personal que exhibe, como apoderado de Don Leovigildo Palop Gimeno, a V. con el debido respecto

Dice: que el contratista del alumbrado eléctrico de esta villa, se ha permitido sin autorización del principal del que habla, el colocar en las paredes de la casa de su podesdante sito en la Calle de la Cruz de la misma, tres postes de hierro donde han puesto los hilos conductores, de manera que estos bajan a mas de un palmo de la parte superior de los balcones, lo cual ha sido un ataque a la propiedad y un abuso que no esta dispuesto a tolerar su principal, y por lo tanto protesta de dicha medida y acude a V a fin se digne acordar dar la orden conveniente a dicho contratista, cuyo nombre y apellido ignora el que habla, para que dentro de cuarenta y ocho horas quite de las paredes de la casa de su principal los hierros antes mencionados a reserva de cualquier otro derecho y acción que contra dicho contratista le competa. Por tanto

Suplica a V. se sirva tener por presentada esta solicitud y en su vista acordar conforme se expresa en el cuerpo de la misma, acusándose recibo del presente escrito.

Justicia que pide este.

Tabernes de Valldigna, treinta de junio de mil ochocientos noventa y cinco.

Julian Navarro”

2 Ja hem treballat aquest tema de l’associacionisme en altre article: CISCAR, J.: “L’associacionisme a Tavernes de la Valldigna a inicis del segle XX”. Llibre de Festes de Tavernes de la Valldigna. Any 2017.

Aïllador de porcellana per a cable trenat antic

La contestació de l’Ajuntament, presidit per Florencio Ciscar, és que, com que el recurrent no té personalitat legal per a sol·licitar allò que demana, no cal resoldre res sobre el tema. Volien la llum i, si alguns ciutadans havien patir algun destorb, doncs calia aguantar-se.

Ara bé, el contenciós que enfrontà la companyia Energía Eléctrica del Mijares SA amb els seus abonats adquirí una dimensió i una intensitat que no té res a veure amb el que acabem d’analitzar. I és per això que mereix un estudi detallat.

Imatge corporativa de la companyia

Energía Eléctrica del Mijares S.A

La companyia Energía Eléctrica del Mijares SA era l’empresa que, conjuntament amb l’empresa de Salvador Part Cardona, subministrava electricitat per a l’enllumenat públic i per als motors elèctrics de les empreses. Energía Eléctrica del Mijares SA, segons ens refereix HIDAGO (2012), era una de empreses que fou promoguda de nova planta el 1923, juntament amb altres a València, com ara Comercial Valenciana de Electricidad i Electra de Levante el 1924. Aquestes promogueren la construcció de nous punts de producció d’electricitat.3 A la bibliografia que aportem es pot resseguir l’evolució d’aquestes i d’altres a través del procés de competència que es va donar entre elles. Però nosaltres ací no abordarem esta qüestió i ens centrarem en el paper que va tindre a Tavernes i la seua relació amb els abonats arran de la queixa que va promoure un seguit d’associacions per l’actuació d’aquesta empresa i que remeteren a l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna el 10 de maig de 1928. La queixa estava subscrita per un bon grapat d’associacions: Círculo El Progreso, Círculo Liberal Conservador, Casino La Unión, Centro Artístico Musical, Protectora Unión Agrícola, Círculo Unión Patriótica, Sociedad de Cazadores San Huberto, Centro Instructiva Unión Republicana i Sindicato Agrícola y Caja Rural.

L’escrit de queixa no pot començar de forma més dramàtica. I és que afirma que Tavernes, més que objecte, “ha sido víctima del proceder de las compañías o empresas que han suministrado el alumbrado eléctrico y fuerza motriz de este sistema”. Són variats els motius d’aquesta afirmació: “detestable servicio”, “falta de tensión”, “otras por exceso de la misma que ha ocasionado la inutilizacion de las lámparas”, “siempre por la carestía o alto precio fijado al consumo”. A més, per si açò no fora prou, es lamenten que, davant l’actitud passiva de la població amb les molèsties i perills, “corresponden algunos empleados...con tratos nada plausibles” a l’hora de solucionar els incidents. És clar, tota aquesta situació crea malestar, “disgusto” diuen ells. Però és que el malestar es va fer més greu a causa del canvi d’empreses i per les fusions entre aquestes (si n’hi havia).

El tema sembla que va tenir prou rellevància en el dia a dia de la població, fins al punt que, com manifesten els sotasignats de l’escrit, “constituye el tema obligado de todas las conversaciones en Círculos, Tertúlias, etc. etc.” Els representants d’aquestes associacions, davant la inquietud, decideixen estudiar el problema per tal de buscar una solució satisfactòria per a tothom. I conclouen que la millor manera de procedir era adreçar-se a l’Ajuntament perquè aquest, “haciendo el honor a los firmantes de suponerles la representación de un buen sector de las fuerzas

3 HIDALGO, A. Competencia y colusión en el mercado eléctrico valenciano antes de la Guerra Civil. Revista de Historia Industrial, nº 48. Any XX!, 2012.

Postes de la llum

vivas de esta localidad” i, a més, tenint en compte que al cap de poc temps s’havia de subscriure un nou contracte per a l’enllumenat públic -per tant, l’Ajuntament hi era part interessada-, fora el portaveu del veïnat a l’hora d’establir les negociacions amb les empreses.)

Cal destacar, fins ací, el paper que les diferents associacions tenen a l’hora de ser fòrums de debat de les diverses qüestions que atenyen el veïnat, però també mitjà de canalització de les queixes, cosa que feia que tingueren més força que si hagueren anat de forma individual. Per altra part, com és habitual, és l’Ajuntament el que, al final, com a entitat més propera a la ciutadania, rep l’encàrrec de representar a tothom i negociar les demandes de les associacions.

Pel que fa a les aspiracions d’aquestes i a les possibles solucions, elles mateixes en fan una exposició detallada que a continuació resumim:

de les associacions 1928

1. Que les tarifes siguen les mateixes que a altres pobles com ara Cullera o Sueca.

2. Que els mínims de consum siguen reduïts, si són legals, o suprimits si no ho són.

3. Que les instal·lacions es rectifiquen allà on calga.

4. Que, excepte per motius molt greus que hagen fet tallar el subministrament, que aquest siga restablert a eixos abonats.

Per altra part, les associacions ofereixen a l’Ajuntament el seu suport moral i econòmic per a arribar a una solució radical si les empreses desatenen les peticions o si l’Ajuntament considera que és hora de posar-hi fi “de una vez con lo que ha padecido esta vecindad en el dichoso alumbrado público”. Entre eixes solucions radicals aporten la possibilitat de municipalitzar el servei, si la llei municipal ho permet, o la constitució d’una empresa o companyia subministradora d’electricitat de la qual l’Ajuntament formaria part o hi participaria. O, en últim terme, fer vindre una altra empresa subministradora.

Cal assenyalar que moltes podrien ser subscrites actualment, fet que indica que la problemàtica del subministrament elèctric conté alguna cosa d’estructural, i potser per això té tant de contemporani en moments històrics tan distints.

La primera a respondre, el 19 de juny, serà l’empresa de Salvador Part Cardona. Aquest es queixa amargament, amb un llenguatge sempre dramàtic, i una actitud a vegades messiànica, que unes persones que diuen representar la població, sota el pretext que les normes per al subministrament d’electricitat per a l’enllumenat públic són alterades i, a més sense donar solucions pràctiques, “vierten en realidad acres censuras a tal Servicio”. Censures que, almenys pel que respecta a ell, són injustes i inoportunes i, per tant, escriu a l’Ajuntament, no perquè es considere culpable i vullga exculpar-se, sinó perquè la carta vol ser més aviat, segons ell, un “lamento amargo”.

A partir d’ací, amb un llenguatge com hem dit messiànic, intenta rebatre les argumentacions de les associacions. Paga la pena transcriure’n alguns paràgrafs perquè s’hi observa molt clarament quina és l’actitud i concepte que té de si mateix com a persona i com a empresari, i com entén la situació des d’eixa posició:

“Reciente está la época en que no se podía ir por las oscuras calles, y que en las casas no se podía leer por la poca potencialidad de las lámparas.

Que oportunas hubieran sido entonces las quejas y las soluciones!

Segells

Pero no: entonces la quietud conformista, y cuando un hombre como yo, a costa de mi tranquilidad y mi dinero se lanza a la azarosa empresa de suministrar nueva y potente luz a mi pueblo, arrastrando disgustos y obstáculos de los que no tenía necesidad y cuya lucha me puso en trance de muerte, cuando logrado tal deseo, miro satisfecho como Tabernes tiene por la noche la luminosidad del mejor pueblo, cuando la mesa del vecindario goza de tal mejora, aplaudiéndola íntimamente, ahora es cuando aparecen esos señores redentores, con una representación que será oficial, pero que no es, no puede ser, el sentir de sus representados: vienen ahora a soltar diatribas y palos de ciego sobre la positiva mejora que a mí tan solo se me debe.”

Amb eixe posicionament es pregunta què diuen concretament els peticionaris, quin és el “meollo” de la seua sol·licitud? I intenta anar desmuntant cadascuna de les peticions de la instància presentada per les associacions. A nosaltres ens interessa pel que aporta sobre la situació del subministrament elèctric a Tavernes en aquelles dates.

Il·lminació

Comença, contra l’afirmació que altres pobles tenen la llum més barata, que també se’n poden trobar que la tenen més cara i que això, en tot cas, depèn de les característiques del subministrament i explotació en cada lloc. Per exemple, explica que hi ha pobles que obtenen l’electricitat de salts propis o altres en què els abonats han d’adquirir accions. I que Tavernes no té salts d’aigua propis i ha d’adquirir el “fluido eléctrico con costosas y distantes canalizaciones de líneas que determinan grandes pérdidas, y más aún en éste, por ser el último de las mismas.”

Pel que fa a les anomalies de funcionament, el seu raonament es mou dintre del marc de la competència amb l’altra empresa i així arriba a afirmar que, com que cap de les anomalies afecta el servei que ell presta, per què els altres abonats no recorren a la seua empresa, la qual -segons ell- presta un servei uniforme? I, en el cas del mal tracte dels empleats, diu que ell que no ha rebut queixa dels seus i que, en tot cas, si així fora, ho corregiria.

Seguidament, mamprèn el tema de les fusions d’empreses. És ara quan aflora de manera evident la seua posició dintre del mercat del subministrament d’electricitat. Si fins ara havia mantingut un to relativament discret, entre paternalista, víctima i ofès, ara ataca amb tot l’argumentari capitalista, sense deixar de costat mai eixe tarannà paternalista que sempre el caracteritza. Crec que, igual que abans, és interessant reproduir les seues pròpies paraules perquè no es perda gens l’atrezzo de la seua argumentació i les formes lingüístiques que empra. Escoltem-lo!

“Protesto de tales suposiciones: aquí cada cual es dueño de lo suyo y responsable de sus actos (...) La autoridad es la alzada cuando el dueño desatienda lo que antes debe decírsele.

(Otras formas de explotación por municipalización, cooperativas, etc. etc.)

Todos son libres de hacer ensayos, de desenvolver su actividad y de aventurar su capital y tranquilidad. De mí se decir, que no envidiaré a quien tal haga en Empresas Eléctricas. Más si alguna vez el Ayuntamiento a más de su naturaleza de organismo administrativo se sintiera industrial, o los particulares se sintieran en organismo Cooperativo negociador de energía eléctrica, solo aconsejaré como patriota, que lo estudien y piensen bien antes, pues bien que un particular arriesgue su capital, pero toda cautela es poca cuando se arriesgan capitales ajenos; ello sin contar para nada, el forzoso y lamentable destino que espera a los que tomando con más interés la empresa, actuaran de redentores”

Finalment, tot referint-se al tema dels preus, repeteix que, per ser Tavernes punt terminal i estar molt allunyada del centre productor, la col·loca en una situació pitjor que altres. Malgrat això expressa que està disposat a fer les concessions que “el negocio permita, sin perjudicarme más de lo que ya estoy ni perjudicar intereses ajenos, con vanas y ruinosas competencias.” En aquest tema, doncs, sí que té clar que no competirà i que es posarà “a tono” amb les altres empreses, per a acabar llançant un al·legat final amb esperit entre victimista i desafiant: “y cuando las pérdidas hagan imposible la continuación me retiraré como otros han hecho antes, y otros habrán de hacer. Ya veremos si la quiebra de las Empresas eléctricas produce la era venturosa que los solicitantes adversos se prometen.

Finalmente, pasa en este negocio como en otros aspectos de la vida económica y social, que son muy bellos y envidiables, vistos de fuera, pero que son muy complejos, desagradables, y hasta ruinosos vistos por dentro.”

Així s’adreçava este representant de l’empresariat local i subministrador d’electricitat, a l’Ajuntament en resposta a l’escrit que l’Ajuntament li havia remés a instància de les associacions.

Al cap de poc més d’un mes, el dia 23 de juliol de 1928, és l’empresa Energía Eléctrica del Mijares SA la que s’adreça a l’Ajuntament per a donar la seua versió dels fets i quina és la seua actitud envers les peticions. És un escrit un poc més llarg que l’anterior, no tan visceral, més tècnic.

Comencen, primerament, amb un seguit de descàrrecs que creuen necessari fer palesos. En primer lloc, que ells s’havien fet càrrec de la gestió de l’electricitat feia molt poc temps i per això algunes de les coses que se’ls imputen són anteriors a la seua gestió. De fet, segons ells, des que se n’encarreguen no han parat de fer millores en el servei, tot renovant i instal·lant noves línies i transformadors. Igualment, expressen que estan fent un revisió dels serveis que fins ara havien estat abandonats i que renuncien a descriure “los escandalosos abusos descubiertos en poco tiempo”.

Amb relació al tracte dels empleats, diuen que, si no expliciten de quin tracte i quins empleats es tracta, no poden fer res, ja que de moment no han rebut cap queixa en eixe sentit. Però que, com abans Salvador Part afirmava, si són de la seua empresa atendran totes les reclamacions.

Ara bé, deixen clar que els defraudadors seran tractats amb severitat -amb el degut respecte, és clar- i que confien que ni l’Ajuntament ni les “personas honradas” donen empara a aquells que estan fora de la llei.

A continuació mamprenen el tema del canvi d’empreses i les fusions. I, en aquest sentit, l’Empresa Eléctrica del Mijares SA diu no entendre les manifestacions de disgust per haver desaparegut l’anterior empresa que “tantos años han padecido” (l’empresa de J. J. Vallino). I més encara quan amb la seua empresa han desaparegut els mínim de consum exorbitants i rebaixat, a més, els preus. I, pel que fa a l’empresa de Salvador Part, quan aquesta s’incorpora al mercat, diuen que fou aplaudida perquè des d’aleshores Tavernes tenia dos subministraments i a l’empara de la competència les dues s’esforcen a donar bon servei, “i no serán imparciales los que tales hechos no reconozcan”.

Amb tota aquesta seqüència argumental, és clar, sospiten que “si los hechos están en contradicción con la realidad, no cabe duda que la campaña de protesta no debe estar inspirada en el más sano interés ya que en muchas ocasiones suelen fomentarlas quienes menos derechos tienen para hacerlo, pues seguros estamos que entre ellos habrá alguno de los que hasta ahora han disfrutado del fluido eléctrico sin pagar lo que les correspondía y cuando como ahora se trata de cortar tales abusos protestan de esta forma, ya que ni legal ni moralmente pueden hacerlo por la causa indicada.”

En el cas de les tarifes consideren “extemporáneas” les apreciacions que no s’han modificat les tarifes. Perquè, de fet, segons l’empresa, s’han fet bonificacions per consum i han intentat millorar el servei.

Una vegada acabada la part de descàrrecs, i per rematar, concreten quina és la seua posició mitjançant un seguit de punts.

1. No poden regir els mateixos preus que a Cullera i Sueca perquè cada poble té les seues característiques. Sueca i Cullera, per exemple, tenen xarxes noves i els abonats són socis que han pagat per ser-ho; i, a més, estan més a prop del lloc de producció, no com Taver-

nes, que és de les últimes on arriba esta companyia, a més amb una xarxa antiga i deficient. La societat va adquirir la xarxa de J. José Vallino SA amb valors que representen una pèrdua amb les despeses que origina les recaptació d’aleshores. “Con el fin de que no vean en esta Sociedad un criterio cerrado en esta cuestión” prometen, per a l’any següent, una rebaixa perquè tenen previst haver acabat ja les millores.

2. Que els mínims de consum en l’enllumenat no s’apliquen, encara que hi tenen dret, i els de la força motriu han estat reduïts al mínim des que una altra empresa va entrar a competir.

3. Que està deixant la xarxa en les millors condicions possibles pel que li suposa.

4. Que la societat no tallarà el subministrament si no és per falta de pagament, manipulació per a cometre frau o per no estar les instal·lacions en bones condicions. Ara bé, deixen clar que perseguiran els defraudadors que són els causants de la falta de fluid.

Per a acabar, i pel que fa a l’establiment d’una nova empresa, es volen mantenir al marge perquè consideren que “nos está vedado el hacer consideraciones sobre el establecimiento de una nueva red y fábrica de producción, pues las razones que expongamos pueden considerarse con miras egoístas e interesadas.”

Com podem observar, es repeteixen bona part dels arguments que ja sostenia Salvador Part malgrat incorporar-ne altres d’interessants o que afegeixen informació pel que fa al tema que tractem.

L’assumpte sembla que queda en un atzucac entre els anys finals de la Dictadura de Primo de Rivera fins als últims mesos de la Dictablanda del general Dámaso Berenguer. El tema es reprendrà de nou a partir de juny de 1930 i s’estendrà al llarg de la Segona República.4

El dia 25 de juny de 1930, de nou les associacions, Centro Artístico Musical, Unión Republicana, Sociedad de Cazadores San Huberto, Círculo El Progreso, Asociación de Barberos, Sociedad de Horneros Panaderos de Tabernes de Valldigna, Casino La Unión, Círculo Liberal Conservador, Protectora Unión Agrícola de Tabernes de Valldigna i el Sindicato Agrícola y Caja Rural envien un nou escrit a l’Ajuntament de Tavernes, en què recorden que ja el dia 10 de maig de 1928 s’adreçaren a l’Ajuntament, escrit que reprodueixen de nou i en el qual es ratifiquen tots.5 Però ara, tot i admetre que l’Ajuntament va fer gestions encertades i va atendre les peticions, inclús aconseguint que es rebaixara el preu de l’electricitat i millorara durant algun temps el servei, en l’actualitat l’única empresa que continua existint, la Sociedad Energía Eléctrica del Mijares SA presta un servei bastant deficient. I per si això fora poc, asseguren que freqüentment interrompen el servei, fet que ocasiona greus perjudicis a les indústries que utilitzen l’electricitat com a força motriu, ja que no poden seguir treballant; a més de les molèsties que causa a tots els ciutadans per quedar-se a fosques. Per altra part, segons ells, el preu és elevadíssim. En aquest punt tornen a treure l’argument que a Cullera i Sueca el preu és inferior.)

Finalment es queixen que, clar, com que els talls de subministrament són tan freqüents, quan acudeixen a la central elèctrica per a saber si la interrupció durarà molt, no els saben què contestar. I que això es podria solucionar instal·lant un telèfon per a comunicar amb la fàbrica productora.6

Per tot això tornen a demanar a l’Ajuntament que encete les negociacions necessàries amb la companyia de la llum per a aconseguir les seues demandes, les quals, segons ells, “son de imperiosa necesidad y que redundaran en beneficio de todo el vecindario”.

4 La dictadura de Primo de Rivera fou el règim polític que hi hagué a España des del cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, fins la seua dimissió el 28 de gener de 1930 i la seua substitució per la “dictablanda” del general Dámaso Berenguer. El 14 d’abril de 1931es proclamà la Segona República espanyola.

5 L’escrit que va iniciar la protesta i que hem ja analitzat més amunt.

6 En 1860 es presenta al públic aquest nou aparell inventat per Antonio Meucci, el qual ja l`havia provat a sa casa el 1854. És, sense cap dubte, un dels elements essencials de la Segona Revolució Industrial. Els representant de les associacions que subscriuen l’escrit li concedeixen una gran importància doncs, en el cas que ens ocupa, posen de manifest que amb la instal·lació d’aquest aparell a la Central Elèctrica es podria “saber la causa de la interrupción y al efecto poner los medios necesarios más rápidos posibles para restablecer nuevamente el servicio, cosa que sin dicho medio de comunicación resulta difícil o casi imposible, perjudicando con ello grandemente los intereses de todo el vecindario”

Fins ara no havíem tingut cap notícia directa de quina havia estat la postura de l’Ajuntament davant del conflicte. Sí que indirectament havem vist com sembla que s’havia posicionat a favor de les associacions, havia intercedit per elles davant de les empreses i aconseguit algunes millores. Ara, tanmateix, sí que disposem d’un document, un ofici que surt de l’Ajuntament i s’adreça a l’enginyer director de l’Energía Eléctrica del Mijares SA mitjançant el qual se li envia una còpia de l’escrit de les associacions. En aquest ofici es manifesta clarament l’actitud positiva de la corporació municipal envers les demandes que es manifesten en l’escrit del dia 25 de juny de 1930, al costat de les quals se situa de manera evident.

“ALCALDIA CONTITUCIONAL DE TABERNES DE VALLDIGNA

Negociado......

Número: 558

Ofici de l’Ajuntament de 1930

Adjunta tengo el honor de remitir a V. copia de la instancia presentada por los Casinos y Sindicatos y fuerzas vivas de la población reclamando contra el deficientísimo servicio de alumbrado que presta la Compañía de su digna dirección, así como del precio elevado de las tarifas.-

Dada cuenta a la Comisión Municipal Permanente de dicha instancia acordó informar reconociendo la justificación de la protesta formulada y que se le hiciera presente hallarse dispuesto este Ayuntamiento a exigir con toda rigurosidad el cumplimiento de las cláusulas del contrato vigente llegando incluso a la imposición de las multas reglamentarias.-

En espera de sus noticias y confio la rápida subsanación de las deficiencias anotadas.-

Dios guarde a V. mucho años.-

Tabernes 2 de julio 1930

El Alcalde.

Sr. Ingeniero Director de la “ENERGÍA

ELECTRICA DEL MIJARES S.A.”

VALENCIA.-“

No sabem quina fou la contestació o les actuacions de l’empresa en aquella ocasió, encara que podem suposar que no en feren cas o que les actuacions foren del tot insuficients, perquè, de nou, el 28 i 29 d’agost de 1935, ara ja en plena Segona República, tant la Cooperativa de Consumidores Tabernense -mitjançant un extens document-, com els propietaris de motor elèctric, es dirigeixen de nou a l’Ajuntament per a descriure quina és a situació que es viu a Tavernes de la Valldigna respecte d’aquesta qüestió. La Cooperativa seguirà la seua lluita fins al novembre de 1935.7 Era l’últim capítol al qual ens referirem en aquesta llarga disputa entre les empreses subministradores d’electricitat i la societat de Tavernes. Un conflicte en el qual anava pujant el to i la intensitat del llenguatge i de les denúncies.

Aquesta vegada la Cooperativa ja parla d’actitud “provocadora y agressiva” per part de la companyia elèctrica. A més, l’acusa d’usar “el desplante y disposición rápida aun por encima de de la razón, la costumbre y la Ley para con ello atemorizar y paralizar el digno y viril gesto de esta Ciudad...” Una ciutat a la qual, en rebel·lar-se ja cansada de “tanto atropello y abuso”, la companyia veu un desig d’emancipar-se en el tema del subministrament elèctric, emancipació que la companyia, segons ells, intenta paralitzar o evitar.

7 Estem cronològicament situats en el bienni radical-cedista (1934-36), aquell que les esquerres anomenaren “bienni negre” i durant el qual governaren la República els partits de centre dreta encapçalats pel Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux.

Acusen la companyia de vulnerar constantment els costums i disposicions mentre que els consumidors són els qui sofreixen la vexació per part de la companyia. I com a prova d’aquesta actitud, assenyalen, en un seguit de punts, quina és la seua actuació. Punts que, com abans, anirem desgranant d’un en un, perquè creiem que ens donen les claus de quina era la situació del subministrament elèctric, ara durant el període de la Segona República.

1. Denúncies als consumidors de frau o “trampa”, cosa que els denunciats neguen. Fins ara la Cooperativa no ha volgut posicionar-se fins a comprovar la veracitat de les acusacions, però planteja un tema que l’ha fet pensar: i és que la companyia, en els últims mesos, havia fet un “levantado de precintos” per a revisar els comptadors, cosa que, segons ells, podria haver-se fet a través del vidre de la caixa de fusta. I clar, si els abonats no entenen què s’està fent, qui no els assegura que els empleats han pogut fer algun canvi en els fils i “¿quien se atrevería a sostener que entre los denunciados no había alguno inocente y que se le haya preparado algún truco por ofensa a su persona? ¿Toma la Compañía determinaciones para que no se piense así de ella?” El cas era que algun denunciat ha denunciat, al seu torn, que en arribar a casa l’havia vista envaïda d’inspectors de fraus, els quals ja tenien els aparells desprecintats i oberts. És legal això? Es pregunten.

Caixa comptador

2. Que als transeünts els instal·len el comptador sense més, mentre que als veïns els fan signar un contracte amb “ciertas condiciones especiales que parecen a esta Cooperativa tan sumamente sospechosas” que dubten que estiga legalitzat. El fet és que sembla que la companyia no dona a cap abonat un duplicat del contracte, amb la qual cosa són molt difícils les reclamacions. Com a exemple, conten l’anècdota d’un abonat al qual temporalment se li havia connectat la llum. A aquest se li havia proporcionat un contracte per a signar-lo i l’havia perdut. La companyia, com a càstig, li va tallar la llum. I és que l’esmentada empresa era molt zelosa que no hi haguera cap còpia dels contractes en mans de ningú que no fora ella.

Com a exemple d’irregularitats exposen el seu cas, el de la Cooperativa mateixa. Aquesta no volia connectar-los a la llum si no era amb un comptador, acompte de 10,25 pessetes, signatura del contracte amb una condició especial, la 7a creuen ells, segons la qual la companyia posa els preus de l’electricitat sense demostrar que els té legalitzats. De fet, al final van aconseguir –expliquen- un enganxament provisional, sense acompte ni signatura de la pòlissa, gràcies a les comunicacions i gestions oficials que realitzaren, cosa que demostraria que la companyia no actuava del tot legalment i es feia arrere quan la collaven un poc. I acaben “¿Es esto moral, es esto legal?”

3. Queixes de molts abonats que, o no saben de comptes, o sabent-ne, no entenen el mecanisme de lectures de kw i alguns mesos els cobren quantitats elevades. Però és que la Cooperativa reconeix que ni tan sols ells són capaços de saber com porta la comptabilitat la companyia. Expliquen que en altres llocs, com actualment, s’indica la lectura anterior i l’actual, però que en el seu cas sols es posen els kw consumits, a tantes pessetes, costa tant. Clar, així, es lamenten, no dona seguretat a l’abonat. A més, -expliquen- la cosa s’agreuja perquè no hi ha una llibreta de lectures al costat del comptador, i sols la pot aconseguir qui la demana personalment. Per tant, demanen que aquesta estiga enganxada a la caixa del comptador.

Per altra part, no poden confiar en les lectures de la companyia perquè, com refereixen en una anècdota, un empleat va indicar 130 kw en lloc de 13 kw sense adonar-se que era una lectura del tot incoherent. O un altre cas en el qual la companyia volia tallar la llum a un abonat argumentant que el comptador estava a nom del seu pare i que calia verificar-ho. Després es va demostrar que s’havien equivocat. Però és que l’autoritat hi era present perquè va acudir en solidaritzar-se altres veïns amb ell “ante el inicuo atropello”.

Per a acabar-ho d’adobar posen l’exemple del comptador mateix de la Cooperativa: quan l’instal·laren ja indicava un centenar de kw però la companyia no va informar del fet per tal que quedara clar que no l’havien de pagar. Clar, ells ho tenen fàcil perquè molta gent ha vist la lectura, però, i un abonat individual, com ho justificaria? Es pregunten.

I tornen a preguntar-se:“¿Es esto moral, es esto legal?”

4. La Cooperativa vol que siga suprimit el mínim de consum i abaratit el consum. Denuncien que la companyia, aprofitant que la Cooperativa semblava “estar morta” durant un temps, havia elevat el preu del consum als nous contractants. A més, exigeixen que la companyia, per al cobrament, ha tenir unes tarifes aprovades pel governador o altres autoritats, segons el cas, i han de ser escoltats els ajuntaments, cambres de comerç, etc. I cada elevació o disminució de tarifes s’ha de sol·licitar prèviament. I, finalment, aquestes han d’estar publicades en el butlletí oficial i en periòdics que tinguen la major circulació possible. Pel que fa als contractes, han de ser amb el model de pòlissa oficial.

Com podem observar, es fa una minuciosa anàlisi de totes les pràctiques que consideren abusives per part de la companyia Eléctrica del Mijares SA. I per eixe motiu va cursar, el dia 13 de juny, a la Jefatura de Industria de la província tres instàncies, dos de les quals havien estat contestades per l’Ajuntament però no l’altra: la que feia referència a les tarifes i en la qual manifestaven que, i ara és quan la Cooperativa es posa definitivament enfront de la companyia, “los consumidores interesados en dicho asunto nos reservábamos el derecho legal de suspender o sea retener el pagar la Compañía mientras no se dictaminase esa petición”. I per això, els motoristes interessats subscrigueren la retenció del pagament a la companyia mentre es dictamina sobre el preu autoritzat. Quan siga determinat, pagaran.

Com va contestar la companyia? Doncs suspenent el subministrament als seus abonats a les 20 hores d’haver-los demanat el pagament “atropellando sus mismas disposiciones puesto que en la condición especial de su póliza nº 7, determina diez días de plazo para el abonado para el pago, en la Caja de la Compañía”. Al seu parer, “Decisión rápida, ilegal y contra costumbres de la población hecha por encima de la razón y moral para causar un efecto teatral en la población consumidora para amedrentarla. Pero no ha sido así, la cohesión entre los consumidores es más fuerte que nunca, pero por ello no abandonan la razón ni la Ley, como ha hecho la Compañía”.

La companyia, en veure la fermesa dels motoristes, sembla que va tallar la llum; tanmateix, els motoristes estaven disposats que els tallara a tots l’electricitat per a fer la companyia culpable dels evidents trastorns.

A la fi, la Cooperativa intenta bastir ponts, tot asseverant que ha aconseguir, mitjançant la persuasió i per evitar eixos trastorns, inclús “contrariando voluntades y convencimientos”, que els motoristes paguen el mes de juliol de moment, fins que les autoritats resolguen. I tot perquè no “vuelvan a chocar voluntades produciendo rozamientos que todos debemos evitar”.

Però sentencia, perquè no hi haja dubtes: “Que pues bien patente el espíritu de cordialidad y sensatez de esta Cooperativa en contraste de la desplantez atropellando ley y razón como ha hecho la Compañía de cuyo atropello protestamos respetuosa pero enérgicamente sin renunciar por nuestra parte a ninguno de estos derecho pues todo sigue en iguales cursos y deseos.”

Per tot això, demanen a l’Ajuntament que ordene a la companyia que esmene les faltes comeses i que intervinga per a resoldre prompte la seua comunicació. I adverteix/amenaça “para evitar actitudes que después la Directiva de esta Cooperativa ser vería imposibilitada o entorpecida a evitar después de la sensata conducta y continencia que han demostrado los acordantes de la retención de pago”.

L’endemà, el dia 29 d’agost de 1935, els propietaris de motor elèctric s’adrecen a l’Ajuntament repetint els mateixos arguments, tot remarcant que protesten per la facilitat amb què la companyia ha pogut moure’s per damunt de la raó i la llei.

Tot indica que les coses no anaren conforme esperava la Cooperativa de Consumidores perquè el 13 de setembre de 1935 es queixen que l’Ajuntament no ha acusat recepció ni contestació d’un comunicat que li enviaren el 19 d’agost. En vista d’això sotmeteren a referèndum la conducta a seguir i decidiren considerar com un “atropello propio el que se cometiere con cualquiera de nosotros, los acordantes”. La batuta en aquests últims estadis de la disputa sembla que la porten ara els qui tenien motor elèctric en les seues empreses, encara sota la intermediació de la Cooperati-

va. Aquests continuen amb el seu pla de retenir el pagament. I que els estranyava que, no obstant el temps transcorregut, no havien rebut cap contestació oficial ni al comunicat del 19 d’agost ni a la instància del 13 de juny, tot i tenir en compte que les instàncies 1 i 3 de la mateixa data, ingressades el 19 de juny, sí que foren contestades per la jefatura per mediació de l’Ajuntament, al cap de 7 dies de la presentació, i, en canvi, la 2, base de l’acord que han pres, no ha estat contestada.

Hi havia un bon embolic i, o distracció o voluntat d’entorpir les demandes. No ho sabem. Ara juguen l’última carta i ofereixen a l’Ajuntament enviar una representació o delegats si aquest ho necessita per a ampliar detalls o “controversias”. Tanmateix, encara el 18 d’octubre, en un ofici, han de tornar a adreçar-se a l’alcalde per a demanar-li una reunió conjunta entre ells i l’Ajuntament per a “imponerles de nuestra marcha y armonizar deseos y conductas en beneficio de la economía de la Ciudad en el aspecto de consumo eléctrico”. Per tant, es queden esperant la citació amb el dia i l’hora. Signava José Cruañes Martí, president de la Cooperativa de Consumidores Tabernense. Pareix que finalment, tal com apareix en una anotació manuscrita dalt a l’esquerra, van ser citats per al dimarts següent a les 9 de la nit.

Finalment, el dia 4 de novembre, l’Ajuntament i la Cooperativa semblen haver fet les paus, tal com apareix en un altre escrit en el qual la Cooperativa li envia tres instàncies perquè, al seu torn, les remeta, “contrangulandose (sic) de nuestro transaccional acuerdo en contraste de la conducta de la compañía y de la economía que significa para la Ciudad el reconocimiento oficial que la compañía no tenía mínimos aprobados y por tanto no ha de cobrarlos”.

Pareix que, per fi, gràcies a la constància i a la unió de tots, havien guanyat la batalla contra la companyia elèctrica, encara que fora mitjançant una mena d’acord i de manera parcial. Volem acabar aquest apartat reproduint l’escrit final de la Cooperativa, una vegada analitzat l’anunci oficial n. 6323 del butlletí oficial de la província del 30 d’octubre:

“Visto que de lo que dispone ENERGÍA ELÉCTRICA DEL MIJARES S.A. son de tarifas autorizadas por concesión en el año 1927 y que estos precios son los máximos que la empresa puede cobrar ya que tarifas de concesión es ajeno a tarifas de aplicación reguladas y aprobadas.

Contando que la Empresa abrirá seguidamente en la Jefatura de industria expediente de aprobación de tarifas de aplicación- de las que hoy carece, con los trámites legales necesarios, siendo uno de ellos el requerimiento de la Jefatura a la Cámaras de Comercio e Industria y a los Ayuntamientos interesades para que emitan informe.

Renunciamos por nuestra parte a exigir como inmediato que aquellas percepciones y conductas que no han sido expuestas aun en la Jefatura y que la Empresa no tiene bien reguladas con arreglo a ley como alquiler de contadores etc. etc. sean de momento anuladas y esperamos en ello el final de aquel expediente, siempre que la empresa acepte en práctica lo que es hoy resolución oficial administrativa y cuyo detalle para evitar equívocos exponemos a continuación.

Aceptamos el pago de la Energía retenida de pago y la que se nos facture hasta el final de aquel expediente a los precios sobre kilovatio que viene hoy aplicando la compañía desde varios años; exceptuando los mínimos de percepción o sea cobro de una cantidad aunque no la marque el contador, mínimos de los que siempre hemos protestado, por su ilegalidad, por su inmoralidad en una Empresa que vende mas que fabrica y de los que veos que ni tan siquiera en las tarifas de concesión estaba autorizados a cobrarlos, y de los que habíamos procedido oposiciones y denuncias.

Esta transición nuestra en aceptar como buena hoy una forma de pago, del que después quizá resultemos perjudicados, no significa en modo alguno renuncia por nuestra parte a exigir a la Compañía por el camino legal, las devoluciones de cantidades que hubiese percebido de más en fechas anteriores. Y que si después de este nuestro moderado acuerdo tomado en atención a las diferentes autoridades que en nuestro asunto han intervenido, por la Empresa se intentase reproducir actitudes ilegales i violentas, exigir por nuestra parte aquellas responsabilidades que se derivasen del incumplimiento durante tanto tiempo dela vigente legislación de la República.

Lo que tenemos a bien notificar por triplicado a la Jefatura de industria de la Provincia, al Ayuntamiento de esta ciudad y a la Empresa suministradora.

Viva V.S. muchos años.

Tabernes de Valldigna a 4 de Noviembre de 1935.

Por la Cooperativa

EL PRESIDENTE

J. Cruañes”

Fou una victòria important. Cal pensar que el procés va trigar molts anys a finalitzar i mols esforços. No seria fàcil per als abonats enfrontar-se a una empresa com la Compañia Eléctrica del Mijares SA, amb molt recursos i assessorament legal. A més de les incomoditats que provocaven les respostes de la companyia, com ara els talls de llum i els diferents abusos que hem vist al llarg de tot el desenvolupament del conflicte. Tanmateix, aconseguiren doblegar la voluntat de l’empresa gràcies a la constància, la unió i el suport de la corporació municipal.

Conclusió

Al llarg d’aquest article hem intentat analitzar com també la Segona Revolució Industrial tingué el seu desenvolupament a Tavernes de la Valldigna. I encara que suposà un progrés evident, la seua implantació no estigué exempta de problemes, entre els quals hem destacat la lluita entre la ciutadania i les empreses d’electricitat. El poder de les grans empreses es feu cada dia més evident i no sempre va ser fàcil fer-hi front.

Ha estat un repàs molt elemental, centrat en les fonts documentals de què disposem a l’arxiu municipal, però que ens acosta a la manera de veure el món d’aquella època, especialment a través de les nombroses referències literals que hem emprat.

JOSEP CISCAR. CRONISTA OFICIAL DE TAVERNES DE LA VALLDIGNA.

Societat Instructiva Unió Musical: fent140 any música

Fixem-nos en la iconografia de la fotografia de la portada d’aquest llibret: Juliol de 1.977. Certamen Internacional de Bandes “Ciutat de València”. Desfilada en la plaça de bous del Cap i Casal. Mestre, banderer i bandera.

Altra cosa ben diferent en seria la seua iconologia, el significat de la qual és molt més profunda del que podem pensar.

Si prenem un dels elements de la imatge, la bandera de la Societat Instructiva Unió Musical, de manera ràpida hi associarem un banderer, una banda i un director. Però centrem-nos en la bandera; més en concret en allò que hi ha en ella: un escut i un nom. Un nom de 4 paraules.

Desgranem aquestes 4 paraules i reflexionem un poc sobre elles.

“Instructiva”.

Durant les dècades dels 70 i 80 del segle XX, era habitual l’assistència al Certamen del Cap i Casal. Més que ser habitual, podríem dir que estava normalitzat. Estem parlant de l’etapa daurada de la nostra banda.

1.976 Primera secció 1r premi

1.977 Especial B Menció honorífica

1.978 Especial B 1r premi

1.979 Especial A Menció honorífica

1.980 Especial B 1r premi

1.981 Especial B 1r premi

1.982 Especial A Menció honorífica

1.983 Especial A Menció honorífica

1.984 Especial A Menció honorífica

1.985 Especial A Menció honorífica

1.986 Especial A 3r premi

1.989 Especial A 1r premi

1.992 Juvenil Menció honorífica

1.996 Secció d’honor 1r premi

Però allò realment important no és això. Allò que realment s’extrau de la imatge són els valors que la Societat Musical representa: disciplina, paciència, cultura, esforç, respecte i educació. Educació o..... si atenem a la segona paraula del nostre nom, instrucció.

Als anys 70 i 80 es va forjar una generació de joves músics, molts dels quals (vora 70) ocupen hui en dia llocs destacats en les millors bandes, orquestres i conservatoris professionals de tota Espanya. Una nova generació de joves que, de la mà del mestre Arnau, va ser capaç de deixar enrere les velles disputes i rivalitats dels anys 30... la de les bandes del Rabo i del Tapó. Deixar enrere les velles rivalitats dels anys 30? Què significa això?

Durant els anys de la dictadura franquista es va produir una unió forçosa de les dues bandes. Una unió que mai va ser real durant les dècades dels 40, 50 i 60. 30 anys en què els músics de la banda de Tavernes assajaven i tocaven junts, però mai en harmonia. Tot al contrari, encara era possible vore alguna baralla entre ells.

“Unió”.

Aquesta vertadera unió es va produir arrel d’aquesta nova generació de músics que ni havien patit la guerra ni havien conegut les dues bandes (de ben segur que en coneixeu a més d’un) i que, de la mà del mestre Arnau es va començar a concebre, des d’inicis dels anys 70, una única banda, l’actual.

“Societat Musical”.

Disciplina, hores d’assaig, saber fer silenci, escoltar, paciència, respecte pels companys, treball col·lectiu, grup per damunt de les individualitats, amistat.... hores de son, cansament, assaigs fins altes hores de la matinada en l’antiga plaça de bous portàtil situada on està ara el pavelló cobert o en l’antic local del Moll.

...i el pares d’estos joves? Famílies treballadores que reservaven part del que guanyaven (sovint amb la taronja) per a l’educació musical dels seus fills. Una educació que anava més enllà dels ensenyaments de notes, sostinguts, ritmes o bemolls; una educació en valors i en l’esforç.

Uns valors que es veuen resumits i reflectits en la nostra bandera, la que durant més de 40 anys va dur, ben alta, l’etern banderer: el tio Xulo (el banderer ocult en la imatge de la portada)

“140 anys”.

Instrucció, valors, educació.... un fet que no és exclusiu dels anys 70, ni dels 80 ni de hui.... sinó que ja són observats, i amb major èmfasi, fa ara casi un segle.

14 d’abril de 1931, proclamació de la II República espanyola. El nou règim republicà arriba amb aires de llibertat i esperances de modernitat, entre les quals hi destaca la lluita contra l’analfabetisme.

El primer govern republicà té com a un dels seus principals objectius la construcció massiva d’escoles per tot el territori estatal, però les disputes, cada vegada més irracionals, entre partits i blocs ideològics no va permetre l’èxit d’aquesta desitjada i revolucionària reforma educativa.

Feien falta escoles i mestres... mestres i escoles laiques que deixaren enrere l’educació elitista i religiosa que només arribava a les poques famílies adinerades de cada població i que impedia la prosperitat d’una immensa majoria de famílies que malvivien treballant en les fàbriques i els latifundis agraris de patrons i terratinents de tot l’Estat.

Així n’era la vida de la primera mitat del segle XX. Així era el context dels primers anys de la banda de Tavernes. I davant un context generalitzat d’analfabetisme popular, ni els governs de l’Estat ni els municipals de la II República van poder fer més per revertir la situació. Un context de violència creixent, d’irracionalitat maximalista i d’odi al posicionament oposat que va dur a espanya a una cruel guerra civil, i al món a la II Guerra Mundial.

I ací és on entra la “instrucció” de les 2 bandes del moment: la del Centro Artístico Musical i la Banda Municipal.

Portar als xiquets a aprendre “solfa” (paraula que fins fa poc era com es denominava l’aprenentatge del llenguatge musical) era més que aprendre de corxeres i de sostinguts.

Amb “mestres” que no eren mestres sinó que treballaven pel dia i “instruïen” a poqueta nit (quan no tenien assaig), els fills de molts llauradors van aprendre no només a escriure i llegir sinó, sobretot, els valors de la cultura, la disciplina i el saber estar.

“Mestres” altruistes que es preocupaven pels seus “educands” com si foren els seus propis fills i que, sovint, discutien amb els pares quan els alumnes no acudien a “solfa”.

Aleshores, si tot era beneficiós, per què els xiquets no anaven ni a escola ni al “solfa”? La resposta és, sobretot, trista.

Les famílies dels anus 30 es caracteritzaven per tindre molts fills, sent normal que alguns d’ells moriren joves. I això era així perquè (a banda de la forta condemna dels anticonceptius que l’Església catòlica promulgava des dels púlpits) tindre una enorme quantitat de fills suposava enorme ajuda com a força de treball (agrícola sobretot) amb la qual intentar no passar penúries ni gana.

En altres paraules, si les famílies no podien permetre’s el luxe de dur als fills a l’escola durant els matins... aquesta “instrucció” vespertina o casi nocturna feta per les dues Societats Musicals valleres sí que era de profit ja que no interferia en la feina.

Aquesta és la vertadera importància i transfons de la imatge de la portada. Un fet que va ser així fins la professionalització dels ensenyaments musicals al llarg dels anys 70 i que, amb el mestre Arnau, es va allargar fins a inicis dels 90.

Valors...

Instrucció...

Respecte...

Educació... ...tot això, resumit en un mestre, una banda i una bandera: la de la SIUM.

Banda Municipal, el Rabo.

Banda del Centro Artístico Musical, el Tapó.

L’aigua

Abans, a Tavernes, d’aigua potable no n’hi havia en totes les cases. La part alta del poble tenia servei d’aigua perquè la font la tenia sempre oberta (és un filet d’aigua). Per a emmagatzemar-ne per a les necessitats (conques, poals, etc.), la majoria de les cases tenia un lloc per als cànters i botiges, un prestatge de granit o obra que a voltes tenia la paret de manisa adornada. Eixe lloc del cànters i botiges es deia el canterer. Les dones i xiquets baixaven amb cànters, botiges i garrafes de vidre a les fonts públiques per a portar aigua a casa. Al carrer Major hi anava Tarrara, un home major molt curiós, i els xiquets li deien: “Tarrara gargallut” i tiraven una salivada a terra. I ell buidava la botija totes les voltes que li ho deien els xiquets. Hi havia altres fonts al carrer de la Barca (font de les Vespes), Gabriel Hernández (font de la Bola), en la carretera enfront de l’actual Euronics (abans cine Ideal), a la plaça del Tio Julio o la mateixa font dels Gitanos en l’entrada del poble, que encara existeix.

Algunes dones es posaven un drap al cap i, damunt, el cànter ple d’aigua fent equilibri, i el pujaven a la part alta del poble. Era cosa de vore tots els dies a l’alba baixant les files de carros pel carrer de Mitja Galta per a anar al camp, que paraven a la font dels Gitanos per a omplir les botiges d’aigua i poder beure en la faena. Pel camí de la Dula les omplien en el motor de Juanito Pepica; hi havia una bassa xicoteta i una font per a omplir les botiges i beure els animals (és al costat de la creu). Darrere de Casa Borderia naixia la font de Cecília, una aigua bona de beure. També la de l’ullal és bona de beure, allí hi havia flors de nenúfar per damunt l’aigua, era preciós; omplien i ficaven en l’aiguadera la botija tapada amb una bossa d’espart que protegia l’aigua de la calor i del sol. Hi havia fonts naturals, com la del Canut, que deien que era aigua que curava; hi pujaven de tot el poble a omplir botiges i botelles perquè deien que era molt bona per a les febres i el tifus (jo hi he anat per aigua per a un familiar malalt). En la muntanya de les Creus hi ha les fonts de la Sangonera, de Cantus, la Mina, la Granata (molt bona), encara que el Clot de la Font és el brollador més famós. A més, l’Ull del Bou, el Bolomor, el riu Vaca o el Badell, que inunden els camps i a vegades el poble si les pluges són fortes. De pous de vendre aigua també n’hi havia alguns. Les dones baixaven les conques plenes de

roba per a llavar en el llavador públic amb aigua fresca i corrent (ja no existeix, però era molt gran i bonic). Les cases, en la part baixa, tenien pous particulars i mitgers (compartits per dos cases) i en treien l’aigua ben fresca per a beure els animals i les persones, és a dir, tenien servici d’aigua. En la zona dels sequers hi havia pouets comunitaris i particulars, que treien l’aigua amb poal i corriola, una aigua fresca i bona per a beure i per als servicis, llevar-se la pols de l’arròs, beure els animals...

En el camp hi havia molts pous i sénies. Al centre d’un cercle, hi havia un pou, un tambor una cadena de calitxos partits i forat, d’on treien l’aigua. Una biga enganxa el tambor i una haca o un burro l’arrosseguen, pegant voltes amb els ulls tapats (ulleres). Una dona o un xiquet amb una vara (arre, arre, haca) feia que no parara i eixia l’aigua neta, fresca. En podies beure i es repartia per la canal per a regar. Els llauradors posaven melons dins de l’aigua, en l’androna, perquè estigueren frescs. Moltes sénies tenien una bassa per a emmagatzemar l’aigua i els jóvens hi anaven a nadar, perquè abans no hi havia piscines, però que bé s’ho passaven nadant i jugant. Per la part de la Marina i dels Marenys, les sénies treien l’aigua d’unes basses i séquies. Tots els anys buidaven les basses de fang, arena, canyes i brossa; ho feien a l’hivern perquè estigueren nets a l’estiu i no hi faltara aigua, però no era bona de beure. Açò es deia anar a fer basses. Abans, quan anaves pel camp, senties el tic-tac del pernet de la sénia; ara s’ha canviat pel soroll de motors de gasoil. Les barraques dels Marenys feien un pou de 1,30 m, ficaven tubs de test i amb poals o una bomba manual treien aigua per a llavar. Tampoc és bona per al consum. Abans el Badell travessava l’autopista i el camí de Gandia. Esta zona del Badell creava espais d’aigua on omplien botiges i podies beure, però hui ja no existeixen, enterrats per carreteres i altres obres, s’han assecat, però era preciós veure com hi naixia l’aigua. El que escric és que ho vist i viscut. El que era la partida dels arrossars, l’ullal Gran, de les Penyetes i altres, la partida les Séquies, estava tot ple d’aigua per a criar l’arròs. El terme de Tavernes és ric en aigua, però hui molts s’ho passen malament. Era bonic abans poder beure d’una canal, d’un poal del pou, de la sénia, dels naixements, ara tot és història, perquè hui és diferent i ja no pots beure com abans, perquè pot costar-te un disgust, tot molt diferent hui d’abans. Es bonic recordar allò que molts no coneixeu.

SALVADOR REIET ROGET

Una fotografia que va de la premsa captar l'atenció

Fa quasi 10 anys el diari Levante-EMV en la edició de la Safor va dedicar un reportatge a la història de Vicenta Félix i els lectors van poder conèixer així detalls dels nostres avantpassats. Gràcies a una fotografia centenaria feta per casualitat, al llibre de festes i a aquest mitjà de comunicació ara tots saben que a Tavernes de la Valldigna algunes famílies es guanyaven el jornal 'estibant pebres'.

Vida Mestres de

En aquest escrit voldria parlar-vos de Juan, una persona admirable que no va tenir una vida gens fácil i que malgrat això, en poques ocasiones recorde haver-li vist perdre l’ànim, l’optimisme i el seu somriure. I en realitat, la història de Juan podria ser la història de molts vallers que degut a discapacitats físiques, com Juan, o psíquiques, no van tenir, o no tenen, una vida tan “còmoda” com els demés, no tenint perquè ser això cap impediment per al seu desenvolupament personal ni per a la seua felicitat.

Juan Bononat va ser una persona que va naixer sense cap problema físic, i va ser ja a l’adolescència quan la discapacitat va fer acte de presencia en la seua vida, obligant-lo a tenir que estar permanentment gitat al llit i sense cap esperantça d’algun dia tornar a caminar. El colp, com podreu imaginar, degué ser duríssim. Una persona amb tota la seua juventud, “condemnada” a tenir que permaneixer en el llit per sempre…quina vida més injusta! Però en realitat la meua amistad amb ell va tenir lloc quan ja portava alguns anys al llit.

Per casualitats de la vida, gràcies a un concurs d’esdevinar cançons en la ràdio del poble, vaig tenir l’oportunitat de conerixer a Juan. –Qui será eixe que endevina tantes cançons com nosatres? –Ens preguntàvem “les xiques de ca Parra”. I va ser eixa inquietud i eixes ganes de saber qui sabia tant com nosaltres de música la que ens va portar fins sa casa. I darrere de les amables paraules de la seua germana Maria (un dels pilars de la seua vida junt a la seua neboda Maruja: –Gràcies per vindre. Passeu a coneixer a Juan), en aquella habitació vam coneixer a un ser excepcional. I he de reconeixer que en eixe moment, en veure´l inmòbil al llit per primera vegada, em va venir a la imaginació una persona possiblement trista, sense il.lusió i sense ganes de res. Però va ser suficient poca estona per a adonar-me’n de que estaba increïblement equivocada. Perquè el que era increïble era ell! I es que ahí no hi havia cap persona trista, ni tan sols desanimada, sinó que el que allí vaig coneixer va ser a una persona sense poder-se menejar del llit, sí, però també a un ser tremendament possitiu, alegre i amigable.

Vaig anar visitant-lo i coneixent-lo, i Juan, en efecte, apart d’inmòbil físicament, mentalment estava ple d’ilusions: li encantava la música tenint allí en sa casa una gran colecció musical (a més de moltes més coleccions com segells, etc), era un gran lector que devoraba cada llibre que tenia

a la seua biblioteca, feia diverses manualitats, escrivia poesia…i tantes i tantes coses, a més de donar-li periòdicament menjar als ‘pardalets’ per la seua finestra, ja que també era un amant dels animals. Però es que a més d’estar carregat d’il. lusions, era algú que sempre intentaba aconsellar, ajudar i en definitiva aportar.

I es que Juan, a més de ser un ser excepcional i un exemple de superació, era un mestre de vida al demostrar justament això: que per molt difícils que puguen ser les cicunstàncies, un sempre les pot superar i ser feliç.

I eixa va ser la seua “missió” en el seu pas per aquesta vida: primer, demostrar-se a sí mateix que un ho pot superar tot; i després, demostrar-li al “món” que es pot ser feliç amb independencia de qualsevol dificultat.

Molts dies d’inolvidable amistad vam poder passar amb Juan fins que després de 54 anys al llit, finalment ens va deixar el dia 3 de febrer del 2001 als 72 anys d’edat. Ens va deixar, però el seu record i el seu ensenyament no ens deixarà mai.

A mi simpatiquísima amiga Vivi

Con los recuerdos del pasado

Las ilusiones del presente

Las esperanzas del futuro

Y el aprecio de toda una vida

Tu amigo Juan

P.D: Aquest breu escrit ha pretés ser un xicotet homenatge al mestre de vida Juan i a tots els mestres que, malgrat les dificultats que han pogut tenir a les seues vides, han superat tots els obstacles regalant-nos, en este cas als vallers, autèntiques lliçons de vida.

VICENTA FÉLIX

DE LA MEMÒRIA El Rebost