Tot va començar a troia by alfred

TOT VA COMENÇAR A TROIA

Sara Jiménez Laura de la Parra Aida Duràn Marcos Doya Carmen Federa 1

CAPÍTOL I El sol pintava de color daurat els camps de blat i els ocells despertaven la majestuosa Troia amb una melodia harmoniosa. El blau cel es reflectia en l’immens mar que alimentava la població amb les gustoses tonyines que és venien al mercat cada matí. Troia era una bonica ciutat fortificada. A la part superior s’hi trobava una ciutadella amb carrers amples i lluminosos, on vivia la gent rica en unes cases grans i luxoses. La gent més humil vivia a la part inferior, on els carrers eren estrets, bruts i pudorosos. La majoria vivien en cases molt petites, on habitualment tenien el seu negoci. Hi havia també, diversos centres de culte. *** Em vaig despertar al costat del meu espòs, l’Eros, que descansava al dormitori principal. Feia poc que ens havíem casat i traslladat a una casa situada als peus de la ciutadella. Vam crear un negoci d’artesania al pis inferior de la casa, on fabricàvem diversos utensilis de ceràmica. Em vaig aixecar del llit, em vaig posar la meva túnica de cotó i vaig dirigir-me a la cuina per preparar l’esmorzar: una mica de pa, vi i algunes figues. De sobte vaig girar-me i vaig contemplar que l’Eros sortia del dormitori i em deia: - Bon dia Alina! Veig que has matinat i has preparat l’esmorzar. Li vaig dirigir un somriure amistós i junts vam acabar-nos fins l’última molla de pa i l’última gota de vi. Algú va trucar a la porta de la casa, segurament era l’Eneas que venia a recollir l’àmfora que ens havia encarregat la setmana passada. Ell era un bon amic nostre. Vaig baixar al pis inferior, on es situava la nostra tenda de ceràmica, i vaig obrir la porta. CASA DE EROS I ALINA

CIUTADELLA

*** El sol es ponia i tenyia el cel amb matisos rogencs. L’Eros i jo, desprès d’un dur dia de treball vam dirigir-nos cap al balcó per observar la posta de sol. Eros em va advertir que hi havia uns homes transportant un cavall de fusta immens cap a dins de la ciutat; vam anar a veure que hi passava. - Escolti senyor, em podria dir que representa aquest cavall? – Va dir el meu home, com sempre tant educat. - És un signe de derrota pels grecs, hem guanyat la guerra!- va respondre eufòric un dels homes que ajudava a transportar el cavall cap a dins de la ciutat. L’Eros i jo vam tornar cap a casa molt contents per haver guanyat aquesta guerra sense fi que ens tenia a tots aterrats, ara ja podíem dormir tranquils. A mitja nit, quan tot era fosc, vaig sentir que algú trucava a la porta i cridava. Jo, una mica inquieta i estranyada, vaig obrir la porta i va aparèixer la silueta d’un home entre la penombra de la nit, que em va dir: - Senyora, no hi ha temps per explicacions, el seu home ha d’acompanyar-me ara mateix, és una ordre! -Però que passa? – vaig preguntar desconsoladament. - Els grecs han entrat a Troia aquesta nit, necessitem tots els homes possibles per defensar la ciutat, així que no hi ha temps a perdre!- va dir ell, desesperant-se. Vaig pujar corrents al dormitori i vaig despertar l’Eros, jo sentia que cada cop em costava més controlar els nervis i les meves pulsacions augmentaven per segons. Li vaig explicar tot. Ell va córrer a agafar una arma per defensar-se i les últimes paraules que em va dir van ser: - Alina, no et preocupis per mi, tot sortirà bé, però tu no has de córrer cap risc, estàs embarassada. T’estimo! Fuig de Troia! Estava aterrada, no sabia que faria sense el meu espòs, però decidida a complir les ordres de l’Eros vaig agafar les meves espardenyes, la meva mula i em vaig dirigir cap a les afores de la ciutat que m’havia vist créixer.

Quan travessava les muralles de Troia vaig sentir un crit esgarrifós, en aquell mateix moment vaig saber que l’Eros ja no seguia amb vida. De sobte, dos cavalls blancs van creuar davant meu, tot just vaig reconèixer l’Eneas junt amb el seu fill, tots dos fugien de Troia. - Alina! Vine amb nosaltres, anirem al Mont Ida, allà estarem segurs durant un temps!-va dir-me l’Eneas intentant tranquil·litzar-me.

CAPÍTOL II Em va despertar la veu tranquil·litzadora de l’Eneas, que repetia el meu nom. Vaig alçar el cap i em va llençar un somriure esperançador: - Bon dia Alina, ja hi som al Mont Ida, hem estat tota la nit cavalcant. Aquesta matinada, han arribat famílies que vivien a les poblacions dels voltants de Troia. Un home que vivia a les afores de la ciutat, ens ha ofert el seu vaixell per anar rumb a Itàlia. L’Eneas va ajudar-me a aixecar del terra, vaig contemplar totes les famílies unides que transportaven l’equipatge dintre la nau, jo mai tindria una família com les que podien presenciar els meus ulls, l’Eros era mort. Al cap d’uns dies, tot estava a punt i vam salpar a bord de la Pentecontera, era un vaixell de grans proporcions, és necessitaven uns cinquanta remers. L’Eneas era el capità del vaixell, ja que en sabia molt d’aquests temes, quan era un nen sempre anava a navegar amb el seu pare. *** Uns núvols negres i esponjosos cobrien el cel, impedint que els rajos de llum il·luminessin la superfície terrestre. L’Eneas va sortir del seu camarot i ens va anunciar que una forta tempesta s’atansava cap a nosaltres, però no hi havia volta enrere. Havíem d’enfrontar-nos a ella. Cada cop el vent bufava amb més força i hi havia grans onades. El vaixell estava molt inestable i cada cop avançàvem amb menys velocitat, ja que teníem el vent en contra. Posidó estava enfadat! L’Eneas intentava mantenir l’ordre i la calma, però tot i així, els seus esforços no servien per a res, ja que el pànic començava a apoderarse de la gent i els remers estaven esgotats. L’Eneas em va ordenar que cuidés dels nens al camarot mentre les seves famílies intentaven treure l’aigua del vaixell que s’inundava per moments, degut a la forta maror. Es podia llegir la por ens les mirades d’aquells pobres nens, però vaig fer el cor fort i vaig començar a taral·lejar una cançó que em va ensenyar la meva mare quan encara era una nena. “Cristalina agua que corre por los mares, mares corren en las aguas cristalinas

los gigantes océanos son mis lares, y las playas son mis vecinas. Me pongo furioso al ver el pecado, las ofensas me han llegado y con su propia medicina les haré pagar y sus inmerecidas fiestas les haré aguar. Las aguas removeré y reaccionaré malamente. Cuidado, podéis temerme pero si sois buenos podéis creerme.[…]”

Una joveneta d’uns cinc anys també se sabia la cançó, tot just va començar a seguir-me. Em vaig adonar que, de mica en mica, els nens se’ns unien i vaig contemplar que la esperança tornava a fluir en ells. Vam estar cantant cançons i jo els explicava les llegendes que havia aprés de petita a l’escola, fins que un dels nens em va alertar que estava entrant aigua al camarot, en aquell moment em va agafar el pànic, si ens quedàvem on estàvem l’aigua arribaria a cobrir fins l’últim espai de la sala impedint-nos inhalar aire. Però vaig respirar fons, em vaig tranquil·litzar i vaig buscar la manera de sortir amb vida d’aquell antre. - Tranquils, sortirem d’aquí, no us separeu de mi i tot sortirà bé!Vaig dir allargant els braços per agafar els nens. La millor opció era sortir per la porta, encara que l’aigua entrava per les ranures. La vaig obrir insegura i una gran massa d’aigua es va llençar damunt nostre arrossegant-nos cap a un extrem del camarot, el meu cos va impactar conta la paret de l’estança fent-me un fort cop al cap.

Capítol III La xafogor provocava que les gotes de suor llisquessin pel meu rostre, vaig obrir les parpelles, un cel blau inundava la meva visió i els rajos de sol em feien plorar els ulls. De sobte vaig contemplar la mirada preocupada de l’Eneas. - Alina, pots sentir-me? estàs bé?- preguntava ell sense obtenir cap resposta. Em vaig incorporar amb la seva ajuda i vaig observar com les famílies anaven transportant l’equipatge cap al port d’una ciutat desconeguda. Vaig seure amb l’Eneas a la taula que fèiem servir per esmorzar, ell em va invitar a menjar un tros de pa i un got d’aigua que hi havia en un extrem de la taula. - Que ha passat? on estem? només recordo una gran onada d’aigua que s’abalançava sobre mi.- Vaig dir jo desconcertada. -Tranquil·litzat Alina. Vam sentir el fort impacte de l’aigua que entrava al camarot i juntament amb dos homes vam agafar els nens, tu t’havies donat un fort cop al cap, així que et vaig portar a la teva estança per a que et recuperessis. Finalment la tempesta va acabar, ningú estava ferit de gravetat, però estàvem perduts en el mar. Ara hem arribat a un lloc desconegut. Necessitem respostes: on ens trobem? Estem lluny d’Itàlia?... Has estat uns dies inconscient. - va dir l’Eneas fent un resum de les últimes aventures. Jo em vaig quedar sense paraules, incrèdula, muda. Esperava que aquesta etapa no li hagués afectat al meu fill. Quan vaig acabar de fer el mos, em vaig dirigir al pont que separava la Pentecontera de terra ferma i, amb l’ajuda de Eneas, vam creuarlo. Feia tant de temps que no trepitjava terra, que no respirava l’aire pur de la civilització, llàstima que l’Eros no estigués al meu costat. *** Pas a pas m’adonava que aquella ciutat no era com la que jo coneixia: la gent, els carrers, les cases... tot era diferent. Vaig veure com un majestuós palau s’alçava davant nostre.

Ens vam aproximar a la porta d’aquell edifici per formular aquestes preguntes, si teníem sort, potser podríem parlar amb el governador d’aquella estranya civilització. Un soldat ens va barrar el pas, vaig pensar que aquell home robust ens impediria entrar al palau. - Us esperàvem, acompanyeu-me si us plau- va dir el soldat sense cap tipus de simpatia. Nosaltres el vam seguir sorpresos. Ens va conduir fins a una sala on hi havia una bonica noia que semblava que ens estigués esperant. Aparentava uns vint-i-quatre anys, el seu cabell era llis i fi i els seus ulls de tant negres que eren semblaven dos pedres d’atzabeja. - Benvinguts a la meva terra, sóc la reina Dido, que us porta per aquí? L’Eneas va explicar-li fil per randa tot el que ens havia succeït i va formular les preguntes que ens tenien a tots en una gran incògnita. Ens vam assabentar que ens trobàvem a Cartago, la capital de l’imperi cartaginès. La reina Dido, molt amablement, ens va considerar els seus invitats d’honor durant el temps que tardéssim en restaurar el vaixell per fer via cap a Itàlia. *** Cada cop que m’apropava a l’Eneas, Dido em fulminava amb la mirada, no volia que m’atansés a ell. A mesura que passava el temps em sentia més incòmoda, així que em vaig proposar esbrinar que hi passava. Cada cop que intentava apropar-me a ella, m’evitava, no volia saber res de mi. - Alina, tens un moment? És molt important.- Em va dir Eneas amb preocupació.- un dels meus soldats s’ha assabentat que Dido té enveja de tu, es pensa que estem tenint una aventura, creu que per això estàs embarassada. Vol acabar amb tu. L’explicació em va fer rectificar, havia d’escapar de Cartago d’alguna manera. Aquella nit, un vaixell de mercaderies feia rumb a Sicília, amagar-me allà era l’ última esperança de sortir amb vida.

Capítol IV El vaixell de mercaderies m’havia deixat al port de Sicília, em trobava perduda, sense saber on anar. Caminava sense rumb entre els carrers estrets d’aquella desconeguda illa. Vaig arribar a les afores, al cantó d’un cabalós riu, sentia que ja no tenia forces per seguir endavant. Vaig caure a terra, vaig palpar les meves cames, les tenia molles, havia trencat aigües. No tenia forces per aguantar aquell part, però estava segura de que el meu fill naixeria amb vida, simplement ho sabia i ja està. El dolor i el sofriment s’apoderaven de mi, no volia tancar els ulls, no volia fugir d’aquell món, però per desgràcia, ningú excepte els déus és immortal. *** Dorotea, una jove criada d’una de les famílies més riques de Sicília, és dirigia al riu en busca d’aigua. De sobte va sentir els plors d’un nadó. Va dirigir-se al lloc d’on provenia el soroll i va deixar anar un crit esgarrifós, la mare d’aquell nen havia mort i l’acabat de néixer tindria el mateix destí que ella si no reaccionava ràpid. Dorotea, decidida, va agafar aquell bebè en els seus braços i es va dirigir a casa dels seus amos, pensant en que ells voldrien fer-se’n càrrec. Va obrir la porta del gran casalot on vivien Dionisio i Dafne, els seus superiors. Abans de que ningú digués res va explicar el que havia vist al costat del riu. Dafne i Dionisio ja havien estat pensant en adoptar un fill, així que els va encantar la idea. El petit s’anomenaria Apolo. Dos anys més tard, el matrimoni va decidir adoptar una altra criatura. Era una nena grega d’ulls blaus, el seu cabell tenia reflexos rogencs i tenia un somriure juganer. El seu nom seria Helena.

Capítol V Quan contemplava l’ Helena sentia que no era la meva germana, ens assemblàvem ben poc, jo era alt com un pi, tenia el cabell i els ulls negres; en canvi ella tenia la pell blanca i suau com la porcellana, els ulls del color del cel i el cabell roig com el foc. Senzillament, érem diferents. Quan ella s’apropava sentia que l’adrenalina em pujava i se m’escapava un petit somriure. Quan la mirava, ella és posava el cabell rere l’orella i reia tímidament. Un bon dia, en sortir de l’escola, vam tornar junts cap a casa. Cap dels dos deia res, simplement ens miràvem i deixàvem escapar un lleu somriure. No aguantava més, tenia que expressar el que sentia per ella. - Helena, necessito dir-te una cosa, fa temps que el que sento em ronda pel cap i no sé com expressar-ho... Crec que t’estimo! - Apol·lo, et semblarà una bogeria, però jo sento el mateix- va dir l’Helena eufòrica. Ens vam apropar, sentia el seu alè i no vaig dubtar en fer-li un petó. Cada dia, en acabar l’escola, ens refugiàvem sota la copa d’un pi al costat del riu. Allà ens enamoràvem cada dia més i planejàvem el nostre futur junts. Però no seria com ens l’imaginàvem. Dora, una de les nostres serventes, va anar a buscar aigua al riu i ens va veure d’imprevist. Vam sentir un soroll rere uns matolls. - Qui hi ha?- vaig dir jo amb veu potent. En aquell moment, Dora, va sortir corrent del seu amagatall dirigintse cap casa nostra. Nosaltres ens vam quedar sorpresos, el nostre pare no podia tenir constància de la nostra relació, així que vam córrer rere la serventa.

En arribar a casa, ens vam quedar horroritzats en veure que el nostre pare ens mirava amb cara de decepció i ràbia. Ens va amenaçar, ens va dir de tot, però tot i així no hi havia prou, volia que marxéssim de Sicília.

Capítol VI Encara mantinc viu el record de l’Helena, com quan em despertava amb un gran somriure, ella era el motiu pel qual jo vivia. Quan el nostre pare ens va enviar a Empúries, després de saber que l’Helena i jo teníem una aventura, érem molt joves i encara no sabíem com buscar-nos la vida. Vam tenir un cop de sort, i gràcies als meus estudis, em van acceptar a l’hospital més important d’aquella ciutat. A l’Helena i a mi no ens faltava res, teníem un fill, una casa i un bon treball. Els anys ens van jugar males passades, anàvem envellint. Un bon dia l’Helena es va ficar malalta. La mort se la va endur, sense un adéu. Solsament em quedava el meu fill, ell era el que em donava esperances. Somio el dia en el que em pugui reunir amb la meva estimada Helena en un món en el que res ni ningú ens pugui separar.