AL- MANSOR I EL SAQUEIG DE BARCELONA. - ALEX GONZÁLEZ - FERRAN CANO - MARC ROJAS Corria l’any 976 que Abí-Amir havia ajudat molt al califa Al-Hakam, quan va morir van córrer rumors per la població de que havia estat enverinat per ell. Ell, va ocupar el lloc de Hayib , primer ministre o majordom reial del Califat. Aquest succés va fer que es col·loques en molt bon lloc a la cort real. Després d’uns anys, l’any 978 el Abí-Àmir controlava tot l’aparell burocràtic i administratiu del califat. Abí-Amir, vivia molt bé, a diferència que Abaas, un habitant d’Al-andalus, que tenia una vida pobra en una ciutat propera al territori cristià, Lleida. Era un poble on hi havia moltes guerres perquè estava enmig del territori cristià i musulmà. Aquest territori feia
tot el que tenia en les seves mans per seguir lluitant i per protegir les fronteres evitant que els cristians poguessin passar. Ell era un dels defensors del petit poble, per a ell no era gens fàcil defensar el indret, feia dos setmanes que quasi el mataven d’una fletxa, la qual li va donar l’ombro esquerre, prop el cor. Va tindre sort perquè la armadura el va protegir de l’impacte i sols se li va clavar uns pocs centímetres dins la pell, encara així es va tindre que retirar per a que se li cures la ferida que tenia. Al recordar aquesta escena li va agafar un calfred i es va dir que seria millor oblidar els pitjors records, però al pensar-ho directament es va adonar que era una estupidesa. Tot seguit va pensar en com estaria la seva família ja que feia mesos que no la veia per la guerra en la que es trobaven els dos bàndols. Mentres anava a veure com estaven, va xocar amb un cristià que per sorpresa fugia dins el territori musulmà, es van mirar el un al altre i de repent el noi va començar a resar per a que no el matés. En canvi, Abaas es va presentar i el va ajudar a que es camuflés entre els musulmans, ja que a ell tampoc li agradaria que el matessin. Resulta que l’home es deia August i que no li agradava gens estar amb els cristians, per això havia anat al territori musulmà. Abaas va arribar a casa i va abraçar a la seva germana petita. Després va anar a una altra sala de la casa i va saludar al seu pare, que estava cansat de haver defensat Lérida durant unes setmanes. La seva mare estava cuinant i va esperar a que acabés el dinar per abraçar-la. Van dinar tots junts i mentre menjaven, Abaas els i contava que li havia passat i com és que havia vingut a visitar-los. En acabar el dinar, el pare va demanar a Abaas que l’acompanyés un moment. El noi va seguir al seu pare per un passadís de la casa. Es van parar davant d’una porta de fusta una mica podrida per la humitat de la zona, en aquell lloc pare va treure una clau de la butxaca i va obrir la porta. La sala on van entrar era fosca, però el seu pare va il·luminar-la amb una vela i aquesta va fer un reflex amb la fulla de l’espasa amb bonics detalls al mànec. []xxx[]=========> El seu pare va mirar-la amb admiració i tot seguit va mirar els ulls del seu fill, Abaas estava igual d’impressionat amb l’espasa. El seu pare la va agafar i va treure-la de la funda. La va desenvainar i va fer alguns moviments mentre la mantenia enlaire. Després va mirar al seu fill als ulls i li va dir: Abaas, ara la necessitaràs tant o més com jo la vaig necessitar. Es teva, espero que la utilitzis en el bé del nostre territori, Alandalus. Abbas la va envainar i la va mirar amb atenció anava admirant els detalls de l’espasa. Era lleugera i manejable, va mirar amb ulls llagrimosos al seu pare i es van abraçar. Mentre s’abraçaven, va donar-li les gracies i li va prometre que l’utilitzaria com ell havia dit. Quan va marxar de Larida camí de vigilar les fronteres es va trobar a guerrers musulmans tornant cap a casa ferits però quan va arribar a les fronteres es va trobar que tot estava massa tranquil, no hi havia res. Va preguntar als guàrdies que havia
passat però deien que des de feia temps estaven asseguts parlant i alguns estaven de peu a la muralla guaitant l’horitzó però no es veia res, inclus passades unes hores no hi havien ofensives cristianes. Al tornar de les fronteres cap a casa es va trobar unes quantes persones de Medina Larida anant cap a les fronteres lluitar. Un cop a casa amb la seva família i els seus pares, ell va explicar tot el que havia fet durant tres mesos. Abaas estava lluitant contra cristians. Quan va marxar de casa, va alquilar una ase i se'n va anar a veure al Hayib que hi havia en aquells temps, Abí -Amir. Va anar a parlar amb ell ja que vivia en una ciutat no gaire lluny de Media Larida. Va tardar uns dies en arribar Zaragoza on desprès del llarg i dur viatge, el Hayib no el va voler rebre perquè era un habitant pobre de Medina Larida i ell no tractava amb aquella classe de gent. Ell estava molt enfadat amb AbiAmir però tenia un pla per a que l’atengués. Va dir al guàrdia que tenia un pla per a la conquesta d’una ciutat important en territori cristià i que podría ajudar-los a guanyar més territori. El guàrdia sorprès per l’explicació del ciutadà, el va deixar entrar i el va dirigir amb Abí-Amir. Ell va estar interessat amb la proposició del noi així que s’ho va prendre tant en serio que va nombrar a Abaas Alferes en la conquesta. En 3 dies AbíAmir, tenia tot un exèrcit al seu servei per al SAQUEIG DE BARCELONA. El camí era molt llarg així que van tenir que descansar algunes vegades, amés el pes de la armadura, tot i que més escassa que la dels cristians els feia anar bastant més lents. També portaven algunes escales per escalar la muralla i un ariet per intentar enfonsar algunes portes, els ariets tenien que ser portats per 5 persones. El transport dels ariets feia la marxa mes lenta i tenien que anar canviant de gent que el portava. Abí-Amir, anava al capdavant i anava manant a la gent el que tenia que fer.Van arribar al cap de 5 dies a Barcelona. Barcelona tenía unes muralles bastant altes i poques portes per entrar. Sense que ningú els veiés perquè era de nit, van col·locar sigil·losament les escales recolzades a la muralla. Primer va entrar un dels soldats. Tot estava iluminat i no hi havia gent pel carrer. Era 5 de juliol i estava a punt d’arribar l’alba quant van veure per l’horitzó a molts musulmans, dirigits per Al-mansor, aquest estava muntat damunt un cavall blanc. Aquesta noticia no li va agradar gens a Abaas ja que no havien tingut suficient temps per a superar els guàrdies que havia a la frontera de la ciutat, si no ho aconseguia en menys de cinc minuts segurament avisarien a tots els guàrdies i el saqueig seria molt mes difícil del planejat i es derramaria molta més sang, cosa que no sortia rentable per als musulmans. Per tant van anar tot lo ràpid que podien i van assassinar discretament a la majoria de vigilants que hi havia a la muralla, mirant cap al sud, però encara faltaven els que hi havia a baix, els quals van morir molt ràpid gracies al arquers. Per
sort el començament del saqueig va anar com el planejat i van poder entrar a la ciutat casi sense problemes. Els musulmans, dirigits per Al-mansor, van saquejar un quart de la ciutat. HI havia un castell dalt d’un petit turó on possiblement hi vivia el compte de Barcelona. Hi van veure com un petita part de la població s’hi amagava i entrava un missatger. Quan va tornar el missatger de Borrell II li va dir que l’ajuda havia estat rebutjada per el rei de França i, per tant, no arribarien reforços de part de França. Això va enfadar molt a Borrell II però no va tindre temps de discutir ja que estava en guerra contra els musulmans. Els musulmans van arrasar la ciutat sense pietat matant a qui s’interposava en el seu camí fos guerrer, nen extraviat o dona. Alguns soldats musulmans van intentar entrar dins el castell del compte Borrell II, va ser la única part de la ciutat que no van poder destruir, cremar o saquejar. També va ser difícil apropar’shi per culpa dels arquers de la muralla del castell. Van agafar també els aliments que hi havia a les cases per assegurar-se de que no es quedaven sense l’aliment de tornada. Un cop van arrasar.ho tot in només quedava el castell, la fortalesa inexpugnable, van encendre torxes i les van llençar dins de les cases i a les teulades dels edificis. Van sortir de la ciutat admirant les flames al cel. El saqueig va ser ràpid i van fer alguns esclaus. Van fer el camí de tornada i els esclaus van obeir sense oposar cap resistència ni van escapar-se per por a ser morts en l’intent. Van arribar a Córdova el dia 26 de juliol on van deixar els presoners. En un altre lloc, el Rei Borrel II estava massa indignat per a processar tot el que havia passat, el rei de França havia rebutjat a Barcelona com si fos una formiga, els musulmans havien saquejat per complert la seva ciutat amb un temps rècord. Aquell dia va enviar un missatger al rei de França amb un missatge que deia així: Estimat rei de França, tenint en comte els últims esdeveniments, he decidit deixar de pagar els meus impostos i fer el meu comptat independent. Mai més tindré problemes d¡aquest tipus per culpa de reis que no ajuden als seus senyors feudals.
Des d’aquell dia els comptats catalans es van fent independents i es va crear Catalunya. El rei de França: Lotari I de França no va poder ajudar perquè tenia els seus propis problemes al comptat de Verdum. El rei Borrell II, no va voler carregar contra Almansor i Al-landalus perquè el que es feia en aquella època era el que Al-Mansor havia fet, saquejar i destruir o conquistar ciutats del bàndol enemic per tal de debilitar defenses i aconseguir el territori.
Uns dies més tard, a Media Larida, Abaas havía tornant de la batalla. Era un bon guerrer però igual que Abí-Àmir, es a dir: Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí
ara més conegut com Al-Mansor, no havia participat gaire en la dura batalla. Al-mansor, va donar part del botí a Abaas i ara vivia amb la seva família i 2 esclaves en una casa més gran i moderna que la que tenía anteriorment. Aquella casa no s’assemblava en res al que tenia Al-Mansor però almenys hi havia les habitacions necessàries per a viure, menjar i aigua potable i un jardí un descansava el seu pare dins una tomba, al pensar en això va començar a plorar i va recordar com aquell cristià li va clavar l’espasa traspassant el seu cos i l’armadura de cota de malla. Es va recuperar ràpid de la depressió i va poder seguir vestint-se per després anar a la reunió de guerra per a poder conquistar més ciutats que tenien per el cantó. En aquell moment va arribar un missatger que venia de part de Borrell II, no volien deixar-lo passar però abans de que el matessin els hi va explicar el que havia passat amb el missatge de Borrell II i la resposta que havia obtingut del rei de França, també els hi va explicar que tota Barcelona es volia fer independent i que entre ells tinguessin una mena de aliança o pacte. Al-Mansor va dir que per ell li anava be tindre algun aliat del altre bàndol donant-li ajuda quan la necessitava però a Abaas no li va agradar gens la idea ja que des que els cristians van enviar al seu pare a l’altre mon els odiava amb totes les forces però tots els consellers de guerra van votar per a que els barcelonins s’aliessin amb els musulmans. Al sortir del consell Abí-Àmir li va dir a Abaas: -
Estem en guerra contra els cristians i per això que tota l’ajuda i la informació possible ens anirà molt be. Ja ho se, però el que li van fer al meu pare…- va contestar Abaas. Tens raó, ningú vol perdre a un familiar però pensa que si ens unim amb ells podrem aniquilar a més musulmans dels que estem matant.- va dir-li Al-Mansor. D’acord, deixaré que s’uneixin.- va mirar l’espasa que li havia donat el seu pare abans d’anar a la guerra. Per cert, et vull dir una cosa Abaas, li vaig prometre al teu pare abans de morir que…
De repent es van incendiar moltes cases al voltant de la plaça, ells dos van anar corrent cap allà i va veure a un cristià cridant de victòria, a ell li va resultar molt familiar aquella cara, era el noi amb el que es va trobar fa mesos a prop de casa seva, quan va veure alló es va penedir de haver-lo deixat entrar a la ciutat, ja que havia cremat unes quatre cases i havia incinerat a tres famílies senceres mentre estaven tant tranquils a casa fent el que havien de fer, es a dir dinar, sopar, cuinar, jugar... i tot tipus de coses que es poden fer a casa.
Aquell cristià el va mencionar a ell dient que l’havia deixat passar per les fronteres sense cap tipus de pacte o de conflicte. Abaas es va quedar gelat, no sabia que els cristians fossin tant agressius i descervellats a la vegada. Van condemnar a mort al cristià i van ficar entre reixes a Abaas. Ell no volia que això acabes així i per això va idear un pla per a sortir de la presó. Mentre estava en la presó, va fer veure que no menjava i que el seu cos es consumia fins que un dia els guardians de la seva captura el van veure inmobil durant hores i van pensar que era mort , van comunicar el fet al seu superior i van decidir donar-li sepultura,van agafar el cos i el van posar dins d’un sac i el van llençar a l’aigua, donantlo així per mort .Al cap d’un moment el sac es va obrir des de dins amb un ganivet i així es com Abaas va quedar lliure. Abaas va decidir fugir i marxar d’aquesta terra que l’havia empresonat sense cap raó.
Abaas va marxar cap a Cordova, que era la capital a la península , i allí es va fer amic del Califa, donant-li consell, també va estudiar medicina, astronomia i matemàtiques. Tota aquesta saviesa li va permetre ascendir en la escala social i va conèixer a la filla del Califa , a la que va demanar en matrimoni. La filla del Califa el va acceptar per espòs i van decidir casar-se la primavera de l’any 990. Quan el Califa va veure que li quedaven pocs anys de vida , va decidir nombrar Abaas el seu successor, així va ser com Abaas un petit guerrer i pobre de Medina Larida , va passar a ser el Califa de Cordova.