Noesi. Textos de filosofia per a les PAU 2023

Textos de filosofia per a les PAU 2023 (amb estratègies per preparar la prova)

Noesi ACTUALITZAT A LA NOVA ESTRUCTURA DE LES PROVES

Plató R. Descartes J. Locke D. Hume I. Kant J. S. Mill F. Nietzsche

A cura de José Vidal González Barredo

Noesi

Textos de filosofia per a les PAU 2023 (amb guia de lectura i estratègies per preparar la prova)

Noesi Plató R. Descartes J. Locke D. Hume I. Kant J. S. Mill F. Nietzsche

A cura de José Vidal González Barredo

Equip editorial: Cap del projecte editorial: Montse Ballaró Edició: Mariajosep Sintes Traducció: M. Mercè Estévez, Núria Riera, Jeroni Rubió, Judit Sadurní Correcció: M. Mercè Estévez Documentalista: Cristina Boj Disseny de la coberta i dels interiors: Laura R. Dengra Fotografia de la coberta: zef art / Shutterstock.com

Fotografies: Everett Historical / Georgios Kollidas / Nicku / Shutterstock.com

© 2022 d’aquesta edició: Editorial Barcanova, SA Rosa Sensat, 9-11, 4a planta. 08005 Barcelona Telèfon 932 172 054 barcanova@barcanova.cat www.barcanova.cat Primera edició: març de 2022 ISBN: 978-84-489-5790-2 DL B 4049-2022 Printed in Spain

Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la llei, que estableix penes de presó i multes, a més de les indemnitzacions corresponents per danys i perjudicis, per a aquells que reproduïssin, plagiessin o comuniquessin públicament, totalment o parcialment, una obra literària, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol tipus de suport o comunicada per qualsevol mitjà, sense l’autorització preceptiva.

Índex

Estructura general de la prova . . . . . . . . . . . . . . . 7 Quina és l’estructura de la prova?. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Com hem de treballar el text abans de respondre les preguntes? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Com hem d’elaborar la resposta per a cada una de les preguntes? . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Exercici 1, pregunta 1: resumir . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Exercici 1, pregunta 2: definir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Exercici 1, pregunta 3: explicar . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Exercici 2: comparar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Exercici 3: entendre i argumentar . . . . . . . . . . . . . . . . .

9 11 13 14 16 17 19 21

Textos, guia de lectura i prova PAU resolta . . . . 25 Grup A: Plató (427-347 aC) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 Breus dades biogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29 Context històric i filosòfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29 Textos de Plató amb guia de lectura . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31 Plató ens convida a pensar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94 Prova PAU resolta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96 Grup B. Opció 1. René Descartes (1596-1650) . . . . . . . . . . . .

Breus dades biogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Context històric i filosòfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Textos de R. Descartes amb guia de lectura . . . . . . . . . . .

Descartes ens convida a pensar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Prova PAU resolta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

105 107 107 110 159 161

Grup B. Opció 2. John Locke (1632-1704) . . . . . . . . . . . . . . . . 167 Breus dades biogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 169 Context històric i filosòfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 169 Textos de J. Locke amb guia de lectura . . . . . . . . . . . . . . . 171 Locke ens convida a pensar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 231 Prova PAU resolta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 232

Índex

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776) . . . . . . . . . . . . . . . 239 Breus dades biogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 241 Context històric i filosòfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 241 Textos de D. Hume amb guia de lectura. . . . . . . . . . . . . . . 243 Hume ens convida a pensar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 268 Prova PAU resolta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 270 Grup B. Opció 4. Immanuel Kant (1724-1804) . . . . . . . . . . . . 277 Breus dades biogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 279 Context històric i filosòfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 279 Textos d’I. Kant amb guia de lectura. . . . . . . . . . . . . . . . . 281 Kant ens convida a pensar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 311 Prova PAU resolta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 313 Grup C. Opció 1. John Stuart Mill (1806-1873) . . . . . . . . . . . . 321 Breus dades biogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 323 Context històric i filosòfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 323 Textos de J. S. Mill amb guia de lectura . . . . . . . . . . . . . . 326 Mill ens convida a pensar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 364 Prova PAU resolta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 365 Grup C. Opció 2. Friedrich Nietzsche (1844-1900) . . . . . . . . 373 Breus dades biogràfiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 375 Context històric i filosòfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 375 Textos de F. Nietzsche amb guia de lectura. . . . . . . . . . . . 377 Nietzsche ens convida a pensar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 431 Prova PAU resolta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 433 Proves PAU per practicar amb la nova estructura de les proves . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 441

Estructura general de la prova

Estructura general de la prova

Quina és l’estructura de la prova?

La Coordinació de les Proves d’Accés a les Universitats de Catalunya, en el nostre cas, la Coordinació d’Història de la Filosofia, indica que: La prova parteix del text d’un filòsof i es demana que es respongui una sèrie de preguntes, algunes de les quals estan directament relacionades amb aquest text. Es vol avaluar la maduresa intel· lectual, la capacitat d’anàlisi i la capacitat de raonament crític, així com la comprensió de les principals teories i conceptes filosò· fics estudiats en la matèria Història de la filosofia.

Hauràs de respondre 5 preguntes repartides en tres exercicis: l’exercici 1 (que constarà d’un text i 3 preguntes relacionades directament amb aquest text), l’exercici 2 (que tindrà una sola pregunta) i l’exercici 3 (també amb una sola pregunta).

Cadascun dels tres exercicis tindrà dues opcions: l’opció A i l’opció B (que seran formalment iguals). Per a cadascun dels exercicis podràs triar fer l’opció A o l’opció B. És possible triar, per exemple, l’opció A en un dels exercicis i l’opció B en l’altre.

Sobre l’exercici 1 afegeix: L’exercici 1 inclourà un text (el text de l’opció A i el de l’opció B seran d’autors diferents). Totes les preguntes de l’opció A, en cadascun dels tres exercicis, estaran relacionades amb el pensament de l’autor del text de l’exercici 1 en l’opció A (tot i que les preguntes de l’exercici 2 i l’exercici 3 no tenen per què estar relacionades amb la temàtica específica del text de l’exercici 1). Anàlogament, totes les preguntes de l’opció B dels tres exercicis es vincularan amb el pensament de l’autor del text de l’opció B de l’exercici 1.

9

Estructura general de la prova

Sobre els materials dels quals se seleccionaran els textos de l’examen de les PAU de 2021, afirma: Els textos que sortiran en la prova de la PAU de 2021 seran extrets dels llibres, capítols i seccions que s’indiquen a continuació [Els que conté l’apartat 2 d’aquest llibre]. Ara bé, cal tenir present que això no implica que s’hagi d’estudiar només el contingut d’aquests textos. Tal com es pot inferir de la descripció de l’estructura de la prova, per fer un bon examen, cal demostrar un bon coneixement dels aspectes rellevants del pensament general dels autors seleccionats. Així mateix, la prova exigeix demostrar maduresa en la comprensió de conceptes filosòfics, i una bona manera d’adquirir aquesta maduresa és reflexionant sobre els aspectes bàsics del pen· sament d’una part significativa dels autors i autores principals de la tradició filosòfica occidental.

Aquest llibre conté la totalitat d’aquests textos i el resum de la part de la filosofia dels seus autors, que ens permetrà comprendre’ls.

També inclou un recull de consells per poder respondre de la millor manera aquestes cinc preguntes.

Davant la prova de filosofia de les PAU, la primera qüestió que cal resoldre és com podem triar la millor opció en l’exercici 1 (que suma 6 punts del total de l’examen).

Com podem triar la millor opció en l’exercici 1?

Hem de fer una lectura ràpida dels textos i de les preguntes de les dues opcions per determinar-ne el grau de dificultat i avaluar el grau de coneixement que tenim de les qüestions plantejades en cada una d’aquestes opcions. Què hem de tenir en compte?: 1. La complexitat del text; és a dir, si trobem que entenem bé el llenguatge en què està escrit i identifiquem amb facilitat el problema que tracta, la tesi que defensa i l’argumentació que utilitza i si comprenem els exemples que posa. Aquesta comprovació ens permetrà realitzar de manera correcta les preguntes 1 i 2.

10

Estructura general de la prova

2. El grau de coneixement del problema tractat per l’autor. La pregunta 3 ens demana explicar una de les idees clau del text; per tant, hem de tenir en compte si disposem del coneixement suficient per desenvolupar-la de la manera més completa.

Com triar la millor opció en l’exercici 2 i 3?

Hem de fer una lectura de les preguntes de les dues opcions per determinar-ne el grau de dificultat i avaluar el grau de coneixe­ ment que tenim de les qüestions plantejades en cada una d’aquestes opcions. Què hem de tenir en compte?: 1. L ’exercici 2 ens demana que comparem l’autor del text i un altre autor o un corrent de la història de la filosofia. Per tant, hem de comprovar si dominem l’aspecte de l’autor que hem de comparar i identifiquem fàcilment amb qui podríem fer la comparació.

2. L ’exercici 3 ens demana argumentar si estem d’acord o no amb una idea. Hem de tenir en compte si entenem el sentit d’aquesta idea i si trobem arguments suficients i solvents per defensar-la o criticar-la.

A partir de la valoració ponderada de cada un d’aquests aspectes escollirem l’opció A o l’opció B de cada un dels tres exercicis.

Què fem si el grau de coneixement que tenim de les qüestions plantejades en les dues opcions és similar i una tracta un tema més senzill o més fàcil? Potser és millor triar l’opció amb més dificultat perquè si volem treure una bona nota és més fàcil lluir-se davant una prova difícil que d’una de fàcil, en la qual tothom repetirà més o menys les mateixes idees bàsiques i seguirà una línia argumental similar.

Com hem de treballar el text abans de respondre les preguntes? És clau, per fer bé la prova, llegir el text amb prou temps, cura i dedica­ció abans de començar a redactar les respostes. Si disposem de 90 minuts per fer la prova, cal dedicar-hi, com a mínim, de 15 a 20 minuts.

11

Estructura general de la prova

L’objectiu és aconseguir una bona comprensió del text, identificar el tema i el problema tractats, la tesi defensada, els conceptes i les expressions clau, les idees principals i l’estructura argumentativa.

La lectura de les preguntes ens pot ajudar també a entendre millor el text, ja que ens indiquen alguns dels conceptes o expressions clau (exercici 1, pregunta 2), una de les idees principals (exercici 1, pregunta 3) i alguns dels problemes relacionats amb el tema tractat (exercicis 2 i 3).

Con que ja haurem fet una primera lectura ràpida del text —tal com hem recomanat més amunt—, ara tocarà fer-ne una lectura detallada. El seguit de tasques que cal fer són les següents: 1. Subratllar les idees principals del text Hem de marcar (les podem subratllar, per exemple) les idees princi­ pals per destriar-les de les idees secundàries i dels exemples. Mitjançant aquesta jerarquització d’idees, veurem més clarament quina és l’estructura argumentativa del text.

Només s’han de subratllar aquelles parts de les oracions (les paraules o expressions) que contenen una de les idees principals del text. La subratllada serà correcta si, en llegir-lo, es manté el sentit sencer de la idea del text.

La identificació de cada una de les idees principals ens servirà per elaborar el resum del text que hem de fer en l’exercici 1, pregunta 1 i el conjunt d’aquestes ens servirà de guia per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3.

La identificació de les idees secundàries —que es poden acotar amb claudàtors— ens servirà per comprendre millor l’argumentació de l’autor i l’estructura argumentativa del seu raonament, ambdues coses útils per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3.

Finalment, els exemples es poden escriure entre parèntesis. Atès que serveixen per il·lustrar les idees de l’autor, ens poden ajudar a comprendre el sentit real del text i, també, ens poden servir de model per aportar nous exemples, creats per nosaltres mateixos, per il·lustrar l’explicació del text en l’exercici 1, pregunta 3.

12

Estructura general de la prova

2. Encerclar els conceptes o idees clau Si volem fer una bona prova, hem d’identificar cada un d’aquests conceptes o expressions per poder-los definir quan expliquem el text en l’exercici 1, pregunta 3 (si és que l’autor no els ha definit en el text).

3. Indicar les referències a idees o a aspectes de la filosofia de l’autor Es pot fer amb una ratlla que vagi de la idea o el concepte a l’exterior del text en què escriurem el nom de la teoria o aspecte de l’autor al qual fa referència. Això ens serà útil per identificar quins aspectes de la teoria de l’autor són pertinents per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3. També hem d’indicar quan es fa una crítica a una idea o teoria d’un altre autor o corrent filosòfic.

4. Esbossar la resposta a l’exercici 2 Una vegada hem treballat el text fins a aquest punt, ja l’haurem entès bé i estarem en disposició d’identificar quins aspectes de la teoria de l’autor s’han d’explicar en les tres primeres preguntes.

Si hem triat la mateixa opció (A o B) que en l’exercici 1, abans de començar a redactar la resposta a l’exercici 2, és convenient fer un esquema breu de la resposta, per assegurar-nos que no repetirem les mateixes idees, i identificar els aspectes que desenvoluparem en cada part de la prova.

Com hem d’elaborar la resposta per a cada pregunta?

Abans d’entrar en cada una de les preguntes, és important recordar que la manera com redactem també influeix en la puntuació.

Una bona presentació i una redacció acurada faciliten la correcció i mostren quin és l’ordre mental, la claredat, l’originalitat i la creativitat en l’exposició d’idees de qui ha fet la prova.

Per tant, en primer lloc, hem d’assegurar-nos una bona presen­ tació de la prova. Hem d’escriure amb una lletra llegible i amb cor­ recció ortogràfica. Hem de respectar els marges superior, inferior i laterals. Finalment, hem de pensar abans d’escriure per no haver de corregir o ratllar el que hem redactat.

13

Estructura general de la prova

En segon lloc, per aconseguir una redacció acurada, hem de planificar l’ordre en l’exposició de les idees —amb un petit guió— per garantir-ne la coherència i la claredat i, també, per assegurar-nos que el desenvolupament dels continguts que ens demanen sigui complet. Hem d’ordenar en paràgrafs cada aspecte que volem explicar. Hem d’utilitzar un llenguatge que sigui clar, rigorós i precís. Cada vegada que fem ús d’un terme o d’una expressió fi­ losòfica, l’hem de definir. Hem d’evitar oracions massa llargues o excessivament subordinades; és millor expressar cada idea amb una oració curta. Hem de prioritzar per sobre de l’extensió la concisió: la capacitat de síntesi en l’exposició d’idees demostra un bon coneixement del pensament per part de l’autor. Finalment, una vegada hem acabat la redacció, hem de revisar el text per comprovar que no hi hagi errades, omissions o faltes ortogràfiques.

Exercici 1, pregunta i: resumir A. Què demana la pregunta 1 de l’exercici 1 de la prova?

Explicar breument les idees principals del text i com hi estan relacionades.

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica: Explicar breument el contingut del text (2 punts) Per respondre aquesta pregunta, has de llegir uns quants cops, amb deteniment, el que diu el text i has de mirar d’en· tendre bé què és el que diu. La teva resposta ha de consistir a fer un breu resum d’allò més important que diu el text. En el teu resum has de mostrar que saps identificar quines són les idees principals del text i quina és l’estructura argumentativa bàsica del text. L’objectiu de la pregunta és detectar si has comprès bé el text. És important que no et limitis a enun· ciar idees, sinó que mostris comprensió de l’estructura argu· mentativa del text.

14

Estructura general de la prova

Per altra banda, en aquesta pregunta no es demana que l’alumne mostri que coneix els detalls de la filosofia de l’autor.

S’ha de resumir allò que diu el text. No s’ha d’explicar res (so· bre la filosofia de l’autor o sobre qualsevol altra qüestió) que no sigui part del que diu el text.

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és fer un breu resum del text, un petit abstract. Per tant, mai no s’ha d’explicar res ni s’hi han d’incloure idees que no apareguin en el text.

En el treball de lectura prèvia del text, que abans hem descrit, ja haurem detectat les idees principals (que tindrem subratllades) i haurem identificat l’estructura argumentativa. Ara, es tracta d’ordenar-les i d’exposar-les amb una redacció que sigui original, pròpia; mai no hem de limitar-nos a copiar les frases que hem subratllat en el text.

Una manera possible de fer-ho és assenyalar: 1. El tema: disciplina filosòfica de què tracta el text.

2. El problema: qüestió que l’autor tracta d’aclarir o de solu­ cionar. S’ha de redactar en forma de pregunta.

3. La tesi defensada per l’autor. Serà la resposta a la pregunta plantejada i es correspondrà amb el resum de les idees principals del text.

4. Si en el resum de les idees principals no ha estat possible assenyalar quina és l’estructura argumentativa del text, es pot afegir una frase per descriure-la. Si aquesta és complexa, es pot descriure i explicar en l’exercici 1, pregunta 3.

Com que el tema i el problema sempre estan relacionats, podem establir les relacions següents, genèricament: 1. Quan el text tracti sobre què és la realitat, quins elements la constitueixen o quines característiques tenen (problema), el tema serà la metafísica o l’ontologia (respectivament).

2. Q uan investigui què és conèixer, com podem conèixer, què podem conèixer o què és la veritat (problema), el tema serà la teoria del coneixement.

3. Quan indagui sobre què és l’ésser humà (problema), el tema serà l’antropologia.

15

Estructura general de la prova

4. Quan tracti de determinar com hem d’actuar amb el proïsme, què és el bé, la virtut o la felicitat (problema), el tema serà l’ètica.

5. Quan reflexioni sobre com ens hem d’organitzar per viure en societat o com ens hem de governar (problema), el tema serà la política.

Molt sovint el problema tindrà una concreció més àmplia que la que acabem d’assenyalar, però sempre es podrà incloure dins d’un d’aquests apartats, cosa que ens permetrà identificar la disciplina filosòfica i la part de la teoria de l’autor que serà pertinent per explicar el text en l’exercici 1, pregunta 3.

Encara que hàgim assenyalat les preguntes genèriques que ens permeten identificar la disciplina filosòfica, si el problema tractat en el text és més específic, no posarem la pregunta genèrica. Per exemple, si tracta sobre la possibilitat de l’existència de les idees innates, el problema no serà «com podem conèixer», sinó si «existeixen les idees innates».

Com a conclusió final i a tall d’exemple, la redacció de la pregunta 1 es pot començar de la manera següent: «És un text de teoria del coneixement en el qual es qüestiona si existeixen les idees innates. L’autor considera que (tesi defensada en el text per l’autor = resum de les idees principals)».

Exercici 1, pregunta ii: definir A. Què demana la pregunta 2 de l’exercici 1 de la prova?

Explicar breument el significat de dues paraules o expressions del text.

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica: Explicar el significat, en el text, de termes o expressions. (1 punt) Es tracta que mostris que has entès quin és el significat que el 16

Estructura general de la prova

terme o expressió té per a l’autor en el text. Aquest significat pot coincidir amb el significat habitual que generalment té aquest terme o pot ser que tingui un significat particular o tècnic que has de saber identificar.

C. Com la podem respondre?

S’ha d’evitar definir aquests termes o expressions a partir del signi­ ficat col·loquial o genèric; el que ens demanen és que comprenguem quin és el sentit que tenen en el text.

Comprovem si el significat apareix definit en el mateix text, cosa que sol passar molt sovint. Si és així, no l’hem de copiar literalment, sinó que l’hem de redactar de manera original i amb paraules clares, precises i concises.

Si no està definit en el mateix text, és possible que faci referència a un concepte propi de l’autor o que pertanyi a la tradició fi­ losòfica. En aquest cas, el significat tindrà una definició més tèc­ nica. Si és un concepte propi de l’autor, hem de recordar el sentit que aquest hi dona en la seva teoria i comprovar si en el text adopta aquest mateix sentit. Si fa referència a un concepte que pertany a la tradició filosòfica, hem de recordar la definició habitual o més comuna d’aquest concepte i comprovar si és aquest el sentit que es dona en el text. Un cop fetes les comprovacions, intentem redactar una definició que sigui clara, precisa i concisa que s’ajusti al sen­ tit del concepte en el text.

Exercici 1, pregunta iii: explicar A. Què demana la pregunta 3 de l’exercici 1 de la prova?

Explicar les raons de l’autor a favor d’una determinada afirma· ció que fa en el text. Per explicar aquestes raons, s’haurà de fer referència als aspectes pertinents de pensament de l’autor, enca· ra que no siguin explícitament expressats en el text.

17

Estructura general de la prova

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica: Explicar les raons de l’autor a favor d’una tesi. (3 punts) Aquesta pregunta busca avaluar si has entès bé cert aspecte im· portant del pensament de l’autor. Per avaluar això, aquesta pre· gunta et demana que expliquis com certa afirmació (que l’au· tor fa en el text) es justifica dins del marc de les propostes filosòfiques de l’autor. Encara que l’enunciat indiqui que cal referir-se al pensament de l’autor, cal tenir present que el que es demana no és una exposició general del seu pensament. En corregir aquesta pregunta, només es tindran en compte les idees que siguin pertinents per explicar l’afirmació sobre la qual es demana.

Aquesta pregunta no busca avaluar si l’alumne és capaç de repetir una descripció general sobre certs aspectes del pen· sament de l’autor (que l’alumne pot simplement haver après de memòria), sinó que busca avaluar si l’alumne ha entès aquests aspectes del pensament de l’autor. Un bon examen serà aquell que trobi el paper que l’afirmació particular té en el conjunt del pensament del filòsof. Una exposició gene· ral i correcta del pensament de l’autor pot no respondre al que es demana si no explica com el pensament general de l’autor justifica l’afirmació particular que és objecte de la pregunta. És absolutament essencial i imprescindible, doncs, que en la resposta a aquesta pregunta facis referència a l’afir· mació de l’autor que és objecte de la pregunta: la resposta a aquesta pregunta ha d’explicar com aquesta afirmació par· ticular encaixa i es justifica dins del pensament general de l’autor.

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és explicar una de les idees principals del text des de la comprensió que ens proporciona el coneixement 18

Estructura general de la prova

del pensament general de l’autor. Es tracta d’explicar com la justifica l’autor des de la seva teoria (com l’argumenta) i quin és el paper que aquesta idea té en aquella. Per tant, la resposta mai no s’ha de reduir a una exposició general d’allò que sabem de l’autor sense fer cap referència al text.

L’ordre que cal seguir en la redacció ha de ser aquest: En primer lloc, s’ha d’explicar, breument i de manera raonada, el sentit de l’afirmació que ens demanen a partir de les idees de la filosofia de l’autor. Aquest apartat ha de ser molt sintètic perquè més endavant ho farem amb més profunditat i detall.

En segon lloc, s’ha de fer una breu introducció en la qual situem el problema que ha plantejat l’autor en el text en el context filosò­ fic i històric en què apareix.

En tercer lloc, s’ha d’explicar en profunditat i detall com jus­ tifica l’autor l’afirmació a partir de descriure la part de la seva filosofia que és pertinent per entendre aquest problema.

Si volem fer-ho de manera completa, ordenada i coherent, cal que tinguem en compte els aspectes següents: 1. Cal que expliquem d’una a una les idees principals del text fent referència als aspectes més importants de la filosofia de l’autor que ens permeten entendre-les i que no apareixen en el text.

2. Cal que definim cada un dels conceptes que apareixen en el text i que mencionem en la nostra explicació.

3. Cal que assenyalem les influències que rep l’autor pel que fa al problema plantejat en el text i com l’autor les assu­ meix o les reinterpreta.

4. C al que descriguem i expliquem l’estructura argumentati­ va. Cal que identifiquem, si és que s’argumenta a favor i en contra d’una tesi, quines són les tesis oposades i els arguments que s’utilitzen en cada una d’aquestes.

5. Cal que assenyalem el paper que l’afirmació que hem d’explicar té en el conjunt del pensament del filòsof.

Finalment, hem de redactar la resposta de manera clara, preci­ sa i concisa i, si és possible, de manera original i creativa, defugint els fils argumentals que són habituals en l’exposició de les idees de l’autor.

19

Estructura general de la prova

Exercici 2: comparar A. Què demana l’exercici 2 amb la pregunta 4 de la prova?

Comparar un concepte o idea important en el pensament de l’autor amb un altre concepte o idea del propi autor o d’algun altre/a autor/a o corrent de pensament. (El concepte o idea de l’autor que cal comparar serà un concepte o idea que apareix en les lectures proposades però no té necessàriament per què apa· rèixer en el text de l’examen).

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica: Comparar un concepte o idea de l’autor amb un altre. (2 punts) El concepte o idea de l’autor que s’ha de comparar apareix en les lectures proposades, però no ha d’aparèixer necessàriament en el text de l’examen. En qualsevol cas, es tracta d’un concepte o idea que es relaciona directament amb allò que l’autor tracta en algun dels textos seleccionats. Per avaluar aquesta pregunta, es té en compte: 1. La identificació adequada i precisa dels dos termes (dues concepcions d’un problema o dos conceptes dife· rents) en la comparació demanada.

2. El contrast pertinent dels dos termes de la comparació.

En qualsevol cas, pots fer una caracterització de les dues con· cepcions o idees de manera prèvia i independentment de la com· paració o fer-ne la caracterització implícita en termes de les se· ves diferències. També pots fer una caracterització prèvia d’una de les dues concepcions i descriure l’altra per contrast. En tot cas, l’estratègia que triïs no pot afectar l’avaluació del correc· tor/a. Ara bé, és imprescindible que facis una comparació dels dos conceptes.

20

Estructura general de la prova

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és comparar un concepte o idea de l’autor amb la manera com l’ha entès qualsevol altre autor de la història de la filosofia occidental. El concepte o idea pot aparèixer en el text de la prova o no sortir-hi i pertànyer a un altre aspecte de la filosofia d’aquest autor recollida en els textos seleccionats.

En primer lloc, hem de fer la tria de l’autor amb qui el compara­ rem. La millor opció és aquella que mostri més diferències i con­ trastos. Per exemple, si el tema és la teoria del coneixement i l’autor és racionalista (Plató o Descartes), el podem comparar amb un empirista (Hume) o un irracionalista (Nietzsche). L’elecció dependrà en darrer terme de la idea o concepte concret que s’hagi de comparar.

En segon lloc, hem d’identificar i diferenciar clarament el sentit que té el concepte o idea en ambdós autors.

En tercer lloc, farem un breu esquema amb les idees a partir de les quals farem la comparació. Posarem a dreta i esquerra els con­ ceptes parells que ens serviran per mostrar les similituds i les diferències entre les dues maneres d’entendre la qüestió.

Finalment, redactarem la resposta. Hem de començar amb la descripció de com entén l’autor del text el concepte o idea i, a continuació, hem de definir com l’entén l’autor que hem triat. Després, hem de mostrar les possibles similituds en la manera d’entendre’l i, a continua­ ció, hem de desenvolupar una per una les diferències (que ja havíem apuntat en l’esquema previ). Per acabar, podem treure unes breus con­ clusions pel que fa als efectes que sobre la qüestió tractada té el fet d’entendre el concepte (o la idea) d’una manera o de l’altra.

Exercici 3: entendre i argumentar A. Què demana l’exercici 3 amb la pregunta 5 de la prova?

Fer una avaluació raonada i personal d’una afirmació filosòfica.

Aquesta afirmació estarà relacionada amb les temàtiques discuti· des per l’autor del text (l’afirmació que es proposi avaluar no té per què estar relacionada, però, amb la tesi o tesis que l’autor discuteix en el text de l’exercici 1; sí estarà relacionada, però, d’alguna mane· ra, amb les temàtiques que l’autor tracta en les lectures proposades).

21

Estructura general de la prova

B. Quins són els criteris que s’utilitzen per avaluar-la?

La Coordinació d’Història de la Filosofia ens indica: Consideració raonada a favor o en contra d’una tesi. (2 punts) Es tracta d’avaluar una afirmació que està relacionada amb les temàtiques que va tractar l’autor del text de l’exercici 1 (però es pot donar el cas que no estigui relacionada amb la temàtica específica del text de l’examen). Has d’intentar justificar la teva opinió a favor o en contra de l’afirmació fent-ne una valoració personal (la teva opinió pot consistir també, és clar, a explicar, de manera raonada, per què no estàs ni a favor ni en contra d’aquella afirmació).

No es demana, doncs, que expliquis què és el que tu creus que pensaria l’autor del text sobre aquesta afirmació, sinó que expliquis què és el que tu en penses i per què. Es tracta que facis l’esforç d’argumentar d’una manera personal, clara i coherent a favor o en contra de la tesi proposada. És important que no et limitis simplement a fer afirmacions, sinó que facis l’esforç de proporcionar arguments o considera· cions a favor de l’opinió que vols defensar: és a dir, cal que facis l’esforç de justificar per què estàs a favor o per què estàs en contra de la tesi proposada.

D’altra banda, a l’hora de corregir, el corrector/a no tindrà per res en compte si ell/a està d’acord o no amb la tesi que tu has decidit defensar, ni tampoc, si fos el cas, el fet que tu potser igno· ris propostes o arguments històricament importants.

C. Com la podem respondre?

L’objectiu d’aquesta pregunta és, primer, demostrar que s’entén un determinat problema filosòfic i, segon, ser capaç de justificar amb arguments la teva opinió personal respecte a aquest problema.

Per començar, ens assegurarem d’haver entès correctament el sentit de l’afirmació que hem de valorar. Hem d’analitzar el signifi­ cat dels conceptes que conté i si l’afirmació pot tenir més d’un sen­ tit possible. Si és una oració complexa i té més d’una asserció, hem 22

Estructura general de la prova

d’analitzar cada part que la forma i determinar en quina mesura estem d’acord o no amb cada una de les asseveracions.

Després, reflexionarem críticament sobre el contingut de l’afirmació, identificarem el problema filosòfic que planteja i valorarem quina és la nostra posició respecte a aquest. Ens pot ser útil fer una petita llista de raons a favor i en contra per justificar, en la redacció, la nostra opinió. També podem repassar les opinions que, pel que fa a aquesta qüestió, hagin defensat els filòsofs al llarg de la història de la filosofia. Quan es tracti d’un problema amb una di­ mensió pràctica, hem d’analitzar la diversitat de casos possibles, situacions i circumstàncies (casuística) que es podrien donar per avaluar les conseqüències que tindria el fet d’estar a favor o en contra d’aquesta afirmació.

Per acabar, una vegada hàgim decidit quina serà la nostra posició, començarem la redacció: formularem amb les nostres paraules quin és el problema plantejat; a continuació, descriurem els arguments a favor i en contra que hem elaborat i, finalment, i com a conclusió, expressarem quina és la nostra posició.

Són molt importants l’exposició clara d’idees, l’ordre i la perti­ nència dels arguments utilitzats i la coherència general de la nos­ tra argumentació.

23

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

Breus dades biogràfiques David Hume va néixer a Edimburg (Escòcia). Tot i que la seva famí­ lia volia que estudiés jurisprudència, els seus interessos personals el van conduir cap a la reflexió filosòfica. El 1734 va viatjar a França i va residir a la prestigiosa escola jesuïta de La Flèche, on havia estu­ diat Descartes. De tornada a Anglaterra, sol·licità diverses càtedres a les universitats d’Edimburg i Glasgow sense èxit, a causa, en part, de les seves idees filosòfiques i polítiques, ja que era un filòsof il·lus­ trat que va ser acusat d’heretge i ateu. El 1763 viatjà de nou a París, on entrà en contacte amb els il·lustrats francesos, dels quals va rebre el reconeixement públic que l’entorn acadèmic li havia negat. Va ser amic de Rousseau, però aquesta amistat va acabar bruscament pel caràcter difícil del francès. El 1769 tornà a Edimburg, on va morir al cap de quatre anys.

Context històric i filosòfic La part de la filosofia de Hume de la qual ens ocuparem en aquesta guia de lectura representa la culminació de l’empirisme modern iniciat per Locke. Continua i aprofundeix la reflexió que s’havia produït al voltant dels problemes sorgits a partir del dubte metòdic cartesià, la seva idea del món com a representació i la recupe­ ració de l’escepticisme. Aquesta reflexió, a més, està influïda per les idees del moviment il·lustrat anglès del qual Hume, com Locke, formava part.

El dubte metòdic cartesià havia formulat tot un conjunt de pre­ guntes que, si bé Descartes considerà que havia resolt, els filòsofs posteriors van tornar a plantejar evolucionant cap a una posició d’escepticisme metafísic cada vegada més accentuat.

A partir de Descartes, qualsevol sistema filosòfic que es vulgui construir s’haurà d’elaborar des de la constatació que l’únic que és evident és que tenim idees en la ment. Però quin és l’origen d’aques­ tes idees? Podem demostrar que tenen la seva causa última en un món material? Podem demostrar que aquesta realitat extramental existeix? Coneixem les idees i no directament les coses? En quina mesura les idees són un reflex del que són les coses?

241

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

Locke defensà posicions molt properes a les cartesianes quant als problemes metafísics, però les fonamentà en arguments empiristes.

Hume, molt més escèptic, va partir dels continguts de la ment (percepcions), que per a ell són l’únic evident.

D’altra banda, l’escepticisme inicial cartesià s’havia convertit en una impostura, perquè la seva filosofia aspirava a construir un siste­ ma respecte del qual no hi hagués la més mínima possibilitat de dubte. Des d’una posició il·lustrada, aquest dogmatisme cartesià s’havia de combatre, però també l’escepticisme radical dels fideistes, que defensaven l’únic valor de la fe (davant de la raó) i ens abo­ caven a l’irracionalisme.

Per a Hume, podem tenir certesa de ben poques coses, i el nostre coneixement només es redueix a una simple creença basada en els fets observats. La qüestió és determinar quan aquesta creença és una creença raonable, és a dir, quan està ben justificada. El coneixement que ens proporcionarà serà prou dèbil perquè ningú no pugui tenir la temptació d’imposar-lo de manera dogmàtica, però, encara que limitat, serà suficient per poder viure. Ara, per saber si una creença està ben justificada, haurem d’estudiar el funcionament de l’enteni­ ment humà.

Per determinar el correcte funcionament de l’enteniment humà i poder conèixer les seves possibilitats i els seus límits, s’han d’investigar les facultats i les operacions implicades en el procés del coneixement (psicologisme). Aquest és l’objectiu de l’empirisme an­ glès que Locke inicià i Hume culminà.

L’empirisme nega l’existència de les idees innates; per tant, totes les nostres idees tenen el seu origen en l’experiència. Es tracta d’explicar quins són els processos fisiològics a través dels quals s’originen, d’iden­ tificar els diferents tipus d’idees segons procedeixin de l’experiència externa o interna, d’un o de diversos sentits. Després, s’investiga com operen les diferents facultats per poder elaborar, a partir de les idees simples, les idees complexes i la resta del coneixement humà.

Una de les aportacions més destacades de Hume és concebre el funcionament de la ment seguint el model de la ciència newtoniana.

La ment ja no es concep, com passava en Descartes, com a substancial i lliure, sinó com a subjecta a lleis, unes lleis que el mateix Hume ana­ litza i descriu i que reben el nom de lleis d’associació d’idees.

242

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

L’empirisme anglès forma part dels inicis de la psicologia científica pel conjunt de totes les aportacions que en aquest sentit va fer i per la manera com va estudiar la ment humana.

Com hem dit abans, Hume és un filòsof il·lustrat. Tracta d’elabo­ rar una explicació estrictament racional i no religiosa de tots els as­ pectes i àmbits de la vida humana. En l’àmbit del coneixement, que és el que aquí abordem, busca dotar la nova concepció del món ba­ sada en la nova ciència newtoniana d’un fonament filosòfic en el qual Déu o la religió no tinguin un paper clau (com passava en l’es­ colàstica o en el mateix pensament de Descartes).

També, com hem assenyalat abans, lluita contra el dogmatisme, que és la base del fanatisme i la intolerància (recordem que els segles xvi i xvii havien estat dominats per les guerres de religió a Eu­ropa).

Crític amb la filosofia especulativa i metafísica, concep la filosofia com un simple exercici intel·lectual i no pas com una doctrina que obligui a tothom a viure i pensar d’una determinada manera.

Textos de D. Hume amb guia de lectura Farem l’exposició de la filosofia de Hume a partir de la lectura del «Resum» del Tractat de la naturalesa humana (1740), text seleccio­ nat per a la prova de les PAU. La concepció del coneixement (I): l’origen del coneixement Per comprendre els límits i les possibilitats de l’enteniment humà, s’haurà d’investigar l’origen i la constitució del coneixement. David Hume parteix dels continguts de la ment que Locke havia denomi­ nat amb el nom genèric d’idees i que ell anomenarà percepcions.

Com Locke, nega l’existència de les idees innates; per tant, tot el nostre coneixement té el seu origen en l’experiència i es redueix a percepcions. Però, per aportar més rigor i exactitud a la seva anàlisi, a diferència del que havia fet Locke, distingeix dos tipus de percep­ cions: les impressions i les idees.

Aquests dos tipus de percepcions es diferencien per l’ordre en què apareixen i la força o vivacitat que tenen.

Les impressions són les nostres percepcions més vives (com quan, per exemple, sento calor o veig un color). Són el resultat del 243

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

coneixement a través dels sentits; per tant, són les dades immediates i apareixen primer. Poden procedir de l’experiència externa (im­ pressions de sensació o sensacions) o interna (impressions de refle­ xió: emocions i passions).

Les idees tenen menys vivacitat o força i apareixen després (com quan, per exemple, recordo aquella calor o aquell color). Són les dades mediates del coneixement perquè tenen el seu origen i causa en les impressions, de les quals no són més que una còpia debilitada en el pensament. Per tant, totes les nostres idees procedeixen de les impressions, cosa que permet a Hume definir el principi de la còpia de manera més precisa.

Una idea té realitat o validesa si podem identificar la impressió de la qual procedeix; en cas contrari, serà una ficció de la ment. Si es tracta d’una idea complexa, l’haurem de descompondre en cada una de les idees simples que la formen i haurem de trobar la impressió de cada una d’aquestes. Si en falta alguna, direm que aquesta idea complexa no té realitat o validesa.

La concepció del coneixement (II): la constitució del coneixement Hem descrit i analitzat quina és la base a partir de la qual es constru­ eix el coneixement que són les percepcions. Hume analitza, a conti­ nuació, les facultats i les operacions a través de les quals aquest co­ neixement s’elabora.

La memòria ens permet transformar les impressions en idees, de manera que pot conservar les impressions originals, tot i que de­ bilitades, i pot tornar a reproduir-les en la ment quan ja no hi són presents. La memòria manté l’estructura i l’ordre de les impressions originals.

La imaginació, en canvi, és molt més lliure. Ens permet combinar unes idees simples amb d’altres per formar idees complexes. Aques­ ta tasca es pot fer de manera voluntària o pot ser fruit de l’atzar, però Hume, investigant el funcionament d’aquesta facultat, descobreix que molt sovint tendeix a unir entre si idees que tenen unes mateixes característiques. Sembla existir com una força suau que fa que unes idees tendeixin a unir-se de manera regular a unes altres (igual que la força de gravetat en Newton fa que els cossos s’atreguin entre si).

244

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

Hume anomena lleis d’associació d’idees els principis que re­ geixen la combinació natural d’idees per part de la imaginació.

Aquestes lleis ens indiquen que unes idees tendeixen a unir-se de manera natural a unes altres quan són semblants entre si, quan apareixen en una contigüitat d’espai o temps o en una relació de causa i efecte.

«Resum» del Tractat de la naturalesa humana [1-7; 29] [1] [L’obra s’ocupa de la naturalesa humana amb la voluntat de tenir la mateixa precisió que la ciència (filosofia natural)] Aquest llibre sembla haver estat escrit segons el mateix pla que altres obres que han tingut un gran èxit durant els últims anys a Anglaterra.

L’esperit filosòfic, que tant ha progressat a tot Europa durant els últims vuitanta anys, ha estat elevat en aquest regne com en qualsevol altre.

Sembla, fins i tot, que els nostres escriptors han posat en marxa una nova classe de filosofia, que promet més que qualsevol altra de les que el món ha conegut fins ara, tant per a l’entreteniment com per al pro­ grés del gènere humà.

La majoria dels filòsofs de l’antiguitat, que van tractar de la natura­ lesa humana, han manifestat, més que no pas una profunditat de rao­ nament o reflexió, una delicadesa de sentiment, un just sentit de la moral o una grandesa de l’ànima. Es van acontentar a representar el sentit comú del gènere humà a la llum més viva i amb el millor gir de pensament i expressió, sense seguir fixament una cadena de proposi­ cions o ordenar les diverses veritats segons una ciència regular. Per tant, val la pena, almenys, assajar si la ciència de l’home no admetrà la mateixa precisió que ha resultat susceptible d’aplicació a diverses parts de la filosofia natural. Sembla que ens assisteix tota la raó del món en imaginar que podia ser elevada al més alt grau d’exactitud. Si, en examinar diferents fenòmens, descobrim que es resolen en un sol principi comú i si podem inferir aquest principi d’un altre, arribarem, al final, a aquells pocs principis simples, dels quals depèn la resta. I, en­ cara que mai no puguem arribar als últims principis, és una satisfacció anar tan lluny com les nostres facultats ens ho permetin.

245

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

[2] [La indagació es realitzarà seguint els principis empiristes i no pas els de tipus especulatiu] Aquest sembla haver estat el propòsit dels nostres últims filòsofs i, entre ells, el d’aquest autor. Ell es proposa fer l’anatomia de la natura­ lesa humana d’una manera metòdica i promet no treure cap conclusió que l’experiència no autoritzi. Parla amb menyspreu de les hipòtesis i in­ sinua que aquells dels nostres compatriotes que les han desterrat de la filosofia de la moral han fet al món un servei més notori que Milord Bacon, a qui considera com el pare de la física experimental. Anomena, en aquesta ocasió, Locke, Schaftesbury, Mandeville, Hutcheson i But­ ler, que, malgrat que difereixen en molts punts entre si, sembla que estan d’acord a fonamentar totalment en l’experiència les seves preci­ ses disquisicions sobre la naturalesa humana.

[3] [L’objectiu central és explicar els principis i les operacions de l’enteniment i la naturalesa de les nostres idees] Juntament amb la satisfacció de conèixer el que ens pertoca de més a prop, es pot afirmar amb seguretat que gairebé totes les ciències estan compreses en la ciència de la naturalesa humana i en depenen. L’únic fi de la lògica és explicar els principis i les operacions de la nostra fa­ cultat de raonar i la naturalesa de les nostres idees; la moral i la crítica consideren els nostres gustos i sentiments, i la política considera els homes com a units en societat i dependents els uns dels altres.

Per consegüent, aquest tractat de la naturalesa humana sembla conce­ but com un sistema de les ciències. L’autor ha acabat el que es refereix a la lògica i ha establert els fonaments de les altres parts en el seu tractament de les passions.

[4] [De tots els problemes que es tracten en aquesta obra es dedicarà a analitzar en profunditat la relació de causa i efecte] El cèlebre Leibniz ha observat que hi ha un defecte en els sistemes ordinaris de lògica: que són molt abundants quan expliquen les opera­ cions de l’enteniment en la formació de les demostracions, però que són massa concisos quan tracten de les probabilitats i dels altres 246

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

graus de l’evidència, dels quals depenen totalment la nostra vida i la nostra acció i que són els nostres guies fins i tot en la majoria de les nostres especulacions filosòfiques. Inclou en aquesta crítica L’assaig sobre l’enteniment humà, La recerca de la veritat i L’art de pensar.

L’autor del Tractat de la naturalesa humana sembla haver advertit aquest defecte en aquests filòsofs i s’ha esforçat a posar-hi remei en la mesura que pugui. Com que el seu llibre inclou un gran nombre d’especulacions molt noves i notables, serà impossible donar al lec­ tor una idea justa de tot. Així doncs, ens limitarem principalment a la seva explicació dels nostres raonaments de causa i efecte. Si aconse­ guim fer-la intel·ligible al lector, podrà servir d’exemple per a tota l’obra.

[5] [Anomenem percepcions als continguts de la ment. N’hi ha de dos tipus: impressions i idees] El nostre autor comença amb diverses definicions. Anomena percepció tot el que pot estar present en la ment, adés fent servir els nostres sentits, adés moguts per la passió o adés exercint el nostre pensament i la nostra reflexió. Divideix les nostres percepcions en dues classes: les impressions i les idees. Quan sentim una passió o una emoció de qualsevol classe, o quan les imatges dels objectes externs ens són pro­ porcionades pels nostres sentits, la percepció de la ment és el que ell anomena impressió, que és una paraula que ell fa servir en un nou sentit. Quan reflexionem sobre una passió o sobre un objecte que no és present, aquesta percepció és una idea. Per consegüent, les impres­ sions són les nostres percepcions vives i fortes; les idees són les més tènues i més febles. Aquesta distinció és evident, tan evident com la que hi ha entre sentir i pensar.

[6] [No hi ha idees innates; totes tenen el seu origen en una impressió prèvia] La primera proposició que avança és que totes les nostres idees, o percepcions febles, són derivades de les nostres impressions o per­ cepcions fortes i que mai no podem pensar en res que no hàgim vist fora de nosaltres o hàgim sentit en les nostres ments. Aquesta propo­ 247

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

sició sembla ser equivalent a la que Locke es va entossudir aferrissada­ ment a establir: que no hi ha idees innates. Només es pot assenyalar com una inexactitud d’aquest famós filòsof que inclou totes les nostres percepcions sota el terme idea, i en aquest sentit és fals que no tin­ guem idees innates, ja que és evident que les nostres percepcions més fortes o impressions són innates i que l’afecció natural, l’amor a la vir­ tut, el ressentiment i totes les altres passions sorgeixen immediata­ ment de la naturalesa. Estic persuadit que qualsevol que consideri la qüestió sota aquest aspecte serà fàcilment capaç de reconciliar totes les parts. Malebranche tindria dificultat per assenyalar un sol pensa­ ment de la ment que no representi alguna cosa anteriorment sentida per aquesta, ja sigui internament, ja sigui per mitjà dels sentits externs, i hauria d’admetre que, encara que puguem combinar, barrejar i aug­ mentar o disminuir les nostres idees, totes són derivades d’aquestes fonts. Locke, d’altra banda, reconeixeria de bon grat que totes les nos­ tres passions són una classe d’instints naturals, que només deriven de la constitució original de la ment humana.

[7] [Enunciació del principi de la còpia: la realitat d’una idea es pot determinar buscant la impressió de la qual procedeix. Si aquesta no existeix, la idea no té valor] El nostre autor pensa que «cap descobriment no podria haver-se fet més feliçment per decidir totes les controvèrsies referents a les idees que aquest: les impressions sempre són anteriors a les idees i cada idea amb què estigui equipada la imaginació ha fet la seva aparició primer en una impressió corresponent. Aquestes últimes percep­ cions són totes tan clares i evidents que no admeten cap controvèr­ sia, mentre que moltes de les nostres idees són tan fosques que, fins i tot per a la ment que les forma, és gairebé impossible dir-ne exacta­ ment la naturalesa i la composició». D’acord amb això, quan alguna idea és ambigua, l’autor sempre recorre a la impressió, que ha de tornar clara i precisa la idea. I quan sospita que un terme filosòfic no té cap idea annexa (cosa molt habitual), pregunta sempre: De quina impressió deriva aquesta idea? I si no pot adduir cap impressió, con­ clou que el terme manca absolutament de significació. És d’aquesta manera com examina la nostra idea de substància i d’essència, i seria 248

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

desitjable que aquest mètode rigorós fos més practicat en tots els debats filosòfics.

[29] [La imaginació tendeix a unir les idees que són semblants, contigües (en l’espai o el temps) i les que apareixen en una relació de causa i efecte. Aquests són els principis associatius que la governen] Al llarg de tot aquest llibre es nota la gran pretensió de nous descobri­ ments en filosofia, però si hi ha res que pugui justificar per a l’autor un nom tan gloriós com el d’inventor és l’ús que fa del principi de l’associa­ ció de les idees, que penetra gairebé tota la seva filosofia. La nostra imaginació té una gran autoritat sobre les nostres idees, i no hi ha idees, per diferents que siguin les unes de les altres, que aquesta no pugui separar, unir o combinar en tota mena de ficcions. Però, malgrat l’im­ peri de la imaginació, hi ha un llaç secret, una unió secreta entre certes idees particulars, que és causa que la ment les ajunti més sovint i que faci que una, en aparèixer, introdueixi l’altra. D’aquí sorgeix el que s’anomena en la conversa l’«apropos» del discurs; d’aquí la connexió d’un escrit; d’aquí també aquest enfilall o aquesta cadena del pensa­ ment que l’home segueix naturalment fins i tot en el somieig més va­ gue. Aquests principis d’associació es redueixen a tres, que són aquests: la semblança —un retrat ens fa pensar naturalment en l’home que hi ha representat—, la contigüitat —si s’anomena Saint Denis, la idea de París es presenta naturalment— i la causalitat —si pensem en el fill, tendim a dirigir la nostra atenció cap al pare. Serà fàcil concebre com han de ser de grans les conseqüències d’aquests principis en la ciència de la naturalesa humana, si observem que, en tot el que fa re­ ferència a la ment, són aquests els únics llaços que lliguen les parts de l’univers o que ens relacionen amb qualsevol persona o objecte exte­ rior a nosaltres mateixos, ja que, com que és només per mitjà del pen­ sament que qualsevol cosa actua sobre les nostres passions i com que aquests principis són els únics llaços dels nostres pensaments, aquests constitueixen en realitat per a nosaltres el ciment de l’univers, i totes les operacions de la ment n’han de dependre en gran mesura.

249

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

La concepció del coneixement (III): els tipus de coneixement Abans d’entrar en l’anàlisi de la relació causa-efecte, que és el tema central del text que ens ocupa, cal descriure i diferenciar els dos tipus possibles de coneixement que estableix Hume: les relacions d’idees i les qüestions de fet.

Aquests dos tipus de coneixement es diferencien entre si en la manera com determinen la veritat de les seves proposicions, en el grau de coneixement que ens ofereixen i en la informació que ens proporcionen.

Les relacions d’idees s’estableixen sense necessitat de recórrer a l’experiència i fent ús exclusiu de la raó i el principi de no-contradicció. N’és un exemple l’enunciat «El quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets». N’hi ha prou d’analitzar i comparar les idees que el formen per comprendre si el que s’afirma és cert o no.

Ens proporcionen un saber universal i necessari (és així i no pot ser d’una altra manera), ja que pensar el contrari del que s’afirma és lò­ gicament impossible. Aquest tipus de saber ens proporciona una total certesa, però no amplia el nostre coneixement, ja que s’ocupa d’entitats abstractes inventades per l’ésser humà. Les relacions d’ide­ es tenen valor demostratiu i es corresponen amb els enunciats de les ciències pures (com les matemàtiques, la geometria, la lògica, etc.).

L’equivalent en Descartes seria la intuïció i la deducció, i en Locke, el coneixement intuïtiu i el demostratiu.

La veritat de les qüestions de fet, en canvi, no es pot determinar per una simple operació de la ment, sinó que cal recórrer necessàriament a l’experiència. N’és un exemple l’enunciat «El sol sortirà demà».

Tenen el seu fonament en la relació de causa i efecte, és a dir, en el fet d’haver observat en el passat que, cada vegada que es produïa una de­ terminada causa, a continuació la seguia l’efecte corresponent. El valor del saber així establert només serà particular i contingent (és així, però podria ser d’una altra manera), ja que pensar el contrari no és mai lògicament impossible. L’avantatge d’aquest tipus de saber és que en parlar de la realitat que ens envolta sí que amplia el nostre coneixement del món. Les qüestions de fet tenen el valor d’una creença basada en l’hàbit i el costum (com veurem a partir de l’anàlisi que farem de la relació de causa i efecte) i es corresponen amb els enunciats de les ciències empíriques (com la física, la química, la biologia, etc.).

250

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

La concepció del coneixement (IV): anàlisi de la relació causaefecte Com acabem de veure, segons Hume, tot el nostre coneixement del món està basat en les qüestions de fet i aquestes tenen el seu fona­ ment en la relació causa-efecte.

A més, les argumentacions causals s’havien utilitzat habitual­ ment en l’elaboració de les teories des d’Aristòtil i se’ls havia atorgat un valor demostratiu. En el context de la filosofia moderna, se n’havia fet ús en concret per demostrar els objectes de la metafísica (el món material i Déu) tant per part de Descartes com dels empiris­ tes anteriors a Hume (Locke i Berkeley). Finalment, la relació cau­ sa-efecte és la que ens permet fer prediccions basant-nos en l’expe­ riència passada i suposant que el futur serà conforme al passat.

Per analitzar de manera senzilla la idea de causa, Hume posa l’exemple d’una bola de billar que es mou per la taula fins a impactar amb una altra bola, que, després de l’impacte, es mou. L’impacte de la primera bola és la causa i el moviment de la segona és l’efecte.

En la tradició filosòfica anterior, la relació causal s’entenia com una connexió necessària entre dues coses (la causa i l’efecte) de ma­ nera que sempre que es produís la causa necessàriament s’havia de pro­duir l’efecte. Per tant, se li atribuïa un valor demostratiu que ens proporcionava certesa. Es considerava que la millor manera de conèixer un objecte (valor gnoseològic) era coneixent-ne la causa, ja que l’efecte, se suposava, era ja d’alguna manera en la causa (valor ontològic).

Hume analitza aquesta relació a partir de principis empiristes.

Constata que, per establir una relació entre causa i efecte, s’han de donar tres circumstàncies: la contigüitat (espai-temporal) entre la causa i l’efecte, la prioritat en el temps de la causa i la conjunció cons­ tant entre l’una i l’altre.

La idea de causa, com hem descrit, és una idea complexa perquè la formen, com a mínim, tres idees: la idea de causa, la idea d’efecte i la idea d’una connexió necessària entre l’una i l’altre. Si apliquem el principi de la còpia, podem comprovar que tenim la impressió de la causa i de l’efecte, però no tenim la impressió d’una connexió necessària. De vegades, aquesta connexió necessària s’havia entès com una força o un poder que era transmès de la causa a l’efecte, però 251

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

tampoc no en tenim impressió, ja que, dels cossos, només en conei­ xem les qualitats sensibles. Per tant, no podem afirmar que aquesta existeixi (escepticisme) i tampoc no podem atorgar a la relació causaefecte un valor demostratiu.

A la mateixa conclusió arriba Hume a través d’un altre raonament basat en la distinció que estableix entre els dos tipus de coneixement: les relacions d’idees i les qüestions de fet. Si la relació causa-efecte tingués un valor demostratiu, hauria de ser una relació d’idees.

N’hi hauria prou d’analitzar la idea de causa per comprendre quin hauria de ser l’efecte corresponent, però això no passa. A més, no és impossible pensar que es produeixi la causa i, a continuació, que no es produeixi l’efecte. Per tant, si pensar el contrari no és impossible, no pot ser una relació d’idees, sinó que ha de ser una qüestió de fet.

Però, si és una qüestió de fet, no podem atorgar-li un valor demostratiu, sinó que simplement l’haurem de considerar una creença.

Tornem als fets observats i apliquem de nou els principis empi­ ristes. L’única cosa de la qual tenim experiència és d’una successió constant en el passat, de la constatació que després d’una mateixa causa sempre s’ha produït un mateix efecte. Podem deduir a partir d’aquests fets passats que en el futur seguirà sent igual? Només si apliquem el principi d’inducció i generalitzem suposant que sempre serà d’aquesta manera. Però, per aplicar aquest principi, hauríem de suposar la uniformitat de la naturalesa, cosa que és del tot indemostrable (fins i tot en termes de probabilitat).

Per tant, no sabem si aquesta relació que establim existeix en la realitat (pla ontològic), encara que sí que sabem que, quan l’hem ob­ servat diverses vegades, la nostra ment tendeix a unir aquestes dues idees de manera regular (pla gnoseològic).

Per tot això, Hume dedueix que la relació causa-efecte és una for­ ma d’associació d’idees basada en l’experiència passada i produïda per la nostra imaginació. El fonament d’aquesta associació és l’hàbit d’haver observat de manera repetida la mateixa successió de fets.

L’hàbit és el que ens fa creure que, si es dona la causa, es donarà l’efecte. Aquesta creença no afegeix cap nova idea al que observem, sinó que solament varia la manera de concebre’l (una diferència de sentiment que sorgeix del costum). Per tant, és el costum, i no pas la raó, el que ens inclina a pensar que el futur serà conforme al passat.

252

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

Arribats en aquest punt, quin valor poden tenir per a Hume les argumentacions basades en la relació causa-efecte? No tenen un valor demostratiu, però les podem aplicar si ens ajustem a uns límits ben definits: s’han de basar en l’experiència passada, han de crear impressió tant de la causa com de l’efecte i, finalment, han de proporcionar una simple creença (mai una certesa).

«Resum» del Tractat de la naturalesa humana [8 - 23] [8] [Tot coneixement basat en l’experiència es fonamenta en la relació de causa-efecte (que ara comença a analitzar)] És evident que tots els raonaments referents a qüestions de fet es ba­ sen en la relació de causa i efecte i que no podem inferir mai, de l’exis­ tència d’un objecte, la d’un altre, a menys que entre tots dos hi hagi una connexió, mediata o immediata. Si volem, per tant, comprendre aquests raonaments, cal que ens familiaritzem amb la idea de causa, i per a això hem de mirar al nostre voltant per trobar alguna cosa que sigui la causa d’una altra cosa.

[9] [Es posa un exemple de relació causal per assenyalar les tres circumstàncies que exigeix una relació d’aquest tipus: contigüitat (espai-temporal), prioritat en el temps de la causa i conjunció constant entre l’una i l’altre] Imaginem una bola de billar quieta en una taula i una altra bola que es mou cap a aquesta ràpidament; xoquen, i la bola que al principi estava en repòs adquireix ara un moviment. Aquest és un exemple de la rela­ ció de causa i efecte tan perfecte com qualsevol dels coneguts, sigui per la sensació, sigui per reflexió. Examinem-lo amb calma. És evident que les dues boles s’han tocat abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha interval entre el xoc i el moviment. La contigüitat en el temps i en l’espai és, doncs, una circumstància exigida per a l’acció de totes les causes. També és evident que el moviment que en va ser la causa és anterior al moviment que en va ser l’efecte. La prioritat en el temps és, doncs, una altra circumstància exigida en cada causa. Però 253

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

això no és tot. Fem l’assaig amb qualssevol altres boles de la mateixa classe en una situació similar i comprovarem sempre que l’impuls d’una produeix moviment en l’altra. Aquí hi ha, llavors, una tercera cir­ cumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objec­ te semblant a la causa produeix sempre algun objecte semblant a l’efecte. Fora d’aquestes tres circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, no puc descobrir res en aquesta causa. La prime­ ra bola està en moviment i toca la segona; immediatament, la segona es posa en moviment, i quan intento l’experiment amb les mateixes boles o amb boles semblants, en circumstàncies iguals o semblants, comprovo que al moviment i al contacte d’una d’aquestes boles sem­ pre els segueix el moviment de l’altra. Per més voltes que faci a aquest assumpte i per més que l’examini no puc descobrir res més.

[10] [El fonament de totes les nostres inferències causals és l’experiència passada] Aquest és el cas quan la causa i l’efecte són, ambdós, presents als sentits. Vegem ara en què es basa la nostra inferència quan, de la presèn­cia de l’un, concloem que ha existit o existirà l’altre. Suposem que veig una bola que es mou en línia recta cap a una altra: concloc immediatament que xocaran i que la segona es posarà en moviment. Hi ha aquí una inferència de causa a efecte, i tots els nostres raonaments en la conducta de la vida són d’aquesta naturalesa. En això es basa tota la nostra creença en la història, i d’aquí deriva tota la filosofia, amb la sola excepció de la geometria i l’aritmètica. Si podem explicar aquesta inferència a partir del xoc de dues boles, serem capaços d’explicar aquesta operació de la ment en tots els altres casos.

[11] [La relació causa-efecte no és una relació d’idees perquè pensar el contrari no és impossible; per tant, no equival a una demostració] Si un home, com Adam, hagués estat creat amb ple vigor de l’enteni­ ment, però sense experiència, mai no seria capaç d’inferir el moviment de la segona bola del moviment i de l’impuls de la primera. No es tracta que alguna cosa que la raó vegi en la causa sigui el que ens fa inferir 254

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

l’efecte. Aquesta inferència, si fos possible, equivaldria a una demos­ tració, ja que només es basa en la comparació de les idees. Però cap inferència de causa a efecte no equival a una demostració. Així doncs, hi ha aquesta prova evident: la ment sempre pot concebre que d’una causa es pot derivar qualsevol efecte i, també, que qualsevol fet pot ser causat per un altre. Tot el que concebem és possible, almenys en sen­tit metafísic, però sigui on sigui que té lloc una demostració, el con­ trari és impossible i implica contradicció. Per tant, no hi ha demostra­ ció per a la conjunció de causa i efecte. I aquest és un principi general­ ment admès pels filòsofs.

[12] [Aquesta relació es fonamenta en l’experiència d’haver observat nombroses vegades la successió entre la causa i l’efecte] Per tant, per a Adam (si no hagués estat inspirat), hauria calgut que hagués tingut experiència de l’efecte que es va derivar de l’impuls d’aquestes dues boles. Hauria d’haver vist, en diversos casos, que, quan la primera bola picava l’altra, la segona adquiria sempre movi­ ment. Si hagués vist prou casos d’aquesta classe, sempre que veiés la primera bola moure’s cap a l’altra conclouria, sense dubtar, que la se­ gona adquireix moviment. El seu enteniment s’anticiparia als seus ulls i formaria una conclusió adequada a la seva experiència passada.

[13] [La inferència causal es fonamenta en l’experiència i suposa la uniformitat de la naturalesa] D’això es desprèn, doncs, que tots els raonaments referents a la causa i a l’efecte es basen en l’experiència i que tots els raonaments trets de l’experiència es basen en la suposició que el curs de la natura continua­ rà sent uniformement el mateix. Concloem que causes semblants, en circumstàncies semblants, produirien sempre efectes semblants. Pot­ ser val la pena considerar un moment el que ens determina a formular una conclusió de conseqüència tan infinita.

[14] [Però aquesta uniformitat és indemostrable (que el futur sigui d’acord amb el passat, ni tan sols en termes de probabilitat)] 255

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la natura ha de continuar sent uni­ formement el mateix i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat.

El que és possible mai no pot ser demostrat que sigui fals; és possible que el curs de la natura pugui canviar, ja que som capaços de concebre aquest canvi. I encara aniré més lluny: afirmo que Adam tampoc no podria provar, per un argument probable, que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Tots els arguments probables es fonamenten en la su­ posició que existeix aquesta conformitat entre el futur i el passat i, per consegüent, mai no poden provar-la. Aquesta conformitat és una qües­ tió de fet, i, si hom intenta provar-la, no admetrà cap prova que no procedeixi de l’experiència. Però la nostra experiència en el passat no pot ser prova de res per al futur, a menys que sigui sota la suposi­ ció que hi ha entre tots dos una semblança. Per tant, aquest és un punt que no pot admetre cap prova en absolut, i nosaltres el donem per su­ posat sense cap prova.

[15] [És el costum, i no pas la raó, el que ens inclina a pensar que el futur serà d’acord amb el passat] Estem determinats només pel costum a suposar el futur d’acord amb el passat. Quan veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment és moguda immediatament per l’hàbit cap a l’efecte ordi­ nari i s’anticipa als meus ulls en concebre la segona bola en movi­ ment. No hi ha res en aquests objectes, abstractament considerats i independentment de l’experiència, que em porti a formar aquesta conclusió: i fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts d’aquests efectes repetits, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb l’experiència passada. Les forces per les quals operen els cossos són totalment desconegudes.

Només en percebem les qualitats sensibles: Quina raó tenim per pen­ sar que les mateixes forces estaran sempre unides a les mateixes qualitats sensibles?

No és, doncs, la raó, la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment a suposar, en tots els casos, que el futur està d’acord amb el passat. Per fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no serà capaç de fer-ho, en tota l’eternitat.

256

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

[16] [L’hàbit de veure repetidament una relació causa-efecte ens porta a creure que, si es dona la causa, es donarà l’efecte] Aquest és un descobriment molt curiós, però ens condueix a altres que són encara més curiosos. Quan veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment és portada immediatament per l’hàbit cap a l’efecte ordinari i s’avança als meus ulls en concebre la segona bola en moviment. Però això és tot? No faig res més que concebre el moviment de l’altra bola? No, certament. També crec que aquesta es mourà. Què és, doncs, aquesta creença? I en què difereix de la simple concepció d’una cosa? Heus aquí una qüestió nova no pensada pels filòsofs.

[17] [La creença distingeix entre la concepció a la qual assentim i la concepció a la qual no assentim] Quan una demostració em convenç d’una proposició, no solament em fa concebre la proposició, sinó que també em fa comprendre que és impossible concebre una cosa contrària. Allò que és fals per demostra­ ció implica una contradicció, i el que implica una contradicció no es pot concebre. Però pel que fa a una qüestió de fet, per forta que sigui la prova que proporciona l’experiència, sempre puc concebre el contrari, encara que no sempre pugui creure-ho. La creença estableix, doncs, una certa diferència entre la concepció a la qual assentim i aquella a la qual no assentim.

[18] [La creença no afegeix cap nova idea al que observem] Per explicar això, només hi ha dues hipòtesis. Es pot dir que la creença afegeix alguna idea nova a aquelles que podem concebre sense do­ nar-los el nostre assentiment. Però aquesta hipòtesi és falsa. Quan simplement concebem un objecte, el concebem en totes les seves parts. El concebem tal com podria existir encara que no creguem que existeixi. La nostra creença en aquest objecte no descobrirà qualitats noves. Podem pintar tot l’objecte en la imaginació sense creure-hi. Po­ dem, en certa manera, posar-nos-el davant dels ulls, amb tota circums­ tància de temps i lloc. Aquest és l’objecte vertader concebut tal com podria existir, i quan hi creiem, no podem fer res més.

257

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

En segon lloc, la ment té la facultat d’ajuntar totes les idees que no són contradictòries i, per tant, si la creença consistís en certa idea que afegíssim a la simple concepció, l’home tindria el poder, mitjançant l’addició d’aquesta idea a la concepció, de creure qualsevol cosa que fos capaç de concebre.

[19] [La creença només varia la manera de concebre un objecte (una diferència de sentiment que sorgeix del costum)] Llavors, ja que la creença implica una concepció i és, no obstant això, alguna cosa més i ja que no afegeix cap idea nova a la concep­ ció, es deriva que és una manera diferent de concebre un objecte; és alguna cosa que es pot distingir pel sentiment i que no depèn de la nostra voluntat, com passa amb totes les nostres idees. La meva ment passa, per hàbit, de l’objecte visible d’una bola que es mou cap a una altra a l’efecte ordinari del moviment en la segona bola.

No solament concep aquest moviment, sinó que sent en la seva concepció alguna cosa diferent d’una simple fantasia de la imagina­ ció. La presència d’aquest objecte visible i la conjunció constant d’aquest efecte particular fan la idea diferent pel sentiment d’aque­ lles idees vagues que arriben a la ment sense cap introducció.

Aquesta conclusió sembla una mica sorprenent, però hi hem estat conduïts per una cadena de proposicions que no admet cap dubte.

Per alleugerir la memòria del lector, les resumiré breument. Cap qüestió de fet no pot ser provada si no és per la seva causa o pel seu efecte. Només per la seva experiència coneixem que una cosa és la causa d’una altra. No podem donar cap raó per estendre al futur la nostra experiència del passat; però estem totalment determinats pel costum quan concebem que un efecte es deriva de la seva causa habitual. Però creiem, també, que aquest efecte se’n deriva tal com el concebem. Aquesta creença no afegeix cap idea i constitueix una diferència pel sentiment o feeling. Per tant, en totes les qüestions de fet, la creença només neix del costum i és una idea concebuda d’una manera particular.

[20] [No és possible descriure amb paraules aquest sentiment (creença)] 258

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

El nostre autor procedeix a explicar la manera o sentiment, que fa que la creença sigui diferent d’una concepció vaga. Sembla que s’adona que és impossible descriure amb paraules aquest sentiment, del qual cada un ha de ser conscient en el seu propi cor. De vegades l’anomena una concepció més forta, de vegades una concepció més viva o més vívida, o més forta o, també, una concepció més intensa.

I, certament, sigui quin sigui el nom que puguem donar a aquest sen­ timent que constitueix la creença, el nostre autor considera evident que aquest sentiment té sobre la ment un efecte més potent que no pas la ficció i la pura concepció. Això ho prova per la seva influència sobre les passions i sobre la imaginació, les quals són mogudes per la veritat o per allò que es pren com a tal. La poesia, amb tot el seu art, mai no pot causar una passió com les de la vida real. Presenta una deficiència en la seva concepció original dels objectes, els quals mai no se senten de la mateixa manera que aquells que imposen la nostra creença i la nostra opinió.

El nostre autor presumeix d’haver provat prou que les idees a les quals assentim són diferents de les altres idees pel sentiment i que aquest sentiment és més ferm i més viu que la nostra concepció comu­ na i s’esforça, després, a explicar les causes d’aquest sentiment viu per analogia amb altres actes de la ment. El seu raonament sembla curiós; però seria difícil fer-lo intel·ligible per al lector, o almenys probable, sense una llarga digressió que excediria els límits que m’he imposat a mi mateix.

[21] [La creença és només un sentiment peculiar] Igualment he omès molts arguments que l’autor addueix per provar que la creença només consisteix en un sentiment o feeling peculiar.

Només n’anomenaré un: la nostra experiència passada no és sempre uniforme. De vegades, un efecte es deriva d’una causa; de vegades, és un altre: en aquest cas, sempre creiem que existirà el que és més comú. Veig una bola de billar que es mou cap a una altra. No puc distin­ gir si es mou sobre el seu eix o si ha estat impulsada perquè llisqui so­ bre la superfície de la taula. Sé que en el primer cas la bola no s’aturarà després del xoc. En el segon, és possible que s’aturi. El primer és el més comú i, per tant, em disposo a tenir en compte aquest efecte. Però 259

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

també concebo l’altre efecte, i el concebo com a possible i com a con­ nectat amb la causa. Si una concepció no fos diferent de l’altra pel sentiment o feeling, no hi hauria entre aquestes cap diferència.

[22] [Els mateixos raonaments que hem aplicat a les operacions de la matèria, els podem aplicar en relació amb aquest problema a les operacions de la ment] En tot aquest raonament ens hem limitat a la relació de causa a efec­ te tal com es descobreix en els moviments i les operacions de la ma­ tèria. Però el mateix raonament s’estén a les operacions de la ment.

Si es considera la influència de la voluntat en el moviment del nostre cos o en el govern del nostre pensament, es pot afirmar amb tota seguretat que mai no podríem predir l’efecte de la sola consideració de la causa, sense experiència. Fins i tot després de tenir experiència d’aquests efectes, és solament el costum, no pas la raó, el que ens determina a fer d’aquesta la regla dels nostres judicis futurs. Quan la causa és present, la ment, per hàbit, passa immediatament a la con­ cepció de l’efecte ordinari i a la creença d’aquest. Aquesta creença és alguna cosa diferent de la concepció. No obstant això, no hi afe­ geix cap idea. Només fa que la sentim diferentment i la torna més forta i més viva.

[23] [Se suposa habitualment que hi ha una conjunció necessària entre la causa i l’efecte, però, d’aquesta idea, no en tenim cap impressió] Després d’haver acabat amb aquest punt essencial referent a la natu­ ralesa de la inferència de causa a efecte, el nostre autor torna enrere i examina la idea d’aquesta relació. Quan hem considerat el movi­ ment comunicat d’una bola a una altra, no hi hem pogut descobrir res més que contigüitat, prioritat de la causa i conjunció constant. Però, a més d’aquestes circumstàncies, se suposa comunament que hi ha una connexió necessària entre la causa i l’efecte i que la causa té al­ guna cosa que anomenem un poder, o força o energia. La qüestió és aquesta: quina idea està lligada a aquests termes? Si totes les nos­ tres idees i pensaments deriven de les nostres impressions, aquest 260

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

poder ha de descobrir-se o bé als nostres sentits o bé al nostre sen­ timent intern. Però tan poc poder es descobreix als nostres sentits en les operacions de la matèria que els cartesians no han tingut escrú­ pols a afirmar que la matèria està totalment desproveïda d’energia i que totes les seves operacions són fetes només per l’energia de l’És­ ser suprem. Però la qüestió torna a sorgir novament: Quina idea te­ nim de l’energia o del poder, fins i tot en l’Ésser suprem? Tota la nos­ tra idea d’una deïtat (d’acord amb aquells que neguen les idees innates) no és més que una composició d’aquelles idees que adquirim reflexionant sobre les operacions de les nostres pròpies ments. Ara bé, les nostres pròpies ments no ens subministren més noció d’ener­ gia que la que ens subministra la matèria. Si considerem la nostra voluntat o volició a priori fent abstracció de l’experiència, mai no se­ rem capaços d’inferir-ne cap efecte. I si recorrem a l’ajuda de l’ex­ periència, aquesta ens mostra només objectes contigus, successius i constantment units. En resum, doncs, o bé no tenim en absolut la idea de la força i de l’energia, i aquestes paraules no tenen cap mena de significació, o bé no poden significar cap altra cosa que aquella determinació del pensament, adquirida per l’hàbit, a passar de la cau­ sa al seu efecte ordinari. Però qui vulgui entendre a fons això haurà de consultar l’autor. En tinc prou si aconsegueixo que la gent il·lustra­ da capti que hi ha certa dificultat en aquesta qüestió i que qui preten­ gui resoldre-la haurà de dir-nos alguna cosa molt nova i extraordinà­ ria, alguna cosa tan nova com la mateixa dificultat.

La concepció de la realitat (I): l’anàlisi dels conceptes de la metafísica escolàstica Un cop vista l’anàlisi de la relació causa-efecte, ens ocuparem ara de la que David Hume fa dels conceptes de la metafísica. En el «Resum» del Tractat de la naturalesa humana només els comenta molt succin­ tament; per tant, haurem de recordar el sentit d’aquests conceptes i descriure més en profunditat la crítica que en fa.

En general, és una crítica al concepte de substància amb el qual es designa de manera genèrica el que és real. Aquest concepte, però, adquireix una significació diferent en Aristòtil (i l’escolàstica) i en la 261

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

filosofia racionalista de Descartes. Vegem la primera a continuació i la segona en l’apartat següent.

El concepte de substància en Aristòtil i l’escolàstica té dos sentits diferents: El primer, el de la substància com a substrat que roman inaltera­ ble a través dels canvis accidentals en l’individu singular. Es concep com el suport sobre el qual resideixen les qualitats de l’objecte.

El segon, el de la substància com a essència que és «allò que fa que una cosa sigui el que és i no sigui una altra cosa». Designa el conjunt de trets propis i específics d’una classe d’éssers que compar­ teixen un mateix gènere i espècie; per tant, és universal.

El nominalisme de Guillem d’Occam al segle xiv i, posterior­ ment, Locke ja havien iniciat una reflexió crítica del concepte de substància. Hume continua aquesta anàlisi i, com Locke, però amb més radicalitat, aplica el principi de la còpia: no tenim cap impressió ni de la substància com a substrat o suport sobre el qual residei­ xen les qualitats dels objectes ni com a essència comuna a tota una classe d’éssers.

La idea de substància és una idea complexa formada per la imaginació a través de les lleis d’associació d’idees. No és més que un nom (nominalisme) que designa una col·lecció d’idees simples uni­ des per la imaginació, una pràctica fórmula d’economia mental.

A partir de l’experiència, no podem afirmar que la substància si­ gui també una cosa real que existeixi fora del pensament; per tant, haurem de concloure que, si existeix, és incognoscible i indemostrable (escepticisme metafísic).

La concepció de la realitat (II): l’anàlisi dels conceptes de la metafísica cartesiana En Descartes tenim les tres substàncies que conformen l’àmbit del que és real: la substància infinita (Déu), la substància extensa (món material) i la substància pensant (ànima o jo). Respecte de totes tres, Hume defensarà també l’escepticisme metafísic en declarar-les inde­ mostrables i incognoscibles.

La demostració de l’ànima com a substància pensant (o espiri­ tual) en Descartes s’havia fet a partir d’una intuïció: «Penso, alesho­ res existeixo». A continuació, s’havia preguntat què era i havia res­ 262

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

post: «Soc un ésser l’essència del qual consisteix a pensar»; és a dir, soc una substància pensant.

Hume considera que a partir d’aquesta intuïció només podem con­ cloure que «existim», però no que el jo sigui una substància ni que el pensament sigui la seva essència. El raonament és el mateix que ha­ víem aplicat a l’anàlisi dels dos sentits del concepte de substància aris­ totèlic. No tenim cap impressió de l’ànima com a substrat sobre el qual resideixin els pensaments, ni del pensament com a essència.

A partir de l’experiència, només tenim evidència d’una successió de percepcions que fluctuen i canvien contínuament en la nostra ment. Gràcies a la memòria i la imaginació, podem conservar i unir aquestes percepcions per construir la nostra identitat. Per tant, se­ gons Hume, no podem afirmar que l’ànima sigui una substància, ni que sigui simple, ni que sigui immortal (si fem cas dels arguments físics, constatarem l’evolució en paral·lel del cos —creixement, pleni­ tud, decadència i mort— i de l’ànima).

La demostració del món com a substància extensa (o material) en Descartes i en Locke s’havia fet a través de la relació causa-efecte.

Ja vam descriure en l’apartat de Descartes com aquest demostrava a partir de la cerca de l’origen de les idees adventícies i basant-se en la veracitat divina. En Locke, s’havia fet a través del coneixement sensitiu, que, encara que era el menys segur de tots, arribava a la con­ clusió que les nostres sensacions (efecte) tenien la seva causa en les coses que formen part del món material (causa).

Segons Hume, en els dos casos la relació causa-efecte sobrepassa els límits dins dels quals aquesta es pot aplicar. Tenim la impressió de l’efecte (les idees adventícies o les sensacions), però no tenim la impressió d’allò que en pugui ser la causa. Com que la relació cau­ sa-efecte només es pot aplicar entre impressions, en aquest cas s’ha aplicat incorrectament. Per tant, hem de concloure que no podem demostrar l’existència d’una substància material o la d’un món ex­ tern al de la nostra pròpia consciència. No podem conèixer més que allò que se’ns mostra a través dels sentits, el fenomen. Aquesta posi­ ció gnoseològica respecte als límits del coneixement humà s’anome­ na fenomenisme.

Finalment, tenim la substància infinita (Déu). Descartes l’havia demostrat en les Meditacions metafísiques, com ja vam explicar ante­ 263

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

riorment, a través de l’argument ontològic. Hume considera que aquesta demostració té un caràcter circular perquè es realitza fent ús d’una raó que, per la hipòtesi del geni maligne, havia estat posada en dubte. Així, per eliminar aquesta hipòtesi, Descartes necessita de­ mostrar que Déu existeix, però no pot demostrar que Déu existeix si no elimina abans aquesta hipòtesi hiperbòlica que posava en dubte la fiabilitat de tots els raonaments que poguéssim fer.

Descartes, Locke o l’escolàstica havien també elaborat demostra­ cions de l’existència de Déu a partir de la relació causa-efecte. L’efecte era la idea innata d’un ésser summament perfecte en la meva ment; la meva pròpia existència; la regularitat, l’ordre o la perfecció del món, respectivament. Però, de nou, es violen els límits en els quals es pot aplicar la relació causa-efecte, ja que, si bé tenim impressió de l’efecte, no en tenim del que hauria de ser-ne la causa (Déu). Per tant, l’existència de Déu és indemostrable. Hume, pel que fa a aquesta qüestió, defensa l’agnosticisme.

«Resum» del Tractat de la naturalesa humana [24 - 28] [24] [El mateix argument podem aplicar respecte a l’existència dels objectes externs a partir de les percepcions que tenim en la ment] Per tot el que s’ha dit, el lector advertirà fàcilment que la filosofia que conté aquest llibre és molt escèptica i tendeix a oferir-nos una noció de les imperfeccions i dels límits estrets de l’enteniment humà. Gairebé tot el raonament està reduït aquí a l’experiència, i la creença que acompanya l’experiència és explicada només com un sentiment pecu­ liar o una concepció viva produïda per l’hàbit. Però això no és tot: quan creiem en una cosa d’existència externa o suposem que un objecte existeix un moment després de no ser ja percebut, aquesta creença només és un sentiment de la mateixa espècie. El nostre autor insisteix en altres tòpics escèptics i, en resum, conclou que assentim a les nos­ tres facultats i que fem servir la nostra raó només perquè no podem impedir-ho. La filosofia faria de tots nosaltres uns autèntics pirrònics si la naturalesa no fos massa forta per impedir-ho.

264

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

[25] [L’ànima no és més que una successió de percepcions diferents (no és cap substància). No tenim cap idea de substància material ni espiritual] Acabaré amb la lògica d’aquest autor comentant dues posicions que semblen ser peculiars d’ell, com ho són, també, moltes de les seves opi­ nions. Afirma que l’ànima, en la mesura que podem concebre-la, no és sinó un sistema o sèrie de percepcions diferents com les de fred i calor, amor i odi, pensaments i sensacions, totes unides en conjunt, però sen­ se una simplicitat o identitat perfectes. Descartes sostenia que el pensa­ ment era l’essència de la ment, no aquest o aquell altre pensament, sinó el pensament en general. Això sembla absolutament inintel·ligible, ja que tot el que existeix és particular. I, per tant, han de ser les nostres diferents percepcions particulars les que componguin la ment. Dic com­ pondre la ment i no pas pertànyer a la ment. La ment no és una substàn­ cia en què estiguin inherents les percepcions. Aquesta noció és tan inin­ tel·ligible com la cartesiana segons la qual el pensament, o percepció en general, és l’essència de la ment. No tenim cap idea de substància de cap tipus, ja que només tenim idea del que deriva d’alguna impressió, i no tenim impressió de cap substància, ja sigui material o espiritual. No coneixem res llevat de les qualitats i de les percepcions particulars. De la mateixa manera que la nostra idea d’un cos, un préssec per exemple, és només la idea de certes qualitats particulars, gust, color, figura, mida, consistència…, així la nostra idea d’una ment és només la idea de les percepcions particulars, sense la noció de cap cosa a la qual anomenem substància, sigui simple o composta.

[26] [Es nega la infinita divisibilitat de l’extensió] El segon principi que vull comentar es relaciona amb la geometria. Des­ prés de negar la infinita divisibilitat de l’extensió, el nostre autor es veu obligat a refutar els arguments matemàtics que han estat adduïts en fa­ vor seu i que són els únics que tenen un pes. Objecta que la geometria sigui una ciència prou exacta per admetre conclusions tan subtils com les referides a la divisibilitat infinita. Els seus arguments poden ser expo­ sats així: tota la geometria es basa en les nocions d’igualtat i desigualtat i, per tant, segons que tinguem o no una regla exacta per jutjar aquesta 265

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

relació, la ciència admetrà o no una gran exactitud. Ara bé, hi ha una re­ gla exacta de la igualtat, si suposem que la quantitat és composta de punts indivisibles. Dues línies són iguals quan el nombre de punts que les componen són iguals en totes dues i quan cada punt d’una correspon a un punt de l’altra. Però, encara que aquesta regla sigui exacta, no serveix de res, ja que mai no podem calcular el nombre de punts d’una línia. Es basa, a més, en la suposició d’una divisibilitat finita i, per tant, mai no pot proporcionar cap conclusió contra aquesta. Si rebutgem aquesta regla de la igualtat, no en disposem de cap altra que pretengui ser exacta.

Trobo que n’hi ha dues que es fan servir comunament. Es diu que dues línies de més d’una iarda, per exemple, són iguals quan contenen un nombre igual de vegades una quantitat inferior, per exemple, una polza­ da. Però això és girar dins d’un cercle, ja que la quantitat que anomenem una polzada en una de les línies se suposa que és igual a la que anome­ nem una polzada en l’altra, i subsisteix, llavors, la qüestió de saber quina és la regla segons la qual procedim quan les jutgem iguals o, en altres paraules, què volem dir quan diem que són iguals. Si prenem quantitats encara més petites, continuarem fins a l’infinit. No hi ha, doncs, una re­ gla per jutjar la igualtat. La major part dels filòsofs, quan se’ls pregunta què entenen per igualtat, responen que la paraula no admet definició i que n’hi ha prou de col·locar davant nostre dos cossos iguals, per exem­ ple, dos diàmetres d’un cercle, per fer-nos comprendre aquest terme.

Ara bé, això és prendre l’aparença general dels objectes com a regla d’aquesta proporció i convertir la nostra imaginació i els nostres sentits en jutges últims d’aquesta. Però una regla com aquesta no admet cap exactitud i mai no pot proporcionar cap conclusió contrària a la imagina­ ció i als sentits. Que aquesta qüestió sigui justa o no, ho ha de jutjar la gent il·lustrada. Seria desitjable, certament, que es descobrís algun expedient per reconciliar la filosofia i el sentit comú, els quals, pel que fa a la qüestió de la divisibilitat infinita, han lliurat entre si cruels guerres.

[27] [El segon volum del Tractat s’ocupa de les passions] Cal que oferim ara alguna idea del segon volum d’aquesta obra, que tracta de les passions. És més fàcil de comprendre que el primer, enca­ ra que conté opinions que no són menys noves i extraordinàries. L’au­ tor comença amb l’orgull i la humilitat. Observa que els objectes que 266

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

exciten aquestes passions són molt nombrosos i en aparença molt di­ ferents entre si. L’orgull o l’autoestima pot sorgir de les qualitats de la ment, com el talent, el bon sentit, el saber, el coratge, la integritat; o de les qualitats del cos, com la bellesa, la força, l’agilitat, les bones maneres, la destresa en la dansa, en l’equitació o en l’esgrima; o dels avantatges exteriors, com el país, la família, els fills, les relacions, la riquesa, la casa, els jardins, els cavalls, els gossos, els vestits. Després es dedica a descobrir quina és la circumstància comuna en què tots aquests objectes coincideixen i que és la causa que actuïn sobre les passions.

La seva teoria s’estén igualment a l’amor i a l’odi i a altres afeccions.

Com que aquestes qüestions, malgrat que són curioses, no podrien resultar intel·ligibles sense un llarg discurs, també les ometrem aquí.

[28] [Aplica els mateixos raonaments de la relació causal a les accions de la voluntat i les seves motivacions per reflexionar sobre el lliure albir] Potser el lector prefereix ser informat del que el nostre autor diu sobre el lliure albir. Ha enunciat la fonamentació de la seva doctrina en trac­ tar de la causa i l’efecte, com he exposat més amunt. «És universal­ ment reconegut que les operacions dels cossos exteriors són necessà­ ries i que en la comunicació dels seus moviments, en la seva atracció i la seva mútua cohesió no hi ha ni el més petit rastre d’indiferència o llibertat. Per tant, tot el que es comporta, pel que fa a aquest aspecte, com la matèria ha de ser reconegut com a necessari. Per saber si aquest és el cas amb les accions de la ment, podem examinar la matè­ ria i considerar en què es basa la idea que hi ha necessitat en les seves operacions i per què concloem que un cos o una acció és la causa in­ fal·lible d’un altre cos o d’una altra acció.»

«Ja s’ha observat que no hi ha cap cas en què la connexió última d’al­ gun objecte pugui ser descoberta pels nostres sentits o per la nostra raó i que mai no podem penetrar prou en l’essència i en la construcció dels cossos per percebre el principi en el qual es basa la seva influència mú­ tua. Només estem familiaritzats amb la seva unió constant, de la qual sorgeix la necessitat que determina la ment a passar d’un objecte al seu acompanyant ordinari i a inferir l’existència de l’un de l’existència de l’al­ tre. Heus aquí, doncs, dos punts que considerarem com a essencials en 267

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

la necessitat: la unió constant i la inferència de la ment, i arreu on els descobrim, hi haurem de reconèixer una necessitat.» Ara bé, no hi ha res més evident que la unió de certes accions amb certs motius. Si totes les accions no estan constantment unides amb els seus motius propis, aquesta incertesa no és pas més gran que la que es pot observar cada dia en les accions de la matèria, on, per raó de la barreja i de la incertesa de les causes, l’efecte és sovint variable i incert. Trenta grams d’opi ma­ taran qualsevol home que no hi estigui acostumat, mentre que trenta grams de ruibarbre no sempre el purgaran. De la mateixa manera, la por vers la mort sempre farà que un home s’aparti del seu camí vint passos, mentre que no sempre li farà cometre una mala acció.

I així com sovint hi ha una conjunció constant de les accions de la voluntat amb els seus motius, la inferència de les unes a les altres és sovint tan certa com qualsevol raonament referent als cossos, i sempre hi ha un inferència proporcional a la constància de la conjunció. En això es basa la nostra creença en els testimonis, la nostra confiança en la història i, fins i tot, tota mena d’evidència moral i gairebé la totalitat de la conducta en la vida.

El nostre autor pretén que aquest raonament posi tota aquesta con­ trovèrsia sota una nova llum, en proporcionar una definició nova de la necessitat. En efecte, els advocats més zelosos del lliure albir hauran de reconèixer aquesta unió i aquesta inferència pel que fa a les accions humanes; només negaran que tota la necessitat es redueixi a això.

Però, llavors, hauran de mostrar que tenim una idea d’alguna cosa dife­ rent en les accions de la matèria, cosa que resulta impossible d’acord amb el raonament precedent.

Hume ens convida a pensar Acabem de veure la filosofia de Hume a partir del «Resum» del Tractat de la naturalesa humana. En quina mesura continuen tenint vi­ gència els problemes plantejats per aquest filòsof?

A continuació, formulem algunes preguntes ordenades d’acord amb l’exposició de les diferents disciplines filosòfiques que hem fet abans.

268

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

Teoria del coneixement Tot el nostre coneixement té el seu origen en l’experiència o existei­ xen les idees innates? Si les idees innates existissin, no les hauríem de tenir tots els éssers humans? D’on provenen les idees? Què és una idea?

Les nostres percepcions són simplement l’empremta que les coses deixen en la nostra ment a través dels sentits? En aquest procés, el subjecte és totalment passiu?

Quines operacions de la ment poden produir idees complexes a par­ tir d’idees simples? La ment és lliure o el seu funcionament està regit per lleis com la resta de la naturalesa? Com podem distingir quan una idea té realitat o validesa o és només una ficció de la nostra ment? En quina mesura les nostres idees són un reflex del que són les coses? Podem tenir un coneixement universal i necessari a partir de l’experiència?

Quin valor té la relació causa-efecte? Es produeix realment entre les coses (sentit ontològic)? És només una manera de com nosaltres coneixem els fets (sentit gnoseològic)? Podem estar segurs que el fu­ tur seguirà sent conforme al passat? És la naturalesa regular i unifor­ me? Els fets de l’Univers segueixen un determinat ordre? L’ordre està en el món o en la ment del que l’observa? Existeix l’atzar? Necessitem certeses per viure o n’hi ha prou amb una simple creença? Quan, aquestes creences, són raonables? En què han d’estar basades per te­ nir valor i ser útils?

Metafísica Per què percebem objectes i no qualitats sensibles aïllades? Hi ha al­ guna cosa que romangui en els objectes individuals quan aquests se sotmeten a canvis? Tots els objectes d’una mateixa classe tenen en comú una mateixa essència? Las classes existeixen en la realitat o són un invent convencional dels éssers humans? Com es determina quins són els trets constitutius d’una determinada essència? Podem de­ mostrar que existeixen les essències?

El jo o la ment és una substància? És simple? És immortal? Per què sabem que nosaltres som qui som? Com es construeix la identi­ tat personal? Sense memòria és possible mantenir la nostra identitat?

Som només un torrent de percepcions canviants? Podem demostrar que existeix un món extramental? Podem demostrar l’existència 269

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

d’alguna cosa diferent o més enllà de les nostres percepcions? Podem demostrar que existeix Déu? Podem demostrar que no existeix?

Prova PAU resolta exemple relació causa i efecte

causa

Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment es mou immediatament per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte i d’una manera independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes repetits d’aquest tipus, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb l’experiència passada. Els poders mitjançant els quals operen els cossos són totalment desconeguts. Nosaltres en percebem només les qualitats sensibles. I quina raó tenim per pensar que els mateixos poders hagin d’estar sempre connectats amb les mateixes qualitats sensibles?

Així doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum.

Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no el podria dur mai a terme.

argumentació

1a idea

2a idea

conclusió

David Hume. Resum del Tractat de la naturalesa humana1

Exercici 1, pregunta i. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts] És un text de teoria del coneixement en el qual s’investiga com es forma la relació causa-efecte. L’hàbit d’observar repetides vegades que des­ prés d’una determinada causa segueix un mateix efecte inclina la nos­ 1 Prova PAU 2012.

270

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

tra ment a creure que el seguirà produint en el futur. Com que només podem percebre les qualitats sensibles dels cossos, i no pas els poders pels quals operen, creiem això pel costum, ja que la raó no pot demos­ trar que existeixi una connexió necessària entre la causa i l’efecte.

Exercici 1, pregunta ii. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots o les expressions següents: [1 punt] a) «qualitats sensibles» b) «la raó» a) «qualitats sensibles»: són les propietats dels cossos que podem percebre a través dels sentits, és a dir, de les quals podem tenir una impressió. b) «la raó»: és la facultat superior de l’ésser humà que ens permet pensar, relacionar unes idees amb les altres.

Exercici 1, pregunta iii. Expliqueu el sentit de la frase següent del text: «Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no el podria dur mai a ter­me». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de David Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts] La raó no podria dur mai a terme aquest pas perquè, com explicarem més endavant en detall, aquest coneixement no es tracta d’una rela­ ció d’idees ni podem tampoc justificar-lo basant-nos només en l’ex­ periència.

Hume s’ocupa d’aquesta qüestió perquè tot el nostre possible co­ neixement sobre fets futurs es basa en la relació causa-efecte. De la mateixa manera, les explicacions causals s’havien considerat amb un valor demostratiu des d’Aristòtil. La seva teoria de les quatre causes era considerada la millor manera de conèixer la constitució de l’ésser i de poder explicar-ne els canvis. L’escolàstica, Descartes i Locke ha­ 271

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

vien demostrat alguns dels objectes de la metafísica a través d’argu­ mentacions causals. El mateix Hume afirma que totes les qüestions de fet, que són les que ens permeten tenir un coneixement del món, tenen el seu fonament en la relació causa-efecte. Però quin valor té aquesta relació? Té un valor demostratiu? Podem afirmar amb total seguretat que el futur serà conforme al passat?

Tindria un valor demostratiu si fos una relació d’idees, però no és aquest el cas, cosa que queda clara quan Hume afirma que «No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte i d’una manera inde­ pendent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant».

En una relació d’idees la veritat s’estableix amb independència de l’experiència, s’analitzen i es comparen les idees que formen part de l’enunciat per determinar quina és la relació que existeix entre aquestes basant-nos exclusivament en el principi de no-contradicció.

Però no és impossible lògicament concebre que es pugui donar causa i que no es doni l’efecte. Per tant, no podem dir que entre la causa i l’efecte hi hagi una relació necessària, és a dir, que aquesta relació tingui un valor demostratiu.

Si no és una relació d’idees, haurà de ser una qüestió de fet basada en l’experiència. Per analitzar el valor o realitat de qualsevol idea d’aquest tipus, Hume utilitza el principi de la còpia. Segons aquest principi, tota idea ha d’aparèixer com a còpia d’una impressió. Si la idea que volem analitzar és complexa, l’haurem de descompondre en les idees simples que la formen i comprovar que tenim impressió de cada una d’aquestes. La relació causa-efecte és una idea complexa forma­ da per la idea de la causa, la idea de l’efecte i la idea d’una connexió necessària que les uneix. Molt sovint, aquesta connexió necessària s’entén com un poder o una força que ja és present en la causa i que és transmès a l’efecte. Si apliquem el principi de la còpia, constatem que tenim impressió tant de la causa com de l’efecte, però no de cap poder, força o connexió necessària. Segons Hume, dels cossos només conei­ xem les seves qualitats sensibles, i no tenim impressió de cap poder o força; per tant, si aquesta existeix, és indemostrable i incognoscible.

No obstant això, quan moltes vegades hem observat una determi­ nada causa i, a continuació, hem observat un mateix efecte, la ment tendeix a creure que el que ha estat d’una manera en el passat seguirà sent igual en el futur. Aquesta creença no és cap idea nova que obser­ 272

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

vem, sinó que és un sentiment que neix del costum, de l’hàbit d’haver observat repetidament aquest mateix ordre en els fets. Però com és possible si ni la raó ni l’experiència, com hem vist, no ens aporten cap prova en aquest sentit? És la imaginació que, a partir d’observar repetidament la contigüi­ tat espai-temporal entre els dos fets, tendeix a unir en el pensament les seves idees respectives en una relació de causa-efecte. Per tant, no po­ dem dir que aquesta relació existeixi realment entre els cossos (valor ontològic), ni podem afirmar amb total seguretat (valor demostratiu) que a una causa la seguirà l’efecte corresponent ni que sempre el futur serà conforme al passat. Per afirmar això últim, hauríem de suposar la uniformitat de la naturalesa, cosa que també és indemostrable.

Quant al fet que el futur serà conforme al passat, el màxim que podem tenir és una creença raonable basada en l’experiència passada i fonamentada en una relació causa-efecte feta entre impressions. No és cap certesa, però, per a Hume, per viure ja n’hi ha prou.

Exercici 2. Compareu la concepció de Hume del paper dels sentits en el coneixement amb una altra concepció del paper dels sentits en el coneixement que es pugui trobar en la història del pensament occidental. [2 punts] Farem la comparació amb el racionalisme (de Plató i de Descartes).

La primera i radical diferència entre Hume i el racionalisme és que el racionalisme desconfia de la informació que em proporcionen els sentits i la menysprea pel fet de constatar que aquests molt sovint ens enganyen i, en canvi, per a Hume, tot el nostre coneixement té el seu origen en la informació que ens proporcionen les dades dels sen­ tits i només és vàlid quan procedeix d’aquests. Això no equival a afir­ mar que la raó no tingui cap paper en el coneixement. Evidentment, només el judici crític de la raó pot avaluar la validesa i la fiabilitat de les dades dels sentits.

Per a Hume, tot el nostre coneixement es redueix a percepcions que poden ser de dos tipus: les impressions (que apareixen primer, són més vives i conegudes a través dels sentits) i les idees (que apareixen des­ 273

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

prés com una còpia debilitada de les impressions en el pensament i gràcies a la capacitat de la memòria de poder transformar les unes en les altres). La validesa de qualsevol idea està determinada pel fet d’aparèixer com una còpia d’una impressió (principi de la còpia). En l’ela­ boració del coneixement, quan formem idees complexes combinant diferents idees simples, podem aplicar igualment aquest principi de la còpia per garantir la validesa de les nostres idees complexes descom­ ponent-les en les idees simples que les formen i comprovant que de cada una d’aquestes tenim la impressió corresponent.

El racionalisme afirma que podem arribar a conèixer la realitat prescindint de la informació que ens proporcionen els sentits i fent ús exclusiu de la raó. Per aconseguir-ho, parteix d’un pressupòsit que l’empirisme negarà: l’existència de les idees innates, que són reminis­ cents en Plató i posades per Déu en la raó en Descartes.

Per a Hume, també és possible tenir un coneixement a partir de l’ús exclusiu de la raó. És el que anomena les relacions d’idees. Però aquest tipus de coneixement no amplia la nostra informació del món perquè s’ocupa d’entitats abstractes inventades per l’ésser humà.

L’únic tipus de coneixement que pot ampliar el nostre saber del que passa al món és el que està basat en l’experiència, que ell anome­ na les qüestions de fet. Les qüestions de fet es fonamenten en la rela­ ció causa-efecte, de la qual, en la pregunta anterior, hem descrit la naturalesa i l’abast. Si bé és cert que és un coneixement limitat, té un cert grau de certesa basat en l’experiència i el funcionament adequat del nostre enteniment. A més, sempre el podem anar millorant a par­tir de noves experiències o coneixements.

Exercici 3. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «L’experiència ens demostra que la naturalesa és regular i que en el futur es comportarà igual que ho ha fet en el passat». Responeu d’una manera raonada. [2 punts] No estic d’acord amb aquesta afirmació perquè, segons el tòpic, això és el que faria que moltes roses creguessin que «els jardiners són im­ mortals».

274

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

En les respostes del text, hem vist les raons que aporta Hume en contra d’aquesta idea. Ara intentarem ampliar-les o afegir-ne de noves. A partir de l’experiència, només podríem admetre que «la naturalesa és regular i que en el futur es comportarà igual que ho ha fet en el passat» si féssim una generalització basada en el princi­ pi d’inducció. Aquest principi estableix que si hem observat un de­ terminat fet en un molt alt nombre de casos, en diverses circums­ tàncies i sense que aparegui cap cas en contra, podem afirmar que aquest fet succeeix sempre. Passaríem així d’un nombre finit d’enunciats singulars derivats de l’observació de la realitat a un enun­ ciat universal que ens permetria afirmar que en el futur seguirà sent de la mateixa manera.

Però aquest raonament és clarament fal·laç. Si apel·lem a la lògi­ ca, res no impedeix que les premisses siguin certes (el conjunt d’ob­ servacions realitzades) i la conclusió (l’enunciat universal) sigui falsa (com Hume ja apuntava). Hi ha qui pretén salvar el valor de la inducció formulant-la en termes de probabilitat, però això és, de nou, inconsistent. Podríem calcular aquesta probabilitat dividint els casos observats pels casos possibles, però, com que aquests són infinits, la probabilitat seria zero. Una altra possibilitat seria dividir els casos a favor pels casos observats quan ambdós són finits, però ens trobem amb una argumentació circular, perquè res no ens ga­ ranteix que la probabilitat que hem establert en aquest moment es mantingui quan continuem fent noves observacions. De fet, només podríem assegurar que es mantindrà si suposem que la naturalesa és regular (que és justament el que preteníem demostrar). Per tot això, podem concloure que el principi d’inducció queda descartat com a justificació.

Un altre argument que no tenim cap prova que la naturalesa sigui regular és que els fets que es repeteixen sempre estan referits a l’ob­ servació en un període de temps. Si ampliem aquest període, el que observem habitualment és que com més alt és el període més difícil­ ment es manté la regularitat: «Cap bé ni cap mal no duren cent anys».

Suposar que la naturalesa és uniforme o regular ha servit com a principi i guia en la recerca científica per establir les lleis i les teo­ ries sobre el funcionament del món natural i social des de l’inici de la ciència. Però també és cert que molts científics actuals estan 275

Grup B. Opció 3. David Hume (1711-1776)

treballant a partir de considerar que aquesta regularitat no existeix (teoria del caos) i obtenen resultats positius: són capaços d’explicar fets fins ara inexplicats i en alguns àmbits proporcionen previsions molt més precises. Per tant, podem dir que la regularitat de la natu­ ralesa és un supòsit indemostrable a partir de l’experiència (és un supòsit de caràcter metafísic), però, tot i així, ha resultat útil fins ara per a la ciència.

276