SOCIALS. Eulàlia Ferrer. Coneixements. Unitat 3

TEMA 3 L’ESCLAT I L’EXPANSIÓ DE L’ISLAM

1. La península Aràbiga abans de l’islam 2. Qui va ser Mahoma 3. La religió islàmica 4. L’expansió de l’islam 5. La civilització islàmica 6. La mesquita 7. L’ocupació islàmica de la península Ibèrica 8. El llegat musulmà i l’art islàmic

92

Cultures preislàmiques

Caiguda de l’Imperi romà d’Occident Naixement de Mahoma

Unitat

3

Disgregació política de l’islam

Expansió de l’islam

Inici de la dinastia abbàssida

Inici del califat

Fugida de Mahoma de la Meca

Inici de la dinastia omeia

Invasió musulmana de la península Ibèrica

Califat de Còrdova Emirat independent de Còrdova

Fi del califat de Bagdad

Mesquita de Damasc (Síria).

93

1. La península Aràbiga abans de l’islam península Aràbiga

1.1. Relleu i població La península Aràbiga és un gran desert de relleu irregular. En aquesta gran extensió no hi ha cap riu i gairebé no plou mai, a excepció de l’actual Iemen.

Al segle dC, la península Aràbiga estava habitada sobretot per nòmades beduïns. Vivien del comerç i del pasturatge, viatjaven en caravanes i habitaven en tendes fetes amb pell de camell. [Font 1] Al llarg de les rutes de les caravanes, assentades sobre els oasis, hi havia algunes ciutats, com ara Iatrib, Taïf i la Meca. A les ciutats, les diferències entre els rics, que es beneficiaven del comerç, i els nombrosos pobres eren força importants, especialment a la Meca.

Els habitants d’Aràbia no vivien pas aïllats. Per mitjà del comerç, tenien força contactes amb les civilitzacions exteriors, especialment amb l’Imperi bizantí i amb l’Imperi persa sassànida. A més, comunitats de cristians i de jueus vivien i treballaven a les seves ciutats. [Font 2]

94

cola i sedentari: els himyarites. Se sap que van en­trar en contacte amb el regne cristià d’Abissínia.

Els pobles àrabs del segle eren politeistes.

A la ciutat de la Meca hi havia un santuari on els pobles de la vora solien anar en pelegrinatge.

Allí es venerava una pedra negra, situada dins d’un edifici en forma de cub, la Ka’ba, juntament amb algunes escultures que representaven diverses divinitats.

Segons la tradició musulmana, la Ka’ba va ser construïda pels profetes jueus Ibrahïm (Abraham) i Ismaïl (Ismael), dels quals els islàmics se senten hereus. Per als musulmans, la Ka’ba és la «casa de Déu», és a dir, el punt de connexió entre la divinitat i la terra. Més tard, al seu voltant es va construir la mesquita més important del món islàmic. [Font 3]

Vocabulari beduïns. Paraula d’origen àrab que vol dir ’gent del desert’. Els beduïns s’organitzaven en tribus governades pel xeic, un títol que no tenia caràcter hereditari.

1.2. Cultura i religió

Imperi persa sassànida. Imperi persa fundat

Els pobles preislàmics d’Aràbia van desenvolupar una cultura important: utilitzaven tècniques avançades (regatge a la zona del Iemen, calendaris, medicina, etc.) i tenien una poesia de qualitat i una religió pròpia.

Al sud de la zona del Iemen s’hi van trobar les restes d’una gran cultura antiga de caràcter agrí-

per Ardasir I (226-241), net de Sassan, d’on prové el nom de la dinastia. Aquest imperi va durar fins al 641, any en què fou enderrocat pels àrabs i islamitzat.

Abissínia. País que comprèn l’actual territori d’Etiòpia. Al segle vii dC, els abissinis van crear els estats cristians més importants de la zona.

Font 1. El camell i el dromedari (aquest darrer amb un sol gep) són els grans símbols del món àrab. Com que aquests animals resisteixen força la set, permeten fer marxes llargues pel desert. A més, antigament, constituïen per si mateixos un recurs per viure: els seus fems, un cop assecats, s’utilitzaven com a combustible; la llet de camella era una beguda molt apreciada, i el seu pèl servia per fer teixits lleugers, molt útils tant per al fred de la nit com per a la calor del dia.

TEMA

3

Font 2. En aquest mapa de l’Aràbia preislàmica hi ha representats els dos grans imperis del segle vii: l’Imperi bizantí i l’Imperi persa sassànida. La península d’Aràbia és un gran desert amb algunes ciutats situades a prop dels oasis. Cal destacar dues grans ciutats construïdes a la vora de la mar Roja: Iatrib i la Meca. Aquestes ciutats estaven comunicades amb l’exterior a través de les rutes comercials. Amb la mort de Mahoma, el fundador de la religió islàmica, l’any 632, el territori organitzat al voltant d’aquesta religió va quedar reduït a la costa oest de la península Aràbiga, a tocar de la mar Roja.

Font 3. La Ka’ba, situada al centre de la mesquita de la Meca, és una construcció en forma de cub coberta d’una funda negra que es renova cada any després del pelegrinatge. En el seu angle oriental hi ha encaixada l’anomenada pedra negra, un fragment de roca basàltica que els fidels han de besar o assenyalar amb el dit ritualment durant el pelegrinatge.

95

2. Qui va ser Mahoma Mahoma • islam

La religió islàmica va ser fundada per Mahoma (en àrab, Muhammad, que vol dir ’el ple d’elogis’). Els islàmics consideren Mahoma el darrer i el més important dels profetes o enviats de Déu a la humanitat.

Mahoma va néixer a la Meca l’any 570. Orfe molt aviat, de ben jove es va començar a guanyar la vida com a caravaner i pastor d’ovelles.

Cap als vint anys va entrar a treballar al servei dels negocis comercials d’una vídua rica anomenada Khadixa, amb qui es va casar.

Quan tenia quaranta anys (610), es va sentir cridat per Déu (que en àrab es diu Al·là) a predicar el contingut d’una sèrie de revelacions divines rebudes per mitjà de l’arcàngel Gabriel. Mahoma va començar de seguida a predicar la seva religió entre els habitants de la Meca, on ràpidament va aconseguir seguidors. Aquesta nova religió es va anomenar islam, que en àrab vol dir ’submissió a la voluntat de Déu’. [Fonts 4 i 5]

Molestos amb les seves prèdiques, els dirigents de la Meca el van empresonar. Mahoma va aconseguir fugir el 16 de juliol de l’any 622 i es va refugiar a Iatrib. Aquesta fugida, anomenada hègira en llengua àrab, és la data a partir de la qual els islàmics compten els anys. [Font 6] Mahoma es va convertir en el dirigent religiós i polític de Iatrib. Això va provocar tensions amb els habitants de la Meca i va fer que esclatés una guerra oberta entre les dues ciutats. L’any 630 Mahoma va entrar vencedor a la Meca.

A diferència de Jesús, en el moment de morir (632) Mahoma tenia poder polític i era el cap indiscutible de tota la zona oriental de la península Aràbiga.

Mahoma va contribuir a la unió de les tribus beduïnes i a l’ús per part dels habitants d’aquesta zona de la península Aràbiga d’una mateixa llengua, l’àrab, i d’una mateixa religió.

Vocabulari arcàngel. Segons l’islam, i també segons el cristianisme, un àngel és un esperit celestial, missatger de Déu, superior als homes. L’arcàngel és un àngel que té una missió molt important.

Font 4. La revelació de Déu Quan era a mig camí baixant per la muntanya, vaig sentir una veu del cel que deia: «Mahoma! Tu ets el profeta de Déu i jo soc Gabriel».

Vaig aixecar el cap al cel per veure qui em parlava, i vaig veure que era Gabriel en forma d’un home a cavall sobre l’horitzó. Em vaig aturar per mirar-lo sense moure’m ni cap endavant ni cap endarrere; després vaig començar a desviar la mirada, però a qualsevol lloc del cel on mirava el continuava veient com abans.

Vida de Mahoma

96

TEMA

3

Font 5. Segons la fe islàmica, Mahoma va rebre la revelació de l’arcàngel Gabriel a la cova de Hira, a prop de la Meca, moment que representa la imatge de l’esquerra, extreta del llibre de Siyer-i Nebi (Vida del Profeta), redactat al segle xiv. En l’altra imatge, la cova de Hira actualment.

Font 6. El calendari musulmà Els musulmans compten els anys a partir de l’hègira de Mahoma (el nostre 16 de juliol de l’any 622). Divideixen l’any en 12 mesos. El mes, però, és el temps que passa des de l’aparició de la lluna fins que desapareix (29 dies i mig). Com que els seus mesos tenen 29 o 30 dies, l’any té onze dies menys que el nostre (354 dies).

Per saber l’any islàmic respecte del nostre calendari, no n’hi ha prou de restar 622 de l’any que som. Cal, a més, tenir presents aquests dies de menys de cada any islàmic, que s’han anat acumulant.

Per tal de poder fer el càlcul correctament, s’han establert aquestes fórmules: any nostre – 622 0,97

= any islàmic

any islàmic x 0,97 + 622 = any nostre

97

3. La religió islàmica Alcorà • sunna • la Meca

Després de la mort de Mahoma, els seus deixebles van recollir la seva predicació en un llibre escrit en llengua àrab: l’Alcorà (’recitació’).

[Font 7] La religió islàmica té un altre text sagrat, el hadit, que és una narració relativa a dites i conductes de Mahoma i dels seus deixebles. Del hadit se n’extreu la sunna (’tradició’), complement de la fe i font de dret (xaria) per als creients. Aquests textos són les fonts bàsiques de la religió islàmica, anomenada musulmana (terme que ve de l’àrab muslim, que significa ’els qui es lliuren a la voluntat de Déu’).

Els islàmics creuen en un sol Déu, creador de tot el que existeix, i consideren Mahoma el seu darrer enviat. Creuen també en una vida després de la mort i en un judici final a la fi dels temps.

Les persones, segons el seu comportament en aquesta vida, seran premiades o bé amb el paradís o bé amb l’infern.

Les obligacions o «columnes» fonamentals dels creients són cinc: • La professió de fe monoteista, anomenada xahada («No hi ha més Déu que Al·là i Mahoma és l’enviat de Déu»).

• La pregària recitada cinc vegades al dia en direcció a la Meca (al matí, al migdia, a mitja tarda, al vespre i a la nit).

• El dejuni durant el ramadà (novè mes de l’any islàmic en què es commemora la revelació de Déu a Mahoma).

• La pràctica de l’almoina per als més pobres.

• El pelegrinatge a la Meca almenys un cop a la vida. [Fonts 8 i 9]

98

Segons l’Alcorà, la poligàmia i el divorci són permesos. Prescriu també algunes normes menys importants, com ara la prohibició dels jocs d’atzar, de consumir begudes alcohòliques i de menjar carn de porc. El dia de descans setmanal dels musulmans és el divendres. Aquest dia la comunitat islàmica se sol reunir a la mesquita per pregar i escoltar el comentari de l’Alcorà.

Els pobles islàmics no fan distincions entre religió i vida quotidiana, social, jurídica o política. La llei (xaria) neix de l’Alcorà i de la sunna, com també les institucions de l’Estat, l’art i la literatura. A diferència dels cristians d’aquesta època, que distingien l’autoritat religiosa (papa, bisbes…) de l’autoritat política (emperadors, reis, nobles…), els musulmans ho apleguen tot en les mateixes institucions i persones. Així ho manifesta la sunna quan atribueix a Mahoma la citació següent: «La religió i el poder polític són germans bessons». [Font 10]

Vocabulari poligàmia. Unió matrimonial d’un individu amb dos o més individus de l’altre sexe.

Sabies que…?

Els musulmans que van en pelegrinatge a la Meca fan set voltes al voltant de la Ka’ba, tres de pressa i quatre lentament, a imatge de la velocitat dels planetes.

Font 8. La dimensió social de l’islam

Font 7. Mahoma no va escriure cap text. La tasca d’escriure les dites de Mahoma la va encarregar el califa Utman a Saïd ibn Tabit, familiar del profeta. Els capítols estan ordenats de més a menys extensió perquè així se’n facilita la memorització. Els versets se solen classificar en tres blocs segons que s’adrecin als creients, als no creients o a tot el món. Per tocar el llibre, s’ha d’estar en estat de puresa ritual. Per això les dones que tenen la menstruació no el poden tocar.

TEMA

3 Pietat i bondat té el qui creu en Déu, Al· là, en l’últim dia, en els àngels, en el llibre, l’escriptura santa [l’Alcorà], en els profetes, és donar dels seus béns, encara que els estimi molt, als seus veïns, als seus parents, als orfes, als pobres, al viatger, a qui va a la guerra, als qui demanen, a qui suporta l’esclavitud, és fer bé les oracions obligatòries, és complir les almoines, que purifiquen els vostres béns, és complir els contractes i els compromisos que heu establert, és ser pacient i suportar tant la desgràcia com el perill.

Els qui això fan són gent sincera, virtuosa i santa. Els qui això fan són gent pietosa i temorosa de no agradar a Déu suficientment.

Font 9. La Meca és, per als musulmans, el centre del món i l’únic lloc sagrat de l’islam. Per això, quan resen, ho fan agenollats a terra amb el cap i els braços en direcció a la mesquita de la Meca. Aquesta és l’orientació de totes les mesquites del món, llevat de les hispàniques, que estan orientades cap al sud.

Sura, 2, verset 177.

Font 10. Banderes actuals del Marroc i de l’Aràbia Saudita. La primera té un estel de cinc puntes que representa les cinc «columnes» o obligacions bàsiques de la religió islàmica. La segona duu escrita la xahada en àrab. Tots dos casos són mostres de com encara avui al món islàmic no hi ha separació entre religió i Estat.

99

4. L’expansió de l’islam califa

4.1. Els fets polítics Després de la mort de Mahoma, l’islam es va començar a expandir. Els dirigents que el van succeir, anomenats califes, al capdavant d’exèrcits poderosos, van anar incorporant nous territoris i fent nous seguidors. En poc més de cent anys, els islàmics van forjar un vast imperi que anava des del riu Indus, a les terres nord-occidentals de l’Índia actual, fins als Pirineus, passant per tot el nord d’Àfrica.

En aquest període, l’Imperi persa va desaparèixer i l’Imperi bizantí va quedar reduït en perdre tots els seus dominis al nord d’Àfrica i a Palestina.

Font 11. L’expansió de l’islam.

100

A mesura que l’Imperi islàmic creixia, la seva capital es va desplaçar cap al nord. Com que la Meca i Medina quedaven allunyades del centre de l’Imperi, l’any 661 els califes de la dinastia omeia es van instal·lar a Damasc. Un segle més tard, cap a l’any 762, la dinastia dels abbàssides va situar la nova capital a Bagdad. La política expansionista de l’Imperi islàmic fou frenada per l’Imperi bizantí l’any 718 i pels francs, a Poitiers, l’any 732. [Font 11]

4.2. Causes de l’expansió islàmica Els historiadors donen diverses raons per explicar la ràpida expansió de l’islam: l’impuls de la nova religió, la força militar i la tolerància envers els pobles dominats. [Fonts 12, 13 i 14]

Els bons creients, els qui han emigrat [amb el profeta] i han lluitat en el camí de Déu, la guerra santa, amb les seves persones i els seus diners, tindran després, per part d’Al·là, una important categoria al costat Seu. Ells seran, doncs, dels triomfadors, molt ben premiats! El seu Senyor anuncia la seva Santa misericòrdia, la Seva bondat i la Seva satisfacció, i que tots ells tindran jardins del paradís amb uns plaers molt consistents. Hi romandran eternament, sempre feliços. Car Al·là, Déu, té preparat al costat Seu un premi immens!

Sura, 9, versets 20-22.

TEMA

3 Font 12. L’impuls de la nova religió, que havia unificat Aràbia i resultava senzilla i atraient, és una de les raons que van afavorir la ràpida expansió de l’islam. Mahoma havia dit que calia combatre els infidels (jihad o guerra santa), alhora que prometia el paradís als creients morts en combat.

Font 13. La força militar dels beduïns àrabs va ser molt efectiva. A més, cal tenir present que els imperis veïns eren febles i tenien divisions internes.

Font 14. La tolerància de la nova religió envers els costums i les lleis dels pobles dominats i el descontentament dels ciutadans i els pagesos a causa dels impostos excessius que havien de pagar als bizantins van ser factors que van contribuir a facilitar l’expansió de l’islam.

Quan l’emperador de Bizanci va dur les seves tropes a Antioquia contra els musulmans, aquests van retornar els tributs que havien cobrat als habitants d’Homs i els van dir: «No us podem socórrer ni protegir». Però els habitants d’Homs van respondre: «Preferim molt més la vostra dominació i la vostra justícia que no pas la tirania a la qual estem sotmesos pels bizantins. Si l’exèrcit de l’emperador bizantí ve cap aquí, hi lluitarem en contra». Els habitants d’altres ciutats de Síria, jueus i cristians, es van comportar de la mateixa manera. I quan, amb l’ajut de Déu, els bizantins foren batuts pels musulmans, van obrir les portes de les seves ciutats, van sortir amb els cantants, els músics van començar a tocar i van pagar de nou el tribut. , historiador islàmic del segle

.

101

5. La civilització islàmica ciutat islàmica

L’espai que va ocupar la civilització islàmica constituí una gran cruïlla de camins entre tres continents. Les ciutats van ser els centres del poder polític, religiós i comercial. Bagdad, per exemple, va arribar a tenir més d’un milió d’habitants. L’economia islàmica es va caracteritzar pel gran impuls del comerç. [Font 15] La cultura de l’islam es va basar en l’aprenentatge i la síntesi de tot el que va trobar en la seva expansió.

5.1. La ciutat islàmica Les ciutats islàmiques vivien del comerç i de la manufactura o artesania. Hi habitaven també els

funcionaris, els soldats, els pagesos i els esclaus.

El govern directe de la ciutat era en mans d’un alcalde nomenat pel valí i el caid. [Font 16] Les ciutats estaven rodejades de muralles i al seu voltant hi solia haver camps de conreu. Els carrers i carrerons no tenien un ordre determinat. Les ciutats creixien a mesura que s’anaven construint les cases i fora de les muralles s’arribaven a formar veritables barris o ravals.

Les cases musulmanes s’aixecaven al voltant d’un pati interior amb poques obertures a l’exterior, ja que es valorava molt la intimitat.

Els musulmans de l’edat mitjana no assistien a espectacles comuns ni feien celebracions col· lectives, per la qual cosa no necessitaven grans espais, llevat de la mesquita. [Font 17]

CALIFA nomena

VALÍ (governador)

CAID (cap militar)

nomenen Sahib al-madina (alcalde)

Font 15. El comerç va estimular la circulació de monedes per facilitar els intercanvis. Les més importants eren el dinar d’or (en la imatge) i el dírham de plata, que es van convertir, durant segles, en les monedes més fortes dels intercanvis internacionals.

102

Sahib al-suq (controla el comerç)

Sahib al-shurta (cap de la policia)

Font 16. El govern de la ciutat islàmica.

CADÍ (jutge)

Palau del valí o governador (alcàsser).

A les ciutats importants hi havia un governador nomenat pel califa, que era la màxima autoritat. Solia disposar d’un palau ampli amb jardins on hi havia aigua abundant.

Mesquita principal. Ocupava força espai ja que era el lloc de reunió i pregària dels musulmans el divendres. Estava sempre orientada cap a la Meca.

Cristians i jueus tenien els seus barris dins de la ciutat islàmica. El call era el barri dels jueus.

El soc o mercat era constituït per molts carrerons, a banda i banda dels quals hi havia nombroses botigues i tallers.

Els ravals eren constituïts per les cases construïdes fora de les muralles que ràpidament s’encerclaven amb un segon mur.

TEMA

3

L’alfòndec era el lloc on s’hostatjaven els mercaders que arribaven a la ciutat islàmica.

Font 17. La ciutat islàmica.

103

5.2. La cultura islàmica Els àrabs, tal com havien fet els antics romans, van aconseguir islamitzar pobles i cultures molt diferents, com els sirians o els berbers del Magrib. Igual que el llatí a l’Imperi romà, la llengua àrab, a més de la religió islàmica, va ser adoptada per pobles molt diversos.

El tret característic principal de la cultura musulmana va ser la seva capacitat de síntesi i de transmissió. Així doncs, els musulmans van recopilar i traduir a l’àrab els diversos coneixements adquirits a mesura que entraven en contacte amb altres cultures. També investigaven i ensenyaven, especialment a les madrasses, que eren centres semblants a les universitats. L’astronomia, la medicina, la química i, sobretot, les matemàtiques van fer grans progressos en l’àmbit musulmà. L’àlgebra, la notació decimal i el zero, d’origen hindú, són algunes de les principals aportacions islàmiques.

Un cop els islàmics assimilaven els nous coneixements i les noves tècniques, els transmetien per tot l’espai comercial on exercien el seu domini. Així, des de la Xina van difondre arreu el paper, el timó de codast i la brúixola.

Vocabulari timó de codast. El codast és la peça amb què acaba la quilla d’una barca per la part de popa. Els xinesos van inventar la peça mòbil en forma de pala ampla que, situada en el codast, permet maniobrar la direcció dels vaixells amb més precisió i que encara avui s’utilitza.

104

Tota l’activitat comercial i ciutadana en l’àmbit musulmà es basava en l’existència d’una agricultura intensiva. Els musulmans van copiar les tècniques de regatge utilitzades pels habitants d’alguns llocs on es van establir, com ara Pèrsia i el Iemen, i les van difondre per tots els seus dominis. En són exemples la sínia, la roda caterina i el molí hidràulic. [Fonts 18 i 19] L’agricultura que practicaven els islàmics era d’horts i jardins. La producció estava dedicada principalment als llegums, els arbres fruiters (presseguers, albercoquers, etc.) i les plantes orientals (arròs, canya de sucre, moreres per a la cria dels cucs de seda…). [Font 20] En el camp literari, cal destacar els contes de Les mil i una nits (segles i ), en què es barregen influències literàries egípcies, índies i perses.

Aquesta obra i altres de semblants, que utilitzaven un llenguatge senzill i directe, constituïen una autèntica literatura popular. [Font 21]

Roda caterina

TEMA

3 Séquia

6

4 1

5 3 2

Catúfol Font 18. Roda caterina. En una canalització d’aigua subterrània s’hi fixava una roda que portava enganxats una mena de vasos de ceràmica, anomenats catúfols. Amb un engranatge senzill a la roda, que era moguda per un ase que feia voltes, els catúfols s’omplien d’aigua i es buidaven sobre la séquia quan giraven cap avall.

7

Font 19. Molí fariner hidràulic. La pala (1), accionada per l’aigua, feia girar la roda caterina (2). Aquesta transmetia la seva rotació a una altra roda (3), la qual feia girar la mola de pedra (5), que realitzava el moviment sobre una altra de fixa (4). El gra (6) s’introduïa entre les dues moles i, un cop molt, s’ensacava (7).

Font 21. Les mil i una nits

Font 20. La morera, el préssec i l’albergínia són espècies vegetals que van arribar a Europa gràcies als islàmics.

Els contes de Les mil i una nits expliquen que un soldà va sorprendre la seva dona mentre l’enganyava amb un altre home. Furiós, va decidir que cada dia es casaria amb una noia verge de la noblesa, conviurien una nit i a la sortida del sol la mataria. Xahrazad va posar fi a aquesta successió de morts gràcies al seu talent com a narradora; cada nit començava un conte que deixava inacabat fins a la nit següent. Així, el soldà, intrigat per saber com continuava, la deixava viure fins l’endemà. D’aquesta manera Xahrazad va aconseguir conservar la vida ja que el soldà va decidir viure amb ella per sempre.

105

6. La mesquita mesquita

Els islàmics tenen una arquitectura religiosa.

Mahoma, però, no va parlar en cap moment de com havien de ser els temples. Les pregàries

Alquible

Mínbar o seient (púlpit)

s’havien de fer de cara a la Meca, per això n’hi havia prou amb un simple mur que n’indiqués l’orientació. Els musulmans, un cop desaparegut el seu fundador, van construir edificis religiosos. El més important va ser la mesquita.

[Fonts 22, 23, 24 i 25]

Mihrab Minaret

Pati o sahn

Sala o iwan

Mida o estanyol (font) Font 22. Les mesquites s’inspiren en la primera casa de Mahoma a Medina, on el profeta tenia un pati amb un dels murs orientat en direcció a la Meca. En una part del pati, coberta amb tela, s’hi recitaven les oracions. La resta quedava obert i estava envoltat per columnes i arcs. Encara que les mesquites van adoptar elements artístics propis dels llocs on es construïen, aquests trets bàsics es localitzen en totes.

106

Font 24. Funcions principals de la mesquita

Font 23. Les mesquites mediterrànies construïdes a l’Occident són edificis de planta rectangular, amb una torre per cridar a l’oració (minaret) i un ampli pati (sahn) amb una font (mida) per rentar-se abans de pregar. Del pati arrenca una part coberta (iwan) amb diverses naus separades per columnes i tancada per un mur (alquible) orientat a la Meca. A al-Àndalus, però, les mesquites s’orienten cap al sud. Al centre de l’alquible hi ha un nínxol (mihrab) davant del qual l’imam dirigeix l’oració del divendres. Al seu costat hi sol haver una mena de trona (mínbar) des d’on els experts en l’Alcorà (alfaquins) dicten les prèdiques i lliçons.

TEMA

3

Mesquita de Kairuan (Tunísia)

• Reunir els fidels per a la pregària col·lectiva del divendres al migdia (el dia de descans setmanal dels islàmics).

• Reflectir la concepció totalitzadora de la civilització islàmica: els cadis (jutges) hi imparteixen justícia, els erudits hi ensenyen l’Alcorà i els pelegrins hi reposen.

• Altres rituals de la vida, com el matrimoni o l’enterrament (que els cristians celebren a l’església), no es duen a terme a la mesquita.

Font 25. Un divendres a la mesquita No hi ha cap divendres Mesquita d’Omar o de sense predicació. El predila Roca (Jerusalem) cador es va asseure dalt la trona. Els lectors asseguts davant d’ell als bancs es van posar a recitar l’Alcorà amb unes modulacions admirables i unes inflexions emocionants i trasbalsadores. Aleshores l’imam va prendre la paraula i va pronunciar un sermó ple de serenitat i dignitat. Després va tractar de diverses branques de ciències religioses.

A continuació li van fer moltes preguntes, a les quals va respondre llargament, sense dubtar gens. També li van adreçar paperets en què hi havia escrites aquestes preguntes i que ell tenia a la mà. Les va anar responent fins que les va haver tractat totes.

Quan es va fer de nit, va baixar de la trona i els assistents es van dispersar.

Relat dels viatges (segle

).

107

7. L’ocupació islàmica de la península Ibèrica

al-Àndalus

Al primer terç del segle , els musulmans van ocupar gairebé tota la península Ibèrica, que aleshores estava sota el domini dels visigots.

7.1. L’ocupació (711-719) L’any 710, després de la mort del rei Vítiza, els visigots es van dividir en dos bàndols: els qui defensaven Àkhila, el fill de Vítiza, com a successor i els partidaris de Roderic, duc de la Bètica. Aprofitant aquesta divisió, un exèrcit berber comandat per Tariq va desembarcar a prop de Gibraltar i va presentar batalla a l’exèrcit de Roderic, que va ser derrotat a la vora del riu Guadalete. Arran d’aquesta derrota, el regne visigot es va desfer.

De primer Tariq i després Musà, l’emir o governador del nord d’Àfrica, van anar conquerint bona part de la resta de la península Ibèrica sense pràcticament haver de fer front a cap tipus de resistència (711-714). L’antiga Hispània romana, llevat de la zona costanera del Cantàbric, es va convertir en una nova província de l’Imperi islàmic anomenada al-Àndalus. La seva capital es va instal·lar a Còrdova. [Font 26] Els emirs successors de Musà van acabar de completar la conquesta de tota la Península.

L’any 732, un d’aquests emirs, Al-Gafiqi, va ser derrotat pels francs prop de l’actual Poitiers quan intentava estendre el domini islàmic al nord dels Pirineus.

La conquesta islàmica de la península Ibèrica es va fer mitjançant pactes de capitulació. Els

108

musulmans substituïen la noblesa visigòtica en la recaptació d’impostos i establien una guarnició militar als indrets més importants. En general, la població es va quedar als seus llocs de residència i va poder conservar els seus costums i la seva religió. Tanmateix, com que les persones que no eren islàmiques pagaven més impostos i eren menys poderoses, molts pagesos, artesans i comerciants es van convertir a l’islam.

7.2. L’organització d’al-Àndalus Al principi al-Àndalus va ser un emirat (província) que depenia del califa de Damasc. A partir de l’any 756, però, se’n va independitzar i el 929 l’emir Abd al-Rahman III se’n va proclamar califa. Per això, durant el segle es parla del califat de Còrdova, l’època de més esplendor d’al-Àndalus. Aquest califat va durar fins a l’any 1031, quan al-Àndalus es va dividir en petits regnes anomenats taifes. Tortosa i Lleida, per exemple, van ser regnes de taifes fins a la meitat del segle .

A partir del segle , els regnes cristians del nord van dur a terme una política expansionista, llevat de dos moments en què van ser frenats pels almoràvits, primer, i pels almohades, després. Tanmateix, a mitjan segle la presència islàmica a la Península es limitava al regne de Granada. [Font 27]

Recorda El segle x va ser el de màxima esplendor de la cultura islàmica a la península Ibèrica.

TEMA

3

Al-Hurr

Al-Hurr

Font 26. L’ocupació musulmana de la península Ibèrica.

Emirat dependent

Emirat Emirat independent independent

Califat de Còrdova

Regnes de taifes

Font 27. L’organització d’al-Àndalus.

Vocabulari pacte de capitulació. Acord pel qual els qui es rendien davant l’ocupació islàmica mantenien alguns drets i part de les seves propietats. almoràvits. Berbers seguidors d’Ibn Yassin. Procedien del Sàhara, on s’havien establert el 1042, i van ocupar el Marroc, on van fundar la ciutat de Marràqueix, la seva capital. Van envair la península Ibèrica el 1086 per ajudar els regnes de taifes. almohades. Berbers islàmics seguidors d’Ibn Tumart que es van establir a la part meridional de l’Atles (1121).

L’any 1147 van entrar a al-Àndalus. Van ser derrotats per una coalició de regnes cristians a la batalla de Las Navas de Tolosa. Van abandonar la península Ibèrica l’any 1269.

109

8. El llegat musulmà i l’art islàmic La cultura islàmica va aportar a la península Ibèrica molts coneixements d’altres llocs del món.

8.1. C onreus, innovacions tècniques, coneixements…

Font 28. Introducció de nous conreus.

Gràcies als islàmics, actualment a la península Ibèrica es cultiven pèsols, enciams, mongetes, arròs, taronges, llimones, safrà, síndries, moreres…

Font 29. Sínia. També devem als musulmans innovacions tècniques aplicades a l’agricultura que van contribuir a incrementar la productivitat, com ara la sínia i diversos sistemes de reg.

Font 30. Vaixell amb vela llatina. Els musulmans van aportar moltes tècniques, com el vidratge ceràmic i la vela llatina, i diversos coneixements científics. Sabien fer diverses operacions d’ulls i de lligaments d’artèries, calcular la circumferència de la Terra i fer altres operacions matemàtiques.

Noms

Cognoms

Topònims

albercoc, aldea, atzar, borratxo,

Abellà, Blancafort, Corbera, Llinars,

Almacelles, Borges, Gelida,

escacs, safareig, xaloc

Obiol, Solivella, Xammar

Llavaneres, Miravet

Font 31. Paraules d’origen àrab. Moltes paraules, cognoms i noms de lloc procedeixen de l’àrab.

110

8.2. L’art islàmic

TEMA

3 Una de les aportacions islàmiques més importants es va donar en el camp de l’art.

Font 32. Mesquites i palaus. Són els testimonis més importants de l’art islàmic. Encara avui la mesquita de Còrdova i el palau de l’Alhambra de Granada (en la imatge) són exponents de les grandeses passades. A Catalunya, les ciutats islàmiques també tenien fortaleses (sudes), palaus, mesquites, drassanes i banys, però gairebé no n’han quedat restes.

Font 33. Decoració interior dels edificis islàmics

Els murs i els arcs estan coberts de ceràmiques acolorides i d’arabescs.

Entrellaços geomètrics o vegetals fets amb fusta o amb estuc.

Guardeu-vos de representar el Senyor o les criatures; no pinteu altra cosa que arbres, flors, objectes inanimats, perquè el dia del judici els éssers representats reclamaran una ànima a l’artista, el qual, impotent, patirà els turments del foc etern. (recull de dites de Mahoma).

Versets de l’Alcorà cal·ligrafiats.

Vocabulari drassanes. Edificis propers al mar on es construïen els vaixells. arabesc. Dibuix format de línies i fullatges que s’entrecreuen sobre una superfície plana. estuc. Pols de guix i de marbre barrejada amb cola destinada a endurir els murs.

Font 34. Representació gairebé nul·la d’éssers vius. Els musulmans no van representar gairebé mai éssers vius, ja que algunes dites de Mahoma ho prohibien. Amb tot, els iranians van elaborar miniatures d’éssers vius que il·lustraven poemes i faules.

cal·ligrafia. Art de formar d’una manera elegant i decorativa les lletres de l’escriptura.

111

ORGANITZA ELS TEUS CONEIXEMENTS Mahoma

península Aràbiga

Gran desert de relleu irregular, on no hi ha cap riu i gairebé no plou mai, origen de l’Imperi islàmic.

Fundador de la religió islàmica, Mahoma (570-632) es va sentir cridat per Déu a predicar el contingut d’una sèrie de revelacions divines i va començar a fer-ho entre els habitants de la Meca, on de seguida va aconseguir seguidors.

al-Àndalus

L’ESCLAT I L’EXPANSIÓ DE L’ISLAM Al-Hurr

Al-Hurr

Nom que va rebre l’antiga Hispània romana, llevat de la zona costanera del Cantàbric, després de l’ocupació musulmana i que es va convertir en una nova província de l’Imperi islàmic. La seva capital es va instal·lar a Còrdova.

ciutat islàmica • mesquita

La ciutat islàmica era el centre del poder polític, religiós i comercial de l’Imperi islàmic. El seu edifici més rellevant era la mesquita, lloc de reunió dels fidels per a la pregària col·lectiva del divendres al migdia.

112

califa

Màxima autoritat política i religiosa de l’Imperi islàmic després de la mort de Mahoma.

islam

Keywords » A rabian Peninsula »M ohammed » I slam » K oran » S unna »M ecca

Nom que va rebre la religió que va començar a predicar Mahoma. En àrab, islam vol dir ’submissió a la voluntat de Déu’.

» c aliph » I slamic city

Alcorà

»m osque » a l-Andalus

sunna

Llibre sagrat dels musulmans, que recull la predicació de Mahoma. En àrab, alcorà vol dir ’recitació’.

Llibre sagrat dels musulmans, que recull algunes dites i conductes de Mahoma. En àrab, sunna vol dir ’tradició’.

la Meca

Al web www.espaibarcanova.cat trobaràs l’apartat Organise your Knowledge per conèixer les Ciutat natal de Mahoma, situada a l’actual Aràbia Saudita, i capital espiritual del món islàmic. Segons l’Alcorà, tot musulmà hi ha d’anar en pelegrinatge almenys un cop a la vida i besar o assenyalar amb el dit ritualment l’anomenada pedra negra o Ka’ba.

paraules clau i el seu significat en anglès.

113