Una família menestral a un poble pagès by Biblioteca Trinitari Fabregat

Una família menestral a un poble pagès

UNA FAMÍLIA MENESTRAL A UN POBLE PAGÈS La família botera

Mar Sancho Prades 2n batxillerat A TUTORA: Sefa Reverter 16/1/2017

Una família menestral a un poble pagès

ÍNDEX 0. Introducció 1. Metodologia 2. La història comença 3. L’aprenent 4. Alcanar al segle XIX 5. “Tot faldetes, tot gipons” 6. Alcanar al segle XX 6.1 Cultiu i ramaderia 6.2

Habitants i esdeveniments

6.3 Oficis perduts 7. Els cafeters 8. Els pagesos 9. Els carreters 10. La modista i el fuster 11. Alcanar al segle XXI 12. La brodadora 13. L’artista 14. De la banca al ciclisme 15. Els del Casino 16. De boter a electricista

Una família menestral a un poble pagès 17. La gorrista i el carter 18. Sastres i músics 19. Conclusió 20. Bibliografia 21. Annexos

Una família menestral a un poble pagès

0. INTRODUCCIÓ Alcanar, el poble on ha nascut i viscut la major part de la meva família materna, sempre ha estat un poble pagès. Des de la fundació del poble el 1239, la principal activitat ha estat l’agricultura tant per al consum de cada família com per al comerç. Actualment, l’agricultura, sobretot el cultiu de cítrics i el planter, segueixen sent la principal font d’ingressos de moltes de les famílies canareves. El fet que Alcanar ha estat i segueix sent un poble pagès per excel·lència no ha condicionat que la majoria dels meus avantpassats, malgrat ser propietaris agrícoles i treballar les seves pròpies terres i augmentar-les, no s’hagin dedicat a la pagesia, sinó que han optat per la menestralia, entenent com a tal el conjunt de persones que es dediquen a un treball mecànic o manual. I, els meus avantpassats que han estat pagesos, no ho han fet sota les ordres de cap cacic sinó que han anat per lliure, com per exemple el meu besavi Enrique que va ser pagès per tenir més llibertat i ser el seu propi amo. Per aquest motiu he decidit buscar la vida i l’ofici de tots els meus avantpassats a partir del 1800, ja que són els primers dels quals he pogut trobar informació tant als registres civils com en escriptures, i dels primers dels quals la meva àvia en coneix la seva història i quin era el seu ofici, i relacionar els seus treballs amb l’evolució d’Alcanar, perquè m’he adonat que tal com ha anat evolucionant el poble, s’han vist obligats a canviar o perfeccionar els seus oficis per adaptar-se als nous temps i poder seguir vivint de la seva feina per no haver de viure solament dels ingressos que els donava la pagesia o emigrar cap a les grans ciutats.

Una família menestral a un poble pagès

1. METODOLOGIA Per a la realització d’aquest treball de recerca m’he basat sobretot en fonts orals, contrastades entre si, he hagut d’entrevistar moltes persones, tant de la meva família com de fora, per tal de recollir el màxim d’informació. Tot i els diferents informants, la meva principal font ha estat la meva iaia materna que actualment té 97 anys, amb ella i la meva mare he passat moltes estones recordant tota la història familiar. Com ja he dit m’he hagut de basar especialment en fonts orals perquè, tot i que els documents escrits són molt útils per saber dates de naixements i morts, compres i vendes de terrenys, ..., només els familiars em poden contar com va ser la seva vida, amb les seves vivències, records, moments durs, anècdotes i curiositats. A part d’això, també he extret informació de llibres sobre la meva població on m’he informat sobre aspectes econòmics, polítics i socials; També he consultat escriptures familiars i he escoltat un recull de programes procedents d’Alcanar Ràdio on els oients parlaven sobre els oficis i comerços del segle XX a Alcanar. He gaudit fent aquest treball perquè m’ha permès conèixer de primera mà anècdotes i curiositats familiars que no coneixia i que m’han semblat molt interessants. A més, he pogut observar com ha anat canviant i evolucionant la població, el nombre d’habitants, les seves condicions econòmiques, els equipaments de la població, la situació cultural, etc. Tot i aquests aspectes positius, durant la recerca, també m’he trobat amb alguns problemes que m’han creat dificultats per trobar la informació necessària. Un d’aquests problemes va ser el nom de Dolores Reguard Miralles/Pauner, que, com a curiositat, a la seva fe de baptisme porta Reguard Pauner, en canvi, tots els familiars la coneixien per Dolores Reguard Miralles i, en la majoria d’escriptures, porta també aquests dos cognoms, que són els dos del seu pare, un fet poc comú. A més, el seu primer cognom, Reguard, en alguns registres està escrit amb “d” final i a altres amb “t” final, segurament perquè era abans de la normalització lingüística. En anar a l’església de Vinaròs per trobar la seva fe

Una família menestral a un poble pagès de baptisme també vaig buscar el de la seva primera filla, Dolores Sancho Reguard, en comparar el nom dels pares de la mare i avis de la filla em vaig adonar que eren diferents, per tant, vaig suposar que en un dels dos hi havia un error i em va tocar buscar la fe de baptisme d’altres filles, tot i saber l’any i el dia de naixement, per veure quins noms i cognoms eren els correctes. A la resta de filles sí que coincidien els noms els avis i vaig suposar que els noms dels pares de la Dolores estaven erronis a la seva fe de baptisme. A més d’això, una de les filles de la Dolores Reguard, la Ramona, va viure molts d’anys, fins a la seva mort, a Madrid, tot i que ella no va perdre mai el contacte amb la seva família d’Alcanar, el seu fill, en casar-se, no va continuar amb la relació familiar, motiu pel qual no puc aportar més dades de les que he posat. A més, tant ell com el seu fill van morir molt joves. Un altre dels problemes que m’he trobat és que a Alcanar, tant al registre civil com a l’església, falten llibres de registres que van ser cremats durant la Guerra Civil, a causa d’això no he pogut trobar informació dels familiars anteriors a Francisco Sancho ja que només sortien anomenats a la seva fe de baptisme i no he trobat informació anterior ni a l’església ni a l’ajuntament d’Alcanar. A part de tot això, com he hagut d’entrevistar molta gent, no sempre m’ha estat fàcil trobar el moment indicat per gravar els seus records. A més, com he fet gravacions de veu, les he hagut de passar a escrit i hi ha hagut casos que era difícil d’entendre el que contaven o parlaven massa ràpid, dificultant-me així la transcripció. Com és el cas de les gravacions del meu iaio Benjamín que van ser fetes per Tomàs Camacho quan Benjamín ja estava malalt i parlava amb dificultats. Tot i aquests entrebancs, com ja he explicat, el treball ha estat molt profitós i, en alguns casos, divertit com per exemple quan vaig entrevistar a la Rosa Castell i em va contar l’anècdota de com els seus pares es van haver de casar dos vegades i encara no va ser prou, ja que ella figura com a filla de pares desconeguts. I també quan vaig aconseguir els certificats de defunció de la Dolores i Francisco que estaven invalidats per estar escrits en català.

Una família menestral a un poble pagès També hi ha hagut moments que m’han provocat molta curiositat, com per exemple quan vaig descobrir l’assassinat sense resoldre del pare de Francisco Sancho ja que sóc una gran entusiasta de les novel·les d’investigació i misteri.

Una família menestral a un poble pagès

2. LA HISTÒRIA COMENÇA

A Alcanar durant els segles XV, XVI I XVII hi va haver incessants atacs pirates, això va fer que decidissin emmurallar la població, la muralla, de la qual solament es conserva una torre en l’actualitat, la van destruir al segle XVIII. En aquella època a Alcanar es produïen garrofes, ordi, blat, panís, espelta, hortalisses i fruites de tot tipus i vinya. Pel que fa a la ramaderia destaquen principalment els ramats d’ovelles i bous, a més de tenir gallines, conills i ases. La pagesia vivia de l’autoconsum ja que després de pagar tots els impostos no tenia molts excedents per vendre. Al 1719 Alcanar tenia un total 180 cases, dos cases més de les que tenia al 1708, això demostra l’escassetat en què vivia la població ja que en 11 anys sols s’havien construït dos cases noves. La història, m’he vist obligada a començar-la a finals del 1700 amb els avis de Francisco, els quatre nascuts a Alcanar a finals d’aquell segle, ja que no he pogut trobar informació anterior. Tots els avis eren canareus però els pares de Pascuala, mare de Francisco, van anar a viure a Vinaròs, com ara explicaré. No sabem del cert quin era l’ofici dels pares ni dels avis de Francisco però podem imaginar que probablement eren pagesos com la major part de la població d’Alcanar. Possiblement Francisco hauria treballat de pagès com la majoria de canareus en aquell moment, però un tràgic esdeveniment va fer

Una família menestral a un poble pagès que se n’anés a aprendre de boter a Vinaròs, possiblement per vinculació familiar, ja que la seva mare va néixer a Vinaròs. Aquest fet que li va canviar la vida i va fer que es dediqués a la menestralia, va ser l’assassinat del seu pare quan ell era un nadó. A part del seu pare, que va morir d’un cop de destral, ell també va resultar ferit, va tenir tota la vida una part del cap afonada. Mai no es va saber qui va ser l’assassí ni el motiu que el va portar a fer-ho. Després d’aquest trist esdeveniment la seva mare es va tornar a casar i va tenir més fills. Quan ell va ser més gran se’n va anar a aprendre de boter a Vinaròs, potser perquè el seu padrastre no el tractava bé o perquè estava recelós d’ell. Com la seva mare havia nascut allà, hi tenia alguns coneguts o familiars, entre ells la família on va anar a fer d’aprenent, uns drassaners dels quals parlarem a continuació.

Una família menestral a un poble pagès

3. L’APRENENT

A Vinaròs havien nascut i vivien tota la família de la Dolores Reguard. La família de la mare no sabem exactament de què treballaven però la família per part del pare era propietària d’unes drassanes a Vinaròs. El jove Francisco Sancho Sancho va anar a aprendre l’ofici de drassaner amb Francisco Reguard, propietari de les drassanes. Sabem que Francisco Sancho era un molt bon empleat i que els pares de la Dolores li tenien molta estima, això va fer que l’acabessin tractant com a un fill i que convisqués amb la família, més tard van propiciar que es casés amb la seva filla, 10 anys menor que ell. Com l’ofici de drassaner i el de boter utilitzaven la mateixa tècnica Francisco va decidir fer-se boter. Construïa i arreglava botes d’arreu de la comarca i de poblacions veïnes. Sabem que va estar mobilitzat durant uns quants anys, pensem que va participar en alguna de les guerres de Cuba i Filipines i també que, a causa de les guerres carlines, va haver d’aconseguir la fusta a les muntanyes del Baix Maestrat i vendre les botes de contraban.

Una família menestral a un poble pagès

4. ALCANAR AL SEGLE XIX El segle XIX va ser un segle ple de guerres, conflictes i problemàtiques. El 1833 hi va haver la 1a Guerra Carlina, l’anomenada guerra dels 7 anys, que, a Alcanar, va deixar com a conseqüència l’aparició del bandolerisme. Durant aquesta guerra a Alcanar es va produir l’atac del Tigre del Maestrat, el 18 de novembre del 1835. En aquest atac 60 milicians cristins i les seves famílies van ser assetjats a l’església d’Alcanar, que s’havia convertit en casa forta, per dos batallons i un esquadró manats per Ramon Cabrera i Grinyó, el cèlebre militar carlí. Abans d’això, l’església del Calvari ja havia estat derrocada, incendiada i assolada amb tot el que hi havia a dins. Finalment, els carlins van aconseguir incendiar l’església i van saquejar el poble. A pesar dels conflictes i guerres Alcanar va continuar prosperant i augmentant el nombre d’habitants, el 1830 tenia un total de 1590 habitants, 12 anys després, el 1842, ja havia doblat el nombre a 3032 habitants. A partir d’aquell moment el nombre d’habitants ja no va augmentar tan bruscament, el 1877 en tenia 4133 i 20 anys després, el 1897, en tenia 4492. Pel que fa al nombre d’immigrants empadronats, fins al 1900 n’hi va haver un total de 301. En l’agricultura, el 1861, un 45% del terreny canareu era destinat al cultiu de secà, solament un 7% al cultiu de regadiu i un 48% era terreny improductiu. Al 1885 hi va haver l’epidèmia de la còlera. La primera persona en morir de còlera a Alcanar va ser Maria Miró Sabater, que fugia de l’epidèmia de Roquetes, va morir el 14 de juliol de 1935. A partir d’ella va seguir morint gent per aquesta malaltia fins el 31 d’agost del 1935 que es va donar per dominada l’epidèmia. Hi va haver més mortalitat femenina ja que les dones tenien més contacte amb l’aigua per fer les feines domèstiques i eren les que cuidaven els malalts. A causa d’aquesta malaltia van morir un total de 173 persones. Al juliol un total del 58% de les morts per la còlera seran dones, d’homes en moriran un 38%, solament un 2% d’homes i un 2% de dones moriran per causes naturals. A l’agost, un 56% de les morts per còlera van ser dones, un 28% homes i, de morts naturals, un 12% d’homes i un 4% de dones.

Una família menestral a un poble pagès

5. TOT FALDETES, TOT GIPONS

Francisco Sancho i Dolores Reguard van casar-se i van tenir 7 fills, els dos primers van ser nens però van morir de nadons i es van quedar en 5 filles, cap de les quals va ser solament mestressa de casa,

com

era

costum

aquells

moments en una família benestant, com era la seva. A diferència de moltes famílies de l’època, van insistir perquè les seves filles tinguessin cultura i un ofici propi, de manera que no haguessin de dependre Dolores Reguard amb les seves cinc filles. D’esquerra a dreta, fila superior: Dolores, Maria i Teresa. Fila inferior: Providència, Dolores Reguard i Ramona.

mai de ningú i es poguessin valer per si mateixes. Totes van tenir un ofici menestral, la Dolores, la Teresa i la Maria eren

cosidores, la Ramona gorrista, tot i que, a vegades, també feia de cosidora i la Providència sastressa. Tots els oficis estaven relacionats amb la costura ja que eren oficis de l’època que podien fer les dones i amb els quals podien ser totalment autònomes.

Una família menestral a un poble pagès La influència que van tenir de la seva mare, de ment molt oberta per a l’època, va fer que totes les filles fossin molt emprenedores,

inconformistes

també

obertes als canvis i a les innovacions. Aquesta mentalitat que havien adquirit de la seva mare influiria posteriorment en els oficis dels seus marits. Els quatre primers fills, dos nens i dos Dos homes de l’època trepitjant raïm.

nenes, van néixer a Vinaròs, però després del naixement de la Teresa se’n van anar a

viure a Alcanar, el poble natal del pare, perquè ja que en aquells moments a Alcanar és cultivava sobretot vinya (100 Ha), garrofers (1700 Ha) i oliveres (250 Ha) i feia falta un boter. A Alcanar es van comprar una casa al carrer Poador per a viure-hi i una altra al carrer Mendez Nuñez per a què Francisco posés el seu negoci. A més, la Dolores va adquirir amb els seus diners una finca de vinya a la partida Les Planes de Vinaròs, l’escriptura es va fer a Vinaròs i, per tant, Francisco va tenir que donar el seu permís ja que a diferència de Catalunya, a la resta d’Espanya Botes de vi com les feia Francisco.

les

dones

necessitaven

consentiment del seu marit o pare per poder fer qualsevol escriptura (Annex I). El fet de

poder comprar-se dos cases i, com a mínim, una finca per instal·lar-se a viure Alcanar pareix significar que, a part dels estalvis que podia tenir Francisco, la família benestant de la Dolores els havia donat una bona dot per començar la nova vida a un nou poble sense dificultats. Francisco era un home molt treballador i sabem que es posava a fer la feina quan sortia el sol o, fins i tot, abans. La gent del carrer es despertava de matí

Una família menestral a un poble pagès sentint-lo treballar, la Soledad Ramón encara recorda que quan havien de matinar anaven a una casa que tenien al mateix carrer en que treballava el boter perquè així ell els despertava molt aviat amb el soroll de picar les botes i, a més, tot el carrer Mendez Nuñez des de l’encreuament del carrer Cervantes a l’encreuament del carrer Alcalde Sanmartí, el lloc on treballava, sempre estava ple de botes de dalt a baix. Com que Francisco tenia cinc filles i una dona, a casa seva abundava la roba femenina. Quan el cridaven per la nit per a que arreglés una bota, com era una cosa molt urgent ja que el vi s’estava escapant per alguna escletxa, si tardava una mica i li deien: “Tio” boter, com és que has tardat tant? i ell contestava: “abans de trobar els meus pantalons, tot faldetes, tot gipons”, referint-se a les peces de roba femenina. A partir d’ell la seva família va ser coneguda al poble amb el malnom dels boters. Francisco i Dolores, que dels dos només sabia llegir i escriure en Francisco, es van preocupar molt perquè les seves filles anessin a escola i que adquirissin el màxim de cultura que en aquells moments es podia adquirir al poble. Van ser alumnes de la mestra Gual, de la qual eren veïnes i van anar a escola fins als, aproximadament, 14 anys, cosa que no era normal en aquells moments perquè la majoria de nenes no solien anar de forma continuada ni durant tants anys a l’escola,

que

ajudaven als pares al camp i a la mare en les feines de

casa.

aquells

moments

l’única mestra que hi havia per a les dones era l’Emilia Gual. Mestra Gual amb les seves alumnes. De dalt a baix i d’esquerra a dreta, la mestra la sisena de la segona filera. Ramona i Providència la segona i la tercera respectivament de l’última filera.

Una família menestral a un poble pagès Dolores es va quedar invàlida, quan sols tenia 66 anys, i va estar asseguda a una butaca durant 10 anys, Francisco també es va posar malalt i va estar els seus últims 5 anys a una altra butaca al seu costat. Tots dos tenien el cap clar, mantenien converses i tenien molt bona relació. Francisco i Dolores ja vells a les butaques.

Per a les filles, sobretot per a la Providència, que convivia amb ells i que només tenia l’ajuda de Teresa Sancho

Sancho, la néta mes gran, va ser molt difícil aconseguir que visquessin en bones condicions i que no es llaguessin ja que no hi havia ni aigua corrent ni electricitat entre d’altres coses. Francisco va morir l’1 de gener de 1938 i Dolores va morir mentre li donaven sepultura, de tal manera que es van portar de solament dos dies. Com els dos van morir quan encara no s’havia acabat la Guerra Civil i l’acta de defunció es va fer en català, els dos certificats de defunció van ser invalidats per la llei franquista, cosa que no té massa sentit ja que estaven morts i no podien tornarse a morir perquè es fessin els certificats en castellà i sí que fossin vàlids.

Una família menestral a un poble pagès

Marge esquerre de l’acta de defunció de Francisco on està escrit que l’acta queda invalidada.

Certificat Sancho.

defunció

Francisco

Sancho

Una família menestral a un poble pagès

6. ALCANAR AL SEGLE XX 6.1 Cultiu i ramaderia Durant el segle XX a Alcanar es pot observar como poc a poc hi va havent un canvi en el cultiu, al 1900 predominava el cultiu dels garrofers, que ocupava un total de 1700 hectàrees, el seguia el cultiu d’oliveres amb 250 hectàrees i, per últim, el cultiu de vinya, que ja començava a anar una mica de caiguda, amb 100 hectàrees, de cítrics encara no se’n cultivaven. A més d’això, també es cultivava cànem i lli, com el cànem s’utilitzava principalment per a fer espardenyes, en la desaparició d’aquestes es va deixar de cultivar. Al 1960 un 27% del terreny era improductiu, un 54% secà i un 19% regadiu. El cultiu de cítrics ja comença a ser important, i, sobretot, el planter d’aquests. El 1963 es segueix cultivant el mateix que al 1900 però amb algunes diferències, el cultiu de garrofers baixa una mica i passa a ser de 1650 hectàrees, en canvi, el cultiu d’oliveres augmenta considerablement a 700 hectàrees, la vinya, per contra, descendeix fins les 50 hectàrees. Al 1978 la vinya desapareix per complet, es cultiven cereals, arròs i blat, hortalisses i fruites, oliverars, ametllers, garrofers i avellaners, aquests últims són els més cultivats, en declivi dels garrofers i les oliveres. Al 1990 hi ha el canvi més dràstic de tots, les hectàrees d’oliveres es redueixen fins arribar a les 350, els garrofers passen de les 486 hectàrees del 1978 a les 200, en canvi, els cítrics ocupen un total de 1800 hectàrees. En aquells moments Alcanar produïa més del 50% dels cítrics de Catalunya i ja era el principal productor de plançons de cítrics en vivers. Els canvis a regadiu i el cultiu de cítrics i de plançons de cítrics van ser els que van fer pujar l’economia canareva i el nivell de vida de tota la població, això va fer que més famílies, a part de les adinerades de sempre, poguessin enviar els seus fills a estudiar, ja que a Alcanar no es podia fer ni tan sols el batxillerat, per la qual cosa a partir dels 11 anys havien d’anar interns a una altra població. Pel que fa a la ramaderia, a diferència de segles anteriors, en aquest segle no n’hi ha molta, destaca sobretot la cria de conills.

Una família menestral a un poble pagès 6.2 Habitants i esdeveniments Respecte al nombre d’habitants, el 1900 en tenia un total de 4998, aquesta xifra va anar en augment durant la II República (1931-1936) fins l’arribada de la Guerra Civil (1936-1939), després d’aquesta, el 1940, Alcanar tenia 6087 habitants, 44 menys que al 1930. Durant els 30 anys de postguerra, molt dura tot

ser

poble

pagès,

els

habitants

del

poble

van

disminuir

considerablement, el 1950 en tenia un total de 5745. En acabar-se la dictadura franquista (1939-1975) hi va haver un gran augment en el nombre d’habitants, 8240 el 1975, però a causa de la mecanització del camp molta gent se’n va tenir que anar del poble, que es va quedar en 7459 habitants el 1980. Poc a poc i gràcies també a la immigració, el nombre d’habitats va anar pujant fins els 7848 el 1991.

6.3 Oficis perduts Masover: cuidaven les finques i vivien allí. Moliner: en diferents classes de molins, molien tota classe de gra, olives, etc. Plegadora de punts de mitja: quan es feia una carrera a la mitja, com llavors anaven cares, les arreglaven. Pregoner: anava amb una trompeta i anunciava les coses del municipi. Venedor: de cacaus i tramussos i les llaminadures de l’època, els portava en un carret. Telefonista: posava les conferències i comunicava els diferents telèfons. Sastre: feien els vestits a mida i els cosien a mà. Regador: s’encarregava d’obrir l’aigua i d’encarrilar-la a les diferents sèquies. Carreter: construïa carros. Barrinador: treballava a la pedrera posant dinamita. Boter: construïa i arreglava botes. Ferrer: ferrava els animals i feia els diferents arreus de ferro. “Margenador”: feia marges. Matalassers: feien els matalassos. Estorer: feia d’espart estores, cofes, cabassos, aigüeres del carro o sàrries entre altres coses.

Una família menestral a un poble pagès Picapedrers i “camineros”: arreglaven els carrers, que encara no estaven asfaltats i que constantment tenien clots. Aiguader: repartien aigua pel poble en una bota dalt d’un carro. Corretger: feia i arreglava ventreres, feltres i cabestres i altres coses fetes de pell. Espardenyera: cosia les caretes, la talonera i les vetes. Llander: feia ungles de plegar olives, cubells i arreglava coses amb estany. Planxadores: planxaven i emmidonaven. “Remendadora” sargidora: arreglava roba, apedaçava pantalons, llençols i tot tipus de roba. Sabater: feia avarques i arreglava sabates Sanador: castrava els porcs Serenos: vigilaven el poble per la nit. La gent els avisava per a que els despertessin. A Nadals se’ls donava un “aguinaldo”, Teixidora: feia jerseis, guants i vestits a màquina. Triadora de clementines i taronges: triava les clementines i les taronges de la més

gran

més

petita.

Una família menestral a un poble pagès

7. ELS CAFETERS

Una família menestral a un poble pagès

Dolores Sancho Reguard va ser la primera filla de Francisco Sancho i Dolores Reguard. Va estudiar i va treballar de cosidora com la majoria de les seves germanes. Es va casar amb Samuel Gisbert, que tenia un cafè on hi van treballar tant ell com la seva dona. Els seus descendents tots s’han dedicat a oficis relacionats amb els de Dolores i Samuel, uns han treballat de cafeters i pastissers i d’altres, la majoria de dones, han treballat de Dolores Sancho Reguard.

brodadores, botigueres i modistes.

La família dels Gisbert era una família burgesa molt poderosa i que, per diferents motius, ha influït molt a Alcanar. Un dels seus cosins, Ramón Gisbert, va ser el director de la Banda Municipal de Música d’Alcanar abans que Julio Castell, marit de la germana més petita de la Fragment d’un fullet del cinema Pedrell el 1945. S’hi pot observar que a la programació hi ha el NODO, un noticiari franquista.

Dolores, el substituís.

Una família menestral a un poble pagès Tot i així, el familiar més important és Joan Gisbert i Padró, un dels cosins de Samuel, aquest va ser el primer en fer un cinema a Alcanar, el Cinema Pedrell. A més, era el propietari de la fàbrica de mocadors que hi havia en aquells moments a Alcanar, una fàbrica molt pròspera i amb molts de treballadors. Però, a més de tot això, Joan Gisbert va ser molt conegut per ser el mecenes de Felip Pedrell, un famós i reconegut músic tortosí i gràcies a ell va visitar la població. Felip Pedrell al mig, voltat per ciutadans, el Mossèn Froilán Beltran, el Marquès de la Atayuelas, el Governador Civil, el President de la diputació, Manuel Kindelan i Ricardo Sancho.

Una família menestral a un poble pagès

8. ELS PAGESOS

Teresa Sancho

Reguard, la segona filla de Francisco Sancho i Dolores

Reguard, es va casar amb Enrique Sancho Casals, el segon fill d’una família propietària d’una petita empresa d’Alcanar que feia espardenyes de cànem i les distribuïa per tota la comarca, el Baix Maestrat i altres comarques veïnes. Les espardenyes es feien de cànem ja que a Alcanar se’n cultivava per a les estores dels carros, les sàrries, per a les espardenyes, cordes, cordills, etc. A l’espardenyeria de la família d’Enrique hi treballava molta gent d’Alcanar, sobretot dones, com ara la Maria “la serenita”, la dona del “tio Molanes”, la mare de la Soledad Ramon i la Maria “la tomaca”. Ja en aquell temps cadascú tenia la seva especialitat, era com un treball en cadena, algunes feien la careta (la punta) i el La Maria “la serenita”, la dona del “tio Molanes”, la mare de la Soledad Ramon i la Maria “la tomaca”.

taló de l’espardenya de ganxet de mig punt, algun nen o nena menava el cànem mentre algú altre, normalment algun home, l’anava filant i

Una família menestral a un poble pagès després el trenaven per fer les soles, d’altres feien les soles amb una agulla molt llarga i, per últim, algunes dones més cosien les vetes, el taló i la careta a la sola de l’espardenya. A aquella espardenyeria no sols es feien les espardenyes que coneixem més i que utilitzem per al ball de Sant Antoni sinó que també se’n feien d’altres tipus.

Espardenyes de la Soledad Ramon de quan tenia 8 anys fetes a l’espardenyeria d’Enrique.

En l’aparició de les avarques, les espardenyes poc a poc van anar de caiguda. Les sabates van començar a ser més accessibles i ja no eren un article tan de luxe com ho havien estat anteriorment. A causa d’aquests canvis la majoria de gent, sobretot dels pobles, que encara utilitzava les espardenyes les va substituir per les sabates o les avarques i la família espardenyera cada cop tenia menys feina i va passar d’una època d’esplendor a una època de molt poca feina. Com que el El “tio” Sardina i el “tio” Pepo vestits en la roba que portava la població d’Alcanar a principis del 1900, es pot veure que anaven bruts i apedaçats. En aquesta fotografia porten un tipus d’espardenya diferent al de dalt i es pot veure que s’embolicaven els peus en trossos de roba per a no passar fred.

negoci de l’espardenyeria ja no donava suficients diners per a tots els germans, se’l va quedar Batiste Sancho, el germà gran, que, tot i que no tenia els beneficis que havien tingut en temps millors, va seguir fent espardenyes durant un llarg temps.

Una família menestral a un poble pagès Com que Enrique no podia treballar

d’espardenyer

perquè no hi havia prou feina, els seus pares li van dir que es posés una barberia

que

anteriorment havia aprés de barber. Enrique tenia Enrique (el primer de la dreta) aprenent de barber.

molt clar que si es posava

una barberia sempre seria esclau dels altres perquè en aquells moments els barbers treballaven tota la setmana inclosos dissabtes (fins tard) i diumenges fins que s’acabava la gent. Per tant, com valorava molt la llibertat i tenia moltes aficions, com per exemple la música, va dir als seus pares que en compte de comprar-li una barberia que li compressin un carro i un matxo que ell seria pagès, va decidir treballar les finques de casa i que, quan li sobrés temps, aniria per atri. Després de casar-se, quan ja tenia les dos filles petites, per tenir més ingressos també portava finques arrendades a terratinents locals i va ser un dels primers en començar a fer planter de tarongers, anava a vendre a les poblacions veïnes, però no li va veure futur i s’ho va deixar. Quan es van casar Teresa Sancho Reguard i Enrique Sancho Casals van anar de viatge de noces a Barcelona perquè volien anar al Liceu, on van anar-hi dos vegades. Per anar al Liceu la Teresa es va fer dos vestits de seda amb polissó,

Cos i detalls del vestit negre que es va fer la Teresa per anar al Liceu.

Una família menestral a un poble pagès un de color cru i un de beix. Amb la falda d’un dels vestits les seves dos filles es van fer un vestit cadascuna. La parella es va posar a viure al carrer Sant Pere a la casa del “tio” Pepo, el germà del pare d’Enrique que era solter i els va donar la casa amb la condició que el cuidessin fins que morís. Teresa i Enrique van tenir dos filles, Teresa Sancho Sancho i Enrica Sancho Sancho. Les Teresa Sancho Reguard i Enrique.

dos anaven a l’escola amb la mestra Aurora

García, esposa de l’alcalde Sanmartí però la Teresa va decidir que volia anar a l’escola de les monges perquè trobava que ensenyaven més.

Mestres de l’escola per nenes d’Alcanar amb les seves alumnes, inclosa Teresa Sancho Sancho.

Tot i que Enrique era pagès estava molt interessat en la cultura i, encara que no era ni de dretes ni d’esquerres, es va fer regidor amb l’alcalde Sanmartí amb el propòsit de portar l’aigua al poble. El fet que volgués fer que Alcanar tingués

Una família menestral a un poble pagès aigua li va portar molts problemes ja que el marqués d’Alcanar guanyava molts diners venent aigua als habitants del poble i es va oposar al propòsit d’Enrique i l’alcalde Sanmartí. Això va provocar que el poble es dividís en dos sectors: els partidaris que portessin l’aigua al poble i els que s’hi oposaven. L’odi dels que no ho volien era tan gros que, un dia que van anar a Barcelona a arreglar uns papers van tenir un accident del qual no van sortir ferits però a Alcanar tothom va anar a la plaça a parlar de la notícia i, la Teresa, la filla gran d’Enrique, va anar a veure que deien i va tornar a casa plorant en sentir que una dona deia: “Aixumara

s’haguessen

mort tots ells i les seues famílies”. A part de ser pagès i estar

involucrat

política

del

Enrique

poble

també

agradava molt la música i la

festa,

tocava

trompeta a la banda i cantava a la coral i, a més, quan, a l’estiu, la

Enrique junt amb la banda d’Alcanar.

seva cunyada Dolores en dilluns tancava el bar, portaven el tocadiscos al prat1 i feien una petita festa per a la família i amics. Anava a buscar-los amb el carro, carregaven el menjar i el tocadiscos “la voz de su amo” al carro i tornaven al prat, allí dinaven, anaven a la platja, posaven música i, a la nit, els tornava a pujar a Alcanar. Teresa a part de treballar de pagesa amb el seu marit també treballava com a cosidora, feia els vestits per a ella i les seves filles, i, en el seu temps lliure feia 1

Els prats eren les sènies (finques) que la majoria de població d’Alcanar tenia a prop de la mar, era el lloc on es cultivaven les verdures i la majoria d’aliments per a l’hivern i aprofitaven per rentar la roba ja que fins que no va arribar l’aigua al poble només hi havia aigua potable allí. La població a finals de maig es traslladava als prats i no tornaven fins que s’acabava la temporada de cultiu de verdures, la tradició de passar l’estiu ha perdurat fins a l’actualitat i moltes de les famílies canareves tenen el prat dels seus avantpassats i, en tenir vacances, hi van a passar l’estiu. Adrià Sancho Fibla va fer el seu treball de recerca sobre els prats.

Una família menestral a un poble pagès ganxet, de fet, al final de la seva vida, va fer un cobrellit de ganxet per a la seva néta gran, Teresa Prades Sancho. En acabar-la va decidir fer-ne una altra per a la seva segona néta, Núria Prades Sancho, quan la va començar a fer ja estava molt malament i, tres dies després d’haver-la acabat, el 25 de gener de 1970, va morir. Enrique va morir uns anys després, el 31 de juliol del 1981.

Una família menestral a un poble pagès

9. ELS CARRETERS

Vicente Prades de Sant Rafel del Riu eren set germans però entre els primers i els últims no hi havia cap relació de parentesc ja que la seva mare es va quedar viuda quan tenia dos fills i es va tornar a casar, va tenir dos fills més i, en morir-se, l’home es va tornar a casar i va tenir tres fills més, a pesar d’això, tots van tenir molt bona relació. Teresa Tomás, de Godall, que la seva família era una de les hereves del “rei negre”, el virrei de Madagascar.2 Teresa Tomás i Vicente Prades. 2

El virrei de Madagascar va ser un familiar que, buscant fortuna va fer cap a l’illa de Madagascar, es va casar amb la reina, que tenia una gran fortuna. Amb molta il·lusió la va portar a presentar-la a la família de Catalunya però tots se n’hi van burlar dient-li: Mira el rei negre! Llavors ell es va enfadar i va dir que la seva gran fortuna no la podrien heretar fins a la tercera generació però com no tenien papers alguns dels familiars més espavilats van aconseguir cobrar molts diners al banc d’Anglaterra però la majoria no van aconseguir-ho..

Una família menestral a un poble pagès Vicente i Teresa es van casar i es van instal·lar a Sant Joan del Pas (Ulldecona) tot i que Vicente tenia algun familiar a Alcanar. Teresa era solament mestressa de casa i Vicente era carreter, és a dir, feia carros. La parella van tenir dos fills, Benjamín Prades Tomás, del qual

parlarem

posteriorment,

Teresa Prades Tomás. D’esquerra a dreta, Benjamín Prades, la seva germana, Teresa Prades, que acabava de quedar-se viuda, el seu petit fill Facundo, Teresa Tomás Vegué i Vicente Prades Sancho.

Teresa es va fer brodadora i es va casar amb Facundo Pla Verge de la Jana el qual era fuster a

Alcanar. El seu fill, Facundo Pla Prades va heretar l’ofici del seu pare i també ha estat fuster tota las seva vida. Dels dos fills que van tenir, la Fani no es va dedicar a cap ofici menestral però Hèctor també es va fer fuster. A pesar que també va fer un cicle formatiu de fusteria, tot el que va aprendre ho va aprendre majoritàriament del seu pare, el qual també havia aprés tot el que sabia del seu oncle Benjamín Prades. Per l’altra banda, Benjamín, va nàixer el 9 de maig de 1920 a Sant Joan del Pas (Ulldecona). Com que la seva mare no sabia llegir però li agradava estar informada del que passava, la seva germana més gran li va ensenyar a llegir per a què pogués llegir-li a la seva mare un periòdic que arribava de tant en tant a la població, va aprendre a llegir abans dels quatre anys, a escriure en va aprendre quan va començar l’escola, on hi va anar fins als 14 anys. Benjamín Prades Tomás en 18 anys.

Encara que anava a l’escola, moltes vegades, en sortir, havia d’ajudar el seu pare a construir carros i,

així va començar a agradar-li aquell ofici.

Una família menestral a un poble pagès El 1931, mentre vivien a Sant Joan del Pas, es va proclamar la II República, això es va viure amb molta eufòria tot i que en aquell poble eren més conservadors i de dretes que republicans. La seva família sempre havia estat d’esquerres i republicans. El seu pare no es va posar mai en política ja que al ser carreter podia perdre clients però tenia una mentalitat molt clara i deia: ”No hi ha cap alcalde que llevi los impostos que ha posat l’anterior” ja que pensava que els alcaldes aprofitaven no llevar els impostos per guanyar més diners. En el moment de proclamar-se la República ell tenia 11 anys, el van pujar a dalt del campanar del poble per a llevar la bandera espanyola que hi havia i posar la republicana. Va anar durant tres anys a l’escola republicana i va tenir com a mestre a Florencio Vilalta que va ser molt bon mestre i que posteriorment va ser represaliat per haver treballat com a mestre durant la república. Amb ell no sempre feien les

típiques

asseguts

classes una

taula,

sortien al carrer a fer-les i els

ensenyava

comportar-se

a part

d’ensenyar-los el temari, també

els

ensenyava

dibuix i Benjamín tenia Benjamín amb tots els seus companys de classe i el seu mestre, l’adult estès al terra al mig de la fotografia, la seva postura demostra que no era el típic mestre.

molt bones facultats, més endavant es va fer un autoretrat i un retrat de la

seva dona i li va anar molt bé per al seu ofici final saber dibuixar els mobles que havia de construir. A més, un dia a la setmana els feia escriure en la mà esquerra perquè els deia que no sabien què es podrien trobar en un futur, cosa totalment certa. Li agradaven molt tots els jocs d’estratègia i matemàtics, quan tenia 13 anys va resoldre un problema matemàtic que sortia a un diari i va guanyar el concurs que tenia com a premi una finca a l’arenal de Mallorca, que havia de ser molt

Una família menestral a un poble pagès gran per ser tant cara, però quan els van dir que havien de pagar l’escriptura, només d’impostos se n’anava a 500 pessetes de l’època, aquell import era inassolible per a la família ja que amb els mateixos diners es podia comprar una finca, així que van haver d‘anar a Barcelona a renunciar al premi. Quan ell tenia 14 anys se’n van anar a viure a Alcanar ja que el marit de la seva germana, Facundo, treballava allí i hi havia massa feina per a una persona sola. Per aquella època ell ja havia aprés l’ofici del seu pare perquè li agradava molt i, el seu cunyat, el seu pare i ell, es van posar a fer carros al carrer Cervantes cruïlla amb Sant Josep, a vegades també feien portes de garatge o altres coses senzilles però el que més feien i arreglaven eren carros ja que hi havia molta necessitat. Benjamín de construint un carro.

jove

El 1936, en l’esclat de la Guerra Civil espanyola, l’ajuntament d’Alcanar era d’esquerres i tenia com

alcalde a Lázaro que va ser un dels canareus que se’n van anar a l’exili, a l’exalcalde don Andreu el van matar els nacionals. Això va fer que ell, que era republicà en només 17 anys se n’anés a Barcelona per traure’s el carnet de conduir. El 14 d’abril del 1937 els nacionals van arribar a Alcanar, en aquell moment ja havien hagut moltes morts dels dos bàndols i molts habitants d’Alcanar se n’havien anat a viure als prats per por. A les portes de les seves cases posaven un cartell dient que no entressin a casa que estaven al prat perquè sinó els soldats entraven a les cases i agafaven tot el que trobaven. La roba robada la regalaven a les noies d’altres poblacions veïnes. A pesar de la guerra els canareus seguien fent una relativa vida normal.

Una família menestral a un poble pagès Benjamín en veure arribar la guerra va decidir anar-se’n a traure’s el carnet de conduir a Barcelona ja que així tenia més possibilitats de no anar al combat directament. Va tenir que falsificar el seu carnet i posar que havia nascut uns mesos abans ja que sinó no podia traure-se’l. Tot i estar a Barcelona seguia fent vida normal i quedava amb coneguts i familiars d’Alcanar que també estaven vivint a Barcelona per anar Esborrany mecanogràfic d’una carta escrita per Benjamín cap als seus pares on explica com està i que fa per Barcelona. No la va poder passar a net ni enviar-la ja que l’exèrcit republicà el va reclutar abans.

cine,

teatre,

altres

distraccions. Aprofitant que s’estava traient el carnet i que tenia molt de temps lliure es va apuntar a un curs de mecanografia i, tot i que acostumava a

enviar cartes escrites a mà als seus pares, feia algun esborrany a màquina per a practicar. Després d’estar un temps vivint a Barcelona l’exèrcit republicà el va reclutar per anar al camp de batalla, va ser de la coneguda popularment per quinta del Biberó3. El van fer anar a l’Ebre en una “avanzadilla”, quan encara no Carnet d’identificació de Benjamín com a supervivent d la Lleva del Biberó.

havia començat la batalla. Ell i els seus companys van arribar fins a Terol però van haver de retornar fins la zona de Gandesa, Pinell de Brai,... Com anaven davant i no portaven més provisions que per a quatre o cinc dies se’ls va acabar

Lleva del biberó: nom que van rebre les lleves republicanes del 1938 i 1939 durant la guerra civil espanyola. Molts joves, aproximadament 30.000, nascuts entre el 1920 i el 1921 van ser cridats per participar a la guerra quan només tenien disset anys. Es creu que el nom de quinta del biberó va sorgir quan Frederica Montseny es va referir a tots els joves amb aquesta frase: “Disset anys? Però si encara deuen prendre el biberó.” Uns 307 supervivents i 412 familiars van fundar el 1983 l'Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41.

Una família menestral a un poble pagès el menjar i van haver d’entrar a diferents masos i cases abandonades per menjarse el que havien deixat els propietaris en

fugir.

Concretament,

quan

portaven uns dies sense menjar gairebé res, van entrar a una masia abandonada Benjamín al mig amb un amic i la “Penya ni quatre” un grup d’amics que va fer a la guerra i que es deien així perquè solament eren ell i dos més.

i van menjar-se tot el que van trobar, Benjamín es va menjar una dotzena d’ous crus, un altre va trobar una olla plena de carn i també se la va cruspir,

un dels altres va trobar dos tauletes de xocolata i, com que tenia tanta fam, també se les va menjar. El grup van haver d’anar fins a la infermeria més pròxima amb aquest últim a coll ja que, després de dies sense menjar, tanta xocolata li va provocar un problema digestiu. Uns dies després d’això ja va començar la batalla de l’Ebre, el seu grup es van haver d’amagar baix d’una cova ja que passaven molts avions i, com que no tenien aigua, havien d’alternar-se per anar-la a buscar al riu ja que dos que n’havien anat a buscar havien mort a causa dels franctiradors. Un dels cops que va anar Benjamín va tornar amb la cantimplora totalment foradada. Una batalla molt forta va fer que perdés molts dels seus companys i ell també va resultar ferit al cap, un noi de la seva mateixa edat i que estava al seu costat estava greument ferit i Benjamín va decidir carregar-lo a coll per anar els dos a la infermeria. En arribar aquell noi ja havia mort i, com Benjamín no tenia res greu, el doctor li va dir que per evitar que el matessin per haver “fugit” de la batalla passés la nit al mig d’una una pila de morts i ferits greus que hi havia allí. Després de tornar a la batalla i d’estar uns dies amagats i sense disparar, va haver un moment en que, de cop, pareixia que s’hagués acabat la guerra, en sortir del seu amagatall per veure que passava es va sentir: “Eh! salgan con las manos en alto”. Els nacionals els van detenir i els van olorar les mans, com feia dies que no disparaven no els feien olor de pólvora però els van empresonar igual. Els van portar a un camp de concentració a Burgos, era hivern i feia molt

Una família menestral a un poble pagès de fred, no tenien més roba que la que portaven posada. Ell es va constipar i els calçotets se’ls va esgarrar per a fer-los servir de mocador, com no es podien netejar anaven molt bruts, feien carreres de puces i de polls, estaven molt desnodrits i només de quan en quan els portaven un cubell gran en aigua calenta perquè es netegessin i ells el que feien era: primer posar la roba amb la qual es feien automàticament dos dits de polls i puces, després ho treien i es posaven ells i, en la roba banyada, es tornaven a vestir, va estar tots els mesos d’hivern. Passats els mesos d’hivern els van donar l’opció d’allistar-se a l’exèrcit franquista o, en cas contrari, ser afusellats. Benjamín, amb 18 acabats de complir, no tenia ganes de morir i, encara que dintre seu seguia essent republicà, va escollir la primera opció. El vam enviar al front però quan hi va arribar la guerra ja s’havia acabat però no les seves penúries ja que el van allistar com a soldat per a fer la mili ja que tenia l’edat de fer-la. Mentre la feia anava a Alcanar amb permisos a veure la família i va ser quan va conèixer a Teresa Sancho Sancho.

Teresa Sancho Sancho, Benjamín i els seus amics a Les Cases d’Alcanar.

Una família menestral a un poble pagès

10. LA MODISTA I EL FUSTER

Teresa, la filla de Teresa Sancho Reguard i Enrique Sancho, de petita va ser la que va ajudar a la seva tia soltera, la Providència, a cuidar els seus avis. En morir aquests va portar durant 3 anys dol, dels quals 6 mesos va anar en mantell al cap, com era tradicional al poble. Des de petita que va tenir una gran afició en jugar a nines i fer-los vestits i tenia molt d’interès en formar-se culturalment, en aprendre i en anar a escola, va anar a l’escola de monges perquè trobava que ensenyaven més que a l’altra, i, a pesar de Teresa Sancho Sancho de jove.

que els seus pares treballaven al camp, ella

va decidir fer el menjar i feines de casa per poder tenir temps per a cosir, anar a escola i estudiar. Va estudiar de modista i es va traure el títol de professora del “Corte Martí” gràcies al seu oncle Ramon que, durant la Guerra Civil la seva família i ell van haver de fugir de Tortosa, on vivien, per por a les bombes que queien constantment, i van anar a viure a Alcanar. Per obligació de l’exèrcit franquista, Ramon es va posar a arreglar i a fer la roba per als militars. La Teresa i altres tres noies anaven a ajudar-lo. Ella pel matí anava a l’escola i també feia el que el seu oncle li havia encarregat per a practicar. Per la tarda anava a ajudar-lo i,

Una família menestral a un poble pagès en acabar la jornada, li ensenyava el “Corte” i li corregia el que havia fet pel matí. D’aquesta manera la Teresa es va traure el títol de professora de “Corte Martí” a Barcelona, on va anar a examinar-se, i va començar a treballar de mestra de costura. A més tenia el seu propi taller de modista on feia els seus propis dissenys que adaptava a les clientes segons el seu tipus, va treballar durant molts anys de modista i també de professora, va ensenyar el “Corte Martí” a bastantes dones tant d’Alcanar com de fora, d’arreu de les comarques veïnes, i algunes d’elles també es van traure el títol. A més d’això cosia molt per a les dones d’Alcanar i de les Cases d’Alcanar, aquestes segones com no tenien molts de diners sempre li deien que li portarien Teresa i Benjamín al principi de la seva relació.

llagostins però sempre acabaven portantli galeres, que en aquells moments

anaven molt baixes de preu. Quan Benjamín va ser llicenciat de la mili, va començar a fer els mobles de la casa per casar-se Teresa Sancho Sancho. Ell va seguir treballant amb el seu pare de carreter a la seva fusteria.

Amb l’arribada dels cotxes, dels tractors i dels motocultors, a finals dels anys 50, els carros van anar a menys i Benjamín es va tenir que buscar un altre ofici relacionats en la fusta per poder alimentar la seva família i tenir diners. Mentre buscava que podria fer, la família, amb tres fills, van passar uns anys molt durs ja que vivien solament amb el que guanyava la Teresa i els ingressos que els proporcionava una Teresa, Núria i Benjamín Prades de petits.

petita granja de pollastres que tenien al

Una família menestral a un poble pagès pati de la seva casa, posteriorment en van construir una altra de més gran de gallines ponedores. Després d’aprendre a fer escultures de fusta i veure que havia de treballar molt per aconseguir pocs diners i sense poder sustentar la seva família va decidir fer-se fuster i ell i el seu pare van aprendre a arreglar i fer portes, finestres, cuines, etc. Benjamín va exercir de fuster la resta de la seva vida. Fent de fuster es va tallar part de dos dits de la mà i sempre li va estar agraït al seu mestre de quan era petit, Florencio Vilalta que li va ensenyar a escriure també en la mà esquerra. Tot i que Benjamín ja no treballava de carreter, prop dels 80 anys va decidir fer un últim carro per ensenyar com es construïa a les noves generacions. També va construir una mota a escala per a cada fill i una altra que li va encarregar el Museu del Montsià

Benjamín fent el seu últim carro.

Benjamín va morir el gener de l’any 2010, Teresa actualment té 97 anys i segueix cosint, fins als 95 ha fet coses noves i ara sempre que pot arregla qualsevol peça de roba ja que li agrada molt ajudar a la família i sempre vol fer coses.

Teresa Sancho actualment

Una família menestral a un poble pagès

Teresa Sancho Sancho rodejada dels seus 6 besnéts i la filla i néts de Facundo Pla Prades .

Una família menestral a un poble pagès

11. ALCANAR AL SEGLE XXI Alcanar segueix essent un poble pagès però una part de les últimes generacions de canareus prefereixen estudiar i buscar unes altres sortides que no siguin treballar al camp. Durant l’última dècada del segle passat hi va haver Alcanar una gran onada migratòria, primerament sobretot de magrebins i, posteriorment, de procedència Europea que han trobat feina a la població, majoritàriament, com a treballadors fixos o eventuals dels pagesos canareus, sobretot a l’hora de recollir els cítrics del camp i de conrear els vivers de planters. Molts han acabat instal·lant-se definitivament a la població i, fins i tot, obrint petits negocis. L’arribada de les noves tecnologies ha fet que moltes persones hagin pogut estudiar per Internet, la qual cosa també ha facilitat molt més l’accés a la cultura de tota la població encara que visqui a un poble petit com pot ser Alcanar, a diferència del que havia passat fins a mitjans del segle XX. Això ha comportant que bastants joves que acaben una carrera universitària han d’anar-se’n a altres ciutats per poder treballar ja que a les poblacions petites segueixen sense tenir moltes oportunitats de treball. Al 1991 la població canareva d’origen estranger era solament d’un 3%, em canvi, al 2001 era d’un 8,6% i, al 2009 ja havien passat a un 27,5%. En l’actualitat Alcanar té 9494 habitants, 2042 dels quals són estrangers. El problema més greu en l’actualitat és l’atur, de totes formes, Alcanar, amb un 13,76% és una de les poblacions del Montsià amb menys atur, tot i haver assimilat el gran nombre d’immigrants arribats les dos últimes dècades.

Una família menestral a un poble pagès

12. LA BRODADORA

Maria Teresa Lucía Prades Sancho, la filla gran de Benjamín i Teresa Sancho. Quan tenia 3 mesos va estar molt malalta

causa

d’una

broncopneumònia, a l’últim moment li van poder administrar penicil·lina, que acabava de sortir al mercat, i es va poder salvar. Va estudiar a les monges fins els 16 anys però a primer de batxillerat s’ho va deixar i es va posar a estudiar comerç. En acabar es va posar a treballar a un comerç agrícola. En deixar-s’ho va treballar de bordadora durant un temps. Finalment va començar a treballar de Teresa Prades i Juan Bautista Reverter.

secretària a “l’Almassara” d’Alcanar,

una cooperativa agrícola. Va treballar-hi fins poc abans de casar-se amb Juan Bautista, quan s’ho va deixar la seva germana petita, Núria, la va substituir.

Com que el seu marit es va muntar un taller mecànic ella es va posar a treballar allí de secretària durant uns anys però al final també s’ho va deixar per dedicar-

Una família menestral a un poble pagès se més als seus fills. A pesar d’això ella sempre ha seguit cosint i ajudant la família. També va ser alumna de l’escola d’art tant de pintura com de ceràmica. La seva filla petita, Diana, va estudiar magisteri per ser mestra de primària però, Òscar, el seu fill, que va estudiar mecànica, va treballar amb el seu pare, va continuar amb el taller mecànic quan aquest es va jubilar. Tot i que actualment el taller és d’Òscar i el seu pare ja no treballa oficialment, Juan Bautista el segueix ajudant en tot el que pot.

Una família menestral a un poble pagès

13. L’ARTISTA

Núria Prades, la segona filla de Benjamín i Teresa, va nàixer l’any 1953, quan la indústria dels carros començava a fer fallida i entrar en crisi. De l’ofici de carreters havien de treballar en Benjamín, el seu pare i el seu nebot Facundo el pare del qual havia mort quan ell era molt petit. En la poca feina que feien no tenien prou per subsistir tots Joan Ramon l’actualitat.

Sancho

Núria

Prades

tres i les seves famílies i, mentre en Benjamín buscava

algun ofici al qual poder-se dedicar i que estigués dins del món de la fusteria, la família va passar uns temps on més justos d’ingressos ja que vivien solament del que guanyava la Teresa i del que donava la seva granja. A aquest problema se li va sumar que els propietaris de la casa llogada on vivien, al carrer Sant Josep, els van fer fora perquè la necessitaven i se’n van haver de construir una de nova al carrer Càlig, aleshores als afores del poble, on van viure la resta de

Una família menestral a un poble pagès la seva vida. Aquest fet i que posteriorment també els va tocar construir una nova fusteria els va fer quedar-se sense estalvis i endeutats i passar moment molt durs. Des de petita va anar a les monges, allí ja va demostrar que el dibuix li agradava molt i que ho feia bé, quan tenia 11 anys va demanar d’estudiar batxillerat però degut a la situació econòmica i que tenien un fill 3 anys més petit, els seus pares van decidir que el noi havia d’estudiar i que ella estudiés comerç com la seva germana gran. Més tard va començar comerç, el qual va acabar als 16 anys, va tornar a demanar que la deixessin estudiar belles arts però li van dir que no ja que van considerar que una carrera artística no li donaria per a viure i li portaria molts problemes, així que es va posar a treballar de secretària a “l’almassara”. Ella tenia moltes inquietuds i no tenia intenció de quedar-se treballant allí durant molt de temps, per tant, després de treballar de secretària allí i, posteriorment, al taller del seu cunyat, quan tenia 21 anys, va decidir obrir una agència d’assegurances ja que el seu pare ja assegurava carros en el seu temps lliure i ella l’ajudava, i, també gestoria i viatges. En aquells moments, al 1974 va ser molt arriscat ja que al poble no hi havia cap dona que portés ella sola un negoci d’aquestes característiques. La mentalitat del poble encara era bastant conservadora i no sabia fins a quin punt confiarien amb ella. Malgrat tot mai no havia perdut la il·lusió de ser pintora i va fer un curs de 3 anys de dibuix i pintura per correspondència i al 1981, aprofitant una exposició d’aficionats a la pintura a la casa del marquès d’Alcanar va parlar amb un regidor de l’ajuntament per veure si seria possible aconseguir un professor de dibuix. Això va donar peu a la fundació de l’Escola Municipal d’Arts Plàstiques d’Alcanar ja que l’alcalde d’aquell moment, Xavier Ulldemolins, coneixia a Narcís Galià, catedràtic de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, que es va oferir a fer classes de pintura els caps de setmana. La Núria va buscar els alumnes i després de molts d’esforços va aconseguir que comencessin les classes a la torre del Carrer Nou. L’alcalde era el president de l’escola i ella en va ser la vicepresidenta fins a l’any 1998, que va dimitir. Durant aquells anys es va estar formant al costat de Galià i va aconseguir ampliar l’escola amb una aula de ceràmica, on també va ser alumna durant dos anys.

Una família menestral a un poble pagès Al 1985 va fer la seva primera exposició individual i va ser l’inici d’altres exposicions tant per diferents ciutats de l’Estat Espanyol com per Europa i una als Estats Units. El 1975 es va casar amb Joan Ramon Sancho Folgueras, fill de pagès i empleat de banca que va començar com a auxiliar i va acabar essent director de dos diferents entitats al poble perquè mai no va voler anar-se’n d’aquest. Van tenir la seva primera filla el 1976, Núria Sancho Prades, dos anys després van tenir a la segona, Judit Sancho Prades. El 1998 va obrir la seva primera galeria d’art a Vinaròs que va tancar el 2000, posteriorment, el 2005 en va obrir una altra a Alcanar, però, degut a la crisi els últims temps, la galeria no donava ingressos i es va dedicar més a l’ensenyament. Últimament ha encetat una nova etapa com a il·lustradora infantil. Actualment imparteix classes a l’Escola Municipal d’Art d’Alcanar i al Casal Cívic. Al 1999 va néixer la seva tercera filla Mar Sancho i, malgrat que en aquells moment l’agència funcionava molt bé i li donava beneficis, va decidir traspassar-la per dedicar-se a la criança i a la pintura. La il·lusió de Núria Prades era que les seves filles anessin a la universitat i estudiessin el que elles decidissin ja que ella no ho havia pogut fer. La seva filla gran, Núria, encara que molt dotada per a les arts plàstiques i la música, es va llicenciar en Ciències Químiques i, actualment, treballa a Masdenverge a una empresa de polímers, en la investigació i desenvolupament de nous productes, tot i que aquesta no ha estat la seva primera feina. Ja quan estudiava havia treballat en un restaurant. En acabar la carrera i mentre trobava alguna cosa relacionada amb la química va treballar al Fotoprix, de guia al Delta amb l’empresa Coneguem el Delta i de mestra de repàs. Es va casar amb Jordi Sancho, que va estudiar FP 1 i FP2 d’agricultura i va obtenir el títol de capatàs agrícola, ara és un empresari de vivers de cítrics d’Alcanar. Han tingut dos fills, Biel i Bruna Sancho Sancho.

Una família menestral a un poble pagès La segona filla, Judit, va estudiar treball social i psicologia. Va treballar a la Fundació Arrels de Barcelona com a voluntària i posteriorment com a coordinadora del programa Som Nit de la Generalitat de Catalunya, també va treballar a la Creu Roja a Tarragona a Casa d’Acollida de malalts de Sida. Actualment treballa a l’ajuntament d’Alcanar de tècnica en polítiques migratòries i tècnica de l’àrea de desenvolupament local, i a Ulldecona de directora al Centre del Respir, un centre de dia d'atenció a persones amb malalties degeneratives cròniques i de dependència emocional. Junt amb la seva cosina Diana van crear una empresa dedicada a activitats per lleure infantil “L’Eriçó Espavilat” que van tenir durant uns quants anys. Es va casar amb Basilio Fibla, que va estudiar enginyeria tècnica agrícola amb especialitat d’indústria agroalimentària i treballa de tècnic agrícola a una empresa de Benicarló i tenen una filla, Llura Fibla Sancho. Les dos se senten molt vinculades a la població i van buscar un lloc de treball prop d’aquesta per poder viure al seu poble. A part del seu treball, amb un grup d’amics van formar el gruo de diables Fotem-li Foc d’Alcanar, amb les seves actuacions tanquen moltes festes de la població i van a fer espectacles a altres poblacions.

Una família menestral a un poble pagès

Fotografia feta al prat de les últimes quatre generacions de boters d’Alcanar, encara que actualment aquest malnom ja no s’utilitza per referir-se a aquesta família ja que tothom coneix els fills per l’ofici dels pares. D’esquerra a dreta i de baix a dalt: Biel Sancho Sancho, Bruna Sancho Sancho i Llura Fibla Sancho. Núria Prades i Teresa Sancho Sancho. Mar, Núria i Judit Sancho Prades.

Una família menestral a un poble pagès

14. DE LA BANCA AL CICLISME

Benjamín, el fill més petit de Benjamín i Teresa, quan tenia solament 2 anys va sofrir un atac de poliomielitis i es va quedar sense poder caminar, com que era contagiosa van enviar la seva germana Núria, que encara era petita, a la Sènia a viure durant uns mesos amb uns familiars. Gràcies als grans esforços, tant per part del pare com de la mare, i a base de massatges i banys, en Benjamín va poder tornar a caminar, li va quedar alguna seqüela però va poder tornar a fer vida normal sense cap problema. En Antonia i Benjamín el dia del seu casament.

aquells moments, als anys 60 sols hi havia dos metges per atendre tota la

població, no hi havia seguretat social i cada visita que feien al metge o bé pagaven una “iguala”, que els donava dret a visitar-se les vegades que fes falta o anar a un especialista a Tortosa, o bé pagaven cada visita. De petit sempre deia que ell volia una feina per a la qual no s’hagués d’estudiar ni embrutar-se. Quan tenia 14 anys va aconseguir allò que ell volia i va entrar de grum al Banc Popular. Tot i ser grum també estudiava per les tardes de comptable. El batxillerat, que no l’havia acabat, el va acabar quan ja era més gran, als 18 anys. Va continuar pujant de categoria a la banca i va arribar a ser director de sucursal a Tortosa, va seguir treballant a la banca fins la seva jubilació l’any 2016.

Una família menestral a un poble pagès La seva dona, Antonia, va treballar de perruquera i els seus dos fills, tant en Benjamí com l’Eduard, són, actualment, ciclistes professionals l’un a un equip japonès i l’altre a un d’espanyol.

D’esquerra a dreta: Benjamí professional) i Eduard Prades.

Prades,

José

Toribio

(ciclista

Una família menestral a un poble pagès

15. ELS DEL CASINO

Enrica i Trinitari van ser llogaters i encarregats dels casino d’Alcanar, era una societat recreativa on es reunien pagesos benestants, menestrals i classe mitjana. Ell era regador del pou del poble però ella no va voler aprendre cap ofici, ajudava a la seva mare a fer les feines de casa i a la seva germana a cosir. La parella van anar a la verema a França durant algunes temporades. Dels seus fills, Enrique va treballar a la banca i també es va dedicar a la pagesia

Trinitari

és

professor

d’autoescola.

Una família menestral a un poble pagès

16. DE BOTER A ELECTRICISTA

Una família menestral a un poble pagès La Maria, la tercera de les filles de Francisco i Dolores nascuda a Alcanar, es va casar amb Batiste Montfort que era picapedrer, un ofici dur i per la qual cosa va aprendre l’ofici de boter i va treballar amb el seu sogre, a part d’això també era músic i tocava a la banda Municipal d’Alcanar que dirigia el mestre Gisbert. Quan va arribar la llum al poble va decidir ferse electricista, va ser el primer electricista del poble, ja que a causa de la fil·loxera la vinya anava de caiguda i va decidir buscar un ofici nou. A més de fer de boter i d’electricista a la vegada també feia de pagès, com la majoria de la població i va ser el primer en portar una màquina de cinema a Alcanar, el Cinema Maria Sancho Reguard.

Pedrell, que era de la família de la seva cunyada Dolores, la seva dona, a part de ser cosidora també venia cacaus, tramussos, caramels i gasoses al bar del mateix cinema. El seu fill José Maria va treballar de músic en diferents orquestres, tocava l’acordió i la bateria, també feia de taxista portant a la gent d’Alcanar a l’estació del tren entre d’altres trajectes. Mentre que Evelio, el seu fill gran, va continuar l’ofici d’electricista del seu pare i portant la màquina del cinema per pagar els estudis al seu fill Evelio. A més, també arreglava ràdios i planxes i, en l’aparició dels motors elèctrics per als pous d’aigua de les finques, també en va

Bautista Montfort.

instal·lar i arreglar. El seu fill Evelio va

Una família menestral a un poble pagès treballar de carter a Barcelona i, posteriorment, va ser empleat i directiu de banca.

Targeta d’Evelio Montfort de quan arreglava ràdios.

Una família menestral a un poble pagès

17. LA GORRISTA I EL CARTER

Ramona era la quarta filla de Francisco i Dolores. Va treballar sempre de cosidora i gorrista, és a dir, cosia i feia gorres, a més de gorres també feia barrets tot i que els més elaborats també els portava de fora per vendre’ls i els tenia exposats en una vitrina al taller on treballaven les boteres. De les cinc germanes possiblement va ser ella la més inconformista, prova d’això és que el seu marit va canviar d’ofici per la seva insistència perquè tingués un ofici propi. Es va casar amb Ramon Vilarolla que treballava de Ramona Reguard.

Sancho

forner al forn de pa de la família dels Trinitaris. Com que la seva esposa volia que tingués un ofici propi i

no fos un empleat de ningú, va decidir presentar-se a les oposicions per ser carter, ofici en el que va treballar fins a la seva mort. A més, per la insistència de la Ramona, durant el seu temps lliure va aprendre de sastre modista i va obtenir el títol del “Corte Martí”. Ell treballava de carter a Tortosa i vivien allí, però durant la Guerra Civil espanyola van anar a viure a Alcanar per por de les bombes. Va ser llavors quan els nacionals el van obligar a arreglar els seus uniformes per als soldats. Com que tenia molta feina algunes noies l’anaven a ajudar, entre elles la seva neboda Teresa Sancho Sancho, a la qual va ensenyar el Corte Martí.

Una família menestral a un poble pagès Acabada la guerra el van represaliar, van considerar que no era prou fidel al règim i el van acabar enviant de carter a Sant Joan de les Abadesses com a càstig. A part d’estar vivint un temps a Alcanar i a Sant Joan de les Abadesses, la parella també van estar vivint a Santa Bàrbara durant un petit període de temps ja que havia de fer l’aixovar per la filla d’una família rica. Al final va acabar treballant de carter a Madrid, on va viure la resta de la seva vida, ell va morir a Madrid el 1946 i la Ramona va morir a la mateixa ciutat als 90 anys. Fins la seva mort va viure sola a un tercer pis, sense nevera i llogava una habitació de la casa per ampliar la seva pensió. La parella van tenir un fill, Carlos, que va morir bastant jove, encara que després d’haver-se casat i haver tingut un fill, també anomenat Carlos, i que també va morir molt jove.

Una família menestral a un poble pagès

18. SASTRES I MÚSICS

Providència

era

cinquena

filla

Francisco Sancho i Dolores Reguard. Va treballar sempre de sastressa junt al seu marit. Primerament, Providència tenia un nuvi que va haver d’anar a lluitar a la Guerra Civil. Ell va aconseguir fugir però tothom es va pensar que havia mort. Va ser llavors quan Providència, pensant que ell havia mort i convençuda per la seva germana Maria, va començar a treballar a la sastreria de la família Castell, que eren veïns seus. Allí va conèixer a Julio Castell, que, a més de sastre era músic i organista a l’església Providència Sancho Reguard.

d’Alcanar, i van començar a festejar. Després d’un temps els pares d’ella van morir i es va

quedar vivint sola a la casa on havia nascut i viscut, com que en aquella època estava molt mal vist que un home anés a casa de la seva núvia sense haver-hi cap familiar a casa, van decidir casar-se. La guerra encara no s’havia acabat i l’església no estava oberta a casaments així que es van casar a casa del marqués d’Alcanar. Molt poc temps després d’acabar-se la guerra ell va tornar a treballar d’organista a l’església d’Alcanar però les beates es queixaven

Una família menestral a un poble pagès perquè no s’havia casat per l’església així que el capellà els va fer casar per segona vegada. En

començar

dictadura franquista el català va ser prohibit en institucions això

públiques, fer

casament Providència

Julio Castell i Providència ja de grans.

que Julio

el i

quedés

anul·lat, igual que els certificats de defunció dels pares de la Providència, ja que el certificat estava en català. Un amic i familiar de Julio, Andrés, que treballava al jutjat d’Alcanar, li va dir que es tornés a casar perquè si tenia fills serien fills de pares desconeguts ja que el seu matrimoni no estava reconegut per la llei. A pesar d’això, Julio i Providència, com els dos eren majors de 40 anys, van decidir no tornar-se a casar ja que pensaven que tan grans ja no tindrien fills. La sorpresa els va arribar quan, després de quatre anys de matrimoni, la Providència es va quedar embarassada. En néixer la seva filla, Rosa Castell Sancho, van anar a inscriure-la al jutjat, tot i que no s’havien tornat a casar, Andrés va dir a Antonio, l’altre treballador, que la inscrigués igual, ja que tothom sabia que ja s’havien hagut de casar dos vegades. Antonio, que era franquista, a pesar de ser d’Alcanar i veí de la família la va apuntar però per damunt va posar que era nul·la sense que ningú se n’adonés. Això a la Rosa li ha portat molts problemes ja que, a l’hora de fer el

Julio Castell dirigint Municipal d’Alcanar.

Banda

Una família menestral a un poble pagès testament, sortia com a filla

pares

desconeguts. La

parella

sempre

van

tenir

sastreria

però, Julio, a part de treballar tota la seva vida de sastre també va ser

músic

molt

important a Alcanar, de Julio Castell dirigint la Banda Municipal d’Alcanar.

fet, un carrer porta el seu nom. Va aprendre

música de ben petit amb el mestre Gisbert. i, després de 7 anys sent el director suplent, el 1930 va arribar a ser el director de la banda municipal de música d’Alcanar, a més de ser professor de música, compositor i organista de la parròquia d’Alcanar. La seva filla, Rosa

Castell Sancho, va estudiar música i va treballar de

botiguera. Es va casar amb Joan Vericat, un operari industrial d’Ulldecona, i van tenir una filla, la Consol. Aquesta va estudiar magisteri i música, cant i flauta travessera, actualment, tot i treballar de mestra té una bona carrera musical.

Una família menestral a un poble pagès

19. CONCLUSIÓ Al llarg d’aquest treball s’ha explicat com aquesta família, des de Francisco i Dolores fins a l’actualitat, 6 generacions, s’ha anat adaptant als continus canvis en la societat i en l’evolució social i econòmica de la població, per tal de seguir treballant i vivint al seu poble i no tenir que emigrar cap a les grans ciutats. Tot i que hi ha hagut moments molt durs i han sorgit bones possibilitats, la decisió ha estat sempre de quedar-se a Alcanar. Alcanar, al començament del treball al segle XVII, era una població de 178 cases, durant tots aquests anys la població ha passat per alts i baixos però en general ha anat progressant, l’arribada de l’aigua i la llum a principis del segle XX ja va significar un gran avenç, posteriorment, l’obertura de pous i el fet de passar del secà al regadiu va propiciar l’augment d’ingressos per part de la pagesia i, com a conseqüència, se’n va beneficiar també tota la població menestral. Es van obrir nous comerços, es van asfaltar els carrers, van sorgir noves professions al temps que d’altres tenien que desaparèixer o adaptar-se als nous temps, les cases es van millorar i van adquirir noves comoditats. També va millorar l’ensenyament en la construcció de noves i més grans escoles i, posteriorment, un institut. Això ha propiciat que el nivell de cultura en general de la població hagi augmentat, així com les possibilitats d’adquirir nous coneixements i anar a la universitat. Com és el cas de la meva família en concret que, la penúltima generació tingui, en una gran part, estudis superiors o una

carrera

universitària.

Espero

que

Alcanar

segueixi

evolucionant

positivament i que l’última generació que ara puja pugui tenir també les mateixes oportunitats.

Una família menestral a un poble pagès

20. BIBLIOGRAFIA http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0001973.xml https://ca.wikipedia.org/wiki/Lleva_del_Biber%C3%B3 https://ca.wikipedia.org/wiki/Alcanar http://historiesdalcanar.blogspot.com.es/2016_06_01_archive.html http://www.idescat.cat/emex/?id=430043#h40 I Congrés d’Història d’Alcanar. Alcanar, 1989. Actes del II Congrés d’Història d’Alcanar. Alcanar, 2000 Actes del III Congrés d’Història d’Alcanar. Alcanar, 2010 Ferré, Carme. El Montsià. Col·lecció Les Comarques de Catalunya, núm. 30, Barcelona, 1994 Matamoros, José. Historia de mi pueblo. Tortosa, 1922 Guia de Catalunya, todos los pueblos y todas las comarcas. Caixa d’Estalvis de Catalunya. Alcanar, imatges i records. Columna Edicions. El Montsià, estructura i dinàmica socio-econòmica. Caixa d’Estalvis de Catalunya. Bel i Beltran, Agustí. Alcanar. Col·lecció La Creu de Terme.

Una família menestral a un poble pagès

AGRAÏMENTS: Evelio Montfort Rosa Castell Sancho Maria Rosa Montfort I també a la resta de familiars que m’han aportat dates de naixement i els oficis dels seus parents. Soledad Ramon Cristina Esteban Helena Fibla Tomàs Camacho I especialment a Núria Prades Sancho, la meva mare, que m’ha ajudat molt a realitzar el treball buscant informació, contactes i fotografies. I a la meva iaia, Teresa Sancho Sancho, que juntament amb la mare m’ha explicat la història familiar.

Una família menestral a un poble pagès

21. ANNEXOS

Una família menestral a un poble pagès

Annex I Escriptura de la compra d’una finca a Vinaròs feta per la Dolores Reguard Pauner.

Una famĂlia menestral a un poble pagĂ¨s