Nepius i la guerra by alfred

Voldria tenir un llagut i una casa a la muntanya; poder encendre un flam al vent i un altre flam a la calma; de dia estimar muller i de nit les dones d'aigua. i la guerra Voldria serNepius tan divers, Sara Rosell, Blanca Biedma, Alba Lozano, Nathaly Chela

tan lliure i divers com l'aire, conĂ¨ixer tots els camins .

i jeure en totes les cales. Voldria esbrinar els secrets de les cambres de les dames i estimar-les totes, fins les que fossin maridades.

Nepius i la guerra: Informació: 509-275 a.C república Imperi 100 a.C Emperador : CLAUDI EL TARTAMUT (10Ac) Nepius: Personatge principal Mare: Sabina Pare: Opsius Amic de Nepius: Lusius Matidia : Ciutadana de limperi de britània

Argument de la Historia: Nepius es un noi que la seva familia tenia problemas financiers,i l’emperador d’aquella època era Claudi. Tenint pietat, va pensar que podía perdonar els deutes que li devia la familia, a canvi de que Nepius anés a lluitar a la guerra contra britània. Un amic de Nepius es va oferir a anar a lluitar amb Nepius a la guerra, perquè no estigues sol. Els pares de Nepius, una dona i un home molt estrictes i amables, però amb problemes econòmics,però la mare de Nepius no volia que el seu fill anes a lluitar,però en canvi el seu pare si que volia, i com que era el pater familias va decidir sobre els actes del seu fill, fen-lo anar a la guerra.

Nepius i la guerra: Una vegada va haver una família que va tenir molts problemes financers a causa de no poder mantenir els seus fills , ja que no podien alimentar-se. Van tindre un fill que es deia Nepius era un nen molt escarransit i molt tímid , els seus pares que eren Sabina i Opsius van fer el possible per que el seu únic fill no tingués fam. Dels problemes financers que tenien, l’emperador Claudi, va voler que si volien que li perdonés els deutes, el seu fill tindria que anar a la Guerra de Britània. Nepius era dèbil per anar a una guerra , ja que s’amare no volia que anessi a la, però el seu pare volia i lògicament .hi anés a lluitar. La seva mare era una dona alta morena amb els cabells rossos i lluents amb els ulls verds tenia un caràcter d’una dona de casa i mol amable i humil , el seu marit que era Opsius era un home fort, tenaç i molt treballador. Nepius era un noi jove , prim i intel·ligent i guapo , ja que la seva mare i el seu pare també ho eren. Ell volia anar a lluitar a la Guerra de Britània i va anar a parlar amb la seva mare per a que no patís per ell , perquè ell ja era un noi adult. Ell li digué. -No t’amoïnis mare , no em passarà res i si em passes algo sempre en tindràs al costat mai tens que pensar en negatiu-Fill, jo se que sempre estaràs al meu costat , però sempre t’estimaré -Jo faria qualsevol cosa per tu mare i per el meu pare , no patiu siusplau -Confio en tu fill meu. Digué Sabina.

Ell va estar obligat a anar a un centre per a que el formessin per anar a la guerra, ja que si anava sense saber fer res , moriria o passarien barbaritats. Al centre l’entrenaven físicament perquè ell estigues fort i resistent per poder

aguantar

les

calamitats

guerra.

També

l’entrenaven

psicològicament per a no pensar en negatiu , que tot aniria bé i que no li passaria res. En aquest centre, va conèixer a Pontius, era un noi que, a casa seva tampoc hi havia massa diners, i estava en les mateixes condicions que Nepius. Entre els dos s’ajudaven mútuament i es donaven forces, per poder guanyar. Pontius era un noi jove, d’uns vint anys, fort i alt, cabells rossos i ulls blaus, era un noi amable i molt atractiu. Amb aquell centre van estar molts mesos, aproximadament 10, ja que dintre de poc ja era la guerra i havien de estar molt preparats, perquè el seu rival, Britània, era fort.

Al cap de poc temps, Nepius i Pontius ja havien de marxar i acomiadar-se dels seus familiars i amics. Ja estaven a punt de marxar i els seus pares volien acomiadar-se: -Fill meu, fes tot el que puguis, sempre ens tindràs al costat, i sobretot vigila molt, i que no et passi res, i tornis sa. -Mare, segur que estàs molt preocupada, però confia en mi, no em passarà res, jo marxo acompanyat del meu amic Pontius, que si ens passa algo ens puguem ajudar entre els dos. Pontius també es va acomiadar dels seus pares, de Vergilius i de la seva mare, Octavia: -Carinyo, esperem que no et passi res i que estiguis bé, procura no ferir-te molt i que puguis durar tota la guerra, nosaltres sempre estarem aquí per tot, vigila.

-Mare, pare estaré bé, no us preocupeu, jo marxo amb el meu amic Nepius, i si passa algo, entre els dos ho solucionarem sense problema, jo espero que esteu bé, adéu.

Van embarcar sobre les 3 del migdia i van arribar allí després de 15 dies, aproximadament van embarcar sobre unes 500 persones. Les condicions que hi havia al vaixell, eren pèssimes ja que, estava tot moll, havia molta gent, no s’estava gaire còmode i era fàcil marejar-te, ells remaven contínuament i per això era terrible i molt cansat i estar durant cinc dies fent el mateix, ja que no eren esclaus, però era la única forma d’arribar-hi, que ells remessin. La primera nit, la van passar a la coberta, perquè dintre hi havia els generals i comandants, i per sort no va haver-hi tempesta, i solament van sopar un tros de pa i un got d’aigua. L’endemà al matí, sol llevar-se ja van començar a remar contínuament, al cap d’una estona, van trobar una illa que estava deserta: -General, general! Mireu, una illa! Terra terra! –Va dir un dels guerrers -Parem allí per veure que hi ha i després ja continuarem l’embarcació. Era una illa extensa i paradisíaca, amb abundants palmeres cocoteres. Exaltats, van desembarcar en aquella illa, i molt encuriosits van començar a explorar-la. Van endinsar-se al bosc, on van passar dos dies allí. L’últim dels dos dies, es van trobar dos poblats de diferents persones, els del poblat van pensar que eren enemics i van voler atacar als soldats romans. Nepius estava nerviós ja que era la primera vegada que mataria a algú a sang freda i lluitar contra uns salvatges , la tribu anaven amb llances , arcs i pedres , van fer una gran foguera per tirar pedres cremant als enemics.

Lògicament els romans sol van parar allí per agafar aliments , però se lis va complicar les coses. Van morir molts soldats i ala vegada també van morir enemics, Nepius i Lusius van sortir sans amb alguna que altra ferida però eren vius. Van passar la nit a la illa dins el vaixell per si passava algun inconvenient fora de l’illa. No van dormir casi perquè tenien por de que els ataquessin per la nit. Alguns dels soldats feien vigilància per la nit per si vingués algun poblador. De cop i volta van veure de lluny uns pobladors intentant dissimular per a poder atacar als romans , tot i que ells estaven dins el vaixell. Van despertar a tots els soldats per a que ataquessin als pobladors per a que no tornessin a passar per aquí. Pel mati van agafar aliments per arribar a Britània el mes aviat possible per a que no els ataquessin , Nepius i Lusius estaven molt cansats de tot el que havien passat no estaven acostumats a tantes experiències en dos o tres dies. Van estar dies sense menjar, van passar molta fam , ja que en un vaixell no podies buscar aliments per cap lloc. Tenien esperances

per arribar a

Britania sans i forts per poder guanyar. Nepius i Lusius, van estar en terribles condicions durant setmanes .. Desprès de diversos dies, ells estaven molt cansats però al final van arribar a Britània. Un cop allí, van anar d’amagatotis a investigar la zona on ells es situaven i on ells havien de lluitar, i a pensar i preparar les posicions on ells es posarien per atacar. Van anar directament cap a la ciutat i van començar a atacar, els Britànics, que ja s’ho esperaven, van contraatacar, però tot i així els romans van aconseguir matar o ferir a més de la majoria que hi havia, també van destruir cases, mercats, estàtues que per ells eren sagrades i molt apreciades...

Nepius va fer el mínim, ell no volia atacar massa, ja que les seves defenses no eren tan bones com les de Lusius, ja que Lusius havia pogut dormir i menjar més que ell, i Nepius va preferir investigar i veure la situació que es trobava, en canvi Lusius va, que era una mica més valent, va preferir anar a atacar als britànics, i ho va fer força bé, ja que ell va matar a bastanta gent i no es va ferir.

Mentres Nepius feia el mínim esforç possible, ell s’anava fixant amb la situació que havia, i de sobte, entre les ruïnes, va observar una noia preciosa, rossa amb els ulls clars i lluminosos amb cara d’estar molt espantada i melancòlica, i a ell el primer que se l’hi va passar pel cap va ser ajudar-la perquè no li passes res. Lògicament, ell es va enamorar d’ella, va ser amor a primera vista. Enmig de la lluita, ell es va acostar a ella, per ajudar-la a que no li passes res sense cap perill, i que ella no es sentís espantada. -NO t’acostis pastinaca de mala gana! - No et vull atacar, hem dic Nepius i m’han obligat a vindre a aquesta batalla.. Jo et puc ajudar.. - No se si hem puc fiar d’un beneït com tu.. -Confia amb mi.. - Millor treu-me d’aquí sinó no aconseguirem res. Nepius ràpidament va treure a la noia de les ruïnes i van marxar el més ràpid possible per a que ningú els pillés. -Com et dius tu?- Digué Nepius avergonyit -Jo em dic Matidia .. però segur que no em faràs ninguna bestiesa. - No et preocupis , faré el possible per a que a tu i a mi no ens passi ninguna de les coses que pot passar en una guerra. - Vale... I estic molt agraïda del que has fet per mi

Matidia i Nepius , van marxar ràpidament de la ciutat , no volien problemes amb ningú perquè si veiessin que Nepius s’enamora d’una Britànica , per això tenien que marxar lluny. Lesius va continuar a la batalla, lluitant fins als mínims esforços , però.. al final tot va acabar malament, la batalla continuava , els soldats anaven caient d’un en un i Lesius va continuar però de sobte un soldat contrari li va clavar una espassa i sense ningun dolor va caure al terra.

Mentrestant Nepius i Matidia continuaven els seu camí sense saber on anaven, i van aparèixer en un bosc mig perdut i destrossat per al guerra. Nepius desitjava guanyar la guerra perquè així Britània seria del territori Romà, però Matidia estàva en contra perquè s’arriscava a ser esclava. Nepius li va dir que estès tranquil·la que ell la protegiria i que maraxarien cap a Roma el mes ràpid possible, suposadament tot acabaria bé. Matidia confiava en ell , però Nepius no sabia co tornar a Roma. De cop i volta van veure un vaixell de tripulants que marxaven cap a Roma per a ser esclaus allí. Ràpidament Nepius va pensar una estratègia ja que era un soldat i portaria a Matidia al vaixell per marxar cap a Roma. Van pujar i ràpidament van inspeccionar a Nepius per identificar que era un soldat , tot seguit van pujar al vaixell i Nepius no va deixar de costat a Matidia per si li passes algo. Van estar dies i dies fins arribar a Roma , va ser un viatge molt dur , portaven molt poc temps a la Guerra i encara lis faltava molt tems per a que s’acabés la guerra ells desitjaven que tot tornesa a la normalitat. Van passar unes setmanes amb terribles condicions, feia molt fred havia esclaus que morien al vaixell per culpa del fred i la fam i altres malalties.

Van arribar uns mesos després a Roma Matidia i Nepius estaven terriblement cansats del viatge i les condicions que estaven , va ser una experiència pèssima que no tornarà a passar mai més. El general va cridar a Nepius per a que fessin sortir a tots els esclaus, la guerra continuava i tot era sofriment i melancolia. Van sortir tots els esclaus del vaixell en fila índia fins Nepius anava vigilant a tots els esclaus vigilant que Matidia sortís fins que la va veure.

Nepius, vigilava que sortís Matidia del vaixell, de repent va veure que sortia Matidia del vaixell i li va dir al General que si podia comprar aquella esclava , ja que Nepius tenia pensat rescatar-la i casar-se amb ella a l’arribar a Roma. Quan el vaixell va desembarcar, Nepius li va dir a Matidia: -

Corre, fica’t dins d’aquest barril, que et faré rodar fins arribar a un lloc segur. Quan arribem al lloc segur, picaré dos cops al barril perquè

surtis. Aixó és una bogeria! Però si això farà que estiguem junts, ho faré.-Va

respondre Matidia molt decidida. Jo ho faria per tu, però aquest no és el cas.

Matidia va entrar dins el barril dissimuladament, i l’home el va tombar al terra i el va fer rodolar fins a arribar a un carrer estret,on va picar dos cops com havien acordat i la noia va sortir de dins. -

Ho hem aconseguit! Estic molt despentinada,però ja estem salvats.

Gràcies per tot, t’estimo! Jo més,Matidia. –Va dir Nepius agafant-la de la mà.

Les paraules de Nepius es van fondre en un petó molt llarg que es van fer. Nepius la va agafar per la cintura i ella li va rodejar el coll amb els braços.

Els dos enamorats van córrer cap a casa dels seus pares, els quals pensaven que el seu estimat fill ja era més que mort. Van trucar a la porta i els va obrir una velleta desconeguda tot dient-los: -

Bona tarda, noiets! Que voleu alguna cosa? Un got d’aigua? No, moltes gràcies. Sóc el fill de Opsius i Sabina, i aquesta es la meva

promesa. –Va dir una mica espantat. De veritat? Els teus pares ja pensaven que estaves mort! Es ficaran tan contents al veure’t... Entreu, entreu. Us vec molt afamats, què veniu de la guerra? –Va preguntar la velleta molt sorpresa, amb una

llàgrima que lliscava per les seves galtes. Si, ens hem salvat per sort. Ara entrem! – Va exclamar Matidia.

Els dos enamorats van entrar a la casa i el noi va entrar per dins un passadís que feia molt que no el veia, però es coneixia més que res, ja que era la seva casa. El home encara es preguntava qui recoi era aquella velleta... -

Perdona,vostè qui és? Jo? Ahaha! Sóc una vella amiga de la teva mare, que està molt

malalta! Malalta?! No pot ser, ara corro a parlar amb ella, potser l’alegria la cura. –Va exclamar fingint un somriure fals.

El noi va entrar dins una sala amb un llit on estava la seva mare, se la veia molt pàl·lida, trista, realment malalta. S’agafava de les mans amb el seu marit, Opsius, que també estava molt trist i preocupat. -

Mare! Pare! Estic viu! –Va cridar el jove tot abraçant al seu pare, ja que la seva mare es veia massa malalta. El seu pare es va aixecar del

llit plorant de l’alegria i va dir-li: Fill meu! Has tornat, no pensava que et tornaria a veure, sincerament...Estic tan content!

Després d’una estona llarga de salutacions i petons i presentacions dels seus pares amb la seva estimada, la mare es va aixecar del llit molt contenta, però encara seguia una mica dèbil. La mare va anar millorant amb els mesos,

i cada dia s’alegrava més de que el seu fill estigues aquí, amb ells, fent que cada dia fos un somni per la seva mare i el seu pare. Anys després de que acabés la guerra, que òbviament va guanyar la ciutat de Roma, Matidia i Nepius es van casar. Van decidir quedar-se a viure tots junts a la casa dels seus pares fins que trobessin una casa a bon preu i una feina pels dos, ja que no estaven massa bé econòmicament.