LA VERNA Preu: 3 euros N. 47 II època – Sant Jaume 2015
Revista d’Espolla
Foto portada: Mònica Bazán. L’esquellada a Baussitges Edita: Associació Cultural La Fraternal Mail i web: assoculturalafraternal@gmail.com www.espolla.org/asso.cultural Portada i maquetació: Mònica Bazán Equip de redacció: Berta Prats, Mònica Bazán, Joan Vergés, Albert Geli i Gemma Blanco
LA VERNA 07/2015
2
Han col·laborat en aquest número: Artemi Bellés, Anna Ros, escola Antoni Balmanya, Josep Maria Tegido-Mallart, Cristina Viñas, Isabel Becerra, Ajuntament d’Espolla, Francis Mallart, Ma. Lourdes Llauró, David Pujol, Dolors Vergés, Maria Rosa Moret, Puri Viñas, David Pagés, Pep Canaleta, Foment de la Sardana de Banyuls de la Marenda, Lluís Gratacós, Martha Ros Fotos: Artemi Bellés, Mònica Bazán, Roger Geli, Petra Vlasman, David Pagés, Gaspar Morer, Pere Duran Impressió digital: Copisteria Esteve Tirada: 150 exemplars Per subscriure’s per dos números (un any) a La Verna podeu fer un ingrés de 6€ al compte 2100-8212-40-0200022285 de La Caixa i notificar-ho a l’adreça de l’Associació Cultural La Fraternal: Àngel Costal, 5. 17753 Espolla. O fer-nos arribar l’import en efectiu.
Amb l’ajut de:
sumari Programa 13a. Trobada de Cantadors i Festa Major d’Estiu .............pàg. 3 Des de l’escola...............................................................................pàg. 4 Activitats culturals................................................................... pàgs. 5-11 Noticiari...................................................................................pàgs. 12-14 Ens han deixat... ..........................................................................pàg. 15 Un ral·li solidari al Marroc..............................................................pàg. 16 20 anys de La Verna, revista d’Espolla, Puri Viñas...................pàgs. 17-18 Recull de premsa: El dolmen del Mas Gamarús: citat d’antic ara identificat, Setmanari l’Empordà...............................................................pàgs. 19-20 No n’hi ha prou?, Setmanari l’Empordà..................................pàgs. 20-21 El candidat desconegut a Espolla, El Punt-Avui..............................pàg.21 Centenari Antoni Balmanya i Ros, David Pujol.......................pàgs. 22-23 L’herència de Coderch, Joan Vergés.........................................pàgs. 24-25 L’esquellada - Tria de vaca de l’Albera....................................pàgs. 26-28 Fem història: Junta parroquial del templo de Santiago de Espolla. Año 1951..................................................................................pàgs. 29-31 Racó literari: Segrest a l’Albera, Rosa Maria Moret.....................................pàgs. 32-33 Fem història: Embassament Darnius-Boadella, Joan Vergés.........................pàgs. 34-37 Entrevista: Joan Cardoner, Berta Prats.............................................................pàg. 38 Ens han escrit: La sort..., Maria Lourdes Llauró....................................................pàg. 39 Cardelús, Francis Mallart...............................................................pàg. 39 Un petó i una abraçada Maria Lourdes Llauró........................pàgs. 39-40 Coses que t’acompanyen, Maria Lourdes Llauró...........................pàg. 40 Llegenda de la Blanca i el Xibit, Marcella Brusau..................pàgs. 40-41 Rutes a peu: La vall de Portbou i el castell de Querroig.....................................pàg. 42 Botànica: Tot passejant per l’itinerari botànic, Cristina Viñas........................pàg. 43 Contraportada: Els pins de casa (sardana), Jaume Pineda i Compte.........................pàg. 44 La publicació de la revista La Verna només és possible amb la col·laboració de totes les persones que ho desitgen. Qualsevol aportació (records, dibuixos, fotografies, poemes, receptes, comentaris...) serà sempre benvinguda.
Només heu d’enviar el vostre escrit al mail assoculturalafraternal@gmail.com, o bé per correu a l’adreça de l’Associació Cultural –Àngel Costal, 5 d’Espolla–. L’equip de La Verna no comparteix necessàriament les opinions dels articles signats.
programa 13a Trobada Cantadors i festa major d’estiu Dimarts 14 de juliol 19.00h Conferència Inaugural a càrrec d’Empar Moliner 22.30h Projecció del documental Glosadors Dimecres 15 de juliol 22.30h Nit de Ball amb Carles Belda i Rafalito Salazar i les balladores Pati Rubio i Dolors Pubill Dijous 16 de juliol 22.30h Vetllada literària, amb la intervenció, entre altres, de Joan-Lluís Lluís Divendres 17 de juliol 22.30h Glosa de Vins Dissabte 18 de juliol 18.00h Eliminatòria Combat Rei o Reina de les Nyacres 21.00h Sopar de Glosadors 22.30h 13ª Trobada de Cantadors
LA VERNA 07/2015
3
descoberta de l’entorn des de l’escola
A principis de Juny vam participar en un projecte subvencionat per la diputació de Girona. Aquest projecte era adreçat a alumnes de Cicle Mitjà i Cicle Superior de les escoles de tots els municipis gironins de menys de 10.000 habitants. Totes les activitats constaven de 3 fases que es desenvolupaven en 3 dies consecutius: el primer dia i el tercer dia ens quedàvem a l’aula i el segon dia fèiem la sortida a l’entorn més proper.
Els alumnes de cicle mitjà van anar a la «Font del Conill». Allà van buscar rastres d’animals terrestres i aquàtics i els van identificar, gràcies a les guies que portaven.
Els alumnes de cicle superior van anar a una zona boscosa i allà van delimitar un espai. En aquest espai van comprovar la temperatura i la humitat; també van identificar els arbustos, plantes i arbres. Finalment van estudiar els animals que van trobar en aquell moment (va ser la part que més va agradar als alumnes).
LA VERNA 07/2015
4
marxen i comencen...
Aquest any deixen l’escola per anar a l’institut: en Marc Bassegoda, Miquel Asenjo, Meritxell Juanola, Madelen Santos i María Fernanda Arguijo.
També deixen l’escola per canvi de domicili l’Eva i en Mateu Dalmau. Durant el curs escolar també va canviar d’escola la Mafe Quintanilla. I els nous alumnes pel curs vinent seràn: l’Eros Rodríguez i en Quirc Relats a P3, i en Sergi, P5 i la Clàudia Llonch, 5è.
activitats culturals 19a Fira de l’oli i festa major d’hivern
A les 11 del matí del diumenge quan amb l’actuació dels Grallers d’Espolla s’inaugurava la 19a fira fira de l’oli i l’olivera ja podíem parlar d’un nou èxit de convocatòria Ja feia estona que els carrers eren plens de gent i que un munt parades oferien els seus productes.
Al llarg de tot el dia i com ja havien fet durant tota la setmana, els restaurants de la zona van oferir els seus menús de la “cuina de l’olivera”
Al vespre, la Companyia Macarra va posar en escena l’obra de teatre, Marit i muller: quin merder!. Comèdia, en clau d’humor, de la vida d’una parella amb les seves discussions, les seves reconciliacions, els seus records i fins i tot les seves infidelitats. El dia a dia d’un matrimoni que difícilment es posa d’acord, fet que inspira al marit a fer una reflexió sobre el per què les coses entre la parella no acaben d’anar bé. Aquesta reflexió la desmunta, a la seva manera, la tieta Encarnació (tieta de la muller), tot un personatge ple d’ironia i de caràcter potser un xic histriònic que deixa paleses les relacions dels homes i les dones a una certa edat.
A l’escenari musical de la plaça del Marquès de Camps (plaça del Dolmen) vam poder escoltar durant tota la Fira, cançó tradicional catalana amb el grup Trobasons, el grup Terral de cançó marinera i havaneres i els Trobadors de la Plana (Samuel Arderiu, Tomàs Fletxa i Xavier Baixeras). Aquest any també es van afegir a la festa una banda molt nombrosa de músics de Cotlliure que van fer un passacarrer. Com a novetat d’enguany es va posar a la plaça del Dolmen una instal·lació interactiva per a totes les edats: Lluíííííííííís!!! Vine, disfressa’t i fes-te una foto!.Meritxell Yanes (actriu, narradora i directo-
5 LA VERNA 07/2015
El dissabte a la tarda, la Cristina Viñas d’El Cau de les Marietes va fer una visita guiada pel Jardí de l’Albera tot explicant les característiques i propietats de les herbes i plantes remeieres que podem trobar-hi. Dissabte i diumenge també es va poder visitar al Paratge Natural de l’Albera l’exposició de les fotografies del 1r concurs de fotografia dels Aspres d’Empordà-Albera i del XV Concurs de fotografia de l’Albera i fer un tast de vins i una visita guiada molt especial al Celler de la mà de la “senyora Maria”, veïna d’Espolla.
ra teatral) i Judith Torres (figurinista i escenògrafa) ens van proposar aquesta instal·lació, un joc de disfresses i fotos on el públic és el protagonista. Cada persona es podia vestir de diferents personatges (pirata, vaquer, alcalde, bandoler i molts més) i fer-se fotos per guardar-ne un bon record.
Com altres anys els Castellers de Figueres van iniciar la temporada a la plaça del Dolmen d’Espolla. Aquests van mobilitzar per l’ocasió un centenar de camises liles que van demostrar el seu gran estat de forma plantant en solitari el seu castell de set.
La diada va començar amb dos pilars de quatre simultanis que van donar pas tot seguit a un quatre de sis que no va presentar cap problema en la seva execució. A continuació van aixecar novament dos pilars de quatre simultanis tot i que un d’ells va quedar en intent.
LA VERNA 07/2015
6
En segona ronda de castells va arribar el plat fort de la diada, un tres de set. Tot i que la estructura semblava aixecar-se ferma, en el moment de la carregada el castell és va deformar en el pis de quarts, que van haver de treballar de valent per tal de salvar-lo. L’actuació va finalitzar amb un quatre de sis amb agulla i un pilar de quatre.
Els més menuts van poder gaudir de les passejades amb burro d’en Joan de Rabós a l’antic camp de futbol i de les dues zones d’inflables.
Enguany es va convocar el segon concurs de fotografia Instagram, el jurat va atorgar els premis següents: el concursant que va presentar una fotografia d’una posta de sol sota el nom de Robert Escolà va guanyar el primer premi, el segon per una fotografia de nens enmarcats de Sheila Hardie i el tercer premi per Anna Valls amb una dels últims bols de la fira. El primer va rebre com a premi una garrafa de 5 litres d’oli Formentals i una visita guiada teatralitzada al Celler Cooperatiu d’Espolla per a dues persones i els dos finalistes una garrafa de 2 litres d’oli del Celler Cooperatiu. La setzena edició del concurs de llançament de pinyol d’oliva va tenir com a guanyador en Manel Gelabert amb un llaçament d’11,03m, el 2n premi va ser per en Pau Orellana, amb un llançament de 10,80m i el 3r per en Toni Rogríguez amb 10,55m. El premi consistia amb una excursió en caiac ofert per l’empresa Sk Kaiac. El jurat del concurs de guarniment de balcons i portals d’aquest edició format per Glòria Relats i Manel Aragay va atorgar els premis següents: 1r premi pel guarniment de l’Anna Ros, un mòbil espectacular fet amb fusta d’olivera que penjava d’un balcó; el 2n premi per a la Cati Boix i el 3r per a la Mònica Bazán, amb la seva torrada amb all i oli. Aquest cop
la guanyadora va rebre dues entrades per l’obra de teatre “El Crèdit” de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel al Teatre el Jardí de Figueres.
Els premis dels concursos són una gentilesa de l’Associació Cultural la Fraternal Espollenca. Els finalistes dels concursos reben un lot de productes del Celler Cooperatiu d’Espolla i tots els participants al concurs de guarniment de balcons són obsequiats amb una fotografia de la seva decoració que s’exposa a la propera Fira. El grup Sharazan va tancar la festa major d’hivern amb el ball a la Sala de la Societat un cop finalitzada la fira.
carnaval
Enguany la festa de carnaval d’Espolla es va celebrar el 21 de febrer. Hi va haver, a les 4 de la tarda, una cercavila pels carrers d’Espolla amb els Grallers d’Espolla. En principi la cercavila estava pensada per la mainada però ens vam sorprendre de veure gent del poble de totes les edats amb les seves disfresses. Després del recorregut pel poble tothom va acabar a la sala de ball on ens esperava l‘espectacle “Animanassos”, música, gresca i pallassos... i un munt de bombolles de sabó i confetti que va agradar molt al públic. Per acabar, com és costum xocolata i melindros per a tothom!.
Atès que en aquests últims anys el ball de nit no havia tingut gaire èxit de participació, es va decidir no organitzar-ho i dedicar més esforços a la festa infantil.
curs de tast de vins
Durant quatre dijous de finals de febrer i març, organitzat per l’Ajuntament d’Espolla i el Celler Cooperatiu, s’havia programat un curs d’Iniciació al tast de vins amb el sommelier Ivan Morillo. Malauradament no hi va haver un mínim d’inscripcions i es va cancel·lar el curs. Esperem que hi hagi prou interesssats/des per a la propera convocatòria.
7
activitats dels joves
LA VERNA 07/2015
L’oficina jove del Consell Comarcal ha impulsat una sèrie d’activitats per a nens i joves:
El 27 de març la Tarda de jocs, amb l’objectiu d’apendre i practicar jocs de taula i, evidentment, passar una tarda divertida.
El 31 de març, aquesta propiament pels joves, un Taller d’imatge personal a càrec de les joves del mòdul d’Estètica i imatge del curs de formació Okup’Alt, on es donaven eines i consells per a millorar la imatge.
vívid. El festival del vi
Per segona vegada el Celler Cooperatiu d’Espolla ha organitzat l’Itinerari Megalivínic el passat diumenge 5 d’abril.
Joves del Taller d’imatge personal. A baix, foto de grup dels participants al Itinerari megalivínic.
activitats culturals
L’activitat formava part de la programació del VIVID que el Patronat de Turisme de Girona i els Cellers empordanesos proposen al llarg del mes d’abril amb una bona colla d’activitats.
En el cas de l’Itinerari, com en l’edició passada, la sortida va ser al mateix Celler d’Espolla amb un recorregut que no arribava a les tres hores i que transcorria per la zona dels Vilars i del Barranc. Potser no tan generós amb monuments megalítics però amb unes vistes espectaculars sobre la plana de l’Empordà. Com ja és costum, cap a la meitat del camí es fa una aturada per servir un entrepà i fer el tast dels vins del Celler.
Val a dir que en aquesta oportunitat gairebé un centenar de persones van participar de la proposta. I vist l’èxit segurament tindrà una tercera edició.
Dins la programació del VIVID el Celler Cooperatiu d’Espolla també va incloure les visites teatralitzades al celler que es fan cada diumenge amb el títol “Tastar vins pot ser un espectacle!”.
La trobada d’Instagramers al celler.
El 4 d’abril, aprofitant el recorregut marcat per l’Itinerari Megalivínic de l’endemà, el Patronat de Turisme de la Diputació de Girona va fer una Trobada d’Instagramers.
Abans de res, un instagramer és un aficionat a prendre imatges, normalment amb el mòbil, fent ús d’una aplicació que és diu Instagram. Aquesta aplicació té la capacitat de poder modificar les imatges amb tot un seguit de filtres la qual cosa permet de millorar –o no– el resultat. En fi, abans en dèiem fotògrafs. Però el fet de rebatejar-los permet de fer convocatòries que mobilitzen tots els aficionats i entre ells comparteixen els resultats.
Si aneu al web http://instagram.costabrava.org/instavivid/ veureu el resultat de la jornada que va aplegar un centenar de participants que van sortir de la Cooperativa per passejar-se pel terme d’Espolla.
sant Jordi 2015 - abril cultural
LA VERNA 07/2015
8
El 23, diada de Sant Jordi, la parada de llibres, roses i plantes, organitzada per l’AMPA de l’escola Antoni Balmanya i Ros, va arribar puntual a la Plaça del Carme. El diumenge 26, en Joan Vergés i Pineda va fer la presentació de la seva cinquena novela, Segrest a l’Albera, inspirada en un episodi ocorregut al nostre poble durant la guerra dels carlins, al voltant de l’any 1848. La mainada a la parada de llibres muntada per l’AMPA a la plaça del Carme per Sant Jordi; a baix: l’ermita de Sant Genís durant la missa.
Tot seguit es va dur a terme el descobriment de la placa en homenatge a la sardana Espolla Aimada d’Assumpta Pagès i Lagresa i que es troba a la façana de la casa pairal de la familia Pagès, a la plaça del Carme. Una audició de sardanes a càrrec de la cobla de la Vila de la Jonquera (on s’hi va poguer escoltar la sardana Espolla Aimada i la sardana En Jacques d’Espolla) i un pica pica per a tothom varen posar fi als actes del nostre Abril Cultural 2015.
la romeria a sant Genís
Matineres com sempre, les gralles desperten els adormits. Avís indiscutible d’una nova edició de la romeria a Sant Genís. Estic avisada que aquestes matinades es reserven per l’ocasió, però arrebossada entre els llençols sorgeixen tots els dubtes. Vols dir que cal alçar-se? S’allarguen les mandres, però finalment la curiositat pot més. M’han parlat meravelles del paratge, de l’ambient, de la jornada... Així que, amunt!
Amb puntualitat britànica, els caminants han començat a enfilar el camí i em trobo que a la plaça del Dolmen ja recullen les despulles de la xocolata... Segur que era boníssima! Per sort, encara queda algú i arreplego el mocador i les indicacions per poder arribar allà on encara no he anat mai. És d’hora i el sol ja apreta, però el passeig és agradable. Espolla és enmig
d’un paratge tan ple de vinya, tan ple de bruc, tan ple d’olor, que passen tots els mals. Tot i que torna la dubitació. Trobaré el camí? El segon cop de sort se succeeix quan en una bifurcació del camí, mentre sospeso cap a on continuar, m’atrapen a bon pas un grup de caminants que també han dilatat la seva sortida. Em fan de guia i entre la conversa i el paisatge se’m fa lleuger el caminoi.
Sense més dilació, un grup de coneguts em convida a fer un nou descobriment, l’ermita de Sant Martí, un xic més amunt. Altra vegada, a les passes les acompanyen les històries il·lustrades que m’expliquen els qui coneixen com el palmell de la mà els turons que diviso. L’alegria va in crescendo.
En tornar, els musclos amenitzen el vermut. Tothom qui ha pujat a la romeria ja ha buscat una ombra sota un roure o una alzina i es disposa a esperar l’arròs que ens farà treure la gana. L’ambient és distés i continuen les converses. La imaginació em porta a temps antics i albiro com deurien ser aquelles trobades d’antany en què la manera de viure de les gents era tan distinta. Amb l’hora del cafè torna a sonar la música. L’aire és calent però no sembla afectar el bon humor ni les rialles. Entre la copa i el puro, com sembla ser tradició, m’informen del caminant més jove i del més vell que han pujat a peu fins a Sant Genís. Enguany, el més jove va ser l’Aniol Plana de Borrassà, de 9 anys, la més jove l’Eva Dalmau, d’Espolla de gairebé 6 anys i els més grans en Narcís Geli d’Espolla i la Remei Orriols de Fi-
La tradicional foto de grup a Sant Genís i preparant l’arròs.
9 LA VERNA 07/2015
Les expectatives es compleixen amb escreix. La riera fa giragonses i ofereix racons sota els arbres que conviden a seure i a remullar-se els peus. Un bon entrepà eixampla el somriure i dóna forces pel que convingui. Mentre degusto l’esmorzar m’expliquen un bocinet d’història. És difícil concretar quants anys fa que va començar la romeria, però el motiu de la processó no dista del de tantes d’altres tradicions que s’hi assemblen. El poble, antigament, era debot del Sant que guardava l’ermita i li rendien fe per demanar-li que els gaurdés de les tempestes, de les pestes i de tot tipus de malures que poguessin malmetre a les gents, als camps i al bestiar. Sense faltar a la cita i des de llavors fins ara, cada any es continuen fent serveis religiosos en honor al sant, es canten els goigs i la cançó de l’aplec per perpetuar els favors generosos de la figura religiosa.
activitats culturals
gueres, de 67 anys. Això alerta que va passant l’estona i que cal començar a pensar en tornar, per descomptat, a peu! Va passant l’estona i, sense adonar-se’n, es fa l’hora de tornar. Un bon grup de gent fem el camí de baixada seguint el riu. El viarany fa giravoltes i és ombrívol i no permet fer baixar el llistó que fins aleshores té la sortida. En arribar a l’asfalt, els raigs de sol ja són oblics. Si fins llavors no havia calgut mirar el rellotge, ara de sobte els minuts sembla que corren més de pressa. Alguns ens hem d’afanyar per no fer tard a la cita futbolera. Sota la dutxa, s’assaboreix un bon regust de romeria i se sent un pessigolleig a la panxa per la incertesa de saber si coronarem la diada amb la cirereta de la copa. Sigui com sigui, i com no podia ser d’altra manera, fins el moment el jorn ha estat excel· lent. Heus aquí Sant Genís. Gemma Blanco
Les assistents al taller de memòria: Mercè (mestra), Martha Ros, Pepita Calverol, Francis Mallart i Maria Salvatella. Hi falta la Maria Mallart, que el dia de la foto no es trobava bé.
Espolla internacional
Enguany, s’ha dut a terme a la nostra vila un curs de francès. Des de l’octubre fins al juny, un grup de set persones, espollenques i de Sant Climent, han assisitit a l’escola “Espolla Idiomes” de la Noemie Joyal, al carrer Puig del Mas, 22. Amb un excel·lent projecte pedagògic, els i les alumnes del curs s’han amarat de la llengua veïna en un primer curs que té intenció de continuar l’any vinent amb un segon nivell.
taller de la memòria 2015
Com cada primavera, torna el Taller de la Memòria. Les participants hem sigut: Maria Mallart, Maria Salvatella, Pepita Calverol, Francis Mallart i Martha Ros. Durant tres mesos la nostra professora, la Mercè, per mitjà de exercicis escrits i parlats, ens ha ajudat a mantenir i exercitar la memòria. Aquest programa també inclou unes sessions de gimnàstica encaminades a memoritzar i perfeccionar petits gestos de cada dia.
Animeu-vos i l’any que ve participeu amb nosaltres al proper taller de la memòria.
LA VERNA 07/2015
10
La foguera que es va fer a l’era, es pot distingir el campanar amb la bastida. Sobre aquestes línies algunes de les nostres gralleres tocant a Banyuls quan es va anar a buscar la flama del Canigó.
revetlla de sant Joan
El so de la gralla va marcar el tret de sortida de tota la comitiva de veïns i veïnes d’Espolla, des de de la plaça de l’Albera cap a Banyuls de la Marenda, per recollir la Flama del Canigó. En arribar, van encendre la foguera de Sant Joan a l’era de l’antic camp de futbol en Jacques i en Joel, com l’any passat, el més gran i el més jove dels espollencs, seguidament ball amb Gres-k-planet.
No va faltar l’entrepà de saussissa i el servei de bar a càrrec de l’AMPA de l’escola.
nova temporada de la piscina
El dissabte 13 de juny es va fer la inauguració de la temporada de la piscina on, a la nit, es va fer una festa amb cervesa gratuïta per a tothom fins a acabat el barril. La temporada finalitzarà el 13 de setembre.
activitats dels Roqueters
La coral d’Espolla els Roqueters ha continuat assajant i fent diferents actuacions: El gener del 2015 vàrem cantar la Missa i els goigs de Sant Sebastià.
El 2 de maig, amb motiu de l’arrossada popular organitzada per l’Ajuntament per recaptar diners per l’arranjament del nostre campanar, també vàrem cantar missa i oferir un concert de sis cançons noves del nostre repertori.
El 10 de maig vàrem ser convidats a cantar missa i concert a Capmany amb motiu de la festa de la Gent Gran. El 14 de juny a Selva de Mar convidats per la coral del poble, vàrem fer un concert de sis cançons i com a cloenda les dues corals conjuntament vàrem cantar Si em dius adéu d’en Lluís Llach.
El 24 de juny, diada de Sant Joan, el poble de Borgonyà ens va convidar per cantar la missa i els goigs de Sant Joan. Tot seguit vàrem cantar cinc cançons del nostre repertori; com que els va agradar tant varem fer un “bis” amb dues cançons més. L’última va ser Pirineu, interpretada com sempre pel nostre gran solista Josep Mª Coderch.
Associació d’Els Roqueters
casal d’estiu dels Aspres d’Empordà
Aquest any el casal d’estiu aplega els pobles del Consorci del Aspres: Espolla, Capmany i Cantallops. Cada municipi realitza les seves activitats sota el lema Va de circ! amb tastets de circ, jocs teatrals, gimcames i excurssions, de dilluns a dijous. Els divendres els tres casals es troben en un dels tres pobles.
esportiueig’15 als aspres
Del 27 de juliol al 21 d’agost als quatre pobles del Consorci del Aspres es realitzarà l’Esportiueig ‘15, activitats esportives per a joves. Aquestes activitats, totes elles amb un monitor, es faran dos dies a la setmana a cada poble i els divendres comptaran amb una trobada conjunta setmanal.
Aquesta activitat pretén ser una oferta de lleure per als joves dels nostres pobles a través de la pràctica de l’esport. I està organitzada per l’àrea de Joventut del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, el Consell Esportiu de l’Alt Empordà i el Consorci dels Aspres d’Empordà. Podeu trobar la informació i les inscripcions a l’Ajuntament.
La coral d’Espolla durant la seva actuació el 24 de juny a l’església de Borgonyà.
11 LA VERNA 07/2015
Cal fer notar que amb la incorporació a la nostra coral de la Montserrat Böesch, cada vegada que cantem missa gaudim de la seva veu quan interpreta l’Ave Maria de Schubert.
noticiari ca la Manela tanca les seves portes
Ca la Manela va obrir cap als anys vint i ara a principis del 2015 ha tancat definitivament les seves portes. Quasi cent anys d’història on s’hi ha mantingut l’ambient familiar i la cuina tradicional. Margarida Forcada va comprar la finca i va engegar el negoci juntament amb el seu marit en Pere Bassegoda. Als anys quaranta els dos fills grans van intentar portar-lo però no se’n van sortir i aleshores la Margarida va fer venir a la seva filla petita, la Manela que estava servint a Barcelona. La Manela va morir l’any 2003 amb 82 anys però la seva jove, la Clara Casellas i en Llorenç Coma han preservat la cuina de l’antic hostal. En Llorenç Coma, un carnisser de Cadaqués, va deixar l’ofici per casar-se amb la Clara i posar-se el davantal per aprendre a cuinar com sempre s’havia fet a la fonda. Ca la Manela ha estat coneguda i reconeguda per la seva cuina de sempre, les racions generoses i el bon ambient.
les eleccions municipals
LA VERNA 07/2015
12 Acte de presentació de la llista de Compromesos amb Espolla, el dia 17 de maig a la sala de la Fraternal.
El passat 24 de març de 2015 es van celebrar les eleccions municipals a Catalunya. En aquests comicis, a Espolla es van presentar dues llistes: una formada per gent del poble i una altra de gent aliena a aquest. Mentre que la primera va presentar un projecte real per Espolla, la segona era una llista de les anomenades “fantasma”, que va ser presentada pel PSC, amb l’únic objectiu d’obtenir algun vot i, en conseqüència, aspirar a alguna compensació econòmica.
Amb un cens de 343 persones, 263 espollencs i espollenques van acudir a les urnes representant un percentatge de participació del 76,68%, un tant per cent que representa un descens de participació d’un 15,61% respecte a les eleccions del 2011. En termes absoluts 80 persones no van exercir el dret a vot. La llista presentada va obtenir 234 vots, completant l’escrutini 21 vots nuls, 7 vots en blanc i 1 vot per a la llista fantasma. Així doncs, Carles Lagresa i Felip, encapçalant Compromesos amb Espolla-Acord Municipal (CEAM) va ser investit amb majoria absoluta amb un 96,69% dels vots, completant els 7 regidors a l’ajuntament que són:
Els integrants del nou ajuntament. A la foto hi falta l’Àngel Olivet.
1. Alcalde: CARLES LAGRESA I FELIP 2. LLUÍS INSA I GUIRADO 3. ANNA ROS I VILANOVA 4. ESTHER PLAZA I MASSÓ 5. ÀNGEL OLIVET I CASELLAS 6. ALBERT SENJO I COMPTE 7. JOAN VERGES I PINEDA
els grallers a les fires de la comarca
A la fira de la cirera de Llers, un dels actes centrals va ser la cercavila del grup d’Instruments Tradicionals Catalans Gra-Llers del poble, “que està agafant gran rellevància”, juntament amb els grallers d’Espolla i capgrossos de diferents poblacions com Castelló, Vilaür o
Albanyà. Aquesta cercavila va animar els carrers del municipi a partir de les dotze del migdia.
noticiari
Tampoc va faltar la música dels Grallers d’Espolla durant la 18a Fira de la Garnatxa i el Brunyol de l’Empordà celebrada a Garriguella el primer cap de setmana d’abril.
rehabilitació del campanar de l’església
L’Ajuntament d’Espolla, conjuntament amb el Bisbat de Girona, ha iniciat la rehabilitació del nostre campanar.
L’any 1951 es va realitzar una sèrie d’actuacions que varen donar un canvi d’aspecte a la part superior del campanar (podeu llegir l’article “Fem història” publicat a les pàgines 29 a 31 d’aquesta revista). En aquell moment les obres varen quedar inacabades i actualment i a causa de l’erosió i les filtracions d’aigua, la cúpula i la seva base es troben en molt mal estat. Actuacions que s’hi faran:
–Arrebossat i pintat dels paraments exteriors. –Obrir les obertures parcialment tapiades. –Posar reixes que evitin l’entrada d’ocells.
El projecte actual té un cost de 41.644’47€, del qual el Bisbat es fa càrrec del 75%. Com que el campanar no és propietat municipal, l’Ajuntament no hi pot participar amb càrrec als pressupostos municipals.
El campanar amb la bastida a mig muntar.
Imatges del dinar de germanor que es va fer a la Plaça de l’Església per recollir diners per les obres de rehabilitació del campanar.
Per aquest motiu es va engegar una campanya per a la recollida d’aportacions particulars que es va iniciar el dia 2 de maig amb el Dinar de Germanor, una arrossada que es va fer a la Plaça de l’Església. Així mateix, la campanya de recollida d’aportacions particulars continua i tothom que hi vulgui participar ho pot fer portant els diners a l’Ajuntament o fent un ingrés al número de compte ES66 2100 8212 4402 0002 5105, del qual n’és titular l’Ajuntament d’Espolla, fins el dia 31 d’agost d’enguany. Tots els diners recollits es transferiran al Bisbat de Girona, que es farà càrrec del pagament íntegre de l’obra. Diners recollits a dia d’avui: dinar 2.560€; aportacions 2.070€.
LA VERNA 07/2015
13
noticiari
llibre sobre el futbol a Espolla
A proposta de Josep Mª Coderch Bassegoda, tenim intenció de fer un recull en format llibre, on puguem gaudir d’un bell record del que ha sigut el futbol a Espolla des de l’any 1922 al 2012 (ambdós inclosos). 90 anys, gairebé representen el Centenari del club! A partir del mes de setembre d’enguany volem fer les següents passes:
–Convocar la Comissió d’Assessorament, per a traçar les línees mestres del projecte. Es proposa que aquesta comissió estigui formada per les persones que en una etapa de la seva vida han presidit el club (Agustí Cristina, Joan Geli, Xavi Ruiz, Lluís Insa... ). –Convocatòria d’una reunió general amb els interessats/des a col·laborar-hi. Tothom hi és benvingut.
Podem començar des d’ara, a fer una feina prèvia:
–Recollir tota mena de documentació impresa (premsa, fotografies...) que es refereixin al Club Esportiu d’Espolla. –Identificar els jugadors i auxiliars que surten a les fotografies.
–Recollir anècdotes que tinguin a veure amb les fotografies, composició dels equips de futbol, desplaçaments dels equips...
Nota: qui hi vulgui col·laborar sàpiga que a l’Ajuntament hi ha una carpeta on s’ha començat a arxivar-hi aquesta mena de material. Cal entregar-ho a la Carme o a la Montse. El que ens aneu deixant, una vegada fetes les còpies, us serà tornat.
És indubtable que plegats podem aconseguir un recull, que ens permeti construir un capítol bonic de la història del nostre poble!.
la forta tramuntana malmet les vinyes
Les fortes ventades de finals del mes de maig van deixar un balanç de danys considerables en 80 hectàrees de vinya del municipi d’Espolla, així com Cantallops i Sant Climent, Rabós, Garriguella, Vilamaniscle, Masarac i Agullana.
LA VERNA 07/2015
14 Els desperfectes al bany dels vestidors de futbol.
La Unió de Pagesos va demanar al Departament d’Agricultura una valoració acurada amb celeritat per tal d’indemnitzar els productors afectats.
això qui ho paga?
Un cop més actes vandàlics, aquest cop en els vestidors del camp de futbol. Les imatges parlen per si soles.
2n concurs de fotografia dels Aspres d’Empordà i de l’Albera
Es convoca el 2n concurs de fotografia amb el tema: els paisatges dels Aspres d’Emporda. Hi pot participar tothom que ho desitgi i de forma gratuïta. El termini de lliurament de les fotografies és fins el dia 16 d’octubre de 2015, inclòs i es pot fer a qualsevol dels quatre ajuntaments que formen el Consorci dels Aspres d’Empordà: Cantallops, Capmany, Espolla i Sant Climent Sescebes. Trobareu les bases senceres del concurs a l’Ajuntament d’Espolla i al seu web www.espolla.cat.
ens han deixat... Maria Casanovas i Furcada
La Maria va néixer a Espolla el 23 d’abril del 1921. Als quatre anys la María i la seva germana Carme van quedar orfes de pare i la seva infantesa no va ser fàcil. Ajudava a la família treballant la terra i les feines de la casa. Als 31 anys es va casar amb en Jaume Font Jou i van tenir un fill, en Joan.Va continuar fent les mateixes feines d’abans. Era una persona alegre que es feia amb tothom i que li agradava fer petar la xerrada. Molt caminadora, gaudia anant a caçar bolets. A casa li agradava cosir i fer ganxet. Assistia a tots els actes populars i fins que va poder va anar al ball dels diumenges. Anava a missa cada diumenge i quan no va poder la veia pel televisor. El 25 de gener del 2015 va morir als 93 anys.
Joaquima Abulí Navarra
La Joaquima va nèixer a Sant Climent l’any 1920. A casa seva tenien bestiar i ajudava repartint la llet de les vaques pel poble i altres feines de la casa. Als 26 anys es va casar amb en Lluís Llonch, que era ferrer, i va venir a viure a Espolla. Van tenir dos fills en Jaume i la Carme. De casada feia feines de pagès i les feines de la casa.
Va morir el 15 de març del 2015 als 94 anys.
Carme Casanovas i Furcada
La Carme va néixer a Espolla l’any 1919. Quan quedar orfe de pare, com la seva germana Maria, la Carme tenia 6 anys. Tota la vida va viure a Espolla. Als 22 anys es va casar amb en Lluís Coderch Carreras i van tenir dos fills en Jaume i en Josep Mª. Als 45 anys va quedar vidua. Sempre va treballar de valent en les feines de la terra i les de la casa. Era una bona persona i molt treballadora. Molt casolana i bona cuinera, feia bons apats per les festes familiars. No faltava mai els diumenges a missa ni a tots els actes religiosos. Va morir el 20 de març del 2015 als 95 anys.
Joan Navarra Bassegoda
Va néixer a Espolla el 1937. De jove va viure amb la seva família a Reus i a Barcelona. Més endavant van anar a viure a La Garriga. Allà va treballar de conserge en una escola, en una empresa de mobles i d’altres feines. Als trenta anys es va casar amb la Santa i van tenir dues filles l’Esther i la Raquel. Ara fa uns 23 anys van tornar per viure deinitivament a Espolla. Aquí, en Joan va tornar a treballar de conserge en una escola de Roses i en la construcció. Era un home alegre que es feia amb tothom. Molt conversador, bon ballador i li agradava la gresca. Era aficionat a recollir i guardar tot tipus de coses antigues. Tenia de tot. Amb la Santa havien viatjat a molts llocs. Va morir el 8 d’abril als 77 anys.
15 LA VERNA 07/2015
Era treballadora, a casa li agradava cosir i cuidar les seves plantes, llegir i veure les series de la “tele”. Era molt aficionada a ballar sardanes i escoltar-les a casa. Li agradava, els diumenges, anar al ball del poble. No faltava mai a fer petar la xerrada amb les altres dones ja fos a la pedrera o al carrer de la piscina.
un ral·li solidari al Marroc
El nostre veí David Pagès junt amb els joves Enric Vila, de Vilamaniscle i en Jaume Machado i Jordi Blanchart, de Sant Climent Sescebes, van iniciar el 28 de març a Meknès (Marroc) el Ral·li Clàssic Solidari de l’Atlas al damunt de dos cotxes, un Nissan Terrano i un Nissan Patrol, amb més de vint anys d’antiguitat, tal com marcaven les premises.
Els quatre joves altempordanesos en un dels poblats on van deixar l’ajuda humanitària.
LA VERNA 07/2015
16
Per a tots ells era la primera experiència en un ral·li i malgrat haver quedat en les posicions 16a i 27a estan molt satisfets perquè els cotxes van aguantar prou bé –tot i que durant un parell de dies van tenir problemes amb el sistema de navegació–, i també per l’objectiu assolit de portar ajuda humanitària als diferents poblats per on passava la ruta. De fet, la mateixa organització del ral·li lliurava als participants una caixa solidària que els mateixos pilots repartien. A més els per a tots ells quatre participants altempordanesos també portaven material propi i mateera la primera rial escolar cedit pel Patronat de Tuexperiència en risme per aquestes zones necessitades un ral·li i estan del Marroc. Aquesta edició del ral·li va acabar el 5 d’abril amb un recorregut renovat que passava per indrets molt dispars: des de la subserralada de l’Alt Atles fins a la planura de Tafilalet o les dunes d’Erg Chebbí passant per les poblacions de Zaida, Er Rachidia, Erfoud i Merzouga. Un ral·li amb rera fons social però competitivament exigent.
molt satisfets per l’objectiu assolit de portar ajuda humanitària als diferents poblats per on passava la ruta
El que més destacarien d’aquesta experiència és haver estat tant a pobles nòmades, com a grans ciutats, coneixer paissatges molt heterogènis i cultures diferents. També la gran camaraderia que hi havia entre tots els participants que, malgrat ser rivals de cursa, hi havia molt de companyerisme i amb els que hi van viure grans estones que no podran oblidar.
20 anys de la Verna, revista d’Espolla
La Verna compleix 20 anys el proper setembre. Va néixer de les ganes de donar veu a la llavors recent formada Associació Cultural. Aquesta la formaven un grup d’espollencs engrescats en dinamitzar el poble aprofitant els grups existents i les activitats que organitzaven. L’Associació volia aplegar el màxim nombre de persones i donar resposta a les diferents inquietuds i interessos de grans i petits.
la grandesa de La Verna està en els petits tresors que guarda en el seu interior
El número 0 va veure la llum l’11 de setembre de 1995, va ser un nadó una mica escanyolit però il·lusionat pel camí que començava. No hi van faltar paraules d’encoratjament de les institucions locals i de les revistes o associacions dels pobles del voltant. Ben aviat però, els editors i col·laboradors la convertirien en una revista entranyable i esperada.
Els anys varen anar passant i d’editar-se manualment amb fotocopiadora, provar diferents formats més o menys encertats i passant per diferents periodicitats ens arriba ara amb l’aspecte d’una jove elegant i amb caràcter.
Però la grandesa de La Verna està en els petits tresors que guarda en el seu interior. Us asseguro que ha estat un plaer rellegir molts dels articles de La Verna, quant d’entusiasme i il·lusió per participar i col·laborar, per enriquir cadascun dels números! Memòries dels més grans, notícies dels escolars, anècdotes locals, poemes, suggeriments, queixes, rèpliques, receptes, tradicions, entrevistes, literatura, relats, itineraris, meteorologia, futbol i un llarg etcètera que, La Verna, tota discreta ella, guarda fidelment. Quanta vida pot tenir un poble!
He dubtat en mencionar-les però al final m’he decidit i demano perdó per endavant si he fet algun oblit:
–Classes de ball de saló –Cursos de català i d’informàtica –Cursos d’història i de literatura –Col·laboració en el curs de mestratge en música tradicional i popular –Organització de la festa de la Vellesa –Formació d’un grup de teatre –Habilitació d’un espai pels joves i d’una sala de lectura amb accés a internet –Projecció i edicions de vídeos relatius al nostre entorn –Concurs de pessebres i continuació i renovació del tradicional concurs de dibuix pels més joves aprofitant els 20 anys d’existència donant-li el nom de Memorial Joan Cos
El disseny de La Verna ha anat canviant en aquests 20 anys: a dalt el número 0 que va sortir l’11 de setembre de 1995; al mig en un nou format i en color, el número 28 de juliol de 2005; a baix el primer exemplar de la 2a època, tal i com és en l’actualitat.
LA VERNA 07/2015
de totes les activitats que s’han dut a terme en aquests 20 anys, un parell han fet conèixer el nostre poble arreu del territori.
Repassant els números un s’adona de la quantitat d’activitats que s’han portat a terme en aquestes dues dècades. Algunes molt útils i interessants en un moment donat, d’altres que varen ser divertides mentre es varen portar a cap, moltes que tenen continuïtat avui, alguna de recent incorporació i un parell que han fet conèixer el nostre poble arreu del territori.
17
20 anys de la Verna, revista d’Espolla
–Organització de les Jornades Literàries per Sant Jordi –Celebració del dia de la dona treballadora –Exposicions de diferent temàtica –Recull de fotografies antigues –Xerrades a càrrec de personatges populars –Cinema a la fresca
LA VERNA 07/2015
18 Les dues fotos superiors són del lliurament de premis del Memorial Joan Cos. Sobre aquestes línies els actes d’homenatge als dos maquis morts a Espolla el 1949, en motiu del 50è aniversari. A baix, l’exposició de l’obra de l’arquitecte J.A. Coderch de Setmenat.
–Campanyes per netejar l’ermita de Sant Genís –Edicions de llibres, fascicles i fulletons per recollir el patrimoni local en diferents àmbits –Col·laboració en el Fons Català de cooperació al desenvolupament –Col·laboració amb altres entitats culturals de l’Albera –Excursions als voltants del poble i no tant al voltants, que vam arribar fins a Jesús! –Organització del casal pels més petits –Concerts –Competicions –Organització de la Fira de l’Oli i la Trobada de Cantadors
Tot aquest reguitzell d’activitats és el resultat del treball de moltes persones disposades a posar el seu granet de sorra perquè Espolla tingui una vida cultural rica i perquè ens sentim orgullosos de formar part d’aquesta comunitat. I aquest repàs de la vida de La Verna acaba amb un fragment de l’editorial del número 0:
…”Doncs sóc aquí per ésser la teva expressió, per ésser un espai de diàleg i opinió sincer i obert, per ésser l’expressió del treball i l’estudi, l’esbarjo i la reflexió. Fonamentalment sóc aquí per compartir amb tu i els vilatans d’Espolla la vida de cada dia.” I això és i ha estat La Verna. Li desitgem una llarga vida, a ella i a l’Associació Cultural!
Puri Viñas
el dolmen del Mas Gamarús: citat d’antic, ara identificat recull de premsa
El primer a assenyalar la possible existència d’aquest dolmen va ser Manuel Cazurro Ruiz en el seu conegut llibre sobre megalitisme de la província de Girona publicat el 1912, ara fa més de cent anys: “… el dolmen que parece que existe en el Mas Gamarús de Requesens, del cual no poseo más datos”. La notícia la va recollir Lluís Pericot García que, al seu torn, va recollir segurament més informació quan als anys vint del passat segle va excavar i publicar alguns dòlmens d’Espolla, juntament amb Pere Bosch Gimpera. En la seva tesi del 1925, revisada al 1950 informa: “Requesens (La Jonquera) –Mas Gamarús– citado en Cazurro. Noticias particulares confirman su existéncia así como permiten suponer que existen otros en la comarca, no dados a conocer todavía”.
També, en la dècada dels vuitanta del passat segle, nosaltres mateixos, amb altres membres del GESEART, vàrem explorar repetidament els entorns propers al Mas Gamarús, sense trobar-lo, bo i tenir informació indirecte d’un antic bosquerol de la Jonquera que assegurava que anys enrera havia vist un dolmen en aquells paratges.
Finalment però, devem la seva redescoberta a David Vergés Boix d’Espolla que va localitzar-lo el passat 29 de novembre del 2014, sota la pluja torrencial del temporal de llevant. Anteriorment, sembla que aquest dolmen ja era conegut d’un antic guarda d’aquesta finca que al seu torn va mostrar-lo als propietaris de l’indret. Val a dir però, que cap d’ells va donar-ne notícia.
situació
El monument està situat en els vessants mitjans de migdia del puig de la Carbassera (1001m) a tocar de la cota 700m, enlairat damunt el fondal on es troba, a ponent, el Mas Gamarús des d’on es pot accedir per la pista que travessa els còrrecs del Pas del Faig i de la Canal Grossa, més avall de la font de l’Arcada. També s’hi pot accedir pel sector de llevant per la pista del Pas de la Figuera, sota la font de la Verna. El seu entorn actual és un bosc vell i esclarissat de roures, faigs, aurons i alzines.
El recorregut total del circuit que ens ha calgut fer per anar al dolmen ha estat d’uns 25 km perquè les pistes actualment es troben en força mal estat i en alguns trams gairebé són impracticables. De fet, en algun lloc estaven barrades a causa dels recents aiguats de llevant de finals del passat novembre.
Dolmen del Mas Gamarús. Foto extreta del web: megalitisme.blogspot.com
19 LA VERNA 07/2015
El veí d’Espolla, David Vergés Boix, va localitzar, el passat mes de novembre, el dolmen del Mas Gamarús, un nou element del megalitisme de la comarca. El Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional (GESEART) l’ha afegit al registre de troballes.
recull de premsa
Cal tenir present que aquest dolmen està situat en una finca privada i tots els accesos es troben tancats pels corresponents portals. S’ha de sol·licitar el permís dels propietaris per poder-hi entrar. Per la nostra part donem les gràcies a Marta Carola que ens va facilitar l’oportunitat d’estudiar-lo, el dia 16 de desembre del 2014, mentre bufava una gèlida tramuntana.
el monument
Es tracta d’un sepulcre de corredor antic amb cambra trapezoïdal curta, que devia comptar amb un passadís d’accés, no gaire llarg, de paret seca o de lloses. Queda en un pendent força inclinat, per damunt de la pista, per la qual cosa la cambra està atrinxerada per la banda de capçalera. Es veuen restes del túmul, fet de blocs de pedra i terra, a cada banda de la cambra i al seu davant. Feia uns 6,5m i devia acabar amb un mur de pedra seca, que contenia el pedregar intern. El dolmen està fet de pissarra i té una orientació cap al sud/sud-oest (190º+/-10º).
La cambra conserva visibles 5 lloses in situ (lateral esquerre, capçalera, dos laterals drets i la llosa dreta que empetitia l’entrada, abans del corredor), mentre que la coberta jeu davant seu a la dreta. Només el primer lateral dret (> de 100cm) i l’esmentada llosa de l’entrada (> de 85cm) conserven la seva alçada original, la resta estan arranades. Les mides internes de la cambra són: 1,7m de longitud, 1m d’amplada i 1m d’alçada. No es veuen restes visibles del passadís d’accés, tot i que una excavació acurada segurament permetria trobar-les. Sembla que la cambra va ser excavada (buidada) d’antic, perquè presenta un forat al centre. Malgrat això, no hem detectat en superfície cap mena de material arqueològic o antropològic que pogués procedir de l’interior de la cambra. Aquesta mena de sepulcres de corredor de cambra trapezoïdal curta són els més corrents a l’Albera-Serra de Rodes i Cap de Creus. La seva construcció es pot situar en la segona meitat del IV mil·leni aC (3400-3000 aC), a inicis del neolític final.
LA VERNA 07/2015
20
Enric Carreres i Josep Tarrús, membres del Geseart. Empordà / Dimarts, 6 de gener del 2015
encara no n’hi ha prou?
L’Albera és un parc natural amb una riquesa i una bellesa sense precedents. El paisatge és impressionant, els animals que hi viuen són nombrosos i és un lloc amb història i varietat increïble. El parc és una àrea protegida i això és lògic: és un Paratge Natural d’Interès Nacional! El que és totalment incomprensible és que hi hagi, al voltant del parc, un camp d´entrenament on els soldats espanyols realitzen exercicis que ignoren per complet el caràcter protegit i únic del Parc, així com la presència de nuclis habitats als seus voltants. Cada any hi realitzen exercicis de tir amb foc real que causen perill per als veïns i incendis, que només es poden apagar utilitzant mitjans aeris.
Molts diners gastats, i no per part de l’exèrcit, i molta gent que s’esforça per extingir els focs que estan deliberadament creats pels militars, moltes vegades durant temporades on queda prohibit, per a tothom, encendre una barbacoa perquè hi ha plans Alfa activats. Bombes que es llancen, any rere any, causen incendis que afortunadament encara no han arribat a la magnitud que podrien aconseguir... Els exemples són abundants! Si només un cigarret mal apagat a la Jonquera
va poder transformar una gran part de l’Empordà en cendres, què podria causar una bomba?
al mateix lloc on cauen les bombes, podem visitar el dolmen de Fontanilles i el menhir de Rocs Blancs, que es troba en estat deplorable, ja que sembla que hagi sigut tirotejat. Fins i tot fa unes setmanes hi havia una bomba no explotada just al costat
recull de premsa
I per si això no fos suficient, afegim que, al mateix lloc on cauen les bombes que es tiren, podem visitar un dolmen (el dolmen de Fontanilles) i un menhir (el menhir de Rocs Blancs), que es troba en estat deplorable, ja que sembla que hagi sigut tirotejat. Fins i tot fa unes setmanes hi havia una bomba no explotada just al costat.
Encara no n’hi ha prou? Si al vessant nord del camp de tir hi trobem el Parc de l’Albera, al vessant, sud una part del camp, en concret la zona de caiguda de projectils, confina amb un espai protegit per la Xarxa Natura 2000, xarxa de protecció d’àmbit europeu per a espais amb un alt valor ambiental i on també podem trobar dòlmens i menhirs. Per cert, els Estanys del Torlit, inclosos a l’espai del camp de tir, els trobem també a la Xarxa Natura 2000.
El que és sorprenent és que no hi hagi protesta dels ciutadans! Tothom ho deixa passar amb indiferència. Com dient: “Són els militars, fan el que volen, passen de nosaltres”. Evidentment, això no pot seguir així! La política, en primer lloc, hauria de protestar aquí amb veu poderosa! Deixarem que es cali foc un dels parcs nacionals més bonics de Catalunya per culpa de l’exèrcit espanyol?
el candidat desconegut a Espolla
A les municipals a Espolla es presenta un partit conegut, el PSC, amb un candidat desconegut, en Sergi Perez Samos. De fet, tot la llista és desconeguda. Ni el mateix Sergi sap qui hi ha. El Facebook té aquestes coses: et permet trobar algú que es presenta per alcalde, saber la seva edat –és jove-, que estudia dret, que entrena un equip de bàsquet i tenir-hi una conversa per xat. Tant és la feina de la gent d’Espolla que porta setmanes reunint-se per acabar elaborant una llista i un programa. Els interessos dels partits que confeccionen aquestes candidatures de desconeguts són uns altres. I res té a veure amb les necessitats del lloc on es presenten.
Només desitjo dues coses: que en Sergi intenti ensenyar a jugar net al seu equip de bàsquet i que el PSC reculli el que sembra. Josep Maria Tegido-Mallart. El Punt Avui, 30 d’abril de 2015
21 LA VERNA 07/2015
(Aquest és l’escrit que un grup de veïns dels nuclis de Vilartolí (Sant Climent Sescebes) i Els Vilars (Espolla) van fer arribar al Setmanari de l’Alt Empordà –publicada el 26 de maig– per denunciar els efectes de les maniobres militars que fan els soldats del campament de Sant Climent Sescebes, ja que consideren que ho estan realitzant dins del paratge de l´Albera, declarat d’interès natural. La carta de denúncia ha estat signada per Martijn van den Berg, Barbara Magugliani, Joan Carles Torres Miguel, Petra Vlasman, Josep Maria Tegido Mallart i Valérie Espinasse)
salvar el país a través de l’escola Centenari de la mort d’Antoni Balmanya i Ros (La Bisbal d’Empordà, 1846 – Espolla, 1915) Vint-i-cinc anys enrere el nom d’Antoni Balmanya era, per a mi, un apunt que en feia l’historiador bisbalenc Pere Lloberas en un dels seus llibres. Era una referència d’en Salomó Marquès a les seves classes d’Història de l’Educació, que l’esmentava com a un dels precursors de la renovació pedagògica a l’Empordà. Era el nom d’un premi de pedagogia que es convocava a Barcelona. I no gaire res més... Quan vaig decidir estudiar-lo em vaig trobar amb un article d’en Jordi Galí a Serra d’Or, del 1965; amb una petita nota a l’Enciclopèdia Catalana (que després vaig veure que equivocava la data de naixement i el lloc de la mort); amb un article al Punt Diari, escrit per l’inspector Lluís M. Mestras... Ja era alguna cosa, que satisfeia una part de la meva curiositat, però no en feia prou.
LA VERNA 07/2015
22
El mestre amb els seus alumnes. El de la mà a la butxaca és en Pepet Cotó. L’edifici que era l’escola de nens al carrer del Relliquer amb carrer de les Feixes. En Balmanya és al balcó. L’escola de nenes, que portava la seva dona, Maria Carlas, era al carrer de Rabós cantonada amb el carrer de Mollet.
Així fou que em vaig animar a estudiar, més a fons del que s’havia fet fins aquell moment, la vida i l’obra del mestre Balmanya. Fruit d’aquella investigació –era la primera que feia i, per tant, tenia algunes mancances– en va sortir el llibre El mestre Antoni Balmanya i Ros. Un iniciador de la renovació pedagògica a Catalunya, que va ser presentat al local de la Fraternal el diumenge 26 de juliol de 1992. Guardo un bon record d’aquell acte –entranyable–, el qual es va aprofitar per a posar nom a l’escola i per a col·locar una placa commemorativa a la casa on vivia. M’agradaria esmentar a en Jaume Coderch i a en Lluís Gratacós, que van ajudar-me en aquell projecte, i voldria tenir també un record per a Joan Calverol –que ens va deixar el maig de 2003–, que em va donar tot el suport que va poder. Després, anys més tard, vaig tenir com a alumna la seva néta Judit, quan estudiava per a mestra a la Facultat de Psicologia i Pedagogia... Però, qui va ser, doncs, l’Antoni Balmanya i Ros? Tothom està d’acord en dir que va ser un dels precursors de la renovació pedagògica a Catalunya, abans de l’embranzida que va agafar l’escola durant el primer terç del segle XX. La seva tasca al capdavant del col·legi públic d’Espolla durant quaranta anys és exemplar, fins al punt que l’any 1881 la seva escola fou declarada model, d’acord amb el que preveia l’article 114 de la Llei Moyano de 1857. Rebé la Creu d’Isabel la Catòlica i la Creu d’Alfons XII. Actualment hi ha dues escoles a Catalunya que porten el seu nom, la d’Espolla i una de Barcelona. Antoni Balmanya va néixer a la Bisbal d’Empordà el 7 d’octubre de 1846 i en aquesta població va anar a l’escola de nois que regentava el mestre Joan Clarà. A quinze anys va fer-hi d’ajudant. El 1863 va anar a estudiar a la Normal de Girona, el 1867 el van nomenar mestre interí de Castell d’Aro i, el 1868, mestre d’Espolla, d’on ja no es va moure mai més. La seva muller, Maria Carlas, era la mestra de l’escola de noies. No van tenir fills.
Si tenim en compte l’estat general de l’ensenyament en l’època en què va viure Balmanya, la seva escola sobresortia molt per sobre de les altres. Al llarg de la seva trajectòria va anar creant un museu escolar que era visitat i elogiat. Un excursionista que el va visitar el 1906 va deixar escrit: «Si em pregunteu què hi ha, us diré que de tot i força: mostres vegetals, fòssils, restes arqueològiques i prehistòriques, productes del regne animal, monetari... És un veritable museu com hauria d’existir a cada poble per donar claredat a les idees, fer pràctiques i lliçons interessants.»
centenari Balmanya
El 1881 Antoni Balmanya va publicar un Primer libro de lectura manuscrita, del qual es feren més de trenta edicions. El desembre de 1886
l’escola durant el primer terç del segle XX
Hem dit en començar que Jordi Galí va escriure un article a Serra d’Or, datat el gener de 1965, on donava a conèixer alguns aspectes de la seva vida i de la seva obra. El text, titulat Antoni Balmanya. Mestre de minyons, acabava amb unes frases, que són les que també vaig utilitzar per tancar el meu llibre: «Em penso que cal fer un esforç per veure amb tota la seva grandesa aquestes figures simples, sòlides i netes, com la de Balmanya. Repetint una frase cèlebre de Saint-Exupéry, us diré que salvar el país potser no és sinó continuar honestament, tossudament, dignament, fent de mestre públic a Espolla». Salvar el país a través de l’escola. Creure en el poder de l’educació a l’hora de crear ciutadans responsables. Fa molts anys, de tot això, però el missatge és ben actual. David Pujol i Fabrelles, mestre i pedagog
Dues de les aules on es poden apreciar els armaris plens d’objectes del museu escolar.
23
En Balmanya al Menhir de la Murtra, al terme de Sant Climent Sescebes.
LA VERNA 07/2015
l’obra va ser declarada d’utilitat per l’ensenyament i l’any 1888 va ser premiada amb una medalla de bronze a l’Exposició Universal de Barcelona. Va participar en la fundació de la Fraternal i va ser secretari i president de l’entitat en diversos moments de la seva història. També va col·laborar activament a la Unión del Magisterio, que tenia com a una de les finalitats implantar entre els mestres un sistema d’ajudes mútues en cas de Tothom està malaltia, defunció, etc. Va ser el delegat, d’acord en dir a Espolla, de l’Associació Catalanista que va ser un d’Excursions Científiques, en el butlletí de la qual va donar-hi a conèixer diverdels precursors sos monuments megalítics de la zona. de la renovació El 1886 va descobrir la necròpolis dels pedagògica a Vilars, un jaciment datat entre l’edat del Catalunya, abans bronze i la del ferro.Va morir a Espolla el 20 de març de 1915, a l’edat de 68 de l’embranzida anys. Enguany es compleix, doncs, el que va agafar centenari de la seva mort.
l’herència de Coderch
LA VERNA 07/2015
24
El passat mes de gener s’inaugurava a Barcelona l’exposició “L’herència de Coderch”, amb motiu del 101 anniversari del naixement de l’arquitecte José Antonio Coderch i de Sentmenat (Barcelona 1913, Espolla 1984) figura fonamental de l’arquitectura espanyola després de la guerra civil i referent de nombroses generacions posteriors.
En motiu de l’exposició sobre l’arquitecte Coderch a Barcelona parlem amb l’Agustí Cristina Pineda, que ens explica com s’assabentava de la citada exposició: “Mentre amb la meva dona estàvem de viatge, ens trucava l’Anna Coderch Jiménez, filla de José Antonio per informar-nos de l’exposició ubicada a l’empresa MINIM en memòria de l’obra del seu pare”. Una exposició que, en principi, havia de durar fins finals de febrer però, donat l’interés despertat per la mateixa, es prorrogaria durant un temps.
L’exposició consta de tres parts: en primer lloc s’hi poden observar alguns elements representatius de les obres de l’arquitecte Coderch; en segon lloc alguns dels objectes personals i en darrer termini, un documental produït amb motiu de la mostra titulat “Recordando a Coderch”, que dirigeix Poldo Pomés i en què participen arquitectes com Oriol Bohigas, Oscar Tusquets, Carlos Ferrater, Federico Correa o Rafael Moneo.
Entre els objectes personals del senyor Coderch podem observar-hi unes quantes pipes, cartes de tipus professional, una ampolla de whisky i fotografies diverses. Entre aquestes, la seva casa pairal a Espolla. A l’entrevistat li causava certa emoció contemplar els retrats del seu pare, Miquel Cristina, amb el relojero de Espolla, Pere Furcada, conegut com a Pere Rei (Cal Rei). En una altra, també hi està present la seva mare Anna Pineda. L’Agustí ens confirma que veient el documental, involuntàriament, rememorava uns vint-i-cinc anys de la seva vida. Manifesta que el que es veu a la pel·lícula, ja li havia explicat l’arquitecte Coderch, amb qui solia tenir alguna conversa freqüentment. (Cal tenir present que estem parlant d’una època compresa entre els anys 1960 i 1980 aproximadament).
Coderch va viure les acaballes del franquisme i l’inici de la democràcia de manera molt singular. Pels franquistes, segons l’Agustí, en Coderch era un antifranquista i pels demòcrates, un franquista. Els seus singulars comportaments, ideològicament, no permetien classificar-lo fàcilment, com era exigible pel Règim a tota persona, i més amb cert poder d’influència en la comunitat. Els franquistes tenien les seves justificacions per emmarcar-lo així políticament: quan Coderch coincideix amb Manuel Fraga Iribarne, aleshores Ministre de Turisme del Règim, en la inauguració de l’hotel número 1000 de Mallorca dissenyat per l’arquitecte Coderch, el ministre li fa unes observacions respecte a la construcció de l’edifici. Coderch de Sentmenat va reaccionar iradament provocant un silenci sepulcral en un moment de l’acte inaugural: “señor ministro, yo nunca me atrevería a decirle cómo debe llevar usted el Ministerio de Turismo, en consecuencia, absténgase Ud de atreverse a decirme como debo diseñar”. Una altra actuació memorable de Coderch, contrària a la gestió franquista, fou quan un arquitecte de l’Ajuntament de Barcelona li denegava un permís d’obra; sembla que esperant cert tipus de recompensa. L’agosarat arquitecte municipal se n’endugué un parell de sonores bufetades. L’arquitecte Coderch sortia immediatament del despatx municipal amb el corresponent permís d’obra a les mans. Coderch era molt amic dels seus amics, encara que no fou una persona que cerqués precisament la popularitat. A l’arquitecte Emílio Donato, conegut per la seva militància en el PSUC, durant una temporada no li resultava fàcil trobar feina degut a les seves inclinacions polítiques i fins i tot, penjava d’un fil que no el tanquessin a la presó. Força desesperat,
anà a veure en Coderch. Aquest, després d’escoltar-lo, li digué: “Cógete a tu familia y te vienes a vivir a mi casa. Mañana mismo empezarás a trabajar como arquitecto en mi estudio”. I així va anar...
l’herència de Coderch
Al mateix poble d’Espolla també es va generar una actuació que deixa entreveure una persona poc amiga del poder de l’època. Les contínues “maniobres militars” en el poble veí de Sant Climent Sescebes alteraven fins a tal punt la vida de la gent del poble d’Espolla que no s’aconseguia descansar. Coderch denunciaria aquesta armamentística activitat frenètica realitzada a hores intempestives. Representava un nou enfrontament amb el Règim. Al cap d’un temps hi hagué un judici a Barcelona per la denúncia presentada però no es donà cap rellevància a la mateixa i es va acabar com el rosari de l’Aurora. Instal·lada la democràcia, sembla que les relacions amb el poder tampoc millorarien significativament. La desconfiança de Coderch amb els polítics esdevenia ratllant a malaltissa. Tenia uns cops de geni que el feien temible a tota persona que aconseguia contrariar-lo excessivament. L’Agustí mateix se n’enduia esbroncades per defensar posicions liberals segons el corrent de la “nova època” i que Coderch titllava d’absurdes. Ara mateix, al cap de 30 anys d’aquelles sonores discussions, l’Agustí creu que les idees que tant contrariaven Coderch i l’alternativa que les hi donava, s’han acomplert.
Un dels problemes que, puntualment, preocupava al poble d’Espolla fou el dictamen que més d’un arquitecte havia fet respecte al que patia l’estructura de l’església parroquial de Sant Jaume: semblava que el campanar anava carregant-se progressivament en una de les voltes, (entrant, la darrera a mà esquerra, propera a l’altar) i on hi havia el confessionari i les cordes per tocar les campanes. Els dictàmens deien que s’havia d’enderrocar i com a alternativa, que el poble rebutjava, construir una església nova de petites dimensions. Coderch féu un parell de visites a l’església. Per a ell només calia reforçar la volta damunt la qual el campanar anava carregant progressivament. Així es féu i... continuem amb la mateixa església!.
Quan va tocar cobrir la teulada, Coderch va encarregar a Miquel Cristina les bigues que caldria posar-hi. En Miquel aniria a Figueres i es deixaria convèncer pel venedor d’unes bigues molt bones acabades de sortir al mercat, d’una fortalesa i qualitats fora de dubte. En Miquel va pensar que fóra bo comprar-les. Al cap d’un parell de setmanes, Coderch passaria a revisar l’obra i començaria felicitant els treballadors per com treballaven, però aviat els deia: “Todas estas vigas hay que sacarlas”. Mostrant incredulitat els receptors de l’ordre, els explicava que amb la humitat no donaven prou bon resultat, que ell no les posava mai i dubtava molt que ho arribés a fer. I, al cap dels anys, tothom ha pogut comprovar els efectes de l’aluminosi. L’Agustí vol remarcar el respecte i gran amistat que sempre ha unit la seva família amb la del senyor José Antonio Coderch i de Sentmenat.
Joan Vergés i Pineda, 27 de juny de 2015
LA VERNA 07/2015
L’Agustí vol afegir un parell d’anècdotes que ajuden a entendre la normal controvèrsia envers el caràcter de la persona: quan feia restaurar la casa pairal al Puig del Mas a la que ell deia “El Mas del Puig”, sovint copsava l’estat d’ànim dels treballadors, entre aquests: Comes, Pairet, Met Pistol, Àngel de la Manela... i els treia una ampolla de vi d’excel·lent qualitat i també una de whisky. El vi solia tenir prou èxit però aquell licor del qual cap dels treballadors n’havia begut mai, no. Abans d’acomiadar-se els deia: “trabajen pero no se cansen”. El costum de l’època era que als constructors tothom menava la pressa, aquells consells semblaven fora de lloc i de temps. La mitja rialla dels treballadors ho deia tot.
25
A dalt dues fotos de la casa pairal d’en José Antonio Coderch a Espolla; a baix un retrat de l’arquitecte Coderch a Espolla. Fotografies de l’exposició “L’herència de Coderch”. Fotografia © Archivo Coderch. Cortesia de Pati Nuñez Agency.
l’esquellada - tria de vaca de l’Albera
El dilluns 16 de febrer l’Associació Via Pirena juntament amb l’Associació Baussitges de Vaca de l’Albera van organitzar la festa de l’esquellada per gaudir d’un dia festiu i salvaguardar aquesta tradició.
L’esquellada és una cerimònia anual que tradicionalment es feia un dia al gener o febrer. Consistia en fer baixar totes les vaques de la muntanya per revisar les esquelles, fer-ne el recompte i recollir els vedells, una part dels quals es pagaven com a compensació pel lloguer de la finca. Com que feia falta molta gent per fer l’esquellada, tot s’acabava amb un dinar on es menjava un plat típic, la blanqueta (vedella de l’Albera estofada amb farina i vi blanc, un plat fàcil i boníssim) i sempre s’acabava cantant i fent aquelles coses que es fan a les sobretaules de pagès. Avui s’aprofita per crotalar i censar animals, fer tractaments sanitaris, implantar bolus ruminals i seleccionar els exemplars genèticament més pròxims a la vaca de l’Albera, espècie protegida i en perill d’extinció.
LA VERNA 07/2015
26
Els pocs exemplars que resten actualment de vaca de l’Albera procees tracta d’una raça deixen de l’explotació ramadera de la que cal conservar finca de Baussitges, on uns 400 exemi fomentar per la plars viuen en quasi total llibertat. Es tracta d’una raça que cal conservar i seva importància en fomentar per la seva importància en el manteniment del el manteniment del patrimoni genètic patrimoni genètic i paisagístic de Catalunya. La vaca de l’Albera basa la seva alimentació en i paisagístic de la vegetació dels boscos i prats que té Catalunya el seu abast, amb especial predilecció pels fruits i brots tendres del faig (per això també s’anomena fagina), i en certs moments de l’any es fa una aportació d’aliment suplementari. És una raça forta i resistent, molt ben adaptada al fred de l’hivern, àgil i de petita estatura, capaç de desplaçar-se per terrenys molt accidentats. Aquesta adaptació permet que sigui molt útil en la neteja de boscos i prevenció d’incendis. En una esquellada intervenen quatre agents: el propietari amb les feines de manteniment (revisió de les esquelles i els cròtals o identificacions, retallar les banyes i tallar un tros de la cua per identificar-les); el veterinari que fa les proves de sanitat, la vacuna de la tuberculina (que es fa un cop l’any) i extracció de sang per analitzar-la; un representant de La Universitat Autònoma de Barcelona que fa la tipificació de la raça de l’Albera i s’encarrega de posar un xip de control –la bola ruminal– a l’estómac dels exemplars adults per poder identificar-los quan perden els cròtals; i per últim els veterinaris de l’administració que fan el control de cara a les subvencions. S’aprofita que tot el ramat passa per la mànega perquè cadascú faci la seva tasca.
Es fa una esquellada per a cada ramat. La finca de Baussitges, propietat de la familia Carola, en té tres: el ramat de les Freixes –120/130 exemplars–, el ramat de Corbera –65/85 exemplars– i el ramat de Sant Genís –uns 110 exemplars. A més, s’han d’afegir els escamots descontrolats. Ja fa temps que hi ha algunes vaques descontrolades que es mouen fora d’aquesta finca i fan malbé marges de camins, vinyes i oliveres; això genera problemes als veïns de les finques veïnes i provoca conflictes al municipi.
En cada cròtal apareix una sèrie de dues lletres i dotze números, que identifiquen cada animal. Les lletres corresponen al país (en aquest cas ES) i a continuació 2 números que són aleatoris, 2 que corresponen a la comunitat autònoma (per a Catalunya 09), 4 que són el número de sèrie i els 4 últims el número de l’exemplar. Les varietats de vaques dels ramats de l’Albera són:
- La Vaca Fagina també dita vaca del bosc, vaca del fages i vaca de l’aglà, és una vaca pirenaica degradada. - La vaca de l’Albera negra
- La vaca gris, que prové de la Gascona, una barreja de la Morucha de Salamanca i la Bruna dels pirineus. Són molt resistents.
la vaca de l’Albera basa la seva alimentació en la vegetació dels boscos i prats que té el seu abast, amb especial predilecció pels fruits i brots tendres del faig (per això també s’anomena fagina)
Les vaques més antigues són les més fortes i resistents i prevaleixen sobre les altres. És necessiten 20 de selecció per perfeccionar una raça. El més important són els sementals que han de ser el més purs possible. Hi ha, aproximadament, un semental per cada 25 vaques. S’ha d’evitar que el número d’exemplars no baixi de 400 per evitar la consanguinitat. Es calcula que hi ha uns 700 exemplars autòctons permanents d’aquesta banda de l’Albera i uns 1.000 comptant els exemplars de la banda francesa. Es fa cessió d’algunes vaques de raça autòctona a altres finques de Catalunya.
Els ramats passen l’hivern a prop del mas fins que floreix el bruc (a la primavera) i després marxen a pasturar a les parts altes de l’Albera i tornen al setembre-octubre. Aquestes pastures són molt riques en minerals, en troben tots els que necessiten excepte el seleni que s’els hi ha de donar a part –se sap si a un xaiet li falta seleni perquè menja la llana de la mare–. A l’Albera les vaques poden trobar gairebé 100 espècies entre arbustos i arbres. Es calcula que cada exemplar necessita unes 10 hectàries. Quan la vaca te uns dos anys li posen l’esquella. A les petites no els cal perquè sempre van al costat de la mare. Per la banya se sap l’edat de la vaca (cada plec és un any) i quantes vegades ha parit ja que es fa més
27 La Marta Carola, propietària de la finca, fent les tasques de control i, a baix, en Jaume Geli, guarda del Paratge Natural de l’Albera, qui ens va explicar gran part del que apareix en aquest article.
LA VERNA 07/2015
- La vaca color xocolata.
l’esquellada
estreta perquè part del calci de la banya va a la llet amb la que alleta al vedellet. La forma de la banya determina la procedència genètica. És una banya de vaina còrnia (òssia per dins i còrnia per fora). Les vaques dels ramats de Baussitges són per a la cria, només es destinen al consum de carn els mascles joves. Als 6 mesos ja es poden separar de la mare i s’engreixen fins que tenen cap a un any i mig. Viuen entre 15 i 20 anys. En aquesta explotació no aprofiten la llet per a fer formatges per manca de temps i personal, malgrat que la llet d’aquests exemplars és boníssima i molt cremosa. Actualment ajuden a l’explotació de la finca treballadors bolivians i potser en un futur proper algun d’ells s’hi instal·li amb la família.
Als anys 70 la familia Carola va comprar aquestes finques al Marqués de Camps. La Marta Carola, actual propietària de la finca fa 20 anys que viu al mas La Llosa i des del 2010 també porta la finca. Abans ho feia el seu germà i en Marc Ferret.
Actualment la distribució de la Vaca de l’Albera es fa a diferents carnisseries de Figueres, Castelló d’Empúries, Vilabertran, Vilanova de la Muga i Barcelona. També ofereixen menú amb vaca de l’Albera restaurants de Garriguella i Barcelona. La Fundació Onyar-La Selva de productes ecològics –organització sense ànim de lucre que dona feina a persones amb discapacitats– ha tret al mercat uns raviolis farcits de carn de vaca de l’Albera.
Blanqueta de vedella
LA VERNA 07/2015
28
La blanqueta és un plat d’origen medieval que té les seves arrels a Occitània. Es tracta d’un guisat de carns blanques (vedella, anyet, cabrit, aviram), cuites en un fons també blanc, normalment a base de farina. La blanqueta de vedella, perfumada amb farigola és deliciosa. Ingredients
Preparació
1 kg de vedella per guisar (espatlla) 1 ceba 2 cullerades de farina Oli i sal 2 alls 1 got de vi blanc 400 gr de cebes de platillo
Poseu una cassola al foc amb un fons d’oli i feu-hi sofregir lleugerament els daus de carn amb una ceba trinxada, sense deixar que agafi color. Traieu la carn (o deixeu-la si ho preferiu) i lligueu el suc de cocció amb la farina, remenant-ho bé i afegint-hi mig litre o dos gots d’aigua, aproximadament. Saleu-ho i, opcionalment, afegiu-hi pebre i un ramet de farigola. Un cop cuita la farina, al cap de 3 o 4 minuts, afegiu-hi el vi i, de nou, la carn. Mulleu-ho amb aigua i brou i afegiu-hi les cebetes pelades. Ho acabeu de coure uns 3/4 d’hora o 1 hora. Tasteu-ho de sal. Hi ha qui elabora la blanqueta amb escalunyes, porro, xampinyons, pastanaga. S’hi poden incloure rabassoles o múrgoles.
Jaume Fàbrega: La cuina del país dels càtars
junta parroquial del templo de Santiago de Espolla. Año de 1951 Gobierna nuestra Santa Iglesia Católica el felizmente reinante el Papa Pio XII. La Diócesis la regenta el Excmo. Sr. Obispo Dr. D. José Cartañá Inglés, y es el Jefe de nuestro Estado el ínclito Caudillo Generalísimo Francisco Franco Bahamonde, el cual, como verdadero enviado del Señor, pudo salvar a ESPAÑA. Los actos heroicos de este Soldado y de los suyos no los reseño por ser cosa de todos conocida, y la HISTORIA sabrá puntualizarles un homenaje más digno.
fem història
Es Cura Encargado de la Parroquia el que suscribe, humilde sacerdote que no anhela otra cosa que la gloria de Dios y el bien de las almas. Siente verdadero orgullo (santo orgullo) cuando los feligreses se portan como verdaderos hijos de Dios, y sufre postración de espíritu cuando los ve inficionados por el Espíritu del Mal. Es Alcalde de este Municipio, el hijo predilecto D. MIGUEL BONAVIA BOSCH y secretario D. JOSÉ BOIX HERAS, buenos cristianos, Cruzados de la Guerra de la Liberación y consagrados al servicio del Templo y de este Pueblo, que igual significa de Dios y de la Patria.
Terminada la Guerra de La Liberación en el año 1949 y restaurado el Culto católico que los Marxistas quisieron derrocar en su implantación de un Gobierno Comunista a las órdenes del tristemente célebre ESTALIN de los SOVIETS, la Parroquia surgió nuevamente a sus prácticas religiosas y renovó el Culto que debamos a Dios Nuestro Señor. Haciendo como una especie de reseña de nuestro Templo Parroquial, solo recordaremos algunas características de nuestro Templo en la forma siguiente: El Templo de SANTIAGO DE ESPOLLA mide ------- de ancho, y ------ de largo (nave central). Las dimensiones del Presbiterio son: ------- de ancho y ------- profundidad. Cuenta con siete capillas laterales: tres en cada lado de profundidad de la Nave Central. Derecha, contando desde el Prebisterio a la puerta principal: Capilla-altar de Los Dolores, Capilla-altar de la Purísima, Capilla-altar de S. Sebastián y Capilla-Baptisterio. Izquierda, desde el Altar Mayor a la puerta principal: Capilla-altar del Rosario, Capilla-altar de S. Antonio y Capilla del Crucificado, donde está colocado el Cristo de la Adoración, y un pequeño recinto que sirve para guarda de los distintos utensilios de limpieza. A continuación, una escalera que sube al Coro. Cancel y Puerta principal. Pilitas de agua bendita a derecha e izquierda. Tiene, a más, una preciosa Sacristía y una habitación contigua a la misma
29 LA VERNA 07/2015
Sres. D. LUIS SALVATELLA CARDONER, Juez de Paz, D. JUAN CASAS, D. FRANCISCO MASCORT, Dr. D. JOSÉ LLOSA CARDONER, D. JOSÉ BOSCH, etc. etc. todos de sólido matiz cristiano y esforzados feligreses, brazo derecho del Párroco, de los cuales me abstengo de puntualizar sus virtudes para evitar alguna falsa inteligencia de personas de malicioso sentir. De otras personas podría hablar merecidamente, pero, como dice el Texto Sagrado: “No caben en este” pliego.
fem història
que sirve de almacén y guarda-ropas. Es de mencionar otra habitación llamada “Cuarto del Oli” a la derecha de la Capilla del Rosario que resulta ser, como se puede comprobar, la Sacristía del antiguo Templo. Regentaba la Parroquia en el año de la Liberación el Rdo. D. Manuel Bech, Pbro Párroco, substituyéndole el Rdo. José Xutglá, Pbro, Párroco el mismo año, quién, previos cuantos trámites legales se requieren, logró del Gobierno la subvención de 33.333,33 pts para la restauración de la Torre Campanario. Es de notar que la tal Torre sufrió desde muchos años anteriores graves desperfectos, agravándose significativamente a causa de ciertas explosiones ocurridas durante los días de la vergonzosa huída del Ejército Rojo acosado por las Fuerzas Nacionales en su franca Victoria hasta los Pirineos. Cabe hacer mención de honor a la laboriosa intercesión del Sr. D. Juan Salvatella Cardoner, de residencia en Madrid, el cual trabajó lo indecible en las gestiones de logro de lo solicitado. Después de un largo espacio de tiempo, cuando parecía que el Expediente había empezado un letargo descorazonador, las gestiones del Sr. citado hicieron revivirlo, dando por resultado la visita de los Srs. Jefes de Regiones Devastadas que vinieron a certificar sobre la veracidad en lo expuesto y de las condiciones en que se hallaba la Torre. El resultado es satisfactorio y al poco tiempo recibo la primera entrega en metálico de lo que el Gobierno se dignó conceder. El SEÑOR que distribuye los Operarios según le place, me manda a la Obra, y tercera o cuarta vez tócame la preocupación de combinar mi ministerio sacerdotal com el de Listero, peón, albañil, mecánico, oficinista, etc. Etc. Conste que lo hago con sumo gusto e interés, tratándose de cosas del Señor.
LA VERNA 07/2015
30
He dicho que trabajaba con todo interés y lo repito porque vengo acompañado de los Sres. que he nombrado, los cuales me asisten con esforzado empeño, y hasta hoy el Señor bendice nuestra Obra. Renombrado en primer lugar a D. Miguel Bonavia, he de significar que merece una amplísima felicitación. Con su acentuada formación en mecánica, solvencia, relación, etc. etc., logra para la Obra cuanto nos hace falta. El Sr. Gerente principal de la SOCIEDAD HIDRO-ELECTRICA DEL AMPURDAN D. J. Lopez Tabar, concedió el fluído eléctrico, lo que permitió la colocación de un Monta-cargas para la Obra. El Sr. Secretario de este Ayuntamiento se encariñó con la Obra desde un primer momento, y secunda la labor de una manera incansable. Dios ha de premiarle su esforzado interés. Los acertados consejos y la dirección del Sr. Mascort, conocedor de Obras de embergadura, con su solvencia, apoyo y demás, nos animan a la realización de un atrevido proyecto que el Arquitecto Sr. Bosch presentó a la Junta Diocesana de Reconstrucción de Templos, la cual, visto y aprobado, mandó interpretar. Y no he de terminar estos preambulos sin hacer constar que los demás Sres. de la Junta Parroquial del Templo colaboran eficazmente en todo. Con el ambiente que me rodea, con la bendición de Dios y la prestación de mis feligreses, puedo empezar la Obra que a continuación detallo. -----------------------------------------------------------------------------Empieza la Obra el dia 18 de abril del año en curso. En consonancia con las órdenes del Sr. Arquitecto, se procede al derribo de un apéndice de la antigua Torre. Se trata de
un apéndice de unos tres metros sola mismaconstruído en lo que va de siglo, el cual desfiguraba la Torre en todas sus líneas. Una vez derribado y planeada la Torre, viene interpretándose el hermoso proyecto-plano. En el momento de escribir estas líneas, la Obra ha subido seis metros. Es de esperar que dentro un par de meses quedará terminada, y entonces SANTIAGO DE ESPOLLA lucirá un verdadero Campanario, donde se colocarán las campanas, como dice nuestro Prelado, que llamaran a los feligreses al cumplimiento de sus deberes religiosos.
fem història
Se levantan muros con materiales de la mejor calidad. Piedra buena, cemento lento, arena escogida y ladrillo superior. Para consolidar la Torre un tanto deteriorada como he manifestado, se colocan tirantes de dieciocho milímetros los cuales seran colocados: uno en el primer arranque de la Obra y el otro en la cornisa superior. Con tales precauciones se puede levantar los doce metros de cupula sobre la Torre de quince. Ni que decir tiene que ha de resultar esbelta y orgullosa, dando a la población un aspecto singular. Invitados los feligreses a una prestación personal, la concedieron en la forma siguiente: el que consideró ofrecer tres jornadas de peón, comprometióse a hacerlos en los días que la Junta Parroquial le señalase. Quien entendió que su situación económica le permitia entregar dinero por valor de tres jornadas de peón, ofreció la cantidad estipulada. De esta manera se ha logrado engrosar el presupuesto y cumplimentar el deseo de nuestro Prelado de que los feligreses hiciesen de su parte lo posible, asegurando él y prometiendo una ayuda eficaz para lograr la total terminación de la Torre Campanario.
Es deseo de esta Junta del Templo Parroquial que esta Obra se termine felizmente para gloria de Dios., y el bien espiritual de la Parroquia. Un día se colocarán en la Torre Campanario las Campanas que nos invitarán al cumplimiento de nuestros deberes religiosos y llevarán gravadas algunas de aquellas inscripciones típicas que sisteticen la razón de su existencia. La Campana es la voz de Dios que nos llama al cumplimiento de nuestros deberes. Con su vibrante voz se asocia a todas las manifestaciones de la vida de los feligreses. Ella llora cuando lloran, rie cuando rien, festeja las solemnidades del Culto; nos despierta al toque de las primeras oraciones y nos señala la hora de empezar nuestros trabajos; nos invita a la oración de la noche para dar gracias de los favores recibidos durante el dia, y un buen día nos anunciara a cada uno de nosotros ser llegada la hora en que el Señor nos acojerá en su seno de la felicidad Eterna. --------------------------------------Este documento lo firman todos los componentes de la Junta de Obra del Templo Parroquial y se halla colocado en la cornisa superior de la Torre en el angulo que mira la Parroquia y perpendicular al centro del ventanal de la misma. Una copia literal queda archivada para memoria de nuestros sucesores. --------------------------------------Firmamos en honor a Dios, a la Santísima Virgen y de nuestro excelso Patrón SANTIAGO. ESPOLLA, 10 de Agosto de 1951
Les fotografies corresponen a les obres que es van fer a l’any 1951. Als marges el document original reproduït en aquestes pàgines, rebut d’en Pep Canaleta.
31 LA VERNA 07/2015
De que la población ha respondido no cabe lugar, y la Junta del Templo Parroquial se honora con la conducta observada por los feligreses. Es de lamentar alguna renuncia por parte de pocos que no han querido ofrecer para una tan digna Obra su aportación personal.
segrest a l’Albera racó literari
Pels voltants de la diada de St. Jordi, es va presentar l’últim llibre del prolífic autor local, Joan Vergés. Es tracta del llibre titulat Segrest a l’Albera amb una trama complexa d’escriure on es barreja realitat amb ficció i complementada amb una exhaustiva recerca documental per tal de donar un plus de veracitat a la historia que ens descriu. El llibre està narrat en primera persona i ens transporta a l’Espolla de l’any 1902. L’eix conductual del text gira al voltant d’en Joan Coderch Almar, hereu de la familia més hisendada i adinerada del poble d’Espolla en aquella època. Aquest personatge serà l’encarregat de narrar-nos en primera persona el segrest del seu pare i el posterior desenllaç a la primera part del text.
LA VERNA 07/2015
32
amb una trama complexa d’escriure on es barreja realitat amb ficció i complementada amb una exhaustiva recerca documental per tal de donar un plus de veracitat a la historia que ens descriu
Si ens fixem en l’índex del llibre, ens adonem que està estructurat en tres parts molt ben diferenciades. Podríem dir que es tracta de dos llibres en un de sol. El primer llibre correspondria a l’apartat titulat El segrest d’en Josep on hi ha una part molt més descriptiva que situa al lector en el context de l’època. Es tracta de l’exposició generalitzada de quina era la situació política a Catalunya, a la comarca i, en últim lloc, situa aquest context social i polític a Espolla a mitjans del segle XIX, en plena segona guerra carlina. Després d’un breu preàmbul, amb quatre pinzellades de quina és la situació política a Catalunya, passa a descriure el segrest d’en Josep, l’hereu Coderch, l’agost de l’any 1848 per part d’una partida de carlins que entren al poble en un descuit del vigilant del campanar. És interessant veure com Vergés fa una acurada descripció de qui eren realment els carlins i quins interessos els movien per arribar al fet d’haver de segrestar a gent per tal de poder continuar la seva lluita particular contra els partidaris d’Isabel II. També ens mostra una panoràmica sobre l’evolució que aquests han sofert des dels seus inicis fins a la greu situació política que es viu a mitjans del segle XIX. Anys enrere, els carlins no s’haguessin enfrontat obertament amb la població civil; quedaven arraconats. Ara necessiten diners. Estem en època de crisi, època de miseria. Les arques municipals, han de suportar els impostos dels isabelins i, puntualment, sotracs de carlins, per la qual cosa estan més que exahaurides. Per tant, quina és la millor manera d’aconseguir diner fácil i ràpid?....doncs segrestar a un terratinent i cobrar un rescat que els permeti anar tirant. El segon llibre, correspondria a la segona i tercera part titulades El festeig i La vida al poble. En aquesta part,
narrarà la vida personal d’en Joan Coderch (el fill del segrestat) amb el festeig, casament i convivència amb la vidua Mascort de Girona i com aquest fet condicionarà l’herència del patrimoni de la familia.
racó literari
Cal dir, que si fem una mica de síntesis de cadascun dels últims llibres publicats per Vergés hi ha, com a mínim, un factor que es fa ben present en tots ells i és el fet que tots ens parlen d’algun fet escabrós, d’algun assassinat, d’algun fet polèmic i sense solució… que queda embolcallat de misteri amb el pas del temps i que han hagut de passar molts anys fins que l’autor l’ha intentat desxifrar i tornar a la llum. També cal destacar un doble paral·lelisme: per una banda es fa un anàlisi descriptiu de com són els fets i la contextualització del moment i d’altra banda, ens apropa a la realitat per explicar-nos els setiments dels personatges, com viuen el segrest i com pensen cadascun d’ells.
A Vergés li agrada especialment el període que abarca el segle XIX i començaments del segle XX. Penso que això no és fruit de l’atzar, més aviat es deu al fet que, cenyint-se en aquesta època, moltes vegades pot enllaçar el passat més recent dels avis amb les èpoques més reculades. Per tant, intenta, de totes totes, recuperar per una banda i plasmar trossets i retalls d’un temps es fa un anàlisi que d’aquí a molt poc només es podrà recuperar parcel·lat a través de la docudescriptiu de com mentació escrita. són els fets i la
tipus de personatges
En aquest llibre en concret podríem dir que hi ha dos tipus de personatges: uns personatges centrats bàsicament en les figures reials de l’època: sobretot quan es fa el retrat d’Isabel II i de la seva atzarosa vida sentimental i amorosa amb amants inclosos. També ens parla del seu marit Francesc D’Assís i dóna unes pinzellades entorn a les intrigues de la cort del moment.
33 LA VERNA 07/2015
contextualització del moment i d’altra banda, ens apropa a la realitat per explicar-nos els setiments dels personatges, com viuen el segrest i com pensen cadascun d’ells
Un segon bloc que és el que condueix el fil del llibre que són els personatges de la familia Coderch i alguns coneguts i veïns que s’hi relacionaven. Per ordre d’importància i protagonisme hem de citar en primer lloc a en Joan Coderch i Almar, el seu pare Josep Coderch i Castelló, l’avi Joan Coderch Heras, l’àvia Maria Almar i la Florentina Feliu, vídua d’en Mascort de Girona i futura muller d’en Joan. En definitiva és la historia de tres generacions de la familia Coderch d’Espolla: l’avi Joan, el fill Josep i el nét Joan. Una historia d’una familia benestant de l’època que podria ser fàcilment substituïda per qualsevol de les famílies de terratinents d’altres pobles dels voltants. Amb Segrest a l’Albera, Vergés torna a contribuir a omplir un buit més en la petita història local d’Espolla. Rosa Maria Moret
El dia de la presentació del llibre, diumenge 26 d’abril, amb Rosa Maria Moret, Joan Vergés i Carles Lagresa
embassament de Darnius-Boadella fem història
El pantà de Darnius-Boadella és un embassament del riu Muga format per la presa ubicada entre aquests dos pobles i que s’estén pels termes de Darnius, Sant Llorenç de la Muga, Terrades i Maçanet de Cabrenys. El seu nom oficial fou el de pantà de Boadella degut al primer emplaçament que es preveia, aigües avall de l’actual i en el terme municipal de Boadella. La Comissió de Toponímia de la Generalitat de Catalunya, el 9 de gener de 2014, decidia canviar-lo pel de pantà de Darnius-Boadella, donant la raó a la petició, en aquest sentit, de l’Ajuntament de Darnius, (Resolució del Departament de Cultura de la G.C. El 10/02/2015) quan, la Generalitat aprovava la denominació “embassament de Darnius Boadella”. No és intenció de l’equip de La Verna entrar en la polèmica establerta entre els Ajuntaments de Darnius i Boadella. Tot necessita el seu temps, i així es resoldrà amb l’arbitratge de la G.C. i, de ben segur, amb l’acord d’ambdós ajuntaments; com desitgem. Aquí i ara, ens mou només la recuperació de la memòria històrica, en quan a l’interès socioeconòmic de l’obra, gestions que precediren a aquesta i com era la vida de la gent que participava en la construcció.
LA VERNA 07/2015
34
L’objectiu d’aquest pantà era garantir el proveïment d’aigua per a usos urbans a Figueres i a les principals poblacions costaneres de la comarca, així com permetre el regadiu d’unes 4.200 ha. Un capítol molt important resultava el fet de prevenir els efectes de les mugades regulant el cabal d’aigua, especialment en èpoques de fortes crescudes. En menor mesura, també la producció d’energia elèctrica. A Girona tenim alguns exemples d’aquesta mena d’infraestructures: Sau, Susqueda i el Pasteral al riu Ter. Han estat agents transformadors de l’espai i del paisatge on s’ubiquen, per a bé i per a mal. Però representen el nostre progrés... La construcció es dugué a terme entre els anys 1959 i 1969 però ja el 1892 hi havia un projecte per canalitzar el riu Muga. L’enginyer en cap en aquesta demarcació era, ni més ni menys que l’espollenc d’origen, Rafael Coderch. Estudis que iniciava l’any 1900 amb el doble objectiu de minimitzar els efectes de les crescudes de la Muga i ampliar els regadius de la comarca.
la construcció es dugué a terme entre els anys 1959 i 1969 però ja el 1892 hi havia un projecte per canalitzar el riu Muga. L’enginyer en cap en aquesta demarcació era l’espollenc d’origen, Rafael Coderch
La ubicació de la presa, com hem dit, es situava aigües amunt de la població de Boadella, a prop de l’aiguabarreig de la Muga amb l’Arnera. L’any 1902 es fa un nou estudi dintre el marc del primer Plan Nacional de Obras Públicas, així com els anys 1923 i 1931 s’acarona la possibilitat de ser convertits en realitat els corresponents projectes o milloraments proposats. Inclús al Plan Nacional de Obras Hidráulicas de 1933 es manté que els dos objectius principals continuen sent augmentar l’àrea de regadiu i prevenir les fortes crescudes.
L’any 1952 es dóna un nou impuls a la solució del projecte quan el ministre d’obres públiques visita Figueres. El propi alcalde de la ciutat, Joan Bonaterra, procurador en Corts a Madrid, exposa la problemàti-
ca sota la perspectiva de les restriccions nocturnes d’aigua que patia la gent de Figueres.
fem història
L’any 1956 es refà el redactat del projecte amb la doble intencionalitat de “abastir d’aigua les poblacions de la zona alta de l’Empordà”, prevenir inundacions, l’any 1956 es producció d’energia elèctrica i eixamplar refà el redactat les zones de regadiu.
del projecte amb la doble intencionalitat de “abastir d’aigua les poblacions de la zona alta de l’Empordà”, prevenir inundacions, producció d’energia elèctrica i eixamplar les zones de regadiu
Encara haurien de passar tres anys fins l’adjudicació de les obres a l’empresa Ulloa S.A. de Madrid per un import inicial de 83,23 milions de pessetes i amb un termini d’execució de 4 anys. Les obres s’acabarien a finals de 1969. Pels amics de l’estadística, aquesta obra mesura 63m d’alçada i pot emmagatzemar 62 hectòmetres cúbics d’aigua, té una longitud de 250m i ocupa una superfície embassada de 364 hectàrees. Els anys més crítics per a població, donada la quantitat d’aigua emmagatzemada, han estat el 1983 (14,28%) i el 1998 (13,66%).
El mateix dia que s’inauguraven les primeres 1.700ha. de reg de la Muga (3 de juny de 1969), arreu d’Espanya s’inauguraren 105.200ha. (Bardenas, Monegros, Baix Guadalquivir...) Formaven part de les 276.000ha. previstes al Segundo Plan de Desarrollo. La contribució de l’obra al desenvolupament de Figueres i altres poblacions del litoral és inqüestionable. Des del 1960 al 1975, Figueres passaria de 17.548ha. a tenir-ne 28.102 (60,14% d’increment) i Roses de 2.720 a 7.379 (171,27%).
Reproduïm el que en recorda l’Enedina de la seva vida a la colònia, procurant abastar apartats com els serveis mèdics, religiosos, educatius, alimentaris, relacions socials, seguretat... Félix Alonso Gutiérrez començava a treballar per a l’empresa Ulloa dirigint la construcció de l’embassament de Guardo (Palència). Fins a la seva jubilació només va treballar per aquesta empresa. De Guardo aniria a Cornudella (Tarragona) per construir un embassament. A Carinyena també dirigiria una obra del mateix tipus però de menor envergadura (en aquesta darrera exerciria com a ajudant del director de l’obra).
A tot embassament que es construïa hi havia instal·lacions de l’Estat que rebien el nom de Confederación (la del terme municipal de Darnius corresponia a la Confederación Hidrográfica del Pirineo Oriental). L’Estat controlava l’obra per mitjà del personal que habitava en susdita instal·lació o per mitjà dels especialistes que hi feien estada per dur a terme la seva feina (enginyers, tècnics...). L’enginyer en cap per part de l’Estat era el senyor Eugenio Pinedo. L’edifici de la Confederació cridava l’atenció per ser molt gran i pintat d’un blanc immaculat. Els estius també servia com a lloc de vacan-
35 LA VERNA 07/2015
Per viure de prop com era la vida a la colònia he entrevistat la senyora Enedina Liébana González. En aquests moments té 88 anys i és la vídua de Félix Alonso Gutiérrez, que fou el Cap d’Obra de l’embassament entre els anys 1959 i 1969.
fem història
ces pels treballadors de l’Estat relacionats amb el món de la construcció d’obra pública. Com a treballadors amb estada permanent recorda que hi vivien dues famílies: la del xofer (encarregat de transportar les persones que hi tenien alguna responsabilitat oficial com a representants de l’Estat) i el vigilant de les instal·lacions.
Quan en Fèlix arribà a Darnius, es va dedicar a construir una carretera que comuniqués aquest poble amb l’embassament. Fins aleshores només hi havia una amb força bon estat que comunicava amb l’embassament i passava per Boadella i d’aquí, segons ella se’n derivava que se li adjudiqués el nom d’aquest poble a l’embassament. Recorda que en Félix, el dia que varen fer el recorregut per les finques on havia de passar la carretera entre Darnius i l’embassament va arribar a casa molt masegat doncs es féu un tip de saltar parets durant tot el dia. Aleshores vivien a Darnius a la fonda de Ca’n Llosa (on hi tenien llogada una habitació). No sap quants treballadors hi havia però aquests oscil·laven moltíssim. Podien ser fins un parell de centenars i arribaven amb autocars des de qualsevol punt d’Espanya. Recorda que en Félix li havia explicat sobre l’arribada d’un parell d’autocars des de Cadis i eren gent que estaven empresonats al penal. L’empresa els pagava una quantitat i la resta servia per cobrir la despesa a la cantina de Don Antonio, on menjaven i dormien. Era un treball molt dur i la majoria durava poc temps. No recorda com feien la tornada a la presó.
LA VERNA 07/2015
36
Aquesta gent que durava tan poc temps a la feina rebien el nom de “carrilanos”. Tal com venien, al cap de poc temps, s’entornaven. Recorda que venia gent molt jove i en Fèlix era exigent amb ells perquè s’esforcessin, fins i tot en qüestions de tipus personal, doncs els veia desemparats. Va arribar un noi d’uns 20 anys, de Cadis, que anava amb un cabell molt llarg i deixat. Li va dir “Mañana te quiero ver las orejas”. Es va fer tallar tot el cabell al voltant de les orelles descrivint una perfecta semicircumferència. L’endemà, de bon matí, es presentava al Cap de l’Obra amb un somriure de galta els treballadors a galta. La rigidesa, exigència i seriositat podien ser d’en Fèlix va quedar desarmada, no va pofins un parell der fer res més que sumar-se a l’ingenuïtat del jove treballador gadità. de centenars i Recorda que la majoria dels treballadors procedien d’Andalusia. Com a anècdota, que va escandalitzar les famílies, el fet que un dia arribés un capellà castigat a treballar a l’obra. Era la conseqüència d’haver sigut pare d’una criatura. El Règim el va apartar de la societat pel seu mal exemple.
arribaven amb autocars des de qualsevol punt d’Espanya, la majoria d’Andalusia
Hi havia un grup de cinc guàrdies civils sota el comandament d’un caporal. Representaven la llei i l’ordre i, per la mena de gent que hi anava a treballar li sembla que no havien d’intervenir excessivament (sembla que els caps de setmana i si havien begut). Respecte a les famílies amb fills, eren poc més de mitja dotzena i els nens i nenes podien ésser una quinzena. Resolien el problema dels queviures
de la següent manera:
Els dimarts i dijous anaven a Figueres a comprar (s’havia fet per sorteig a les famílies que els tocava anar un dia o altre i es va mantenir indefinidament) amb la furgoneta de l’empresa que conduïa un manyo anomenat Paulino.
fem història
Pollastres, conills, ous, llet, verdures i altres productes de la terra els adquirien en una masia que estava a tres o quatre cents metres davant els barracons on vivien. La mestressa de la masia era la senyora Leonor i tractava molt bé la gent que hi anava a comprar. L’Enedina assegura que el fill de la Leonor encara vivia fa pocs anys. El pa el podien comprar diàriament al bar del costat dels barracons (Sr Antonio) .
De les famílies amb fills recorda la família Poch que era de Barcelona i la família Rodés de l’Aragó. També els García (l’aparellador de l’empresa a l’embassament) que venien de la Gineta (Albacete).
L’enginyer d’Ulloa amb qui més relació tenien era D. Enrique Calderón. En Félix l’havia tingut com a cap d’obra i l’enginyer l’apreciava molt. Fins a tal punt que quan el fill es llicenciava en enginyeria el posava a fer les pràctiques al costat d’en Félix, dient-li “Ensenya-li tot el que jo t’he ensenyat a tu i tot el que has aprés al llarg de la teva vida professional: Aquesta serà la millor universitat que li puc oferir!”
Recorda a Don Rafael, enginyer de l’empresa Ulloa, que era molt apreciat pels residents a l’obra.
els serveis mèdics anaven a càrrec d’un metge de Figueres i rebia visites de qui el necessitava a la casa que l’empresa havia ubicat propera a la caserna de la guàrdia civil
Els serveis mèdics anaven a càrrec d’un metge de Figueres i rebia visites de qui el necessitava a la casa que l’empresa havia ubicat propera a la caserna de la guàrdia civil i que també servia per atendre els treballadors més qualificats de l’empresa que venien de fora i havien de fer nit a les instal·lacions. Sembla que també feia de practicant. Els casos urgents eren atesos a l’Hospital de Figueres. L’entrevistador va treballar com a mestre dels fills dels tècnics de l’obra quan Julio Perianes em va demanar que em fes càrrec de la que, fins aleshores, fou l’escola on ell treballava.
Tinc en el record una dolorosa experiència: a l’empresa tothom parlava en castellà. La llengua catalana difícilment algú la comprenia. Un dijous després de tornar del mercat em deien que havien sentit parlar d’una desgràcia passada a Espolla. Per via telefònica m’assabentava de l’accident sofert pel camió de la cooperativa vinícola on el conductor i l’ajudant deixaven la vida a la carretera en lloc proper a Maià de Montcal. Joan Vergés i Pineda, darrer mestre del pantà
37 LA VERNA 07/2015
El servei religiós, a càrrec del mossèn Lluís Ginjaume, consistia en la missa dominical que es celebrava a l’edifici que també servia d’escola a l’alumnat (capella dedicada a Santa Maria del Mar).
Joan Cardoner entrevista
Foto de grup dels participants al Canet Rock 2015
En Joan Cardoner amb els seus companys de grup
LA VERNA 07/2015
38
En Joan Cardoner, guitarrista, arranjador, compositor i productor em rep en el seu estudi de gravació TrapStudio d’Espolla. Entre micros, taules de so, ordinadors, guitarres i cables passem una bona estona parlant de música i de Los Guardians del Pont.
Com us va arribar la proposta de participar al Canet Rock? A través de la nova formació de la Banda Impossible. Aquesta Banda la van formar de manera experimental quinze músics l’any 2000 per fer una trobada a la Sala l’Espai de Barcelona per reclamar més locals i infraestructures per la música pop i rock. L’assessora artística del Festival es va posar en contacte amb en Toni Xuclà, integrant de la primera formació, i amb en Jofre Bardagí per tal de crear una nova formació per actuar al Canet Rock. El director de la Banda ha estat l’Oriol Farré, músic d’Els Gossos i s’han interpretat cançons d’èxit del pop-rock dels anys 90. L’actuació de la Banda s’ha emès en directe per emissores de la xarxa i sembla que se’n farà un documental, les càmeres ens han seguit per tot arreu, als assajos, xerrades, a les hores dels àpats... s’han fet moltes rodes de premsa... però també tenim altres concerts molt interessants previstos.
Quins? El 25 de juliol actuem al Rock Fest Barcelona, es tracta d’un festival internacional de rock heavy, som l’únic grup català que hi actuem. I el 29 d’agost actuarem conjuntament amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà al Teatre el Jardí de Figueres, es tracta d’una obra simfònica. Aquest tipus de projecte, idea d’una promotora que es posa en contacte amb en Quim, no s’ha fet mai a nivell estatal. S’ha fet anteriorment amb altres grups de heavy, a nivell internacional, amb grups com Scorpions i Metàlica. Amb l’orquestra de cambra semblem menys durs, ja hem fet uns quants assajos i ens ho estem passant molt bé. Porta molta feina fer els arranjaments de les peces que toquem, ho estan fent en Quim Mandado i el director de l’orquestra. I amb aquest concert acabem durant una temporada amb els directes per fer un nou disc. Així al llarg de l’any feu molts concerts? Fem molts concerts però com que no fem una música standart no sortim gaire a la premsa, però tenim els nostres seguidors. Aquest tipus de música té el seu mercat. El Canet Rock va anar molt bé però allà on anem arrassem. No fa gaire vam actuar a barraques a Palamós i va ser un gran èxit. Vaig tocar amb la samarreta d’Espolla, aquesta de les flames. A vegades passo temps fora de casa i sempre dic que els amics de veritat són la gent d’Espolla. Per a la gent com jo és ideal viure a Espolla, s’hi viu tranquil.
Per a qui treballeu habitualment? Treballem poc pels ajuntaments, normalment treballem per a promotors privats, a sales privades de grans ciutats o bé per produccions pròpies, és a dir organitzats per la nostra mateixa empresa de producció. En pobles petits és difícil que ens puguin contractar; una vegada vam treballar per un ajuntament petit perquè hi va haver una empresa privada que es va fer càrrec de la part de les despeses on no arribava l’ajuntament. Aquí a Espolla n’hem parlat moltes vegades però no ho hem acabat d’organitzar mai. Acabem la conversa parlant de la seva feina a l’estudi de gravació que li permet treballar les temporades més fluixes de concerts. Va comprar una maquinària adequada i com diu ell: tinc anys d’experiència, conec bé les màquines tinc orella i facturo a través del sindicat de músics. El 21% d’IVA ha fet molt mal, però aquest és un altre tema. Berta Prats
ens han escrit la sort...
Per fi tinc WIFI a l’habitació; no sé si serà per bé, ja que l’ordinador em fa distreure de les altres coses que m’entretenien. Cada dia em tanco més a l’habitació, cada dia em fa més mandra sortir a caminar i això que fa bon temps, em costa agafar un llibre per llegir, fins i tot el diari; vaig demanar als Reis llapis de colors, que encara els he d’estrenar, però... l’ordinador em fa descobrir tantes coses que puc fer... També, qui m’havia de dir que amb el nou mòbil m’aficionaria a fer fotografies per regalar als meus companys i familiars. (...)
Tinc molta sort, encara que el meu cos nota el temps, no em puc queixar, el meu pensament sempre està en moviment, el que em falta és aprofitar millor el temps. Sempre us tinc a tots present, abraçades.
Mª Lourdes Llauró
cardelús
Si hagués anat a donar un passeig per l’Alt Empordà, al passar, per exemple, per un carrer d’Espolla, segurament dirien, si el coneguessin “aquest home és un escarquillat”. Tots ho hauriem entés. També diem Perlada. Els de l’Alt Empordà ens entenem molt bé.
Francis Mallart
un petó i una abraçada
De vegades són tan esperats els petons i desitjades les abraçades!!!
Sempre que puc sóc una teleespectadora del programa “Divendres“ de TV3; el sento meu, sobretot la tertúlia dels dilluns. A tots els que hi participen els escolto amb simpatia. Més d’una vegada el professor Sebastià Serrano ha recomanat la força de l’abraçada entre els familiars, amics i coneguts.
Quan encara érem a la Residència Betània del carrer Mont D’Orsà, jo compartia amb altres residents les habitacions del segon pis. Als primers temps de ser-hi, i al sortir de l’ascensor per anar a dormir, només ens dèiem “bona nit”, però al cap de poc temps ho acabàvem amb un petó i una abraçada. Que n’érem de felices! Ja no ens trobàvem tan soles! A la Residència que ens trobem ara, això de moment és més fred, però sempre hi ha aquell moment d’una carícia, d’una paraula amable o l’atenció que ens podem donar entre nosaltres.
39 LA VERNA 07/2015
En el suplement cultural de el Punt Avui del 7 de juny, en Màrius Serra, que ha anat a Peralada, segurament per un programa de televisió, escriu que els paraladencs diuen cardelús a una persona encantada o no gaire espavilada i que ell mai havia sentit a dir-ho. Per contra diu ell, dels espavilats en diuen escarquillats.
ens han escrit
L’abraçada que recordo amb més grat va ser pels voltants de Nadal, quan en David, el fisioterapeuta que bonament ens fa moviments respiratoris i també uns quants moviments de tai-txi, ens va dir per acomiadar-nos per celebrar les festes: “Ho fem amb una ABRAÇADA?” Que “BÉ”! M’agradaria fer-les més sovint!
He deixat aquest escrit a la meva amiga Maria Cabeceran, i al retornar-lo m’ha dit, tu i jo tenim el record d’una abraçada que ens va colpir molt. Era el dia de Sant Jordi quan encara el Betània era a Mont d’Orsà. Totes dues pendents de la rosa; ja havíem sopat i estavem a l’habitació... i la rosa va arribar. Un dels néts de la Maria, l’Ignasi, i el meu Joan varen ser els portadors; de la emoció ens abraçàrem i com unes tontes ens vàrem posar a plorar.
Ja sé, que ara la gent per saludar-se sol fer-se dos petons, però jo crec que no tots són de bon grat, la majoria són donats per seguir el costum, pel què diran, per la moda... Res... Desitjo que els que us facin siguin de debò.
Mª Lourdes Llaurò
coses que t’acompanyen
Fa unes quantes setmanes que el diumenge, el dia que ens trobem per dinar tots junts i mentre espero el toc de xafarranxo, em repasso els diaris que llegeixen els de casa.
LA VERNA 07/2015
40
En el dominical del Periódico del diumenge hi escriu en David Trueba, director de cine. Els escrits porten el nom d’Articles d’ocasió. N’he llegit uns quants que m’han agradat força; avui el títol era “Coses que t’acompanyen” i m’ha fet pensar en totes les que ens envolten durant tota la nostra vida. En els familiars, amics, coneguts i qui hem estimat, en les persones que has conegut a la feina; en la diversió, en les malalties...; en la companyia dels animals, en els llocs on hem viscut i en els objectes que ens han donat un servei i que de vegades ens costa de llençar. Mai no els donem el valor que tots ells ens han ofert. Sempre els trobem a faltar quan ja no hi ha res a fer.
Estic contenta perquè fins ara puc recordar moltes coses i aprofitar els bons moments que familiars i amics em donen. Que tingueu un bon estiu; que no faci massa calor. Una abraçada
M ªLourdes Llauró
llegenda de la Blanca i el Xibit
A 670m d’alçada, al cim d’un puig-serrat de la cadena que va lligant el coll de Banyuls amb la mar, tenim l’anomenat Castell de Quer-Roig.
És en aquesta petita plataforma envoltada de baus, a on persiteixen les ruïnes d’un recinte fortificat, que s’arrela la llegenda qu’anem vos explicar. Fa molt i molt de temps, aquí convivia un escamot de cabres amb una petita guarnició de soldats: Direm qu’una decena de soldats i una dotzena de cabres poblaven en permanencia aquest cim. A més una llopada salvatge que s’estava al bosc de la Mata venia a visitar-los de quan en quan: Per aixó, els homes quedaven més a dintre que a fora, i les besties no s’allunyaven gaire de la tanca contigua al recinte que feia ofici de corral.
El cap de ramat era una vella cabra anomenada «La Blanca»: Com totes les seves companyes, la Blanca no faltava tenir pèls a la barba i genolls pelats, peró el seu pelatge blanquinós resaltant al mig dels altres li havia valgut aquest nom.
ens han escrit
A més, era una cabra plena de seny, experimentada, reflexionada, apta per prendre decisións, digna de menar el ramat. La Blanca tenia un fill que li deien «El Xibit» perquè, a més d’èsser jove seguia la seva mare, tal com ho haguès fet un cadell. Al terme d’un hivern maleït, la primavera es feia esperar.
Cap al nord un gruix de neu, ben allisat per la tramuntana i que no acabava de fondre, vedava la pastura: la Blanca va conduïr el cabrum cap el sud, on l’herba es veia destapada i a l’abric del vent. Es creien al reparo, més la cruesa del temps havia impulsat els llops a èsser més emprenedors que de costum, empenyent-los a pujar cap al cim per apropar-se al bestiar.
Tant punt avisada per la flaire amenaçadora dels llops, la Blanca llença un bel sonor i tronador per tal de donar l’alarma, enviant cabres i cabrits cap al corral. Veient el ramat, tot belant, se’n torna a la fortalesa, els homes obren les portes... però falten la Blanca i el Xibit!
La Blanca havia tingut la barra de plantar cara a l’enemic per protegir els demés, i el Xibit s’havia quedat amb ella per li donar ajuda.
Ai! Quina desgracia!: Quan els soldats varen tornar al camp de batalla, mare i fill, degollats i tirats a terra, ja eren morts... però potes arronsades i banyes en davant, en posició de lluita com moren els que saben fer front! A cops de pedra els sodats van fer guillar els llops abans qu’aquestos no aprofitin el seu delicte... i els llops vàren tornar cap als boscos.
Aqueixa història va fer el torn de tots els corrals del veïnat: de Requesens a la Roca, d’Argelers a Roses, d’un band a l’altra del Pirineu, de llavis de boc a cau d’orella de cabra, pertot arreu es va alabar el coratge de la Blanca i del Xibit!
Tornant de croada, l’amo del castell de Quer-roig assabentat d’aquest acte de bravesa va fer una estatueta d’or representant el Xibit en posició de lluita, i sepultaren aquest objecte al més endins dels fonaments de la torre. Tots el pastors de l’Albera conexien aquesta historia de la vora del foc i la contaven a la mainada. Amics, si de ventura vos tragineu fins aquest serrat-puig, tingueu un pensament per aquests animals, però sobretot no traslladeu cap pedra perqué la llegenda estipula que: «Tant com aquí hi hauran pedres lligades entre elles, l’ànima del Xibit s’hi quedarà». Afegim que per nosaltres, fills de la vall de Banyuls, aquest castell que li diuen: unes vegades «Quer-Roig», sigui pedra roja, al vist del color de la seva penya quan s’aixeca el sol; altres vegades «Castell del Migdia» vist que servia de referència solar tant als mariners com als vinyaters; es queda i es quedará «Castell Cabrit». Marcella Brusau. Foment de la Sardana de Banyuls de la Marenda
41 LA VERNA 07/2015
Tant punt avisada per la flaire amenaçadora dels llops, la Blanca llença un bel sonor i tronador per tal de donar l’alarma, enviant cabres i cabrits cap al corral
vall de Portbou i castell de Querroig rutes a peu
Plaers d’arran de mar i sensacions de muntanya es barregen en el decurs d’aquesta excursió. El pendent és fort fins el castell de Querroig, i de la seva torre de guaita, però l’esforç és gratificant per una vista panoràmica excepcional de tota la zona litoral. Dificultat: Mitjana Temps de caminada efectiva, sense parades: 4 hores Punt més alt: 670 metres (castell de Querroig) Distància total: 13 km.
LA VERNA 07/2015
42
Cal anar en cotxe fins a Portbou i es pot deixar a l’aparcament del passeig del mar. Sortim del passeig del mar i tot atravessant el poble per l’avinguda de França arribem a les darreres cases del poble. Hi trobem el camí que porta a la carena, al coll dels Frares (fita 599). Tot seguint-la a l’esquerra, per una pista, puguem al coll de la Farella. Agafem el corriol que, tot carenant porta a Querroig. A uns 400m per sobre del coll, passa al costat del dolmen de la Farella. Continuem i guanyem per una forta pujada el castell de Querroig (670m) on podem veure les ruïnes medievals. El puig sobre el que es troben les restes del castell s’esmenta l’any 981 com a límit d’un alou del comte Gaufred d’Empúries. La història del castell, pròpiament, no es coneix gaire. Es troba documentat l’any 1385. Les ruïnes conservades semblen correspondre a una construcció dels segles X-XI. Quan el castell ja es trobava enrunat es va construir, al mateix indret, la torre de Querroig, datable dels segles XIV-XV Reculem pel mateix corriol i seguim carenant. Passem pel costat de la pista que arriba al Pla del Ras (fita 597) i per sobre d’un dipòsit d’aigua.
Continuem fins a trobar el coll de Tarabaus el corriol que ve del coll de Banyuls. Deixem la carena girant a l’esquerra i passem al costat de la font de Tarabaus.
Baixem fins a la pista forestal i la seguim uns 600 metres. Continuem per un corriol que mena a un altre pista. Ens porta sobre el mas Budallers, situat al costat de la riera de Portbou. Tot vorejant-la, arribem a la rambla de Portbou.
tot passejant per l’itinerari botànic
Les espècies arbustives i arbòries, que formen part d’aquest recorregut tenen un rètol indicatiu amb el seu nom botànic i en català. Les plantes herbàcies, es podran estudiar al Jardí de l’Albera, on en breu s’hi podran consultar els seus usos a la pantalla tàctil que hi ha a la façana del centre d’informació de l’Albera. Recomano un calçat còmode ja que caldrà atravessar el riu per canviar de riba. Comencem l’itinerari a la Font del Conill i allà ja trobem el primer cartell:
Roser silvestre (Rosa canina): Preparem aigua de roses amb els pètals, macerats a la llum de la lluna, així com melmelada amb els gavarrons. Alzina (Quercus ilex): L’escorça té propietats astringents i tàniques, podem preparar ungüents amb l’escorça per evitar hèrnies i avortaments. Càdec (Juniperus oxycedrus): De la fusta seca se n’extreu l’autèntic oli de ginebró, mitjançant un procés de combustió lenta la qual se’n recull l’exhudat. Propietats molt desinfectants i cicatritzants, apreciat sobretot en veterinària. Figuera (Ficus carica): Els fruits tenen virtuts expectorants, es conserven tot l’any secs o en almívar. El làtex por guarir berrugues. Saüc (Sambucus nigra): Els vapors de les flors desinfecten l’ambient. La pell de la segona escorça desfà els càlculs de la bufeta i amb els fruits es fa una exquisida melemelada, molt usual al nord d’Europa. Vinya silvestre (Vitis vinifera subsp. Sylvestris): Prové dels peus de vinya americana resistent a la filoxera, de la qual se’n ha perdut la varietat. S’utilitzava la saba de la vinya verge per a rentar els ulls i l’oli extret del pinyol té propietats antioxidants i anti-radicals lliures.
botànica
La flor i el fruit del Saüc (Sambacus nigra).
En aquest punt de l’itinerari ens creua l’antiga Via Heràclea, que comunicava el Coll de Balitres amb el comptat d’Empúries, però l’itinerari continua, i trobem:
Arribem al pas per on es creua l’Orlina, en l’època de pluges caldrà extremar les precaucions, però és un pas senzill quan fa temps que no ha plogut. Trobem una plantació de bambú, i tot seguit podem veure altres arbustives i arbres:
Arç blanc (Crataegus monogyna): Les flors a punt d’obrir es fan servir per a regular la presió, també per a les taquicàrdies. Ullastre (Olea europaea subsp. Sylvestris): Les fulles a més de fer baixar la pressió tenen tònics amargs que descongestionen en fetge i depuren l’organisme. 30g de fulla per litre d’aigua, es deixa bullint durant 7 minuts. Se’n fa una novena. Estepes blanca i negra (Cistus albidus, Cistus monspeliensis): Les fulles i flors s’utilitzen contra la sinusitis i per a desinfectar les vies respiratòries, se’n fan bafos. Server (Sorbus domestica): Els fruits madurs són comestibles, i se’n poden fer en almívar, o bé fer-ne cremes de bellesa. Cristina Viñas, Espolla, a 30 de juny de 2015
LA VERNA 07/2015
Canya comú (Arundo donax): S’utilitzava com a diurètic i per fer retirar la llet a les mares que destetaven. S’utilitzava el rizoma, 30g per litre d’aigua. Aloc (Vitex agnus-castus): Fent la infusió amb 30g de granes en un quart de litre d’aigua, l’aplicarem en compreses pel mal de cap, també pres a glopets fa pujar la llet. Aladern (Rhamnus alaternus): Els fruits primer són vermells i negres quan maduren, no són comestibles però poden servir per a desinfectar ferides.
43
La flor de l’Aloc (Vitex agnus-castus).
amb aquesta caminada haurem pogut reconèixer fins a 52 plantes i arbres que es troben destacats en el recorregut, ara bé ben segur que totes tenen els seus usos
els pins de casa (sardana)
Un dia alegre de primavera, als pins de casa hi vaig anar i allà sentat vaig oir un cant meravellós que el rossinyol de primavera, la merla i el merlot, que allà cantaven es feien sentir. Amb aquells cants que tant animen, principalment els dematins. Al cap d’una estona un guirigall! … era un picot que per la comarca anava, saltant d’una banda a l’altra xisclant, picant pels tous dels arbres secs buscava els animalots de què s’alimenten al dematí, per a la tarda anar a dormir. Més tard allà tombat, de dalt dels núvols grups d’ocells aquí baixaven, de tres i quatre, allà de quatre i cinc, de cinc i sis, de set i vuit i parant-se en aquells pins bords que com plataforma són formats, que el sol no hi entra ni un petit instant, ells s’hi ficaven de tant en tant. Després sortien d’aquí i d’allà i tornaven carregats ja, amb una palla al seu bec cap als pins escollits, per fer-hi el seu niu que han de començar. Quan el niu ja tenen fet, allà hi posen els seus fillets, i les maretes allí cantant, els hi ensenyen els xerrics que fan. De tant en tant les seves maretes van revolant: una orugueta o papalloneta que allà passejava, la va agafant i els seus fillets que ja l’esperen amb la boca oberta els hi va donant, però cada cop que per a un en porta, un viatge sol ha de fer i ells conserven l’alegria i la carícia que la mare els hi va fer. Però de cop hi passarà la mallerenga que tan bonica i trapassera santant pels arbres i romagueres, els hi dirà el temps que farà demà, diguent-els-hi: “Prepareu-vos en un forcat, en una lleixa o en una penya perquè el temps no us faci malbé i així puguem tornar al país d’on vàrem venir. Però compteu amb els ocellets petits que ara ja són grans per agafar la volada i que un dia o un altre el fred els treurà d’aquí”. Ja arriben els ocells de la Sibèria que el bon temps venen a buscar: la becada, el becadell i aquells vols tant grans d’estornells. Que molts n’hi ha que el sol amaguen amb el seu volar, i tords i gribes i algun tudó que la comarca han d’emplenar. I el caçador anar fent barraques, el dia passa amb el reclam, anat xerricant i cridant als ocells que van arribant. I així s’acaba aquesta cançó, anant cap a casa ben ple el sarró. Avi Pistol (Jaume Pineda i Compte), 1 d’Octubre de 1973