LA CULTURA A LA FOGUERA
Laura de la Parra Aida Ballarin Carmen Federa Evelyn Soriano 1
CAPITOL 1 Encara me’n recordo de quan era un noi jovenet de quinze anys escassos, amb el cabell rinxolat, marró i tot despentinat. Vivia a Besalú, un poble del comtat amb el mateix nom, i residia en una granja a les afores del municipi. La població estava murallada i hi havia un pont de pedra que travessava el riu Fluvià. Jo n’estava fart de viure en aquell poble ja que no tenia aventures ni diversió. Mai podia ajuntar-me amb els seus amics per jugar perquè tenia que ajudar a la meva família a la granja a munyir les vaques o alimentar els animals. Feia temps que havia plantejat als meus pares de anar-me’n a viure una temporada a Girona, però ells, se’ns dubte m’ho van negar severament. Volia anar a la ciutat perquè un antic resident de Besalú anomenat Ramon Vidal, hi va anar anys enrere i es va convertir en joglar, i quan va tornar al poble de visita, va explicar totes les seves aventures sense descans i tothom el va escoltar fascinat. Però tot això va succeir fa tres anys, quan els meus germans eren petits i no podien ajudar, però ara que havien crescut potser podrien deixar-me partir. *** Estava anant a Girona, no m’ho podia creure. El viatge se’m va fer etern, havia cavalcat tres dies seguits, dormint a la vora del camí ja que no em podia permetre pagar l’habitació d’una posada. Vaig començar a pensar de què treballaria, on viuria... Formulava milions de preguntes sobre el futur, però en aquell moment no estava per perdre temps, tenia que trobar un bon lloc per refugiar-me. Ja era de nit i començava a fer fred. Tots els carrers eren estrets, bruts i foscos, un perfecte hàbitat per les maleïdes rates. Estava mort de set i tenia molta son, estava molt cansat i gairebé no em podia ni moure quan de sobte em vaig adonar que estava al mig d’una bonica clariana de cases. Era a la Plaça del Mercadal, vaig aixecar el cap i vaig contemplar-la detingudament, era molt bonica, les cases estaven decorades amb joiosos capitells. Vaig continuar caminant per un carreró que sorgia d’un extrem de la plaça i em vaig dirigir cap a un palau que hi havia allí a prop: -
Tingui molt bona nit senyor!–Vaig dirigir la paraula als guàrdies que custodiaven la porta del gran palau- Em dic Genís i tinc 15 anys, vinc de Besalú. Justament acabo d’arribar i no tinc sostre
2
per dormir, per això proposo treballar en aquest palau fent qualsevol feina a canvi de refugi i aliment. Podria tenir cura dels animals de la cort ja que sóc granger. -
Ho sento xicot, aquí l’únic que necessitem es un joglar, l’altre va morir de febre – va dir un dels guàrdies melancòlicament.
Jo desesperat vaig acceptar l’oferta. Em vaig recordar del Ramón Vidal, que es va fer joglar i la vida no li va anar gens malament. Potser jo tindria sort i tot. Un dels homes hem va acompanyar a una habitació per a dormir, hem va oferir un brou i un tros de pa. En acabar vaig anar al llit: palla sobre fusta, i abans de començar a dormir l’home em va advertir: -
Demà tindrà audiència amb el Comte. ***
3
CAPITOL 2 Em trobava en mig de dos homenots armats amb llances punxegudes. Ens vam aturar davant d’una gran sala adornada amb tapissos de Flandes elaborats amb la llana de les ovelles de Castella. Justament davant meu s’alçava el Comte de Girona. Se’ns dubte em vaig agenollar davant del meu sobirà i li vaig rendir homenatge. En finalitzar aquella petita cerimònia, em va dir: -
Així que vostè és el nou joglar, m’alegro de coneixe’l. He de confessar que jo, el gran Comte de Girona, escric poemes per que els meus joglars cantin a les cerimònies celebrades al palau i per ser difoses al poble. Per tant, tu i jo formarem un gran equip.
-
D’acord doncs, quan comencem? – vaig preguntar***
En la sala de cerimònies hi havia gent de la noblesa de tots els racons del Comtat. En aquella celebració jo cantaria algunes de les cançons del meu senyor. Ells menjaven en unes taules ajuntades que formaven un U i en mig vaig actuar jo: -
Vull comunicar que el joglar que actuarà aquesta nit és el nou, i cantarà algunes cançons escrites per jo - va anunciar el Comte-
Llavors vaig començar a cantar: “Del joi d'amor agradiu chauzets, a lei de cortes, Pouzet, qu'ieu m'en algr'o.m pes, o.m nesfortz o.m n'omeliu, perque mos fins cors consira d'una pros dona valen c'az un don'ad autre pren. Diguatz ves qual plus se vira?[...]” Tothom es va contenir la respiració, els nobles s’havien emocionat i van començar a aplaudir commoguts mentre ens felicitaven al Comte
4
i a mi. Sincerament em vaig sentir orgullós de la meva tria per ser joglar, em vaig adonar que havia nascut per cantar i recitar poemes. També vaig reflexionar que jo i el meu majestuós sobirà formàvem un gran equip. ***
CAPITOL 3 Cada dos dies, el Comte i jo ens reuníem per parlar sobre el meu treball i la seva afició. Ell m’ensenyava algun dels seus poemes i jo els entonava. Vam arribar a tenir un èxit impressionant, impropi per aquella època, i això va desencadenar una sèrie de enveges. No obstant, nosaltres seguíem treballant en grup i la nostra fama va sortir de la frontera del regne. Sempre ens convidaven a festes i confits nobiliaris i tots s’emocionaven quan jo cantava i sempre al·ludaven els poemes del meu senyor. Una d’aquestes cerimònies, la última que vam acudir, va ser a Barcelona. Vam anar a la cort de Borrell II. Tot anava com la seda, però justament quan jo estava actuant, un dels súbdits va començar a cridar: -
No ho escolteu, jo i la gent del poble acusem a aquest joglar i aquest trobador de ser bruixots, i utilitzar les seves males arts en tenir un èxit anormal.- va dir l’home, destruït per l’enveja.
Tot seguit els guàrdies ens van arrestar i la festa es va suspendre. *** Les rates eren la nostra única companyia, ens trobàvem en un calabós del palau del Comte Borrei II. Els guàrdies ens van arrestar i ens van tancar en aquesta petita “casa de la tortura”. Després la sala de festes es va convertir en un gran rebombori, tothom estava impactat, enfadat,... però tothom tenia por. Nosaltres vam esperar tancats durant un més, menjant solsament mitja barra de pa sec per compartir-la entre tots dos i un petit got d’aigua per cadascun. Però el pitjor de tot no era les males condicions nutricionistes ni higièniques, els dos sabíem que tindríem un final tràgic tard o d’hora. Ens cremarien a la foguera. ***
5
CAPÍTOL 4 Tot estava llest, tothom estava a la plaça, mantenint la respiració. Jo i el Comte anàvem caminant descalços i gairebé sense roba darrere dels guàrdies, i estàvem encadenats pels peus, les mans i el coll. Vam arribar a una plaça la qual desconeixo el seu nom. Allí hi havia dos monticles de fusta i al mig una fusta vertical molt alta. Sense pietat en van desencadenar i ens van lligar amb unes cordes molt fortes i resistents al pal vertical. Després un homenot va anunciar: - Pel poder que m’han concedit, jo condemno aquests dos bruixots a la foguera, per a que mai més ningú hagi de sofrir els resultats de les seves conversions. Però primer, si volen morir en pau, ho han de jurar per Déu. Però nosaltres no aguantàvem més i no teníem ja ni forces per parlar, per tant la tortura va començar. Vaig fer una última ullada al món tant cruel i difícil que havia viscut i vaig esperar que el foc m’engolís cap al regne dels morts. ***
6