Armen gol el geni constr uctor
1
Sara Reches Biel Lavergne Quim Solsona Isabel Castelló Aquesta historia que ara us vaig a explicar esta situada cap a l’any 1155, a la ciutat anomenada Latina de Itàlia. L’Armengol era un noi de quinze anys a qui li encantava construir i dissenyar coses inventades. Ell, de ben petit sempre construïa alguna cosa ja fos amb fang, pedres, ferro, fusta,... L’Armengol pertanyia a una família d’artesans; el seu pare i el seu avi eren fusters, d’aquí la seva gran afició. Amb el seu avi i el seu pare va començar les seves primeres construccions amb fusta. El seu pare, quan li sobraven peces les hi donava per a que construís coses. El seu pare volia que s’introduís al negoci però a ell no li acabava d’agradar, sempre es fixava amb l’amic del seu pare que era constructor. A l’edat de dotze anys l’Armengol li va demanar al seu pare de ser aprenent de constructor. El seu pare es va disgustar al saber que el seu fill no volia ser fuster però després de pensar-ho es va adonar que el més important era que el seu fill fos feliç. El pare de l’Armengol se’n va anar a parlar amb el seu amic constructor per demanar-li que agafés el seu fill d’aprenent. El seu amic molt content li va dir que si, perquè ja s’havia fixat amb les habilitats del noi. L’endemà mateix, el seu pare el va portar amb el seu amic constructor. I des d’aleshores, l’Armengol es va convertir en l’ombra del constructor, Simon. Tot eren preguntes: -Simon, per què això ho fas així? -Simon, per què aquesta pedra la poses d’aquesta manera? -Simon, hi ara per què ho treus? -Simon,... Preguntava i preguntava sense parar.
2
El pobre constructor tenia el cap com un timbal! L’Armengol poc a poc es va anar transformant en el millor aprenent que Simon mai no havia tingut. Un dia el mestre constructor va decidir encomanar-li una feina una mica delicada. Estaven construint una casa per al baró del poble que també volia una font original al pati, darrera de la casa. L’Armengol es va il·lusionar molt al saber que el mestre li tenia prou confiança
per a què fes aquella font, i es va posar mans a l’obra. Va
començar a fer plànols, dibuixos, però no aconseguia que li sortís res que li agradés. Al cap d’uns dies que no li sortia res va decidir anar a banyar-se al riu per airejar-se una mica. En arribar va veure una preciosa noia que rentava la roba al riu i de sobte, li va venir la inspiració. Es va imaginar aquella noia tant bonica al costat d’una font amb un canti a les mans i amb el estris, que acostumava a portar va començar a dibuixar allò que veia a la imaginació. Molt satisfet de la seva creació ja no li calia banyar-se i se’n va anar tot seguit a mostrar-li el projecte al seu mestre que en veure’l va quedar bocabadat d’aquella obra d’art. -Simon, tinc pensat de construir aquesta mateixa font per al baró Ricard. -Va dir l’Armengol. -És molt bona idea, tot i que és un gran repte molt difícil de realitzar, et deixaré dos homes per a què hi treballin. Molt satisfet, a casa seva, va començar a preparar els plànols de la font que havia dibuixat i va estructurar la manera de construir-la. Els dos homes van començar el treball sota les ordres d’Armengol, però el baró no n’estava massa segur de les habilitats del noi. -Estiguis tranquil -li deia en Simon-. Es un noi amb molt de talent, ja ho veuràs.
3
-Ho deixo a les teves mans. -Va contestar el baró Ricard una mica intranquil-. Al cap d’un parell de mesos ja es començava a percebre la idea de la font, i el baró es va assossegar. La font es va acabar després d’uns onze mesos. Al baró li va agradar tant que quan la va inaugurar va voler posar-li el nom d’Armengol. D’aquesta manera, Simon va pensar que el noi tenia massa talent per quedarse al poble. Va sentir a parlar d’uns senyors molt rics que vivien a Espanya i feien construir monuments molt importants. Se’n va anar a parlar amb el pare de l’Armengol per proposar-li de emportar-se’l a Espanya a trobar aquests senyors per oferir-los-hi el seu talent. -Em vols prendre el fill? –li digué el pare. -No, hi ara! No veus que el teu fill és un geni. –va dir en Simon- estic convençut que arribarà a fer grans construccions. I aquí ningú no pot donarli aquesta oportunitat. -Jo no tinc família i tu tens dona i d’altres fills que no pots deixar, i per a mi serà un plaer acompanyar-lo. -va dir en Simon. Així doncs, en pocs dies van preparar el viatge cap a Espanya. Es va preparar les seves coses. Entre les quals va agafar tots els plànols i tot el que va necessitar per a la construcció de la font, per poder ensenyar així el seu treball als senyors d’Espanya. L’Armengol es va acomiadar, de la seva família, amb llàgrimes als ulls i ple d’esperança.
4
En Simon es va preparar una ruta per anar ràpid i alhora poder visitar tots els monuments importants que trobarien al llarg del camí. Van calcular que el viatge els hi duraria d'un mes a un mes i mig caminant, és a dir, que si l’iniciaven a principi Juny arribarien a final de Juliol, principi d’Agost. Quan ja portaven uns dies de ruta en Simon li va explicar a l’Armengol que es desviarien una mica i anirien cap a Roma perquè allí hi ha molta arquitectura (el Coliseu,...)
En arribar a Roma l’Armengol estava molt emocionat de veure tants monuments, allí es van quedar dos dies per poder veure-ho tot i així aprendre.
5
Al Coliseu, es van trobar que dins l’estructura, hi havia construïda una església. La sorra, estava transformada en un cementiri i els nombrosos espais entre les arcades i sota els seients eren fàbriques i refugis. Van continuar caminant i a l’arribar a Grosseto, no van trobar cap posada per poder descansar i van començar a preguntar, a veure qui els podia allotjar. Es van parar davant d’una construcció i es van presentar com a constructors. Allí van preguntar, si algú tenia lloc on es poguessin allotjar. Per sort, el mestre constructor, Josep, els va oferir a deixa’ls-hi el paller de casa seva i donar-los-hi menjar, quan el Josep va plegar els va portar a casa seva. Els hi va presentar la seva dona i van sopar. Mentre parlaven, l’Armengol li va ensenyar els plànols de la font. A Josep li va agradar molt la seva obra. També li van explicar que es dirigien a España i que buscaven uns senyors que eren molt rics que finançaven construccions importants. El senyor Josep, els hi va dir que ja sabia de qui parlaven, es deien senyors Erill. -Jo he estat dos anys treballant per ells -digué Josep. Són els senyors territorials de la Vall de Boi que està situada als Pirineus Catalans. Originaris d’Erill Castell, però des de que Ramon (III) d’Erill, fill de Pere (II) i pare de Berenguera d’Erill, a assumit la regència els senyors Erill ja no resideixen a Erill Castell. -Ostres, moltes gràcies, ara ja sabem per qui preguntar, ens serà molt més fàcil -va dir en Simon. Es van acomiadar, li van pagar el sopar i l’allotjament i se’n van anar a descansar al paller, perquè l’endemà havien de reprendre el camí. I així, van anar passant els dies, de ciutat en ciutat, i de poble en poble. Livorno, Viareggio, Genova, Nice, Arles, Montpelier, Narbona,... Quan feia aproximadament un mes que caminaven bordejant la costa, es van desviar una mica cap a l’interior per anar a buscar els Pirineus, tal com els hi havia dit el mestre Josep. 6
La primera ciutat de l’interior que van trobar, va ser Carcassonne que era una ciutat emmurallada amb un castell situat al centre. També era una ciutat amb molt comerç i van poder comprar provisions. Ja portaven un mes i mig de caminada quan van veure els Pirineus. Es van dirigir cap a la Vall de Boi on s’hi construïa l’església de Santa Maria de Taüll. Es van presentar al mestre constructor d’aquelles obres, el senyor Antoni. L’Armengol i en Simon li van demanar feina, tot ensenyant-li els plànols de la font. L’Antoni es quedà impressionat i els hi va donar feina. En molt poc temps l’Armengol va destacar en les seves habilitats. Aleshores el senyor Antoni va anar a parlar amb Ramon (III) d’Erill per explicar-li les habilitats del noi. El senyor Ramon (III) d’Erill volia construir una església situada en un lloc destacat a les afores de la població. El senyor Erill va voler conèixer a Armengol. -Armengol, el senyor Erill et vol conèixer, li he parlat de tu.-li digué l’Antoni.- Hem quedat que hi aniries aquesta tarda. L’Armengol molt il·lusionat va anar cap a casa del senyor Ramon (III) d’Erill que li va explicar la construcció que volia fer. -Et creus capaç de fer-me uns plànols i ser el mestre constructor d’aquesta església? -Serà tot un gran repte, però estaré encantat d’intentar-ho. Al cap de molts dies de treball, Armengol li va presentar a Ramon (III) d’Erill els plànols que tenia dissenyats. Els plànols constaven d’una església de planta basilical amb les tres naus separades per fileres de columnes cilíndriques cobertes amb embigat de fusta a dos aigües i llosa de pissarra a l'exterior, la capçalera amb un absis i dues absidioles. Al campanar, va dibuixar una torre de planta quadrada amb sis pisos d'alçada, que estava situat a la façana meridional cap a l'orient, molt a prop del absis. Les naus les va dibuixar lleugerament convergents cap a la capçalera. Els murs, amb petits carreus de granit, ben tallats i afilerats, i amb escasses obertures. La porta d'entrada a l'església la va col·locar a la façana de ponent. La construcció de la coberta la va fer molt 7
primitiva i rústica. Les bigues superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que formaven una armadura central des d'on es distribuïen les altres bigues que sostenien el sostre. Als murs meridionals, oest i nord no va ficar-hi cap mena d'ornamentació. En els absis va aplicar-hi una decoració llombarda molt simple i harmoniosa. L'absis central el va decorar per grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per mitges columnes. Al tram central hi va col·locar una finestra. A les absidioles també va aplicar-hi la mateixa decoració llombarda, però amb grups de tres arcs cecs en lloc de quatre. El senyor Ramon (III) d’Erill va quedar esmaperdut amb tot el que l’Armengol li va exposar i ensenyar, així que el va nomenar mestre d’obres de l’església Sant Climent de Taüll. Així va ser com Armengol va ser reconegut i va crear la seva pròpia família. En Simon es va quedar a treballar amb ell fins a la seva mort.
8