Adeodatus i jowita

ADEODATUS I JOWITA:

FERRAN CANO ALBA ORTÍN SERGI TRULLENQUE

Argumen t:

Cap al 218 abans de crist, Aníbal intenta atacar roma, un cartaginès, va a l’exercit per ajudar al seu poble, utilitzen elefants que són mes aterradors que els cavalls, però tot i això no aconsegueixen conquerir-la. Ell, es capturat i es fet esclau d’un comerciant anomenat Titanus molt ric a Roma. Allà coneix a Jowita, una esclava i s’enamoren.

Passat un temps el comerciant deixa casar-los i viuen a Roma. Acaben succeint alguns fets que canvien la vida dels protagonistes.

PERSONATGES: -Titanus: Comerciant noble.

-Jowita: ciutadana romana feta esclava per deure diners al comerciant.

-Adeodatus: guerrer cartaginès fet esclau per Titanus.

-Caèlius: fill d’Adeodatus i Jowita -Artorius: vell lladre que es converteix en ona persona gracies a Adeodatus.

-Julius Claudius: Emperador de l’època.

-Drusus: corredor de quadrigues al circ que es fa amic amb Caèlius.

A Cartago, una ciutat d’Hispania, un Cartaginés anomenat Adeodatus, va voler unir-se a les files de Aníbal per derrotar Roma. Ja sabia que el seu exercit portava elefants, no tan ràpids però molt mes resistents intimidants que els cavalls. Van intentar envair Roma però l’exercit romà va ser més poderós i els va vèncer. Ell va ser n presoner de guerra que més tard va passar a ser esclau de Titanus, un comerciant ric i important a Roma que ja tenia una altra esclava anomenada Jowita, i aquí comença la nostra historia.

Després de llargues setmanes en un calabós, Adeodatus va rebre una visita del que suposava ser el seu futur amo. Van estar parlant l’amo i un altre home i després ell li donà unes monedes. L’altre home va treure’s una clau de la butxaca i es va apropar cap al calabós on estava Adeodatus. Després va posar la clau al pany i va girar la clau, acte seguit va obrir la porta que es queixà amb un grinyol. L’home agafà a Adeodatus i el mostrar a l’amo. Ell se’l mirà i remirà amb un somriure d’orella a orella i desprès va dir, me’l quedo.

L’home se l’emportà i caminaren per la ciutat unes hores. L’amo, li va ensenyar alguns monuments, començant pel coliseu. Va dir-li, que l’arquitectura Romana superava la cartaginesa, va definir-li les columnes: els capitells, el peu... El següent va ser el teatre, i estaven fent una obra. També els aqüeductes, que transportaven molts litres d’aigua cap a les ciutats i etc.

Quan van arribar a la casa, Adeodatus va veure que no estava tant malament, l’amo li va dir que era una domus i que era amplia i espaiosa. Van entrar i a la porta els

esperava una esclava que va saludar cordialment a l’amo. Els dos esclaus creuaren una mirada de sorpresa però acte seguit miraren els dos al terra o a la paret dissimulant.

L’amo va acompanyar a Adeodatus cap a la seva nova estància, on dormiria i on tindria la roba. L’amo que no l’havia mirat directament a la cara en cap moment, va anar cap a la porta de l’habitació i va dir-li, dorm que es tard demà parlarem i t’explicaré les normes de la casa.

L’endemà, uns cops a la porta van despertar-lo. Es va obrir la porta i la noia que havia vist el dia anterior va entrar a la estància.

-Hola -el saludà. Hola va respondre amb una veu tímida Adeodatus.

La noia li va fer un gest per a que la seguís i el va portar a una gran estància, era el centre de la domus. L’ amo va fer un gest a la criada per que es retirés i es va dirigir cap a Adeodatus. Va riure i va començar a explicar-li les parts de la casa on normalment hauria d’estar.

Després van portar entre Adeodatus i Jowita l’esmorzar a Titanus i després van menjar alguna cosa que els hi havia donat l’amo.

Els dies anaven passant i Adeodatus i Jowita anaven parlant i coneixent-se fins què van arribar a enamorar-se. Un dia van preguntar-li a l’amo si es podien casar i l’amo els hi va donar permís però amb la condició de que serien lliures però que quan ell els necessités ells estarien al seu servei. Uns dies més tard es celebrava la boda dels 2 esclaus enamorats i hi va assistir molt poca gent perquè no tenien família i el amo va invitar a alguns amics. La boda es va celebrar i l’amo va comprar una petita ínsula per als enamorats.

Al cap d’un any va néixer el petit Caelius que va portar molta alegria a la família i el amo va venir-los a visitar per felicitar-los. Però un dia la família a va perdre molts diners i Adeodatus va tornar a esdevenir esclau per el que devia a un comerciant. El comerciant va negar voler-lo tenir a casa i el va portar al Amfiteatre Flavi on va passar la pitjor etapa de la seva vida. Els primers dies ho va passar bastant malament tot i que no el van treure a l’arena però el menjar era escàs i no era el mateix que ser un esclau en un casa. Però el pitjor va venir el dia que el van treure a l’arena. Era jove i fort però la resta d’esclaus també ho eren. El van treure a l’arena i li van donar una espasa i un escut al igual que al seu contrincant. Segons el que li havien explicat el seu contrincant havia guanyat 2 o 3 combats abans de lluitar contra ell. Se i va fer un nus a la gola però va voler morir amb dignitat i no va voler retirar-se. Va iniciar el combat i el seu contrincant va començar a córrer cap a ell a una gran velocitat. Adeodatus va fer el mateix i quan van estar a prop, el seu contrincant va saltar i se li va tirar a damunt.

Adeodatus va parar el seu contrincant d’un cop d’escut, el seu contrincant va caure a terra i Adeodatus va aprofitar per clavar-li l’espasa. El seu contrincant va fer un crit i es

va aixecar amb moltes dificultats amb ganes de continuar el combat però va caure a terra i va deixar de respirar. El seu contrincant havia mort, havia guanyat els seu primer combat. Es van emportar el cadàver i van portar a Adeodatus a la sala amb la resta de companys. Li van donar de menjar i el van portar a el seu llit, una espècie de caixa amb palla i herbes.

Un altre dia, quan els esclaus s’havien reduït a la mitat dels que hi havia quan ell va arribar i li va tornar a tocar sortir a l’arena. Però el seu contrincant era una especies de gegant petit i musculós. Aquesta vegada estava suant i sentia que allò era impossible per a un noi com ell. Va intentar escapar però uns guàrdies li van barrar el pas. VA començar el combat i el seu contrincant es movia a poc a poc i ell va córrer cap a ell. El seu contrincant el va fer caure d’un cop de puny i es va adonar que no portava escut. El gegant que tenia davant li va clavar un mastegot al cap que el va deixar estabornit.

Quan es va despertar, havia passat una mitja hora, el seu contrincant es passejava triomfal per l’arena i en aquell moment no li va semblar tant enorme, i a més a més també es va adonar que el coliseu no era un lloc trist i mortal si no una estructura d’alta tecnologia per a l’època, amb arcs per tot el voltant i columnes de 3 tipus diferents. Després va tornar a mirar el seu contrincant i amb noves forces per continuar el combat. Es va aixecar i va córrer cap al seu contrincant, no el va sentir així que va poder agafar-lo pel coll i el va tombar aterra, no el va soltar fins que va comprovar que el seu contrincant estava mort. El públic romà va aplaudir amb força i es van sentir uns crits d’alegria, havia guanyat el seu segon combat i en el fons encara estava feliç per no haver mort encara. Va mirar el públic i va distingir entre tota aquella gent a la seva muller. Una llàgrima va lliscar avall per la seva galta i va saludar a la seva dona, ella li va tornar la salutació i els guardes es van emportar a Adeodatus a la sala comú. Quan hi va arribar, es va estirar al seu “llit” i es va quedar dormit. Es va passar tota la nit somiant que aconseguia sortir d’aquell lloc i podia tornar abraçar a Jowita.

La seva vida al coliseu era com quan estava al calabós i no li agradava gaire i per això es passava les nits plorant i pensant en Jowita.

Però la seva sort no va arribar fins al cap de 3 mesos quan només quedaven 6 esclaus dins els calabossos del coliseu el van fer sortir a lluitar contra la única persona que l’havia ajudat en tot. Era un home vell d’uns 50 anys però era mol savi i en el combat molt hàbil. Adeodatus va voler marxar però els guàrdies no el van deixar. El vell, el mirar amb pena i Adeodatus també a ell. En aquesta última jugada del vell van proporcionar arcs als gladiadors per que el vell estava desavantatjat en la carrera.

Adeodatus avançar amb pas ferm cap al vell i el vell va fer el mateix. Quan van estar un davant de l’altre, van treure l’arc i van matar cada un ,un dels guàrdies que els barrava la portar d’un tir a la panxa. Van treure l’espasa i van córrer cada un cap al guardià que quedava a la porta. Els van fer un tall net al coll i van obrir les portes. Després es van separar i vana desencadenar a tots els presoners. Tot el públic va abandonar el coliseu per temor a ser ferits i una estampida de presoners va sortir per la porta. Una dotzena

de guàrdies van intentar detenir-los però nomes en van retenir 3 o 4 donat que van morir en l’atac de presoners. El vell, indicà a Adeodatus que anés a buscar la seva dona i anés a casa mentre ell dirigia els presoners cap a la sortida de Roma i així ho van fer.

Passat un temps, Adeodatus revé notícies del seu vell amic gràcies a un contacte que tenia entre els esclaus. Els esclaus havien aconseguit sortir de la ciutat però el seu amic havia mort per salvar al seu fill que també era un dels esclaus del coliseu. Algunes llàgrimes van caure damunt la carta amb les notícies del seu amic i es va tancar a la seva habitació. La seva muller entrà i li va dir que no plorés més i que aconseguirien sortir endavant. Però va ser que uns dies més tard Titanus, el seu ex amo, va venir a visitar-los perquè necessitava un favor urgent i només ell sabia con evitar el que li passava a Titanus. Ell els hi va contar que des de feia uns dies un home bastant mal vestit amb robes estripades, el seguia a tot arreu i el vigilava. Li demanava que esbrinés qui era i que volia d’ell. El que tenia que fer era seguir-lo com feia aquell home i vigilarlo. Va començar a seguir a Titanus i no veia res fora de lo normal fins que va veure el home amb la descripció que li havia donat Titanus, era una home vell d’uns 40 anys i amb una túnica negra per sobre del cap estripada i bruta que espiava a Titanus des d’un carreró, l’home el va mirar als ulls i va sortir corrents, Adeodatus el va seguir per l’estret carreró i li va perdre la vista prop del teatre. El teatre era una estructura gran com el coliseu però amb una forma de mitja esfera i amb les grades inclinades. S’hi va apropar i va veure que hi havia una “orchestra”, una plataforma al centre i uns camins entre les grades. Entre les grades va distingir la figura de l’home corrent i va córrer cap a ell, quan encara anava per la meitat, l’home arribà a dalt i es va tirar des de la part de dalt de les grades. Quan Adeoadatus va arribar, va distingir a l’home, encara que coix per la caiguda, encara escapant. Va baixar a saltirons les escales de les grades i va continuar la persecució però un cop abaix ja no el va trobar i va fer camí cap a casa d’en Titanus. Quan va arribar a casa seva, li va explicar to el que havia passat i Titanus va fer venir a 2 soldats per a que anessin a buscar rastres per la zona de la desaparició de l’home i els hi van donar la seva descripció.

No van tenir notícies fins 2 dies mes tard, els soldats havien trobat una coveta prop del teatre i al entrar-hi havien descobert una vintena de joies. Llavors Titanus es va donar una palmada al front i va dir que feia uns dies havia perdut inexplicablement un parell d’anells i un braçalet pel carrer i que pot ser per això el seguia, perquè potser en queien més i l’home les podia vendre. Però van advertir què l’home no era dins la cova i que no l’havien trobat encara. La família d’en Adeodatus feia la seva vida tranquil·la i assossegada visitant llocs de Roma i coneixent gent. Anava al teatre amb la seva dona i el petit Caelius que ja tenia 3 anys. Adeodatus quan hi anava, també donava una ullada per la zona de la cova on hi havia el vell lladre, però mai hi havia sort, el lladre havia desaparegut del mapa. També anava a relaxar-se a les termes i parlar amb alguns coneguts. Normalment feia el recorregut: Tepidarium – Caldarium - Frigidarium.

Jowita anava de tant en quant al mercat i mentre, Adeodatus, es passejava pel fòrum.

Ja estaven cansats de passar-se la vida a Roma i van voler anar a veure altres ciutats.

Van decidir llogar un carro per anar a Ostia, una ciutat propera a Roma. Van agafar unes poques provisions per al viatge i van iniciar-lo. Mentrestant pel camí es van trobar amb un grup de soldats que venien de la guerra, els i van robar el carro, perquè anaven molt cansats, els van pegar i maltractar, al final els soldats se van anar.

Portaven molts dies anant caminant pel camí, un dia Jowita li va dir a Adeodatus que estava molt cansada i Adeodatus la va agafar pels braços i sen van anar continuant caminant. Portaven ja 4 dies caminant, dos dels quatre menjaven d’una motxilla que portaven aigua i una mica de menjar i estaven molts cansats, 6 dies caminant.

Fins que van trobar una petita vila on van comprar algunes coses per continuar el viatge i van comprar un nou carro. Aquesta vegada van arribar fins a Ostia. Nomes entrar Van veure el gran Aqüeducte molt gran que transportava tanta aigua que queien gotes des de dalt. Ostia era una ciutat molt bonica que en aquells temps governava junt amb roma Julius-Claudius s’assemblava molt a Roma per això d’un principi no els va agradar gaire, però encara va ser pitjor quan van veure la forma amb la que tractaven als esclaus. El seu amo els havia fet lliures però en aquell moment no era 1 ni 2 ni 3, era una filera d’uns 20 esclaus encadenats que caminaven en una direcció i davant de tot hi havia el seu amo, el de tots, devia ser un home molt ric i d’un càrrec molt necessari per als ciutadans per a tenir tants esclaus. Adeodatus va voler protestar però al veure els 2 parells de guàrdies que anaven davant i darrere de la fila d’esclaus, es va callar. Es va fixar en un esclau molt jove, que no arribava als 18 anys i va recordar quan el van fer esclau als 20, desprès de perdre la guerra. Encara que vivia en territori romà encara tenia esperit Cartaginès i tenia ganes de fer una revolta, però temia per la seguretat del seu fill i per la de la seva dona, per això passava les nits pensant en el dia que podria tornar a veure a la seva mare, al seu pare i a la seva germana. El que ell no sabia era que el seu pare havia mort defensant Cartago junt amb molts més cartaginesos quan l’imperi Romà havia envaït Hispania l’any passat, al 218aC. Van estar un temps en aquella ciutat i es van pensar que no feia falta anar a un altre lloc perquè totes les ciutats eren semblants a Roma i com que allà no tenien amics, quan portaven una setmana van decidir tornar a Roma. EL viatge va ser tranquil i van arribar a Roma amb ganes de descansar una mica. Quan van entrar a la seva ínsula no es van poder creure qui els esperava a dins, Adeodatus, va veure a la seva mare esperant-los i a la seva germana, tots 3 es van abraçar i unes llàgrimes van caure d’els ulls d’Adeodatus, desprès Jowita les va invitar a seure. La mare d’Adeodatus va començar dient que les van fer presoneres i les van portar cap a Roma. “Desprès d’uns dies en un calabós un home ens va venir a veure per si volia comprar-los perquè deia que els seus 2 últims esclaus es mereixien la llibertat i quan em va sentir cridar el nom d’Adeodatus del calabós va venir corrent i em va preguntar qui era, jo li vaig respondre

que era la teva mare i em va comprar a mi i ala teva germana. Després va portar-nos a aquesta casa i ens va dir que t’esperéssim aquí”.

Adeodatus va sortir corrents de casa i Jowita els hi va explicar que anava a veure a Titanus, la persona que les havia fet lliures per donar-li les gracies. Adeodatus corria capa a casa de Titanus ràpidament i sense parar, quan va estar davant de la porta de casa seva, es va asseure a les escales a descansar i després va entrar. Quan va veure a Titanus, El va abraçar amb totes les seves forces i li va donar les gràcies amb els ulls humits reprimint les ganes de plorar.

Titanus li va donar unes palmades a l’esquena i li va dir que no feia falta tantes gràcies perquè ell havia fet el correcte. Adeodatus pensava que una persona tant amable i bona com en Titanus tenia que viure eternament. VA tornar a casa i va anar-se’n al llit, Jowita va portar a Caèlius al llit i va acompanya a la mare i a la germana d’Adeodatus a una habitació amb 2 llits per a que poguessin dormir. La nit es va fer llarga per a la mare d’Adeodatus que no va poder dormir pensant en que el seu marit havia mort per un bé comú. Ella preferia tenir-lo viu al seu costat que no mort però recordat per tots.

Quan va arribar la matinada havia tingut el malson de que Titanus era assassinat per aquell home tan estrany i encaputxat que el seguia. Va anar corrents per veure a Titanus i comprovar que era mentida el seu somni. Quan Titanus va obrir la porta Adeodatus es va alegrar molt i li va fer prometre que no es deixaria assassinar mai.

Titanus li va prometre tot i que no tenia ni idea del que parlava el seu amic, després el va invitar a entrar i van esmorzar junts. Adeodatus va ser el primer en trencar el silenci, li va començar a fer preguntes sobre aquell pobre que recol·lectava joies perdudes i ell li anava contestant el que sabia d’aquell home. Al final de la llarga conversació, Adeodatus va fer l’última pregunta: ”I ja l’heu trobat?”. Titanus s’ho va estar pensant abans de contestar, però després li va dir seriosament i amb una mirada preocupant que encara no sabien on era. Llavors a Adeodatus se li va posar un altre cop al cap la idea de que aquell home encara podia assassinar a Titanus. Va tornar a casa i va agafar l’espasa de gladiador que va portar de la revolta. Va marxar sense dir adéu a cap membre de la família i va anaren direcció al teatre amb l’espasa amagada sota la túnica. Quan hi va arribar va anar cap a la part de darrere de les grades i va entrar a la petita cova. Va veure uns 3 o 4 anells i un collar, va pensar que això no hi era l’ultima vegada i va esperar i esperar hores fins que aquell home va aparèixer amb 2 braçalets i un anell per a la seva col·lecció. Quan el va veure va intentar escapar però ja era massa tard, Adeodatus va treure l’espasa i li va pressionar contra el coll. L’home va suplicar que no el matés i Adeodatus el va fer seure al fons de la cova encara amb l’espasa a la mà li va preguntar tot el que sabia d’en Titanus i perquè l’havia seguit.

-

Com veus, sóc un home vell i pobre i no tinc diners ni per menjar ni per pagarme una ínsulae i per això seguia al teu amic, per a robar-li més joies i poder

-

-

menjar. Ho faig amb molta gent això de seguir-los, no li anava a fer mal. Va respondre l’home atemorit-.

D’acord, però hauràs de retornar totes les joies als propietaris i jo et compraré la insulae. Hauràs de canviar i ser un von home, així la gen t’estimarà i t’ajudarà.

–va dir Adeodatus-.

Accepto accepto. -va dir ràpidament l’home.Segueix-me, indica’m de qui són les joies i tu els hi demanes perdó i els hi vas donant.

L’home el va seguir ili va anar dient de qui eren els objectes robats i els hi demanava disculpes pel comportament de l’home. Alguns li van donar bufetades al vell i d’altres el van felicitar per la nova actitud que havia agafat. L’ultima persona a qui li van tornar va ser a Titanus que va abraçar al vell i el va felicitar i també a Adeodatus per haver ajudat a l’home. Adeodatus li va comprar la insulae al vell i el vell li va jurar fidelitat perquè el que havia fet ningú ho hagués fet per a un pobre vell com ell. L’home estava content amb la seva nova insulae i Adeodatus també per que havia fet una bona acció com la que Titanus havia fet per ell. Finalment, el vell i Adeodatus es van fer amics i el vell què es deia Artorius va aconseguir un treball de comerciant i va començar a viure molt bé. Es va comprar una gran Villa i li va comprar una a Adeodatus a prop de la domus de Titanus perquè així podrien parlar més sovint. Els 3 es van fer grans amics ven aviat , Titanus, Adeodatus i Artorius. Anaven sovint al teatre, a les termes.... Al poc temps Titanus va aconseguir que Adeodatus treballés amb ell i va poder tenir un sou fixe per alimentar la seva família i mantenir la casa en bon estat.

Un dia uns esclaus cartaginesos que havien estat capturats durant la guerra junt amb Adeodatus va organitzar una revolta i es van armar. Van destrossar el mercat i van sembrar el pànic per Roma. L’emperador va manar als soldats detenir-los i eliminar-los.

Però poc van aconseguir fer els soldats. Molts va quedar ferits i alguns van mori mentre que pocs cartaginesos havien perdut la vida. Van intentar amenaçar l’emperador però la guàrdia que vigilava el senat els va detenir i empresonar però molts van oferir resistència i van ser decapitats. Aquella visió ‘una guerra cartaginesa contra Roma era com la què havia viscut feia uns anys Adeodatus i no va poder quedar-se de braços creuats mentre els seus companys morien així que va intervenir per a que paressin els soldats i que deixessin vius els esclaus que quedaven. En un principi el soldat el va tirar a terra i li va apropar l’espasa al coll. Llavors, Titanus intervingué per a què no el matessin. En aquells moment ell era un ric i respectat comerciant de Roma i el soldat no es va atrevir a senyalar-lo amb l’espasa en senyal de que s’apartés. El soldat el va deixar marxar i va alliberar la resta de presoners per a què tornessin als calabossos d’on sabien escapat.

Van passar uns quants anys tranquils a Roma, el petit Caèlius va anar creixent i quan ja tenia 17 anys, tot i no ser ciutadà romà, van venir a reclutar-lo per a l’exercit, que estaven amb baixa de soldats per l’últim atac cap al nord. Quan va arribar al camp

‘entrenament hi havia una vintena de nois de la seva edat que també havien passat a reclutar-los. Van estar bastants dies entrenant, lluitaven amb pals en lloc d’utilitzar llances de veritat per no ferir-se abans d’hora. Caèlius anava millorant les seves habilitats, era àgil i fort i això el convertia en perillós per a l’enemic.

Va arribar el dia de derrotar els atacants del nord i Caèlius estava a les files Romanes.

Estava a davant de tot. Perquè els més joves i inexperts eren es primers i la majoria morien, després els què anaven millor armats atacaven i desprès la cavalleria envoltava l’enemic i atacava pels flancs i aniquilava la resta. Es van trobar un exèrcit davant de l’altre i el capità ordenà la primera fila, la dels joves a avançar. Una estampida de noi joves avançar cap a l’enemic però alguns van morir abans d’arribar a causa de fletxes que volaven des del camp enemic. Càelius va ser un dels primers en arribar i va començar a lluitar amb totes les seves forces. Quan els altres van arribar, ell es va retirar ràpidament i va córrer per a salvar-se. Va veure com la cavalleria entrava pels cantons i matava despietadament l’enemic. Es va sentar a terra i va descansar. Desprès d’una estona, es va donar compte de que ell havia sigut un dels pocs supervivents.

Només 3 nois i ell estaven contemplant la massacre, la resta havien mort lluitant. Quan no va quedar ni un enemic en peu, els supervivents es van retirar i van anar fins on estava esperant el capità. El capità primer portava una cara trista al no veure joves supervivents, però quan va veure als 4 nois encara vius els va abraçar i els va prometre proporcionar-lis nou armament per a la següent guerra. De repent un d’ells es va desplomar i va caure picant fort contra el terra. El capità es va apropar i va examinar-lo.

Va troba una fletxa fina clavada a la nuca del noi, la va agafar i va veure que la punta brillava i una gota semitransparent queia d’ella. Va olorar-la i va veure que era un fort verí que danyava la circulació sanguínia. Una altra fletxa va trencar-se contra el terra.

Tots es van girar i van veure com un exercit format únicament per soldats amb arcs disparava algunes fletxes contra ells. Tots van córrer, excepte Caèlius, es va quedar petrificat davant aquella multitud de guerrers. Quan va poder reaccionar, una pluja de fletxes va sobrevolar el cel, un company de Caèlius es va llençar capa ell i el va cobrir amb l’escut. Caèlius a terra, va sentir com 2 o 3 fletxes picaven contra l’escut. Quan tot estava calmat, els 2 van córrer tant com van poder a refugiar-se al campament on anaven la resta dels seus companys. Van passar la nit al campament sense cap atac i per la matinada van iniciar el trajecte a Roma.

Pel camí no van veure ningú, i al cap de moltes hores de camí es van sentar a reposar al costat d’un oliver. Van menjar unes figues i van veure una mica d’aigua. Estaven esgotats. Per la nit, ningú havia pogut dormir sabent que potser els atacarien i no havien pensat en res més. Al cap d’una estona, es van aixecar i van continuar el seu trajecte. Pel camí, es van trobar uns lladres que els volien atacar, però al veure que eren de l’exèrcit, els deixaven passar, atemorits de que els poguessin fer algun mal.

Només es van trobar una banda de mercenaris tan violenta, que els va atacar per la esquena. Van ferir a Caèlius, que els va començar a pegar amb un tros de fusta, no van

causar cap dany greu. Ja era de nit, quan van decidir fer un mini-campament a la vora del camí, van plantar les tendes i van començar a dormir. Aquella nit, van dormir com unes marmotes i a l’endemà es van despertar sabent, que sería un nou i llarg dia de viatge. Mentre caminaven, van veure una anciana senyora que s’havia fet mal a la cama, i, portant-la en braços, la van traslladar fins a casa seva. Va ser una gran satisfacció per a ells. Però van tenir que refer part del camí que havien fet per portar-la fins a casa seva i els va costar més dies arribar altre cop fins a Roma. Van dormir 2 tranquil·les nits més prop del camí i van aconseguir arribar a una petita ciutat a uns 7 o 8 quilòmetres de Roma. Ja era de nit i van tenir que parar a descansar. L’endemà, al despertar-se, van veure que hi havia encara 2 tendes de soldats dormint. Quan el capità va entrar a la tenda alguna cosa li va cridar l’atenció i el va aterroritzar. Hi havia un petit basal de sang just davant de l’entrada de la primera de les tendes. Va cridar uns soldats per a què vinguessin i obrissin la tenda. Quan la van obrir van torbar els soldats dormint però amb els ulls oberts i amb la cara pàl·lida i amb la boca oberta. Van treure’ls les mantes però nomes van trobar uns bassals de sang, els cossos havien desaparegut. Els soldats es van retirar espantats i la resta de soldats del campament, van començar a desmuntar la resta de tendes. Només van quedar 2 tendes, la dels soldats decapitats. Finalment van obrir l’ultima tenda i van comprovar què aquells soldats definitivament no hi eren. Tampoc hi havia sang en cap lloc i van pensar que potser havien aconseguit escapar durant l’atac nocturn als altres soldats.

Van iniciar l’últim trajecte cap a Roma i no van descansar cap vegada fins que no van ser dins les muralles de la poderosa ciutat. Van contar-li tot a Julius-Claudius, l’emperador que governava en aquell temps. L’emperador no podia creure-s’ho, perquè allò no era normal en les files d’un exercit, va convidar al capità i a la resta de membres del senat per a explicar-lis el que havia passat més correctament. Finalitzada la reunió del capità amb els membres del senat, l’emperador va decidir protegir les decapitacions dels soldats que tornaven de la guerra.

Mentrestant Caèlius tornava a casa satisfet de no haver mort i els seus pares l’abraçaven. Van organitzar una festa en honor a Caèlius i Adeodatus va invitar als seus 2 amics Titanus i Artorius. Durant la festa va haver abundant menjar i molt bon vi per veure. La festa va acabar vora les 11 de la nit i Artorius i Titanus van marxar cap a casa.

Van anar a dormir tots i Caèlius es va quedar al seu llit pensant en la guerra de la que acabava de tornar i no es va adormir fins vora la 1 o les 2 de la nit.

El dia anterior Caèlius havia passat una guerra perillosa, va passar molts anys en aquella guerra, però al final va acabar. Per això pensava tant per la nit, per els records que passava de aquells temps. Un dia va anar al coliseu i va comprovar que en la guerra que ell havia estat hi havia mort tanta gent era semblant al que estava veient davant dels seus ulls. Quan va acabar l’espectacle, va anar a dir-li a l’emperador. Va protestar de què allò era inhumà però l’emperador va dir què era la diversió del poble i què a part del teatre i el circ, era una de les grans fonts de diversió romana. Va dir-li què com

a molt podien enviar-los a la guerra, però coma emergència, perquè com havia dit, era la diversió romana. Caèlius va tornar a casa enfadat amb Julius-Claudius. Però Julius li havia dit alguna cosa sobre un circ, ell mai havia sentit a parlar d’un tal “circ”, així que va anar a preguntar-li al seu pare. Adeodatus li va dir què estava al costat del temple.

Caèlius va sortir de la insulae en direcció al temple. Primer si va passar per adorar a Júpiter i quan va acabar, va contemplar el circ. Era una gran estructura allargada. Tenia una forma ovalada concretament i els costats acabaven en corba i al mig tenia la espina. Tenia la porta Pompae i un lloc de sortida(carceres). Hi havia un lloc presidencial(pulvinar) i la porta triumphalis. Quan va arribar es va quedar meravellat amb els cavalls i els carros. Eren molt bonics i corrien a molta velocitat. Va baixar a baix quan va acabar la carrera i va preguntar-li a un dels conductors dels carros què es deia Drusus si podia portar-lo i fer una volta i així ho va fer. Caèlius estava molt content d’anar amb carro amb un dels competidors del circ. Va passar el temps i Drusus i Caèlius, es van fer amics i Drusus deixava conduir el carro a Caèlius. Finalment Caèlius havia trobat una cosa que li agradava de veritat i va decidir fer carreres en els circs junts amb Drusus. Els seus pares estaven molt contents per que el seu fill era feliç per fi. Van anar a despedir-se junt amb Drusus mentre iniciaven el camí cap a altres ciutats a competir.