Els canareus als camps nazis. Unai Soler Abella by Biblioteca Trinitari Fabregat

“En la historia y en la vida, uno a veces parece entrever una ley feroz que dice: "que al que tiene, se le dará, al que no tiene, le será quitado".”

- Primo Levi, Si esto es un hombre (1947)

Al meu avi José Abella Pi “Garrell”

ÍNDEX 1. INTRODUCCIÓ .............................................................................................. 4 2. METODOLOGIA ............................................................................................. 5 3. CONTEXT HISTÒRIC LOCAL ....................................................................... 7 4. BIOGRAFIES DELS DEPORTATS ................................................................ 8 4.1 Josep Juan Forcadell ................................................................................ 8 4.2 Josep Fabregat Chimeno .......................................................................... 8 4.3 Josep Gras Barrera ................................................................................... 9 4.4 Josep Nos Juan ........................................................................................ 9 4.5 Joan Baptista Francisco Nos Fibla ............................................................ 9 5. L’EXILI .......................................................................................................... 10 6. DEPORTACIÓ I REPRESSIÓ NAZI ............................................................. 13 6.1 Camps de concentració .......................................................................... 13 6.2 Nazisme .................................................................................................. 23 6.3 L’Holocaust ............................................................................................. 23 6.4 Formes de marcar als presoners ............................................................ 24 6.5 Deportació dels 5 canareus .................................................................... 27 7. FORMES D’OCULTACIÓ DE L’ESTAT ESPANYOL DELS REFUGIATS ESPANYOLS.................................................................................................... 32 8. MEMÒRIA HISTÒRICA I MEMÒRIA DEMOCRÀTICA ................................ 35 9. PROJECTE PORTES DE LA MEMÒRIA ..................................................... 36 10. RESULTAT I ANÀLISI DE LES ENQUESTES SOBRE LA MEMÒRIA HISTÒRICA ...................................................................................................... 42 11. CONCLUSIONS ......................................................................................... 49 12. AGRAÏMENTS............................................................................................ 50

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

1. INTRODUCCIÓ Un dels motius pel qual faig aquest treball, és perquè el meu avi, José Abella Pi, i el meu besavi, Joaquim Abella Subirats, van ser presoners a Castelló, pel simple fet de tindre uns ideals contraris a la gent que tenia el poder en aquell moment, al meu avi el van posar a la presó quan tenia 18 anys sense cap noció del que estava passant al país en aquell moment. Tot i que aquesta història no la vaig viure el meu avi em va anar contant detalls del que havia passat, encara que li costava molt parlar sobre el tema, això ha fet que sempre m’hagi interessat pel tema de la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i per la repressió nazi Des del primer moment sabia que el meu treball de recerca havia d’anar enfocat cap aquests temes, vaig decidir-me pel dels “Els canareus als camps nazis”, ja que vaig veure una bona forma d’honrar aquests presoners i explicar el que van sofrir. Elegeixo aquest títol fent honor al llibre de la Montserrat Roig, “Els catalans als camps nazis”, ja que opino que és un dels llibres referència en aquest tema. Un altre fet que em va inspirar és la instal·lació d’un cartell al cementiri del poble on apareixen els noms de tots els deportats canareus als camps d’extermini nazi. Per últim, dies anteriors a la decisió vam tenir una xerrada a l’institut sobre els deportats al camp de concentració de Mauthausen, aquesta explicació va contribuir a decidir-me encara més cap aquest treball.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

2. METODOLOGIA Els primers dies del treball vaig contactar amb un historiador canareu anomenat Joan Baptista Beltran Reverter, aquest em va proporcionar informació i documents sobre els 5 deportats, juntament amb la recomanació de diferents llibres que em podien anar bé per aconseguir alguna informació nova. Vaig realitzar diferents cerques per Internet que pràcticament no em van proporcionar cap informació que no tingui, llevat d'alguna anècdota curiosa d'alguns dels deportats. A finals d’agost vaig anar a la regió de Llenguadoc-Rosselló on es troba la famosa platja anomenada Racou on estava situat el camp de refugiats d'Argelèssur-Mer, lloc on alguns dels deportats canareus van fer cap, amb unes condicions inhumanes, per realitzar alguna foto dels pavellons i dels monuments honorífics que hi ha en honor a aquestes persones. Amb la falta d'informació nova trobada, vaig decidir contactar amb l'arxiu històric provincial de Valladolid, amb l'arxiu històric de Tarragona i amb l'arxiu històric provincial de Salamanca, però cap dels tres em van poder aportar informació. Per saber com estava Alcanar en aquells temps he realitzat algunes entrevistes a la gent més gran del poble perquè em poguessin descriure la situació per la qual passava el poble d’Alcanar. Vaig contactar amb Nathalie Serra Miralles, una de les presidentes de l'Amical de Mauthausen, una institució que lluita per honrar a aquestes persones, aquesta dona no em va poder proporcionar informació sobre els canareus, ja que tota la que ella tenia me l’havia donat Joan Baptista Beltran Reverter amb anterioritat, però sí que em va poder donar algun consell i alguna informació i curiositat de com actuaven els soldats en els camps de concentració. Per poder treure més informació sobre la vida dels deportats quan estaven a Alcanar vaig anar a consultar l’arxiu municipal que es troba a l’Ajuntament d’Alcanar, la gran part de la bibliografia ha estat confeccionada a partir d’aquesta visita a l’arxiu municipal. Vaig realitzar una enquesta a nivell local per saber si la gent del poble d’Alcanar tenia noció de l’existència d’aquestes cinc persones i dels monuments i actes 5

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

honorífics que s’han realitzat en la seva memòria, vaig decidir posar-la al final del treball, ja que crec que és una bona forma de concloure’l i donar constància de la importància que li he donat a la gent del poble. De la majoria dels deportats canareus no queda família directa, llevat de José Nos Chillida, fill de Joan Baptista Nos Juan, per això vaig pensar que seria la persona idònia a qui dirigirme per intentar esbrinar secrets del seu pare, vaig fer una entrevista amb el fill, el qual me va explicar alguna que altra anècdota interessant sobre el seu pare. Un dels historiadors que es va interessar en almenys un deportat canareu és Francesc Itarte Vericat, el qual es va centrar en Joan Baptista Nos Juan i és una de les poques persones que el tio “Farjo” va parlar sobre el tema de la seva deportació, ja que no volia mencionar res de la barbàrie que va sofrir. Per assegurar-me de la data de defunció dels deportats que van aconseguir tornar a Alcanar, vaig anar al Jutjat de Pau per ha que em proporcionessin el certificat de defunció de cadascun d’ells. Un dels apartats del treball tracta sobre el projecte portes de la memòria, estic formant part d’aquest projecte, ja que penso que és una bona forma de no oblidar a aquestes persones i una bona eina de consulta. Per a contribuir al no oblit d’aquestes persones, estic fent tres exposicions a les classes de 3 d’ESO de l’institut Sòl-de-Riu d’Alcanar, explicant els sistemes de marcatge als presoners que utilitzaven els nazis, per diferenciar els motius de la detenció de cadascun d’ells. Als annexos figura un índex d’il·lustracions, perquè crec que era la millor forma de distribuir les imatges que apareixen al treball.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

3. CONTEXT HISTÒRIC LOCAL Alcanar és un municipi del Montsià, situat al sud de Catalunya, actua com a límit entre Catalunya i el País Valencià. En l’actualitat la població d’Alcanar ronda els 9.000 habitants, però en el temps de la Guerra Civil la quantitat d’habitants que vivien a Alcanar eren entre 5.000 i 6.000. L’economia d’Alcanar quasi sempre ha anat lligada amb l’agricultura, ja que és un lloc amb unes bones condicions mediambientals per la producció de diferents fruits, actualment la major part del territori canareu està cobert per tarongers, però no sempre ha estat d’aquesta forma, a mesura que els temps van avançant els agricultors canareus s’han anat adaptant als nous temps. En el temps de la Guerra Civil el cultiu que més es produïa al territori canareu eren les oliveres, però després de les gelades de la meitat dels anys 50 que van malmetre l’agricultura d’olivera, i amb la proliferació dels pous de regadiu, es va impulsar el cultiu de cítrics i vivers de cítrics. La Guerra Civil comença el 17 de juliol de 1936 i finalitza amb la victòria franquista l’1 d’abril de 1939, durant aquesta etapa, Alcanar viu amb un símptoma de tensió i por, que es veia reflectida a la gent del poble i també a l’Ajuntament, ja que durant aquest període van passar pel càrrec d’alcalde sis persones, on el que més va durar al càrrec va ser l’alcalde republicà Llàtzer Reverter Sancho amb un any, set mesos i disset dies. El continu canvi d’alcalde ens demostra la tensió que vivien les persones que van decidir quedar-se al poble. Durant el període de la guerra es feien diverses feines: els homes anaven al camp i treballaven allí tot el dia. La vida del pagès era monòtona, ja que s’havien d’aixecar encara de nit, per arribar al camp en sortir el sol. Durant el primer any de guerra no va haver-hi molta misèria, perquè tenien abastiment de les reserves, però al segon any va empitjorar. Com no havien diners el menjar estava racionat, llavors la gent havia de menjar a casa i si en sobrava en venien. En general, podem dir que no es va patir moltíssima gana, ja que la col·lectivitat enviava camions al front, també tenia un magatzem ple d’aliments per a la gent del poble, amb el lema: “treballar per a tots”. 7

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

4. BIOGRAFIES DELS DEPORTATS

4.1 Josep Juan Forcadell “Tomaquet”, va néixer a Alcanar, el dia 13 d’abril de 1915. Els seus pares s’anomenaven Rosa Forcadell i Bautista Juan. Treballava com a pagès. Va emprendre el camí cap al exili l’any 1939 arribant al pas de la frontera el dia 13 de febrer d’aquest mateix any. El 5 de maig de 1945 va ser alliberat per l’exèrcit nord-americà. Aquest deportat va aconseguir refer la Josep Juan Forcadell a França

seva vida lluny del seu poble natal, més concretament a París, finalment va morir el juliol de 1993 a Toulouges (França).1

4.2 Josep Fabregat Chimeno “Pepet de la Verda”, va néixer el 24 d’octubre de 1909 a Alcanar, on feia de pagès. Era fill de Montserrat Chimeno Sancho i José Fabregat, els quals tenien quatre fills més, Josefa Fabregat Chimeno, Montserrat Fabregat Chimeno, Josep Fabregat a París

Juan Fabregat Chimeno i Trinitari Fabregat Chimeno2. Vivien al carrer Méndez Nuñez, 38. Josep es va casar pel Civil a Mataró amb Josefa Vizcarro Miralles, però amb la

imposició de l’Estat franquista aquesta boda no tenia cap validesa. Va tenir que emprendre el camí cap a l’exili a causa dels seus ideals republicans, va aconseguir passar per la frontera a primers de 1939. L’11 d’abril de 1945 va ser alliberat per l’exèrcit nord-americà. Després d’un temps vivint a França, va tornar i es va casar amb Josefa novament, van viure al carrer Carolines, 25. Va morir al seu poble natal el 4 de juliol de 1990.3

BELTRAN, Joan Baptista. Els repulicans d’Alcanar als camps d’extermini nazi. Escriptor canareu el qual la Biblioteca d’Alcanar porta el seu nom 3 BELTRAN, Joan Baptista. Els repulicans d’Alcanar als camps d’extermini nazi. 1

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

4.3 Josep Gras Barrera “Fleta”, nascut a Alcanar el 2 d’agost de 1915. Actuava com a jornaler al igual que la seva mare i el seu pare, Bruna Barrera Roig i Francisco Gras Reverter, que vivien al carrer Campo, 14. Va haver d’abandonar el seu poble a causa dels Josep Gras a França

seus ideals. Va morir l’1 de maig de 1945, dos dies abans que les tropes de la 82a divisió aerotransportada de l’exèrcit

nord-americà alliberés el camp d’extermini, on estava internat4

4.4 Josep Nos Juan “Farjo”, va néixer el 15 d’agost de 1875. Treballava com a pagès i vivia al carrer Arrabal, 25 amb els seus pares, Rosa Juan Matamoros i Ramón Nos Adell, i el seu germà Lorenzo Nos Juan, més avant va passar a viure amb la seva dona Rosa Fibla, al carrer Carolines5 on van tenir tres fills, Rosa Josep Nos Juan a Alcanar

Nos Fibla, Josefina Nos Fibla i Joan Baptista Nos Fibla. Es va exiliar amb els tres fills i la seva dona, amb la temor que

abusessin sexualment de les seves filles. Va morir al camp, on era presoner, el 16 d’octubre de 1941, pocs dies després que el seu fill fos alliberat.6

4.5 Joan Baptista Francisco Nos Fibla “Farjo”, va néixer el 18 de maig de 1924. Treballava ajudant al seu pare com a pagès. Els seus pares eren Rosa Fibla i José Nos Juan, que vivien al carrer Carolines, juntament amb les seves dues germanes Josefina Nos Fibla i Rosa Nos Fibla. El 22 d’agost de 1941 seria alliberat a petició del Govern espanyol. L’any 1981, anys després de ser lliberat, Joan B. Nos Fibla a Alcanar (Annex 1)

vivia al carrer Alfons XIII, 5 amb la seva dona Joaquina Chillida Fibla. Va morir a Alcanar el 10 d’abril de 2016.7

BELTRAN, Joan Baptista. Els repulicans d’Alcanar als camps d’extermini nazi. Aquesta casa no sé el motiu per la qual no figura a l’arxiu municipal. 6 BELTRAN, Joan Baptista. Els repulicans d’Alcanar als camps d’extermini nazi. 7 ITARTE, Francesc. Deportats de la comarca del Montsià als camps nazis. 4 5

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

5. L’EXILI A migdia del 15 d'abril de 1938, les tropes franquistes entraven al poble d'Alcanar, algunes famílies es van avançar als terribles fets i van haver de prendre la decisió d'abandonar el seu poble, direcció França, van haver d'anar a travessar el riu Ebre, fugint de les possibles represàlies que haurien patit quedant-se a Alcanar. A les Terres de l'Ebre van haver unes represàlies més anticipades a causa de la derrota en l'anomenada batalla de l'Ebre. En un primer moment van arribar a Barcelona i més avant van travessar la frontera francesa deixant enrere la seva infància, la seva terra i sense cap noció de si podrien tornar a xafar el seu estimat país, Catalunya. La rebuda per part de l'estat francès, no va ser de la millor forma possible, no s'esperaven un èxode tan massiu i per això no tenien suficients instal·lacions per mantenir a tanta gent, ni previsions alimentàries i molt menys higièniques i sanitàries. La vida als camps va ser molt dura, per això alguns republicans van prendre la decisió de tornar a Espanya sabent el que els esperava allà (presó, camps de concentració, la possibilitat de morir...). El mes de juny de 1940 les tropes alemanyes envaïren França, fet que provoca la divisió del país, en la part ocupada i la "lliure", però col·laboracionista. Per tant els republicans estaven a les mans del Govern col·laboracionista de Vichy o la dels mateixos nazis. Alguns van optar en quedar-se en terres franceses i incorporar-se al moviment de la "Resistència francès" per lluitar contra la repressió nazi, i els que no van voler lluitar van fer cap a les companyies de treball8 i als camps de presoners francesos.9

Les companyies de treball per a estrangers (CTE) es van crear el 12 d’abril de 1939 a França pel govern de Daladier. Aquestes companyies oferien treball a les persones exiliades d’entre vint i quaranta-vuit anys, en lloc del servei obligatori militar dels francesos. 9 CLUA, Pere. La batalla de l’Ebre: un riu de sang. 8

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Els republicans espanyols abandonant el seu país direcció França, en busca d’una salvació de l’Estat espanyol de Franco. (Annex 2)

Josep Juan Forcadell Va ser internat als camps de concentració de Vernet d’Ariège i Setfons. A finals de 1939 es allistat a les companyies de treball per a estrangers, més concretament a la 101 o 102. El 19 de juny de 1940, havent estat capturat per l’exèrcit alemany a Sablé-sur-Sarthe o Loire Atlanthique, com a presoner de guerra, va passar pels camps de presoners Stalag núm. 203 (Auvors sur Sarthe) i Stalag XB (Sandbostel) on duia la matricula 77231.10 Josep Fabregat Chimeno Després d’estar en diferents camps de concentració, va entrar a formar part de la Resistència francesa. Després d’ésser detingut per agents de la SS alemanyes, per accions de resistència en els grans episodis de detencions dels mesos finals de

1943,

sortir

del camp

càstig

francès de

Royallieu/Compiènge en un comboi, que va sortir el 17 de gener de 1944, amb 1943 presoners, dels quals 232 eren republicans. Aproximadament van morir un 43’7%.11 Josep Gras Barrera Després de passar per diferents camps de concentració francesos, va involucrarse activament en la lluita antifeixista entrant a formar part de la Resistència francesa. Al mes de febrer de 1944 va ser fet presoner pels SS alemanys a França.12

BELTRAN, Joan Baptista. Els repulicans d’Alcanar als camps d’extermini nazi. id. 12 id 10 11

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Josep Nos Juan En la seva estància per terres franceses va passar pels camps de refugiats de Canes i Bordeus. Va estar en la companyia de treballadors estrangers i al camp de presoners de guerra al front, 184 d’Angulema.13 Joan Baptista Francisco Nos Fibla14 Joan Baptista Nos Fibla és el fill de Josep Nos Juan, tenia 14 anys quan va sortir d’Alcanar amb tota la seua família “a passar l’Ebre”. Corria el mes d’abril de 1938, tot just uns dies abans de l’arribada de les tropes franquistes a les nostres comarques. El seu pare, que no sabia de lletra i que no havia tingut cap tipus d’activitat política, va decidir marxar per “tot allò que deien dels moros de Franco”.15 “Jo tenia dues germanes joves, i per pànic al que els poguessin fer, vam marxar. Aquella va ser una decisió fatal” va dir Joan Baptista Nos Fibla, en una entrevista que li van fer al seu poble. Tota la família, després de 9 mesos a Sant Sadurní d’Anoia, quan els franquistes van passar el riu Ebre, al desembre del 1938, van haver de fer la retirada i van emprendre el camí de l’exili a França. Van passar pels camps de refugiats de Canes i Bordeus. En aquest últim camp Joan Baptista va agafar el tifus i va passar tres mesos intern en un hospital. La seva mare i les seves germanes eren a Conyac i per mediació d’un diari es van poder reunir. Aquest reencontre familiar va durar poc, ja que al cap de poc temps el Govern de Vichy16 es va emportar els dos homes de la família: el pare Josep Nos Juan, que tenia llavors uns 65 anys i el fill Joan Baptista, de setze anys. Pare i fill van anar a parar al camp de refugiats d’Angulema, mentre que la mare i les germanes quedaven a Conyac. A Angulema, al camp de refugiats proper anomenat de Les

BELTRAN, Joan Baptista. Els repulicans d’Alcanar als camps d’extermini nazi El nom que apareix al títol no coincideix exactament amb el nom popular que es coneixia a aquesta persona, perquè l’he obtingut de demanar el certificat literal de defunció al Registre Civil de l’Ajuntament d’Alcanar. 15 Transcripció literal de les seves paraules dites a F. Itarte quan li va fer l’entrevista que cito a la bibliografia. 16 El Govern de Vichy fou el govern de França des de juliol de 1940 fins a l'agost de 1944, és a dir, durant la Segona Guerra Mundial des de l'ocupació del país pels alemanys. 13 14

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Alliers, el govern de Petain els va posar a treballar en una fàbrica de gelatina i de materials plàstics.17

6. DEPORTACIÓ I REPRESSIÓ NAZI La situació s'agreuja encara més quan a finals del 1942 els alemanys ocupen també zona de Vichy i tota la frontera dels Pirineus. A partir de 1941-1942 una part dels catalans exiliats que eren a França foren detinguts pels alemanys o per la policia del règim de Vichy i deportats a presons i camps de concentració. Com explica Montserrat Roig en el llibre Els catalans als camps nazis, uns 4.000 ciutadans dels Països Catalans foren internats en els camps de concentració i d’extermini nazi. El deportat canareu Joan Baptista Nos Fibla en una entrevista va dir «Això és fàcil de dir-ho o d’escriure-ho, però cal haver-ho passat», en el que ens fa entendre que tothom podem opinar, però sols poden saber exactament el sofriment d’aquella barbàrie les persones que ho van viure.18

6.1 Camps de concentració El 6 d’agost de 1940, arribaren els primers republicans espanyols al camp d’extermini de Mauthausen, procedents de l’Stalag VII-A de Mobsburg. El 24 d’agost d’aquell mateix any comencen a vindre famílies senceres des del camp de treball d’Angulema. En aquest comboi anaven 927 deportats. 470 persones es van quedar al camp de concentració de Mauthausen. Les dones i menors de 13 anys foren retornats a Espanya per ser entregats a la Guàrdia Civil del Govern espanyol de Franco, a través del pas fronterer d’Irún. Aquest mateix any família Nos-Fibla, van realitzar el mateix camí. Des del mateix moment de l’arribada al camp, el deportat començava a rebre en la pròpia carn la humiliació per part dels guàrdies. Primer de tot els feien despullar tots nus, i d’aquesta manera ja entraven humiliats al camp. Després serien rapats al zero, tatuada la seva carn, el seu nom canviat per un número i vestits amb uniforme de ratlles.

17 18

ITARTE, Francesc. Deportats de la comarca del Montsià als camps nazis. Id.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Mauthausen El complex de Mauthausen estava situat molt a prop del poble del mateix nom, en plena zona industrial de Linz, a Àustria. Es va construir cap a l’any 1939 i va ser construït pels propis habitants de la ciutat austríaca. Al principi aquest camp estava format per un sol camp però amb el pas del temps i veient que no tenien prou lloc per col·locar a tanta gent es va convertir amb un dels complexos més grans de la zona nazi. Els combois de deportats republicans s’anaren succeint fins al 1945, quan hi arribà el darrer contingent, convertint Mauthausen en el camp de concentració amb més republicans espanyols i catalans. En total, 7347 deportats espanyols passaren pel camp de Mauthausen i els seus kommandos.

Fotografia realitzada per Anna Reverter al camp de Mauthausen, el pati on els presoners formaven i a l’esquerra apareix l’oficina de l’administració del registre de presos reclutats per a treballar. (Annex 3)

Quan el deportat Joan Baptista Nos Fibla estava internat al camp de Mauthausen, treballava a la famosa pedrera. “Per anar a treballar a la pedrera havíem de baixar un munt d’escales. Crec, si no ho recordo malament, que hi havia cent vuitanta-sis esglaons de diferents mides. Tots els dies anàvem a treballar-hi. Fèiem dotze hores cada dia. Et feien treballar a cop de fuet de nervi de bou i sempre sota la mirada amenaçadora del guardians de les SS i dels seus gossos pastors alemanys ensinistrats per a matar. I res de pedretes de fer riure. Potser eren blocs de pedra que te’ls havien de carregar al coll entre dos companys. Blocs de pedra que podien fer entre els 14

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

15 i els 20 quilos. Allà havies de pujar aquella inacabable escala amb els blocs de pedra a l’esquena. Els esglaons relliscaven de mala manera, sobretot quan hi havia glaç a sobre”. “Per a traginar pedres a la pedrera sempre calia guardar un cert equilibri entre la força i la grandària de la pedra. En aquest cas concret, era tanta la nostra feblesa que només hauríem pogut carregar amb pedres de pocs grams. Però hi havia els Kapos i els SS, els quals volien que les pugéssim ben grosses. Així, per a sobreviure, havies de tenir prou ull per a encalçar les pedres mes menudes sense córrer el perill d’esser atrapat i esbatussat pels SS”. “Vam estar-hi, a l’hivern, a més de trenta graus sota zero i només amb el vestit de presoner a ratlles i una camisa molt poc gruixuda, de les normals” “El meu numero de presoner el portava cosit a la camisa i també a la gorra. Era el 3844. Les pedres s’havien de depositar dos o tres quilòmetres més enllà i eren per fer uns enormes murs de pedra a les barraques i també per empedrar els camins i esplanades que feien ells, al camp i també fora. Una altra faena que també era molt pesada era l’arrossegament d’un cilindre o corró, com si fossem muls de carga. Hi posaven tres fils o cables i amb mànecs de pics i pales, a braços, fèiem córrer el cilindre. Quan ens manaven fer fonaments per a una paret o casa no tenien cap escrúpol a fer-nos enfonsar fins a tres o quatre metres de profunditat. Tot a base de pic i pala”. “Portàvem un baiard, com si fos una llitera, un davant i l’altre darrere. Feien com un rogle de pales, anaves passant i cada un et tirava una palada de terra i quan arribaves al final ja estava ple. I així les dotze hores del dia i amb molt poc d’aliment al cos. De vegades no podíem aguantar ni el pes dels nostres braços. Les persones anàvem esgotades, desnodrides i amb els peus arrossegant. Molts queien per terra simplement caminant. El dia que vaig sortir alliberat vaig veure un polonès que anava a treballar i el portaven agafat entre dos companys també polonesos. Era més mort que viu, semblava un esquelet vivent; vaja, com la majoria. Hi havia homes corpulents, potser de metre vuitanta, que només pesaven una trentena de quilos. Doncs, aquest polonès, quan va sortir al mig del camp, abans de traspassar per la porta ja els va caure a terra. Es van apropar dos oficials de les SS, i estant allí, ja es va quedar. Un, encara que no pogués 15

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

tenir-se dret, havia de sortir a treballar encara que no pugues arrossegar ni els peus i l’haguessin d’aguantar entre els companys” “Un dia vaig presenciar com un dels presoners, que ja estava a totes, amb un cop de pala li va tallar el braç a un oficial de les SS i acte seguit es va suïcidar tirant-se de dalt la pedrera a baix, perquè si no, ja sabia el que li esperava” “El més remarcable és que no hi havia llits. Només hi havia màrfegues de palla, que de dia amuntegàvem en un racó de la barraca i que de nit esteníem: Com que érem tants pera tan poc lloc, no podíem ni pensar a tenir una màrfega per a nosaltres sols, ni tampoc dormir de panxa enlaire. Dormíem encofurnats, capiculats, els peus dels uns arribaven fins el ventre dels altres per tal de guanyar unes rengleres més. I calia dormir de gairell, car, com he dit, no hi havia prou lloc per a posar l’esquena plana. Les xancletes, americana, pantalons i gorra, havien de servir de coixí, sinó que no teníem altre lloc on encabir-ho. I l’havíem de posar sota el cap tant si era eixuta com si era molla, la roba. El més trist era quan t’havies d’aixecar per anar a orinar. Segurament, per culpa de l’alimentació, del fred, del nerviosisme i de l’angoixa, tothom s’aixecava varies vegades a la nit. Per a sortir de la barraca, per molt de compte que hi fessis, sempre trepitjaves i desvetllaves algú abans d’arribar a la porta. Això era més aviat còmic, car no hi havia conseqüències. El que era tràgic era quan retornaves, quan no hi havia manera de recupera els 20 centímetres que et pertocaven, perquè algú ja s’hi havia ficat. A les fosques, entre caps, culs, cames i peus, si podies esquitllar-ho tor i arribar a posar altra vegada el cap al coixí, eres més feliç que quan t’estires al damunt d’una “verda” catifa, com diuen els poetes de l’herba dels prats” “Un dia, els oficials de les SS em van fer una ferida al cap amb un fuet que em va sanguejar més de quinze dies. Encara avui no en sé el motiu. Devien ser les quatre del matí quan ens duien la tasseta d’arròs per esmorzar, entren al barracó dos o tres oficials de les SS, amb un fuet cada un. Comencen les fuetades a dojo i a mi una m’agafa de ple tot el cap. En qüestió de segons comença a tirar-se gent per les finestres, que eren prou baixetes. Els homes llançant-se per la finestra, i mentrestant, per dins, les fuetades anaven a tot gas. A un li obrien el cap, a l’altre li pegaven a l’esquena fi... Jo amb el cap ple de sang em vaig tirar per la finestra. Quan vaig arribar al terra vaig caure al damunt de set o vuit que havien saltat abans que jo”. 16

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

“De vegades pel motiu més simple podies rebre un apallissament. Per exemple, un motiu de càstig era si volies fer el viu i intentaves repetir de menjar, perquè de menjar et donaven, a les quatre de la nit, pera esmorzar una tasseta de les de cafè plena d’arròs, per a dinar un cassó de menjar de remolatxa, i a la nit tres o quatre petaques bullides i potser una culleradeta de melmelada”. Una cosa que Joan Baptista Nos no oblidarà mai són les desinfeccions que es feien de les barraques de fusta “ho desafectàvem amb fuel. Jo vaig anar a netejar a una d’aquestes barraques d’un altre Kapo de vara. A cada barraca hi havia dos Kapos: un era el “kapo de vara” i l’altre el “kapo de barraca”. Jo vaig anar a un altra barraca a netejar vidres i quan vaig acabar, en tornar a la meua barraca estaven fent “xafarranxo”, que deien; és a dir, la neteja a fons i la desinfecció. En fi...jo per tal d’ajudar, vaig buscar un drap per fregar el terra. Com que no en trobava cap, vaig veure un tros de camisa vella i estripada, i després de preguntar al meu kapo si la podia utilitzar, aquest hem va autoritzar. Allà a mitja tarde ve el comandant del camp i dos o tres oficials, tots de les SS, i troben el tros de la camisa aquella. Ai, xiquet! Comencen a preguntar que havia estat el que havia fregat amb aquesta camisa, i jo no deia res! Un xaval d’un poble d’aquí prop em va delatar. En fer-se la nit em van cridar, em van fer anar a baix, on posaven els castigats, i comença un dur interrogatori de per què havia trencat la camisa. Jo vaig al·legar que la camisa ja era vella. No vaig dir res del fet que el meu Kapo ‘era coneixedor. Em fan anar contra la paret a espentes i allí, de cara al SS, em fa despitralat, veig que trau la pistola, la carrega i diu: “Tanca els ulls! Jo veig que apunta sa el dit al gatell. Jo... tanco els ulls i ...Van ser uns instants molt forts. Al cap d’uns segons diu “Ja pots obrir! Aquesta te la perdono, però, tot i en això, em van cridar segur que durant uns quinze dies més. Em feien anar allí i vinga fer preguntes, i coses, i clar... jo, i sobretot el meu pare, vam agafar un verdader pànic, i tan prompte vam dir que volien voluntaris per anar al camp del costat, al Kommando de Gusen, a uns cinc quilometres, ens vam apuntar de seguida. El pare patia per mi i deia: “Aquí estem malament i tinc temor d’aquests interrogatoris. Anem a l’altre camp...Pitjor que aquest no pot ser!”. I així va ser

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

com de manera voluntària vam passar juntament amb un noi jove ampostí de qui només recordo que era de la família dels Roijanos”.19

Buchenwald Va ser construït l’any 1937 a Weimer a l’Alemanya oriental, va ser un dels camps de concentració més grans dels que foren construïts pel Govern alemany. En aquest camp foren ubicats els presoners polítics i, especialment, molts dels republicans espanyols que havien col·laborat amb la Resistència francesa. En aquest camp es realitzaven molt treballs forçats convertint-se en una font important de treball forçat. En total s’estima que van estar presoneres 250.000 persones procedents de tots els països d’Europa. El número de víctimes s’estima en un 56.000, dels quals 11.000 eren jueus.

Foto cedida per Marc Soler, en la que es pot observar un exemple d’una cel·la. (Annex 4) Foto realitzada per Marc Soler, apareix un passadís i la porta per accedir a la càmera de gas. (Annex 5)

Part de l’entrevista realitzada per Francesc Itarte a Joan B. Nos Fibla, mencionada en la bibliografía. 19

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Neuengamme El camp d’extermini de Neuengamme, situat molt a prop de la ciutat alemanya d’Hamburg, a la vora del riu Elba, va estar en funcionament des de l’any 1938 fins al 1945. Per ell varen passar més de 106.000 deportats de molts països d’Europa, dels quals més de 56.000 varen morir. D’aquest camp central depenien altres camps annexos, també anomenats kommandos, com el de Wöbbelin.

Foto feta per Marc Soler, exterior del camp de concentració amb les seves tanques. (Annex 6)

Gusen El kommando de Gusen fou un dels camps annexos al de Mauthausen. La construcció del camp de Gusen s’inicià a les darreres de 1939. Aquest camp és el conjunt de tres camps a la part alta d’Àustria ubicat a l’est de la ciutat de Linz, aquest tres camps es van anomenar Gusen I, fundat al 1938/1940, Gusen II, fundat al 1944 i per últim Gusen III, fundat al 1944 per acabar de formar aquest complex. Les condicions de vida dels deportats eren molt dures, pràcticament de supervivència. De fet, hi anaven a parar els malalts i els més febles de Mauthausen, motiu pel qual Gusen serà el camp on perdran la vida la major part dels republicans. Al gener de 1945, els camps, dirigits des de l’oficina central de Mauthausen, contenien unes 85.000 presoners. Se diu que el nombre de víctimes és d’entre 122.700 i 320.000.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Foto realitzada per Marc Soler, exemple dels barracons on estaven els presoners tancats. (Annex 8) Foto cedida per Marc Soler, les vies del tren per on es desplaçaven els vagons que portaven als presoners. (Annex 7)

Els deportats Joan Baptista Nos Fibla i el seu pare Josep Nos Juan els van portar a Gusen, ja que era el lloc on portaven als que estaven més malalts o els que estaven a punt de morir, en definitiva podem afirmar que el complex de Gusen era un lloc on la majoria dels presoners anaven a morir. “A Gusen hi havia una trentena de barracons tots de fusta. Envoltant el camp hi havia un filat d’alta tensió al davant, després els guàrdies darrere i encara una muralla de pedra picada d’uns quatre metres i una metralladora emplaçada a cada punta. De fet era impossible d’escapolir-se. Alguns ha van intentar, escollint per exemple un dia de boira, quan sortíem a treballar a la pedrera. Quan feien el toc de plegar, es camuflaven i es quedaven, però quan entraves dins, et comptaven quaranta vegades. Llavors, només que en trobessin a faltar un ja sortia tota la guàrdia dels SS amb els gossos, i al cap d’un hora o poc més ja els veies que l’entraven a rossegons, de la pallissa que li havien donat. “En un dia normal de treball al camp, quan encara era negre nit, a les quatre de la matinada, després d’esmorzar la tasseta d’arròs, sortíem a la plaça del camp. Era una plaça quadrada molt gran. Home,... si érem mes de vuit mil homes, et pots fer una idea de les dimensions de la plaça. Allí et ficaven en fila, feien el recompte i els caporals de vara t’agafaven segons les necessitats de personal 20

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

que tenien per a aquell dia. Allí ens distribuïen per a les diferents tasques. Els kapos també eren presoners com nosaltres. De kapos espanyols també n’hi havia, però pocs. La majoria de kapos eren alemanys i polonesos. El alemanys la majoria eren kapos de barraca, i es deia que estaven presoners per dos coses principalment: o per lladres o bé per homosexuals. Es veu que estava castigat així. Portaven a la solapa el seu distintiu, cada un de la nacionalitat que era. “Després del recompte -continua Joan Baptista_ se’ns enduien a treballar allí on manaven; igual et portaven a la pedrera, potser a pic i pala, o bé et ficaven al “cilindre”, allí on els donava la gana. Del camp de Gusen a les pedreres hi havia potser deu minuts o un quart d’hora. Tol el recorregut del camp a la pedrera quedava dins d’un mateix tancat, tot voltant de filat amb pues i per fora els SS de guàrdia amb els gossos. El treball era tots els dies, no se’n descansava cap. Ni que plogués ni que hi hagués un metre de neu damunt de les costelles. Nomes et retiraves el temps just per dormir. Era una manera d’exterminar, però productivament. “de tant en tant ens feien desinfeccions. A cada desinfecció en morien un munt. Ens feien fora de la barraca les quatre del mati després de l’esmorzar. Ens feien sortir a la plaça nuets de pel a pel i mentrestant es feia la desinfecció de la barraca. No ho sé...! Una d’aquelles infeccions generals va ser als voltants de les festes del Remei de l’any 1941, i encara sort que no feia molt de fred. La desinfecció va durar tot el dia i la nit, i allí tots nuets al mig de la plaça i sense res per posar-nos ala boca. Al final ens portaven un camionet d’abrics, que quan tiraven un abric ja tenies cinc o sis fuets pegant-te. El que podia agafar-ne un, bé, però la faena era poder-lo agafar. Llavors, a la plaça sense eixugar-nos, i així, mig xops, passàvem la nit a la serena fins l’endemà. Molts eren els que van caure allí mateix. Hi havia un camió que s’enduia els que anaven caient” Hi havia uns barracons, grans com els nostres, però que eren destinats a les dutxes. Per dalt hi havia tota una renglera de dutxes i tots a baix, a suportat l’aigua gelada a tot temps, quan et manaven, encara que estiguessis a trenta graus davall zero. A alguns se’ls hi gelaven els peus. Tallaven molts de peus i cames gelats pel fred. Després ja els feien desaparèixer. Al camp en veies molt

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

pocs, d’invàlids. Nomes veies els bons, els malalts el feien desaparèixer ràpidament . “De moral, a ningú ens en quedava gens, perquè allí, tots els dies al mati sempre veies un, dos..., sempre hi havia un o altre que es tirava ell mateix alat i es quedava allí carbonitzat. Cada dia això ho veies. I després, moltes vegades, que segons el que feien, els posaven de càstig, no sé, era com una hamaca. Et posaven allí damunt l’hamaca i llavors, amb el fuet, et fumaven les fuetades que els ordenaven, els oficials mateix, trenta o quaranta fuetades. Et posaven en una posició, així amb el cul un poc elevat, i agafava, primer un, i quan es cansava un, et pegava l’altre. La gota mortal també diu que existia, jo no ho vaig veure mai; les fuetades sí que les vaig presenciar al mig de la plaça. “De SS mig bona persona només en vaig veure un. Aquell xic, a vegades anàvem a treballar i es treia u cigarret i en llençava quatre o cinc per terra, perquè els agafessis tu per darrere. I quan anaves a fer una neteja, prop de la barraca d’ell, a vegades et deia: “Vés, llença les escombraries” que era una llauna buida, i et deia: Vés en compte, que al davall hi ha un paquet” Ja et posava un entrepà, melmelada o una cosa o altra dins. Aquest sabia parlar castellà. Dels altres SS, sempre havies d’anar fugint, perquè no n’hi havia cap de bo. Jo recordo que, per exemple, en dies de fortes nevades feien quadrar i a veure que t’encertava a la cara, i vinga riure! El qui rebia les boles a la cara, aquell a aguantar. Era com si et tiressin una pedrada, saps? Quan no, t’enviaven el gos llop, i aquell gos et feia malbé a mossos. I no podies dir res. Si t’havien dit ferms, allí a aguantar. Si et mataven, doncs mala sort! “Allí al camp de Gusen existia el famós crematori. Els que anaven caient morts durant el dia anaven directament al forn i..., au! A vegades veies caure un mort a terra i el deixaves allí als safaretjos. Hi havia unes piques llargues a part i part per a poder-te rentar, i també hi havia una mena de dutxes. Anàvem allí, rentàvem el plat, ens rentàvem la cara... A vegades es moria un i de moment el deixaven en terra fins que se l’emportaven. L’existència del crematori era ben evident: tots vèiem com funcionava cada dia. La tònica nostra era treballar, callar, passar desapercebuts i esquivar els cops. L’únic instint que teníem en aixecar-

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

nos al mati era poder arribar a la nit i jaure fins al dia següent. Dia passat, dia trobat. “Dormir, primer dormíem en matalassets al terra, cada dos matalassets cinc presoners. A nosaltres, els joves, quan ens van posar a part, ja ens van posar en lliteres, un dalt de l’altre. Quan deien al treball, al camp no quedava ningú, ni coix, ni ferit...tots. No miraven si eres vell o jove. Als únics que ens van respectar una mica va ser als joves espanyols”.20

6.2 Nazisme El nazisme segons la RAE, <Movimiento político y social del Tercer Reich alemán, de carácter totalitario y pangermanista>, una definició tova sabent el que significa aquesta paraula, dins de la paraula nazisme van implícites les idees de racisme, sang, violència i feixisme. El Partit Nazi va sorgir al calor de la cultura racista i ultranacionalista dels Freikorps21, aquest partit va estar liderat per Adolf Hitler des de l’any 1921 fins al 1945.

6.3 L’Holocaust Les arrels de l'Holocaust es poden trobar el 1921 al programa del Partit Nazi, on ja s'advertia que els jueus serien expropiats i desposseïts de la nacionalitat alemanya i expulsats del país. Però l'Holocaust va anar més enllà de la qüestió jueva: els nazis volien suprimir tot allò que representés una oposició al seu model social ideal. El Partit Nazi va actuar amb la idea que la brutalitat contra aquestes persones inspirava el respecte i estaven convençuts que el terror era l'instrument més eficaç, el règim nazi va utilitzar aquest instrument i aquestes actuacions per

Reproducció d’una part de l’entrevista realitzada per Fransesc Itarte a Joan B. Nos Fibla, la qual menciono a la bibliografía. 21 Unitats paramilitars que van combatre als aixecaments comunistes que es van produir al final de la Primera Guerra Mundial. 20

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

assolir objectius tant polítics com econòmics, i amb la utilització dels camps com a mètode de reprimir a l'oposició. La repressió total es va desencadenar la tardor del 1939 amb l'ocupació alemanya de Polònia, on vivien dos milions de jueus, aquests indefensos van ser confinats en guetos, barris aïllats de la resta de la població, els quals patien la manca d'habitatge, menjar i aigua. Les víctimes d'aquesta barbàrie són moltes i de molt tipus, però els dos pobles que ho van sofrir més, van ser el jueu i el gitano. Tot i que no podem dir una xifra exacta de la quantitat de jueus que van morir als camps nazis, la xifra aproximadament és d'uns sis milions de jueus, que van perdre la vida en aquesta barbàrie. La població gitana del continent va ser exterminada de manera sistemàtica. Algunes fonts parlen de 250.000 persones, i, d'altres, de més de 500.000.

Foto de Marc Soler, interior de la càmera de gas.

6.4 Formes de marcar als presoners Els presoners quan entraven als camps de concentració havien diferents sistemes de marcatge, cada persona duia una matrícula cosida a la jaqueta i camises dels presoners. Una de les altres formes de marcatge es basava en triangles invertits. Aquests triangles estaven fets de tela i igual que la matrícula també es cosien damunt de la jaqueta i la camisa. Cada marca tenia un significat concret i servien per distingir les raons per les quals el presoner havia estat ingressat en el camp. La majoria dels triangles es diferenciaven per colors. 24

Els canareus als camps nazis

Aquest triangle de tela s’utilitzava per a marcar els jueus, estava format per l’estrella de David, signe jueu, el color utilitzat era el groc, amb la paraula Jude a l’interior.

El triangle negre amb el vòrtex cap avall, servia per identificar a aquelles persones considerades antisocials, com rodamons, gitanos, anarquistes i dones a qui consideraven una amenaça per als valors de la família nazi, com ara lesbianes i prostitutes.

Unai Soler Abella

El triangle roig amb el vòrtex cap avall, era el símbol que identificaven als presos polítics.

El triangle rosa amb el vòrtex cap avall, s’utilitzava per marcar als homosexuals. El nombre d’homosexuals no es pot determinar exacte, ja que era més fàcil d’ocultar que el cas de jueus o gitanos.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Els republicans espanyols quan van ser detinguts van ser considerats apàtrides, per això duien el triangle blau. A l’interior del triangle, els presoners que no eren d’origen alemany portaven la lletra inicial del seu país.

El triangle blau sobre el qual apareix escrita una «S» que els definia com spanier, és a dir, com a apàtrides espanyols. Els alemanys entenien que els homes nascuts en una nació amiga del nazisme, com era Espanya, mereixien estar en el camp, ja que eren “rojos espanyols”.

Foto realitzada per Anna Reverter al museu situat al camp d’extermini de Mauthausen, on es pot observar la distribució de les diferents marques que els presoners havien de duu a la camisa, primerament es col·locava la matrícula respectiva, el triangle del color pel qual el internat havia estat tancat i finalment estava la possibilitat de duu un cercle amb l’interior negre en cas que el presoner formes part dels batallons de treball i un cercle amb l’interior vermell que aquest es col·locava si tenien la sospita que el presoner pogués fugir.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

6.5 Deportació dels 5 canareus Els cinc deportats canareus tenien alguna cosa en comú tot juntament amb la major part dels deportats espanyols, simplement era que tenien idees contràries al Govern de Franco, i per aquest motiu van tenir que exiliar-se a França en busca de una salvació del que els esperava si tornaven a Espanya. Tots cinc van passar per camps de presoners o camps de refugiats en territori francès, d’aquestes cinc persones sols dos van poder tornar en un futur al seu poble natal, Juan Baptista Nos Fibla i Josep Fabregat Chimeno, ja que alguns d’ells com és el cas de Josep Nos Juan i Josep Gras Barrera que van morir en el mateix camp d’extermini o fins i tot van haver deportats que es van ser capaços de refer la seva vida fora del seu poble, com és el cas de Josep Juan Forcadell, que va viure la seva vellesa a França, lloc on va morir.

Josep Juan Forcadell El dia 28 de febrer de 1941 surt amb un comboi amb 254 republicans dels quals moren 180 durant el camí. El 3 de març de 1941 va arribar al camp d’extermini de Mauthausen (Número de matrícula 3468). També va estar al camp annex d’Steyr-Münichholz.

Fitxa del deportat Josep Juan Forcadell del camp d’extermini de Mauthausen. (Annex 9)

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Josep Fabregat Chimeno Fou deportat al camp d’extermini de Buchenwald (Número de matrícula 41080), més concretament al barracot 52, on va arribar el 19 de gener de 1944.

Fitxa del deportat Josep Fabregat Chimeno del camp d’extermini de Buchenwald. (Annex 10)

Fitxa realitzada a l’hora de l’entrada del deportat Josep Fabregat al camp de Buchenwald. (Annex 11)

Josep Gras Barrera Surt el 21 de maig de 1944 des de Compiègne, amb 2004 presoners, de 17 nacionalitats diferents, els espanyols representen el 57% dels presoners. Aquest transport és el primer dels 4 grans combois amb destinació al camp de Neuengamme. Els transports precedents anaven a Buchenwald i Mauthausen, però les ordres de Berlín canvien a causa de les necessitats militars i econòmiques: els complexos militars i industrials situats a prop de grans centres urbans d’Hamburg, de Breme, de Hanovre... tenen necessitat de mà d’obra. D’altra banda, el fet que aquest transports faci una parada a Weimar, a prop de Buchenwald, abans de continuar cap a Neuengamme, sembla indicar que Buchenwald estava saturat en aquell moment. El 24 de maig de 1944 arriba al camp d’extermini de Neuengamme (Número de matrícula 32055). Aquell mateix any es traslladat al kommando de Schandelah. El 10 d’abril de 1945, donat l’avenç de les tropes aliades, les autoritats militars alemanyes decideixen evacuar Schandelah, traslladant els deportats fins al kommando de Wöbbelin. 22

BELTRAN, Joan Baptista. Els repulicans d’Alcanar als camps d’extermini nazi.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Josep Nos Juan Va arribar, acompanyat del seu fill Juan Bta. Francisco Nos Fibla, al camp d’extermini de Mauthausen (Número de matrícula 4128) el 24 d’agost de 1940, procedent de l’stalag d’Angulema d’on surt el 20 d’agost. El 24 de gener de 1941, passaria al camp de Gusen (Número de matrícula 9505).

Fitxa del presoner Josep Nos Juan del camp de Mauthausen. (Annex 12)

Joan Baptista Francisco Nos Fibla Va arribar a Mauthausen (Número de matrícula 3844) el 24 d’agost de 1940 procedent del camp de refugiats francès d’Angulema, acompanyat del seu pare José Nos Juan i la seva mare i germanes, i amb 16 anys complits. Els havien dit que els retornaven a Espanya. «Nosaltres, com que a Espanya no teníem cap delicte pendent ni res del món, vam pujar al tren, però... Ens van portar en direcció cap al nord. Vam passar tota França, Alemanya, i per fi Àustria, i allí ens van deixar. Ens van dur enganyats des del primer moment! El transport en aquell tren va ser molt penós. En el mateix comboi nostre venia tota una família de Xerta, dalt de Tortosa, que estava formada per tres germans, el cunyat d’un d’ells i el sogre: tots cinc moririen al camp de Gusen, no se’n va escapar cap. Devíem anar uns trenta o trenta dos vagons de càrrega, tots plens de gent amuntegada i apretats com a llimones. Eren vagons de bestiar, sense ni una espurna de llum. També anaven un parell de furgons dels SS. Les portes dels vagons anaven tancades per fora amb uns grans forrellats. El 24 d’agost, després de quatre dies de penós viatge, quan van obrir la porta a Àustria ja vam 29

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

veure tota la estació envoltada de metralletes, d’SS i de gossos llop. El nom del poble, Mauthausen no els diu res a ningú. Estem a 1940 i la fama del que seria un del camps més cruels del sistema de concentració i aniquilació del nazisme encara no es coneixia. Joan B. Nos Fibla passats els anys encara recordava el soroll d’aquells forrellats, les portes dels vagons que s’obrien, els crits dels SS, els gossos ... “Feien baixar tots els homes i en figura d’home també. Van fer baixar el meu pare del vagó sense temps a despedir-nos. Les escenes en aquesta estació van ser terribles. Dones agafades als seus marits, als seus fills, brutalment separats. Jo, que me considerava un homenet, amb només 16 anys que tenia, no vaig voler separarme del meu pare i vaig saltar de dalt del vagó detrás d’ell. La meva mare i germana plorant i suplicant van quedar dalt del tren. Natros, mon pare i jo abaix» La seva mare i la germana foren retornades a Espanya a través del lloc fronterer d’Irún. El 24 de gener de 1941 passaria al camp de Gusen (kommando de Mauthausen) en companyia del seu pare.23

Fitxa del deportat Juan B. Nos Fibla del camp d’extermini de Mauthausen. (Annex 13)

ITARTE, Francesc. Deportats de la comarca del Montsià als camps nazis.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

La matrícula que duia el deportat Juan B. Nos Fibla quan estava internat al camp d’extermini de Mauthausen. (Annex 14)

Uns pocs republicans pogueren “recuperar la seva vida” amb l’alliberament dels respectius camps per les tropes aliades entre els mesos d’abril i maig de 1945. El 5 de maig de 1945, un destacament camp de Mauthausen, posant fi a la barbàrie nazi. La major part dels republicans amb l’impediment de tornar a Espanya es quedaren en països com França, on van aconseguir refer la seva vida lluny de la seva terra. Com és el cas de Josep Juan Forcadell i Josep Fabregat Chimeno, els quals van decidir refer la seva vida en territori francès.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

7. FORMES D’OCULTACIÓ DE L’ESTAT ESPANYOL DELS REFUGIATS ESPANYOLS Els republicans espanyols, en arribar als diferents camps d’extermini, foren classificats com apàtrides, el Govern de Franco, aliat del nacionalsocialisme alemany, no en volia saber res d’ells per la seva condició de “rojos”. Van perdre la vida centenars de milers de persones, les quals van morir sense veure que el seu país reconegués la seva responsabilitat en la deportació de gairebé 10.000 espanyols. Ben significatiu és el cas del deportat d’Alcanar Joan Bta. Nos Fibla, qui fou alliberat del camp de Gusen el 22 d’agost de 1941 en ser reclamat per l’ambaixada d’Espanya a Berlín, a petició del mateix Ramón Serrano Suñer, aleshores ministre de governació de Franco. Aquest fet demostra el coneixement i la implicació del govern espanyol en la deportació dels republicans espanyols als camps d’extermini nazis. «D’allí no sé que en sortís ningú a part de mi. Millor dit, jo i un noi jove com jo de Madrid. Vam venir cap a Espanya junts». “Quan em van dir que em treien de Gusen, em van portar a Mauthausen i allí vaig estar unes hores, esperant que sortís aquest noi de Madrid, que estava allí a Mauthausen. Vam sortir els dos junts. Sembla que ens havia reclamat, al·legant la nostra joventut, l’ambaixada d’Espanya a Berlín, per mitjà de Ramón Serrano Suñer, cunyat i ministre de Franco. Llavors natros això no ho sabíem. Resulta que aquest va intercedir per mi davant les autoritats alemanyes a petició d’un parent seu, el canareu Mariano Suñer, que eren cosins germans». Van ser les paraules que Joan Baptista Nos Fibla va dir anys després del seu alliberament, tot i que la persona que el va reclamar no està molt clara qui és, ja que mai s’ha pogut demostrar que Serrano Suñer fos l’encarregat. La responsabilitat de Franco en la deportació espanyola, segons historiadors és més que evident, ja que s’han trobat proves clau i documents que són essencials i assenyalen al règim de Franco. Un dels documents és una circular de la Gestapo del 25 de setembre enviada a totes les autoritats del Tercer Reich i als territoris ocupats, inclosa la França de Vichy. Aquí s'indica com cal procedir pel que fa als combatents de l'Espanya roja 32

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

detinguts. Per als qui estan en aquesta categoria, la circular, dictada per ordre de Hitler, diu que perden la condició de presoners de guerra i que s'han d'enviar als camps. Aquest document té molt a veure amb el que fa Ramón Serrano Suñer dos dies abans a Alemanya, on es veu amb Heinrich Himmler, el líder de les SS. En declaracions posteriors, Franco i Serrano Suñer insisteixen que no hi ha espanyols fora d'Espanya, és a dir, no els consideren espanyols.24

Els documents i cartes que figuren a l’arxiu de Arolsen, que estableixen comunicació entre l’alcalde i el consol espanyol a Alemania, evidència que sí que hi havia constància de que havia espanyols dins dels camps de concentració.

Carta obtinguda de l’arxiu de Arolsen, en la que la Creu Roja espanyola li demana a l’alemanya, noticies sobre el deportat espanyol Josep Nos Juan, ja que fa temps que no saben res sobre l’estat de salut. (Annex 15)

En l’entrevista a Joan Baptista Nos ens explica que van ser un dels pocs deportats de Gusen que van ser alliberats pels mateixos nazis. “D’allí no sé que en sortís ningú apart de mi,-recorda Joan Baptista-, Millor dit, jo i un noi de Madrid. Vam venir cap a Espanya junts. Quan em van treure de Gusen em van portar a Mauthausen i allí vaig estar unes hores, esperant que sortís aquest noi de Madrid, de qui no recordo el nom, que estava allí a Mauthausen. Vam sortir els dos junts. A mi m’havia reclamat, al·legant la meua 24

BELTRAN, Joan Baptista. Els repulicans d’Alcanar als camps d’extermini nazi.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

joventut, l’ambaixada d’Espanya a Berlín, per mitjançant l’intervenció de Serrano Suñer, cunyat i ministre de Franco. Resulta que aquest va intercedir per mi davant les autoritats alemanyes a petició d’un parent seu, el canareu Mariano Suñer”. El seu pare, Josep Nos Juan, es va quedar a Gusen, i allí trobaria la mort el dia 16 d’octubre de 1941, abans que el fill tingues temps d’arribar a Espanya els darrers mesos d’aquell any. “Em van dir que em portaven a Espanya- recorda Joan Baptista Nos-. Jo no m’ho vaig creure. Vaig pensar que simplement em canviaven de camp. Tot i que el meu pare i jo érem tots dos al mateix camp, ens vèiem molt de tant en tant...al treball, a les formacions,... I això que els nostres respectius barracons estaven separats només una cinquantena de metres, però expressament no podies anarhi, perquè no manaves de tu. Era una casualitat que et veiessis. Abans de marxar alliberat em van autoritzar per anar a acomiadar-me de mon pare. Vaig anar, vaig parlar-hi, i li vaig dir això, que ben be no sabia si em duien a Espanya com ells em deien o em traslladaven de camp. Va ser l’última vegada que el vaig veure Ja no vaig veure’l més! Encara no devia arribar jo a Espanya que ell va morir! “Pel que respecta a la meua salut, malgrat la debilitat amb què en vaig sortir, encara en vaig sortir bé, si així es pot dir. La cosa em va venir després. Penso que el que ara tinc, assumpte de nervis, tot em ve d’allò. No ho sé! He estat, potser ser vint-i-cinc anys prenent medicaments”.25

ITARTE, Francesc. Deportats de la comarca del Montsià als camps nazis.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

8. MEMÒRIA HISTÒRICA I MEMÒRIA DEMOCRÀTICA A l’Estat espanyol i a Catalunya hi ha lleis recents per a regular el tracte que es dona als fets i actes que rememoren les víctimes de la Guerra Civil i els deportats. Els dos marcs normatius en els que s’inclouen aquestes accions són la Llei 13/2007, del 31 d’octubre, del Memorial Democràtic, Aprovada pel Ple del Parlament (tramitació núm. 200-00014/08) en la sessió núm. 23, del 24 d’octubre de 2007 (Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie P, núm. 32/VIII). Publicada en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 146/VIII, del 29 d’octubre de 2007. Promulgada el 31 d’octubre de 2007 (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 5006, del 12 de novembre de 2007) i Llei 10/2009, del 30 de juny, sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes. Aprovada pel Ple del Parlament (tramitació núm. 20000037/08) en la sessió núm. 58, del 17 de juny de 2009 (Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, sèrie P, núm. 85/VIII). Publicada en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 492/VIII, del 22 de juny de 2009. Promulgada el 30 de juny de 2009 (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 5417, del 9 de juliol de 2009), la qual s’encarrega de les víctimes de la Guerra Civil espanyola, són les dues que regulen tots els actes, commemoracions, reivindicacions, estudis i tot el que es fa referent a la Guerra Civil i a tot allò que te a veure amb la democràcia. L’objectiu principal d’aquestes lleis és la intenció de que no s’oblidi la memòria d’aquests fets.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

9. PROJECTE PORTES DE LA MEMÒRIA Aquest projecte està format per un grup de docents de diferents especialitats (a l’institut Sòl-de-Riu hi ha cinc professors), interessats en la memòria històrica a les Terres de l’Ebre. El projecte s’anomena “Portes de la memòria” i pretén recuperar la memòria de les dones i els homes ebrencs que van viure i patir la Batalla de l’Ebre i la deportació als camps nazis.26

Josep Nos Juan - Com va arribar a la deportació? Neix el 15 d’agost de 1875 a Alcanar. Va abandonar el seu poble amb la seva família amb direcció Sant Sadurní d’Anoia. Després de 9 mesos allà, es va exiliar a França, on va fer cap als camps de Canes i Bordeus. Es internat a l’Stalag d’Angulema, on hauria de realitzar treballs forçats.

- Com la va afrontar? Ingressa al camp de Mauthausen el 24 d’agost de 1940, allí li assignen el número 4128. Un any després, el 24 de gener de 1941, passaria al camp de Gusen amb matrícula 9505, amb una certa debilitat per tot el viscut. En aquest lloc portaven els presoners més malalts i febles. Mor a Gusen el 16 d’octubre de 1941, pocs dies després que el seu fill fos alliberat.

Aquesta informació en part es repeteix, perquè es literalment la que inclourem a la pàgina web “Portes de la memòria”.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

- Quines van ser les conseqüències? La seva filla, Rosa Nos Fibla, enviava cartes a Alemanya per saber l’estat del seu pare, ja que eren de família pobre i cridaven al seu germà Joan B. Nos Fibla a files per realitzar el servei militar, necessitaven una certificació de que el seu pare o bé seguia al camp o bé havia mort, perquè d’aquesta manera Joan podria quedar-se a Alcanar a mantenir a la família.

Carta enviada al Consul d’Espanya per demanar el certificat de defunció del deportat canareu Josep Nos Juan. (Annex 16)

- Vivència significativa: la fugida Josep Nos Juan no sabia de lletra i no havia actuat mai en la política, va decidir fugir d’Alcanar amb la temor que els “moros” de Franco violessin a les seves filles. Un any després quan es trobaven a França, els soldats els van dir que tornaven a Espanya, Josep Nos Juan, recapacitant es va donar conté que a Espanya no tenien cap delicte i va decidir acceptar la invitació dels soldats a tornar a l’Estat espanyol, però va ser massa tard, ja que el destí d’aquell tren no era la Península Ibèrica sinó que el camp d’extermini de Mauthausen.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Josep Fabregat Chimeno - Com va arribar a la deportació? Va néixer el 24 d’octubre de 1909. Havent passat per la frontera francesa a primers de 1939 i després d’estar en diferents camps de concentració, va entrar a formar part de la Resistència francesa. Va ser detingut per les SS alemanyes al camp de càstig francès de Royallieu/Compiègne.

- Com la va afrontar? El 19 de gener de 1944 ingressa al camp de Buchenwald amb la matrícula 41080. L’11 d’abril de 1945 va ser alliberat per l’exèrcit nord-americà. Va morir al seu poble natal el 4 de juliol de 1990.

- Quines van ser les conseqüències? Passats els anys Josep Fabregat Chimeno no en volia parlar sobre el tema, sempre va estar lligat amb la política, formava part del partit polític PSUC i tot i que no era una cara visible dins el partit, les decisions totes eren presses per ell, però sempre a la ombra pel seu passat.

- Vivència significativa: l’amor Josep Fabregat Chimeno abans d’exiliar-se es va casar pel Civil a Mataró amb Josefa Vizcarro Miralles però aquest casament no va tindre cap validesa legal a ulls de l’Estat espanyol de després de la guerra. Quan va sortir del camp d’extermini es va quedar a viure a França, finalment va abandonar la seva vida a França per retornar al poble que l’havia vist créixer, en tornar es va casar amb Josefa novament, i es van posar a viure al carrer Carolines, 25. 27

Dades extretes de l’Arxiu Municipal d’Alcanar.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Josep Gras Barrera - Com va arribar a la deportació? Nascut a Alcanar el 2 d’agost de 1915. Després de passar per diferents camps de concentració francesos, va involucrar-se activament en la lluita antifeixista entrant a formar part de la Resistència francesa. Al mes de febrer de 1944 va ser fet presoner pels SS alemanys a França, més concretament, al camp de càstig francès de Royallieu/Compiègne

- Com la va afrontar? El 24 de maig de 1944 arriba al camp d’extermini de Neuengamme amb la matrícula 32055. Aquell mateix any es traslladat al kommando de Schandelah. El 10 d’abril de 1945, donat l’avenç de les tropes aliades, les autoritats militars alemanyes decideixen evacuar Schandelah, traslladant els deportats fins al kommando de Wöbbelin, on va morir l’1 de maig de 1945.

Josep Juan Forcadell - Com va arribar a la deportació? Neix a Alcanar el 13 d’abril de 1915. Al mes de febrer de 1939 arriba a França, essent internat als camps de concentració de Vernet d’Ariège i Setfonts. Al final d’aquest mateix any es allistat a les companyies de treball per a estrangers. El 19 de juny de 1940, havent estat capturat per l’exèrcit alemany com a presoner de guerra, va passar pels camps de presoners Stalag núm. 203 i Stalag XB.

- Com la va afrontar? El 3 de març de 1941 va arribar al camp d’extermini de Mauthausen amb el número 3468 com a matrícula. També va estar al camp annex d’Steyr. El 5 de maig de 1945, va ser alliberat per l’exèrcit nord-americà. Va morir el juliol de 1993 a Toulogues.

- Quines van ser les conseqüències? Josep Juan Forcadell va ser, juntament amb Josep Fabregat Chimeno, un dels deportats que es va quedar a viure a França, a diferencia de Fabregat Chimeno, 39

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

ell no va tornar mai més al seu poble natal, i va aconseguir refer la seva vida lluny del país que l’havia obligat a marxar, al igual que Josep Juan Forcadell hi ha molts de deportats que van decidir quedar-se a França.

Joan Baptista Francisco Nos Fibla - Com va arribar a la deportació? Va néixer a Alcanar el 18 de maig de 1924. Va abandonar el seu poble amb 14 anys, juntament amb la seva família, per viure 9 mesos a Sant Sadurní D’Anoia. A França va estar als camps de refugiats de Canes i Bordeaus. Més avant va ser detingut i portat al camp de càstig francès d’Angulema.

- Com la va afrontar? El 24 d’agost de 1940 va arribar a Mauthausen, el número que li va tocar duu va ser el 3844, llavors tenia 16 anys complits. El 24 de gener de 1941 passaria al camp de Gusen en companyia del seu pare. El 22 d’agost de 1941 seria alliberat a petició del Govern espanyol. Va morir a Alcanar el 10 d’abril de 2016.

- Quines van ser les conseqüències? Joan Baptista va ser un afortunat per haver sigut reclamat per l’Estat espanyol i per poder sortir viu d’aquell infern, però ell com a persona va viure fortes depressions, ja que es considerava un privilegiat en comparació dels altres deportats, i contínuament es sentia malament, ja que ell havia aconseguit sortir del camp i les altres persones no, a més la de ell no va ser una alliberació normal perquè havia sigut reclamat per l’Estat espanyol i sols s’havien donat dos casos en el qual el Govern de Franco demanes que soltessin a algun dels deportats espanyols. Joan Baptista tot i que va poder refer la seva vida a Alcanar, sempre tenia el cap al camp i no en volia sentir parlar de res relacionat amb l’Alemanya nazi. A l’hora de veure la televisió, si feien cap documental o alguna pel·lícula relacionada en el tema apagava la televisió. Odiava l’olor a carn rostida ja que recordava l’olor, que provenia dels crematoris, dels cossos cremant-se.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

- Vivència significativa: el regal Del deportat canareu Joan Baptista Nos Fibla hi ha moltes vivències, una d’elles va ser quan la seva dona li va regalar un pijama de ratlles poc temps després de casar-se, a ell immediatament li va recordar a la camisa que portava quan estava tancat al camp de Mauthausen i va ordenar que cremessin aquell pijama que no li havia agradat gens.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

10. RESULTAT I ANÀLISI DE LES ENQUESTES SOBRE LA MEMÒRIA HISTÒRICA A Alcanar van haver cinc deportats, per detectar les persones de quina franja d’edat estan més sensibles amb el tema, per detectar si els homes i les dones saben més o menys segons el seu sexe, per saber si els nostres deportats són coneguts, per detectar si la gent coneix l’existència dels deportats canareus, si saben quins actes i quins monuments commemoratius s’han fet en honor d’aquests deportats, si les lleis de memòria històrica i democràtica que s’han fet al nostre país han tingut repercussió i per conèixer si la divulgació que es fa dels actes de memòria històrica es l’adequada. He elaborat un qüestionari del Google per obtenir resultats actuals.

En aquest gràfic podem observar que el gruix més elevat que respon l’enquesta, és dels 45 als 60 anys.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

La major part de les respostes provenen de dones amb un 62,9%.

Segons el lloc de residència la majoria de persones que han respost són d'Alcanar, ja que la majoria de les preguntes anaven relacionades amb el municipi d’Alcanar, cal afegir que esperava menys participació per part de gent de l’exterior.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

En aquest gràfic de barreres podem observar com el deportat que coneix més gent és Joan Baptista Nos Fibla, ja que va ser el deportat que més anys va viure, mort al 2016, per tant la gent actual el coneix de veure’l pel poble. El segon és Josep Fabregat Chimeno, per la seva relació familiar amb Trinitari Fabregat Chimeno, el qual va ser un escriptor canareu que també es va exiliar a França.

El 75,1% de les persones sabien que hi havien deportats canareus, però tot i que no és un tant per cent molt alt, hi ha gent que encara no sabia que alguns canareus van viure l’holocaust nazi.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

En aquest gràfic de sectors observem que la major part dels enquestats no sap de l’existència del monòlit situat al cementiri local el qual fa honor a aquestes cinc persones.

El 77% creu que no han estat ben homenatjades aquestes persones, és un tant per cent molt alt el que creu que es mereixen més homenatges. En canvi hi ha un 23% que creu que els homenatges realitzats ja són suficient honor per aquestes persones.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Aquesta pregunta va lligada a l’anterior, el 83,7% no ha assistit a cap acte commemoratiu en honor a aquestes persones. I amb un tant per cent molt baix trobem amb un 16,3% a les persones que sí que han assistit a algun acte.

En aquest gràfic podem veure que un 68,6% no sap l’existència de cap monument honorífic en honor a les víctimes i deportats als camps de concentració nazis. Un tant per cent més baix del que m’esperava a respost que sí que en coneix algun.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

En un dels apartats d’aquest treball explico el que és, per a què serveix i quines són les funcions de la llei sobre la memòria històrica, tot i que un tant per cent molt elevat sap de l’existència d’aquesta llei, en canvi hi ha un 26,3% que no té cap noció sobre aquesta llei.

El 92,1% creu que seria beneficiós fer xerrades a l’institut per recordar aquestes persones i que les noves generacions n’estiguin al corrent, sols 29 persones van pensar que no és una bona idea explicar als més menuts l’existència d’aquest deportats.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

CONLUSIONS DE L’ENQUESTA A Alcanar la franja de població que coneix més l’existència d’aquests deportats són les dones de 45 a 60 anys, el deportat més conegut per la gent del poble és Joan Baptista Nos Fibla ja que era el més jove i el que ha viscut en temps més actuals, malgrat que l’Ajuntament d’Alcanar ha invertit diners i esforços en commemorar i homenatjar a aquestes persones com en el darrer monument que es va posar al cementiri, un tan per cent del 50% de la població segueix sense saber que van haver deportats al nostre poble. La major part dels habitants saben de l’existència d’una llei sobre la memòria històrica però en canvi més del 60% de la població no coneixen cap monument honorífic que recordi les víctimes de l’holocaust Nazi.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

11. CONCLUSIONS Com ja vaig dir a la introducció aquest treball em despertava cert interès per la situació que havien viscut els meus avis, aquest treball m’ha fet veure que moltes persones durant aquells anys es van perdre els seus anys de joventut amb guerres, anys de deportació, exili, serveis militars.... Aquest treball m’ha servit per conèixer millor la història, els sentiments, la manera de viure, com pensaven, el fet de parlar amb gent que va viure aquests fets, en les entrevistes realitzades a la gent més gran del poble, m’ha fet ser més pròxim i entendre millor la barbàrie nazi. Tot això ens ha de servir per a que casos com aquests no tornin a succeir, per a que la gent que coneixem la història ens impliquem en difondre-la i que molta gent cada vegada més es sensibilitzi en aquests temes. Avui en dia que la ultradreta està pujant arreu del món, aquests fets i els treballs com el que jo he fet, serveixen per contrarestar aquestes forces xenòfobes. Quan estava buscant documents per intentar recuperar informació sobre els deportats vaig pensar, que amb aquest treball estic intentant recuperar a totes aquelles persones que l’Alemanya nazi volia eliminar.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

12. AGRAÏMENTS Miguel Àngel Abella Vives Agustí Bel Beltran Joan Baptista Beltran Reverter Ana Bueno Robles Remedio Fibla Domingo Francesc Itarte Vericat Manel Llarch Garcia José Nos Chillida Anna Reverter Llambrich Joan Baptista Roig Queralt Jordi Sancho Parra Nathalie Serra Miralles Marc Soler Pérez Joan Roig Castell Biblioteca Trinitari Fabregat I a la meva família

ANNEX FONTS I BIBLIOGRAFIA ARXIUS Archivo histórico provincial de Salamanca Arxiu històric de Tarragona Archivo histórico provincial de Valladolid

ENTREVISTES Joan Baptista Beltran Reverter, Remedio Fibla Domingo, Fransec Itarte Vericat, José Nos Chillida, Joan Baptista Roig Queralt, Nathalie Serra Miralles.

BIBLIOGRAFIA BELTRAN, JOAN BAPTISTA. (2010). Els republicans d’Alcanar als camps d’extermini nazis. Alcanar. Butlletí d’Alcanar. Alcanar, 1979 CLUA, Pere. (2008). La batalla de l’Ebre: un riu de sang. Edicions Genérico, Barcelona. ITARTE, Francesc. (1994). Deportats de la comarca del Montsià als camps nazis. Revista Raïls, núm. 3. Ulldecona. Jornada d’estudi “Trinitari Fabregat i el seu temps (1912-1994)”. Alcanar-Vinaròs. Impremta Costa i Borras, 2005. RAFANEAU-BOJ, Marie-Claude. (1995). Los campos de concentración de los refugiados espanyoles en Francia (1939-1945). Edicions Omega, S.A., Barcelona. ROIG, Montserrat. (1991). Els catalans als camps nazis. 6a edició. Edicions 62, Barcelona.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

TORAN, Rosa. (2005). Els camps de concentració nazis. Paraules contra l’oblit, Edicions 62, Barcelona.

BIBLIOGRAFIA WEB Arolsen Archives. [en línea]. [consultat 8 de gener de 2020]. Disponible a Internet: https://collections.arolsen-archives.org/en/search/

BEL, Agustí. (31 de desembre del 2019). Tresors de la costa púnica. Canareus als camps nazis (1): la mesura del terror [en línea]. [consultat: 3 de gener de 2020]. Disponible a Internet: http://recordsdelacostapunica.blogspot.com/2017/08/canareus-als-campsnazis-1-la-mesura.html

BEL, Agustí. (31 de desembre del 2019). Tresors de la costa púnica. Canareus als camps nazis (2): una entrevista de risc [en línea]. [consultat: 3 de gener de 2020]. Disponible a Internet: http://recordsdelacostapunica.blogspot.com/2018/09/canareus-als-campsnazis-una-entrevista.html

Representació de la citació bibliogràfica en nota. Criteris de la Universitat de Barcelona (CUB). Llibre d’estil. Barcelona: Universitat de Barcelona. Serveis Lingüístics. [en línea ]. [consultat 13 gener de 2020]. Disponible a Internet: https://www.ub.edu/cub/criteri.php?id=2218

Projecte portes de la memòria. [en línea]. [consultat 10 de gener 2020]. Disponible a Internet: https://sites.google.com/xtec.cat/portes-de-la-memoria/inici

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

ÍNDEX D’ILUSTRACIONS La foto de la portada ha estat realitzada per Miguel Àngel Abella Vives i la foto de la contraportada realitzada per mi mateix. ANNEX 1 La última foto que se li va fer al deportat canareu Joan Baptista Nos Fibla, realitzada per Francesc Itarte Vericat, l’any 2016, a casa del mateix deportat. [Cedida per Francesc Itarte Vericat] ANNEX 2 Fotografia cedida per Francesc Itarte Vericat, en la que es pot observar als republicans espanyols abandona Espanya amb direcció França. Es desconeix la font. ANNEX 3 Fotografia realitzada per Anna Reverter al camp d’extermini de Mauthausen. [Cedida per Anna Reverter] ANNEX 4 Fotografia realitzada per Marc Soler, en la qual apareix una cel·la i on es pot observar les condicions en les que havien de viure els presoners. [Cedida per Marc Soler]. ANNEX 5 Fotografia realitzada per Marc Soler, al camp de Auschwitz, on es pot observar el passadís que conduïa fins a la porta de la càmera de gas. [Cedida per Marc Soler]. ANNEX 6 Fotografia feta per Marc Soler, a l’exterior del camp d’extermini de Auschwitz. [Cedida per Marc Soler]. ANNEX 7

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Fotografia realitzada per Marc Soler, on es veu les vies per les quals es desplaçaven els vagons que portaven als presoners fins als camps d’extermini. [Cedida per Marc Soler].

ANNEX 8 Fotografia feta per Marc Soler, on es pot observar els barracons on els presoners s’allotjaven. [Cedida per Marc Soler]. ANNEX 9 Fotografia extreta dels arxius de Arolsen, on es veu la fitxa del deportat Josep Juan Forcadell, de Mauthausen ANNEX 10 Fotografia treta dels arxius de Arolsen, fitxa del deportat Josep Fabregat Chimeno del camp d’extermini de Buchenwald. ANNEX 11 Fotografia extreta dels arxius de Arolsen, fixta del deportat Josep Fabregat Chimeno del camp d’extermini de Buchenwald ANNEX 12 Fotografia dels arxius de Arolsen, fitxa del presoner Josep Nos Juan del camp d’extermini de Mauthausen. ANNEX 13 Fotografia treta dels arxius de Arolsen, fitxa del deportat Joan Baptista Nos Fibla al camp de Mauthausen. ANNEX 14 Fotografia extreta dels arxius de Arolsen, la matrícula que duia el deportat Joan Baptista Nos Fibla quan estava internat al camp de Mauthausen.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

ANNEX 15 Carta obtinguda dels arxius de Arolsen, on la Creu Roja demana noticies sobre el deportat canareu Josep Nos Juan, ja que fa temps que no tenen cap informaciรณ al respecte.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

ANNEX 16 Carta obtinguda dels arxius de Arolsen, on l’Ajuntament d’Alcanar es comunica amb el Consul d’Espanya a Alemanya, per obtenir el certificat de defunció del deportat Josep Nos Juan.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

ENTREVISTES REALITZADES ANNEX 17 Entrevista realitzada per Agustí Bel, Agustí Grau i Joan Baptista Beltran als dos deportats que van retornar a Alcanar, Joan Baptista Nos Fibla i Josep Fabregat Chimeno, en la qual expliquen les seves vivències dins dels camp d’extermini ¿Qué representan para ustedes los nombres de Dachau, Sachsenhausen, Mauthausen, Ravensbruck, Buchenwald, Belsen, Chelmno, Theresienstadt, Auschwitz, Trablinka, Belzec, Sobibor, Maidanek, Neuengamme…? Campos de exterminio. Nada más Campos de exterminio de todos aquellos que nos secundáramos a Hitler. Ustedes estuvieron en algunos de estos campos, ¿no? Sí, yo estuve –habla D. Josep Fabregat—en Buchenwald más de dos años Por mi parte –D. Baptista Nos—pasé un año en Mauthausen, donde además murió mi padre. Cuéntennos las circunstancias que motivaron que algunos alcanarensen fueran llevados a campos de concentración. El hecho parece a primera vista extraño. Fue –nos dice D. Josep Fabregat – por el mero hecho de ser es les, republicanos españoles. Cuando hallándome en Francia, tuvo lugar la movilización general de ese país, nosotros nos integramos en “compañías de trabajo” para reemplazar a los franceses que habían tomado las armas contra la invasión nazi. Pero, ante el avance alemán, tuvimos que marchar hacia el Sur hasta llegar a un campo de refugiados españoles (unos 10.000) en Agoulème. Posteriormente, yo me dirigí hacia Orleans, donde, por ser un republicano español, fui detenido. ¿Y usted, señor Nos? Nosotros salimos de Alcanar toda la familia: primero, mi madre y mis hermanas; después mi padre y yo. Más tarde, juntos de nuevo, cruzamos la frontera por puntos diferentes… Itinerario de nuestra

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

estancia en Francia: Cannes, Cognac y Angouleme. Allí los alemanes – victoriosos ya – prometieron devolver a España a os aquellos que lo desearan. Era un engaño. Nos llevaron a Mauthausen (cerca de Viena, en Austria) y sí, enviaron a las mujeres –entre ellas mi madre y mi hermana – a España… pero los hombres nos quedamos allí. Un año después –tenía 17 años-- seria devuelto, sin que aún sepa a ciencia cierta por qué, a España. Y a los tres años nos enteraríamos de la muerte de mi padre, en el campo de Mauthausen, el 16 de octubre de 1941. A continuación, ¿pueden explicarnos cómo era la vida de un deportado? Usted mismo, señor Fabregat. Primeramente, nosotros fuimos llevados al campo francés de Compiegne, donde nos concentraban para deportarnos a Alemania. Seis meses después, partimos para Alemania, en un tren escoltado por los soldados de las SS (SchutzSchaffel, cuerpo armado, verdadero “ejército dentro del ejército”, del Partido Nazi alemán) Viajábamos en vagones de ganado, más de sesenta por vagón. Durante el viaje, por la noche, algunos deportados consiguieron escaparse valiéndose de rudimentarias herramientas y fiados en su conocimiento del terreno y la poca velocidad del ferrocarril. Apercibiéndose de ello los alemanes, pararon el tren; desde los vagones oímos como soltaban sus perros y el tableteo de las ametralladoras. Luego, vagón por vagón, nos obligaron a desnudarnos totalmente y a pasar a otro vagón; en pleno invierno –era el mes de enero--, con una temperatura glaciar, no teníamos mas remedio para calentarnos que frotarnos mutuamente las espaldas; y de pie, porque, siendo tantos, nos era imposible sentarnos… Nos acumulábamos alrededor de cada rendija de las paredes, para conseguir respirar… Así llegamos, en enero, de 1943, a Buchewald (campo situado en Alemania, concretamente en Turingia, en las proximidades de la ciudad de Weimar; en él convivieron 34 nacionalidades distintas): desnudos, con tres muertos y dos casos de locura, en nuestro vagón. Ya nos estaban esperando los SS con látigos y perros, que azuzaban contra nosotros… Inmediatamente, nos afeitaron y depilaron todo el cuerpo, bajo la atenta mirada del SS i los “capos” (deportados, con frecuencia por delitos comunes, que actuaban como

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

guardianes de sus propios compañeros); después, hubimos de sumergirnos, de buen o del mal grado, en un líquido desinfectante. Salíamos y nos era entregado a cada uno, para lavarnos, una bolita de una sustancia jabonosa que –según se decía—provenía de la grasa extraída de los cadáveres en el crematorio… ¡no se desaprovechaba nada! Seguidamente, tras recibir unas ropas, fuimos al “Petit Champ” a pasar la cuarentena. En el Petit Champe éramos 400 por barraca. Para recoger la comida de todos sólo disponíamos de 40 ó 50 escudillas… con lo que se facilitaba el contagio de enfermedades como la disentería. La vida se reducía a formar en los patios, lavarnos… Nos daban un mal llamado “café”, agua en la que posiblemente alguien se había lavado los es… Solían conducirnos a “La Carrière” (la cantera), hiciera el tiempo que hiciera. Cargábamos allí con la piedra cada uno y la subíamos a una sierra; la operación se repetía varias veces… y, por la tarde otra vez. Se daban ocasiones propicias para que muchos guardias de las SS demostraran su sadismo y bajos instintos. Al atardecer, llegaba la hora del recuento, en formación completa, barracón por barracón. Podía durar de una hora hasta 4 ó 5… entonces la gente caía como moscas, merced al agotamiento físico. Pasados los 40 días, fuimos trasladados al “Gran Champ”, donde los nazis ya nos exigían un determinado rendimiento como mano de obra. Nos destinaban en comandos. Yo trabajaba en un taller de carpintería ubicado junto al crematoria. Recuerdo que, en nuestras salidas al bosque para almacenar madera los vigilantes SS acostumbraban a divertirse lanzando sus feroces perros-lobo sobre algún pobre deportado al que obligaban a correr. Recuerdo también un vagón de deportados evacuados de Auschwitz, los cuales llegaron en su mayoría muertos o moribundos… Recuerdo un despertar en la enfermería y encontrarme con mis dos compañeros de las camas vecinas muertos… Recuerdo el día en que, sin anestesiar, fui operado en la cara por otro deportado como yo, de nacionalidad checa; por esta razón sería yo uno de los primeros evacuados de Buchenwald por mi estado, desfallecido por la improvisada operación.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Los deportados, ¿soportaban estoicamente el terror, la represión y la muerte o intentaron organizarse solidariamente? En efecto, en efecto. En el campo de Buchenwald había una resistencia, la cual, a la llegada de los americanos, ya había desbordado a la Wehrmacht. Porque los SS habían huido ante la proximidad de los aliados, dejando una guarnición de soldados sexagenarios, movilizados a última hora…Por otra parte, en el campo tuvimos la gran suerte de contar con hombres políticos que nos coordinaban… Por ejemplo, recuerdo que al campo fueron traídas diez o doce mujeres deportadas también-, que no eran prostitutas, pero debían ejercer como tales… La casualidad hizo que se encontraran hermana y hermano. Entonces, los hombres políticos responsables decidieron que nadie fuera a requerir los servicios de las mujeres. Y así se hizo. Sin embargo, los desalmados delincuentes comunes no quisieron imitarnos… Y, cuando alguna de aquellas pobres caía encinta, se convertía -al decir de muchosen un conejillo de Indias- más para la experimentación. ¡Ah! Y también hacían lo mismo con algunos de los nuestros. Escogían deportados de buena constitución física y los llevaban a un campo de mujeres. A propósito, ¿Qué hay de verdad en lo que se ha escrito sobre la realización de experimentos médicos con los deportados? Indudablemente, hay mucho de verdad. En el campo de Buchenwald, yo vi dos bloques para la experimentación. Algunos deportados eran cebados como “conejillos de Indias”, bien tratados y alimentados… un día, se les inyectaba cualquier tipo de virus. El resultado era impredecible: si sobrevivía, se le dejaba reposar algunos meses… y otra inyección; si fallecía, el cadáver era objeto de disección y estudio. Luego, al crematorio. ¿Algún hecho que le impresionara especialmente, además de lo que nos ha contado hasta aquí? Sí. ¡Ocurrieron tantas cosas y tan desagradables! El 24 de agosto de 1944 los aliados bombardearon los alrededores del campo con pequeñas bombas incendiarias. Todo el mundo abandono su trabajo al instante, a pesar de las amenazas de los SS. Caían las bombas… todos

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

huían de un lado para otro… los SS disparaban sin cesar… Hubo al menos 600 muertos. Pero algo que nos horrorizaba muchísimo era la mujer conocida como la “hiena de Buchenwald” (se llamaba Ilse Koch, y era esposa del “Laguerkommandant” de las SS) A veces, por causa del calor, nos quitábamos la parte superior del uniforme. Si esa mujer sin entrañas veía en la piel de algún deportado un buen tatuaje, tomaba nota de su numero y el desgraciado, por una orden del comandante, era colgado… y desollado. Con la piel hacía carpetas, pantallas, etc. Que se apropiaba o regalaba. Aquello, en conjunto, constituía el asesinato sistemáticamente organizado: el SS que intenta hundir su bastón en los ojos de un deportado caído de espaldas en el suelo…los crematorios con planchas a muy altas temperaturas… el aprovechamiento y comercialización de las ropas, los efectos personales, las dentaduras, los cabellos, la grasa y hasta las cenizas (para abonos) de los cadáveres… La industria del genocidio, en suma. Durante su estancia en Buchenwald, ¿sabe cuántos muertos, aproximadamente se contabilizaron en el campo? A lo largo de todo el tiempo de su funcionamiento, fueron unos 66.000. (Nos dirigimos a D. Baptista Nos) Por su parte, ¿qué experiencias podrá resaltar del campo de Mauthausen? A nosotros nos obligaban a trabajar mucho: transportar y labrar la piedra, hacer rodar un cilindro en las carreteras, construir sótanos… Con una jornada de doce horas al día. Habiéndolo vivido y sufrido personalmente ¿cuál ha sido su opinión acerca de la serie recientemente emitida por RTVE. “Holocausto”? En síntesis, que no ha reflejado con exactitud lo que se sufrió en los campos de concentración; ha pasado por alto muchas cosas. Todo fue más terrible… También destacaría y censuraría su exclusivo interés por los judíos, presentándolo casi como las únicas víctimas de la barbarie nazi; hay que tener en cuenta que la padecieron gentes de todas las razas, religiones y nacionalidades. Cualquier discrepancia ideológica con el nazismo fue suficiente para conducir al campo.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

¿Resultará positiva la serie? Sí, claro. Conviene que mucha gente, jóvenes y mayores, vea y reflexione sobre ello. El gobierno español de entonces, ¿no presionó a los alemanes para que tuvieran al menos alguna consideración con los españoles deportados? Creo que no. Dado el íntimo parentesco y afinidad de ambos regímenes, el ministro Serrano Suñer no podía ir con reclamaciones. Se trató de la misma manera a los refugiados políticos y a los emigrados por temor a la guerra civil (caso de D. Baptista Nos y su familia): “todos eran para ellos republicanos españoles”. Pasemos a una pregunta un tanto personal: ¿Qué sientes ustedes al ver, hoy, una cruz gamada? Sencillamente, que quien la pinta es muy ignorante y desconoce la Historia, o que tiene muy negras las entrañas. La cruz gamada es un signo del crimen. ¿Recordar o olvidar? Yo sólo desearía una cosa. Que los jóvenes de hoy recuerden, para que no vuelva a pasar… Nosotros perdonamos, lo perdonamos todo, pero no debemos ni podemos de ninguna manera olvidar. ¿Cuáles son los sentimientos hacia la nación germana? Pensamos que las primeras víctimas del nazismo fueron precisamente los mismos alemanes. Hitler y sus esbirros hicieron de Alemania una prisión… ¿Quién no pensaba como ellos, a los campos! No podemos condenar al pueblo alemán, sino al hitlerismo. Por otra parte, confiamos sinceramente en la juventud de hoy, en la juventud alemana y en la juventud en general, para que, no olvidando, evite el advertimiento de totalitarismos propensos a terminar en nuevos Holocaustos.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

ANNEX 18 Entrevista realitzada a Joan Baptista Roig Queralt, per saber com estava Alcanar en l’època de la Guerra Civil. Quin es el seu nom complert? Joan Baptista Roig Queralt

Lloc de naixement? Si no em parles fortet, Unai...

On vas nàixer?

Jo, a Alcanar. L’any de naixement ? L’any 25, (1925)

A què es dedicava abans de la guerra? Jo, treballs, que casi ara quan ho recordo, de dir com pot ser això. Ajudant al pare. Ajudant el pare. A fer carbó, que era pogué viure d’això, és a dir que tenia.

Vaig recibir la comunió l'any 36, uns mesos abans de la guerra, i m'estranya quan hi penso: sense complir els onze anys, ajudar al pare, asserran amb aquells serrutxos per fer carbó. I hi penso a vegades quan d’això, com pot ser això, perquè a vegades, pregunto a nois que passen: -Quants anys teniu?- pos 10 anys. Dic jo com pot ser. En aquesta edat haver de fer aquests esforç? Ho fèiem pa ajudar a casa, però no era edat. La mare i una filla, venien joguinetes, a la plaça, parava allí en diumenge per solventar un algo. Venien de la Martinenca en el burro en saria, quasi tres hores de camí, tres hores de la Martinenca aquí

i pel dilluns tornàvem cap a allà.

I els seus pares? També treballaven suposo que al carbó, no?

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Els meus pares en ajuda dels dos fills i una filla feien de carboners, i anaven a vendre’l a la Ràpita.

Va perdre algun familiar durant la guerra? Morir per la guerra, no; però durant la guerra sí que vaig tindre un tio que es va haver d’exiliar a França.

A la seva família hi havia gent de diferents idees? Tots eren republicans. Qui era l’alcalde d’aquella època? No recordo.

Vostè notava algun símptoma de tensió o de temor en la gent del poble?

Sí, sí... Anaven a buscar gent per les cases. Això al principi de la guerra. S’anava i topaven i si havien tingut alguna qüestió per a matar-lo o tot això. Era fotut això

Va lluitar algun familiar proper al front? Sí, Andres (Dedé) va anar a la Guerra i un altre fill de la güela, Liceo, però van tornar.

Sap si van participar dones i xiquets a les batalles?

Sí, una cosina germana (novia de Liceo) va anar de miliciana. Va ser fanàtica, va estar tancada uns mesos, la seva filla va nàixer a la presó (és la mare de Rovira). Diguéssim estava a la presó i va tindre una filla a la presó mentre estava empresonada. Creu que la dictadura espanyola va ser la més dura de l’època? Se’n van afusellar alguns d’aquí. Era fotut, anar-lo a topar a casa. Va ser molt fotut. Desprès de que s’acabés la guerra, la dictadura la vam viure en molta pesadez, en molta gana,i... no tenies jornal i no tenies cap donatiu. Imagineu-ho! Anaves a la farmàcia, no volien o no podien fiar-te tampoc. Temps molt difícils. Va ser cruel, va ser cruel.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Per això em pregunto com vaig poder dependre algo, perquè després va vindre que ja podia anar a la Ribera i jo, molt jovenet, en 40 i pico d’homes, feia de llistero i portava els comptes. Per això em pregunto a vegades, que si jo hagués tingut estudis on essa pogut arribar?.

Estaven les escoles obertes durant els anys de la guerra? Vostè estudiava? Jo primer estudiava en català i després va vindre la dictadura i estudiàvem en castellà Jo anava a escola quan podia. Si t’allogava algú (en 11 o 12 anys), aquests dies no podies anar a escola, anaves a treballar. Quan el mestre feia el dictat jo sortia sempre a la pissarra, para els que copiaven, que ho fessin be.. Per això em pregunto jo que si essa tingut diners, segurament essa estudiat i ves a saber què seria ara.

Va passar gana en algun moment? Què havia de fer per no passar fam i

quins eren els aliments que solia menjar? No sen va passar de gana; perquè desprès quan vaig dependre de barber, vaig fer la barberia.Venien els homes per la nit a afaitar-se, sempre em preguntaven “que ja ha sopat?” ja he sopat, però teniu algo més? Per menjar la mare feia l’olla per a tota la setmana, que ara ja no es fa tan ben feta com la feia la mare o era per la gana que tenies. Jo desprès vaig fer versos, jo era versador i una de les cançons que tinc fetes d’això, no me’n recordo com començava. “Explicaré acudits sobre els canvis de la vida. Jo vaig conèixer, a

Alcanar, sols una carnisseria. Per comprar-ne havies de tindre un malalt a la família” i, si et veien sortir algun veí de la carnisseria, et preguntaven si tens algun malalt

Va presenciar algun bombardeig o algun acte violent? Un bombardeig sí un dia. Mira, lo dia que va morir la güela materna. La gent va començar a córrer per aquí a la serreta i un barco tirant canonades. Bombardeig d’avió no, però a Tortosa sí que van bombardejar. Un dia vaig anar a vore un avió que havia caigut a la Sènia.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Encara recordo jo: “se llama Miguel Sanchez Villo y él solo se ha bastado para detener a cinco aviadores extranjeros que habían derribado su aparato que intentaban adentrarse en el mar” Això era la crònica

Va haver d’amagar-se? Sí, per la nit. Com lo pare havia vist a Tortosa lo bombardeig, va tindre respecte i per la nit mos anàvem a quedar a una cova aquí dalt al mirador

Quan va acabar la guerra civil les coses van anar millor? Va anar una mica millor. No tenies l’amparo de res i..., com no tenies jornal , no tenies cèntims per comprar

Coneix vostè a algun deportat canareu? Al fill (Jose Nos) que quan va tornar l’arreglava jo (afeitar-lo), però este home no

volia parlar mai dels camps de concentració. Jo desprès vaig llegir un llibre que parlava d’ell i ara han fet un monument al cementeri. Va morir no fa molt, al 2016

Té alguna noció dels motius de les seves detencions? És que aquí la gent quan anaven avançant los nacionals van fugir molta gent.

Després que hagi passar el temps, si reflexiona sobre el passat, creu que va servir d’alguna cosa?

Lo dia que van baixar los nacionals en desbandada, natros estavem aqu,í als Sant Jaumes, i cap allí los de la república anaven fugint. I allí va passar un conegut dels nostres pares i el van aturar, “te llevarem la roba militar, la colgarem per aquí i farem vore que ets un paisà” Les mares van vindre aquí a Alcanar i el moros de Franco ja havien saquejat monedes de plata d’algunes cases. Les de casa nostra, que la mare tenia uns duros de plata, ja no estaven i per suposat no podies denunciar ni dir res. Després de tot això qui no havia fet res s’atrevia a tornar al poble. Però molta gent se n’havia anat en carros a la frontera.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

El dia que van entrar els nacionals, mon pare i jo estàvem a la Ràpita venent carbó, sacs de carbó, i quan ja tornàvem hi havia militars a la carretera. Van matar a molts d’innocents Pos ja veus de que ha servit, encara no s’aclareixen. De raonar n’ha després tothom, però resoldre no hi ha capacitat a nivell nacional. Paraules si, però resoldre no res”.

ANNEX 19 Entrevista a Remedio Fibla Domingo per contextualitzar la situació en la que es trobava el poble d’Alcanar durant la Guerra Civil. Quin es el seu nom complert? Remedio Fibla Domingo L’any de naixement? L’any 30 A què es dedicava abans de la guerra? Jo era crio, molt joveneta, devia tindre uns 10 anys. I el seu pare a què es dedicava? El meu pare era pagès. Anàvem a l’hivern a l’oliva i a l’estiu a la Ribera. Va viure la guerra Civil? Sí Recorda alguna cosa d'aquells temps que ens vulgui contar? Quan van vindre los de Franco, que van entrar a Alcanar tiraven, bombes. Però aquí, a Alcanar i a Ulldecona, de bomba, no ne van tirar cap; perquè resulta que el senyor Marquès té la casa a la plaça i a Ulldecona té una finca al Mas de Mulet i com era el Sr Marquès, diem-li l’amo d’Alcanar i de Ulldecona, per això no van tirar cap bomba. Va perdre algun familiar durant la guerra? No era familiar. Era, llavors, en aquell temps, el nòvio de ma germana la gran

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Recorda on estava quan va esclatar la guerra? Quan esclata la guerra, nosaltres estàvem a Alcanar. Però, quan van dir que ja baixaven els de la dreta, los de Franco, vam anar a passar a l’altra part de riu , per a que no mos agafessin, aquí, a Alcanar, los moros de Franco. Les meues germanes, que eren mes grans, (em porten casi 10 anys) tenien temor i li deien al nostre pare: marxem, pare, que vindran los moros i abusaran de natros. Vam agafar tot lo més precís i vam marxar en burro i carro. Jo vaig agafar un pollastre que teníem, perquè no el vaig voler deixar. I després lo vam matar per a menjar-mo’l Allí, a Amposta, hi havia una barcassa que mos passava el riu. A la Canonja, uns quants d’aquí, d’Alcanar, vam veure una caseta de camp abaix dels avellaners i mos vam quedar tots junts dos o tres setmanes. A Tarragona arribaven les “paves” (avions) que venien de Mallorca i allí, a Tarragona, quan sortien los trens, tiraven bombes. Van fer una mortaldat. Ara te contaré una cosa de man germana la gran. Quan natros vam agafar el tren direcció a Barcelona, ella es va despistar (perquè li feien temor les paves) i quan mos va vore que la cridàvem plorant i xillant de la ventanilla, va començar a córrer detràs del tren i uns soldats, que anaven a l’últim vagó la van ajudar a pujar. Al cap d’uns mesos vam vindre a plegar olives a l’Ampolla, que feia molts d’anys que anàvem, i els mateixos veïns del carrer Bon Mati van denunciar a mon pare i va vindre la guàrdia civil del Perelló i se’l van endur amanillat cap a Tortosa. Lo van tancar al convent de les monges i el van posar de cosinero i, después de 7 o 8 dies que estava tancat allí, mos van enviar una carta que si volíem anar a vore el que podíem anar. Vam anar jo i ma mare perquè man germanes plantaven arròs. Les monges se mos van portar molt be perquè a mi me van donar diners i me vaig comprar unes sabatetes. Recorda qui era l’alcalde de l’època? No

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Creu que la Dictadura Espanyola va ser la més dura de l’època? No. La de Franco va ser la més dura. Vostè estudiava? No, anàvem a escola aquí al poble. I al passar tot això mos van traure a tots, casi be, sense saber ni la “o”.

Va passar gana en algun moment? Bueno..., de gana, no ne vam passar-ne: perquè, si dic que ne vam passar, t’enganyaria. Estàvem en una caseta a la Canonja. Allí hi havia avellanes abaix dels avellaners i les mares, que n’eren varies, d’aquí, d’Alcanar, n’anaven a buscar i també marietes. Els pares es van espavilar, van anar al camp d’aviació de Reus a treballar. Quan va acabar la guerra, va anar millor o pitjor per a la família? Per a natros va anar millor. Vam fer cap a Badalona, que allí vivia una cosina germana de mon pare, i vam estar a casa d’ells fins que vam trobar un pis. Mon pare i un altre veí d’aquí, d’ Alcanar, van anar a buscar treball. I es van ficar a fer carbó. Coneix algun deportat d Alcanar? Els que coneixo ja són morts Tens nocions pels motius de les seves detencions? Pos ja te ho diré. Perquè eren d’esquerra. Mon pare va estar 3 anys tancat i ell no es ficava mai en política. Després que hagi passat el temps, si reflexiona sobre la guerra, creu que va servir per a alguna cosa?? Pos no. Franco va fer molt de mal, però molt de mal

Moltes gràcies

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

ANNEX 20 Entrevista a José Nos Chillida, fill de Joan Baptista Nos Fibla, per saber més vivències i anècdotes sobre el seu pare. Nom de vosté? Josep Nos Vosté es fill d’un deportat? De Qui? Sí, fill de Joan Baptista Nos Fibla i net de Josep Nos Juan Quin era l’ofici del seu pare? Agricultor, sempre va treballar a la terra El van vindre a buscar mai a casa, pels seus ideals? No Va estar en algun camp de refugiats francès? Sí, va estar a un camp. Quan el van alliberar d’Alemanya i després el van portar cap a Espanya. Li va contar com va ser el viatge d’anada al camp de concentració? Van cruzar el riu i a Tortosa es van embarcar, però es van equivocar de tren i llavors, quan van arribar a Barcelona, se van trobar en un altre tren i allí van separar els homes i dones. Als homes ja els van portar al camp de concentració Li va contar alguna anècdota interessant al camp?

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Ell era un crio. Estaven en uns barracons de fusta. Un dia un coronel li va començar a preguntes, li va pegar i va fer tot lo que va vulguer. Va fer amics dins del Camp de Concentració? Sí, però no van estar molt de temps junts. Pepet la Verda

A l’hora de distribuir-los els separaven segons la nacionalitat, ideals..? Los ficaven als homes en un costat i a les dones en un altre. Al meu pare el van separar del seu pare, perquè era molt crio. Estaven al mateix camp però pràcticament no es veien. Es van veure quan li van dir al seu pare que el tenien que portar a un altre camp, a un forn de calç. El tenien que matar. Ja no va saber res més del seu pare. En quin idioma es comunicaven amb els altres presos? Suposo que en espanyol Quin distintiu portava el seu pare dins del Camp de Concentració? Ell portava un numero, crec que al llibre esta apuntat. També portava un pijama de ratlles i, quan ja estava aquí, una vegada li van comprar un pijama a ratlles i el va fer cremar. Realitzava algun tipus de treball dins del Camp? Estaven esclavitzats a picar pedra, arreglar camins. S’havien d’espavilar perquè si no els tiraven baix a la cantera Com se’n va enterar el seu pare que estava alliberat? A vore...la meua güela treballava per a Sunyer, ell era lo cunyat de Franco. Llavors per mig d’ell pensem que va escriure a Franco i ell va fer els tràmits. A quina edat van soltar el seu pare?

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella

Devia tindre 18 o 19 anys, perquè, quan va arribar aquí, el van cridar enseguida per al servici a Figueres. Quan va vindre aquí a sa mare no la va ni reconèixer. Com va ser la tornada a Espanya? Molt roïna, perquè anaven molts dins d’un vagó de tren, i per a menjar els donaven segó en dos pams d’aigua. Molt malament. Quan va tornar a Alcanar, va continuar lluitant pels seus ideals o va deixar la política? A mon pare no li va interessar mai la política. El van agafar perquè estava allí, però no per política. El seu pare parlava, explicava coses de la seva estància o evitava parlar del tema? Ne parlava poc, perquè a les dos paraules ja plorava Creu que el tancament al camp de concentració va afectar a la psicologia del seu pare? Algo li devia fer, perquè es despertava moltes vegades per la nit.

Moltes Gràcies.

Els canareus als camps nazis

Unai Soler Abella