Catalunya la Vella
Alba Agustí, Ariadna Curià, Marcos Doya i Sergi Serra.
CAPÍTOL 1 Feia temps, però feia molt de temps hi havia una petita família de poble que era molt rica en terres i en el seu ramat. La família estava composta per: un pare, una mare, un fill i una filla. El pare s’anomenava Albert, la mare s’anomenava Belén, el fill Pol i la filla Ingrid. Aquesta família era una de les més riques del poble i tenia els recursos suficients per viure a una guerra. També tenien un amagatall per si mai els anaven a envair. Però això mai passaria perquè al ser rics pagaven als lladres i als invasors. Durant un dia al mati, mentre el pare i el fill estaven llaurant el camp i la mare i la filla estaven preparant el dinar per quan tornessin de llaurar, un rumor corria pel poble, en Jordi (en germà de l’Albert) deia que havien entrat els musulmans a la península Ibèrica. Quan l’Albert va sentir la notícia va anar corrent a parlar amb el Jordi. Al principi l’Albert no trobava a en Jordi, però al final el va trobar a la taberna. L’Albert estava roig, no podia parlar, quasi es desmaia. En Jordi va començar la conversació: - Encara no es sap segur, han començat a corre rumors per tot el poble, algunes famílies diuen que se n’aniran, però ningú sap res més, de moment. - I on aniran? - Tenen pensat anar a Narbona, al sud del regne franc, on es refugiaran a les zones muntanyoses dels pirineus. Vosaltres, que fareu, on anireu? - Encara no ho se, me n’acabo d’assabentar, encara ho he de parlar amb la meva família. - Quan ho tingueu pensat, avisa’m. - D’acord, ja t’ho diré.
L’Albert, quan va arribar a casa, va trobar a la seva filla i la seva dona, fent els treballs de la casa i posant els plats a taula. No totes les famílies del poble tenien la sort de tindre el plat tan ple com el tenien ells cada dia que s’assentaven a menjar a taula. Ara era l’hora de dir la noticia, però l’Albert no sabia com fer-ho. -
Aquests últims dies corren uns rumors pel poble que no m’agraden molt... Algú de vosaltres se n’ha assabentat?
La Ingrid va mirar fixament al seu pare. No semblava molt convençuda del que volgués dir. -
Tens alguna cosa a dir Ingrid? M’han dit unes amigues, que aquí de poc marxaran del poble, se
-
n’aniran als pirineus, i no saben quan tornaran. És això del que us volia parlar... M’ha dit l’Albert que els musulmans ja han conquerit gran part de la península ibèrica, seguit de Saragossa, i es dirigeixen cap aquí. No sabem com acabarà, i molts ja han pres aquesta
-
decisió de refugiar-se als pirineus. Però ara no podem marxar d’aquí! Tenim totes les terres, ho tenim tot! -
-
Va interrompre la seva dona. Ningú ha dit res de marxar, ni de deixar res, però si cal ho farem. I en
-
aquesta casa sóc jo qui pren les decisions! I al final que farem? – Es va posar el Pol a la conversació. Ho volia parlar amb vosaltres, però, al veure que gran part del poble se’n
-
va, he pensat que nosaltres també ens podríem refugiar als pirineus... Ja hi penses en les conseqüències? Es clar que si! I tu hi penses en les conseqüències si ens quedem
-
aquí?– Aquesta pregunta anava dirigida a la Belén. Demà mateix marxarem.
En aquell moment tots els qui estaven en aquella sala, es van quedar en silenci, la decisió ja estava feta.
CAPÍTOL 2
Al dia següent, l’Albert, va ser el primer en despertar de la casa, va matinar i el primer que va fer va ser anar a casa del seu germà, per parlar amb ell sobre la decisió presa. Al tornar a casa, la Belén, la Ingrid i el Pol, ja havien agafat totes les seves pertinències més valuoses, algunes joies, es van emportar una parella de cada classe; ovelles, cabres, vaques, porcs, gallines, conills, asses, cavalls,... També es van emportar un carro, amb palla pels animals i per dormir a les nits, menjar i roba. La família de l’Albert, es va reunir amb en Jordi a la sortida del poble. Quan estaven disposats a marxar, la família del Ferran, els que vivien a la sortida del poble, els va dir: -
Espereu!! Que passa? – Va dir l’Albert. Volem anar amb vosaltres, se us veu molt confiats. Doncs no et pensis, no sabem exactament si arribarem al nostre destí, i si hi arribem, no sabem que farem una vegada estem allí. Totes les riqueses i terres les tenim aquí, no tenim molts diners per poder viure,
-
nomes tenim les joies i parlen una llengua diferent d’aquí. ... Doncs, llavors vull que us emporteu això.
El Ferran els hi va apropar un sac pler de monedes d’or. El Jordi no estava molt convençut d’acceptar el que el seu veí li estava oferint. -
No creus, Ferran, que la teva família i tu ho necessitarà més que
-
nosaltres? Tranquils, nosaltres anirem amb uns cosins que ens han dit que a
-
Poitiers tenen un lloc estable on viure-hi. Ah! Doncs... moltes gràcies, ens anirà d’allò més bé. No hi ha de que, espero que us vagi bé pel camí. Igualment.
L’Albert es va acomiadar del Ferran amistosament, mentre veia que el seu amic se n’anava en una direcció contraria a la seva. L’Albert, la Ingrid, la Belén, el Pol, i l’Albert, es van dirigir tots junts cap al seu destí, els Pirineus.
CAPĂ?TOL 3
Ja portaven dies caminant, els únics recursos que tenien ja s’estaven acabant, encara sort, tenien els porcs, les ovelles, els conills i les gallines per poder alimentar-se, ells simplement caminaven per arribar-hi. A les nits, dormien
sobre la palla que portaven al carro, mentre es tapaven de la freda nit amb pells d’animals. Un d’aquells llargs dies, un dels dos cavalls que arrossegava el carro, es va escuixà una de les seves dos potes del davant, mentre caminava per aquell caminet on el terra era tan desnivellat. La família de l’Albert, no el volien deixar allí tirat, al arribar als pirineus, potser, encara els hi podria ser útil. Van lligar-li un tros de fusta a la pota ferida, amb fang i una petita corda. Encara que no anaven tan ràpid, van poder arribar als pirineus en pocs dies. Al arribar allí, van escollir el lloc que més els hi agradés. Al passar uns quants mesos, ja s’havien construït una petita casa amb la fusta que havien aconseguit dels arbres dels boscos. Durant molts dies, van aconseguir treure uns quants arbres, i gracies als dos ases, les mules i l’únic cavall que els hi era útil, van poder anar treballant la terra per poder sembrar-hi blat, lli, ordi, civada, panís, trepadella, veses, alfals, fesols, patates i entre d’altres, verdures... Als animals els anaven alimentant amb les coses que trobaven al bosc, i de tant en tant amb les sobres de l’hort i als porcs amb fesols, patates, panís... Els animals anaven criant i poc a poc, tenien més aliments per seguir endavant. El Pol s’encarregava d’anar al poble més proper, sempre i quan no sigues a Catalunya, ja que hi habitaven els musulmans, se n’anava al poble més proper de França. Allí venia alguns animals a canvi d’altres, o també hi venia les poques joies que s’havien emportat. La família de l’Albert, havia sigut una de les famílies més riques en el seu antic poble, tenien la suficient riquesa com per passar una guerra, o al menys era el que ells creien. La invasió dels musulmans, els va obligar a deixar el poble amb preses, el que va provocar que deixessin totes les seves terres i totes les seves pertinències més valuoses. De una família rica, havien passat a una família noble, que havia de viure amb tot el que tenia i com podia. Tots ells trobaven a faltar tots aquells plats plens de menjar exquisit, que, en alguns dies de pluja, al no poder fer foc, els havien canviat per un plat amb un petit tros de carn crua.
Els musulmans, només van estar a la Catalunya Vella fins l’any 1486, gracies als francs, que van ser qui els van fer fora. Per mala sort la família de l’Albert i la Belen ja no hi eren per poder-ho veure amb els seus propis ulls.