L’ORDRE DEL TEMPLE
Hèctor Balsells Jordi Català Mariona Marco Xavi Farré
Era un dia especialment calorós a Jerusalem, quan el francès Jugues de Payns va passar corrent pel gremi de ferrers, mentre es dirigia a la mesquita d’Alaqsa, on l’esperava Jofre de Saint-Omer, entre d’altres. Allí l’esperaven per discutir sobre la protecció dels pelegrins, ja que últimament els assaltaven pels camins. Era un tema de molta importància. Quan a la fi va arribar i el van deixar passar, va veure que tots els seus companys ja havien arribat, i que ell arribava tard. -Arribes tard- li va recordar Geoffroy Bison- estàvem a punt de començar sense tu-Ho sentoDesprés de estar diverses hores discutint, van acordar crear una ordre de cavallers de l’església per poder combatre als assaltants dels pelegrins. Poc després van decidir qui seria el Gran Mestre de l’ordre, i va guanyar per unanimitat en Jugues de Payns. Ell va acceptar entusiasmat el càrrec. Més tard van decidir que aquella mesquita seria la seva seu. Jugues de Payns va sortir de la mesquita per dirigir-se a veure el patriarca llatí de Jesusalem, en Gormond de Picquigny. Amb un objectiu molt clar; conformar una coalició de patriarques que planifiques el bon caminar dels peregrins sense riscos.
Jugues de Payns i Geoffroy de Bison van anar el seu castell del patriarca Llatí. Van arribar a mitja nit , molt cansats. De tant tard que era no van poder realitzar la reunió, el patriarca llatí de Jerusalem, en Gormond de Picquigny, d’edat avançada i salut fràgil havia de respectar les hores de son. Jugues de Payns i Geoffroy de Bisoni van decidir passar la nit al castell, era tard i al matí quan el sol aparegués havien de definir l’estratègia a seguir. No podien perdre més temps si volien que els peregrins passessin per la seva comarca. El castell era molt confortable. Es notava la bona posició de la família de Picquigny. Tapissos, quadres, i objectes ornamentals de plata hi eren per totes les estances. Disposaven d’un servici extens. Els criats encarregats de la cortesia els van acomodar en unes luxoses habitacions. Havent descansant van anar a sopar al menjador i desprès a dormir. A la matinada, sobre les sis de la matinada es van despertar. En de Payns, com a tot bon musulmà va fer la primera plegaria mirant cap a la Meca. L'islam considera indispensable la comunió amb Déu que proporciona la pregària. Aquesta condiciona la vida diària dels musulmans practicants: s'efectua cinc
cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita.
Havent resat en Jugues de Payns, va quedar per reunir-se amb Gormond de Picquigny. La reunió és va fer a la sala del despatx, preparada per a una reunió de treball a l’estil musulmà , en honor al convidat de més prestigi. La sala tenia disposada una gran taula amb un bufe d’esmorzar de dolços i salat i molts dàtils per a que els convidats poguessin despatxar els continguts dels temes que havien preparat. El mes important la necessitat de coalició, unir les forces i estratègia per a salvaguardar els camins dels bandolers i assalta camins. El patriarca llatí, senyor de prestigi reconegut pel seu saber escoltar i don de paraules, va acceptar les seves peticions i va proposar definir una temporalitat per a l’acció: vigilar els camins durant 3 mesos de dia i de nit. També va plantejar i acceptar la constitució d’una odre oficial.
Per altres indrets, en Ramon Khalil un cavaller d’estil i noblesa, estava vivint al castell templer de Gardeny. Gardeny estava situat a Lleida. La seva missió allí era protegir als pelegrins que passaven per la ciutat i les comarques de Lleida. En el castell hi vivia el Fra Pere de Rovira, i pocs cavallers més, ja que la resta havien anat a la Comanda de Barbens i a la de Corbins, que fa poc que havien estat construides. En aquells instants estava ensellant el seu cavall per poder sortir a vigilar els pelegrins. Quan va haver enllestit el cavall, va sortir al galop i va baixar el turó. En arribar al seu lloc de vigila habitual, va quedar-se esperant, en la seva funció de vigilància. Quan portava aproximadament quinze minuts esperant, va veure passar un grup de pelegrins, que es van aturar a l’instant en veure la capa blanca de Ramon Khalil . Aquesta capa era distintiva de la congregació de vigilants. -Com va?- va preguntar- Com estan els camins? -Molt bé. De moment no ens han atacat, ja que som un grup nombrós. Crec que acabarem el camí sense cap ensurt.-D’acord, continueu vigilant- Va decidir no acompanyar-los, ja que eren un gran grup, i havia vist espases i punyals amagats en un dels carros. Quan van haver marxat, el cavaller va tornar al seu lloc de vigília normal, quan va veure uns altres pelegrins, i aquest cop només eren dos. En veure’ls, va apropar-se i els hi va dir:
-Con va?- Just quan ho va dir, se'n va adonar de que un dels dos nois estava somicant- Que us ha passat? -A prop d’aqui- Va dir el noi que no estava plorant, i que semblava més gran que el primer- Uns bandolers ens han atacat i ens han robat tot l’or que dúiem per portar a Jerusalem.-Cap a on?- va preguntar el templer. -Prop del poble d’Alpicat.El cavaller, sense pensar-s’ho dues vegades va sortir esperitat cap el poble que li indicaven. Al arribar allí no va veure res anormal o estrany, però igualment va anar a preguntar per les tavernes. Després de preguntar en unes quantes, les proves li indicaven que els bandolers s’amagaven en un bosquet a prop del poble, just al costat del camí. Segons els del poble, havien vist passar a cinc o sis en els últims dies, però que no ho sabien amb certesa. Quan va arribar al bosc, el cavaller va desmuntar del cavall per poder passar per el bosc sense fer molt soroll. Un cop havent lligat el cavall, el templer va entrar al bosc. Només a l’entra ja va olorar una foguera, tot i que estava una mica lluny. Quan va endirsar-se una mica més, va començar a veure signes de que allí hi havia gent, com podria ser branques trencades o telaranys pel terra. Tots aquests signes li van indicar que els bandolers no eren gaire experts, ja que no s’havien borrar el seu rastre. Després de caminar uns cinc-cents metres, va començar a sentir veus i veure la fumera d’una foguera encesa. Quan es va apropar més, va contemplar com un guardià estava vigilant dalt d’un turó, que protegia als bandits de mirades no desitjades. El cavaller es va apropar furtivament al guardià, i aquest no va fer signes de veure’l, ja que estava mirant cap al lloc contrari. Quan ja va estar suficientment aprop, va treure un punyal i li va clavar al guardià, que va caure sense fer soroll al terra. Un cop mort, el templer va apropar-se a la vora del turó per veure quants eren. En mirar, va observar dues tendes de campanya, on hi podien cabre quatre soldats a cadascuna. També hi havia una altra més gran, que va suposar que estaria destinada al cabdill dels bandits. En aquella tenda hi podien cabre sis persones. També hi havia una foguera al mig del campament, on hi seien vuit homes amb armadura que menjaven alguna cosa.
En total, va calcular, hi podien haver se vuit a catorze persones, en aquell campament. Després de haver fet aquests càlculs, va lliscar cap a baix sense fer soroll, i va dirigir-se al seu cavall. No podia enfrontar-se tot sol a tot aquell campament. Va muntar-se al cavall i va sortir al galop cap al castell de Gardeny. Era vital que es dones presa, ja que potser els bandits poden trobar el cadàver, treure la conclusió correcta i sortir corrents cap un altre poble. Quan va arribar al castell, va córrer a buscar el fra Pere de Rovira, i quan el va trobar li va dir: -Corre, necessito la teva ajuda i la dels nostres companys!- Va exclamar. -Per que? Que passa?-Un grup de bandolers estan situats al poble d’Alpicat-Això són noticies terribles! Ara mateix dono l’alarma-D’acord, graciesQuan ja van estar preparats, era ja la vesprada. En total eren deu cavallers, i, comptant amb el factor sorpresa, casi segur que podrien acabar amb els bandits. Quan ja van arribar al bosc, van deixar els cavalls i van entrar al bosc tant silenciosament com van poder. En Ramon tenia els nervis a flor de pell, ja que era el seu primer gran atac. La seva estratègia seria aquesta: Tenien quatre arquers i sis amb espases. Dos arquers i dos cavallers anirien pel darrere del campament i allí s’esperarien a que la resta ataques pel davant. En Ramon seria dels que atacarien pel davant. Quan ja van estar preparats, els dos arquers davanters van disparar a dos dels homes que estaven fora les tendes. Un va morir a l’instant, però el altre va sobreviure, i va tenir temps de donar l’alerta. En aquell instant, van sortir deu homes de les tendes que van avançar cap endavant. Al mateix moment, els cavallers templers van atacar des del davant, i els arquers del darrera van començar a disparar, assassinant a uns quants més. Aquest últim atac va deixar desconcertats completament als bandits, que no van poder fer res per defensar-se del atacants. La batalla va durar molt poc, i van exterminar als bandits de seguida, i només van patir una mort per part del templers.
Però no havien vist que de la tenda del cabdill no havia sortit ningú, i de cop van sortir dos bandolers més, junt amb el cabdill. amb l’efecte sorpresa van aconseguir matar a dos amics del Ramon, i ell, al seu temps, va respondre i els va matar als dos, i el fra va matar al cabdill, enfonsant-li la espasa al pit.
El pròxim dia, van enterrar als morts junt al castell, i van dedicar-los un funeral molt bonic.