DORMO AL CARRER by AKIARA books

LAIA

S is testimonis de persones sense llar

D E AHUMADA CINTA FOSCH

Publicat per AKIARA books

Plaça del Nord 4 , pral. 1 a 08024 Barcelona www.akiarabooks.com info@akiarabook.com

Primera edició: octubre del 2025

Col·lecció: Akivida, 2

Direcció editorial: Inês Castel-Branco

Correcció lingüística: Elena Martín Valls

Imprès a Catalunya: @Agpograf_Impressors

Dipòsit legal: B 17459-2025

ISBN: 978-84-18972-79-9

Reservats tots els drets

Aquest llibre s’ha imprès sobre paper offset reciclat 100% Nautilus Classic 135 g/m2 i la coberta sobre paper Brossulin XT de 250 g/m2

En la tipografia, s’han usat les famílies Adobe Garamond i Franklin Gothic.

AKIARA treballa amb criteris d’ecoedició, optimitzant el disseny, triant papers certificats i cercant una producció de proximitat per minimitzar l’impacte ambiental.

Aquest producte està fet amb material procedent de boscos certificats FSC® ben gestionats i de materials reciclats.

Laia de Ahumada

Montse Teixes

Juan Blaya

Ignacio

Anabel Fernández

Andrés

Pedro Cuesta

Cinta Fosch

RAONS PER ESCRIURE UN LLIBRE COM AQUEST

No m’hauria imaginat mai que escriuria un llibre d’entrevistes sobre persones en situació de sensellarisme, però tampoc m’hauria imaginat mai que, vint-icinc anys abans, cofundaria un centre per acollir persones en aquesta situació, al capdavant del qual m’estaria prop de vint anys.

I no m’ho hauria imaginat mai, això d’escriure’n un llibre, perquè, quan fa tant de temps que estàs al costat d’un col lectiu, sigui quin sigui, acabes pensant que coneixes les necessitats i les dificultats, la rutina i el dolor de les persones que el formen, i corres el risc de considerar-les «normals» i de pensar que les seves històries de vida no interessen a ningú més que a tu, que les escoltes cada dia.

És per això que aquest llibre ha tingut un llarg procés. He hagut de treure’m del damunt els clixés de gat vell que, amb els

anys, feien pòsit dins meu, i convèncer-me que podia aportar alguna cosa que trenqués estereotips, acostés la realitat d’aquestes persones al lector i ajudés a canviar la mirada sobre la dura, i injusta, situació del sensellarisme, nomenclatura que engloba no només les persones que viuen al carrer, sinó totes aquelles que s’estan en habitatges indignes.

Un cop convençuda que l’experiència no havia de ser un llast, sinó un avantatge, m’hi vaig posar de ple. I ho vaig fer amb una intenció molt clara: donar-los veu, deixar-les parlar i escriure tot allò que m’explicaven, sense introduir res propi en el text, només les preguntes, fetes amb l’única intenció d’aclarir situacions i facilitar-ne la lectura.

Al principi, no sabia si les persones entrevistades es veurien amb cor d’explicar-me una vida tan dolorosa com la seva,

o si a l’últim moment es farien enrere, perquè al carrer t’acostumes a no pensar, a no sentir, a no parlar. Et construeixes una cuirassa per protegir-te de la vida exterior. Per això és difícil conèixer la vida d’aquestes persones, i cal facilitar espais d’escolta perquè siguin elles mateixes qui ens l’expliquin. I, sobretot, no caure en la temptació de parlar en nom seu.

Aquest és un llibre d’entrevistes a sis persones en situació de sensellarisme que viuen, o han viscut, en algun moment de la seva vida, al carrer. Són quatre homes i dues dones, d’entre trenta i setanta anys. La paritat no ha estat possible, però tampoc n’hi ha al carrer, on el percentatge d’homes és molt més elevat que el de dones.

De les sis, quatre han nascut a la Península i dues són migrants. Totes elles viuen a Barcelona, una ciutat amb un índex de sensellarisme molt elevat, que va creixent d’un any a l’altre, malgrat els esforços de les entitats que hi treballen.

En el moment de l’entrevista, tres d’elles ja havien deixat el carrer: dues vivien en un centre d’acollida i una altra havia llogat una habitació, i les altres tres encara vivien al carrer.

Com faig sempre, en acabar la redacció del text, vaig demanar el vistiplau a cada persona entrevistada. Acostumo a ferho per correu electrònic, esperant les correccions i la conformitat. En aquest cas, però, va ser diferent: excepte amb una

d’elles, amb qui ho vaig fer via electrònica, amb la resta ens vam trobar i vam fer una lectura compartida, en veu alta. En acabar-la, vaig poder sentir la seva emoció: s’identificaven amb el text, se sentien escoltades, reconegudes i dignificades. El llibre ja valia la pena!

Amb aquest llibre, volem explicar com es viu al carrer i què hi porta. Volem donar a conèixer les situacions de violència, d’abandó, de soledat; de pèrdua d’autoestima, de dignitat i d’il·lusió que pateixen les persones que hi viuen. I també volem esbrinar si és possible sortir del carrer, com fer-ho i per què costa tant.

Volem donar a conèixer la problemàtica del sensellarisme amb l’objectiu de visibilitzar, trencar prejudicis, canviar la mirada i descobrir que una persona que viu al carrer és com tu, ja que tu també t’hi pots trobar algun dia. No pots dir mai: «A mi això no em passarà», perquè en un segon et pot canviar la vida.

També volem convidar a reflexionar sobre com ens relacionem amb aquestes persones; unes persones que es consideren invisibles perquè ningú les veu, o no les vol veure. I nosaltres, les veiem? I com les veiem? I per què trobem normal que hi hagi gent que visqui al carrer? No deu ser que, en el fons, en comptes d’empatitzar, el que fem és treure’ns la culpa de sobre pensant que hi són perquè s’ho mereixen? I això totes elles ho rebaten: «No és perquè tu vulguis, que estàs al carrer, eh!»

Les persones en situació de sensellarisme tenen més problemes de salut i més deteriorament físic. Envelleixen i moren abans. A mesura que passa el temps, al carrer, perden les ganes i la força. Sobreviuen sense saber què els passarà l’endemà. El dia a dia el dediquen a la subsistència: trobar un lloc on dormir, on guardar les pertinences, on menjar, on rentar-se, on poder anar al lavabo, on carregar el mòbil… Dormen poc perquè el carrer no és segur i tenen por. Depenen dels canvis de temps: fred, pluja, calor… Van acumulant menyspreu, fins i tot violència, i van perdent la dignitat.

No és gens fàcil sortir del carrer. Però, per què hi van a raure? Les raons són diverses: pèrdua de la feina, trencament de relacions familiars, situacions de migració, addiccions, trastorns mentals…

La vida al carrer desgasta molt, i això fa que sovint aquestes persones siguin

molt exigents, que es queixin de tot: dels treballadors socials, de les entitats, dels serveis socials, dels companys, dels immigrants. Tenen urgències que no podem ni imaginar, perquè no ens trobem en la seva situació, i, de vegades, se’ls ofereixen «pseudosolucions que no donen resposta al que necessiten. I, com que no hi troben sentit, les rebutgen. I fan ben fet!» (pròleg de Ferran Busquets, a Cent x Cent Carrer, de Pere Escobar). Això no ens ha de portar a estigmatitzar-les, sinó a posar-nos a la seva pell, a comprendre la urgència de les seves demandes, a preguntar-nos quines són les seves necessitats reals, i què necessitaríem nosaltres si ens trobéssim en la seva situació.

Hem de visibilitzar i escoltar aquestes persones, crear vincles que els permetin recuperar l’autoestima, sentir-se estimades, reconegudes, capaces de sortir-se’n; i això està a les nostres mans. Cal mirar, cal canviar la mirada. Cal conèixer, perquè qui coneix, reconeix i estima.

laia de ahumada

gratuïtament, la pensió de viduïtat. Vaig poder cobrar la pensió sencera: cinc-cents divuit euros. Quan cobrava, el dia vint-icinc de cada mes, com que no em podia pagar una habitació, perquè era molt cara, anava a una pensió que hi ha al carrer de la Unió, la més barata. Allà em dutxava i dormia, i, quan s’acabaven els diners, me n’anava una altra vegada al carrer, fins al mes següent.

Ara ja tens una habitació, però el sensellarisme inclou també les persones que no tenen un habitatge digne, un lloc on es puguin sentir com a casa. Et passa a tu?

I tant! Ara fa cinc anys que estic en una habitació, fora de Barcelona. Pago trescents cinquanta euros al mes. No hi estic gaire bé. Haig de demanar permís per a tot: per dutxar-me, per seure al menjador, per cuinar… Tampoc no puc fer servir la rentadora i haig d’anar a la bugaderia. Tot i això, ara que estic a l’habitació, ajudo la gent del carrer amb el que puc. De diners no en tinc, però els porto menjar, els vaig a visitar. Tinc amistat amb ells. Sempre els dic: «Si jo he sortit del carrer, tu també pots fer-ho!» Faig el que puc pels altres. També vinc a l’espai de dones del Centre Heura cada divendres, i m’ho passo molt bé.

En una habitació, però, deus estar més tranquil·la que al carrer…

Quan estic a casa, a l’habitació, el meu cap comença a donar moltes voltes. Fa massa temps que no dormo com Déu mana, perquè són moltes coses: tinc nets i no els conec, i els meus fills diuen que estic morta… Amb això es viu molt malament.

Jo sempre estic de broma, estic rient, però la processó va per dins. I, quan em fico entre les quatre parets de l’habitació, no soc la Montse, soc una altra.

Per una part, dono gràcies, però, per l’altra… Tinc setanta anys, i quin futur m’espera? Quina vida m’espera? No tinc res, no tinc on caure morta, cobro una misèria i no puc ni arreglar-me la boca. Això sí, gràcies a Déu, vaig pel carrer amb el cap ben alt.

Què demanaries als que governen?

Demanaria que tinguessin una miqueta més de consciència i ajudessin tota la gent necessitada, perquè n’hi ha més de la que ens pensem. Això és el que s’hauria de fer: ajudar, donar habitatges dignes. Hi ha famílies senceres, amb criatures, al carrer. Jo ho he vist. Això és normal?

I una altra cosa: no és perquè tu vulguis que estàs al carrer, eh!

ESTIC AL CARRER DES DELS CATORZE ANYS

El Juan m’espera al vestíbul de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, a la Barceloneta. Fa més de trenta anys que està al carrer, que es diu aviat. Ha viscut de tot i sempre ha tirat endavant, sense perdre mai el somriure ni les ganes de viure. Això sí —em repeteix—, li agrada fer el que li dona la gana, i, quan vol alguna cosa, no s’atura fins a aconseguir-la.

El dia que el vaig entrevistar, em va explicar que estava esperant accedir a un pis. Quinze dies després, em va trucar per telèfon, a les nou del matí, per dir-me que ja hi era, i que em trucava des del llit!

La gent et diu que vagis amb compte, que vigilis que no et robin. T’espanten. Et donen un munt de recomanacions, però no ho saps fins que et toca dormir allà, a la intempèrie. Per a mi era una cosa nova, però no tenia por. Em vaig posar a dormir a prop de la catedral. Enfront, hi ha una casa de disseny que té diferents nivells i em vaig ajeure en una de les entrades. A l’altra, hi havia altres persones.

Quan estava dormint, em vaig despertar, no sé per què, i vaig veure al meu costat un sac de dormir. No entenia res. Què passa aquí? El vaig obrir, i era nou! Després em vaig assabentar que segurament algú d’alguna fundació havia passat pel meu costat i me l’havia deixat.

Una altra nit, estava en un altre lloc, preparant-me per dormir, i va passar un noi que m’oferia alguna cosa. Primer vaig pensar que era droga i li vaig dir que no en consumia. Ell va insistir, i eren dos euros! Aquella mateixa nit, casualment, va passar un altre noi amb una bossa plena de roba de marca.

Passen coses així, no totes les nits, però t’alleugen. Sempre hi ha alguna ànima caritativa, com diem a l’Argentina, o alguna persona que té una mica d’empatia i s’apropa a les persones que estem vivint al carrer.

Les situacions de violència al carrer existeixen, però tu sembla que has tingut sort…

Doncs sí, per sort, no he tingut cap situació de violència. No m’ha passat mai que estigués dormint i vinguessin a despertar-me, no. A l’aeroport, he tingut alguna topada, però ho he dit als de seguretat i ells ho han solucionat.

Acabat d’arribar, vaig estar dos o tres nits al Raval, esperant poder anar al Centre Arrels. Se’m va acostar un noi i em va dir: «No et quedis aquí aquesta nit, perquè demà no tindràs res.» Jo tenia

tutelada, i va ser la fundació qui es va fer càrrec de mi.

Tinc un 68 % de discapacitat psíquica i física, però soc autònoma. Si jo ara digués a les meves tutores que me’n vaig als Estats Units, podria fer-ho. No m’ho podrien impedir.

Els meus avis ja han mort. De família, tinc algun cosí i una tieta, però no en sé res.

Per què dius que eres una mala peça?

Perquè he fet de tot per sobreviure. Quan vivia amb la meva àvia, a Santa Perpètua de Mogoda, agafava l’autobús del poble i me n’anava al barri xino de Barcelona a vendre trankimazines als ionquis: a un euro la pastilla.

També robava en els grans magatzems. Per exemple, uns texans Levi’s que valien

tres-cents euros els venia per dos-cents cinquanta, i així em guanyava la vida.

Una vegada, em van pescar amb mil euros i vaig estar al calabós, com és normal. Però jo no m’espantava. Em deia: «Demà tornaré a sortir, i no passa res, és normal.» I ho tornava a fer.

Vas poder estudiar?

Vaig estudiar l’ESO quan vaig estar al Centre Educatiu El Segre, que depèn del Departament de Justícia. Em van engarjolar perquè es van pensar que havia robat i matat un home. Fins que el jutge no ho aclarís, era sospitosa. Hi vaig estar un any, cinc mesos i vint-i-vuit dies. Tenia setze o disset anys.

Estava molt bé allà. Hi tornaria a anar. Hi havia calefacció. Teníem hort, un galliner i piscina. Entre setmana no podíem sortir, però el cap de setmana sortíem amb els educadors.

Un dia, em van donar un cap de setmana de permís, de divendres a diumenge a la tarda, per anar a visitar la meva àvia, perquè ella era gran i no podia agafar el tren per venir a veure’m…, i em van violar.

Ho vols explicar?

En acabar el cap de setmana, l’àvia em va acompanyar fins al tren. A dins, hi havia un home que recordo que portava uns texans de color butà. Jo duia una beguda i no sé què em va fotre a dins que em va fer marejar. Em va dur a casa seva. I això que jo ja era dins del tren, i el tren estava en marxa!

Tenia el VIH i me’l va encomanar… Ara, però, soc indetectable. Això vol dir que no el puc transmetre. Tinc les defenses molt bé, i, en comptes de fer-me el control cada tres mesos, només me l’haig de fer cada sis. Em prenc l’antiretroviral, que és el medicament contra el VIH , cada dia al matí. I ja està, estic bé!

Has tingut mai parella?

N’he tingut tres. Amb la primera, vam estar en un pis de lloguer. Tot ho pagava jo, perquè en aquell moment treballava de manipuladora d’aliments. Ell em pegava. Bevia cervesa amb vi, i, és clar, això li provocava un xoc i em pegava. Fins que ja no vaig aguantar més i ho vaig explicar a la meva tutora de la Fundació. Em va dir que el deixés, i llavors vaig estar vivint en centres un altre cop.

preocupacions, però, bé, jo tinc una manera de ser que em permet enfocar la meva energia en coses creatives. Tant si llegeixo ciència o literatura com si toco la guitarra, procuro centrar la meva ment en allò que faig i així no se’n va per camins foscos. Es tracta de mantenir la ment ocupada. D’aquesta manera, no es pensa en coses que no venen a tomb.

Ara és un temps d’espera. Quan tingui els papers, serà diferent. Però, per ara, no hi ha res més que pugui fer, a banda de buscar feina, esperar i tenir paciència. Tampoc t’has de capficar; sempre has de seguir buscant. No saps mai en quin moment et sortirà una feina i tot canviarà.

Només has d’estar una mica preparat. Tot és un aprenentatge.

Per a tu, esperar no significa estar aturat, sinó tot el contrari…

Fa quasi sis mesos que faig de voluntari a l’hort d’Heura. Sempre vaig voler fer un voluntariat, i és curiós que hagi arribat en aquest moment de la meva vida. Allà passo el meu temps compartint, coneixent persones; allà és on enfoco tota l’energia…

Jo penso que soc un privilegiat per tenir el cap que tinc, aquests mecanismes, aquesta capacitat de posar-me a reflexionar. Hi ha molta gent que no té aquestes eines!

LA MIRADA

AKIVIDA HISTÒRIES PER CANVIAR

La MONTSE treballava en una residència de gent gran. El JUAN va marxar de casa als catorze anys. L’ IGNACIO va deixar l’Argentina per tenir més oportunitats laborals. L’ ANABEL va ser abandonada quan tenia tres mesos. L’ ANDRÉS va arribar de Colòmbia a la recerca d’una vida més digna. El PEDRO era cambrer en un restaurant de Barcelona. El que relliga les seves històries és que tots viuen al carrer o bé hi han viscut en algun moment de la seva vida.

Amb aquest llibre, volem explicar com és viure al carrer i què pot portar una persona a fer-ho. Volem donar a conèixer les situacions de violència, d’abandó, de soledat; de pèrdua d’autoestima, de dignitat i d’il·lusió que pateixen les persones que viuen al carrer. I també volem esbrinar si és possible sortir-ne, com fer-ho i per què costa tant. Dues dones i quatre homes que no tenen una llar digna ens expliquen com era la seva vida abans; per què van perdre la casa on vivien, i com és actualment la seva vida al carrer. Són històries plenes de dolor, d’injustícia, però també de solidaritat i perdó.

Els testimonis que presentem ens conviden a canviar la mirada, a trencar prejudicis i a repensar la manera com ens relacionem amb les persones que ho han perdut tot.