El Pedr贸 Revistade Jafre| N煤mero2 |desembre 2008-gener 2009
El Pedró CONTINGUTS>> 03 SALUTAC SALUTACIÓ | FETS DESTACATS: 04 CAVALCADA DE REIS | 05 EL VOT DE POBLE SEBASTIÀ | 06 CARNAVAL | 07 LA JOVE ORQUESTRA DE FIGUERES | 08 A SANT SEB HOMENATGE A LA BELLESA | 09 LES CATIFES DE CORPUS | 10 PRIMERA COMUHOMENATG NIÓ | 10-1 10-11 I FIRA DE LA CERVESA I PRODUCTES DE LA TERRA | 12 TORNEIG 24 HORES D DE FUTBOL SALA | 13 VISITA DEL CONSELLER DE GOVERNACIÓ JORDI AUSÀS | 14 EL CASAL D’ESTIU | 15 REMODELACIÓ DEL CAMP DE FUTBOL | 1617 FESTA D DE SETEMBRE 2008| 18 SOPAR BENÈFIC CONTRA EL CÀNCER| 18-19 FESTA MAJO MAJOR DE SANT MARTÍ | 20-21 JAFRE, L’ART DE LLEGIR EN UN ENTORN PRIVILEGIAT PRIVILEGIA | 22-23 OBSERVACIONS SOBRE LA NATURALESA ANIMAL | 2425 EL CLUB FUTBOL BASE L’EMPORDANET ARRIBA A JAFRE | 26-28 L’ÚLTIMA MESTRA DE JAFRE | 29 JAFRE AMB LA LLUITA CONTRA EL CÀNCER | 30-31 LES LLINDES DE DEL MAS PONS | 32-34 ENTREVISTA A... CARMETA MATAS | 35-37 85 ANYS DE LE LES ESCOLES DE JAFRE | 38 LA FAMÍLIA, UNA BONA NOVA | 39 RECEPTES DE CCUINA | 40 IMATGES PEL RECORD... E Equip redactor: JJosep Alabau, Teresa Alabau, Èlia Bantí, M. Rosa Carrera i Xavier Vila. FFotografies: Fina Díaz i Xavier Vila E Edita: Ajuntament de Jafre amb la col·laboració de l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” Dipòsit Legal: GI-1485/2007 D Disseny i impressió: Impremta Pagès - Anglès D L’ L’Ajuntament de Jafre i l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” no es fan responsables del continggut d’aquells articles i notes signades per particulars o col·lectius que hi col·laboren.
/03
DESEMBRE 2007
Salutació
Joan Bonany i Rocas Alcalde de Jafre
Benvolguts jafrencs, Tot arrencant els fulls dels dies i dels mesos del calendari i sense pràcticament adonar-nos tornem a ser a les festes de Nadal. Aquest és un d’aquells moments que tot sovint pronunciem aquella frase ben tòpica i repetida però no menys veritable de “com passa el temps...”. I amb les festes arriba la Revista de Jafre. En aquest cas el segon número. La revista vol ser un recull del que ha estat la pulsació i la vida social al poble durant tot l’any, amenitzada amb una sèrie d’articles sobre diferents aspectes que poden ser d’interès per a tots plegats. Us animo a llegir-la, a guardar-la i fer-ne la col·lecció, que amb el temps es converteixi en un record dels moments en comú dels jafrencs. Que d’aquí uns anys els que ens segueixin puguin dir: “mira com feien la catifa de Corpus en aquell temps” o “mira com era la Festa Major fa anys”... També us animo a repartir-la entre els familiars o amics que guarden un vincle amb el poble. Així tindran un resum de la vida a Jafre durant aquest any que ara acabem. Aprofito també aquesta oportunitat per agrair l’esforç de tots els que han col·laborat en les diferents activitats del poble, des de la Comissió de Festes, la gent que se n’ocupa de guarnir la parròquia i la Font Santa en les diferents ocasions festives, la gent de la petanca i la gent del futbol de la UE Jafre i del CEB Empordanet, la comissió editorial i els que han col·laborat en aquesta mateixa revista i totes aquelles persones, sense oblidar-ne cap, que d’una manera o altra fan possible la vida social al poble. Sense l’esforç i dedicació de tots, això no seria possible. Gràcies. Bones Festes de Nadal! Jafre, desembre de 2008
DESEMBRE 2008
04/
Fets destacats Xavier Vila i Soler
5 de gener
Cavalcada de Reis
A 2/4 de 8 del vespre els Reis Mags d’Orient van arribar a la Font procedents de l’Illa d’Amunt on els esperava un nombrós grup de nens i grans que els van acompanyar fins a la plaça Major on van ser rebuts pel batlle. La màxima autoritat municipal els va donar la benvinguda i els va fer entrega de dues claus: segons va dir “Una de
La Pallassa Paula Polida Abans que els tres reis d’orient arribessin a Jafre, els més menuts van poder gaudir d’un espectacle d’animació infantil a càrrec de la pallassa Paula Polida.
molt gran que obria la porta de totes les cases de Jafre i una de més petita que obria la porta de la Casa de la Vila”. Tot seguit, la comitiva Reial es va dirigir, a peu, a la Parròquia on els reis van realitzar la tradicional recollida de cartes i la salutació personal que fan a tots els nens i nenes que els volen veure d’aprop.
DESEMBRE 2008
/05
20 de gener
El vot de poble a Sant Sebastià HABITUALMENT LA MAJORIA DE POBLES TENEN, A MÉS DEL SEU PATRÓ O PATRONA, ALGUN ALTRE PERSONATGE DEL SANTORAL AL QUAL ES VA INVOCAR PERQUÈ ELS SERVÍS D’AJUT EN ALGUN MOMENT CRÍTIC. Per “vot de poble” s’entén una prometença comunitària, solemne i pública, fins i tot feta davant de notari, mitjançant la qual els habitants d’una població van decidir, en un moment delicat de la seva història, posar-se sota la protecció d’un sant, santa o Mare de Déu. Ja hem dit que recórrer a aquest vot popular acostumava a ser obligat per alguna situació catastròfica que l’amenaçava. Pestes, epidèmies, fams, guerres, etc. eren de les més habituals; tot i que també es podia recórrer a un ajut extraordinari en casos de sequera, pedregada, aiguats o altres alteracions meteorològiques que poguessin afectar el correcte funcionament de l’agricultura. Aquestes festes, a més, tenien un marcat caràcter d’obligatorietat, ja que els descendents dels qui van sig-
nar el contracte l’havien de continuar, i així generació rera generació. Una creença força generalitzada és que si la comunitat responsable de complir el vot l’oblida o el trenca, tornarà a aparèixer la malastrugança que en va motivar l’aparició. Únicament el bisbe pot dispensar, ja sigui parcialment o total, el compromís contret. A les darreries de l’any 1884 es va declarar una epidèmia de còlera a Jafre i a principis de 1885 es va instituïr el vot de poble en agraïment a sant Sebastià per haver-los deslliurat de l’epidèmia. La renovació anual del vot de poble es fa pels volts del 20 de gener. Enguany els jafrencs van tornar a complir el vot de poble portant ofrenes a la Font Santa per agrair la intercessió del sant. Una vegada acabada la cerimònia religiosa es va fer, com és tradició, l’encantament de les ofrenes.
Sant Sebastià Aquest sant ha estat de sempre reclamat per tal de protegir contra pestes, el còlera i el foc. Segons la tradició, la devoció cap aquest sant no arriba a Catalunya fins als segles X i XI, en què sembla que se li dediquen els primers monestirs i esglésies. Tots els vots, però, que trobem a les nostres comarques són posteriors.
DESEMBRE 2008
06/
9 de febrer
Carnaval El Local Social va ser un any més l’escenari on es va celebrar el tradicional concurs de disfresses, que cada any sorprèn al públic assistent per l’originalitat de les disfresses que s’hi presenten i les coreografies amb què són presentades. A l’hora de sopar els veïns es van reunir al Local Social per passar una bona vetllada. Sopar, ball i una nova edició del concurs de disfresses que com cada any també va congregar un bon nombre de curiosos per gaudir de les divertides vestimentes dels participants. El jurat va atorgar el premi a la millor disfressa en grup al “Ramat de xais” i el de millors disfresses individuals a Maria Rosa Marcó i a Ester Berga.
COM CADA ANY EL PÚBLIC ASSISTENT ES VA SORPRENDRE PER L’ORIGINALITAT DE LES DISFRESSES I PER LES COREOGRAFIES AMB QUÈ SÓN PRESENTADES. Maria Rosa Marcó amb la seva disfressa de zingara.
Ramat de xais, els guanyadors de la millor disfressa de grup.
/07
DESEMBRE 2008
17 de maig
La Jove Orquestra de Figueres
DES DE L’ANY 1989 ÉS UNA ENTITAT INDEPENDENT FORMADA PER MÉS DE SETANTA INSTRUMENTISTES DE 10 A 25 ANYS
El dia 17 de maig la Jove Orquestra de Figueres va oferir un concert a Jafre. El integrants de la secció de corda Indika, sota la direcció de Natàlia Escalera, van interpretar nou peces d’autors clàssics. Les obres interpretades foren: Minuet (Peter Prelleur), La Dansa “El príncep Igor” (A.Borodin), Alleluia “Exultate Jubilate” (W.A. Mozart), El cant dels ocells, Primavera (A.Vivaldi), Estiu (A. Vivaldi), Pavane de la belle au bois dormant “Ma mère l’oye” (M. Ravel), Un món nou “Aladdin” ( A. Menken) i Rondó “The faery queen” (H. Purcell). La Jove Orquestra de Figueres (JOF), és un espai promogut per Joventuts Musicals de Figueres on realitzen el seu aprenentatge orquestral joves estudiants d’instruments de corda i vent simfònic de les comarques gironines. Des de l’any 1989 és una entitat independent formada per més de setanta instrumentistes de 10 a 25 anys, distribuïts en quatre seccions, segons l’edat i el nivell musical. Indika, Juncària i Ficaris són els noms de les seccions de corda i Tramuntana el de la secció de vent.
DESEMBRE 2008
08/
18 de maig
Homenatge a la vellesa Aquest any Jafre va tornar a recuperar la celebració de la Festa d’Homenatge a la Vellesa. De fet, aquesta no és una celebració que tingui gaire arrelament al nostre poble. La darrera vegada que es va homenatjar a la gent gran fou el 13 de juny de 1976 i sembla ser que aquesta va ser l’única ocasió en què s’havia fet. La festa es va iniciar a les dotze del migdia amb una missa en honor a Sant Baldiri, patró de la germandat de la Jafrenca, a l’església parroquial de Sant Martí. Seguidament a la missa, els avis i àvies que anaven acompanyats, la majoria, per algun dels seus néts i altres familiars, es van dirigir fins a la pista poliesportiva situada al costat del local social, on va tenir lloc un dinar de germanor. Després del dinar es va celebrar un acte popularcultural dedicat a ells. L’Esbart Dansaire de Castelló d’Empúries va oferir un recull de músiques i balls tradicionals. Els actes d’homenatge van cloure amb un concert de sardanes a càrrec de la Cobla Baix Empordà.
Després de dinar, l’Esbart Dansaire de Castelló d’Empúries va oferir un recull de músiques i balls tradicionals.
Dinar de germanor a la pista poliesportiva.
Les catifes de Corpus Cada any, en arribar la primavera i el bon temps, Jafre es prepara per a una de les celebracions amb més tradició: la Festa de Corpus. D’una manera o altra, molts veïns participen d’aquesta celebració, en els actes religiosos, elaborant catifes o simplement acostant-se a la Font Santa a veure les estores de flors i sentir la flaire que fan els elements naturals amb què es confeccionen aquestes efímeres obres d’art. El matí de Corpus tot brogeix: des del guix que ressegueix les plantilles de les catifes fins als clavells que, posats sencers, converteixen l’atri del Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa en una estora cap al cel. Grans i petits, jafrencs i visitants contemplen fins el migdia el resultat d’aquesta creació artística, en un exercici de solidaritat i comunitat.
/09
DESEMBRE 2008
25 de maig
DESEMBRE 2008
10/
7 de juny
La Primera Comunió Fer la primera comunió vol dir que els pares presenten el seu fill o filla perquè comenci a participar en la vida de la parròquia. Il·lusió, temor, alegria, expectació, i un desig enorme de convertir la Primera Comunió en un dia inoblidable, formen part del conglomerat de sentiments que nens i pares experimenten les setmanes prèvies a la celebració sacramental. El dia 7 de juny, en Ricard Martí va rebre la Primera Comunió al santuari de la Mare de Déu de la Font Santa. Feia dos anys que assistia a la catequesi, preparant-se per aquesta celebració. Va disfrutar de l’eucaristia amb els familiars i amics. Enhorabona!!
13 de juliol
I Fira de la Cervesa i productes de la terra
Les parades van omplir els carrers de Jafre.
El diumenge 13 de juliol de 2008 es va celebrar la primera Fira de Jafre, cultura de la cervesa artesana i productes de la terra. L’objectiu d’aquest esdeveniment era donar a conèixer la cervesa artesana i els productes propis del Baix Empordà. En aquest sentit es van convidar artesans de la comarca però també de la resta del país. La fira va comptar amb la presència de parades amb hortalisses, verdures, fruita de la zona i altres productes d’alimentació elaborats de forma artesanal. També s’hi va poder comprar roba i productes d’artesania. Aquesta primera edició va comptar amb la participació de més de deu cervesers exposant els seus productes i va tenir un notable èxit de públic assistent. Durant la fira, que es va obrir a les 11 del mati, es van fer unes xerrades sobre ‘alimentació i cervesa’ i ‘alcohol i salut’. També es va convidar un mestre
/11
DESEMBRE 2008
13 de juliol
Els productes de l’horta locals van tenir un èxit notable.
Elaboració dels nous “jafrencs”, un aperitiu creat per l’ocasió.
Va sortir-ne guanyadora la cervesa del Montseny “+negra”.
Els més petits també van participar a la fira.
cerveser per parlar de la producció i tast de cervesa. També es va realitzar un concurs per escollir la “Cervesa de l’any de Jafre 2008” entre una selecció de catorze cerveses artesanes. Mitjançant un jurat dirigit per Steve Huxley, es va realitzar un tast a cegues
d’on va sortir guanyadora la cervesa del Montseny “+negra”. L’oferta es va complementar amb una barra on es podien fer àpats i degustar els nous ‘jafrencs’, un aperitiu creat especialment per l’ocasió. A la tarda vàrem poder gaudir de l’actuació de la Big Band de l’Escola de Música de Torroella de Montgrí.
Actuació de la Big Band de l’Escola de Música de Torroella de Montgrí.
A la Plaça del Castell es van poder provar i adquirir les creacions dels mestres cervesers.
DESEMBRE 2008
12/
26 de juliol
Torneig de les 24 hores de Futbol Sala
CLASSIFICACIÓ FINAL: 1 Comercial Protelec 2 UE Jafre
El Torneig de Futbol Sala de Jafre és un dels torneigs amb més tradició a les comarques gironines. El mes de juliol de 1987 s’inicià la primera edició de les 24 Hores de Futbol Sala de Jafre amb un gran èxit de participació. Des de llavors i de forma ininterrompuda,
a finals del mes de juliol o a principis d’agost, la Unió Esportiva Jafre organitza aquest torneig que enguany va celebrar la vint-i-dosena edició. En aquesta edició hi participaren 16 equips procedents de les comarques gironines i barcelonines.
3 Garatge Ferrer 4 Terminator 5 Seat Aurosa 6 Guix i Decoració López 7 Racing Jafrenc 8 Construccions Alabau 9 Showteam 10 Baldos 11 Nois de Cal Carcan 12 At. Jones 13 Llantaso 14 Crespià 15 UE Sant Genís 16 Bicèfals Comercial Protelec, l’equip guanyador de la 22a edició de les 24 hores de Futbol Sala de Jafre.
DESEMBRE 2008
/13
27 de juliol
Visita del Conseller de Governació Jordi Ausàs El conseller de Governació Jordi Ausàs va inaugurar la primera fase de les obres de renovació de les xarxes d’aigua potable i de sanejament de Jafre. En l’acte inaugural el van acompanyar el delegat del Govern de la Generalitat a Girona, Jordi Martinoy, i la directora dels Serveis Territorials del Departament a Girona, Mireia Mata. La xarxa de distribució d’aigua potable i la xarxa de clavegueram de Jafre tenia molts anys d’antiguitat, fet que originava constants pèrdues d’aigua i
problemes de salubritat que quedaran resolts amb aquesta actuació, subvencionada amb 172.000 euros del PUOSC. En la seva visita a Jafre, el conseller Jordi Ausàs va inaugurar també les obres d’arranjament de la urbanització Font Santa. Es tracta d’obres de pavimentació i dotació de serveis que compten amb una subvenció de 195.974,89 euros del Pla únic d’obres i serveis de Catalunya.
El Conseller de Governació, Jordi Ausàs i Joan Bonany, alcalde de Jafre durant la inauguració.
EL CONSELLER DE GOVERNACIÓ, JORDI AUSÀS, VA INAUGURAR LA NOVA XARXA DE DISTRIBUCIÓ D’AIGUA POTABLE DE JAFRE
DESEMBRE 2008
14/
Juliol i agost
El Casal d’Estiu
Aquest estiu el casal ha tornat a Jafre. Durant els mesos de juliol i agost els més jovenets del poble varen formar part d’aquesta activitat estiuenca la qual feia molt temps que no s’havia dut a terme.
Amb la calor i les vacances, què millor que refrescar-se amb activitats i sortides, jocs i manualitats? Però això no és tot, perquè també anàvem a la piscina un cop a la setmana, i és ben cert que no hi havia qui ens tragués de l’aigua! Les bicicletes tampoc varen parar quietes, i amb elles vàrem arribar a tot arreu on ens proposàrem; tant a “l’Alzina Reclamadora”, com a “la Mota” o fins al “Puig Rodó”. Tampoc s’acaba aquí l’aventura, perquè un cop al mes ens carregàvem motxilles, màrfegues i tendes, i ens n’anàvem a passar una nit d’acampada. Allà no hi faltaven els lots per fer els jocs de nit, ni la guitarra per tocar i cantar algunes cançons. Recordeu aquella que fa... “Si et sents trist i et manca l’alegria, vine fes fora la malenconia, vine amb mi, t’ensenyaré la cançó de la felicitat!!”
/15
DESEMBRE 2008
7 d’agost
Remodelació del camp de futbol Durant tot el mes d’agost s’han dut a terme les obres de remodelació del camp de futbol municipal (el camp del Padró), que han consistit en aplanar el terreny de joc que presentava alguns desnivells i en instal·lar gespa natural. Les obres de remodelació del camp de futbol han tingut un cost de 95.000 euros. Aspectes com la millora dels punts de llum, remodelació dels vestidors i altres serveis complementaris es deixen per una segona fase. A nivell esportiu, la principal novetat d’aquesta temporada és que per primera vegada el camp serà utilitzat per un equip del Club de Futbol Base l’Empordanet. Es tracta de l’equip aleví de segon any que utilitzarà les instal·lacions del camp del Padró dos dies a la setmana per fer els entrenaments (dimarts i dijous) i una vegada cada quinze dies per jugar-hi els partits del campionat de lliga. Enguany, l’equip de la Unió Esportiva Jafre milita en el grup 31 de la tercera categoria territorial. Els entrenaments els efectua els dimarts i els divendres i quan juga a casa, els partits els disputa els diumenges a dos quarts de cinc de la tarda.
DESEMBRE 2008
16/
6 i 7 de setembre
Festa de setembre 2008 El actes van començar el dissabte dia 6 de novembre amb la bicicletada popular i la marxa a peu. A les nou del matí tots el participants van sortir de la Plaça Major per completar el recorregut marcat per l’organització. La novetat d’enguany va ser que hi havia diferents itineraris per tal que la marxa fos apta per a tothom. Un cop finalitzat el recorregut i per tal de recuperar forces, tots el participants van trobar-se al Local Social per esmorzar plegats. El mateix dissabte a la tarda va celebrar-se un torneig de petanca organitzat pel Grup d’Esplai Petanca Jafre. Un total de 25 tripletes van disputar-se els diferents trofeus amb què van ser premiats els equips que van jugar amb més encert. A la nit, ball a la pista poliesportiva. “Diver Sils” va oferir un “revival” de músiques dels anys 70-80-90. El diumenge dia 7 a les dotze del migdia van celebrar-se dos actes: Missa Solemne a la Font Santa amb l’acompanyament del grup “Samara” i un espectacle infantil a la Plaça del Castell. Els més menuts s’ho van passar pipa amb la Festa de l’Escuma. A la tarda, Sardanes a la pista poliesportiva amb la Cobla Premià. Després de les sardanes, va començar el ball de fi de festa amb el conjunt “Els Màgics”. A la mitja part del ball es va celebrar una botifarrada popular.
Dissabte al matí, la II Bicicletada popular.
Diumenge, Sardanes a la pista poliesportiva amb la Cobla Premià.
DESEMBRE 2008
/17
6 i 7 de setembre
Dissabte a la tarda, torneig de petanca.
Diumenge al migdia, espectacle infantil a la Plaça del Castell.
Dissabte al matí, la II Bicicletada popular i la marxa a peu.
Petit i grans s’ho van passar pipa amb la Festa de l’Escuma.
Després de les sardanes, va començar el ball de fi de festa amb el conjunt “Els Màgics”.
DESEMBRE 2008
18/
18 d’octubre
Sopar benèfic contra el càncer
ELS LLAÇOS DE COLOR ROSA VAN UNIFICAR ELS DIFERENTS ACTES DE COMMEMORACIÓ DEL DIA MUNDIAL CONTRA AQUESTA MALALTIA
Coincidint amb el Dia Mundial del Càncer de Mama, el dissabte 18 d’octubre, la delegació jafrenca de l’Associació Espanyola Contra el Càncer, va organitzar un sopar benèfic al Local Social de Jafre. El sopar, que és el primer que convoca aquesta associació, va reunir una setantena de persones sota el lema “Els teus no poden viure sense tu. Fes-te una mamografia”. La presidenta local de l´organització, Teresa Alabau, va explicar que aquest sopar amb finalitat solidària no va tenir només l´objectiu de recaptar diners, sinó que tenia una funció de «germanor» perquè va reunir a totes les persones que col·laboren amb aquesta causa solidària. També va mostrar el seu agraïment a totes les
persones i entitats que van ajudar o col·laborar amb l’ organització del sopar i va convidar a tothom a participar activament en aquesta causa. Per l’associació tothom és important i qualsevol col·laboració serà molt ben rebuda i agraïda.
8 i 9 de novembre
Festa Major de Sant Martí Els actes de la Festa Major d’aquest any van començar el dissabte, a les quatre de la tarda, amb el II Campionat de Botifarra que es va fer a la carpa que es va instal·lar a la pista poliesportiva. Al Camp del Padró i a la mateixa hora, es va celebrar el partit de futbol de la categoria alevins entre els equips del Club de Futbol Base l’Empordanet i el Palafrugell Club de Futbol. Després del partit, el Màgik Albert va oferir un espectacle de màgia al Local Social. Tot seguit, vàrem poder gaudir d’un concert de gospel a càrrec del grup Sedeta Gospel Singers a l’església parroquial de Sant Martí. El dissabte a la nit, ball Dissabte a la tarda, actuació de la coral Sedeta Gospel Singers a la parròquia.
Dissabte a la tarda, II Campionat de Botifarra a la carpa.
L’Alcalde, Joan Bonany, a l’acte d’inauguració de la nova gespa del camp de futbol.
Diumenge a la tarda, concert i ball de fi de festa amb la Cobla Orquestra Montgrins.
Exposició de motos i cotxes en miniatura a la planta baixa de l’Ajuntament.
Moment de l’actuació de la Cobla Orquestra Montgrins.
Diumenge, després de l’Ofici, sardanes a la Plaça del Castell amb la Cobla Montgrins.
Diumenge al matí, inauguració de la nova gespa del camp de futbol.
I després, partit de futbol de veterans entre els equips del Jafre i el Girona.
DESEMBRE 2008
/19
8 i 9 de novembre
a la carpa amb Tràfic i The Chemical Panxuts. El diumenge dia 9 els actes van començar amb missa concelebrada a la parròquia amb l’acompanyament, en els cants, de la Cobla Montgrins. En acabar es van cantar els goigs a sant Martí. A la mateixa hora es va fer l’acte d’inauguració de les obres de remodelació del camp del Padró. A continuació es celebrà un partit de futbol amistós entre els veterans del Jafre i els veterans del Girona. Mentre això succeïa i un cop acabat l’ofici religiós, vàrem poder gaudir de les tradicionals sardanes a la Plaça del Castell. A les cinc de la tarda, audició de Sardanes al Local Social. Els actes de la festa van cloure amb el concert i ball de fi de festa a càrrec de la Cobla Orquestra Montgrins. Durant els dos dies de la festa es va poder visitar l’exposició de cotxes i motos en miniatura a la sala de la planta baixa de l’Ajuntament.
DESEMBRE 2008
20/ Jafre, l’art de llegir en un entorn privilegiat Imma Bach-Esteve
BEN AVIAT EL RÈTOL JAFRE. CAL ENFILAR-SE UNA MICA I JA HI SOM! JA HEM ARRIBAT! DESPRÉS UN COP EL COTXE HA FET SILENCI, ÉS COM QUAN ENTRES EN UNA BIBLIOTECA; CAL MIRAR TRANQUIL·LAMENT, OBSERVAR BÉ EL QUE T’ENVOLTA, SI S’ESCAU AGAFAR UN LLIBRE I ENDINSAR-TE EN LA HISTÒRIA, EN EL POEMA, EN ELS SENTIMENTS...
Així que gires l’últim revolt i deixes enrere Colomers ja s’endevinen les teulades i xemeneies a l’entorn d’un alt i esvelt campanar. Ben aviat el rètol JAFRE. Cal enfilar-se una mica i ja hi som! Ja hem arribat! Després un cop el cotxe ha fet silenci, és com quan entres en una biblioteca; cal mirar tranquil·lament, observar bé el que t’envolta, si s’escau agafar un llibre i endinsar-te en la història, en el poema, en els sentiments... Cada fragment, cada vers, cada paraula s’impregna de l’entorn, a cops d’un silenci punyent, a cops d’un guirigall eixordador d’uns ocells molt esverats, a cops del lladruc d’un gos solitari, a cops del cant d’un gall perdut en el temps, a cops de la xerrola dels veïns que treballen amb afany el seu hort de la Font Santa. I a poc a poc el context de la ficció es barreja amb el de la realitat, els diàlegs dels protagonistes de la novel·la avancen amb la mateixa progressió que els de la gent del camp i els versos tenen la mateixa cadència que el vol de l’ocell, que a cops amb lentitud i a voltes amb precipitació, marca un ritme àgil, lent i veloç alhora, i s’entesta un cop i un altre en fer giragonses talment com el traç indecís del poeta en composar els versos. Aixeco la mirada de les lletres que es confonen amb el
xiuxiueig de dues tórtores, que després d’un ritual i d’un diàleg amorós s’han trobat suspeses en el fil d’electricitat. Es balancegen i segueixen la conversa, i jo amatent i ignorant del contingut segueixo llegint. Les paraules en aquest context tenen una nova dimensió tan bon punt les barreges amb els colors. Els verds són molts i ben harmoniosos, el verd pàl·lid de les acàcies, el verd fosc dels oms i les alzines, el verd lluent dels magraners, el verd intens de les palmeres -ben arrenglerades cap a l’infinit-, el verd blavós dels boscos dels turons que com a rerefons completen i esdevenen una veritable escenografia. I la terra, el color marró de la terra despullada a trossets fent dibuixos i formes geomètriques irregulars i extraordinàries, canviant la intensitat del color a cada pam, com quan s’arriba a la gradació de la fi d’un poema. A cops i quan s’acosta l’estiu s’endevina una explosió de colors extraordinària. Es barregen en una perfecta sintonia els mots amb la bellesa del groc dels gira-sols imponents, amb el vermell dels qui-qui-ri-quics escampats com topets enmig del verd i s’endevina la pal·lidesa del blanc d’alguns cap-blancs o d’alguna margarida. Contemplar-ho és com arribar al clímax d’una història o endevinar de
cop aquell enigma que se’ns mostrava ocult. Gaudir-ne tot mirant el cel d’un blau resplendent tacat de blanc et porta més enllà de l’horitzó, més enllà de la història, més enllà de les paraules. És el moment d’identificar, d’entendre, d’estimar... Tot es confon en aquest entorn ple de màgia. Un entorn ple de silencis, de solituds, de cants d’ocells i de fulles que parlen. Un entorn despullat d’ornaments -com els millors poemesperò amb una ànima molt viva. A cops allunyo la mirada de les paraules i enmig de la tranquil·litat responc amb un somriure al gest amable d’un jafrenc que passeja o saludo amb la mà a qui passa precipitadament amb el cotxe. A cops aturo del tot la lectura i converso amigablement amb el veí, que sempre sap quin temps farà, d’on bufa el vent i de quin vent es tracta, i que tan bé m’ho explica amb les seves dites populars. És el tarannà de la
gent que viu i estima la terra, és la saviesa més preuada, la que es recorda sempre. El toc de les campanes irromp en el silenci i va marcant el ritme de la lectura, dels minuts, de les hores, dels capvespres, de la vida. Passa el temps inevitablement i ja és l’hora de deixar de nou el llibre a la lleixa, i a poc a poc sortir silenciosament de la biblioteca, de la història, del poema, de la fantasia, de l’entorn. Cal tornar a la realitat i veure com totes les vivències esdevenen records. Els records bells, el toc monòton de les campanes, els colors vius, els silencis profunds, el guirigall harmoniós, la solitud desitjada, les converses emotives, les sensacions complaents...són com les notes d’un pentagrama d’una simfonia perfecta. Aquest racó tan privilegiat on la ficció es confon amb la realitat és un bell poble empordanès, és Jafre.
TOT ES CONFON EN AQUEST ENTORN PLE DE MÀGIA. UN ENTORN PLE DE SILENCIS, DE SOLITUDS, DE CANTS D’OCELLS I DE FULLES QUE PARLEN. UN ENTORN DESPULLAT D’ORNAMENTS -COM ELS MILLORS POEMESPERÒ AMB UNA ÀNIMA MOLT VIVA
DESEMBRE 2008
/21
DESEMBRE 2008
22/ Observacions sobre la naturalesa animal Albert Guasch de cal Roset
ÉS CURIÓS COM LA CONDUCTA ANIMAL QUE OBSERVES, A VEGADES TÉ MOLTES SIMILITUDS AMB ELS COMPORTAMENTS SOCIALS QUE TENIM AMB ELS QUE ENS ENVOLTEN; LA DEFENSA DEL “NOSTRE” TERRITORI O DE LA “NOSTRA” PARELLA...
Un parell de trets en aquest cas sobre els ocells, el plaer que representa observar-los, l’encís que representa estar immers en la natura i l’enriquiment personal que pot aportar l’observació, el silenci i la solitud a la natura. Podria parlar d’aspectes tècnics-biològics, com la mida dels ous, les camades, l’alimentació, la relació de les parelles, els materials de construcció dels nius, la freqüència i la quantitat de viatges per confeccionar-los, la primera volada, el paper de la femella en la incubació, l’ensenyament de la recerca de menjar, la cura del mascle per alimentar la femella i els petits, el deslligam dels petits de la “família”, els cans de crida, perill, festeig, l’atabalament de la recerca del petit perdut, la neteja de l’espai d’incubació, etcètera. També podria parlar de forma detallada i tècnica, però en aquest article voldria ressaltar les sensacions, els pensaments, i en definitiva el plaer que hom pot trobar en les esperes, les estones de solitud, en el silenci, el llenguatge del vent, la remor dels arbres i en l’adrenalina que genera aquest tipus d’observació. Un dels aspectes de l’observació i defensa d’una espècie en particular (en aquest cas les cardines), és la quantitat de temps que restes esperant; l’arribada del mascle, que no aparegui
cap depredador, etcètera. A vegades pots estar un, dos o tres dies en un mateix lloc, de trenc d’alba fins a l’hora baixa, amb els binocles apunt, i això representa molt de temps per poder observar altres aspectes de la natura i de pensar amb tu mateix, aquelles estones de reflexió personal que tant ens manquen; doncs diem que “no tenim temps”. És curiós com la conducta animal que observes, a vegades té moltes similituds amb els comportaments socials que tenim amb els que ens envolten; la defensa del “nostre” territori o de la “nostra” parella, les relacions entre pares i fills, la cura d’alimentar els petits (a vegades a costa de la integritat física)... Tot plegat em fa pensar en els fills, la parella... Relaciono el comportament que observo en els ocells amb el que jo tinc amb els que m’envolten. És envejable el comportament instintiu d’aquests animalons comparat amb els que ens considerem racionals. La capacitat d’observació de les conductes animals hauria de ser proporcional a les ganes de recerca d’una conducta més racional amb els que ens envolten. Tenim tantes coses a observar, aprendre i a modificar que quan t’atures i cerques la teva realitat, t’adones que aquests animalons als quals tan poca importància donem, és
l’instint i no la raó el que els fa actuar d’una manera envejable per a nosaltres i els que ens envolten. No us heu preguntat mai per què ens agraden els programes documentals sobre la vida animal? Us recordeu d’en Rodríguez de la Fuente? A tall d’anècdota us explicaré que això de l’observació d’ocells no està exempt de riscos socials divertits, doncs per estar observant m’han pres des de lladre d’erol de cebes fins a espia industrial amb els proveïdors del balneari adreçant-me als de seguretat amb l’amenaça d’enviar-me els mossos. En el pròxim número de la revista (si el consell de redacció ho creu oportú) es pot esbrinar les conductes concretes amb exemples i dades de la vida de
les cardines, nombre de nius, etcètera, que formen part del paisatge del nostre poble i que cada any, per manca de depredadors dels depredadors, hi ha menys població. LA CAPACITAT D’OBSERVACIÓ DE LES CONDUCTES ANIMALS HAURIA DE SER PROPORCIONAL A LES GANES DE RECERCA D’UNA CONDUCTA MÉS RACIONAL AMB ELS QUE ENS ENVOLTEN.
DESEMBRE 2008
/23
DESEMBRE 2008
24/
El Club Futbol Base L’Empordanet arriba a Jafre Joan Jordi Sauqué Vives
- Que els municipis petits, no poden per ells mateixos, engegar grans projectes és una qüestió prou coneguda. És per això que la majoria de vegades aquests projectes vénen de fora malgrat no estiguessin entre els objectius que els seus habitants tenien. - Que un dels objectius bàsics pel bon funcionament de la societat en general és i ha d’ésser el que transmetem a la joventut, tant des de la família, l’escola, i els veïns, com des de l’entorn físic, els mitjans de comunicació.... és quelcom que tothom hi està d’acord, i fins i tot la gent que es dedica a la política parla d’esmerçar-hi esforços i mitjans. - Que per tirar endavant projectes socials fan falta mitjans econòmics és també una qüestió evident. Però probablement el que més valor té per a qualsevol empresa que es vulgui engegar és el factor humà. Sense la voluntat de les persones que al unir esforços vers un mateix objectiu poden anar avançant, no es podria fer absolutament res en comú. Faig aquest petit preàmbul per parlar, com a exemple, d’un d’aquests projectes, que sortit de la voluntat d’unes quantes persones, que ja fa més de 10 anys, dóna als nens i joves de diversos
pobles la possibilitat de practicar una afició en comú: el futbol. A partir d’una colla de gent que des de Bellcaire, Albons i Viladamat, veien que diversos pobles anaven perden la possibilitat de tenir un equip de futbol, motivat sobretot per el descens demogràfic de les diverses poblacions de la zona que parlem, va sorgir l’idea de crear un club de futbol que no fos el d’un poble determinat si no que fos el de diversos pobles alhora. Els municipis grossos de l’entorn ja tenien i tenen els seus propis clubs i centres, tant de diferents esports com d’altres activitats i aficions. Els municipis petits per si sols difícilment poden mantenir, tant econòmicament com humana, una sèrie d’institucions dedicades al lleure. Aquest grup de gent, que va tenir una visió de futur tan escaient, va iniciar ara fa més de deu anys, el camí que els portà a crear el Futbol Base l’Empordanet. Entenc que un dels primers èxits fundacionals va ser trobar un nom tan encertat com Empordanet. Josep Pla anomenava Empordanet al territori en el qual pertanyen aquests pobles. Podríem parlar d’Empordanet com una subcomarca, o millor encara, com un territori on hi ha uns pobles units, humanament i física, per nexes de proximitat, i que l’escola, el mercat
setmanal, i alguns comerços, fan que, al costat de la pròpia història, cultura i coneixences humanes, tot plegat tingui molt en comú i alhora molt de particular, on cada poble és cada poble i la seva gent és la seva gent. El Club Futbol Base l’Empordanet, neix i creix en aquest context. El mateixos colors de la seva samarreta ho testimonien, blau, groc i vermell-granatós, barreja de colors que uneix les tonalitats de les samarretes dels històrics clubs de futbol de Viladamat, Albons i Bellcaire d’Empordà. En la seva etapa inicial els quatre equips que es van poder formar, en les diverses categories de futbol 7- els més petits- i de futbol 11 -els una mica més grans- es va arribar a reunir un total de 50 nanos. Quan dic nanos incloc els dos gèneres ja que, malgrat no tenir un equip de futbol exclusivament femení, moltes han estat les nenes que han jugat en equips de l’Empordanet, barrejades amb nens fins a infantils que és la categoria que la Federació Catalana de Futbol permet que juguin plegats nenes i nens. Amb el pas dels anys han estat un munt els nens que han format part d’aquest futbol base. Aquets nens, i els seus pares, han trobat a l’Empordanet una colla de gent que han sabut fer pinya i entendre el club com el fruit de mancomunar, no només un servei, sinó un esport, un lleure que alhora ha relacionat i unit a molta gent que d’altra manera tant sols es coneixerien de vista i que ara, en moltes ocasions ja es troben a part del futbol, per fer excursions o un berenar amb els nens i els pares de l’equip. Un del trets més característics de l’Empordanet són els seus entrenadors i delegats, que setmana rera setmana,
DESEMBRE 2008
/25
van als diversos camps on toca entrenar o jugar, amb un esperit esportiu i totalment altruista, que transmeten als jugadors i que els pares recolzen amb la seva presència i ànim el dia de partit. Sens dubte, sense els entrenadors que hi ha a l’Empordanet no hi hauria Futbol Base l’Empordanet. Ja fa uns anys s’hi va unir Verges, on, tant la Junta del Futbol com l’Ajuntament, han entès la proposta de l’Empordanet com una aposta de futur, i cedeixen les seves instal·lacions on actualment entrenen i juguen els cadets i juvenils. Un altre tret característic del Futbol Base l’Empordanet, que va ser el primer club de futbol base de les comarques gironines, és el seu escut: de fons, com a club català, la senyera; el triangle amb els colors de la samarreta; una pilota, lògicament, de futbol, i travessant-ho tot una espiga com a símbol de llavor, que de fet és la base de tot, en aquest cas la llavor són els nens i nenes del Futbol Base. Aquesta temporada el futbol base ha arribat a Jafre. El seu Ajuntament i la Junta Directiva del futbol de Jafre, han ofert les instal·lacions perquè un dels equips de L’Empordanet hi entreni i hi jugui. Jafrencs!!, si voleu gaudir de l’il·lusió que hi posen els infantils de l’Empordanet i animar-los, podeu fer-ho els diumenges, cada quinze dies, a dos quarts de dotze... sense oblidar mai que l’esport forma part de la formació dels infants i que hem de saber respectar a l’adversari i també les decisions arbitrals, per contràries que siguin per l’equip. Aquesta és una de les normes fonamentals que té el Club Futbol Base l’Empordanet. Gràcies Jafre i Visca l’Empordanet!! Des de Les Olives-Garrigoles
DESEMBRE 2008
26/ L’última mestra de Jafre Maria Rosa Carrera i Campi
QUAN EN REALITAT VAIG VEURE COM ERA L’ESCOLA PER DINS VA SER EL PRIMER DE SETEMBRE, QUAN VA COMENÇAR EL CURS. EN ENTRAR A L’AULA EM VA SOBTAR VEURE EL MAL ESTAT EN QUÈ ES TROBAVA TANT EL MOBILIARI, COM LES PARETS, EL TERRA, LES FINESTRES...
Després d’un parell d’anys de mestra interina a Puigcerdà, dos de provisionals a Sant Feliu de Guíxols i un a Riudellots de la Selva, em va tocar la primera plaça definitiva a Jafre. Recordo perfectament la primera vegada que vaig venir al poble. Era el 31 de juliol del 1973. La veritat és que havia sentit a parlar molt de Jafre pel meu pare. En Josep Alabau, de molt jove, havia treballat un any de mestre a Puigcerdà, juntament amb el pare. L’amistat que van establir aquest any va durar tota la vida, escrivint-se regularment fins que el meu pare va morir. Vaig venir a «explorar» el meu nou destí des de Girona, a on vivia amb unes amigues, amb les quals compartia pis. Les combinacions amb el cotxe de línia, degut al meu horari escolar, eren molt dolentes, per no dir inexistents. A més, en aquells moments no tenia cotxe ni carnet de conduir. La veritat, és que, al principi, em va caure el món a sobre. Això no és un poble! És una
«aldea!», deien més tard els meus familiars quan em venien a veure. En aquesta primera visita no vaig poder veure l’escola per dins, per circumstàncies de força major... La Sra. Grau, esposa de l’alcalde d’aleshores, anava de part. Per aquest fet, no van poder venir a atendre’m. Hores més tard, va néixer la Marta Grau i Marull, que més endavant va resultar una de les meves alumnes més aplicades. Aquell dia, vaig tenir temps de preguntar on era el pati de l’escola i em van respondre amb tota naturalitat: «A la plaça Major!». El primer trimestre, ho vaig passar malament. Venia de Girona amb l’Antoni, mecànic de la fàbrica Unigsa. Sortíem a les 7 del matí. Al migdia, anava a dinar a l’escola de Verges, fent les mil i una combinacions. A la tarda, tornava a Girona amb el Sr. Juhera, la Dolors Ballesta i la Isabel Ruhí, tots ells mestres, que aprofitaven, com jo, la sortida de l’escola per anar a estudiar al Col·legi Universitari de Girona. Els agraeixo la paciència que van tenir amb mi. Tot això em va fer espavilar per a treure’m el carnet de conduir. Vaig comprar un «127». Quan en realitat vaig veure com era l’escola per dins va ser el primer de setembre, quan va començar el curs. En entrar a l’aula em va sobtar veure el mal estat en què es trobava tant el mobiliari, com les parets, el terra, les finestres... Però el que més em va sorprendre va ser el tipus de lavabo que
hi havia: no tenia suport per asseure’s, era tan sols de peu. Amb tot, amb la col·laboració de la Delegació d’Ensenyament i l’Ajuntament, vam anar arreglant i posant al dia les diverses infraestructures. Quan l’escola es va tancar teníem una aula que feia goig de veure. El pati, que en un principi em va semblar un gran problema, a la llarga, vaig reconèixer que no ho era tant. Alguns alumnes estaven acostumats a anar a buscar l’esmorzar a Can Diego o a Can Feliu. A mi em va servir perquè l’estona de pati em relacionés molt aviat amb la majoria de la gent del poble que passaven per la plaça. L’escola era «Unitària Mixta». En un principi, tenia des de 4 anys fins a segon d’EGB. Més tard, vaig tenir fins a cinquè d’EGB. Dels alumnes, us puc dir amb tota sinceritat que encara els porto tots dins el meu pensament i record. Us recitaria de memòria els seus noms i cognoms, i em veuria amb ànim de fer-vos-en un resum de cada un d’ells. Els recordo especialment preparant les festes tradicionals que celebràvem a l’escola: Nadal, plantada d’arbres, carnaval, etc... Quan vaig començar eren un total de 27. Quan es va tancar l’escola el 31 d’agost de 1988, havíem quedat sis o set alumnes. Després, ha estat per a mi una alegria molt gran tenir com a alumnes a Verges algun fill o filla dels que vaig tenir a Jafre. Durant els quinze anys d’escola a Jafre podria explicar moltes anècdotes. N’explicaré algunes: Veure la mula i el carro d’en Siset Bacaine passar tranquil·lament per la plaça i els nens i nenes pujar damunt el carro amb tota normalitat sense que ningú s’immutés. Veure passar a Mn. Joan Seriñà amb la
DESEMBRE 2008
/27
DESEMBRE 2008
28/ moto, el casc i la sotana, i tota la mainada corrent rere seu per fer-li l’amistat. Haver d’anar a buscar en «Navarrete» (Narcís Navarro) perquè em vigilés la classe un moment, quan sortia un imprevist o havia de parlar per telèfon, donat que a l’escola no n’hi havia. Quan havia d’anar al metge o em posava malalta, donat que en aquell temps no hi havia substitutes, haver de refiar-me de la Pilar Frare, de la Victòria del Molí, o més tard de la Teresa Alabau, perquè guardessin els alumnes. Haver d’anar a demanar una faldilla a l’Ursulina si m’avisaven des de Verges que a la tarda passaria a visitar-nos la Srta. Maria Serra, la inspectora, donat que no volia que les mestres anéssim amb pantalons. Parar-se el tractor i el remolc de les escombraries enmig de la plaça quan era l’hora d’esbarjo dels nens i nenes de l’escola, amb en Sadurní tot rondinant perquè no trobava les deixalles ordenades. En una de les excursions de final de curs que, a més, s’hi apuntava tothom qui volia del poble, vam anar a Manresa i al santuari de Queralt. Allà, ens vam trobar amb un casament i, quan ens vam adonar, teníem tots els nens i nenes fent l’aperitiu de la festa d’aquells nuvis. Tampoc no puc oblidar que aquí a Jafre vaig conèixer en Josep Armengol, amb qui m’hi vaig casar i vam tenir dos fills. Després de casada, sempre més he viscut a Jafre i em sento una més de l’Empordà, sense deixar de recordar la Cerdanya, la meva terra de naixement. Per acabar, haig de dir-vos que, tot i les meves errades, he sentit l’ofici de mestra com una vocació. Tot i les meves limitacions i mancances, mai he deixat d’estimar els meus alumnes, ni a cap company, ni a cap pare ni mare he guardat cap mena de rencor.
DESEMBRE 2008
/29 Jafre amb la lluita contra el càncer Teresa Alabau i Oliveras
“M’ha tocat a mi perquè toca a molta gent”. Aquest és el missatge que hem escoltat i hem vist a la pantalla de televisió aquests darrers dies. Justament és així, ningú, cap de nosaltres està exempt d’haver d’afrontar aquesta malaltia. És per això que els jafrencs ens hem solidaritzat amb aquesta causa, i hem organitzat un sopar benèfic per a poder col·laborar i posar el nostre granet de sorra en aquesta lluita. El dia 18 d’octubre, coincidint amb el dia contra el càncer de mama, en el marc de la vetllada, hem informat per mitjà de fulletons explicatius, maneres d’ajudar a afrontar la malaltia. En arribar al local social, a totes les persones se’ls ha posat un llaç rosa com a símbol de solidaritat. També hem recollit firmes que Catalunya Contra el Càncer ha sol·licitat, mitjançant un manifest amb un decàleg que vol emmarcar com a referència per continuar avançant, amb l’objectiu d’aconseguir que tota la societat tingui una major consciència sobre el
diagnòstic i tractament d’aquest càncer, a fi de reduir la mortalitat i millorar l’atenció de la persona afectada. S’ha recollit un centenar de firmes, cosa molt esperançadora, ja que demostra que estem conscienciats en el problema de la malaltia. Tots els participants han fet les seves aportacions, comprant loteria, o bé posant un donatiu dins la guardiola. Volem agrair moltíssim la vostra aportació i en nom de l’Associació de Catalunya Contra el Càncer us animem a continuar amb aquesta tasca.
DESEMBRE 2008
30/
Les llindes del Mas Pons Èlia Bantí i Alabau
LA LLINDA MÉS ANTIGA DEL MAS PONS ÉS LA QUE ES TROBA A LA PORTA INTERIOR DE LA SALA, FET QUE AJUDA QUE EL SEU ESTAT DE CONSERVACIÓ SIGUI MOLT BO, GAIREBÉ IMPECABLE.
Jafre gaudeix, encara avui en dia, de gran quantitat de llindes, aquests elements que formen part de l’arquitectura familiar, que coronen la porta principal que sovintegem tantes vegades, o la finestra d’una habitació qualsevol, així com també alguns accessos interiors de casa nostra. Aquest fet no és casual ni de poca importància, tenint en compte que aquests elements moltes vegades ens revelen detalls de propietat, construcció o fins i tot coses tan curioses com refranys de l’època, és de justícia que entre tots tinguem constància de la seva presència. Les llindes han vist, han sentit, i ja fa molt temps que estan disposades a explicar-nos coses. Aquesta vegada ens centrem en alguns exemples de les llindes que ofereix
l’arquitectura del Mas Pons en el veïnat de la Salvetat, situat fora del nucli urbà i és un dels masos laics que apareix en el fogatge de 1497. La llinda més antiga de totes elles és la que es troba a la porta interior de la sala, fet que ajuda que el seu estat de conservació sigui molt bo, gairebé impecable. Es tracta d’una pedra calcària de mides estàndards (130X35 cm), on s’hi llegeix la següent inscrip-
ció en llatí: “VSHA·1568·FUIT·FATTA ·PER·ANDREAM PONS” o el que és el mateix, “el 1568 fou feta per Andreu Pons” fent referència al cap de casa que l’havia fet elaborar. Una altra llinda, també interior que encapçala la porta d’una habitació, resulta molt curiosa pel seu contingut: “GREGORI SATLLA PONS CAUSA DE MATRIMONI AGOST 1743 IHS”. El nom que apareix escrit en altres documents es presenta de forma invertida, però cal pensar que es tracta de la mateixa persona. El motiu de la seva execució és, com diu la mateixa, una causa de matrimoni del qual es deixa constància en el llindar de la porta. No deixa de ser un element de benedicció religiosa de la unió matrimonial, ja que el centre compositiu de la peça està ocupat per una creu amb la pertinent inscripció “IHS”, anagrama de la paraula “Jesús”.
Quan una llinda ha d’encapçalar una portalada de grans dimensions ha d’adaptar-se a les formes arquejades que pugui tenir aquesta, com és el cas de la que es troba al Mas Pons. La inscripció que s’hi troba “JOAN SATLLA Y PONS AGOST 1803”, ocupa quatre dels cinc blocs de pedra que formen l’arc, i conserva la mateixa inclinació. En aquest cas el tipus de pedra, calcària del Montgrí, ha fet que malgrat estar a la intempèrie el seu estat de conservació no s’hagi vist afectat pel pas del temps, sens dubte un dels problemes més greus als quals es troben exposades la majoria de llindes del nostre poble.
DESEMBRE 2008
/31
UNA ALTRA LLINDA TAMBÉ INTERIOR QUE ENCAPÇALA LA PORTA D’UNA HABITACIÓ, RESULTA MOLT CURIOSA PEL SEU CONTINGUT “GREGORI SATLLA PONS CAUSA DE MATRIMONI AGOST 1743 IHS”
DESEMBRE 2008
32/
Entrevista a...
Carmeta Matas Maria Rosa Carrera i Campi
QUAN LA CARMETA TENIA TAN SOLS TRES ANYS, SE LI VA MORIR LA MARE, A L’EDAT DE VINT-I-CINC ANYS, ESSENT DE LES PRIMERES PERSONES ENTERRADES EN EL NOU CEMENTIRI MUNICIPAL DE JAFRE.
La Carme Pagès i Teixidor va néixer a Cal Boix de Jafre el 22 de maig de 1915. El seu pare era en Francesc Pagès i Palomeras, que s’havia casat en primeres núpcies amb la Siseta Teixidor i Vila, amb qui va tenir tres fills, el segon dels quals va ser la Carmeta. Els altres dos germans van ser la Francesca, que era la gran, i el petit, en Pere. Quan la Carmeta tenia tan sols tres anys, se li va morir la mare, a l’edat de vint-i-cinc anys, essent de les primeres persones enterrades en el nou cementiri municipal de Jafre. El seu pare es va tornar a casar amb la dida del seu germà petit. Aquesta dona es deia Pepa i venia de Foixà. Havia quedat vídua, amb un fill de tan sols un any, en Joan. El nou matrimoni, amb els fills d’ambdues bandes van anar a viure a Can Feliu de la carretera, donat que hi havia algun problema amb l’àvia paterna, la Carmeta, que a més, havia estat la padrina de la nostra entrevistada. Per aquest motiu, la nostra Carmeta anava a dormir cada dia amb la seva padrina, haventhi sempre amb ella una estimació especial. Del nou matrimoni entre el seu pare i la seva madrastra en va venir un fill, de nom Josep, que va morir molt aviat. Més tard, va venir la Siseta, que encara viu a Torroella de Montgrí, la Maria que viu a Perelada i la Manolita que va viure fins fa poc a Les Olives i ara es troba a Ventalló. La nostra Carmeta s’hagué d’ocupar també de les seves germanes més petites, fruit del nou matrimoni: els hi rentava la roba al safareig municipal i les arreglava.
Sempre van viure a Can Feliu? No. Més tard, tots plegats vam anar a viure al Mas d’en Met Tià (Can Canals). El pare feia de pagès i la madrastra de mestressa de casa que, a més, s’ocupava de l’aviram. A mi em feien anar a engegar els ànecs cap a Les Planes. Tenia uns deu anys. Passava molta por perquè temia que m’agafés «l’home de la bengala». Un dia que plovia molt, jo i els ànecs vam anar a aixoplugar-nos a la barraca que la família tenia a Les Planes. Vaig quedar ben molla. Em vaig treure la roba i la vaig fer assecar damunt d’una garbera abans de tornar a casa, perquè temia que la madrastra m’escridassés. Una altra vegada, anant a rentar, vaig caure al Reg del Molí. Va anar d’un trist que no m’ofegués.
pel fet de no assistir-hi. Amb tot, després tenia molta feina a casa. Més tard, vaig anar a treballar a Begur, a casa del metge del poble. Hi vaig estar també molt bé. Fins i tot, podia anar a ballar, a la platja..., hi vaig disfrutar molt. Però aviat vaig haver de canviar de feina, anant a Torroella, a casa del sastre Frou. Una cosa divertida que vaig haver de fer en aquesta casa va ser fer d’espia del noi del sastre, perquè s’havia posat a festejar amb una noia que no era de l’agrat de la família. Tot i així, es van casar, però aquest noi va morir a la Guerra Civil. Després d’aquesta estada a Torroella, vaig tornar a casa, però per poc temps, donat que vaig trobar feina a La Bisbal. Allà vaig fer de cuinera i una mica de tot.
I què hi deia la padrina? La padrina va morir quan jo tenia dotze anys. Era l’any de la meva Comunió Solemne. Anava amb un vestit rosa molt bonic que em va fer Dña. Mercedes, la majordoma de mossèn Joan Jordi, molt amiga de la madrastra.
Sempre va treballar en els pobles veïns? No. Més tard vaig anar a Barcelona, a casa del Sr. Bech i la Sra. Consuelo. Ell era professor i fill de Fontanilles. Ella era filla de Les Serres de Torroella. Però el pare em necessitava per ajudar a casa i vaig haver de tornar a Jafre. Al cap de poc temps, vaig tornar a Barcelona a casa del Sr. Juanito i la Sra. Juanita. Feia de criada, però, a canvi de no cobrar tant, vaig anar a aprendre el «Corte i Confecció Sistema Martí». També m’ho vaig passar molt bé.
Va anar molt a l’escola? Hi vaig anar molt poc. Tampoc vaig poder jugar gaire. Havia d’anar a servir a diversos llocs. Primer vaig anar a Can Niceto de la Torre, a l’Escala. Els diumenges anàvem a missa a l’Església de l’Escala amb tartana. La mestressa aprofitava per fer la compra i a mi, en aquesta casa, no em va faltar mai res. El meu pare, però, va venir a buscar-me, perquè des de l’escola de Jafre em reclamàven
Què va fer durant la Guerra Civil? Encara em trobava a Barcelona, però en esclatar la Guerra vaig tornar a Jafre. Vaig anar a viure a
DESEMBRE 2008
/33
casa de l’àvia materna, a Can Rajoler. Aquí, amb els estudis que havia fet a Barcelona, em vaig posar a ensenyar a cosir i feia de modista. Els dies de festa anàvem a ballar a Can Boira. El que va ser després el meu marit, en Lluís Teixidor i Pagès de Can Matas, em va demanar per sortir o festejar junts. Ho vaig demanar al pare i em va dir que sí, perquè era molt bon noi. Vam festejar quatre anys, perquè en Lluís va haver d’anar «al front». Allà es va trobar amb en Fino de Can Frare, en Sidro de can Norat i un noi de Les Olives del Mas dels Frares. Quan en Lluís era «al front» ens escrivíem molt. Com s’ho va passar en Lluís a la Guerra? Tot d’una, vaig deixar de rebre les seves cartes. Estava molt preocupada, perquè em pensava el pitjor. Però, resultava que ell s’havia escapat del «front» de l’Aragó. Va atravessar l’Ebre i el van ferir d’un costat. Però va poder tornar a Jafre, amagant-se a casa seva. En un principi, per por, la seva família no m’ho volia dir. Després m’ho van fer saber i anava a festejar a casa seva. Què va fer acabada la Guerra Civil? Ens vam casar a Jafre. A les 4 del matí del dia de Sant Joan de l’any 1939. Un dels testimonis era en Xico de Ca l’Àngel, molt amic del meu marit, i que ens va ajudar moltíssim més tard. Encara recordo que ens va regalar un marc per posar fotografies. Com van celebrar el casament?
DESEMBRE 2008
34/
Ens va casar Mn. Joan Suriñach. Vam fer un esmorzar familiar a Can Matas. Però no vam poder anar de viatge de noces perquè no hi havia diners i tan sols feia dos mesos que havia acabat la Guerra. I després de casats? Vam viure a Can Matas amb els sogres i quatre germans del meu marit. Ell treballava a la bòbila i jo, a casa, cosint i apedaçant llençols. Vam tenir dos fills, en Martí i la Pilar, ambdós nascuts a Jafre. Van anar a l’escola del poble i van celebrar les comunions a la Parròquia. El noi va estar molt malalt, havent d’estar ingressat uns tres anys a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona. Jo cada setmana l’anava a veure i li portava la roba neta. Després de l’Hospital i retornat a casa, el va acabar de guarir el metge de Sant Jordi, que es deia el Sr. Joanet. Li estaré sempre agraïda. Per recuperar l’escola perduda, el meu fill anava a classes particulars amb el Sr. Anguila. Com és que tots vau anar a viure a Barcelona més tard? El meu fill va trobar feina a Barcelona, a l’editorial Vergara. Estava tip de trobar-se sol i d’anar a la fonda. Per això vam prendre la determinació d’estar tots junts. Gràcies al meu fill, el meu marit va trobar feina en els magatzems del Cercle de Lectors. A més, amb els diners que feia de la venda de cartrons es treia un sobresou. La noia va treballar a «Pedrerol i Bofill», una casa de confecció del
carrer Paris. Jo cosia a casa, fent roba per mainada per una altra botiga de confecció. Els diumenges anàvem a missa a l’Hospital de Sant Pau o a la Catedral. A la sortida, a la plaça de la Catedral, hi havia sardanes, compràvem un pollastre a l’ast i un tortell i anàvem a dinar a casa. Qui es va quedar a la casa de Jafre? Quan vam marxar a Barcelona van venir a viure-hi en Jepet i la Carmeta Siana, amb els tres fills, donat que vivien en una casa molt petita. Quan nosaltres veníem a Jafre ens posàvem al pis de dalt, que anàvem arreglant a poc a poc. Ells vivien a baix i hi havia lloc per a tots. En Jepet i la Carmeta cuidaven també el nostre hort. Sempre quan tornàvem a Barcelona marxàvem carregats de verdures. Quan en Lluís, el meu marit, es va jubilar, vam tornar a Jafre. En Martí segueix a Barcelona i la Pilar viu al pis de dalt de Can Matas. Vau sortir molt un cop jubilats? Sí. Ho vam aprofitar. Amb el meu marit fèiem excursions a Mallorca i altres viatges organitzats pel Casal de Jubilats de Barcelona. I ara, ja vídua, com passa el temps? M’agrada molt fer ganxet, flors de mitja, passejar, jugar a cartes amb les amigues. Sóc molt devota de santa Llúcia; d’aquí que he preparat un ram de flors de mitja per posar a l’altar de santa Llúcia
de la Parròquia. També m’agrada molt cuinar. D’altra banda, encara passo temporades a Barcelona amb el meu fill. Heu dit que us agrada la cuina, se’n recorda de com es feia el «relleno» de l’Empordà? Sí, i tant! Es feien servir les pomes anomenades «gitanes», ben netes. En primer lloc, es torrava força sucre a la cassola amb un raig d’anís. Quan el sucre era ben torradet, hi posava les pomes, afegint-hi aigua perquè quedéssin cuites, juntament amb una pela de llimona i un canó de canyella. Dins les pomes s’hi podia posar, o no, carn de la botifarra dolça. Una picada ben fina d’ametlla la tirava al cim de les pomes, fins que aquestes quedàven ben cuites i caramelitzades. Per acabar, vull agrair l’amabilitat i disponibilitat que la Carmeta ha mostrat en tot moment a l’hora de portar a terme aquesta llarga conversa. Ha estat un plaer per a mi poder sentir i escriure les vivències d’una persona de noranta-tres anys amb una claredat i serenor immillorables. També vull ressaltar que encara té cura de la casa on viu, amb un ordre i polidesa fora del comú. Se sent molt cofoia dels seus quatre néts i els tres besnéts. Segueix essent una gran mestressa de casa. Per molts anys pogueu continuar així, Carmeta! «Que Déu ens conservi la vida per molts anys», em respon quan ens acomiadem.
DESEMBRE 2008
/35 85 anys de les escoles de Jafre Josep Alabau i Coloma
Fa 85 anys que s’iniciaren les obres de construcció de les Escoles de Jafre. Veiem, primerament, com eren els edificis escolars del nostre poble fins aquell moment. La Llei General d’Instrucció Pública, coneguda com a Llei Moyano promulgada el 9 de setembre del 1857 obliga l’escolarització dels 6 als 9 anys i tracta també, per primera vegada, dels centres escolars i especifica que l’Estat ajudarà als pobles si volen construir centres escolars. Els que hi havia fins aquest moment eren tots habilitats per aquest ús. La primera referència documental de la ubicació de l’Escola de Jafre és la que l’Ajuntament demana al Bisbat de Girona, el dia 23 de gener del 1872 que es pugui utilitzar la casa de l’ermità de la Font Santa per escola i habitatge del mestre. El dia 10 de febrer el Bisbat contesta afirmativament a condició de que paguin 30 pessetes anuals a l’obra del santuari. Amb el pas del temps es veié que aquest local no reunia condicions i l’Ajuntament cedeix la sala del ball, situada en l’actual c/ de la
Creu, núm. 17, fins que es trobés un local més adequat. Aquest fou la casa situada en l’actual c/ Major, 38, propietat de Narcís Rocas i Vidal. La casa era nova i era coneguda com la Casa Nova d’en Tomaset. Era un lloc bo, però el 6 de desembre de 1908 l’amo reclama la casa i es deixa lliure el proper dia 1 de gener. El Sr. Josep Satlle i Hugas, secretari de l’Ajuntament ofereix a la corporació municipal, per si la vol llogar per Escola de nens i sala municipal, la casa que ha construït, situada en el c/ Major, núm. 7, que coneixem actualment com el Forn d’en Diego. Les actes municipals de l’època ens presenten partides destinades a pintar l’Escola, la casa del Mestre, i l’Ajuntament. L’arrendament comença el dia 1 de gener del 1909 i el preu és de 150 ptes. anuals. El dia 26 d’octubre del 1910 l’Inspector Sr. Manuel Ibars després de visitar les escoles reuneix l’Ajuntament i la corresponent acta de la reunió diu: “La escuela de niños tiene buen local y el material escolar se va renovando. La otra escuela se halla insta-
lada en local muy deficiente”. Cercant informació de l’Escola de les nenes he trobat que estava ubicada en l’antic Mas Castelló, avui c/ Major, núm. 39, casa coneguda com a Ca l’Àngel. L’aula era en el primer pis i tenia el balcó que hi ha sobre la porta dovellada que conté l’escut de la familia Castelló. No era un bon lloc per escola. El propietari era el Sr. Carles Esteve de Rich. La vengué a l’any 1913 a Àngel Ribas que l’adquirí per habitatge familiar, cosa que obligà a cercar un nou local per l’Escola. A l’any 1914 l’Ajuntament lloga per ubicar-hi l’Escola de nenes la casa de Can Pou, situada al c/ Carles Esteve de Rich, núm. 33, cantonada amb el c/ Major. La casa era nova i la sala del primer pis espaiosa. Era un bon edifici. A l’any 1918, els contractes d’arrendament de les Escoles s’han modificat i l’Ajuntament passa a pagar 190 pessetes anuals per l’arrendament de l’Escola de nens i 100 pel de nenes. El Sr. Josep Carbó necessita la casa per viure-hi i segons l’acta municipal del 20 de juny del 1920 dóna comiat a l’Ajuntament
DESEMBRE 2008
36/
i es tenia de deixar lliure l’Escola de nenes en un plaç de sis mesos. No es troba lloc en cap casa del poble i per aquest motiu la superioritat clausura l’Escola de nenes fins a tenir local. L’acta municipal del 8 de febrer del 1921 és important: “Visto que este pueblo carece de locales públicos, tanto casas-escuelas como casa consistorial y local para juzgado municipal, siendo imprescindible la instalación de ambos edificios por carecer la localidad de locales apropiados, máxime cuando por falta de éstos tiene que estar cerrada la Escuela Nacional de niñas; y resultando que el solar denominado “Era del Castell” es considerado como del común de vecinos y dicho solar seria de capacidad más que suficiente para instalar las casasescuelas de ambos sexos, salón Consistorial y local para el Juzgado Municipal”. Aquest és el primer intent que fa el municipi per lograr unes Escoles noves. He indagat per saber on era l’Era del Castell i resulta que és la mateixa plaça del Castell actual, ara molt ben acondicionada, en aquell temps era el lloc a on batien les famílies del centre del poble que no tenien era pròpia. L’Ajuntament no podia acreditar, amb documentació a la mà, que en fos la propietària i per a tal efecte publicà els corresponents edictes a fi de poder demostrar-ne la propietat. Mentres estaven amb aquest treball, van assevantar-se que estava a la venda una casa que podia ser millor que l’anterior solar. L’acord municipal del dia 19 d’abril del 1921 diu: “Habiendo llegado del Alcalde Julián Martí Joher, que los herederos de Gerónimo Cortada querían vender la casa núm. 1 de la plaza de la Constitución de este pueblo y a su parecer dicha casa tiene cabida más que suficiente para instalar las escuelas nacionales-habitaciones para los maestros, salón consistorial y local para el Juzgado Municipal y teniendo este Ayuntamiento acordado y presupuestado una cantidad para la instalación de ambos edificios: propone al Ayuntamiento se sirva acordar que sin pérdida de momento se delegue al síndico de la Corporación para
que en nombre de la misma se persone en Barcelona y gestione la compra de dicha casa”. Formaven l’Ajuntament Julià Martí (Alcalde), Martí Terrats (Síndic), Pompeyo Roura (Regidor) i Benito Pagès (Regidor) i el secretari era en Benet Mustera. Aquests jafrencs es proposaven portar a terme una obra important per a la població, més tenint present que molts pocs pobles gaudien d’edificis escolars construïts expressament per a tal fi. El Síndic Martí Terrats es traslladà a Barcelona per gestionar la compra de la casa. El dia 23 d’agost de 1921 cobra 42,30 pessetes per les despeses. Tot anava molt depressa ja que el 15 de setembre s’aprova per la corporació municipal la quantitat de 5.000 pesstes per pagar la compra de la casa. “ (…) del presupuesto de gastor figura la cantidad de cinco mil pesetas para construir la casa Consistorial y escuelas de este pueblo de nueva planta y considerando aparte de los muchos gastos que ocasionará y de los muchos trabajos de prestación personal para los consiguientes acarreos de materiales, hay por mucho tiempo para poder dar clase en las nuevas, por falta de locales a propósito para ello ya que desde el 1º de enero último por esta circunstacia está cerrada dicha Escuela de niñas y entendiendo que esto no puede continuar, se habían hecho las gestiones necesarias con los herederos de Gerónimo Cortada a fin que vendiera al municipio la casa nº 1 de la Plaza por considerarse con capacidad suficiente e higiénica para instalar en ella las dependencias escolares (…) entendiendo esta Presidencia que resultaria más ventajoso para el común de vecinos comprar la casa mencionada por el precio de cinco mil pesetas y facultar al Alcalde, al Síndico y al secretario de este Ayuntamiento para que en su nombre y representación de la Corporación Municipal firmen la consiguiente escritura de compra-venda”. El 28 d’octubre de 1921 es signa l’escriptura a favor de l’Ajuntament Constitucional de Jafre de la casa nº 1 de la Plaça de la Constitució. Per part de l’Ajuntament ho fan l’Alcalde Julià Martí i Joher, el Síndic Martí Terrats i Masó i el Secretari Benet Mustera
i Guardia. El notari és Jaume Genover de Girona. La compra segons l’escriptura: “Toda aquella casa compuesta de bajos y dos pisos sita en el pueblo de Jafre en la calle Mayor que a la vez sirve de plaza pública, señalada de número 1, una medida superficial no consta, lindante al Oeste frente con dicha calle Mayor o Plaza, a la izquierda entrando Norte con Martín Almar y un cadé, al fondo Este con Pedro Alabau y a la derecha, Sur, con la calle Oriente”. L’acta de la sessió municipal del dia 1 de novembre ofereix una nota curiosa. Es veu que en tot temps i en tots els llocs la picaresca porta a pensar-se-les totes: “que a fin de ahorrar gastos para el municipio, en la escritura de compra, solamente se consigna que se compró por dos mil quinientas pesetas”. El projecte va continuar el seu curs i calia veure com el municipi sense ajuda de cap altre estament superior podia portar a terme l’obra amb els seus cabals i l’aportació personal dels veïns. El 27 de maig redacta l’Ajuntament el plec de condicions per a la construcció del nou edifici, la subhasta tindrà lloc el dia 29 de juny a les onze hores. L’acta municipal del 3 de juliol de 1923 diu: “La subasta verificada el dia 29 de junio fue adjudicada la obra al postor D. Miquel Amer Clotas”. Bé, ja tenim un altre pas donat a fi de portar a terme l’edificació. Sabem la persona que ha de portar a terme l’obra, però no sabem l’import ni qui ha efectuat el projecte (si és que se’n va fer), ni el dia que començaren les obres d’enderrocament de la casa que tenia dues vivendes: cal Flequer i ca l’Amulet. El dia 28 d’octubre l’Ajuntament ven a Pere Brusi de Verges una biga procedent de l’enderrocament de la casa on s’han de construir les Escoles pel preu de 30 pessetes i el 4 de novembre s’acorda donar al paleta Miquel Amer, constructor de l’obra tota la fusta que no serveixi per a l’obra nova. El dia 29 de gener del 1924 es posa a subhasta tota la pedra que ha sobrat de la construcció de les Escoles, cosa que vol dir que l’obra exterior estava molt avançada.
El millor postor fou Miquel Amer i l’adquirí per 450 ptes. El dia 17 de febrer una altra suhasta adjudica a Josep Vila i Testart 150 teules pel preu de 26,90 ptes. Es paga també en aquest dia a Jeronim Vidal 225 ptes per 128 quintars de calç. Per construir les comunes de les Escoles i un petit terrat i comunes pels dos habitatges han de pactar amb el veí de l’Est, Pere Alabau, per poder carregar a la paret d’aquest. Un document privat dóna fe com es va resoldre el problema d’una manera favorable per a les dues parts. El dia 9 de novembre es col.loquen sifons a les comunes de les escoles, així com unes vidrieres a les portes de les aules escolars a fi de tenir més llum. L’edifici consta de baixos i dos pisos. La façana dóna a la Plaça. A la part baixa d’aquesta trobem en el sector Sud, l’escola de nens amb dues finestres i després la porta de l’aula. La porta que es troba al mig de l’edifici té una finestra a cada costat, segueix la porta d’accés a l’Escola de les nenes seguida de dues finestres. La façana del primer pis i segon són totalment idèntiques combinant un balcó a la part central de l’edifici amb la part central dels habitatges i sis finestres a tot el pis. Els balcons laterals del segon pis no tingueren barana fins fa poc. La porta central donava accés a una entrada, al front quedava el local de les oficines del Jutjat, a l’esquerra Correus i a la dreta l’escala. Al primer pis trobem a mà dreta l’habitatge del mestre, a mà esquerra el de la mestra, enfront una comuna, un passadís paral.lel a l’escala conduia a les oficines municipals i l’escala que portava al segon pis. En aquest pis només estava ben arranjat el local central situat sobre l’Ajuntament que servia pel Sindicat. Sobre cada habitatge hi havia una sala. Com ja s’ha dit, l’obra es portà a terme sense cap mena de col.laboració ni tècnica ni econòmica ni de supervisió de les autoritats provincials d’ensenyament, cosa que lamenta l’Inspector, a l’indicar la falta de pati de joc necessari per a poder portar a terme la gimnàstica, que l’havien de practicar a la plaça. Tots els alumnes de Jafre
hem jugat a la Plaça sense cap problema greu ja que era una cosa totalment assolida i normal sentir durant el joc: “no val que passa un carro!, una dona, una vaca…” i tot el joc es parava fins que havia passat. A pesar de tot, podem dir que les escoles eren una gran joia pel poble. La gran façana donava un nou caire a la plaça i al poble. S’havia acabat, d’una vegada i per sempre, cercar local, pagar arrendament, tenir les nenes sense col.legi… A l’any 1927 es porten a terme obres a l’Escola de nenes a fi de solucionar les humitats que era el gran problema de l’aula. De totes maneres l’Inspector Sr. Junquera el dia 20 de juny de l’any 1933 diu que la millor solució per les humitats seria construir unes escoles noves en un altre lloc ja que l’Estat pagaria l’obra. El consistori, de mala gana, demana la subvenció corresponent, però la petició no fou atesa. Quasi tot el poble tenia manca d’aigua i calia anar a la font a buscar-ne. Per solucionar aquest problema a les Escoles a l’any 1948 es construí un pou en el sector est de l’Escola dels nens. El 14 de gener de 1959 l’Inspector Sr. Mestres explica com l’Escola de nens ha millorat amb les noves finestres a la paret sud, cosa que fa que quedi tota l’aula ben il.luminada, però a la vegada, lamenta la falta de llum i la humitat existent a l’Escola de nenes i a tal efecte proposa: “(…) la construcción de un tabique que por la parte norte del edificio que aisle la humedad”. Després d’estudiar-ho els tècnics aconsellaven no fer-ho ja que no ho veien clar. A l’any 1960 es millora, dintre el possible, l’Escola de nenes. La porta es traslladà al lloc on hi havia la finestra més al nord de l’edifici, l’antiga porta quedà convertida en finestra, en la part central s’obrí una gran finestra. L’aula tingué més llum. La façana deixà de tenir la visió unitària que havia tingut fins aquest moment. En aquest temps la casa del mestre va tenir importants modificacions. Es cobrí el pati del sector est i s’hi obrà una cuina. El menjador s’engrandí amb l’espai que ocupava l’antiga cuina. Totes dues estances quedaren ben il.luminades amb finestres al sud. Fins aquest moment
DESEMBRE 2008
/37
no hi havia cap obertura en la façana sud. Es remodelaren, també, els banys dels dos habitatges. Al disposar d’aigua corrent tot el poble al 1960, molts carrers i cases presentaren un canvi ornamental floral. L’edifici de les Escoles no podia ser menys, rosers s’enfilaven per les parets de la façana de la plaça donant una visió nova de l’edifici. Al traslladar els alumnes dels últims cursos a l’Escola Comarcal de Verges els que quedaren a Jafre ocupaven l’Escola dels nens i s’arranjaren els sanitaris i l’aula en general. La de les nenes es destinà a Consultori Mèdic desprès de la remodelació pertinent. Al clausurar-se definitivament l’Escola, l’aula fou destinada a sala municipal polivalent. La major part de l’edifici s’ha restaurat a finals del Segle XX. L’antiga entrada, Jutjat….s’han convertit en una espaiosa entrada, escala ampla i ascensor. Les estances destinades als mestres ara són oficines municipals després d’una obra important de remodelació no finalitzada del tot. El segon pis també ha sofert modificacions. Aquí hi trobem una gran sala polivalent. L’edifici conserva la façana original, però el dia que s’acabi la remodelació total de l’interior, Jafre tindrà una Casa de la Vila nova i espaiosa amb 85 anys d’història.
DESEMBRE 2008
38/
La família, una bona nova Mn. Joan Planellas
Nadal és el misteri de la tendresa de Déu, manifestat en el naixement del seu Fill Jesús en el si d’una família, com tots nosaltres. D’aquí que la festa del diumenge després de Nadal la dediquem cada any a la família de Jesús que, per als cristians, és presentada com a model de tota família. Tots reconeixem que l’experiència familiar que hem rebut de petits marca la vida de tot ésser humà. Amb tot, aquests últims temps, la família ha estat objecte d’un ampli debat, aplicant-se el concepte de família a altres realitats que esdevenen noves i divergents al seu concepte secular. En el respecte a altres comportaments i voluntats en una societat democràtica, aquestes noves realitats no poden implicar una devaluació del concepte de família, perquè del contrari és tota la societat la que hi perdrà. Per aquest motiu, m’atreveixo a escriure una mena de decàleg familiar convençut que la família continua essent per al món d’avui una Bona Nova. • La família, comunitat d’amor. Hi ha molts tipus de comunitats: esportives, culturals, religioses, gastronòmiques, de veïns... La comunitat familiar està fundada en un compromís d’amor mutu, sense fissures, perdurable en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia, tot al llarg de la vida. Una comunió de vida i d’amor tan forta que, per aquells que se senten cristians, hauria d’ésser -fins i tot- el reflex de l’amor de Déu per nosaltres. • La família, comunitat creadora i fecunda. Fecunda i creadora en l’amor mateix dels esposos, i significativament fecunda en el fruit del seu amor que són els fills. «Creixeu i multipliqueu-vos», llegim en el llibre del Gènesi. Paper fonamental de la família, juntament amb el de mantenir la comunió de vida i d’amor. Font de felicitat i de gràcia. • La família, comunitat educadora. On
•
•
•
•
hom aprèn a estimar, a sacrificar-se pels altres, escola de valors, hàbits i actituds fonamentals. Caliu on creixen els fills, atents al que fan els pares. Educadora dels valors humans, socials i religiosos. Lloc on descobrir l’altre. Escola de generositat. La família, escola de valors morals. És en el si de la família on l’infant fa l’aprenentatge del bé i del mal, on neix i creix la seva consciència moral, tot mirant i imitant el comportament dels seus pares. És la terra adobada on floreix l’honradesa, l’amor al treball, l’atenció als necessitats, el perdó, la generositat... Per als cristians és també la primera escola de fe, on els infants aprenen a experimentar la presència de Déu i a conèixer els ensenyaments de Jesús, en qui es pot confiar per damunt de tot. La família, escola d’esforç i d’esperit de sacrifici. És el lloc on hom aprèn a renunciar, a esforçar-se i a sacrificar-se per aconseguir uns ideals nobles. És el lloc on es comprèn que la fredor, la tebiesa i la mediocritat desvaloritzen les nostres accions. A la família s’aprèn que en cada acte i en tota paraula hom hi ha d’esmerçar tota la força del cos i de l’esperit. La família, escola de treball. Abans, fins i tot s’hi aprenia l’ofici dels pares. Avui s’hi ha de trobar el caliu i l’estímul per a treballar, per a entendre la seva dignitat, per estimar-lo. És el lloc que s’aprèn a comprendre allò de sant Pau quan diu: «Qui no vulgui treballar que no mengi». Alhora, també, la família és el lloc de repòs i de gaudi conjunt després del treball. La família, escola d’honestedat. No aprendrà el fill les mateixes actituds si viu al costat d’una persona pessimista que esperançada, honesta i generosa que egoista, treballadora que despreo-
cupada, afectuosa que freda, delicada que grollera, creient que agnòstica... Els fills han d’aprendre dels pares que ser honest és més valuós que tenir diners. És això el que assimilen els fills i no pas els sermons, perquè avui, més que mai, el nostre comportament parla tan fort, que no deixa sentir el que diem. • La família, lloc de diàleg. Entre els esposos, entre els pares i els fills, amb els avis... Taula parada on el pa de la paraula també és important. Perquè la família no és simplement una fonda que tan sols serveix per menjar i dormir. És el primer lloc on s’aprèn a escoltar l’altre i és l’estança on es formen, en un clima de respecte i atenció, els criteris per a l’actuar. • La família, llar oberta. Oberta, en primer lloc, a la mateixa família, que hi troba el caliu de l’amor, tan necessari per a viure. Oberta també, als qui, necessitats, truquen a la porta. Acollidora, conscient que només es té de veritat el que es dóna. És el lloc on s’aprèn que el pobre més pobre sempre demana engrunes d’amor i de tendresa més que pa i diners. • La família, model de vida. Abans la gent escoltava els mestres, però avui s’escolten més els testimonis; d’aquí que millor que els testimonis siguin també mestres. A la família s’aprèn que tan sols es transmet allò que es viu i tan sols allò que es viu es pot transmetre. El model de vida viscut a la família esdevé determinant de cara el futur. Els infants i els joves necessiten constatar experiències i models viscuts de famílies reeixides, unides, que s’estimen, que lluiten i tiren endavant, tot i les febleses que sempre s’hi mostren. Per totes aquestes coses, crec que la família continua essent una Bona Nova en el món d’avui.
/39
DESEMBRE 2008
Receptes de Cuina Teresa Alabau i Oliveras
Llenguado Menière
Josep Salas
Ingredients: Llenguado, farina, sal, oli, llimona, julivert i margarina. Preparació: Primer es neteja el llenguado tallant les espines laterals i traient la pell de tots dos costats. Un cop net, s’hi posa un pols de sal, es passa per la farina i es fregeix a la paella amb oli. Quan ja està ben doradet, es treu i en l’oli que ens ha quedat a la paella, hi posem dues cullerades de margarina, el suc de mitja llimona i el julivert picat. Aquesta salseta ben calenta es posa per sobre del llenguado i ja està a punt per menjar. Bon profit!
Tiramissú
Maria Rosa Marcó Ingredients: Pa de pessic, una terrina de formatge mascarpone, mig litre de nata, 3 cullerades soperes de sucre, cacau en pols, 20 centilitres de cafè, 1 raig de licor Tia Maria Preparació: Primer s’ha de muntar la nata. A continuació s’hi barreja el formatge mascarpone i el sucre i es treballa una mica amb el “minipimer”. El pa de pessic es posa al cim d’una plata i amb una cullera es va mullant amb el cafè i el licor (tot junt). Pel damunt s’hi posa el preparat de la nata i el mascarpone i s’hi afegeix un polsim de cacau. Es repeteix el mateix procediment amb l’altre tros de pa de pessic i s’acaba cobrint amb nata i cacau en pols.
Imatges pel record...