Capítol 1 Al 1266, el Papa Climent IV va nombrar a Carles I d’Anjou rei de Sicília. Els francesos dominaven l’illa i, els gibelins (els habitants que no estaven d’acord amb el govern), tenien cada cop menys paciència. -Així, tots hi estem d’acord –va dir Simone, el cap de la rebel·lió. Tots van alçar els braços per demostrar que sí.
Rondava principis de març de l’any 1282, a la Corona d’Aragó. Pere III el Gran, amb quaranta anys, va rebre una carta dels gibelins sicilians sol·licitant la seva ajuda i col·laboració per a una rebel·lió contra el govern francès. -He d’aprofitar aquesta oportunitat –pensava Pere, en veu alta–. Si venço els francesos amb l’ajuda dels gibelins, la Corona d’Aragó podrà comptar amb el govern d’un territori més extens. Però no podia partir sol. Necessitava el seu fidel almirall, Roger de Llúria, el millor guerrer del regne. Roger de Llúria era fill del cavaller Ricardo di Lauria i Bella d’Amici, la dama de Constança II, esposa de Pere III el Gran. Constança de Sicília va haver de fugir de la seva illa quan els angevins es van apoderar del tron. Roger de Llúria s’havia criat a la Cort Aragonesa, on aviat va ser nomenat cavaller i va rebre territoris al regne de València. Pere va sacsejar el cap i es va dirigir a la cambra del gran almirall. Va picar a la porta i va entrar sense esperar cap resposta. -Bon dia, senyor –va dir Roger en veure’l. -Bon dia Roger –va dir Pere–. He rebut una carta des de Sicília. Els gibelins ens demanen ajuda contra la batalla amb els angevins. -Però, és perfecte! –exclamà Roger–. Només ens cal guanyar la guerra i tindrem el govern de l’illa! -Sortirem d’Aragó el més aviat possible. Prepara la flota de vaixells i tots els teus membres de l’exèrcit. -Sí, senyor. Pere va sortir de la cambra de Roger per a parlar amb els nobles de la seva cort i informar-los de la imminent sortida.
Capítol 2
Simone Aiello, el cap dels gibelins, acabava de sortir de casa seva per anar a reunir-se amb els seus ajudants. S’havien de trobar a la petita cabana de fusta, situada al principi del bosc, per tal que els angevins no els descobrissin. Després de caminar una estona, va arribar a la barracar i va obrir-ne la porta, que va grinyolar. -Ja era hora –va dir Pietro, subcap i millor amic de Simone. -I tant, portem més d’una hora esperant! –es queixà Chiara Millazo, la capitana. -Perdoneu-me. He hagut de girar a tort i a dret per no topar-me amb els guàrdies –es va excusar. -Es sap alguna cosa de l’ajuda sol·licitada als catalanoaragonesos? –preguntà Chiara. -Res de res. -Doncs no podem esperar gaire més. Tots estem inquiets, i no pensem tolerar més els càstigs que imposen els angevins a la resistència –va dir Pietro. -L’únic que podem fer és esperar a que arribin. -Esperem que així sigui.