L’IMPERI ROMÀ
HÉCTOR BALSELLS, ANAÏS LÒPEZ, JORDI CATALÀ, ESTELA PÉREZ
HISTORIA DE SOCIALS:
Lucius: Fill de Marcus Marcus: Pare Lucius Ira: filla Matidia: Mare Pantheon: fill petit
Són una família de pagesos que viuen en un petit poble a Iberia. Marcus debia un munt de lliures de coure a Victorius, i aquest convertia en esclau després de que els pretors el condensi. Al cap d’un temps s’enduen a Marcus i Lucius a Roma perquè combatessin a l’arena. Les dones es queden a casa del seu amo, però aconsegueixen escapar. Marcus mor assassinat a l’arena per un altre gladiador . Lucius apenat per la mort del seu pare, s’amarga i un dia amb uns companys planegen d’escapar-se, Lucius és un dels pocs homes que ho aconsegueix.
En Marcus estava treballant les seves terres, ja que vivia en un petit poble a Iberia, un gran país conquerit pels romans. Durant el treball, el Marcus va veure uns quants soldats amb la insígnia del Victorius, un home al qual devia molts diners. Just quan va veure el primer, va posar-se molt nerviós i va començar a suar. Rapida i precipitadament, va recollir totes les seves coses i va anar corrents cap a casa seva per avisar tota la seva família. -Correu, filles, agafeu totes les coses que pugueu i aneu-vos-en, que venen uns soldats que volen esclavitzar-nos!!! -D’acord!!- va cridar la seva dona, Matidia. Marcus vivia amb ella i dos preciosos fills, en Lucius i l’Ira. Després de recollir totes les coses, ja estaven llestos per sortir. Just quan sortien, per la porta del darrere, van trucar a la porta principal. En Marcus, tot sudoros dels nervis, va anar a obrir la porta
-Marcus, a causa de que deus 30 monedes d’or a Victorius, seràs esclavitzat i tindràs com a amo a Victorius, al igual que tota la teva família. -No!- va cridar en Marcus.- Agafa’m a mi, però deixa la meva família en pau!!-Ho sento, però això no es possible, agafeu les vostres coses i anem a Roma.Després de preparar-se, van ficar-se les seves sandàlies per caminar i van sortir a l’exterior, on els esperaven deu soldats armats, i el missatger. A la sortida del poble els esperava tots els seus amics i veïns, on es van despedir d’ells, i els amics més íntims ploraven. La noticia de l’esclavització de en Marcus i la seva família s’havia extengut ràpidament per tot el poble. A continuació van agafar una de les grans carreteres romanes, i van començar a caminar. Tot i que el camí estava ven cuidat, el camí fins Roma era llarg i cansat, i tota la família estava trista i destrossada. El dia que feia cinc de camí, en Lucius, el fill petit, es va despertar abans que ningú. Hi havia un soldat fent guardià, però encara era fosc. En Lucius va agafar una pedra i va anar-se apropant a poc a poc a el soldat. Quan ja el tenia al davant, li va pegar un cop amb la pedra i el va deixar inconscient. Corrent, va anar a buscar la seva família per despertar-los i escapar, però no comptava amb que un soldat l’havia escoltat i que havia despertat als demés. Quan ja es preparaven per córrer, els soldats els van sorprendre i els van atacar. Una llança va tocar a en Pantheon, el fill petit, al pit, i va caure amb un toll de sang al voltant. Una altra llança va rosar a la cama a Matidia, que va caure al terra entre crits de dolor i angoixa. Els nois i Ira es van llançar al terra en senyal de rendició. En veure això, els soldats van parar de disparar llances. Van apropar-se als esclaus i els van fer aixecar a la força. Pel darrera va venir un soldat que va posar grillets a tots. En Marcus, però, va acostar-se arrastrant-se al seu fill petit, en Pantheon, i al veure que era mort va cridar: -L’heu matat! Assassins! Assassins! Sol tenia cinc anys, monstres! Assassins! Que heu fet?Els soldats, amb sang freda, el van obligar a aixecar-se a ell també, i el van encadenar.
Els dies passaven, i la família cada vegada estaven més cansats. Havien enterrat al Pantheon a la vora del camí, tot i que va costar convèncer als guàrdies. Els dies sempre eren igual: s’aixecaven molt aviat ( a les sis del matí) i caminaven durant hores. Els soldats anaven en un carro tirat per mules, però els
esclaus anaven caminant, i els grillets eren un pes més que suportat. L’Ira, que només tenia set anys estava molt dèbil i a dures penes aguantava el ritme. Cap a les dos del migdia dinaven mig pa cada un. El pa era molt dur i a ningú li agradava, però no s’atrevien a queixar-se. En canvi, els soldats dinaven normalment carn, que conservaven amb sal en un dels carros. Per sopar, rarament tenien alguna cos, i si algun cop n’hi tenien, consistia altra vegada en pa dur. Com podeu imaginar, els dies passaven molt lents, i cada un semblava més llarg que el anterior. Roma semblava no arribar mai, i tots estaven desesperats. Quan ja portaven un mes de viatge, van veure a la llunyania una ciutat molt gran. -A la fi em arribat a Roma!- va exclamar un soldat.- No aguantava un dia més!.Esperançats per aquella visió, els soldats van anar més ràpids. Inclús ells tenien de tornar a Roma i veure a les seves famílies. Al arribar, van travessar uns arcs grandiosos. Quan ja van ser a dins, van sentir tots un munt de veus cridant i donant ordres, persones conversant tranquil·lament amb els seus amics, gent pregonant les seves mercaderies... Allò no s’assemblava gens al seu antic poblet de muntanya. -D’acord- Va anunciar un soldat- Ja hem arribat a Roma, ara us heu de dividir. Les noies anireu a treballar a casa del vostre amo. Noi, quants anys tens?-Hem dic Lucius, i tinc quinze anys.-D’acord, tens edat suficient per poder lluitar al coliseu. Lucius i Marcus, vosaltres anireu a el coliseu per lluitar i entretenir al vostre amo i a la ciutat de Roma. No tornareu a veure als vostres familiars mai més. -No!!- va cridar Matidia- No podeu fer això!Fent cas omís a les supliques i queixes de Matidia, van agafar a les noies i als nois i els van separar. Els nois van caminar al costat dels soldats durant un quilòmetre, més o menys. Quan van aixecar la vista van veure un gran edifici rodó. Ells van entrar per una porta petita d’un edifici gran que hi havia al costat del Colosseu. La gent, quan els veien passar, s’apartava i se’ls miraven amb cara de fàstic. Inclús un nen va arribar a llençar una pedra, però no els va tocar.
En canvi, a les noies les van pujar a un carro. El camí fins a casa d’en Victorius era ple de bonys i sots, els soldats no paraven de cridar a la gent dient que s’apartessin. Durant aquell recorregut, que va durar més d’una hora, van poder veure millor la ciutat en la qual es trobaven. Van veure un mercat on la gent regatejava, i moltes coses més. Matidia estava preocupada per la seva filla, l’Ira, que feia cara de estar molt espantada. “Pobreta meva. Solament té set anys i ja hura de treballar dur, com jo. No està preparada, i a més el camí la fet pols.” A la fi, van veure una luxosa casa, i els soldats les van obligar a baixar.
En Marcus i en Lucius van entrar a la casa. El primer que van veure va ser un munt de gàbies. A dins d’elles hi havia un munt de gent, esclaus van suposar, que vivien en unes condicions terribles. No tenien cap superfície còmoda en la qual dormir o assentar-se, i com a vàter tenien un munt de palla. Feien cara de haver passat un any sense banyar-se ni netejar-se. “Nosaltres devem estar igual” va pensar amargament el Lucius. Un guardià els va portar a una cel·la on hi havia cinc persones més. Tots semblaven presoners de guerra, ja que hi havia una persona de cada regió: Dos homes de color, un home molt ros i dos més que semblaven perses. Ara havien arribat ells, uns hispans. Matidia encara no s’havia acostumat a la seva nova vida. Ja havien passat quatre dies des de la seva arribada. Dormien a unes habitacions de la Domus especialment fetes per els esclaus. La seva habitació era petita i a més l’havia de compartir amb dues noies. Les dos eren molt tímides i callades i casi no havia dirigit ni dues paraules amb cada una d’elles. A ella li havien assignat un lloc a la cuina, i a l’Ira, un lloc com ha netejadora. No consideraven que tenia edat suficient com per cuinar o fer alguna altra feina amb més dificultat. Just després d’arribar, un altre esclau els hi va ensenyar la feina que havien de fer i a on haurien de viure a partir d’aquell moment. Matidia només havia vist un cop al seu amo, que va ser quan es dirigia cap a la seva habitació i ell també creuava el pati interior. Era un senyor més aviat grassonet, que vestia sempre una llarga túnica blanca, de les més cares i boniques que havia vist en la seva vida. En Marcus estava igual que la seva dona. Els seus companys de cel·la eren bastant recelosos, tot i que el primer dia es van presentar així:
-Hola, jo em dic Mamadou- va dir un dels negres- i aquest es diu Abraham, tot i que no parla el llatí. Ens van agafar com a presoners de guerra.- Jo em dic Thor- va dir el ros, amb un accent molt tancat- I vinc del nord, on sempre es hivern. -Nosaltres- van dir al mateix temps els dos restants- venim de Persia, i som germans bessonsAl seu torn, en Marcus i en Lucius es van presentar també. L’únic que parlava bastant era en Mamadou, que sempre les hi explicava la seva vida. Aquell dia, en Marcus va despertar-se amb el crit d’un dels soldats, que deia: -Aixequeu-vos, avui serà el vostre primer dia d’entrenament.En files molt ordenades, van sortir tots a un pati interior que mai havien vist. Era molt gran, el terra era de sorra, i en alguns llocs hi havia estanteries de fusta on hi havia tot d’armes sense esmolar o de fusta. -Agafeu les armes que vulgueu i apreneu a utilitzar-les lluitant entre vosaltresAl cap de poc tothom ja tenia una arma al costat. La majoria d’armes eren espases, però també hi havia tridents, llances, masses.. En Lucius havia agafat un trident, i se li donava bastant bé. Va derivar varies vegades a en Mohamed, que va marxar enfurismat, tot i que després li va demanar perdó. En Marcus, en canvi era bastant maldestre amb les armes i no va aconseguir tombar a ningú, tot i que a ell el van tombar varies vegades . -D’acord- va cridar un soldat- Ja n’hi ha prou per avui. Torneu a les vostres cel·les i descanseu-I prepareu-vos- Va aportar un altre- perquè d’aquí una setmana haureu de lluitar al coliseu.Aquesta última frase no va deixar dormir bé a cap dels esclaus, ja que encara no havien lluitat a mort mai. Cada dia de la setmana següent, es despertaven amb el mateix crit cada dia, i anaven a entrenar. En Lucius ja era el millor lluitador de tots, tot i que mai havia agafat una abans, a diferencia dels altres, que eren ex-soldats. El Marcus lluitava amb espasa, i tot i que anava millorant dia a dia, no estava fet per lluitar i aguantar aquell desgast físic.
“Jo crec que es massa precipitat fer-nos lluitar quan solament portem una setmana i escaig en aquest lloc” Pensava en Marcus. La nit del dia abans tots van tenir malsons desagradables sobre morts espantoses, i més d’un es va despertar sobresaltat. Al matí del gran dia, el mateix soldat de sempre els va despertar, i els hi va indicar on s’havien de col·locar. Ordenadament, van anar sortint cap a l’exterior. Els carrers estaven igual de quan van arribar. Els esclaus van entrar per una porta a l’interior del coliseu. No era gaire diferent a on havien estat sempre, amb l’única diferencia que en comptes de cel·les hi havia habitacions. Encara no havien vist l’arena, però un dels gladiadors els havia explicat que era monstruosament gran, i que sempre les grades estaven abarrotades. A cada gladiador se li va donar un casc, un punyal, un escut, uns braçalets i l'arma que havien escollit. En Marcus havia elegit una gladius, i en Lucius un trident. Un soldat que els estava vigilant va obrir una porta que estava prop seu, i va treure unes cadenes. -Us haureu d’aparellar, i us lligarem amb aquestes cadenes. Quan quedin cinc parelles, el públic decidirà si heu de continuar lluitant, o si ja podeu parar.En Marcus i en Lucius, naturalment, van elegir anar junts. En Abraham i en Mamadou, també, els Perses també van formar una altra parella. El nòrdic va anar amb un que no coneixien. Quan ja van estar preparats, van portar-los a una altra sala. Allí hi havia una reixa, on darrera es sentia els crits de la gent: -Que surtin! Que surtin!-D’acord- va explicar un soldat- quan sortiu, haureu d’esperar a sentir a sentir un corn. Quan el sentiu, ja podreu lluitarLa reixa es va començar a aixecar. Quan els espectadors ho van sentir, van començar a cridar com uns bojos. A poc a poc, van sortir a l’arena. L’arena era molt més gran del que s’imaginaven. En un canto, hi havia l’emperador mirant l’espectacle. Al so del corn, tot va començar. Els fets succeïen tant ràpid que en Marcus no s’adonava de res. En Lucius no parava de moure’s, i ell intentava llençar alguna estocada. De cop, un gladiador es va llençar sobre seu, i ell va moure ràpidament la gladius, i va aconseguir encertar al crani del seu adversari, deixant-lo sense vida. La
parella d’aquell també el va atacar, i no va poder defensar-se. la gladius va entrar directament al pit, i va caure al terra. En Lucius, en notar un pes mort, es va girar per veure que havia passat. En veure el seu pare estes a terra, va cridar : -Pare!!! Et venjaré!!I després es va llençar contra el seu assassí. Amb un cop sec , li va tallar el cap. Quan va tornar a aixecar la vista, va observar que només quedaven quatre parelles. El públic va començar a moure uns mocadors blancs. El consol, després d’examinar detingudament el públic, va moure el polze amunt, i tots van començar a aplaudir. L’única parella en la qual els dos havien sobreviscut alçaven els punys eufòricament. En Lucius els va observa i va veure que eren el Mamadou i el Abraham, i la gent corejava els seus noms. En Thor i la seva parella no havien al mortal enfrontament. En Lucius va veure els seus cadàvers. Durant la lluita havia matat a quatre persones. Tot seguit, van tornar dins.
Els dies passaven i Matidia estava avorrida. Ja havia aconseguit acostumar-se a la seva vida, i cada vegada estava més prima, ja que menjava molt poc. Feia uns dies havia sentit totes les coses que aconseguia el seu fill. Ja era famós a tota Roma. També li van arribar noticies de la mort del seu marit, i la pena es va apodera d’ella. La seva filla també estava bé, tot i que mai havia tornat a somriure des de l’arribada a la Domus d’en Victorius. Sempre anava amb la cara bruta i amb una escombra a la mà. No tenia amigues i no es relacionava amb ningú a part de la seva mare.
-Lucius!!! Lucius!!! Lucius!!!- Tot el coliseu corejava el seu nom quan va sortir a l’arena. Ja feia molt que lluitava i mai havia perdut. Tot el poble l’adorava. En Mamadou i l’Abraham, al igual que els perses, havien perdut la vida en una de les nombroses batalles. Aquell dia lluitaria contra un altre gladiador invençut, un tal Julius. Quan el combat s’inicià, tothom va aguantar la respiració. Els dos combatents van començar a “ballar”, i el Julius va llençar una estocada amb la seva gladius que casi toca a en Julius. De repent, un crit d’esglai va sobresaltar a tot el públic.
-L’han matat!!!- van cridar uns quants homes del públic. El Lucius es va girar per veure que passava, igual que el seu contrincant. Van veure com el consol va caure a terra en un toll de sang, i una veu es va alçar: -Benvolgut poble roma, soc Juli Cèsar, i soc el primer emperador de Roma- va crida- A partir d’ara, jo serè el governant suprem de Roma, i si no ho accepteu, morireu. A partir d’ara, Roma es meva!!!Durant uns moments, no es va sentir res. De cop, tothom va començar a cridar com si mai ho haguessin fet. En Lucius, aprofitant aquell moment de confusió, va escapolir-se. Quan va arribar a l’edifici on dormien, va matar als guàrdies i va obrir a tots els altres gladiadors: -Escolteu-me, ara anirem tots junts a la Domus d’en Victorius, i rescatarem a tots els esclaus que hi ha.- Va dir el Lucius -D’acord!!- van cridar els altres. Es van armar com van poder amb les armes d’entrenament i els ganivets que tenien. Van travessar tota Roma corrents, i van arribar a la Domus d’en Victorius. Uns guàrdies van intentar aturar-los, però a l’instant dos llances que havia agafat el Lucius abans van travessar-lis la gola, i van caure a terra. Van recollir les armes i van seguir avançant. No paraven de caure guàrdies i comerciants a terra, i molt pocs gladiadors morien. Van anar obrint-se pas fins arribar al Tablinium, on s’havia refugiat en Victorius. Allà, una vintena de soldats van atacar-los, i van sorprendre a uns quants, que no van tenir temps per reaccionar. Els demés van reaccionar i els van eliminar ràpidament. En Lucius es va apropar lentament a en Victorius i li va dir a cau d’orella: -Això per la meva mare- I li va clavar el trident a la cuixa: -Això per la meva germana.- Li va clavar a un braç:- Això pel meu pare.- Li va clavar a l’altre:- I per últim, això pel meu germà petit:- I li va clavar al pit. -Aghhhh- va exclamar amb poca esma en Victorius. En Lucius va apartar-se i va deixar que els seus companys fessin el que volguessin amb el cadàver, i va anar directament a buscar als seus familiars. Va trobar a la seva mare sota una taula. Quan ella el va veure va aixecar-se i va anar a abraçar el seu fill: -Ho he passat tant malament, et trobava a faltar, i tenia por.- va dir entre somics - Tot ha passat, tranquil·la. On es l’Ira?-Segueix-me-
Després de recórrer uns quants passadissos, van trobar-se amb ella. Tots estaven plorant de l’emoció, tot i que ho intentaven amagar. Van escapar i van estar caminat durat dies i nits sense descans. A la fi, van tornar a Hispania i van anar a buscar la seva antiga casa. Van trobar que estava destruïda, però uns amics seus els van acollir a la seva. En Lucius es va convertir en un comerciant honrat, i l’Ira i Matidia van convertir-se en agricultores de nou.
FI