NOESI

Estructura general de la prova

Quina és l’estructura de la prova?

La Coordinació de les Proves d’Accés a les Universitats de Catalunya, en el nostre cas, la Coordinació d’Història de la Filosofia, indica que:

La prova parteix del text d’un filòsof i es demana que es respongui una sèrie de preguntes, algunes de les quals estan directament relacionades amb aquest text. Es vol avaluar la maduresa intellectual, la capacitat d’anàlisi i la capacitat de raonament crític, així com la comprensió de les principals teories i conceptes filosòfics estudiats en la matèria Història de la filosofia.

Hauràs de respondre 5 preguntes repartides en tres exercicis: l’exercici 1 (que constarà d’un text i 3 preguntes relacionades directament amb aquest text), l’exercici 2 (que tindrà una sola pregunta) i l’exercici 3 (també amb una sola pregunta).

Cadascun dels tres exercicis tindrà dues opcions: l’opció A i l’opció B (que seran formalment iguals). Per a cadascun dels exercicis podràs triar fer l’opció A o l’opció B. És possible triar, per exemple, l’opció A en un dels exercicis i l’opció B en l’altre.

Sobre l’exercici 1 afegeix:

L’exercici 1 inclourà un text (el text de l’opció A i el de l’opció B seran d’autors diferents). Totes les preguntes de l’opció A, en cadascun dels tres exercicis, estaran relacionades amb el pensament de l’autor del text de l’exercici 1 en l’opció A (tot i que les preguntes de l’exercici 2 i l’exercici 3 no tenen per què estar relacionades amb la temàtica específica del text de l’exercici 1). Anàlogament, totes les preguntes de l’opció B dels tres exercicis es vincularan amb el pensament de l’autor del text de l’opció B de l’exercici 1.

Sobre els materials dels quals se seleccionaran els textos de l’examen de les PAU de 2021, afirma:

Els textos que sortiran en la prova de la PAU de 2021 seran extrets dels llibres, capítols i seccions que s’indiquen a continuació [Els que conté l’apartat 2 d’aquest llibre]. Ara bé, cal tenir present que això no implica que s’hagi d’estudiar només el contingut d’aquests textos. Tal com es pot inferir de la descripció de l’estructura de la prova, per fer un bon examen, cal demostrar un bon coneixement dels aspectes rellevants del pensament general dels autors seleccionats. Així mateix, la prova exigeix demostrar maduresa en la comprensió de conceptes filosòfics, i una bona manera d’adquirir aquesta maduresa és reflexionant sobre els aspectes bàsics del pensament d’una part significativa dels autors i autores principals de la tradició filosòfica occidental.

Aquest llibre conté la totalitat d’aquests textos i el resum de la part de la filosofia dels seus autors, que ens permetrà comprendre’ls.

També inclou un recull de consells per poder respondre de la millor manera aquestes cinc preguntes.

Davant la prova de filosofia de les PAU, la primera qüestió que cal resoldre és com podem triar la millor opció en l’exercici 1 (que suma 6 punts del total de l’examen).

Com podem triar la millor opció en l’exercici 1?

Hem de fer una lectura ràpida dels textos i de les preguntes de les dues opcions per determinar-ne el grau de dificultat i avaluar el grau de coneixement que tenim de les qüestions plantejades en cada una d’aquestes opcions. Què hem de tenir en compte?:

1. La complexitat del text; és a dir, si trobem que entenem bé el llenguatge en què està escrit i identifiquem amb facilitat el problema que tracta, la tesi que defensa i l’argumentació que utilitza i si comprenem els exemples que posa. Aquesta comprovació ens permetrà realitzar de manera correcta les preguntes 1 i 2.

Estructura general de la prova

2. El grau de coneixement del problema tractat per l’autor. La pregunta 3 ens demana explicar una de les idees clau del text; per tant, hem de tenir en compte si disposem del coneixement suficient per desenvolupar-la de la manera més completa.

Com triar la millor opció en l’exercici 2 i 3?

Hem de fer una lectura de les preguntes de les dues opcions per determinar-ne el grau de dificultat i avaluar el grau de coneixement que tenim de les qüestions plantejades en cada una d’aquestes opcions. Què hem de tenir en compte?:

1. L’exercici 2 ens demana que comparem l’autor del text i un altre autor o un corrent de la història de la filosofia. Per tant, hem de comprovar si dominem l’aspecte de l’autor que hem de comparar i identifiquem fàcilment amb qui podríem fer la comparació.

2. L’exercici 3 ens demana argumentar si estem d’acord o no amb una idea. Hem de tenir en compte si entenem el sentit d’aquesta idea i si trobem arguments suficients i solvents per defensar-la o criticar-la.

A partir de la valoració ponderada de cada un d’aquests aspectes escollirem l’opció A o l’opció B de cada un dels tres exercicis.

Què fem si el grau de coneixement que tenim de les qüestions plantejades en les dues opcions és similar i una tracta un tema més senzill o més fàcil? Potser és millor triar l’opció amb més dificultat perquè si volem treure una bona nota és més fàcil lluir-se davant una prova difícil que d’una de fàcil, en la qual tothom repetirà més o menys les mateixes idees bàsiques i seguirà una línia argumental similar.

Com hem de treballar el text abans de respondre les preguntes?

És clau, per fer bé la prova, llegir el text amb prou temps, cura i dedicació abans de començar a redactar les respostes. Si disposem de 90 minuts per fer la prova, cal dedicar-hi, com a mínim, de 15 a 20 minuts.

L’ objectiu és aconseguir una bona comprensió del text , identificar el tema i el problema tractats, la tesi defensada, els conceptes i les expressions clau, les idees principals i l’estructura argumentativa.

La lectura de les preguntes ens pot ajudar també a entendre millor el text, ja que ens indiquen alguns dels conceptes o expressions clau (exercici 1, pregunta 2), una de les idees principals (exercici 1, pregunta 3) i alguns dels problemes relacionats amb el tema tractat (exercicis 2 i 3).

Con que ja haurem fet una primera lectura ràpida del text —tal com hem recomanat més amunt—, ara tocarà fer-ne una lectura detallada. El seguit de tasques que cal fer són les següents:

1. Subratllar les idees principals del text

Hem de marcar (les podem subratllar, per exemple) les idees principals per destriar-les de les idees secundàries i dels exemples. Mitjançant aquesta jerarquització d’idees, veurem més clarament quina és l’estructura argumentativa del text.

Només s’han de subratllar aquelles parts de les oracions (les paraules o expressions) que contenen una de les idees principals del text. La subratllada serà correcta si, en llegir-lo, es manté el sentit sencer de la idea del text.

La identificació de cada una de les idees principals ens servirà per elaborar el resum del text que hem de fer en l’exercici 1, pregunta 1 i el conjunt d’aquestes ens servirà de guia per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3.

La identificació de les idees secundàries —que es poden acotar amb claudàtors— ens servirà per comprendre millor l’argumentació de l’autor i l’estructura argumentativa del seu raonament, ambdues coses útils per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3.

Finalment, els exemples es poden escriure entre parèntesis. Atès que serveixen per il·lustrar les idees de l’autor, ens poden ajudar a comprendre el sentit real del text i, també, ens poden servir de model per aportar nous exemples, creats per nosaltres mateixos, per il·lustrar l’explicació del text en l’exercici 1, pregunta 3.

2. Encerclar els conceptes o idees clau

Si volem fer una bona prova, hem d’identificar cada un d’aquests conceptes o expressions per poder-los definir quan expliquem el text en l’exercici 1, pregunta 3 (si és que l’autor no els ha definit en el text).

3. Indicar les referències a idees o a aspectes de la filosofia de l’autor

Es pot fer amb una ratlla que vagi de la idea o el concepte a l’exterior del text en què escriurem el nom de la teoria o aspecte de l’autor al qual fa referència. Això ens serà útil per identificar quins aspectes de la teoria de l’autor són pertinents per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3. També hem d’indicar quan es fa una crítica a una idea o teoria d’un altre autor o corrent filosòfic.

4. Esbossar la resposta a l’exercici 2

Una vegada hem treballat el text fins a aquest punt, ja l’haurem entès bé i estarem en disposició d’identificar quins aspectes de la teoria de l’autor s’han d’explicar en les tres primeres preguntes.

Si hem triat la mateixa opció (A o B) que en l’exercici 1, abans de començar a redactar la resposta a l’exercici 2, és convenient fer un esquema breu de la resposta, per assegurar-nos que no repetirem les mateixes idees, i identificar els aspectes que desenvoluparem en cada part de la prova.

Com hem d’elaborar la resposta per a cada pregunta?

Abans d’entrar en cada una de les preguntes, és important recordar que la manera com redactem també influeix en la puntuació. Una bona presentació i una redacció acurada faciliten la correcció i mostren quin és l’ordre mental, la claredat, l’originalitat i la creativitat en l’exposició d’idees de qui ha fet la prova.

Per tant, en primer lloc, hem d’assegurar-nos una bona presentació de la prova. Hem d’escriure amb una lletra llegible i amb correcció ortogràfica. Hem de respectar els marges superior, inferior i laterals. Finalment, hem de pensar abans d’escriure per no haver de corregir o ratllar el que hem redactat.

En segon lloc, per aconseguir una redacció acurada, hem de planificar l’ordre en l’exposició de les idees —amb un petit guió— per garantir-ne la coherència i la claredat i, també, per assegurar-nos que el desenvolupament dels continguts que ens demanen sigui complet. Hem d’ordenar en paràgrafs cada aspecte que volem explicar. Hem d’utilitzar un llenguatge que sigui clar, rigorós i precís. Cada vegada que fem ús d’un terme o d’una expressió filosòfica, l’hem de definir. Hem d’evitar oracions massa llargues o excessivament subordinades; és millor expressar cada idea amb una oració curta. Hem de prioritzar per sobre de l’extensió la concisió: la capacitat de síntesi en l’exposició d’idees demostra un bon coneixement del pensament per part de l’autor. Finalment, una vegada hem acabat la redacció, hem de revisar el text per comprovar que no hi hagi errades, omissions o faltes ortogràfiques.

Exercici 1, pregunta i: resumir

A. Què demana la pregunta 1 de l’exercici 1 de la prova?

Explicar breument les idees principals del text i com hi estan relacionades.

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica:

Explicar breument el contingut del text (2 punts)

Per respondre aquesta pregunta, has de llegir uns quants cops, amb deteniment, el que diu el text i has de mirar d’entendre bé què és el que diu. La teva resposta ha de consistir a fer un breu resum d’allò més important que diu el text . En el teu resum has de mostrar que saps identificar quines són les idees principals del text i quina és l’ estructura argumentativa bàsica del text. L’objectiu de la pregunta és detectar si has comprès bé el text. És important que no et limitis a enunciar idees, sinó que mostris comprensió de l’estructura argumentativa del text.

Estructura general de la prova

Per altra banda, en aquesta pregunta no es demana que l’alumne mostri que coneix els detalls de la filosofia de l’autor. S’ha de resumir allò que diu el text. No s’ha d’explicar res (sobre la filosofia de l’autor o sobre qualsevol altra qüestió) que no sigui part del que diu el text.

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és fer un breu resum del text, un petit abstract. Per tant, mai no s’ha d’explicar res ni s’hi han d’incloure idees que no apareguin en el text. En el treball de lectura prèvia del text, que abans hem descrit, ja haurem detectat les idees principals (que tindrem subratllades) i haurem identificat l’estructura argumentativa. Ara, es tracta d’ordenar-les i d’exposar-les amb una redacció que sigui original, pròpia; mai no hem de limitar-nos a copiar les frases que hem subratllat en el text.

Una manera possible de fer-ho és assenyalar:

1. El tema: disciplina filosòfica de què tracta el text.

2. El problema: qüestió que l’autor tracta d’aclarir o de solucionar. S’ha de redactar en forma de pregunta.

3. La tesi defensada per l’autor. Serà la resposta a la pregunta plantejada i es correspondrà amb el resum de les idees principals del text.

4. Si en el resum de les idees principals no ha estat possible assenyalar quina és l’estructura argumentativa del text, es pot afegir una frase per descriure-la. Si aquesta és complexa, es pot descriure i explicar en l’exercici 1, pregunta 3. Com que el tema i el problema sempre estan relacionats, podem establir les relacions següents, genèricament:

1. Quan el text tracti sobre què és la realitat, quins elements la constitueixen o quines característiques tenen (problema), el tema serà la metafísica o l’ontologia (respectivament).

2. Quan investigui què és conèixer, com podem conèixer, què podem conèixer o què és la veritat (problema), el tema serà la teoria del coneixement.

3. Quan indagui sobre què és l’ésser humà (problema), el tema serà l’antropologia.

4. Quan tracti de determinar com hem d’actuar amb el proïsme, què és el bé, la virtut o la felicitat (problema), el tema serà l’ètica.

5. Quan reflexioni sobre com ens hem d’organitzar per viure en societat o com ens hem de governar (problema), el tema serà la política.

Molt sovint el problema tindrà una concreció més àmplia que la que acabem d’assenyalar, però sempre es podrà incloure dins d’un d’aquests apartats, cosa que ens permetrà identificar la disciplina filosòfica i la part de la teoria de l’autor que serà pertinent per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3.

Encara que hàgim assenyalat les preguntes genèriques que ens permeten identificar la disciplina filosòfica, si el problema tractat en el text és més específic, no posarem la pregunta genèrica. Per exemple, si tracta sobre la possibilitat de l’existència de les idees innates, el problema no serà «com podem conèixer», sinó si «existeixen les idees innates».

Com a conclusió final i a tall d’exemple, la redacció de la pregunta 1 es pot començar de la manera següent:

«És un text de teoria del coneixement en el qual es qüestiona si existeixen les idees innates. L’autor considera que (tesi defensada en el text per l’autor = resum de les idees principals)».

Exercici 1, pregunta ii: definir

A. Què demana la pregunta 2 de l’exercici 1 de la prova?

Explicar breument el significat de dues paraules o expressions del text.

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica:

Explicar el significat, en el text, de termes o expressions. (1 punt)

Es tracta que mostris que has entès quin és el significat que el

Estructura general de la prova

terme o expressió té per a l’autor en el text. Aquest significat pot coincidir amb el significat habitual que generalment té aquest terme o pot ser que tingui un significat particular o tècnic que has de saber identificar.

C. Com la podem respondre?

S’ha d’evitar definir aquests termes o expressions a partir del significat col·loquial o genèric; el que ens demanen és que comprenguem quin és el sentit que tenen en el text.

Comprovem si el significat apareix definit en el mateix text, cosa que sol passar molt sovint. Si és així, no l’hem de copiar literalment, sinó que l’hem de redactar de manera original i amb paraules clares, precises i concises.

Si no està definit en el mateix text, és possible que faci referència a un concepte propi de l’autor o que pertanyi a la tradició filosòfica. En aquest cas, el significat tindrà una definició més tècnica. Si és un concepte propi de l’autor, hem de recordar el sentit que aquest hi dona en la seva teoria i comprovar si en el text adopta aquest mateix sentit. Si fa referència a un concepte que pertany a la tradició filosòfica, hem de recordar la definició habitual o més comuna d’aquest concepte i comprovar si és aquest el sentit que es dona en el text. Un cop fetes les comprovacions, intentem redactar una definició que sigui clara, precisa i concisa que s’ajusti al sentit del concepte en el text.

Exercici 1, pregunta iii: explicar

A. Què demana la pregunta 3 de l’exercici 1 de la prova?

Explicar les raons de l’autor a favor d’una determinada afirmació que fa en el text. Per explicar aquestes raons, s’haurà de fer referència als aspectes pertinents de pensament de l’autor, encara que no siguin explícitament expressats en el text.

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica:

Explicar les raons de l’autor a favor d’una tesi. (3 punts)

Aquesta pregunta busca avaluar si has entès bé cert aspecte important del pensament de l’autor. Per avaluar això, aquesta pregunta et demana que expliquis com certa afirmació (que l’autor fa en el text) es justifica dins del marc de les propostes filosòfiques de l’autor. Encara que l’enunciat indiqui que cal referir-se al pensament de l’autor, cal tenir present que el que es demana no és una exposició general del seu pensament. En corregir aquesta pregunta, només es tindran en compte les idees que siguin pertinents per explicar l’afirmació sobre la qual es demana.

Aquesta pregunta no busca avaluar si l’alumne és capaç de repetir una descripció general sobre certs aspectes del pensament de l’autor (que l’alumne pot simplement haver après de memòria), sinó que busca avaluar si l’alumne ha entès aquests aspectes del pensament de l’autor. Un bon examen serà aquell que trobi el paper que l’afirmació particular té en el conjunt del pensament del filòsof . Una exposició general i correcta del pensament de l’autor pot no respondre al que es demana si no explica com el pensament general de l’autor justifica l’afirmació particular que és objecte de la pregunta.

És absolutament essencial i imprescindible , doncs, que en la resposta a aquesta pregunta facis referència a l’afirmació de l’autor que és objecte de la pregunta: la resposta a aquesta pregunta ha d’explicar com aquesta afirmació particular encaixa i es justifica dins del pensament general de l’autor.

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és explicar una de les idees principals del text des de la comprensió que ens proporciona el coneixement

del pensament general de l’autor. Es tracta d’explicar com la justifica l’autor des de la seva teoria (com l’argumenta) i quin és el paper que aquesta idea té en aquella. Per tant, la resposta mai no s’ha de reduir a una exposició general d’allò que sabem de l’autor sense fer cap referència al text.

L’ordre que cal seguir en la redacció ha de ser aquest:

En primer lloc, s’ha d’explicar, breument i de manera raonada, el sentit de l’afirmació que ens demanen a partir de les idees de la filosofia de l’autor. Aquest apartat ha de ser molt sintètic perquè més endavant ho farem amb més profunditat i detall.

En segon lloc, s’ha de fer una breu introducció en la qual situem el problema que ha plantejat l’autor en el text en el context filosòfic i històric en què apareix.

En tercer lloc, s’ha d’explicar en profunditat i detall com justifica l’autor l’afirmació a partir de descriure la part de la seva filosofia que és pertinent per entendre aquest problema.

Si volem fer-ho de manera completa, ordenada i coherent, cal que tinguem en compte els aspectes següents:

1. Cal que expliquem d’una a una les idees principals del text fent referència als aspectes més importants de la filosofia de l’autor que ens permeten entendre-les i que no apareixen en el text.

2. Cal que definim cada un dels conceptes que apareixen en el text i que mencionem en la nostra explicació.

3. Cal que assenyalem les influències que rep l’autor pel que fa al problema plantejat en el text i com l’autor les assumeix o les reinterpreta.

4. Cal que descriguem i expliquem l’estructura argumentativa. Cal que identifiquem, si és que s’argumenta a favor i en contra d’una tesi, quines són les tesis oposades i els arguments que s’utilitzen en cada una d’aquestes.

5. Cal que assenyalem el paper que l’afirmació que hem d’explicar té en el conjunt del pensament del filòsof.

Finalment, hem de redactar la resposta de manera clara, precisa i concisa i, si és possible, de manera original i creativa, defugint els fils argumentals que són habituals en l’exposició de les idees de l’autor.

Exercici 2: comparar

A. Què demana l’exercici 2 amb la pregunta 4 de la prova?

Comparar un concepte o idea important en el pensament de l’autor amb un altre concepte o idea del propi autor o d’algun altre/a autor/a o corrent de pensament. (El concepte o idea de l’autor que cal comparar serà un concepte o idea que apareix en les lectures proposades però no té necessàriament per què aparèixer en el text de l’examen).

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica:

Comparar un concepte o idea de l’autor amb un altre. (2 punts)

El concepte o idea de l’autor que s’ha de comparar apareix en les lectures proposades, però no ha d’aparèixer necessàriament en el text de l’examen. En qualsevol cas, es tracta d’un concepte o idea que es relaciona directament amb allò que l’autor tracta en algun dels textos seleccionats. Per avaluar aquesta pregunta, es té en compte:

1. La identificació adequada i precisa dels dos termes (dues concepcions d’un problema o dos conceptes diferents) en la comparació demanada.

2. El contrast pertinent dels dos termes de la comparació. En qualsevol cas, pots fer una caracterització de les dues concepcions o idees de manera prèvia i independentment de la comparació o fer-ne la caracterització implícita en termes de les seves diferències. També pots fer una caracterització prèvia d’una de les dues concepcions i descriure l’altra per contrast. En tot cas, l’estratègia que triïs no pot afectar l’avaluació del corrector/a. Ara bé, és imprescindible que facis una comparació dels dos conceptes.

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és comparar un concepte o idea de l’autor amb la manera com l’ha entès qualsevol altre autor de la història de la filosofia occidental. El concepte o idea pot aparèixer en el text de la prova o no sortir-hi i pertànyer a un altre aspecte de la filosofia d’aquest autor recollida en els textos seleccionats.

En primer lloc, hem de fer la tria de l’autor amb qui el compararem. La millor opció és aquella que mostri més diferències i contrastos. Per exemple, si el tema és la teoria del coneixement i l’autor és racionalista (Plató o Descartes), el podem comparar amb un empirista (Hume) o un irracionalista (Nietzsche). L’elecció dependrà en darrer terme de la idea o concepte concret que s’hagi de comparar.

En segon lloc, hem d’identificar i diferenciar clarament el sentit que té el concepte o idea en ambdós autors.

En tercer lloc, farem un breu esquema amb les idees a partir de les quals farem la comparació. Posarem a dreta i esquerra els conceptes parells que ens serviran per mostrar les similituds i les diferències entre les dues maneres d’entendre la qüestió.

Finalment, redactarem la resposta. Hem de començar amb la descripció de com entén l’autor del text el concepte o idea i, a continuació, hem de definir com l’entén l’autor que hem triat. Després, hem de mostrar les possibles similituds en la manera d’entendre’l i, a continuació, hem de desenvolupar una per una les diferències (que ja havíem apuntat en l’esquema previ). Per acabar, podem treure unes breus conclusions pel que fa als efectes que sobre la qüestió tractada té el fet d’entendre el concepte (o la idea) d’una manera o de l’altra.

Exercici 3: entendre i argumentar

A. Què demana l’exercici 3 amb la pregunta 5 de la prova?

Fer una avaluació raonada i personal d’una afirmació filosòfica. Aquesta afirmació estarà relacionada amb les temàtiques discutides per l’autor del text (l’afirmació que es proposi avaluar no té per què estar relacionada, però, amb la tesi o tesis que l’autor discuteix en el text de l’exercici 1; sí estarà relacionada, però, d’alguna manera, amb les temàtiques que l’autor tracta en les lectures proposades).

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica:

Consideració raonada a favor o en contra d’una tesi. (2 punts)

Es tracta d’avaluar una afirmació que està relacionada amb les temàtiques que va tractar l’autor del text de l’exercici 1 (però es pot donar el cas que no estigui relacionada amb la temàtica específica del text de l’examen). Has d’intentar justificar la teva opinió a favor o en contra de l’afirmació fent-ne una valoració personal (la teva opinió pot consistir també, és clar, a explicar, de manera raonada, per què no estàs ni a favor ni en contra d’aquella afirmació).

No es demana, doncs, que expliquis què és el que tu creus que pensaria l’autor del text sobre aquesta afirmació, sinó que expliquis què és el que tu en penses i per què. Es tracta que facis l’esforç d’argumentar d’una manera personal, clara i coherent a favor o en contra de la tesi proposada.

És important que no et limitis simplement a fer afirmacions, sinó que facis l’esforç de proporcionar arguments o consideracions a favor de l’opinió que vols defensar: és a dir, cal que facis l’esforç de justificar per què estàs a favor o per què estàs en contra de la tesi proposada.

D’altra banda, a l’hora de corregir, el corrector/a no tindrà per res en compte si ell/a està d’acord o no amb la tesi que tu has decidit defensar, ni tampoc, si fos el cas, el fet que tu potser ignoris propostes o arguments històricament importants.

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és, primer, demostrar que s’entén un determinat problema filosòfic i, segon, ser capaç de justificar amb arguments la teva opinió personal respecte a aquest problema. Per començar, ens assegurarem d’haver entès correctament el sentit de l’afirmació que hem de valorar. Hem d’analitzar el significat dels conceptes que conté i si l’afirmació pot tenir més d’un sentit possible. Si és una oració complexa i té més d’una asserció, hem

d’analitzar cada part que la forma i determinar en quina mesura estem d’acord o no amb cada una de les asseveracions.

Després, reflexionarem críticament sobre el contingut de l’afirmació, identificarem el problema filosòfic que planteja i valorarem quina és la nostra posició respecte a aquest. Ens pot ser útil fer una petita llista de raons a favor i en contra per justificar, en la redacció, la nostra opinió. També podem repassar les opinions que, pel que fa a aquesta qüestió, hagin defensat els filòsofs al llarg de la història de la filosofia. Quan es tracti d’un problema amb una dimensió pràctica, hem d’analitzar la diversitat de casos possibles, situacions i circumstàncies (casuística) que es podrien donar per avaluar les conseqüències que tindria el fet d’estar a favor o en contra d’aquesta afirmació.

Per acabar, una vegada hàgim decidit quina serà la nostra posició, començarem la redacció: formularem amb les nostres paraules quin és el problema plantejat; a continuació, descriurem els arguments a favor i en contra que hem elaborat i, finalment, i com a conclusió, expressarem quina és la nostra posició.

Són molt importants l’exposició clara d’idees, l’ordre i la pertinència dels arguments utilitzats i la coherència general de la nostra argumentació.

John Stuart Mill (1806-1873)

Grup C. Opció

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

Breus dades biogràfiques

John Stuart Mill va néixer a Londres. El seu pare, James Mill, que havia estat col·laborador de Bentham, era un reconegut economista, filòsof i activista dels demòcrates radicals. Fins a l’adolescència va ser educat pel seu pare i el seu cercle d’amics. Quan tenia catorze anys, va marxar a l’estranger durant dos anys per tal de conèixer món. De tornada, va iniciar els estudis superiors científics i jurídics a França i Anglaterra. Als vint anys va patir una greu crisi intel·lectual i nerviosa (1826-1828) que va fer que revisés algunes de les idees bàsiques en què s’havia format. El 1823 va començar a treballar a la companyia East India. El 1830 va conèixer Harriet Taylor, de qui es va enamorar i amb qui va mantenir una relació intel·lectual intensa. Com que ella era casada, va haver d’esperar dos anys després de la mort del seu marit per casar-s’hi (1851). Harriet Taylor va morir el 1858 i aquell mateix any la companyia East India es va dissoldre. Amb una pensió vitalícia generosa, Stuart Mill es va instal·lar a prop d’Avinyó.

Va ser diputat liberal a la Cambra dels Comuns entre el 1865 i el 1868 i va demanar que s’inclogués en la Llei de reforma de 1867 la possibilitat del vot femení, però la seva proposta no va tenir èxit. El 1868 va tornar a Avinyó, on va residir fins a la seva mort.

Context històric i filosòfic

La filosofia de John Stuart Mill s’emmarca dins de la tradició de l’empirisme modern que havia culminat en la filosofia de David Hume (1711-1776) i el positivisme emergent d’Auguste Comte (17981857) que defensava el progrés i la millora de la societat a través de la raó i de la ciència (que havia de superar i substituir la religió).

La seva política va evolucionar des del liberalisme clàssic de John Locke (1632-1704) fins a les idees del «radicalisme democràtic» del seu pare, James Mill (1773-1836), que promovien un conjunt de reformes polítiques per ampliar el sufragi i democratitzar la societat britànica. En línia amb aquestes, la influència del feminisme de la seva esposa, Harriet Taylor Mill (1808-1858), el va portar a defensar el vot femení en la Cambra dels Comuns quan va ser representant pel partit liberal.

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

Sensible a les terribles condicions laborals i de vida dels treballadors derivades de la Revolució Industrial i del capitalisme salvatge inicial, es va apropar al socialisme utòpic de Saint-Simon (17601825). Es va fer conscient de la necessitat d’estendre les reformes des de l’àmbit polític fins a l’àmbit social i econòmic. D’aquesta manera, la seva proposta política final va ser un tipus de liberalisme social que defensava idees molt properes a les que van generar els fonaments de l’estat del benestar (va justificar cada una d’aquestes idees des de principis utilitaristes).

John Stuart Mill va viure a l’Anglaterra victoriana, un imperi i una potència econòmica governada per una democràcia liberal (immobilista i no gaire desenvolupada) i ofegada en l’àmbit dels costums pel puritanisme moral.

Seguidor de l’utilitarisme de Jeremy Bentham (1748-1832), es va veure obligat a respondre a les objeccions que des d’una societat tan rígida es feien a una proposta moral que tenia com a últim fonament un principi hedonista (la felicitat entesa com a recerca del plaer i evitació del dolor).

Bentham s’havia proposat establir a partir de principis empiristes un criteri general que permetés avaluar la bondat de les lleis (dret), de les institucions o les accions de govern (política) i de les accions humanes (ètica). Aquest criteri general el va denominar principi d’utilitat i es concretava en la recerca de «la màxima felicitat per al màxim nombre de persones».

Per felicitat, seguint aquests principis empiristes, entén «la recerca del plaer i l’evitació del dolor» (hedonisme). És un fet constatable per observació que la conducta humana està essencialment motivada per aquest principi i és aquest el que s’ha de considerar com a criteri per determinar la bondat o la maldat d’una acció (al marge de qualsevol altra consideració basada en principis morals metafísics o especulatius).

El plaer i el dolor són sensacions (sensualisme) que es poden mesurar d’acord amb set diferents dimensions: la intensitat, la duració, la certesa, la proximitat, l’extensió, la puresa i la fecunditat. Davant de qualsevol decisió, podem fer un càlcul hedonista per determinar quines serien les conseqüències (conseqüencialisme) que en termes de plaer o dolor té una acció concreta sobre els indi-

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

vidus o la societat. Haurem de considerar els interessos de les persones que hi estan afectades tenint present que tots aquests tenen una mateixa dignitat i un mateix valor (igualitarisme ètic).

Bentham, en consonància amb l’esperit il·lustrat i positivista que defensava, havia trobat un criteri general que es podia expressar en termes empírics, mesurables i observables i que, per tant, es podia considerar com un criteri de caràcter objectiu. Però la moral dominant del seu temps ràpidament va fer simplificacions equiparant la seva ètica a una «moral de porcs» per considerar que es reduïa a una mera recerca dels plaers més grollers.

Stuart Mill, en la seva obra L’utilitarisme (1861), va respondre a les diverses objeccions que es van fer a la teoria utilitarista descrivint més extensament i amb més precisió els principis que la fonamenten. Es tractava d’aclarir aquells aspectes que tenien a veure amb la seva aplicació a l’àmbit de l’ètica (que serà el que explicarem en aquesta guia de lectura).

Abans d’explicar l’ètica de Stuart Mill, és important conèixer quina era la seva concepció de l’ésser humà (antropologia), en la qual combina aspectes de la Il·lustració (raó, progrés, perfeccionament) i del Romanticisme (individualitat, originalitat, sentiments).

Ell havia estat educat a casa pel seu pare i el seu cercle d’amics (filòsofs i intel·lectuals) en els ideals il·lustrats amb la intenció de convertir-lo en una «màquina de pensar». El resultat va ser un desenvolupament extraordinari de la seva base cultural i de la seva intel·ligència, però també un profund esgotament i una crisi nerviosa depressiva. Tot això el va fer conscient de la importància d’afegir a la configuració de la seva vida i de la seva personalitat aquells aspectes que havien estat marginats fins a aquells moments i que formaven part de la tradició del Romanticisme.

Segons John Stuart Mill, el que diferencia l’ésser humà de la resta dels éssers és la possessió d’unes facultats superiors, l’exercici i el desenvolupament de les quals li permeten assolir alguna cosa específicament humana: la felicitat (utilitarisme eudemonista). El desenvolupament d’aquestes facultats és imprescindible també perquè l’ésser humà pugui perfeccionar-se a si mateix, és la idea de l’ésser humà com a ésser progressiu. Perquè això sigui possible, es necessita llibertat (liberalisme utilitarista), i aquesta activitat s’ha d’orien-

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

tar al desenvolupament de la individualitat, que és un dels elements principals del benestar social.

Així, cada individu ha de tenir la llibertat per definir de quina manera desenvoluparà la seva individualitat i s’anirà construint el seu propi camí cap a la felicitat. Però, com que això no és possible per a tothom a causa de les condicions socials i econòmiques, Stuart Mill proposa tota una sèrie de reformes en aquests àmbits perquè això sigui possible (liberalisme social).

Sobre el marc general d’aquesta concepció de l’ésser humà, el filòsof britànic concreta i perfecciona els principis i l’aplicació de l’utilitarisme.

Textos de J. Stuart Mill amb guia de lectura

Farem l’exposició de l’ètica de John Stuart Mill a partir de la lectura dels textos seleccionats per a la prova de les PAU de L’utilitarisme (1861).

En què consisteix el principi d’utilitat?

En Stuart Mill, el punt de partida en la definició del principi d’utilitat és el mateix que en Bentham.

Una acció és correcta (o bona) quan tendeix a promoure la felicitat («la màxima felicitat per al màxim nombre de persones»). En identificar el bé amb la felicitat, l’utilitarisme és una ètica eudemonista.

La felicitat s’entén «com a plaer i absència de dolor». Per tant, en identificar la felicitat amb el plaer, l’utilitarisme és una ètica hedonista.

Finalment, la manera d’avaluar l’acció és considerar quines són les conseqüències que se’n deriven i com afecten els interessos de l’individu o les persones concernides (conseqüencialisme). S’ha d’observar (empirisme) si l’acció comporta un augment del plaer o una disminució del dolor (o tot el contrari, per considerar-la dolenta o incorrecta).

L’utilitarisme no és una «moral de porcs»

La primera objecció que es va fer a la moral utilitarista era que identificava la felicitat amb la satisfacció dels plaers més grollers, és per això que la van qualificar com una «moral de porcs». El problema era

que en la consideració dels plaers del càlcul hedonista de Bentham només semblava tenir-se en compte la quantitat.

Stuart Mill respon que en els plaers, igual que passa amb altres coses, a més de la quantitat també podem valorar la qualitat. Com hem assenyalat abans, l’ésser humà posseeix unes facultats superiors i l’exercici d’aquestes li permet assolir un tipus de plaer qualitativament distint i més valuós. Quines són aquestes facultats i els plaers que hi estan associats?

Són la sensibilitat estètica (que ens permet gaudir de les obres d’art o dedicar-nos a la seva creació), la intel·ligència i el desig de saber (que ens permeten adquirir una cultura intel·lectual) i, finalment, els sentiments morals (que ens permeten preocupar-nos dels nostres semblants).

Així, a més dels plaers corporals, que són merament sensuals, podem identificar també uns plaers de l’intel·lecte, que són qualitativament superiors i més valuosos perquè ens permeten assolir una vida feliç. Els plaers corporals també s’han tenir en compte, però, per si mateixos, no satisfan el concepte de felicitat que és possible en un ésser humà. Una persona pot tenir una satisfacció plena de totes les seves necessitats corporals (acontentament), però, no obstant això, pot sentir-se infeliç. La felicitat, per tant, està lligada a l’exercici de les capacitats humanes més elevades.

Però com podem saber que això és d’aquesta manera? A qui plantejarem la pregunta que pugui parlar amb coneixement sobre quin és el plaer més desitjable? Stuart Mill recorre a principis empiristes per respondre: hauran de ser aquells que estiguin familiaritzats amb tots dos tipus de plaers, que siguin capaços d’apreciar-los, que practiquin l’autoobservació i la reflexió i que hagin tingut en la vida més possibilitats d’experimentació.

Si els la plantegem, ens respondran que mai no es canviarien per una persona que no sap gaudir dels plaers superiors a canvi de la plena satisfacció dels seus plaers corporals. Aquesta resposta té un fonament: la dignitat humana que tot individu té en proporció al desenvolupament de les seves facultats superiors.

Ens diríem que el seu mode de vida és més elevat i que en les mateixes circumstàncies no són més infeliços que els altres. Per tant, no canviarien la seva intel·ligència i el seu coneixement per la ignoràn-

cia perquè el seu saber els permet gaudir millor de la diversitat del que els ofereix la vida i acomodar-se millor a les imperfeccions del món en què viuen.

Què és la felicitat? Els elements d’una vida feliç

La segona objecció que es va fer a la moral utilitarista girava entorn del concepte de felicitat i es concretava en dues idees. La primera considerava que la felicitat era una cosa inassolible. La segona indicava que s’ha d’aprendre a viure renunciant a la felicitat. Per respondre la pregunta, Stuart Mill reflexiona sobre el contingut de la felicitat.

La felicitat no és un estat d’exaltació contínua, sinó que són moments ocasionals al llarg d’una vida amb el predomini dels plaers sobre els dolors. Per tant, l’objectiu és minimitzar els dolors i maximitzar el plaers, per la qual cosa haurem d’exercitar les nostres facultats superiors i desenvolupar una cultura intel·lectual i cultivar el sentiment d’humanitat o interès col·lectiu (simpatia). També haurem d’actuar de manera activa i diversificar els plaers i no crear-nos unes expectatives errònies respecte a les possibilitats de la nostra existència.

Haurem d’alternar i combinar la recerca de la tranquil·litat amb moments d’excitació en un equilibri satisfactori. Perquè això sigui possible, com acabem de veure, només calen uns requisits intel·lectuals (desig de saber) i morals (interès per l’altre). Si no els tenim mai, ens faltaran al·licients o motius d’interès per viure. Ben al contrari, la falta d’una cultura intel·lectual i l’egoisme (no preocupar-se de res més que de nosaltres mateixos i no implicar-se en la recerca del bé comú) són les causes principals de la infelicitat humana.

Ens queda, per acabar, reflexionar sobre si hem d’aprendre a viure renunciant a la felicitat. Stuart Mill considera que el sacrifici o la renúncia a la pròpia felicitat no són mai un bé en si mateixos. Només poden tenir sentit si serveixen per augmentar la utilitat, és a dir, si serveixen per augmentar la suma total de la felicitat. Si no estalvien un dolor als altres o no afavoreixen el benestar comú, manquen de tot valor, suposen un sacrifici inútil.

L’utilitarisme no és una moral egoista

La tercera objecció que es va fer a la moral utilitarista és que era una moral egoista. Aquesta idea també té el seu origen en una interpretació

simplista de la filosofia de Bentham. Aquest filòsof, com abans havien fet Adam Smith o David Hume, defensava la idea que l’ésser humà es mou pel seu propi interès (cosa que també compartirà Stuart Mill). Això, unit a la consideració només de la quantitat de plaer, feia que alguns moralistes veiessin en l’utilitarisme una posició individualista que només tenia en compte el plaer propi de manera egoista.

Però aquesta interpretació era errònia, perquè en tot moment Bentham mostra la importància de fer compatible l’interès personal amb l’interès social. Els bons polítics s’havien de caracteritzar per elaborar lleis amb les quals aconseguissin que els individus, perseguint el seu propi interès, acabessin afavorint l’interès general.

Stuart Mill sosté que el principi d’utilitat no consisteix a aconseguir només la felicitat de qui actua, sinó la de tots els que en puguin resultar afectats. Per tant, la seva aplicació implica adoptar un punt de vista imparcial, benvolent i desinteressat en els conflictes que puguin sorgir entre la recerca de la felicitat pròpia i el respecte per la felicitat dels altres (universalisme).

Se li va objectar que aquesta actitud, el fet que sempre vinculi la recerca de la seva felicitat a la recerca de la felicitat general, és un estàndard difícilment assolible en la majoria de les persones. Però no es tracta d’una actitud incondicional com es demanava en l’imperatiu categòric kantià, sinó que s’ha de situar en el seu context concret (el de les persones del nostre entorn). A més, s’ha d’avaluar a partir de les conseqüències que en termes d’augment del plaer o disminució del dolor puguin tenir sobre els que hi estan directament afectats per l’acció i s’hi puguin sentir concernits (si aquests no se senten concernits, aleshores no cal fer aquesta consideració, cosa que també és possible).

N’hi ha prou, en l’àmbit privat, de considerar els interessos dels que hi puguin sentir-se afectats i comprovar que la nostra acció no els perjudiqui ni violi els drets de tercers (quant a les seves expectatives legítimes). En l’àmbit públic, polític, l’abast és molt més ampli, però tampoc no és impossible prendre decisions en què equitativament es considerin els interessos legítims de les persones afectades i que no perjudiquin manifestament la felicitat general.

Hi ha, finalment, tota una sèrie d’objeccions menors, gairebé totes relacionades amb el conseqüencialisme, a les quals també respon

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

Stuart Mill. Algunes d’aquestes són que l’utilitarisme sembla no tenir en compte les virtuts personals i només se centra en la moralitat de les accions, que no valora les intencions o els motius, sinó que es limita a les conseqüències i sembla que es pugui reduir a un càlcul fred i impersonal. Fins i tot, que és una doctrina immoral o atea.

Mill les respon una per una i demostra que no són certes i que avaluar el bé o el mal d’una acció a partir de les seves conseqüències és un sistema que ens permet garantir l’assoliment del principi de la màxima felicitat («la màxima felicitat per al màxim nombre de persones») d’una manera millor que no pas ho feien altres sistemes morals.

[1] [La utilitat no s’oposa al plaer ni ho redueix tot al plaer]

Tan sols mereix un comentari de passada el despropòsit, basat en la ignorància, de suposar que aquells que defensen la utilitat com a criteri d’allò que és correcte i d’allò que és incorrecte empren el terme en aquell sentit restringit i merament col·loquial en què la utilitat s’oposa al plaer. Caldrà disculpar-se amb els que s’oposen a l’utilitarisme per la impressió que s’hagués pogut donar momentàniament de confondre’ls amb persones capaces de fer aquesta interpretació absurda i errònia. Interpretació que, fora d’això, resulta d’allò més sorprenent en la mesura en què l’acusació contrària, la de vincular-ho tot al plaer, i això també en la forma més grollera d’aquest plaer, és una altra de les que es fan habitualment a l’utilitarisme.

Com ha assenyalat encertadament un autor perspicaç, el mateix tipus de persones, i sovint exactament les mateixes persones, denuncien que aquesta teoria és «impracticablement austera quan el terme utilitat precedeix el terme plaer, i massa voluptuosa a la pràctica, quan el terme plaer precedeix el terme utilitat». Els qui saben alguna cosa de l’assumpte estan assabentats que tots els autors, des d’Epicur fins a Bentham, que van mantenir la teoria de la utilitat, la consideraven no quelcom que s’ha de contraposar al plaer, sinó el mateix plaer juntament amb l’alliberament del dolor i que en lloc d’oposar allò que és útil a allò que és agradable o a allò que és ornamental, han

declarat sempre que allò que és útil significa, entre altres coses, aquestes coses.

Amb tot, la massa comuna, incloent-hi la massa d’escriptors no solament dels diaris, sinó dels llibre de pes i pretensions, estan cometent un cop i un altre aquest error tan trivial. S’han apoderat del terme utilitarista, però sense saber res d’aquest terme llevat de com sona, i solen utilitzar-lo per expressar el rebuig o l’oblit del plaer en alguna de les seves formes: de la bellesa, l’adornament o la diversió. A part d’això, no tan sols s’empra aquest terme erròniament per ignorància, a manera de censura, sinó, de vegades, de manera elogiosa, com si impliqués superioritat respecte de la frivolitat i els mers plaers del moment. I aquest ús viciat és l’únic en el qual el terme és popularment conegut i aquell a partir del qual la nova generació està adquirint la seva única noció sobre el seu significat. Els qui van introduir el terme, però durant anys el van descartar com una apel·lació distintiva, és possible que se sentin obligats a recuperar-lo, si en fer-ho esperen contribuir d’alguna manera a rescatar-lo de la seva completa degradació.

[2] [Enunciació del principi d’utilitat o de la màxima felicitat. Per felicitat s’entén el plaer i l’absència de dolor]

El credo que accepta com a fonament de la moral la Utilitat, o el Principi de la màxima felicitat, manté que les accions són correctes (right) en la mesura que tendeixen a promoure la felicitat, incorrectes (wrong) quan tendeixen a produir el contrari de la felicitat. Per felicitat s’entén el plaer i l’absència de dolor; per infelicitat, el dolor i la manca de plaer. Per tal d’oferir una idea clara del criteri moral que aquesta teoria estableix, cal indicar molt més: en particular, quines coses inclou en les idees de dolor i plaer, i en quina mesura cal debatre aquesta qüestió. Però aquestes explicacions suplementàries no afecten la teoria de la vida sobre la qual es basa aquesta teoria de la moralitat —a saber, que el plaer i l’exempció del sofriment són les úniques coses desitjables com a fins i que totes les coses desitjables (que són tan nombroses en el projecte utilitarista com en qualsevol altre) són desitjables o pel plaer inherent a elles mateixes o com a mitjans per promoure el plaer i evitar el dolor.

[3] [Resposta a la 1a objecció: l’utilitarisme no és una doctrina de porcs]

Ara bé, aquesta teoria de la vida provoca en moltes ments, i entre aquestes ments algunes de les més estimables en sentiments i objectius, un fort desgrat. Suposar que la vida no posseeixi (tal com ells ho expressen) cap finalitat més elevada que el plaer —cap objecte millor i més noble de desig i recerca—, ho qualifiquen com quelcom totalment menyspreable i mesquí, com una doctrina només digna dels porcs, als quals s’associava els seguidors d’Epicur en un principi, fins al punt que, de vegades, els moderns defensors d’aquesta doctrina també van ser víctimes d’unes comparacions tan corteses per part dels seus detractors alemanys, francesos i anglesos.

[4] [Els plaers d’una bèstia no satisfan la concepció de felicitat d’un ésser humà que està lligada a l’exercici de les seves facultats superiors]

Quan se’ls ha atacat d’aquesta manera, els epicuris han contestat sempre que no són ells, sinó els qui els acusen, els que ofereixen una visió degradada de la naturalesa humana, atès que l’acusació suposa que els éssers humans no són capaços d’experimentar més plaers que els que puguin experimentar els porcs. Si aquesta suposició fos certa, l’acusació no podria ser desmentida, però ja no seria un retret, atès que, si les fonts del plaer fossin exactament iguals per als éssers humans i per als porcs, la regla de vida que fos prou bona per als uns seria prou bona per als altres. Resulta degradant comparar la vida epicúria amb la de les bèsties precisament perquè els plaers d’una bèstia no satisfan la concepció de felicitat d’un ésser humà. Els éssers humans posseeixen facultats més elevades que els apetits animals, i un cop que són conscients de la seva existència no consideren com a felicitat res que no inclogui la gratificació d’aquelles facultats. Per descomptat, no considero que els epicuris hagin derivat, de cap manera, de forma irreprotxable la seva teoria del que se segueix de l’aplicació del principi utilitarista. Per fer-ho d’una manera adequada, caldria incloure molts elements estoics, com també cristians. Amb tot, no hi ha cap teoria coneguda de la vida epicúria que no assigni als plaers de l’intel·lecte,

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

dels sentiments i de la imaginació, i dels sentiments morals, un valor molt més elevat pel que fa als plaers que als de la pura sensació.

[5] [L’estimació dels plaers no depèn solament de la quantitat: alguns tipus de plaer són més desitjables i valuosos que uns altres]

S’ha d’admetre, però, que els utilitaristes, en general, han basat la superioritat dels plaers mentals sobre els corporals, principalment en la major persistència, seguretat, menor cost, etc., dels primers, és a dir, en els seus avantatges circumstancials més que no pas en la seva naturalesa intrínseca. En tots aquests punts els utilitaristes han demostrat de manera satisfactòria el que defensaven, però, tanmateix, haurien pogut haver adoptat l’altra formulació, més elevada, per dir-ho d’alguna manera, amb total consistència. És del tot compatible amb el principi d’utilitat reconèixer el fet que alguns tipus de plaer són més desitjables i valuosos que uns altres. Seria absurd que, mentre s’examinen totes les altres coses, es té en compte la qualitat a més de la quantitat, se sabés que l’estimació dels plaers depenia tan sols de la quantitat.

[6] [A partir de principis empiristes, podem distingir les diferències en la qualitat dels plaers]

Si algú em pregunta què entenc per diferència de qualitat en el plaers, o què fa un plaer més valuós que un altre, simplement com a plaer que és, llevat que sigui la seva major quantitat, solament existeix una única resposta possible. D’entre dos plaers, si n’hi ha cap al qual tots, o quasi tots els que els han experimentat, concedeixen una decidida preferència, independentment de tot sentiment d’obligació moral per preferir-lo, aquell és el plaer més desitjable. Si aquells que estan familiaritzats amb tots dos plaers col·loquen un dels dos tan per damunt de l’altre que el prefereixen, tot i saber que va acompanyat d’un nombre més elevat de molèsties, i no el canviarien per cap quantitat que poguessin experimentar de l’altre plaer, està justificat que assignem al gaudi preferit una superioritat de qualitat que excedeixi de tal manera el valor de la quantitat com perquè aquesta sigui, en comparació, de molt poca importància.

[7] [És més valuós el mode d’existència que fa servir les capacitats humanes més elevades, i qui l’ha experimentat no el canviaria per un mode inferior]

Ara bé, és un fet inqüestionable que els qui estan igualment familiaritzats amb ambdues coses i estan igualment capacitats per apreciar-les i gaudir-les mostren realment una preferència màximament destacada pel mode d’existència que empra les capacitats humanes més elevades. Poques criatures humanes consentirien a transformar-se en alguns dels animals inferiors davant la promesa del més complet gaudi dels plaers d’una bèstia. Cap ésser humà intel·ligent no admetria convertir-se en un neci, cap persona culta no voldria ser un ignorant, cap persona amb sentiments i consciència no voldria ser egoista i depravada, encara que fos persuadida que el neci, l’ignorant o el pocavergonya poguessin estar més satisfets amb la seva sort que ells amb la seva. No cedirien allò que posseeixen i els altres no, a canvi de la més completa satisfacció de tots els desitjos que posseeixen en comú amb aquests altres. Si alguna vegada imaginen que ho farien és en casos de desgràcia tan extrema que per tal d’escapar-ne canviarien la seva sort per qualsevol altra, per molt menyspreable que fos als seus propis ulls. Un ésser amb facultats superiors necessita més per sentir-se feliç, probablement està subjecte a sofriments més aguts, i certament els experimenta en més ocasions que un tipus inferior. Ara bé, malgrat aquests riscos, mai no pot desitjar de tot cor enfonsar-se en el que ell considera que és un grau més baix d’existència.

[8] [El fonament d’aquesta elecció és un sentit de dignitat que tots els éssers humans posseeixen i que està vinculat amb les seves facultats més elevades. Distinció entre felicitat i acontentament]

Podem oferir l’explicació que ens vingui de gust d’aquesta negativa. Podem atribuir-la a l’orgull, nom que s’assigna indiscriminadament a alguns dels més estimables i a alguns dels menys estimables sentiments de què la humanitat és capaç. Podem atribuir aquesta negativa a l’amor a la llibertat i la independència, com apel·laven els estoics per aconseguir inculcar-la de la manera més eficaç. O atribuir-la a l’amor al poder, a l’amor

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

a les emocions, coses, totes dues, que estan compreses en aquesta i que hi contribueixin. No obstant això, el més indicat és apel·lar a un sentit de dignitat que tots els éssers humans posseeixen en un grau o un altre, i que té alguna correlació, encara que de cap manera perfecta, amb les seves facultats més elevades i que constitueix una part tan essencial de la felicitat d’aquells en qui aquest sentiment és fort que res que se li oposi no podria constituir tan sols un objecte momentani de desig per a ells. Qualsevol que suposi que aquesta preferència té lloc al preu de sacrificar la llibertat —que l’ésser superior és, en igualtat de circumstàncies, menys feliç que l’inferior— confon els dos conceptes totalment diferents de felicitat i acontentament. És indiscutible que l’ésser les capacitats de gaudi del qual són minses té més oportunitats de satisfer-les plenament; per contra, un ésser molt ben dotat sempre considerarà que qualsevol felicitat que pugui assolir, tal com és constituït el món, és imperfecta. Però pot aprendre a suportar les seves imperfeccions, si són en algun sentit suportables. Imperfeccions que no faran que envegi l’ésser que, de fet, no és conscient d’aquestes imperfeccions, simplement perquè no experimenta en absolut el bé que fa que existeixin imperfeccions. És millor un ésser humà insatisfet que un porc satisfet; és millor ser un Sòcrates insatisfet que un neci satisfet. I si el neci o el porc opinen diferent és perquè ells només coneixen una cara de la qüestió. L’altre membre de la comparació coneix les dues cares.

[9] [Els humans, sovint, a causa de la debilitat de caràcter, escullen el bé més pròxim, malgrat que saben que és el menys valuós]

Es pot objectar que molts que són capaços dels plaers més elevats a vegades, moguts per la temptació, els posposen davant dels inferiors. Tanmateix, això és del tot compatible amb una apreciació completa de la superioritat intrínseca dels més elevats. Els homes, sovint, a causa de la debilitat de caràcter, escullen el bé més pròxim, malgrat que saben que és el menys valuós, i això no solament quan es tracta d’escollir entre un plaer corporal i un altre de mental, sinó també quan cal fer-ho entre dos plaers corporals. Incorren en indulgències sensuals que menyscaben la salut, bo i sabent perfectament que la salut és un bé preferible a aquelles indulgències.

[10] [Alguns humans perden les seves aspiracions elevades i els seus gustos intel·lectuals perquè no tenen temps ni oportunitat de dedicar-s’hi]

També es pot objectar que molts que al principi mostren un entusiasme juvenil per tot allò que és noble, a mesura que es van fent grans es deixen sumir en la indolència i l’egoisme. Això no obstant, jo no crec que aquells que experimenten aquest canvi, molt habitual, elegeixin voluntàriament els plaers inferiors per davant dels més elevats. Considero que abans de dedicar-se exclusivament als primers han perdut la capacitat per als segons. La capacitat per als sentiments més nobles és, en la majoria dels éssers, una planta molt tendra, que mor amb facilitat, no solament a causa d’influències hostils, sinó per la simple manca de suport, i en la majoria de les persones joves s’esvaneix ràpidament quan les ocupacions a què els ha portat la seva posició a la vida o a la societat a què s’han vist llançats no han afavorit que mantinguin en exercici aquella capacitat més elevada. Els homes perden les seves aspiracions elevades igual que perden els seus gustos intel·lectuals perquè no tenen temps ni oportunitat de dedicar-s’hi. S’aficionen a plaers inferiors no perquè els prefereixin deliberadament, sinó perquè o bé són els únics als quals tenen accés o bé són els únics per als quals els queda capacitat de gaudi. Es pot qüestionar que algú que s’hagi mantingut igualment capacitat per a ambdós tipus de plaer no hagi preferit mai de forma deliberada i ponderada el més baix, tot i que molts, en totes les èpoques, s’hagin destruït en un intent fallit de combinar-los.

[11] [El criteri per determinar quins plaers són més valuosos ha de ser el sufragi universal d’aquells que estan familiaritzats amb tots dos tipus de plaers]

Considero inapel·lable aquest veredicte emès pels únics jutges competents. En relació amb la qüestió de quin dels dos plaers és el més valuós o quin dels dos modes d’existència és el més gratificant per als nostres sentiments, al marge de les seves qualitats morals o les seves conseqüències, el judici dels que estan qualificats pel coneixement d’ambdós o, en cas que difereixin, el de la majoria d’ells, ha de ser admès com a definitiu. Cal que no hi hagi dubtes a l’hora d’acceptar aquest

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

judici respecte a la qualitat dels plaers, ja que no disposem de cap altre tribunal, ni tan sols en relació amb la qüestió de la quantitat. Quin mitjà permet determinar quin és el més agut de dos dolors o la més intensa de dues sensacions agradables, llevat el sufragi universal d’aquells que estan familiaritzats amb tots dos? Amb què comptem per decidir si val la pena perseguir un determinat plaer a costa d’un dolor particular llevat dels sentiments i judici de qui els experimenta? Quan, per consegüent, tals sentiments i judici declaren que els plaers derivats de les facultats superiors són preferibles com a classe, a part de la qüestió de la intensitat, a aquells altres que la naturalesa animal, al marge de les facultats superiors, és capaç d’experimentar, mereixen la mateixa consideració pel que fa a aquest tema.

[12] [El criteri utilitarista no el constitueix la màxima felicitat de l’agent, sinó la màxima quantitat total de felicitat]

M’he aturat en aquest punt perquè es tracta d’un element necessari per a una concepció perfectament adequada de la Utilitat o Felicitat considerada com la regla directriu de la conducta humana. Tanmateix, no constitueix de cap manera una condició indispensable a l’hora d’acceptar el criteri utilitarista, atès que aquest criteri no el constitueix la màxima felicitat de l’agent, sinó de la màxima quantitat total de felicitat. Si pot haver-hi el més mínim dubte que una persona noble pugui ser més feliç a causa de la seva noblesa, d’allò que no es pot dubtar és que fa més feliços els altres i que el món en general guanya immensament amb tot allò. Per consegüent, l’utilitarisme tan sols podria assolir els seus objectius mitjançant el cultiu general de la noblesa de les persones, fins i tot en el cas que cada individu només es beneficiés de la noblesa dels altres i la seva pròpia, pel que fa a la felicitat, contribueixi a una clara reducció del benefici. Però el simple esment d’alguna cosa tan absurda com això últim fa supèrflua la seva refutació.

[13] [El principi de la màxima felicitat busca maximitzar el plaer i minimitzar el dolor]

D’acord amb el principi de la màxima felicitat, tal com s’ha explicat anteriorment, el fi darrer, amb relació al qual i pel qual totes les altres coses

són desitjables (tant si considerem el nostre propi bé o el dels altres), és una existència lliure, en la mesura del possible, de dolor i tan rica com sigui possible en gaudis, tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat, cosa que constitueix el criteri de la qualitat i la regla per comparar-la amb la quantitat, la preferència experimentada per aquells que, en les seves oportunitats d’experiència (cal afegir-hi el seu hàbit d’autoreflexió i autoobservació), estan més ben dotats dels mitjans que permeten la comparació. Atès que aquest criteri és, d’acord amb l’opinió utilitarista, el fi de l’acció humana, també constitueix necessàriament el criteri de la moralitat, que es pot definir, per tant, com «les regles i preceptes de la conducta humana» per mitjà de l’observació dels quals podrà assegurar-se una existència tal com s’ha descrit, en la màxima mesura que pugui, a tots els homes. I no solament a ells, sinó, en la mesura que la naturalesa de les coses ho permeti, a les criatures que poden tenir sentiments en la seva totalitat.

[14] [Resposta a la 2a objecció: que la felicitat és una cosa inassolible o que s’ha d’aprendre a renunciar-hi]

Tanmateix, es presenten en contra d’aquesta doctrina una altra classe d’objectors que afirmen que la felicitat no pot constituir, en cap de les seves formes, el fi racional de la vida i l’acció humana. En primer lloc, perquè és inassolible. Pregunten, despectivament, quin dret tens a ser feliç? Qüestió que el senyor Carlyle rebla quan afegeix: Quin dret tenies, fa poc, ni tan sols a existir? Després afegeixen que els homes poden passar sense la felicitat, que tots els éssers humans nobles han pensat així, i que no podrien haver arribat a ser nobles si no haguessin après la lliçó de l’Entsagen o renunciació, lliçó que una vegada que ha estat del tot apresa i acceptada, segons afirmen, és el començament i condició necessària de tota virtut.

[15] [La felicitat no és estat d’exaltació contínua, sinó moments ocasionals de predomini dels plaers sobre els dolors]

La primera d’aquestes objeccions arribaria a l’arrel de la qüestió si estigués ben fundada, ja que, si els éssers humans estiguessin incapacitats per experimentar la felicitat, de cap de les maneres la seva consecució

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

no podria constituir el fi de la moralitat ni de cap conducta racional. No obstant això, fins i tot en aquest cas, es podria defensar d’alguna manera la doctrina utilitarista, ja que la utilitat inclou no solament la recerca de la felicitat, sinó la prevenció i mitigació de la infelicitat, i si el primer objectiu fos quimèric, el segon esdevindria encara més important, i existiria una necessitat més imperiosa d’aquest en la mesura que la humanitat considerés adequat seguir vivint i no refugiar-se en l’acció alternativa del suïcidi recomanada de vegades per Novalis. Ara bé, quan s’afirma d’aquesta manera, positivament, que és impossible una vida humana feliç, es tracta, si no d’una mena de joc de paraules, sí almenys d’una exageració. Si per felicitat s’entén una contínua emoció altament plaent, resulta força evident que això és impossible. Un estat de plaer exaltat dura tan sols uns instants o, en alguns casos, i amb algunes interrupcions, hores o dies, de manera que constitueix l’ocasional brillant centelleig del gaudi, i no pas la seva flama permanent i estable. De tot això, en van ser tan conscients els filòsofs que van ensenyar que la felicitat és el fi de la vida com aquells que els blasmen. La felicitat a què es referien els primers no és la pròpia d’una vida d’èxtasi, sinó de moments de tal gaudi, en una existència constituïda per pocs i transitoris dolors, per molts i variats plaers, amb un decidit predomini de l’actiu sobre el passiu, i tenint com a fonament de tota la felicitat no esperar de la vida més del que la vida pugui donar. Una vida constituïda d’aquesta manera ha resultat sempre, als qui han estat prou afortunats per gaudir-la, creditora del nom de felicitat. I aquesta existència, fins i tot ara, ja els ha tocat en sort a moltes persones durant una part important de la seva vida. La desafortunada educació actual, com també les desafortunades condicions socials actuals, són l’únic obstacle perquè sigui patrimoni de tot el món.

Els qui s’oposen a tot això tal vegada posaran en dubte que els éssers humans, si se’ls ensenya a considerar la felicitat com el fi de la vida, es poden sentir satisfets amb una porció tan moderada de felicitat. Això no obstant, un bon nombre de persones s’han acontentat amb molt menys.

[16] [Els principals factors d’una vida satisfactòria són la combinació harmoniosa de la tranquil·litat i l’emoció]

Els principals factors d’una vida satisfactòria són dos, qualsevol dels quals pot, per si mateix, ser suficient per a tal finalitat: la tran-

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

quil·litat i l’emoció. Amb molta tranquil·litat, molts troben que poden conformar-se amb molt poc plaer. Amb molta emoció, molts poden tolerar una considerable quantitat de dolor. Amb tota seguretat, no existeix cap impossibilitat a priori que sigui factible, ni tan sols per a la gran massa de la humanitat, reunir ambdues coses, ja que totes dues, lluny de ser incompatibles, formen una aliança natural, de manera que la prolongació de cada una és una preparació per a l’excitació del desig de l’altra. Tan sols aquells per a qui la indolència es converteix en vici no desitgen emocions després d’un interval de repòs. Tan sols aquells per a qui la necessitat d’emocions és una malaltia experimenten la tranquil·litat que segueix les emocions com a avorrida i estúpida, en lloc de plaent en raó directa a l’emoció que la va precedir.

[17] [Les principals causes d’una vida insatisfactòria són l’egoisme i la manca de la cultura intel·lectual]

Quan les persones que són tolerablement afortunades amb relació als béns externs no troben en la vida gaudi suficient que la faci valuosa per a ells, la causa rau generalment en la manca de preocupació per la resta. Per a aquells que manquen d’afectes tant públics com privats, les emocions de la vida es redueixen en bona part i, en qualsevol cas, perden valor a mesura que s’aproxima el moment en què tots els interessos egoistes s’acaben amb la mort; mentre que aquells que deixen rere seu objectes d’afecte personal, i especialment aquells que han cultivat un sentiment de solidaritat respecte dels interessos collectius de la humanitat, mantenen en la vigília de la seva mort un interès tan viu per la vida com en l’esplendor de la seva joventut o la seva salut. Després de l’egoisme, la principal causa d’una vida insatisfactòria és la manca de la cultura intel·lectual. Una ment cultivada —no em refereixo a la d’un filòsof, sinó a qualsevol ment per a la qual estiguin obertes les fonts del coneixement i a la qual s’ha ensenyat en una mesura tolerable a exercitar les seves facultats— troba motius d’interès perenne en tot allò que l’envolta. En els objectes de la naturalesa, les obres d’art, les fantasies poètiques, els incidents de la història, el comportament de la humanitat passada i present i els seus projectes de futur. Per descomptat que és possible que tot això resulti indiferent per

a alguns, i fins i tot sense haver-ne utilitzat ni una mil·lèsima part. Però això només succeeix quan hom està mancat des d’un principi d’interès moral o humà per a aquestes coses i només hi ha buscat la gratificació de la curiositat.

[18] [Qui neix en un país civilitzat pot gaudir d’una herència cultural suficient i una educació que l’involucri en la recerca del bé comú]

Ara bé, no hi ha res en la naturalesa de les coses que justifiqui el que tot aquell que neixi en un país civilitzat no gaudeixi com a herència d’una cultura intel·lectual suficient que li proporcioni un interès intel·ligent per aquests objectes de contemplació. Com tampoc no existeix una necessitat intrínseca que cap ésser humà hagi de ser un egòlatra ocupat solament d’ell mateix, mancat de tota mena de sentiments o preocupacions més que les que es refereixen a la seva pròpia miserable individualitat. Alguna cosa molt superior a això és prou comuna, fins i tot ara, per proporcionar àmplies expectatives respecte d’allò que es pugui aconseguir de l’espècie humana. És possible que tot ésser humà degudament educat senti, en graus diversos, autèntics afectes privats i un interès sincer pel bé públic. En un món on hi ha tantes coses per interessar-se, tantes coses de les quals es pot gaudir i també tantes coses per esmenar i millorar, tot aquell que posseeixi aquesta moderada proporció de requisits moral i intel·lectuals pot gaudir d’una existència que pot qualificar-se d’envejable. Llevat que a aquestes persones se’ls negui, per mitjà de lleis nocives, o a causa de la submissió a la voluntat d’altres, la llibertat per utilitzar les fonts de la felicitat al seu abast, no deixaran de trobar en aquesta existència envejable, si eviten els mals positius de la vida, les grans fonts de sofriment físic i psíquic —com ara la indigència, la malaltia, la manca d’afectes, la manca de dignitat o la pèrdua prematura d’objectes d’estimació.

[19] [Moltes de les fonts del sofriment humà es poden eliminar, en gran mesura, amb l’obstinació i l’esforç humans]

El veritable moll de la qüestió rau, per tant, en la lluita contra aquestes calamitats, que, tot sovint, no es poden elidir. Calamitats que, tal com

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

estan les coses actualment, no es poden obviar i que, sovint, no es poden mitigar materialment en cap grau. Tanmateix, ningú l’opinió del qual mereixi la més momentània consideració no pot dubtar que la majoria dels grans mals positius de la vida són en si mateixos superables i que, si la sort dels humans continua millorant, seran reduïts, en darrer terme, dins d’estrets límits. La pobresa, que impliqui en qualsevol sentit sofriment, pot eliminar-se totalment mitjançant les bones arts de la societat, en combinació amb el bon sentit i la bona previsió per part dels individus. Fins i tot el més tenaç de tots els enemic, la malaltia, pot ser en bona mesura reduït en les seves dimensions amb una bona educació física i moral i el control adequat de les influències nocives, alhora que el progrés de la ciència significa la promesa per al futur de conquestes encara més directes sobre aquest adversari tan detestable.

Cada un dels avenços en aquesta direcció ens allunya dels obstacles que no solament escurcen les nostres vides, sinó, el que ens importa encara més, dels que ens priven d’aquells que ens proporcionen la felicitat. Quant a les vicissituds de la fortuna i altres contratemps que tenen a veure amb les circumstàncies mundanes, aquests són l’efecte, principalment, o bé de greus imprudències, o de desitjos mal controlats o d’institucions socials nocives o imperfectes. En suma, moltes de les fonts del sofriment humà es poden eliminar, en gran mesura, amb l’obstinació i l’esforç humans, i malgrat que la seva supressió és tremendament lenta —tot i que moriran en l’empresa un nombre elevat de generacions abans que es pugui portar a terme la conquesta i aquest món arribi a ser tot allò en què seria fàcil que es convertís, si no faltés voluntat i coneixement—, amb tot, tota ment prou intel·ligent i generosa per participar, encara que sigui en una petita i insignificant mesura, en la tasca derivarà un noble gaudi de la mateixa contesa, al qual no estarà disposat a renunciar mitjançant cap xantatge en forma d’indulgència egoista.

[20] [Resposta a la idea que hem d’aprendre a prescindir de la felicitat: no té sentit si no implica un increment en la felicitat del conjunt]

Tot l’anterior ens porta a apreciar de manera adequada el que diuen els objectors respecte de la possibilitat i obligació d’aprendre a prescindir

de la felicitat. No hi ha cap dubte que és possible prescindir de la felicitat. Dinou de cada vint éssers humans ho fan involuntàriament, fins i tot en aquelles zones del nostre món actual que estan menys enfonsades en la barbàrie, i sovint l’heroi o màrtir ho porta a terme voluntàriament, en gràcia a alguna cosa que aprecia més que la seva felicitat individual. Però aquesta cosa, què és, sinó la felicitat dels altres o algun dels requisits de la felicitat? Indica noblesa ser capaç de renunciar per complet a la part de felicitat que a hom li correspon o a les possibilitats d’aquesta felicitat, però, després de tot, aquesta autoimmolació ha de tenir alguna finalitat. Ella mateixa no constitueix el seu propi fi. I si se’ns diu que el seu fi no és la felicitat, sinó la virtut, la qual cosa és preferible a la felicitat, jo pregunto: es duria a terme el sacrifici si l’heroi o el màrtir no cregués que allò garantirà que els altres no hagin de tirar endavant sacrificis semblants? Ho faria l’heroi o el màrtir si pensés que la renúncia a la seva felicitat no produirà cap fruit per a cap dels seus semblants, sinó que contribuirà que la sort dels altres sigui semblant a la seva i els posi en situació d’haver de renunciar també a la felicitat? Mereixen tota mena de lloances els qui són capaços de sacrificar el gaudi personal de la vida, quan amb aquesta renúncia contribueixen meritòriament a incrementar la suma de la felicitat del món.

Ara bé, qui fa això mateix, o manté fer-ho, amb alguna altra finalitat no mereix més admiració que l’asceta enfilat dalt del seu pedestal. Pot constituir una prova indicativa del que els homes poden fer, però, amb tota seguretat, no pas un exemple del que han de fer.

Malgrat que només en un estat molt imperfet de l’organització social un pot servir millor la felicitat dels altres mitjançant el sacrifici total de la seva felicitat, en la mesura que la societat continuï en aquest estat imperfecte, admeto del tot que la disposició a dur a terme tal sacrifici és la major virtut que pot trobar-se en un home. Afegiré que en aquestes circumstàncies socials, tot i que sembli paradoxal, la capacitat conscient per prescindir de la felicitat és la que assegurarà millor la possibilitat d’aconseguir tanta felicitat com es pugui obtenir. Perquè només la consciència pot fer que una persona s’elevi per damunt dels avatars de l’existència, convençuda que per molt adversos que siguin el fat i la fortuna no té poder per dominar-la, sentiment que, un cop experimentat, allibera l’home de l’excés d’ansietat pel que fa als mals de la vida i li permet, igual que a nombrosos estoics, en els pitjors mo-

ments de l’Imperi romà, cultivar en pau les fonts de satisfacció a què pot accedir, sense preocupar-se de la incertesa de la seva durada, com tampoc del seu inevitable final.

[21] [Un sacrifici que no incrementi o tendeixi a incrementar la suma total de la felicitat es considera una cosa inútil]

Mentrestant, els utilitaristes no han de deixar de proclamar la moralitat de l’abnegació (self-devotion) com una possessió a la qual tenen tant dret com els estoics o els transcendentalistes. La moral utilitarista reconeix en els éssers humans la capacitat de sacrificar el seu propi bé més preuat pel bé dels altres. Només es nega a admetre que el sacrifici sigui en si mateix un bé. Un sacrifici que no incrementi o tendeixi a incrementar la suma total de la felicitat es considera com quelcom inútil. L’única autorenúncia que s’aplaudeix és l’amor a la felicitat, o en alguns dels mitjans que condueix a la felicitat, dels altres, ja sigui de la humanitat col·lectivament, ja sigui d’individus particulars, dins els límits que imposen els interessos col·lectius de la humanitat.

[22] [Resposta a la 3a objecció: no és una moral egoista perquè implica la felicitat de tots els afectats]

He de repetir novament que els detractors de l’utilitarisme rarament li fan justícia i reconeixen que la felicitat que constitueix el criteri utilitarista del que és correcte en una conducta no és la felicitat de l’agent, sinó la de tots els afectats. Entre la felicitat personal de l’agent i la dels altres, l’utilitarista obliga aquell a ser tan estrictament imparcial com un espectador desinteressat i benvolent. En la regla d’or de Jesús de Natzaret trobem tot l’esperit de l’ètica de la utilitat: «Comporta’t amb els altres com vulguis que els altres es comportin amb tu» i «Estimar els altres com a tu mateix» constitueixen la perfecció ideal de la moral utilitarista. Com a mitjà per assolir aquest ideal d’una manera més aproximada, la utilitat recomanarà, en primer lloc, que les lleis i organitzacions socials harmonitzin en tot allò que sigui possible la felicitat o (com es podria denominar en termes pràctics) els interessos de cada individu amb els interessos del conjunt. En segon lloc, que l’educació i l’opinió pública, que tenen tant de poder en la formació humana, uti-

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

litzin de tal manera aquest poder que estableixin en la ment de qualsevol individu una associació indissoluble entre la seva pròpia felicitat i el bé del conjunt, especialment entre la seva pròpia felicitat i la pràctica dels modes de conducta negatius i positius que la felicitat prescriu; de tal manera que no solament no pugui concebre la felicitat pròpia en la conducta que s’oposi al bé general, sinó també de manera que en tots els individus l’impuls directe de millorar el bé general es converteixi en un dels motius habituals de l’acció i que els sentiments que es connecten amb aquest impuls ocupin un lloc important i destacat en l’experiència de sentir de qualsevol ésser humà. Si els que rebutgen la moral utilitarista la presentessin davant del seu intel·lecte en aquest el seu autèntic sentit, desconec quines qualitats per qualsevol altra moral podrien afirmar de cap manera que trobaven a faltar, o quin desenvolupament més harmònic i profund de la naturalesa humana es pot esperar que propiciï algun altre sistema ètic, o en quines motivacions, no accessibles a l’utilitarisme, poden basar-se aquests sistemes per fer efectius els seus mandats.

[23] [Resposta a la 4a objecció: actuar desinteressadament és un estàndard massa elevat per a la humanitat]

No sempre es pot acusar els detractors de l’utilitarisme de representar-lo des d’aquesta perspectiva que el fa poc apreciable. Per contra, aquells d’entre els que posseeixen alguna cosa aproximada a una idea clara del seu caràcter desinteressat a vegades consideren un defecte que les seves normes siguin massa elevades per a la humanitat. Afirmen que demanar que la gent actuï sempre induïda per la promoció de l’interès general de la societat és un exigència excessiva. Tanmateix, això suposa no entendre el vertader significat d’un model de moral i confondre la regla d’acció amb el motiu que porta a complir-lo. L’ètica és la responsable d’indicar-nos quins són els nostres deures o per mitjà de quines proves els podem conèixer, però cap sistema ètic no exigeix que l’únic motiu de la nostra forma d’actuar sigui un sentiment del deure. Al contrari, el noranta-nou per cent de totes les nostres accions es fan per altres motius, cosa que és del tot correcta si la regla del deure no els condemna. Resulta totalment injust fer objeccions a l’utilitarisme basant-se en el que s’ha dit anteriorment, quan precisament

els moralistes utilitaristes han anat més enllà que gairebé tots els altres en afirmar que el motiu no té res a veure amb la moralitat de l’acció, encara que sí que té molt a veure amb el mèrit de l’agent. Quin salva un semblant de ser ofegat fa el que és moralment correcte, tant si el seu motiu és el deure o l’esperança que el recompensin pel seu esforç. Qui traeix l’amic que confia en ell és culpable d’un crim, encara que el seu objectiu sigui servir un altre amic amb qui encara té obligacions més grans. Això no obstant, si ens limitem a parlar de les accions fetes per motius de deure o per obeir principis d’una manera immediata, imaginar que implica que la gent ha de fixar la seva ment en alguna cosa tan general com el món o la societat en el seu conjunt és interpretar de manera errònia el pensament utilitarista.

[24] [La consideració de l’interès públic en l’utilitarisme no és més gran que el que exigeixen tots els sistemes morals: abstenir-se d’allò que és manifestament perniciós per a la societat]

La gran majoria de les accions estan pensades no per a benefici del món, sinó dels individus a partir dels quals es constitueix el bé del món i no cal que el pensament de l’home més virtuós cavalqui, en aquestes ocasions, més enllà de les persones afectades, exceptuant la mesura en què calgui assegurar-se que en beneficiar-los no està violant els drets, és a dir, les expectatives legítimes i autoritzades de ningú més.

La multiplicació de la felicitat és, d’acord amb l’ètica utilitarista, l’objecte de la virtut: les ocasions en què cap persona (excepte una entre mil) té a les seves mans fer això a gran escala —dit d’una altra manera, ser un benefactor públic— no són sinó excepcionals, i solament en aquestes ocasions se li demana que consideri la utilitat pública. En la resta de casos, tot el que ha de tenir en compte és la utilitat privada, l’interès o la felicitat d’unes quantes persones. Tan sols aquells les accions dels quals influeixen fins a abraçar la societat en general tenen la necessitat habitual d’ocupar-se d’un objecte tan ampli. Sens dubte que en el cas de les omissions, és a dir, les coses que la gent deixa de fer per consideracions morals, encara que les conseqüències d’un cas particular poguessin ser beneficioses, seria indigne d’un agent intel·ligent no adonar-se conscientment que l’acció és d’un tipus tal que, si es practiqués generalment, seria generalment nociva i que aquest és el

fonament de l’obligació d’ometre aquesta acció. El grau de consideració de l’interès públic implícit en aquest reconeixement no és més gran que el que exigeixen tots els sistemes morals, atès que tots aconsellen abstenir-se d’allò que és manifestament perniciós per a la societat.

[25] [Resposta a la 5a objecció: és una moral que fa els homes freds i mancats d’afectivitat en no sospesar més que les conseqüències per avaluar els seus actes]

Aquestes mateixes consideracions serveixen per rebutjar un altre retret cap a la doctrina utilitarista, que es basa en una concepció encara més barroerament errònia de la finalitat d’un criteri de moralitat i del mateix significat dels termes correcte (right) i incorrecte (wrong). Sovint s’afirma que l’utilitarisme fa els homes freds i mancats d’afectivitat, que torna tebis els seus sentiments morals cap a les persones particulars, que els fa tenir en compte solament les consideracions seques i dures de les conseqüències de les accions sense considerar, a l’hora de l’estimació moral, les qualitats que originen aquestes accions. Si aquesta afirmació significa que no permeten que els seus judicis que es refereixen a la correcció (rightness) o incorrecció (wrongness) d’una acció es vegin influïts per les qualitats de la persona que la duu a terme, es tracta d’una queixa que no afecta només l’autoritarisme, sinó qualsevol criteri de moralitat en absolut, ja que, certament, cap criteri ètic conegut no decideix que una acció és bona o dolenta perquè la fa un home bo o un de dolent, i encara menys perquè la fa un home amable, coratjós, benvolent, o tot el contrari. Aquestes consideracions són rellevants no per a l’estimació de les accions, sinó de les persones.

[26] [Els utilitaristes reconeixen que existeixen altres possessions i qualitats desitjables a banda de la virtut]

No trobem res en la doctrina utilitarista que negui el fet que hi ha més coses que ens interessen en relació amb una persona que el fet que les seves accions siguin correctes o incorrectes. És cert que als estoics, amb el paradoxal abús del llenguatge que formava part del seu sistema, i mitjançant el qual tractaven d’elevar-se per damunt de tota preocupació per res que no fos la virtut, els agradava afirmar que qui la

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

posseeix té al seu abast tota la resta, que aquella persona, i només aquella persona, és rica, formosa i règia. Amb tot, la doctrina utilitarista no pretén fer aquesta descripció de l’home virtuós. Els utilitaristes són perfectament conscients que existeixen altres possessions i qualitats desitjables a banda de la virtut, i estan del tot disposats a concedir-los tot el seu valor. També són conscients que una acció correcta no indica generalment una persona virtuosa, i que accions que són condemnables provenen sovint de qualitats que mereixen elogi. Quan això es fa patent en qualsevol cas particular, allò modifica l’estimació que ells tenen, no de l’acte certament, sinó de l’agent. Puc assegurar que, això no obstant, consideren que, a la llarga, la millor prova que es té un bon caràcter és dur a terme bones accions, i que es neguen del tot a considerar bona cap disposició mental la tendència predominant de la qual sigui produir una mala conducta. Això fa que gaudeixin de mala fama entre molta gent, però és una mala fama que han de compartir amb tot el qui consideri la distinció entre allò que és correcte i allò que és incorrecte seriosament, en tractar-se d’un retret que un utilitarista conscient no té perquè estar delerós d’eludir.

[27] [Resposta a la 6a objecció: l’utilitarisme sembla no tenir en compte algunes virtuts personals i només se centra en la moralitat de les accions]

Si tot el que es vol dir per mitjà d’aquesta objecció és que molts utilitaristes se centren en la moralitat de les accions, d’acord amb el criteri utilitarista, amb una atenció massa exclusiva, de manera que no prenen prou en consideració altres qualitats del caràcter que contribueixen al fet que l’ésser humà sigui amable o admirable, es pot admetre aquesta objecció. Els utilitaristes que han cultivat els seus sentiments morals, però no pas la seva capacitat d’empatia, ni la seva percepció artística, cometen, efectivament, aquesta falta, com també la cometen la resta de moralistes que es troben en el mateix cas. Tot el que es pugui dir en descàrrec dels altres moralistes també es pot dir en el seu, a saber, que en cas que es cometi un error és millor que sigui en aquest sentit.

En realitat, podem afirmar que entre els utilitaristes, igual que entre els defensors d’altres sistemes, es dona tot grau imaginable de rigidesa i laxitud en l’aplicació del seu criteri. Alguns fins i tot són purita-

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

nament severs, mentre que d’altres són tan indulgents com possiblement podrien desitjar pecadors i sentimentals. Tanmateix, en conjunt, qualsevol doctrina que destaqui d’una forma prominent fins a quin punt interessa a la humanitat reprimir i evitar les conductes que violen la llei moral possiblement no estigui en pitjors condicions que una altra que faci el mateix, quan es tracta d’aconseguir que l’opinió pública sancioni negativament tals violacions. És cert que la pregunta «què és el que viola la llei moral?» és una qüestió sobre la qual probablement difereixin de tant en tant els que admeten criteris diferents de moralitat. Ara bé, la diversitat d’opinions respecte de les qüestions morals no la va introduir per primera vegada al món l’utilitarisme. A part d’això, dita doctrina pot proporcionar una manera de decidir entre opcions diferents si no sempre fàcil, sí en qualsevol cas tangible i intel·ligible.

[28] [Resposta a la 7a objecció: no és una doctrina atea]

Potser no sigui superflu posar en relleu unes quantes més interpretacions errònies habituals de l’ètica utilitarista, fins i tot les que són tan evidents i tosques que pogués semblar impossible que provinguessin d’una persona sensible i intel·ligent. Atès que les persones, fins les dotades d’una considerable capacitat mental, sovint es preocupen molt poc de comprendre les conseqüències derivades de qualsevol opinió contra la qual mantenen algun prejudici, i atès que els homes en general són poc conscients que aquesta ignorància voluntària constitueix un defecte, és per tot això que ens trobem amb les deformacions més carrinclones de les doctrines ètiques en els escrits reflexius de persones amb les màximes pretensions tant pel que fa als seus principis elevats com a la seva filosofia.

No és infreqüent que escoltem com es cataloga la doctrina de la utilitat com una doctrina atea. Si calgués sortir al pas d’alguna manera d’aquest pressupost tan simple, podem afirmar que la qüestió depèn de la idea que ens haguem format del caràcter moral de la divinitat. Si és certa la creença que Déu desitja, per damunt de tot, la felicitat de les seves criatures i és cert que aquest va ser el seu propòsit quan les va crear, l’utilitarisme no és solament una doctrina atea, sinó que és més profundament religiosa que alguna altra. Si el que es vol dir és que l’utilitarisme no reconeix la voluntat divina revelada com a suprema llei mo-

ral, la meva resposta és que l’utilitarisme que creu en la bondat i saviesa absolutes de Déu creu necessàriament que tot el que Déu ha considerat oportú revelar sobre qüestions morals ha de complir els requisits de la utilitat en grau suprem. Això no obstant, altres, a més dels utilitaristes, han opinat que la Revelació cristiana tenia com a finalitat dotar els cors i les ments dels humans, i per tant hi estava capacitada, d’un esperit que els permetés trobar per si mateixos el que és correcte i els inclinés a obrar d’acord amb allò quan ho trobessin, més que indicar-los-ho, si no fos en un sentit molt general, a la qual cosa cal afegir la necessitat reconeguda d’una doctrina ètica, meticulosament desenvolupada, que ens interpreti la voluntat de Déu. És superflu discutir aquí si aquesta opinió és correcta o no ho és, ja que qualsevol tipus d’ajuda que la religió natural o revelada pugui prestar a la investigació ètica pot beneficiar tant el moralista utilitarista com qualsevol altre. L’utilitarisme la pot utilitzar com a aval diví de la utilitat o dany de qualsevol tipus determinat d’actuació, amb el mateix dret que altres poden utilitzar-la per indicar que existeix una llei transcendental que no té relació amb la utilitat o la felicitat.

[29] [Resposta a la 8a objecció: no és una doctrina immoral que defensi la «conveniència» en comptes dels principis morals]

També es repudia sovint la doctrina de la utilitat com a doctrina immoral i se l’anomena doctrina de la «conveniència» (expediency), aprofitant-se de l’ús popular del terme que l’oposa als principis morals. Però el convenient, en el sentit en què s’oposa a allò que és correcte, generalment significa allò que és convenient per als interessos particulars de l’agent, com quan un ministre sacrifica els interessos del seu país per mantenir el càrrec.

Quan significa alguna cosa millor que això significa el que és convenient per a algun objectiu immediat, algun propòsit passatger, però que viola una regla l’observança de la qual és convenient en un grau molt superior. Allò que és convenient, en aquest sentit, en lloc de ser el mateix que allò que és útil és una branca d’allò que és nociu. Així, sovint pot ser convenient dir una mentida per tal de superar alguna situació incòmoda del moment o assolir algun objectiu immediatament útil per a nosaltres i per a altres. Però, el fet de cultivar en nosaltres mateixos un desenvolupament de la sensibilitat respecte del tema de la veritat

és una de les coses més útils, i el seu debilitament una de les més nocives, amb relació a allò per al qual pot servir la nostra conducta. D’altra banda, qualsevol desviació de la veritat, encara que no sigui intencionada, contribueix en gran manera al debilitament de la confiança en les afirmacions fetes pels éssers humans, la qual cosa no solament constitueix el principal suport de tot el benestar social actual, sinó que quan és insuficient contribueix més que cap altra cosa al deteriorament de la civilització, la virtut i tot allò de què depèn la felicitat humana en gran escala. Per tot això, considerem que no és convenient violar, per un avantatge actual, una regla d’una conveniència tan transcendental i que qui, per motius de la seva conveniència o d’algun altre individu, contribueixi a privar la humanitat del bé, i a infringir-li el mal, implícits en la major o menor confiança que es pugui dipositar en la paraula dels altres, representa el paper del pitjor dels enemics del gènere humà. Amb tot, el fet que aquesta regla, sagrada com és, admeti possibles excepcions és reconegut per tots els moralistes, i és el principal cas excepcional aquell en què si ocultem algun fet puguem salvar un individu d’un gran i immerescut mal —especialment quan es tracta d’un altre individu que no siguem nosaltres mateixos—, com succeeix quan amaguem informació a un malfactor o males notícies a una persona greument malalta, i quan l’ocultació només es pot dur a terme mitjançant la negació. Tanmateix, per tal que allò que és excepcional no s’estengui més enllà del que és necessari, i a fi que es produeixi el menor efecte possible en la debilitació de la confiança en la veracitat, el que és excepcional ha de ser estipulat i delimitat, si és possible. I si el principi de la utilitat serveix per a alguna cosa, ha de servir per comparar aquestes utilitats en conflicte i assenyalar l’àmbit dins del qual cada una d’elles predomina.

[30] [Resposta a la 9a objecció: no hi ha temps per preveure les conseqüències de cada acció sobre la felicitat general]

També es dona el cas que els defensors de la utilitat són arrossegats sovint a replicar objeccions com la següent: no hi ha temps, amb anterioritat a l’acció per calcular i mesurar els efectes d’una línia de conducta sobre la felicitat general. Això és exactament igual que afirmar que és impossible guiar la nostra conducta d’acord amb els principis cristians per no dispo-

C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

sar de temps en totes les ocasions en què s’ha de dur a terme alguna cosa, per llegir el Vell i el Nou Testament en la seva totalitat. La resposta a aquesta objecció és que s’ha disposat de molt de temps, a saber, tot el que ha durat el passat de l’espècie humana. Durant tot aquest temps, la humanitat ha estat aprenent per experiència les tendències de les accions, experiència de la qual depèn tant tota la prudència com tota la moralitat de la nostra vida. Es parla com si fins a dia d’avui aquest curs de l’experiència no hagués començat i com si, just en l’instant en què un home se sentís temptat a interferir en la propietat o la vida d’algú altri, hagués de començar a considerar per primera vegada si l’assassinat i el robatori són perjudicials per a la felicitat humana. Fins i tot en aquest cas no crec que trobés que la pregunta era massa difícil de respondre; però, en qualsevol cas, es troba amb aquesta feina ja feta. Resulta, realment, una presumpció capritxosa aquella segons la qual quan la humanitat es posa d’acord a l’hora de considerar la utilitat com el criteri de la moralitat, no arribi a cap acord pel que fa a allò que és útil, i no disposi de mitjans per fer que les nocions sobre aquesta matèria s’ensenyin als joves i siguin inculcades mitjançant la llei i l’opinió pública. No és difícil demostrar que qualsevol criteri ètic funciona malament si suposem que està acompanyat de l’estupidesa universal. Però d’acord amb qualsevol hipòtesi en què no s’inclogui això darrer, la humanitat ha d’haver adquirit ja creences positives amb relació als efectes d’algunes nocions sobre la seva felicitat. Creences que generades d’aquesta manera són les regles de moralitat per a la multitud i també per al filòsof fins que aconsegueixi troballes millors. El fet que els filòsofs puguin aconseguir això fàcilment, fins i tot ara, amb relació a molts temes, el fet que el codi tradicional de l’ètica no és de cap manera de dret diví i el fet que la humanitat encara ha d’aprendre molt amb relació als efectes de les accions sobre la felicitat general, és quelcom que admiro, o, encara més, que mantinc sense reserves.

[31] [Els corol·laris del principi de la utilitat són susceptibles de millores i es poden complementar amb principis secundaris]

Els corol·laris del principi de la utilitat, igual que els preceptes de totes les arts pràctiques, són susceptibles de millores sense límit, i en un estat de progrés de la ment humana la seva millora continua indefinidament. Però una cosa és considerar les regles de la moralitat com a no concluses i una

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

altra de ben diferent és passar totalment per alt aquestes generalitzacions intermèdies i dedicar-se a provar la moralitat de cada acció recorrent directament al primer principi. És una mica estrany que es pugui considerar que el reconeixement d’un primer principi no és compatible amb l’admissió de principis secundaris. Informar un viatger sobre la seva destinació final no significa prohibir-li que es guiï amb l’ajut de senyals i rètols que anirà trobant pel camí. La proposició que la felicitat és el fi i objectiu de la moralitat no significa que no pugui establir-se cap via que condueixi a aquest objectiu o que a les persones que s’encaminen cap allà no se’ls hagi d’advertir que segueixin una direcció en lloc d’una altra. Els homes haurien realment de deixar d’afirmar coses absurdes sobre aquest tema que no consentirien a dir ni escoltar sobre altres qüestions d’interès pràctic. Ningú no argumenta que l’art de navegar no es basi en l’astronomia perquè els mariners no puguin esperar a calcular per ells mateixos la carta de navegació. Com que són criatures racionals ja l’han calculada abans de sortir a la mar. De la mateixa manera, totes les criatures racionals es fan a la mar de la vida amb decisions ja preses sobre qüestions comunes de correcció i incorrecció moral, com també sobre moltes de les qüestions molt més difícils relatives a allò que constitueix la saviesa i la neciesa. I, en la mesura en què la previsió és una qualitat humana, se suposa que així continuarà succeint. Qualsevol que sigui el principi fonamental de la moralitat que adoptem, necessitem principis subordinats per aplicar-los. Atès que la impossibilitat de funcionar sense aquests principis té lloc en tots els sistemes, aquest fet no pot servir com a argumentació en contra d’un sistema en particular. A part d’això, argumentar seriosament com si no fos possible disposar de tals principis secundaris, com si la humanitat hagués romàs fins ara, i hagués de romandre per sempre, sense derivar conclusions generals de l’experiència de la vida humana, és l’absurditat més gran a què es pot arribar en les disputes filosòfiques.

[32] [Resposta a la 10a objecció: que ens permet presentar excuses per actuar malament i enganyar la nostra pròpia consciència]

La resta d’arguments que falta examinar en contra de l’utilitarisme consisteixen majoritàriament a atribuir bona part dels mals comuns de la naturalesa humana i les dificultats generals amb què ensope-

guen les persones conscients quan configuren la seva actuació a través de la vida. Se’ns diu que l’utilitarista serà capaç de fer del seu propi cas una excepció a la regla moral i que, quan sucumbeixi a la temptació, trobarà que és més útil violar la norma que observar-la. Ara bé, és l’utilitarisme l’únic credo que ens permet presentar excuses per actuar malament i enganyar la nostra pròpia consciència?

Aquestes excuses són subministrades abundantment per totes les doctrines que reconeixen com un fet dins la moral que existeixin consideracions en conflicte, cosa que reconeixen totes les doctrines que han estat acceptades per persones com cal. No és culpa de cap credo, sinó de la complicada naturalesa dels assumptes humans, el fet que les regles de la conducta no es puguin elaborar de manera que no admetin excepcions i que, difícilment, cap tipus d’acció pugui establir-se amb seguretat com sempre obligatòria o com sempre condemnable. No existeix cap credo moral que no temperi la rigidesa de les seves lleis concedint un cert marge, sota la responsabilitat de l’agent, per adaptar les lleis a les peculiaritats de les circumstàncies. I en tots els credos, un cop feta aquesta concessió, s’introdueixen l’autoengany i una casuística desaprensiva. No hi ha cap sistema moral dins del qual no s’originin casos d’obligacions conflictives. Aquestes són les dificultat reals, els punts dificultosos, tant en la teoria ètica com en la guia conscient de la conducta personal. Punts que són superats, en la pràctica, amb més o menys èxit, d’acord amb la intel·ligència i la virtut de l’individu. Tanmateix, és difícil pretendre que algú pugui estar pitjor qualificat per superar-los per posseir un criteri últim a què puguin referir-se els drets i els deures en conflicte.

Si la utilitat és la font última de l’obligació moral, pot invocar-se la utilitat per decidir entre drets i obligacions quan les demandes d’ambdós són incompatibles. Fins i tot quan l’aplicació del criteri pugui ser difícil, és millor que no tenir criteri, ja que en altres sistemes, quan totes les lleis morals pretenen autoritat independent, no existeix un poder comú autoritzat per posar ordre entre elles. Les pretensions que aquestes lleis tenen d’independència entre si no es basen en res millor que en sofismes i, llevat que estiguin determinades, com passa generalment, per la reconeguda influència de la presa en consideració de la utilitat, proporcionen un camp propici per al predomini del desig personal i la parcialitat.

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

Hem de recordar que solament en aquests casos en què sorgeixen principis secundaris en conflicte, cal recórrer als primers principis. No existeix cap obligació moral que no impliqui algun principi secundari. Quan es tracta d’un sol principi rarament pot haver-hi dubtes veritables sobre quin és en la ment de les persones que reconeixen el principi en qüestió.

Com podem provar el valor del principi d’utilitat?

L’utilitarisme defensa, com feia l’ètica aristotèlica, que la felicitat és el fi últim i el bé suprem per a l’ésser humà. La resta de les coses només són desitjables com a mitjans per poder aconseguir-la. Però com podem demostrar que la felicitat és l’única cosa desitjable com a fi?

Stuart Mill parteix de principis empiristes per afirmar que l’única prova que tenim que alguna cosa sigui desitjable és que realment la gent la desitgi. És un fet constatable que tota persona desitja la seva felicitat; per tant, la felicitat de cada persona és un bé per a ella mateixa i, de retop, la felicitat general és un bé per a la suma de totes les persones, cosa que queda justificada si tenim en compte que l’utilitarisme no és una moral egoista, sinó que lliga la cerca del bé personal al bé col·lectiu.

A partir d’aquesta constatació, podem provar que la felicitat és un dels fins, però no necessàriament l’únic: les persones també desitgen altres coses com els diners, el poder, la fama o la virtut.

L’utilitarisme no nega aquest fet, però considera que els ingredients de la felicitat són molt variats i que cada un és desitjable en si mateix. Entre aquests hi ha la virtut, però entén que les accions o disposicions humanes només són virtuoses si promouen un fi diferent de la pròpia virtut que incideixi en la felicitat general. Si no fos així, no tindrien valor. D’aquesta forma, la virtut, com qualsevol altre bé que desitgem, passa de ser un mitjà per a la felicitat a un ingredient principal de la idea de felicitat de la persona que la persegueix.

Per consegüent, tant la virtut com la resta de les coses desitjables acaben constituint-se en una part de la felicitat mateixa i només són desitjables en la mesura que ens permeten assolir-la. Per tant, la felici-

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

tat no és una idea abstracta, sinó un conjunt de béns concrets la consecució dels quals es busca solament per obtenir la pròpia felicitat. La virtut és un d’aquests béns concrets que formen part de la felicitat i, a diferència d’altres, fer d’aquesta un fi en si mateix (el que anomenem l’amor desinteressat per la virtut) no es converteix en alguna cosa perjudicial per a la felicitat general (alguna cosa que sí que pot passar amb l’amor vers els diners, el poder o la fama). Ocupa un lloc preeminent per sobre de totes les coses que condueixen a la felicitat.

Així doncs, podem concloure que la felicitat és el fi últim (que es busca per si mateix) i un bé suprem. Tot el que fem, en últim extrem, ho fem per obtenir-la. Falta, finalment, justificar el principi hedonista que regeix el principi d’utilitat, que entén la felicitat com la recerca del plaer i la disminució del dolor.

Stuart Mill recorre novament a principis empiristes. Hem d’observar la nostra pròpia experiència i la dels nostres semblants (autoconsciència i autoobservació). Els nostres desitjos i accions estan sempre relacionats amb les conseqüències que se’n deriven en forma de sensacions. Tenim la tendència a repetir i buscar les sensacions plaents i evitar o intentar disminuir les desplaents (o doloroses).

L’utilitarisme. Capítol IV. De quin tipus de prova és susceptible el principi d’utilitat?

[1] [Plantejament del problema: podem demostrar que la felicitat és l’única cosa desitjable com a fi?]

Ja he assenyalat que les qüestions relatives als fins últims no admeten prova en l’accepció ordinària del terme. El fet de mancar de prova mitjançant el raonament és quelcom comú a tots els primers principis, tant pel que fa a les primeres premisses del nostre coneixement com a les referents a la nostra conducta. Tanmateix, les primeres, que són qüestions fàctiques, poden ser objecte d’una apel·lació directa a les facultats que jutgen els fets, a saber, els nostres sentits i la nostra consciència interna. Es pot apel·lar a aquestes mateixes facultats en les qüestions que afecten els fins pràctics? O mitjançant quina altra facultat es pot obtenir coneixement d’aquests fins?

Les qüestions relatives als fins són, en altres paraules, qüestions relatives a quines coses són desitjables. La doctrina utilitarista manté que la felicitat és desitjable, i, a més, l’única cosa desitjable, com a fi, mentre que la resta de coses només són desitjables en tots aquells mitjans per a tal fi. Què necessita aquesta doctrina —quins requisits necessita complir— perquè, tal com pretén, sigui acceptada?

[2] [Prova: la felicitat de cada persona és un bé per a aquella persona, i la felicitat general, per consegüent, un bé per al conjunt de totes les persones]

L’única prova que es pot proporcionar que un objecte és visible és el fet que la gent realment el vegi. L’única prova que un so és audible és que la gent el senti. I, d’una manera semblant, respecte de totes les altres fonts de la nostra experiència. De la mateixa manera, entenc que l’únic testimoni que és possible presentar que alguna cosa és desitjable és que la gent, en efecte, la desitgi realment. Si el fi que la doctrina utilitarista es proposa a si mateixa no fos, en teoria i en la pràctica, reconegut com a fi, res no podria convèncer ningú que era tal cosa. No es pot oferir cap raó de per quin motiu la felicitat general és desitjable excepte que cada persona, en la mesura en què consideri que és assolible, desitgi la seva pròpia felicitat. Això no obstant, com que es tracta d’un fet, disposem no solament de les proves suficients per al cas, sinó amb totes les que pogués requerir la justificació que la felicitat és un bé: que la felicitat de cada persona és un bé per a aquella persona, i la felicitat general, per consegüent, un bé per al conjunt de totes les persones, de tal manera que la felicitat exhibeix el seu títol com un dels fins de la conducta i, en conseqüència, com un dels criteris de moralitat.

[3] [Objecció: existeixen altres fins de les accions humanes a més de la felicitat, com, per exemple, la virtut]

Tanmateix, amb això solament no ha demostrat ser l’únic criteri. Per aconseguir-ho, d’acord amb la mateixa regla, fa l’efecte que caldria demostrar, no solament que la gent desitja la felicitat, sinó que mai no desitja cap altra cosa. Ara bé, resulta evident que les persones sí que desitgen coses que, en el llenguatge ordinari, es distingeixen clara-

ment de la felicitat. Per exemple, desitgen la virtut i l’absència del vici amb no menys força, realment, que desitgen el plaer i l’absència del dolor. El desig de la virtut no és tan universal, però és un fet tan real com el desig de la felicitat. Per aquest motiu, els qui s’oposen al criteri utilitarista consideren que tenen dret a inferir que existeixen altres fins de les accions humanes a més de la felicitat i que la felicitat no és el criteri d’aprovació i desaprovació.

[4] [La virtut, d’acord amb la doctrina utilitarista, no és natural i originàriament part del fi, però és susceptible d’arribar a ser-ho]

Ara bé, nega, la doctrina utilitarista, que la gent desitgi la virtut o manté que la virtut no és quelcom que s’hagi de desitjar? Ben al contrari. Manté no solament que cal desitjar la virtut, sinó que cal desitjar-la d’una manera desinteressada, per si mateixa. Sigui quina sigui l’opinió dels moralistes utilitaristes amb relació a les condicions originals que fan que la virtut generi virtut, i per més que puguin considerar (com, de fet, succeeix) que les accions i disposicions són solament virtuoses perquè proporcionen algun altre fi que la virtut, amb tot, admès això, i després de decidir —tenint en compte aquestes consideracions— el que és virtuós, no només col·loquen la virtut al capdavant de les coses que són bones com a mitjans per al fi últim, sinó que també reconeixen com a fet psicològic la possibilitat que constitueixi, per a l’individu, un bé en si mateix, sense buscar cap altre fi més enllà d’ell mateix. Els utilitaristes també mantenen que l’estat d’ànim no és el correcte, ni tampoc no s’adequa al principi de la Utilitat, ni és un estat que condueixi millor a la felicitat general, llevat que es doni l’amor a la virtut en aquest sentit —com quelcom desitjable en si mateix—, encara que, en el cas particular, no produís aquelles altres conseqüències desitjables que tendeix a produir, i a causa de les quals s’estima com a virtut. Això no significa, en el mínim grau, que s’abandoni el principi de Felicitat. Els ingredients de la felicitat són molt variats i cada un és desitjable en si mateix, i no simplement quan se’l considera com a part d’un agregat. El principi de la Utilitat no significa que qualsevol plaer determinat, com per exemple la música, o qualsevol alliberament del dolor, com per exemple la salut, hagin de ser considerats com a mitjans per a alguna cosa col·lectiva anomenada Felicitat i hagin de ser desitjats per aquest

motiu. Són desitjats i desitjables en si mateixos i per si mateixos. A més de ser mitjans, són part del fi.

La virtut, d’acord amb la doctrina utilitarista, no és natural i originàriament part del fi, però és susceptible d’arribar a ser-ho. En aquells que l’estimen desinteressadament ja ho és, i la desitgen i l’aprecien no com a mitjà per a la felicitat, sinó com a part de la seva felicitat.

Per il·lustrar això d’una manera més àmplia, podem recordar que la virtut no és l’únic objecte, originàriament un mitjà, que si no fos un mitjà per a una altra cosa seria i continuaria sent alguna cosa diferent, però que per associació amb allò per al qual és un mitjà, arriba a ser desitjat per si mateix, i això, al seu torn, de la manera més intensa. Què direm, per exemple, de l’amor als diners? No hi ha res originàriament que faci els diners més desitjables que qualsevol pila de còdols brillants. El seu valor rau únicament en el de les coses que es poden adquirir amb ells: els desitjos d’altres coses diferents dels diners i per a les quals els diners són un mitjà de gratificació. Ara bé, l’amor als diners no és solament una de les forces més poderoses que mouen l’home, sinó que els diners són, en molts casos, desitjats en si mateixos i per si mateixos. El desig de posseir-los és, sovint, més fort que el desig d’utilitzar-los, i continua augmentant quan s’esvaeixen tots els desitjos que apunten a fins que els ultrapassen i que s’aconsegueixen gràcies a la seva mediació. Es pot dir, doncs, en veritat, que els diners no es desitgen pensant en un fi, sinó que són part d’aquest fi. Han passat de constituir un mitjà per a la felicitat a convertir-se ells mateixos en el principal constituent de la concepció que un individu es forma de la felicitat.

[5] [El desig d’aquests altres fins no és diferent del desig de felicitat]

El mateix es pot dir de la majoria dels grans objectius de la vida humana: el poder, per exemple, o la fama. Però amb la condició que aquests dos darrers estan emparellats amb una certa dosi de plaer immediat que dona l’aparença, almenys, de ser alguna cosa inherent a tots dos, cosa que no succeeix en el cas dels diners. Amb tot, la fortíssima atracció natural tant del poder com de la fama rau en l’enorme ajut que proporcionen amb la intenció de satisfer la resta dels nostres desitjos. L’estreta

associació que d’aquesta manera es genera entre ells i els nostres objectes de desig és el que dota el desig directe dels primers de la intensitat que sovint presenta, de manera que en algunes persones sobrepassa en força la resta de desitjos. En aquests casos els mitjans s’han convertit en part del fi, i són, a més, una part del fi més important que qualsevol de les coses que obtenim gràcies a la seva mediació. Allò que es va desitjar en un temps com a instrument per obtenir la felicitat, ara es desitja per si mateix. No obstant això, com que es desitja per si mateix resulta desitjat com a part de la felicitat. La persona és feliç, o creu que ho és, per la mera possessió, i és desgraciada si no és capaç d’aconseguir-ho. El seu desig no és quelcom diferent del desig de felicitat, com tampoc no ho és l’amor a la música o el desig de salut. Tot allò està inclòs en la felicitat. Tot allò forma part dels elements amb què es genera el desig de felicitat. La felicitat no és una idea abstracta, sinó un tot concret, i aquestes són algunes de les seves parts. El criteri utilitarista sanciona i aprova que sigui així. La vida seria quelcom molt pobre, molt mal proveïda de fonts de felicitat, a falta d’aquesta disposició de la naturalesa, mitjançant la qual coses que en principi eren indiferents, però que conduïen a la satisfacció dels nostres desitjos primitius, o hi estaven associades en algun altre sentit, es converteixen elles mateixes en fonts de plaer més valuoses que els plaers primitius, tant pel que fa a la seva permanència a l’espai de l’existència humana que són capaces d’abraçar, com a la seva intensitat.

[6] [El mateix passa amb la virtut]

La virtut, d’acord amb la concepció utilitarista, és un bé d’aquest tipus. No existeix un desig originari de la virtut, o un motiu per a ella, tret de la seva producció de plaer i, especialment, la seva protecció del dolor. Però mitjançant l’associació que es forma es pot considerar bona en si mateixa i desitjada en aquest sentit amb tanta intensitat com qualsevol altre bé. Amb una diferència: mentre que l’amor als diners, al poder, la fama, etc. pot convertir l’individu, tal com passa sovint, en un ésser nociu per als altres membres de la societat a la qual pertany, no hi ha res que el faci més beneficiós per als altres que el cultiu i l’amor desinteressat de la virtut. En conseqüència, el criteri utilitarista, mentre que tolera i aprova tots aquells altres desitjos adquirits, mentre no siguin més perjudicials per a la felicitat general que aliats d’ella, recomana

i requereix el cultiu de l’amor a la virtut tant com es pugui, perquè és, per damunt de totes les altres coses, important per a la felicitat.

[7] [No existeix en la realitat res que sigui desitjat, tret de la felicitat]

De les consideracions precedents resulta que no existeix en la realitat res que sigui desitjat, tret de la felicitat. Tot el que es desitja d’una altra manera que no sigui mitjà per a algun fi més enllà de si mateix, i en darrera instància per a la felicitat, és desitjat en si mateix com si fos una part de la felicitat, i no és desitjat per si mateix fins que arriba a convertir-s’hi. Els qui desitgen la virtut per si mateixa la desitgen perquè la consciència de la virtut els proporciona plaer, o perquè la consciència de no tenir virtut els resulta dolorosa o per ambdues raons conjuntament. Com que, en realitat, poques vegades el plaer i el dolor es presenten per separat, sinó que gairebé sempre ho fan junts, la mateixa persona experimenta plaer en la mesura que ha assolit la virtut i dolor per no haver-ne assolit més. Si una d’aquestes coses no li proporcionés plaer i l’altra dolor, no estimaria ni desitjaria la virtut, o la desitjaria únicament per la resta de beneficis que podria produir-li a ella o a les persones de la seva estima.

Tinguem en compte, ara, una resposta a la pregunta relativa a quin tipus de prova pot sotmetre’s el principi de la utilitat. Si l’opinió que he manifestat ara és psicològicament vertadera —si la naturalesa humana és constituïda de tal manera que no desitja res que no sigui una part de la felicitat o un mitjà per a la felicitat— no podem disposar de cap altra prova, i no en necessitem cap altra, amb relació al fet que aquestes són les úniques coses desitjables. En cas que sigui així, la felicitat és l’únic fi de l’acció humana i la seva promoció és l’únic criteri mitjançant el qual jutgem tota la conducta humana; de tot això, se segueix necessàriament que ha de constituir el criteri de la moralitat, ja que la part està inclosa en el tot.

[8] [Justificació de l’hedonisme del principi d’utilitat a partir de principis empiristes]

Ara bé, decidir si això és efectivament així, si la humanitat en realitat no desitja res per si mateixa, sinó el que li produeix plaer, o allò de l’absèn-

cia del qual es deriva dolor, constitueix una qüestió fàctica del món de l’experiència que depèn, igual que totes les qüestions semblants, dels testimonis dels quals disposem. Tan sols es pot resoldre amb la pràctica de l’autoconsciència i l’autoobservació, assistides per l’observació dels altres. Crec que, des d’una perspectiva imparcial, aquests testimonis demostraran que desitjar una cosa i trobar-la agradable, sentir-hi aversió i considerar-la dolorosa, són fenòmens absolutament inseparables, o més aviat dues parts del mateix fenomen. Si som estrictes, caldria dir que es tracta de dues maneres diferents d’anomenar el mateix fet psicològic: que considerar un objecte desitjable (llevat que es tinguin en compte les seves conseqüències) i considerar-lo agradable són una i la mateixa cosa, i que desitjar alguna cosa, llevat que sigui en la mesura que la idea d’allò sigui agradable, és una impossibilitat física i metafísica.

[9] [Objecció: una persona virtuosa duu a terme els seus propòsits sense pensar en absolut en el plaer que n’obté]

L’anterior em resulta tan evident que espero que difícilment es qüestioni. A part d’això, el que es pot objectar serà no que el desig pugui dirigir-se de cap manera a cap altra cosa com l’objecte últim excepte el plaer i l’exempció del dolor, sinó que la voluntat sigui quelcom diferent del desig; és a dir, que una persona de virtut consolidada, o qualsevol altra els objectius de la qual siguin ferms, duu a terme els seus propòsits sense pensar en absolut en el plaer que obté en contemplar-los o en el que n’espera quan els hagi dut a terme, i persisteix a obtenir-los fins i tot quan aquests plaers disminueixin en gran manera a causa dels canvis del seu caràcter o el debilitament de la seva sensibilitat passiva o quan siguin superats pel sofriment que la persecució dels seus propòsits pugui ocasionar-li. Admeto tot això per complet, i així ho he declarat en altres llocs, amb tanta força i energia com qualsevol altre. La voluntat (will ), el fenomen actiu, és quelcom diferent del desig, estat de sensibilitat passiva, i, tot i ser originàriament un producte d’aquest, amb el temps pot adquirir vida pròpia i, separar-se del seu progenitor, fins a tal punt que en el cas dels fins habituals, en lloc de voler-los (will ) perquè els desitgem (desire), sovint els desitgem perquè els volem. Tanmateix, això tan sols és un exemple del fet ben conegut de la força de l’hàbit, que de cap manera no es limita al cas de les accions virtuoses. Moltes coses indiferents, que els homes

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

en principi feien per un motiu determinat, se segueixen fent per hàbit. A vegades, això es fa inconscientment, de manera que la consciència només apareix després de l’acte. Altres vegades, va acompanyat de la volició conscient, si bé una volició que ha esdevingut habitual i que es posa en exercici per la força de l’hàbit, en oposició, tal vegada, a la preferència deliberada, com passa sovint en el cas d’aquells que han adquirit hàbits viciosos o perjudicials.

[10] [Resposta a partir de la distinció entre voluntat i desig]

En tercer i darrer lloc, tenim el cas en què l’acte habitual de la voluntat en la circumstància particular no està en contraposició amb la intenció general que preval en altres ocasions, sinó que n’és una conseqüència, com en el cas de persones de provada virtut i de tots els que persegueixen de manera deliberada i consistent qualsevol fi determinat. Aquesta distinció entre voluntat (will ) i desig (desire), entesa d’aquesta manera, és un fet psicològic real i de gran importància. Fet que consisteix solament en el que segueix: la voluntat, igual que altres aspectes de la nostra personalitat, és modelada per l’hàbit, de manera que puguem voler, a causa de l’hàbit, el que ja no desitgem per si mateix o el que solament desitgem perquè ho volem (will ). No és menys cert que, en el principi, la voluntat està produïda totalment pel desig, incloent en aquest terme la influència dissuasòria del dolor, com també l’atracció que exerceix el plaer.

Deixem de pensar en la persona que s’ha format una voluntat determinada d’obrar correctament, i considerem aquella persona en qui la voluntat virtuosa encara és feble, subjecta a temptacions, i en qui no podem confiar del tot. Amb quins mitjans es pot enfortir? Com es pot implantar o despertar la voluntat de ser virtuós allà on no té prou força? Solament si s’aconsegueix que la persona en qüestió desitgi (desire) la virtut, fent que la contempli com quelcom plaent, o que vegi la seva mancança com quelcom dolorós. Solament s’aconsegueix impulsar aquesta voluntat a ser virtuosa associant l’actuació deguda amb el plaer i la indeguda amb el dolor i destacant, a primer terme, el plaer; fent que la persona experimenti el plaer que està naturalment implicat en una cosa i el dolor que comporta l’altra. Voluntat que, un cop així establerta, actuarà, a partir de llavors, sense haver de prestar atenció ni al plaer ni al dolor.

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

La voluntat és filla del desig, i abandona el domini del seu progenitor només per passar a dependre de l’hàbit. Allò que resulta de l’hàbit no abona el pressupost que sigui intrínsicament bo. Per això no hi hauria raó per desitjar que el fi de la virtut estigués dissociat del plaer i el dolor, si no fos perquè la influència de les associacions amb el plaer i el dolor que impulsen la virtut no és suficient per garantir la segura constància de l’acció en absència del suport de l’hàbit. Tant pel que fa als sentiments com a la conducta, l’hàbit és l’únic que proporciona seguretat. És a causa de la importància que té per als altres poder confiar absolutament en els sentiments i la conducta d’una persona i de la importància que té per a un mateix poder confiar en els seus sentiments i conducta propis, per la qual cosa la voluntat d’actuar correctament ha de ser cultivada d’acord amb aquesta independència habitual. En altres paraules, aquest estat de la voluntat és un mitjà per al bé, no un bé intrínsec. Per la resta, no entra en conflicte amb la doctrina que no hi ha res bo per als éssers humans si no és en la mesura en què és o bé plaent o bé un mitjà per aconseguir el plaer o eliminar el dolor.

Si aquesta doctrina és vertadera, el principi de la utilitat ha quedat demostrat. Que sigui vertadera o no és quelcom que deixem que ho consideri el lector reflexiu.

Mill ens convida a pensar

Acabem de veure l’ètica de John Stuart Mill a partir d’una selecció de textos de L’utilitarisme. En quina mesura continuen tenint vigència els problemes plantejats per aquest filòsof? A continuació, formulem diverses preguntes relacionades amb la seva ètica.

Com podem determinar quan una cosa, una acció o una qualitat humanes són útils? És la felicitat el fi suprem per a l’ésser humà? La felicitat és recerca del plaer i evitació del dolor? Com es pot assegurar la màxima felicitat per al màxim nombre de persones? Si hi ha diversos grups afectats positivament i negativament per les conseqüències d’una acció, com podem avaluar si l’acció és bona o dolenta? Que la gent majoritàriament desitgi una cosa significa que aquesta cosa és realment desitjable? I bona?

Podem reduir la nostra felicitat al gaudi dels plaers merament sensuals? Podem demostrar que els plaers intel·lectuals són superiors als plaers corporals? Per què hi ha gent que té totes les necessitats biològi-

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

ques cobertes i se sent infeliç? Per què hi ha gent que s’avorreix sovint i se sent buida? La recerca dels plaers superiors és només una impostura social? Pot ser-ho? La possessió d’una cultura intel·lectual és només un signe de pedanteria? Es pot saber molt i no saber viure? Es pot saber viure sense saber molt? La ignorància ens fa més feliços? El coneixement i el saber ens fan més desgraciats? Qui té més possibilitats de gestionar la incertesa i l’adversitat, el savi o l’ignorant?

Actuar de manera desinteressada i imparcial és impossible? És millor? S’ha de fer sempre i amb tothom? Hem de ser bons de manera incondicional? És possible ser egoista i ser feliç? Quan existeix un conflicte entre els nostres interessos i els dels altres, com l’hem de resoldre? Com podem determinar quins poden ser els interessos legítims dels altres? Hem de subordinar el nostre bé al bé comú? En quins casos pot tenir sentit el sacrifici o la renúncia?

S’han d’avaluar la moralitat de l’acció o les virtuts personals de qui actua? No ens hem de preocupar de les virtuts o les qualitats personals dels individus, sinó solament de com les seves accions afecten la resta? Si la intenció d’una acció és bona, és bona, necessàriament, l’acció? Es pot jutjar la bondat d’una acció independentment dels motius i les intencions? Si una acció té bones conseqüències és necessàriament bona? Es pot jutjar la bondat d’una acció independentment de les conseqüències?

Prova PAU resolta

Els humans tenen facultats més elevades que els apetits animals i, un cop en són conscients, no contemplen com a felicitat res que no impliqui la seva gratificació. […] És totalment compatible amb el principi d’utilitat reconèixer que alguns tipus de plaer són més desitjables i més valuosos que altres. Seria absurd que, mentre que en la valoració de totes les altres coses es té en compte tant la quantitat com la qualitat, se suposés que en la valoració dels plaers només cal tenir en compte la quantitat. […] és un fet del tot inqüestionable que aquells qui estan igualment familiaritzats amb tots dos plaers, i són igualment capaços d’apreciar-los, donen una prioritat molt més elevada a la forma

de vida en què s’exerciten les facultats superiors. Poques criatures humanes consentirien que se’ls convertís en animals inferiors a canvi de la promesa que obtindrien tots els plaers que pot tenir una bèstia; cap ésser humà intel·ligent no acceptaria ser un ximple, ni una persona instruïda ser un ignorant, ni cap persona sensible i recta ser egoista i infame, per més que els puguin persuadir que un ximple, un babau o un brètol està més satisfet amb el que li ha tocat que no pas ho estan ells amb el que els ha tocat a ells. No renunciarien a allò que posseeixen de més que ell, per saciar de la forma més completa possible els desitjos que tenen en comú amb ell. […] És millor ser una persona insatisfeta que un porc satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet. I si el ximple o el porc opinen de forma diferent, és perquè només coneixen el seu propi costat de la qüestió. L’altra part, en aquesta comparació, coneix tots dos costats.

John Stuart Mill. L’utilitarisme, capítol II1

Exercici 1, pregunta i. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

És un text d’ètica que investiga per què els plaers derivats de l’ús de les facultats superiors són més desitjables que els que compartim amb la resta dels animals. En el plaer, a més de la quantitat, podem distingir també la qualitat, i aquells que estan familiaritzats amb tots dos tipus de plaers i saben apreciar-los prefereixen els primers. Mai no es canviarien per un animal amb totes les seves necessitats satisfetes perquè saben que són l’únic camí cap a la felicitat.

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots o les expressions següents: [1 punt]

1 Prova PAU 2014.

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

a) «apetits animals»

b) «felicitat»

a) «apetits animals»: desitjos que tenim en comú amb la resta dels animals i que estan lligats a les necessitats biològiques (menjar, beure, dormir, etc.).

b) «felicitat»: és el fi últim per a l’ésser humà i s’identifica amb la recerca del plaer i l’evitació del dolor.

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Stuart Mill, de la frase següent del text: «És totalment compatible amb el principi d’utilitat reconèixer que alguns tipus de plaer són més desitjables i més valuosos que altres.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Mill que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

El principi d’utilitat o de la màxima felicitat proposa aconseguir «la màxima felicitat per al màxim nombre de persones». En proposar la felicitat com a fi últim per a l’ésser humà, l’utilitarisme és una ètica eudemonista. Però què entén per felicitat? Per felicitat entén la recerca del plaer i l’evitació del dolor, per la qual cosa l’utilitarisme és una ètica hedonista. És incompatible amb «el principi d’utilitat reconèixer que alguns tipus de plaer són més desitjables i més valuosos que uns altres»? No, perquè, com es diu en el text, en els plaers, de la mateixa manera que en altres coses, podem distingir a més de la quantitat també la qualitat. Quan valorem la qualitat, descobrim quins són els plaers més valuosos o desitjables, que són els que ens portaran a la consecució de la felicitat (que era l’objectiu últim que es proposava).

La idea de fons i l’argumentació d’aquest text és la voluntat de Stuart Mill de respondre una de les objeccions que s’havien fet a l’utilitarisme de Bentham, que havia estat qualificat com «una moral de porcs». Aquest filòsof, en la recerca de la felicitat a través del principi d’utilitat, només havia considerat els aspectes quantitatius del plaer.

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

Va proposar un càlcul hedonista per determinar de manera empírica i el més objectiva possible el bé o la correcció d’una acció partint de la idea que el plaer és una sensació (sensualisme) i que aquesta es pot observar i mesurar d’acord amb set possibles dimensions. La reacció d’alguns moralistes contemporanis va ser interpretar que Bentham identificava la recerca del bé o la felicitat amb la satisfacció dels plaers més vulgars, els merament sensuals (els que compartim amb la resta dels animals).

John Stuart Mill no nega el valor d’aquests plaers, però considera que el principi d’utilitat es pot aplicar de millor manera si, a més de tenir en compte la quantitat, en els plaers també tenim en compte la qualitat. Basant-se en la seva concepció de l’ésser humà (antropologia), destaca que el que ens diferencia dels animals és la possessió d’unes facultats superiors i que l’exercici i el desenvolupament d’aquestes ens produeix un plaer qualitativament superior i més valuós que els plaers merament corporals.

El desenvolupament d’una sensibilitat estètica ens permet la creació artística i el gaudi de les obres d’art. L’exercici de la intel·ligència i la potenciació del desig de saber ens permeten adquirir una cultura intel·lectual. Cultivar els nostres sentiments morals, la preocupació pels altres i la implicació en la recerca del bé comú ens proporciona el plaer de sentir-nos solidaris i útils als nostres semblants.

Qualsevol persona que exerciti aquestes facultats superiors obtindrà i sabrà apreciar aquests plaers i els associarà des d’aquest moment a la consecució de la seva felicitat. Serà d’aquesta manera perquè comprendrà que aquest mode de vida que posa en joc les facultats superiors és millor, i és per això que no voldrà canviar-se per un animal amb totes les seves necessitats cobertes.

No voldria ser un ximple, ni un ignorant, ni una persona egoista i infame perquè sap que en les mateixes circumstàncies no és menys feliç i que tot el seu saber li proporciona les eines per mitigar les adversitats i les imperfeccions del món en què viu amb més èxit que l’ignorant. Sap que la falta d’una cultura intel·lectual i l’egoisme són les causes principals de la infelicitat humana, perquè a qui no es preocupa pels altres o no té cultura li és més difícil trobar al·licients per viure.

Com s’afirma en el text, només qui ha reduït la seva existència als plaers merament animals i no ha exercitat les seves facultats més ele-

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

vades pot pensar en un sentit contrari, i la causa és que només coneix una part del que és el plaer veritablement.

Per tant, el principi d’utilitat no identifica la felicitat amb la recerca dels plaers més vulgars. Sense menysprear els plaers corporals, considera que la felicitat només és possible a partir del desenvolupament i l’exercici de les nostres facultats superiors, que ens permeten assolir els plaers intel·lectuals, que són més valuosos i desitjables.

Exercici 2. Compareu la concepció de Mill sobre com hem d’actuar amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Farem la comparació amb l’ètica d’Immanuel Kant.

Com acabem d’explicar, segons Stuart Mill hem d’actuar d’acord amb el principi d’utilitat, és a dir, hem d’intentar procurar la màxima felicitat, però no solament de qui actua (l’utilitarisme no és una moral egoista ni individualista), sinó de tots aquells que puguin ser afectats per la nostra acció. Això significa que, quan aparegui un conflicte entre el nostre interès i el dels altres, hem d’adoptar un punt de vista imparcial, benvolent i desinteressat (universalisme).

El que és important per determinar la bondat d’una acció són les conseqüències (conseqüencialisme) que en termes d’augment del plaer o disminució del dolor tingui sobre tots aquells que puguin sentir-se afectats (incloent-hi nosaltres mateixos). És per això que sempre haurem de tenir presents abans d’actuar els legítims interessos dels altres. No s’avaluen les virtuts personals de qui actua, ni les seves intencions, sinó els efectes de la seva acció mesurats en termes hedonistes.

Kant comparteix amb Stuart Mill la necessitat de l’universalisme en l’acció (d’adoptar un punt de vista imparcial, benvolent i desinteressat), però és crític amb la seva manera d’entendre com hem d’actuar.

En primer lloc, perquè es deriva d’una concepció teleològica de l’ètica que identifica el bé amb la recerca de la felicitat. Les seves màximes o imperatius sempre seran hipotètics, condicionats al fet que el fi que s’ha establert (la felicitat) sigui el correcte (sabem que no

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

tothom es proposa perseguir el mateix fi). Però, a més, no permet que l’individu sigui autònom per actuar ja que està determinat (heteronomia) per allò que s’ha considerat el bé o fi últim.

En segon lloc, perquè representa una ètica elaborada a posteriori. A partir de l’experiència, s’ha justificat que la felicitat és l’única cosa desitjable com a fi, i també s’ha justificat el principi hedonista que regeix la seva manera d’entendre-la. És també a partir de l’experiència que s’ha constatat la superioritat dels plaers derivats de l’exercici de les facultats superiors. Però, segons Kant, només podrem actuar d’acord amb un principi que realment sigui universal si aquest s’ha establert a priori.

Quina és l’alternativa que planteja Kant? Una acció només és bona quan s’actua de bona voluntat, perquè la bona voluntat és l’única cosa bona sense cap restricció. S’actua de bona voluntat quan s’actua per deure, pel principi del voler, per l’estricte compliment de la llei moral sense perseguir cap fi o propòsit. Però com sabem que actuem per deure?

Kant estableix a través de l’imperatiu categòric la forma a la qual s’hauran d’ajustar totes les nostres màximes per garantir el respecte a la llei moral i la universalitat de l’acció. Aquest imperatiu ens proposa una ètica formal en què la raó determina la voluntat a actuar d’acord amb una màxima que sigui universalitzable. El veurem més clarament si considerem una de les seves formulacions: «Obra només segons aquella màxima per la qual puguis voler que al mateix temps esdevingui una llei universal».

L’ètica kantiana no ens assenyala un fi que cal perseguir ni un contingut concret, sinó que ens indica una manera d’actuar. Quan s’actua d’aquesta manera, l’individu és autònom perquè és ell qui es dona a si mateix la llei moral i es determina a actuar d’una manera incondicional (independentment de les circumstàncies i de les conseqüències). En l’avaluació de l’acció moral, per tant, el que és determinant és la intenció amb la qual actuem, intenció que es concreta a actuar de bona voluntat.

Exercici 3. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És millor ser Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

Estic d’acord amb l’afirmació perquè crec que té més possibilitats de viure una vida més plena i feliç una persona que hagi cultivat la seva intel·ligència. El ximple, per contra, redueix dràsticament les seves possibilitats d’experimentar tot allò que ens pot oferir la vida i es troba desarmat davant l’infortuni i l’adversitat.

La disjuntiva que se’ns proposa és una mica enganyosa, perquè amb la satisfacció passa el mateix que amb la felicitat: es redueix sempre a moments de la vida i no pas a un estat permanent. La insatisfacció sempre serà puntual i no veig cap raó perquè en unes circumstàncies normals una persona sàvia i intel·ligent no sàpiga com pot satisfer de la millor manera les seves necessitats biològiques. La gent amb més formació necessita treballar menys per obtenir els recursos necessaris per viure, sap administrar-los millor i satisfà les seves necessitats biològiques sense acabar sent dominat per aquestes. El seu saber, com deia Epicur, li permet sofisticar i diversificar els plaers, per la qual cosa haurà de posar en joc les seves facultats específicament humanes. Sòcrates sabria com aconseguir-ho; el ximple, no.

El ximple, per més que s’hi afanyi, mai no es podrà reduir a un nivell merament animal, per la qual cosa es pot donar la circumstància que, malgrat que tingui totes les seves necessitats cobertes, se senti infeliç i desgraciat. Pot acabar sent un esclau dels seus desitjos de manera irracional i malbaratar forces i energies per aconseguir de manera mecànica i repetitiva plaers que l’acabaran portant a l’avorriment i la desídia. Sòcrates sabria com gestionar els desitjos, i el seu saber li proporcionaria noves oportunitats i experiències vitals. Les mateixes necessitats merament biològiques adquireixen noves dimensions i significacions quan les eduquem i les cultivem.

Finalment, al llarg de la vida, tota persona tindrà problemes als quals s’haurà d’enfrontar, moments d’incertesa, d’adversitat o sofriment. La ignorància no ens estalvia els problemes, sinó que els multiplica. Ignorar un problema augmenta els nostres riscos davant d’aquest i l’acaba convertint en una cosa crònica, una ferida oberta que mai no es tanca i es pot gangrenar. Sòcrates, des del seu coneixement, sabria com afrontar-los o com conviure-hi amb un cost més baix. En altres ocasions, sabria com evitar-los; en canvi, el ximple, no, perquè el simple sofriment no ensenya res i probablement estaria condemnat a repetir les mateixes experiències traumàtiques sense saber com sortir-se’n.

Glossari. John Stuart Mill (1806-1873)

Glossari

Acontentament: Satisfacció plena de totes les necessitats corporals. Proporciona els plaers sensuals, però no és suficient per proporcionar la felicitat a les persones.

Apetits animals: Desitjos que tenim en comú amb la resta dels animals i que estan lligats a les necessitats biològiques (menjar, beure, dormir, etc.).

Conseqüencialisme: Teoria ètica segons la qual el bé o el mal d’una acció moral s’han de determinar a partir de les conseqüències que produeixin en els altres, més que no pas en funció dels motius, les intencions o les qualitats personals de la persona que actua.

Dignitat humana: Tret essencial de la condició humana que tot ésser humà posseeix en una forma o altra i en una certa proporció amb les seves facultats superiors. Ens proclama com a iguals i és fonament ètic i polític dels drets humans.

Ésser progressiu: Concepció de l’ésser humà en què es posa l’accent en la possibilitat que aquest té de desenvolupar les seves facultats superiors, perfeccionar-les i, alhora, perfeccionar-se a si mateix. Aquest procés de perfeccionament s’ha d’orientar al desenvolupament de la pròpia individualitat, per a la qual són imprescindibles dues condicions: la llibertat i la varietat de situacions.

Eudemonisme: Teoria ètica que defensa la felicitat com a bé suprem i fi últim per a l’ésser humà.

Facultats superiors: Facultats que ens diferencien de la resta dels animals. Són aquestes: la intel·ligència (realitzada com a desig de saber, coneixement i desenvolupament d’una cultura intel·lectual), la sensibilitat estètica (plasmada en la creació o el gaudi de l’art) i els sentiments morals (orientats a la consideració vers els nostres semblants).

Felicitat: Bé suprem i fi últim per a l’ésser humà. S’identifica amb la recerca del plaer i l’evitació del dolor. Resultat de l’exercici de les facultats superiors, proporciona els plaers intel·lectuals i és específicament humana.

Hedonisme: Teoria ètica que defensa el plaer com a bé suprem i fi últim per a l’ésser humà.

Individualisme: Teoria ètica i política que dona prioritat als interessos propis de l’individu sobre els interessos o les necessitats de la societat.

Glossari. John Stuart Mill (1806-1873)

Individualitat: Conjunt de trets característics d’una persona. La idea de l’ésser humà com a ésser progressiu implica que aquests trets es desenvolupin d’una manera original, diversa i singular.

Moral de porcs: Valoració reduccionista d’alguns crítics de l’utilitarisme de Stuart Mill que identificaven l’aspecte hedonista de la seva ètica amb una simple satisfacció dels plaers animals.

Plaers animals: Plaers que estan lligats a la satisfacció de les necessitats corporals i que els éssers humans tenen en comú amb la resta dels animals.

Plaers corporals: Plaers resultants de la satisfacció de les necessitats corporals, els quals són qualitativament inferiors i, per tant, menys valuosos que els plaers de l’intel·lecte.

Plaers de l’intel·lecte: Plaers resultants de l’exercici de les facultats superiors, els quals són qualitativament superiors i, per tant, més valuosos que els plaers corporals.

Plaers sensuals: vegeu Plaers corporals.

Principi d’utilitat: Criteri i fonament de la moral segons el qual tota acció és bona en la mesura que tendeix a promoure felicitat, entenent per felicitat l’augment del plaer o la disminució del dolor. La idea última és procurar la màxima felicitat possible al major nombre de persones.

Principi de la màxima felicitat: vegeu Principi d’utilitat.

Simpatia: Sentiment d’humanitat o interès col·lectiu que va lligat indissolublement a la consecució de la felicitat i que té com a conseqüència una implicació en la cerca del bé comú.

Utilitarisme eudemonista: Teoria ètica en la qual la utilitat s’identifica amb la consecució de la felicitat a través del desenvolupament i l’exercici de les nostres facultats superiors.

Utilitarisme: Teoria ètica que considera la utilitat com el bé suprem i fi últim per a l’ésser humà, entenent per utilitat la màxima felicitat possible al màxim nombre de persones i per felicitat el plaer o l’absència de dolor.

Utilitat: Tot allò que augmenti la felicitat no solament de qui actua, sinó de tots els que en puguin resultar afectats. Exigeix adoptar un punt de vista imparcial, benvolent i desinteressat en els conflictes que puguin sorgir entre la consecució de la felicitat pròpia i la d’aquells als quals afecten els nostres actes.

Esquema. John Stuart Mill (1806-1873)

COM ES POT OBRAR CORRECTAMENT?

El principi d’utilitat

«Tota acció és bona en la mesura que tendeix a promoure la felicitat (la màxima felicitat per al màxim nombre de persones)»

Aclaracions sobre el principi d’utilitat

L’utilitarisme no és una «moral de porcs»

• Intel·ligència

• Sensibilitat estètica

• Sentiments morals

• En els plaers podem distingir entre quantitat i qualitat.

• Exercici facultats superiors humanes plaer qualitativament superior entre plaers intel·lectuals superiors i més valuosos que plaers corporals.

Hem de diferenciar entre:

• Acontentament: satisfacció necessitats corporals plaers sensuals.

• Felicitat: satisfacció necessitats intel·lectuals plaers intel·lectuals.

Què és la felicitat? Els elements d’una vida feliç

Felicitat NO estat d’entusiasme continu moments ocasionals.

Elements d’una vida feliç

Harmoniosa combinació de tranquil·litat i excitació Requisits mínims:

• Intel·lectuals (desig de saber): cultivar l’esperit i educar les facultats.

• Morals (interès per l’altre): cultivar el sentiment d’humanitat (simpatia) o interès col·lectiu (implicació en la cerca del bé comú).

Principals causes d’infidelitat

• La falta d’una cultura intel·lectual.

• L’egoisme (no preocupar-nos de res més que de nosaltres mateixos).

El problema de la moral (ètica)

Esquema. John Stuart Mill (1806-1873)

És una ètica:

1. Eudemonista: en identificar bé amb felicitat.

2. Hedonista: en identificar felicitat amb la consecució del plaer o la reducció del dolor.

Utilitarisme eudemonista

Com podem provar el valor del principi d’utilitat?

A partir de principis empiristes:

EUDEMONISME

• Única prova que alguna cosa sigui desitjable Que la gent la desitgi.

• Tota persona desitja la seva felicitat, i per agregació.

• La felicitat general és un bé per a la suma de totes les persones.

HEDONISME (Felicitat maximitzar el plaer i minimitzar el dolor.)

• Observem l’experiència pròpia i la dels nostres semblants.

• Autoobservació i autoconsciència dels nostres desitjos i accions.

• Tenen relació amb les conseqüències que tenim en forma de sensacions (agradables o desagradables).

L’utilitarisme no és una moral egoista ni individualista

L’interès personal és compatible amb l’interès social.

Hi ha una dimensió social del principi d’utilitat i de la idea de felicitat:

• No felicitat només de qui actua (l’agent).

• Sinó la de tots els que puguin estar afectats (el conjunt).

UNIVERSALISME

• Exigeix punt de vista imparcial, benvolent i desinteressat.

CONSEQÜENCIALISME

• No conducta incondicional s’haurà d’avaluar per les seves conseqüències sobre els altres permeti un bene ci i no perjudiqui o violi drets de tercers.

NOESI - Textos de Filosofia per a les PAU 2026

Noesi

A cura de José Vidal González Barredo

Estructura general de la prova

Quina és l’estructura de la prova?

1. Subratllar les idees principals del text

Exercici 1, pregunta i: resumir

Exercici 1, pregunta ii: definir

Exercici 1, pregunta iii: explicar

Exercici 3: entendre i argumentar

John Stuart Mill (1806-1873)

Breus dades biogràfiques

Context històric i filosòfic

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

Textos de J. Stuart Mill amb guia de lectura

L’utilitarisme no és una moral egoista

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

Mill ens convida a pensar

Prova PAU resolta

Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873)

Glossari

COM ES POT OBRAR CORRECTAMENT?