la nostra àvia
MARÍA SENDER
Vaig néixer fa una pila d’anys en una ciutat industrial. Algun dia viuré en un far al costat del mar.
Ara visc en una casa gran i blanca a la vora del bosc, que tampoc no està tan malament. Quan vaig a passejar, intento no desviar-me del camí per evitar els llops ferotges i les fades. Bé, a vegades.
D’altres prefereixo seguir-los fins a la part més profunda del bosc, on fem festes i ens inventem històries, que és el que més m’agrada del món.
També m’agrada teixir. I fer encanteris, però això és una altra història.
La meva àvia Dulce va ser la que em va ensenyar a teixir i a explicar històries.
Ara soc jo la que ho fa. Suposo que per això em vaig fer mestra, per poder narrar en veu alta. I escriptora, per poder inventar per dins.
ANA SENDER
Gairebé sempre m’ha costat estar-me quieta. De petita, la meva àvia Dulce em va ensenyar a fer cadenetes (així es comença amb el ganxet i una es concentra), però no vaig tenir prou paciència o destresa per fer servir l’agulla ni per passar a la fase següent: teixir, teixir i teixir com feien ella, la meva mare i la meva germana.
Però sí que aconseguia concentrar-me quan l’àvia ens explicava un conte. Ella narrava i teixia, brodava, cosia… A vegades, al costat de la llar de foc, i a l’estiu, al pati, mirant les estrelles i espantant mosquits.
Per dibuixar també s’ha de saber estar-se quieta, amb gairebé tot el cos. I això sí que vaig aprendre a fer-ho per pura necessitat, per traçar els meus propis mapes i recórrer-los, igual que elles traçaven els seus.
Encara no he après a fer ganxet, però he intentat pintar-lo, tot i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
Publicat per AKIARA books
Plaça del Nord 4 pral. 1a 08024 Barcelona www.akiarabooks.com info@akiarabooks.com
© 2025 María Sender Quintana, pel text
© 2025 Ana Sender Quintana, per les il lustracions
© 2025 AKIARA books, SLU, per aquesta edició
Primera edició: octubre del 2025
Col lecció: Akialbum, 32
Traducció: Glòria de Valdivia i Elena Martín Valls
Direcció editorial: Inês Castel-Branco
Dipòsit legal: B 18386-2025
ISBN: 978-84-18972-82-9
Imprès a Catalunya: @Agpograf_Impressors Reservats tots els drets
Aquest llibre s’ha imprès sobre paper Offset Coral Book White de 140 g/m2, i la coberta sobre paper Imitlin E/R55 Tela Neve de 125 g/m2.
Aquest producte està fet amb material procedent de boscos certificats FSC® ben gestionats i de materials reciclats.
En la tipografia, s’ha usat Twentieth Century (Tw Cen MT).
Text
Il lustracions
MARÍA SENDER ANA SENDER
L’Àvia canta mentre teixeix. La Petita la mira, enlluernada, i riu.
L’Àvia canta contes, conta cançons. A la Petita li encanta estar asseguda a terra, als seus peus, només mirant-la, només escoltant-la.
Les cançons són molt velles, com l’Àvia, tan gran, tan marró, tan blanca.
I a la Petita li venen ganes de riure amb aquella paraula que no pot dir perquè la Mare no la renyi; però després se n’oblida, perquè als dits de l’Àvia, que semblen branques i ballen i teixeixen, hi ha un gall de molts colors, i sobre la cua del gall, un cavaller engalanat.
I el gall també balla i teixeix, i llisca pels dits, i per l’agulla ganxuda, i pel fil blanc, i resta trenat en una flor del cobrellit.
I la Petita veu com l’Àvia, la Mare i ella baixen ballant totes juntes pels dits de l’Àvia, i per l’agulla ganxuda, i pel fil blanc, i resten trenades en una trisquela del cobrellit, cadascuna en una de les espirals, sense deixar anar les mans.
Les mans de l’Àvia, que són com branques, cada cop són més nuoses, cada cop estan més plenes de contes, però sembla que no li pesin.
L’Àvia és al llit. Uns grans coixins brodats l’ajuden a mantenir-se dreta, i la Petita pensa que sembla una reina, o una deessa, amb els cabells blancs com una corona de llum al voltant del cap.
—Seu aquí, Petita.
I la Petita s’asseu al llit, sobre les cames gruixudes de l’Àvia, i l’Àvia li trena els cabells.
La Mare li diu que vagi amb cura, que l’Àvia està cansada, però l’Àvia la fa callar amb una riallada forta i segueix trenant els cabells negres de la Petita.
—Mira, Petita. Es fa així, veus?
Un, dos, tres. Tres blens.
Petita, Mare, Àvia. Un, dos, tres.
Agafa les penes i trena-les ben fort, que no s’escapin, que no facin mal.
Un, dos, tres, veus? Es fa així, Petita.
L’Àvia canta contes, conta cançons. Els seus dits són com branques que ballen i teixeixen els personatges de les històries, que resten trenats al cobrellit.
Ja gairebé no hi caben més contes, al cobrellit… —Un, dos, tres —murmura l’Àvia, comptant mentre teixeix—.
Un, dos, tres, nina meva, estimada, colometa meva. Un, dos, tres, Petita, Mare, Àvia. Un, dos, tres, nosaltres tres, vida meva. Un, dos, tres, les tres que som totes.
Un conte que és un homenatge de dues netes a la seva àvia, un cant a la transmissió generacional i al llegat de les dones, que manté viva la saviesa popular.
