TEXTOS PREMIATS AL VI CONCURS LITERARI INSTITUT D’ALCARRÀS: SANT JORDI 2014 EL REREFONS DEL NADAL 22 de desembre de 2013 Cada 22 de desembre m’he despertat amb les veus dels nens de Sant Ildefons, que a part de treure números de loteria també treuen somriures a milions de persones... però aquest matí ha estat diferent, només despertar-me m’han comunicat la mort de la Juani, l’amiga de la mare que feia dotze anys que lluitava contra el càncer. Ha deixat enrere tots els records viscuts i han quedat congelats en un petit interval de temps, que és la vida. No va ajuntar les pestanyes eternament fins que no va reunir-se amb els seus quatre fills. Tres dies abans, amb tot el coratge del món i arrancant les forces com si arranqués arrels de sota terra va anar a comprar-los els regals a tots i els va amagar damunt el prestatge de la seva habitació. A la seva germana li va dir on estaven amagats i aquesta va entregar-los als seus dos fills. Sembla estrany com una mare pot moure cel i terra només per la felicitat dels seus fills... Quan passo veloçment pels carrers, el fum de les xemeneies mostren imatges del bon caliu que es fabrica dins les cases. No obstant, en passar pel davant de casa de la Juani és com si hagués plogut pots de pintura negra sobre els maons de la teulada. Se senten les veus de la gent del poble fent saber la notícia de la pèrdua d’un model de persona i sobretot de mare. Penso que la mort és un plat fred que es serveix a taula a qualsevol època de l’any, però que ens deixi algú en aquestes dates és encara més cru. Si ens parem a pensar, la millor loteria que ens pot tocar és estar bé de salut i poder gaudir-ho amb les persones que més estimem. 23 de desembre de 2013 Avui mentre mirava la televisió he vist una senyora la fisonomia de la qual, al mirar-la, m’ha recordat molt a la meva tieta de part de mare, la Rosita. De petita, quan sortia de l’escola, cada dia anava a prendre’m una tassa de xocolata acompanyada de pa amb oli i sucre a casa seva. Ella acostumava a prendre el te a les cinc de la tarda, reclinada en la seva vella butaca de vellut verd rememorant els anys de la seva joventut a Londres, on el seu marit havia estat durant molts anys cònsol de l’ambaixada . La tieta era, malgrat els seus anys, una dona de gran bellesa, amb els ulls ametllats acompanyats de llargues pestanyes banyades amb rímel, que conservava tot aquest tímid somriure de senyora elegant i cada vegada que reia, en els seus pòmuls rogencs se li formaven dos petits forats que tant li agradaven al seu difunt marit. Les seves dents eren rectes, llargues i grosses, com ametlles pelades, i cada vegada que parlava li ressaltaven molt perquè estaven groguenques a causa dels seus temps com a fumadora de tabac “mentolat”. Tenia un nas allargat amb una piga just a sobre d’aquest. Habitualment sempre portava posat el seu inseparable collaret de perles del Pacífic a conjunt de l’anell que li va regalar la seva àvia. Desprenia una olor que resultava ser molt elegant i transmetia una sensació de persona adinerada i així mateix presumida. Les seves mans eren suaus com la seda, tenia en els seus moviments una coqueteria i una elegància comparables a la d’una amant gentilíssima. Els seus dits eren llargs com els d’un pianista, i sempre portava una manicura francesa
que li donava un toc de sensualitat, sensibilitat i perfecció a tot el que tocava. Cada mes es tenyia la seva llarga cabellera ja que els anys no podien amagar els cabells blancs de color marfil que li sortien; els anys no perdonen. Després de la seva aparença distant i els seus llargs silencis en conèixer algú, la tieta Rosita sempre ens rebia amb un afecte especial i un gran somriure imprès a la seva cara. Sempre em volia donar la paga i cada cop que obria la cartera, em quedava sorpresa de la gran quantitat de fotografies de la família que hi tenia guardades. Es podria dir que en tenia més que paper amb el que pagar. Els seus petits detalls eren els que la feien ser una gran persona i tan especial. 24 de desembre de 2013 La rutina molts cops ens ofega i fa que ens oblidem de les coses més importants de la vida. Me n’adono cada matí, quan espero asseguda al portal de casa meva a la Raquel... Cada dia passen les mateixes persones i fan exactament el mateix que el dia anterior. A la meva dreta hi ha la senyora de la bata groga que escombra l’escala del bloc de pisos on hi viu; davant seu acostuma a passar-hi la parella de vellets que, agafats del braç, sembla que mai res ni ningú podrà separar-los; a l’esquerra, el noi que passa amb la motxilla descosida i plena d’experiència en la vida; al seu costat, les tres noies a la cara de les quals es llegeix que s’acaben de despertar i es dirigeixen cap a les oficines del carrer de darrere; el senyor que al sortir del cotxe es mira al retrovisor quatre vegades i mentre camina cap al bar s’arregla la camisa; la nena que aparenta tenir uns dotze anys amb la mirada submergida entre les tecles del mòbil i el veí del quart que baixa a tirar les escombraries... Normalment sempre passen quatre cotxes: un de vermell, on hi va la professora de matemàtiques, dos blancs que són d’alguna empresa d’assegurances, i un de negre, on hi va un noi amb uns ulls verds que al mirar-los travessen la tercera capa de la pell. Mai m’havia saludat, fins dijous passat, que no sé com, la seva mirada va ser menada cap a la meva i em va treure el primer somriure del matí. Des de llavors que ara em saluda sempre, i no sabem res l’un de l’altre; potser és això el que ho fa interessant. Vivim tan capficats en els problemes diaris i tan atrafegats que no ens adonem que estem fent una rutina del nostre dia a dia, i cap dia hauria de ser igual a l’anterior... 25 de desembre de 2013 Els més menuts de casa amb aquell polsim d’il·lusió innocent que envolta els seus rostres esperen els regals impacients; sembla que algú estigui estirant-los somriures amb un fil transparent cada moment que miren al seu entorn. La Júlia, la més petita, està asseguda damunt de l’avi, mentre ell la mira detalladament i li passa les seves mans tallades a causa del fred pels seus cabells al sofà del costat de la llar de foc. Encara recordo el Nadal de quan jo tenia quatre anys, com ella… Em vaig quedar adormida als braços de l’avi sentint l’olor d’aquell perfum tan fort que sempre es posava... Ja han passat tretze freds hiverns des de llavors però encara em quedo admirant-lo ni que els anys no perdonin. Cada cop que el veig sento que he d’aprofitar tots els moments que em queden al seu costat i esprémer tot el suc de felicitat que em regala sense demanar-me res a canvi.