AUTOCONEIXEMENT I AUTONOMIA MORAL 1 U N I T A T

Comença un nou curs i hem tornat a classe. És una situació excepcional? Si pensem una mica, ens adonarem que sí que ho és. Pot ser que al llarg de les nostres vides això hagi passat tantes vegades que ens sembli un fet normal, però, si mirem al nostre voltant, veurem que no ho és tant: no ho fan les pedres, ni les plantes ni els altres animals. Ni tan sols tots els éssers humans no poden anar a l’escola.

Durant segles, l’educació ha estat a l’abast exclusivament de les classes privilegiades i només en alguns llocs del món. Fins i tot en l’actualitat, està reservada als qui viuen en societats que poden garantir aquesta possibilitat durant la infantesa i en la joventut.

El cert és que sempre ens trobem davant d’unes circumstàncies variables que ens afecten i davant de les quals hem de respondre. Som individus que habitem en un món en el qual es desenvolupa la nostra vida, que depèn en bona mesura de les decisions que prenem, i que compartim amb altres persones amb qui convivim.

Quin és el sentit de la vida? Per què i per a què som aquí? No són només preguntes teòriques, sinó també pràctiques: com m’he de comportar? Què és correcte? Què em convé?... La reflexió filosòfica ens ajuda a aprendre a escollir bé, a prendre decisions que ens facin millors, que ens ajudin.

Per aquestes raons parlem de pensament crític, perquè no ens conformem amb el primer que ens diguin o que ens vingui a la ment, sinó que anem amb compte per procurar encertar-la.

Explica quins factors influeixen en la superació personal. Esbrina i explica què són la resiliència i també la perseverança en la relació amb un mateix, amb els altres i amb l’entorn.

«[…] Qui m’anava a dir el 1995 quan vaig sentir les paraules “no tornaràs a caminar” que el camí que recorreria amb la meva cadira em portaria fins aquí!

Sens dubte, mai no m’ho diria la veïna del barri quan, un cop em vaig decidir a superar les meves pors i vergonyes, a assumir el que em passava i a sortir al carrer, ens va parar a la meva mare i a mi. Probablement amb la millor intenció del món, va tornar cap a la meva mare i, com si jo no existís, li va dir: “Pobreta nena, què li ha passat?”. […]

Sens dubte, aquesta veïna no m’ho diria. Per a ella, la meva vida s’havia acabat abans de començar. Per a nosaltres, la vida simplement continuava per un camí diferent del previst. La meva mare, la Sebi, sempre va tenir la certesa que tenia un lloc al qual podia arribar, que no em quedaria sempre sota la protecció que em donaven les seves ales. Sempre ha estat al meu costat.

“Mama, vull banyar-me a la piscina.” I a ella li faltava temps per anar a comprar una armilla salvavides i, literalment, tirar-nos a la piscina.

Qui anava a dir-me llavors que continuaria nedant 24 anys després i que guanyaria 27 medalles paralímpiques! Segur que ni tan sols el meu entrenador, quan em va dir que era un diamant en brut per polir, no va poder imaginar-ho. Mai no vaig saber si la meva mare ho va dubtar o si ho imaginava si més no, perquè ella mai no em va dir: “No pots, no has de fer-ho, no segueixis, no ho aconseguiràs.”

“Mama, seré diputada.” I ella: “Si és el que vols, fes-ho.”

“Mama, escriuré un llibre.” I ella: “Si et fa feliç, endavant.”

I així amb tots els projectes d’aquests anys, fins i tot els més esbojarrats per fer amb una cadira enganxada al cul. […]

Qui ens anava a dir, també, com ha canviat la societat! I en el cas de la discapacitat, per a bé. [...] Hi ha més portals accessibles, menys comerços amb escales a la porta, fins i tot una llei de la dependència.

Cal continuar millorant, sens dubte, i és clar que continuem sense ser una societat ideal, però ara almenys ho sabem i som molts, encara que no tots ens esforcem a millorar-la i a fer-la avançar cap a la igualtat de totes les persones.

Per això vull aprofitar aquest altaveu per dir als nens i als no tan nens que no s’ha d’esperar que algú ens digui el que passarà o el que hem de fer.

Cal pensar-ho o somiar-ho. Decidir tu el que vols i llançar-t’hi. Amb decisió. Sense deixar que els obstacles t’impedeixin, almenys, intentar-ho.

I, pel camí, envoltar-nos de gent, d’amics, de persones que ens diguin sempre, com la meva mare: “Soc aquí per ajudar-te.” Així, encara que el destí sigui diferent de l’imaginat, el viatge haurà valgut la pena. […]»