Maria Cano Personatges: -
Noies: Maria filla gran 13 anys Beatriu mare 26 anys Blanca filla petita 6 anys
-
Nois: Joan pare 28 anys Hugo fill petit 5 anys Marc fill gran 14 anys Vidal: company monjo del Marc Guiu: marit de la Maria al final de la Història.
Argument: Una família de pagesos vol que el seu fill gran tingui una bona educació, així que el porten a un monestir de Vic, on al 1025, l’abat oliba passa pel monestir i l’ajuda a veure clar el seu camí. Mentrestant, la germana gran, la Maria, comença a servir a una família de nobles a la ciutat i es trasllada a viure allà. Mentrestant els pares viuen una vida tranquil·la amb algun que altre entrebanc sempre ajudats pels seus fills petits.
Estava estirada, al terrat de palla de casa meva, admirant el firmament. Les estrelles semblaven petits diamants que alguna persona havia penjat feia temps. Estava a punt d’adormir-me allà dalt quan vaig sentir crits a casa.
Maria Cano Vaig baixar corrents per comprovar el que passava i vaig trobar a la meva mare, Beatriu preparant el sopar i al meu pare, Joan, renyant a l’Hugo, el meu germà petit, per haver intentat entrar al corral de les gallines. Li deia: -
Hugo, ets massa petit per entrar a la granja, sol tens 5 anys! De moment, sol ens pots ajudar al camp, recollint el gra i la cavada. I tu, Marc, vigila més al teu germà petit. Ho sento pare, estava a la granja, munyint les vaques i no m’he adonat que havia entrat. Pare de discutir, que el sopar ja està llest.
Vam sopar pa, llegums i algun tros de fruita. No vam menjar carn perquè rarament en menjàvem, era molt cara i la dels nostres animals la guardàvem per vendre o per alguna ocasió especial. Ens alimentàvem fonamentalment de verdures, llegums, poca fruita i moltes farinetes i pa. Quan vàrem haver acabat de sopar, vam resar la única oració que ens sabíem i vam anar al pis de dalt per dormir. Aquella nit no vaig poder dormir. Estava marejada i em feia malt el braç de tant segar el blat amb l’arada. Em vaig despertar a l’alba per poder avançar una mica la feina que tenia que fer al llarg del dia: Vaig donar de menjar a les gallines, a les vaques, a las parella de cabres que teníem , a la truja i al cavall. Teníem pocs animals però els estimàvem molt. Quan es va despertar la Blanca, em va ajudar a escombra la casa i a preparar l’esmorzar. Quan es va despertar tothom, la Blanca i jo ja havíem acabat de prepara les farinetes i havíem escalfat una mica de llet. Quan vam acabar d’esmorzar vam seguir fent les feines que teníem assignades. A mi sol em quedava anar al mercat del poble a comprar verdura i a vendre pa. Mentrestant el Marc tenia que anar al camp a segar el gra, que ja estava madur i a veure com estava la civada que havíem plantat feia uns dies. La meva mare tenia que fer pa, la meva germana petita l’ajudava i el meu pare tenia que munyir les vaques i netejar la granja. Al final del dia estàvem molt cansats i ens en vam anar a dormir sense sopar. Aquella nit si que vaig dormir, i tota la meva família va poder descansar durant tota la nit. Al dia següent, vam agafar el 10% de la collita i vam anar al castell del compte per pagar els nostres impostos. Com que no vam veure al compte li vam donar la collita i el menjar a l seu patge, que ens va assegurar que li donaria personalment. Quan vam tornar a casa ens vam trobar la Blanca i l’Hugo jugant a fet i amagar. La Blanca no trobava a l’Hugo i el vam estar buscant durant molt de temps per tot arreu. Al final s’havia quedat dormit a la palla. El vam portar al llit i vam començar a preparar el dinar. Farinetes i alguns llegums. Va ser llavors quan es va obrir la porta de casa i va entrar un pregoner dient:
Maria Cano
A la ciutat hi ha una família que necessita una criada per cuinar, rentar i cuidar els seus fills. Si esteu interessats, aneu a la ciutat, a la plaça de la font. I dit això va tancar la porta amb un cop sec i se’n va anar. Vaig pensar que era una gran oportunitat així que vaig suplicar als meus pares que m’ho deixessin intentar, després de molt suplicar i somiquejar van accedir. Vaig anar a la plaça de la ciutat amb la meva mare i vam veure a la noia que oferia el treball. Va resultar que era la noia de la que ma mare havia cuidat tenia la meva edat així que em van oferir el treball directament. ***
Vaig entrar a la casa i em vaig meravellar dels mobles de fusta de roure envernissats per un artista, unes cortines d’una seda molt fina decorades amb flors brodades amb fil d’or. Les habitacions no eren diferents: llits confortables amb mantes que cobrien be, amb un dosser de lli. Em van ensenyar la meva cambra, era meravellosa, més del que podia haver demanat. Tenia un simple llit amb la capçalera de fusta de pi i unes mantes suaus i vellutades. A l’esquerra hi havia una petita cambra amb un recipient de porcellana amb aigua calenta i sabó de lavanda. Vaig considerar tot allò un luxe i no vaig parar de donar gràcies per aquella oportunitat. A l’armari tenia un nou vestit de mainadera així que em vaig ficar a treballar. Mentrestant a la granja, el meu germà estava treballant, amb el meu pare quan de sobte va venir ma mare cridant, feliç, que m’havien donat la feina. La meva família es va alegrar molt i van decidir que no seria la única que treballés de veritat. Va ser llavors quan van acordar d’enviar al meu germà Marc al monestir de Vic, on seria educat en la fe de Deu. Allà copiaria llibres i conrearia l’hort. El Marc va agafar un sarró, va ficar les seves escasses pertinences i va fer via cap al monestir. Els meus pares li van donar un tros de pa, una figa, uns llegums i una bota d’aigua de pell de cabra. Va sortir de la granja, va dir adéu als seus éssers estimats i va fer ruta. Tenia que passar per un congost que freqüentaven bandits i per un camí que durava dies. Quan va arribar al congost estava tant cansat que va decidir passar la nit al ras, al costat de les parets. Al dia següent, es va despertar rodejat per quatre misterioses persones: una era una dona d’uns trenta anys, de mitjana estatura i molt prima i demacrada, l’altre era un home vell d’uns quaranta anys, gras i fornit, hi havia un nen petit, devia tenir la meva edat i l’últim era una cabra. Li van exigir tot el que portava, i ell es va negar.
Maria Cano El van començar a colpejar amb branques i pedres, es va aixecar d’una revolada i va sortir corrents amb el cor a la mà. El van perseguir durant una bona estona fins que al final, es van cansar. Ell, exhaust, va beure aigua i va descansar, ajagut en una pedra molsosa de tacte vellutat. Estava tan cansat que es va tornar a adormir. Es va despertar a la nit, i, va seguir el seu camí. Volia sortir d’aquell horrible congost i volia poder descansar de veritat, sense preocupar-se de si l’assaltarien o si li farien alguna cosa pitjor. Va caminar durant una bona estona fins que va visulminar el que semblava la sortida del congost. Exhalant un últim alè va començar a córrer cap allà, desitjant que de veritat fos una sortida. En efecte, era la sortida. Quan va arribar allà va veure una petita caseta, va entrar i va preguntar si podia dormir allà durant el que quedava de nit. Va pagar amb el tros de pa i una mica de figues i va passar allà el temps que quedava per a l’alba, demà seria un dia llarg i fatigós. Mentrestant a la casa senyorial, jo estava preparant l’esmorzar, torrades amb formatge de cabra i cansalada, una cosa que jo i la meva família no ens podíem permetre mai. Ho vaig repartir en plats d’una fina porcellana i els vaig servir a la taula. També vaig exprimir tres taronges i vaig fer un suc deliciós, hi vaig agregar sucre per endolcir-lo una mica i el vaig ficar en una gerra. Després, es va despertar la família i vaig anar a l’habitació dels nens per despertar-los i rentarlos. Es van aixecar i van rentar-se la cara. Van baixar a esmorzar i van atipar-se com uns golafres. Vaig recollir la taula, vaig espolsar les estovalles i vaig rentar els plats. Encara tenia que escombrar tota la casa així que em vaig ficar a treballar de seguida. Em va semblar que seria un dia molt dur. Em vaig donar pressa a escombrar i a netejar el terra, a netejar els vidres, a fer els llits, a fer un munt de coses que se m’anaven acumulant i que potser no tindria temps d’acabar. Vaig acabar la feina, instants abans de que els amos entressin a casa. Em van felicitar pel treball i em van deixar descansar a la meva cambra durant una bona estona. Allà vaig trobar un llibre que tenia molta lletra, però jo no sabia llegir, així que em vaig limitar a veure les il·lustracions de les pàgines de pergamí. Els vius colors anaven inundant la meva ment fins que, em vaig adormir.
Maria Cano
***
Ell es va despertar a l’alba , va menjar una figa i va fer camí cap al monestir de Vic. El camí va ser agradable i tranquil, res comparat amb les ànsies del congost ni amb les mirades misterioses al camí d’abans. Hi havia vaques pasturant, cabres i algun que altre cavall. Va arribar al monestir de Vic quan el sol estava just a dalt del cel. A la porta hi havia un monjo, vestit amb una túnica d’un marró preciós. El monjo el va acollir i el va portar a la capella. L’Abad li va donar instruccions per poder viure amb ells i li va donar la túnica de monjo. El monjo que l’havia acollit, li va mostrar la seva estança, que compartia amb cinc monjos primerencs més de mes o menys la seva edat. Va ser l’hora de dinar quan va anar al menjador, van resar i van començar a dinar. El Marc va provar una cosa que mai havia tastat, la cervesa. La va tastar i va veure que era boníssima, li agradava un munt. Va menjar-se les farinetes, tot escurant el plat, després va menjar fruita de l’hort i va acabar-se la cervesa que li quedava. Aquell dia, va menjar fins a afartar-se. Mentrestant, a la granja, la Beatriu i el Joan estaven munyint les vaques i segant el camp de blat quan la Blanca va baixar corrents per avisar a sa mare de que es donessin pressa, que ella havia preparat el dinar per donar-los una sorpresa, amb l’ajuda de l`Hugo havien preparat farinetes i una mica de fruita. Ja que la Maria i el Mar no hi eren, tenien que fer alguna cosa per ajudar a la família. Van parar de treballar i van anar a dinar. Van menjar i van fer una migdiada d’una bona estona fins que es van despertar a causa de sorolls desconeguts. Uns lladres havien entrat a la granja! Van començar a guardar totes les coses de valor i el Joan va sortir amb una forca a la mà, preparat per atacar. Va matar a dos bandits, quan el tercer el va desarmar, indefens, va començar a retrocedir fins arribar a les portes de l’estable. Va ser llavors, quan la Beatriu va agafar una paella i va colpejar el cap del bandit, que es va desplomar amb un cop sec. Havien salvat la granja. Van recuperar les possessions d’aquells lladres i van estar contents de veure que aquells miserables tenien diners amagats entre les vestidures. El van guardar i van agafar els cossos sense vida dels bandolers i els van cremar juntament amb les branques inútils de l’espiga. Aquella nit, van assegurar la granja per si a cas venien més lladres, van guardar el menjar al rebost i van anar a dormir.
Maria Cano
Mentrestant, a la casa on jo treballava, no parava de córrer amunt i avall per satisfer les necessitats de la família: Que si Maria arregla’m el vestit, que si trena’m els cabells, que si arregla el meu cavallet de fusta... Estava exhausta. Resultava que aquella ni tenien convidats: el senyor més ric de la ciutat i la seva esposa, anaven a sopar aquella nit a la casa, així que tenia que esforçar-me per fer bona cara, encara que estigués cansada, tenir un aspecte presentable, encara que estigués destrossada i servir amb elegància, tractar amb cordialitat i estar desperta, encara que em caigués de son. Aquestes eren les normes imposades per l’amo. Quan van arribar, els vaig obrir la porta, els vaig desar els abrics a l’armari i els vaig acompanyar a la saleta d’estar, on la llar de foc estava encesa i els senyors esperaven als convidats. Van estar parlant durant una bona estona fins que es van ajeure a la taula. Per aquella ocasió havia preparat un tros de carn de vedella, guarnit amb una amanida d’enciam. D’entremès vaig servir unes torradetes de pa recent fet amb formatge de cabra, i per veure, un vi deliciós importat. Em vaig retirar i vaig anar a la cuina per descansar i preparar-me per al següent desig dels senyors. En aquell mateix instant, el meu germà estava resant la oració de la nit per anar-se’n a dormir, juntament amb els altres monjos del monestir. Van acabar la oració i se’n van anar a dormir, al matí següent esperaven l’arribada del Bisbe de Vic, l’Abat Oliba. Va néixer a Besalú al 971 i va morir al 971 i va morir a Sant Miquel de Cuixà, el Conflent, al 1046. Va ser un abat benedictí, comte de Berga i Ripoll (998-1002), bisbe de Vic (1018-1046) i abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà (1008-1046). A més a més, va fundar el monestir de Montserrat i va restaurar les ciutats de Manresa i Cardona. Oliba va ser una de les figures amb més influència i rellevància del seu temps, en la gestació de la cultura catalana i un gran impulsor de l'art romànic.. Va dormir durant bastant temps fins que el Vidal, el seu company monjo, el va despertar per a l’oració de la matinada. Un cop més, van tornar al llit per dormir fins a l’alba. A l’alba, es van aixecar corrents per preparar-ho tot per a l’arribada de l’Abat Oliba: van netejar el portal, van treure les males herbes de l’hort i van treure la pols dels llibres de la biblioteca. Tot estava a punt.
Maria Cano Quan va arribar, es van sentir honorats per la seva presència i la seva magnificència. Aquell home era l’ Impulsor de la Pau i Treva de Déu, fundador del Monestir de Montserrat, impulsor de l'art romànic. Ell li va ensenyar a ma germà que Déu era misericordiós i que mereixia el culte, les oracions i tot el que fèiem per ell. Ell el va començar a educar en la fe del Senyor. No va sortir del monestir fins que va morir.
A la granja ,els nens anaven creixent i els pares s’anaven fent grans fins que un dia, vaig tornar a casa, feta ja una dona, carregada amb diners, menjar i un noi que havia sigut el meu company a la casa senyorial. El noi, que es deia Guiu, m’havia demanat la mà i jo li havia dit que si sense consultar al meu pare, així que vaig decidir presentar-li. El meu pare el va aprovar de seguida i el va tractar com a un familiar durant tot el sopar. Va ser llavors quan vaig saber que ara em tocaria començar la meva vida. Sense els meus germans, sense els meus pares i amb un nou marit.
Fi