Socials, batalla ilerda by alfred

LA BATALLA D’ILERDA

Sara Jiménez Daussà Noa Teixidó Castro Aida Ballarin Palou Ariadna Curià Serret

INTRODUCCIÓ:

Per segellar la victòria en terres d'Hispània , César havia de combatre a l'exèrcit pompeià situat al costat de l'emmurallada Ilerda , així va col·locar el seu campament prop del pompeià , liderat per Afani i Petrell . Després d'una riuada del Segre gairebé a la fi de juny només quedava en peu el pont de Lleida , la ciutat i els dos exèrcits se situaven al marge dret pel que quan Cèsar va procurar aïllar a l'exèrcit pompeià de la ciutat i del pont , va ser rebutjat en el Puig Bordell i aquests van aconseguir refugiar-se després dels murs d'Ilerda . A finals de juny era César qui es trobava aïllat , així que va decidir remuntar el riu per poder creuar-lo i proveir-se , va rebre homes aliant-se amb pobles ibers i amb l'arribada de tropes de la recentment pacificada Gàl·lica . Afani , tement el seu setge a Ilerda decideix marxar cap Octogesa al sud , probablement Mequinensa o Riba-roja , però va ser perseguit per la cavalleria cesariana , que li va tallar el pas , enfrontant-se en Maials a finals de juliol . César va ser atacant amb escaramusses l'exèrcit lleial a Pompeu , desmoralitzant-lo , provocant desercions i deixant-ho sense proveïment. Afrani va intentar desesperadament tornar a Ilerda però al estar acorralat i sense provisions , va decidir rendir-se gairebé sense haver lluitat el 2 d'agost .

CAPITOL I

Estàvem dinant, no tenia gana i estava inquiet, havia de dir-li a la meva família que estava allistat en l’exèrcit però no sabia com començar. Havien anunciat que Cèsar volia conquerir Ilerda, i necessitaven homes per lluitar contra ell. Per una raó que desconeixia em sentia obligat a participar en la guerra i em vaig prestar voluntari.

Jo...Jo... M’he prestat voluntari per lluitar en la guerra d’Ilerda!

Es una bogeria però si César conquereix Ilerda... morirem tots i tu, fill meu, has de lluitar per a que això no passi.- Va dir Domitus excitat.

Però que dius pare, el mataran, es millor que fugim d’aquí i comencem una nova vida en un altre lloc!- Va dir Daesha segura del que deia.

De fet, Adrianus ja es major d’edat i te dret a prendre les seves pròpies decisions, si vol lluitar que lluiti!- Va dir Aria eixugantse les llàgrimes dels ulls.

Be... Doncs així ho farem!- Van dir Daesha i Domitus amb un to de decepció.

Que? Estàs boig? Saps que podries morir?- Va dir l’Aria enfadada mentre li queien llàgrimes dels ulls.

I així va ser, al acabar de dinar, Daesha, Domitus i Aria van agafar totes les seves pertinències mentre que Adrianus, anava preparant-se per la batalla. La nostra casa no era molt gran, érem una família de plebeus i això significava no tenir molts diners. Al costat de la nostra casa hi havia un petit camp de raïm, els meus pares el recollien i el venien a uns comerciants. El raïm era transportat a Roma a través d’una ruta marítima. Vivíem en una petita casa dividida en dos pisos. Al pis superior es situaven els dos dormitoris, en cada habitació hi havia només dos llits.

Al pis inferior es situava la cuina i una taula per menjar. CAPITOL II

Era de nit, tot era fosc, feia més fred que mai, Daesha em va abraçar, les seves llàgrimes queien pel seu rostre. -

Estàs segur del que fas? Sí, he de lluitar per la pàtria.- Vaig dir-li sense dubtar. Tingues compte fill meu! En aquest mon hi ha gent molt boja que fan moltes tonteries, i em sabria molt greu que algú et toques un pel! – Va dir Aria amb llàgrimes de tristesa No et preocupis mare, jo sol vull el millor per a tots... I tu, pare no pateixis, se que es una bogeria però estic segur que tot acabarà be- Vaig respondre mentre estava apunt de posar-me a plorar. D’acord fill, sempre que necessitis contactar amb algú envia’ns una carta, estarem encantats de rebre-la i ajudar-te, ànims!Va dir Domitus.

Sol faltaven uns minuts per marxar i el capità del vaixell no ens va deixar ni un segon més per acomiadar-nos i va fer pujar a la meva família a bord del Trirreme per emportar-se-la a Sicília juntament amb altres famílies. Mentre la meva família pujava les escales del Trirreme, em vaig fixar en que era un vaixell amb una gran vela, que comptava amb tres bancs de remers superposats a diferent nivell en cada flanc.

El vaixell es va començar a moure i vaig veure com s’allunyava, en aquell moment se’m va fer un nus en la gola, no vaig aguantar més i vaig començar a plorar. No volia separar-me de la meva família perquè potser no els tornaria a veure mai més.

CAPITOL III Una mà em va a agafar la espatlla, em vaig girar desconcertat i eixugant-me les llàgrimes. -

Hola Adrianus. Fabius!!

Em va abraçar fort, estava molt content de tornar a veure el meu millor amic de la infància. -

Que et passa? La meva família acaba de marxar a Sicília, han set exiliats. I com es que estàs aquí? Me allistat a l’exercit. De de bo? Jo també! Per què no anem a una taverna i oblidem les nostres penes?

Anàvem caminant sense parlar, encara estàvem en xoc per la trobada, feia molts anys que no ens veiem i no sabíem per on començar. Ell em va indicar amb el braç la porta d’una taverna prop del riu. Vam assentar-nos. Em vaig decidir a dir alguna cosa per trencar el silenci. -

I tu, que ja tens família? La veritat, es que no.

Ens van servir dos cerveses. Durant tota la nit vam estar bevent i parlant sobre les coses que ens havien passat aquests últims anys. Vam tornar a casa meva feliços i borratxos. A l’arribar ens vam assentar a la taula del menjador, estàvem en silenci, Fabius em va donar un petó. El vaig apartar: -

Això esta malament, és un error. Però... se que es el que tu vols. Em sembla que t’estàs confonent. He vist la manera en que em miraves a la taverna ... – Vaig girar el cap.

CAPITOL IV

Em vaig despertar amb molt malt de cap, em vaig girar i vaig veure en Fabius. No recordava res de la nit passada, que feia en Fabius entre els meus llençols? Que havia passat? Fabius s’estava despertant. Va mirar-me: -

Adrianus...

Es va fer el silenci, ningú no es movia ni deia res. Vaig aixecar-me i em vaig vestir. Vaig anar al menjador i vaig preparar alguna cosa per menjar. Fabius va entrar a l’habitació, jo vaig fer com si no l’hagués vist. -

No vols parlar? - Va soltar finalment ell. No vull saber el que ha passat, oblida-ho. Serà millor que marxi. Sí - Fabius va sortir donant un cop de porta.

Em vaig quedar sol a casa. De sobte se’m va vindre el mon a sobre. Sentia un gran buit. Tenia el cap ple de preguntes sense resposta i de pensaments desordenats. Necessitava aclarir-me. M’agradaria viatjar en el temps per respondre totes les preguntes i ordenar el meus pensaments.

Capítol V

Desprès de quatre mesos de formació, ens van convocar al caserna general del nostre campament de batalla, ens unes hores començaria la guerra. El nostre equipatge era pesat, portàvem una armadura molt pesadadaque es componia de: cascs (cassis), cotes de malla (lorica squamata o catafracta), grebes (ocrea), escuts (scutum), espases grans (gladius maior o spatha) i a vegades espases més petites (semispathium). Molts homes van ser rebutjats pel centurió perquè no van aguantar els entrenaments. El nostre exèrcit estava format per tres legions cadascuna de 480 homes, en total érem 1440. Tots estàvem aterrats, però dissimulàvem per no semblar dèbils. Tot just en Fàbuis va entrar a la plaça, la fúria i la tristor es reflectien en el seu rostre, em sentia culpable pel seu estat d’ànim. Vaig apropar-me a ell però em va evitar, estava frustrat perquè en Fàbius no volia ni veure’m. Havia de solucionar aquest conflicte. De sobte el so d’una tuba, significava que ens havíem de posar en les nostres posicions. Vam formar sis fileres d’homes, jo estava en la tercera fila, vaig intentar trobar en Fàbius però va ser inútil, ja que entre aquell miler d’homes era impossible localitzar a algú. Als extrems hi havia homes a cavall. L’exèrcit de Cèsar s’anava apropant, aproximadament hi havia uns dos mil homes, cada cop sentia més pànic, em vaig quedar paralitzat.

Sorprenentment el combat va anar millor del que esperàvem, el nostre exèrcit va haver 237 morts, però en l’exèrcit de Juli Cèsar va haver més morts, però encara tenia un exèrcit més nombrós.

Ens vam reunir tots al dormitori, per fer el contuberium, vaig buscar a en Fabius i em vaig asseure al seu costat: -

Hola... Sento el de l’altre dia, perdona’m. Estàs perdonat, Carpe diem!- va dir-me en Fabius content Carpe diem!- vaig dir oferint-li cervesa.

En Fabius i jo vam anar al nostre dormitori, veia a en Fabius una mica inquiet, semblava que em volia dir alguna cosa. -

Fabuis tens alguna cosa que dir-me?- vaig dir llançant-li una indirecta. Doncs... em costa una mica dir això però... soc gay. No ho diguis a ningú o em tallaran els testicles! Literalment!

Vaig fer cara de sorpresa encara que ja m’ho esperava. -

Tranquil guardaré el teu secret!

No podia desvetllar aquell secret. En aquells temps estava molt mal vist ser homosexual i a les persones que ho eren se’ls i tallaven els testicles, segons els furs.

CAPITOL VI

Uns crits esgarrifosos em van despertar, l’exèrcit de Cèsar estava entrant al nostre campament. Vaig mirar al llit del costat i en Fabius no estava, em vaig aixecar, vaig trepitjar un toll d’alguna substància, no se que era, fins que vaig dirigir la meva mirada al terra. En Fabius estava estes al terra amb un ganivet clavat al seu pit, al veure aquella escena hi vaig caure, aquella substància era la seva sang. Em vaig quedar paralitzat, no sabia que fer. En aquell moment va entrar algú a l’habitació, no em va preocupar gaire que fos algun soldat de Juli Cèsar, ja no m’importava res. -

Vinga!! Que fas aquí? Ens estan atacant!

Al sentir el que deia, era evident de que no era del bàndol contrari. Em vaig girar i era un home d’uns 27 anys, portava posat la cuirassa, la lorica segmentata, la lorica hamata, sandàlies i un cinturó de cuir amb tires penjant per protegir les cuixes. -

Ha... han... matat al... al meu company. No podem deixar-lo aquí.- Vaig dir entre llàgrimes. Si no et poses l’armament i marxem d’aquí, tu seràs el següent en estar mort. – Deia mentre es posava el casc i agafava el seu escut de fusta rodo recobert de cuir.

Li vaig fer cas, per molt trist que estigués havia de sortir d’allí com pogués. Al sortir de l’habitació, lo primer que vaig veure van ser uns quants cadàvers d’homes que havien set desprevinguts per l’exercit de Juli Cèsar. La nostra única salvació era anar cap als congostos de les muntanyes, però si hi anaven, deixarien el campament abandonat a la sort de Cèsar. Ja havien mort gran part dels pompeians , així que la única solució que teníem era la rendició cosa que Cèsar l’acceptà.

CAPITOL VII

Van passar uns dos mesos. Ja érem una Ilerda Romana, ja que Cèsar ens va conquerir. Amb Cornelis, el home que em va treure de l’habitació, hi vaig fer molt bona amistat. Em va contar que el seu germà també s’havia allistat a l’exercit i que havia mort en l’atac desprevingut dels soldats de Cèsar i que estava passant una situació familiar similar a la de jo. Estava cada dia pensant en el Fabius, en que hagués passat si m’hagués despertat uns quants minuts abans, si l’hagués pogut salvar, o si vaig tindre un cop de sort al estar dormit, fent que un dels soldats de Cèsar penses que estigues mort, en la manera que el vaig deixar allà al terra, sense poder fixar-me si aquella ferida fos molt greu, lo únic que volia era, treure’m aquells pensaments del cap i només hi havia una manera. Per les nits somiava que m’apunyalaven a mi, i que era jo qui moria, era jo qui estava al lloc d’en Fabius. No tenia ganes de continuar, volia que tot això s’acabés, però no podia acabar encara, tenia la meva família que es preocupava per mi i els hi havia de dir que estava be, reunir-me amb ells, poder-los veure. Totes los poques ganes que tenia de continuar gràcies a la meva família, va ser quan em va arribar una carta, una carta escrita pels meus pares. Al llegir-la, em van caure llàgrimes dels ulls i van mullar el papir on estava escrita la carta, em vaig caure al terra, no tenia forces per posar-me de peu. Quan en Cornelis em va veure al terra, em va dirigir tota la seva atenció: -

Que et passa?! L... la... meva germana...- em vaig aturar, tenia un nus enorme a la gola, no podia ni parlar. Li ha passat res a la teva germana? HA MORT!- Al dir-ho vaig sentir que em treia un pes enorme de sobre i que podia plorar i soltar-ho tot, sense aquell nus a la gola.

CAPITOL VIII Al dir-ho vaig sentir que em treia un pes enorme de sobre i que podia plorar i soltar-ho tot, sense aquell nus a la gola. Vaig estar dies dins de casa, en Cornelis intentava animar-me però era inútil. Havia tingut alguns intents de suïcidi, però en Cornelis sempre estava al meu costat per evitar qualsevol catàstrofe.

Estavem asseguts al llit i de sobte una porta es va obrir, van aparèixer dos homes que ens comunicaven que el centurió volia parlar amb en Cornelis en privat, ell va marxar juntament amb aquells dos soldats. Estava sol a l’havitació, tenia una corda al costat del llit, moltes idees em van venir a la ment: era el moment oportú per suïcidar-me i acabar amb el meu sofriment, però en Cornelis també havia passat pel mateix feia uns anys i ho havia superat. Però jo no volia viure, no sense en Fabius ni Daesha.

En Cornlis va entrar a l’habitació junt amb els dos homes que ab ans l’acompanyaven, el cos d’Adrianus estava penjat pel coll des de el sostre amb una corda gruixuda.