Ab Montalegre encaixa Nou-pins; ab Finestrelles, Olorde; ab Collserola, Carmel y Guinardons; los llits dels rius que segan eix mur son les portelles; Garraf, Sant Pere Martri y Montgat, los torreons.
L'alt Tibidabo, roure que sos plansons domina, es la superba acròpolis que vetlla la Ciutat; l'agut Moncada, un ferro de llansa gegantina que una nissaga d'hèroes clavada allí ha deixat.
ParcNaturaldelaSerradeCollserola
L’hivern ens ha portat aquesta vegada al pulmó verd de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: el Parc Natural de la Serra de Collserola. Collserola: passat, present i futur. Els seus límits són la ciutat de Barcelona, que ocupa gairebé tota la façana oriental i vuit municipis més que l’acaben de perimetrar. Al Parc Natural de Collserola, aquest oasi enmig del ciment i l’asfalt, acompanyats per una finíssima pluja que ens ha regalat frescor, color i olor de natura, els ulls dels joves estudiants, guiats pel mestratge de la Teresa i l’Albert, han entrat en el mantell forestal que cobreix una bona part de la seva superfície, escoltant el passat, vivint el present i preparant el futur. Al Parc Natural de Collserola hi trobem història,naturaicultura.
La història ens porta a diversos jaciments arqueològics on la cultura ibèrica va tenir un pes específic i, a les faldes d’aquestes muntanyes, es va desenvolupar una àmplia activitat agrícola i comercial; les diverses esglésies i ermites com a racons de retir espiritual; els espais de lleure com el parc d’atraccions del Tibidabo o el malaguanyat casino de l’Arrabassada; la torre de les Aigües i la torre de Collserola.
Convivint amb la història, també hi ha la imprescindible natura que des de sempre ha fet, de manera silenciosa, d’aquest lloc un balneari natural per gaudir de boscos, aigua, flora, fauna. Una de les riqueses del parc és la varietat botànica. I no només d’arbres. Entre els matolls i arbustos, hi tenen gran florida el groc de la ginesta, el fonoll i la gatosa i el blanc del romaní i la farigola. Abans, els boscos de Collserola eren molt apreciats. Ara, els que hi van troben gran part de les espècies que molts busquen lluny de la ciutat També és molt ric en fauna Durant els darrers anys, s'han detectat múltiples espècies silvestres de vertebrats, concretament mamífers, ocells, rèptils, amfibis i peixos, entre les espècies habituals i sedentàries com les estacionals i les que només hi són accidentalment i la seva detecció és excepcional. La serra també és ideal per a fer senderisme. S’hi poden fer travesses, com creuar-la de punta a punta, a peu, corrent o amb bicicleta, pels molts camins i corriols que s’hi troben o per la carretera de les Aigües, passeig completament pla, que recorre la façana de Barcelona a una certa altura Es tracta d’una balconada panoràmica de gran bellesa, on, al capvespre, l’espectacle urbà es transforma en un joc de llum i color. També la travessen cinc senders de Gran Recorregut i el Camí de Sant Jaume que s’inicia a Barcelona.
Tancant la trilogia, hi trobem cultura. Voldria destacar el lligam que hi ha entre natura, cultura i modernitat Sense anar més lluny, hi trobem Vil·la Joana, que fou una de les masies més importants de Vallvidrera. Documentada des del segle XVI, ara és un santuari verdaguerià, arran de l’estada del poeta per guarir-se i de la seva mort.
Com si fos un homenatge, recordant “Els dos campanars” del llibre Canigó, a la modernitat, la torre de Collserola, sembla que dialogui amb l’altra torre de Montjuïc, la de Telefònica. Totes dues de l’any 1992, que van engalanar la ciutat olímpica
Aquest parc natural ens serveix com a refugi, com exili proper que ens allunya de la realitat que cada dia ens xucla. És un tot efímer que ens dona instants per a ser nosaltres mateixos. És un hotel de cinc estrelles amb tots els serveis que cal conèixer i cuidar.
Certament, per entendre la vida cal mirar cap al passat, però, per viure-la cal mirar cap al futur. Mirar cap al passat per comprendre, conèixer i aprendre El futur s’escriu des del present A la muntanya els protagonistes són boscos, fonts, flora i fauna Nosaltres hi som convidats Tothom hi és convidat. Només cal respectar i gaudir del que ara tenim deixant les coses com les hem trobat, per tal que els que vinguin en el futur també en puguin gaudir.
Bon viatge per la natura i la literatura!
Pep Miret
COLLSEROLA:ETIMOLOGIA
D’UNNOMEMBLEMÀTIC
L'etimologia del terme Collserola prové del català antic: “coll” que significa un port de muntanya i “erola” (diminutiu d’”era”), terme que encarnava un petit clar de cultiu en plena muntanya. Com que el camí històric, amb més de mil anys, que travessava la serra i connectava Barcelona amb l'important monestir medieval de Sant Cugat del Vallès, passava per un “coll” i una “erola”, el camí va passar a dir-se de Collserola, donant nom a tota la serra. Actualment, l'antic camí medieval, avui convertit en una àmplia carretera de muntanya, encara travessa Collserola per frondoses pinedes i profundes valls, i s'aixequen miradors cap a la granciutatdeBarcelonaenelcostatsud.
ElgranpulmómetropolitàdeBarcelona
El Parc Natural de la Serra de Collserola està situat entre les comarques del Barcelonès, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat, formant una extensa zona verda, a poca distància del mar, entre la plana de Barcelona i la depressió del Vallès El punt més alt és el cim del Tibidabo amb 512 metres d'altitud.
Al sud, limita amb Barcelona. També limita amb Esplugues de Llobregat, municipi situat a l’extrem sud-oest de la serra, tocant a Sant Just Desvern, que limita amb la part baixa del Parc i té connexió amb Santa Creu d’Olorda i Barcelona; Sant Feliu de Llobregat situat al límit sud-oest de Collserola, Molins de Rei a la part sud-oest del parc, on el Llobregat separa el municipi del Massís del Garraf.
Al nord, limita amb Cerdanyola del Vallès, la Universitat Autònoma de Barcelona, Sant Cugat del Vallès (un dels municipis més grans en contacte amb la serra, amb barris com la Floresta, les Planes o Valldoreix). Al nord-est, amb Montcada i Reixac A l’oest, amb el Papiol, situat a l’extrem occidental del Parc, tocant al límit del riu Llobregat.
Collserola és una zona clau, perquè connecta amb altres espais naturals, com la Serralada Litoral al nord i el massís del Garraf al sud-oest, tot i estar envoltada per àrees urbanes d’alta densitat. És per aquest motiu que se l’ha anomenat el gran pulmó metropolità, ja que és l’espai verd més gran de tota aquesta zona tan densa de població.
Vista de Barcelona des de Collserola
Històriavivaentrelaciutatilanatura
Al Parc Natural de la Serra de Collserola s’han trobat restes de diverses civilitzacions d'orígens ibers i romans. Durant l'Edat Mitjana, es van establir masies, monestirs i ermites i, amb el pas del temps, la zona es va transformar en un espai d'explotació agrícola i forestal. Al segle XIX, amb l'expansió de Barcelona, es van construir torres d'estiueig i diverses infraestructures com el funicular de Vallvidrera i el parc d'atraccions del Tibidabo o l’Hotel Casino de l’Arrabassada, entre d’altres.
Al llarg del segle XX, la pressió urbanística va créixer, però es van promoure iniciatives per protegir l'espai. El 1987, es va aprovar un pla especial de protecció que va aturar moltes urbanitzacions i va establir mesures de conservació. Finalment, el 2010, la serra de Collserola va ser declarada Parc Natural, ampliant la seva protecció a més de 8.000 hectàrees.
Actualment, el parc és un espai fonamental per fugir de la ciutat i les poblacions dels voltants. Acull una gran diversitat biològica i és un lloc molt visitat per excursionistes, ciclistes i aquells que volen gaudir de la natura. La seva evolució és un reflex de l'equilibri entre la conservació del medi ambient i l'ús social d'un territori tan a prop d'una gran ciutat.
SantPereMàrtir
La muntanya de Sant Pere Màrtir, de 399 metres, està situada entre Barcelona, Esplugues i Sant Just Desvern Es reconeix fàcilment per la gran antena que hi ha al cim.
Antigament, hi havia una petita ermita, però, durant la Guerra Civil, s'hi van instal·lar canons de defensa de la ciutat.
Alguns camins de la serralada formen part de grans recorreguts que travessen el Parc Natural que toca amb Sant Cugat. Són els coneguts com a camins GR, una xarxa europea de camins de gran distància, senyalitzats, que permeten viatjar a peu per Europa. Concretament, per Collserola passen quatre d'aquests trajectes: GR 6, GR 92, GR 96 i GR 173.
Sant Pere Màrtir, amb les emblemàtiques antenes
Senyalització d’un camí de GR
Patrimoni:castells,ermitesimasies
Secretsdelaroca:històriaimisterialaPenyadelMoro
La Penya del Moro és un turó de 276 metres d’altura situat a l’oest del Parc de Collserola, entre els municipis de Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat. Des del seu cim, es pot gaudir d’una vista panoràmica de tot el delta del Llobregat i de les serres del Garraf, arribant fins a la conca de l’Anoia.
Aquest indret va ser habitat des de finals de l’edat del bronze, fa uns 2.850 anys, però va ser al segle VI aC quan s’hi van construir les primeres edificacions iberes.
El poblat va assolir el seu màxim esplendor entre els anys 425 i 350 aC i es va anar abandonant progressivament i de manera pacífica a finals del segle IV aC. Les cases estaven excavades a la roca i organitzades en terrasses seguint les corbes de nivell del turó.
LesombresdeCiuró:llegendes d’uncastelloblidat
El Castell Ciuró és una fortificació situada al cim d'un turó proper al riu Llobregat, dins la serra de Collserola, al municipi de Molins de Rei. Les primeres referències documentals són del segle X, quan servia com a fortalesa defensiva del terme d'Olorda, formant part del conjunt de castells que vigilaven i protegien la vall del Llobregat durant l'època altmedieval de la Marca Hispànica.
S'hi poden identificar elements de diferents períodes, com murs d'opus spicatum del segle X, una torre circular i una sala amb espitlleres del segle XI, així com restes de reformes gòtiques posteriors.
ElPapiol:entrecastellsitradició
El castell del Papiol, construït al segle X, es troba sobre el Puig del mateix nom, situat al municipi del Papiol. És un edifici de planta rectangular amb diverses edificacions juxtaposades. Té una torre rodona situada al nord i que conserva la meitat del semicilindre del pis inferior. Al castell s’hi amaguen moltes llegendes i curiositats. Per exemple, l’any 1900 va caure-hi un llamp que va deixar al descobert un graner secret desconegut fins aleshores; al segle XIX, va servir d'alberg a la milícia durant les Guerres Carlines. Actualment, s'hi organitza un festival de música a més d'altres activitats culturals. És declarat bé cultural d’interès nacional.
Castell de la Penya del Moro
Castell de Ciuró
Castell del Papiol
TorreBaró:elmiradordeBarcelonapledemisteris
La Torre Baró és una construcció emblemàtica situada al districte de Nou Barris, al nord de Barcelona, dins la serra de Collserola. Encara que el seu origen no està del tot clar, es creu que la seva construcció va començar el 1905 com a part d’un projecte urbanístic que pretenia desenvolupar la zona, amb la torre com a possible hotel. No obstant això, el projecte va quedar inacabat i la torre va romandre abandonada durant dècades.
Durant la Guerra Civil Espanyola, el 1938, la Torre Baró va ser utilitzada com a torre de vigilància per l’exèrcit republicà per alertar sobre els atacs aeris de l’aviació italiana que donava suport al bàndol franquista. Després de la guerra, va continuar en estat d’abandonament fins que, el 1989, va ser restaurada i convertida en un mirador que ofereix vistes panoràmiques de Barcelona i els seus voltants.
Entreboscosipedreres:lamàgiadeSantaCreud’Olorda
Santa Creu d'Olorda és un paratge situat al vessant occidental del Parc Natural de la Serra de Collserola, accessible des de poblacions properes com Molins de Rei, Valldoreix, Sant Feliu de Llobregat i Vallvidrera. Aquest indret es caracteritza per un bosc que ofereix panoràmiques de la vall de Sant Feliu i del delta del Llobregat. Està envoltat per alguns dels seus cims com són el Puig d’Olorda, el Turó Rodó i el Turó del Xai.
El topònim "Olorda", esmentat des de l'any 986, és d'origen preromà i possiblement basc, significa "camí dels vedells".
El 1066, apareix citat per primera vegada el temple, que ja era una parròquia amb nombroses capelles en el seu terme, el qual anava des de Sant Cugat del Vallès, fins al Llobregat. Va ser modificat als segles XVI i XVII.
Santa Maria de Vallvidrera és una església situada al cor de Collserola, al barri de Vallvidrera. Està documentada des del 987. L'edifici actual, d'estil gòtic tardà, es va construir a mitjans del segle XVI.
L'església té una sola nau. La façana principal no té gaire ornamentació. Sobre la porta s’hi troba una creu i un petit rosetó amb un vitrall. L'interior també és auster. El campanar és de planta quadrada.
Castell de Torre Baró
Ermita de Santa Creu d’Olorda
Ermita de Santa Maria de Vallvidrera
LaSalutdeSantFeliu:unoasidepau
Les primeres noticies conegudes de l’Ermita de la Salut daten de l’any 1661, quan el petit temple estava dedicat a la Mare de Déu dels Rosers Durant la Guerra Civil Espanyola, l’ermita fou destruïda. Aquest fet comportà la seva reconstrucció l’any 1939. És un edifici religiós privat, situat a l’entorn de la Riera de la Salut, al costat de la Masia de la Salut. La capella es va edificar sobre una ermita medieval i fou beneïda el 1749.
SantBartomeudelaQuadra:raconsdefe
Sant Bartomeu de la Quadra és una església situada al municipi de Molins de Rei, dins del Parc Natural de la Serra de Collserola. La primera referència documental data de l'any 1143. A finals del segle XIII, ja tenia certa importància, ja que el capellà de Sant Miquel de Molins de Rei estava obligat a celebrar-hi missa tres dies per setmana.
Amb el temps, es van construir diversos masos al voltant de l'església, i a partir de finals del segle XVIII, es van edificar torres destinades a segones residències. L'any 1868, Sant Bartomeu va obtenir el benefici d'erigir-se en parròquia independent. Tanmateix, durant els esdeveniments de 1936, l'església va ser totalment destruïda.
CanVila:entrepagesiaipatrimoni
La Masia de Can Vila és una edificació històrica situada al terme municipal de Sant Just Desvern, dins del Parc Natural de la Serra de Collserola. Documentada per primera vegada l'any 1336 amb el nom de "Mas Moragues", va ser reformada el 1778 per Pau Vila, segons consta en una inscripció al portal principal.
CanBorrell:laportasecretaalParcNatural
Can Borrell és una masia situada a la vall de Sant Medir, antigament coneguda com a vall de Gausac. A l'època medieval, es va convertir en un punt de parada obligat per la seva ubicació en el camí de Sant Cugat a Barcelona. L'edifici actual data dels segles XVII i XVIII.
Amb el temps, el pas d'excursionistes i visitants va fer que es comencessin a servir esmorzars i begudes, evolucionant fins a esdevenir el restaurant que és avui dia. Actualment, a més de la seva funció com a restaurant, Can Borrell manté l'activitat agrícola.
Ermita de la Salut
ErmitadeSantBartomeudelaQuadra
Masia de Can Vila
Masiade CanBorrell
Tibidabo:Lamuntanyamàgica
El Tibidabo és un lloc emblemàtic de la ciutat Comtal, amb un parc d’atraccions situat a la muntanya més alta de tota la comarca del Barcelonès i és una de les principals destinacions turístiques de la ciutat.
Origenietimologiadelnom
El nom, segons una teoria, ve d’un fragment de l’Evangeli de Mateu en el qual el Diable porta a Jesús al cim d’una muntanya per ensenyar-li tots els regnes que li podria donar si es fes fidel a ell. En aquesta part, el Diable diu les paraules “Tibi dabo” que signifiquen “Et donaré” en llatí.
Atracció de la Talaia, 1921
Anteriorment, el Tibidabo es deia Puigserola o Puig de l’Àguila, que venia del llatí “Podium Aquilae”.
120 anys d’història a 500 metres d’altitud
L’any 1899 es constitueix la Societat Anònima El Tibidabo, entitat que va promoure diversos projectes, com la creació d’una ciutat-jardí, amb un tramvia i un funicular.
En la dècada del 1910 es fa el rellançament del Tibidabo com a parc d’atraccions, on s’instauren el carrusel i el ferrocarril aeri, la primera gran atracció del parc. El 1921 s’inaugura la Talaia i el 1928, la més emblemàtica de totes, l'avió, una rèplica del primer avió que va anar de Barcelona a Madrid l’any 1927.
Com a principal característica de l’avió és que és impulsat per la seva pròpia hèlix i a l'interior conserva elements originals com ara l'estació radiotelefònica de 1933.
L’emblemàtic avió del Tibidabo
Vista del Tibidabo amb les seves atraccions
En la dècada del 1930, el Tibidabo intentava oferir petites novetats com el minigolf o els autos de xoc, però, amb la Guerra Civil, s’atura. En la postguerra es restableix la SA Tibidabo, que va ampliar la superfície del parc, va arreglar els jardins i crear noves atraccions. En la dècada dels quaranta es reformen el cafè i l’hotel Coll, que es converteix en “La Masia”.
Muntanya russa, 1961
La masia, 1947
La dècada dels cinquanta es considera l'època daurada. S’inaugura el teatre infantil. També es van realitzar canvis, com la reforma integral del vell funicular. El parc estava evolucionant. Als seixanta van començar a muntar les atraccions més familiars, com la muntanya russa o els autos de xoc, una de les majors novetats de l'època.
Al 1970 s’amplia el parc i també es creen noves places d’aparcament. Com a curiositat, el 1979 apareix la primera mascota, una bruixa anomenada Pirula.
La dècada dels vuitanta es caracteritza per la modernització de les instal·lacions i es crea el Museu d’autòmats.
Interior del Muesu d’autòmats
Es milloren els serveis de restauració als noranta i, els últims anys, la societat comença a patir una crisi de gestió econòmica fins que desapareix el 1999, amenaçant l’existència del parc. La Tresoreria General de la Seguretat Social i l’Ajuntament de Barcelona van subscriure un conveni de compravenda dels béns executats per la societat, salvant el Tibidabo.
L’actual segle és caracteritzat per modernització, renovació i nova cara del parc
L'any 2015 neixen les noves Mascotes del Tibidabo: el Ti, la Bi, la Da i el Bo. Un ocell, una sargantana, una guineu i un porc senglar.
El 2017 es va reformar l’emblemàtic avió i va ser habilitat a tots els públics
Les mascotes del parc
Finalment, a la dècada del 2020, s’inaugura un nou funicular que permet als visitants pujar al parc en 4 minuts mentre deixa vistes impressionants de Barcelona i la serra de Collserola.
laTorredelesAigües
El Torreó o Torre de les Aigües del Tibidabo és el dipòsit d’aigua més elevat de Barcelona, a 500 metres sobre el nivell del mar, i garanteix que els punts més alts de la ciutat tinguin aigua a pressió.
La torre va ser encarregada per la Societat promotora del Tibidabo i s’emmarca en el procés engegat contemporàniament d’oferir noves construccions i urbanitzacions al llarg del camí de Vallvidrera. L’edifici havia de servir per a emmagatzemar i bombar les aigües de DosRius al Parc d’Atraccions. Va ser projectada el 1902 i va començar a donar servei el 1905. És una obra de l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch.
La Torre és de planta octogonal, d’estètica modernista. Fa 53 metres d'alçada i 10 metres de diàmetre i va ser construïda amb maó vist i pedra natural. Com a curiositat, dins del Torreó, per facilitar l’accés a la zona del dipòsit, hi ha un ascensor, un dels primers instal·lats a la ciutat de Barcelona, que té forma de ronyó per tal d’adaptar-se a l’estructura circular.
Va guanyar un premi d’arquitectura atorgat per l’Ajuntament el 1905 i es va convertir en un símbol estètic per a la ciutat de Barcelona i un emblema per a la companyia, en assolir el repte tecnològic de fer arribar l’aigua al punt més alt de la ciutat. És per aquest motiu que va esdevenir un símbol de progrés.
Encara avui està en funcionament i està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
Originalment, l’aigua que arribava fins aquest punt venia a través de l’aqüeducte de DosRius i, a partir del 1909, amb l’entrada en funcionament de la Central Cornellà i de la conducció de la carretera de les Aigües, aquest dipòsit va començar a utilitzar l’aigua de l’aqüífer del Llobregat. Porta
Torreó del Tibidabo
Interior de la torre
EltemplequecoronaelBarcelonès
El Temple Expiatori del Sagrat Cor és una església catòlica romana situada en el punt més alt del Tibidabo, que també simbolitza el punt més alt sobre el nivell del mar a la comarca del Barcelonès. Aquesta va ser obra d'Enric Sagnier, però va haver de ser finalitzada pel seu fill Josep Maria Sagnier.
Cor
A finals del segle XIX, el motiu que va originar la construcció del Temple va ser el rumor de la construcció d’un temple protestant Això va conduir a la Junta de Cavallers Catòlics a comprar els terrenys per a la construcció d’un gran temple catòlic al Tibidabo.
Primer, es va construir una ermita neogòtica, que encara es troba a la part alta de la muntanya. Les obres van començar el 1902 i van durar seixanta anys. Es van acabar definitivament l’any 1961.
Està construïda amb pedra de Montjuïc, formada d’una cripta i l’església superior, que destaca pel disseny d’una cúpula ubicada a 70 metres d’altura i sostinguda per vuit pilars.
Aquest temple té una combinació de molts estils arquitectònics, majoritàriament el neobizantí, però es combina amb alguns elements neogòtics i clàssics, fins i tot té decoracions del modernisme.
A dalt de tot del temple s’hi troba una estàtua del Crist redemptor, de vuit metres d’alçada, similar a la que es troba a Rio de Janeiro, al Brasil. Aquest va ser dissenyat el 1961 per Josep Miret i Llopart, escultor català de l’època, que també va dissenyar altres escultures de la ciutat, com l’estàtua situada en la font de la plaça de Sant Felip Neri.
El Crist simbolitza el significat del nom “Tibidabo” que ja s’ha explicat a l’origen etimològic. Originalment, hi havia un altre crist creat per Enric Sagnier, però es va fondre el 1936 per construir material bèl·lic durant la Guerra Civil.
L'edifici consta d'un cos principal octogonal, una cúpula giratòria que té un telescopi i una torre rectangular amb terrassa i coberta metàl lica. Les dues parts estan unides per una estructura amb teulada a dues aigües. L'entrada té un atri amb columnes neoegípcies Té un gran valor científic, històric, artístic i cultural
Interior de l’observatori
L’observatori l’any 1913
Va ser inaugurat el 7 d'abril de 1904 en presència del rei Alfons XIII. Originalment, s'anomenava Observatori del Tibidabo i estava especialitzat en astronomia, meteorologia i sismologia. El seu primer director va ser l'astrònom Josep Comas Sola.
En els seus primers anys, l'observatori va viure un període de gran importància científica, realitzant estudis destacats de Mart, descobrint 11 asteroides i un cometa (32P/Comas Solà), i iniciant un estudi sistemàtic de la sismologia de Catalunya i dels Pirineus
Les observacions meteorològiques diàries han continuat des de 1913 fins a l'actualitat. Tot i que l'activitat científica va disminuir a partir dels anys quaranta per manca de recursos i avenços tecnològics, avui dia continua activa en el camp de la investigació astronòmica, especialment en col·laboració amb projectes internacionals d'observació d'estrelles dobles i seguiment d'asteroides i cometes.
L'observatori té instruments històrics com el telescopi refractor Melhart, de 38 centímetres (1904) que encara funciona, i diversos sismògrafs centenaris. En les últimes dècades també ha reprès la seva funció divulgativa a través d'actes educatius i visites guiades El 2014, la Societat Europea de Física el va reconèixer com a lloc històric, pel seu paper en el descobriment de l'atmosfera de Tità i la seva valuosa sèrie centenària en meteorologia i sismologia.
Observatori des de l’aire
Observatori Fabra
UntresornaturalaVallvidrera
El pantà de Vallvidrera està situat a la capçalera de la riera de Vallvidrera. Aquest embassament recull les pluges d’un territori d'aproximadament 135 hectàrees i forma part del Parc Natural de Collserola, esdevenint un element patrimonial de gran valor.
Històriainaturadelpantà
Es va construir entre 1850 i 1864 per subministrar aigua potable al municipi de Sarrià, seguint el projecte de l'enginyer Elies Rogent. Va funcionar fins al 1927, però després va ser abandonat. A partir del 2005, el Patronat de Collserola va restaurar-lo com a espai de passeig i protecció de la fauna, incloent-hi un amfibi, la granota reineta. Actualment, el pantà ja no s’utilitza per abastir aigua, però és un espai ideal per gaudir de la natura, relaxar-se i fer activitats a l’aire lliure amb amics o família.
L'enginyer Elies Rogent
EliesRogent,l’enginyerdelpantà
El projecte va ser dirigit per l’enginyer Elies Rogent. La presa es va inaugurar el 1864 i destaca per la seva estructura de mur de contenció còncau de maó massís, que, a més de retenir l’aigua, funciona com a presa.
Aquest mur té unes dimensions de 50 metres de longitud i 15 metres d’alçada Pot envasar fins a 18 000 m³ d’aigua, convertint-se en una autèntica obra mestra de l’enginyeria hidràulica del segle XIX.
Unapassejadapelseuentorn
Des de l’estació del Baixador de Vallvidrera, travessem la carretera i agafem el primer trencall a l’esquerra, 10 min. En arribar al final del carrer, seguirem per un camí de terra que surt tot recte i s’enfila suaument Passats un parell de revolts, en 7 min trobem una cruïlla Prenem el camí de la dreta. Aquest tram, amb un pendent pronunciat, està cimentat fins a arribar a la presa del pantà en 3 min.
Fem una parada en el mirador i observem la fauna i la flora. Continuem cap a la cua del pantà. El voregem i ens dirigim a l’antiga casa del guarda. Travessarem el pont de fusta que queda per sota de la presa i, a l’esquerra, agafarem el camí dels plàtaners fins a arribar, en cinc minuts, a l’àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera.
Lacasadelguarda,vinculadaambelpantà
Lacasadelguarda
Construïda al mateix temps que el pantà, la casa del guarda és un edifici dissenyat per Elies Rogent en estil eclèctic. És una construcció aïllada de planta quadrada, amb parets de pedra i ceràmica massissa, situada al costat de la riera, que originalment servia com a residència pel manteniment del pantà.
Avui dia, aquesta casa és un espai espai d’interpretació de tot l’àmbit del pantà. A dins hi trobem l’exposició permanent “El pantà i els seus entorns”. És un recull fotogràfic i documental des de la seva construcció.
L’origendelnom
El nom “Vallvidrera” té arrels en el llatí medieval i prové de “Vallis Vitraria”, on “vallis” significa vall i “vitraria” fa referència al vidre, probablement per la presència de sorres sicílies a la zona, útils per a la fabricació de vidre. Aquest nom reflecteix la geografia de la zona i la seva relació històrica amb la producció de vidre o l’abundància de recursos naturals.
UnrefugialaserradeCollserola
Situat al nord-oest de Barcelona, Vallvidrera es troba a una altitud considerable en comparació amb la ciutat, oferint vistes panoràmiques de Barcelona i el mar Mediterrani. Històricament, va ser un municipi independent fins a la seva annexió a Barcelona l’any 1890. Durant el segle XIX i principis del XX, es va convertir en una zona d'estiueig per a les famílies benestants de la ciutat, fet que es reflecteix en les nombroses torres i cases modernistes que encara es conserven, com la torre Vil·la Rica, del 1902.
D’estiueigaresidènciapermanent
Amb el temps, el barri ha passat de ser una zona d’estiueig a un lloc de residència permanent, però encara conserva el seu caràcter tranquil i natural. La connexió que té amb Barcelona, gràcies al funicular, permet als residents gaudir de la tranquil·litat del barri sense renunciar a la proximitat de la metròpoli. Aquest connecta la part baixa de la muntanya amb el transport ferroviari dels Ferrocarrils de la Generalitat, facilitant l'accés al centre de Barcelona.
Vil laRica
El funicular, la clau per a l’accés a Vallvidrera
Per facilitar l’accés a aquesta zona elevada, el funicular es va construir l’any 1906. En aquella època, Vallvidrera era una destinació popular per als barcelonins que desitjaven passar els estius en un entorn més fresc i natural. La seva construcció va permetre agilitzar la pujada a la muntanya, convertint-se en un mitjà de transport essencial, tant per als residents com per als visitants.
Delaconstruccióalamodernització
Des dels seus inicis, el funicular ha estat clau per al creixement i desenvolupament de Vallvidrera. L’any 1929 es va electrificar per modernitzar el sistema i millorar-ne l’eficiència. Al llarg del segle XX, va experimentar diverses renovacions, incloent-hi una modernització important el 1998, quan es va actualitzar per convertir-lo en un sistema totalment automàtic.
Unviatgeràpidipanoràmic
El funicular connecta l’estació del Peu del Funicular amb Vallvidrera Superior i té una longitud de 736 metres, amb un desnivell de 165 metres. Des de la seva automatització el 1998, el sistema ha millorat la seva freqüència de pas i ha reduït els temps d’espera, fent-lo més eficient i accessible.
LaconnexióessencialambBarcelona
Inaugurada al juny de 2021, la Cuca de Llum és la nova versió del funicular del Tibidabo. El trajecte dura 4 minuts i millora l'experiència visual i tecnològica amb grans finestrals i il·luminació moderna. S'ha millorat la il·luminació interior i es dona més rellevància a l’exterior, que segueix una línia més moderna i futurista.
Construcció del funicular
Funicular fins al 2020
Funicular antic
Funicular modern Cuca de Llum
LaCarreterade lesAigües
La Carretera de les Aigües, d’uns 10 quilòmetres de llargada, és una de les rutes més famoses i transitades a Barcelona des del segle XX Aquesta ruta recorre la part alta de la ciutat, des del barri de Penitents, pertanyent al districte de Gràcia, fins a Pedralbes, acabant a Esplugues de Llobregat
Elcamípreferitdelsbarcelonins
Amb el pas del temps, aquesta via va perdre la seva funció original i es va convertir en un camí accessible per al lleure. A partir de la segona meitat del segle XX, es va començar a utilitzar com a ruta per a passejants, corredors i ciclistes, fins a esdevenir l’espai d’oci natural tan popular que coneixem avui. La seva gran popularitat és la conseqüència de tenir un fàcil accés i un perfil totalment pla. L’accés es pot fer des de diferents punts, com el funicular de Vallvidrera, la plaça Mireia a Esplugues de Llobregat o bé la carretera de Sant Cugat.
Orígens
Té el seu origen a finals del segle XIX i principis del segle XX com a part d’un sistema de canalització d’aigua per subministrar Barcelona. Inicialment, es va construir per instal·lar conduccions i mantenir infraestructures hidràuliques que transportaven l’aigua des de fonts naturals de la serra de Collserola cap a la ciutat. D’aquí prové el seu nom.
Vistes de la ciutat des de la Carretera de les Aigües
CarreteradelesAigüesamblatorredeCollseroladefons
Unespaimoltpeculiardinsdel'àreametropolitana
En els 10 quilòmetres de recorregut podem observar les seves vistes panoràmiques de la ciutat comtal i del mar Mediterrani i en els dies més clars podem observar l’illa de Mallorca sense cap dificultat. També destaquem la seva biodiversitat, albergant animals com aus rapinyaires o senglars. En aquesta ruta, destacaríem les múltiples connexions que comporta la carretera de les Aigües i el possible inici de diverses excursions i passejos per tota la serra de Collserola i els seus voltants.
Espaisd’interès
ElmiradordelsXiprers
Situat a la part més meridional, està envoltat de xiprers, que li donen un ambient natural i ombrívol. És un lloc ideal per fer una pausa durant el recorregut. S’ha convertit en un punt de trobada popular entre caminants i ciclistes, especialment a l’hora de la posta de sol, quan la vista de la ciutat il·luminada és especialment impressionant.
FontdelaMandra
És un punt molt tranquil i poc conegut de la ruta. La podem observar rodejada de vegetació i amb un ambient molt ombrívol. Tot i que actualment no sempre raja aigua, ha estat històricament un punt de referència per als excursionistes i habitants de la zona.
La torre de Collserola és una estructura dissenyada per l’arquitecte anglès Norman Foster, un gran arquitecte responsable d’altres grans obres com l’Apple Park o el nou Reichstag. L’arquitecte tenia l’objectiu de modernitzar i centralitzar totes les telecomunicacions de la ciutat i urbs properes.
LatorredeCollserola,lamaredetoteslesantenes
Els inicis de la construcció es remunta a l’any 1987 quan es va crear la constitució de la Societat de la Torre de Collserola i es van aprovar els paràmetres de la construcció. Al 1988 es van concursar diversos dissenys i al final va guanyar el disseny de Norman Foster. A l’any següent, van començar a treballar en el terreny i a començar a visualitzar com es faria la torre, on i quins materials utilitzarien per crear-la.
Les construccions van ser sortejades i hi va haver la col·laboració d’onze empreses europees, però les obres van ser adjudicades per l’empresa Cubiertas y MZOV S.A. Al 1990 es va començar la construcció de l’estructura metàl·lica. Finalment al 1992, la torre de Collserola va ser finalitzada per poder retransmetre completament els Jocs Olímpics de Barcelona 92. Aquesta construcció va canviar totalment les telecomunicacions de la ciutat en augmentar notablement els canals disponibles.
Construcciódela
TorredeCollserola
NormanFoster
TorredeCollserola
Descripciód'unaiconacatalana
La torre de Collserola és una estructu construïda bàsicament a partir d’ace metall, però també trobem altr materials com el formigó i vidre. Té u alçada de 288 metres i el seu pes d'aproximadament 3000 tones. Dispo de 13 plataformes que cobreixen 55 metres quadrats. La suma de totes instal·lacions ocupen un terreny de hectàrees i des de la torre es p visualitzar fins a 70 quilòmetres del voltant.
Unsomniolímpic
A finals de 1991, la torre estava a mitja construcció i van voler tenir-la acabada justament per la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, per tal de millorar respectivament la qualitat de retransmissió de les proves arreu del món.
Gràcies al fet de poder retransmetre les proves de manera eficient i amb molt bona qualitat, la ciutat va aconseguir molta reputació internacional.
Estructura de la Torre
Elmirador,entreelcelilaterra
La torre té a disposició un mirador situat a la desena planta, on assolim una altitud de 115 metres des dels fonaments. Aquest mirador és el millor observatori de Barcelona i la seva àrea metropolitana. La visió des de la torre pot arribar a molts quilòmetres de distància, fins i tot amb magnífiques vistes de Montserrat. També es pot veure la serra de Cadí-Moixeró. L’accés al mirador es realitza mitjançant un ascensor panoràmic en un temps estimat de dos minuts i mig.
Vistes des de la Torre de Collserola
L’artdelapagesiaaCollserola
Elnaixementd’unparcpledevida
El Parc Natural de Collserola és una localitat que té dedicació en l'àmbit de la pagesia i el conreu. Aquest terreny s'estén en 8.259 hectàrees i en dedica un 6,44% als conreus, aproximadament 531,90 ha.
Collserola va iniciar-se el 1953 i no va ser fins més tard, en el 2010, que va rebre el títol de Parc Natural. I en aquest llarg període de temps ha permès que les collites anessin variant.
TempsfoscalParcNatural
Entre els anys 1956 i 2018 el parc va patir un retrocés agrícola, aproximadament un 72% de la superfície agrícola es va perdre, en la qual es cultivaven espècies com el raïm, les ametlles i les olives Aquesta gran pèrdua ve donada del s XX quan l’activitat socioeconòmica va afectar el parc.
Tornal’agriculturaaviureaCollserola
Actualment, el Parc disposa de 22 espècies variadesdeflora,coml’esparreguera,laborratja, la figuera i el garrofer, entre altres. Aquestes espècies solen ser situades majoritàriament al VessantdelLlobregati aldelVallès
Parc de Collserola
Camp conreat a Collserola
Borratja
La recuperació d’algunes d’aquestes espècies va ser gràcies a diversos projectes que treballen per fer possible la tornada al terreny de varietats tradicionals de fruites i verdures, contribuint a mantenir el patrimoni agrícola. Alguns exemples d’aquest assoliment són el banc de llavors de Can Mandó, el qual ha aconseguit conservar una seixantena de varietats locals d’hortalisses i fruites naturals del parc.
En el parc podem trobar diverses localitats de conreu i pagesia, com per exemple: Ca n’Oller, Cal Figueres, Can Carlets i 14 més. Aquestes, o bé ajuden a la conservació del parc amb els seus cultius, siguin verdures o fruits, o amb diversos ramats, com per exemple ovelles.
A més a més, iniciatives com “La Rural de Collserola”, una cooperativa fundada el 2014 a Valldoreix, contribueixen a la recuperació agrícola a Collserola. En els inicis es va aconseguir recuperar aliments com les maduixes i groselles, a la vegada que també flora com l’arbre ginebró.
L’equip de la finca Can Calopa ha assolit la recuperació de tres finques d’oliveres, amb l’objectiu de mantenir activa l’activitat agrària. A més, aquestes finques permeten la discontinuïtat del bosc, el qual cada cop té més risc d’incendirural
A la serra de Collserola també hi podem trobar cultius de mandarines ecològiques. A Can Carlets, la recuperació va començar l'any 2000 i actualment hi ha 2.200 plantacions de mandarines, les quals romanen a l’arbre fins al dia que reben una comanda, ja que no disposen de cambres frigorífiques o magatzem. Aquestes ocupen 1,5 hectàrees, i l’altra meitat d'1,5 hectàrees ocupen bosc. Tots els seus cultius són venuts a un supermercat ecològic al barri de Montbau.
Collita de raïm
Collita de mandarines
Collserolaenrisc
A causa de la gran assistència de visitants a la zona, el sector primari de Collserola s’ha vist obligat a moure’s als sectors desnivellats de la muntanya. Així, els cultius locals d’aquests sectors ajuden a la biodiversitat i la prevenció d’incendis.
La part boscosa de Collserola abasta un 60% del terreny total i això comporta un gran risc en cas d’incendi Els Bombers consideren que aquests accidents serien molt difícils de controlar, ja que les flames s’escamparien molt ràpidament i s’anirien creant focs alterns.
Incendi a Collserola, l’any 1994
Fa 30 anys, es va produir un important incendi a la zona, al costat del peatge dels túnels de Vallvidrera, tocant la Floresta i començaren a alçar-se les flames L’incendi va acabar cremant 135 hectàrees i una setantena d'habitatges. És per això que la funció agrícola i ramadera és vital en el parc, per trencar la grandària forestal i ajudar a evitar l’alt risc d’incendis. El GRAF (Grup de Recolzament d’Accions Forestals) ha marcat unes zones específiques on seria molt profitós que hi hagués cultius o pastures, així aquestes zones afavoriran la capacitat dels bombers de fer maniobres per combatre els incendis, ja que aquestes esdevindrien un lloc segur.
Lafontdevidadelacomarcabarcelonina
Mantenir el Parc Natural en condicions òptimes és essencial perquè no hi hagi incendis. Tot i que s'han produït millores a la zona, com l'augment del cos de bombers, els veïns encara veuen amb preocupació la possibilitat que es produeixi de nou un incendi com el del 1994. En aquest sentit, els experts consideren que Collserola "és el bosc més vigilat", però és evident que falta fer una gestió forestal en profunditat.
VERDAGUERAVIL·LAJOANA
Unpasseigdebracetambleslletres
Jacint Verdaguer (1845-1902) va ser un poeta i sacerdot català molt important en la literatura catalana moderna, concretament del període de la Renaixença, moviment cultural i literari del català del s. XIX (1833-1892). Va destacar per obres com l’Atlàntida i Canigó
La vida de l’escriptor comença a Folgueroles, poble osonenc on va néixer. Allà començà a formar-se.
Infantesa i joventut
Pertanyia a una família humil. El seu pare era picapedrer, un ofici que no donava per viure, així que també conreava un hort per tirar endavant.
En Cinto tenia dos germans grans: en Miquel, el primogènit, i en Jaume, que va morir abans que ell nasqués. Després van venir la Francesca, en Bartomeu, la Margarida, en Josep i la Filomena. Per desgràcia, els quatre germans petits no van arribar a l'edat adulta, i la mort de la petita Filomena, va marcar un punt de tragèdia a la vida del poeta.
Va entrar al Seminari de Vic als 10 anys, on va destacar i va començar a escriure poesia. Als 15 anys, el 1860, va publicar el seu primer poema, La Murta.
"La Murta és un jardí que Déu ha pintat, un cel en miniatura que la terra ha somniat; hi ha roses que no espinen, lliris que no es marceixen, i fonts que, en lloc d'aigua, llàgrimes pareixen."
Durant aquesta etapa, va estudiar teologia i filosofia. El 1865 va anar a Barcelona per completar els seus estudis i el 1870, als 25 anys, va ser ordenat sacerdot a Vic.
Començà a escriure poesies divertides i amb un toc de sàtira al Seminari. També feia poesies d'amor i pastorals. Destaca Amors d'en Jordi i na Guideta (1865).
Quan es fa sacerdot, comença a escriure sobre temes religiosos i patriòtics i guanya premis als Jocs Florals.
Estàtua Verdaguer a Vil la Joana
Etapa de plenitud
Quan és ordenat sacerdot té problemes de salut i passa a ser capellà de vaixell en la Companyia Transatlàntica del Marquès de Comillas. Allà acaba d’escriure la seva obra L’Atlàntida, començada temps abans i que es fa molt popular tant a Catalunya com fora.
Etapa de conflictes i darrers anys
Amb el pas dels anys té problemes diversos, ja que es dedica a fer exorcismes amb la coneguda família Durán i és apartat de l’església. El destinen al santuari de La Gleva, a la plana de Vic, però s’escapa i torna a Barcelona, amb la família Durán. En aquesta època publica En defensa pròpia, on respon a crítiques que havia rebut.
L’Atlàntida
Uns versos de muntanya
El 6 de gener de 1898 Verdaguer signa un document de disculpa que el bisbe accepta. Continua escrivint, però ja estava prematurament envellit.
A l’abril de l’any 1902 els metges li van diagnosticar tuberculosi, en estat avançat. El 17 de maig, el dia que feia cinquanta-set anys, Verdaguer es va traslladar de la seva darrera residència barcelonina del carrer d'Aragó a la finca de Vallvidrera, coneguda com a Quinta Juana (vil·la Joana), on passava els estius l'alcalde de Sarrià, Ramon Miralles, amic del poeta. Ja malalt, hi espera a trobar el repòs necessari per a la seva salut Hi va
Un dels poemes que l’escriptor va escriure mentre era a Vil·la Joana és “A un rossinyol de Vallvidrera” :
Rossinyol, bon rossinyol, he sentida la teva arpa, l’he sentida un dematí de Vallvidrera a Valldaura. [...]
Trobador del mes de maig, rossiyol refila i canta, mes no deixes eixos cims per los vergers de la plana; no hi vingues a la ciutat, que hi ha una gent molt ingrata: diu que estima els aucellets, diu que en son cor los regala, mes als que canten millor los posa dintre la gàbia
Llit de Verdaguer
Vil·laJoana, onlaliteraturarespiranatura
La masia de Vil·la Joana es troba envoltada de natura. Es troba a Vallvidrera, un indret que, durant segles, va ser un petit nucli rural proper a Barcelona, envoltat de boscos i terres de conreu. Hi ha fonts documentades que ja esxistia al segle XVI, però va ser modificada al segle XVIII, com altres cases de l’entorn.
Inicialment, la masia tenia una funció clarament agrícola i ramadera, com era habitual a la zona
Els seus habitants vivien de la terra, amb conreus típics mediterranis com la vinya, l’olivera i els cereals, i també de la cria de bestiar.
Va ser adquirida al segle XIX per la família Miralles, la qual la va transformar en torre d'estiueig i li va donar l’aspecte que té a dia d’avui. És un edifici de planta baixa i dos pisos. La façana principal està coronada amb un rellotge de sol i un campanar d'espadanya.
El 1921, Vil·la Joana es va convertir en una escola per a nens amb discapacitat visual i intel·lectual, que va funcionar fins al 1973 Posteriorment ha estat restaurada i forma part del museu d’Història de Barcelona (Muhba). Actualment allotja un museu dedicat a la vida i l'obra de Verdaguer i acull activitats culturals.
Elnomdelamasia
Es creu que el nom "Quinta Juana", nom que apareix a sota del rellotge de la façana, podria tenir origen en una antiga propietària o en una persona vinculada a la casa, possiblement anomenada Joana (o "Juana" en castellà). "Quinta" era un terme freqüent en aquella època per designar una finca o residència situada fora de la ciutat, especialment en zones rurals o d’estiueig. Amb el temps, i a mesura que el català es va recuperar com a llengua de prestigi a finals del segle XIX i principis del XX, el nom es va catalanitzar i va passar a ser "Vil·la Joana", mantenint l’essència del nom original, però adaptat a la nova realitat lingüística i cultural de Catalunya.
FontJoana,l’aiguaquemurmuraversos
La font Joana es troba a prop de Vil la Joana, baixant unes escales de fusta al passeig dels plàtans. Està protegida per una caseta d’obra vista amb una placa de marbre amb el seu nom. L’aigua, de la xarxa, surt per una aixeta amb botó i va a parar a una pica i un safareig rectangular. Es va reformar amb un mur de formigó, un banc i escales Recentment, s’ha recuperat la taula de pedra original, abans malmesa. Està connectada a la xarxa d’aigua potable.
Com moltes altres fonts naturals de Collserola, la font Joana aprofita una surgència d’aigua subterrània. Aquestes fonts han estat històricament molt importants per a la vida rural i l'estiueig, ja que proporcionaven aigua fresca i eren punts de descans per a excursionistes, pastors i estiuejants
La seva aigua és de mineralització feble, tot i que actualment no sempre es recomana el consum directe per la possible contaminació del sòl. Malgrat això, la font segueix sent un espai molt apreciat pels excursionistes i visitants del Parc Natural de Collserola.
La font Joana
Llindadelaportaprincipaldelamasia
Entremarimuntanya
Caminantperl’entornnaturaldeCollserola
El Parc Natural de Collserola és una de les joies naturals més importants de Barcelona. Pulmó de la ciutat des de fa dècades, avui, més que mai, cal protegir-lo de les amenaces que planen damunt d’ell. Amb una fauna i una flora molt riques, Collserolaofereixunesvistesúniques,unpaisatgeentremarimuntanya.
Roquesdegranvellesa
L nc-cents milions d’anys enrere, als p ollserola era una zona pantanosa a a. Temps després, al Devonià, la c s plaques tectòniques va formar P anera que els sediments van patir u s i temperatures, es va originar la p
Detall de pissarra
Pissarra de Collserola
Quan la pissarra ja estava formada, fa més o menys 40 milions d’anys, va tenir lloc l'orogènia alpina, un procés geològic que va donar lloc a grans serralades com els Pirineus, els Alps o l'Himàlaia. A Catalunya, l'orogènia alpina va tenir un paper molt important en la formació de la Serralada Litoral. Durant aquest procés, les tensions tectòniques van plegar i fracturar les roques sedimentàries que s'havien acumulat en mars antics durant el Paleozoic i el Mesozoic provocant l'aixecament d'aquesta serralada, que es troba paral·lela a la costa i separada de la Serralada Prelitoral per la Depressió Prelitoral. Amb el temps, l’erosió ha anat modelant el relleu, donant lloc a paisatges característics com Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Montseny.
ElstresorsbotànicsdelpulmódeBarcelona
El Parc Natural de Collserola és al peu de la Serralada Litoral Catalana. La vegetació dominant, per tant, és típicament mediterrània. Les plantes que hi creixen presenten adaptacions a la calor estival i a la manca de pluja: fulles petites, peludes, aromàtiques, amb punxes...
Alzina(Quercusilex)
L’alzina (Quercus ilex) és l’arbre dominant al Parc. De fullatge persistent, es caracteritza per tenir el fruit en forma de gla i per ser l’arbre més característic del bosc mediterrani
És un arbre de talla mitjana i baixa, que pot assolir una alçada d’entre 5 i 20 metres. Al començament té una forma de copa ovalada i acaba amb forma arrodonida-aixafada.
Esquema de la formació de les Serralades Prelitoral i Litoral i la Depressió del Vallès.
Parc Natural de Collserola
El marfull (Viburnum tinus) és un arbust típicament mediterrani que pot arribar a ser un petit arbre. Té fulles oposades, grans i amples, relativament dures i lluents per l’anvers. El marge de les fulles és sencer, amb petites formacions epidèrmiques semblants a un pèl.
Les flors petites i blanques decoren al voltant en petites umbel·les, que floreixen els quatre primers mesos de l’any. Aquesta planta se sol trobar prop dels alzinars, a llocs ombrívols i humits.
El pi blanc (Pinus halepensis) és el pi menys robust de la península, arriba als 20 metres d’alçada i la capçada és irregular. L’escorça és grisa cendrosa i les fulles tenen forma d’agulla. La seva floració dura del març al maig. Les flors masculines i femenines es troben en el mateix arbre; les femenines tenen forma de conus i estan situades a la punta de les branques.
El seu fruit són pinyes allargades, de 5 a 12 cm, unides a la branca amb un peduncle. A l’interior hi ha els pinyons, que són molt petits.
El Seneci del Cap (Senecio pterophorus) és una espècie invasora que prové del sud d’Àfrica. La raó per la qual també podem trobar-la en aquest bosc és perquè va arribar aquí la llavor accidentalment pels viatges pel comerç de llana. Llavors s’ha expandit i s’ha adaptat perquè està en el seu ambient, ja que al sud d’Àfrica també hi ha clima mediterrani.
Es considera una planta invasora perquè debilita o impedeix el creixement d’altres espècies natives i és tòxica per a alguns organismes.
L’arboç (Arbutus unedo) és una espècie d’arbust que pertany a la família de les Ericàcies. Les fulles són persistents, d’un color verd brillant, serrades. El tronc és vermellós i més o menys cobert d’escates i pèls.
El fruit, les cireres d’arboç o de pastor, són unes baies vermelloses d’entre 4 i 10 centímetres. Són comestibles i força preuades. Se’n solen fer melmelades.
El seu hàbitat són boscos mixtos de barrancs i desfiladers fluvials i vessants en alzinars o rouredes, des del nivell del mar fins a 800 a 1200 m d'altitud.
Marfull (Viburnumtinus)
Piblanc(Pinushalepensis)
SenecidelCap(Seneciopterophorus)
Arboç
Rastresipetjades:lafaunadeCollserola
El Parc Natural de Collserola atresora una elevada biodiversitat. Fins a l’actualitat s’hi han detectat 28 mamífers diferents, 191 ocells, 17 rèptils, 10 amfibis i 7 peixos. Aquíusoferimunreculldelesespèciesmésrellevants.
El porc senglar (Sus scrofa) és el mamífer més gran de Collserola. La seva població ha augmentat molt durant els darrers anys i es troba molt per damunt de la densitat desitjable. Sabem de la seva presència a causa de petjades o el moviment que fan al terra. Quan s’apropa a zones urbanes en cerca de menjar pot arribar a ser perillós per als humans.
Esquirol(Sciurusvulgaris)
(Susscrofa)
L’Esquirol (Sciurus vulgaris) és el mamífer rosegador més representatiu de Collserola. La seva alimentació es basa en les pinyes, per això el solem trobar al voltant de les pinedes Aquest mamífer té un paper important al Parc. A banda de ser un excel·lent indicador de l’estat de salut del bosc, és una presa essencial per a altres espècies, com per exemple la geneta.
La geneta (Genetta genetta) és un mamífer de la família dels vivèrrids que ajuda a mantenir l’equilibri ecològic a Collserola. La presència d’aquesta espècie dins d’aquest territori, igual que l’esquirol, és un indicador de salut de l’ecosistema ja que aquest animal necessita d’un hàbitat amb suficient vegetació i bones condicions.
Paramingurnus (Paramisgurnusdabryanus)
Espècie invasora d’origen xinès. A Europa només es troba a dos indrets, essent un d’ells el pantà de Vallvidrera, al Parc Natural de Collserola. Viu amagada al fang
Senglar
Rastrede senglar
Geneta (Genettagenetta)
RACONSAMBENCANT
La Serra de Collserola ofereix diverses rutes ideals per gaudir de la natura i les vistes panoràmiques. A continuació, es presenten tres itineraris destacats:
La Ruta dels Turons és un recorregut circular ideal per als amants de la natura i el senderisme, que travessa els turons de les Roquetes i el Turó Blau. Aquest itinerari, d'aproximadament 5 km, es completa en un temps estimat d'1 hora i 30 minuts, depenent del ritme de la caminada i de les pauses per gaudir del paisatge.
Al llarg del trajecte, els excursionistes poden gaudir d’escenaris espectaculars de Barcelona i el Vallès, amb vistes privilegiades que van des del mar fins a les muntanyes. Un dels punts més destacats del camí és la Font de Santa Eulàlia, un espai tranquil i ideal per fer una pausa i refrescar-se abans de continuar la ruta.
A més de la font, el recorregut compta amb diversos miradors estratègicament situats que permeten contemplar la ciutat des d'angles diferents, així com els espais verds que envolten aquests turons. La ruta, considerada de dificultat moderada, és apta tant per a excursionistes experimentats com per a caminants ocasionals que vulguin gaudir d'una experiència envoltada de natura sense allunyar-se gaire de la ciutat.
Durant el camí, és possible observar la flora i fauna de la zona, així com algunes restes històriques que donen testimoni del passat rural i urbà d’aquesta zona. És recomanable portar calçat adequat, aigua i protecció solar, especialment durant els mesos més calorosos.
Roquetes
La Ruta cap al Tibidabo comença a Vallvidrera i puja fins al cim del Tibidabo (512 m) en un recorregut de 6 km que es completa en 2 hores. El camí travessa boscos d’alzines i pins, passant per llocs d’interès com l’Ermita de Sant Medir, la Font de la Salamandra i la Font de Can Borni. A la part final, s’arriba al Parc d'Atraccions i al Temple del Sagrat Cor, des d’on es poden gaudir de vistes espectaculars de Barcelona i el Mediterrani des del Mirador del Tibidabo. Aquesta ruta combina natura i cultura
Mapa del recorregut
Mapa del recorregut
Vista del Temple del Sagrat Cor
Turons de les
La Passejada cap a la font de la Budellera és una ruta accessible i senzilla d’aproximadament 5 km, amb una durada estimada d’1 hora i 25 minuts. Aquest itinerari transcorre per camins de terra amb poc desnivell, fet que el fa apte per a persones de totes les edats i nivells de condició física.
El recorregut comença en un entorn natural envoltat de boscos típics de Collserola, amb una combinació d’alzines, pins i roures, així com una gran diversitat de flora i fauna. A mesura que s’avança pel camí, es poden observar diferents espècies d’aus i, amb una mica de sort, algun esquirol saltant entre les branques.
Al llarg del trajecte, hi ha diversos miradors naturals que ofereixen vistes espectaculars de Collserola i de la ciutat de Barcelona, ideals per aturar-se i contemplar el paisatge.
La font de la Budellera és el punt culminant de la ruta. Es tracta d’un racó amb un encant especial, envoltat d’una vegetació i una atmosfera de calma L’aigua que surt de la font convida a fer una pausa per refrescar-se i gaudir de la tranquil·litat del lloc. A més, l’àrea compta amb bancs i zones d’ombra, fent-la perfecta per descansar o fer un petit pícnic abans de reprendre el camí de tornada.
Aquesta passejada és ideal per a aquells que busquen desconnectar i gaudir d’una experiència relaxant en plena natura, sense haver de recórrer distàncies llargues ni a desnivells pronunciats
La font de la Budellera
Mapa del recorregut
Zona de pícnic
Àrees de Lleure:
Descobreix les àrees de lleure del Parc de Collserola!
El parc disposa de diverses àrees de lleure on pots descansar, menjar a l’aire lliure i gaudir de la natura. Equipades amb taules, bancs i fonts, són punts ideals per començar excursions i desconnectar de la ciutat. Us en proposem dues:
ÀreadelaSalutdelPapiol:
Aquest sector, situat entre el Papiol, Molins de Rei, Valldoreix i Vallpineda, és l’accés occidental al Parc de Collserola, marcat pel Puig de la Madrona. L’àrea de la Salut del Papiol es troba prop de l’ermita, en un bosquet de pins sense sotabosc, tradicional punt de trobada i esbarjo
El paisatge és majoritàriament forestal, amb boscos de pi blanc i alzines. A les zones més baixes hi trobem conreus d’oliveres i fruiters
L’ermita de la Salut, també coneguda com Santa Eulàlia de Madrona, és un temple romànic que va ser parròquia del Papiol fins al segle XIV. Combina elements preromànics i ampliacions posteriors amb arcs i volta de canó (segles XI-XIII).
Des d’aquesta zona de lleure es pot fer una passejada fins al Puig Madrona, d’uns 35 minuts i dificultat baixa. Són 2,1 quilòmetres de trajecte. També es pot anar cap al Torrent de l’Amigonet, passejada d’uns 4 quilòmetres de distància i dificultat baixa. Té una durada una hora i quart aproximadament.
El Puig Madrona
El Puig Madrona ha estat un punt estratègic des de l’antiguitat. A la zona s’hi han trobat restes ibèriques, indicant que probablement va ser un lloc de vigilància o assentament d’aquest poble fa més de 2.000 anys.
El turó té 341 metres d’altitud Ofereix unes vistes espectaculars de la comarca.
Àrea d’esbarjo a la Salut del Papiol
Ermita de la Salut del Papiol
Àrea del torrent de Can Coll:
Aquesta àrea de lleure, es troba situada concretament al quilòmetre 2 de la carretera BV-1415, que connecta Cerdanyola del Vallès amb Horta.
És un espai tradicional per a picnics i barbacoes, ja que disposa d’una gran esplanada per al joc i el descans, i també és un punt de partida de rutes a peu i en bicicleta. El paisatge està dominat per pinedes de pi blanc amb sotabosc d’alzines.
L’espai ocupa antigues terres de conreu de Can Coll, a prop dels torrents de Can Coll i Can Codina, que afavoreixen una vegetació de ribera rica i diversa.
L’àrea compta amb taules i bancs de fusta per fer pícnic, barbacoes (que només són obertes en èpoques de baix risc d’incendi), fonts d’aigua potable, zona d’aparcament i connecta amb diferents camins.
És un punt d’inici per a excursions per Collserola. Algunes de les rutes més populars inclouen:
Camí del torrent de Can Codina: Un itinerari suau i agradable que segueix el curs de l’aigua i permet gaudir de la flora i la fauna autòctones.
Ruta en bicicleta cap al turó de la Torrefera: Un camí per a ciclistes que travessa boscos d’alzines i pins amb vistes espectaculars.
Ruta a Sant Iscle de les Feixes: Un recorregut que porta fins a aquesta petita ermita romànica, situada en un entorn tranquil i ple d’història.
SantIscledelesFeixes
És una església que va ser parròquia des de l’any 1082 fins la segona meitat del segle XIX.
L’any 1905 es va reformar, de manera que es es va suprimir el cementiri que tenia i es va construir el campanar. Durant la Guerra Civil va ser cremada, com moltes esglésies, i es destruir l’altar major del segle XVII.
Àrea del torrent de Can Coll
Torrent de Can Coll
Sant Iscle de les Feixes
Alumnat de Creació literària i alumnat de Pràctiques de biologia observant el Tibidabo
Organització: Teresa Puig i Albert Vicens
Redacció: Alumnat de Creació literària i alumnat de Pràctiques de biologia (2n trimestre), 1r de Batxillerat
Correcció lingüística: Teresa Puig i Pep Miret
Fotografies: Alumnat, Pep Miret, Teresa Puig i Albert Vicens
Col·laboració: Pep Miret, AFA INS Castellar
Agraïments: Marta Martí, Biblioteca Antoni Tort (Castellar del Vallès)
