Page 1

El Pedr贸 Revista de Jafre | N煤mero 7 | desembre 2013 - gener 2014


El Pedró CONTINGUTS>>

03 SALUTACI SALUTACIÓ | FETS DESTACATS: 04 CAGATIÓ i PATGE REIAL | 05 CAVALCADA DE REIS | 06 OFRENE OFRENES A SANT SEBASTIÀ i CARNAVAL | 07 HOMENATGE A LA GENT GRAN| 08 FESTA PATRO PATRONAL DE “LA JAFRENCA” | 9 CATIFA DE CORPUS | 10 REVETLLA DE SANT | 11 CASAL D’ESTIU | 12-13 V FIRA DE JAFRE | 14-15 DONACIÓ DE SANG i FESTA DE SETEMBRE |16-17 |1 FESTA MAJOR DE SANT MARTÍ | 18 DIUMENGE SOLIDARI | 19 ESCUT DE JAFRE JAFR | 20-22 RELLEU A LA U.E. JAFRE | 23 FAMÍLIA TARRÉS CARRERAS | 2425 MOTS PER PERDUTS | 26-28 MÚSICS DE JAFRE | 29 RECONEIXEMENT A L’EXCEL·LÈNCIA | 30-36 FA 9 948 ANYS | 37-39 QUATRE LLINDES AMB OFICI | 39-41 MEMÒRIES D’EN PAULÍ POCH | 42-45 IMATGES PEL RECORD | 46-47 ENTREVISTA A: MARTINET DE GRAU | 48-49 NADAL, EN L’ANY DE LA FE | 50-51 RECEPTES DE CUINA | CAN MARTÍ G 52 IMATGES PEL RECORD re revistadejafre@gmail.com Equip redactor: Josep Alabau, Teresa Alabau, Èlia Bantí, Maria Rosa Carrera i Xavier Vila Eq Fo Fotografies: Maria Mercè Alabau, Sebastià Alabau, Teresa Alabau, Irene Antolín, Josep Mª Armengol, Èlia Bantí, Elvira Bonany, Maria Teresa Creus, Pilar Feliu, Carme Oliveras, Jo Bàrbara Prochazka, Josep Roura i Xavier Vila. B Edita: Ajuntament de Jafre amb la col·laboració de l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” Ed Dipòsit Legal: GI-1485/2007 Di Disseny i impressió: Impremta Pagès - Anglès Di L’Ajuntament de Jafre i l’Associació Sociocultural “La Jafrenca” no es fan responsables del contingut d’aquells L’A articles i notes signades per particulars o col·lectius que hi col·laboren. ar Amb el suport de:: A


/03

DESEMBRE 2013

Salutació

Benvolguts jafrencs, Aquest any passat ha estat el sisè any de la crisi. Tenim una societat cada vegada més esgotada i cansada d’esforçar-se per fer front a aquesta situació. Moltes persones i fins i tot famílies senceres ja no poden comptar amb la xarxa de salvaguarda que significa el subsidi d’atur, els ajuts,... Malgrat això la solidaritat i la família resten encara ara, com els últims baluards davant el naufragi total i absolut. La nostra comunitat, el poble de Jafre, no ha estat aliena a aquest mal. Tots coneixem situacions properes que ens colpeixen. No sabeu com desitjo el dia que quan arribi el moment d’escriure aquesta salutació, jo o qui sigui que l’hagi d’escriure, pugui dir: s’ha acabat la crisi, la gent troba feina, les empreses treballen, creixen, hi ha noves oportunitats pels joves,... Espero que ho puguem veure ben aviat. I encara desitjo més que com a societat puguem trobar els mecanismes per no tornar a caure-hi, els mecanismes d’un creixement sostenible. Per l’any 2014, s’ha acabat de fer públic l’acord de la majoria de forces polítiques representades al Parlament de proposar al poble de Catalunya un referèndum o consulta per preguntar quin volem que sigui el nostre esdevenidor. És a dir, per exercir el dret a decidir. A més es dóna la casualitat que la data prevista, el dia 9 de novembre és precisament el dia de la Festa de Sant Martí de Jafre. Quan tingueu a mans aquesta revista, el Ple de l’Ajuntament haurà aprovat, interpretant el sentiment de la gent de Jafre, una declaració institucional de suport a aquesta iniciativa. Veritablement els temps són incerts. No sabem com s’acabarà desenvolupant tot plegat. Del que sí estic segur, és que malgrat tot, continuarem expressant els nostres pensaments en llibertat i respecte als altres, fins i tot als que pensen just el contrari del que pensem. Com sempre hem fet. Com sempre farem. L’incendi del dia de Sant Martí ens va sorprendre. Després de dies de vent i tramuntana, es va declarar un altre incendi al municipi veí durant el mes de novembre. I aquesta vegada sí que ha afectat el nostre terme. Per sort no hi ha hagut desgràcies personals. Vull aprofitar aquestes ratlles per agrair l’esforç en la prevenció de danys als bombers, als mossos i a les ADF’s. Però molt especialment, a tota la gent que el dia de l’incendi es va oferir per ajudar. Gent de Jafre i gent de fora de Jafre. Pagesos de Jafre i de pobles veïns amb el seu arsenal per combatre el foc: tractors i eines com els discos i les cubes plenes d’aigua per apagar foc. A tots ells moltes gràcies. L’única part seriosament afectada ha estat l’Illa d’Avall que com sabeu s’hi venien desenvolupant amb l’ajut del Consorci del Ter, una sèrie d’actuacions per recuperar el bosc de ribera en el marc d’un projecte europeu LIFE. La Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona ja s’han compromès a realitzar actuacions per no perdre la feina feta, i fins i tot en el que sigui possible aprofundir en les actuacions que es venien desenvolupant. Per més que sigui un tòpic, acabo aquesta salutació, ara que som temps de Nadal, ara que el dia ja torna a fer-se més llarg, amb un desig de prosperitat i de progrés personal i col·lectiu per a tothom. Bones Festes! Joan Bonany - Alcalde


DESEMBRE 2013

04/

Fets destacats Xavier Vila i Soler

26 desembre 2012

Cagatió i Patge Reial

El Patge Reial va arribar a Jafre per recollir les cartes que els nens, plens d’il·lusió, havien escrit per als Reis Mags: una llista immensa de regals, joguines i desitjos, i potser alguna justificació en el cas que no haguessin estat bons minyons.

Cavalcada de Reis Els carrers de Jafre es van omplir de famílies senceres per veure passar la cavalcada reial. L’espectació i els nervis dels més petits avisen que els Reis Mags estan a punt de passar. I tots els nens, embadalits, van recollint els caramels que es llencen des de qualsevol dels vehicles que passen. Un cop acabada la cavalcada, és l’hora d’anar cap a casa i preparar-ho tot per l’arribada dels Reis. És tradició deixar en un balcó, pati o finestra una sabata de cada membre de la família. A dins, o al costat, hi haurem de deixar una mica de menjar pels Reis i Patges, i també una mica d’aigua per als camells (penseu en la feinada que tenen aquesta nit!! si a cada casa hi troben un petit mos, la feina se’ls farà més fàcil). També hi ha qui els deixa una miqueta de Moscatell!! I arriba el moment de posar-se a dormir... si els nervis ho permeten!!


Ofrenes a Sant Sebastià A les darreries de l'any 1884 es va declarar una epidèmia de còlera a Jafre i a principis de 1885 es va instituir el vot de poble en agraïment a sant Sebastià per haver-los deslliurat de l'epidèmia. La renovació anual del vot de poble es fa pels volts del 20 de gener. Enguany els jafrencs van tornar a complir el vot de poble portant ofrenes a la Font Santa per agrair la intercessió del sant. Una vegada acabada la cerimònia religiosa es va fer, com és tradició, l’encantament de les ofrenes

Carnaval El dissabte dia 16 de febrer es va celebrar la festa de carnestoltes a Jafre. Al migdia va realitzar-se un taller de confecció de disfresses pels nens i nenes que volien canviar el seu aspecte per un dia. Seguidament es va compartir una arrossada popular al Local Social tal i com era tradició fa molts anys al nostre poble. Havent dinat hi hagué una visita molt especial, l’arribada dels capgrossos de “la Germandat”, que feia molts i molts anys que no sortien a ballar per carnaval. Amb ells es va amenitzar un ball de tarda on tothom qui va voler pogué ballar al ritme de la música més engrescadora i moderna.

Santuari de la Mare de Déu de la Font Santa

16 de febrer

DESEMBRE 2013

/05

20 de gener


DESEMBRE 2013

06/

19 de maig

Homenatge a la Gent Gran

Visita amb el carrilet

EXCURSIÓ A TOSSA DE MAR El dia 19 de maig, coincidint amb la festa de Sant Baldiri, patró de la germandat “La Jafrenca”, es va celebrar la festa d’homenatge a la gent gran. Els actes d’aquesta celebració van iniciar-se a les dotze del migdia amb un ofici solemne a la Parròquia de Sant Martí. A les dues, es va fer un dinar de germanor al Local Social. Després de dinar, es va fer una audició de sardanes a càrrec de la “Cobla Osona”. El dijous abans (el dia 16) es va organitzar una excursió a la vila marinera de Tossa de Mar. Damunt del carrilet van fer una visita guiada pels indrets més interessants i després van anar a dinar a Can Xico.

Entaulats al restaurant Can Xico


/07

Catifa de Corpus A Jafre com en moltes poblacions, la processó de Corpus i el seu seguici passen per sobre de catifes de flors que, gràcies a una colla de jafrencs que no volen que es perdi aquesta tradició, s’han preparat setmanes abans. D'aquesta manera els humans imitem el que està passant en aquest moment a la natura: de la mateixa manera que els vessants de les muntanyes s'omplen de flors (i especialment de ginesta), molts carrers de ciutats i pobles s'encatifen amb tot tipus de flors. Les catifes de flors són obres d'art naturals, que s'omplen amb pètals, llavors i altres elements naturals de tots els colors. Les catifes contribueixen a embellir l’entrada del santuari i a crear un espai excepcionalment perfumat. En l’actualitat, impulsades per un moviment de recuperació de les tradicions, s’elaboren catifes florals de Corpus en gran quantitat de viles catalanes. Aquest any els motius representats estaven relacionats amb temes d’actualitat. El papa Francesc i l’estelada van conviure amb figures més tradicionals.

LES CATIFES CONTRIBUEIXEN A EMBELLIR L’ENTRADA DEL SANTUARI I A CREAR UN ESPAI EXCEPCIONALMENT PERFUMAT.

DESEMBRE 2013

2 de juny


DESEMBRE 2013

08/

23 de juny

Revetlla de Sant Joan Aquest any vam tenir una nit de Sant Joan atípica, la revetlla sol ser una de les nits propícies per compartir converses i menjar en una celebració a l’aire lliure. Però aquest any ni foguera ni taula fora el carrer. El temps no va ser el millor aliat, i una nit massa fresca i amenaçant de pluja va obligar a reunir-nos dins la sala del Local Social. Per amenitzar la vetllada, mentre alguns petards ressonaven a l’exterior, el duet de Quim Xena i Rosa d’Osor van interpretar cançons catalanes, amb un estil molt particular. Amb les seves veus i una guitarra van fer-nos partícips de les seves peces mentre tots plegats compartíem la tradicional coca de Sant Joan amb un bon raig de cremat.

Casal d’estiu Jocs, tallers, cançons, piscina, vídeos i excursions. Aquests són alguns dels ingredients essencials per assegurar un estiu ple de diversió, aventures i amistat. Al casal de Jafre hi són tots, i procurem que tots els nens i nenes que hi participen se’ls facin seus i els tinguin en el record. Enguany hem basat el nostre casal dins el principi de sostenibilitat i reciclatge, per conscienciar-nos tots plegats de la importància de cuidar l’entorn que tenim i els residus que generem. El paper al blau, el plàstic al groc, el vidre al

juliol i agost


verd i l’orgànica al marró. Però, quantes coses més hi ha per classificar a l’hora de llençar-les! Doncs entre tots hem aclarit què va a cada lloc, i quantes coses es poden fer amb material de rebuig. També hem anat d’excursió a peu o amb bicicleta, a la piscina, a passar la nit al bosc i hem gravat unes quantes cançons “reciclades” en un estudi de gravació casolà. Aquestes cançons han format part de l’espectacle final El Casal Style, on tots hem ballat al ritme de la música i hem recitat rodolins fets per nosaltres mateixos, tots els nens i nenes del casal.

/09

DESEMBRE 2013

juliol i agost

EL CASAL D’ESTIU ÉS SENS DUBTE UN BON LLOC PERQUÈ ELS NENS S’HO PASSIN BÉ I ALHORA APRENDRE UN MUNT DE COSES MÉS.

L’espectacle “El Casal Style”


DESEMBRE 2013

10/

13 de juliol

VI Fira de Jafre

Els productes de l’horta conreats de forma ecològica van ser-hi presents

El cartell de la Fira va ser obra de l’Enric Teixidor

CERVESA ARTESANA I PRODUCTES DE LA TERRA El dissabte 13 de juliol es va celebrar la sisena edició de la Fira de Jafre. Com cada any, els productes de la terra van ser els protagonistes d’aquest esdeveniment. Des de l’inici, la cervesa artesana gaudeix del privilegi de ser la reina de la fira. Se celebren tasts, ponències, concursos i hi assisteixen alguns dels millors elaboradors del nostre país. Durant el transcurs de la festa i per votació popular, s’escull la Cervesa de l’any de Jafre, honor que aquest any va recaure en la cervesa “La Guineu”. L’organització va oferir durant tot el dia servei de bar on es podien degustar els famosos jafrencs. Per dinar es va fer una fideuada popular. Els assistents i els veïns més propers a la plaça van estar distrets fins la matinada amb una selecció de peces musicals de caire festiu i cerveser.


DESEMBRE 2013

/11

5 d’agost

Donació de Sang El dilluns 5 d’agost, Jafre va tornar a fer un acte solidari i altruista. De 7 a 9 de la tarda, el local polivalent de l’Ajuntament va estar ple de persones de Jafre i d’algun poble veí, que havien estat cridades pel banc de sang per a fer donació, ja que es necessitava sang del seu grup i que voluntàriament van donar-ne. Es va batre el rècord ja que feia temps que no hi havia hagut tanta participació, principalment de joves. Animem a tothom a ser solidari per tal que l’any vinent puguem superar el nombre de donacions.

VI Biennal

10 i 11 d’agost

ESCAMPAR ELS FEMS Amb el pretext d’aquesta expressió de caràcter agrícola tan nostrada es desenvolupava, el passat 10 i 11 d’agost, la sisena edició de la Biennal de Jafre, com alguns l’han anomenada, la Biennal més petita i més curta del món. Possiblement ho és, ja que té lloc en un espai i en un temps molt reduït, però ni l’espai reduït ni el temps limitat minimitzen l’efecte catàrquic de l’art. Aquest esdeveniment genera quelcom distint, una forma d’esperança. Evocar l’olor despresa dels camps acabats d’adobar, pura matèria orgànica en descomposició, genera dues reaccions ambivalents, per una banda el rebuig cap a l’aportació del sentit de l’olfacte, per altra banda, una reflexió en clau de futur. Adobant els camps es fertilitza la terra, i aquesta

és la inversió més necessària per tal de permetre el creixement de les llavors per, al cap i a la fi, tenir una bona collita. La vida i l’art es troben dins el mateix escenari. Actuen. I nosaltres també actuem amb ells. Així ho han entès, i així ho han volgut transmetre els artistes que han participat en aquesta edició de la Biennal. La situació encalmada en la que s’han trobat els ha permès emprendre el repte d’idear una obra integrada en l’espai que se’ls ha proporcionat. Una vegada més, el dinamisme de l’art ha fet possible aquesta interessant integració. La creació de situacions extraordinàries –que no significa, espectaculars– ha estat, de nou, la grandesa d’un esdeveniment titllat de petit. Un ram de flors silvestres enfonsant-se dins les


DESEMBRE 2013

12/

10 i 11 d’agost

“Cuando los buitres se vuelven vampiros” intervenció de Tamara Stuby a la VI Biennal

aigües del riu Ter, –un gest silenciós, imperceptible–, generant l’emoció continguda dels espectadors que van caminar uns quilòmetres al costat de l’artista per apreciar aquest moment efímer. Contrastat amb la repugnància d’observar el vòmit provocat per la ingesta arriscada de flors. O la incertesa generada d’una projecció fotogràfica

on no es veu res amb prou lucidesa com per saber què és el que estàs veient, per aproximar-se a l’experiència viscuda pel mateix artista unes nits abans dins el cabal del riu Ter. Quins seran els reptes que ens imposarà el nostre temps? Quins camps caldrà adobar? Quines llavors hi creixeran?

Les obres als carrers del nucli antic 10 mesos d’obres L’Institut Català del Sòl va iniciar la segona fase d’urbanització del nucli antic de Jafre amb un pressupost de 325.089 euros i un termini d’execució de 10 mesos. L’obra s’ha basat en un projecte de l’arquitecta Maria Dolors Casanova i els promotors han estat l’Ajuntament

de Jafre, el Departament de Territori i Sostenibilitat i l’Institut Català del Sòl, dins del programa Reviure les velles ciutats que té com a objectiu frenar el deteriorament progressiu dels nuclis antics i els entorns monumentals de diferents poblacions de Catalunya. La segona fase de la intervenció en el


DESEMBRE 2013

/13

10 mesos d’obres A dalt imatges del Carrer de la Creu entre Cal Rei i Cal Frare.

A baix imatge corresponent al Carrer de la Creu al seu pas per Can Sarà i Ca la Xica.

nucli antic de Jafre ha consistit en la pavimentació d’una part del carrer Major, el carrer de la Creu i el carrer d’Orient. La nova urbanització ha consistit en substituir el paviment d’asfalt per llambordins de formigó i unes tires de pedra granítica, pedra vella de Cangas, per marcar la separació entre vianants i vehicles. A més, per destacar elements singulars del Patrimoni (com restes de la muralla, edificis d’interès, etc.) s’ha utilitzat pedra natural en àmbits concrets. Aquesta actuació completa, realitzada en una primera fase, inclosa en el Programa Específic d’Acció Territorial, va permetre actuar en el carrer Major entre la Plaça Major i el carrer de la Font. Fins fa poc, una bona part del nucli urbà tenia pavimentats els carrers amb material asfàltic, sense diferenciar el pas de vianants amb el de vehicles. Des de fa uns anys, l’Ajuntament està realitzant un procés de renovació dels serveis i dels paviments. Val a dir que el tall del Carrer de la Creu ha provocat moltes molèsties als veïns que viuen en aquest carrer i a la resta de jafrencs per tractar-se d’una de les vies més utilitzades per entrar i sortir del poble.

DES DE FA UNS ANYS, L’AJUNTAMENT ESTÀ REALITZANT UN PROCÉS DE RENOVACIÓ DELS SERVEIS I DELS PAVIMENTS.


DESEMBRE 2013

14/

7 i 8 de setembre

Festa de setembre

EN HONOR A LA VERGE DE LA FONT SANTA

Sardanes al Local Social

Botifarrada popular a la mitja part del ball

Els actes de la festa de setembre d’aquest any van començar el matí del dissabte dia 7 amb una baixada en caiac pel Ter en el tram que va des de Colomers a Verges (aquesta activitat era de pagament). A la tarda petits i grans van poder gaudir amb els jocs gegants instal·lats a la pista poliesportiva. A la mateixa hora es va fer la segona pujada al campanar on vam poder conèixer aquesta estructura tan singular i des d’on vam poder gaudir d’unes vistes privilegiades. A la nit es va poder gaudir d’una sessió de cinema a la fresca amb la projecció de la pel·lícula “Intocable” que en un principi s’havia de projectar a l’exterior però que al final el mal temps va obligar a visionar-la a l’interior del Local Social. El diumenge dia 8 els actes van iniciar-se amb una passejada naturalista per l’Illa d’Avall. Al migdia es va poder assistir a la missa al Santuari de la Mare de Déu de la

Font Santa que va comptar amb l’acompanyament del Cor Inter parroquial. Tot seguit la cobla de Le Perthus “Les Casenoves” va tocar dues sardanes als jardins de la Font Santa. A la tarda, audició de sardanes amb la mateixa cobla al Local Social. Durant aquesta audició es va poder tornar a sentir la sardana de concert “Jafre poble gentil” del compositor Mossèn Josep Maria Cervera que no s’havia tocat des de feia 40 anys. Segons va explicar Sebastià Alabau, el president de la germandat “La Jafrenca”, n’havia trobat la partitura per casualitat remenant papers antics de la germandat. La selecció de les sardanes que es van interpretar, la van fer en Joan i en Josep Teixidor. La festa va acabar amb una sessió de ball amb el conjunt “Blue Moon”. Com ja comença a ser costum, es va fer una botifarrada popular a la mitja part del ball.

Els germans Teixidor, en Josep i en Joan, amb els membres de la Cobla “Les Casenoves” del Perthus


Festa Major de Sant Martí El dia 11 de novembre, festivitat de sant Martí, Jafre celebra la festivitat del seu patró. Aquest any els actes festius es van fer el dissbate dia 9 i el diumenge dia 10. El matí del dissabte, es va fer una marxa popular i una ruta ciclista en favor de l’Associació Catalana Contra el Càncer. Els més petits van gaudir amb els inflables instal·lats a la Pista Poliesportiva. El dissabte a la tarda es van jugar dos partits de futbol: el primer el van disputar les casades contra les solteres amb victòria d’aquestes últimes per 2 gols a 7 amb un hat trick de Judith Bronsoms. El segon encontre el van disputar un equip de casats contra un de solters amb victòria dels casats per 2 gols a 5. Igual que l’any passat, molts ens vam quedar amb les ganes de veure una gran final entre casats contra solteres. A la nit es va fer una botifarrada popular al Local Social. A continuació es va celebrar la nit jove que va comptar amb les actuacions del grup del baixempordà Creepy Gentleman, el grup terrassenc de música folk en

Audició de sardanes a la pista poliesportiva

català “La Carrau”. També van sonar la formació barcelonina Golden Beat i el discjòquei bisbalenc, Ivanote. Els actes del diumenge van començar amb un taller de màgia pels més petits a càrrec del Mag Màgic Raül. A continuació es va jugar un partit de futbol base de la categoria cadet entre els equips del Club de Futbol Base l’Empordanet i el Club de Futbol Base Roses B que va acabar amb empat a 1 gol. Al migdia es va celebrar l’ofici solemne amb l’acompanyament del Cor Interparroquial. En acabar, es van poder ballar dues sardanes a la Plaça del Castell a càrrec de la cobla de la Catalunya Nord “Les Casenoves”. El diumenge a la tarda es va jugar un altre partit de futbol entre els equips de la Unió Esportiva Jafre i l’Atlètic Pals que va acabar amb victòria de l’equip palsenc per 0 gols a 1. A la mateixa hora es va fer una audició de sardanes a càrrec de la cobla “Les Casenoves”. En acabat, concert i ball de fi de festa amb el conjunt “Boogie-Woogie”.

DESEMBRE 2013

/15

9 i 10 de novembre


DESEMBRE 2013

16/

Els m茅s petits van gaudir amb els inflables instal路lats a la Pista Poliesportiva

Protagonistes del partit que van disputar les casades contra les solteres

Integrants dels dos equips que van disputar el partit casats contra solters

9 i 10 de novembre


/17

DESEMBRE 2013

9 i 10 de novembre

Foc per Sant Martí

Imatges de l’Illa d’Avall abans i després de l’incendi.

Al capvespre de la diada de Sant Martí, patró de Jafre, va saltar l’alarma: foc! hi ha foc! Per desgràcia darrerament estem acostumats a veure fum i sentir el soroll dels helicòpters dels bombers però aquesta vegada era diferent. El que vèiem era el vermell de les flames i d’helicòpter no se’n sentia cap, només els xiulets de la tramuntana. La intensitat del vent era de tal magnitud que de seguida vam entendre que el foc no tindria aturador. Llavors vam assistir a un espectacle dantesc. Dic, vam assistir, perquè les autoritats ens van convertir en espectadors quan van ordenar el nostre confinament. Les flames envoltaven Colomers, creuaven el riu i encenien les pinedes de Sant Llorenç i de Foixà. La por es va apoderar de nosaltres. Qualsevol canvi en la direcció del vent podia portar la tragèdia al Bosc de Jafre i amenaçar el poble. Amb les ulleres de llarga vista vam poder veure els esforços dels bombers, la policia i dels veïns de Jafre que van decidir deixar de ser espectadors per convertir-se en actors en la lluita contra el foc. Vam veure com amb l’ajut dels tractors feien tallafocs i amb les “cubes” apagaven tot el que podien. Van venir a ajudar, desobeint les ordres de confinament de les autoritats, tractors i cubes d’Ullà, Verges i La Tallada i l’Agrupació de Defensa Forestal de Banyoles. Malgrat tot, el foc va avançar fins el veïnat de la Salvetat i l’Illa d’Avall que va cremar, gairebé, en la seva totalitat. Els veïns de Jafre van tornar a demostrar que saben organitzar-se i actuar de forma efectiva. A destacar el paper de la gent del món de la pagesia que en situacions excepcionals, una vegada més, va demostrar la seva vàlua. No podem entendre que les autoritats neguin l’ajut quan se’ls demana que remullin les bales d’un cobert per evitar que cremin i a sobre prohibir (teòricament hi havia ordre de confinament) que el propietari pugui fer-ho. Com es pot demanar a la gent que es quedi a casa i que no intenti salvar el que és seu quan se li ha dit que no es pensa fer res per salvar-ho? A la matinada, quan molts ja dormíem, els tractors encara estaven llaurant per fer tallafocs per si el vent canviava de direcció.


DESEMBRE 2013

18/

presentació de la família...

Família Roig-Antolín Hi ha llocs que enamoren i Jafre n’és un. Potser els que sou d’aquí hi esteu avesats però els que venim de fora, sobretot si som de ciutat, ens meravella l’entorn que envolta aquestes terres, la gent que les treballa, l’aire que s’hi respira, els colors del cel, les estrelles, els massos de pedra. Us convidem a que, tot i que sigueu fills de l’Empordà, un bon dia, quan us lleveu, torneu a mirar-lo com si no el coneguéssiu. De ben segur en descobrireu coses noves i entendreu les raons per les que una família com la nostra decideix marxar de la ciutat, allunyant-se de la família i de grans amics, i establir-se aquí. D’això només en fa 6 mesos. Tot just l’Ona, en Nil i en Blai, els nostres fills, van acabar l’escola el mes de juny passat vam fer les maletes i ens vam instal·lar definitivament al Mas Roig o Can Tarrés, com ho coneixeu la gent de Jafre. D’un any ençà, havíem estat visitants de cap de setmana i estiuejants amb la voluntat que els nostres fills coneguessin el lloc a on un any després hi anirien a viure, i se’l fessin seu. Una vegada més, els nens ens van donar una lliçó quan de seguida es van engrescar amb la proposta de viure aquí. Des del primer dia van saber valorar tots els avantatges d’allò que els plantejàvem. L’instint els va parlar de llibertat, d’espai, d’animals, d’un hort, de nous amics, però sobretot van quedar enlluernats amb l’afecte que els van donar les persones

que treballen les terres del mas. I aquesta admiració no ha fet més que créixer dia a dia i ampliar-se cap a altres persones del poble que poc a poc hem anat coneixent. Us sorprendrà, però malauradament els que hem viscut a la ciutat no estem habituats a aquest tracte tan proper i desinteressat que oferiu i és el que més valorem d’haver vingut a viure aquí. En aquests 6 mesos hem tingut temps de viure la natura en tota la seva essència. Hem gaudit del sol, dels núvols, de la pluja i, no tant, de la tramuntana. Fins i tot, hem vist com el foc amenaçava el nostre entorn més proper, la nostra casa i l’esforç del treball de la gent del mas. Aquell vespre, en veure com el foc s’acostava perillosament, vam haver d’abandonar el mas sentint que havíem de protegir la nostra família i alhora, sentint una gran

impotència per no poder quedarnos a ajudar. Sortosament, i gràcies a l’esforç de moltes persones, el foc ha quedat en una anècdota i, a banda de tenir un paisatge una mica socarrimat, no hem de lamentar danys majors. Tot plegat ha servit per constatar l’esperit de servei i d’ajuda que us mou. Durant aquest temps també hem pogut fer un tast d’algunes de les activitats i festes que s’organitzen al poble com el casalet d’estiu, la Fira de la Cervesa, la Festa Major, de les que n’hem quedat positivament sorpresos. Bé, ara ja sabeu una mica més qui som i les raons per les que hem decidit establir-nos al vostre poble. A tots els que ja coneixíem agrair-vos la vostra acollida i als que no, esperem fer-ho ben aviat. Albert, Irene, Ona, Nil i Blai (Família Roig-Antolín)


DESEMBRE 2013

/19

fa 300 anys...

La Guerra de Successió Fa 300 anys, les nostres terres i els seus habitants es trobaven enmig d’un gran conflicte que fou nefast per a Catalunya. La coneguda com a Guerra de Successió fou veritablement obra del poble. Les discòrdies internacionals motivades per les incessants ambicions de Lluís XIV de França dugueren a Espanya en general i a Catalunya en particular, a la mort del rei Carles II al 1700, a una cruenta guerra. Les potències de la Gran Aliança (Alemanya i Anglaterra) no acceptaren com a vàlid el testament del monarca espanyol que cedia la corona al nét de Lluís XIV de França, Felip d’Anjou. Aquest fet provocà un gran conflicte i a Europa s’originaren dos bàndols. En un s’hi trobaven els països de la Gran Aliança, que no veien amb bons ulls com França estendria el seu domini per Europa. Els principals aspirants a la corona espanyola eren els següents: Felip d’Anjou (nét de Lluís XIV i de Maria Teresa d’Espanya); l’arxiduc Carles d’Àustria (fill de l’emperador Leopold i nét de Mariana, filla de Felip III) i, ja per últim, Josep Ferran de Baviera (nét de la infanta Margarita, filla de Felip IV). En algun cas, aquests pretendents havien arribat a sospesar la possibilitat de repartir-se el territori. Per exemple, Roses passaria a ser adjudicada a França.

Els països de la vella confederació catalano-aragonesa s’arrengleraren amb els aliats i proposaren com a rei l’arxiduc Carles d’Àustria. Amb tot, Felip V vingué en persona a Barcelona i pogué ser proclamat rei després de jurar la Constitució i els privilegis. Presidí les Corts a Barcelona entre el 1701 i el 1702, a pesar de la por de molts que fossin anul·lades les nostres llibertats per part d’un príncep francès, que havia crescut i s’havia format en l’admiració de l’absolutisme. La gent contrària proclamaren l’arxiduc Carles d’Àustria com a nou rei d’Espanya. D’altra banda, l’opinió catalana contra els Borbons es degué, en part, a que el Tractat dels Pirineus, de 1659, havia convertit Catalunya en una mena de colònia d’explotació francesa, degut al règim lliurecanvista que Espanya es veié obligada a acceptar. Les guerres imperialistes de Lluís XIV van ocasionar el tancament per força de la frontera amb França, fent-hi impossibles les relacions comercials. Catalunya va veure com es refeia la seva artesania durant la segona meitat del segle XVII, gràcies a la manca de competència de l’estat veí. La recuperació del Principat ve condicionada pel desplaçament de l’economia espanyola del centre cap a la perifèria. La substitució de la burgesia pels menestrals com a minoria dirigent del país, contribuí a fer estendre l’odi dels

catalans d’aquell temps i, en definitiva, la seva oposició a Felip V, que representava tornar al sacrifici econòmic de Catalunya per part dels governants francesos.

El rei Felip V

Cadascuna de les dinasties en pugna, dins les tendències generals de les grans monarquies europees, tenia les diferències prou acusades en allò que més separava Catalunya de Castella. La dinastia austríaca representava l’imperialisme descentralitzat. La dinastia borbònica encarnava l’absolutisme i la centralització portada a les darreres conseqüències. Felip, en un principi, intentà acontentar els catalans a fi d’evitar la guerra i, un cop assegut al tron espanyol, pensava que sempre quedava la possibilitat, si calia, d’emprendre una política repressiva. Entre les cons-


DESEMBRE 2013

20/

fa 300 anys...

titucions aprovades, hi havia, per primera vegada, el permís de comerciar amb Amèrica. Els catalans se sentiren molt satisfets davant l’èxit aconseguit. Cal dir, però, que molts d’ells només hi veien un model a seguir per quan arribés el monarca que desitjaven de debò. La millor solució, per a tots plegats, rei i súbdits, afectes i desafectes, castellans i catalans, hauria estat que no arribés mai. Si Felip V era pels catalans el rei que els castellans havien cuidat, l’arxiduc Carles era, per a Catalunya, el petit sobirà que ella anhelava i, pels castellans, el rei que els catalans pretenien imposar-los. La situació dels catalans esdevingué angoixosa amb els francesos a Girona, a la Plana de Vic, iniciadora de l’alçament contra Felip V, acollida ara al perdó general ofert pel rei. Es trobaven sense l’auxili d’Anglaterra i Holanda havia decidit no enviar més tropes a la Península Ibèrica. Un esdeveniment inesperat, la mort de l’emperador Josep I (el 17 d’abril de 1711) trunca totes les perspectives. L’arxiduc Carles obtenia no només els estats hereus d’Àustria sinó també, molt aviat, gràcies al vot dels prínceps electors, la corona imperial. Malgrat això, no va renunciar a la corona d’Espanya. Les potències marítimes que lluitaven per evitar l’eventual unió d’Espanya i França no estaven disposades a permetre la reconstrucció de l’imperi de Carles V en la figura de Carles VI. No ho estava tampoc França, a pesar dels esforços del nou emperador per mantenir la

Gran Aliança i prosseguir la guerra. A Utrech (novembre de 1711 – abril de 1713) van tenir lloc les negociacions. Els catalans encara tenien una última esperança: que les grans potències que els havien encoratjat a lluitar contra Felip V i s’havien compromès a no abandonar-los, complissin llur compromís. Catalunya havia rebut d’Anglaterra i Àustria tals estímuls, havia lluitat amb tanta abnegació pels aliats i l’arxiduc Carles havia contret tants lligams d’estimació i gratitud que no podia ser que l’abandonessin a la venjança de Felip V. Com a mínim, calia obtenir una amnistia general i el respecte de les institucions catalanes. L’emperador va proposar diverses solucions. La primera fou adjudicar-li a ell la corona catalano-aragonesa, fins i tot el territori del Rosselló. Aquesta proposta fou rebutjada pel govern anglès. La segona solució es basava en la constitució d’una Catalunya com a república lliure, sota la garantia i protecció de tots els aliats. Anglaterra també va rebutjar aquesta proposta. Després d’algunes cavil·lacions, Carles va decidir enretirar les seves tropes. Això va representar l’abandó militar de Catalunya. I, comptant només amb les seves pròpies forces, es trobà sola a mercè del seu enemic Felip V. En general, la Guerra de Successió no tingué, a Catalunya, un gran front de lluita. El conflicte tenia lloc depenent de si eren o no partidaris d’un o altre bàndol. En un principi, s’acceptà el rei

Borbó i, en algunes poblacions, hi tingueren lloc festes en el seu honor. Aquest és el cas de Figueres. El rei volia celebrar-hi la cerimònia nupcial a fi de calmar a aragonesos i catalans. S’havia casat per poders amb Maria Lluïsa de Saboya i, per raons d’estat, s’aconsellava realitzar, com més aviat millor, la cerimònia religiosa. Després de que, a la reina, que tenia 13 anys, li vingués la menstruació per primer cop, es va celebrar el casament a ulls de Déu amb el jove Borbó, que en tenia 18. El casament va tenir lloc el 3 de novembre de 1701 a l’església parroquial de Sant Pere de Figueres. Va ser presidida pel Patriarca de les Índies i per una gran comitiva que acompanyava el rei. L’església parroquial de Sant Pere de Figueres


Tota la comarca estigué de festa i, en especial, Bàscara, on la reina s’hi havia allotjat abans del casament. Les il·luminàries i tota la gent de l’Empordà donaren fe del gran ressò que tingué la boda. L’any següent, anglesos, holandesos i austríacs declaraven la guerra a Felip V. L’esquadra naval que havia lluitat a Cadis, Vigo i Gibraltar va aparèixer a Barcelona i es pot dir que fou ben rebuda pels seus habitants. Abans que Barcelona es rendís als aliats, ja l’Empordà (tret de Roses) s’havia entregat a causa del gran odi que sentia pel Borbó. Figueres obrí les portes a 1000 soldats i 500 cavalls. Girona es va adherir a la causa de l’arxiduc. Fins el maig de 1706, no va tenir, juntament amb la ciutat, el primer contingent francès que es dirigia a assetjar Barcelona. Felip V va pensar que, deixant de banda els altres llocs d’Espanya on la seva fortuna era desigual, li convenia apoderar-se de Barcelona perquè era el principal indret on es donava suport a l’austríac. Per aquest motiu, els exèrcits francesos es dirigiren vers la capital catalana per diverses direccions. Un d’aquests

DESEMBRE 2013

/21

fa 300 anys...

exèrcits entrà a l’Empordà i, a cada moment, van trobar la resistència de miquelets i sometents. Un gran contingent de francesos, tot i en derrota, es fortificà a Pont Major, a les portes de Girona. Sofriren algunes baixes i, seguint la vora esquerra del Ter, passaren per Jafre, Verges i Torroella. Un cop creuat el riu, es dirigiren a Pals (el 26 de març de 1706) i assetjaren Palamós. El seu objectiu era seguir el camí que havia seguit l’exèrcit de Lluís XIV i passar per la Vall d’Aro per arribar a la Selva. Van deixar Girona a mà dreta per poder aconseguir Barcelona per Hostalric o per la costa. La capital va estar a punt de ser vençuda. Ho impedí l’aparició de l’armada dels aliats. L’exèrcit de Felip V reculà per Vidreres i Llagostera. El dia 19 de maig tornà a creuar el Ter a les envistes de Torroella i es dirigí a Figueres i el Rosselló passant abans per Sant Miquel. L’any 1710, Carles d’Àustria visitava de nou l’Empordà per mirar de distreure la gent de les victòries franceses a prop de Lleida. Un nou exèrcit passà els Pirineus i s’apoderà de Girona. Era a principis de 1711. Els ports de Roses i l’Escala es van fortificar. L’any 1712, un exèrcit austríac tornà a disputar als francesos la ciutat de Girona. Els francesos passaren per Sant Pere Pescador i retornaren al Rosselló a fi de preparar-se per la nova temptativa que tingué lloc pel mes de desembre. El dia 28, l’exèrcit arribà de nou a la Jonquera i es


DESEMBRE 2013

22/

fa 300 anys...

dirigí cap al Baix Empordà. El dia 31, arribà a l’Armentera; i el 2 de gener de 1713, a Verges. En aquest moment, els austríacs van rebre la notícia que es deixaven les armes a favor dels francesos i espanyols. L’esposa de l’arxiduc Carles abandonava Barcelona, lloc on havia residit tot aquest temps. L’estiu següent, Catalunya quedava desemparada i sola perquè no fou possible organitzar la Corona d’Aragó, com havia proposat Carles d’Àustria. El Principat tampoc es va poder declarar república lliure sota la protecció dels aliats. Va haver de morir lluitant en el famós setge de Barcelona, lloc on es va tancar la història de la independència de Catalunya en la nit horrible de l’onze de setembre de 1714. Cal tenir present que no tots els catalans lluitaren contra Felip V. Hi havia els botiflers, partidaris del Borbó; i els vigatans o imperialistes, partidaris de l’arxiduc Carles. Entre els botiflers més destacats, hi trobem els membres de les grans famílies nobles del Principat. Aquest qualificatiu també s’ha emprat per a designar als pobles considerats traïdors a la causa austriacista com ara: Berga, Centelles o Cervera.

Pel que fa referència als seus origens sabem que Mariana Pou va enviduar de Baldiri Bahí, es casà amb Andreu Boada de Salitja, que també premorí. Va contraure terceres núpcies al cap d’un any, pel 1663, amb Joan Teixidor, pagès de Jafre, amb qui va tenir una filla un any més tard, Margarida Francesca. Onze mesos després, va tenir un fill, a qui posaren el nom d’Isidre Joan Pou. Aquest Isidre Pou fou posteriorment brigadier de l’Armada

Espanyola i Coronel de Dragons que regalà la pica beneitera de la Font Santa, ja que les dades cronològiques coincideixen. El llibre de defuncions de Jafre, el dia 31 de gener de 1737 registra la mort de Donna Catherina Pou, vidua deixada del go. Isidre Pou. Coronel i Brigadier que fou del Nostre Rey Felip Quint de edat de 70 anys o més. Com es pot veure, un fill del poble tingué importància en aquesta Guerra de Successió. Josep Alabau Coloma

Un militar botifler fou Isidre Pou de Jafre. Aquest esdevingué molt famós durant la Guerra de Successió segons alguns testimonis de la part central de Catalunya. El 1710 el trobem assetjant la ciutat de Girona, el 1713 assaltant i saquejant Terrassa i el 1714 atancant Barcelona.

Creu de Terme de Jafre


DESEMBRE 2013

/23 Jafrencs al món Hi ha persones que neixen i passen tota la seva vida en un mateix lloc, se l’estimen, en coneixen fins l’últim racó, hi passen els moments més rellevants de les seves vides. D’altres persones, per circumstàncies diverses, en canvi, prenen la decisió d’anar a viure més o menys lluny del seu poble natal. Malgrat això, el vincle amb els orígens sempre és molt present i és per això que uns quants jafrencs que actualment viuen fora del nostre país, Catalunya, han acceptat la invitació de la nostra revista a respondre aquelles qüestions que més els apropen a allò que ens és comú, Jafre. Els agraïm la seva col·laboració, el temps que ens han dedicat i ll’emotiu emotiu record que, visqui visquin on visquin, mantenen del seu poble. Nom i Cognoms: Josep M. Armengol Carrera Data i lloc de naixement: 04/07/1977, Jafre Lloc on viu actualment: Madrid

1. Quants anys fa que viu lluny de Jafre? Per quins motius va marxar-ne? Descrigui la seva trajectòria. Doncs, de fet, es podria dir que porto ja més temps fora de Jafre que a Jafre. Vaig marxar-ne l’any 1995 per anar a estudiar la carrera de Filologia Anglesa a la Universitat de Barcelona, i no hi he tornat a viure des d’aleshores. En acabar la carrera, el 1999, em vaig quedar a treballar i viure a Barcelona; i, després, entre els anys 2007 i 2009, vaig viure a Nova York, EUA, per motius professionals, en anar-hi a treballar com a investigador postdoctoral de SUNY (State University of New York) at Stony Brook. En tornar, l’any 2009, vaig trobar feina al Departament de Filologia Moderna de la Universidad de Castilla-La Mancha (UCLM), on actualment ocupo el càrrec de Professor Titular de Literatura i cultura nordamericanes. I, actualment, visc a Madrid. 2. Quina vinculació manté amb el poble? Doncs bàsicament la meva vinculació actual es redueix a


DESEMBRE 2013

24/

EM SEMBLA ADMIRABLE QUE UNA SOLA MESTRA (EN AQUEST CAS LA MEVA MARE, PERÒ EN ALTRES ESCOLES RURALS ALTRES PERSONES) S’OCUPESSIN DE FINS A CINC O MÉS CURSOS DIFERENTS EN UNA MATEIXA AULA, ATENENT ALUMNES DE DIFERENTS EDATS I AMB DIVERSES NECESSITATS. I, EM SEMBLA JUST AFEGIR-HO, AMB UN ÈXIT NOTABLE, COM HO DEMOSTRA EL FET QUE MOLTS D’AQUESTS ALUMNES HEM COMPLETAT DESPRÉS ESTUDIS SECUNDARIS I UNIVERSITARIS.

la meva família, els meus pares, que viuen al poble i a qui visito periòdicament i per vacances. 3. Quan pensa en el poble de Jafre, quins records li vénen a la memòria? Em vénen records de la meva infància especialment, així com dels meus primers anys com a alumne de l’escola de Jafre, quan encara hi havia escola! Casualment, vaig tenir com a mestra la meva mare! En tinc un gran record i des d’aleshores sempre he mantingut un gran respecte i admiració per l’escola pública rural. Em sembla admirable que una sola mestra (en aquest cas la meva mare, però en altres escoles rurals altres persones) s’ocupessin de fins a cinc o més cursos diferents en una mateixa aula, atenent alumnes de diferents edats i amb diverses necessitats. I, em sembla just afegir-ho, amb un èxit notable, com ho demostra el fet que molts d’aquests alumnes hem completat després estudis secundaris i universitaris. Sense aquesta base el nostre èxit acadèmic hagués estat impossible. També recordo els jocs amb els amics als carrers del poble, el descobriment de l’entorn natural privilegiat de Jafre, i les activitats de teatre que vam organitzar algun any, on tots participàvem amb gran entusiasme! Recordo especialment la representació d’una obra teatral, El fantasma que no pagava lloguer, que vam representar els nens davant tot el poble amb grans nervis i expectació! I també les cavalcades de reis, on tots hi teníem algun paper... Més recentment, també guardo molt bon record de l’Ajuntament de Jafre, i del seu tracte vers els antics jafrencs, en publicar a la seva web, amb el títol de “Un jafrenc extraordinari,” la notícia de la meva selecció com a un dels “Joves Extraordinaris” del diari La Vanguardia l’any 2007 per la meva recerca sobre gènere i masculinitats. No puc sinó expressar el meu agraïment i afecte per aquest gest. 4. Des del lloc on vostè viu actualment, com es veu i/o com es viu el procés actual, polític, de Catalunya? Doncs es veu amb un cert recel i estranyesa, ja que a la resta d’Espanya en general costa d’entendre un procés independentista com el català. 5. Creu que algun dia tornarà a viure a Jafre? No ho crec, és difícil per motius personals i professionals, però qui sap, la vida dóna moltes voltes!


DESEMBRE 2013

/25 Nom i Cognoms: Elvira Bonany Vila Data i lloc de naixement: 26.09.1963 a Jafre (Girona)

Lloc on viu actualment: Visc a Mönchengladbach (Alemanya) 1. Quants anys fa que viu lluny de Jafre? Per quins motius va marxar-ne? Descrigui la seva trajectòria. Doncs ja fa 24 anys que sóc fora de Jafre. Ui com passa el temps! El motiu és senzillament que vaig conèixer el Klaus i el vaig seguir. La veritat és que mai em vaig pensar que em quedaria a Mönchengladbach ja que, va ser molt dur acostumar-me al menjar, els costums, la llengua, la mentalitat, etc. Vaig passar moments molt dolents per l’enyorament, que encara que ara sigui més “suau”, el tinc igual quan penso en la meva família i la nostra terra. El primer que havia de fer era aprendre l’alemany, així que vaig buscar feina i la vaig trobar en una clínica dental, que em va permetre estudiar i treballar a l’hora. Aquí, a Alemanya, el sistema educatiu és millor que el nostre. Ja fa molts anys que treballo en aquesta consulta i estic molt contenta. El que també faig és que, aquí pots apuntar-te, si tens títol universitari, a unes llistes del Ministeri d’Educació, per fer substitucions a col·legis, quan els mestres estan malalts. Què vol dir això, doncs, que moltes temporades tinc dues feines i ben diferents una de l’altra. VAIG PASSAR MOMENTS MOLT DOLENTS PER L’ENYORAMENT, QUE ENCARA QUE ARA SIGUI MÉS “SUAU”, EL TINC IGUAL QUAN PENSO EN LA MEVA FAMÍLIA I LA NOSTRA TERRA. EL PRIMER QUE HAVIA DE FER ERA APRENDRE L´ALEMANY, AIXÍ QUE VAIG BUSCAR FEINA I LA VAIG TROBAR EN UNA CLÍNICA DENTAL, QUE EM VA PERMETRE ESTUDIAR I TREBALLAR A L´HORA.

2. Quina vinculació manté amb el poble? SÓC JAFRENCA! Intento que la vinculació sigui i és “estreta”. És igual a quants quilòmetres lluny vius. La vinculació es porta al cor. 3. Quan pensa en el poble de Jafre, quins records li vénen a la memòria? Ui! Déu meu!, molts i molts records, d’infància, de quan jugava amb els nens i nenes de l’escola, de quan fèiem teatre, de quan arribava el temps de preparar els Reis. Moments de la meva vida, que m’acompanyaran sempre. Impossible dir-los tots. 4. Des del lloc on vostè viu actualment, com es veu i/o com es viu el procés actual, polític, de Catalunya? Personalment el visc molt i el segueixo molt. La gent que m’envolta no massa. Molta i molta gent sap on és Catalunya però la política i la situació catalana no la coneixen massa. L’Espanyola, molt més. 5. Creu que algun dia tornarà a viure a Jafre? No, ara penso que no. Però mai se sap el que el destí ens té preparat.


DESEMBRE 2013

26/

Nom i Cognoms: Josep Roura Bahí Data i lloc de naixement: 30/07/1948, Jafre de Ter Lloc on viu actualment: Roma (Itàlia), Casa General dels Germans Maristes 1. Quants anys fa que viu lluny de Jafre? Per quins motius va marxar-ne? Descrigui la seva trajectòria. Fa 53 anys que sóc fora de Jafre. Vaig marxar de “ca’n Font” l’any 1960 per anar al seminari dels germans maristes a Llinars del Vallès, Barcelona. Tenia 12 anys. Tot seguit vaig continuar els estudis al nostre seminari de Les Avellanes, prop de Balaguer, on vaig acabar el batxillerat tot preparant-me per ser germà marista. Acabada la meva formació, vaig començar l’ensenyament a Barcelona, al col·legi Vallespir. Tenia 21

anys. Del 1972 al 1979, els superiors em van enviar de nou a Barcelona, al nostre col·legi La Immaculada (1972-1979). Ensenyava i, al mateix temps, al vespre, em vaig perfeccionar en francès a l’Escola d’Idiomes. He estudiat a la universitat de Barcelona; sóc llicenciat en Filologia Romànica (francès), llengua que sempre m’ha agradat molt. I aleshores esdevé un fet important a la meva vida: em van proposar anar a Aigle (Suïssa) per tal de continuar la meva tasca d’educador amb el jovent, treballant en una petita escola parroquial. En principi hi havia d’estar només 1 any, però… n’hi vaig viure 19: 17 a Aigle i 2 a Fribourg (1996-1998), treballant a la parròquia de la catedral. Per diferents motius, l’any 1998 vaig anar a la Casa Mare que els germans maristes tenim a N.D. de L’Hermitage, prop de Lió (França), on hi vaig passar 9 anys. L’any 2008 els superiors em van cridar a la nostra Casa General de Roma, en un ambient internacional molt enriquidor. Treballo principalment com a traductor al francés. Com veieu, he passat més de la meitat de la meva vida fora de Catalunya, però sense oblidar mai el català, tant se val! 2. Quina vinculació manté amb el poble? Una vinculació sentimental… Donades les circumstàncies, només torno a Jafre uns dies, a l’estiu, quan puc.

3. Quan pensa en el poble de Jafre, quins records li vénen a la memòria? Uns records especials: la infantesa, les “aventures” amb els meus germans Lluís i Martí, l’escola amb el Sr. Anguila, els partits de futbol contra Les Olives –perdíem gairebé sempre!; els anys que vaig fer d’escolà, al costat de Mn. Miquel, una persona extraordinària…; les festes majors que jo esperava amb molta il·lusió: les sardanes a la plaça, l’ofici amb els músics… El cant inimitable de la tenora encara desperta en mi emocions entranyables! 4. Des del lloc on vostè viu actualment, com es veu i/o com es viu el procés actual, polític, de Catalunya? Des de Roma, em sembla que el procés polític català queda totalment tapat per un munt d’altres notícies més impactants a nivell mundial. 5. Creu que algun dia tornarà a viure a Jafre? Ho veig difícil. Pel fet de pertànyer a una congregació religiosa (germans maristes), la nostra “casa” és el país i la comunitat on vivim. Som d’arreu del món!


vaig practicar la meva professió a l'àrea d'Orleans. Em vaig casar als 23 anys amb Hervé Leger. Hem tingut tres filles: Solène, Pauline i Justine. La meva família, les meves filles, això és tot el meu èxit a França.

Nom i Cognoms: M. Teresa Creus Feliu Data i lloc de naixement: 20/05/1961, Jafre (Girona) Lloc on viu actualment: Bailleau-L'Evèque, prop de Chartres, France 1. Quants anys fa que viu lluny de Jafre? Per quins motius va marxar-ne? Descrigui la seva trajectòria. Ara ja fa 50 anys des que vaig marxar de Jafre per anar a França. Els meus pares, el meu germà i jo vam sortir d'Espanya per reunirnos amb el meu oncle Salvador que vivia a Orleans. Jo tenia 3 anys i mig quan vaig marxar del país. Fins a l'edat de 8 anys vaig viure amb els meus pares. Posteriorment em vaig separar d'ells en ser col·locada en una llar a Orleans fins que vaig ser major d’edat. Després dels meus estudis d’auxiliar de farmàcia,

2. Quina vinculació manté amb el poble? La meva vida a França m’ha allunyat d'Espanya, tanmateix vaig retornar a les meves arrels ara fa 12 anys en ocasió d’unes vacances d'estiu al sud de França. He pogut retrobar el meu poble natal i la família de qui vaig ser allunyada durant tots aquests anys. La relació amb Jafre aleshores es va reprendre i poc a poc vaig recordar el català de forma natural. He retrobat la casa dels meus pares, ja finats, i sobretot la meva padrina Pepita Oliveras Feliu que malauradament fa unes poques setmanes que ens ha deixat. El vincle més fort que tenia amb Jafre s’ha trencat. Ella ha estat per mi una persona afectuosa que retrobàvem cada estiu amb molta alegria i amor. Queda encara la família propera a la Pepita que em faran retornar sempre al meu poble. 3. Quan pensa en el poble de Jafre, quins records li vénen a la memòria? Després d'haver deixat Jafre molt jove, no en tinc quasi cap record. Les persones que he retrobat en aquest poble m'han pogut explicar anècdotes sobre els meus pares i la nena que jo

DESEMBRE 2013

/27

era, i de la nostra vida al poble en aquella època. 4. Des del lloc on vostè viu actualment, com es veu i/o com es viu el procés actual, polític, de Catalunya? A França, la qüestió de la independència de Catalunya no està molt present en els mitjans de comunicació i en les converses. Jo, que sempre he mantingut la nacionalitat espanyola (catalana), fins i tot després de tots aquests anys passats a França, m’afecta el tema. És difícil per a mi dominar totalment aquest tema, en cadascuna de les meves visites a Catalunya em sento presa pel fervor d'una regió i dels seus habitants, que vol ser independent, té tots els mitjans per ser-ho, però troba múltiples barreres polítiques. 5. Creu que algun dia tornarà a viure a Jafre? La meva vida ara és feta a França. Jafre resta en el meu cor i jo, de vegades, puc somiar amb una dolça jubilació a Catalunya, a Jafre, el poble de la meva infantesa.


DESEMBRE 2013

28/ passar els 10 anys que vaig viure a Luxemburg. Després vaig tornar a Madrid i seguidament vaig anar a València arran d’una auditoria. Allà, hi vaig conèixer el meu marit, i vaig decidir obrir el despatx professional, on hi exerceixo com a Economista Auditor Censor Jurat de Comptes; Auditor judicial i Administrador Concursal.

Nom i Cognoms: Maria Mercè Alabau i Oliveras. Data i lloc de naixement: A Jafre, el 24-6-1957. Lloc on viu actualment: València. 1.- Quants anys fa que viu lluny de Jafre? Per quins motius va marxar-ne? Descrigui la seva trajectòria. Vaig acabar la carrera de Diplomatura en Ciències Empresarials a la Universitat de Girona, i em vaig matricular a la carrera d’Econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), a Bellaterra, on vaig obtenir la Llicenciatura de Ciències Econòmiques el 1982. Després, vaig deixar de treballar a Figueres, i me’n vaig anar a Madrid per preparar les Oposicions per l’Administració Pública. Per dir-ho de manera molt resumida, vaig entrar al “Tribunal de Cuentas de España” com a “auditor contador” del Tribunal i, per tant, vivia a Madrid. Resumint encara més, el gener del 1986, després de l’adhesió d’Espanya a la CE, vaig entrar al Tribunal de Comptes Europeu, a Luxemburg. De fet hi havia anat, en “Comissió de serveis del Tribunal de Comptes d’Espanya”, com a economista, tres mesos abans. Oficialment vaig entrar-hi el 3 de gener de 1986 com a economista, director-adjunt i després Director de Gabinet del primer Magistrat i, més endavant també del segon Magistrat d’Espanya en el Tribunal. Un treball interessant en el que cada vegada que el Magistrat canviava de “cartera de fiscalització” t’obligava a endinsar-te en les noves matèries que eren objecte d’auditoria. I així vam passar per les carteres d’IVA, Duanes, Fonts Estructurals, Fonts de Cohesió, Medi Ambient, Política industrial i Enginyeria financera. Fèiem les auditories a les Administracions públiques dels 12 països que composaven, llavors, la UE. Així van

2.- Quina vinculació manté amb el poble? Molta!!! El cor no té fronteres, la ment tampoc i les noves tecnologies ens permeten estar a molts llocs a la vegada. Sóc de Jafre i voto a Jafre. Quan el meu fill encara no tenia 4 anys em va preguntar: “Per què parlem en català, a València, tu i jo, mama i el papa no?” jo li vaig dir “perquè nosaltres dos som catalans, som de Jafre”. I ell va contestar: “Ah, València és un carrer de Jafre?” 3.- Quan pensa en Jafre, quins records li vénen a la memòria? Jafre no és el passat, sinó una part del meu present. Però, per respondre, potser diria que els anys en els que formava part del moviment de la “Nova cançó”, quan abans de cada festival havíem d’entregar el text de les cançons al Govern Civil perquè ens donessin o deneguessin el permís per cantar-les. L’abril del 76, vaig composar la lletra i música de la cançó L’himne a Jafre; està gravat i publicat en el meu llibre Ànima Rebel (pàg.42). També la lletra i música de la sardana Alè català que la va estrenar la Cobla EL FOMENT, a la Font Santa, etc. 4.- Des del lloc on vostè viu actualment, com es veu i/o com es viu el procés actual, polític, de Catalunya? Alguns ho veuen possible i altres desitgen que no sigui possible. Però, crec que Catalunya serà independent. El temps no és el factor més important en un procés independentista com el de Catalunya. I a més a més, crec que Catalunya, independent, continuarà sent solidària i compromesa amb les seves conviccions democràtiques. El poble català és molt més profund i savi de com el presenten. 5.- Creu que algun dia tornarà a viure a Jafre? El meu pare, en Siset, em deia sempre que un arbre és el que són les seves arrels, i que les arrels són les que el mantenen dret. Jafre és les meves arrels i doncs, intento no allunyar-me’n massa. Salut!


Ironia i pràctica a les llindes Per Èlia Bantí i Alabau

La majoria de les llindes que trobem a Jafre porten esculpides les dates d’elaboració pertinents de cada peça, això és un fet molt útil per tal de situarles cronològicament i, alhora, poder estudiar les fases constructives d’un edifici concret o de l’evolució urbana del poble, en general. En alguns casos però, la peça no inclou cap data, sinó que s’hi inscriu una frase. D’algunes d’aquestes frases se’n desprèn un to humorístic o satíric, o a vegades, simplement, és un recurs pràctic. Ja hem citat en ocasions anteriors la inscripció que corona una finestra de ponent de Can Pou, “No ay pariente mas sercano ni a migo de verdat como el dinero en ma no en qualquiera necesidad” on es reflecteix un refrany irònic i alhora ben pragmàtic. Doncs, encara tenim un parell d’exemples més que seguidament presentarem.

Una finestra orientada a ponent de l’habitatge de la Rectoria que dóna al carrer Major, que està contornejada per un relleix escultòric, i uns brancals amb motius decoratius, conté una llinda on, malgrat que avui en dia ja no s’hi pot llegir res, sabem del cert el que fa un temps s’hi llegia. La inscripció completa era, “si sóc mussol no sóc pas sol”. Un rector que mantingué discrepàncies amb els seus parroquians va voler deixar constància, per uns segles, d’una sentència amb sarcasme que dedicava a tots aquells qui la llegien. Malauradament d’aquesta frase ja no en queda ni una sola lletra, l’any 2007 només s’hi veia l’inici “si so” i actualment ni tan sols això. Però la memòria popular recorda perfectament la ironia del rector desconegut. Aquesta degradació tan

Inscripció a la llinda d’una finestra de la paret de ponent de Can Pou

DESEMBRE 2013

/29


DESEMBRE 2013

30/ Llinda d’una finestra de la Rectoria

accelerada de les llindes que es troben a la intempèrie, sobretot d’aquelles de tipus sorrenca local, ens posa en alerta de la pèrdua irremissible d’aquestes peces de presència quotidiana de les quals només en quedarà documentada la imatge i el traspàs de la memòria. Una altra llinda que ens crida la curiositat és la que es troba a una de les finestres del sud de Can Tomaset. El motiu per destacar-la és la relació entre la ubicació on es troba i el que s’hi inscriu, totalment contraposades. La finestra, visible des del carrer del Padró, està coronada per la inscripció, “la porta de la cuyna” amb un dibuix

Inscripció a la llinda d’una finestra a la paret de migdia de Can Tomaset

incidit que recorda una gallina. Això ens referma la hipòtesi que la llinda no ocupa la seva posició original, bé pot ser recuperada del mateix edifici o bé pot haver estat aprofitada d’una altra procedència. El fet és que aquesta peça, amb la inscripció que llueix, confirma una pràctica que, en alguns casos, encara persisteix com és indicar en l’accés a una habitació de quina cambra es tracta. També cal destacar que el text és clarament escrit en català, i la voluntat decorativa també hi és present amb el dibuix, més o menys aconseguit, de la gallina.


DESEMBRE 2013

/31

Recordant a...

Francesc Querol i Orozco “En Xicu Baion” Per: Teresa Alabau i la col·laboració de Maria Teresa Mont, Pilar Feliu i Carme Oliveras. En Miquel de Ca la Ramona i en Xicu Baion cantant els Goigs per Pasqua

En Xicu va néixer a Terrassa, fill d’una família benestant, va anar a una bona escola i va créixer com tots els nens de la seva edat, fins que va perdre la mare i després el pare i això va fer canviar la seva vida completament. Va haver d’espavilar-se per a poder sobreviure. Anava a Barcelona per a poder fer de “limpiabotas”, de cambrer, de tot el que podia. La sang, no la donava, se la venia. Fins i tot es va vendre les ulleres. Un bon dia, va decidir agafar el tren i anar-se’n de la ciutat i va arribar fins a Sant Jordi. Quan va arribar, sense ulleres, no sabia on era, però es va trobar en Siset Sagal amb el carro i el va portar fins a Jafre. Aquí comença la història d’un jafrenc ben peculiar. A Jafre hi vivia en Siset Sagal, que era un home solter que havia perdut la seva mare i que vivia sol. En Siset no era massa sociable, però tenia un gran cor i va acollir en Xicu una nit a casa seva. Llavors, en Xicu va anar a parar al mas de “can Benito” que era a can Mont. En Lluís Mont el va recollir per a fer feinetes de mosso, però primer el va haver de vestir i atipar. Al cap d’uns dies de treballar amb ell, amb la tartana va anar fins a Sant Jordi a agafar el tren per tornar a Barcelona a vendre’s la sang i això ho va fer diverses vegades fins que l’última vegada, devia estar massa dèbil i va tenir treballs a refer-se. Va tornar a quedar-se al mas uns tres mesos

fins que un dia va decidir anar-se’n a Castelló d’Empúries on va passarhi alguns dies fins que un dia de molta pluja va fer de “fill pròdig” i va tornar cap a casa. Va arribar i es va posar a la pallissa abrigat amb palla i va passar-hi la nit, l’endemà quan en Lluís Mont es va aixecar, va veure’l i es pensava que era mort, va pujar a dalt i li va dir a la Pepita, la seva dona, que havia trobat en Xicu dormint a la pallissa i ella li va preguntar si era viu o no, i ell li va dir que li va semblar que es movia. El van anar a buscar i va pujar a dalt, li van donar roba i menjar (una paellada de patates mortes, una botifarra i un got de llet). S’hi va quedar fins que li van dir que ja no el necessitaven. Després va anar a viure amb en Siset Sagal i també en Martí Tió. En Xicu va treballar de fuster, de paleta, de pintor, de cambrer...


DESEMBRE 2013

32/

En Joan de cal Frare, en Miquel de Can Nando, en Xicu Baion (amb montera i capote), en Joan de Can Patrici i en Martí de Can Matas, disfressats, al peu del monument a Cristòfol Colom a Barcelona.

tocava la guitarra, l’acordió, dibuixava, pintava, sabia fer-ho tot, era un artista. En Xicu era amic de tothom! Quan en Siset Sagal es va morir i en Martí Tió també, en Xicu va quedar tot sol i sense lloc on anar. La Carmeta Gall, tan bona com ell, el va acollir a casa seva com si fos un fill (ella no en tenia de fills) i en Xicu la va estimar com es mereixia. La Carmeta va anar perdent la vista fins que va quedar cega, això però, no l’impedia fer el menjar, i tenir cura de casa seva ja que se sabia totes les tresqueres. Quan la Carmeta no va poder estar prou ben cuidada a casa seva, en Xicu la va portar a un geriàtric perquè la cuidessin. Ca la Carmeta era can Xicu Baion i allà ell tenia el seu santuari acomodat a la seva mida, per sopar solia menjar pa amb botifarra catalana, li encantava, però aviat va deixar de cuidar-se. Sovint

la gent el convidava a dinar i ell acceptava. Recordo que anava amb el seu cotxe, un “ritmo” de color taronja, i passava per casa, tocava el clàxon i la meva mare sortia a la finestra. Li deia què feia per dinar i la mare el convidava. Altres vegades li preguntava si tenia algun quadre per penjar o alguna cosa per arreglar, això era l’excusa. Això també ho feia amb la Maria Teresa Mont, eren molt amics. A casa ja s’hi sentia bé, havia vingut vegades quan érem petites, ajudava a la meva germana a fer dibuix, a tocar la guitarra, o sinó a sopar i escalfar-se a la vora del foc. En Xicu era de la broma i li encantava ser irònic amb la gent amb qui tenia confiança. Als vespres solia anar al cafè de Can Boira i quan em veia entrar deia: “Què aquests mestres, ja torneu a fer vacances? Quan és que treballeu? per això anem tan bé!” Quan els joves de Jafre feien comèdia a la Sala d’en Boira, ell


DESEMBRE 2013

/33

Fotografia feta en ocasió del casament d’en Miquel de Can Nando i la Dolors, al Santuari de la de la Font Santa. El dia 1 de maig de 1970. D’esquerra a dreta. Drets: ?, Josep Can Llorens, Enric de Can Calvera, Joan de Cal Frare, Josep de Can Nando, ?, Sadurní, Xicu Baion. Ajupits: només hem reconegut en Joan de Can Patrici (davant d’en Sadurní i en Xicu Baion)

era una peça clau fent els decorats, però si calia també actuava. Un any per carnaval, junt amb en Tassis i altres joves, van formar un grup, es van disfressar i van anar a actuar fora del poble. Quan es va jubilar, encara es feia càrrec del bar del Local Social. Era tot un personatge! La crossa, la pallissa, el gorro...i sobretot el seu bon caràcter.

Al seu enterrament, el 26 de juliol de 1995, no hi va assistir ningú per compromís, sinó que tots els que hi vam ser, com va dir el mateix mossèn Joan Serinyà, vam ser-hi de tot cor. En Xicu Baion, una bona persona de la que a Jafre se’n parlarà sempre.

Segur que podria dir moltíssimes més coses de la vida d’en Xicu, com la implicació en el futbol (ell en va pintar l’escut que encara decora la paret dels vestidors) cantava la quina... i tantes altres. L’últim record d’en Xicu és, quan el mes de juliol va estar ingressat a l’hospital amb una malaltia irreversible i el diumenge a la tarda el vam anar a veure amb en Pere i li vam fer companyia. Li feia fregues de colònia a l’esquena perquè tenia molta calor, ell em donava les gràcies i em deia que estava tan bé. L’endemà en Xicu ens deixava, quina sort vaig tenir de poder-lo acompanyar fins l’últim moment!

Maria Teresa de la Font Santa, en Xicu Baion i la Pilar de Cal Frare a la cuina de Can Boira

EN XICU ERA DE LA BROMA I LI ENCANTAVA SER IRÒNIC AMB LA GENT QUE TENIA CONFIANÇA. ELS VESPRES SOLIA ANAR AL CAFÈ DE CAN BOIRA I QUAN EM VEIA ENTRAR DEIA“QUÈ AQUESTS MESTRES, JA TORNEU A FER VACANCES?.


DESEMBRE 2013

34/

Imatges pel record....

Colla que passava a cantar els goigs per Pasqua. Amb el cistell recollien el que la gent els volia donar: ous, diners ..... La fotografia està feta al carrer Major, davant de Ca la Xica. 1956. D’esquerra a dreta: Sadurní, ?, Lluís de Can Matas (a darrere), Ricardo de Can Martigrau (ajupit amb el cistell), Martí de Can Tassis, Quim de Can Castanyer, Miquel de Ca la Ramona, Xicu Baion.

D’esquerra a dreta: Miquel de Ca la Ramona, Pep de Cal Carnisser i Xicu de Ca l’Àngel.


DESEMBRE 2013

/35

Visita a Montserrat A la fotografia hi distingim: Maria de Cal Ferrer, Maria de Can March de Vilopriu, Montserrat del Molí, Maria i Xicu de Can Pals, Mn. Miquel. Lola de Can Diego, Pepita de Can Costal, Pepa de Can Boira, Àngela de Can Pals. Pilar de Ca l’Hostaler, Dolors de Can Boira, Pilar de Can Bronsoms, Paquita de Cal Ferrer. Maria de Ca la Ramona, Àngela de Can Navarro, Roser de la Bòbila, l’Antonieta de Can Saboia, Carme de Can Raimundo, Pepita i Quimeta de Cal Rei, Isabel de Can Baguer, Pilar de Can Matas, Neus de Can Cardina, Quimeta de Cal Frare, Sra. Elvira.


DESEMBRE 2013

36/

Comunió Solemne. Fotografia cedida per Josep Roure i Bahí D’esquerra a dreta: Josep de Can Font, Pere de Can Raimundo, Lluís de Cal Frare, Carles de Can Pons, Martí de Can Pinus Mates, Francisco de Cal Rei de la Vall, Josep de Can Pou, Joan de Cal Ferrer i Jaume de Can Patiua.

D’esquerra a dreta: Pitu de Can Met Tià, Milio de Can Candi, ?, Miquel de Ca la Ramona, Martinet de Can Martigrau i Lluís de Can Milà.


Els remeis de la Isabel

DESEMBRE 2013

/37

Per Èlia Bantí i Alabau

La Isabel Bagué és una gran coneixedora de les propietats de les plantes remeieres que podem trobar ben a prop de casa nostra. Per això ens ha fet saber aquest seguit de remeis casolans que podem preparar per resoldre de la manera més natural algunes de les dolències que puguin sorgir-nos.

Per a ulls plorosos o enllaganyats. Posa 3 fulles de codonyer amb ½ litre d’aigua a bullir durant 5 minuts. Deixa-la refredar i quan sigui tèbia renta’t els ulls. L’aigua sempre ha de ser tèbia.

Pel dolor o els cops. Posa branquetes de romaní en una ampolla i omple-la d’alcohol (també pots afegir-hi un bitxo) deixala reposar durant 8 dies i ja pots fer-te’n fregues.

Per la faringitis. Mastega un gra d’all i al darrere beu un vas d’aigua.

Per les llagues de la boca. Posa aigua al foc i quan bulli escaldahi farigola. Quan és freda la pots prendre, glopejar o empassar. És un desinfectant excel·lent.

Per a la retenció de líquids. Bull un grapat d’herba prim en ½ litre d’aigua, i quan es refredi vesne bevent al llarg del dia.

Per la tensió alta. Posa aigua al foc i quan bulli afegeix-hi sàlvia. Deixa-la bullir durant 5 minuts. En pots prendre només tres cops a la setmana: 1 tassa al vespre, 1 tassa al matí i 1 tassa al vespre.

Per mals gestos o “tortícolis”. Omple un pot petit amb oli d’oliva i un grapat de flors d’herba de Sant Joan o Hipèric, que només es troba de maig a octubre. Posa’l 9 dies a sol i serena, després cola’l i posa’l en un altre pot. Quan el necessitis aplica’n unes gotes. No es fa malbé.

Per pair o pel mal gust de boca. Escalda fulles de menta i deixales reposar fins que l’aigua sigui freda. Cola-la i en pots anar bevent.

Pel mal de boca (quan surten les dents o quan es tenen llagues). Bull aigua amb escaballosa i plantatge. Deixa-la refredar i glopeja-la. Pels nens pots passar-la amb el dit a les genives.


DESEMBRE 2013

38/

Entrevista a...

La Vicenteta de Can Raliu La Vicenta Bonany i Pons, vídua de Miquel Burch i Batlle, va néixer a Jafre, el dia 3 de desembre de 1923. És filla d’en Josep Bonany i Torrent, de Cal Blau, que morí a l’edat de 74 anys, i de la Maria Pons i Satlle, filla de Can Cames, que morí als 73 anys. El pare feia de pagès i matava els porcs de les cases del poble, donat que gairebé a cada casa es feia la matança del porc. La mare ajudava a les feines del camp, a més de mestressa de casa. Sempre ha viscut a la mateixa casa? Sí. Primer com a llogaters, però durant els anys de 1940 la vam comprar. Quants germans eren? Tenia un germà més gran, en Sebastià, que el van matar a la Guerra Civil, a la batalla del Segre. Hi havia anat amb 17 anys i va morir als 18 anys. On va anar a l’escola? A Jafre. Primer anavàvem amb les nenes soles. Quines senyoretes va tenir? Vaig tenir la senyoreta Vinyes i, més tard, la senyoreta Matute, que vivia a Vilopriu i morí de part. Encara recordo perfectament com vam anar totes les alumnes a peu a Vilopriu en motiu del seu enterrament. Finalment, vam tenir la senyoreta Concepció. Més endavant, quan ja vam anar nens i nenes junts, vam tenir al Sr. Badia. En aquesta època, a la classe, m’asseia amb en Sadurní Pons una setmana seguida i, a la setmana següent, amb el meu cosí, en Quim Blau. Ja de més grandeta, anava unes hores de «conferència» amb el mateix

Sr. Badia. Treballàvem sobretot càlcul. També recordo que hi venia la Llucieta Marimon i l’Encarnació Pou. A què jugaven a l’hora del pati? Al «toldo», a saltar a corda, a cuit i amagar, etc. Tenia algunes amigues preferides? No. Jo era amiga de tothom. Hi anava contenta a l’escola? Sí. Però guardo una mala experiència de quan era petita. Em van tancar al lavabo i no m’obrien. Picava repetidament la porta i ningú me’n feia cas. Vaig passar una estona de veritable pànic. Segur que havia fet alguna malifeta i per això em va passar aquest cas... Recorda quan va fer la Primera Comunió? Sí, la vaig fer amb Mn. Joan Suriñach. Érem una bona colla. La Vicenteta Cames, la Montserrat del Molí, la Rita Milà, en Pitu Bagué, en Pitu Meli, etc. On anaven de jovenetes els dies de festa? Primer anàvem a ballar al poble, a Can Serra. Al cinema anàvem a Can Boira. De


més grandetes, anàvem a Verges a peu, també a ballar, i al cinema. Quan va conèixer el seu marit? Al ball de Verges. Era fill de Sant Sadurní de l’Heura, però vivia en un veïnat de Viladamat que es diu Palau Borrell. Feia de pagès i, més tard, va comprar un ramat d’ovelles juntament amb el seu germà. Cap al final, el va portar a Jafre, però per poc temps, donat que el van tornar a Palau Borrell. Vostè què feia de soltera? Treballava a jornal fent feines al camp. Havia treballat a Can Batlle, a Can Pou del Mas i, si calia, també ajudava a casa. Amb el seu marit, van festejar molt temps? Sí, set anys, pel fet que ell, durant la Guerra Civil, va haver d’anar al front d’Aragó i, més tard, va haver de fer igualment el servei militar a Mallorca. Ho van passar malament per la Guerra? No vam tenir penúries. El menjar no ens va mancar. I de por, en van passar? Sí, quan sentíem els avions ens anàvem a amagar sota la volta de Can Boira. Quan va començar a fer de carnissera? A l’any 1947 vam començar el pare i jo. Per aprendre’n una mica, vaig anar a viure a Barcelona, a casa d’uns amics, que eren a prop d’una carnisseria on vaig fer l’aprenentatge. Allà no em deixaven tallar la carn, tan sols podia observar com ho feien i ajudar en altres coses. Mataven els animals a la casa mateix? Sí, ho fèiem amb el pare. Primer,

els xais. Precisament, el meu marit, al principi de ser casats, quan feia de pastor, portava el xai a l’esquena amb una bicicleta des de Palau Borrell i, més tard amb una motocicleta, posat dins una caixa. Més endavant, també vam matar oques, que compràvem els divendres a La Bisbal. Hi anava amb el cotxe de línia de Can Pou de Les Olives. També matàvem un porc per Sant Martí, per tal de tenir carn de porc fresca, donat que durant l’any tothom matava el porc a casa i no venien a la carnisseria a comprar-ne. Finalment, molt més tard, vam vendre pollastres que ens portaven de Torroella de Montgrí. On guardaven la carn? En aquell temps no hi havia ni neveres ni càmeres frigorífiques. Nosaltres teníem una espècie de nevera de fusta on hi posàvem barres de gel que ens portava de Girona un transportista que li dèiem «el Pèsol». Quan es va casar amb en Miquel? Ens vam casar l’any 1949 a Jafre. Ens va casar Mn. Miquel Feliu. Van celebrar-ho? Sí, amb un dinar familiar a casa. Van anar de viatge de noces? Sí, una setmana entre Barcelona i Montserrat. Precisament, al Santuari de Montserrat ens hi van acompanyar els amics de Barcelona on m’estava quan feia l’aprenentatge de carnissera. Però, quan vam tornar a casa, el germà d’en Miquel ens va escridassar perquè havíem estat tants dies fora... De fet, el meu marit va continuar bastant temps amb el ramat i jo fent de carnissera. Quants fills van tenir? Dos, la Maria i en Josep. I ara ja

DESEMBRE 2013

/30

tinc sis néts i cinc besnéts, més un altre en camí. Precisament, un d’aquests néts és en Jordi que ara treballa a la carnisseria. Quan va començar el seu fill a fer de carnisser? Als vint-i-vuit anys va començar a anar al davant del negoci, donat que el meu marit es va posar malalt. Amb tot, en Josep sempre havia ajudat a la carnisseria. Ara bé, amb la malaltia i mort del meu marit, que va tenir lloc el 9 de desembre de 1979, ell va quedar totalment al davant del negoci. Però també s’ha de dir que qui va donar una gran empenta a la carnisseria va ser la meva jove, l’Imma, filla de La Tallada. I la seva filla, la Maria? La meva filla porta la carnisseria de La Bisbal, que vam obrir l’any 1985. I ara, vostè a què es dedica? Faig el dinar, rento la roba dels empleats, planxo les bates. A la tarda, miro la novel·la de la televisió i algun concurs. També llegeixo el diari. Can Raliu de Jafre és una carnisseria coneguda a tota la contrada, tant per la qualitat dels seus productes com pel bon tracte amb els clients. El que potser no tothom sap és que la fundadora d’aquesta empresa ha estat la Vicenteta, una persona discreta, humil i summament treballadora, que amb el seu esforç ha aconseguit veure els fruits d’un negoci ben portat. Gràcies, Vicenteta, l’enhorabona i per molts anys! Maria Rosa Carrera i Campi


DESEMBRE 2013

40/ Catalunya, dins o fora d’Espanya? Catalunya i Espanya passen una crisi d’entesa de gran magnitud i total desconcert. La crisi consisteix més aviat en l’encaix de Catalunya dins l’Espanya actual, que s’ha agreujat pel fet de coincidir amb l’estimbada econòmica europea i amb l’allau de corrupció que afecta la classe política. No ens ho podem prendre a la lleugera. Cada dia s’estén més la sospita de corrupció sobre els polítics i altres grups dirigents. A més la relació entre partits està estropellada, s’acusen i s’escridassen entre ells i no saben col·laborar pel bé comú de la ciutadania. Els socialistes catalans han demanat més autonomia de vot en afers que afectin Catalunya, i el PSOE els ha tancat la porta pels nassos. Cada cop són més els militants del PSC que ara veuen la independència com a única sortida. Els fets del Palau de la Música poden esquitxar Convergència. Tots volen i esperen l’explicació que hauria de donar el president Rajoy al Congrés, ja que surt implicat en la teranyina de l’afer Bárcenas. La llei Wert ha despertat un refús colossal de tot l’ensenyament. Al seu torn, el president Mas porta endavant un moviment sobiranista, que va més enllà dels partits, però no es veu si podrà cohesionar-lo.

Fa pensar una constant històrica: en les temptatives per separar-se d’Espanya, els catalans sempre han anat desunits. Mentrestant, els dos grans partits amb possibilitats reals de governar l’Estat no cediran en res que sigui avantatjós per Catalunya. Què hi diu l’Església? Escric aquesta reflexió per a tothom, però penso especialment en els cristians que poguessin tenir algun escrúpol per l’opció independentista. Alerta: cada posició política és respectable si es pren a consciència i es busca el bé comú. Però crec que cal reflexionar-ho seriosament, pensant en el futur del nostre país. És fàcil alçar l’estelada i deixar-se portar per la foguerada. L’Ensenyament del Concili Vaticà II és aquest: Cultivar l’amor a la pàtria, però sense estretor d’esperit, i pensant en el bé de tota la família humana que aplega i uneix races, pobles i nacions. No podem acceptar un nacionalisme que atorgui qualitats superiors o missions històriques a una nació, ni que faci de la pàtria un absolut. Els ciutadans de fe cristiana no podem tancar-nos en el clos del propi país. Però convé recordar també, que Catalunya ha estat sempre una nació pactista i d’acolliment, generosa amb els altres pobles d’Espanya, oberta a


Europa i amb força accions solidàries al Tercer Món (algunes d’eclesials, altres civils). Joan XXIII publicava l’encíclica Pau a la terra el Dijous Sant de 1963, poques setmanes abans de morir. Defensava la igual dignitat de totes les nacions i, per tant, que han de ser respectats els drets de les minories ètniques i culturals si es vol assegurar la pau. Finalment, Joan Pau II ensenya que els països tenen dret a determinar el seu futur (Dret a decidir) i a ser independents. Vetlleu per la sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura. Protegiu-la. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes o les hegemonies. No hi ha en el mapa d’Europa nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seva cultura i, amb tot, estan privades de la seva sobirania? (Discurs del papa Joan a la UNESCO, l’any 1980). Som una nació. No millor que les altres ni superior a cap. Hem sobreviscut a fracassos i només volem mantenir la nostra identitat bo i reconeixent la del veí. El seny i la rauxa formen part del nostre tarannà, com explica J. Vicens Vives a Notícia de Catalunya: Gairebé sempre conduïts pel seny i el realisme, en determinades ocasions ha esclatat la revolta o la utopia. El seny, però, no ens ha estalviat l’habitual esperit de discòrdia. Massa acostumants a que ens governin des de fora, mirem la tasca política amb recel. El papa Francesc ha definit la política com una forma eminent de servir els altres. La fe es posa al servei de la justícia, del dret, de la pau, per edificar un

lloc on l’home pugui conviure amb els altres. No hem de voler construir una nació gran i gloriosa, sinó habitable i oberta a la solidaritat. Això vol dir posar al davant les urgències reals: la integració d’immigrants (que arriben de terres més pobres), crear llocs de treball pels que estan a l’atur (especialment els joves), procurar casa als qui l’han perduda (per una hipoteca), combatre la fam i la desnutrició dels nens, etc. No és un programa que s’arregli amb discursos i manifestacions. Aquests últims anys, Catalunya ha estat escanyada econòmica i culturalment i s’ha sentit maltractada. Alguns creuen que hem de dir prou. Penso que equipats amb valors sòlids d’acolliment, de cooperació i sense hostilitat, és moralment legítima la consulta i l’opció per la independència. La unitat d’Espanya no és un dogma de fe. Es pot optar per un nou estat o per un país federal o restar units a Espanya, sempre que se’ns respectin tots els drets com a nació. És una aventura, noble i arriscada. Però si fracassa la consulta o no arribem al cim, tampoc no és morir. Catalunya roman una realitat viva i sentida. Ni els vots d’una majoria ni les lleis d’una constitució podran anul·lar el seu dret. I, si el poble ho anhela, el vent tornarà a bufar.

Mn. Joan Busquets

DESEMBRE 2013

/41

NO PODEM ACCEPTAR UN NACIONALISME QUE ATORGUI QUALITATS SUPERIORS O MISSIONS HISTÒRIQUES A UNA NACIÓ, NI QUE FACI DE LA PÀTRIA UN ABSOLUT. ELS CIUTADANS DE FE CRISTIANA NO PODEM TANCAR-NOS EN EL CLOS DEL PROPI PAÍS.


DESEMBRE 2013

42/

Receptes de Cuina

Ànec amb naps

M. Teresa Mont i Mercader

INGREDIENTS

PREPARACIÓ

- 1 ànec - 1 ceba - 1 kg de naps - Tomàquet pel sofregit - 1 gra d’all - 1 torrada - Farina - Oli - Sal - Julivert - Ametlles - Conyac

Es talla l’ànec a trossos i es renta. S’hi posa sal i s’enfarina. Es posa en una paella amb oli fins que està ben rossejat. En una cassola a part fem el sofregit de ceba i tomàquet, seguidament hi posem l’ànec que hem rossejat. S’hi afegeix un raig de conyac i tapem la cassola, quan hagi absorbit tot el conyac s’hi afegeix una mica d’aigua i ho tornem a tapar i deixem que cogui aproximadament 1 hora. Es preparen els naps a part, fent-los bullir una mitja hora, s’enfarinen i es fan rossejar. A part es fa la picada amb un gra d’all, julivert, una torradeta de pa fregida i ametlles. Quan tot està ben picat ho afegim a la cassola. Sacsegem bé la cassola i hi posem els naps al cim, deixant que durant una estona vagi fent la xup-xup. Bon profit!


DESEMBRE 2013

/43 Pastís de xocolata

Ramon Mas

INGREDIENTS:

PREPARACIÓ:

- 250 g de xocolata negra fondant - 4 ous -1 25 g de mantega - 200 g de sucre - 1 cullerada de farina

Posem la xocolata negra a trossets dins un cassó juntament amb els 125 g de mantega i ho posem a foc lent perquè es desfaci a poc a poc mentre ho anem remenant, evitant que bulli o es cremi. Quan està tot ben desfet apaguem el foc. A banda, separem les clares dels rovells en dos recipients diferents. Hem de batre les clares fins a punt de neu, i per altra banda, batem els rovells mentre anem afegint de mica en mica tot el sucre. Quan està ben barrejat hi afegim una cullerada de farina. Després hi afegim la clara al punt de neu i ho barregem bé. Per últim hi aboquem la xocolata i ho mesclem fins que quedi homogeni. Preparem un motlle untat amb una fina capa de margarina i farina per tal que el pastís no es pugui enganxar. Seguidament hi aboquem la preparació de xocolata i ho posem al forn durant 20-25 minuts a 180ºC només per sota, i els últims 5 o 10 minuts només per dalt.


Imatges pel record...

Escola de les nenes. Any 1948 - Fotografia cedida per Carme Oliveras D’esquerra a dreta i de dalt a baix. Primera filera: Assumpció de Can Felip, Maria de Can Norat, Benita de Can Benito, Maria de Can Batlle, Montserrat de Can Nando, Marta de Ca la Xica, Loreto de Can Grauet, Pepita de Can Navarro i Pepita de Can Patrici. Segona filera: Quimeta de Can Martí Grau, Pepita de Can Sarà, Lluïsa de Ca la Xica, Maria de Can Sarà, Victòria de Can Pei, Teresa de Cal Forró, Teresa de Can Vadó Raimundo, Pepita de Can Caterineta, Pepita de Cal Rei i Maria de Ca la Ramona. Tercera filera: Pilar de Ca l’Hostaler, Àngela de Can Navarro, Dolors de Can Boira, Quimeta de Cal Frare, Pilar de Can Matas, Àngela de Can Pals, Mercè de Can Tassis i Irene de Can Ballana.

Escola dels nens. Any 1916. Fotografia cedida per: Carme Oliveras.

Profile for Ajuntament de Jafre

Revista de Jafre n 7 desembre 2013 gener 2014  

Revista de Jafre n 7 desembre 2013 gener 2014  

Profile for ajjafre
Advertisement