Tres parcs, tres estacions. Sant Llorenç del Munt i l'Obac (núm. 3)

Sant Llorenç del Munt i l’Obac

Juny 2024

Núm. 3

“Després de la fictícia mort d’un hivern, viure -que és reviure- milions d’éssers estan esperant que el sol escalfi i, sobretot, ens doni llum vivificadora durant llargues hores. Les papallones trencaran l’estoig apergaminat i posaran a assecar al sol les seves ales tendres. Les abelles, els borinots i els escarabats llueixen reflexos d’aram polit. Formigues i petits insectes alats van sortint de les escorces. Bosc endins canta algun cucut i les merles a les bardisses, mentre passa el gaig vestit amb moltes coloraines. Els brots endormiscats de tots els arbres van desplegant-se tímidament.

Les llavors van descabdellant-se. Tot es mou .”

Antoni Jonch

Editorial Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac Aquesta tercera entrega de “Tres parcs, tres estacions” ens porta al paisatge primaverenc del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt.

Enmig del soroll de la vida moderna, trobar refugis que ens connectin amb l’essència de la natura i la inspiració literària és un regal inestimable. No gaire lluny dels dos grans nuclis urbans que conformen el Vallès Occidental, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac constitueix un d’aquests refugis únics. Situat al cor de Catalunya, és un lloc on la natura, la literatura i el silenci es troben en un llenç perfecte, oferint als seus visitants una experiència que nodreix tant el cos com l’ànima.

Hi trobem un paradís natural amb un mosaic de formacions geològiques impressionants, boscos mediterranis i una rica biodiversitat. Els cims de la Mola i el Montcau són símbols prominents del Parc que, alçant-se imponents com si fossin dos balcons, ens ofereixen vistes panoràmiques captivadores.

Tot pujant, arribem al cim del Montcau, a 1.056 metres d’alçada, que ens proporciona una vista inigualable del paisatge circumdant. Ascendir pels seus camins és un viatge a través de la geologia, la biologia i la història, revelant-nos capes de temps i natura. Després, baixant cap al Coll d’Eres, arribarem al punt de trobada de rutes i senders. Un encreuament de camins que ens convida a explorar, a perdre’ns per la serenitat dels boscos i valls i descobrir la seva immensitat, com el roure del Palau, de 30 metres d’alçada, i la seva història, com les antigues restes ibèriques.

Aquesta ruta és, també un refugi per a la literatura. És una font inesgotable d’inspiració per a escriptors i poetes. Les llegendes locals, les històries de bandolers i els antics relats d’eremites han trobat en aquests paratges un escenari perfecte. La combinació de paisatges dramàtics i tranquil·litat sublim ha inspirat nombrosos literats a plasmar les seves emocions i pensaments en paper. A l’esplanada del Coll d’Eres hi trobem el monòlit, inaugurat el 1961, dedicat a Joan Maragall en record del seu pas el 1904.

Les caminades per aquests senders han donat lloc a reflexions profundes i a obres literàries que capturen per a l’eternitat l’essència del lloc. Els escriptors contemporanis troben en la solitud de la muntanya i la serenitat dels boscos un entorn propici per a la creativitat. Els cims i les valls es converteixen en personatges de les seves històries, i el murmuri del vent entre pins, roures i alzines en una banda sonora perfecta per a la introspecció.

Aquesta ruta és un convit per al cos i l’ànima, ja que ens ofereix una àmplia gamma d’activitats que inviten a la connexió profunda amb la natura i la literatura. L’observació d’aus, les caminades i els passeigs en silenci són només algunes de les formes en què podem submergir-nos en la natura i deixar que la seva bellesa inspiri la creativitat. Una dimensió màgica de l’experiència, fusionada de manera harmoniosa.

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac és molt més que un espai protegit; és un santuari de bellesa i creativitat. Preservar i gaudir d’aquest Parc és un acte d’amor cap al nostre patrimoni natural i cultural, i una invitació a conservar-lo i a trobar l’equilibri entre nosaltres i l’entorn.

Bon viatge per la natura i la literatura!

Pep Miret

VALORACIÓ DE LES SORTIDES “TRES PARCS, TRES ESTACIONS” Tres estacions i tres parcs després, el projecte “Tres parcs, tres estacions” tanca la primera etapa. Hem viscut la tardor, l’hivern i la primavera. Hem passat pel Montseny, per Montserrat i per Sant Llorenç del Munt.

He sigut un espectador de luxe que, com un alumne més, ha escoltat les classes magistrals de la Teresa Puig i de l’Albert Vicens en la millor aula que es pot trobar: la natura. Des d’aquest punt de vista i partint de les valoracions que els van portar a engegar aquest projecte, he viscut en primera persona com els punts bàsics del qual es va partir s’han complert amb escreix. Recordem: conscienciació, coneixement, actitud, aptitud, capacitat personal d’avaluació i participació. Sense oblidar la “cirereta del pastís” que han sigut les tres revistes que han donat llum al que he esmentat fins ara.

Abans d’aprofundir més en la valoració, i per donar més contundència a aquesta feina interdepartamental, cal recordar que, a la sortida de la tardor, l’alumnat va viure en primera persona –al Montseny- la sequera severa que vàrem patir. Contràriament, a la de la primavera –P.N. Sant Llorenç del Munt- la natura començava a revifar-se dels efectes durs de la tardor i els colors de la natura tornaven al seu lloc. Això és coneixement i conscienciació de la realitat.

Més enllà d’aquesta puntualització, val a dir que per als estudiants de Biologia, aquests parcs naturals han actuat com a laboratoris vius, permetent-los observar de prop la diversitat de la vida silvestre, les adaptacions dels éssers vius als seus entorns i els processos ecològics que regulen els ecosistemes. A més, han pogut estudiar les interaccions entre els factors biòtics i abiòtics, com ara el paper de la geologia i el clima en la configuració dels paisatges i la distribució de les espècies. Mitjançant l'experiència directa en aquests entorns, els estudiants han pogut connectar els conceptes teòrics amb la realitat concreta, millorant la seva comprensió i aprenentatge de la biologia. La Natura i la Vida, en majúscula, al seu davant!

D'altra banda, per als estudiants de Creació literària, aquests parcs naturals els han ofert una font d'inspiració i reflexió profunda. La immensitat dels paisatges, els canvis estacionals i la diversitat de la flora i fauna els han estimulat la seva imaginació i creativitat, inspirant-los a partir de les experiències viscudes. La majestuositat del Montseny, la grandiositat de Montserrat i la bellesa de Sant Llorenç del Munt els han portat a una aula idíl·lica per a la reflexió, la creació literària i la connexió emocional amb la natura. La comunió dels fulls i les fulles feta realitat!

Vista i viscuda aquesta experiència, dono valor total al treball fora de l’aula com a aprenentatge de conceptes; vista la participació de tot l’alumnat i el silenci amb el qual rebien les explicacions magistrals, dono valor als procediments; vista la relació entre tot l’alumnat, dono valor al creixement afectiu entre ells. Tot plegat dona valor al treball fora de l’aula com a desenvolupament d’actituds personals i conjuntes vers els indrets compartits, però, sobretot, dona valor al que he viscut: respecte i gratitud.

A més dels aspectes acadèmics, aquestes sortides han ofert als estudiants una oportunitat per allunyar-se de l'entorn urbà i experimentar la pau i la serenitat que regalen els espais naturals protegits. Això, de ben segur, tindrà un impacte positiu en el seu benestar emocional i a desenvolupar un compromís més profund amb la conservació de la natura i la sostenibilitat ambiental. També, en saber situar els textos literaris en el seu entorn.

Només em queda donar les gràcies a tot l’alumnat participant i, sobretot, a la Teresa i l’Albert per a les classes magistrals que m’han impartit i que, de ben segur, han sigut unes experiències educatives i personals plenes d’emocions. Donar-vos les gràcies per haver-me permès ser això: un espectador de luxe i un alumne més en tres aules tan majestuoses, com l’afecte rebut i la professionalitat viscuda.

Aquest projecte ha de continuar endavant durant molts anys! Que el Montseny, Montserrat i Sant Llorenç del Munt només siguin l’inici de molts treballs fora de l’aula i de molts aprenentatges i experiències.

L’aprenentatge és el futur de tothom. No el perdem!

Us animo, Teresa i Albert, a continuar amb aquest treball fora de l’aula amb la mateixa il·lusió i vocació que m’heu ensenyat.

Gràcies per aquests viatges per la natura i la literatura!

Pep Miret

Índex “Viure torna a fer-se realitat en la màgia d’una flor”

HISTÒRIA DEL PARC

6

Carla Beltrán i Nayara Moyano

SENDERS PLENS DE VIDA

8

Nora Huguet i Dídac Michi

SERRES MÍSTIQUES DEL PARC NATURAL

10

12

14

15

Marcel Batiste, Ferran Gallardo i Adrián Pérez

30

Ivet Calsina, Cristina Ramal i Kawtar Zamouri

34

Fabián Pérez i Ibai Roselló

17

CURIOSITATS D’AQUEST ESPAI SINGULAR

35

Carla Beltrán i Nayara Moyano

Carla Carrión i Ivet Vilallonga

ENTREVISTEM A... ÀNGEL MIÑO

26

Ona Bosc, Omar el Haouss, Arnau Llobet, Dani Martín, Aitor Rubio, Daniel Ruiz i Janna Serrano

PASSATEMPS

Mireia Cànovas i Maria Pèlachs

CASTELLS I MONESTIRS, FORTALESES AMB PERSONALITAT

ENTRE BOSCOS I CODINES: EL MEDI NATURAL

REFUGI POÈTIC D’ESCRIPTORS

Mireia Cànovas i Maria Pèlachs

MASIES: ENTRE CAMPS I CULTURA

25

Fabián Pérez i Ibai Roselló

Arian Creus, Jan Franch i Ferran Garcia

TOT EXPLORANT LES FONTS DE L’ENTORN

22

Gerard Barriga, Noelia Macias i Mireia Martí

LA RUTA: PEL MONTCAU I LA CARENA DEL PAGÈS

Roc Molins, Oriol Pascual i Serag Tabelhachmi

LES PROFUNDITATS DEL PARC: COVES I AVENCS

LLEGENDES, GOIGS I CRÒNIQUES

19

EL PERSONATGE...

JOAN MUNTADA

36

Mireia Cànovas i Maria Pèlachs

ANTOLOGIA LITERÀRIA

37

Història del Parc

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac es troba a la Serralada Prelitoral Catalana, a cavall de les comarques del Bages, el Moianès i el Vallès Occidental, entre el riu Llobregat, a l'oest, i el riu Ripoll, a l'est.

Té una superfície protegida de 13.694 hectàrees. Està conformat per les dues serralades que li donen nom i que s'uneixen al coll d'Estenalles. Els cims més alts són la Mola (1.103 m), en la qual s'aixeca el monestir de Sant Llorenç del Munt, que dona nom al massís, i el Montcau (1.056 m).

La presència humana en aquests massissos es remunta a la prehistòria. Al llarg del temps, s'han descobert restes que evidencien l'ocupació en diferents èpoques històriques. En les coves del Frare i Simanya, s'han trobat fragments de ceràmica i altres objectes pertanyents al Neolític, a l'Edat del Bronze, a l'època ibèrica i a l'Edat Mitjana. Prop de la cova Simanya, en el serral d’Eres (situat al peu del Montcau), es van descobrir quatre tombes visigodes, identificades gràcies a una fíbula de bronze (fermall decoratiu).

De tots aquests períodes, l'Alta Edat Mitjana és la que més ha influït. En aquesta època, es van començar a formar la majoria dels pobles i ciutats al voltant del massís.

Entre els elements més detacables de la zona, el monestir de Sant Llorenç del Munt va ser construït en el cim de la Mola. Van existir tres esglésies o capelles en el cim, des de l’any 947, encara que l'edifici romànic que va arribar als nostres dies es va començar a construir, segurament, l’any 1045, i fou consagrat l'any 1064. El monestir va començar a decaure aviat, encara que va seguir habitat fins l’any 1637 i després va ser abandonat. El 30 de març de 1809, les tropes de Napoleó van destruir el que quedava.

També són destacables la quantitat de castells i torres fortificades construïts entre els segles IX i XII. Els castells de Mura i de Pera, esmentats per primera vegada l’any 978, i Rocamur, citat l’any 1055, construïts sobre roques al voltant del Montcau i ara en ruïnes. Als voltants del Parc hi ha exemples interessants de castells, com els de Castellar del Vallès, Rocafort, Talamanca o Castellbell.

S’hi poden trobar moltes masies del segle XIV en endavant o fins i tot més antigues, com La Barata, el Marquet de les Roques, La Mata, la Muntada, el Daví o el Dalmau. Al llarg del temps, els habitants de la zona han deixat nombroses petjades de les seves activitats.

Vistes des del Montcau

L'agricultura, abans estesa per tot el massís, és hereva de tradicions i una cultura molt arrelada. Aquesta pagesia ha generat moltes llegendes i històries sobre la muntanya.

6

La Diputació de Barcelona va impulsar la protecció de Sant Llorenç del Munt i l’Obac a partir de 1969 pels valors singulars del paisatge i per evitar operacions urbanístiques que podrien posar en perill la serra. Eren unes demandes que feien sobretot grups d'excursionistes locals en aquesta zona i també en d'altres del país.

Camí marcat que condueix al cim del Montcau

Un any després, el 9 de juliol de 1970, el Consell de Ministres va aprovar un decret on declarava Sant Llorenç del Munt “paisatge pintoresc” a proposta de la Direcció General de Belles Arts del Ministeri d’Educació.

Després d’un primer pla d'ordenació del Parc, el juliol de 1972, amb la declaració de Parc Natural per part de l’Estat espanyol, el 1982 es va aprovar un nou pla especial per aturar el creixement de les urbanitzacions que l'envoltaven, ampliant-se el seu àmbit fins a 9.638 hectàrees protegides. El 1987, la Generalitat de Catalunya, que el 1985 havia aprovat la Llei d’espais naturals, va aprovar un nou decret de Parc Natural i el 1998 es va ampliar de nou la superfície protegida, amb un nou pla especial que sumava 4.055 hectàrees més fins a la delimitació actual.

Amb la declaració de Parc Natural, per primera vegada es fixava com a objectiu d’un espai natural protegit la compatibilitat entre la protecció del medi natural i el manteniment dels aprofitaments tradicionals.

Aquest espai està acreditat amb la Carta Europea de Turisme Sostenible (CETS), que és una eina de gestió a partir de la qual s’assegura que l’ús turístic del Parc es fa de manera compatible amb la conservació del territori. Les empreses que han aconseguit aquest reconeixement europeu (restaurants, àrees d’esplai i allotjaments de la zona) participen en l’estratègia turística per oferir serveis de qualitat per a aconseguir un turisme sostenible.

Plafó informatiu amb el mapa del Parc

El Parc treballa actualment en una nova ampliació.

Aquest any, els Ajuntaments de Castellbell i el Vilar i Viladecavalls han demanat formar-ne part i Terrassa, Vacarisses, Rellinars, Sant Vicenç de Castellet i Matadepera han sol·licitat ampliar el seu perímetre de protecció.

Taula d’orientació al Montcau

Tècnics del Parc treballen conjuntament amb els dels municipis per definir una proposta que, un cop tancada, es presentarà a la Generalitat de Catalunya, que és qui té la competència d’ampliar els límits del Parc Natural.

7

Senders plens de vida El camí dels Maquis “Maquis” és una paraula d'origen francès que significa 'àrea de vegetació espessa', similar a la paraula catalana “màquia”, que fa referència a una forma de vegetació típicament mediterrània d'arbusts de fulla dura i mates que es pot trobar a les Illes Balears, Catalunya, País Valencià, el sud de França i altres parts de la Mediterrània i on els guerrillers de la Resistència es podien amagar.

Les muntanyes de Sant Llorenç del Munt i l’Obac van servir en moltes ocasions de refugi i amagatall a homes que havien estat cridats a files i no volien anar-hi. La gran quantitat de coves i balmes que hi ha al massís i la distància respecte de nuclis de població, ho van fer possible. Després de la guerra, la repressió franquista va provocar l’aparició dels maquis, guerrillers republicans que van lluitar contra el règim dictatorial fins a finals dels 50. Van desplegar la seva activitat en zones rurals properes a boscos o zones despoblades, on podien amagar-se.

Solien passar per les cases a demanar menjar. La Guàrdia Civil intentava atrapar-los, però com que els maquis coneixien molt bé el territori i tenien com a còmplices els habitants de la zona, difícilment ho aconseguien. A poc a poc, van anar abandonant la seva activitat. No obstant, hi ha històries relacionades amb els maquis a la zona.

Grup de Maquis als anys 40

El segrest del Masover de la Serra A finals dels anys 40 van arribar els maquis a la casa de la Serra. El grup guerriller, empès per la gana, sabia que a prop d’allà hi havia menjar, a l’hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, van decidir segrestar l’home de la casa de la Serra, portar-lo a Sant Jaume i obligar-lo a donar la veu perquè l’obrissin.

L’hostaler, que va reconèixer la veu del seu veí, va obrir la porta i els intrusos s’hi van ficar, de manera que els maquis s’alimentaren de valent.

Amagatall dels maquis a Sant Llorenç del Munt

Mas de la Mata

Maquis al mas de la Mata Durant la postguerra, els guàrdies civils solien quedar-se a dormir al mas de la Mata. La presència dels maquis no els deixava dormir tranquils perquè volien evitar els atacs sorpresa d’aquests. En una ocasió els maquis van saltar el tancat i van entrar dintre del barri de la Mata (l’espai que quedava tancat pels diferents edificis davant de la casa). Hi va haver un tiroteig, però els maquis van aconseguir fugir.

8

El camí Ral Aquesta via de comunicació, plena d’anècdotes i relats històrics, era la més important que unia Manresa amb Barcelona fins a la meitat del s. XIX. Va ser en aquesta època quan van aparèixer altres vies de comunicació, més ràpides i pràctiques, com la carretera de can Massana, l’any 1835, que permetia el pas dels carruatges, i el ferrocarril de Terrassa a Manresa, que s’inaugurà el 1859.

Pel camí ral hi passaven els traginers, el correu, tropes i militars, personalitats eclesiàstiques de l’època i els reis.

Tram del camí Ral

Espai de descans del camí Ral

Cova on s’amagava en Capablanca

A causa del fet que era un camí feréstec, ple de muntanyes, forats i dificultats, era el lloc ideal pel fenomen del bandolerisme dels s. XVI i XVII. Hi van actuar bandolers de renom, com Perot Rocaguinarda, Joan Muntada i el llegendari Capablanca.

Per fer el recorregut entre Manresa i Barcelona es trigava unes tretze hores, i això obligava als carruatges a fer nit als diferents hostals que hi havia a la zona. Els més coneguts eren els hostals de Sant Jaume de Vallhonesta, el de la Barata, i els Hostalets del Daví.

Segons s’explica, els eixamplaments, paviments i murs de contenció que es troben durant la ruta van ser construïts per grups de presos condemnats a treballs forçats, els quals construïen el camí subjectats pels turmells amb gruillons de ferro i sota la mirada vigilant i el fuet dels guardians.

L‘any 1997 el Servei de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona va senyalitzar el tram més ben conservat de la zona amb un grup de fites, per tal que fos més fàcil i conegut per a fer excursionisme. L‘itinerari comença a la carretera BV-1221 de Terrassa a Navarcles (punt quilomètric 9,2). A 250 metres de la carretera es troba el sender, que, a mà esquerra, s‘enfila i s‘endinsa en el bosc d’alzines fins a creuar el camí ral. Aquest sender permet passar pel Paller de Tot l‘Any, els Hostalets del Daví, hostal de Sant Jaume de Vallhonesta i acaba al Pont de Vilomara. L‘itinerari té 14,7 km i es pot fer en unes cinc hores.

Sabíeu que...?

Es diu que el cotó de les primeres fàbriques de Sant Vicenç de Castellet i Castellgalí, al Bages, i que es van instal·lar al riu Llobregat a la primera meitat del s. XIX, era portat per mules i camells, ja que aquest darrer animal, els nostres avantpassats creien que era més segur per portar les mercaderies, a causa de la dificultat del camí ral.

9

Serres místiques del Parc Natural La Mola La Mola és el punt més alt del massís de Sant Llorenç del Munt, a la Serralada Prelitoral, amb 1.103,25 metres d'alçada. Administrativament, pertany al municipi de Matadepera, però també té parcel·les en altres municipis com Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall. Al cim, s'alça el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

La muntanya és part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac i de l'Inventari d'espais d'interès geològic de Catalunya. És un espai molt popular entre excursionistes i practicants d'esports i també és un dels "100 cims" reconeguts per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya i l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Una «mola» és una muntanya isolada, de forma massissa, de perímetre arrodonit, amb el cim aplanat i els flancs superiors molt rostos. Segons el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, del lingüista Joan Coromines, l'autor cita: "Com a nom orogràfic mola prové, per comparació de la forma de les grans moles pètries de les serres, de contorn arrodonit i parets enrondants quasi aplomades, amb la colossal mola d’un molí gegant o ciclòpic".

Vista aèria de la Mola

Tancament del restaurant de la Mola El restaurant de la Mola, situat a l'antic monestir de Sant Llorenç va inaugurar-se el 12 de desembre de 1966, quan la família Gimferrer va abandonar el seu pis de 60 metres quadrats on vivien, al barri de la Barceloneta, just al costat de la platja, per anar a viure a la muntanya. Des dels inicis, la nissaga del restaurant la Mola ha tingut tres generacions d’una mateixa família, durant gairebé 60 anys.

La Diputació de Barcelona, propietària d’aquest espai, ha decidit, recentment, no renovar la concessió del servei de restauració al cim de la Mola. El restaurant era conegut per rebre provisions a llom de mules. Argumentant la necessitat de preservar l'entorn i reduir el nombre de visitants i el trànsit d'animals de càrrega, el restaurant va tancar les portes el passat 5 de maig. A part de tota la polèmica que ha generat el seu tancament, una de les preguntes que es feia tothom quan es va tancar el restaurant és què passaria amb els animals que dia sí i dia també pujaven el menjar, la beguda i els materials, i que baixaven les escombraries. Actualment aquests animals estan en diferents granges i centres d’animals, a diversos municipis de Catalunya, com Sant Llorenç Savall, Cabrera, Castellar del Vallès, Sabadell i Les Preses.

10

7

El Montcau El Montcau es troba a una altitud de 1.056,7 metres i és el segon pic del massís de Sant Llorenç del Munt, situat entre els municipis de Sant Llorenç Savall i Mura. Aquesta muntanya es troba prop de les conques dels rius Llobregat i Besòs, oferint vistes panoràmiques espectaculars de la comarca del Bages i dels Pirineus.

El cim té una forma piramidal rocosa i monolítica, especialment destacada quan s'observa des del sud.

Des de les comarques del Bages i el Moianès, la muntanya adquireix una forma més arrodonida. La muntanya està inclosa en la llista dels 100 pics de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

El nom "Montcau" prové de l'expressió "mont calb" (muntanya pelada), que fa referència a la manca de vegetació al seu cim, donant-li un aspecte "calb". Aquest tret característic fa que el Montcau sigui fàcilment reconeixible i distintiu en el paisatge de la regió.

Des de dalt, es pot gaudir d'àmplies panoràmiques sobre el Bages i els Pirineus; hi ha una taula d’orientació per facilitar-ne el reconeixement. Als seus peus destaquen els perfils dels Cortins i les coves Simanya i Simanya Petita, i la necròpolis que hi ha sobre el coll d’Eres a 930 m, rastres d'una ocupació antiga del territori.

Vistes del cim del Montcau

Castellassa del Dalmau

Castellassa del Dalmau

La Castellassa del Dalmau és gran monòlit separat només uns 50 metres dels cingles de llevant de Sant Llorenç del Munt. És una gran roca allargada, que va de sud-est a nord-oest, i que té un cim planer i boscós. Als seus quatre costats té el sot de Matalonga (al sud), la baga del Dalmau (al nord), La Mola (a l'oest) i la carena del Peiret i la Furriola (a l'est).

A uns 700 metres de separació cap al sud es troba l'altra Castellassa, la de Can Torres, més petita, però amb un cim més espectacular, més cridaner.

El primer document escrit sobre la Castellassa del Dalmau és un pergamí redactat en llatí el 26 de març de l'any 960. Al nom de “Castellassa” se li va afegir "del Dalmau" donada la seva proximitat a l'històric mas de la Vall de Mur.

Cavall Bernat El Cavall Bernat és un monòlit que es troba al vessant sud del massís de Sant Llorenç del Munt. Està situat en solitari, separat de la resta del massís i s'alça de manera prominent per sobre la urbanització Cavall Bernat, a Matadepera. Té una alçada de 801,2 m i una prominència de 28 m des del coll del Cavall Bernat (773 m), que l'ajunta a la resta del massís.

A les muntanyes catalanes trobem moltes roques de figura fàl·lica que s'anomenen Carall Bernat, com per exemple a la muntanya de Montserrat. També se’n troba una a Mallorca i una altra a la comarca del Baix Camp i inclús a la Franja de Ponent.

Cavall Bernat

11

Les profunditats del parc: coves i avencs Cova del Frare Al canal de Can Pobla, a uns 890 metres d’altitud, se situen les tres obertures que donen entrada a la Cova del Frare. L’origen del nom ve perquè un monjo hi va viure antigament igual que ho va fer més tard Pere Penitent (Pere Costa) durant els seus últims anys de vida. En Pere era un noi que va fugir de casa seva per problemes amb la mare. Als 34 anys va decidir fer vida de penitent i va marxar a viure en una raconada del Montseny. Més tard es va traslladar a una balma de Sant Llorenç del Munt.

Dins de la cova s’hi han trobat indicis de vida prehistòrica, com restes iberes i romanes, així com estris neolítics. Entre els anys 1977 i 1980 s’hi van fer diverses excavacions, en les quals es va arribar a la conclusió que la cova va estar habitada durant el neolític antic. A les excavacions van trobar-hi restes fins a 175 cm de profunditat, el que és equivalent a 5 capes o estrats diferents.

Obertures de la Cova del Frare

Cova del Manel

Cova del Manel

Situada al massís de Sant Llorenç del Munt i al municipi de Matadepera. Té un recorregut de 788 m i un desnivell de 64 m, i es tracta de la cova de més recorregut del massís.

L'entrada té cinc metres d'alçada, i és força estreta. Superat un pas estret, anomenat la "Gatera del tub", trobem una xemeneia de sis metres, que és la primera comunicació amb el pis superior. Consta de diverses galeries i sales.

Destaca l’anomenat “Laberint del Caos”, espai format per un conjunt de galeries entre blocs, originades per un important procés clàstic.

Va ser descoberta el 1899 pels propietaris de la masia de Can Pobla. És una antiga sortida a l’exterior de l’aigua que drenava aquest sector del massís. Actualment, i únicament en casos de pluges continuades i fortes, només entren en activitat les tres galeries terminals.

Morral del Drac El Morral del Drac, també conegut com a Cova del Drac, és un monòlit situat al massís de Sant Llorenç del Munt. Es troba al vessant nord de la Mola i té una elevació de 980,2 metres. Es tracta de conglomerat de composició carbonatada (calcita, dolomita, aragonita o siderita, entre d'altres). Està format per dos grans blocs d'uns 32 metres d'alçada, separats en la seva base, deixant una gran obertura. Aquest forat travessa tota la roca. No és accessible ja que hi ha una alçada de poc més de dos metres. Segons com es miri, sembla l'ull d'un drac. És escenari d'una de les llegendes més antigues de Sant Llorenç del Munt, la llegenda del drac de Sant Llorenç.

Morral del Drac

12

Els Òbits Els Òbits són un conjunt de coves i balmes d’uns 130 metres de llargada que es troba al vessant de llevant d'un turó de 1.031 m d'alçada anomenat també turó dels Òbits. Al damunt d'aquest turó hi ha un planell conegut com el pla de les Pinasses.

Hi ha un debat per l’origen del seu nom, ja que hi ha qui diu que els Òbits prové de lloc d’enterrament i hi ha qui diu que el topònim correcte és el d’Obis o Obits sense l’accent, ja que prové de la pica abeuradora o menjadora pel bestiar que hi ha a prop.

Del segle XI al XIV, segons Antoni Ferrando, el lloc s’anomenava Albis o Olbis i es diu que la font dels Olbis s’utilitzava com a punt d’hidratació pel bestiar i això comportava conflictes entre l’abat del monestir de Sant Llorenç del Munt i el senyor del castell de Els Òbits Pera al segle XIV. A principis del segle XVIII, hi visqué un ermità que es feia anomenar Bartomeu, tot i que originalment es deia Andreu Joan Rico i era un exmilitar derrotat a la guerra de Successió. Sembla que el penitent vivia sol i sense preocupacions, ja que, segons Salvador Sanpere al llibre Fin de la Nación Catalana diu “su vestido era de grosero sayal, estaba siempre en desierto, comía hierbas y aquello que de limosna le daban los paisanos”.

Anys després, el mas dels Òbits va ser ocupat, des de meitats del segle XVIII fins a l’any 1860, per la família Vilet.

Uns anys després, durant la 3a guerra Carlista (1872-1876) els republicans de Terrassa i Sabadell van cremar la casa dels Òbits per a evitar que s'hi refugiessin els carlins. Amb el temps, les runes es van convertir en el refugi de pastors, carboners i excursionistes.

Cova de Santa Agnès

Cova de Santa Agnès

És una cova de 90 metres de longitud, que se situa a la banda esquerra de la canal que porta el mateix nom, al municipi de Matadepera i envoltada d'imponents penya-segats i abismes. La zona més oriental de la cavitat, la primera a la qual s'accedeix des del camí, és una balma d'uns 10 metres de fons i una secció de 5 x 2 metres, en un estrat molt argilós.

Seguint cap a ponent, es passa per un passadís de 5 metres i una secció que porta al vestíbul de la cavitat principal, que té uns 30 metres de recorregut; el terra té una successió de gours escalonats (petits dics naturals) i normalment plens d'aigua.

En el vestíbul principal, en l'extrem oest, hi ha un estret conducte amb un recorregut de 18 metres que ens porta a l'altra banda del cingle.

Avenc del Montcau Aquest petit avenc, de 20 metres de profunditat, està situat prop del coll d’Estenalles. Presenta dues boques no massa grans. Sembla que va ser explorat per primera vegada a primers dels anys 50 del segle passat.

Actualment, s’hi accedeix seguint la pista que comença al costat del Centre d’Informació del Parc i que porta cap al coll d’Eres. Un cop superada la primera pujada, per la dreta s’inicia un corriol que segueix la carena. Al pocs metres, un camí cap a l’esquerra, porta a la cavitat, que està guardada per una tanca. Té 1.056,7 metres sobre el mar, ja que l’erosió ha tingut i té un paper fonamental en la història geològica del Montcau.

Avenc del Montcau des de dues perspectives

13

Tot explorant les fonts de l’entorn Les fonts de les quals us parlarem són aigüerols que s’han creat a partir de la pluja i han anat creant camins a partir de les esquerdes de les pedres, fins a convertir-se en fonts.

LA FONT DE LA POLA: Es va descobrir gràcies a un pergamí de l’any 1336 trobat al mas de la Mata. Aquesta font està situada dins una balma obrada. No s’ha pogut saber si aquesta balma pertanyia al mas o simplement era un afegit. El 1592 la font ja no consta en el cens de població, ni la possibilitat d’un segon ús o desús d’aquest espai com a habitatge.

A finals del segle XX, la colla excursionista Joventut Terrassenca va decidir aprofitar aquest espai per reunir-se, i per fer-ho van instal·lar-hi una taula. També va utilitzar el degoteig d'aigua de la font per construir una cisterna, dipòsit i una gran pica al costat. A un costat de la font es troba un petit rebost que feien servir per guardar els estris per poder cuinar. Per poder fer servir aquests estris deixaven la clau allà, i calia donar algunes monedes per poder usar-los. Aquests estris, van ser allà fins que algú els va agafar i se'ls va emportar.

Taula de la Font de la Pola

La Font de la Pola

LA FONT DEL LLOR: Aquesta és sens dubte una de les fonts més emblemàtiques i concorregudes de la zona. Ja era coneguda el segle XI amb el nom de Loreda, situada pocs minuts de la casa modernista del Marquet de les Roques. Es diu que el seu nom ve d'un llorer que creixia allà. Actualment, no hi ha cap rastre d'aquest arbre, i el que s'hi troba ara és un plataner.

La font neix sota el coll d'Eres i, passada la font, es forma un torrent, anomenat el torrent de la font del Llor i s’ajunta a prop de Can Brossa amb el Torrent de la Pregona. Junts, formen el Torrent de la Vall d'Horta, tributari del riu Ripoll.

L'aigua de la font brolla directament de la roca conglomerada per diverses surgències. Aquesta està envoltada de molses, falgueres i altres espècies de plantes d'ambient humit.

Font del Llor

14

Masies: entre camps i cultura Gran part de les masies que hi havia antigament dins l’entorn del Parc han desaparegut o estan totes en ruïnes. Les que han quedat, ben poques estan en bones condicions.

Un fet interessant de les masies és que, quan hi havia les guerres civils, els transeünts, és a dir, gent que intentava fugir i buscar refugi, anaven a les masies. Per saber si serien ben acollits en aquella masia miraven si a l’entrada tenien un xiprer, ja que aquest representa l'hospitalitat.

El Marquet de les Roques Situada al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, ja es trobava documentada des de l'època medieval. L'any 1895 va ser restaurada per l'avi del poeta Joan Oliver "Pere Quart" en mans de l'arquitecte Juli Betllevell i Arús, deixant una altra vegada un aspecte de masia i de casa-castell senyorial.

Té un nucli arquitectònic format per diferents cossos juxtaposats. Encara es conserva l'antiga masoveria adossada a l'edifici principal; altres espais que formen el conjunt són les corts i la capella. Està construïda amb pedra aglomerada del país i maó vist.

Marquet de les Roques

Actualment, és un centre actiu per a la promoció, dinamització i organització d'activitats literàries, artístiques i educatives que també tracten els valors culturals i la natura del Parc Natural i de tot el seu context geogràfic.

Els Hostalets del Daví Els Hostalets del Daví o Hotel de la Mort està situat a la carena del Camí Ral, a mig camí de la Barata i Sant Jaume de Vallhonesta. Està en ruïnes i, de la construcció originària, només en queden les restes de les diferents edificacions que formaven part d'aquesta unitat. Els edificis són de planta rectangular, amb coberta a un sol vessant, de teula àrab. L'accés a l'hostal es feia per una portalada de pedra de la qual només es conserven els dos contraforts.

Aquest territori patia actuacions bandoleres i d'escamots armats. Està documentat que el juliol del 1850 hi hagué un afusellament de tres membres d'un partit republicà. Les llegendes conten que l’hostaler es dedicava a robar i a Ruïnes dels Hostalets del Daví matar els viatgers més adinerats.

L’edifici es va abandonar a finals del segle XIX, quan el nombre de viatgers es va reduir considerablement a causa de les noves rutes per carretera i ferrocarril que havien sorgit entre Barcelona i Manresa.

15

La Roca La masia la Roca és una de les més grans situada a l'entrada de la Vall d'Horta, al terme de Sant Llorenç Savall.

Fou escenari d'actes vinculats al bandolerisme.

Documentada des del 1300-1330, encara que no es descarta que sigui més antiga.

La masia va estar sotmesa al domini del castell de Pera.

A finals del segle XVI, el seu propietari, Valentí Roca, va adquirir el molí fariner que hi ha al costat de la masia. Al llindar de la finestra del mas (part superior) hi ha una inscripció del 1558.

Imatge de la masia, l’any 1928

Masia la Roca

L'estructura principal consta de planta baixa, un pis i golfes i té la coberta a dues aigües; a la façana, hi ha la porta d'entrada amb arc de mig punt adovellat. A l'esquerra de la façana s'aixeca un altre cos amb una galeria d'arcades, que abans era utilitzada com eixugadors.

Una de les finestres té la llinda i els brancals decorats amb fines columnes petites, figures d'animals i altres elements decoratius.

A finals del segle XX va ser restaurada, oferint una imatge de gran casa pairal, tal com probablement havia sigut.

La Muntada Aquesta masia és un dels edificis més antics de la Vall d'Horta. El propietari era un dels senyors del Castell de Pera (segle XI-XII). Aquest era fill del mas Joan Muntada, minyó de Sant Llorenç Savall, famós bandoler de la quadrilla d'en Perot Rocaguinarda (segle XVII).

D'aquesta masia destaquen el rellotge de sol, l'era i un parell de finestrals de pedra i mur. Actualment ha tingut diverses restauracions.

Masia la Muntada

L’edifici va ser adquirit per la Diputació de Barcelona l'any 1998, i a hores d'ara és una masia on es cultiva la viticultura ecològica i social, i també s'elabora vi.

La Mata El mas de la Mata és una masia antiga del segle XVI, situada al terme de Mura. Els propietaris del mas, però, asseguren que la casa està documentada des del segle XII. Era un mas agrícola de 14,81 hectàrees.

Va ser adquirida per la Diputació de Barcelona l’any 1995. Allà se situa actualment l'Oficina del Parc. És de planta rectangular i coberta a dues vessants. Un pati tanca el mas per la cara de ponent. Consta de planta baixa i dos pisos.

Mas la Mata

16

Castells i monestirs, fortaleses amb personalitat Castell de Pera Es troba al capdamunt d'un turó, al qual s'ha adaptat perfectament. Sembla que tenia dues entrades, una pel nord i una altra a l'est. Aquestes ruïnes es troben en el municipi de Sant Llorenç Savall, a 743 metres d'altitud, i són d'estil romànic, del segle X. La primera referència documental és de l'any 1018; després, els documents ens indiquen que va anar canviant de mans fins que l'any 1378 es va vendre a la família Sentmenat, que encara n'eren els amos al segle XVIII. El nom de Pera ve del llatí "Petra" i fa referència al gran bloc de conglomerat que envolta el conjunt.

Les restes que en queden són poques, però hi podem veure el que segurament va ser la capella, la teulada d'una torre rodona i el pany de muralla occidental.

Restes del castell de Pera

Castell de Rocamur

Restes del castell de Rocamur

El Castell de Rocamur es troba a llevant del cim del mateix nom. És un dels índrets del massís dels que es coneixen menys dades. Les seves poques ruïnes van estar durant molts anys oblidades i no van tornar a ser identificades fins l’any 1983.

La primera referència escrita del castell és l’any 1157, quan Albert de Petra, senyor dels Castells de Pera i Rocamur, va fer jurament de fidelitat al comte Ramon Berenguer IV. Aquesta dada fa pensar que la fortalesa es va construir cap els segles IX o X com una extensió del Castell de Pera per a protegir-se dels sarraïns.

Parc

Amb l’avançament de la reconquesta cap al sud, la fortalesa va anar perdent la seva funció i va ser abandonat.

Els pagesos van aprofitar les pedres per construir o ampliar els seus masos. D’aquesta manera, el castell va ser esborrat de la memòria col·lectiva.

Actualment, només queden uns fragments de murs a les bandes de llevant i de ponent, així com uns forats excavats a la roca en la vessant nord.

17

Castell de Mura El Castell de Mura és un dels edificis amb funcions defensives que es va construir per facilitar que durant els segles IX i X es poguessin repoblar les valls del nord del Montcau. Va ser construït damunt d'un turó situat davant mateix del Montcau i enlairat per sobre dels torrents d'Estenalles, La Vall i Nespres.

En un principi va tenir com a objectiu principal donar seguretat als pagesos que optaven per instal·lar-se a la zona, assumint el risc que comportava la seva proximitat al riu Llobregat, que encara marcava la frontera amb els àrabs.

Els atacs i invasions dels sarraïns des de principis del segle VIII havien provocat el despoblament de la major part del Vallès i el Bages.

Restes del castell de Mura

Molts habitants van fugir cap al Pirineu, però alguns es van amagar als indrets més esquerps del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac i vivien a les coves i balmes. Amb l'avançament de la reconquesta, la tasca de protecció ja no va ser necessària i els castells es van transformar en un centre de poder feudal. Això va significar sovint l'explotació dels pagesos fins arribar, a vegades, a l'espoli.

En el cas de Mura, cal destacar el personatge Humbert de Rocafort, al qual s'atribueixen cap al 1284 molts actes de violència, inclosos incendis, empresonaments i assassinats. Els senyors feudals del castell es van anar succeint fins l'any 1400, que va ser adquirit al rei Martí l'Humà per la família Comes, de Manresa i van mantenir el senyoriu a Mura fins el segle XIX. El Castell va anar entrant en decadència fins el seu abandonament total. En un cens de 1592 ja no hi apareix.

Monestir de Sant Llorenç del Munt L'antic monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt se situa a la Mola (1.103,25 m). Està format per l'església i un espai tancat, adossat a migdia, que dona accés a l'hostatgeria.

L’església va ser construïda entre el 1045 i el 1064, té planta de creu grega, amb tres naus i tres absis. L’edifici té quatre portes, dues de petites al transsepte, una a ponent, i l'altra a migdia. Les naus estan separades per pilars.

Després de la construcció de l’església es va construir el campanar, una torre de base quadrada que va quedar inacabada.

Monestir de Sant Llorenç del Munt

Pel que fa a la història, l’any 947, s'esmenta per primer cop. L’any 1013, el comte Ramon Borrell va adquirir i dotar de propietats l’església, per a la fundació de l’abadia benedictina independent, de la qual en fou el primer abat. El principal impulsor del nou monestir va ser l’abat Odeguer, qui va iniciar la construcció de l’església romànica actual. La comunitat era d’uns 14 monjos. Un incendi de l’església l’any 1450 va provocar la progressiva decadència del monestir i, a partir del 1505, només hi resideixen dos sacerdots. Durant la Guerra del Francès, l’any 1809, el monestir és saquejat i va quedar totalment abandonat i destruït fins l’any 1868 en què el mossèn de Sant Llorenç Savall, Antoni Vergés, va començar-ne la restauració. Es tornà a obrir l’any 1871 com a habitatge als espais on hi havia les dependències del monestir. És espoliada de nou durant la Guerra Civil, i posteriorment, entre els anys 1948 i 1950, l’arquitecte Josep Maria Ros i Vila restaurà les restes del monestir per convertir-lo en hostal.

A partir de l’any 1987, en què és declarat el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, és gestionat per la Diputació de Barcelona.

18

Entrevistem a... Àngel Miño Director del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac Àngel Miño és des de l'any 2004 el director general del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El primer cop que hi va venir va ser amb un grup d'escoltes. Es va convertir, més tard, en el segon biòleg adscrit a la Xarxa de Parcs Naturals. El seu primer destí va ser el Parc del Montseny, fins que va substituir, a Sant Llorenç, l'històric Pau Pérez.

Què va ser el que et va captivar del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac la primera vegada que el vas visitar? Quan va ser?

La primera vegada que vaig venir tenia uns 12 anys més o menys. Hi vaig venir amb un agrupament escolta, perquè es va fer una concentració d'escoltes de tot Barcelona, a Can Robert, als plans de Can Robert. Si us podeu imaginar una acampada de... En aquella època, als anys 70, es feien acampades a tot arreu. Hi havia més de 100 tendes de campanya i 300 o 400 boyscouts donant voltes per allà i corrent amunt i avall. Aquesta va ser la meva primera experiència aquí a Sant Llorenç.

Com has arribat a ser el director del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac?

Vaig optar per un concurs d'oposició, unes vacants que hi havia. Es va reformar l'àrea de parcs i llavors va ser un moment en què es van obrir les direccions de diversos parcs i vam optar, alguns companys i jo, a les oposicions de diversos parcs.

Com va afectar la pandèmia de COVID-19 la gestió del Parc Natural?

La pandèmia de la Covid va provocar una absència total de visitants durant un temps i després una expansió de turisme molt forta. Hi va haver uns mesos sense cap freqüentació, ja que només venien els companys de manteniment per fer algunes tasques de manteniment continu, que no es podien deixar.

Hi havia un servei de guarderia que es mantenia també per vigilància i la visita dels tècnics, que pujaven per veure que tot funcionés bé. Posteriorment, amb l'obertura dels espais, el que va succeir és que es va multiplicar per dos la freqüentació. I, sobretot, va succeir que alguns llocs que no eren gaire visitats, com tota la zona de l'Obac i fins i tot també les zones de Castellar i Sant Llorenç, la vall d'Horta, per exemple, es van omplir de visitants; abans hi havia poca freqüència de gent en aquests espais i a partir d'aquell moment s'ha multiplicat.

En relació amb els incendis, quins han sigut els últims incendis que ha patit el Parc i quines han sigut les conseqüències?

L'últim incendi ha estat el del Pont de Vilomara fa dos anys, a l'estiu i va afectar una petita part de Parc i una altra zona més àmplia, de fora del Parc, la zona del Pont de Vilomara i Rocafort. Si aneu per allà, veureu tota l'afectació. Anteriors a aquest, l’any 2005, hi va haver el de Talamanca i el 2003 el de Sant Llorenç. Després, altres petits incendis, però sense gran importància.

Els incendis afecten la gent perquè hi ha un gran sentiment de pèrdua en la societat del voltant. La gent de Sant Llorenç encara sent l'incendi com una pèrdua, que afecta, és molt emotiu. El mateix passa a la zona de Talamanca i al Pont. La gent ho veu com una afectació pròpia.

Quina és la situació actual del Parc? Ha afectat l’actual sequera que patim a la regió?

Des d'aquí ja es poden veure algunes afectacions. No és tan preocupant com a les zones més al nord, perquè la vegetació que està afectant més són les espècies que tenen les arrels superficials. Des del punt de vista arbori, els pins són les espècies que tenen les arrels més superficials. Llavors les zones amb més densitat de pins són les que estan patint més aquesta sequera i si anem cap al nord de la província ho veureu.

19

Aquestes zones, com Sant Llorenç, que tenen tanta cobertura d'alzinar, no es veuen tan afectades. De fet les alzines no estan gaire afectades, algunes zones amb sol poc profund segurament, però, majoritàriament, els pins són els que més pateixen.

Com respon el Parc a la creixent pressió de visitants en àrees com la Mola i el Montcau, i quines són les mesures que s'estan considerant per gestionar aquest augment de visitants?

Doncs, inicialment tractem d'endurir els camins i que aquests camins o el pas de les persones afectin el mínim possible a les zones. Al Montcau hem fet una mena d'itinerari amb unes cordes o unes bandes aixecades perquè la gent no surti del camí marcat. Vam fer un projecte inicial, que va ser rebutjat fa 10-12 anys per l'Ajuntament de Mura, perquè li semblava que era aportar elements estranys al medi. Llavors el que vam fer va ser delimitar el camí amb cordes, però arran de terra.

Això ha anat bé, ha anat desafectant zones molt àmplies i llavors l'afectació s'ha reduït, però hem d'insistir en les zones més altes i llavors el que hem fet ha sigut aixecar ara les cordes. Aquest és un procés que, en els grans parcs americans i australians, per exemple a Aiger Rock, a Austràlia... coneixeu el parc aquest que es veu com una gran pedra enorme al mig del desert? Aiger Rock es pujava fa 30 anys a peu tranquil·lament. Després van posar un sistema com el nostre, amb unes varilles aixecades i unes cordes i, finalment, el que hi ha és una passera aixecada amb fusta per evitar l'erosió. Són processos que, malauradament, amb la generalització o la democratització de l'excursionisme, de la sortida de la societat, de la sortida al medi natural, per l'ús tan excessiu, produeix problemes i aquests problemes s'han de solucionar. Són solucions que creen un cert rebuig per la societat, però després és l'única manera de mantenir el medi. Els parcs americans arriben a muntar i desmuntar aquestes estructures cada temporada.

Quines mesures s'estan implementant per abordar el problema dels motoristes dins del Parc i com col·labora amb altres autoritats per fer complir aquestes regulacions?

Sí, tenim una col·laboració amb totes les autoritats, Mossos d'Esquadra, Cossos d'Agents Rurals...

Però el projecte que vam encetar ja fa anys és el de promoure el transport públic. Aquesta és la qüestió sobre la qual estem treballant. Tenim una línia de transport públic en el centre del Parc i una altra en el vessant occidental, a la zona de Terrassa i Rellinars, que es produeix sota demanda.

L'ideal seria que hi hagués una línea continua d’autobusos, però fa dos anys que tenim l'ús d‘autobusos sota demanda. Aquesta és la nostra proposta i ara hi ha un projecte de Next Generation mitjançant el qual aquests propers anys posarem uns sensors als aparcaments d'aquest eix central. És a dir, posarem uns comptadors de vehicles i una barrera i quan s'ompli i arribi a la seva capacitat es tancarà.

Quins són els reptes més grans als quals s'enfronta actualment el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac en termes de conservació i gestió de l'espai natural?

Diria que no és només el Parc, el Parc i la societat. Hauríem de trobar la manera de lligar la conservació no només a àmbits circumscrits a un espai per una línia, sinó a àmbits d'ocupació. Per exemple, l'àliga cuabarrada. Aquesta espècie niua dins del Parc, però no fa el 100% de la seva vida al Parc, sinó que la seva pervivència no depèn únicament de la gestió que es faci al Parc, sinó que depèn de com vivim i quantes zones de conreu hi ha al voltant, de quin paisatge tenim en zones molt més àmplies. El repte és que els parcs han estat un model de preservació d'espais des d'una època en què no hi havia cap llei que protegia aquests espais a una època en què la societat s'està adonant que sí hem de conservar la biodiversitat. Aquesta biodiversitat no es troba únicament en els espais naturals, sinó que es troba en zones més àmplies.

20

Quin consideres que és l'èxit més gran del Parc Natural durant la teva gestió com a director general?

El fet de contribuir que els espais naturals siguin estimats com a propis per la societat, més que no pas algun projecte concret. Des d'aquest punt de vista, podríem destacar el Bus Park; l'arranjament del manteniment del patrimoni històric; les obres en masos antics, com aquest de la Mata, o recuperar l'Obac Vell, o promoure l'arqueologia de la cova Simanya, on hem trobat restes de neandertals del poblament antic. Tot això es dona i podríem trobar exemples en molts indrets, però el que de debò contribueix a la conservació d'aquests espais és l'estima que la societat té d'aquests llocs, que “adquireixin” com a propis aquests espais i que ofereixin tota la seva estima i entenguin que la gestió que es fa o les limitacions que es puguin donar són pel bé de la societat, no només del medi, sinó de tota la societat, i que puguem gaudir-ne durant molt més temps.

Quin és el teu racó o lloc preferit, que destacaries per la seva bellesa?

Home, els llocs més macos, evidentment, i els més singulars són els que són més freqüentats, però tinc prohibit dir la Mola. Tot el recorregut de la carena del Pagès, que és fantàstic, i d’itineraris similars que tenen molta vista i donen visió de paisatge, que és el que més ens agrada... Quan fem excursions és per tenir bones vistes i tenir un paisatge agradable, però tota la banda de l'Obac, que és la part més oblidada, el propi camí des de l'aparcament de l'Alzina del Sal·lari i pujar i travessar cap a Rellinars, és un itinerari maquíssim, que també té moltes zones altes on no hi ha la quantitat de gent que hi ha en aquesta banda.

Com veus el futur a 10 anys vista del Parc? I d'aquí 30 anys?

D'aquí 10 anys no veuré grans canvis en el sentit legal que comentava, de transcendir aquest tipus de legislació, perquè aquests processos són molt lents i els hem encetat ara i no ens en sortim.

Jo diria que en 10 anys serà d'una manera similar, haurem racionalitzat segurament els usos, haurem promogut el transport públic, hi haurà un accés més racional en els espais, haurem treballat dintre de les nostres possibilitats en mitigar l'erosió d'aquests camins més freqüentats, però no auguro grans canvis legislatius que promoguin aquesta idea de conservació que transcendeix els límits del Parc. I a 30 anys vista tinc més esperances que això pugui donar-se, que pugui transcendir la conservació, si no urbanísticament o legalment, els àmbits quant a gestió d'espècies, per exemple.

31

Àngel Miño (director general del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac).

Agraïm a Àngel Miño la seva col·laboració i predisposició per poder conèixer una mica més la seva tasca 21

Llegendes, goigs i cròniques Llegendes La llegenda del pescador de canya a Santa Agnès Segons conta la llegenda, un pare i un fill de la vila de Sant Llorenç Savall eren molt pobres, no tenien res per menjar durant els dies de Festa Major i, per aconseguir-ne, van marxar a la muntanya de Sant Llorenç del Munt.

Al voltant de la cova de Santa Agnès hi havia un ramat d'ovelles. El pare va pujar sobre una pedra i amb la canya va simular que pescava com si estigués al mar. El pastor de les ovelles el va veure i va pensar que estava boig, però, passada una estona, el pescador va cridar que havien picat, va llençar la canya i va desaparèixer. Quan va enfosquir, el pastor amb el seu ramat comptat, van marxar a la cova dels Òbits, però es va adonar que li faltaven dues ovelles, llavors va ser quan es va recordar del noi que pensava que estava boig. Finalment, quan va arribar la Festa Major, va sortir una flaire de carn a la brasa d’aquesta casa humil de la vila de Sant Llorenç Savall.

Els moneders falsos dels Òbits En una història ambientada amb els pilers (persones que fan piles de carbó) que treballaven al Sot de la Ravella, destaca un incident en les Casetes del Bufí. Durant una nit tempestuosa, mentre es refugiaven prop del foc, un dels carboners va sentir un soroll estrany en remenar els tions. Investigant, va trobar dotze monedes de vint sous i se les van repartir entre els quatre membres que eren. El grup va decidir observar per trobar la font d'aquesta fortuna, però, per no aixecar sospites, s'allotjaren temporalment a una cabana propera.

Entre ells hi havia en Manel del Fum, qui, desconfiat, sovint buscava en secret noves troballes. Un dia, descobreix una bossa plena de monedes i l'amaga, i planeja abandonar els pilers per viure de la fortuna. Durant una festa a Sant Llorenç Savall, en Manel s’amaga els diners i decideix deixar els seus companys i quedar-se a la vila.

Quan comença a gaudir de la seva nova vida, com la d’un príncep, la seva riquesa crida l'atenció, fins i tot del batlle, que sospita de l'origen dels seus diners, ja que és impossible que un piler tingui tantes monedes.

Cova dels Òbits

El drac de Sant Llorenç És una de les llegendes més conegudes de la zona. Al s. IX, el comte Guifré, juntament amb altres barons i comtes, lluitava contra els sarraïns per reconquerir el país. Aquests darrers van decidir portar de l'Àfrica una bèstia monstruosa per fer front als atacs comtals i la van amagar en una petita cova de la muntanya, la cova de Santa Agnès. Però, la bèstia s'anava fent grossa i la van haver de traslladar a una altra cova més gran.

Aquest drac, alimentat amb bestiar i abandonat en enrarir-se,

Drac de Sant Llorenç

va causar estralls en la regió, sembrant el pànic entre els habitants. Guifré, alertat pels seus súbdits, va enviar un cavaller, que va haver d'enfrontar-se personalment al drac. Després d'una lluita èpica, el cavaller va derrotar la bèstia, que va caure morta al Puig de la Creu, a Castellar del Vallès.

Al llarg dels segles, la llegenda s'ha transformat i reinterpretat, fusionant fets històrics amb elements simbòlics.

22

En Capablanca

Dibuix d’en Capablanca

La llegenda explica que Capablanca era un pagès humil, que es guanyava la vida fent de mosso de bastaix (ofici de transportar coses de pes a coll) per les masies de la comarca. Després, es converteix en bandoler perquè un dia, després d’haver cobrat, va ser assaltat, robat i maltractat a Manresa per una colla de lladres; ningú el va ajudar i va prometre que mai més tornaria a guanyar-se la vida honradament i que a partir d’aquell dia viuria d’allò que robaria als altres. Cobert amb una capa blanca i armat amb un pedrenyal, aterria als viatgers al camí ral de la Serra de l'Obac. Estenia la seva capa al terra i els amenaçava perquè deixessin els diners i objectes de valor.

Com que coneixia el terreny, s'amagava en coves i avencs inaccessibles que ningú coneixia. S’esmenta que utilitzava un giny secret per escapar. El seu destí final és incert, ja que uns diuen que va ser finalment agafat i pres pel sometent i altres afirmen que va morir sota una bota de vi.

Goigs L'Alabança de l’insigne Diaca Màrtir Les esglésies de Sant Llorenç del Munt contenen en els seus cants, com tota església cristiana, almenys un goig. Els goigs més populars referents a Sant Llorenç del Munt són els Goigs en referència a l'Alabança de l'insigne Diaca Màrtir ''que es venera en l'antiquíssima església abacial del monestir del Munt del Vallès, i de la qual és titular''.

Goig en alabança al Diaca Màrtir de Sant Llorenç

Ambdós goigs van ser elaborats per un autor/a que encara és desconegut fins avui dia. Té el text repartit en tres columnes, amb orla de motius geomètrics.

Existeixen diversos exemplars d’aquest goig, de diferents èpoques, amb caixes, orles i tipografia variada impreses a Sabadell, Terrassa i a Barcelona. Aquest exemplar es preserva en el fons del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, dipositat a la Biblioteca de Terrassa.

Goig en alabança de Nostra Senyora

23

Cròniques Bandolers a can Pèlecs L'any 1626, a la masia de Can Pèlecs va ocórrer un intent de robatori per part d’uns bandolers que es dirigien cap allà. La dona de la masia, Eulàlia, va posar a prova la valentia d’ells i d’alguns veïns.

El dia de l'incident, Jaume estava treballant en el camp quan va veure uns bandolers apropant-se a la masia. Ell els saluda cordialment, com és costum al poble, però es manté alerta. Més tard, el seu fill arriba amb la notícia que hi ha uns homes sospitosos. Jaume envia un missatge a la seva esposa perquè tanqui la porta principal de la casa.

Eulàlia Pèlecs, preocupada per la situació, segueix les instruccions del seu marit. Poc després, el pastor de la zona adverteix que els bandolers s’estan apropant. Eulàlia, des de la finestra, observa com dos homes s’apropen armats i preparats per entrar. Ella, amb l'ajuda dels veïns, aconsegueix tancar les portes a temps, aconseguint fer fora als lladres, que s'adonen que el seu pla ha sigut descobert.

Després d’aquest incident, la parella avisa a les autoritats, que porten una investigació. Encara que els assaltants no van ser identificats, la ràpida acció i cooperació de la comunitat evità una tragèdia major.

Masia de Can Pèlecs

Un viatge accidentat

Camí Ral del Coll de Daví

Durant els segles XVI i XVII cap indret de Sant Llorenç del Munt va ser tan violent com el camí Ral del Coll de Daví que connectava amb Barcelona diferents ciutats com Sabadell, Terrassa, Manresa, Cardona i Solsona. Va ser escenari de diferents robatoris i agressions preparades per un grup de quatre bandolers. Aquest camí era vital pels comerciants i viatgers, fent, que la seva importància fos un objectiu freqüent pels crims.

L'any 1591, tres viatgers van ser víctimes d'un assalt, mentre es dirigien de Barcelona a Solsona. Els viatgers van ser advertits dels perills del camí, però ells van decidir continuar amb el seu recorregut. Durant el viatge, els tres homes van ser sorpresos per set bandolers armats, que van emportar-se totes les seves pertinences i els van deixar lligats. Durant el dia, altres viatgers van ser lligats a la mateixa zona.

L'endemà, els homes van presentar una denúncia a Manresa, juntament amb els altres viatgers que van ser víctimes d’aquest grup de criminals. Tot i la quantitat de denúncies, els bandolers eren difícils de capturar, a causa de la complexitat de perseguir aquests grups i la falta de recursos.

L’incident demostra la violència i la inseguretat que caracteritzava el Camí Ral del Coll de Daví durant aquells anys.

24

La ruta Pel Montcau i la carena del Pagès Aquesta ruta és una una gran opció per fer una sortida enriquidora per un dels parcs naturals més rics de Catalunya. Aquí podrem veure diferents paisatges naturals reservats i exemplars de fauna pròpia de la zona.

El grup, de camí al Montcau

La ruta comença al Coll d’Estenalles on hi ha una oficina d’informació.

Comencem a caminar el camí asfaltat fins arribar a un camí a la dreta, que ens porta a l’avenc del Montcau. A continuació tornem al camí principal per començar l’ascens al Montcau. Aquest cim té una alçada de 1.056 metres sobre el nivell del mar. Per pujar, tot i que el camí està marcat, cal anar amb compte en alguns trams. Allà hi ha diferents tipus de vegetació típica d’aquest cim, entre elles vegetació rupícula.

De baixada del Montcau ens dirigim cap al Coll d’Eres, on cal fer una parada obligatòria per tal de veure el monòlit dedicat a Joan Maragall. Va ser inaugurat el maig de l’any 1961, en recordatori al pas de l’escriptor per la zona.

Des del Coll d’Eres ens dirigim cap al camí que porta a la Mola, tot fent una parada al Roure de Palau, que es caracteritza perquè és un monumental arbre d’uns 30 metres d’alçada. Aquest roure té com a curiositat que era un punt de trobada per als carboners. Tornem enrere i iniciem el retorn al punt de sortida, al Coll d’Estenalles. Travessem la carretera per fer una visita a la masia de la Mata, on hi ha l’Oficina del Parc Natural. A finals de 2024, aquesta masia es convertirà en el Centre de seguiment, divulgació i recerca de la Xarxa de Parcs naturals de la Diputació de Barcelona.

El grup, al Coll d’Eres

La masia de La Mata

Vistes al Montcau des de la masia La Mata

El grup, davant del Roure del Palau

25

Entre boscos i codines: el medi natural Un tresor amb milions d’anys d’història geològica

El turó dels Cortins

Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac és un Parc Natural d’exploració obligatòria pels amants de la natura. La seva fauna i la seva vegetació configuren un paisatge encantador, únic al nostre país. El cim més alt d’aquest espectacular Parc Natural és la Mola, amb 1104 metres d’altitud sobre el mar. A més a més, hi ha altres atractius, com la presència d’un dels jaciments de restes de neandertals més importants d’Europa.

Atreveix-te a conèixer els secrets i les meravelles d’aquest increïble Parc Natural a cavall de les comarques del Bages, el Vallès Occidental i el Moianès.

Catalunya a l’inrevés Aquest

es tracta

d’un parc

El Montsen y, bosc natural,Aquest va sernatural del que a declarat Vallès oriental diferènci que forma a d’un patrimoni de parc nacional,la biosfera part per la de la serralada és més UNESCO permissiv del a cara l’any 1978 prelitoral, està l’activita (fa relativam situat t humana, a 24 ent permete poc), i perquilòmetres en línia n executar tant és recta del activitatsmolt importan com l’explotat tant mar, amb un biològica desnivell ció de de 1700 boscos, ment com el ramat culturalm metres. d’alguns ent. animals, la plantació

Per poder explicar la formació geològica de Sant Llorenç del Munt i la serra del Obac cal tirar enrere uns 45 milions d'anys.

En aquella època, anomenada pel geòlegs eocè, Catalunya estava completament capgirada: on avui hi ha mar hi havia terra, mentre que Sant Llorenç del Munt i l'Obac constituïen la frontera amb la costa d’un mar interior que s’obria cap a l’Atlàntic.

La gran majoria de rius que hi havia a la regió anaven a parar a aquesta costa, arrossegant gran quantitat de còdols que s’acumulaven a la desembocadura.

Posteriorment, el xoc la placa tectònica de la península ibèrica contra la placa euroasiàtica va comportar l’aixecament dels Pirineus i, de retruc, la desaparició d’aquest mar interior.

L’enfonsament de la depressió del Vallès i el conseqüent alçament de la Serralada Prelitoral van acabar de configurar el massís tal com el veiem avui dia.

de noves

espècies …

26

La major part d'aquesta serralada està formada per conglomerat, una roca sedimentària, resultat de la unió d'aquests còdols amb un ciment natural de carbonat de calci (CaCO3).

Aquesta ciment es dissol fàcilment en reaccionar amb l’aigua de la pluja i el CO2 atmosfèric en un procés anomenat carstificació que comporta la formació de la gran quantitat de coves i avencs que esquitxen tota la muntanya.

Vista superior de l'avenc del Montcau

Una de les coves més famoses d'aquesta serralada és la cova Simanya, on s'han descobert restes de neandertals de fa més de 40 milions d’anys. Per a ser més concrets, s’hi han trobat exactament un total de 54 ossos humans que corresponen, com a mínim a tres individus. Aquest és considerant un dels jaciments de neandertals més importants d’Europa.

Entrada de la cova Simanya vista des de l’interior

Una flora singular La vegetació de Sant Llorenç del Munt i l’Obac està dominada per l’alzinar, un tipus de bosc mediterrani que té com a arbre principal l’alzina (Quercus ilex). Aquesta està acompanyada per un grapat d’arbustos característics, tals com el galzeran (Ruscus aculeatus), el marfull (Viburnum tinus) o el boix (Buxus sempervirens). També destaca la presència d’algunes lianes, com ara l’heura (Hedera helix) o el lligabosc (Lonicera implexa).

Un alzinar barrejat amb roure recobreix les parts altes del massís

L’alzinar mediterrani és un bosc força fresc. Hi ha ombra durant tot l’any i una humitat relativa més o menys elevada. L’arbre dominant és l’alzina (Quercus ilex). En tractar-se d’una espècie típicament mediterrània, adaptada a un clima sec i calorós, les seves fulles són perennes i endurides. La manca d’aigua fa difícil la supervivència de les plantes de fulla caduca, ja que el rebrot a la primavera necessita una quantitat notable d’energia i aigua.

27

El galzeran (Ruscus aculeatus) és un arbust de fulles perennes de la família de les Asparagàcies. Es caracteritza per la forma de fulla de les seves tiges i perquè fa flors solitàries, verdoses o liles. Els seus fruits són unes característiques baies vermelles.

Pot viure des del nivell del mar als 1000 metres d’altura, preferentment en sòls fèrtils i zones amb ombra.

Galzeran (Ruscus aculeatus)

El boix (Buxus sempervirens) és una espècie d’angiosperma de la família Buxàcies, freqüent a Catalunya. És una espècie que creix en terra fèrtil i prefereix l’ombra lleugera, ja que exposar-la al sol pot provocar la cremació de les seves fulles. Aquest arbust tolera molt bé les sequeres, per això ha sobreviscut a aquests darrers anys de manca d’aigua.

Boix (Buxus sempervirens)

L’orella d’os, (Ramonda myconi), és una planta de la família de les Gesneriàcies, considerada un fòssil vivent de la vegetació tropical. Les seves fulles són perennes i tenen abundants pèls, curts i blancs, que li donen el nom d’orella d’os. Es troba als Pirineus, Navarra, Aragó i Catalunya, i habita a les ranures de roques calcàries i conglomerats.

Orella d’os (Ramonda myconi)

La corona de reina (Saxifraga callosa) és un endemisme de Montserrat i Sant Llorenç del Munt.

Constitueix corones de fulles espatulades, característiques de les roques del Prepirineu. Aquestes fulles, a través de porus situats als seus marges, excreten l’excés de carbonat de calci.

Corona de reina (Saxifraga callosa)

El bruc d’hivern (Erica multiflora) és un arbust perenne que arriba a mesurar 2,5 metres d’alçada.

Presenta fulles d’un color verd fosc i grans inflorescències amb sèpals de color rosa i corol·les de color rosa, blanc o púrpura. És comú de l’ambient mediterrani i es troba a diversos tipus de terreny per la capacitat de desenvolupar-se sense arrelar fons.

Bruc d’hivern, (Erica multiflora)

28

Gaigs, merles, àligues i altres menes d’ocells Pel que fa a la fauna més representativa del Parc, cal destacar l’abundor d’espècies d’aus. Passejant pels boscos és relativament fàcil observar el pit-roig (Erithacus rubecula), el tudó (Columba palumbus), la merla (Turdus merula) o el gaig (Garrulus glandarius), mentre que a les parts més baixes del massís hi podem trobar puputs (Upupa epops) o caderneres (Carduelis carduelis), per posar només alguns exemples. Cal destacar la presència de l’àliga cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), que nidifica de forma ocasional a les cingleres i és espècie protegida al nostre país.

L’àliga cuabarrada (Hieraaetus fasciatus)

Entre els mamífers, podem destacar la guineu (Vulpes vulpes), el toixó (Meles meles), l’esquirol (Sciurus vulgaris) i la geneta (Genetta genetta).

Aquests darrers anys també s’ha constatat la presència de la llúdriga (Lutra lutra) a les aigües del Ripoll, al vessant oriental del massís de Sant Llorenç del Munt. Fa unes dècades, s’alliberaren alguns exemplars de cabirol (Capreolus capreolus) i avui dia aquest ungulat a esdevingut abundant. Però, si hi ha una espècie representativa del Parc, tant per la seva abundància com pels danys que causa a l’agricultura i als ecosistemes naturals, aquesta és sens dubte el senglar (Sus scrofa).

Sciurus vulgaris

El senglar (Sus scrofa) ha esdevingut una autèntica plaga

Un cargol i un escarabat únics Al Parc Natural habiten algunes espècies endèmiques que tan sols podem trobar aquí o, com màxim, en alguna àrea propera.

Les codines del Montcau són l’hàbitat natural d’un cargolí que només trobem en aquesta zona del massís: el Xerocrassa montserratensis. Per altra banda, a les coves i avencs hi trobem una espècie d’escarabat que només viu a Sant Llorenç del Munt i a Montserrat: el Troglocharinus kiesenwetteri.

Ambdues espècies constitueixen dos tresors faunístics que cal preservar.

Troglocharinus kiesenwetteri

29

Refugi poètic d’escriptors

La literatura generada en espais de Sant Llorenç del Munt, tant culta com popular, reflecteix la riquesa cultural i natural de Catalunya, amb poesia i narrativa que captura per la seva bellesa i tradicions.

La colla de Sabadell La Colla de Sabadell (anomenada també Grup de La Mirada o “Coro” de Santa Rita), liderada per Joan Oliver (narrador, dramaturg, traductor i periodista) i també compost per Francesc Trabal (periodista i novel·lista) i Armand Obiols (poeta, crític literari i periodista). Altres integrants foren Antoni Vila, Lluís Parcerisa, Josep M. Trabal, Ricard Marlet, Miquel Carreras i Joan Garriga.

Aquesta colla va ser fundada el 1918. La colla té relació amb Sant Llorenç del Munt per les estades que van fer a la masia coneguda com “El Marquet de les Roques”.

La Colla de Sabadell el 1919 - Arxiu família Vila

La primera acció col·lectiva del grup va tenir lloc a l’estiu del 1919, quan van organitzar un campament a la font del Saüc, a la muntanya de Sant Llorenç del Munt. Van sortir de Matadepera amb un ase carregat d’estris inútils i amb Joan Oliver i Antoni Vila Arrufat enlairant un bastó amb una barra de pa travessada que els fa de para-sol.

Joan Oliver i Sellarès

Joan Oliver

Joan Oliver i Sallarès, també conegut amb el pseudònim de Pere Quart, va néixer el 29 de novembre de 1899 a Sabadell, en una destacada família de la burgesia industrial local. Provenia d’una línia familiar influent, amb vincles amb la política i la cultura catalana. Durant la seva infantesa i joventut, Oliver va mostrar interès per la literatura. Va estudiar als Escolapis de Sabadell, i amb només 13 anys va publicar el primer poema en català a La Gaseta del Vallès. Més tard, va estudiar Dret i va ser membre de la Colla de Sabadell. Com a escriptor, Oliver va contribuir a diverses publicacions, inclosa la Revista de Sabadell, de la qual també en va ser director. Va ser fundador de les Edicions La Mirada i va tenir un paper essencial en la promoció de la literatura catalana contemporània. La seva obra va abordar temes socials i polítics, reflectint la seva visió crítica de la societat catalana.

30

Durant la Guerra Civil espanyola va defensar el bàndol republicà i va ocupar diversos càrrecs importants com a president de l’Associació d’Escriptors Catalans. Durant el període de l’ocupació de Barcelona per part de l’exèrcit franquista, el gener del 1939, va fugir a França i després es va refugiar a Santiago de Xile, on va continuar amb la seva tasca com a intel·lectual compromès amb Catalunya. Va col·laborar en diverses revistes durant l’exili.

Després de l’exili, va tornar a Barcelona, el 1948, i el 1959 apareix la seva obra més representativa, Vacances pagades.

Va morir a Barcelona, el 18 de juny de 1986. Seguint els seus desitjos, va ser enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell, sense cerimònies ni corones.

Va estar durant un temps residint al Marquet de les Roques, on va desenvolupar diverses activitats amb figures culturals del moment i trobades literàries.

Portada del llibre Vacances pagades, de Joan Oliver

Poema “Corrandes d’Exili” de Pere Quart Aquest poema se situa a la fi de la Guerra Civil espanyola, una època en què la gent republicana havia d'exiliar-se per a no ser presa.

Podem situar el text dintre de la poesia social. Es considera un moviment poètic que va aparèixer entre els anys 50 i 60 i es caracteritzava per la denúncia de les condicions polítiques i les reivindicacions de la llibertat. En aquest cas, el poema va ser escrit l’any 1947 quan estava exiliat a Xile i reivindica la intenció de difondre els ideals republicans als obrers i al poble en general.

CORRANDES D’EXILI Una nit de lluna plena tramuntàrem la carena, lentament, sense dir re …

Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya de pell bruna i aire greu (com una Mare de Déu que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra, que l’ensagna, que l’esguerra, abans de passar la ratlla, m’ajec i beso la terra i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida: l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'anyorança ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que batega com una ala.

Una esperança desfeta, una recança infinita.

I una pàtria tan petita que la somio completa.

Signatura de Joan Oliver, amb el seu pseudònim

31

Francesc Trabal i Benessat Va néixer el 5 de març de 1899 Sabadell i va morir al 8 de novembre del 1957 a Santiago de Xile a causa d'una malaltia.

Francesc Trabal va ser escriptor, periodista, crític de cinema i contista català. Des de molt jove, va treballar en moltes revistes i diaris, però va destacar per la seva tasca al Diari de Sabadell, del qual n’acabà sent director i on començà a utilitzar el seu pseudònim, Senyor Banyeta.

D’altra banda, va ser un participant actiu en la vida cultural de Sabadell. Amb Joan Oliver i Armand Obiols, va ser membre destacat de la Colla de Sabadell.

Va viatjar per França, on va conèixer autors intel·lectuals, com Jean Cocteau o André Gide (escriptors francesos de renom).

Francesc Trabal

El 1925, la Colla de Sabadell inicià l’editorial La Mirada. La idea va sorgir a la tardor de 1924 al Marquet de les Roques, propietat dels Oliver, prop de Sant Llorenç Savall, en un berenar-sopar entre les tres màximes figures de la literatura catalana, vinculades a Acció Catalana: Josep Carner, Guerau de Liost, Carles Riba i el nucli de la Colla de Sabadell, Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal.

Va haver d'exiliar-se a França el 1939, on va organitzar el refugi de Roissy-en-Brie per acollir escriptors catalans. Posteriorment, va traslladar-se a Xile durant la Segona Guerra Mundial i va participar en emissions radiofòniques catalanes a través de Radio Rapa-Nui, el 1953. Quatre anys més tard, va morir.

Joan Prat i Esteve Joan Prat i Esteve, més conegut pel seu pseudònim, Armand Obiols, va néixer a Sabadell el 13 de juliol de 1904 i va morir a Viena, el 15 d'agost de 1971. Va ser escriptor, periodista i crític literari.

Tot i que no va tenir gaire reconeixement, va ser part important del Grup de Sabadell. Va treballar a La Mirada, l'editorial del grup, i el 1938 va ser l'editor cap de la Revista de Catalunya. Després de la Guerra Civil espanyola, el 1939, es va exiliar a França, on va començar una relació complexa amb l’escriptora Mercè Rodoreda.

En els seus últims anys, va estar distanciat de Rodoreda, però es comunicaven a través de cartes.

Després de la seva mort, el 1973, el seu amic Pere Quart va recopilar la seva poesia en el llibre Poemes. El seu arxiu personal, que inclou diaris, obres i articles, està disponible a l'Arxiu Històric de Sabadell.

Armand Obiols també participava en les trobades literàries del Marquet de les Roques.

Joan Prat i Esteve

32

Joan Maragall i el seu monòlit Joan Maragall era un il·lustre escriptor i poeta català del període modernista. Nascut a Barcelona el 10 d’octubre de l’any 1860 i mort el 20 de desembre del 1911, era fill de Josep Maragall, un destacat fabricant tèxtil barceloní, i de Rosa Gorina.

Tot i que la seva família desitjava que ingressés a la fàbrica tèxtil després d'acabar l'escola, la seva passió era la literatura. Durant els moments lliures, va començar a escriure poesia. Posteriorment, davant dels problemes econòmics que patia l'empresa familiar, Maragall va abandonar la fàbrica per estudiar Dret, moment en què va poder desenvolupar la seva passió per les lletres i iniciar Monòlit a Maragall, al Coll d’Eres la creació de les seves primeres obres.

El 15 de maig de 1904 es va celebrar el primer aplec de Sant Llorenç, amb la presència de Joan Maragall. Durant l'esdeveniment, va ser homenatjat pels cantaires de Terrassa per haver-los dedicat el "Cant dels Joves". El poeta va arribar un dia abans, acompanyat dels seus amics, Alexandre de Riquer i Francesc Pujols. Van visitar les esglésies de Sant Pere, van gaudir de la posta de sol i van arribar caminant fins a la masia de la Mata, on van sopar i van passar la nit.

L'endemà, un gran nombre de persones van anar al cim de la Mola, davant de l'església del Monestir de Sant Llorenç. Van entonar el "Cant dels Joves" i es va celebrar una missa.

Posteriorment, van descendir cap a Coll d'Eres, on Maragall va conversar amb els assistents i es va fer el dinar. Finalment, a la tarda, es va acabar l'aplec amb el càntic de "Els Segadors".

Per commemorar la visita de Joan Maragall en aquest primer aplec, es va erigir un monument de 1500 quilos i 2 metres d'alçada; fou inaugurat el 19 de maig de 1961. Inicialment, es va considerar la Mola com a lloc per al monument, però a causa del seu pes, es va optar per traslladar-lo al Coll d'Eres amb l'ús de tractors i mules. D'aquesta manera, el monument s’ha convertit en una memòria viva del pas de Maragall per aquest lloc. Cada any, els Ajuntaments de Terrassa i Matadepera es reuneixen en aquest espai per recordar la visita de Joan Maragall.

Cant dels joves L’hora nostra és arribada, tots ens hem desensonyat amb el front il·luminat per la llum d’una altra albada.

I esperem que surti el sol per cantar-ne l’alegria; quan veurem que s’alça el dia alçarem, cantant, el vol.

Com aucells ens alçarem movent l’aire amb la volada; com a núvols creixerem amb remors de pedregada.

I en les serres avials remourem la gran tempesta fins que el sol, veient-nos alts, ens vesteixi amb llums de testa.

I per l’aire, llavors pur, de la Pàtria rabejada, baixarem amb vol segur a repòs de migdiada.

Joan Maragall

Aplec al monòlit de Maragall

Joan Maragall

33

Passatemps Sopa de Lletres Solucionari

Avenc Estenalles Fauna Heura Maragall Montcau Mura Roure Rupícola

Solucionari 1. Patrimoni 2. Reserva 3. Bruc 4. Senderisme 5. Roure 6. Montcau 7. Serra 8. Geoparc 9. Biodiversitat 10. Maragall 11. Vall

HORITZONTALS

VERTICALS

4. “Activitat rectreativa que consisteix a caminar per senders o camins naturals, especialment en entorns com muntanyes, boscos o parcs naturals.”

5. “Arbre de fulla caduca, típic de climes temperats, que pertany al gènere quercus i és conegut per la seva fusta dura i resistència.”

8. “Àrea geogràfica designada per la seva riquesa geològica i paisatgística protegida i gestionada per a la conservació, l’educació i el turisme sostenible.”

9. “La varietat i abundància de formes de vida dins d’un entorn natural i determinat.”

10. “Poeta i escriptor català destacat del Modernisme i de qui hi ha un monòlit al Parc.”

11. “Àrea de terreny generalment flanquejada per muntanyes o elevacions, amb una forma allargada i sovint amb un riu o corrent que la travessa.”

1. “Conjunt d’elements culturals, naturals o històrics considerats de valor.”

2. ”Espai protegit que conserva la biodiversitat i els recursos naturals, amb regulacions per limitar l’activitat humana”.

3. “Arbust, típic de les zones mediterrànies, amb flors grogues o blanques i fruit vermell, conegut per les seves propietats medicinals.”

6. “Nom d’una muntanya emblemàtica situada a Sant Llorenç de Munt, coneguda per les seves vistes panoràmiques.”

7. “Conjunt de muntanyes, generalment alineades, que formen una cadena o estructura geogràfica elevada i allargada.”

34

Curiositats d’aquest espai singular Parc Natural pioner a Espanya La Diputació de Barcelona va impulsar la protecció de Sant Llorenç del Munt i l'Obac a partir del 1969 pels valors singulars del paisatge i per evitar operacions urbanístiques, com reclamaven els grups ecologistes. El 24 de juliol de 1972 s’aprovava per primer cop a Espanya un pla especial per protegir una zona natural. En concret, la protecció de 2.655 hectàrees del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Pous de glaç En èpoques fredes, l'aigua de les basses quedava glaçada. Aquest gel es tallava i es portava als pous. Aquests blocs de gel s'anaven col·locant fins que tot el gel apilat arribava al nivell de la porta.

Aleshores, es cobria amb palla i la porta es tancava. Entre les roques de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, hi ha autèntics pous de glaç.

Pou de glaç de l’Estepar

Observació d’estrelles Gràcies a les seves àmplies zones boscoses i baixa contaminació lumínica, el parc és un lloc fantàstic per a l'observació d'estrelles. En nits clares, es pot gaudir d'una vista espectacular del cel nocturn. També és el lloc ideal per veure les llàgrimes de Sant Llorenç, just les nits del 10 al 12 d’agost.

Llàgrimes de Sant Llorenç

Centenars de cavitats

El Parc és un antic delta que ha donat lloc a un massís càrstic amb més de 280 cavitats (balmes, avencs i coves) inventariades. Molt del patrimoni cultural del Parc vinculat a l’activitat agrícola, ramadera, especialment la vitivinícola, s’ha redescobert arran dels incendis. És el cas de les tines de la vall del Flequer, fetes amb pedra seca i situades al Pont de Vilomara i Rocafort.

Forn d’obra del Dalmau

Arquitectura i pedra seca Sant Llorenç del Munt i l'Obac té més de mil barraques de pedra seca, una de les concentracions més grans de Catalunya.

Aquest peculiar model de construccions, representatives de l'arquitectura popular, estan presents a gairebé tots els municipis del massís.

Barraca de pedra seca a Matadepera

35

El personatge... Joan Muntada Un bandoler de renom Joan Muntada o “Minyó de Sant Llorenç Savall” (també “El Muntadeta”), va ser un dels bandolers més coneguts del massís al segle XVII. Els seus familiars eren propietaris de la masia La Muntada. Era el petit dels germans. A causa de problemes econòmics familiars, va acabar abandonant la família i va dedicar-se al bandolerisme.

Formà part de l’escamot de bandolers més cèlebre de l’època, el de Perot Rocaguinarda, i va establir amistat amb Jaume Alboquers “L’Escolanet”, Gabriel Galí “Barceló” i Bernat Miret “El Carnisser”, entre altres. Aquests foren alguns del bandolers coneguts de l’època.

A finals del segle XVI i principis del segle XVII, amb aquest escamot es va dedicar al pillatge, robatori, segrest, assalt a mà armada i l'assassinat a les terres entre el camí Ral de Barcelona a Manresa i a la plana de Vic. Foren perseguits constantment per homes de la Unió, l’exèrcit de l’època.

El fet més conegut de la història de Joan Muntada va ser l’assalt a l’Hostal de Sant Llorenç Savall el 7 d’abril de 1610, acompanyat de Bernat “El Carnisser” i Joan Roca. Pere Agell, el batlle de la vila i els sometents, van a dur a terme una emboscada i van ser atrapats per sorpresa. En una baralla, Joan Muntada va ser ferit al braç esquerre per un tret de pedrenyal.

Es van refugiar al mas de La Roca després de fugir, on van ser acollits per Guida Roca (més coneguda com a Guida de Savall), que li curà la ferida i amb qui va tenir una història d’amor.

Deien que era la noia més bonica de tota la Vall d’Horta.

Va continuar la seva vida de bandoler a l’escamot de Perot Rocaguinarda, fins que al 1611 van ser arrestats per les forces de la Unió. Se’ls va prometre l’indult si complien 7 anys de galeres i lluitaven al servei del Terç de Nàpols, al sud d’Itàlia. Després d’aquest fet, ja no hi ha cap notícia sobre la seva vida, ni del seu retorn, ni de la seva mort.

Els Muntada van conservar la masia fins al 1686 quan la van vendre als propietaris del Marquet, que ja controlaven diversos masos de la zona.

Gegant de Sant Llorenç Savall, representant el bandoler Joan Muntada

36

Antologia literària Crònica d’un segrest a La Barata Sant Joan de Matadepera, diumenge, 18 d’octubre de 1615 Tot just havia acabat la missa major en la qual se celebrava la festivitat de Sant Lluc. Els pagesos, que emplenaven l'esglesiola de Sant Joan, anaven sortint a fora, on feien petar la xerrada a l'escalf del tebi sol d'octubre. [...]

La família Barata, propietària del pròsper hostal del camí ral de Barcelona a Manresa, tanmateix inicià el retorn. El cap de casa, el septuagenari Joan Barata, encapçalava un primer grup. Una mica distanciat el seguia l'hereu, Miquel Barata, acompanyat d'altres. I més endarrerit encara venia el seu germà petit, Pere Joan, [...]

EI grup de davant, deixant la petita vall on hi ha l'església parroquial de Sant Joan, arribà a la riera de les Arenes i continuà amunt pel camí ral de Manresa, que ressegueix la pedregosa riera fins a l'hostal de la Barata, indret on s'inicia la costa que es redreça cap el pas de coll Estret, a la rocallosa carena del Castellsapera. Joan Barata i els seus pujaven pausadament pel camí, que vorejava un clap de bosc espès i ombrívol. De sobte, de la frondositat dels arbres sortiren cridant amenaçadorament un grup de bandolers empunyant pedrenyals. Sorprès per l'emboscada i en un intent de prevenir els altres, el vell Barata cridà ben fort: «iVia fora!». Immediatament, un dels bandolers s'avançà i li digué amb duresa: «iPel cap no crideu, que us degollarem a tots!». Així, els Barata restaren reduïts i temorencs, muts i expectants. [...]

Mentre passava tot això, el cap dels bandolers s'aixecà i es dirigí cap a on hi havia els captius. Com els seus companys, anava cofat amb un barret en el qual lluïa un vistós plomall. Quan arribà davant del vell Barata i els seus fills els preguntà sorneguer: «No em coneixeu, oi?». Ells respongueren sorpresos: «No, no us coneixem ». Llavors el bandoler digué: «Sóc Jeroni Ramona d'Avinyó, en les meves mans sou, i jo us he de fer el mal o el bé». D'aquesta manera els Barata saberen que havien caigut en mans de la quadrilla dels germans Ramona. El grup sobrepassava la dotzena de bandolers, i molts d'ells eren gent de la comarca. A més a més dels tres germans Ramona, hi havia Pau Gironès, de Castellterçol, Joan Viguelles, el Bord Garfis, Ribet de Navarcles, àlies el Ros, Pere Perdiguer, Toni Ribas, el Gat, el Veietó, l'Esquirol i dos bandolers francesos anomenats Joan Xic i un tal Manganell.

Després d'aquella punyent presentació, Jeroni Ramona s'encarà amb Joan Barata i, assenyalant els seus fills, li digué secament: «Si d'ací a vuit dies no em porteu dues mil lliures, els degollarem a tots dos». [...]

Després, reprengueren el camí. Deixant la ruta de Manresa, seguiren cap a tramuntana en direcció a Talamanca. El grup pujava feixugament per la riera de les Arenes voltat d'un paisatge feréstec i solitari.

Quan arribaren a les envistes del Montcau, les despullades rouredes de la Calçada i del Cellerot mostraven un aspecte desolat. Allí emprengueren una forta marrada fins al coll de Garganta, situat sobre l'hort de la Mata. Des d'aquell indret carener s'albira la gran clotada de les Arenes, i no lluny es destaca el gran casal de la Mata. Era bon lloc per a descansar, de manera que els bandolers resolgueren d'aturar-se. La tarda anava passant mentre la quadrilla matava l'avorriment fent juguesques, i quan el sol començà a declinar es posaren novament en marxa. Havien determinat d'anar a sopar al mas de la Mata. [...]

El cap dels bandolers dubtà uns moments, però, finalment, tot assenyalant Pere Joan, digué: «iAquest, deixeu-lo anar al diable! ». Mentre el deslligaven, Jeroni Ramona li recordà que esperarien el rescat durant vuit dies, i que d'això depenia la vida del seu germà.

També l'advertí que si se'ls acudia de formar un escamot armat per empaitar-los, el primer que matarien seria l'hereu Barata. I, dit això, el deixaren marxar. Quan Pere Joan arribà a l'hostal ja era negra nit.

37

Poc després d'alliberar l'ostatge, la quadrilla dels germans Ramona arribà davant del portal del mas de la Mata, al qual trucaren fortament. [...]

Sense embuts, els bandolers li manifestaren llur voluntat de sopar a casa seva. Certament, la situació era incòmoda, però en Mata optà per la prudència tot dient que els donaria de menjar, malgrat que no els havia vist mai abans. Un cop hagueren sopat, els bandolers continuaren la marxa. Volien aprofitar les darreres llums del capvespre per cercar un lloc segur on passar la nit. En veure'ls partir, Antoni Joan Mata respirà alleujat. La quadrilla emprengué la baixada que des de la Mata porta al coll d'Estenalles, per on passava el camí ral de Barcelona a Berga. En arribar al coll, prosseguiren cap a llevant pel camí que ressegueix la rocosa vessant sud del Montcau fins a arribar a l'esponerós alzinar del coll d'Eres. Allí iniciaren l'engorjat descens que pel camí de la canal del Llor mena a la vall d'Horta i a Sant Llorenç Savall. A mitja canal, deixaren el camí principal i continuaren pel viarany que va fins al coll del Llor, on resolgueren quedar-se a dormir. Fatigat per les emocions i la caminada, l'hereu Barata s'ajagué, malgrat les lligadures, per intentar dormir. Certament, en els seus quaranta anys de vida no se les havia vistes tan madures com en aquella ocasió.

Dilluns, 19 d’octubre de 1615 En clarejar el dia, els bandolers i el presoner deixaren el coll del Llor i es dirigiren a l'encinglerada carena dels Emprius, a la qual pujaren per iniciar l'espera del rescat en les assolellades esplanades de la part superior. Dalt de la serra, a les envistes de Mura i de la vall d'Horta [...] Quan ja feia unes hores que eren dalt dels Emprius, l'arribada d'unes ovelles trencà l'ensopiment general. Era el ramat de la masia del Romeu, de la vall d'Horta. Sense pensar-s'ho dues vegades, els bandolers n'agafaren una i la degollaren. Al cap de poc, un fumerol blanc i el crepitar d'uns troncs convertint-se en brases anunciaven l'inici del festí. Els bandits esquarteraren i trossejaren l'ovella [...], tan aviat com començà a fosquejar, emprengueren la baixada cap a la vall d'Horta. Ja a la sortida de la vall, prop de l'aiguabarreig de la riera d'Horta i el riu Ripoll, els bandolers acordaren dirigir-se al pròsper mas de la Roca, on pretenien fer-se donar sopar. Quan arribaren davant la casa, trucaren fortament a la porta i, en sentir els cops, les dones de la masia sortiren a la finestra per veure qui hi havia, perquè l'amo, en Roca, era absent. Sense dilació, els bandits expressaren llur intenció de sopar a les esporuguides pageses, les quals es negaren en rodó a donar-los res, al·legant que en Roca era fora.

Llavors, els bandolers demanaren que els traguessin alguns ous, però les dones digueren que no els en quedava cap. En aquest punt, els lladregots exigiren que els donessin del que hi hagués a la casa.

Davant de tanta insistència, les mestresses de la Roca no gosaren resistir-se més i donaren de sopar als bandolers i al captiu. Tan aviat com conclogueren l'àpat, la banda dels germans Ramona abandonà el mas. Des d'allí, es dirigiren pel camí de Sant Llorenç Savall al coll de Creu de Ricó, on s'aturaren. Ja era fosc i calia cercar un lloc per a dormir. [...]

Ja eren prop de les deu i l'hereu Barata encara no havia aclucat els ulls. Una idea fixa li rondava pel cap: fugir. Enmig de la foscor, anà incorporant-se a poc a poc. Després, començà a estirar lentament i cautelosament les cordes que el subjectaven. EI cor li féu un bot: les cordes cedien. Allò significava que cap dels bandolers no les retenia ni les havia lligat enlloc. El presoner observà atentament el grup; no se sentia res ni ningú es movia. Quan hagué recuperat tota la corda, l'hereu Barata s'aixecà i avançà unes passes. Els bandolers continuaven dormint com beneits. Sense pensar-s'ho més, l'ostatge arrencà a córrer costa avall, travessà una vinya i s'endinsà en el bosc. Sostenint les pròpies lligadures, Miquel Barata corregué com si l'empaités el diable pels tortuosos camins de la muntanya, fins que, a trenc d'alba, arribà extenuat a l'hostal del seu pare. I així fou com l'hereu Barata aconseguí escapar-se indemne de la banda dels germans Ramona.

Arxiu històric de Sabadell.

Matadepera. Cúria 1615

38

Alumnat de Creació literària i alumnat de Pràctiques de biologia

Organització: Teresa Puig i Albert Vicens Redacció: Alumnat de Creació literària i alumnat de Pràctiques de biologia (3r trimestre), 1r de Batxillerat Coordinadora de la revista: Teresa Puig Fotografies: Alumnat, Pep Miret, Teresa Puig i Albert Vicens Fotografia portada: Muntanya del Montcau Fotografia contraportada: Roure del Palau Col·laboració: Pep Miret, Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Àngel Miño (director del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt), AFA INS Castellar, Biblioteca Antoni Tort de Castellar del Vallès.

Agraïments: Marta Martí (biblioteca INS Castellar), Miquel Martínez (informador del Centre d’Informació del Coll d’Estenalles)