RECONEIX-ME
MARC VERA AARON RODRÍGUEZ MARIA CANO LAURA DE LA PARRA
CAPITOL I Estava contemplant des del teulat, que era el meu lloc de refugi i reflexió, una posta de sol meravellosa que banyava la meva ciutat en un color rosat, com el vi de l’esmorzar. Roma, la excel·lentíssima Roma, primera ciutat de l’imperi romà, fundada per Ròmul entre mig del Mont Capitoli i del Palatí. Passa per aquesta població el nostre riu més important, el Tíber. En ella, hi ha un bonic amfiteatre on jo i la meva família anem sovint, diferents centres de culte per obsequiar als nostres Déus: Júpiter, Neptú, Diana, Minerva..., i no ens oblidem mai dels Lars, els Penates i els Manes, als qui recordem de tot cor. La ciutat també conté amfiteatres i coliseus per passar l’estona. Allí s’apreciaven representacions teatrals, lluites de vaixells, curses de carros tirats per cavalls,...
* * * De sobte vaig sentir un sonor cop de porta, seguit d’uns crits eixordadors i esgarrifants que provenien del rebost i vaig baixar per comprovar que passava. Un cop allà, vaig veure horroritzada la silueta del meu pare, Bacus, un comerciant sense molt èxit, posseït per l’alcohol, pegant la meva mare, Diana, la Dama de companyia de Cèsar, molt estimada per aquell indret. Vaig intentar separar-los, rebent cops per part del meu pare, però finalment ho vaig aconseguir. Vaig preguntar que passava i Bacus, carregat d’ira, em va explicar el que havia sentit de les males llengües de la ciutat: -Luna, ets filla de l’emperador Juli Cèsar i no tens res a veure amb mi, així que ja no tens res a fer aquí, ves-te’n de casa meva, no et vull tornar a veure! I tot seguit, em va llançar al terra d’una patacada. La meva mare va intentar desmentir-ho tot, però va ser inútil, ja era massa tard per inventar-se una excusa. Vaig pujar plorant a la meva cambra, impactada per les paraules del meu pare després d’assabentar-me de la veritat del meu origen, i vaig decidir trobar el Cèsar. * * * Ja respirava l’olor del mar, el soroll de les gavines em traslladava a la meva infantesa. Els mariners atabalats, ho disposaven tot per la marxa cap a Hispània. M’enviaven a Ilerda, i jo estava preparada. El vaixell en el qual anava a viatjar era un Birrem, un vaixell amb dues fileres de rems a cada banda, es necessitaven molts esclaus per dirigir i fer avançar la nau.
El Birrem estava envellit i degradat a causa de l’aigua, i destrossat pels múltiples atacs que havia sofert, ara no servia per res més que per portar els indesitjats cap a la terra del diable , anomenada així per les altes temperatures a l’estiu i les baixes temperatures a l’hivern. Una barreja extrema, extravagant i explosiva. Ja embarcada al vaixell, vaig dir l’últim adéu a la meva ciutat, la que m’havia vist néixer, créixer i la que em veuria marxar. Vaig fer una última ullada a la meva mare, que es desfeia en llàgrimes a la vora del port; el meu pare, amb el semblant dur, ni es va dignar a mirar-me. Sense cap temor, el vaixell es va fer a la mar i jo, segura de que mai tornaria a veure aquelles terres, em vaig posar a plorar. Estava espantada, o més ben dit aterrada, el pànic s’havia apoderat de mi, no sabia el que m’esperava. Jo estava capficada en els meus pensaments, quan una altra noia que aparentava uns 15 anys, com jo, es va apropar cap a mi. Era una adolescent escarransida, no era ni alta ni baixa, tenia uns cabells com el carbó tot despentinats i vestia un vestit mig trencat que deixava veure una ferida casi curada però profunda. Allà mateix, vam establir una conversa: -
Hola, em dic Minerva, tu també ets una discriminada com jo que t’envien a Ilerda? Si és així, estaré alleugerada de tenir una amiga a bord- va dir l’estranya passatgera.
Jo, encara eixugant-me les llàgrimes, la vaig acceptar: -
Estaria encantada de saber que tinc una persona de confiança al meu cantó. D’acord, doncs.
Vam continuar el nostre viatge i, de sobte, vam veure un vaixell de color negre com la obsidiana. Dalt del pal major, hi havia una bandera, també negra, amb una calavera color marfil mal cosida a la roba. Van abordar el vaixell, però les nostres forces eren més potents i vam resistir l’atac. Vam veure una posta de sol preciosa, igual que la que havia vist jo el dia abans de la meva marxa, que tenyia d’un color rosat el vaixell i ressaltava els senyals que havia deixat la temible baralla. La Minerva i jo ens vam adormir a un racó apartat del vaixell, mentre conversàvem sobre la nostra vida. Vaig tenir un malson: vaig somiar que el meu pare havia dit una mentida i en veritat era filla seva. Em vaig despertar amb una suor freda que recorria tot el meu ésser.
Estava confusa i atordida, desitjant que el viatge acabés d’una vegada, i poder descansar en un llit, menjar sense tenir ganes de vomitar ni haver de lluitar per una mísera molla de pa. * * *
CAPITOL II
Ja era l’alba, quan el capità ens va despertar per anunciar-nos de que ja havíem arribat al port d’ Emporion, on un seguici de soldats ens esperaven per portar-nos a Ilerda. Vam desembarcar, agafant les poques pertinences que teníem i vam seguir els soldats. Ens van conduir pels carrers amplis i rarament nets, amb les cases grans i resistents. Emporion, la capital de l’imperi romà a la Península Ibèrica contenia un dels ports mes importants d’ aquelles terres. Ens vam endinsar en un establiment ombrívol, brut i pudorós. Els soldats ens van començar a espentejar i van tancar-nos en aquell petit infern, encara que era d’esperar ja que erem la vergonya de Roma. * * * Un raig de sol que s’escolava per una petita finestra m’enlluernava la cara. No sabia quan temps havia dormit però estava segura de que no havia estat molt. Em vaig sobresaltar quan un soldat va colpejar la porta de la cambra en la que ens trobàvem repetidament ,fins que tots vam estar desperts no va parar. Va girar el pom i va obrir la porta de bat a bat deixant veure un petit exercit de soldats que ens apuntaven amb la pilum, la típica llança romana. Ens van treure de l’estança violentament i ens van dir: -
-
Ara, desgraciats, anireu caminat, sí, caminant, a Ilerda. Però... No hi ha cap discussió més, anireu caminant perquè llogar un carro per transportar-vos es massa complicat i car, no ens gastarem diners per uns miserables com vosaltres. Però si anem descalços, ens clavarem totes les pedres que sobresurtin de les vies romanes! Qui ha dit que anireu per les vies romanes? Sou la vergonya de Roma, no teniu dret a caminar per les nostres vies! Així que, caminareu pel cantó.
Vam caminar durant uns llargs 8 dies, rebent fuetades a tort i a dret i caminant a marxes forçades. Pel camí, van morir 3 persones deshidratades, 2 per esgotament i 6 per les continues fuetades que rebien. Vam passar pel costat de la via Augusta durant un dia i després vam continuar per diferents vies romanes secundàries. Vam quedar molt malparades, però ni la Minerva ni jo vam morir en aquella infernal excursió.
* * *
Quan vam arribar a Ilerda, els meus ulls no podien creure el que veien. Era una fortalesa inexpugnable de la qual no es podia entrar ni sortir sense passar per davant d’un guardià o soldat. A la Minerva li va semblar excessiva tanta seguretat per a que no s’escapessin. Això significava que estarien controlats dia rere dia. Cada deu minuts aproximadament, ens creuàvem amb petites patrulles de legionaris que corrien d’un cantó cap a l’altre. Al final, desprès de portar-nos carrer a dalt i a baix, vam arribar a una petita insulae, la casa familiar que utilitzaven els pobres, on la Minerva i jo ens vam instal·lar al pis de dalt. Ens vam fer el llit amb les mantes que hi havia als peus de la taula i vam deixar les nostres poques pertinences al costat, en una mena de taula. Entre les meves pertinences, estava un bonic braçalet d’or i ametistes que m’havia regalat la meva mare en fer 15 anys. Vam passar uns dies horribles, ja que ens feien treballar de sol a sol i menjàvem petites quantitats de farinetes i, pocs cops, com a cosa extra, ens donaven una mica de fruita i verdures.
CAPITOL III
Un dia a l’alba, vàrem veure un munt de legionaris anant a marxa pel carrer. N’hi havia centenars, inclús milers. De sobte me’n vaig adonar d’una cosa i vaig baixar corrents al carrer per veure la que havia set la persona més simpàtica i agradable que havia conegut a la meva vida: en Titanus. Quan el vaig veure, el vaig abraçar amb totes les meves forces i ell, sorprès de trobarme per aquells indrets, em va envoltar amb els seus braços. Titanus era un dels meus millors amics quan era petita, però el van reclamar a l’exèrcit romà feia uns mesos, perquè era molt bo manejant l’espasa, encara que només tenia 16 anys i es necessitaven 17 per entrar-hi, ja que anaven escassos de soldats. -
Quina alegria, que fas aquí?- va dir el Titanus Doncs m’han enviat aquí a sofrir, resulta que soc filla de Cèsar i no de Bacus, el meu “pare”. Com te n’has assabentat? Per una baralla. Si, ell m’ho va dir, va ser molt trist. Quin mal tràngol, va ser molt dur? Tant dur com la vegada que em vas deixar per anar a l’exèrcit.-vaig dir tristament. Ja saps que em van obligar. Jo mai he volgut ser legionari, ni molt menys separar-me del teu costat.
I se’n va anar, deixant-me sola i atordida, que feia a Ilerda? S’estava preparant una guerra o alguna cosa per l’estil? El tornaria a veure viu alguna vegada? Vaig pujar al pis de dalt i em vaig ficar a plorar. Poc després es va despertar la Minerva i em va preguntar que passava, jo, entre plors, li vaig explicar la meva trobada amb Titanus. Em va aconsellar que ho deixés estar, però no podia. Era el meu amor i no el deixaria estar.
CAPITOL IV
Sense forces i tristes, la Minerva i jo vam començar a fer les feines de casa. Vam començar escombrant la cuina i vam pujar fins arribar a les habitacions. Ens vam esmerçar de valent, netejant cada racó fins que la Minerva va notar que una fusta es movia i em va cridar per veure que passava: -
Mira, ajuda’m a aixecar aquesta fusta- em va demanar Ostres, si és un bonic collar d’or i ametistes!! El podem utilitzar per sortir d’aquest malson!
Una vegada vam tenir venut el collar, vam agafar les nostres escasses pertinences i una mica de menjar, i van fer camí cap al mur. Quan van arribar allà, el guàrdia va estar encantat de deixar-nos passar per aquella quantitat, però la sobtada arribada d’un missatger va fer que li canviés la cara. Embogit i empal·lidit, ens va dir que no podíem passar. Va ser llavors quan vaig observar un miler de legions romanes, cada una formada per uns 5.000-6.000 legionaris. Primer, hi havia els més joves i inexperts, que eren els que atacaven amb javelines (pilum, la javelina més comuna del exèrcit romà), seguits de la segona tanda de legionaris, aquests armats amb escuts (rodons i de fusta i metall) i amb espases (gladius, espasa que els romans van copiar dels íbers, que mesurava uns 60 cm), i finalment els més veterans, que anaven amb les mateixes armes que els segons, però a les seves mans és convertien en més mortals. Totes aquestes tropes estaven comandades per el gran Gaius Julius Cèsar. Emperador de Roma, o com el coneixia jo des d’aquella llunyana tarda a casa: “Pare”. Ara tenia les coses clares: la inesperada arribada de Titanus a Ilerda, el misteriós missatger, l’actitud del guàrdia i les tropes de César... Estava a punt de començar un fet terrible. La Guerra entre El Gran Pompeu ( procònsol, enemic declarat pel mateix emperador, volia que Cèsar renunciés al seu càrrec i es convertís en un ciutadà romà privat, com que aquest es va negar, va començar la guerra) i Juli Cèsar estava a punt de començar.
* * *
La Minerva i jo ens vam espantar i ens vam ficar molt nervioses.
Sabíem que aquella podia ser la nostra última oportunitat d’escapar-nos, però en intentar-ho, 4 legionaris ens van portar a rastres al la seu lloc de reunió, que estava situat a unes poques passes d’allà. La Minerva i jo vam començar a idear un pla per escapar dels braços d’aquells corpulents soldats, però de sobte, vam sentir un gran rebombori fora i vam intentar sortir. En sortir d’aquella petita casa, vam veure un espectacle que marcaria la nostra vida: Tots els soldats, de totes les edats i armats fins a les dents, es preparaven per fer front a l’exèrcit del Gran Pompeu, una gran horda de soldats assedegats de sang. Entre tot el rebombori i la gran multitud d’Ilerdencs que s’havia afegit a l’exèrcit de Cèsar per defensar les seves Insules, vam veure el Titanus, corrent amunt i avall acompanyat d’un grup de legionaris inexperts, intentant salvar-los la vida. Allò em va fer pensar en una de les raons per les que estimava tant el Titanus, era amable i generós, ell donaria la seva vida per salvar altres persones. De cop i volta, la Minerva va començar a córrer en direcció al Titanus, em vaig adonar que volia salvar-se i anar amb ell ,i per això la vaig seguir. Quan vam arribar on era el Titanus, ell ens va dir que la batalla s’havia traslladat a fora d’Ilerda per por de ferir els ciutadans, encara que la majoria eren indesitjats però eren útils per les feines forçades. El Titanus ens va portar a una casa propera i ens va ordenar que no ens moguéssim, però jo, contraria a les seves ordres, em vaig ficar un casc de legionari, vaig agafar una Gladius i vaig sortir de la casa mentre la Minerva, cridant i plorant, em demanava que retornés. Vaig sortir del que quedava de la muralla i vaig començar a córrer, pensant que, si sobrevisqués, em centraria en parlar amb Cèsar i tornaria amb el Titanus. Després de córrer durant uns minuts, vaig arribar al camp de batalla. Hi havia molts cadàvers pel terra, i molts ferits. Vaig començar a lluitar amb totes les meves forces, però em vaig adonar que era inútil. Les tropes de Pompeu anaven guanyant i ningú podria fer-nos guanyar, fins que el Cèsar va arribar amb dos legions més. Allò va ser definitiu i les tropes de Pompeu van començar a retrocedir, aterrades, en veure aquell petit però gran exèrcit. Vaig intentar localitzar el Titanus durant una bona estona, fins que el vaig localitzar, estès cap avall, enmig d’un toll de sang. Vaig pressentir el pitjor.
Vaig anar corrents cap a ell, desitjant que la sang no fos seva, i en arribar, el vaig trobar inconscient i amb un profund tall a la cama dreta. Cridant, vaig demanar auxili, però ningú va acudir. Vaig carregar el seu cos fins a un lloc segur i allà vaig intentar, desesperadament, reanimar-lo. Al cap de poc, va reaccionar i em va explicar que li havia passat i la causa d’aquell tall: -
Estava lluitant contra l’exèrcit de Pompeu quan un dels seus millors soldats em va disparar una fletxa a la cama. Vaig caure mirant-lo amb odi, i amb la cama ferida vaig anar contra ell. La baralla va ser sangonosa i horripilant, estava a punt de clavar-me la daga al cor, quan una mica de pols el va desorientar i vaig poder clavar-li la daga al coll. Llavors em vaig desmaiar.
-
El que conta es que estàs bé – vaig dir, sense poder reprimir les llàgrimes.
-
Sortim d’aquí- va dir ell-
I vam sortir d’allà, el Titanus, ja casi recuperat però amb la cama coixa, em donava les gràcies per haver-lo rescatat. Va ser llavors quan una fletxa de l’enemic em va travessar el braç. Vaig sentir que el dolor em recorria tot el cos, i vaig caure al terra, desmaiada. Em vaig despertar al costat d’el Titanus, que tenia la cama embenada i vaig sentir un gran alleugeriment, es recuperaria. La Minerva estava al meu costat, feliç que estigués desperta. S’havia encarregat de curar-me la ferida del braç i embenar-me-la amb cura. Ja no notava dolor, sino felicitat. La guerra s’havia acabat, havíem guanyat i estava acompanyada de dos de les persones que més estimava. Aquella nit vaig dormir molt bé, entre els braços del Titanus, no tenia por de res i em sentia segura. Vaig adormir- me pensant que per fi ja havia finalitzat tot el malson, solament necessitava enginyar-me-les a través del Titanus per citar-me amb l’Emperador. Volia que em reconegués com la seva filla, i desitjava que no em rebutgés perquè sino... prefereixo no pensar-hi. Estava disposada a parlar amb el meu pare biològic a qualsevol preu.
CAPTIOL V
Uns dies després, vaig viatjar a Roma. Com que havia ajudat bastant a l’exèrcit de César ja no em consideraven una indesitjada. La travessia va durar uns quants dies fins que un dia, al vespre, vam arribar a Roma. Ens dirigíem cap a palau, la Minerva, jo i Titanus, quan vaig veure a la meva mare, la Diana, ajaguda en un banc. Quan em va veure, va començar a plorar dient-me que no m’abandonaria mai més. També em vaig assabentar de que s’havia separat d’en Bacus i que ara estava feliçment casada amb un altre home que la respectava i que li havia donat un fill. Em vaig sentir feliç per ella. Se sentien uns cops constants de petjades i d’armadures, em trobava en mig de dos legionaris, i em dirigia, guiant-me pels dos homenots, pels passadissos laberíntics del palau. Finalment, parlaria amb César, aquest era l’únic propòsit que tenia des de que vaig anar a Ilerda. El meu desig es faria realitat. Gràcies a en Titanus i els seus gestos heroics en la batalla, l’emperador, li va concedir un desig. Aquet va ser que em deixes citar-me amb Cèsar per poder explicar-li la meva història i que, tenint sort, a que em reconegués com a filla. És així com he arribat fins aquet indret. Gràcies al valor, la paciència i la perseverança, i ara estic aquí. * * * Cèsar era un home gran i robust, duia una bonica túnica roja sobre el seu sac d’óssos i damunt del seu cap, descansava una majestuosa diadema de llorer. La seva estança estava decorada amb mosaics i amb boniques àmfores que representaven escenes de caça, de lluita o de convits. No estava segura del que anava a fer però dins meu, recorria les meves venes un desig de abocar-ho tot, com si ho hagués estat esperant tota la meva vida, encara que sols feia un any i uns mesos que me’n havia assabentat. Així que, vaig agafar la iniciativa: - Oh, Majestuós Cèsar- vaig dir tot inclinant-me als seus peus.- m’agradaria explicar-vos la història de la meva vida, com vaig anar a parar a Ilerda i com vaig assabentar-me de que vos ereu el meu verdader pare. Ell mut i sense paraules va empal·lidir. Hi va haver una gran pausa. -
Jo no tinc fills!- va exclamar CésarJo vaig ser fruit d’una nit amb una dama de companyia anomenada Diana, amb la que vos vàreu estar.
Ell, tot intentant recordar, i no acceptant la veritat, va demanar als guàrdies que se’m enduguessin. Els dies van anar passant i passant i jo em vaig casar amb en Titanus. La Minerva va venir a viure amb nosaltres a una Insula a Roma. La Minerva i jo érem casi com germanes. Un dia d’estiu, vaig decidir que era hora de tornar a parlar amb César, així que, sota l’aparença d’una anciana, vaig demanar audiència amb ell. Li va costar, però al final va acceptar. Quan ja estava a soles amb César, em vaig desfer de la meva disfressa i, jo, que ja no em quedava molta paciència, vaig suplicar:
- Si us plau, RECONEIX-ME!
*
*
*