Isabel Castellรณ, Alba Serรณ, Biel Lavergne, Manolo Abolafia i Yousef Ghazir 2nA
CAPร TOL
1:
L ‘Arsen s’avorria profundament mentre l’instructor parlava de matemàtiques, filosofia i altres temes que a ell li importaven un rave. Esperava amb moltes ganes que, el seu pare, l’Héctor, arribés a casa. L’Héctor era un dels dirigents de la legió principal de Siracusa, per tant era molt important en l’exèrcit grec. En aquell instant estava reunit amb els seus col·legues per parlar del tema que realment interessava a l’Arsen. Arribaria a casa en qualsevol moment, i tenia mil preguntes per fer-li. La família de l’Arsen era molt rica i noble, per això el seu pare tenia una feina tant important. Va mirar al seu germà i la seva germana, que atenien a la lliçó d’àlgebra de l’instructor amb molt d‘entusiasme. –Per tant, podem concloure que el valor de la variable és igual a la suma del quadrat del primer nombre més el quadrat del segon. D’això se’n diu el teorema de Pitàgores –va dir l’instructor–. Oi, Arsen? –Eh? Ah, sí, sí, el teorema de les Estàtues, altament interessant –va respondre l’Arsen, baixant dels núvols. –Doncs, si és tant interessant, per què no ens desveles el valor de la variable? – l’instructor ja feia cara de perdre els nervis. –Ehem... I tant, sí..., ara mateix. Doncs si el valor de la... –l’Arsen va començar a murmurar en veu baixa. Tenia una memòria increïble, i recordava perfectament les explicacions del professor sense haver-les escoltat–. Vuitanta-quatre. L’instructor es va quedar perplex i desconcertat. Va gargotejar algunes coses al seu bloc per comprovar la resposta que l’Arsen havia pogut fer mentalment. –Bé, Arsen, ehem, la resposta és correcta, sí –balbucejà–. Però em sembla que hauríem de parlar amb el seus pares sobre la falta d’atenció a... Aleshores, es va sentir un soroll que venia de la porta de baix. El pare de l’Arsen havia arribat. I ell s’havia salvat pels pèls d’un bon sermó. Es va aixecar de la cadira ràpidament, corrent amb grans gambades i baixant les escales de dos en dos. El seu germà i la seva germana van riure, fent que no amb el cap. L’Arsen, amb catorze anys, era el més gran dels tres, seguit d’en Giles, un any menor que ell, i acabant amb la més petita, la Daphne, que tenia dotze anys. Quan per fi va ser al pis de baix, l’Arsen va poder calmar la seva avidesa de respostes amb les mil qüestions que li rondaven pel cap feia molta estona. –Pare, pare, com ha anat la reunió? –li va preguntar– Què ha passat? Què t’han dit? Has parlat amb el llegat? Pare! Per què no em respons?
L’Héctor va somriure i li va donar uns copets a l’esquena al seu fill. –Au, anem-nos a assentar, que hi ha moltes coses que us he d’explicar –li digué–. Per cert, ja has acabat la classe d’àlgebra, tu? –Jo, eh, ehem, d’això... –l’Arsen va riure, nerviós. –Au, crida als teus germans, que ja és hora de dinar. És a casa, la mare? –Em sembla que ha anat a l’àgora a comprar –va respondre. –I no està fet, el dinar? –l’Héctor feia estona que estava afamat. –Tranquil pare –l’Arsen va somriure. Ell i el seu pare eren pràcticament la mateixa persona–, no crec que tardi gaire. Anem a preparar la taula, mentre. Al cap de poc, la mare de l’Arsen ja havia tornat amb tot tipus d’aliments per al dinar. Era una dona de mitjana edat de cabells foscos i ulls marrons, una mica grassa, d’uns 1,55 metres d’alçada, i es deia Circe. El dinar va estar fet amb poc temps. A la taula de la casa de l’Arsen sempre dominava el menjar abundant i les peces de carn per a cada membre de la família. I aquella nit no era una excepció. L’instructor ja havia marxat i a taula només hi faltava la Circe. –Bé, família, tenim algunes novetats respecte a la situació dels nostres adversaris, els romans –començar l’Héctor–. Un infiltrat siracusà del nostre exèrcit s’ha assabentat de que planegen un àtac en contra nosaltres. –Com que un atac? –va interrompre l’Arsen– I quan el pensen dur a terme? I és sorpresa? Quina incorrecció! No avisar als rivals és de porucs! –Calma’t Arsen! –va cridar la seva mare– Deixa que el teu pare acabi. Hèctor la va mirar amb agraïment. –Doncs –continuà–, com anava dient, un company nostre ens ha informat que en poc temps patirem un assalt. Ens hem de preparar molt bé i en molt poc temps, perquè l‘exèrcit romà és ferotge i molts patricis volen conquistar-nos. Diuen que el cònsul Escipió enviarà a un dels seus llegats, un tal Marco Claudio Marcelo, contra qui haurem de lluitar. –Així que no estem llestos i se’ns esgota el temps –va dir la Daphne. –Exacte.
–Necessitarem molts voluntaris per la batalla, i requerirem de molta ajuda per guanyar-la –va dir l’Arsen. –Ja ho havíem pensat. Creiem que podríem demanar de parlar amb el famós filòsof matemàtic, Arquímedes –va explicar l’Héctor. L’estància es va quedar en silenci. L’Arsen estava a punt d’obrir la boca per queixar-se i enraonar sobre la situació, però el seu pare li va llaçar una mirada fulminant que el va fer callar durant el que quedava de dinar. Quan van acabar, el sol ja s’havia post i no quedava llum a dins de la casa, així que l’Arsen i els seus germans van anar a dormir. –Arsen, pots dormir? –preguntà en Giles, trencant el silenci de l’estància. –No –va respondre l’altre. L’Arsen i en Giles compartien habitació des de petits, perquè sempre havien sigut inseparables. La Daphne dormia a l’habitació del costat, i els seus pares dues portes enllà. –Hem de fer alguna cosa –continuà l’Arsen–. Hem d’ajudar al pare. –En què estàs pensant, ara? –va dir en Giles, preocupat perquè ja veia venir alguna idea esbojarrada del seu germà la qual el posaria, sens dubte i com sempre, en problemes. –Encara no ho sé –va contestar–. Però quan ho sàpiga, els romans ja es podran preparar, perquè serà gros, i jo mai perdo. –Això ja ho tinc assumit –va xiuxiuejar en Giles, recordant totes les victòries del seu germà. Aquella nit l’Arsen no va dormir. Estava massa capficat per poder descansar en pau. Havia tingut una idea. I pensava dur-la a terme passés el què passés.
CAPÍTOL
2:
E n pic va sortir el sol, l’Arsen es va aixecar. Es va vestir amb dos minuts i es va apropar al seu germà, que encara roncava. –Giles –li va dir a l’orella, sacsejant-lo. En Giles ni es va immutar; es va girar d’esquena, remugant queixes en veu baixa i alguns petits insults al seu germà. «Perfecte», va pensar l’Arsen. «Com menys persones hi hagi millor». Va sortir de l’habitació i es va dirigir a la dels seus pares. La porta es va obrir de bat a bat, sobresaltant a la pobra Circe que era l’única que hi era. –On és, el pare? –va preguntar l’Arsen. –Arsen, és aviat, torna-te’n a dormir –va aconsellar-li la seva mare. –On és, el pare? –va repetir l’altre més fort, amb determinació. –Mai em faràs cas, oi? –On és, el... –Està bé, està bé! –va interrompre la Circe, posant-se la mà a la front– S’ha despertat més d’hora. Ha dit que anava a prendre l’aire a fora al jardí, em sembla. A l’Arsen no li va caldre res més. Va sortir de l’habitació un altre cop, esperitat. Va baixar les escales amb pressa i va sortir al jardí. L’Héctor estava assentat a un banc del costat de la porta, amb la mirada perduda a l’horitzó. –Pare –va dir, fluixet per no esglaiar-lo. Però l’Héctor continuava amb la mirada impassible, absent–. Pare! Per fi va reaccionar. Es va girar, desconcertat. Durant un segon, a l’ Arsen li va semblar que no el reconeixia. –Arsen –va aconseguir dir, gairebé afònic. –Sí pare, l’Arsen, el teu fill gran que –l’Arsen es va interrompre al veure que el seu pare tornava a girar-se d’esquena–. Estàs bé? –Jo –va començar, sense deixar d’apartar la vista del terra–, jo... Aquesta guerra podria ser una de les més fortes de la història, fill. I també podria ser que mai us tornés a veure ni a tu, ni als teus germans, ni a la teva mare. Els romans són molt forts. –D’això és precisament del que et venia a parlar –va dir l’ Arsen–. Pare, no podem rendir-nos tan fàcilment. Hem de lluitar. Almenys, ho hem d’intentar. Per nosaltres, per tots.
–Tens raó, fill –l’Héctor li va passar el braç esquerre per sobre de l’espatlla–. Però, encara així, saps que morirà molta gent. I hem d’estar preparats per lluitar. –Jo lluitaré –va afirmar l’Arsen. L’Héctor va fer cara de sorprès i garratibat a la vegada. –Arsen, però què dius? –va exclamar– Ets el fill d’un noble, la teva obligació i la teva vida estan en els estudis i en formar una família, ja ho saps. L’Arsen va pensar en la seva futura esposa. No volia casar-se amb una noia que ni estimava, ni coneixia, ni volia conèixer. Des de petit, el seu matrimoni havia estat lligat amb la jove filla d’un altre noble, igual que els seus germans. Però ell era el que s’hauria de casar primer, i la boda estava prevista a celebrar-se en menys de dos anys. –Pare, tindré temps d’estudiar, casar-me i, per descomptat, formar una família. Ara, deixa’m lluitar amb nostres germans per la nostra pàtria –va declarar, solemne. L’Héctor semblava realment orgullós del seu fill. El seu breu però commovedor discurs li havia arribat al cor, i això li va fer caure algunes llàgrimes. Es van abraçar. –No saps com n’estic, de cofoi, de que siguis el meu fill. Pare i fill van passar una estona en silenci, ambdós contemplant algun punt indefinit de l’horitzó. L’Arsen va recordar el motiu pel que havia anat a cercar al seu pare i, tot movent el cap per desensopir-se, va dir: –Aquesta nit he tingut una idea. –Quina? –Bé –l’Arsen es mossegà el llavi i s’escurà la gola–, crec que hauríem de considerar la idea de que algú entrés al territori romà per espiar-los i observar quines armes tenen, com són els seus exèrcits i les possibilitats que tenim de guanyar-los. L’Héctor ja veia per on anava la cosa. –I tu vols ser aquest algú –digué. L’Arsen va assumir amb el cap–. Ni hi pensis! No penso deixar que cap dels meus fills... no, no i no! És massa arriscat! –Igual que el fet de deixar-me lluitar a l’exèrcit, al qual estaves disposat a accedir fa un moment –l’Arsen va somriure, burleta. –A qui hauràs sortit, tan tossut i tan llest a la vegada? –l’Héctor també va riure. –Doncs no ho sé.
A l’hora dinar la taula sencera estava en silenci, gràcies a la petició de l’Héctor. –Atenció, sisplau! L’Arsen té una cosa a anunciar-vos –va comunicar, cedint-li la paraula al seu fill. –El pare i jo hem estat parlant –va començar l’Arsen–, i hem decidit que demà mateix jo marxaré en un tipus d’expedició per espiar als romans i saber què fan, quan atacaran i què planegen exactament contra nosaltres. És imprescindible que parteixi el més aviat possible, per a que així no ens enxampin per sorpresa. –I mentre, els altres generals i jo anirem a parlar amb l’Arquímedes per tal que ens ajudi durant la batalla que està a punt d’esclatar. La sala es va quedar en silenci. En Giles, la Daphne i (sobretot) la Circe estaven esmaperduts. Finalment, en Giles va reaccionar: –Jo..., jo vinc amb tu –va aconseguir articular, amb la veu rogallosa. En Giles sempre havia admirat al seu germà gran per la seva valentia i els gestos amb que la demostrava, i ell es mostrava al seu cantó, impàvid, sempre que podia. –No, és massa perillós –es va afanyar a dir l’Arsen. Tots es van sorprendre del seu comportament protector i desconcertantment madur, el qual no havia mostrat mai fins aleshores. –I, no obstant, bona idea –va pensar l’Héctor, en veu alta–. És el mateix que m’has dit tu i, a més, t’anirà bé anar-hi amb companyia. L’Arsen va posar els ulls en blanc. El seu germà va riure, murri. Ja s’havia tornat a sortir amb la seva, i això el treia de polleguera. Però a la Daphne i la Circe no els hi feia tanta gràcia: haurien de passar un temps soles a casa, sense cap home i, la Daphne, acostumada a jugar i a estudiar amb els seus germans grans, es sentia desprotegida davant d’aquella situació xocant. I tan sols faltaven unes hores per a que els dos joves nois marxessin en una missió en què hi havia la gran possibilitat de que no en tornessin.
CAPÍTOL
3:
A l dia següent, l’Arsen esperava impacient a que el seu germà sortís de casa. Aquell dia, els dois nois marxaven cap a una ciutat anomenada Messana, que era una aliada dels romans. Per fi en Giles va aparèixer, mentre l’Héctor arribava amb dos cavalls marrons i lluents amb els quals realitzarien el viatge. La Daphne i la Circe ploraven desesperadament a l’entrada. –Bon viatge, fills! – va cridar la Circe. Van pujar als cavalls, van saludar a la seva família amb la mà i van començar l’aventura que suposaria aquella missió. Ja portaven una estona de camí, i feia molta calor. –Tinc set! –es va queixar en Giles– Podem parar en aquell estany per beure? –Sí, és clar –va dir l’Arsen. S’hi van apropar i van baixar dels cavalls. Es van assentar al costat de l’estany, mentre els cavalls bevien àvidament. –Creus que ens falta molt per arribar? –va preguntar en Giles. –No en tinc ni idea –va dir l’Arsen–. Probablement haurem de dormir aquí aquesta nit. Passa’m una poma. Menjaren una estona fins que el rendiment els va vèncer i van caure adormits. A l’endemà van reprendre el viatge. Estaven descansats i tenien ganes de continuar. Anaven galopant, i els faltava poc per entrar al territori romà. De repent, una figura fosca es va plantar al mig del camí, barrant-los el pas. –Baixeu dels cavalls i doneu-me tot el que tingueu de valor! –va dir l’individu. Tenia la veu aguda i no era gaire alta. Devia ser una dona. –Ni t’ho pensis! –li va etzibar l’Arsen. Va mirar al seu germà, que estava molt pàl·lid– Lluita, si tens valor! –i va desembeinar l’espasa que portava al cinturó. La noia va treure un kopis i es va acostar als dos germans. –No ho tornaré a dir, doneu-me tot el que porteu! –Intenta-m’ho agafar, si pots!
L’Arsen va fer una passa endavant i va començar a lluitar contra la noia, mentre en Giles observava petrificat de por. –Ets valenta –li va dir l’Arsen. –Em ve de família. L’Arsen es va apropar més a ella i li va fer una ferida al braç. La noia va cridar de dolor i va dir: –Ja ens tornarem a veure! Abans de sortir corrent, però, li va caure el mocador que duia al cap i l’Arsen li va veure la cara. Era preciosa. I va desaparèixer entre la malesa del bosc del costat del camí. En Giles i l’Arsen van arribar a Messana al cap de poc. Van entrar a la ciutat amb les regnes dels cavalls a les mans. –Què és això que hi ha esculpit a la paret? –va preguntar en Giles, referint-se a una estàtua que representava un penis. –He sentit que els romans ho consideren un amulet de bona sort –va dir l’Arsen, rient. –Que estrany que són els romans aquests! –van riure els dos, rient. Van avançar cap a la porta. Un soldat romà els mirava amb mala cara: –Qui sou i d’on veniu? –els preguntà. Per sort, l’avorrit instructor dels nois els havia ensenyat una mica de llatí. –Només som uns humils mercaders romans, i venim a vendre al mercat unes herbes –va dir l’Arsen. –Bé, d’acord, passeu. Van entrar a dins. No tenien ni idea d’on anar ni on era el mercat. Estaven perduts, i no sabien per on començar.
CAPÍTOL
4:
–
P erdoni, no sap pas on és el mercat? –va preguntar en Giles a una plebea
que passava per allà. –A la plaça principal, jove mercader –va respondre, amablement, fixant-se en les capses embolicades que duien rere els cavalls. –Arsen, encara no he entès per que ens has fet passar per comerciants –va xiuxiuejar-li en Giles. –La gent és molt xafardera, i el mercat sempre és ple de dones tafaneres que ho saben i ho volen saber tot –va respondre l’Arsen. Com que ja havien pagat el necessari per poder establir-se en una paradeta, només els va caldre desempaquetar les coses. Portaven herbes, menjar i fins i tot alguna joia (no gaire cara) vella que en Giles havia trobat per casa. Mentre el seu germà acabava de posar les coses en ordre, l’Arsen s’anava fixant en la gent que passava davant seu. Les persones anaven vestides, si fa on no fa, com ell: una túnica i majoritàriament sandàlies que, pel que es veia, s’anomenaven càligues, La diferència entre les classes socials era molt clara; es marcava sobretot en els patricis i els plebeus, ja que els patricis duien més joies, roba de seda, etc., i els plebeus es veien pobres a simple vista. No gaire lluny d’on eren ells hi havia una parada d’esclaus, on varis patricis regatejaven els preus com si fossin bèsties. L’Arsen va sentir la necessitat d’escopir la ràbia que se li havia acumulat a dins. Per sort, dues dones (patrícies) de mitjana edat es van acostar a la parada mentre xerraven i reien amb una veueta que posava molt nerviosos als dos germans. –Bon dia, joves –els va dir una. –Bon dia –va saludar en Giles ben educat, mentre l’Arsen intentava somriure tan bé com podia. –No teniu pas una mica de peix? –Doncs sí senyora, i fresquíssim! –en Giles li va ensenyar un lluç una mica sec. –Fresquíssim, diu! –li va etzibar. –Bé, doncs si no li agrada tenim carn –va oferir Giles, amb la mosca al nas. –Bé, d’acord..., però quan costa? Ara sí que l’havien pifiat. Les seves monedes eren diferents de les romanes, les quals els eren totalment desconegudes.
–Res, dona, res! –es va afanyar l’Arsen– Regal de la casa! –Ah, doncs fantàstic! La senyora els va deixar dues monedes damunt la taula, probablement com a mostra d’agraïment, va agafar la carn, i quan es disposava a marxar cap a la següent parada, l’Arsen va murmurar, amb un toc curiós: –Escoltin, no hauran pas sentit res sobre la batalla que s’està a punt de disputar en contra dels grecs, oi? –Doncs... no n’hauria de dir res, però... –va començar una. L’altra va fulminar-la amb la mirada, però la primera no en va fer cas–, he sentit per ai que ara resulta que els grecs disposen del suport d’Arquímedes! Els nois van fer cara com si no s’ho poguessin creure. –I ara! –Però no se’n sortiran, eh –va continuar la dona–. Es veu que el cònsul no trigarà gaire més a enviar a Marco Claudio Marcelo i les quatre legions que lluitaran contra els siracusans. A més, nosaltres, en som molt més, de llestos! «I tant, que en sou molt més, de llestos!», se’n va riure per dins l’Arsen. –I, exactament, quan està prevista que tindrà lloc, el combat? –Doncs em sembla que... –va dir la dona. –Au, prou, Anneia! –va interrompre l’altra– Vinga, marxem! La dona va estirar del braç a l’Anneia, que va fer cara de resignació i va seguir a la seva companya. Els dos germans es van mirar, amb una intrigats i enfadats. L’Arsen i en Giles portaven una estona tocant-se la panxa sense cap client. De sobte, es van sentir uns crits des d’unes parades de més enllà: –FOC, FOC! –xisclava un home, desesperat– AUXILI, FOC! L’Arsen va sortir corrent en direcció a la paradeta d’on venien els crits. Evidentment, la parada s’estava cremant. L’Arsen es va fixar en una figura fosca que corria entra la multitud i duia una torxa apagada a la mà. –És allà! –bramà, assenyalant a l’home. L’individu es va girar i va començar a córrer més ràpid. Tota la gent del voltant es va afanyar a seguir-lo.
Finalment, un home grandot i corpulent el va atrapar. El va portar davant de tothom i li va pegar un mastegot al cap, ja que l’altre s’hi resistia. –Tu...! –va exclamar el venedor de la parada– Desgraciat! La gent havia començat a apagar el foc amb galledes, palanganes, i tota mena d’objectes que poguessin contenir aigua. Un cop extingit, un home gran amb la barba espessa que caminava solemnement es feia pas entre la multitud. Va espentejar a l’Arsen i el va mirar de mala manera. A aquest li van pujar els fums. –Senyor edil –va dir el venedor, fent-li una reverència. Tothom el va imitar, però l’ Arsen es quedà plantat. Tothom el mirava, sorprès i horroritzat. Finalment es va agenollar–. Aquest home m’ha volgut cremar la parada, per no dir-me a mi! L’home de la barba observava al delinqüent detalladament, que li va tornar una mirada ferotge. –Doncs haurem de parlar amb el pretor, no li sembla? –va dir amb calma. Tota la gent va començar a murmurar. Semblava que tinguessin por. –Sí, sí, al pretor, al pretor! –va vociferar un home de darrere l’Arsen. –Això, això, al pretor! –va dir una altra dona. Tothom va començar a cridar i assenyalar el delinqüent, que encara el subjectava l’homenot gros que l’havia agafat. –No! –es va defensar– Aquest home és un estafador! –va cridar, dirigint-se al venedor– És un estafador!! –En tens cap prova? –preguntà l’edil. –No, però... –va balbucejà l’altre. –Doncs ja està tot dit. Cap a la basílica. L’edil i l’home vigorós que subjectava el culpable van dirigir-se cap al camí contrari del què estava l’Arsen. Poc a poc, la multitud de gent es va anar escampant, i l’Arsen va tornar amb el seu germà, que s’ho tot mirava bocabadat.
CAPÍTOL
5:
J a feia unes hores des que l’edil i l’incendiari havien marxat a veure el pretor, l’encarregat de la justícia. L’Arsen estava cada cop més nerviós, i en Giles era l’únic que ajudava amb els clients de la parada. Per sort, l’Arsen ja havia desxifrat com funcionava la moneda romana; es veia que s’anomenava lliura de coure, però també n’hi havia de plata. Un dupondi era el doble que un as, un denari equivalia a 10 asos, i així successivament. Per fi, l’Arsen va veure tornar a l’home que havia cremat la parada. Anava vestit amb robes de seda i lligat de mans. El custodiaven dos guàrdies. Darrere seu hi havia un noi jove, una mica més gran que l’Arsen, que portava una torxa a la mà. Es dirigien a fora de la ciutat. L’Arsen i en Giles els van seguir juntament amb tota la gent que caminava pel carrer. Quan van sortir per la porta es van encarar a una mena de llit fet de rames i branques. L’home es va estirar al llit i el seu fill li va posar una moneda sota la llengua (una tradició també grega, la qual servia per pagar a Caronte). A l’esquerra d’on hi havia els dos nois un grup de ploraneres xisclaven i somicaven sorollosament. El fill va agafar va encendre la torxa i l’Arsen va tenir un mal pressentiment. Amb la mà tremolosa, el jove la va acostar a una rama que sobresortia mentre mirava al seu pare, plorant. Li va dir alguna cosa per acomiadar-se, i la palla va començar a cremar. Es sentien crits forts de dolor, tant del pare com del fill, que s’havia agenollat agafant-se la panxa. L’Arsen va agafar el cap d’en Giles i li va tapar la cara perquè no pogués veure res, mentre es mirava l’escena del davant, incapaç de reaccionar. «Foc per als que el llancen». Li semblava just. Després dels fets del dia anterior, els dos germans en van tenir més que suficient per deixar aquella estranya ciutat romana i tornar a Siracusa. La guerra no tardaria gaire més a esclatar. I havien d’avisar al seu pare. Així que, després d’haver recollit tot el que els quedava, van tornar a agafar els cavalls i van iniciar el camí de tornada casa.
CAPÍTOL
6:
E n Giles va veure la seva casa igual que sempre al arribar: gran i acollidora. L’Arsen, en canvi, la veia buida, com si hi faltés quelcom. En Giles va baixar del cavall i va córrer cap a la porta. L’Arsen el seguia de prop, però caminava lentament. Van entrar a dins i van anar a buscar els seus pares i la seva germana. Però només van trobar a la Circe i a la Daphne, tal com l’Arsen s’esperava. –On és el pare? –va preguntar, impassible, mentre els seus germans i la seva mare s’abraçaven plorant. –Arsen... –va començar la Circe mirant al terra–. Ja no queda temps. Mentre tornàveu de Messana, el pare ha anat a veure a Arquímedes per última vegada i..., les seves màquines són molt enginyoses, saps? Són increïbles, molt interessants... –Mare! –va cridar l’Arsen. –Arsen no li alcis la veu! –demanà la Daphne–. Arsen, les legions del cònsul Marco Claudio Marcelo estan de camí. El pare s’està preparant per lluitar al davant. –Doncs jo també vull lluitar! –va tornar a cridar–. On és ara? On és?! –A la Curia Hostilia –va respondre la seva mare amb por. L’Arsen va sortir de l’habitació plorant de ràbia, seguit del seu incasable i persistent seguidor i germà. Es sentia traït, abandonat pel seu propi pare. La seva mare no va ni intentar d’evitar-ho; sabia com era el seu fill. Els dos nois van arribar a la Curia Hostilia en un temps rècord, gràcies a les gambades de l’Arsen. –Ei, Arsen, calma’t! –va cridar en Giles. Però ni cas–. ARSEN! El seu germà es va girar, furiós. –M’ho va prometre! –digué–. Em va prometre que no lluitaria sense mi! Van entrar a dins. L’Arsen ja es coneixia bé l’edifici, perquè hi havia anat altres cops, en circumstàncies menys urgents, és clar. Va dirigir-se a la sala on es reunia l’exèrcit i va obrir la porta de bat a bat. L’Héctor s’aixecà de cop. En Giles s’havia amagat al passadís, rere la porta. –Fill! –va dir l’Héctor, emocionat–. Has tornat!
Però l’Arsen només el mirava ferotgement. A mesura que anava mirant els ulls tendres del seu pare, però, s’amansia. –Les legions –va dir, per fi, mentre els altres homes el miraven escandalitzats–. No trigaran gaire. Ho saben. –Què saben? –va preguntar l’home que estava al cap de taula. Duia bigoti i barba i mirava impassible però respectablement. –Arquímedes –continuà l’Arsen–. Saben que ens ajuda. El mataran. –Per sort ho faran després d’haver-nos dissenyat les màquines de guerra –va riure un. L’Arsen el va mirar salvatgement. –Et fa gràcia? –l’interrogà. L’home se’l mirà, esvalotat per la falta de respecte d’aquell nen impàvid– L’hem de protegir! –El meu fill té raó –el va defensar l’Héctor–. I ens hem de preparar ja. Demà farem la difusió de la notícia entre el poble i el repartiment d’armes. Lluitaràs? –li va preguntar a l’Arsen, amb els ulls brillants. –Lluitaré –va respondre. En Giles va sortir de darrere seu. –Jo també –va dir. –Normalment no permeto mostres d’afecte entre soldats, ja m’enteneu –va fer broma el que estava al cap de taula–. Però avui faré una excepció. En Giles i l’Arsen van abraçar al seu pare. Tots els presents van aplaudir, commoguts. Dos nois, un de tretze anys i un altre de catorze, s’havien guanyat el respecte dels generals siracusans més importants.
CAPÍTOL
7:
L ’exèrcit d’Escipió no va tardar gaires dies més a atacar. L’Héctor, l’Arsen i en Giles lluitaven amb els generals al davant. Feia tan sols unes hores que s’havien acomiadat (potser per sempre) de la Circe i la Daphne. Al capdavant de l’exèrcit romà hi havia el centurió a cavall, i darrere, els tribuns romans. Tots avançaven a pas regular. De sobte, l’Arsen va sentir que el món es paralitzava, i obserbava a càmera lenta el que els demés feien en uns segons. Les persones corrent en direccions contràries. Tot tipus d’armes: espases, llances..., travessant els estómacs de la gent. Un líquid vermell regalimant dels cossos inerts de terra. La guerra havia començat. L’Héctor anava clavant la seva espasa a tots els rivals que es creuaven davant seu. En Giles, igual. Però l’Arsen ni es movia. Era com... invisible, als ulls de tothom. Va ser llavors. Va ser llavors quan la tragèdia va tenir lloc. El centurió va desembeinar l’espasa i es va acostar a l’Héctor, enfonsant l’espasa al seu ventre. L’Héctor va cridar de dolor i es va agenollar a terra. Escopia sang per la boca mentre s’aguantava la ferida de la panxa. En Giles es va agenollar al seu costat, plorant mentre subjectava el cap del seu pare. El centurió va alçar l’espasa, per acabar d’una vegada amb els dos. L’Arsen va córrer a agafar l’arma que el seu pare havia deixat caure a terra i la va posar en contra de la del centurió. Els metalls xocaven amb impecable determinació. L’Arsen va girar el canell, fent caure enllà l’espasa de l’adversari. Va apuntar la seva al coll del centurió. –Has matat al meu pare –li va dir ferm, mentre l’altre es sorprenia de l’habilitat del jove–. I tu et mereixes el mateix. I abans que ningú ho pogués evitar, l’Arsen va tallar el coll a l’home. Va deixar anar l’espasa i, amb la mà tremolosa va intentar arrossegar-se uns metres enllà on hi havia estès el seu pare amb el seu germà. –Papa! –va plorar l’Arsen–. Papa! Desperta’t! PARE! Però no hi havia res a fer. Mentre en Giles el sacsejava suaument, l’Héctor va pronunciar les seves últimes paraules: –Lluiteu fills..., lluiteu sense rendir-vos..., i ho aconseguireu. «Què aconseguirem?», va preguntar Arsen. Però només ho va dir per dins.
L’Héctor va agafar alè, va tancar els ulls i es va deixar caure entre els braços de Giles, mort. Era impossible. No podia haver mort. No podia. Però ho era. Era mort. En Giles es va aixecar de terra amb una mirada sàdica que l’Arsen no havia conegut mai. Se’l mirà, encara des de terra. –Alça’t –va ordenar en Giles a l’Arsen. Aquest, sorprenentment, ho va fer sense queixar-se–. Hem de lluitar, pel pare. –Ho hem de fer.
EPÍLEG :
E n Giles i l’Arsen van sobreviure a la gran batalla de Siracusa. La seva mare i la Daphne van morir durant uns atacs romans a la ciutat. Desafortunadament, els siracusans van perdre la guerra. Arquímedes de Siracusa va morir assassinat per un soldat romà aquell mateix any (212 a.C).
Dos anys i mig després... L’Arsen i en Giles estaven a punt de convertir-se en Pater Familia romans. Aquell dia es celebrava el seu casament. L’Arsen es casava amb la misteriosa noia (qui, per cert, es deia Callia) que els va atacar uns anys abans, qui va resultar ser la filla del vell amic del seu pare. –Us vaig seguir fins a Messana perquè volia saber amb qui em casava –li va explicar a l’Arsen–. I quan ens vam enfrontar em vas deixar prou clar que eres un home digne per a mi. En Giles es casava amb la seva germana petita, Agneta, un any menor que ell. –Preparat, germanet? –va preguntar l’Arsen a en Giles. –Més que preparat –va respondre. Des de la mort de l’Héctor havia nascut un nou Giles, més valent, mes segur d’ell mateix, més madur. La cerimònia va ser preciosa, i tots els invitats en van ser testimonis. L’Arsen i la Callia van tenir tres fills i dues filles preciosos, vivint en territori romà. Havien canviat les tradicions i la manera de viure, juntament amb les classes socials, la religió, i etc. Ara, l’Arsen era un patrici, i s’hauria d’acostumar a anomenar-se a ell mateix «romà» si no volia morir. Malgrat tot, tenia la seva única i antiga família supervivent al seu costat, i una nova família a qui estimar. Malgrat tot, era feliç. I era això al què es referia el seu pare abans de morir: «Lluiteu, fills. Lluiteu sense rendir-vos... i ho aconseguireu». Aconseguirien la felicitat.
FI.