TRES PARCS, TRES ESTACIONS El Montseny LA TARDOR
Desembre 2023
Núm. 1
“Com que tots els components del paisatge són vida, també ho serà el paisatge mateix. Com si es tractés d’una representació teatral, la terra convertida en un gegantí escenari amb un elenc d’actes, el més divers i complet, està preparada per a donar-nos una representació excepcional.” Antoni Jonch
Editorial Recordo fa un any, quan, aprofitant la nova matèria de Batxillerat “Creació literària”, ens vam engrescar, la Teresa Puig, de Català, i l’Albert Vicens, de Biologia i jo mateix, a fer que l’assignatura fos més transversal i didàctica. Ens vam posar a treballar pensant en una renovació de metodologies i models d’ensenyament. Volíem fer un treball innovador, que representés una alternativa o un complement al treball quotidià a l’aula. En aquest sentit, vam valorar com a més adient el projecte d’un treball fora de l’aula. Aquest és un recurs didàctic de gran interès, ja que facilita l’aprenentatge de conceptes i procediments, afavoreix el desenvolupament d’actituds i possibilita el creixement afectiu de l’alumnat, tant vers els companys com vers els indrets. En aquest cas, es tractava de fer l’estudi del medi, un itinerari geogràfic i literari.
Què ens va portar fins aquí? D’entre totes les reflexions que vam fer, per una banda, es va valorar que, actualment hi ha una certa desvinculació entre persones i medi que ha comportat una disminució de coneixements de tipus ambiental, particularment en el cas de la població més urbana i, especialment, entre la població més jove. Per una altra banda, s’observa una manca de valoració del medi, i s’acostuma a acceptar que les relacions ésser humà-naturalesa han canviat i que, actualment, es caracteritzen per la transformació i el consum de recursos naturals, així com per la generació d’impactes i problemes ambientals, alguns de caràcter irreversible. Calia, doncs, portar-los a veure i caminar per la realitat com a font d’aprenentatge. Calia, també, fer veure a l’alumnat que molts llocs que han llegit o sentit en els llibres de literatura són reals, no imaginaris. Passar de la imaginació a la realitat. Calia desterrar la idea que la sortida o l’excursió és un «afegit» al programa del curs, que no reporta cap benefici acadèmic i que únicament posseeix valor d’oci o esbarjo. Per a posar-lo en marxa, vam partir de sis punts bàsics: conscienciació, coneixement, actitud, aptitud, capacitat personal d’avaluació i participació. El resultat d’aquests punts bàsics havia de quedar reflectit en una revista que treballarien a l’aula conjuntament l’alumnat de les dues matèries. Així, el resultat a final de curs va ser tan satisfactori que, ràpidament, ens vam posar a treballar i pensar en el projecte del curs 2023/24. Enguany, el projecte de treball fora de l’aula el porten, magistralment, la Teresa Puig i l’Albert Vicens. El nou projecte és “Tres Parcs, tres estacions”. Us convido a aquest espai de lectura reposada que és el primer dels tres “viatges” del curs, l’inici de tot plegat. Llegiu la muntanya, escrita amb el coneixement d’aquests joves, amb l’experiència d’haver trepitjat el terreny, en molts casos, amb el desig de voler descobrir què hi ha en aquell tros de terra. Us convido a tancar els ulls i recuperar antics moments viscuts i que us han captivat. Us convido, finalment, a compartir amb algú els textos, les imatges i l’aprenentatge científic i literari que ens proposa la revista feta a partir del treball fora de l’aula.
Parc Natural del Montseny
Ruta de l’empedrat de Morou Quan comenceu a obrir les pàgines d’aquesta revista serà com obrir la porta del somni per convidar-vos a l’aventura d’explorar i descobrir una ruta del Parc Natural del Montseny: la ruta de l’empedrat de Morou, un raconet on la ciència i la poesia entrellacen les seves arrels, formant un tapís de descobriment i meravella: la tardor. No serà un simple viatge a través de les pàgines. Serà un passeig pels boscos eterns de la ment humana i la natura que ens envolta. Descobrireu, també, la rica biodiversitat que viu en aquest paratge, llar d'espècies úniques i un testimoniatge de la importància de preservar els nostres ecosistemes. Explorareu la intricada xarxa de la vida que es desenvolupa en cada racó del Montseny, des dels majestuosos arbres fins a les criatures diminutes que aporten la seva vitalitat a aquest ecosistema. Ens agradaria que ens acompanyéssiu mentre explorem la història, la cultura i les tradicions arrelades en les terres del Montseny. Des d'antigues llegendes locals fins als costums que han perdurat al llarg dels segles, cada pedra i cada camí ens explica una història que enllaça el passat amb el present. El Montseny, amb els seus boscos densos, els seus pics escarpats i els seus rierols serpentejants, és l'escenari perfecte per a la simfonia de la natura. Cada racó és un poema visual, una invitació a perdre's en l'exuberància de la flora i fauna que pobla aquests paratges. A través de les nostres pàgines, et guiarem per senderes perfumades i panorames que desperten la imaginació. El somni fet realitat. Al Montseny, les muntanyes conten històries que s'entrellacen amb la brisa que acarona els cims. Des dels relats d'antics habitants fins a les llegendes que es murmuren entre les fulles dels arbres, cada racó té la petjada d'incomptables capítols. Descobrireu com la literatura i l'oralitat han teixit una xarxa de narratives que eleven l'experiència de caminar sobre aquestes terres. La literatura, com les fulles que dansen amb el vent en els seus boscos, troba la seva inspiració en la natura que l’envolta. Poetes, novel·listes i contistes han trobat aquí la seva musa, plasmant l'essència d'aquest paisatge en paraules que transcendeixen el temps. Explorareu algunes obres que han nascut de la contemplació d'aquestes muntanyes, i com han influït en la creació literària al llarg dels segles. Aquesta revista vol ser un tribut a la confluència entre la natura i la literatura. Dos elements que, encara que diferents, troben la seva harmonia en aquest parc. A mesura que avanceu en aquestes pàgines, us convidarem a reflexionar sobre com l'escriptura i el paisatge s'entrellacen, com les paraules es converteixen en ponts que connecten les valls i les creacions literàries s'eleven com a cims imponents. Per acabar, veureu reflectida una bona feina de coordinació i il·lusió entre el professorat i l’alumnat. Veureu reflectida una experiència, per a molts primerenca, d’un espai, d’un lloc que no basta només veure’l en imatges. Aquest grup ens convida a anar-hi, a mirar, a escoltar, a llegir i a respectar. Aquest grup, amb la Teresa i l’Albert al capdavant, ens ensenya l’experiència del treball fora de l’aula. Llegiu-los. Bon viatge per la natura i la literatura! Pep Miret
Índex “La «vida» no és un concepte estàtic, sinó canviant, evolutiu”
HISTÒRIA I ORÍGENS
7
OROGRAFIA
8
ESPAIS D’INTERÈS
9
EL PANTÀ DE SANTA FE
14
ENTREVISTEM A ... MARC TORTRAS
15
LA RUTA: L’EMPEDRAT DE MOROU
17
DESCOBRIM LA BIODIVERSITAT
21
UN ESPAI RIC EN FONTS
26
LA METEOROLOGIA. DITES I REFRANYS
27
MITES I LLEGENDES
28
Lucía Cerrillo i Andrea Lara
Sofia Docimo, Laia Pautas i Helena Rodríguez
Xavier Aguilar, Martí Ametller, Ruth Martínez, Jamila Ventocilla, Salma Miquel, Aina Salazar i Anna Soriano
Aisha Chirinos i Peter Loaiza
Anna Altimira, Judit Andreu i Carlota Huguet
Martín Ledoux, Daniel Pérez i Alejandro Rísquez
Jofre Argemí, Lídia Ballesteros, Helena Gallego, Toni Núñez, Leire Pérez, Gemma Sallas, Haidé Soler i Berta Surià
Salma Miquel, Aina Salazar i Anna Soriano
Anna Altimira, Judit Andreu i Carlota Huguet
Marc Corominas
ESCENARI D’HISTÒRIES FASCINANTS
30
REFUGI POÈTIC D’ESCRIPTORS
34
EL PERSONATGE ...
36
SABÍEU QUE ... ?
37
CURIOSITATS ESPORTIVES
38
Claudia Fortes, Alex Lin, Mònica Lomas i Christopher Martínez
Gerard Santín
Salma Miquel, Aina Salazar, Anna Soriano, Anna Altimira, Judit Andreu, Naisha González i Carlota Huguet
Sofia Docimo, Laia Pautas i Helena Rodríguez
Anna Altimira, Judit Andreu, Naisha González i Carlota Huguet
PASSATEMPS I SOLUCIONS
39
ANTOLOGIA POÈTICA
40
Joan Fajas
Història i Orígens La seva història es remunta a l'antiguitat, amb evidències d'abandonaments prehistòrics humans a la zona. Les restes arqueològiques més antigues del massís són els sepulcres megalítics o dòlmens. Un dolmen és un sepulcre o tomba constituït de diverses pedres o roques de caràcter col·lectiu en el qual es van practicar successius enterraments entre el Neolític i l'Edat de Bronze, al 3300 aC. A l'Edat Mitjana, el Montseny va tenir un paper important a l'economia agrícola i ramadera de la regió. Durant l'època ibèrica van començar a aparèixer assentaments estables als turons, i els habitants es van traslladar a les muntanyes: Castell del Brull, al turó del Montgròs, Montclús, a Sant Esteve de Palautordera i Samalús. Així ho demostra l'assentament fortificat de la Casa Flaquer a Samalús. Edificis com la vil·la romana de Can Tarrés i altres de la plana propera a la Via Augusta i la Via Ausa daten d'època romana. No va ser fins a l'edat mitjana que els espais interiors dispersos es van fer habituals i es va intensificar l’explotació dels recursos naturals. Actualment, el descens actual de les activitats agrícoles, forestals i ramaderes han provocat canvis en l'economia domèstica. Altres activitats, principalment serveis com el turisme rural, la restauració i l'hostaleria, complementen els ingressos i conviuen amb l'extensa cultura agrícola de la comarca. El Montseny és una serra i la seva història i orígens estan estretament relacionats amb els processos geològics, les activitats humanes i la conservació natural. El Montseny, des de la masia de Can Lleonart
7
Orografia
La paraula Montseny prové del llatí “Mont-Signus”, que vol dir muntanya senyal. Per la seva elevació i la seva proximitat al mar (només 24 km en línia recta) servia, en el passat, de senyal als romans que venien per la Mediterrània, i així sabien que estaven arribant a la costa. El Montseny té una orografia variada, molt vistosa, amb muntanyes, valls, rierols, boscos i altres característiques que fan d’aquesta zona un destí popular per a l'excursionisme i l'observació de la natura. Santa Fe del Montseny és un municipi de la Serralada Prelitoral, situat al nord-est de Barcelona. S'estén des del cim del Matagalls (1.697 metres) i del turó de Sant Marçal (1.523 metres), al nord, i el cim de les Agudes (1.706 metres), a l'est; al sector sud-oest és accidentat pel Pla de la Calma. El territori, amb força pendent i trencat per diversos torrents, és drenat per la Tordera, que travessa el terme de nord a sud. Les comarques que ocupa són Osona, La Selva i El Vallès Oriental. 8
Espais d’interès CAN LLEONART
Can Lleonart
Can Lleonart és una escola de natura, un equipament pedagògic creat l’any 1978, i és considerada la primera escola de natura de l’Estat espanyol. La seva tasca principal és atendre els grups escolars i els visitants, investigadors... que s'adrecen al Montseny i informar-los sobre l'interès i la raó de l'existència del parc natural. A més de les activitats d'escola de natura, s’hi fan cursos i estades de cap
de setmana, sortides i itineraris guiats, i rutes literàries i d'orientació. S’hi poden trobar itineraris pedagògics i d’altres itineraris adaptats per a persones amb mobilitat reduïda, excursions guiades, tallers d’ecologia i activitats d’educació especial. Per altra banda, s’hi duen a terme cursos com el d’iniciació a l’ornitologia (branca de la zoologia que tracta dels ocells), cursos d’educadors ambientals, cursos de rastres (per conèixer quins animals viuen en l’entorn a través de la descoberta i interpretació dels seus rastres), entre d’altres cursos. 9
CAN CASADES El centre d’informació de Can Casades és un antiga casa d’estiueig de principis del segles XX. És el principal punt d’informació del Montseny. Està situat a la vall de Santa Fe, al Parc Natural del massís del Montseny. Al 1987, la Diputació de Barcelona va restaurar la casa per tal de donar-li un ús. A Can Casades es pot obtenir informació general dels serveis de tot el parc, a més dels equipaments que disposa. El centre té diversos espais per a celebracions, exposicions… Can Casades
A més a més, ofereix gratuïtament material adaptat per a gent amb discapacitats. Es pot demanar allà directament o anticipadament, només cal completar una fitxa de préstec. S’hi projecten audiovisuals on apareixen imatges del Montseny en les diferents estacions com “Les quatre estacions del Montseny” o “L’home i el Montseny”. Posseeix lavabos per a ús públic durant les hores en què el centre està obert. Ubicació Can Casades
10
ERMITA SANTA FE DEL MONTSENY SANATORI DEL MONTSENY
Ermita de Santa Fe
L'Ermita de Santa Fe, situada al Parc Natural del Montseny, és un petit santuari que ha resistit el pas del temps i ha viscut diverses transformacions al llarg dels anys. L’any de construcció no està registrada, però se’n té constància des de 1231 i va ser construïda a l’època medieval, quan les ermites i els santuaris religiosos eren molt comuns a Europa. És d’origen romànic, d’una sola nau, una capella natural i un cor, també té un campanar d’espadanya amb una sola obertura i una porta central amb una gran llinda plana. La façana té dues finestres rectangulars i una finestra d’arc rodó. Hi ha un emblema religiós esculpit sobre la porta, que mostra un animal amb una creu. La seva arquitectura de pedra i la seva ubicació estratègica suggereixen que va ser per proporcionar un refugi espiritual enmig de la muntanya. L'ermita presenta elements gòtics i renaixentistes. La capella original va ser ampliada al 1577 i va ser restaurada el 1701, adquirint l'aspecte actual. Més endavant, l'edifici va ser desvinculat del seu ús original com a capella per ser integrat com a part d'un hotel construït al costat.
Sanatori del Montseny
En començar el segle XX, davant la incidència de la tuberculosi a l’època, era urgent obrir sanatoris, ja que la cura en un sanatori (del llatí sanare, “curar”) era el millor per combatre la malaltia i, sobretot, per evitar la propagació de la infecció entre les famílies i entre els treballadors. La construcció del sanatori Casademunt al Montseny, proposat el 1922, va respondre a la necessitat de tractar la tuberculosi a ciutats com Barcelona. Dissenyat per l'arquitecte Joan Rubio i Bellver, el sanatori es va obrir l'any 1931 a la masia Casademunt al Brull. Orientat a la classe alta, oferia tractaments luxosos i serveis avançats per als 42 llits disponibles. Durant dècades, va ser un espai de repòs on els pacients podien explorar activitats artístiques. El sanatori va ser un lloc on els pacients podien gaudir d'una atmosfera familiar i passar el temps llegint, escrivint, pintant i creant música. L’edifici va proporcionar una estada tranquil·la i còmoda als seus pacients fins que, el 1944, la descoberta de l'estreptomicina va canviar el tractament de la tuberculosi i va marcar el final dels sanatoris com a centres de tractament. 11
Hostal de Santa Fe
L’HOSTAL DE SANTA FE Construït a inicis del segle XX. Ha estat inclòs a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La seva construcció va ser feta entre els anys 1912 i 1914 per encàrrec de Ramon de Montaner i Vila (noble editor barceloní) que va comprar la vall de Santa Fe a la família Alfaras de Sant Celoni. L’any 1912, Julia de Montaner, comtessa i propietària del castell de Santa Florentina de Canet de Mar, va encarregar el projecte de l’hotel a Pere Domènech i Roura, fill i col·laborador de l’il·lustre artista del Modernisme, Lluís Domènech i Montaner. L’arquitecte va entregar l’hotel completament acabat l’any 1916. És un edifici neomedieval amb torres i merlets, construït al costat de l’ermita de Santa Fe. Durant la Guerra Civil l’edifici va patir alguns desperfectes, però van ser restaurats per l’arquitecte Pere Domènech i Roura. Per la manca d’electricitat, es va construir una presa, ara conegut com l’Estanyol, però no va ser suficient. Així, el 1920 es va iniciar la construcció d’un segon pantà dissenyat per Pere Domènech i que es va acabar al 1935, integrat en l’entorn natural; és el més gran en la conca de la Tordera. El pantà en l’actualitat
12
ÀREA D’ESPLAI DE LA GUARDIOLA Es tracta d’una zona de pícnic al Parc Natural del Montseny. Anant de Sant Celoni a Santa Fe del Montseny, està uns 300 metres abans d'arribar al punt d'informació de Can Casades. Les instal·lacions són molt completes. Tenen servei de taules i seients de pedra (consta de 2 blocs de 5 taules cada un), aigua potable i recollida d’escombraries. Disposa de lavabos, a més d’una font, perfecte per fer un pícnic. A pocs metres, trobarem el Centre d’Informació Can Casades, que ens pot ser molt útil si ens hem perdut o busquem algun lloc en concret, però no sabem com arribar-hi. Per poder accedir a aquesta àrea de pícnic, és important que tinguem com a referència el camí que ens desvia cap al Turó de l’Home. A l’esquerra, trobarem un aparcament que directament ens portarà a la zona de La Guardiola. És un espai on es pot disfrutar de la fauna i flora, situat enmig d’una ruta on pots parar per descansar i menjar. Aquest lloc és molt bonic de visitar a totes les èpoques de l’any, però és més acollidor a la tardor, quan pots veure el contrast de colors que la natura t’ofereix.
Àrea de La Guardiola
Taules a l’Àrea de La Guardiola
13
El pantà de Santa Fe
El pantà en l’actualitat
El pantà és un embassament que pertany a la riera de Santa Fe, a la conca del riu la Tordera, situat a la població de Fogars de Montclús. La presa va ser construïda a la dècada de 1920, però fou insuficient per atendre les necessitats de l’hotel que es va construir al costat; així, es va iniciar la construcció d'un segon pantà dissenyat per Pere Domènech que va ser acabat el 1935. És l’actual pantà. El propietari actual, PICSSA (Polígono Industrial Can Sedó, S.A.) la va comprar a la dècada de 1990. Aquest es va fer càrrec de tot un seguit d'actuacions de reparació i manteniment: impermeabilització de nombroses filtracions, rehabilitació de la coronació de la presa, rehabilitació de les dues centrals, col·locació d'una segona comporta i instal·lació d'un grup electrogen i il·luminació de la galeria. La presa de l'actual pantà té 24 metres d'altura, una longitud de 170 metres i una capacitat de 899.000 metres cúbics. Actualment el pantà està en una situació crítica per manca de pluja.
14
Entrevistem a ... Marc Tortras “Als animals no els agrada compartir l’espai amb l’home, per alguna cosa serà” Marc Tortras, treballador del centre d’informació del Montseny, que té una gran experiència en el sector dels serveis. Quanta gent treballa al centre d’informació? Hi treballa una persona de manera fixa i una altra a temps parcial, és a dir, normalment hi una persona sola i ocasionalment dues. Quants anys fa que hi treballes? Fa onze anys que estic al Montseny, des de la tardor de 2012 i tres anys en altres parts. Quins serveis oferiu per a la gent amb discapacitats? Oferim Handbikes, que són bicicletes que es traccionen amb els braços. S‘utilitzen per l‘itinerari de la font del Frare, que està adaptat.
Marc Tortras
Que és el que més demanen els visitants quan venen al centre d’informació? El que més demanen són les rutes que es poden fer perquè des del parc natural s’ha creat una xarxa d’itineraris senyalitzats a fi que es puguin fer de manera autoguiada. Informem dels diferents itineraris perquè sàpiguen la longitud i el temps que poden trigar a fer-lo i els donem un mapa de la zona. Hi ha algun registre de tota la gent que passa pel Montseny? Hi ha una pàgina web de la Generalitat que és un gestor de visitants en el qual queden registrats els visitants de cada punt. En aquest punt d’informació hi ha unes 6.000 atencions l’any, que són moltes, i les visites al centre arriben fins a les 25.000 anuals. Quina és l’època de l’any que més gent visita la zona? La tardor és principalment l’època que ve més gent; per Setmana Santa també hi ha bastants visitants, en algun pont de primavera i quan neva i n’informen pels mitjans de comunicació, també hi ha visites. Quanta gent al dia pot venir, aproximadament? No tenim dades exactes, però durant l’any visiten el Montseny un milió de persones; val a dir que no tot aquest milió ve a aquesta part del Montseny. Els caps de setmana de tardor, aproximadament poden venir fins a 1.000 persones diàries.
15
I després de la pandèmia, s‘ha notat un augment de visitants? Des de la pandèmia (2020) que tenim la sensació que ha pujat el número de gent perquè tenen la necessitat de gaudir de la natura. A l’època de la pandèmia, va haverhi un moment que ens van començar a deixar sortir al carrer després d’estar mesos tancats. Aleshores, molts van aprofitar i van sortir en bandada; el primer estiu amb les portes obertes, va ser al·lucinant, la gent venia en massa, tenien ansietat per sortir i hi va haver un pic molt potent de gent. De quins països són les persones que venen, i, si són d’Espanya, de quina província? És principalment turisme de Catalunya, no ve gaire gent de l’entorn proper; principalment són de Barcelona i l’extraradi, com el Baix Llobregat, zona del Maresme... I de la resta d’Espanya poden venir de Madrid, Saragossa, País Basc... però no hi ha un punt concret que destaqui de visites. Si parlem de desastres naturals... Quan va ser l’últim cop que va haver-hi un incendi gran? O incendi en general? Jo no ho recordo perquè no hi era, però em van explicar que l’any 1992 va haver-hi un gran incendi que va començar al municipi de Breda i va pujar cap a Gualba. Va cremar 7.000 hectàrees a la part baixa del Montseny. A la part de dalt és molt difícil que hi hagi un incendi per les condicions climatològiques i per la vegetació de fageda, que és més humida. Quins són els perills que poden tenir els animals i la vegetació al Montseny? El perill més gran és l’alta freqüentació de gent al Montseny, als animals no els agrada compartir espai amb l’home, per alguna cosa serà. Els animals s’amaguen dels homes, però no vol dir que els animals no hi siguin; altres perills serien la contaminació. Actualment el canvi climàtic és el que més afecta a la flora i la fauna, l’escalfament global i la falta d’aigua. Aquests darrers tres anys han estat molt dolents i la manca de pluja afecta sobretot a les rieres i a les basses. Els animals amb més risc d’extinció són els amfibis. Fa uns dies hi va haver una ventada molt forta i van caure desenes d’arbres, per la falta d’aigua, ja que estan dèbils. I si parlem de desastres humans... Fa 50 anys es va estavellar un avió i fa poc el van retirar. Com ho van fer i quins danys va causar? Es va estavellar al 1970 i era un avió que venia de Gran Bretanya i van morir més de 100 persones. A la zona de Santa Fe van estar col·laborant amb els equips d’emergència (Guàrdia Civil d’aleshores i el cos de Bombers) per recuperar els cadàvers. No sé exactament com van retirar l’avió; sé del cert que moltes parts de l’avió van quedar-se al Montseny durant molt temps. En algun lloc concret, encara podem trobar algun tros d’avió. Agraïm a en Marc la seva col·laboració i predisposició per poder conèixer una mica més la seva tasca i apropar-nos a aquesta muntanya màgica. 16
La ruta: L’empedrat de Morou L'excursió fins l'empedrat de Morou és un dels itineraris senyalitzats, de color taronja, que es poden trobar dins el Parc Natural del Montseny. Una ruta circular que comença i acaba al mateix Centre d’Informació de Can Casades. Passareu per la riera i el Pantà de Santa Fe, el Turó de Morou i l'Esquei de Morou. Té una distància aproximada de 5,5 km i es pot fer en dues hores aproximadament. No és una ruta complicada de seguir, si bé hi ha algun tram amb força pedres. En el punt d’inici, Can Casades, es pot observar la majestuositat de les sequoies.
Sortim de l’aparcament de Can Casades, i agafem un camí, marcat amb estaques indicadores que ens portarà a la riera de Santa Fe; deixem Can Lleonart a la dreta, i agafem un camí ample que puja cap a la Casa Partida. Un cop hem arribat allà, fem un gir cap a la dreta i després d’una estona caminant, hem arribat a la castanyeda. Continuem recte, i girem a la dreta. Anem pujant, des d’on podem apreciar el Pla de Mulladius. Pujant, pujant i durant una estona de caminar, trobarem l’empedrat de Morou, on podem observar el turó de Morou i el Turó de L’home. A partir d’aquí començarem a baixar, fins a la fageda. Després d’una estona caminant, arribarem al pantà de Santa Fe, on observem que està molt buit. I finalment, tot serpentejant el pantà, tornarem a arribar a Can Casades, punt d’inici de la ruta. 17
CASTANYEDA La castanyeda té una altitud de 1.160 m, amb una longitud de 830 m, normalment es triga 15 minuts a arribar-hi des de Can Casades. Des del Centre d’Informació baixem cap a la riera de Santa Fe i deixem a mà dreta l’ermita de Santa Fe. Una vegada hem creuat la riera, agafem el camí de pujada que passa davant de l’Escola de Natura Can Lleonart i que ens portarà a la castanyeda. El camí s’enfila amb pendent suau fins arribar a la cruïlla i girarem cap al Pla de Mulladius, a la dreta.
La castanyeda
PLA DE MULLADIUS És un indret planer format per materials d’erosió del granit on, sota la fageda, creixen ginebrons i plantes herbàcies. És un racó freqüentat per senglars i gorjablancs (mamífer carnívor semblant a una mostela, però bastant més gros). El pla de Mulladius té una altitud de 1.194 m i una longitud de 1.450 m.
EMPEDRAT DE MOROU Aquest espai rocallós sobre una gran esplanada de granit ofereix una gran panoràmica, des d’on podeu gaudir de bones vistes de la Vall de Santa Fe, el Turó de l'Home i Les Agudes (si és un dia clar, sense boira). L’especial duresa del granit fa de l’espai un lloc ideal per observar la seqüència de formació del sòl, des de l’esquerdat de la roca mare, la seva fragmentació i la seva disgregació en forma de sauló. És una zona sense vegetació i abocada cap al costat sud-est per la topografia de la carena.
Pla de Mulladius
Vistes des de l’empedrat 18
FAGEDA És un bosc d’aspecte obert, que té una densa cobertura durant els mesos d’estiu, fent que no moltes espècies d’animals visquin en aquesta zona del Montseny. De fet, la gran majoria d’espècies d’animals que viuen en aquest bosc són animals petits, com ratolins de bosc, el liró gris o talps, entre d’altres. A la primavera hi ha moltes espècies herbàcies, com ara el buixol (herba pròpia de boscos humits i de flor blanca). La fageda
TURÓ DE MOROU Si bé una variant de la ruta no passa pel turó, es pot observar des de l’empedrat. El Turó de Morou és un pic del Montseny que fa 1.311 m d’altitud, és conegut perquè en el seu cim té una petita bústia, amb una llibreta d’apunts, on qualsevol persona pot ecriure-hi, i també hi ha un pessebre fet amb alumini i filferro. El nom de Morou es pensa que té origen basc. El cim del turó és perillós perquè cal escalar una mica per arribar-hi.
Turó de Morou
PANTÀ DE SANTA FE El pantà de Santa Fe està a una distància de 4.490 m des de Can Casades. La seva altitud aproximada és de 1.086 m. Actualment el pantà té molt poques reserves d’aigua.
Vistes des del pantà de Santa Fe 19
TURÓ DE L’HOME Tot i que la ruta de l’empedrat no passa pel Turó de l’Home, cal fer-ne esment, ja que es pot veure durant el recorregut. És el cim més alt del Montseny, amb una altitud de 1.708 m aproximadament. Els altres cims que el segueixen en alçada són Les Agudes (1.705 m) i El Matagalls (1.697 m). El cim del Turó de l’Home acull el famós observatori meteorològic, que va ser creat el 1932, un projecte fet per Eduard Fontserè, que va promoure’n la construcció, gràcies a la participació del Servei Meteorològic de Catalunya, del qual ell n’era director. El Servei Meteorològic de Catalunya participava en iniciatives internacionals per fer avançar la ciència meteorològica i climàtica. Així es va demanar poder portar a terme mesures meteorològiques en cims elevats amb l'objectiu d'obtenir dades que permetessin investigar la circulació atmosfèrica entre les regions polars i les baixes latituds. Aleshores es va fer realitat el projecte. L'any 1970, amb motiu de la mort del Dr. Fontserè, el Centre Excursionista de Catalunya va voler col·locar una placa en record seu a l'Observatori. Com que estava en català, en aquella època, per motius polítics, no van poder-la col·locar, fins al cap de 25 anys, el 1995. El clima del Turó de l'Home és continental humit, amb temperatures mitjanes que no superen els 20 °C, però se superen els 10 °C durant quatre o més mesos a l'any.
El cim del Turó de l’Home
20
Descobrim els encants de la biodiversitat del Montseny El Parc Natural és la llar de diversos endemismes únics al món
El Montseny, bosc natural a cavall del Vallès Oriental, La Selva i Osona, forma part de la Serralada Prelitoral. Està situat a 24 quilòmetres en línia recta del mar. Té una altitud màxima de 1.700 metres. El Montseny fou declarat patrimoni de la biosfera per la UNESCO l’any 1978 (fa relativament poc), i per tant, és molt important tant biològicament com culturalment. Es tracta d’un parc natural que, a diferència d’un parc nacional, es regeix amb una normativa més permissiva pel que fa a l’activitat humana. Així, hi està permès executar algunes activitats econòmiques com ara l’explotació de boscos, la ramaderia, l’agricultura… El Montseny, bosc natural del Vallès oriental que forma part de la serralada del prelitoral, està situat a 24 quilòmetres en línia recta del mar, amb un desnivell de 1700 metres. Aquest va ser declarat patrimoni de la biosfera per la UNESCO l’any 1978 (fa relativament poc), i per tant és molt important tant biològicament com culturalment. Aquest es tracta d’un parc natural, que a diferència d’un parc nacional, és més permissiva cara l’activitat humana, permeten executar activitats com l’explotació de boscos, el ramat d’alguns animals, la plantació de noves espècies…
La bellesa amagada de les roques del Montseny Per començar, ens enfocarem en la geologia. Per posar-nos en context, el granit del Montseny té aproximadament 500 anys d’edat. A continuació fem cinc cèntims de les característiques més rellevants del relleu d’aquesta muntanya màgica.
21
Arribem a un punt de la ruta on trobem l’empedrat de Morou, un aflorament de pedra magmàtica. Es tracta d’un plutó, una bombolla de magma que es refreda en profunditat, sota terra, i que acaba aflorant a la superfície per efecte de l’erosió.
Empedrat de Morou
Durant el trajecte per arribar a l’empedrat de Morou, podem apreciar com una pedra sobresurt d’una manera curiosa. Es tracta d’un esquei, una roca que sobresurt d’una forma peculiar enmig del bosc. Físicament els esqueis són un conjunt de pedres que sobresurten, les quals formen un relleu irregular, amb arestes esmolades i fissures variades.
Esqueis del Montseny
La màgia del parc: La flora La vegetació del Montseny està disposada en estatges, és a dir, està organitzada en “pisos”, cadascun amb una vegetació diferent. A l'estatge més baix del Montseny hi trobem alzines sureres (Quercus suber) i pins (Pinus, s.p), vegetació típica del Mediterrani. Alzines sureres del Montseny
La fageda, l’estatge més característic
El següent estatge és la fageda, el bosc més característic del parc. Aquest estatge és molt poc divers, ja que els faigs (Fagus sylvatica) són arbres molt alts amb copes que ocupen una gran superfície: estan optimitzats per acaparar la màxima quantitat de llum. La majoria d’espècies no podrien créixer sota l'ombra del faig, però hi ha una excepció: el grèvol. 22
Grèvol femella del Montseny
El grèvol (Ilex aquifolium) és una planta amb una gran concentració de clorofil·la, el pigment responsable del color verd de la majoria de les plantes. Aquest component també és el principal protagonista de la fotosíntesi, el procés pel qual les plantes aconsegueixen energia a partir de la llum. En tenir tanta clorofil·la, aprofiten molt millor la poca llum que els arriba.
Una altra particularitat del grèvol és que és una espècie dioica, és a dir, que els mascles i les femelles són diferents. Els grèvols femella produeixen uns fruits petits vermells. El grèvol és una planta antigament utilitzada com a decoració nadalenca, però actualment està prohibit endur-se-la, ja que moltes espècies animals depenen dels seus fruits per sobreviure. Un altre dels aliments essencials de la fauna és la faja (fruit del faig), especialment preuada pels porcs senglars. La faja, aliment bàsic per als porcs senglars
El següent estatge consisteix en l’avetosa (Pinaceae, s.p), vegetació típica dels Pirineus. Generalment no trobaríem aquests arbres en aquesta zona però, a causa de l'altitud que assoleix el Montseny, l’avetosa hi fa acte de presència. Avets del Montseny
Finalment, trobarem un estatge de prats alpins, típics del nord d'Europa. Cal destacar les espècies plantades al llarg del Montseny que no pertanyen naturalment al parc, com ara la sequoia (Sequoias.p), d'uns cent anys d’edat, originària de Califòrnia. Els prats alpins, paisatge típic del nord d’Europa
23
Els castanyers (Castanea sativa) també són plantats i, juntament amb les sureres, van ser molt importants al s. XIX, quan Catalunya era una potència vitivinícola. La fusta dels castanyers era utilitzada per fer les botes, i el suro de les sureres era per als taps de les ampolles. El castanyer va ser clau per la Catalunya del s. XIX
Els endemismes del Montseny La fauna del Montseny es caracteritza per l’existència d’espècies típiques de terres d’Europa central a les zones altes del massís, i fauna pròpia d’ambients mediterranis a les parts baixes. Els animals més comuns del Montseny són: el porc senglar, la guineu i la geneta, entre els mamífers més coneguts; el gaig i el pit-roig, entre les aus més comunes, així com diversos tipus d'amfibis, rèptils i peixos. Cal destacar les singularitats de dos animals. Un d’ells, que només viu al Montseny, és el tritó del Montseny (Calotriton arnoldi). Aquest tipus de tritó, va ser descobert l’any 2005 / 2006, i està en situació crítica (no es pot arribar a dir que és una espècie en perill d'extinció, però queda poc perquè això succeeixi), ja que viu als rierols que hi ha, i ara quasi no hi ha aigua. Tritó del Montseny
Un altre animal que habita al Montseny és la granota roja (Rana temporaria). Aquesta granota també és comuna als Pirineus. Només es pot trobar a partir dels 2.700 m des del nivell del mar. És un amfibi indicador del canvi climàtic, és a dir, es troben en llocs on l’efecte del canvi climàtic no està present, i gràcies a això, és motiu d’investigació. Granota Roja
24
Els diversos perills del Montseny Però, com en totes les coses, hi ha un costat dolent, i és que aquest parc, com molts altres, té una sèrie d’amenaces que el posen en risc. El canvi climàtic està afectant les diferents parts del Montseny i, juntament amb la sequera, està fent que tots els torrents que hi ha al parc es quedin sense cabal, posant en risc la vida dels tritons del Montseny (Calotriton arnoldi). Per altra banda, el pantà de Santa Fe ha perdut el seu encant degut a la sequera, ja que abans hi havia un gran nivell d’aigua, i ara es troba a la part més crítica; el punt més baix des que es va construir. També es troba en perill d'extinció la granota roja (Rana temporaria), a causa també de la falta d’aigua dels diferents torrents del Montseny. Una altra amenaça que plana sobre el parc és la presència d’espècies invasores, com per exemple les carpes (Cyprinuscarpio). Aquests peixos poden arribar a mesurar més d’un metre de llarg i poden sobrepassar els 40 Kg. Foren introduïts pels humans al pantà de Santa Fe fa una colla d’anys. (Cyprinus Carpio)
Per altra banda, hi ha una planta localitzada al Montseny que també és una espècie invasora: el raïm de moro (Phytolacca americana). Aquest arbust és originari de l’est d’Amèrica del Nord, entre els Estats Units i Canadà, i fou introduïda fa 300 anys a Europa, escampant-se també pel sud d’Amèrica i per altres continents. Aquí, al Mediterrani, es pot trobar amb facilitat a Catalunya, a les Balears i també a França, però a la zona del País Valencià només es troba a muntanyes situades al sud. (Phytolacca americana)
25
Un espai ric en fonts: Les fonts de l’entorn de la ruta FONT NOVA
La Font Nova
Es considerava que tenia la millor aigua de Santa Fe pels turistes i pels locals. Gràcies a això, la popularitat de les fonts va augmentar, especialment pels seus trets: la vida i l'element necessari per a la subsistència. Els pioners turistes que buscaven aigües sanitoses de les fonts pujaven a Santa Fe, ja que té la densitat més alta de fonts.
FONT DE FRARE Aquesta font es troba a la fageda de Santa Fe, dins del bosc. Igual que amb la Font Nova, també és bastant coneguda per l'aigua que deixava anar i els seients i taules de pedra en les quals es pot descansar en família. Actualment, la font es troba tancada dins la porta de ferro de la paret encastada al marge. Està a prop de l'àrea de lleure del torrent de Can Coll.
Font del Frare
FONT DEL CIRERER
Font del Cirerer
Va ser construïda aproximadament fa més de cent anys i es podria dir que és una de les fonts més antigues del Montseny. Antigament, només estava composta per una paret molt petita feta amb pedres planes i una canonada inoxidable per on passa l'aigua, però actualment està adossada per una paret més gran de pedra neta relligada. L'únic detall que van instal·lar-hi van ser els seients a cada costat de la font perquè la gent pogués descansar. 26
La meteorologia del Montseny Les precipitacions Les precipitacions més notables a la zona es concentren en l’àrea compresa entre el Turó de l’Home, les Agudes i Sant Marçal, amb uns totals anuals que no són inferiors als 1.050 mm. Quant a les precipitacions en forma de neu, el Turó de l’Home té 51 dies de nevada com a mitjana anual, mentre que al juliol i l’agost la neu hi és desconeguda. Les temperatures El Turó de l’Home té una temperatura mitjana anual de 6,9ºC, pròpia d’un ambient pirinenc o prepirinenc; el mes més fred és el febrer, amb 0,5ºC, i el més càlid el juliol, amb 15,1ºC. La nuvolositat i el vent La boira i els núvols baixos a partir dels 1.000 metres d’alt acostumen a ser un element més del paisatge; els dies de boira, al Turó de l’Home basculen entre el 22 a l’octubre i el 16 del juliol. Pel que fa al vent, malgrat que no es troba en una ubicació gaire ventosa en el marc de Catalunya, el massís del Montseny coneix ventades huracanades. L’altitud n’és la raó. El rècord de vent correspon al 14 de gener del 1969 quan el Turó de l’Home mesurà una ratxa de ponent de 196 km/h. Actualment, parlar de meteorologia vol dir parlar de canvi climàtic. L’àrea mediterrània, a les dues bandes dels Pirineus, és una de les més sensibles a aquest desordre climàtic i el Montseny no n’és una excepció.
Refranys i meteorologia Quan el Montseny és florit de neu, fa fred a la plana de Vic. El Montseny com més blanqueja, més bogeja. Quan el Montseny fuma, aigua segura. Montseny tapat, aigua aviat. Quan lo Montseny té caputxa, lo migjorn punxa.
27
Mites i llegendes del Montseny El Drac de Viladrau: Viladrau, a la comarca d'Osona, en el Parc Natural del Montseny, es diu que era un poble molt tranquil, però que un dia va aparèixer un monstre des de les profunditats del Montseny. Era un gran drac amb escames resplendents i ulls de foc. El seu rugit ressonava a tota la vall, omplint de terror els habitants del poble. El drac atacava el poble sense remordiments, incendiant cases, devorant el ramat i menjant-se les persones. La gent, en cerca de la pau, va buscar l’ajuda dels cavallers i herois més valents de la zona, però cap era contrincant contra la bèstia. Desesperats, van recórrer a un savi que vivia a la muntanya del Montseny. El savi els va aconsellar que preparessin una trampa per al drac, al centre del Montseny. Van construir un gran pou amagat i el van omplir d'oli i combustible. Després van atraure el drac, utilitzant un bou per portar-lo cap a una trampa. Quan el drac va caure a la trampa, el van cremar fins a la mort, acabant per fi amb el patiment del poble. Ja lliurats, van fer una gran celebració i en honor als valents habitants van construir una estàtua commemorativa.
Il·lustració Drac de Viladrau
El caçador fantasma: La llegenda es desenvolupa a l’ermita de santa Fe i té com protagonista un caçador que, a missa i estant l’ermita plena de gent, veu passar una llebre i abandona el recinte de celebració de la missa solemne. Déu, com a càstig, l’obliga a perseguir eternament la llebre. La gent de l’indret creu que, certs dies, durant la posta de sol, encara se senten misteriosos lladrucs pels boscos del castell de Montsoriu.
Castell de Montsoriu
28
La llum d’en Manel: Aquesta llegenda se situa al Montseny, específicament a la zona de les Agudes, durant el desembre de 1899. En aquesta història, un pastor anomenat Manel Birachs i Masmiquel, resident a Viladrau, baixa amb el seu ramat de xais per enfrontar-se a un hivern particularment fred, amb camins coberts de neu i glaç. Manel era un home fort i experimentat en l'ofici de pastor. Aquell hivern, va baixar el ramat fins als camps lliures de neu. Encara així, tot canvià quan el Manel descobrí que el seu ramat quedà atrapat a les roques de Glaç. Desesperat, va intentar salvar les ovelles, però anaven morint ràpidament. Devastat, en Manel decidí enfrontar-se a la tragèdia saltant per un barranc, posant fi a la seva vida de manera semblant a les seves ovelles. El seu cos fou trobat més tard pels homes de Can Rovira, tot congelat i amb ferides greus. Després d'aquest tràgic moment, començà a aparèixer una llum misteriosa a la vall de Sant Marçal, provenint de les cotes altes al peu de Puig Sacarbassa. Aquesta llum és associada a la llegenda d'El Llum d'en Manel, amb visions esporàdiques que semblen relacionar-se amb sorolls i lladrucs misteriosos al bosc. La població local comença a associar la llum amb l'ànima de Manel Birachs, creant una llegenda que perdura al llarg del temps i fins avui dia.
El pantà de santa Fe
Un cim del Montseny
29
Escenari d’històries fascinants El bandolerisme
Il·lustració dels bandolers al Montseny
En el seu nucli, el bandolerisme va sorgir com l'activitat criminal per excel·lència. Bandes armades, amb un líder al capdavant, van desafiar la pau de la comunitat, saquejant persones, propietats, edificis i carros. Aquesta pràctica va transcendir les fronteres de la criminalitat comuna, convertint-se en una expressió de la resistència i descontentament envers les estructures socials de l'època. Les fases del bandolerisme: Un marcatge en la història El bandolerisme va ser més que una simple sèrie d'assalts. Va ser un fenomen que va provocar canvis estructurals, socioeconòmics i polítics, impulsant la transició del feudalisme a l'absolutisme. En aquesta evolució, emergeixen les bandositats aristocràtiques, un rebuig al poder excessiu dels nobles, cavallers i clergat, fent front a l'hegemonia política. A la segona fase, el bandolerisme ideològic, la muntanya es va convertir en l'escenari d'una guerra d'idees. Aquesta confrontació va sorgir de les diferències entre la mentalitat feudal que predominava a les muntanyes i els defensors dels drets de les viles i ciutats a la plana, es va gestar un conflicte profund que va marcar la història del Montseny.
Finalment, el bandolerisme social va sorgir com una resposta desesperada a la misèria, la fam i l'èxode rural. Les comunitats muntanyenques, mancades de recursos agrícoles, es van veure abocades a una vida de saquejos i robatoris per sobreviure. Bandolers al Montseny El moviment dels bandolers al Montseny, comença l'any 1336, amb la figura enigmàtica de Joan Mateu. A l'edat moderna, el Montseny va ser testimoni de l'auge massiu del bandolerisme. Les serres van acollir personatges llegendaris com Jaume Masferrer (Tocason), Perot Rocaguinarda i Joan Sala i Ferrer (Serrallonga), que van desafiar les autoritats i van mantenir una resistència ferotge. Al segle XIX, amb la Primera Guerra Carlina, les tropes carlines disperses van trobar refugi a les terres del Montseny. Aquest episodi va marcar un ressorgiment del bandolerisme, amb molts carlins convertintse en trabucaires, vivint dels robatoris i els segrestos, fins que la manca de suport popular va desencadenar el seu fracàs.
30
La vestimenta dels bandolers Els bandolers utilitzaven robes que eren característiques d’aquest ofici. Per ocultar la seva identitat a l’hora de cometre robatoris, sovint es tapaven la cara amb mocadors o utilitzaven caretes i barbes postisses. La seva vestimenta general era molt semblant a la dels pagesos i els vilatans de l’època. Duien el que coneixem ara com a pantalons pirates, brusa, espardenyes, capa i barret. Els caps de colla portaven robes de més qualitat i el barret era amb plomalls, per així poder distingir-se de la resta. Els bandolers utilitzaven diferents armes per dur a terme els seus robatoris. La seva preferida solia ser el pedrenyal, una pistola que provoca una guspira i la pròpia pólvora dispara la bala. Normalment, portaven cinc o sis pistoles en una bandolera de cuir que guardaven al pit. També portaven escopetes de canó curt i punyals, fins i tot, en un principi, ballestes. En últim lloc, alguns portaven espasa, tot i que no els servia gaire per res, eren pagesos i no sabien usar-la. Normalment, els que la portaven ho feien perquè formava part de la moda de l’època.
31
Il·lustració d’un bandoler amb la vestimenta típica
31
El bandoler Serrallonga Joan Sala i Ferrer, més conegut com a Serrallonga, va néixer el 21 d’abril de 1594 a Viladrau, un municipi pertanyent al Parc Natural del Montseny. És recordat per ser un bandoler català que amb els anys ha esdevingut un personatge de llegenda. La seva família era pagesa i va ser el cinquè de nou germans, dels quals quatre d’ells van dedicar la seva vida a ser bandolers. La seva infància Quan encara era un nen va morir la seva mare. A causa d’això el seu pare es va casar amb una altra noia amb la qual va tenir quatre fills, els germanastres d’en Serrallonga. Aquests van tenir una gran influència en el fet que Joan es dediqués al bandolerisme. Per què es va dedicar al bandolerisme? En marxar de casa es va casar amb la pubilla del mas Serrallonga de Querós, d’aquí prové el seu sobrenom, Serrallonga. Abans que Serrallonga es dediqués únicament al bandolerisme, ja ho feien els seus germanastres, i aquest només participava en petits robatoris. Això va ser així fins que van estar a punt de detenir-lo per culpa d’un veí seu, Miquel Barfull, i quan ja se l’anaven a emportar es va defensar matant al seu delator. A partir d’aquest moment la seva vida va ser dedicada plenament al bandolerisme amb la banda dels seus germans, de la qual va acabar sent cap. Al Montseny, en Serrallonga era una persona molt ben rebuda pels contraris del govern, però alhora, molt temut per les grans hisendes. Els seus últims anys de vida Finalment va ser capturat el 31 d’octubre de 1633 i va ser dut a Barcelona, on el van empresonar i torturar. Un any després d’aquest patiment va ser executat a la forca de Barcelona, concretament el 8 de gener de 1634. Joan Sala i Ferrer, en Serrallonga
Per què és important? En Serrallonga és un personatge tan rellevant al llarg de la història perquè va ser l’últim gran bandoler de Catalunya, el qual va aconseguir dur a terme les seves il·legalitats durant molt de temps ridiculitzant les forces centralistes de Catalunya. Reconeixements Per tot això, des de la seva mort se li han dedicat diverses obres, una de les quals és bastant coneguda a Catalunya. Aquesta tracta d’una cançó publicada l’any 1980 del grup de música Esquirols anomenada Torna, torna Serrallonga.
32
Robatoris Joan Sala, juntament amb la seva banda, va perpetrar molts robatoris al llarg de la seva vida. Un dels més coneguts va ser el robatori de la posta, que es va dur a terme amb diners de l’Estat el febrer del 1628. Un altre molt conegut va ser el del Baix Empordà. Allà van assaltar la Masia Seguer de Jafre l’any 1623. En tercer lloc, parlem del robatori de la Masia Rebronet de les Planes, que finalment va acabar sent un fracàs. Per acabar, un dels robatoris més importants de la seva banda va ser quan van robar els impostos reials d’un carregament prop de Vic.
Masia Rebronet de les Planes
Membres executats de la banda Durant els robatoris van capturar a més d’un integrant de la banda, com per exemple el cas d’Agustí, un bandoler que va intentar fugir a Santa Coloma de Farners, però va acabar sent capturat i executat a la forca.
Forca de Barcelona, amb la imatge d’un bandoler penjat
33
Refugi poètic d’escriptors JAUME BOFILL I MATES
Jaume Bofill i Mates
També conegut com a Guerau de Liost, va néixer a Olot el 30 d’agost de 1878 i va morir el el 2 d’abril de 1933 a Barcelona, als 54 anys. Va ser família de propietaris rurals al Montseny. Va escriure La font de les patides i La font de Sant Marçal, que són llibres dedicats a les fonts més icòniques del Montseny. En destaca, però, el llibre La Muntanya d’ametistes. És una recopilació de poemes dedicats a diferents elements del Montseny: espais (ermites, esglésies, masies...); gent (masovers, pagesos, pastors); la flora i la fauna, així com també les estacions de l’any. L’ametista és una varietat violeta o porpra del quars i al Montseny és l’únic lloc de la Península Ibèrica on se n’han trobat. Es van explotar econòmicament entre Viladrau i Arbúcies al s. XVII. Es trobaven a prop dels fondals de les rieres. També se l’ha anomenat “pedra d’anell de bisbe” , ja que servien per confeccionar els anells dels bisbes antigament.
A continuació tenim un poema extret d’aquest llibre, que propicia que en percebem l’estètica de la natura: Al Montseny total No pas, com les muntanyes —braser de la calitja o de geleres fossa que interdiria el pas— trafiques amb paüres que l’inexpert desitja, sinó que ens apaivagues amb la claror que fas. Com un illot alpestre fistonejat d’escumes de la florida et voltes que de migjorn ens ve. Els glops de marinada pentines i perfumes: així la terra nostra és orejat verger. Si cada impuls atàvic t’alçapremava massa, amb una ermita el domtes que lliga amb ta carcassa. Si de la banda gerda t’hauré fruït com cal, no pas de ton perímetre clouré l’itinerari, perquè d’aquest diàleg —viladrauenc rosari— cada paraula estricta pren un ressò total.
Portada del llibre La muntanya d’ametistes
34
JACINT VERDAGUER Va néixer a Fogueroles (Osona) el 17 de maig de 1845 i va morir el 10 de juny de 1902 a Vallvidrera. Va ser ser un prevere i un destacat escriptor de la Renaixença. En els seus escrits apareixen sovint espais del Montseny. Va escriure llibres com Aires del Montseny, que és un llibre de poemes publicat l’any 1901. És el penúltim que va escriure en la seva vida. Conté 35 poemes escrits en èpoques diferents i amb estils diferents. La Creu del Montseny és un llibre publicat entre el 1899 i 1900 i explica la història de la Creu del Montseny, el nom del llibre ve de la relació de l’autor amb el Montseny i el símbol cristià, la creu. Jacint Verdaguer
MARIÀ MANENT
Marià Manent
Va néixer el 29 de novembre del 1898 a Barcelona i va morir el 24 de novembre de 1988 a Barcelona als 89 anys. Va ser un poeta molt important de la literatura catalana del segle XX. Ell es qualificava com un poeta urbà i petitburgès. Va fer feines relacionades amb el món editorial. Va passar la Guerra Civil refugiat a un mas del Montseny, Ca l’Herbolari de Viladrau, on va escriure El vel de Maia, que és un dietari de la Guerra Civil Espanyola. Va guanyar el premi Josep Pla de narrativa del 1974 amb aquesta obra.
35
El Personatge... Antoni Tàpies (1923-2012) Antoni Tàpies va ser un pintor, escultor i teòric de l’art català i un dels artistes catalans més destacats del segle XX. Va compaginar els seus estudis de Dret a la Universitat de Barcelona amb la seva passió per l'art, fins que el 1946 es va decantar per la pintura i va abandonar els estudis. Es va formar de manera autodidacta i, dins de les avantguardes, va crear un estil propi, combinant la tradició i la innovació. El 1950 obté una beca per estudiar a París, on realitza la seva primera exposició individual. És en aquesta dècada quan es consolida a nivell internacional. Tàpies definia la seva tècnica com a "mixta": pintava sobre tela, en formats mitjans, en posició horitzontal, disposant una capa homogènia de pintura monocromàtica, sobre la qual aplicava la "mixtura", barreja de pols de marbre triturat, aglutinant, pigment i oli, aplicat amb espàtula o amb les seves pròpies mans. La seva obra ha estat exposada als més prestigiosos museus del món, com Milà, Munic, Nova York o París, entre d’altres. A principis dels anys seixanta, Antoni Tàpies es va comprar una masia del segle XV a Campins, prop del Montseny, on va construir un taller i va crear moltes de les seves obres. Va trobar inspiració en el paisatge montsenyenc per a algunes de les seves pintures. Més tard, va ampliar la seva masia per a transformar-la en un estudi. Completada Antoni Tàpies la reforma l’any 1982, va continuar fent obres especialment durant els estius.
Mas Tàpies
Interior de l’estudi
Antoni Tàpies tenia una relació íntima amb la muntanya. Per a ell descriure el seu sentiment expressava “el Montseny, boscos, matinades, capvespres amb cants de rossinyols, passeigs per laberints d’alzines amb el meu gos estimat. Caminar, peu, sabates, bastó. Nits de boira, nits d’estrelles, nits d’ira, nits dialogant amb els companys, fent projectes, nits sentint música, nits d’amor…” 36
Sabíeu que...? Al Montseny s'hi han produït, al llarg de la història, un total de nou accidents aeris de diferent consideració. Hi ha hagut 153 morts, principalment en tres accidents.
9 de maig al 1933 L’avió volava entre Casablanca i Tolosa de Llenguadoc. El doctor Antoni Ariet, metge de Viladrau, va ser un testimoni d'excepció de la tragèdia. Els tècnics van especificar que la causa de l’accident va ser la boira tempestuosa que va arrossegar l’avió cap avall amb ajuda d’un gran remolí de vent. Van morir a l’instant 6 ocupants. 19 d'agost de 1959 Un avió DC-3 es va precipitar al turó de l’Home, amb un balanç de 32 morts. El diari La Vanguardia va fer un gran informatiu. El dia 21, el mateix diari va publicar cinc fotografies amb restes de l’avió. La Guàrdia Civil va haver d’establir un servei de vigilància per examinar les causes de l’accident. L’aparell havia sortit de Barcelona i es va estavellar poc després de les 4 de la tarda, a uns 200 metres del cim del Turó de L’home. Van morir els 3 tripulants i 29 passatgers, gairebé tots britànics, que tornaven a Londres. Imatge del lloc de l’accident
3 de juliol de 1970 Al peu de les Agudes es va precipitar un avió Comet 4. Va acabar amb 112 morts. L’avió sortia de Manchester a les 5 de la tarda amb destí a Barcelona. Primer es pensava que l’avió havia caigut al mar. A primera hora del dia 4 es va localitzar gràcies a la informació dels veïns. Aquest és un gravat que podem trobar en un monument al camí on es van produir els fets: “El dia 3 de juliol de 1970 es va estavellar un avió en aquest paratge, en el qual els 112 súbdits britànics que hi van morir van rebre cristiana sepultura al cementiri d’aquest municipi d'Arbúcies. Descansin en pau.”
Restes de l’avió accidentat
37
Curiositats esportives Ral·li Montseny-Guilleries Va ser un prova de ral·li (competició de cotxes de resistència) que es va fer cada any entre el 1971 i el 1984 pels voltants del Massís del Montseny i Les Guilleries. Aquesta competició podia servir per ser puntuada pels Campionats de Catalunya i d’Espanya de Ral·lis. Era una competència organitzada pel Reial Automòbil Club de Catalunya. El Critèrium Montseny-Guilleries tenia un itinerari que era un bucle a partir d’unes carreteres tancades. S’havia de córrer per les carreteres diversos cops. Era bastant famós. Al 1986, el Critèrium va desaparèixer quan es va fusionar amb el Ral·li de Girona.
Cartell del ral·li
Primer campionat d’esquí a Catalunya A principis del segle XX hi va haver la recuperació dels primers jocs olímpics d’esquí. Els excursionistes, que feia vint anys que practicaven esports, es van començar a interessar per la luge i l’esquí, que eren uns esports desconeguts a Espanya. Al centre excursionista de Catalunya junt amb els clubs alpinistes europeus van fer realitat que els excursionistes poguessin practicar l’esquí. L’any 1908, integrants del CEC (Centre Excursionista de Catalunya) van celebrar els esports d'hivern a Chamonix. Gràcies a l’exit assolit, van decidir tornar a incorporar la pràctica d’esports de neu a Catalunya. Per poder-ho fer van crear, al CEC, la selecció d’esports de muntanya, amb la finalitat de fomentar l’alpinisme, pràctiques d’esports d’hivern i ensenyar a esquiar a la gent dels pobles de muntanyes. El Cap d’Any de 1909 hi va haver les primeres pràctiques de luges al Montseny, es va dur a terme als 1300 m d’altitud, i se situava amagat del turó dels Esqueis, i el turó del Bac. La pràctica dels esports d’hivern de la Secció d’Esports de Muntanya alternava el Pirineu amb el Montseny. L’acte més popular va ser el I Concurs Català de Luges, que es va celebrar a la carena del Matagalls el 21 de març de 1909. La pista estava marcada i tenia poc més d’un quilòmetre. Comptaven amb un jurat. Els guanyadors van empatar. La segona prova va ser l'any 1910. Després es va anar expandint per tot Catalunya.
38
SOPA DE LLETRES Pobles del Parc Natural del Montseny Aiguafreda, Arbúcies, Balenyà, Breda, Campins, Cànoves i Samalús, Centelles, El Brull, Espinelves, Gualba, La Garriga, Montseny, Riells, San Antoni de Vilamajor, Sant Celoni
SOLUCIÓ SOPA DE LLETRES
39
Antologia poètica La veu del Montseny No és gaire obirador damunt lo mapa mon estimat poblet de Folgueroles; son nom és una titlla al peu del nom de les ciutats superbes, però Déu l'ha posat entre les dues muntanyes capitals de nostra terra, com bri d'herba entre enormes mil·liaris. És un pal de telègraf a on toca l'elèctrica corrent, que d'un a l'altre envia la bonança riallera o el temporal que udola com un monstre. Una tarda d'estiu los negres núvols s'encastellaven en sos fronts altívols, com les idees en lo front de l'home que de passions indòmites és presa. Los trons sotraquejaven en l'altura; al formiguer corrien les formigues, al mas los masiaires; del camp d'a on los segadors fugien ne venia fortor de polseguera. La xafogor feia doblar los braços, i sobre el pit feixuga feia abaixar l'enterbolida testa. Jo no recordo si despert o en somnis sentí dels dos gegants l'aspre llenguatge: Deia Puigmal: -Amic Montseny, no et sembla que minva la nissaga catalana? Un dia, no cabent en la planície, a viure se'n pujava en les altures: en cada clot bullia algun vilatge, en cada peu de roca una masia. Eren les serres formidables ruscos a on brescada un poble gran i sobri. Avui pertot arreu se veuen runes, sols lo vent interromp l'etern silenci que umple totes les conques pirenaiques.-No minva, no -lo vell Montseny respon-li-, sols minven, ai!, sa fe i sa força hercúlea. La gent qui davallà d'aqueixes cimes ara s'engolfa en la ciutat ja plena,
i en los estanys les aigües se corrompen i en lo buirac les fletxes se rovellen.Puigmal diu amb veu aspra: - Si no minva, doncs què s'és fet lo regne de don Jaume? Doncs què s'és fet lo Rosselló granívol, que la Cerdanya en dues migpartia? Més sortosa la túnica inconsútil de Jesucrist fou a la sort jugada! Què es féu la voladúria de ses glòries, i què es faran ses lleis i son llenguatge? Roures que tenen ja en la vella soca la feixuga destral del centralisme? Oh, Déu! La raça catalana és morta! –Què dius?- Montseny respon-. Mai fou tan viva, però ses mans no branden ja lo glavi sedent de sang, ni l'homicida llança, sinó les eines del treball feixugues, lo timó de la nau i el de la rella. Mai tanta vinya engarlandà amb ses toies sos puigs assolellats, ni tantes messes amb llenç d'or abrigaren la planura. Mai a sos ports volaren tants navilis com orenetes a son niu portant-li presents de tots los regnes de la terra. Jamai, jamai sos Jocs Florals sentiren de trobadors novells tanta cantúria! Mentre els aucells refilen en sa brosta, mentres de flors i fruita s'enjoiella, no és mort encara l'arbre de la pàtria. Si dorm a la seva ombra alguna tribu, en lloc de fer-li de fiscal, ajuda'm de tos torbs amb la veu a despertar-la.Llavors a un tro respon un tro feréstec que ressona set voltes per los núvols, los cims i l'aiguavés i la planicie sotraquejant amb aspre terratrèmol. Jo em deixondí, i a ma estimada pàtria la sang vaig oferir, l'arpa i la vida, clavant mon front a terra, de vergonya de sols tenir per ella un gra d'arena. Jacint Verdaguer, Aires del Montseny (1901)
40
Muntanya d’ametistes Apoteòsic, d’enroscades trompes soni l’esclat imperial. Un jorn set lapidaris, traficants de pompes, la cuita violaren de ton forn. I prodigares -camperola festano pas de ginebrons l’òpal espars ni el topazi florit de la ginesta, sinó violes en cristall de quars. Avui, sorruda, ta dolor consagra d’exhausta mina l’oblidat renom. I encara sotges amb la testa magra el responsori de les boires tristes que sots avall s’agemoleixen com un enderroc de noves ametistes. Guerau de Liost, La muntanya d’ametistes (1908)
Les Agudes La gran muntanya és blanca de neu tornassolada de blau i rosa pàl·lids com despullat infant. I joguineja sobre la neu, com una fada, la llum qui és tota gèlida i és tota fulgurant. I les Agudes tremen del fondre’s aparent com una pell felina. I en llarga fumarola s’enlaira de la neu l’alè fet aureola. I és una escala blanca l’endormiscat torrent. La gran muntanya és llisa. No té fondals ni grops. Rasa de neu, s’exalta fins arribar al cimal. Tallada en sec, hi afina, precisa i enquadrada pel cel metàl·lic sord a l’udolar dels llops. Només la taca negra i aguda, sempre igual, dels grans avets sobreïx, vetusta, resignada. Guerau de Liost, La muntanya d’ametistes (1908)
Avets i faigs El faig és gòtic com l’avet. Mes l’avet puja fosc, aspriu, sòbries les fulles, el tronc dret, car és d’un gòtic primitiu. Mentre el faig, trèmul, somriu amb son fullatge transparent on l’esquirol hi penja el niu, car és d’un gòtic floreixent. L’avet és gòtic com el faig. Són les agulles dels cimals on de la llum s’hi trenca el raig. Són les agulles sobiranes de les eternes catedrals, immòbils, pàl·lides, llunyanes. Guerau de Liost, La muntanya d’ametistes (1908) Vila del Montseny Sojorn humit de prats i de comelles de pins i de pollancres i d’albons, lleganys de boira, fines penjarelles de les muntanyes pàl·lides del fons. Sojorn humit, on veig florir tot d’una entre garriga i gleves de rovell, el paller d’or de la masia bruna i el teuladí de campanar vermell. Temps era temps que en la dolçor somorta d’aquesta vila d’aigua i pietat, passejava mon ànima retorta i adormia mon cor enamorat. Ara no sento aquella lleu fadiga, ni tinc als ulls la fonda lluïssor. Ara no hi és aquella dolça amiga que semblava l’estrella del pastor. Adéu-siau, oh vila engarlandada amb flors d’amor, que recollí l’atzar! Ara sou tota muda i despullada, ara ja no m’aconhorteu l’esguard. Ara el cos meu adolorit descuida dins de les herbes l’ànima que mor… Ara que sou com una entranya buida, on s’hi passeja l’ombra del record! Josep M. de Sagarra, Cançons d’abril i de novembre (1915-1917) 41
L’aire del Montseny
Camins
He trobat el meu terreny
Pels caminets de la muntanya
i la meva llibertat:
hi ha estepes i bruc florit.
la muntanya, l'aigua, el prat,
Melangia, dolça companya:
l'aire, l'aire del Montseny.
ni una for no he collit.
Cada timba, cada greny, misteri de soledat: el parell, l'home, el ramat, l'aire, l'aire del Montseny.
Bé em convidaves, mar de seda, brillant i fresca de perfum: i m’estic al cor de l’arbreda on és trista la llum. Potser em fondrà la melangia,
Tot és pur, dolç i ferreny
a punta d’alba, l’aire fi:
i fort com l'eternitat:
però, així que la llum venia,
silenci, pau i combat,
m’he adormit pel camí.
l'aire, l'aire del Montseny.
Em vetllaven els roures savis; besos cercava: oh lleu desmai!
Pere Ribot, Gresol interior (1991)
L’amor tenia arran de llavis, i no l’he besat mai. Marià Manent, L’Ombra i altres poemes (1931)
Tardor a Viladrau Com grans monedes d'or, d'un or prim i lleuger, cauen les fulles dels til•lers, gronxades en el sol de novembre. El jardí té un fregadís d'abril de sedes oblidades. Avui no duus oreig, tardor suau, no esbulles les agulles dels cedres vora la pluja d'or. Tenen com una pau joiosa aquestes fulles morint-se, i mig sospiren: 'Res no mor'. Fins al peu del grans cedres es daura l'ombradiu d'aquest jardí tancat, reclòs com una illa. Cada fulla, en silenci, caient tranquil·la, diu: 'La vida passa, es fon, i torna i brilla’. Marià Manent, El cant amagadís (1986)
A una oreneta que em desvetllà a trenc d’alba Què saps, dolça amiga de seda, quan l'alba es comença a daurar, què saps de l'ombrívola cleda, del seu insomni humà? El liquen, humit d'ombra blava, ja es deu aclarir vora el niu: però ta cançó m'allunyava la Son -ocell esquiu. No saps la inquieta palpebra, ni el front al coixí massa ardent, ni el llit ennegrit de tenebra, tu, entre l'alba i el vent. Marià Manent, L’Ombra i altres poemes (1931)
42
Alumnat de Creació literària i alumnat de Pràctiques de biologia
Organització: Teresa Puig i Albert Vicens Redacció: Alumnat de Creació literària i alumnat de Pràctiques de biologia (1r trimestre), 1r de Batxillerat Correcció lingüística: Teresa Puig Fotografies: Alumnat, Pep Miret, Teresa Puig i Albert Vicens Col·laboració: Pep Miret, Diputació de Barcelona (Parc Natural del Montseny), AFA INS Castellar